Posted on

Eurípides. Drames.

Literatura grega

Medea    Hipòlit   Hècuba    Les suplicants    Orestes    Ifigènia a Àulida    Les bacants

Medea

La mala fortuna de les dones
p.120
De tot el que té vida al món, i un pensament,
les dones som la planta que més pena fa.
Perquè d’antuvi ens cal, a força de diners,
comprar-nos qui ens esposi i acceptar un senyor
de la persona: un mal, això, que agreuja el mal.
I encara més angúnia: si l’has pres dolent
o bo. Perquè el divorci no es reputa bé
en una dona, i no podem llençar el marit.
Després, quan s’entra en nous costums i noves lleis,
cal ser endevina, si a casa no s’ha après,
per ben usar de l’home amb qui es parteix el llit.
Si, la primera feina havent-nos reeixit,
l’espòs no porta amb violència el jou comú,
fa goig la vida; que, si no, morir val més.
Un home, quan la casa se li fa pesant,
va fora i allibera el cor del seu enuig
en la conversa d’un amic o d’un igual a
nosaltres, un sol ésser per mirar tenim.
I diuen que nosaltres fem sense perill
la vida a casa i que ells es baten llança al puny.
Insensatesa! Més voldria estar amb l’escut
en línia tres vegades que una de parir.

Hipòlit

El mal de les dones
p. 216
Hip: Oh Zeus, ¿per què una pesta de tan mala llei
com són les dones, ha rebut un lloc al sol?
Car, si volies propagar el llinatge humà,
no, no calien dones com a sementer:
que en els teus temples suspenguessin els mortals
or, ferro, o pes de bronze, i amb això cad’ú
comprava grana de fillada pel valor
en què estimés l’ofrena; i es viuria aixi
en cases lliures, sense fembres entremig.
[Avui, tot d’una que hem de dur a casa el mal
que és una dona, hi exhaurim casal i béns.]
I que la dona és un gran mal, ho prova això,
que doni el pare que la va sembrar i nodrir
un dot per col·locar-la, com qui es lleva un mal.

Hècuba

Raça o cultiu
p. 23

¿No fa estrany que un mal terreny,
si el temps i els déus l’ajuden, llevi bé el forment,
i que un de bo, si manca el favor,
mal fruit ens dóna, i tanmateix entre els humans,
el miserable poc és mai res més que vil,
i el noble és sempre noble, i la calamitat
no el desnatura, no, que és sempre un home honest?
¿Ve de la raça la diferència, o del cultiu?
Cert que pujar bé un home porta ensenyament
del que és noblesa, i qui això té ben après,
sap el que és lleig, guiant-se pel cànon de l’honor.

Les Suplicants

Discurs de Teseu sobre l’home
p. 104
TESEU: Ja contra d’altres m’he esforçat a defensar aquesta tesi. Havia dit algú que els mals en l’existència humana abunden més que els béns. La meva idea és oposada a la d’aquests: si es compten les ventures, pugen més que els mals; car no hi hauria homes, si no fos així. I regracio el déu que ens ordenà a cordill la vida, de confusa que era, i bestial; donant-nos la intel·ligència, i la llengua, que és l’herald de la paraula, a fi que distingim la veu; i el fruit que ens alimenta, i amb el fruit el rou que del cel degota, per nodrir-nos el terròs i refrescar l’entranya; i més, contra Mivern, abrics, i ombres contra la xardor del sol; i córre’ el pèlag en vaixells, per establir el canvi mutu del que manca en els terrers. I el que no és visible i el que no entenem, ens ho anuncien els endevins, mirant el foc i els plecs de les entranyes i els ocells del cel. ¿No és caprici, quan un déu regula així la nostra vida, fer com si no fos bastant? Però la humana pensa vol ser més potent que Déu i, amb l’arrogància que tenim al cor, alguns es creuen ser més savis que els eterns. Tu ets d’aquesta corda, un foll, que, subjugat per uns oracles de Febos, vas donà a estrangers les teves filles: bé vivien déus, per tul Mesclant amb sang llotosa la teva clara estirp, si, la ulcerares; quan, en lloc de barrejar el crim amb la innocència, el savi, el que ha de fer, és amb llinatges beneits cercà amistat. Car Déu ajunta els dos casals en un destí i ,en els desastres del sollat perd qualsevol que amb ell se solla, fins si no ha pecat en res. Quan vas emprendre la campanya amb els argius, mentre els vidents parlaven, menyspreant llavors, brutal, l’avís dels númens, perderes la ciutat.
Uns joves se t’enduien, ells que per delit d’honors atien a les guerres sense dret, tudant els pobles! L’un aspira a comandar, l’altre al podé i, tenint-lo, satisfé el seu urc; un altre cerca el lucre, no considerant si perjudica en res el poble que ho sofreix.
[Sí, hi ha tres classes de ciutadans: d’antuvi els rics, inútils, sempre amb el delit d’acréixe’ els guanys; els pobres, que no tenen per anar vivint, temibles., car l’enveja els omple i, seduïts per l’oratòria de perversos campions, ataquen els qui tenen amb fiblons cruels. És la mitjana, en fi, que salva les ciutats, que guarda l’ordre i el que està constituït.] ¿ I vols que te m’aliï? ¿ Quin pretext tindré per al·legà al meu poble, jo, que em faci honor? Vés en bona hora: si ho has mal deliberat, encalça * la fortuna i prescindeix de mi.

Discurs de Teseu sobre la democràcia
p.
L’HERALD: ¿Qui és el vostre rei? ¿A qui he de portar mots de Creont, que és l’amo del país cadmeu d’ençà que Etèocles ha caigut mort per les mans de Polinices, sota el mur dels set portals?

TESEU: El teu discurs comença per l’error, herald, si aquí demanes per un rei. Car el govern no és d’un home, no, que és lliure la ciutat.
El poble hi regna, per uns torns que d’any en any se succeeixen, sense que s’hi doni res a la fortuna: pobre i ric tenen igual.

L’HERALD: Amb el que has dit em dónes, com al joc de daus, un avantatge; car a la ciutat d’on vinc és un de sol que mana, no la multitud; no hi ha xerraires que, estufant-la amb parlaments, d’ací d’allà la girin, per llur propi guany: un que ara plau al poble i l’afalaga molt, ve que el damneja i, encobrint els seus errors amb noves calúmnies, surt impune del procés. Més: ¿com la massa, que de si raona tort, pilotaria la ciutat pel dret camí?
Car és el temps que dóna les lliçons millors,* no la fal·lera. Un pobre jornaler del camp, fins si tenia instrucció, en el seu treball poc ulls li queden per les coses del comú. Ah, no hi ha dubte que pateix la gent de bé, quan un sapastre amb llengua obté les dignitats fadant la turba, ell que abans no era res.

TESEU: És fi i s’explica, de passada, aquest herald. Ja, doncs, que cerques una lluita de raons, escolta: aquest certamen, tu Mas provocat. No hi ha pel poble un enemic com un tirà, quan, la primera cosa, no existeixen lleis comunes: mana un home sol, que té la llei per cosa seva, i ja no hi ha, doncs, igualtat. Però, amb les lleis escrites, el despoderat i el ric s’igualen, com a ciutadans, pel dret.
— El feble pot respondre amb els mateixos mots al qui prospera, quan ne rep algun insult. I ésser lliure està en allò: «¿Qui vol donar un bon consell que tingui a la república?» I el qui ho desitja pot brillar i el qui no vol calla. ¿Es podria imaginar més igualtat? I més, quan és el poble l’amo d un país, té goig que pugin ciutadans plens de vigor; si un home regna, considera això odiós i mata els més insignes, els que de pensar creu més capaços, recelós pel seu poder. ¿Com, doncs, seria encara forta una ciutat, si, com en una prada magenca, hi talla algú l’espiga del coratge i la flor del seu jovent? ¿Per què aplegar riqueses per als nostres fills, si el nostre esforç és sols per a engreixà el tirà? ¿O educaríem filles verges al casal per a delícia del senyor, quan li plagués, i preparar-nos llàgrimes? Ja em puc morir, si m’he de veure desflorà així els meus infants! I per respondre’t basta això que t’he dardat. Però, si et plau, ¿què cerques en aquest país?

No prolongar la vellesa
p. 133

¿De què em valdrà que toqui els ossos del meu fill?
Oh ineluctable velledat, quin odi que et tinc,
quin odi als qui desitgen allargar llurs anys,
que amb pocions i drogues i arts màgiques
en volen tórcer la canal per no morir!
El que caldria, no servint de res al món,
és que morissin, per deixar lloc al jovent.

Orestes

La nit i el son
p. 136

Helena, cantant: Augusta, augusta Nit,
donadora del son als treballats mortals,
vine del fosc abisme,
acudeix, acudeix alada
a la mansió d’Agamèmnon.
Perquè sota els dolors i sota la desgràcia,
estem sucumbint, sucumbint.
Heu fet estrèpit. Ah, silenci,
silenci ¿no et voldràs guardar
de crits la boca lluny del llit d’Orestes,
fornint-li la quieta gràcia del son, amiga?
[…]
Orestes (despertant-se): Oh, son, amic que calmes, remei dels nostres mals
que dolç a mi vingueres quan calia més!
Augusta Oblidança dels dolors que sàvia ets
i que pregada, dea, pels informats!
¿D’on he vingut? I ara! ¿Com me trobo aquí?
No me’n recordo: em sento buit de pensaments.

Ifigènia a Àulida

la fatxenda
p. 209

Agamèmnon: …La gent obscura pot plorar ben lliurement
i dir el que pensa. En canvi, per al ben nascut
això és indigne. L’àrbitre de com vivim,
és la fatxenda, i som esclaus del poble baix.
Jo tinc vergonya de vessar cap llàgrima,
i no vessar-ne em fa vergonya, trist de mi!

Les bacants

Les bacants
p. 276

Primer, se solten sobre els muscles els cabells
i es tiren les pells de cervo amunt, si s’ha desfet
el nus que les corda, i per cinyell dels piguellats
vestits es posen serps que els van llepant el queix.
[…] I s’han posat al front
corones d’heura i de roure i d’arítjol enflorat.
I una pega un cop de tirs al roquissar,
i en salta aigua amb una vena com un rou;
i una altra enfonsa la vara a terra, en el soler,
i el déu tot d’una hi fa brollar una font de vi.
I les que senten un desig del blanc licor,
gratant a terra amb l’extrem dels dits, a eixams
la llet obtenen; i dels tirsos enheurats
van degotant-los dolços correntims de mel.
[…]
Nosaltres amb la fuga evitem que les bacants
ens facin trossos; i elles marxen contra els bous
que alli herbassejaven, sense ferro al puny.
L’haguessis vista! Una vaca de gran braguer,
que bramulava, ella va i entre els seus dits
l’esqueixa; i d’altres fan bocins les jònegues;
i veies les costelles i els forcats unglots
saltant enlaire i per l’herbei; i sota els pins
plou sang, dels trossos xops que pengen del brancam.

