Posted on

La meva contemplació

Totes les tradicions espirituals han proposat alguna forma de contemplació o meditació. A la discussió em plantejava si potser cadascu havia de trobar la “dieta” contemplativa que li anava millor. Quina seria la meva?

Curiositat, contemplació i inventari
37 el meu recorregut, gairebé tota la meva vida, des de la curiositat pels insectes i plantes quan tenia uns 9 anys, fins al treball que faig ara en aquest museu virtual, passant per les carreres que he volgut estudiar, és el resultat del meravellament davant tot el que existeix. L’espiritualitat franciscana que m’han transmès els pares també hi deu haver tingut a veure. Potser la meva manera de contemplar és conèixer, entendre, classificar. Des de la llista de tot el que voldria saber, el CRC Handbook per saber les propietats de tots els materials del món, l’aspiració a saber cada objecte artifical de quina matèria prima és fet, la idea d’un inventari, la idea d’un museu que ho catalogui tot, les idees, els sentiments, igual que es cataloguen els escarabats a un museu de biologia. [ història d ela meva curiositat: insectes, la ràdio als 15 anys per sentir en ona curta tot el món, la biblioteca de casa, del barri, la herder i la llibreria francesa, sicos universitat, la tv per satèlit a castellar, internet]
Referents i influències
A l’adolescència, el llibre del te, que m’impulsaria  a intentar fer una cabana. La idea de buscar la bellesa en el quotidià m’acompanyaria tota la vida. El primer post que vaig fer al blog el 2007 era entendre la cerimònia del te com buscar  truita zen.
Les vespres a Solius, i la fe que em transmetien els pares em van atraure. Vaig copiar a mà els salms per fer-los servir. Als 18 anys deixaria de creure en el més enllà però encara batejaríem les filles. Després deixaríem d’anar a missa. Suposo que durant uns anys encara m’hauria pogut identificar com a cristià “no practicant”. La religió i el sagrat m’interessaven i em segueixen interessant. Vaig fer el treball “La religió des del pragmatisme”, m’he llegit la Bíblia i des de 2015 estic treballant la idea de religió com a ficció conscient en la línia del que suggereix Wallace Stevens. No he resat mai de manera regular però fins fa poc, quan corrents arribava al Besós, o quan acabava la nedada, deia un parenostre. Encara ho faig quan entro a una església., que segueix essent un espai on m’hi trobo bé.
Les caminades “místiques” per les Gavarres a Solius, a l’adolescència.
Escoltar música, ajagut, fins a gairebé deixar de notar el cos.

Vida contemplativa en imatges

El 2007, quan vaig posar en marxa el primer blog, em fascinava la idea de les efímeres, que viuen un sol dia i durant aquest temps ho fan tot. Vaig dibuixar la capaçalera del bloc representant-ho:

Més tard vaig fer un dibuix d’un home suspès al cel contemplant el món.

O bé enmig del no-res

A les reunions de feina seguia tenint aquesta idea al cap, mig d’estar sol enmig de l’espai, mig la idea de cada dia com un paper en blanc a omplilr, les parets d’un cub que es desplega, 6 cares de 4 hores, dormir, el matí, la tarda, el vespre.


La meva targeta de “negoci” es diu justament vida contemplativa



El silenci i el buit com a condició de l’espiritual, Feldman, Rothko, Miró, Mompou.

Veure també els espais de l’ànima / personal

La vida finita i l’instant
M’he trobat a gust amb la idea d’una vida finita, especialment amb un text de Saul Bellow i Nabokov. Ho complementa la idea de l’efímer, primer amb les efímeres de Tisza, que només viuen un dia i més tard amb el fragment del Nadika , amb els monjos que en tindrien prou de viure un dia, una tarda, o el temps d’una respiració. La vida és finita però hi ha prou temps per a viure moltes coses, val la pena. I està bé desaparèixer sense deixar rastre, haver estat com una pluja.
He intentat recollir aquests moments ( 37 els meus llocs i experiències) , caminar per un bosc, mirar els núvols; com si recollís minerals, els identifiqués i els guardés en una capsa amb una etiqueta.
Quina és la meva pràctica?
Cap on vaig? No m’he plantejat mai cap objectiu de  purificació” , “unió amb la divinitat” o “salvació”. M’agrada pensar i adonar-me de la meva vida individual finita en el marc del que hem pogut reconstruir de la vida del món, la història de l’univers. Ser part del tot però no una “sopa”, sinó conservant la individualitat. Quan concebia l’exposició de 150 km, em fascinava pensar en el meu 1 mm d’història, tan petit, però no pas inexistent, en els 150km. L’el·laboració de l’inventari de tot el que existeix on m’ha empès la curiositat, m’ha dut finalment a estendre trobar-me en l’ara i aquí, i anar estenent el que contemplo en l’espai i el temps; i les sis contemplacions.
Sí que sé reconèixer que em satisfà no “perdre el temps” en reunions, o fent zàpping, les ànsies quotidianes, i alhora, que “perdre el temps” mrant els núvols, preparant un jardí, em fa sentir bé. Detecto en mi els 5 obstacles del Canon Pali, ànsia, mal voler, peresa, confusió, estrès i dubte, i miro de calmar-los. He anat recollint notes sobre la vida.
No reso, no sec en meditació ( crec que hauria de ser qualcom temporal i alternat, i que és més ric si el jo no desapareix). Cada dia treballo en el meu museu i, de tant en tant, m‘aturo uns segons, miro els núvols. Alternar l’estudi amb la música, les tasques de la casa, el brogit i el recolliment, el cansament i el repòs. Aquesta “dieta”, que no és sinó una regla de Sant Benet Ora et labora, relaxada, em va bé.

[ com faig real l’experiència del museu imaginat?

  • contemplació a la natura: pujar a la terrassa, arribar-me al mar. La mirada
  • endins, assegut al llit? a l’alfombra? al matí o al vespre
  • estones d’aturar-me, cada dues hores deixar de mirar la pantalla i estar una estona sense fer res + ioga ulls
  • meditar ara i aquí, les sis meditacions, els dies que no faci esport?
  • estudiar textos de les tradicions? Contemplar
  • el meu espai de l’ànima, la capella portàtil, i potser el “temps” de l’ànima]
Posted on

Contemplació. Discussió

La meditació, ens les seves diferents versions, és una pràctica per canviar l’estat de l’ànima, o la ment,  ja sia per arribar a una pau interior, o fins i tot a una unió amb la divinitat.

Funciona, ens guareix o ens salva?

La gent que ho practica, a què arriba, és un creixement o una fugida?

Hauria de ser una pràctica i un estat permanent, deixant de fer la resta d’activitats? O ha de ser com un tractament temporal? Ho hauria de fer tothom o només aquells que hi estiguin interessats? En aquest cas, ¿tenen una funció per a la resta de la comunitat? ¿ o els concerneix només a ells?

Guarir-nos ara o una reserva pel més enllà?

El diagnòstic budista que som infeliços perquè ansiem coses que no són necessàries, és evident. Potser el treball budista per fer desaparèixer l’ego, i el treball dels cristians per evitar el pecat són dues versions del mateix, però sense la càrrega de culpa. Els cinc obstacles descrits al Cànon Pali (desig, mal voler hostilitat, peresa, estrés, dubte o confusió) es poden fer correspondre una mica amb els set pecats capitals: (gula luxúria avarícia, ira enveja orgull, peresa, –, –).  La diferència és que el budisme ho fa per que ens sentim millor ara i aquí,  i el cristianisme ho fa per evitar la condemnació eterna. Notem que l’estrès i la confusió no apareixen a la llista; al cristianisme no li importa si ara ens sentim bé o no, només l’importa no caure en el pecat. Alguns místics apunten que la pràctica ens permet arribar a la unió amb Déu, un pas més enllà encara que la il·luminació budista. I també és cert que sovint, la tasca dels confessors pretenia aportar una pau d’esperit amb el sagrament del perdó. Però no deixa de ser cert que primer s’ha afirmat la culpa bàsica de l’home, com una malaltia congènita, i que l’església té l’única medecina bona.

En un cas l’objectiu és guarir-nos; en l’altre aconseguir una reserva segura per les vacances perpètues en el més enllà. No aconseguir el ticket implica la condemnació eterna. I el cristianisme es presenta com l’única agència de viatges que pot expedir bitllets vàlids.

