Meditació Què és? Què pretén? | Contemplació a la natura | [La mirada endins] | pràctiques a diferents religions , hinduisme, budisme, zen, judaisme, cristianisme, islam | Els espais de l’ànima | Música contemplativa | Art del silenci | Lectures i materials | Discussió | Personal
El pares del desert
Occident: la regla de Sant Benet, litúrgia de les hores i lectio divina
Contemplació a Orient: Hesicasme, Icones
Místics castellans: Ignacio de Loyola, Teresa de Jesús, Juan de la cruz
Ermitans i kenosi
Els pares del desert, segles III i IV
Al segle III, els
pares (i
mares) del desert, eren ermitans i ascetes que es van retirar a desert d’Egipte. Alguns dels seus escrits es recullen a
Apophthegmata Patrum .
Antoni el Gran, (251 – 356) va ser el més conegut. Es traslladà al desert cap el 270 i fundà les primeres comunitats monàstiques. L’escena de les temptacions serà un
motiu clàssic a la pintura.
La Tebaida, Fra Angelico, Convent de Sant Marc, 1420
Dürer, sant Jeroni, 1514
Edat mitjana. La lectio divina i la litúrgia de les hores a Occident. Hesicasme a Orient
Benet de Nursia (480 -543) organitzarà ordes monàstiques amb la
regla per als monjos que es resumeix com a
Ora et Labora. La pregària comuna es feia amb els oficis de la litúrgia de les hores, la pregària privada amb la pràctica de la lectura contemplativa (
lectio divina).
La regla prescriu el silenci (VI), la humilitat (VII), la litúrgia de les hores, quins salms s’han de dir (VIII – XVIII), la disciplina i els càstigs ( – XXXI), l’organització pràctica i el servei a la cuina (- XLVII), els horaris (LXVIII):
Així, creiem que ambdues ocupacions poden ser regulades d’aquesta manera: 3 De Pasqua fins al 14 de setembre, al matí, en sortir de prima, han de treballar en allò que calgui, fins a prop de l’hora quarta. 4 Des de l’hora quarta fins a l’hora de celebrar la sexta, que es dediquin a la lectura. 5 Després de sexta, en aixecar-se de taula, que reposin als seus llits amb un silenci absolut, o bé, si algú per ventura vol llegir, que llegeixi per a ell sol de manera que no molesti ningú. 6 S’ha de celebrar la nona més aviat, cap a la mitja hora vuitena, i que tornin a treballar en el que calgui fins a vespres. 7 Si les condicions del lloc o la pobresa exigien que ells mateixos es fessin les collites, que no s’entristeixin, 8 perquè és aleshores que són veritables monjos, quan viuen del treball de les seves mans, com els nostres Pares i els apòstols. 9 Que totes les coses, però, es facin amb moderació pensant en els més febles.
Hores majors, o principals, que són els oficis més llargs:
- Matines, o vigília o ofici de lectures: al matí, durant la nit o en sortir el sol
- Laudes, al matí, cap a les set o vuit del matí
- Vespres, a mitja tarda, cap a les sis
- Completes, a primera hora de la nit, abans del descans nocturn
Hores menors, o oficis més breus:
- Terça, habitualment entre laudes i la missa conventual, a mig matí
- Sexta, cap al migdia
- Nona, a primera hora de la tarda
[ la correspondència amb les hores canòniques romanes, la duocedima de la nit -> Matines 5, (prima 6), Secunda -> Laudes 7, (terça 8), (Sexta 12), (Nona 3), Duodecima 5-> Vespres, Tertia nit 9 -> Completes ]
Es llegeixen els salms i un passatge de la Bíblia ( textos de la Litúrgia de les hores al llarg de l’any).
Gregori el Gran (540 – 604), Papa reforma la litúrgia i consolida la pràctica monàstica de Sant Benet. Se li atribueix la invenció del cant “gregorià” que en realitat és del segle IX.
[ Ho vaig viure a Solius, acompanyant els pares. A l’adolescència em vaig copiar salms en una carpeta, atret per la vida contemplativa. De gran, i ja allunyat de la pràctica catòlica, asistia o obstant a Laudes i Vespres quan anava a Montserrat, i pensava en els pares que seguien les Vespres per internet quan ja no podian anar-hi a Solius. Fins i tot s’havien descarregat al mòbil una app que els donava els textos diaris ]
La lectura contemplativa de la Bíblia, la lectio divina, es va consolidar com a pràctica. Té quatre parts, que no s’han d’entendre com quatre passos, sinó com quatre parts d’una única lectura: lectura, meditació, pregària i contemplació. S’han de realitzar en silenci i contemplativament.