Mort de Penteu
p. 290

Però Agave, escumejant i fent uns ulls
torts, que li roden, no sentint com qui té seny,
de Baccos posseïda, no li fa cabal:
li agafa el braç esquerre amb totes dues mans
i, recalcant-se contra els flancs de l’infeliç,
li arrenca el muscle, no en virtut de cap vigor,
no: el déu comunica facilitat als seus braons.
Ino, per l’altra banda, fa també el seu fet,
rompent les carns; i Autònoe i totes les bacants
s’hi aferrissen; i tot és un crit confús,
ell que gemega, pel que encara té de buf,
i elles xisclen; i s’emporta l’una un braç,
l’altra una planta amb la sandàlia; i queden nus
els flancs, a esquinços; i es cada una que amb les mans
sangoses tira i toma trossos de Penteu.
Així es dispersa tot el cos: sota els asprius
penyals i dins la fonda crina dels boscams
-recerca no pas fàcil; ara, el pobre cap,
és a la mare que ha escaigut, i l’ha clavat
al cim d’un tirs i el porta, com el d’un lleó
de la muntanya, pel bell mig del Citeró,
deixant les germanes en els cors de mènades.

Posted on

Sòfocles. Drames.

Literatura Grega  Sòfocles

Antígona  Èdip rei   Electra  Filoctetes  Èdip a Colonos

Antígona

L’home

(333-375)(p. 136) Himne del cor
Hi ha moltes meravelles, i no n’hi ha de més gran que l’home. Ell, fins enllà de la canuda mar alta, amb el llebeig tempestuós fa via, en el buit de les aigües inflades que entorn s’apregonen; i de les divinitats, la suprema, la terra inconsumible, infatigable, és ell que la turmenta, amb l’anar i venir de les relles d’any en any, quan la gira amb la força de l’eguina nissaga.

I la tribu dels ocells de cor lleuger, i les hordes de les bèsties salvatges, i la marina gernació del pèlag, tot, insidiant, ho captura, dins els torterols de la xarxa teixida, l’home inventiu. Domina també amb els seus ginys el ferèstec animal muntanyà; i el cavall de pelut bescoll, el menarà sota un jou que la tossa li volta, i així mateix l’infatigable brau de la serra.

I la paraula, i el pensament que és com un vent, i l’impuls d’habitar ciutats, tot això, s’ho ha ensenyat ell mateix; com a defugir els trets dels glaços, incòmodes per al qui dorm al ras, i els de les males pluges, amb recursos per a tot; sense recursos, no s’aventura a res del futur; només de la mort no es procurarà una fugida; però de les malalties intractables, ha imaginat com evadir-se’n.

Tenint, en la inventiva d’art, un saber que supera tota esperança, adés cap al mal, adés cap al bé camina. Fent una part a les lleis del país i a la justícia fundada en els juraments dels déus, ocuparà el cim de la pàtria; s’exclou de la pàtria el qui s’acompanya del crim per bravata. Que no s’assegui a la meva llar ni amb mi tingui un pensament igual, el qui obra d’aquesta manera!

No he nascut per a compartir l’odi, sinó l’amor

(513-525)(p. 142)
C.- ¿Com llavors honores l’un amb una mercè impia per a l’altre?
A.- No et parlarà pas així el mort, si hi apeles.
C.- Sí, si l’honores igual que a l’impiu.
A.- Ha mort que no era esclau seu, sinó germà seu.
C.- Però devastant aquesta terra; l’altre la defensava.
A.- Malgrat això, Hades vol les lleis iguals.
C.- ¿Però no pas que l’home de bé tingui la mateixa sort que el roí?
A.- ¿Qui sap si sota la terra és això la pietat?
C.- No, l’enemic, mai, ni quan és mort, no l’estimaré.
A.- No he nascut per a compartir l’odi, sinó l’amor.
C.- Doncs vés sota terra i, si et cal estimar, estima els morts; però mentre jo viuré, no em farà la llei una dona.

Èdip rei

Tirèsias

320 p. 132
Deixa’m tornar a casa: és com més fàcilment portarem tu el teu destí i jo el meu, si em vols creure.
410 p. 135
M’has retret que sóc orb; però tu, tu tens clara la vista i no veus en quin punt de desventura et trobes, ni sota de quin sostre habites, ni amb qui. ¿Saps de qui vas néixer? Ignores que ets odiós als teus, de sota terra i del damunt. Aviat, com un doble fuet, la maledicció d’una mare i del teu pare, acostant-se’t amb peu terrible, et llançarà d’aquest país. Ara hi veus bé, llavors només veuràs la fosca.
455 p. 136
Hi veia i serà orb, de ric que era, mendicarà i, assenyalant davant seu amb un bastó, prendrà el camí de la terra estrangera. I es revelarà germà i pare alhora dels fills amb qui vivia, i fill i marit ensems de la dona de qui va néixer, rival de sembra i assassí del seu propi pare! Vés dins, ara, medita aquests oracles; i si et convences que he mentit, ja pots assegurar que de l’art dels endevins no en sé res.

Èdip coneix

p. 160 1183

Ai las, las! Així tot és veritat! Ah! Llum, que et vegi aquí per darrera vegada, ja que avui em revelo nascut dels qui no devia, unit a qui no devia, assassí dels qui no podia matar!

Electra

Cursa de carros

(p. 50 699

L’endemà, quan a sortida de sol s’obria el concurs reservat als cavalls més veloços, Orestes entra a la lliça amb molts altres conductors de carros. L’un venia d’Acaia, un altre d’Esparta i dos de Líbia, drets dalt de llurs carros de dos jous. Orestes, que tenia unes egües tèssales, era el cinquè. El sisè, arribava d’Etòlia, amb unes poltres rosses; el setè era de Magnèsia; el vuitè, amb un tronc blanc, enià d’origen; el novè procedia d’Atenes, la ciutat que els déus han bastit; un altre, un beoci, completava la desena. Tots s’aturen a l’indret on els àrbitres designats els han atribuït per sorteig els llocs i han posat els carros en línia. Sona la trompeta de bronze i es llancen; tots fan crits a llurs cavalls alhora i amb les mans sacsen les regnes. Tot l’estadi s’omple de la cruixidera dels carros; la pols puja cap al cel. Tots, formant una massa confusa, no estalvien l’agulló: cadascun vol passar el botó de roda dels altres i el panteix de llurs cavalls. Al mateix temps, a la seva esquena i sobre el moviment de les seves rodes, bromereja, percudeix el bleix dels animals. Orestes, que condueix arran de la columna extrema, cada vegada la frega amb el cap del fusell: afluixant la brida al cavall corder de la dreta, reté el que hi passa tocant. Tots els carros fins aleshores es tenien drets, quan els poltres de l’home d’Ènia, desbocats, se l’emporten amb violència, i al moment d’acabar la sisena volta i començar la setena, es tiren a un costat i topen de front amb els carros de Barce. Llavors, per la falta d’un de sol, es trenquen i bolquen els uns sobre els altres, i tot el pal de Crisa s’omple de desferres del naufragi eqüestre. Només l’hàbil cotxer d’Atenes, que s’adona del perill, es tira enfora i frena curt, deixant passar la maror de carros que bull en mig de l’arena. Venia l’últim Orestes, retenint les seves poltres darrera els altres, posant la seva fe en el final. Veu que li resta un sol adversari. Fa espetegar un soroll sec per les orelles de les seves ràpides poltres, es llança al seu encalç … Aparellats els jous, corren, i ara és l’un ara l’altre que fa avançar els seus cavalls d’una testa. Ja, sense defallir, tots els altres tombs el míser els havia fet rectes, dret dlat del seu carro dret, quan de sobte amolla la regna esquerra al moment que el cavall pren la volta, i no s’adona que pega a la punta de la columna: trenca el seu fusell pel mig del botó, llisca per la rampa del carro, es fa un embull amb les tallades corretges, i mentre ell roda per terra, les seves poltres s’escapen pel mig de la lliça. El poble, quan el veu així caigut del carro, esclafeix un xiscle per aquell jove, que tan belles proeses ha fet i ara té un tal desastre, ara rebatut a terra, ara mostrant les cames al cel; fins que d’altres conductors, aturant amb prou feines la cursa de llurs tirs, el desenreden, cobert de sang, en un estat que ni un dels seus amics que el veiés no podria reconèixer la seva pobra despulla.
[…]
Climmenestra.- Oh, Zeus! ¿Què en puc dir? ¿Una sort o una desgràcia, tot i que és un guany? Però que és trist que jo salvi la vida a costa dels meus propis mals!

p. 53
794
Electra.- Insulta: avui et toca a tu d’ésser feliç.

[En realitat Orestes no és mort]

Filoctetes

Clam

p. 126 v 936
Oh cales, oh promontoris, oh bèsties de les muntanyes, única companyia meva, oh roques abruptes, és a vosaltres -perquè no sé ningú més a qui dir-ho-, a vosaltres que elevo el meu plany, als que són sempre aquí, als habituals: vegeu quina obra m’ha fet el fill d’Aquil·les!

Edip a Colonos

 

Justificació d’Èdip

p. 52, 265
Els meus actes, més que fer-los jo s’han fet ells, perquè jo els patís, si dels del meu pare i la meva mare hagués d’enraonar. Tot això, jo ho sé bé. I tanmateix, ¿com seria jo criminal de mena? He tornat el mal que m’havien fet. Fins si hagués obrat en plena consciència, no hauria estat criminal per això. Però ara, és sense saber res que he fet cap on he fet cap, mentre que ells, aquells per qui he sofert, ho sabien que em feien morir!

Plany d’Èdip, mal involuntari
p. 77, 965

Aquesta boca teva deixa anar crims, connubis, desgràcies de tota mena que jo, pobre de mi! he sofert ben de mal grat meu; però així va plaure als déus, potser irritats contra la meva raça feia temps, perquè, a mi en persona, no em sabries pas trobar cap blasme d’un pecat pel qual jo així pecava contra mi i contra els meus. Perquè, explica’m, si una veu divina venia per mitjà d’oracles a anunciar al meu pare que moriria a mans dels seus fills, ¿com a dreta llei me’n pots fer mai retret a mi, que no tenia encara els gèrmens de naixó del meu pare ni de la meva mare, a mi que llavors estava per engendrar? Si després, vingut a la llum ja míser, com hi vaig venir jo, em vaig batre amb el meu pare i el vaig matar, sense tenir consciència del que feia ni de contra qui ho feia, ¿com per un acte involuntari podries raonablement blasmar-me? Quant a la meva mare, desventurat, no tens vergonya, germana teva que era, de forçar-me a parlar del seu matrimoni […] Doncs és la desventura en què jo vaig ésser enxarxat, conduït pr la mà dels déus i si l’ànima de meu pare fos viva, jo no penso que tingués res a objectar-me.