Creixement o fugida?

En un primer moment pot ser bo retirar-se del mundà, de la televisió, els chats de whatsapp, twitter, les xafarderies. És com fer neteja i llençar andrònimes innecessàries deixant espai pel que realment és important i ampliant la perspectiva.

Però quan veig imatges de monjos budistes recitant sutres tot el dia, o quan llegeixo els escrits dels místics castellans exhortant a renunciar a tot, o quan veig les sessions de meditació zen on passen hores asseguts respirant, tinc la impressió que es tracta més d’una fugida que no pas d’un creixement o plenitud. Llegir Sant Joan de la Creu no fa pensar en una persona sana, sinó en un pertorbat mental. No estem canviant l’espai abans ocupat per foteses per un espai més net i buit, o un espai nou. És com si canviéssim tots els quadres que teníem, no pas per uns quadres millors, sinó per imatges de Buda i creus. En el cas del cristianisme, gairebé els trobo com uns estafadors que em volen fer renunciar a la vida ara i aquí, venent-me unes accions per a un resort de vacances que, en realitat, no existeix. En el cas del budisme o el zen, eliminem les angoixes a base d’eliminar-nos a nosaltres mateixos, com si ens anestesiéssim.

Hi ha també un risc de banalització. L’espectacle els ioguis indis, exhibint les seves habilitats de flexibilitat recorden més un concurs de culturisme que no pas un tipus de vida amb pau interior.  La majoria del zen modern i les sessions de mindfulness són una mena d’homeopatia espiritual, és a dir un frau que ocasionalment funciona, un no res dins d’una càpsula de falsa espiritualitat.

Ampliar i estendre

La pau interior no s’hauria d’aconseguir anul·lant la nostra capacitat de percebre o raonar, com per exemple sota els efectes d’una droga, sinó més aviat essent capaços de situar el que percebem i pensem en un context més ample. Potser l’allunyament de la vida quotidiana ha de ser per poder tenir una perspectiva més ampla, i després tornar-hi. Com quan observem un jardí des d’un punt elevat i després baixem a admirar-ne els detalls. O com quan fem un viatge lluny de casa i valorem algunes coses de la nostra vida que donàvem per descomptat mentre que altres que semblaven més importants ens adonem que no ho són tant.
A Joan de la Creu de la noche oscura del alma hi contraposaria Francesc d’Assís i el Càntic al sol. Déu i l’espiritual no és la negació, és la totalitat, la naturalesa, les seves criatures i la gent del barri i la ciutat. Sembla empobridor anul·lar-ho tot per concentrar-nos en la respiració i en canvi no fer cas del tacte d’un carícia, d’un moviment de ball, d’unes llenties, d’una copa de vi, d’un cafè i un cigarret.
Potser hauríem de saber trobar Déu, o la bellesa, en totes les coses. La cerimònia del te no seria altra cosa que això, fer bonic un berenar amb amics. I “ora et labora” que proposa Sant Benet, és més equilibrat. No hi ha una negació de la vida per aspirar a un més enllà que no existeix; o esborrar el jo per deixar de pensar en nosaltres mateixos i només ser conscients que respirem.

Separar-nos per sentir-nos més units?

El moviment d’apartar-nos una mica de la vida quotidiana també serveix per sentir-nos formant part de tot el que existeix. La metàfora d’una ona al mig del mar, o una veu en un cor. Però aquesta integració no és a expenses de l’anul·lació del jo. La contribució de la meva veu al cor consisteix en que sigui la meva veu.

Pot semblar contradictori que per sentir-nos formant més part de tot ens haguem d’allunyar i aïllar. En la vida religiosa hi ha un moviment en direcció a la comunitat, a la trobada, a la pregària en comú, i un altre moviment cap a la solitud i el recollliment. L’un ens fa sentir part de la comunitat humana, i l’altre part del món i la natura.
[Sempre he tingut present l’observació del professor Lluís a propòsit de Dilthey, en el sentit que les cosmovisions depenien de l’entorn, a la natura, l’home és panteïsta, al desert, teista, i a la ciutat, ateu. [desenvolupar en un altre post].] ;
Reduir els estímuls, el silenci i l’espai, potser deixen lloc per a aquesta presència subtil que és la panoràmica de la vida com un seguit d’afanys d‘un jo fragilíssim enmig de 500 generacions, compartint les solucions de la vida amb tots els altres éssers vivents, amb una matèria vella com l’univers.
El contrari d’aquest silenci i espai buits, d’eliminar estímuls és omplir-ho tot i que hi càpiga res més, potser perquè aquesta visió ens resulta insuportable. És el que trobem en una discoteca: saturació de llum, de so, d’espai, i d’intoxicació de l’organisme.  En menor mesura, la música, la ràdio, la televisió enceses tota l’estona. l’estómac ple tota l’estona a base d’anar picant entre hores. A una banda tenim el desert, el buit, el silenci i, amb una mica de sort, la pau d’esperit. A l’altra passem de l’estrès de la feina de dilluns a divendres, a l’estrès del lleure el cap de setmana.
L’efecte marc, que és un dels mecanismes principals de l’art i la poesia, també entraria en joc aquí. Només en un marc prou ample d’espai i silenci podem contemplar el més ample, l’univers i els temps llargs, i el més petit, l’herba com creix, les nostres cèl·lules renovant-se, la nostra respiració.

La contemplació, potser hauria de ser cíclica?

Quan penso si la contemplació l’hauria de fer tothom i tota l’estona, crec que no. No hauríem de superar les nostres misèries tancant-nos en un món més  petit sinó modificant els nostres hàbits i la vida quotidiana perquè ho poguin contenir tot, la contemplació del transcendent i els grans espais i ritmes de l’univers, i la truita de patata, i escombrar el terra. Potser alternar les dues coses seria el que resulta millor, el ora et labora de Sant Benet.

No seria aquest un principi general? L’alternança de de la gana i el saciament amb el menjar, l’esforç i cansament amb el descans, embrutar-nos i netejar-nos. Ja ho deia la Tirallonga dels monosíl·labs de Pere Quart.

Igual per a tots, o a mida?
Karen Armstrong apunta que cada cultura ha elaborat la religió que necessitava, un déu de la guerra o un déu compassiu. William James a “Les Varietats de l’experiència relligiosa” apunta que diferents caràcters psicològics responen a diferents tipus de religiositat.
Això podria suggerir que no hi ha un únic model bo de vida contemplativa. I se m’acut que pot ser com la cuina, la dieta o l’exercici. Mentre que hi pot haver uns principis generals com no menjar en excés i fer una dieta variada, no hi ha una única dieta o un únic règim d’exercicis. Els podem triar segons els que s’adaptin millor a les nostres necessitats. O bé podem tenir en compte el nostre entorn natural i cultural. Al meditarrani serà més natural una cuina de farina i oli, al sudest asiàtic, d’arròs i soja. En països de tradició cristiana, apartar del tot les pràctiques cristianes és un esnobisme tan absurd com deixar de menjar arròs a la cassola per menjar sempre sushi. Al mateix temps, benvinguda la llibertat d’explorar i tastar altres receptes espirituals.
Jo tinc la meva.

2022

Tinc reserves sobre les propostes Zen, o de guies d’autoajuda de viure l’Ara i aquí.  Si bé pot ser una mesura per corregir una obsessió pel passat o per expectatives inassolibles, l’experiència humana és més rica si som capaços de viure i revisar el passat, i d’imaginar futurs possibles (la imaginació, éssers amfibis, Fer desaparèixer el jo).
Igualment trobo d’eficàcia molt limitada les propostes de “retirs per desconnectar” en un entorn natural i relaxant. Sí que serveix per recordar-nos que és possible una altra manera de viure, per introduir una mica de silenci i natura a la nostra vida. Però si la nostra vida és un estrès continu i només estem bé els caps de setmana de festa o quan fem un retir a les vacances, la majoria dels dies viscuts seran infeliços. Hem d’aconseguir un entorn habitable per anar passant alegrement la trista vida. Una proposta ambiciosa de vida espiritual no hauria de ser a un retir a la natura, hauria de ser al metro anant a la feina, o conduint per la ronda de dalt.
Posted on

Art del silenci

[Quin és l’art que ajuda o invita al silenci o el recolliment? No és el mateix que el que representa una escena de meditació. Aquesta seria una proposta.]

