Actitud
epitafi llegat
funeral
[a fer una exposició especial:
- pertany a 2 la vida en general
- es pot fer un recull de l’art que hi té a veure
- és una de les angoixes bàsiques, a posar a fenomenologia, enllaça amb preguntes a filosofia i amb desenvolupaments a religió
Conferència sobre l’efímer i la mort,
epitafi, làpida virtual
DAVID EAGLEMAN
gràcies, haver estat com la pluja
SER PLUJA
En un comentari al meu post sobre la mort la Maria va comentar que l’empremta que podíem deixar havia de ser com una pluja que ha caigut aquí i allà. La idea m’agrada molt, perquè implica un efecte cert i alhora dispers, que ha anat caient en molts llocs i que és molt diferent de la noció de perpetuar-se en un fill com si aquest fos un clon, una còpia que renova. No és així.
SER ONA
(a)Traspassats per matèria i idees, Novalis, juliol 2008
Lyn Margulis va dir que els organismes vius són com una ona sobre la matèria.
En efecte, provisionalment, som una estructura que acollim molècules transitòries, i unes partícules que són tan velles com l’univers mateix, els àtoms cuinats a les estrelles. Som també portadors d’un codi genètic. El podem propagar o no. Podem consumir i embrutar. Som com un cos que abserbeix un colors, en deixa passar alguns i en reflexa uns altres. Nosaltres rebem alegries, meravelles, mesquineses, i podem eliminar-les, retornar-les, amplificar-les.
A través nostre, doncs, passen els àtoms, el codi genètic, les idees, els acudits, el bon o mal humor.
En certa manera, i igual com la partícula que contribueix a formar el camp comú, sí que podem dir que formem part del tot, i literalment.
(b) Viure com una veu, juny 2010
Un poema de Màrius Torres, deixava anar la idea que som un acord fràgil de l’arpa de Déu.
M’agrada la idea que la nostra estada aquí és com una veu en un cor. No hi ha partitura, improvisem, repetim altres veus que sentim al nostre costat, ens podem afegir a una o altra. Podem ser més o menys bons escoltant, podem sentir només crits barroers, o la nosttra pròpia veu. Podem sentir també, les fulles d’herba com creixen, veus que estan lluny però també presents, veus que pateixen, també que riuen, veus a admirar, veus a ignorar. I entremig, la nostra pròpia veu. Pensar-nos com a veu que es barreja amb les altres ens aporta la idea d’escoltar i d’harmonitzar.afegeixo el 2016 : Si ho unim a la idea que som un moment en una ona que propaga complexitat biològica i idees i somnis, de manera natural també podem veure aquesta ona com a so, com a música.
I relacionant-ho amb el projecte d’una exposició de l’univers com un so, amb una immensitat silenciosa i monòtona, poblada només per explosions de tant en tant mentre que en un petit lloc se senten rialles i alegries, podem veure la nostra vida efímera (la pluja de la Maria) com una aportació temporal a un concert ininterromput al qual ens afegim, escoltem, imitem, modifiquem.
-.-.
Jo havia trobat la metàfora d’un espantaocells fet de parracs que ha dut el vent. Sembla que sigui quelcom de permanent i almenys durant un temps, aquests retalls (retalls que són funcions metabòliques, agents neuronals de rutines mentals, petits àtoms de conducta, retalls de records tal com deia en una nota més avall), conformen un tot organitzat.
Potser podria trobar un video d’una forma humana com un castell de sorra, que es va desfent i es va refent contínuament, fins que arriba un moment que és esborrat.
MARC AURELI
la idea, seguint marc aureli, que hem estat una agrupaciñói temporal d’idees i matèria, i ens dissolem, ser pluja, ser núvol. Ens exclamem i lamentem que la vida és curta i efímera. Camus fa la seva obra a partir del vertigen que sent quan assumeix que si no existeix Déu i la immortalitat, la vida és absurda, i canra la valenta de viure sabent que no té sentit.Però, i si el més sagrat no vingués esculpit en pedres, en obeliscs de granit com els dels egipcis sinó que fos com un murmuri, un instant en el vent?Ës el que diu Nadika i el que suggereix el llibre dels reis amb l’experiència d’ELias que va trobar Déu, no en el terratrèmol sinó en el vent suau. No busquem els obeliscs, sinó que escoltem el vent, descobrim els somriures, els salts dels nens. No acumulem blocs per construir-nos monuments, ni cridem, siguem pluja suau, vent suau, fem quatre passes de ball en el parquing després de deixar la bici.
Marc Aureli II. 17 El temps de la vida humana no és res més que un punt. La seva substància és quelcom que s’escola. La percepció sensorial és tèrbola. La composició de tot el cos es corromp fàcilment. La seva ànima és un terbolí. La fortuna és quelcom d’incalculable. La fama és incerta. Per tal de dir-ho en poques paraules, totes les coses que pertanyen al cos són un riu, les que són pròpies de l’ànima són un somni i un vapor, alhora que la vida és una guerra i un exili, mentre que la fama que es deixa no és res més que un oblit.
V. 24 Recorda la substància de tot el conjunt, de la qual participes en una petita part. Recorda també el temps de tot el conjunt, del qual se t’ha assignat un interval breu i momentani. Alhora, recorda el destí: ¿quina part d’ell és la teva?
SER REDUNDANTI EFÍMER
la idea de la pluja, desaparèixer, rdundant però no inútil, com la pinya dels castellers. PLUJA i ONA
La idea que hem estat una agrupació temporal d’àtoms i cèl·Lules, una agrupació temporal de mems i idees, que hem tingut un impacte en mantenir la complexitat, un impacte material en el planeta, un impacte en el móin de les idees, una ona, les sis contemplacions. En contra del mite de Sísif la vida finita no és absurda i redundant no vol dir inútil.
