Posted on

In lieblicher Bläue blühet. Hölderlin. 1823

[fragment copiat per Waiblinger) 1823

In lieblicher Bläue blühet
mit dem metallenen Dache der Kirchthurm. Den umschwebet
Geschrei der Schwalben, den umgiebt die rührendste Bläue.
Die Sonne gehet hoch darüber und färbet das Blech,
im Winde aber oben stille krähet die Fahne.
Wenn einer unter der Gloke dann herabgeht, jene Treppen,
ein stilles Leben ist es, weil,
wenn abgesondert so sehr die Gestalt ist,
die Bildsamkeit herauskommt dann des Menschen.
Die Fenster, daraus die Gloken tönen, sind wie Thore an Schönheit.
Nemlich, weil noch der Natur nach sind die Thore,
haben diese die Ähnlichkeit von Bäumen des Walds.
Reinheit aber ist auch Schönheit.

En blau adorable floreix
amb el teulat de metall el campanar.
Al voltant hi planen xiscles d’orenetes,
l’abraça el blau més impressionant.
El sol s’enfila enlaire
i arroenta les planxes de bronze,
però, dalt de tot, al vent,
en silenci canta el penell.
I quan algú baixa els graons sota el batall,
la vida és dolça, perquè
si la figura s’ha separat tant, llavors
es mostra la concreció de l’home.
Les finestres, d’on dringuen les campanes,
són com portes a la bellesa. I és cert que,
puix que les portes són encara segons la natura,
tenen l’aspecte dels arbres del bosc. La puresa,
però, també és bellesa.

Innen aus Verschiedenem entsthet ein ernster Geist.
So sehr einfältig aber die Bilder, so sehr heilig sind die, daß
man wirklich oft fürchtet, die zu beschreiben.
Die Himmlischen aber, die immer gut sind,
alles zumal, wie Reiche, haben diese, Tugend und Freude.
Der Mensch darf das nachahmen.
Darf, wenn lauter Mühe das Leben, ein Mensch
aufschauen und sagen : so will ich auch seyn ?
Ja. So lange die Freundlichkeit noch am Herzen, die Reine,
dauert, misset nicht unglüklich der Mensch sich
der Gottheit.

A dins, neix del divers
un esperit sever. Tan simples,
però, tan sagrades
són les imatges, que sovint,
en veritat, descriure-les ens fa por. Els Celestes,
però, que sempre són plens de bondat, ho tenen tot,
semblant als rics, virtut i goig.
En això l’home els pot imitar.
¿Pot, un home, quan la vida és un feix de fatics,
mirar enlaire i dir: també
jo voldria ser així? Sí.
Mentre l’amistat, la pura,
roman al cor,
no dissortadament
es mesura l’home amb la divinitat.

Ist unbekannt Gott ? Ist er offenbar wie die Himmel ?
dieses glaub’ ich eher. Des Menschen Maaß ist’s.
Voll Verdienst, doch dichterisch,
wohnet der Mensch auf dieser Erde. Doch reiner
ist nicht der Schatten der Nacht mit den Sternen,
wenn ich so sagen könnte,
als der Mensch, der heißet ein Bild der Gottheit.

¿És desconegut Déu? ¿És visible
com el Cel? Això és el que crec.
Aquesta és la mesura de l’home.
Ben mereixedor, però poèticament habita
l’home en aquesta terra. I no més pura
és l’ombra de la nit amb les estrelles,
si ho podia dir així,
que l’home, que és com dir una imatge de la divinitat.

Giebt auf Erden ein Maaß ?
Es giebt keines. Nemlich
es hemmen der Donnergang nie die Welten des Schöpfers.
Auch eine Blume ist schön, weil sie blühet unter der Sonne.
Es findet das Aug’ oft im Leben
Wesen, die viel schöner noch zu nennen wären
als die Blumen. O! ich weiß das wohl!
Denn zu bluten an Gestalt und Herz,
und ganz nicht mehr zu seyn, gefällt das Gott ?
Die Seele aber, wie ich glaube, muß rein bleiben,
sonst reicht an das Mächtige auf Fittigen der Adler mit lobendem Gesange
und der Stimme so vieler Vögel.
Es ist die Wesenheit, die Gestalt ist’s.

¿Hi ha en la Terra una mesura? No n’hi ha
cap. I és que no frenen el camí del Tro
els mons del Creador. També
una flor és bella,
perquè floreix sota el sol. Sovint
en la vida l’ull troba éssers, que fóra
més bell anomenar-los que les flors i tot.
Oh!, prou que ho sé! Perquè
sagnar de cos i cor i ja no ser sencer,
¿plau al Déu? Però
l’ànima, i ho crec, cal que romangui
pura, si no, volant
l’àguila s’atansa al Poderós amb cants
de lloança i la veu de tants d’ocells.
Això és l’essència, és la forma.

Du schönes Bächlein, du scheinest rührend, indem du rollest so klar,
wie das Auge der Gottheit, durch die Milchstraße.
Ich kenne dich wohl,
aber Thränen quillen aus dem Auge. Ein heiteres Leben
seh’ ich in den Gestalten mich umblühen der Schöpfung, weil
ich es nicht unbillig vergleiche den einsamen Tauben auf dem Kirchhof.
Das Lachen aber scheint mich zu grämen der Menschen,
nemlich ich hab’ ein Herz.

Tu, bell torrent, em commous
mentre t’esbalces tan clar,
com l’ull de la Divinitat per la galàxia.
Prou que et conec; però les llàgrimes
neguen l’ull. Una vida joiosa
entorn meu veig florir en les formes de la Creació,
perquè no a tort ho comparo als coloms
solitaris entre les tombes. Diríeu, però,
que m’acora el riure dels homes;
i és que tinc cor.

Möcht’ ich ein Komet seyn ?
Ich glaube. Denn sie haben Schnelligkeit der Vögel ; sie blühen an Feuer,
und sind wie Kinder an Reinheit.
Größeres zu wünschen, kann nicht des Menschen Natur sich vermessen.
Der Tugend Heiterkeit verdient auch gelobt zu werden vom ernsten Geiste,
der zwischen den drei Säulen wehet
des Gartens. Eine schöne Jungfrau muß das Haupt umkränzen
mit Myrthenblumen, weil sie einfach ist
ihrem Wesen nach und ihrem Gefühl. Myrthen aber
giebt es in Griechenland.

¿Podria ser un cometa  jo? Crec que sí. Perquè
tenen la rapidesa dels ocells; floreixen
amb foc i són purs com els infants. Desitjar
un bé més gran és desmesurat per a la natura humana. El goig
de la virtut, també mereix que el lloï
l’esperit sever, que alena
entre les tres columnes del jardí. Una noia
bonica s’ha de coronar el cap
amb flors de murtra, perquè és senzilla
d’ésser i de sentiments.
Però les murtres són a Grècia.

Wenn einer in der Spiegel siehet,
ein Mann, und siehet darinn sein Bild, wie abgemahlt ;
es gleicht dem Manne.
Augen hat des Menschen Bild,
hingegen Licht der Mond.
Der König Œdipus hat ein Auge zuviel vieleicht.
Diese Leiden dieses Mannes, sie scheinen unbeschreiblich, unaussprechlich,
unausdrüklich.
Wenn das Schauspiel ein solches darstellt, kommt’s daher.

Si algú, un home, mira al mirall,
hi veu la seva imatge, com dibuixada,
i s’assembla a aquest home. Ulls té la imatge de l’home, llum,
en canvi, la lluna. El rei Èdip
potser té un ull de massa. Els sofriments
d’aquest home semblen indescriptibles,
inexpressables, indefinibles. Quan el drama
el representa, llavors això s’esdevé.

Wie ist mir’s aber, gedenk’ ich deiner jetzt ?
Wie Bäche reißt des Ende von Etwas mich dahin,
welches sich wie Asien ausdehnet.
Natürlich dieses Leiden, das hat Œdipus.
Natürlich ist’s darum.
Hat auch Herkules gelitten ?
Wohl. Die Dioskuren in ihrer Freundschaft
haben die nicht Leiden auch getragen ? Nemlich
wie Herkules mit Gott zu streiten, das ist Leiden.
Und die Unsterblichkeit im Neide dieses Leben,
diese zu theilen, ist ein Leiden auch.

Però ¿què n’és, de mi, que ara penso en tu?
Com els rius, se m’enduu, cap allà, la fi d’alguna cosa,
que s’escampa com Àsia. És clar,
aquest sofriment, el coneix Èdip. És clar que és per això.
¿Hèrcules també el sofrí?
I tant. ¿Els Dioscurs també, en llur amistat,
no suportaren sofriments? I és que lluitar
com Hèrcules, amb Déu, això és sofrir.
I compartir la immortalitat, enveja
d’aquesta vida, és també un sofriment.

Doch das ist auch ein Leiden, wenn
mit Sommerfleken ist bedekt ein Mensch,
mit manchen Fleken ganz überdekt zu seyn! das
thut die schöne Sonne : nemlich
die ziehet alles auf. Die Jünglinge führt die Bahn sie
mit Reizen ihrer Strahlen wie mit Rosen.
Die Leiden scheinen so, die Œdipus getragen, als wie
ein armer Mann klagt, daß ihm etwas fehle.
Sohn Laios, armer Fremdling in Griechenland!
Leben ist Tod, und Tod ist auch ein Leben.

Però també és un sofriment,
quan un home, cobert de cremades pel sol,
tot ell és una nafra! Vet aquí
el que fa el bell sol: ho fa esclatar
tot. Els joves mena pel camí
amb l’encís dels seus raigs, com amb roses.
Els sofriments, que Èdip suportà, s’assemblen
als d’un home pobre quan es plany, perquè li manca alguna cosa.
Fill de Laios, pobre estranger a Grècia!
La vida és mort, i la mort és també una vida.