El Sumi-e

la pintura a tinta xina, gairebé és en sí una pràctica contemplativa, per tal com demana estar concentrat en l’acte de traçar la pinzellada. Va ser un art practicat pels monjos Zen. Els quadres no representen una escena amb exactitud fotogràfica, evoquen un instant, les muntanyes en la boira, els pètls d’una flor. Deixen molta part del llenç buida.

Vermeer , algunes de les escenes d’interiors de Vermeer, sense mostrar explícitament algú que medita, tenen una llum suau que suggereixen el silenci a la intimitat.

Noia llegint una carta

Hammershoi , el pintor danès d’interiors buits i en silenci

Pols ballant als raigs de sol. 1900

Hopper

Rooms by the Sea. 1951

E. Hopper. Morning Sun. 1952

Rothko , que ja hem esmentat per la seva capella. Aquestes pintures semblen evocar un horitzó desolat que van fer pensar a un crític en el quadre de Caspar Friedrich, Mönch am Meer, on la figura del monjo seria el propi espectador.

Black over grey, 1969

Hiroshi Sugimoto , i els seus paisatges marins.

Bill Watterson Calvin & Hobbes

Doing nothing. 1989

 

Posted on

Contemplació. Materials i lectures

Meditació Què és? Què pretén? | Contemplació a la natura | [La mirada endins] | pràctiques a diferents religions , hinduisme, budisme, zen, judaisme, cristianisme, islam | Els espais de l’ànima | Música contemplativa | Art del silenci | Lectures i materials | Discussió | Personal

Hindu

Budisme

Zen

  • Dogen zenji, genjo koan(ebook)
  • Kyokun, Tenzo – Instrucciones al cocinero de un monasterio zen, del maestro Dogen (ebook)
  • Budismo Zen – El Gran Shobogenzo del Maestro Dogen (291 p. PDF)
  • Kenko no CHomei Hojoki. essays on iddleness (ebook)
  • Dogen (film sobre la vida del fundador)
  • Laia montserrat. Un cirerer al balcó

Cristianisme

  • Salms copiats a mà
  • Pregàries d’avui i de sempre, pregària viva
  • Agustí, les confessions (llibre, ebook, cites a agusti.odt)
  • Ramon Llull, llibre d’Amic e Amat
  • Tomàs de Kempis, la imitació de Déu
  • Teresa de Jesús, las moradas
  • Ignacio Loyola Ejercicios espirituales ( ebook. Llibre)
  • Relats d’un pelegrí rus
  • Lubienska de Lenval, Le Silence

Jueu

  • Ashlag, Y. – Comprehending The Spiritual (pdf 4 pags)
  • Zohar, Moisés Leon (ebook. Zophar.odt amb cites)
  • Iefer Sefirah (ebook)

Islam

  • Sufís: sufi.odt, notes de mircea eliade
  • Anthologie du Sufisme
  • La sabiduría sufí

General

Karen Armstrong. Historia de Dios Buda: ebook  | cites i notes historiadedios.odt

Posted on

Músiques contemplatives

Meditació Què és? Què pretén? | Contemplació a la natura | [La mirada endins] | pràctiques a diferents religions , hinduisme, budisme, zen, judaisme, cristianisme, islam | Els espais de l’ànima | Música contemplativa | Art del silenci | Lectures i materials | Discussió | Personal

De fet, la millor música per a la contemplació és el silenci. Però totes les tradicions espirituals han fet servir música per resar i contemplar:

Gregorià  ,   Ritu oriental Soeur Marie Keyrouz,  Palestrina

Niggunim jueva,  Sufí

Índia , Japó shakuhachi, zen

[ Totes tenen una mètrica lliure, que es pugui acompassar a la respiració. Quan és vocal individual, com el gregorià o el sufí, és un clam. Els instrumentals de flauta o cello (japonès, sufí, jueu), són també declamatius. El so més “envolvent” i potser més similar a la bona música ambiental moderna són els ragas indis ]

[ hi ha molta música religiosa, especialment Bach, que espot descriur perfectament com a “espiritual” però no la proposaria com a “contemplativa” perquè és “narrativa”. De la mateixa manera que un espai contemplatiu és, sobretot, un espai buit, la música també ha de ser més com un espai envolvent que no pas com un camí que ens porta a un lloc. Alhora, no pot ser una música ambiental banal.]

Satie, Vexations

Morton Feldman, Triadic memories

Philip Glass

Basinsky

 

Posted on

Espais de l’ànima

Meditació Què és? Què pretén? | Contemplació a la natura | [La mirada endins] | pràctiques a diferents religions , hinduisme, budisme, zen, judaisme, cristianisme, islam | Els espais de l’ànima | Música contemplativa | Art del silenci | Lectures i materials | Discussió | Personal

Visitant el palau de Reggio di Caserta, el cartell corresponent a l’oratori del rei Ferdinando II deia “Lo spazio dell’anima. L’oratorio di Ferdinando II” (Per la data hauria de ser Ferdinando IV de les dues Sicílies 1751-1825) . Tenia també un “studiolo” on es retirava a llegir i escriure. L’expressió és preciosa. Quins són els espais de l’ànima?

En general seran espais no molt grans, ja que estan pensats per al recolliment i la solitud, i no pas per a celebracions rituals amb multituds. Seran austers en la decoració.

Les coves dels ermitans

La tradició pictòrica representa Sant Jeroni, com a traductor de la Bíblia al seu estudi. La National Gallery en té dues que vaig tornar a veure el 2017.  Antonello da Messina

Vicenzo Catena

La cel·la d’un monjo. La cabana (poustinia) d’un ermità oriental:

Esglésies i capelles

Una ermita abandonada o una església petita, buida, com la de Porqueres:

Els propietaris rics a vegades es construïent una capella privada al jardí.

Sant Benedict a Kobelmoor

Beatriz Meyer, Tatuí. Quan estava amb la Laia vaig imaginar un espai completament diàfan, només terra i sostre, al qual es pujava per una escala que després quedava amagada. Tots els objectes quedarien sota els tatami.

[ Capelles privades  ] [ Pavelló de pregària i meditació ]

A vegades hi destinaven l’habitació d’una casa, com la de Reggio di Caserta que titulaven Spazio dell’anima.]

Al MNAC n’hi ha una modernista [ a veure si trobo la foto]

El Duc d’Aumale a Chantilly tenia un “Santuario” on exposava les obres d’art més preuades.

Al Palazzo Te de Mantova, Luis Gonzaga tenia un “Giardino segreto”, un espai més petit amb una cambra prèvia on es retirava a meditar:

I en alguns pisos, quan hi ha menys espai, és només una vitrina o un armari. Aquí hi ha un reportatge de decoració al Brasil.

No posem aquí tots els petits llocs de culte o devoció que hi ha arreu del món, creus de terme, escultures de la mare de Déu, petits altars hindus o budistes.

Hojoki bonichi i la cambra del te

Kamo No Chomei va escriure Hojoki, sobre la vida retirada en una petita cabana . [ afegir cites ]

L’austeritat dels monjos zen va influir en el desenvolupament de la cerimònia del te [ afegir cites ]. La idea de viure “amb cura”, com si el sagrat es trobés a tot arreu.

Jardins Zen

Encara que no es feien servir per meditar per part dels monjos i l’adjectiu “zen” va ser posat per occidentals, no deixa de ser cert que són espais que suggereixen silenci i recolliment, per tal com no hi ha una acumulació exhuberant de plantes sinó el buit i uns pocs elements.

Espais laics

La capella Rothko

A alguns aeroports hi ha capelles, mesquites, o espais neutres pels que volen una estona de recolliment. (post Maslow als aeroports). Aquest és el de Ginebra, una sala pensada per a tots els cultes:

 

A les Nacions Unides hi ha la sala de meditació que va concebre Dag Hammarskjold el 1957, la Room of Quiet.

La “moda” del mindfulness impulsa també la decoració amb la creació de “cambres de meditació” que en general són espais diàfans, amb llum natural i coixins a terra. La majoria semblen més per lluir a instagram que no pas per dur una vida contemplativa. ( 1 , 2 , 3 )

10 Ways To Create Your Own Meditation Room

Art

Hi ha obres d’art pensades, o que semblen pensades, per meditar, com la “Pintura sobre fons blanc per a la cel·la d’un solitari” de Joan Miró.