Èdip retroba les filles
p.82, 1104

E.- Acosteu-vos, filla, acosteu-vos al vostre pare. Deixeu-li palpar aquests cossos que ja no esperava que tornessin.
A.- Tindràs el que demanes. El nostre desig i el teu grat van junts.
E.- ¿On sou, doncs, on sou?
A.- Aquí totes dues, prop de tu.
E.- Tanys meus caríssims!
A.- A un pare tot és car.
E.- Ah! els meus dos bastons!
A.- Bastons ben malfadats d’un pare malfadat!
E.- Tinc el que més estimo. Desventurat del tot, ni que morís no ho fóra, amb totes dues vora meu. Estantoleu-me, filla, el flanc a banda i a banda; cenyiu el qui us va engendrar; feu-me descansar de la meva trista solitud errabunda. I el que ha passat, digueu-m’ho en els mots més breus que es pugui: a noies de la vostra edat basta un relat curt.

Posted on

Èsquil. Drames.

Literatura grega Èsquil

Prometeu Encadenat

El do de prometeu de concebre falses esperances

Prom. 248-252
P.-He fet que els homes pel seu futur no temin.
Cor.-I quin remei contra el mal encertares?
P.-He fet que agalius falsos concebessin.

Els dons fets als homes per Prometeu

Prom. 443-460
Mes escolteu les penúries dels homes
tanmateix: eren com nens; jo senderi
els vaig donar, d’ell els vaig fer partícips…
…No tenien de l’hivern cap indici,
i menys de la florida primavera,
ni signe cert de l’estiu fruitós, sense
instrucció operaven; vaig mostrar-los
l’emergència dels astres, llurs
difícils ponents. El nombre, el primer dels recursos
vaig idear per a ells, confegir lletres,
memòria universal i mare d’obres.

Model de la ment com a càlcul

Prom. 789-790
P.-Io, un vast vagabundeig t’indico
primer, a l’àbac de la ment inscriu-te’l,

Coèfores

458. Orestes amb Electra. venja el seu pare matant Egist i la seva mare Climmenestra, perseguit per les Fúries.

La cura dels nens petits

Coef. 749-760
Tàvec de l’ànim m’era el meu Orestes,
el rebí de sa mare per nodrir-lo…
…i amb crits aguts de nit em desvetllava.
He endurat vanament moltes fadigues,
els nins, no tenen seny, i cal pujar-los
com bestioles, no fa? És llei de la dida.
Els infants de bolquers encar no parlen,
si tenen set o gana o bé orinera,
el xic ventre dels nens sol es governa.

Posted on

Píndar

Literatura grega

Olímpica X
Eonos, el fill de Licimni, fou el campió
a l’estadi quan hi van córrer els seus peus la cursa
de longitud; procedia de Mideas i empenyia
davant d’ell el seu exèrcit. A la palestra
triomfa Èquem, honor de Tegea, i Doricle,
l’estadant de Tirint, assolí el trofeu
del pugilat; el dels quatre cavalls, se’l guanyà
Samos de Mantinea, l’home fill d’Haliroci.
Fràstor féu blanc amb la seva javelina,
Niceu giravoltà el braç i engegà la pedra més
enllà que no pas els altres; els companys
d’armes van prorrompre en grans
aclamacions. La llum amable
de la bonica lluna il·luminà la nit.
Tot el santuari ressonà de festins joiosos
amb música de cants laudatoris.

Pítica VIII, L’home, el somni d’una ombra
p. 112
La fortuna dels homes puja en un instant, però s’ensulsia igualment
brandada per un destí inflexible.

Éssers d’un dia! Què és l’home? Què no és? L’home és
somni d’una ombra. Però sempre que l’esclat
de Zeus ve, una llum brillant plana sobre els mortals
i un viure ple de mel. Egina, mare estimada, fes que aquesta
ciutat segueixi lliure els rumbs del destí amb Zeus
i el potent Èac, el bon Peleu, el brau Telamó i Aquil·les.

Pítica IX, Quiró a Apol·lo
p. 118

Em preguntes pel llinatge
de la noia, senyor? I m’ho demanes tu, que saps
tots els camins i el terme segur de les coses,
que veus quantes fulles primaverals brosta
la terra, quants grans de sorra arrodolen confusament
el mar, les ones dels rius, el buf
dels vents, que saps
el futur i per on vindrà?

Posted on

Lírica grega arcaica

Literatura grega

Mimmermo  Soló Jenòfanes Arquíloc Semònides  Alcman  Simònides  Safo

MIMNERMO (600 ac)

La vellesa trista i deforme

(5 D) (p.58 5)
El mateix que un somni, dura un temps molt breu
la joventut preciosa; i la vellesa trista i deforme
penja aviat sobre el nostre cap,
hostil i alhora canalla, que canvia el rostre dels homes
i, abraçant-los, malmet la seva vista i la seva ment.
Que, lliure de mals el cos i tristes cuites l’ànima,
als seixanta em prengui la mort fatal.

SOLÓ (600 ac)

Els béns que vol l’home

(1 D) (p. 67)
Filles esplèndides de la Memòria i del Zeus de l’Olimp,
Muses de la Piéride, escolteu aquesta súplica:
doneu-me bonança, pel que fa als déus feliços; i pel que fa
als homes, que tingui sempre un bon nom,
que endolceixi la vida a l’amic i amargui la de l’enemic,
respectat pels uns, terrible pels altres.
Les riqueses, les vull tenir, però amb frau
no les vull servar, la pena al final sempre arriba.
…
Els homes, tant el bo com el dolent, pensem així:
qualsevol té bona opinió de si mateix,
mentre no hi hagi dany, que aleshores plora, però abans ens tingué
a tots bocabadats l’esperança nècia.
Un que viu afeixugat per mals terribles, no pensa
sinó que vindrà un dia en que estigui sa altra vegada;
un altre, que és un covard, es pensa que és molt valent,
i que és de bon veure, i no té cap gràcia al cos;
i el pobre, que pateix les obres de la misèria, imagina
encara que farà moltes riqueses.
Cadascú s’afanya a la seva manera. Hi ha qui en les seves naus
recorre el mar, ric en peixos i, volent dur
a casa el guany, és assotat entretant per vents terribles,
i no posa la seva vida a cap mena de recer;
un altre es passa l’any llaurant el tros plantat,
servint a qui s’encarrega de les arades corbes;
un altre, instruït en les obres d’Atena i d’Hefest inventades,
es guanya el pa amb la feina de les seves mans,
i un altre, iniciat en el seu do per les pròpies Muses olímpiques,
amb el seu saber de les normes de l’art que agrada;
…
a un altre que pateix mals funestos, només en tocar-lo
amb les mans, el torna sa altra vegada.
És el fat qui envia als homes tant el mal com el bé,
i els dons d’un déu immortal no s’excusen.
Sí, hi ha en tota empresa perill, i no hi ha qui sàpiga
on haurà d’acabar la feina començada;
un que vol fer bé les coses, amb tota innocència
es fa caure damunt una desgràcia tremenda, odiosa;
i un altre, un incapaç, els déus en tot moment
li donen bona sort, remei de la seva incompetència.

La prudència

(16 D)(p. 83)
De la prudència no és fàcil saber-ne la invisible mesura,
que, sola, de totes les coses en governa el límit.

Les edats de la vida

(19 D)(p. 83)
Quan fa els set, el noi tendre
perd les primeres dents que li sortiren de nen.
I quan Déu li mesura finalment els segons set anys,
la pubertat creixent ja comença a mostrar-se.
I al tercer septeni, tot espigant-se encara, se li cobreix
el mentó de pèl i li canvia de flor la pell.
I al quart septeni és quan té la força més gran,
de coratge entre els homes indici segur.
I el cinquè és el temps que l’home hauria de pensar en casar-se
i procurar obtenir descendència de fills.
I al sisè madura la ment de l’home en totes les coses
i ja no voldrà després actes sense cura.
I al setè té el millor judici i discurs, així com
a l’octau; i ja en fan els dos catorze, d’anys.
I al novè, li resta poder; però ja és més dèbil,
mirant al coratge perfecte, en llegua i prudència.
I al desè, si hi ha qui l’encalça i arriba fins el límit,
la mort no el vindrà a buscar abans d’hora.

Correcció a Mimnermo sobre la vellesa

(22 D)(p. 85)
Però si em vols fer cas, esborra aquest vers,
i no t’enutgi que jo ho entengui millor;
cànvia’l, dolç poeta, i canta d’aquesta manera:
“Als vuitanta em prengui la mort fatal”.
…
Que no m’arribi una mort sense llàgrimes, no: als amics
voldria deixar, en morir, dolor i laments.
…
I com més vell sóc, més coses aprenc.

JENOFANES (530 ac)

Setanta-set anys de pensador

(53 D)(p. 97)
Ja són setanta-set els anys que duc passejant
el meu pensament per tota la terra grega;
i abans d’aquests en van passar vint-i-cinc des que naixí,
si és que sé dir la veritat sobre l’afer.

ARQUÍLOC (650 ac)

No et deixis endur ni pels èxits ni pels fracassos

(D 116)(p. 131)
Cor, cor, si t’aclaparen maldars
invencibles, amunt!, resisteix al contrari
oferint-li el pit de cara, i a l’ardit
de l’enemic, oposa-t’hi amb fermesa. I si en surts
vencedor, dissimula, cor, no te n’ufanis,
ni, de sortir vençut, t’envileixis plorant
a casa. No deixis que t’importin massa
a la teva joia en els èxits, ni la teva pena en els fracassos.
Entén que en la vida hi impera l’alternança.

Els ànims i les idees

(D 118)(p. 131)
Té l’home mortal, Glauc, fill de Leptines,
els ànims segons se li presenta el dia,
i les idees d’acord amb allò en què treballa.

SEMONIDES (630 aC)

Els destins de l’home

(D 138)(p. 143)
Noi, és Zeus tronant qui en prescriu,
de tot, el desenllaç, i qui el posa
on vol. En canvi, entre els homes
no hi ha seny sinó que, passatgers,
vivim com a bèsties, ignorants
del termini que Déu donarà a tot.
Però, mentre s’encaparren en l’impossible,
als humans sustenta l’esperança:
uns esperen per que vingui el dia,
d’altres confien en que acabi l’any.
No hi ha qui no esperi, per l’any vinent,
fer-se amic de fortuna i béns.
A l’un se li avança la vellesa
abans del termini. A d’altres els consumeixen
dolències vils. I a d’altres, subjugats
per Ares, Hades els envia sota terra.
D’altres, dins del mar, sacsejats
per la tempesta i l’onatge blau,
moren treballant per la vida.
I d’altres es lliguen a un llaç, infeliços!
i a voluntat deixen la llum del sol.
Lliure de tot mal, no hi ha res; innombrables
fats funestos i calamitats
imprevistes, i penes, pateix l’home.
Però, si em féssin cas, no caminaríem
estimant el dany, ni posant l’ànim
en l’amargor, ens torturaríem.