[ participant del diví i alhora cremat per ell]

Posted on

Mnemosyne. Hölderlin. 1805

Reif sind, in Feuer getaucht, gekochet
Die Frücht und auf der Erde geprüfet und ein Gesetz ist,
Daß alles hineingeht, Schlangen gleich,
Prophetisch, träumend auf
Den Hügeln des Himmels. Und vieles
Wie auf den Schultern eine
Last von Scheitern ist
Zu behalten. Aber bös sind
Die Pfade. Nämlich unrecht,
Wie Rosse, gehn die gefangenen
Element und alten
Gesetze der Erd. Und immer
Ins Ungebundene gehet eine Sehnsucht. Vieles aber ist
Zu behalten. Und not die Treue.
Vorwärts aber und rückwärts wollen wir
Nicht sehn. Uns wiegen lassen, wie
Auf schwankem Kahne der See.

Madurs són, en foc submergits, bullits
Els fruits i sobre la terra provats, i és una llei
Que tot entri, a tall de serpent,
Profèticament, somniant, cap a
Les cimes del cel. I molta
Cosa, com damunt les espatlles
Un feix de llenya, cal
Guardar. Però dolents
Són els camins. De tort,
Com cavalls, van els presoners
Elements i antigues
Lleis de la terra. I sempre
Va cap al deslligat una enyorança. Molta
Cosa però cal guardar. I necessària
És la fidelitat.
Però endavant i endarrere
No mirem. Deixar-nos gronxar, com sobre
Una incerta barca del mar.
(versió Riba)

[ crec que és la primera poesia de Hölderlin que vaig llegir, a l’adolescència i m’arribava el ritme  _. _.

Posted on

An die Hoffnung. Hölderlin. 1803

O Hoffnung! holde! gütiggeschäftige!
Die du das Haus der Trauernden nicht verschmähst,
Und gerne dienend, Edle, zwischen
Sterblichen wartest und Himmelsmächten,

Oh esperança! encisadora! ben enfeinada!
tu que no menysprees la casa que es lamenten,
I de bon grat serveixes, noble, esperant
entre mortals i  poders celestials,

Wo bist du? wenig lebt’ ich; doch atmet kalt
Mein Abend schon. Und stille, den Schatten gleich,
Bin ich schon hier; und schon gesanglos
Schlummert das schaudernde Herz im Busen.

On ets? Poc he viscut, però ja respira fred
el meu vespre. I en silenci, com les ombres
sóc aquí; i ja sense cant
s’adorm el cor tremolós al pit.

Im grünen Tale, dort, wo der frische Quell
Vom Berge täglich rauscht, und die liebliche
Zeitlose mir am Herbsttag aufblüht,
Dort, in der Stille, du Holde, will ich

A la vall verda, on la front fresca raja
de les muntanyes, i l’adorable
fora del temps em floreix el dia de tardor,
allà, en el silenci, tu estimada, et voldré

Dich suchen, oder wenn in der Mitternacht
Das unsichtbare Leben im Haine wallt,
Und über mir die immerfrohen
Blumen, die blühenden Sterne glänzen,

cercar, o quan a mitjanit
la vida invisible creix a l’arbreda
i sobre meu, les sempre alegres
flors, les estrelles florides brillen,

O du des Äthers Tochter! erscheine dann
Aus deines Vaters Gärten, und darfst du nicht,
Ein Geist der Erde, kommen, schröck’, o
Schröcke mit anderem nur das Herz mir.

Oh tu filla de l’èter! apareix llavors
Dels jardins del teu pare, i si no pots
venir a un esperit de la terra, mou-me,
oh mou-me el cor amb altres coses.

Posted on

Patmos. Hölderlin. 1802

Nah ist
Und schwer zu fassen der Gott.
Wo aber Gefahr ist, wächst
Das Rettende auch.
Im Finstern wohnen
Die Adler und furchtlos gehn
Die Söhne der Alpen über den Abgrund weg
Auf leichtgebaueten Brücken.
Drum, da gehäuft sind rings
Die Gipfel der Zeit, und die Liebsten
Nah wohnen, ermattend auf
Getrenntesten Bergen,
So gib unschuldig Wasser,
O Fittige gib uns, treuesten Sinns
Hinüberzugehn und wiederzukehren.

A prop és
i ardu d’aferrar el déu.
Però on hi ha perill, creix
també el que salva.
En la tenebra habiten
les àguiles i sense por travessen,
plançons dels Alps, l’abisme
per ponts bastits en l’aire.
Per això, puix que entorn es drecen
els cims dels temps, i a prop habiten
els més estimats, llanguint
a les muntanyes més llunyanes,
dóna’ns aigua innocent,
dónan’ns ales, l’esperit més fidel,
per anar d’una banda a l’altra i tornar.

So sprach ich, da entführte
Mich schneller, denn ich vermutet,
Und weit, wohin ich nimmer
Zu kommen gedacht, ein Genius mich
Vom eigenen Haus. Es dämmerten
Im Zwielicht, da ich ging,
Der schattige Wald
Und die sehnsüchtigen Bäche
Der Heimat; nimmer kannt ich die Länder;
Doch bald, in frischem Glanze,[173]
Geheimnisvoll
Im goldenen Rauche, blühte
Schnellaufgewachsen,
Mit Schritten der Sonne,
Mit tausend Gipfeln duftend,

Així parlava jo, quan,
rabent com mai no hauria dit
i lluny, on mai no hauria
cregut anar, un geni em raptà
de casa meva. Resplendien
entre dos llustres, tot passant,
el bosc ple d’ombres
i els nostàlgics rius
de la pàtria; no coneixia ja les terres;
però aviat, esplèndida i fresca,
misteriosa,
entre vapors daurats, es desclogué,
com flor que s’obre frisosa,
amb cada pas del sol,
amb l’olor de mil cims,

Mir Asia auf, und geblendet sucht
Ich eines, das ich kennete, denn ungewohnt
War ich der breiten Gassen, wo herab
Vom Tmolus fährt
Der goldgeschmückte Paktol
Und Taurus stehet und Messogis,
Und voll von Blumen der Garten,
Ein stilles Feuer, aber im Lichte
Blüht hoch der silberne Schnee,
Und Zeug unsterblichen Lebens
An unzugangbaren Wänden
Uralt der Efeu wächst und getragen sind
Von lebenden Säulen, Zedern und Lorbeern,
Die feierlichen,
Die göttlichgebauten Paläste.

Àsia, als meus ulls; i enlluernat vaig cercar
un lloc que conegués; perquè em perdia
pels amples carrers, cap on el Tmolos
davalla al Pàctol,
amb orles d’or, i el Taurus
s’encimbella, i el Messoguis,
i el jardí ple de flors,
un plàcid foc; a les altures, però,
brilla a la llum la neu d’argent;
i, testimoni de vida immortal,
en parets inaccessibles,
l’heura antiquíssima creix, i en columnes
vives, de cedres i llorers, es drecen,
majestuosos,
els palaus que bastiren els déus.

Es rauschen aber um Asias Tore
Hinziehend da und dort
In ungewisser Meeresebene
Der schattenlosen Straßen genug,
Doch kennt die Inseln der Schiffer.
Und da ich hörte,
Der nahegelegenen eine
Sei Patmos,
Verlangte mich sehr,
Dort einzukehren und dort[174]
Der dunkeln Grotte zu nahn.
Denn nicht, wie Cypros,
Die quellenreiche, oder
Der anderen eine
Wohnt herrlich Patmos,

Però murmuren a les portes d’Àsia
tibant ací i allà
sobre la incerta plana del mar
prou camins sense ombra; tanmateix
el mariner coneix les illes.
I quan vaig sentir
que érem prop d’una anomenada
Patmos,
el desig em garfí
de fer-hi cap i d’apropar-me
a la cova sobscura.
Però no, com Xipre,
rica de fonts, o bé
alguna de les altres,
té manífica estada Patmos;

Gastfreundlich aber ist
Im ärmeren Hause
Sie dennoch
Und wenn vom Schiffbruch oder klagend
Um die Heimat oder
Den abgeschiedenen Freund
Ihr nahet einer
Der Fremden, hört sie es gern, und ihre Kinder,
Die Stimmen des heißen Hains,
Und wo der Sand fällt, und sich spaltet
Des Feldes Fläche, die Laute,
Sie hören ihn und liebend tönt
Es wider von den Klagen des Manns. So pflegte
Sie einst des gottgeliebten,
Des Sehers, der in seliger Jugend war

hospitalària és, però,
àdhuc en la més
pobra casa,
i si nàufrag o amb llàgrimes
per la pàtria o per
l’amic perdut s’hi apropa
un estranger,
l’escolta de bon grat, i les seves filles
les veus del bosc ardent,
i on l’arena s’engruna i es clivella
la crosta del camp, els sorolls
l’escolten i un ressó d’amor
respon als planys de l’home. Així acollí
una vegada l’estimat de Déu,
el vident, que en feliç joventut havia

Gegangen mit
Dem Sohne des Höchsten, unzertrennlich, denn
Es liebte der Gewittertragende die Einfalt
Des Jüngers und es sahe der achtsame Mann
Das Angesicht des Gottes genau,
Da, beim Geheimnisse des Weinstocks, sie
Zusammensaßen, zu der Stunde des Gastmahls,
Und in der großen Seele, ruhigahnend, den Tod
Aussprach der Herr und die letzte Liebe, denn nie genug
Hatt er von Güte zu sagen[175]
Der Worte, damals, und zu erheitern, da
Ers sahe, das Zürnen der Welt.
Denn alles ist gut. Drauf starb er. Vieles wäre
Zu sagen davon. Und es sahn ihn, wie er siegend blickte,
Den Freudigsten die Freunde noch zuletzt,

anat amb
el Fill de l’Altíssim, inseparable, perquè
estimà el Portador de tempestes la simplicitat
del deixeble i l’home atent
veié exacta la cara de Déu,
quan, al misteri del cep, de costat
seien, a l’hora del sopar, i pressentint
serenament en la gran ànima, el Senyor
parlà de la mort i de l’amor suprem,
perquè mai com llavors hagué prou
de dir paraules de bondat, i
asserenar, Ell, que la veia,
la ira del món. Perquè tot està bé. Després morí.
Molt hi hauria a contar-ne. I el veieren com, el Més Joiós, mirava
triomfant els amics encara a la fi,