[Espais portàtils]

[ Al museu d’Addis Ababa a Etiopia vaig veure uns tríptics de mida petita que semblaven com un altar romànic portàtil. No sé si realment es feien servir per crear com una “capella instantània”]

Les icones venerades a l’església oriental també es podien endur de viatge. Potser podríem considerar també com a espais de contemplació portàtil, les estampes, rosaris i medalles, que ajuden en un moment donat a obrir un temps de pregària i contemplació.

[ Personal ]

La cabana a Solius. Suposo que deuria tenir 15 anys quan vaig llegir el llibre del te i em va marcar tant que vaig voler construir-me una cabana a l’extrem del terreny de Solius. El pare em va ajudar a transportarun pal enquitranat  i vaig serrar bambús del bosc de Can Dalmau. Vaig intentar fer una coberta de bruc amb plàstic a sota. Per estar assegut a terra sense cadira se’m va acudir fer una fossa on tenir les cames. No va acabar de reeixir i vaig desfer-la un any després però aquesta aspiració m’ha acompanyat sempre.
La vida contemplativa dels monjos, tenir el dia ordenat en estones  m’atreia i vaig copiar-me uns quants salms en una llibreta.

La taula i la finestra. Suposo que he passat la major part del meu temps lliure en una taula, amb un llibre i un ordinador, i una finestra. La finestra és la mirada a l’exterior, al que està passant ara i aquí. La taula és la mirada a l’estudi, la cència, la literatura, les arts, el que han deixat escrit els altres, en menor mesura al que considero jo explorant sobre el paper i consolidant en escrits.

La taula a Vilafranca 40, a Castellar, ex-libris, A Ciudad Real 24, a Ayma7, il·lustració per la taula i la finestra.

×

La furgo. Quan la vaig dissenyar, tenia present totalment la idea de la cabana del te, un habitacle per viatjar i alhora on poguer passar una tarda llegint, dibuixant o fent música.

×

 

Un “espai de l’ànima” de butxaca. Alguna vegada em preparava un te estil gongfu, ab el raku japonès, assegut a terra a la catifa. I alguna vegada m’encenia també el foc. Ajuntant les idees dels desplegables d’Etiopia, el que suggeria el “spazio dell’anima”, i el que sempre havia vist fer al pare de posar-se una postal en un marc, vaig pensar si podia fer-me com una capella portàtil, delimitar l’espai on era amb 5 porta postals o il·lustracions. Vaig pensar un suport de fusta amb una ranura que em va costar de fer i vaig explorar què hi voldria posar, quins serien els vitralls de la meva capella? Hi podria haver reproduccions d’obres d’art que evoquessin la contemplació, alguna il·lustració meva, el pas del temps en la història de l’univers.

×

Posted on

Autoajuda, filosofia positiva

[ esborrany, per complementar les traduiciuons espirituals i de meditació ]

[ potser seria el succesor secular d’aquestes tradicions. Samuel Smiles (1812–1904) published the first self-consciously personal-development “self-help” book—entitled Self-Help—in 1859. Its opening sentence: “Heaven helps those who help themselves”, En principi no és res més que l’adagi castellà ” a quien madruga, Dios le ayuda”. Ha acabat generant una industria de publicacions i consultes de coach que substitueixen el mestre zen i el confessor cristià. Contraposat a la renúncia del jo budista, o la culpabilització dels cristians, en general el coaching i la filosofia positiva té dos missatges:

  • visualitza el que vols aconseguir, pots aconseguir tot el que et proposis. Això seguiria potser l’ideal romàntic de l’autorealització. No hi ha límits.
  • tot està bé, tot és positiu. Si perds la feina serà per trobar-te tu mateix, si pateixes una malaltia greu serà per adonar-te dels autèntics valors

Aquests canvis de perspectiva buscarien evitar la frustració dels que no estan contents amb la seva situació, ja sia convencent-los que la poden canviar, ja sia convencent-los que en realitat estan bé. La positive psychology, seria l’estudi de la vida feliç, contraposat a l’estudi de les patologies. Positive psychology began as a domain of psychology in 1998 when Martin Seligman chose it as the theme for his term as president of the American Psychological Association. It is a reaction against psychoanalysis and behaviorism, which have focused on “mental illness”, meanwhile emphasising maladaptive behavior and negative thinking. It builds further on the humanistic movement, which encouraged an emphasis on happiness, well-being, and positivity, thus creating the foundation for what is now known as positive psychology. Positive psychologists have suggested a number of ways in which individual happiness may be fostered. Social ties with a spouse, family, friends and wider networks through work, clubs or social organisations are of particular importance, while physical exercise and the practice of meditation may also contribute to happiness. Happiness may rise with increasing financial income, though it may plateau or even fall when no further gains are made.

Ara l’objectiu és “estar bé”, [ i que ho sembli]. Les tradicions espirituals transcendentals, proposaven la salvació alliberant-nos dels desigs (budisme), evitant el pecat (cristianisme). Les tècniques consistien a examinar els desigs o les accions prohibides. La filosofia positiva voldria fer.nos mirar la relaitat de manera que ens sentíssim bé.

Amb les xarxes socials, hi ha com una pressió per a presentar la nostra vida com a positiva i rebre el reconeixement (“like”) dels altres. Si abans havíem d’aparentar ser sants i virtuosos, mereixedors del més enllà, ara hem d’aparèixer sans ( a través del ioga i pilates), i feliços, amb fotos a instagram del nostre pis i les nostres vacances. No hem de mostrar que mereixem el cel en el més enllà sinó que hem aconseguit el cel aquí.

Posted on

Pràctiques meditatives

Meditació Què és? Què pretén? | Contemplació a la natura | [La mirada endins] | pràctiques a diferents religions , hinduisme, budisme, zen, judaisme, cristianisme, islam | Els espais de l’ànima | Música contemplativa | Art del silenci | Lectures i materials | Discussió | Personal

Una sessió de ioga hindu. Meditació a l’hinduisme

Unir-nos als cants d’uns monjos tibetans. Meditació al budisme.

Monjos recitant 100 sutras

La meditació zen.

La meditació al cristianisme.

Les vespres a un monestir:

O la repetició dels hesicasts dels cristians ortodoxes:

La meditació a l’islam. La dansa mística dels dervitxos sufís

La meditació jueva

[ Coaching, auto-ajuda, ioga, pilates]

Posted on

Rumi. textos

Rumi 1207 1273

El tresor de Bagdad

L’elefant

La dansa còsmica

El tresor de Bagdad

Ali, de Bagdad, havia dilapidat la fortuna que havia heretat i demanava a Déu que l’ajudés. En somnis va veure que hi havia un tresor amagat a terra, a la vil·la del Caire. Hi va anar, va reconèixer el lloc que se li havia aparegut en somnis. Anava a cavar la terra quan el va sorprendre una patrulla de la policia que el va arrestar (no es podia sortir de nit pel toc de queda) i li va fer confessar que si ho feia era per trobar un tresor. El tinent de policia se’n burlà: “ja veig que no ets un lladre, sinó un imbècil. Jo també he somiat sovint que un tal Ali, de Bagdad, de tal carrer, tenia un tresor enterrat a casa seva. Però no soc pas tan boig com per fer aquest viatge. Alí va tornar a casa seva i va descobrir-hi les riqueses que posaven fi a la seva misèria. Però va haver de sortir fora per descobrir-les.

L’elefant

Uns indus havien portat un elefant; i el tenien en una casa fosca.
Moltes persones hi van entrar, una per una, a les fosques, per veure’l.
No podent veure’l amb els ulls, ho van provar amb la mà.
L’un posà la ma a la trompa i digué: “aquesta criatura és com una canal d’aigua”.
L’altre li tocà l’orella: li va semblar com un gran bano.
Un altre li va agafar la cama i va dir: “L’elefant té forma de columna”.
Després d’haver-li posat la ma a l’esquena, un altre va dir “Ben bé que aquest elefant és com un tron”.
I de la mateixa manera, cada vegada que algú escoltava alguna cosa sobre l’elefant, l’entenia segons la part que havia tocat.
Les seves afirmacions variaven segons el que havien percebut; l’un en deia dal, l’altre alif.
Si cadascun d’ells hagués pogut dur una llàntia, les seves paraules no haurien estat diferents.
L’ull de la percepció és tant limitat com la palma de la mà que no podia copsar-ne la totalitat (de l’elefant).
L’ull de la mar és una cosa, l’escuma n’és una altra; deixa l’escuma i mira amb l’ull de la mar.
Dia i nit, venint de la mar, es mouen els rissos (flocons) d’escuma; veus l’escuma, no pas la mar. Que n’és d’estrany!
Ens movem (heurtons) els uns contra els altres com si fossim barques [individualitats separades, no integrades]; els nostres ulls són cecs; l’aigua, però, és clara.
Oh tu que t’has adormit en el vaixell del cos, has vist l’aigua; mira l’Aigua de l’aigua.

