Rumi 1207 1273
El tresor de Bagdad
L’elefant
La dansa còsmica
El tresor de Bagdad
Ali, de Bagdad, havia dilapidat la fortuna que havia heretat i demanava a Déu que l’ajudés. En somnis va veure que hi havia un tresor amagat a terra, a la vil·la del Caire. Hi va anar, va reconèixer el lloc que se li havia aparegut en somnis. Anava a cavar la terra quan el va sorprendre una patrulla de la policia que el va arrestar (no es podia sortir de nit pel toc de queda) i li va fer confessar que si ho feia era per trobar un tresor. El tinent de policia se’n burlà: “ja veig que no ets un lladre, sinó un imbècil. Jo també he somiat sovint que un tal Ali, de Bagdad, de tal carrer, tenia un tresor enterrat a casa seva. Però no soc pas tan boig com per fer aquest viatge. Alí va tornar a casa seva i va descobrir-hi les riqueses que posaven fi a la seva misèria. Però va haver de sortir fora per descobrir-les.
L’elefant
Uns indus havien portat un elefant; i el tenien en una casa fosca.
Moltes persones hi van entrar, una per una, a les fosques, per veure’l.
No podent veure’l amb els ulls, ho van provar amb la mà.
L’un posà la ma a la trompa i digué: “aquesta criatura és com una canal d’aigua”.
L’altre li tocà l’orella: li va semblar com un gran bano.
Un altre li va agafar la cama i va dir: “L’elefant té forma de columna”.
Després d’haver-li posat la ma a l’esquena, un altre va dir “Ben bé que aquest elefant és com un tron”.
I de la mateixa manera, cada vegada que algú escoltava alguna cosa sobre l’elefant, l’entenia segons la part que havia tocat.
Les seves afirmacions variaven segons el que havien percebut; l’un en deia dal, l’altre alif.
Si cadascun d’ells hagués pogut dur una llàntia, les seves paraules no haurien estat diferents.
L’ull de la percepció és tant limitat com la palma de la mà que no podia copsar-ne la totalitat (de l’elefant).
L’ull de la mar és una cosa, l’escuma n’és una altra; deixa l’escuma i mira amb l’ull de la mar.
Dia i nit, venint de la mar, es mouen els rissos (flocons) d’escuma; veus l’escuma, no pas la mar. Que n’és d’estrany!
Ens movem (heurtons) els uns contra els altres com si fossim barques [individualitats separades, no integrades]; els nostres ulls són cecs; l’aigua, però, és clara.
Oh tu que t’has adormit en el vaixell del cos, has vist l’aigua; mira l’Aigua de l’aigua.
La dansa còsmica
Cent onades es trenquen a l’oceà sota el vent del samâ’
No pas quelsevol cor és digne de viure el samâ’
el cor que s’uneix a l’oceà dels cors
sota aquest vent es posa a tremolar i reclamar el samâ’.
Som els teus hostes i els hostes del samâ’.
Oh ànima dels companys i sultà del samâ’!
Ets l’oceà de la dolcesa i la mina del samâ’:
Que sigui ornada per tu el pati del samâ’!
Oh dia, aixeca’t! Els àtoms dansen
les ànimes, perdudes en l’èxtasi, dansen.
A l’orella, et diré on du la dansa.
Tots els àtoms que poblen l’aire i el desert
sàpigues bé que són sentits com nosaltres
i que cada àtom feliç o infeliç
és omplert pel sol de l’ànima universal.