Doch trauerten sie, da nun
Es Abend worden, erstaunt,
Denn Großentschiedenes hatten in der Seele
Die Männer, aber sie liebten unter der Sonne
Das Leben und lassen wollten sie nicht
Vom Angesichte des Herrn
Und der Heimat. Eingetrieben war,
Wie Feuer im Eisen, das, und ihnen ging
Zur Seite der Schatte des Lieben.
Drum sandt er ihnen
Den Geist, und freilich bebte
Das Haus und die Wetter Gottes rollten
Ferndonnernd über
Die ahnenden Häupter, da, schwersinnend,
Versammelt waren die Todeshelden,

tanmateix els punyí la tristesa
que ara es fes vespre, atònits,
perquè grans determinacions duien al cor
aquests homes, però els era dolç
viure sota el sol i no volien allunyar-se
de la cara del Senyor
ni de la pàtria. Els penetrava,
com foc al ferro, i els anava al costat
l’ombra de l’Estimat.
Per això els envià
l’Esperit, i és cert que trontollà
la casa i les tempestes de Déu s’abateren
de lluny tronant
sobre els caps plens d’averanys, quan, aclaparats,
eren junts els herois de la mort,

Itzt, da er scheidend
Noch einmal ihnen erschien.
Denn itzt erlosch der Sonne Tag,
Der Königliche, und zerbrach
Den geradestrahlenden,
Den Zepter, göttlichleidend, von selbst,
Denn wiederkommen sollt es,
Zu rechter Zeit. Nicht wär es gut
Gewesen, später, und schroffabbrechend, untreu,
Der Menschen Werk, und Freude war es[176]
Von nun an,
Zu wohnen in liebender Nacht, und bewahren
In einfältigen Augen, unverwandt
Abgründe der Weisheit. Und es grünen
Tief an den Bergen auch lebendige Bilder,

en aquella hora, quan, anant-se’n,
encara se’ls aparegué suna vegada.
Perquè llavors, el dia del sol,
el reial, s’apagà i Ell mateix rompé,
sofrint com un déu,
el ceptre radiant, perquè
havia de tornar al temps
degut. No hauria estat bé
més tard, i que de sobte hagués fet miques,
amb infidelitat, l’obra dels homes,
i ençà d’aleshores
el goig fou viure en nit fervent i preservar
en ulls senzills abismes immutables
de saviesa. I verdegen
al fons de le smuntanyes imatges vivents també,

Doch furchtbar ist, wie da und dort
Unendlich hin zerstreut das Lebende Gott.
Denn schon das Angesicht
Der teuern Freunde zu lassen
Und fernhin über die Berge zu gehn
Allein, wo zweifach
Erkannt, einstimmig
War himmlischer Geist; und nicht geweissagt war es, sondern
Die Locken ergriff es, gegenwärtig,
Wenn ihnen plötzlich
Ferneilend zurück blickte
Der Gott und schwörend,
Damit er halte, wie an Seilen golden
Gebunden hinfort
Das Böse nennend, sie die Hände sich reichten –

és terrible, però, com aquí i allà
infinitament Déu dispersa el que viu.
I ho és deixar les cares
dels amics estimats i anar-se’n
lluny, per les muntanyes, sol, on fou
reconegut
dues vegades
per tots l’Esperit del Cel; i no era profecia
però els agafà pels cabells, present,
quan, allunyant-se,
el Déu mirà de sobte enrera
i conjurant,
perquè restés, com en llibant d’or
lligat per sempre,
esmentant el maligne, es donaven les mans-

Wenn aber stirbt alsdenn,
An dem am meisten
Die Schönheit hing, daß an der Gestalt
Ein Wunder war und die Himmlischen gedeutet
Auf ihn, und wenn, ein Rätsel ewig füreinander,
Sie sich nicht fassen können
Einander, die zusammenlebten
Im Gedächtnis, und nicht den Sand nur oder
Die Weiden es hinwegnimmt und die Tempel
Ergreift, wenn die Ehre[177]
Des Halbgotts und der Seinen
Verweht und selber sein Angesicht
Der Höchste wendet
Darob, daß nirgend ein
Unsterbliches mehr am Himmel zu sehn ist oder
Auf grüner Erde, was ist dies?

Però llavors, quan mor
Aquell que fou
summament bellesa, que un miracle
era la seva figura, indicada pels celestes,
i quan, etern enigma per a cada un, no es poden
entendre els uns als altres
que en la memòria vivien
units, i no l’arena només
o els salzes arrabassa i els temples
captura, quan l’honor
del smidéu i dels seus
es dispersa i l’Altíssim mateix
aparta allà dalt
la seva cara perquè se’n va
al Cel o per la verda Terra cerca l’esguard
un immortal, ¿què és això?

Es ist der Wurf des Säemanns, wenn er faßt
Mit der Schaufel den Weizen,
Und wirft, dem Klaren zu, ihn schwingend über die Tenne.
Ihm fällt die Schale vor den Füßen, aber
Ans Ende kommet das Korn,
Und nicht ein Übel ists, wenn einiges
Verloren gehet und von der Rede
Verhallet der lebendige Laut,
Denn göttliches Werk auch gleichet dem unsern,
Nicht alles will der Höchste zumal.
Zwar Eisen träget der Schacht,
Und glühende Harze der Aetna,
So hätt ich Reichtum,
Ein Bild zu bilden, und ähnlich
Zu schaun, wie er gewesen, den Christ,

És el git del sembrador, quan arreplega
amb la pala el forment
i el llança enlaire, cap al clar, quan el bat a l’era.
El boll li cau als peus, però a la fi
arriba el gra, i no és res
dolent si algun se’n perd, i si
expira el so vivent
de la paraula, que també
l’obra divina s’assembla a la nostra, l’Altíssim
alhora no ho vol tot.
És cert, la mina porta ferro
i resines roents a l’Etna,
jo fóra ric així
per compondre una imatge
i semblantment veure com fou el Crist,

Wenn aber einer spornte sich selbst,
Und traurig redend, unterweges, da ich wehrlos wäre,
Mich überfiele, daß ich staunt und von dem Gotte
Das Bild nachahmen möcht ein Knecht –
Im Zorne sichtbar sah ich einmal
Des Himmels Herrn, nicht, daß ich sein sollt etwas, sondern
Zu lernen. Gütig sind sie, ihr Verhaßtestes aber ist,
Solange sie herrschen, das Falsche, und es gilt
Dann Menschliches unter Menschen nicht mehr.[178]
Denn sie nicht walten, es waltet aber
Unsterblicher Schicksal und es wandelt ihr Werk
Von selbst, und eilend geht es zu Ende.
Wenn nämlich höher gehet himmlischer
Triumphgang, wird genennet, der Sonne gleich,
Von Starken der frohlockende Sohn des Höchsten,

però si algun s’esperonava a si mateix
i amb veu trista, al llarg del camí, en veure’m indefens
se’m tirava al damunt, jo estupefacte, i que un esclau
pugui imitar la imatge de Déu-
visible en ira una vegada vaig veure
els Senyors del cel, no perquè jo sigui res,
ans per aprendre. Són benèvols, però el que avorreixen
més, mentre regnen, és la falsedat,
i que l’humà ja no compta entre els homes.
Perquè aquests no regeixen, ans regeix
el fat dels immortals i l’obra llur
erra sola i rabent es precipita a la fi.
I ñes que quan va més alt pel Cel
el seguici triomfal, com el sol
els forts aclamen l’exultant Fill de l’Altíssim,

Ein Losungszeichen, und hier ist der Stab
Des Gesanges, niederwinkend,
Denn nichts ist gemein. Die Toten wecket
Er auf, die noch gefangen nicht
Vom Rohen sind. Es warten aber
Der scheuen Augen viele,
Zu schauen das Licht. Nicht wollen
Am scharfen Strahle sie blühn,
Wiewohl den Mut der goldene Zaum hält.
Wenn aber, als
Von schwellenden Augenbraunen,
Der Welt vergessen
Stilleuchtende Kraft aus heiliger Schrift fällt, mögen,
Der Gnade sich freuend, sie
Am stillen Blicke sich üben.

una consigna, i vet aquí que la batuta
del cant apunta avall,
que res no és mesquí. Desperta Ell
els morts que encara no són presa
de l’escòria. Esperen, però, temorosos,
molts ulls mirar la llum. No volen
borronar sota el llamp penetrant
encara que el coratge, el freni
la brida d’or. Però quan en l’oblit
del món raja,
com de celles reblertes,
serena força lluminosa
de l’escriptura santa, poden,
exultant de la gràcia,
aplicar-se a l’esguard reposat.

Und wenn die Himmlischen jetzt
So, wie ich glaube, mich lieben,
Wie viel mehr Dich,
Denn Eines weiß ich,
Daß nämlich der Wille
Des ewigen Vaters viel
Dir gilt. Still ist sein Zeichen
Am donnernden Himmel. Und Einer stehet darunter
Sein Leben lang. Denn noch lebt Christus.[179]
Es sind aber die Helden, seine Söhne,
Gekommen all und heilige Schriften
Von ihm und den Blitz erklären
Die Taten der Erde bis itzt,
Ein Wettlauf unaufhaltsam. Er ist aber dabei. Denn seine Werke sind
Ihm alle bewußt von jeher.

I si als Celestes ara així
com ho crec, m’estimen, quant
molt més a Tu,
perquè una cosa sé,
i és que la voluntat
del Pare etern valores
molt. Silenciós i ferm
és el seu signe al Cel tonant. I a sota hi resta Un
tota la vida. Perquè Crist encara viu.
Però el sherois, fills Seus,
tots han vingut i les escriptures santes
d’Ell i el llamp expliquen
fins avui els actes de la Terra,
cursa irresistible. Ell, però, hi és present. Perquè les seves obres
conegudes li són des de sempre.

Zu lang, zu lang schon ist
Die Ehre der Himmlischen unsichtbar.
Denn fast die Finger müssen sie
Uns führen und schmählich
Entreißt das Herz uns eine Gewalt.
Denn Opfer will der Himmlischen jedes,
Wenn aber eines versäumt ward,
Nie hat es Gutes gebracht.
Wir haben gedienet der Mutter Erd
Und haben jüngst dem Sonnenlichte gedient,
Unwissend, der Vater aber liebt,
Der über allen waltet,
Am meisten, daß gepfleget werde
Der feste Buchstab, und Bestehendes gut
Gedeutet. Dem folgt deutscher Gesang.

