El silenci o la pausa en literatura, música o dansa, el buit en la pintura i l’arquitectura. La simplicitat com a guia de vida.
Literatura
Al Quijote tenim:
CAPÍTULO XLIV. Cómo Sancho Panza fue llevado al gobierno, y de la estraña aventura que en el castillo sucedió a don Quijote
Dicen que en el propio original desta historia se lee que, llegando Cide Hamete a escribir este capítulo, no le tradujo su intérprete como él le había escrito, que fue un modo de queja que tuvo el moro de sí mismo, por haber tomado entre manos una historia tan seca y tan limitada como esta de don Quijote, por parecerle que siempre había de hablar dél y de Sancho, sin osar estenderse a otras digresiones y episodios más graves y más entretenidos; y decía que el ir siempre atenido el entendimiento, la mano y la pluma a escribir de un solo sujeto y hablar por las bocas de pocas personas era un trabajo incomportable, cuyo fruto no redundaba en el de su autor, y que, por huir deste inconveniente, había usado en la primera parte del artificio de algunas novelas, como fueron la del Curioso impertinente y la del Capitán cautivo, que están como separadas de la historia, puesto que las demás que allí se cuentan son casos sucedidos al mismo don Quijote, que no podían dejar de escribirse. […] Y así, en esta segunda parte no quiso ingerir novelas sueltas ni pegadizas, sino algunos episodios que lo pareciesen, nacidos de los mesmos sucesos que la verdad ofrece; y aun éstos, limitadamente y con solas las palabras que bastan a declar[ar]los; y, pues se contiene y cierra en los estrechos límites de la narración, teniendo habilidad, suficiencia y entendimiento para tratar del universo todo, pide no se desprecie su trabajo, y se le den alabanzas, no por lo que escribe, sino por lo que ha dejado de escribir.
El silenci en el teatre
En teatre Harold Pinter va codificar el silenci amb més precisió tècnica, un sistema de tres gradacions, cada una amb un pes dramàtic diferent. Tres punts suspenen la frase en mig del pensament, la “pause” és una aturada breu però deliberada, i el “silence” és la parada total —una mort en sec durant la qual el personatge ha trobat un conflicte tan absurd que no té res a dir, i queda en un estat mental completament diferent del d’on havia sortit. Va indicar 140 pauses a “Betrayal”, 149 a “The Caretaker” i 224 a “The Homecoming”. Al final, però, va reboitar-se quan els intèrprets s’ho prenien massa el peu de la lletra. Pinter va adoptar el dispositiu del silenci del seu amic Samuel Beckett, que va conèixer als anys 50. Beckett era conegut per ser un home de poques paraules que ocasionalment coneixia algú i no pronunciava ni una paraula. Els diàlegs de les obres de Beckett van ser un precursor dels tres silencis de Pinter.
Música
Miles Davis: It’s not the notes you play, it’s the notes you don’t play.
Claude Debussy: “La música és el silenci entre les notes.” Artur Schnabel: “Les notes les manejo tan bé com molts pianistes. Però les pauses entre les notes… ah, és allà on resideix l’art!”. Leopold Stokowski (director d’orquestra): “Un pintor pinta quadres sobre tela. Però els músics pinten els seus quadres sobre el silenci.” Sting (músic contemporani): “Estic arribant a creure en la importància del silenci en la música. El poder del silenci després d’una frase musical… M’estic preguntant si, com a músics, la cosa més important que fem és simplement proporcionar un marc per al silenci. Em pregunto si el silenci és potser el misteri al cor de la música.”
[Penso també en la música de Morton Feldman, o la intel·ligència de Count Basie quan callà l’orquestra i deixa només la secció rítmica caminant. Potser també Erik Satie.
Dansa
En dansa, l’equivalent al silenci és la immobilitat, aturar-se uns segons abans de reempendre el moviment.
Merce Cunningham, que va coreografiar professionalment durant 66 anys, va parlar sempre de “moviment dins la immobilitat i immobilitat dins el moviment”. Cap altre coreògraf ha fet un ús tan extraordinari de la quietud. Els seus ballarins no deixen de ballar quan romanen completament immòbils, de la mateixa manera que un actor en les obres de Harold Pinter no deixa d’actuar durant les seves cèlebres pauses. La seva col·laboració amb John Cage va emfatitzar encara més aquest buit carregat de significat entre els moviments.