(D 139)(p. 145)
Si fossim assenyats, el que mor
no ens ocuparia més d’un dia.

Sobre les dones

(D 142)(p. 145)
Déu féu les dones diferents
des d’un principi. A l’una, la va treure
de la porca híspida, i a casa seva
tot va rodolant per terra,
embolicat i ple de brutícia;
però ella, bruta i amb la roba bruta,
aposentada en les escombraries, s’engreixa.
…
L’altra surt a la gossa, espabilada
com ella, imatge fidel de sa mare,
que tot ho vol sentir i saber,
i ensumant es fica per tot arreu,
i encara no veient ningú, a aquest li borda.
No l’atura el marit, que l’amenaci
o que a cops de pedra, furiós, la dent
li trenqui o que li parli amb afecte;
fins i tot asseguda amb estranys, segueix
capficada en bordar inútilment.
…
L’altra és del mar i té dues maneres.
Riu contenta avui, i l’estrany
que la vegi a casa en farà l’elogi
dient: “No s’ha vist altra dona
millor ni més amable en tot el món”.
I l’endemà no suporta que la mirin
ni que li rondin a la vora: s’enfurisma,
hostil com una gossa amb cadells,
i és àspera amb tots, i disgusta
per igual amics i enemics;
com el mar…inestable.

L’altra és un ase apallissat i gris
que amb prou feines per la força i amb insults
s’avé finalment a alguna cosa, i qui li dol
fins i tot el que li agrada; entretant,
menja tota la nit dins la cambra
i tot el dia, fins i tot davant la llar.
Per cardar, de tota manera,
qualsevol ximple que vingui ja li resulta.

A una altra la pariria una exquisida
euga de llarga crinera, car no vol
fer de criada ni esllomar-se en això,
no fa anar el molí ni aixeca
la criba ni llença fora les deixalles,
i com que el sutge potser la podria
ennegrir, al forn no s’asseu;
i es per la força que al final conquereix un home.
Es treu el maquillatge dos cops al dia,
i a vegades tres, i s’ungeix amb essències;
i sempre duu el cabell ben pentinat,
llarg, i amb flors boniques que l’adornen.
És bonic de veure una femella així, almenys
per a l’altre, encara que no pel seu amo,
a no ser que sigui un tirà o un rei,
a qui plauen tal mena d’éssers.

L’altra surt a la mona: és la pitjor
calamitat que Zeus envia a l’home.
És molt lletja de cara, i quan creua
el poble a tothom mou a riure;
de tan nana com és amb prou feines avança,
i camina, de tan prima, sense cul.
Pobre de l’home que l’hagi d’abraçar!
Sap tots els trucs i gestos,
com una mona. Què hi fa que se’n riguin!
No vol fer el bé, ans al contrari,
tot el dia examina i considera
com fer a la gent el major dany.

I l’abella, feliç el qui la té!
l’única a qui no li escau cap retret,
ella estira i augmenta la nostra vida.
I estimada al costat del marit amant,
envelleix cuidant dels fills.
Es distingeix entre totes les dones
i una gràcia divina les envolta.
I no vol asseure’s amb les altres
per explicar-se contes sobre el sexe.

De les dones que Zeus dóna a l’home,
aquestes són les millors i prudents.
I totes les altres, perquè ell ho volgué així,
són un horror, i han de seguir-ho essent.
Car la pitjor cosa que féu Zeus
és la dona. Creiem que ens serveix,
i és el pitjor pel qui la té.
Car no passa tranquil u dia sencer
qui amb dona viu casat,
ni li és tan fàcil treure de casa
la fam, hoste cruel, déu implacable.
I quan l’home pensa que podria
estar a casa content perquè els déus
l’afavoreixen i plau a tothom,
surt ella a renyar-lo belicosa (…)
És la cosa més dolenta que féu Zeus,
i és un nus als peus, que a ningú deixa anar,
des que l’Hades rebé aquells
que per una dona es feren la guerra.

ALCMAN (630 a.C.)

Dormen les muntanyes

(D 174)(p. 183)
Dormen les muntanyes
els cims i les valls,
i planes i barrancs,
i el bosc, i tots els animals
que la terra obscura cria,
i les feres de la muntanya, i els eixams,
i el monstre en els fons de la mar braolant;
i dormen les multituds
d’aus de llargues ales.

SIMONIDES (520 aC)

Incertesa de la vida humana

(D 215)(p. 211)
Essent humà, no diguis mai
què passarà demà;
ni, si veus feliç un home,
quan de temps ha de durar-li.
No és més ràpid l’esquinç
de la mosca d’ala llarga
que el mudar dels mortals.

 

L’infant

(D 226)(p. 221)
… “Quina pena que tinc,
fill! Però el teu son no es torba,
i dorms, no pensant en altra cosa
sinó en mamar, i en aquest tronc trist
clavetejat de coure, que en la nit
llueix, i on només
la foscor blava
t’acotxa. No t’importen
ni l’aigua que et passa per damunt
sense tocar-te el cabell, ni el bufec
del vent: sempre reposa
el caparró bonic en la flassada.
Si t’espantés el que fa por,
ja m’hauries escoltat.
Vull que dormis, nen;
i que s’adormi el mar, que a la fi s’adormi
aquesta aflicció inacabable. Que hi hagi
un canvi, pare, Zeus
per la teva mercè. Ai, si algun mot
injust o temerari hagués dit
en suplicar-te, perdona’m-el”.

(D 227)(p. 223)
En veure’l que exhalava l’ànima
innocent, el nen de pit
de la de corones violeta,
tot es van posar a plorar.

[Com l’Erlenkönig de Schubert]

Virtut inaccessible

(D 233)(p. 225)
Hi ha un conte: que la Virtut
viu en un cingle escarpat
on un cor de nimfes àgils
la serveix. Pel que fa als mortals,
no tots la poden veure, i només
qui de dins treu una suor
que li devora l’ànima, pel seu
coratge arriba al cim.

El plaer

(D 237)(p. 229)
Ja que, sense el plaer, quina vida humana
té atractiu, o quin poder? Sense ell,
fins i tot l’existència dels déus
deixaria de ser-nos envejable.

SAFO (600 aC)

Un prat deliciós

(D 250)(p. 241)
Surt de Creta i vine a aquest temple
sagrat, on per tu s’esperen
un hort que riu de pomeres
i altars amb olor d’encens,

i on l’aigua fresca fresseja
entre les branques, i ombregen
els rosers de l’indret, i cau
son de les fulles que tremolen;

i on un prat on pasturen
els cavalls, dóna flors del temps
de primavera, i on l’aire
bufa dolçament…

vine aquí, Cipris,…
i en aquestes copes d’or vessa,
graciosament, afegint-lo
al nostre festival, el nèctar!

Enamorada

(D 252)(p. 245)
Em sembla com un déu, l’home
que seu al teu davant, i tan a prop
t’escolta absort com li parles dolçament
i riure-t’en amb amor.

En això no menteixo, em
salta dins del pit el cor; doncs si
et miro un sol instant, ja no puc
dir ni un mot,

se’m gela la llengua, i un subtil
foc no tarda en recórrer la meva pell,
no veuen res els meus ulls, l’oïda
em zumzeja, i una suor

freda em cobreix, i un temor m’agita
tot el cos, i estic, més que no pas l’herba,
pàl·lida, i sento que em resta poc
per quedar-me morta.

Eros

(D 260)(p. 253)
Eros em va sacsejar l’ànima
com un vent que a la muntanya
sobre els arbres cau.

Voldria la mort

(D 268)(p. 257)
I ja m’està agafant una ànsia
d’estar morta, i veure els lotus
amarats de rosada
a la riba de l’Aqueront.

 

Posted on

Literatura grega

Grècia    Cites a dropbox. tag literatura grega 88 Literatura grega.

Llengua Grega. Homer. Lírica. Drama. Èsquil. Sòfocles. Eurípides.

Evolució de l’escriptura: Protosinaític → Fenici → Grec (del que sortiran el llatí i el ciríl·lic)

Homer i Hesíode

(sIX – sVIII BCE) Autor a qui s’atribueixen els pomes de la Ilíada i l’Odissea, les obres literàries més antigues d’Europa . No hi ha dades històriques sobre la seva vida.  Hi ha arguments per pensar que es tractava de la consolidació de narracions orals de joglars itinerants. ( Milman Parry NewYorker).

L’acció se situaria a l’anomenada edat fosca (sXIII-sIX) entre les invasions micèniques i l’època arcaica (2HEG0 ). Hi ha descripcions detallades de la costa jònica (actual Turquia). El llenguatge és una versió arcaica del grec jònic amb mescles d’altres dialectes, en hexàmetre dactílic.

La Ilíada i l’Odissea

Hesíode (776 AC). Teogonia. Els treballs i els dies.

Lírica

 

 

(sVII a sV BCE) Floreix a l’era arcaica (2HEG1) i clàssica (2HEG2). Mentre l’èpica canta els herois en un to elevat, aquesta poesia és més personal, íntima, sovint expressant emocions i reflexions. [També més curta. Com la poesia xinesa]. Era recitada o cantada en banquets (symposium). El melic era cantat, per individus o un cor, acompanyat de lira, d’on vindria el nom) o flauta. Les elegies en hexàmetre èpic.  . Usa diversos metres, com els d’Alceu o Safo. Sovint eren ocasionals: victòries atlètiques (epinikia, epinicis) [Píndar era l’antecedent del Sport i el Mundo deportivo], himnes recordant els morts, triomfs (pean), ditirambes de temes diversos, cantats per cors i que acabarien donant lloc als drames, cançons d’amor, invectives, insults als enemics.
Al sIII BCE, el moviment enciclopèdic d’Alexandria va establir el canon dels 9 poetes lírics:

Alcman (lírica coral, s. VII aC)
Safo (lírica monòdica, 630-570)
Alceu (lírica monòdica, 620-580), temes polítics
Anacreont (lírica monòdica, 582-485), l’amor, la beguda
Estesícor (lírica coral, s. VI aC)
Íbic (lírica coral, s. VI aC)
Simònides (lírica coral, s. V aC)
Píndar (lírica coral, 518-438), odes epinícies cantant les victòries dels atletes.
Baquílides (lírica coral, s. V aC)

Altres

Arquíloc (680-645), sàtires i invectives. Calinos, Tirteu, Mimnermo, Soló, Jenòfanes, Semònides, Simònides.