Massa, massa temps fa
que l’honor dels celes roman invisible.
I és que gairebé a les palpentes
ens han de guiar i ultratjós
ens arrenca el cor un rampell violent.
Perquè cada Celeste vol sacrificis,
i l’oblit tan sols d’un
no ha dut mai cap bé.
Hem servit la mare Terra
i hem servit suara la llum del sol,
ignorants, però més que res plau
al Pare, que sobre tot
regna, que hom mantingui
la lletra dura i l’existent
ben interpretat. I el segueix el cant alemany.

[creu que hi ha un secret, que ell haurà intuït, com a poeta i que el porta als homes. [Crist com a bellesa] . Si l’escolten i el segueixen, tot anirà bé. Però jo m’atreviria a dir que abans de voler salvar els altres hom hauria de saber construir una vida raonablement bona, i estar bé amb un mateix]

Posted on

Wie wenn am Feiertage. Hölderlin. 1800

Wie wenn am Feiertage, das Feld zu sehn,
Ein Landmann geht, des Morgens, wenn
Aus heißer Nacht die kühlenden Blitze fielen
Die ganze Zeit und fern noch tönet der Donner,
In sein Gestade wieder tritt der Strom,
Und frisch der Boden grünt
Und von des Himmels erfreuendem Regen
Der Weinstock trauft und glänzend
In stiller Sonne stehn die Bäume des Haines:

COM UN PAGÈS QUE AL MATÍ D’UN JORN DE FESTA…

Com un pagès que al matí d’un jorn de festa
va a veure el camp, quan han caigut
llamps refrescants tota la nit ardent
i lluny encara el tro ressona, el riu
torna de nou al seu llit, la terra
reverdeix amb més ufana,
el cep regala d’aigua joiosa
del cel i al sol calmós,
lluents, es drecen els arbres del bosc:

So stehn sie unter günstiger Witterung,
Sie die kein Meister allein, die wunderbar
Allgegenwärtig erzieht in leichtem Umfangen
Die mächtige, die göttlichschöne Natur.
Drum wenn zu schlafen sie scheint zu Zeiten des Jahrs
Am Himmel oder unter den Pflanzen oder den Völkern
So trauert der Dichter Angesicht auch,
Sie scheinen allein zu sein, doch ahnen sie immer.
Denn ahnend ruhet sie selbst auch.

així us esteu sota temps favorables,
vosaltres, que no pas un mestre, ans la meravellosa,
l’omnipresent educa en tendra abraçada,
la puixant, la divina, la bella Natura.
Per això, quan sembla que dorm certs temps de l’any
al cel o sota les plantes o els pobles, s’endola
també la cara dels poetes, sembla
que estiguin sols, però pressenten sempre.
I és que pressentint Ella també reposa.

Jetzt aber tagts! Ich harrt und sah es kommen,
Und was ich sah, das Heilige sei mein Wort.
Denn sie, sie selbst, die älter denn die Zeiten
Und über die Götter des Abends und Orients ist,
Die Natur ist jetzt mit Waffenklang erwacht,
Und hoch vom Äther bis zum Abgrund nieder
Nach festem Gesetze, wie einst, aus heiligem Chaos gezeugt,
Fühlt neu die Begeisterung sich,
Die Allerschaffende, wieder.

Però ja llostreja! Jo ho esperava i ho veia venir
i allò que veia venir, Sagrat!, que em sigui paraula;
i és que Ella, més antiga que el Temps
i per damunt dels déus del llevant i del ponent,
la Natura ja s’ha despertat amb fressa d’armes,
i, segons una llei inflexible, de les altures
de l’Èter fins les pregoneses de l’abisme, com antany, floreix de nou,
filla del Caos sagrat, aquella
que tot ho crea, la inspiració.

Und wie im Aug’ ein Feuer dem Manne glänzt,
Wenn hohes er entwarf; so ist
Von neuem an den Zeichen, den Taten der Welt jetzt
Ein Feuer angezündet in Seelen der Dichter.
Und was zuvor geschah, doch kaum gefühlt,
Ist offenbar erst jetzt,
Und die uns lächelnd den Acker gebauet,
In Knechtsgestalt, sie sind erkannt,
Die Allebendigen, die Kräfte der Götter.

I com un foc brilla als ulls d’un home,
quan esbossa projectes sublims,
així, de nou, amb els signes, els fets del món,
ara s’ha encès un foc a l’ànima dels poetes.
I allò que abans passà, bé que sentit a penes
només ara es pot veure,
i aquelles que menaven, somrients, els nostres camps,
talment esclaves, les reconeixem,
les que ho vivifiquen tot, les forces dels déus.

Erfrägst du sie? im Liede wehet ihr Geist
Wenn es der Sonne des Tags und warmer Erd
Entwächst, und Wettern, die in der Luft, und andern
Die vorbereiteter in Tiefen der Zeit,
Und deutungsvoller, und vernehmlicher uns
Hinwandeln zwischen Himmel und Erd und unter den Völkern
Des gemeinsamen Geistes Gedanken sind,
Still endend in der Seele des Dichters,

¿No saps qui són? Llur esperit alena a l’himne,
quan borrona del sol del dia i de la terra tèbia,
i, enlaire, les tempestes, i d’altres més forjades
a les profunditats del Temps,
més plenes de sentit i més perceptibles,
vagaregen entre Cel i Terra i entre els pobles.
Són els pensaments de l’esperit comú
que atenyen en silencia a l’ánima del poeta,

Daß schnellbetroffen sie, Unendlichem
Bekannt seit langer Zeit, von Erinnerung
Erbebt, und ihr, von heilgem Strahl entzündet,
Die Frucht in Liebe geboren, der Götter und Menschen Werk
Der Gesang, damit er beiden zeuge, glückt.
So fiel, wie Dichter sagen, da sie sichtbar
Den Gott zu sehen begehrte, sein Blitz auf Semeles Haus
Und die göttlichgetroffne gebar,
Die Frucht des Gewitters, den heiligen Bacchus.

que bruscament colpida, temps ha
avesada a l’infinit, tremola del record,
i, pel llamp sagrat encesa, neix
el seu fruit, fill de l’amor, obra dels homes i els déus, el cant,
per donar-ne testimoniatge.
Així, com diuen els poetes, quan ella, de cara,
volia veure el déu, el seu llamp caigué sobre la llar de Semelè
i l’escomesa divina engendrà
el fruit de la tempesta, el sagrat Bacus.

Und daher trinken himmlisches Feuer jetzt
Die Erdensöhne ohne Gefahr.
Doch uns gebührt es, unter Gottes Gewittern,
Ihr Dichter! mit entblößtem Haupte zu stehen,
Des Vaters Strahl, ihn selbst, mit eigner Hand
Zu fassen und dem Volk ins Lied
Gehüllt die himmlische Gabe zu reichen.
Denn sind nur reinen Herzens,
Wie Kinder, wir, sind schuldlos unsere Hände,

I per això beuen ara sense risc
els fills de la Terra, el foc del Cel.
Tanmateix, ens cal, sota les tempestes del déu,
romandre, oh poetes, amb el cap descobert,
aferrar amb les nostres mans el llamp del Pare,
i atansar al poble el present
celestial embolcallat sota el vel del cant.
Perquè només si som purs de cor,
com els nens, i innocents les nostres mans,

Des Vaters Strahl, der reine, versengt es nicht
Und tieferschüttert, die Leiden des Stärkeren
Mitleidend, bleibt in den hochherstürzenden Stürmen
Des Gottes, wenn er nahet, das Herz doch fest.
Doch weh mir, wenn von

Weh mir!

el llamp de Pare, el pur, no crema,
i profundament commòs, compartint les penes del més fort,
en les tempestats del déu que es precipiten de les altures
quan s’apropa, el cor, però, resta ferm.
Però, ai de mi! quan del

Ai de mi!

Und sag ich gleich,
Ich sei genaht, die Himmlischen zu schauen,
Sie selbst, sie werfen mich tief unter die Lebenden,
Den falschen Priester, ins Dunkel, daß ich
Das warnende Lied den Gelehrigen singe,
Dort

I si dic,

estic a punt de contemplar els Celestials
ells mateixos m’enfonsen sota els vivents, a mi,
fals sacerdot, a la fosca, perquè jo
canti el cant d’avís a qui el pugui copsar.
Allà

[ una poesia que anuncia la “salvació” que vindrà de la naturalesa bella i sagrada. Una versió diferent a l’arribada del MEssies dels cristians.] Heidegger fa notar que “en la seva paraula grega “fisis”, significa brostar en l’obert, encendre aqueixa il.luminació dins de la qual és com quelcom pot ocórrer en absolut… Tot el que apareix està traspassat de la irradiació de l’esperit: espiritualitzat. La Naturalesa espiritualitza tot com l’omnipresent i la creadora de tot. Ella mateixa és l'”animació”. Pot animar només perquè és “ànim”, “esperit. L’esperit és la unitat unificadora. Fa aparèixer la unió de tot el real en la seva conjunció. L’esperit, per això, és essencialment en els seus “pensaments”, l'”esperit comú”. És l’esperit en la manera de l’animació que incorpora tot el que es manifesta en la unitat de l’omnipresent.” [i sembla com si els poetes, amb el seu càntic, poden anticipar aquesta bellesa que ho impregna tot.]

Posted on

Menons Klagen um Diotima. Hölderlin. 1800

1
Täglich geh ich heraus, und such ein Anderes immer,
Habe längst sie befragt, alle die Pfade des Lands;
Droben die kühlenden Höhn, die Schatten alle besuch ich,
Und die Quellen, hinauf irret der Geist und hinab,
Ruh erbittend; so flieht das getroffene Wild in die Wälder,
Wo es um Mittag sonst sicher im Dunkel geruht;
Aber nimmer erquickt sein grünes Lager das Herz ihm,
Jammernd und schlummerlos treibt es der Stachel umher.
Nicht die Wärme des Lichts und nicht die Kühle der Nacht hilft,
Und in Wogen des Stroms taucht es die Wunden umsonst.
Und wie ihm vergebens die Erd ihr fröhliches Heilkraut
Reicht, und das gärende Blut keiner der Zephire stillt,
So, ihr Lieben! auch mir, so will es scheinen, und niemand
Kann von der Stirne mir nehmen den traurigen Traum?