La dansa còsmica

Cent onades es trenquen a l’oceà sota el vent del samâ’
No pas quelsevol cor és digne de viure el samâ’
el cor que s’uneix a l’oceà dels cors
sota aquest vent es posa a tremolar i reclamar el samâ’.

Som els teus hostes i els hostes del samâ’.
Oh ànima dels companys i sultà del samâ’!
Ets l’oceà de la dolcesa i la mina del samâ’:
Que sigui ornada per tu el pati del samâ’!

Oh dia, aixeca’t! Els àtoms dansen
les ànimes, perdudes en l’èxtasi, dansen.
A l’orella, et diré on du la dansa.

Tots els àtoms que poblen l’aire i el desert
sàpigues bé que són sentits com nosaltres
i que cada àtom feliç o infeliç
és omplert pel sol de l’ànima universal.

 

Posted on

Meditació a l’islam

Meditació Què és? Què pretén? | Contemplació a la natura | [La mirada endins] | pràctiques a diferents religions , hinduisme, budisme, zen, judaisme, cristianisme, islam | Els espais de l’ànima | Música contemplativa | Art del silenci | Lectures i materials | Discussió | Personal

  • La professió de fe (xahada )
  • La pregària ritual (salat): cinc cops al dia, a hores preestablertes i en direcció a la Meca, els fidels s’han de dirigir a Déu amb la pregària. Una sola pregària, la del migdia del divendres, ha de ser feta en comú i a la mesquita. Es reciten sures de l’Alcorà i sovint es repeteix la invocació «Al·lahu àkbar» («Déu és el més gran!»), coneguda com a takbir.
  • L’almoina (zakat)
  • El dejuni durant el mes de ramadà (sawm)
  • El pelegrinatge (hajj)

Sufisme

La pràctica contemplativa dins de l’islam correspon a la branca del sufisme o tassàwwuf, que va aparèixer al s.XI. Va elaborar tècniques de meditació detallades insistint en la respiració i repetició de certes frases. L’erudit persa Al-Ghazalí va aconseguir introduir el moviment en l’àmbit de l’ortodòxia Sunnita.

En lloc de voler arribar a Déu a través de la reflexió teològica i l’especulació filosòfica , treballa més l’experiència intuitiva per arribar a les realitats espirituals (tahqiq) mitjançant el desvetllament (kaixf) i la inspiració (ilham). Així es treballa la proximitat a Déu (qurba) o la santedat (walaya). Es diu que el tassàwwuf és ‘cortesia amb cada instant, en tota circumstància i en tot moment.’ [ que ve a ser una manera d’estar present, com el budisme ].

Muraqaba

La meditació sufí s’anomena Muraqaba que voldria dir “observar, estar alerta, atent”.  Deriva de l’observació del cel estrellat per detectar qualsevol canvi.  El que contempla està atent al que passa en ell, al seu voltant i alhora és  conscient que Déu està també atent i mirant, creant una relació recíproca.
Es proposen diferents tipus:
  • Inicials: que es centren en la llum i els diferents colors, el so (l’inaudible so del cosmos), els noms de ¨Déu.
  • Mitjans: familiarització amb la vida després de la mort, la unitat dels cosmos i Déu, el no-res.
  • Superiors: identificació amb el mestre, amb el profeta, amb Déu
Hi ha sis etapes
  • Somnolència: (ghanood غنود) inicialment quedem en una estat entre el son i la vetlla.
  • ʾIdrāk: (Arabic: إدراك – coneixement) baixa la somnolència ens arriba coneixement espiritual de la ment inconscient.
  • Wurūd: (Arabic: ورود  inici) quan es consolida l’anterior desapareix la son i s’activa la visió espiritual. La ment es va acostumant a les visions fins sent que forma part de l’experiència.
  • Gnosi de l’univers, en que es pot arriba a veure, oir, olorar, tocar, qualsevol part de l’univers.
  • Gnosi d’Allah. desapareix el jo (fana) , el que ens limita per la nostra auto-imatge i el nostre paper social, esdevenim insanul-kamil, l’home perfecte; com una gota d’aigua en l’oceà. Aquí comença el el Sair illallah, el viatge cap a Déu i la realitat última de l’univers.
  • Baqaa Bilah: l’home torna a la seva existència normal al món, per guiar els altres però indiferent a les recompenses o seu lloc en el món.

Rumi els dervitxos giròvags

A Turquia en va ser un exponent destacat ” Jalal-ad-Din Rumi (1207 –  1273). La seva escola, coneguda per ser la dels dervixos giròvags (mevlevi), és ben coneguda a Occident, i els textos de Rumi continuen suscitant gran interès”.  (De Mircea Eliade): tots els esperits havien format part d’una mateixa unitat, en un paradís diví “tots hem format part del cos d’Adam i tots hem escoltat aquestes melodies en el paradís. Encara que l’aigua i l’argila hagin vessat el dubte en nosaltres, encara recordem una mica tot allò”. [se suposa que l’estat pur de les ànimes es va perdre i vam entrar en els nostres cossos] gràcies a la música i la dansa, l’esprit es pot despertar, recordar la seva pàtria de debó i prendre consciència del seu fi últim] . Els derviches van vestits de blanc, com el sudari dels morts, i es cobreixen amb un mantell negre que simbolitza la tomba, coberts per un barret que simbolitza l’estela funerària. Hi ha un sheik que fa de mediador entre el cel i la terra. Els músics toquen la flauta de canya, acompanyats de timbals. La sala on giren els derviches representa l’univers, “el gir dels planetes al voltant del sol i a si mateixos. Els tambors evoquen les trompetes del judici final. El cercle dels dansants està dividit en dos semicercles, dels quals un representa l’arc del descens , o la baixada de les ànimes a la matèria, i l’altre l’arc d’ascens de les ànimes cap a Déu. Quan el ritme es torna molt ràpid, el sheik entra a la dansa i gira el centre del cercle; representa el sol. Rûmî deia: “dins de les cadències de la música hi ha un secret amagat; si el revelés, tot el món trontollaria”.

[sufi.odt. dervitxos turquia, flauta]
Posted on

Meditació al cristianisme

Meditació Què és? Què pretén?  |   Contemplació a la natura  | [La mirada endins]   |    pràctiques a diferents religions , hinduisme, budisme, zen, judaisme, cristianisme, islam   | Els espais de l’ànima  |   Música contemplativa  |   Art del silenci   |   Lectures i materials  |   Discussió   |  Personal

El pares del desert
Occident: la regla de Sant Benet, litúrgia de les hores i lectio divina
Contemplació a Orient: Hesicasme, Icones
Místics castellans: Ignacio de Loyola, Teresa de Jesús, Juan de la cruz
Ermitans i kenosi
Els pares del desert, segles III i IV
Al segle III, els pares (i mares) del desert, eren ermitans i ascetes que es van retirar a desert d’Egipte. Alguns dels seus escrits es recullen a Apophthegmata Patrum . Antoni el Gran, (251 – 356) va ser el més conegut. Es traslladà al desert cap el 270 i fundà les primeres comunitats monàstiques. L’escena de les temptacions serà un motiu clàssic a la pintura.
La Tebaida, Fra Angelico, Convent de Sant Marc, 1420