Drama

(CGPT). S’estima que es van escriure un miler de tragèdies de les quals se n’han conservat 32, 7 de 90 d’Èsquil, 7 de 120 de Sòfocles i 18 de 92 d’Eurípides. S’haurien escrit centenars de comèdies de les quals en sobreviuen 11 d’Aristòfanes. (Museu de les obres perdudes). (EB) Èsquil presenta més el problema religiós de l’home determinat per les seves accions i la intervenció dels déus, davant de qui han de respondre. Sòfocles manté la mateixa ortodòxia en moral i religió i introdueix més complexitat. Els humans errant, i subjectes a l’ordre de l’univers. Eurípides serà més escètic quant al paper dels déus.

A les Dionisíaques els dramaturgs presentaven tres tragèdies.

525 – 456 ESQUIL

(EB) Hauria pres part a la batalla de Marató contra els perses el 490. El 484 hauria guanyat la competició de les Dionisíaques per primer cop. El 468 perdria davant un jove Sòfocles. Abans d’Èsquil les tragèdies tenien un sol actor, que podia fer diferents papers, contraposat al cor. Èsquil va introduir un segon actor, creant la possibilitat de diàleg, i va reduir el paper del cor. També s’implicava en els decorats, vestuari i coreografia. Literàriament fa servir un to majestuós i metàfores que manté al llarg de l’obra. Moral i teològicament, quan un home està triomfant, els déus li poden enviar més ambició propiciant l’hubris, l’excés i el desastre. [tema de la llibertat humana i determinisme diví) El tema de la venjança en la trilogia de l’orestíada.

  • Els Perses, 472: Humiliació quan arriba a Persèpolis la notícia de la derrota de Salamina.
  • Set contra Tebes, 467: part d’una trilogia, els fills d’Èdip lluiten entre sí.
  • Suplicants, 463. Pelasgus acull les Danaides.
  • Agamémnon, 458. (Tàntal, Atreu, Orestes)
  • Assassinat per Climmenestra en tornar de la guerra de Troia.
  • Coèfores, 458. Orestes amb Electra. venja el seu pare matant Egist i la seva mare Climmenestra, perseguit per les Fúries.
  • Eumènides. 458. Orestes jutjat a Atenes.
  • Prometeu Encadenat, > 458 desafiua Zeus que és mostrat com un tirà. ( La humanitat, diluvi, Prometeu, Pandora)

496 – 406 SÒFOCLES

(EB) Se sap que als 16 anys va ser escollit, pel seu físic, habilitats atlètiques i  art musical, per encapçalar el cor que havia de celebrar la victòria a la batalla de Salamina. Va servir d’stratego sota Pericles i després del desastre que va patir Atenes a Siracusa, va ser un dels proboulos encarregats de restablir l’ordre.
Va competir potser fins a 30 vegades a les Dionisíaques, guanyant-ne 24.  Va introduir un tercer actor. Els seus personatges tenen qualitats definides, personalitats fortes que sovint sobreestimen les seves forces, cometent errors i injustícies sobre altres que desencadenaran nous errors. [estem determinats per la personalitat???] Els humans viuen en l’error i la foscor, però és en la resistència i com s’afronta i aguanta el patiment, que es retroben amb l’ordre universal de les coses i esdevenen més genuïnament humans [com el rei Lear].

  • Les dones de Traquis, Deianira intenta recuperar Hèrcules i sense saber-ho el farà morir amb el mantell enverinat pel centaure.
  • Antígona, que desafia Creont en voler enterrar el seu germà Polinices, mort en l’atac a la ciutat. Mor a la presó, i al dona i el fill de Creont se suiciden.
  • Àiax, ofès per que l’armadura d’Aquil·les ha estat atorgada a Ulisses.
  • Edip Rei. Mata Laios, sense saber que era el seu pare, i esposa Iocasta la seva mare. Es cegarà.
  • Electra, que amb Orestes venja el seu pare Agamémnon.
  • Filoctetes, retirat a una illa amb una ferida al peu haurà de ser recuperat pels grecs per guanyar a Troia.
  • Edip a Colonos, acollit per Teseu a Colonos, i atès per les seves filles Antígona i Ismene.

480 – 406 EURÍPIDES

(EB) No se sap gaire de la seva vida. Es diu que tenia molta curiositat intel·lectual i conversava amb Protàgoras i Anaxàgoras. Aristòfanes el ridiculitzava. Els seus personatges no són tan grandiosos com els d’Èsquil o Sòfocles, sinó humans més normals, amb els seus dubtes. Fa retrats psicològics penetranst, en especial a les escenes d’amor o bogeria. A les obres hi surten déus arbitraris. Fa servir pròlegs i epílegs per situar i tancar l’acció. Va ser l’autor més popular a l’època helenística.

  • El Cíclop
  • Alcestis
  • Medea: que en ser abandonada per Jason matarà la seva rival i els seus propis fills.
  • Els fills d’Hèrcules
  • Hipòlit: Afrofita despitada farà que Fedra se n’enamori i en ser rebutjada l’acusi de violació.
  • Andròmaca
  • Hècuba: l’antiga reina de Troia, ara una esclava, per venjança cega Polymestor i mata els seus fills.
  • La follia d’Hèrcules
  • Les Suplicants
  • Ió
  • Les troianes: reflecteix cokm van actuar els atenesos en capturar Melos, matant els homes i esclavitzant les dones.
  • Ifigènia a Tàurida
  • Electra
  • Helena
  • Les Fenícies
  • Orestes
  • Ifigènia a Àulida
  • Les Bacants: Potser l’obra mestra, Dionisos arriba a Grècia procedent d’Àsia per introduir els seus rituals d’orgies. Es rebutjat a Tebes i el seu rei Penteu l’intenta arrestar. Dionisos el fa tornar boig i anar a la muntanya on les dones de Tebes, la seva mare inclosa, el desmembraran.
  • Resos

450 – 388 Aristòfanes

Tot i que les trames no siguin molt sòlides, 2500 després se segueix representant, pels diàlegs brillants, imaginació i la divertida paròdia com quan se’n riu d’Eurípides.

Els núvols, els ocells, Lisístrata, les dones de Thesmophoria (on critica la misogínia d’Eurípides), les granotes.

Prosa filosòfica i Història

Thales, Anaximandre, Demòcirt, Heràclit. Plató, Aristòtil

Història, Herodot (-484 -425), Guerres Perses. Tucidides (-472 -400) Guerres del Peloponès.

Calímac. Apol·loni de Rodes. Longinus, sobre el sublim

Ateneu de Naucratis. El sopar dels Erudits. sIII CE

Després

Bizanci

Recuperació del llenguatge després de la independència.

Kavafis, Odisseus Elytis

Introducció a la Teresa i la Maria en el viatge de 2005

I també ho han estat per les formes de la lirica grega, on per primera vegada es canten sentiments personals. Totes les generacions de poetes d’europa s’han inspirat en els clássics grecs i llatins. A Catalunya, quan sota les diferents dictadures que hem patit s’intentava tornar a aixecar la nostra llengua, és a Grècia on mirávem; així el noucentisme treballà per traduir al català aquests clàssics. En els moments més durs de la dictadura de Franco, patint la barbarie feixista, és l’ideal de Grècia que enyoràvem i és aquesta enyorança la que inspira les Elegies de Bierville de Carles Riba, que comencen evocant el cap Súnion, per on començarem el nostre viatge. A continuació teniu una introducció a Homer i un resum dels cants de la lliada i l’Odissea, que vaig llegir, per primera vegada a l’adolescència, i que vaig rellegir cap als trenta anys, prenent notes i passant-les al vell ordinador que tenia, hi ha un enllaç a la meva selecció de cites. Després vénen les notes sobre Lírica arcaica, també amb cites, aquest cop, per desgràcia, no tenim cap traducció en català i el que hi trobareu són les meves traduccions improvisades del castellà, finalment l’elegia segona de Carles Riba.

Quan parlavem dels mites grecs intentàvem pensar en el “moment inicial” de la religió, i evocàvem l’angoixa o plenitud en què es pot trobar l’home quan es veu depassat per tot arreu, per l’origen i per la fi, i pel que l’envolta. Hi ha una altra pregunta, que mai arriba a tenir una bona resposta i que és la del sofriment humà. Perquè hi ha tant de dolor i tant de sofriment? És absurd? És merescut? Les religions han intentat donar alguna resposta, com pot ser la del pecat original en el cas del cristianisme. Potser no n’hi ha cap, d’explicació, però un dels intents més profunds i alhora més bells de pensar el problema és el de la tragèdia grega.

Hem de tornar per un moment als déus i els mites. És que potser els déus olimpics es poden comportar arbitràriament? No, ells també estan sotmesos a la necessitat, el destí. I aquest s’entén amb la figura d’unes deesses, les moires, a les quals tothom, déus i homes hi estan sotmesos. N’hi ha tres, Clotho, que fa anar una filosa d’on en sur el fil que és la vida de la persona, Lachesis que en mesura la longitud amb una vara per determinar el temps que és atorgat a cada persona, i finalment Atropos, que tallarà el fil quan se suposa que hem de morir. Les moires no deixen passar cap ofensa contra la pietat religiosa o contra l’ordre del cosmos. Tot excés d’ambició o de poder serà castigat per les terribles Erinnies, o Fúries, tres deesses que tenen serps per cabells.

Així, tothom está sotmès a la necessitat, al desti, però aquest, com es determina, està escrit en algun lloc? La visió que trobem a les tragèdies gregues és, d’una banda, que el destí es deu al propi caràcter, i que aquest sovint fa que l’home cometi l’error de ser excessivament ambiciós, o venjatiu, o poc compassiu. Seria el cas de Xerxes que en “Els Perses” d’Esquil creu que vencerà en la batalla dominant les forces del mar. O de Creont, a l’Antigona” de Sófocles, que oblida el deure familiar de germà quan refusa que siguin enterrats els seus germans que atacaven Tebes. Com més altes siguin les qualitats del personatge, més fàcil és que confii excessivament en elles i caigui en l’error d’excedir la mesura i els límits. Aquest error era designat per l’expressió hybris. La tragèdia ens mostra com

els personatges són victimes de la seva pròpia manera de ser, tot i que no sempre queda clar quin és l’excés comès. A vegades inevitablement han d’afrontar un desti, com Orestes, que ha de venjar crims anteriors i que desprès haurà de patir la venjança ell mateix. Notem però que és una noció molt diferent a la de “culpa i castig”. Sempre assistim a algú que pateix adversitats i que manté les seves virtuts en elles malgrat el sofriment, virtuts que a vegades hauran estat les mateixes que li hauran fet cometre l’error que ha desencadenat la venjança de les Erinnies Les representacions de tragèdies van ser molt populars a Grècia, se celebraven concursos en honor a Dionisos (les festes Dionisiaques) en què els autors competien entre ells. S’han perdut la majoria de les obres. Ens queden set tragèdies d’Esquil (525-456), set de Sófocles (496-406) i una vintena d’Euripides.