1
Surto un dia i un altre i és Altra cosa el que busco,
ja fa molt de temps que pregunto els camins del país;
sé la frescor dels cimals, allà dalt; i les fonts i les ombres;
vaga el meu cor de l’un a l’altre cantó
en cerca de calma i de pau; així corre la bèstia pels boscos,
allà on el guardava fins ara la fosca al migdia;
no reviscola el seu cor aquell jaç de verdor que hi tenia,
ni dorm i rondina quan sent a la pell el fibló;
no ajuda L’escalf de la llum ni hi ajuda la fresca nocturna
i banya debades les seves ferides al riu.
I així corn la terra és en va que lï abasta, joiosa, les herbes
que curen i el zèfir no calma la sang que Lí bull,
així, benaurats, sembla que a mi em succeeixi, i ningú
pot llevar-me del front aquest somni funest.

2
Ja! es frommet auch nicht, ihr Todesgötter! wenn einmal
Ihr ihn haltet, und fest habt den bezwungenen Mann,
Wenn ihr Bösen hinab in die schaurige Nacht ihn genommen,
Dann zu suchen, zu flehn, oder zu zürnen mit euch,
Oder geduldig auch wohl im furchtsamen Banne zu wohnen,
Und mit Lächeln von euch hören das nüchterne Lied.
Soll es sein, so vergiß dein Heil, und schlummere klanglos!
Aber doch quillt ein Laut hoffend im Busen dir auf,
Immer kannst du noch nicht, o meine Seele! noch kannst dus
Nicht gewohnen, und träumst mitten im eisernen Schlaf!
Festzeit hab ich nicht, doch möcht ich die Locke bekränzen;
Bin ich allein denn nicht? aber ein Freundliches muß
Fernher nahe mir sein, und lächeln muß ich und staunen,
Wie so selig doch auch mitten im Leide mir ist.

2
Sí! De res no serveix, déus de la mort, una súplica
o la brega amb vosaltres, burxar-vos, quan heu atrapat
i teniu aferrat i ben ferm sota el vostre domini aquest home
i tots plens de malícia el guardeu en la nit que esborrona;
ni tan sols no serveix suportar pacientment tal exili terrible
o escoltar amb un somriure les vostres cançons, assenyats.
Si cal que així sigui, no et salvis, llavors reposa en silenci.
Un to d’esperança ressona de dins del teu pit:
encara no pots abastar-ho, no pots avesar-t’hi, oh, anima
meva!, somnies colgat en un son tot feixuc.
No és festa per a mi, í, amb tot, en el front hi voldria corona;
i doncs, ¿no estic sol? Ho estic, però un signe amistós
ha de venir-me, de lluny, i he de somriure i sorprendre’m
en veure’m així de feliç, però voltat de dolor.

3
Licht der Liebe! scheinest du denn auch Toten, du goldnes!
Bilder aus hellerer Zeit, leuchtet ihr mir in die Nacht?
Liebliche Gärten, seid, ihr abendrötlichen Berge,
Seid willkommen und ihr, schweigende Pfade des Hains,
Zeugen himmlischen Glücks, und ihr, hochschauende Sterne,
Die mir damals so oft segnende Blicke gegönnt!
Euch, ihr Liebenden auch, ihr schönen Kinder des Maitags,
Stille Rosen und euch, Lilien, nenn ich noch oft!
Wohl gehn Frühlinge fort, ein Jahr verdrängt das andre,
Wechselnd und streitend, so tost droben vorüber die Zeit
Über sterblichem Haupt, doch nicht vor seligen Augen,
Und den Liebenden ist anderes Leben geschenkt.
Denn sie alle, die Tag und Jahre der Sterne, sie waren,
Diotima! um uns innig und ewig vereint;

3
Daurada lluor de l’amor!, que els morts, fins i tot, il•lumines!
Signes de temps amb més llum, que brilleu en la nit per a mi!
Jardins amatents, muntanyes vermelles del sol de la posta,
sigueu benvinguts; i vosaltres, camins encalmats del bosquet,
signes del goig celestial, i vosaltres, estels poderosos
que sovint, temps enrere, em lloàveu només amb l’esguard!
A vosaltres, no menys estimats, fills adorables d’un dia de maig,
roses callades i lliris, sovint us evoco!
Fuig el bon temps i tothora una anyada una altra l’expulsa,
canviant i bregosa, així passa el temps tot bramant
damunt el cap dels que moren, no pas per als ulls benaurats:
que els és atorgada una vida distinta als amants.
Els dies i els mesos i els anys dels planetes, plegats, Diotima!,
es troben per sempre al voltant de nosaltres, presents.

4
Aber wir, zufrieden gesellt, wie die liebenden Schwäne,
Wenn sie ruhen am See, oder auf Wellen gewiegt,
Niedersehn in die Wasser, wo silberne Wolken sich spiegeln,
Und ätherisches Blau unter den Schiffenden wallt,
So auf Erden wandelten wir. Und drohte der Nord auch,
Er, der Liebenden Feind, klagenbereitend, und fiel
Von den Ästen das Laub, und flog im Winde der Regen,
Ruhig lächelten wir, fühlten den eigenen Gott
Unter trautem Gespräch, in Einem Seelengesange,
Ganz in Frieden mit uns und kindlich allein.
Aber das Haus ist öde mir nun, und sie haben mein Auge
Mir genommen, auch mich hab ich verloren mit ihr.
Darum irr ich umher, und wohl, wie die Schatten, so muß ich
Leben, und sinnlos dünkt lange das Übrige mir.

4
Nosaltres, però, units i feliços, com cignes amics
que jeuen al llac o, bressats per les ones, contemplen
ficats dins de l’aigua els reflexos que brillen dels núvols de plata
i 1’oneig blau eteri per sota del seu navegar,
fem via, com ells, en la terra. Bufava, potent, tramuntana,
enemiga d’amants, principi de queixes; les fulles,
branques enllà s’envolaven, empeses pel vent i la pluja:
nosaltres somrèiem feliços, sentíem un déu cadascú,
fiats entre els mots; units els nostres esperits en un càntic,
en pau avinguts, alegres i sols com ínfants.
Ara la casa és tota deserta i m’han pres la mirada
dels ulls; en perdre-la a ella, tot jo m’he perdut.
Per això vaig errant i és segur que per sempre viuré com una ombra:
ja fa molt de temps que no trobo en cap cosa sentit.

5
Feiern möcht ich; aber wofür? und singen mit Andern,
Aber so einsam fehlt jegliches Göttliche mir.
Dies ists, dies mein Gebrechen, ich weiß, es lähmet ein Fluch mir
Darum die Sehnen, und wirft, wo ich beginne, mich hin,
Daß ich fühllos sitze den Tag und stumm wie die Kinder,
Nur vom Auge mir kalt öfters die Träne noch schleicht,
Und die Pflanze des Felds und der Vögel Singen mich trüb macht,
Weil mit Freuden auch sie Boten des Himmlischen sind,
Aber mir in schaudernder Brust die beseelende Sonne,
Kühl und fruchtlos mir dämmert, wie Strahlen der Nacht,
Ach! und nichtig und leer, wie Gefängniswände, der Himmel
Eine beugende Last über dem Haupte mir hängt!

5
Voldria fer festes… però, ¿a qui? Voldria cantar amb una colla;
tot sol, emperò, cm trobo esqueixat del diví.
Aquest és el crim que he comès, prou que ho sé, que un cruel malefici
em té tots els membres eixorcs í m’esguerra el camí,
malmeto els meus dies í em quedo callat, com les criatures;
només, de vegades, em brolla dels ulls un plor tot glaçat
i em torben les plantes del camp i el cant de 1’ocell que refila,
i em són, amb la seva alegria, missatge del cel.
Però el sol, que tot ho revifa, estèril i fred, ara ombreja
el meu pit que tremola talment com els raigs de la nit
Buit, convertit en no res, com parets de masmorra,
per sobre el meu cap el cel és un llast que afeixuga i res més.

6
Sonst mir anders bekannt! o Jugend, und bringen Gebete
Dich nicht wieder, dich nie? führet kein Pfad mich zurück?
Soll es werden auch mir, wie den Götterlosen, die vormals
Glänzenden Auges doch auch saßen an seligem Tisch,
Aber übersättigt bald, die schwärmenden Gäste,
Nun verstummet, und nun, unter der Lüfte Gesang,
Unter blühender Erd entschlafen sind, bis dereinst sie
Eines Wunders Gewalt, sie, die Versunkenen, zwingt,
Wiederzukehren und neu auf grünendem Boden zu wandeln. –
Heiliger Othem durchströmt göttlich die lichte Gestalt,
Wenn das Fest sich beseelt, und Fluten der Liebe sich regen,
Und vom Himmel getränkt, rauscht der lebendige Strom,
Wenn es drunten ertönt, und ihre Schätze die Nacht zollt,
Und aus Bächen herauf glänzt das begrabene Gold. –

6
Oh, joventut altrament coneguda, ¿hí haurà cap pregària
capaç de refer-te? ¿Hi haurà cap camí que m’hi porti de nou?
¿M’haurà de passar talment com a aquells infidels que en haver-se
assegut a les taules felices amb ull lluminós,
com hostes fanàtícs, aviat sadollats a vessar de les menges,
són ara callats i dessota del càntic de l’aire
reposen colgats sota un sòl en florida, fiats en 1’espera
que un signe del cel els obligui a tornar, els abissats,
a la terra per tal que caminin de nou sobre camps que verdegen?
Un hàlit sagrat s’expandeix, divinal, per les lúcides formes
quan fa revifalla la festa i els rius de 1’amor s’embraveixen,
quan brama el corrent ple de vida, tot ebri de cel,
i a baix tot ressona i la nit ofereix els béns preciosos,
i brilla en la llera dels rius el tresor enterrat.

7
Aber o du, die schon am Scheideweg mir damals,
Da ich versank vor dir, tröstend ein Schöneres wies,
Du, die Großes zu sehen und froher die Götter zu singen,
Schweigend, wie sie, mich einst stillebegeisternd gelehrt,
Götterkind! erscheinst du mir, und grüßest, wie einst, mich,
Redest wieder, wie einst, höhere Dinge mir zu?
Siehe! weinen vor dir, und klagen muß ich, wenn schon noch
Denkend edlerer Zeit, dessen die Seele sich schämt.
Denn so lange, so lang auf matten Pfaden der Erde
Hab ich, deiner gewohnt, dich in der Irre gesucht,
Freudiger Schutzgeist! aber umsonst, und Jahre zerrannen,
Seit wir ahnend um uns glänzen die Abende sahn.