Lectio: lectura, què diu el text
Meditatio: meditació, què ens diu Déu al text
Oratio: pregària, què volem dir a Déu sobre aquest text
Contemplatio: contemplació, què fer com a resultat de la pregària
Exemples de lectura eren les Confessions d’Agustí d’Hipona (354 – 430), reflexions de Sant Anselm de Canterbury (1033 – 1109) en el Proslogion , Hugh of Saint Victor, (1096 – 1141), Guigo II que a la Scala Cluastralium descrivia la pràctica contemplativa com una ascenció a Déu, inspirat en la història de l’escala de Jacob.
Francesc d’Assís, (1182 – 1226) fundà l’orde franciscà, basat en la pobresa i en la vida itinerant. Volia seguir de prop la vida de Jesús. Alternava entre la vida pública, organitzant l’orde, amb viatges a terra santa, i el silenci i la meditació. El càntic al sol, els episodis de la prèdica als ocells o com va amansir el llop a Gubbio revelen una obertura a la naturalesa que no tindran els místics castellans.
Ramón Llull (1232- 1316) “Des del punt de vista teològic, considera que l’home pot utilitzar l’enteniment. La teologia és en realitat un doble procediment: el d’ajudar l’home en la seva tendència natural vers (Déu), i el de possibilitar viure una experiència mística. Tanmateix, reconeix els principis i misteris de la revelació com a postulats metodològics, sense els quals no es podria viure. Seguidor, com a bon franciscà, del pensament de Roger Bacon i sant Bonaventura, Llull va introduir una gran innovació en incloure el pensament moral cavalleresc en la filosofia i la teologia del seu temps. Per això Llull es va embarcar en una croada a favor del pensament místic i cavalleresc i en contra del racionalisme a ultrança representat pel pensador musulmà Averrois“. En l’Ars Magna proposa “descobrir tots els termes simples i trobar la regla que permetés combinar-los. Llull aïlla nou predicats absoluts, que són els nou atributs divins — bonesa, grandesa, eternitat, poder, saviesa, amor, virtut, veritat i glòria—, i nou relacions —diferència-concordança-contrarietat, començament-mitjà-fi, majoritat-igualtat-minoritat—, a les quals ha d’afegir nou qüestions, nou subjectes, nou virtuts i nou vicis. ” [la influència de la Càbala és evident]. Va escriure el Llibre de Contemplació, “Està dividit en diverses seccións; el contingut dels cinc llibres es basen en les vivences de l’autor, la Bíblia, el cant de la Sibil·la, filosofies gregues i arabigues, l’escolàstica, els Pares de l’Església, la descripció de la realitat natural a través dels sentits externs (vista, oïda, olfacte, gust, tacte) i interns (cogitació, apercebiment, consciència, subtilesa, fervor), etc. El que parla de la Trinitat divina: consta de 365 capítols, un per cada dia de l’any, enllaçat en tres volums, els quals engloben cinc llibres i aquests, quaranta distincions.” I el Llibre de Blanquerna, dins del qual hi ha el llibre d’Amic e Amat, on parla de l’amor a Déu en termes de l’amor trobadoresc (com ja havia fet el Càntic dels càntics).
Hortulus animae [ el jardí de l’ànima] . La impremta va permetre imprimir llibres de petit format amb textos similars als de la litúrgia de les hores, i bonics gravats en fusta. Aix`permetia la pràctica privada de la pregària i la contemplació. Es van fer molt populars en edicions alemanyes i llatines a primers del s16. [en vaig veure un a a la biblioteca de ST. Gallen. El nom és inspirador, igual que de les caplles privades en deien lo spazio de l’anima].
Stephan Fridolin al Schatzbehalter de 1470 proposava fins a 100 punts per pregar i meditar i com a recurs de memòria feia servir les mans [ vist a la biblioteca de St.Gallen].
Contemplació a Orient: Hesicasme, Icones
A partir del s.X a Bizanci, les tradicions dels pares del desert donen lloc a un estil de pregària que consisteix en repetir la
pregària de Jesús, “Senyor Jesucrist, tingueu pietat de mi”, una frase curta amb un ritme relaxat de respiració, l’
hesicasme.