Esquil posa l’accent en l’ordre cosmic i religiós mentre que Euripides dibuixa els personatges d’una maneramés realista. Sòfocles és potser qui assoleix un equilibri m mostrar uns personatges que, tot i sotmesos a un destí terrible, conserven les seves virtuts i en la derrota, presenten sempre certa grandesa moral. Potser per això Hölderlin va escriure aquests versos que li són dedicats:

Sophokles: Viele versuchten umsonst das Freudigste freudig zu sagen Hier erspricht endlich es mir, hier in der Trauer sich aus /
Molts han provat en va de dir el més joiós en la joia; ara a l’últim aqui se’m manifesta en el dol

Potser aqui s’expressa el tipus d’alegria que queda per l’essència del caràcter d’un personatge, per la seva bellesa moral més que no pas per si té més o menys sort en la trama de la història.

Aquest carácter “exemplar”, en el sentit de mostrar la bellesa moral, és el que Aristòtil analitza com a funció de la tragèdia. La história descriuria les coses tal com han passat exactament, i aixo faria que la seqüència de fets sovint sigui confosa, no sempre es pot veure bé que els efectes siguin resultat de les causes principals ja que aquestes queden difoses per la presència de molts factors secundaris. La creació poètica de la tragèdia ens mostra els personatges tal com haurien de ser, dibuixant clarament que el destí depèn de manera inevitable del caràcter. [De la mateixa manera que sovint un bon retrat fotogràfic consisteix en treure de la foto tot allò que no és essencial, eliminar detalls del fons que l’únic que fan és distreure]. Segons Aristòtil la funció de la tragèdia seria la catarsi, que etimològicament vol dir “buidar”, “evacuar”, referint-se a purgar els humors malignes. La tragèdia ens presenta situacions extremes que difícilment podríem experimentar en les nostres vides, i ens exposa a sentiments de tristesa, por, compassió i temor. [Segurament no és gaire diferent del que passa quan veiem una bona pel·lícula sentimental i fem una bona plorada.] Aquestes emocions tenen el més gran efecte quan passen de manera inesperada i alhora com a conseqüència d’un antecedent. És així com hi ha els ‘descobriments’ [retrobar el pare o germà perdut, una herència) o els canvis de fortuna’, el canvi de fortuna a desgràcia o l’invers.

Aprofitant les meves velles lectures aqui teniu pàgines sobre Esquil, amb un resum de cadascuna de les set tragèdies, Prometeu, Set contra Tebes, els Perses, Agamemnon, Coèfores, Les suplicants, Les Eumenides i Sófocles, Dones de Traquis, Aiax, Antigona, Edip rei, Electra, Filoctetes, Edip a Colonos. Em falten les d’Euripides.

Posted on

Homer. La Il·líada. L’Odissea

Grècia    Cites a dropbox. 88 Literatura grega.  Homer  Mites: La guerra de Troia

Ilíada: Resum dels cants. Hefest el ferrer fa un trespeus i uns robots. Hefest forja l’escut d’Aquil·les  Aquil·les i Príam

L’Odissea: Resum dels cants. Conta’m Musa. L’Aurora. Transformacions del Vell de la mar. El son dolç. El ventre avorrible. El meu nom és Ningú. Un son com una mort tranquil·la. La pobre condició humana. Els somnis. Resum de l’Odissea

Fonts

La Ilíada

Resum dels cants

(51 dies)

I.- (1) Ultratge d’Agamémnon a Aquil.les en prendre-li Briseida, botí de guerra. Aquil.les es retira de l’exèrcit grec. Tetis demana venjança a Zeus.
II.- (2) Zeus provoca, per un somni, la marxa de l’exèrcit grec contra Troia. Descripció dels components dels dos exèrcits.
III.- Pacte per decidir la guerra per un combat entre Menelau, l’ofès, i Paris, raptor d’Helena. Venç Menelau.
IV.- Els déus fan que els Troians violin el pacte. Primera abraonada dels exèrcits.
V.- Gestes de Diomedes que arriba a ferir Afrodita i Ares. Contraatac dels troians.
VI.- Continua el combat. Hèctor amb Andròmaca i Astíanax, el fillet.
VII.- Hèctor i Paris tornen al combat. Hèctor repta els troians i s’enfronta en combat a Aias. Els herois es despedeixen amistosament. Els aqueus construeixen un mur al voltant de les naus.
VIII.- (3) Es reprèn el combat amb la victòria dels troians que es deturen en arribar la nit. Zeus prohibeix la intervenció dels deús.
IX .- Els aqueus, reunits en assamblea, resolen demanar a Aquil.les que torni. Aquest refusa.
X.- Nou consell nocturn dels aqueus. Ulisses i Diomedes fan una incursió nocturna a l’exèrcit Troià i maten un espia.
XI.- (4) Recomença el combat amb gestes d’Agamémnon, Ulisses i Diomedes fins que, ferits, els grecs retrocedeixen. Héctor fa retrocedir Aias. Aquil.les envia Patrocle a informar-se sobre els ferits.
XII.- Els troians assalten el mur defensat pels dos Aies. Sarpédon obre i els troians travessen el mur.
XIII.- Aquests són encoratjats per Posidó. Gestes d’Idomeneu, Antíloc, Menelau, Eneas i Deífob. Els dos Aies resisteixen però Héctor avança.
XIV.- Hera sedueix Zeus per que Posidó pugui ajudar els aqueus que, finalment, fan retrocedir els troians. Héctor és ferit i els troians són repel.lits.
XV.- Zeus es desperta, irritat, i socorre els troians que arriben a les naus.
XVI.- Hèctor cala foc a les naus. Aquil.les consent que Patrocle i els mirmídons intervinguin. Les gestes de Patrocle fan retrocedir els troians. Mor Sarpèdon [estimat de Zeus]. Patrocle persegueix els troians, fins que és mort per Hèctor, amb l’ajuda dels déus.
XVII.- Menelau defensa el cos de Patrocle. Hèctor s’apodera de les armes d’Aquil.les. Hi ha una lluita entorn el cadàver de Patrocle, que s’enduen els aqueus. Els troians tornen a avançar.
XVIII.- Aquil.les, en saber la mort de Patrocle, fa un crit que frena els troians. S’acaba el dia. Assamblea dels troians i Aquil.les es lamenta. Tetis encarrega unes noves armes per a Aquil.les a Hefest. Aquest forja les noves armes.
XIX.- (5) Aquil.les i Agamémnon es reconcilien (deessa error). Discurs del prudent Ulisses.
XX.- Combat d’Aquil.les i Eneas. Gestes d’Aquil.les.
XXI.- Aquil.les prop del riu Escamandre, que l’ataca irat. Lluita del foc i de l’aigua.
XXII.- Aquil.les arriba a Troia. Lament de Príam com a vell. Persecució i combat d’Héctor i Aquil.les. Mort d’Hèctor. Dol d’Andròmaca: qui cuidarà del fill?
XXIII.- (6) Dol d’Aquil.les i funerals de Patrocle amb (7) cursa de carros, pugilat, lluita, cursa a peu, combat, llançament de disc, tir a l’arc i git de la javelina.
XXIV.- (8) Els déus decideixen rescatar el cadàver d’Hèctor. Príam, ajudat per Hermes arriba al campament dels aqueus amb dons per rescatar el cadàver. Aquil.les l’acull, parlen, preparen el sopar, mengen plegats i Príam dorm en el llit que li ha fet preparar Aquil.les. (9) Príam torna a Troia i es fan els funerals d’Hèctor.

Atena, Hera, Posidó, Hermes i Hefest donen suport als aqueus. Apol·lo, Afrodita, Ares i Àrtemis, als troians.

Els herois grecs:

  • Ulisses: Ítaca, illa del mar jònic
  • Agamemnon: Micenes (Peloponès)
  • Menelaus: Esparta (Peloponès), germà d’Agamemnon
  • Aquil·les i Patrocle: Phtia aTessàlia (NE tocant a Macedònia)
  • Diomedes: Argos (Peloponès)
  • Àiax: Salamis (illa prop d’Atenes)
  • Nèstor: Pylos (Peloponès)
  • Idomeneu: Creta
  • Àiax menor: Locris

Hefest el ferrer fa un trespeus i uns robots

XVIII 372
Va trobar-lo suant i movent-se, apressat, entre manxes,
car uns trespeus fabricava, vint en conjunt, que volia
que s’aixequessin voltant les parets de l’esplèndida sala.
Rodes d’or a cada un havia posat a la base.
D’esta faisó, al propi impuls, a l’aplec dels déus entrarien
per a tornar-se’n després a l’estatge. Un encís de la vista!
Ja els estava acabant, sols les nanses obrades calia
que hi afegís, les quals preparava forjant-ne les juntes.

XVIII 410
Féu-li i, monstre coix i fogós, s’aixecà de l’enclusa
mentre ses primes cames sota seu s’agitaven.
Va separar les encluses del foc i totes les eines,
que manejava al treball, va aplegar dintre capsa de plata.
Va passar-se una esponja a la cara, al fort coll, als dos braços
i a la pitrera peluda, la túnica va revestir-se,
va agafar un gros bastó i sortí coixejant a la porta.
Dues serventes fetes d’or vers llur amo es llançaren
com autèntiques joves vivents; en llur cor tenen pensa,
tenen ús de paraula, estant dotades de força
i de destresa al treball, rebuda dels déus imperibles.
Aqueferades llavors llur senyor sostenien.

Hefest forja l’escut d’Aquil·les

XVIII 468
Féu-li, va deixar-la allà i partí vers les manxes,
les decantà cap al foc i ordenà que es posessin a l’obra.
Tot el conjunt de vint manxes llavors al gresol alenaven
bo i engegant un buf variat i ardorós que l’aidava,
ara d’ací després d’allà mentre ell s’afanyava,
de la manera que Hefest i l’avanç de la feina volien.
Va tirar al foc l’estany, el bronze inflexible, la plata,
una enclusa gegant, després les seves tenalles
va engrapar amb una mà i amb l’altra un martell indomtable.
Va començar per forjar un escut enorme i compacte,
que ell obrà de cap a cap. A l’entorn va posar-hi
triple vorell espitllant. Hi afegí un baldric fet de plata.
Constituïen cinc capes el gruix de l’escut. De seguida
va formar-hi amb art consumat nombrosos obratges.
Va figurar-hi la terra, el cel, el pèlag, la lluna
plena, el sol incansable, així com també tots els astres
de la corona que envolta el cel, d’Orió la puixança,
Plèiades, Híades, l’Ossa, que sol també designar-se
amb el vocable de Carro, la qual en son lloc giravolta
mentre va espiant Orió i jamai en les aigües
de l’Oceà no pren part al bany com fan tots els altres.
Dues belles ciutats d’humans parladors va afegir-hi.
Un casament i grans festins en l’una hi havia.
Hom s’hi enduia ciutat a través amb grans himnes de boda
des de llurs cambres les núvies a la claror de les atxes.