7
Tu, però, que quan jo defallia als camins que s’encreuen,
més alta bellesa em mostraves, com ara un consol;
tu, que vas ensenyar-me el sublim amb callat entusiasme,
i a cantar més joiós els meus dies, callat, com són ells,
filla dels déus!, ¿no tornaràs fins a mi, a saludar-me?,
¿no parlaràs de bell nou del més gran, com vas fer?
Mira com he de plorar davant teu i queixar-me, encara
que pensi, amb vergonya, en els dies tan nobles passats.
Molt, certament, t’he buscat pels camins desolats de la terra;
de tu acostumat, t’he buscat sense guia pertot;
feliç esperit que preserves! Ha estat endebades; molts d’anys
han passat d’ençà que miràvem les tardes radiants, amb anhel.

8
Dich nur, dich erhält dein Licht, o Heldin! im Lichte,
Und dein Dulden erhält liebend, o Gütige, dich;
Und nicht einmal bist du allein; Gespielen genug sind,
Wo du blühest und ruhst unter den Rosen des Jahrs;
Und der Vater, er selbst, durch sanftumatmende Musen
Sendet die zärtlichen Wiegengesänge dir zu.
Ja! noch ist sie ganz! noch schwebt vom Haupte zur Sohle,
Stillherwandelnd, wie sonst, mir die Athenerin vor.
Und wie, freundlicher Geist! von heitersinnender Stirne
Segnend und sicher dein Strahl unter die Sterblichen fällt,
So bezeugest du mirs, und sagst mirs, daß ich es andern
Wiedersage, denn auch andere glaubten es nicht,
Daß unsterblicher doch, denn Sorg und Zürnen, die Freude
Und ein goldener Tag täglich am Ende noch ist.

8
A tu solament, heroïna, la llum que irradies preserva en la llum,
i la teva paciència et fa viva, oh., bondat!;
que mai no estàs sola; t’escorta la colla de jocs d’ínfantesa,
i floreixes, descanses voltada de roses tot 1’any.
I és el Pare, ell mateix í no altre, amb 1’alè tot dolçor de les Muses
qui et porta una tendra, amorosa cançó de bressol.
És aquí! Del cap fins als peus jo la veig davant meu,
ben entera, suspesa, com sempre callada, la noia d’Atenes.
Esperit amical!, que així com el raig del teu front amb senderi
beneeix amb fermesa i s’escampa entre els pobres mortals,
així m’anuncies, i ho dius per tal que els altres ennovi
-aquells, fins i tot, descreguts, que no volen tenir-ne ni esment-
com és d’immortal l’alegria, molt més que el neguít i 1’enuig,
i que un día hi ha d’or, al final, coronant tots els dies.

9
So will ich, ihr Himmlischen! denn auch danken, und endlich
Atmet aus leichter Brust wieder des Sängers Gebet.
Und wie, wenn ich mit ihr, auf sonniger Höhe mit ihr stand,
Spricht belebend ein Gott innen vom Tempel mich an.
Leben will ich denn auch! schon grünts! wie von heiliger Leier
Ruft es von silbernen Bergen Apollons voran!
Komm! es war wie ein Traum! Die blutenden Fittiche sind ja
Schon genesen, verjüngt leben die Hoffnungen all.
Großes zu finden, ist viel, ist viel noch übrig, und wer so
Liebte, gehet, er muß, gehet zu Göttern die Bahn.
Und geleitet ihr uns, ihr Weihestunden! ihr ernsten,
Jugendlichen! o bleibt, heilige Ahnungen, ihr
Fromme Bitten! und ihr Begeisterungen und all ihr
Guten Genien, die gerne bei Liebenden sind;
Bleibt so lange mit uns, bis wir auf gemeinsamem Boden
Dort, wo die Seligen all niederzukehren bereit,
Dort, wo die Adler sind, die Gestirne, die Boten des Vaters,
Dort, wo die Musen, woher Helden und Liebende sind,
Dort uns, oder auch hier, auf tauender Insel begegnen,
Wo die Unsrigen erst, blühend in Gärten gesellt,
Wo die Gesänge wahr, und länger die Frühlinge schön sind,
Und von neuem ein Jahr unserer Seele beginnt.

9

Així doncs, celestials!, us en dóno les gràcies. Ja brollen de nou
els precs de qui us canta, d’un pit més lleuger i encalmat,
com llavors, en el temps que m’estava als cimals solellosos amb ella;
un déu, des de dintre del temple, ara parla i em mou.
Viuré! Els camps ja verdegen! Talment com de lira sagrada,
ressonen i em criden els cims argentats d’Apol•ló.
Vine! Haurà estat com un somni! Les ales que estaven ferides
ja tenen salut, 1’esperança ben jove reneix.
Molta grandesa ens espera a tots dos, que n’hi ha molta, i aquell
que talment va estimar, enfila la via dels déus.
I feu-nos costat, vosaltres, hores sagrades, solemnes,
joves per sempre! Quedeu-vos, presagis sagrats
i precs pietosos! Quedeu-vos, vosaltres, que sou entusiasme
i els genis amables, que us plau de restar amb els amants.
Quedeu-vos al nostre costat fins al dia que en terra comuna
-allà on els feliços esperen tranquils retornar fins a baix,
on viuen les àguiles i on són els estels, emissaris del Pare,
on viuen les Muses, el lloc d’on provenen herois i amadors
­puguem retrobar-nos plegats; o aquí, en aquesta illa amb rosada,
on els nostres, per fi, floriran envoltats de jardins,
on el càntic és cert i perdura tothora el bon temps amb ufana,
i un any recomença, en les ànimes nostres, tot nou.

Posted on

Rousseau, fragment. Hölderlin. 1800

Wie eng begrenzt ist unsere Tageszeit.
Du warst und sahst und stauntest, schon Abend ists,
Nun schlafe, wo unendlich ferne
Ziehen vorüber der Völker Jahre.

Què tan limitada és la nostra hora del dia.
Vas ser, vas veure, et vas meravellar, i ja el vespre
ara dorms, on sense parar
s’escolen els anys dels pobles.

Posted on

An einer Verlobte. 1800

(fragment)

Nein, ihr Geliebten! nein, ich beneid euch nicht!
Unschädlich, wie vom Lichte die Blume lebt,
So leben, gern vom schönen Bilde
Träumend, und selig und arm, die Dichter.

No, estimats! no us envejo!
Inofensiu, com la flor que viu de la llum
així viuen d’imatges belles
somiant i benaurats i pobres, els poetes.

Posted on

An einem Baum. 1798

( Fragment)

und die ewigen Bahnen
Lächelnd über uns hin zögen die Herrscher der Welt,
Sonne und Mond und Sterne, un auch die Blitze der Wolken
Spielten, des Augenblicks feurige Kinder, um uns;

en les seves òrbites eternes
somrient passen damunt nostre els senyors del món,
el sol, la lluna i les estrelles, i també els llampecs dels núvols
fills daurats de l’instant, jugaven al voltant nostre.

Posted on

Abendphantasie. 1799

Vor seiner Hütte ruhig im Schatten sitzt
Der Pflüger, dem Genügsamen raucht sein Herd.
Gastfreundlich tönt dem Wanderer im
Friedlichen Dorfe die Abendglocke.

Davant la cabana, tranquil a l’ombra reposa
el pagès, mentre fumeja el seu humil fogó,
i el toc amic de la campa del vespre
acull el caminant.

Wohl kehren itzt die Schiffer zum Hafen auch,
In fernen Städten, fröhlich verrauscht des Markts
Geschäftger Lärm; in stiller Laube
Glänzt das gesellige Mahl den Freunden.

També els mariners tornen cap el port.
A les ciutats lluny, alegrement s’apaga als mercats
la fressa dels negocis, en un tranquil pergol
L’àpat convivencial brilla per als amics.

Wohin denn ich? Es leben die Sterblichen
Von Lohn und Arbeit; wechselnd in Müh’ und Ruh
Ist alles freudig; warum schläft denn
Nimmer nur mir in der Brust der Stachel?

On aniré jo? Viuen els mortals
del sou i la feina, i són feliços
alternant esforç i repòs, perquè doncs
només em punxa a mi al pit l’agulló?

Am Abendhimmel blühet ein Frühling auf;
Unzählig blühn die Rosen und ruhig scheint
Die goldne Welt; o dorthin nimmt mich,
Purpurne Wolken! und möge droben

La primavera floreix al cel del vespre;
Les roses floreixen innombrables i semblen tranquil·les
El món daurat; o allà em porta
Núvols porpres! i pot amunt

In Licht und Luft zerrinnen mir Lieb’ und Leid! –
Doch, wie verscheucht von töriger Bitte, flieht
Der Zauber; dunkel wirds und einsam
Unter dem Himmel, wie immer, bin ich –

L’amor i la pena es fonen en la llum i l’aire. –
Tot i així, com si fos foragitat per una petició insensata, fuig
La màgia; es fa fosc i solitari
Sota el cel, com sempre, estic …

Komm du nun, sanfter Schlummer! zu viel begehrt
Das Herz; doch endlich, Jugend! verglühst du ja,
Du ruhelose, träumerische!
Friedlich und heiter ist dann das Alter.

Vens ara, suau somni! massa buscat
El cor; finalment, joventut! et cremes
Ets inquiet, somiador!
La vellesa és tranquil·la i alegre.

Posted on

Ehmals und jetzt. 1798

In Jüngern tagen war ich des Morgens froh,
Des Abends weint ich; jetzt, da ich älter bin,
Beginn ich zweifelnd meinen Tag, doch
Heilig und heiter ist mir sein Ende.

Els dies joves estava content al matí,
Als vespres plorava; ara, que soc més gran,
començo el dia dubtant, però
santa i serena m’és la seva fi.