Dürer, sant Jeroni, 1514

Edat mitjana. La lectio divina i la litúrgia de les hores a Occident. Hesicasme a Orient
Benet de Nursia (480 -543) organitzarà ordes monàstiques amb la regla per als monjos que es resumeix com a Ora et Labora. La pregària comuna es feia amb els oficis de la litúrgia de les hores, la pregària privada amb la pràctica de la lectura contemplativa (lectio divina).
La regla prescriu el silenci (VI), la humilitat (VII), la litúrgia de les hores, quins salms s’han de dir (VIII – XVIII), la disciplina i els càstigs ( – XXXI), l’organització pràctica i el servei a la cuina (- XLVII), els horaris (LXVIII):
Així, creiem que ambdues ocupacions poden ser regulades d’aquesta manera: 3 De Pasqua fins al 14 de setembre, al matí, en sortir de prima, han de treballar en allò que calgui, fins a prop de l’hora quarta. 4 Des de l’hora quarta fins a l’hora de celebrar la sexta, que es dediquin a la lectura. 5 Després de sexta, en aixecar-se de taula, que reposin als seus llits amb un silenci absolut, o bé, si algú per ventura vol llegir, que llegeixi per a ell sol de manera que no molesti ningú. 6 S’ha de celebrar la nona més aviat, cap a la mitja hora vuitena, i que tornin a treballar en el que calgui fins a vespres. 7 Si les condicions del lloc o la pobresa exigien que ells mateixos es fessin les collites, que no s’entristeixin, 8 perquè és aleshores que són veritables monjos, quan viuen del treball de les seves mans, com els nostres Pares i els apòstols. 9 Que totes les coses, però, es facin amb moderació pensant en els més febles.
La litúrgia de les hores són set oficis:

Hores majors, o principals, que són els oficis més llargs:

  • Matines, o vigília o ofici de lectures: al matí, durant la nit o en sortir el sol
  • Laudes, al matí, cap a les set o vuit del matí
  • Vespres, a mitja tarda, cap a les sis
  • Completes, a primera hora de la nit, abans del descans nocturn

Hores menors, o oficis més breus:

  • Terça, habitualment entre laudes i la missa conventual, a mig matí
  • Sexta, cap al migdia
  • Nona, a primera hora de la tarda

[ la correspondència amb les hores canòniques romanes, la duocedima de la nit -> Matines 5, (prima 6), Secunda -> Laudes 7, (terça 8), (Sexta 12), (Nona 3), Duodecima 5-> Vespres, Tertia nit 9 -> Completes ]

Es llegeixen els salms i un passatge de la Bíblia ( textos de la Litúrgia de les hores al llarg de l’any).

Gregori el Gran (540 – 604), Papa reforma la litúrgia i consolida la pràctica monàstica de Sant Benet. Se li atribueix la invenció del cant “gregorià” que en realitat és del segle IX.

[ Ho vaig viure a Solius, acompanyant els pares. A l’adolescència em vaig copiar salms en una carpeta, atret per la vida contemplativa. De gran, i ja allunyat de la pràctica catòlica, asistia o obstant a Laudes i Vespres quan anava a Montserrat, i pensava en els pares que seguien les Vespres per internet quan ja no podian anar-hi a Solius. Fins i tot s’havien descarregat al mòbil una app que els donava els textos diaris ]

La lectura contemplativa de la Bíblia, la lectio divina, es va consolidar com a pràctica. Té quatre parts, que no s’han d’entendre com quatre passos, sinó com quatre parts d’una única lectura: lectura, meditació, pregària i contemplació. S’han de realitzar en silenci i contemplativament.

Lectio: lectura, què diu el text
Meditatio: meditació, què ens diu Déu al text
Oratio: pregària, què volem dir a Déu sobre aquest text
Contemplatio: contemplació, què fer com a resultat de la pregària

Exemples de lectura eren les Confessions d’Agustí d’Hipona (354 – 430), reflexions de Sant Anselm de Canterbury (1033 – 1109) en el Proslogion  , Hugh of Saint Victor, (1096 – 1141), Guigo II que a la Scala Cluastralium descrivia la pràctica contemplativa com una ascenció a Déu, inspirat en la història de l’escala de Jacob.

Francesc d’Assís, (1182 – 1226) fundà l’orde franciscà, basat en la pobresa i en la vida itinerant. Volia seguir de prop la vida de Jesús. Alternava entre la vida pública, organitzant l’orde, amb viatges a terra santa, i el silenci i la meditació. El càntic al sol, els episodis de la prèdica als ocells o com va amansir el llop a Gubbio revelen una obertura a la naturalesa que no tindran els místics castellans.

Ramón Llull (1232- 1316) “Des del punt de vista teològic, considera que l’home pot utilitzar l’enteniment. La teologia és en realitat un doble procediment: el d’ajudar l’home en la seva tendència natural vers (Déu), i el de possibilitar viure una experiència mística. Tanmateix, reconeix els principis i misteris de la revelació com a postulats metodològics, sense els quals no es podria viure. Seguidor, com a bon franciscà, del pensament de Roger Bacon i sant Bonaventura, Llull va introduir una gran innovació en incloure el pensament moral cavalleresc en la filosofia i la teologia del seu temps. Per això Llull es va embarcar en una croada a favor del pensament místic i cavalleresc i en contra del racionalisme a ultrança representat pel pensador musulmà Averrois“. En l’Ars Magna proposa “descobrir tots els termes simples i trobar la regla que permetés combinar-los. Llull aïlla nou predicats absoluts, que són els nou atributs divins — bonesa, grandesa, eternitat, poder, saviesa, amor, virtut, veritat i glòria—, i nou relacions —diferència-concordança-contrarietat, començament-mitjà-fi, majoritat-igualtat-minoritat—, a les quals ha d’afegir nou qüestions, nou subjectes, nou virtuts i nou vicis. ” [la influència de la Càbala és evident]. Va escriure el Llibre de Contemplació, “Està dividit en diverses seccións; el contingut dels cinc llibres es basen en les vivences de l’autor, la Bíblia, el cant de la Sibil·la, filosofies gregues i arabigues, l’escolàstica, els Pares de l’Església, la descripció de la realitat natural a través dels sentits externs (vista, oïda, olfacte, gust, tacte) i interns (cogitació, apercebiment, consciència, subtilesa, fervor), etc. El que parla de la Trinitat divina: consta de 365 capítols, un per cada dia de l’any, enllaçat en tres volums, els quals engloben cinc llibres i aquests, quaranta distincions.” I el Llibre de Blanquerna, dins del qual hi ha el llibre d’Amic e Amat, on parla de l’amor a Déu en termes de l’amor trobadoresc (com ja havia fet el Càntic dels càntics).

Hortulus animae [ el jardí de l’ànima] . La impremta va permetre imprimir llibres de petit format amb textos similars als de la litúrgia de les hores, i bonics gravats en fusta. Aix`permetia la pràctica privada de la pregària i la contemplació. Es van fer molt populars en edicions alemanyes i llatines a primers del s16. [en vaig veure un a a la biblioteca de ST. Gallen. El nom és inspirador, igual que de les caplles privades en deien lo spazio de l’anima].

Stephan Fridolin al Schatzbehalter de 1470 proposava fins a 100 punts per pregar i meditar i com a recurs de memòria feia servir les mans [ vist a la biblioteca de St.Gallen].

Contemplació a Orient: Hesicasme, Icones
A partir del s.X a Bizanci, les tradicions dels pares del desert donen lloc a un estil de pregària que consisteix en repetir la pregària de Jesús, “Senyor Jesucrist, tingueu pietat de mi”, una frase curta amb un ritme relaxat de respiració, l’hesicasme.
Karen Armstrong a A history of God observa:
“Greek Christians had discovered for themselves techniques that had been practised for centuries in the oriental religions. They saw prayer as a psychosomatic activity, whereas Westerners like Augustine and Gregory thought that prayer should liberate the soul from the body. Greek Christians had discovered for themselves techniques that had been practised for centuries in the oriental religions. They saw prayer as a psychosomatic activity, whereas Westerners like Augustine and Gregory thought that prayer should liberate the soul from the body. …  As we have seen, the Greeks saw this ‘deification’ as an enlightenment that was natural to man. They found inspiration in the transfigured Christ on Mount Tabor, just as Buddhists were inspired by the image of the Buddha, who had attained the fullest realisation of humanity. The Feast of the Transfiguration is very important in the Eastern Orthodox Churches; it is called an ‘epiphany’, a manifestation of God. Unlike their Western brethren, the Greeks did not think that strain, dryness and desolation were an inescapable prelude to the experience of God: these were simply disorders that must be cured. Greeks had no cult of a dark night of the soul. The dominant motif was Tabor rather than Gethsemane and Calvary.”
La contemplació d’icones va ser una pràctica característica de l’església d’Orient. Una pràctica accessible als que no aguantaven amb l’hesicasme. Malgrat les objeccions els iconoclastes, en el sentit que Déu no es podia representar, “the icon was not meant to re-present anything in this world but was an attempt to portray the ineffable mystical experience of the hesychasts in a visual form to inspire the non-mystics. […] The piety of the Greeks was so dependent upon icons that by 820 the iconoclasts had been defeated by popular acclaim.
In his Greater Apology for the Holy Images, the monk Nicephoras claimed that icons were ‘expressive of the silence of God, exhibiting in themselves the ineffability of a mystery that transcends being. Without ceasing and without speech, they praise the goodness of God in that venerable and thrice-illumined melody of theology’. Instead of instructing the faithful in the dogmas of the Church and helping them to form lucid ideas about their faith, the icons held them in a sense of mystery. When describing the effect of these religious paintings, Nicephoras could only compare it to the effect of music, the most ineffable of the arts and possibly the most direct. Emotion and experience are conveyed by music in a way that bypasses words and concepts. In the nineteenth century, Walter Pater would assert that all art aspired to the condition of music; in ninth-century Byzantium, Greek Christians saw theology as aspiring to the condition of iconography. They found that God was better expressed in a work of art than in rationalistic discourse. After the intensely wordy Christological debates of the fourth and fifth centuries, they were evolving a portrait of God that depended upon the imaginative experience of Christians.