XVIII 497 [ciutat en pau]
S’atapeïa l’àgora d’homes. Hi havia un conflicte:
es disputaven dos homes pel preu de sang d’un altre home
assassinat. L’un deia, cridant, al poble que estava tot pagat.

XVIII 509 [ciutat en guerra]
L’altra ciutat dos exèrcits voltaven, els quals resplendien
per l’armadura dels homes. Un doble designi els atreia:
enderrocar-la del tot o entre els dos exèrcits partir-se
tots els béns que dins seu l’amable ciutat encloïa.

XVIII 541
Va posar-hi, endemés, un tou guaret, un camp fèrtil,
ample, de tres llaurades. Hi feien tirar llurs parelles
molts llauradors, anant i venint d’un cap a l’altre.
Quan, arribats a l’extrem del conreu, mitja volta donaven,
se’ls acostava un home i posava a llurs mans una copa
plena d’un vi exquisit. Es giraven pels solcs delerosos
de travessar el profund guaret i arribar a l’altra banda.
Rera d’ells s’ennegria el guaret, com si fos veritable
camp llaurat baldament ésser d’or, amb un art admirable.
Va posar-hi també una hisenda reial, on segaven
uns jornalers que al puny tenien llurs falçs talladores.
Part dels manats espessos queien a terra pels rengles,
mentre d’altres eren lligats amb vencills pels feixaires.
Tres feixadors hi havia, drets, rera els quals la canalla
arreplegava manats i, portant-los als braços, els duia
als feixadors. Entre ells, al mig del rengle, es trobava,
mut, el rei, portant el ceptre, amb el cor ple de joia.
Sota un roure els heralds preparaven l’àpat a banda,
atrafegats a l’entorn d’un gran brau immolat, i les dones
força blanca farina al dinar dels obrers escampaven.
Va afegir-hi una vinya de molts raïms carregada,
bella i d’or. Negres brots hi penjaven. Uns aspres de plata
la sostenien d’un cap a l’altre. Un rec l’envoltava,
fet d’esmalt. A l’entorn una cleda d’estany va traçar-hi.
Sols hi havia un camí, pel qual els portaires passaven,
quan a la vinya arribava el moment de fer la verema.
Plens d’acudits jovenívols, fadrins i fadrines portaven
dintre cistelles trenades els dolços raïms. A llur centre
un infant els tocava, airós, una lira sonora
bo i modulant una bella cançó amb sa veu delicada,
mentre els altres amb cants i crits colpejaven la terra
tots alhora i amb peus saltadors anaven seguint-lo.
Va figurar-hi també un folc de vaques de banyes alçades.
Hi eren les vaques fetes d’or i d’estany. Se n’anaven
a pasturar sortint, llançant braols, de la quadra
vers un riu sorollós al llarg de canyars vincladissos.
Quatre pastors, fets d’or, avançaven en rengle amb les vaques,
mentre els anaven seguint nou gossos de cames lleugeres.

XVIII 587
Va figurar-hi il.lustre baldat també una pastura
tota espaiosa, en bonica canal, d’ovelles blanquines
amb els estables, les pletes i, en fi, les barraques cobertes.
Va modelar-hi il.lustre Baldat una plaça de dansa
com aquella que Dèdal a Cnossos ampla una volta
va construir a l’honor d’Ariadna de rínxols formosos.
Dignes d’un dot de molts bous lla fadrines dansaven
amb els fadrins, agafant-se la mà pel canell uns als altres.
Elles portaven fines teles i els joves vestien
túniques ben teixides, on, tímid, l’oli lluïa.
Elles portaven formoses corones i els joves espases,
fetes d’or, que estaven penjades de xarpes de plata.

XVIII 607
Va posar-hi per fi del riu Oceà la gran força
prop de l’últim vorell de l’escut de compacta estructura.

Aquil·les i Príam

XXIV 507
Féu-li i Aquil·les sentí el desig de gemir pel seu pare.
Va agafar la mà del vell i lleument va apartar-la.
Rememoraven tot dos: llargament el vell plorava Hèctor,
l’interfector de guerrers, arraulit a les plantes d’Aquil·les,
mentre Aquil·les plorava el seu pare i a estones Patrocle.
Van escampar-se els gemecs de tots dos per tota la casa.
XXIV 587
Quan les captives l’hagueren rentat, ungit d’oli i amb bella
peça de lli embolcat i amb la túnica, Aquil·les va alçar-lo
personalment i el va posar sobre un llit.
XXIV 621
Féu-li. Aquil·les diví s’aixecà i degollà un xai blanquíssim.
Sos companyons el van escorxar i adornar com calia.
L’esmicolaren amb traça i van travessar-lo amb els astos,
van rostir-lo amb destresa i del foc el conjunt retiraren.
Autodemont llavors prengué el pa i va posar-lo a la taula
dintre formosos paners, mentre Aquil·les la carn repartia.
Vers els menjars preparats i servits ell les mans allargaven.
Quan ja prou satisfets de mutus esguards estigueren,
Príam, fill de Dàrdan, estava admirant-se d’Aquil·les.
Quina estatura i parença! Es diria un déu, vist de cara.
I eix del dardànida Príam d’igual faisó s’admirava,
tot contemplant son noble aspecte i oint ses paraules.
XXIV 643
Féu-li i Aquil·les manà als companys i captives que anessin
a posar un llit sota el pòrtic, que belles flassades de porpra
hi col.loquessin, damunt hi estenguessin tapissos i a sobre,
per a servir d’embolcalls, hi possessin mantells d’alta llana.
XXIV 656
Ara digues, respon amb franquesa la meva pregunta:
quants jorns vols dedicar a celebrar les fúnebres honres
d’Hèctor diví? Jo aquest temps no em mouré i retindré el meu exèrcit.

L’Odissea

Resum dels cants

EL VIATGE DE TELEMAC

(23) Assamblea dels déus. On es debat la sort d’Ulisses, que encara no ha pogut tornar de Troia, retingut ara per Calipso. Es determina d’ajudar-lo.

(28) Consells d’Atena. Atenea parteix al costat de Telèmac i l’insta a viatjar en cerca de noves del seu pare.

(34) Festí dels pretendents.

(38) Junta dels Itaquesos sobre l’espera de Penèlope i el retorn d’Ulisses. Telèmac s’embarca.

(52) A Pilos, Telèmac va a casa de Nèstor. Història del retorn de Nèstor. Hostatgia.

(65) A Esparta, Telèmac visita Menelaos. Història del retorn de Menelaos, els enganys del vell del mar. Hostatgia.

(87) L’emboscada dels pretendents que resolen matar Telèmac. Laments de Penèlope. Consol d’Atena.

LES AVENTURES D’ULISSES

(97) La cova de Calipso. Hermes va a la cova de Calipso per ordenar la partença d’Ulisses.

(105) El raig d’Ulisses, que construeix un rai amb vint avets. S’embarca però Posidó el fa Naufragar. Se salva gràcies a l’ajut d’una nimfa.

(114) Arribada entre els Feacis: Nausica anava a rentar roba i acull Ulisses.

(125) Entrada al palau d’Alcínous, hostatgia, narració del naufragi de la nau on anaven els companys, amb el salvament d’Ulisses a l’illa d’Ogígia que habita Calipso.

(136) Presentació d’Ulisses als Feacis. Li preparen un vaixell de tornada i s’organitzen uns jocs. Els feacis destaquen en l’art de la dansa. Banquet. El cantor glossa els amors d’Ares i Afrodita. Obsequis a Ulisses. El cantor comença a cantar la guerra de Troia i Ulisses s’entristeix.

[Narració d’Ulisses] que es presenta i explica les seves aventures.

(155) Cícons i Lotòfags.
Ulisses i els companys saquegen la ciutat, però en retardar la fugida són atacats pels Cícons i pateixen danys. Els lotus que mengen els lotòfags tenen efectes dopants.

(159) El Cíclop.
Arriben a l’illa del gegant que els tanca a la cova i es menja alguns companys. Ulisses l’adorm amb un vi espès i diu anomenar-se “Ningú”. Amb una estaca roent a l’ull el deixen cec i fugen sota els xais gegants.

(174) Eol i els Lestrígons.
El senyor dels vents els donà el favorable tot tancant els altres en un sac. Els companys d’Ulisses van obrir-lo per cobdícia, es van desfermar i es van perdre quan ja eren prop d’Itaca, anant a parar al país dels gegants Lestrígons on alguns foren devorats.

(179) Circe i els porcs.
Circe, la metzinera, convertí els companys en porcs: Hermes aconsella a Ulisses per resistir l’encanteri. Hi restaren un any.

(190) La consulta dels morts.
Guiats per Circe van al final de l’Oceà i a la terra dels morts, els atrauen amb un ritu (p.194) i pregunten a Tirèsias. Ulisses parla amb la seva mare però no la pot abraçar perquè és un fantasma. Altres, com Agamèmnon (Orestes i Climmenestra) li expliquen la seva fi, Aquil.les li demana pel seu fill, parla amb Aias, amb qui estava enemistat, Orió, veu els suplicis de Tàntal i Sísif. Tornen a l’illa de Circe i emprenen el camí.

(214) Les sirenes.
Ulisses mana que el lliguin per escoltar el cant de les sirenes, Escil.la, monstre de sis caps que engolirà sis companys, i Caribdis, que empassa i escup aigua tres cops al dia.

(224) Les vaques del sol.
Arribats a aquesta illa, esperen el vent favorable. Però maten les vaques del sol i són castigats per Zeus.

[Fi de la narració d’Ulisses]

(229) El darrer pas de mar.
Els feacis condueixen Ulisses a Itaca i el deixen a terra amb els presents.

LA VENJANÇA D’ULISSES

(237) Arribada a Itaca.
Ulisses no reconeix la terra. Se li presenta Atena en forma d’home a qui conta una història falsa. Cal cautela. Atena va a cercar Telèmac a Esparta. Ulisses troba el porquer Eumeos.
(246) Conversa d’Ulisses i Eumeos.
Aquest acull Ulisses, que sembla un captaire, elogia l’antic amo i explica els fets dels precendents. Ulisses li diu que procedeix de Creta.
(259) Al camp, maten un porc per l’hostatgia [també en fan els humils!]

(263) El retorn de Telèmac de casa de Menelaos. Presents d’hostatgia. Tornen d’amagat de Nèstor que no l’hauria deixat partir.
(274) Al camp Ulisses diu voler anar a captar al casal. Eumeos explica la seva història, arriba Telèmac.
(282) Ulisses és reconegut per Telèmac.

(297) A la ciutat. Telèmac conta a Penèlope el que ha sabut. Melanti fa burla d’Ulisses i Eumeos que anaven a la ciutat (304). Ulisses fa la capta entre els pretendents. Antínous li dóna un cop. Penèlope el crida.