Posted on

Da ich ein Knabe war… 1798

Da ich ein Knabe war,
Rettet’ ein Gott mich oft
Vom Geschrei und der Rute der Menschen,
Da spielt ich sicher und gut
Mit den Blumen des Hains,
Und die Lüftchen des Himmels
Spielten mit mir.

Quan jo era un noi
Un déu em salvà sovint
De la fressa i la vara dels homes.
Llavors jo jugava Confiat i bo
Amb les flors del boscatge
I els oratjols del cel
Jugaven amb mi.

Und wie du das Herz
Der Pflanzen erfreust,
Wenn sie entgegen dir
Die zarten Arme strecken,

So hast du mein Herz erfreut,
Vater Helios! und, wie Endymion,
War ich dein Liebling,
Heilige Luna!

I tal com tu el cor
De les plantes alegres,
Quan elles cap a tu
Els dolços braços estenen,

Tu has alegrat el meu cor.
Pare Sol!, i com Endimió
Jo era el teu predilecte,
Càndida Lluna!

O all ihr treuen
Freundlichen Götter!
Daß ihr wüßtet,
Wie euch meine Seele geliebt!

Zwar damals rief ich noch nicht
Euch mit Namen, auch ihr
Nanntet mich nie, wie die Menschen sich nennen,
Als kennten sie sich.

Oh tots vosaltres, déus
Fidels i amorosos!
Si sabéssiu
Com us ha estimat la meva ànima!

Poc llavors us cridava
Jo encara pel nom, tampoc
Vosaltres m’anomenàveu
Mai, com els altres homes entre ells s’anomenen,
Com si es coneguessin.

Doch kannt’ ich euch besser,
Als ich je die Menschen gekannt,
Ich verstand die Stille des Aethers,
Der Menschen Worte verstand ich nie.

Mich erzog der Wohllaut
Des säuselnden Hains
Und lieben lernt’ ich
Unter den Blumen.

Im Arme der Götter wuchs ich groß.

Però us coneixia Millor
que no pas els homes Jo hagi mai conegut!
Jo entenia el silenci de l’èter,
El mot de l’home no l’he entès mai.

M’ha criat l’harmonia
Del murmuriós boscatge,
I he après d’estimar
Entre les flors.

En braços dels déus m’he fet gran.

Posted on

La mort d’Empèdocles. 1797

Els dies buits

Rhea
Wie lebt er mit andern? Ich begreife nichts
von diesen Manne,
Hat er, wie wir, auch seine leeren Tage,
Wo man sich alt un unbedeutend dünkt
Und giebt es auch ein menschlich Laid für ihn?

I es fa amb la gent? No el puc entendre,
un home així;
¿coneix, com tots nosaltres, els dies buits
que ens sentim vells i poca cosa,
i sap quelcom del sofriment humà?

Llum celestial, la vida que es torna poema

Empedokles
So sagt’ ich auch,
Du Guter, da der heilge Zauber noch
Aus meinem Geiste nicht gewichen war,
Und da sie mich den Innigliebenden
Noch liebten, sie die Genien der Welt!
O himmlisch Licht! _ es hatten michs
die Menschen nicht gelerht – schon lange, da
Mein sehnend Herz die Allebendige
Nicht finden konnt, da wand’t ich mich zu dir,
Hieng, wie di Pflanze dir mich anvertrauend,
In formmer Lust dir lange blindings nach,
Denn schwer erkennt der sterbliche die Reinen,
Doch als der Geist mir blühte, wie Du selber blühst,
Du kann’t Ich dich, da rief Ich es, du lebst,
Und wie Du heiter wandelst um die Sterblichen,
Und himmlischjugendlich den holden Schein
Von dir auf jedes eien überstralst,
dass alle deines Geistes Farbe tragen,
So ward auch mir das Leben zum Gedicht.

Jo també ho deia,
amic, quan era encara viu dins el meu cor
el celestial prodigi, i quan
els genis del món encara m’estimaven,
a mi, que tot vaig estimar-ho íntimament!
Llum celestial! … Això no havia estat
lliçó dels homes … És lluny el temps en què l’anhel
del meu esperit no la trobava, la font
de tota vida, i a tu vaig adreçar-me,
segur, com una planta, amb pietosa joia,
i molt de temps, a cegues, vaig lliurar-me
a tu: que els purs, l’ésser mortal a penes els coneix.
Quan l’esperit em va florir, però, com tu floreges,
llavors et vaig saber, i ho vaig cridar, ets viva,
i així com tu fas via, alegre, entre els mortals,
i jove com el cel per sobre el món
escampes el teu raig de llum amiga
per tal que tot agafi el teu color d’esperit,
així la meva vida va esdevenir poema.

L’acord antic de la natura

Ach! könnt’ ichs sagen, wie es war,
Es nennen – das Wandeln und Wirken deiner Geniuskräfte
Der Herrlichen, deren Genoss ich war, o Natur!
Könnt ichs noch Einmal vor die Seele rufen
Dass mir die stumme todesöde Brust
Von deinen Tönen allen wiederklänge!
Bin ich es noch? o Leben! und rauschten sie mir
All deine geflügelten Melodien und hört
Ich deinen alten Einklang, grosse Natur!

Ah!, pogués parlar-ho, què van ser;
anomenar-los, l’errar i el ser del geni teu, les forces
sobiranes, llavors companyes meves oh natura!
Pogués, tan sols un cop, cridar-les al davant
de l’ànima, perquè el meu pit, erm com la mort,
callat, vibrés de nou amb l’harmonia teva!
Aquest, encara el sóc? Oh! vida! ¿I van sonar
les teves alades melodies, i vaig sentir,
natura immensa, el teu acord antic?

[Basat en la figura del filòsof Empèdocles (que proposava que tot està format per quatre elements, aigua, aire, terra, foc, i relacions d’atracció repulsió )havent conegut el diví, la vida entre els homes que no el poden entendre ni tractar com cal se li fa insuportable i s’acaba llençant a l’Etna] [ fer un entorn habitable]

Posted on

El més antic programa de l’idealisme alemany. 1795

Finalment la idea que ho uneix tot, la idea de la bellesa, entesa en el sentit més alt, platònic. Estic convençut que el més alt acte de la Raó, en tant que ella abarca totes les idees, és un acte estètic, i que la veritat i el bé, només en la bellesa estan agermanats. El filòsof ha de posseir tanta força estètica com el poeta. Els homes sense sentit estètic són els nostres filòsofs de la lletra. La filosofia de l’esperit és una filosofia estètica. No es pot ser espiritualment ric en res, fins i tot sobre la història no es pot raonar amb riquesa d’esperit – sense sentit estètic. Aquí s’ha de fer evident de que manquen els homes que no entenen cap idea – i que confessen amb prou franquesa que tot els és obscur tan aviat com es va més enllà de taules i registres.

La poesia reb d’aquesta manera una més alta dignitat, torna a ser al final el que era al principi – mestra de la humanitat, doncs ja no hi ha filosofia, ja no hi ha història, només la poesia sobreviurà a les altres ciències i arts.

Al mateix temps escoltem sovint que la multitud ha de tenir una Religió sensible. No només la multitud, també el filòsof té aquesta necessitat. Monoteisme de la Raó i del cor, politeisme de la imaginació i de l’art, això és el que ens cal!

Parlaré en primer lloc d’una idea que, pel que jo sé, encara no ha arribat al pensament de cap home – hem de tenir una nova mitologia, però aquesta mitologia ha d’estar al servei de les idees, ha d’arribar a ser una mitologia de la Raó.

Mentre no fem estètiques, és a dir, mitològiques, les idees, no tindran cap interès per al poble, i a la inversa: mentre la mitologia no sigui racional, el filòsof se n’ha d’avergonyir. Així finalment s’han de donar la mà il·lustrats i no il·lustrats, la mitologia s’ha de fer filosòfica per fer racional el poble, i la filosofia s’ha de fer mitològica per fer sensibles els filòsofs. Aleshores regnarà entre nosaltres una perpètua unitat. Mai més la mirada de menyspreu, mai més el tremolor cec del poble davant dels seus savis i sacerdots. Només aleshores ens espera l’igual conreu de totes les forces, tant les del singular com els de tots els individus. Cap força serà ja oprimida, aleshores regnarà una universal llibertat i igualtat dels esperits! – Un esperit més alt, enviat del cel, ha de fundar entre nosaltres aquesta nova Religió; serà la darrera obra, la més gran, de la humanitat.

(El text va aparèixer en una subhasta el 1913. La lletra és de Hegel però sembla inspirat per Hölderlin).

Posted on

Hyperion. Hölderlin. 1794

Hen kei pan

Ser u amb totes les coses, aquesta és la vida de la divinitat, aquest és el cel dels homes.

Ser u amb tota cosa viva; tornar, en un feliç oblit de si mateix, al tot de la natura, aquest és el punt més alt dels pensaments i de la joia, cimal sagrat, lloc del repòs etern on es fon la xafogor del migdia i es perd el so de la tempesta, lloc on la mar agitada es torna com l’oneig d’un camp de blat.

Ser u amb tota cosa viva! Amb aquests mots, la virtut es desprèn de la seva feixuga armadura i l’esperit de l’home del seu ceptre, i tots els pensaments es fonen davant la imatge del món eternament u, com les regles de l’artista esforçat davant la seva Urània; i el destí ferreny rebutja la sobirania, i de la lliga dels éssers desapareix la mort, tot trencament es torna impossible i una joventut eterna fa el món més bell i benaurat.

Assoleixo sovint aquest cim, Berl·larmí, però basta un moment de reflexió perquè en caigui. Medito, i llavors em trobo tot sol, com ja ho estava, enmig del turments de la meva condició mortal; i l’asil del meu cor, el món eternament u, desapareix; la natura em nega l’abraçada i em troba plantat al davant seu com un foraster, i no en sé res.

No hagués posat mai els peus a la vostra escola! … heus-me aquí, aïllat enmig de la bellesa del món, expulsat del jardí de la natura on vaig créixer i on vaig florir, i el sol del migdia em corseca.

Sí: l’home és un déu quan somnia, i un captaire quan pensa; … (p. 13).

D’on ve el neguit

On em refugiaria, si no tenia els dies cars de la meva joventut?