Llegint el mite de Sísif de Camus trobem l’expressió de qui creu que la mort deixa la vida sense sentit i absurda, si és que es rebutja el salt al transcendent que no estaria justificat.
No comparteixo aquesta visió però la comprenc molt bé. Camus actua com aquell a qui li han dit que els reis són els pares, i els troba a faltar. Es nega a seguir creient en la màgia, però no se sent reconfortat en que els pares són com uns petit reis reals. Té una nostàlgia de l’absolut i prescindir-ne li costa tant que ha d’adoptar una actitud heroica.
Podríem arribar a trobar un consol en el fet que, si bé som efímers, contribuïm a que es mantingui la complexitat de la condició humana a l’univers. Pe`ro també això cla matisar-ho. La majoria de nosaltres no tenim un paper crític, una missió que acomplim i que donaria sentit a la nostra vida. Som redundants! Però redundant no vol dir pas inútil. Som com la pinya en la construcció d’un castell. Un menys no es notaria, però hi ha d’haver una pinya. Som com un núvol, una mica menys d’aigua no es notaria, però sense pluja les plantes moririen.
Potser hem de deixar de necessitar tant un sentit.
Vivim, tenim algunes experiències agradables, el sol reconfortant aquests últims dies d’hivern, un plat saborós, un somriure, una carícia. Vivim algunes històries i acomplim alguns propòsits. Vivim certs afectes, simpatia, alguna carícia, tenim compassió.
I ja n’hi ha prou.
L’UNIVERS FRED i BUIT, ESTAR A lA INTEMpERIE
Hyperion, la religió de la bellesa, el vol de l’efímera, setembre 2007
Estic descobrint que Hyperion és una elaboració de la idea de en kai pan com d’un tot que ho assumeix tot i que és fonamentalment bellesa i amor; a aquesta veritat fonamental no s’hi arribaria simplement amb la raó sinó pel sentiment estètic [la sensació que formem part d’un tot, bell]
La meva concepció, o la meva manera de trobar-me en el món també té un gran signe d’exclamació i un gran interrogant, que han dirigit tota la meva vida a una recerca estranya i a la contemplació, i que visualitzo en el dibuix de l’home que sobrevola la terra, i que desenvolupo també en una exposició que em deixa abastar la contemplació de tot l’univers, sabent-me’n petit però no pas insignificant. (no hi ha una bellesa perfecta i harmònica, però sí una admiració astorament i curiositat infinites que han dirigit totala meva vida i que em segueixen dirigint per concretar aquesta mena de museu de l’univers).
Aquesta concepció no posa tant l’accent en la bellesa: l’univers en la seva totalitat és fred i buit, com una gran nit i només en algun indret hi ha una dèbil llum, que és la nostra. No tenim un gran palau diví sinó una gran intempèrie. Alhora, la nostra vida és finita i efímera, com el vol de les efímeres, un vol passatger entremig d’una llum transitòria entre dues foscors immenses.
Quines pot ser el resultat del nostre pas? Com deia en la nota anterior, deixem una empremta difusa, però no irrellevant, com una pluja. Més concretament (i en això ofereixo una interpretació diferent de la teoria de transmissió cultural dels memes) penso que al llarg del vol,reflectim i projectem sobre els altres diferents llums, som com uns miralls que reenvien imatges, o que reenvien certs sons. Ens podem fer ressó d’unes coses o d’unes altres.
Un altre aspecte de la meva visió és que, lluny d’assolir un ideal d’harmonia i plenitud, de trobar l’en kai pan a tot arreu, és que hi ha una majoria de irrellevància, brutícia i mediocritat. Ho visualitzo com un petit tancat on hi tinc una petita cadira, una mica de jardí, el meu petit paradís.
En resum, hi ha l’admiració i astorament de contemplar l’espectacle de l’univers i de saber-me’n part, la percepció (potser un pessimisme com el de Schopenhauer?) de com n’és d’efímera la vida, de com n’és de gran la intempèrie desolada a l’univers, com de cruel i sense sentit la història, com de brut i degradat el nostre entorn, com de miserable a vegadesjo mateix i, malgrat tot, és possible deixar alguna empremta, ni que sigui com una petita pluja, i viure aquest lapse de temps i aquest espai que ocupo, amb un goig intensíssim (i riure’m de mi mateix).
En el comentari de Boada sobre Plató i Hölderlin a l’Hiperió diu que en l’home conviuen e
La visita al museu ha d’exposar això.
La versió de la història ha d’anar encapçalada per aquella cita de Scheler “rars són en la història els moments de pau i progrés, predomina arreu la cobdícia …”
La bellesa i l’amor són com fruits amagats al bosc que hem de caçar i perseguir.
Repassant l’idealisme alemany m’adono que l’impuls és sobretot de rerafons teològic, com saltar del finit a l’infinit. És una filosofia basada en la religió. Ara potser tenim una filosofia basada en la ciència. Hi ha hagut també una filosofia basada en el progrés polític. Per la proposta que estic esbossant m’adono que el que faig té més a veure amb una guia turística de l’univers, una guia per acompanyar el vol de l’efímera que no pas amb un manual de salvació, ja sia religiós o laic, o amb una digestió de la ciència. La vida com a visita al museu, o com assistir a un espectacle, relacionar-nos també amb els altres espectadors.
Aquesta idea d’estar a la intempèrie, de desolació, l’han tingut també molts cristians que haurien parlat del “silenci de Déu”.
EXEMPLES