(316) Pugilat d’Ulisses contra el pretendent Iros.
(320) Discurs d’Ulisses sobre la natura de l’home. Penèlope dóna llargues als predentes amb alegria d’U. Invectives de cambreres i pretendents. Pla d’Ulisses i Telèmac per amagar les armes.

(331) Conversa d’Ulisses i Penèlope al lavatori. Reconegut per Euriclea. Penèlope explica els seus infortunis i Ulisses una història falsa, i prediu el retorn de l’amo.
(349) Abans de la matança U. s’adorm pensant en la venjança i parla amb Atena. Penèlope invoca Artemis. S’aixeca el dia.

(362) El concurs de l’arc. Intents fracassats dels pretendents.
(375) Matança dels pretendents sota les sagetes d’Ulisses. Melanti dóna armes als pretendents. Ataquen Ulisses, Telèmac, Eumeos i el bover.

(389) Finalment Ulisses és reconegut per Penèlope. Neteja de la casa, penjament de les serventes, torment de Melanti. Penèlope no es creu encara el retorn d’Ulisses que li diu Euriclea. Per evitar represàlies, arreglen la casa per simular un casament en lloc d’una matança. La retrobada es fa per la referència al llit fet de soca d’olivera massissa.
(402) Marit i muller, Ulisses explica les seves desventures.

(405) Segona evocació dels morts. Els pretendents arriben a l’Hades on comenten la trista mort sense funerals.

(412) Ulisses i Laertes.
U. troba el seu pare afligit, treballant les terres. Reconeixement.
(419) Les paus. Els familiars dels pretendents. Atena atura la baralla.

Conta’m Musa
I, 1-10
Conta’m, Musa, aquell home de gran ardit, que tantíssim
errà, després que de Troia el sagrat alcàsser va prendre;
de molts pobles veié les ciutats, l’esperit va conèixer;
molts de dolors el que és ell, pel gran mar patí en el seu ànim,
fent per guanyà’ el seu alè i el retorn de la colla que duia;
mes ni així els companys no salvà, tanmateix desitjant-ho,
car tots ells es perderen per llurs mateixes follies,
els insensats! que les vaques del Sol, el Fill de l’Altura,
van menjar-se; i el déu va llevar-los el dia en què es torna.
Parla’ns-en, filla de Zeus, des d’on vulguis, també a nosaltres.

L’Aurora

III, 404 (p.65)
Quan es mostrà en el matí, amb dits de rosa, l’Aurora,
va aixecar-se del llit el vell Nèstor, mestre dels carros.

Transformacions del Vell de la mar

IV, 443 (p. 82)
Aleshores nosaltres, cridant, arremírem, els braços
tirant-li l’entorn; però el Vell no oblidà ses manyes astutes.
Fóra cas! De primer es tornà un lleó de grans barbes
i després un dragó, una pantera, un senglar que imposava,
i es va fer aigua corrent, i un arbre amb la copa florida.
Nosaltres, a peu ferm, el temíem, amb cor incansable.

El son dolç

IV, 791 (p. 92)
Tant com rumia un lleó espaordit al mig d’una turba
de caçadors, que li menen un cercle, entorn, de perfídia,
tant cavil.lava ella quan, dolç, el son va acudir-li.
i s’adormí de sobines, i tots els seus junts s’afluixaren.

El ventre avorrible

VII, 218 (p. 131)
[Ara deixeu-me sopar, baldament la pena m’acori;
car no hi ha cosa més gossa del que és aquest ventre avorrible,
sempre manant-nos que fem memòria d’ell, a la força,
per cruixits que estiguem i que ens ompli el cor la tristesa,
com jo tinc ara el cor de tristesa ple; i ell tothora
crida a menjar i a beure i em fa oblidà’ els infortunis,
tots els que he patit, i omplir-lo: això és el que em mana.
XV, 343 (p. 274)
Pels moridors no hi ha cosa més dura que fer de captaire.
És el ventrell maleït, que dóna tan males cabòries
a la gent, quan ens vénen l’errar i el tribull i la pena.

El meu nom és Ningú

IX, 367 (p. 167)
Cíclop, ¿em preguntes l’il.lustre nom? Vaig a dir-te’l.
Tu, però, fes-me el present que tanmateix, com a hoste,
m’has promès. Doncs em dic Ningú, i Ningú m’anomenen,
sí, la mare i el pare i la colla que m’acompanya.
IX, 408 (p. 168)
-Doncs, Polifem, què et passa que tant t’aclapara, que crides
així en la nit immortal i ens poses que no dormiríem?
¿Es el teu bestiar, que ha vingut un humà i se l’emmena?
¿O és que et maten a tu amb ardit o bé per la força?
I el puixant Polifem de dintre l’espluga cridava:
-¿Que si em maten? Ningú! I què ha de ser per la força!
I ells, responent, digueren aquestes paraules alades:
-Doncs si ningú no et fa violència, sol com habites,
el que és un mal que ha enviat el gran Zeus, no sabem que s’esquivi.

Un son com una mort tranquil.la

XIII, 78 (p. 231)
Quan, vinclant-se, ja feien saltar l’escuma amb les pales,
li va caure damunt les parpelles un son sense pena,
sense surt, que talment semblava una mort molt tranquil.la.

La pobre condició humana

XVIII, 130 (p. 320)
Doncs, una cosa et puc dir, i tu recull-la i escolta’m.
Res de més poc aguant no cria la terra que l’home,
de tot quant per la terra veiem que alena i camina.
No, ell no pensa que mai haurà de sofrir desventura,
mentre els déus li procuren virtut i pot moure les cames.
Ara, quan ve que els déus benaurats aparellen tristeses,
ell també les endura, per força, amb cor incansable.
Car l’esperit dels homes terrals canvia amb el dia
i és segons que els duu el Pare dels déus i dels homes.
Veus, jo també havia de ser feliç entre els homes:
ara, he fet molt el boig, cedint al meu urc i als meus braços
i refiat que el meu pare i els meus germans em valdrien.
No, que ningú mai no sigui desmoderat en cap cosa,
ans gaudeixi, callant, dels dons que el cel li dispensi.

Els somnis

XIX, 559 (p. 346)
-Hoste, hi ha somnis que són impossibles, talment d’un llenguatge
indestriable, i no tot se n’arriba a complir per als homes.
Car són dos tanmateix els portals dels somnis inanes:
sí, un que té els batents de banya i l’altre de vori.
Doncs, quan el somni ens ve pel portal de vori serrívol,
és un engany i porta paraules que en res no acaben;
i els que vénen per l’altre portal de banya polida,
en veritat acaben, qui sigui dels homes que els vegi.

Resum de l’Odissea

XXIII, 310 (p. 402)
I comançà com havia domat els cícons d’antuvi
i com després va fer cap al gras terrer dels lotòfags;
tot el que el Cíclop va fer i com ell va cobrar-se l’esmena
pels robustos companys que s’havia menjat, implacable;
com va fer cap a Eol, el qual de bon cor el va rebre
i l’envià; però encara no era del fat que a la seva
pàtria vingués; ans de nou el va arrabassar la tempesta
i se’l va endur gemegant per la mar poblada de peixos;
com abordà llavors a Telèpil de Lestrigònia,
que destrossaren les naus i els companys de les belles gamberes,
[tots; i Ulisses tot sol va escapar-ne, amb la seva nau negra.]
I de Circe contà l’astúcia i la molta inventiva,
i com anà també a l’estatge romàtic de l’Hades
per demanar consell al buf de Tirèsias de Tebes,
amb el vaixell de molts bancs; i hi va veure tots els seus homes
i la mare que l’infantà i que el nodrí criatura;
com de les sirenes marines sentí la cantúria,
com va fer cap als Esculls Errants i al terror de Caribdis
i d’Escil.la, que mai sense dany mariners no esquivaren;
com a l’illa del Sol matà les vaques la colla
i com el ràpid vaixell li colpí amb fumosa centella
Zeus, el qui alt retruny, i els companys generosos finaren
tots alhora i ell sol defugí les parques funestes;
com va atènyer l’illa d’Ogígia i la nimfa Calipso,
la qual va retenir-lo, glatint perquè fos el marit d’ella,
dins de covals balmats, i li deia i tot de posar-lo
a recer de mort i vellura per tots els seus dies;
ara, que mai el seu cor dins el pit va deixar-se convèncer;
com a Feàcia arriba després de moltes fatigues,
i aquella gent, de bon cor, talment com un déu honorant-lo,
li donaren camí en un vaixell al país dels seus pares,
carregat de presents de bronze i or i de robes.

Fonts

Després de segles de tradició oral, estudiosos de la biblioteca d’Alexandria com Zenodotus, Aristòfanes de Bizanci i Aristarc de Samotràcia en van estandaritzar el text i en van fer edicions en les quals es basen manuscrits posteriors.

Papirs egipcis: Oxyrhynchus Papyri (Ilíada i Odissea), sI a IV. Chester Beatty Papyri, Ilíada sIII.

Manuscrits medievals: Venetus A i B (Marcianus Graecus 453 i 454), sX, biblioteca Marciana a Venècia. Ilíada. Codex Ambrosianus, sX, Biblioteca Ambrosiana de Milà, Ilíada i Odissea.

Posted on

Kavafis. Viatge a Ítaca

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d’aventures, ple de coneixences.
Els Lestrígons i els Cíclops,
l’aïrat Posidó, no te n’esfereeixis:
són coses que en el teu camí no trobaràs,
no, mai, si el pensament se’t manté alt, si una
emoció escollida
et toca l’esperit i el cos alhora.
Els Lestrígons i els Cíclops,
el feroç Posidó, mai no serà que els topis
si no els portes amb tu dins la teva ànima,
si no és la teva ànima que els dreça davant teu.

Has de pregar que el camí sigui llarg.
Que siguin moltes les matinades d’estiu
que, amb quina delectança, amb quina joia!
entraràs en un port que els teus ulls ignoraven;
que et puguis aturar en mercats fenicis
i comprar-hi les bones coses que s’hi exhibeixen,
corals i nacres, mabres i banussos
i delicats perfums de tota mena:
tanta abundor com puguis de perfums delicats;
que vagis a ciutats d’Egipte, a moltes,
per aprendre i aprendre dels que saben.

Sempre tingues al cor la idea d’Ítaca.
Has d’arribar-hi, és el teu destí.
Però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys
i que ja siguis vell quan fondegis a l’illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que t’hagi de dar riqueses Ítaca.

Ítaca t’ha donat el bell viatge.
Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo.
Res més no té que et pugui ja donar.

I si la trobes pobra, no és que Ítaca t’hagi enganyat.
Savi com bé t’has fet, amb tanta experiència,
ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques.”

(versió de Carles Riba)