El butoh japonès desenvolupa una estètica centrada en l’expressivitat del micromoviment i la quasi-immobilitat. La seva obra “Admirant La Argentina” inclou seqüències de moviment tan subtil que els espectadors descrivien “veure passar res amb una intensitat increïble”.
El “Tanztheater” de Pina Bausch emprava sovint taules de completa immobilitat per crear una puntuació emocional dins les seves peces. En el seu “La consagració de la primavera”, la immobilitat s’utilitza per transmetre una sensació d’anticipació i presagi: els ballarins queden congelats, els cossos tensos i en alerta, creant una atmosfera d’inquietud.
Al Blackstone, oreògraf de teatre musical: “El meu desig més gran per als ballarins joves és: si us plau, només per un segon, deixeu de moure-us. Simplement vull veure-us. Quan algú deixa de ballar, de cop el veus com a persona. Has deixat de veure el que fa i pots veure simplement com és.”
[Els Nicholas Brothers es queden clavats entre moviments rapidíssims i vertiginosos, abans de seguir] [En la meva manera de ballar m’adono que també ho incorporo]
Les arts
En pintura l’equivalent seria deixar bona part del llenç buit. [Recordo el talent de la dibuixant alemanya Jenny que sabia exactament què no calia incloure al dibuix i què sí]. En la pintura amb tinta xinesa i japonesa, el buit (*ma*, 間) no és absència sinó element actiu. El paper en blanc no és “res”, és l’aire, la llum, l’infinit. Els mestres del sumi-e pintaven un brinet de bambú o una branca amb flors de cirerer deixant el 80-90% del paper intacte, precisament perquè el buit és el que fa “respirar” la figura i li dona significat. És exactament l’equivalent visual del silenci de Stokowski. També podríem citar el gos de Goya, els rectangles de Mark Rothko o les natures mortes de Giorgio Morandi.
Aquí connectem amb l’efecte marc i també amb el buit.
L’arquitecte Arata Isozaki ho va formular amb precisió: “”Ma” no és quelcom creat pels elements compositius; és allò que té lloc en la imaginació de la persona que experimenta aquests elements.” Les portes “torii” dels santuaris xintoistes en són l’exemple més pur: marquen el llindar cap a l’espai sagrat emmarcant el buit mateix, creant un portal de res.
Tadao Ando, és el gran arquitecte contemporani d’aquest principi amb al seva Església de la Llum (Osaka, 1989). El Memorial del Vietnam (Washington, 1982) de Maya Lin. El Museu Jueu de Berlin de Daniel Libeskind. Els jardins “karesansui” (jardins zen).
La vida
[ Si partim de la idea de la importància del silenci en el terreny de l’estètica (literatura, música, arquitectura) i la traslladem al terreny de la moral, en el sentit de guia per a una bona vida, potser implicaria el consell de no voler fer massa coses, ni dir massa coses, ni tenir massa amistats, ni posseïr massa coses.
Hem d’omplir el cap de setmana i les vacances d’activitats? La vida de jubilat de cursos?
A vegades he fet notar que, en general, sabem organitzar l’espai, que no hi hagi massa coses. Però ens costa molt més organitzar el temps, deixant buits, estones que no fem res].
Sèneca en les “Cartes a Lucili” escriu que la multitud d’amics, de compromisos i de posessions és precisament el que impedeix viure. “Retira’t en tu mateix tant com puguis”, aconsella, i: “”Omnia aliena sunt, tempus tantum nostrum”” — tot és aliè, només el temps és nostre. La dispersió és l’enemic de la profunditat, igual que les notes sense pauses no fan música.
Montaigne es rtira a la torre per escriure els “Assaigs” és un gest exactament equivalent al del buit arquitectònic: crear espai buit —de càrrecs, de compromisos socials, de la vida pública de Bordeus— per deixar que quelcom essencial hi pugui habitar.
Thoreau es va retirar als boscos perquè volia viure l’essencial. A casa tenia només tres cadires: “una per a la solitud, dues per a l’amistat, tres per a la societat.” Tres amistats, com a màxim. La cadira buida és la pausa musical.
Connecta amb la idea del Beatus Ille d’Horaci, l’Oda a la vida retirada de Fray Luis de León, o el Tintern Abbey de Wordsworth.