MÍSTICS CASTELLANS

Ignasi de Loiola (1491 – 1556), militar primer, fundaria l’orde dels Jesuites. A Manresa, i després d’estar-se a Montserrat,  va redactar uns exercicis espirituals com a preparació. Es prescriu silenci i la lectura d’una sèrie de meditacions (versió online):  La primera semana de actuación es el principio y fundamento. |  segunda es el llamado del rey temporal y ayuda a contemplar la vida del rey eterno.  |  La tercera semana es la primera contemplación (cómo fue Jesucristo de Bethania a Jerusalén)   |  La cuarta semana es la primera contemplación de cómo Cristo nuestro señor le apareció a nuestra señora.

Teresa de Ávila  (1515 – 1582). Fundà l’orde dels carmelites descalços. Va escriure Las moradas, “describe el alma como un castillo de diamante o de cristal puro. En este castillo hay varias estancias, al igual que en el Cielo. La oración es la puerta de ese castillo. Las tres primeras moradas siven de preparación. Es el periodo de la ascesis. La cuarta morada son los dos primeros grados de la oración: la oración de recogimiento y la oración de quietud. La quinta morada es la oración de unión, la unión de la voluntad y del entendimiento. En la sexta morada el alma celebra sus esponsales con Dios. La séptima morada es el matrimonio espiritual, donde el alma se une y se hace una con Dios.”
Juan de la Cruz  ( 1542 – 1591), va pertànyer a l’orde dels carmelites i va escriure Noche oscura, Cántico espiritual y Llama de amor viva. Su poema narra el viaje del alma desde su casa corporal hasta su unión con Dios. El viaje ocurre durante la noche, que representa las dificultades que el alma afronta en viajar desde el mundo y llegar a la luz de la unión con el Creador. Hay unos cuantos pasos en esta noche, que se relacionan en sucesivas estrofas. La idea principal del poema se puede ver como la experiencia dolorosa que la gente soporta cuando procura crecer en madurez espiritual y unión con Dios. El poema se divide en dos libros que reflejan las dos fases de la noche oscura. La primera es una purificación de los sentidos. La segunda y más intensa de las etapas es la de la purificación del espíritu, que es la menos común de las dos. Noche oscura del alma además describe los diez pasos en la escala de amor místico, previamente descrito por Santo Tomás de Aquino y en parte por Aristóteles. [ una negació de la vida oferint una escapada a un suposat nou regne que no existeix. Que diferent de Sant Francesc. Potser és perquè ho va escriure a la presó?]
ERMITANS
Abans d’organitzar-se en comunitats, els que cercaven una vida espiritual s’apartaven del món vivint en coves o refugis naturals. És el que van fer els pares del desert. Els ermitans o anacoretes, podien construir un petit refugi o capella, en un lloc apartat: ermita ,  (hermitage) .
A l’edat mitjana n’hi havia prop dels monestirs. Els rics feien donatius i encarregaven pregàries.
Els monjos de l’orde de cartoixa, cerquen Déu en la solitud “l’objectiu d’un cartoixà és la contemplació pura, en una vida monàstica d’oració pura i continuada. Té un caràcter mig eremític, ja que els monjos viuen en comunitat, però separats i en solitud, com a ermitans. “

Poustinia:A poustinia (Russian: пустынь) is a small sparsely furnished cabin or room where a person goes to pray and fast alone in the presence of God. The word poustinia has its origin in the Russian word for desert (пустыня). A person called to live permanently in a poustinia is called a poustinik (plural: poustiniki).

A poustinik is one who has been called by God to live life in the desert (poustinia), alone with God in the service of humanity through prayer, fasting, and availability to those who might call upon him or her. Those called to life in the poustinia were not uncommon in Russia prior to the suppression of Christianity in the early 20th century.

Catherine Doherty ho popularitzà a occident en un lllibre el 1975. Poustinia seria com “an entry into the desert, a lonely place, a silent place, where one can lift the two arms of prayer and penance to God in atonement, intercession, reparation for one’s sins and those of one’s brothers…. To go into the poustinia means to listen to God. It means entering into kenosis — the emptying of oneself.” She promotes the poustinia as a place where anyone — in any walk of life — can go for 24 hours of silence, solitude and prayer. Ultimately, however, the poustinik’s call is to the desert of one’s own heart wherein he dwells with God alone, whether in the workplace or in a solitary locale.

Kenosi: en teologia seria el buidat de si mateix de Jesús per fer-se receptiu a la voluntat del pare. Segueix l’Epístola als filipencs, 2, 5: “Tingueu en vosaltres els mateixos sentiments que tingué el Crist Jesús, 6 el qual, essent de condició divina, no cregué haver-se d’aferrar gelosament a la seva igualtat amb Déu, sinó que s’anorreà prenent la condició d’esclau, esdevingut semblant als homes. I, trobat en el seu capteniment com un altre home,  s’humilià fent-se obedient fins a la mort, i una mort de creu.”

Aquí el sentit és que Jesús es “buida” de la seva condició divina per esdevenir home, però també ho podem veure en el sentit que per arribar a unir-nos a Déu ens hem de “buidar” de nosaltres mateixos. [ Ho expressa de manera molt maca Flannery Oconnor: “Dear God, I cannot love Thee the way I want to. You are the slim crescent of a moon that I see and my self is the earth’s shadow that keeps me from seeing all the moon. The crescent is very beautiful and perhaps that is all one like I am should or could see; but what I am afraid of, dear God, is that my self shadow will grow so large that it blocks the whole moon, and that I will judge myself by the shadow that is nothing.”  També podríem relacionar aquesta noció de “buidat” o “oblit” de nosaltres mateixos amb la renúncia al jo del budisme.]