Karen Armstrong a A history of God observa:
“Greek Christians had discovered for themselves techniques that had been practised for centuries in the oriental religions. They saw prayer as a psychosomatic activity, whereas Westerners like Augustine and Gregory thought that prayer should liberate the soul from the body. Greek Christians had discovered for themselves techniques that had been practised for centuries in the oriental religions. They saw prayer as a psychosomatic activity, whereas Westerners like Augustine and Gregory thought that prayer should liberate the soul from the body. … As we have seen, the Greeks saw this ‘deification’ as an enlightenment that was natural to man. They found inspiration in the transfigured Christ on Mount Tabor, just as Buddhists were inspired by the image of the Buddha, who had attained the fullest realisation of humanity. The Feast of the Transfiguration is very important in the Eastern Orthodox Churches; it is called an ‘epiphany’, a manifestation of God. Unlike their Western brethren, the Greeks did not think that strain, dryness and desolation were an inescapable prelude to the experience of God: these were simply disorders that must be cured. Greeks had no cult of a dark night of the soul. The dominant motif was Tabor rather than Gethsemane and Calvary.”
La contemplació d’icones va ser una pràctica característica de l’església d’Orient. Una pràctica accessible als que no aguantaven amb l’hesicasme. Malgrat les objeccions els iconoclastes, en el sentit que Déu no es podia representar, “the icon was not meant to re-present anything in this world but was an attempt to portray the ineffable mystical experience of the hesychasts in a visual form to inspire the non-mystics. […] The piety of the Greeks was so dependent upon icons that by 820 the iconoclasts had been defeated by popular acclaim.
In his Greater Apology for the Holy Images, the monk Nicephoras claimed that icons were ‘expressive of the silence of God, exhibiting in themselves the ineffability of a mystery that transcends being. Without ceasing and without speech, they praise the goodness of God in that venerable and thrice-illumined melody of theology’. Instead of instructing the faithful in the dogmas of the Church and helping them to form lucid ideas about their faith, the icons held them in a sense of mystery. When describing the effect of these religious paintings, Nicephoras could only compare it to the effect of music, the most ineffable of the arts and possibly the most direct. Emotion and experience are conveyed by music in a way that bypasses words and concepts. In the nineteenth century, Walter Pater would assert that all art aspired to the condition of music; in ninth-century Byzantium, Greek Christians saw theology as aspiring to the condition of iconography. They found that God was better expressed in a work of art than in rationalistic discourse. After the intensely wordy Christological debates of the fourth and fifth centuries, they were evolving a portrait of God that depended upon the imaginative experience of Christians.
MÍSTICS CASTELLANS
Ignasi de Loiola (1491 – 1556), militar primer, fundaria l’orde dels Jesuites. A Manresa, i després d’estar-se a Montserrat, va redactar uns exercicis espirituals com a preparació. Es prescriu silenci i la lectura d’una sèrie de meditacions (versió online): La primera semana de actuación es el principio y fundamento. | segunda es el llamado del rey temporal y ayuda a contemplar la vida del rey eterno. | La tercera semana es la primera contemplación (cómo fue Jesucristo de Bethania a Jerusalén) | La cuarta semana es la primera contemplación de cómo Cristo nuestro señor le apareció a nuestra señora.
Teresa de Ávila (1515 – 1582). Fundà l’orde dels carmelites descalços. Va escriure
Las moradas, “describe el alma como un castillo de diamante o de cristal puro. En este castillo hay varias estancias, al igual que en el Cielo. La oración es la puerta de ese castillo. Las tres primeras moradas siven de preparación. Es el periodo de la ascesis. La cuarta morada son los dos primeros grados de la oración: la oración de recogimiento y la oración de quietud. La quinta morada es la oración de unión, la unión de la voluntad y del entendimiento. En la sexta morada el alma celebra sus esponsales con Dios. La séptima morada es el matrimonio espiritual, donde el alma se une y se hace una con Dios.”