Com un esperit que no troba repòs a l’Aqueront, torno a les regions abandonades de la meva vida. Tot envelleix i després torna a fer-se jove. Per què hem estat exclosos d’aquest cercle bell de la natura? O és que també ens escau?

Així ho creuria si no hi hagués en nosaltres aquesta cosa, aquest anhel irresistible de ser-ho tot que, com el tità de l’Etna, rondina i es remou en el més pregon del nostre ésser.

I, amb tot, qui no s’estima més de sentir a dintre aquest oli bullent, que haver-se de reconèixer nascut per al jou i la fuetada? Què és més noble, un brau cavall de batalla o un cavall de mala mort amb les orelles caigudes?

Estimat! Va haver-hi un temps que el meu cor també s’encenia amb grans esperances, un temps en què la joia de la immortalitat bategava també en els meus polsos i caminava entre projectes magnífics com en l’ampla nit dels boscos, un temps en què, feliç com els peixos a l’aigua, m’endinsava més i més en la terra sense ribes del meu esdevenidor.

Dialèctica

Va, somriu! Per mi es tractava d’un afer molt seriós. Si la vida de les coses consisteix en una alternança entre el desplegament i el replegament, en la fuita i el retorn a si mateix, ¿per què no ha de fer igual el cor dels homes?

La bellesa

Vosaltres que busqueu el més alt i el millor en la profunditat del saber, en l’avalot dels negocis, en la foscor del passat, al laberint de l’esdevenidor, en les tombes o més enllà dels estels, vosaltres, sabeu com s’anomena? Sabeu el nom d’allò que és alhora un i tot?

S’anomena bellesa.

El més bonic és el més sagrat

Milers de vegades li vaig dir i vaig dir-m’ho a mimateix: el més bonic és també el més sagrat. I així era tot en ella. Com el seu cant, la seva vida.

El renaixement del món

“Aquesta és també la meva esperança i el goig de les meves hores solitàries: que acords sublims com els d’aquesta mena, i encara més excelsos, tornin alguna vegada a concertar-se en la simfonia inacabable de l’univers. L’amor va donar naixença durant molts segles a homes plens de vida; l’amistat els farà tornar a néixer. Els pobles tot just surten d’una harmonia infantil; l’harmonia dels esperits serà l’inici d’una nova història del món. A l’inici, els homes coneixien la felicitat de les plantes, i així van créixer fins a madurar; d’aleshores ençà han crescut enmig d’una fermentació incessant, per dintre i per fora, fins al punt que, a hores d’ara, la nissaga dels homes, desgavellada per sempre més, es troba en una confusió tan gran, que a tots aquells que encara hi veuen i hi senten els agafa vertigen davant d’aquest caos. Però la bellesa fuig d’aquesta vida humana i s’arrecera en l’esperit; el que era natura esdevé ideal, i l’arbre podrit de les arrels al capdamunt rebrota amb ufana al cim de la capçada i verdeja sota la llum benfaent del sol com temps enrere ho havia fet el plançó. El que va ser natura, ara és ideal. En ell, en aquest ideal, en aquesta divinitat rejovenida es reconeixen uns quants escollits, i per l’ideal són U, perquè l’U els habita, i d’ells arrencarà la segona època del món…

[Influència de la KU de Kant, però com passem de l’estètica a la història?]

Schicksalslied

Vaig voler treure’m de sobre l’ensopiment i vaig prendre un llaüt, que havia deixat de banda feia temps, per cantar una cançó que m’havia ensenyat Alabanda als dies feliços i no prou valorats de la meva joventut al costat seu.

Ich wollte mich stärken, ich nahm mein längsvergessenes Lautenspiel hervor, um mir ein Schicksalslied zu singen, das ich einst in glücklicher unvertändiger Jugend meinem Adamas nachgeschprochen.

Ihr wandelt droben im Licht
Auf weichem Boden, selige Genien!
Glänzende Götterlüfte
Rühren euch leicht,
Wie die Finger der Künstlerin
Heilige Saiten.

Schicksallos, wie der schlafende
Säuling, atmen die Himmlischen;
Keusch bewahrt
In bescheidener Knospe,
Blühet ewig
Ihnen der Geist,
Und die seligen Augen
Blicken in stiller
Ewiger Klarheit.

Doch uns ist gegeben,
Auf keiner Stätte zu ruhn,
Es schwinden, es fallen
Die leidenden Menschen
Blindlings von einer
Stunde zu andern,
Wie Wasser von Klippe
Zu Klippe geworfen,
Jahr lang ins Ungewisse hinab.

Vosaltres feu via allà dalt
En la llum, per un sól que no cansa,
Genis feliços!
Lúcides aures dels déus
Us toquen lleugeres,
Com els dits de l’artista
Cordes sagrades.

Sense fat, com l’infant de mamella
Adormit, alenen
Els celestials!
Castament preservat
En modesta poncella,
Els creix en eterna
Flor l’esperit.
I els ulls venturosos
Miren en tranquil·la
Eterna claredat.

Però a nosaltres
No ens és donat de tenir
Repós en cap lloc,
S’assequen, rodolen
Els mísers humans
A cegues de l’una
Hora dins l’altra,
com aigua de roca
A roca llançada,
Anys i anys dins l’incert, daltabaix.

 

Posted on

Hälfte des Lebens. 1802

Mit gelben Birnen hänget
Und voll mit wilden Rosen
Das Land in den See,
Ihr holden Schwäne,
Und trunken von Küssen
Tunkt ihr das Haupt
Ins heilignüchterne Wasser.

Weh mir, wo nehm ich, wenn
Es Winter ist, die Blumen, und wo
Den Sonnenschein,
Und Schatten der Erde?
Die Mauern stehn
Sprachlos und kalt, im Winde
Klirren die Fahnen.

Meitat de la vida

Amb grogues peres penja
I plena d’englantines
La terra en el llac,
Oh cignes graciosos,
I èbria de besos
Capbusseu la testa
Dins l’aigua santament sòbria.

Ai de mi, ¿d’on trauré,
Quan sigui hivern, les flors, i d’on
l’esclat del sol
I l’ombra de la terra?
Els murs s’estan
Callats i freds, en el vent
Cruixen les banderes.

Posted on

An Zimmern. Hölderlin. 1812

Die Linien des Lebens sind Verschieden
Wie Wege sind, und wie der Berge Gränzen.
Was Hir wir sind, kan dort ein Gott ergänzen
Mit Harmonien und ewigem Lohn und Frieden.

1812

Les línies de la vida són diverses,
Com els camins, i els confins de les serres.
El que som, Déu allí pot completar-ho
Amb harmonies, paga eterna i pau.

(versió de Riba)

Diverses són les ratlles de la vida,
Com els camins i les carenes de muntanyes,
El que aquí som, un Déu allà pot completar-ho,
Amb harmonies, paga i pau eternes

(Carbonell)

Les línies de la vida són diverses,
Com els camins són, i com les carenes de les serres.
El que aquí som, un Déu allà pot completar-ho
Amb harmonies, paga eterna i pau.

(jo)

 

Posted on

Hölderlin

Poesia

1770 Neix a Lauffen am Neckar. El seu pare mor quan tenia dos anys. El 1774 La família es trasllada a Nürtingen on la seva mare es tornarà a casar. Estudia a monestirs encaminat a esdevenir un pastor luterà.

1788 Entra a l’Stift de Tübingen, on coincideix amb Hegel i Schelling. Planten l’arbre de la llibertat a la riba del Neckar. S’especula que fou H qui suggerí a Hegel la noció d’Heràclit de conciliació dels contraris que donaria lloc a la dialèctica. Comparteixen entusiasme per la revolució francesa i la creació d’un nou ordre [ com Beethoven i l’Heroica ]

1794 Acabats els estudis, en lloc de fer de pastor luterà se’n va a Jena on segueix les conferències de Fichte i treballa de preceptor privat.

  • Hymne an die Freheit
  • An die Natur
  • 1794 Hyperion

1795 – 1798 Preceptor a Frankfurt. S’enamora de la Susette Gontard, mare dels seus deixebles.

1798 Homburg. La Princesa de Prússia llegeix Hyperion i li regala un piano.

17xx Diagnosticat d’esquizofrènia (hipocondria) [ segons la wikipedia, però qui?]

1800 Stuttgart i Preceptor a Hauptwyl, Suïssa

  • Diotima
  • Woh geh Ich täglich
  • An einer Verlobte
  • Der Neckar
  • Unter den alpen gesungen
  • Der blinde Sänger
  • Chiron
  • An die Deutschen
  • Rousseau
  • Lebenslauf

Les grans elegies

1801-1805 Preceptor a Bordeus. Viatge de tornada a Nürtingen caminant [depressió per la mort de Susette Gontard?]

1805 Isaac von Sinclair li busca un lloc a la cort de Homburg però més tard és jutjat per traició. Hölderlin és declarat incapacitat per a ser jutjat.

Els últims himnes

1806 Tübingen. L’hospital l’entrega el fuster Ernst Zimmer, pensant que li queden pocs anys de vida. Viurà reclòs a la seva torre 36 anys més.

[Podem especular si tant Hölderlin com Hegel volien fundar una nova religió. En Hölderlin serà un anhel d’unir els ideals de la bellesa grega amb l’amor cristià, deixant enrera Moisès, en Hegel, l’anhel de llegir la història com a racional, incorporant com a estadis que se superen els episodis difícils d’entendre com a racionals de l’antic testament. Un dirà “tota la naturalesa és bella i sagrada”, i l’altre” la història és racional, el desplegament de l’esperit” ][ Però no hi ha ni bellesa ni ordre , i no obstant, quin fracàs tan sublim, el dels dos! ] Hölderlin ens deixa les notes de la fascinació per la bellesa de la natura, del millor que s’hagi escrit mai. Ens deixa també el dolor pel qual les coses no són com esperàvem, la gent insensible. Com hauria patit en veure com fem malbé la naturalesa!

Cal fer un entorn habitable per anar passant alegrement aquesta trista vida.

[He estat a Tübingen el 2007, en el viatge de bicicleta i caiac, llegint Hölderlin i Hegel.  I altra vegada el 2021, després de completar la lectura de la seva poesia completa i copiar-ne els que més m’agradaven. El 2022 incorporo al museu 14 poemes i fragments d’Hiperió.]

Exposició Torre de Tübingen  |