Juan de la Cruz ( 1542 – 1591), va pertànyer a l’orde dels carmelites i va escriure
Noche oscura,
Cántico espiritual y
Llama de amor viva. Su poema narra el viaje del alma desde su casa corporal hasta su unión con Dios. El viaje ocurre durante la noche, que representa las dificultades que el alma afronta en viajar desde el mundo y llegar a la luz de la unión con el Creador. Hay unos cuantos pasos en esta noche, que se relacionan en sucesivas estrofas. La idea principal del poema se puede ver como la experiencia dolorosa que la gente soporta cuando procura crecer en madurez espiritual y unión con Dios. El poema se divide en dos libros que reflejan las dos fases de la noche oscura. La primera es una purificación de los sentidos. La segunda y más intensa de las etapas es la de la purificación del espíritu, que es la menos común de las dos. Noche oscura del alma además describe los diez pasos en la escala de amor místico, previamente descrito por Santo Tomás de Aquino y en parte por Aristóteles. [ una negació de la vida oferint una escapada a un suposat nou regne que no existeix. Que diferent de Sant Francesc. Potser és perquè ho va escriure a la presó?]
ERMITANS
Abans d’organitzar-se en comunitats, els que cercaven una vida espiritual s’apartaven del món vivint en coves o refugis naturals. És el que van fer els pares del desert. Els ermitans o
anacoretes, podien construir un petit refugi o capella, en un lloc apartat:
ermita ,
(hermitage) .
A l’edat mitjana n’hi havia prop dels monestirs. Els rics feien donatius i encarregaven pregàries.
Els monjos de l’orde de
cartoixa, cerquen Déu en la solitud “l’objectiu d’un cartoixà és la contemplació pura, en una vida monàstica d’oració pura i continuada. Té un caràcter mig eremític, ja que els monjos viuen en comunitat, però separats i en solitud, com a ermitans. “
Poustinia:A poustinia (Russian: пустынь) is a small sparsely furnished cabin or room where a person goes to pray and fast alone in the presence of God. The word poustinia has its origin in the Russian word for desert (пустыня). A person called to live permanently in a poustinia is called a poustinik (plural: poustiniki).
A poustinik is one who has been called by God to live life in the desert (poustinia), alone with God in the service of humanity through prayer, fasting, and availability to those who might call upon him or her. Those called to life in the poustinia were not uncommon in Russia prior to the suppression of Christianity in the early 20th century.
Catherine Doherty ho popularitzà a occident en un lllibre el 1975. Poustinia seria com “an entry into the desert, a lonely place, a silent place, where one can lift the two arms of prayer and penance to God in atonement, intercession, reparation for one’s sins and those of one’s brothers…. To go into the poustinia means to listen to God. It means entering into kenosis — the emptying of oneself.” She promotes the poustinia as a place where anyone — in any walk of life — can go for 24 hours of silence, solitude and prayer. Ultimately, however, the poustinik’s call is to the desert of one’s own heart wherein he dwells with God alone, whether in the workplace or in a solitary locale.
Kenosi: en teologia seria el buidat de si mateix de Jesús per fer-se receptiu a la voluntat del pare. Segueix l’Epístola als filipencs, 2, 5: “Tingueu en vosaltres els mateixos sentiments que tingué el Crist Jesús, 6 el qual, essent de condició divina, no cregué haver-se d’aferrar gelosament a la seva igualtat amb Déu, sinó que s’anorreà prenent la condició d’esclau, esdevingut semblant als homes. I, trobat en el seu capteniment com un altre home, s’humilià fent-se obedient fins a la mort, i una mort de creu.”
Aquí el sentit és que Jesús es “buida” de la seva condició divina per esdevenir home, però també ho podem veure en el sentit que per arribar a unir-nos a Déu ens hem de “buidar” de nosaltres mateixos. [ Ho expressa de manera molt maca Flannery Oconnor: “Dear God, I cannot love Thee the way I want to. You are the slim crescent of a moon that I see and my self is the earth’s shadow that keeps me from seeing all the moon. The crescent is very beautiful and perhaps that is all one like I am should or could see; but what I am afraid of, dear God, is that my self shadow will grow so large that it blocks the whole moon, and that I will judge myself by the shadow that is nothing.” També podríem relacionar aquesta noció de “buidat” o “oblit” de nosaltres mateixos amb la renúncia al jo del budisme.]
Ermitans arreu del món , El pare Yuhanna , un ermità libanès que cada recorre el món pregant mentalment i repartint fins a 10.000 benediccions per tot arreu, començant per Alaska, recorrent Amèrica i saltant després a Àfrica, Europa i Àsia. (National Geographic 2009, The forgotten faithful)