Ermitans arreu del món , El pare Yuhanna , un ermità libanès que cada recorre el món pregant mentalment i repartint fins a 10.000 benediccions per tot arreu, començant per Alaska, recorrent Amèrica i saltant després a Àfrica, Europa i Àsia. (National Geographic 2009, The forgotten faithful)

 

Posted on

Meditació al judaisme

Meditació Què és? Què pretén? | Contemplació a la natura | [La mirada endins] | pràctiques a diferents religions , hinduisme, budisme, zen, judaisme, cristianisme, islam | Els espais de l’ànima | Música contemplativa | Art del silenci | Lectures i materials | Discussió | Personal

Carol Deutsch, Yad Vashem
Jewish meditation : El terme hebreu hitbodedut es refereix a auto-reclusió. Pot ser una pràctica per calmar la ment, reflexionar sobre qüestions filosòfiques o intentar la contemplació mística. En aquest aquest cas s’orienta al  devekut, literalment “enganxar-se a Déu”, estar prop d’ell. A més de meditant el devekut també s’assoliria resant o estudiant la Torah.
Misticisme de la carrossa o Merkabah: entre 100 BCE i 1000 CE, s’inspira en les visions del profeta Ezequiel de la carrossa celestial (1, 4-10) i escrits que descriuen la unió amb Déu com una visita a palaus celestials [ deuria influir Teresa de Jesús i las Moradas?]
El Zohar, el llibre de l’esplendor, escrit en arameu el s.II (o potser per Moisés de León)  el s.XIII, comenta el Pentateuc de manera esotèrica.
Sefer Yezirah, el llibre de la creació, del s.IV CE, on es presenta Déu creant el món, pronunciant paraules, les diferents entitats serien diferents combinacions de 22 lletres i 10 números. Cada lletra de l’alfabet correspon també a un número, i convertint les paraules al seu valor numèric se n’obtenen nous significats. Les primeres emanacions són l’aire, l’aigua i el foc. El cosmos comença amb el món (la terra), l’any (el temps), i l’home. Després vénen els set planetes i els signes del zodíac.
Moses Maimonides, (1135 – 1204) descrivia la meditació com calmar la ment i obrir-la a la inspiració divina.
Kabbalah. Hi ha dues tradicions, la profètica d’ Abraham Abulafia (1240–1291), que va escriure manuals de meditació fent servir lletres i mots [la combinatòria de Llull deurà rebre’n alguna influència], i la teosòfica de
Moses ben Jacob Cordovero (1522-1570) i Isaac Luria (1534–1572). Aquest proposà una pràctica meditativa, el Yichudim,  en que els processos de l’ànima reproduïen els de l’univers [si és que ho he entès bé; recorda una mica la Fenomenologia de Hegel]. Un deixeble seu Haim Vital (c. 1543-1620), descrivia la pràctica així [ hi tornen a aparèixer la solitud, i concentrar-se a tenir present la connexió de l’ànima amb el tot ]:
Meditate alone in a house, wrapped in a prayer shawl. Sit and shut your eyes, and transcend the physical as if your soul has left your body and is ascending to heaven. After this divestment/ascension, recite one Mishna, any Mishna you wish, many times consecutively, as quickly as you can, with clear pronunciation, without skipping one word. Intend to bind your soul with the soul of the sage who taught this Mishna. ” Your soul will become a chariot. ..”
Do this by intending that your mouth is a mere vessel/conduit to bring forth the letters of the words of this Mishna, and that the voice that emerges through the vessel of your mouth is [filled with] the sparks of your inner soul which are emerging and reciting this Mishna. In this way, your soul will become a chariot within which the soul of the sage who is the master of that Mishna can manifest. His soul will then clothe itself within your soul.
At a certain point in the process of reciting the words of the Mishna, you may feel overcome by exhaustion. If you are worthy, the soul of this sage may then come to reside in your mouth. This will happen in the midst of your reciting the Mishna. As you recite, he will begin to speak with your mouth and wish you Shalom. He will then answer every question that comes into your thoughts to ask him. He will do this with and through your mouth. Your ears will hear his words, for you will not be speaking from yourself. Rather, he will be speaking through you. This is the mystery of the verse, “The spirit of God spoke to me, and His word was on my lips”.
Al SXVIII apareix al judaisme Hasidic (judaisme 2), de Yisroel ben Eliezer (1700–1760), que posa l’accent més en la vida comunitària. És menys esotèric i es basa més en la lectura de la Torah. El Devekut estaria més l’abast de tots (Devekut meditation ). Hi ha melodies que es canten en trobades i que ajudarien a arribar-hi, anomenades niggunim ( exemple al cello , un altre,  al piano ). Al segle XX Yehuda ashlag serà el principal cabalista i traduirà el Zohar a l’hebreu.

[ jo vaig ser testimoni de les lectures fervents de la Torah al carrer, al mur de les  lamentacions. I de com portaven pregàries en capses de cuir, els filacteris.] [ Veure el capítol sobre misticisme del llibre de Karen Armstrong ] [ 428 Judaisme ]  [ veure també la bonica noció de la celebració del Sabbath com a temps sagrat, en el sentit de saber viure]

Posted on

Meditació Zen

Meditació Què és? Què pretén? | Contemplació a la natura | [La mirada endins] | pràctiques a diferents religions , hinduisme, budisme, zen, judaisme, cristianisme, islam | Els espais de l’ànima | Música contemplativa | Art del silenci | Lectures i materials | Discussió | Personal

A partir del budisme chan a Xina, al s.VI al Japó es van desenvolupar dues escoles, rinzai i sōtō. (de la viquipedia).

Les pràctiques de meditació són:

Zazen: és la pràctica de meditació d’estar assegut amb l’esquena recta i les cames encreuades sobre un coixí (zafu).

Respiració: concentració en l’acte d’inspirar i expirar per ajudar a estar present.

Koan : una derivació dels gōngān xinesos, que literalment vol dir ‘cas públic’. En origen, feien referència a diàlegs i esdeveniments entre mestre i deixeble que eren registrats de manera escrita. Ja en el Japó, l’escola Rinzai els recollirà i ampliarà, i els usarà com a tècnica de meditació anant més enllà de la simple reflexió. Un koan pot ser una pregunta sense aparent sentit. Una qüestió de les més conegudes és: “¿quin és el so en fer palmes amb una sola mà?”. Una altra és: “¿quin era el teu rostre original abans de néixer?”. El practicant investigarà aquest tipus de pregunta amb una concentració total fins que el seu raonament conceptual quedi erradicat, i així pugui sorgir prajna, la saviesa intuïtiva. Això ocasionarà un despertar (satori, kensho) a la seva naturalesa búdica. El Satori seria l’estat en que ens veiem com realment som (ken=veure, sho=natura o essència). Aquesta il·luminació o revelació ens acostaria més a l’estat de Buda.

Shikantaza: no pensar, ni tan sols voler meditar. Es requereix una atenció constant però tranquil·la per part del practicant. El pensament s’allibera; ni pensa ni deixa de pensar. Es deixa passar. No agafa ni rebutja, com si les ràfegues mentals fossin núvols que travessen el cel sense deixar rastre. Aquesta contemplació tranquil·la i atenta portarà el seguidor a descobrir la seva naturalesa búdica: “si deixem de remoure l’aigua d’un estany, podrem a la fi veure clarament el fons”. En japonès, a aquesta acció d’asseure’s se l’anomena parla de la pràctica de la no-pràctica. El principal exponent d’aquest ensenyament és, sense dubte, el monjo Dogen, l’obra principal del qual, Shobogenzo, ve a ser la guia fonamental de pràctica i ensenyament de l’escola Soto. [No hi ha d’haver la intenció d’arribar al Satori, simplement seure i respirar sense fer res i en tot cas, ja arribarà].

Shojin-ryori, la manera de preparar un àpat amb un esperit semblant al Ikebana o la cerimònia del te.

Va tenir molta influència en l’estètica, amb la cerimònia del te.

Expansió a Occident. El monjo japonès Taisen Deshimaru, que a partir de 1970 estendrà una xarxa de centres arreu d’Europa i que encara avui és la forma majoritària de conèixer el zen a Europa.

 

Posted on

Meditació al budisme

Meditació Què és? Què pretén? | Contemplació a la natura | [La mirada endins] | pràctiques a diferents religions , hinduisme, budisme, zen, judaisme, cristianisme, islam | Els espais de l’ànima | Música contemplativa | Art del silenci | Lectures i materials | Discussió | Personal

El budisme afirma quatre nobles veritats:

  • Tota existència està impregnada de patiment, de pena i de frustració per la caducitat d’un món en constant canvi.
  • L’origen del patiment es troba a l’afany de viure, al desig d’actuació, de plaer, de possessió.
  • El patiment se suprimeix aniquilant la set de viure, de gaudir, d’actuar. L’extirpació radical dels desigs i passions ens condueix a una serenitat i tranquil·litat absolutes. És el nirvana.
  • El camí que condueix al nirvana és el noble camí de les vuit passes.

Les vuit passes són (el del Noble camí òctuple ) són:

[Saviesa, Pali]

  • Coneixement recte de les Quatre Nobles Veritats.
  • Actitud recta: allunyar-se d’odis i enveges.

[conducta recta, Sila]

  • Paraula recta: no mentir ni parlar inútilment.
  • Acció recta: bona conducta moral.
  • Ocupació recta: guanyar-se la vida sense fer mal.

[Samadhi, entrenament de la ment]

  • Esforç recte: fomentar tendències bones.
  • Pensament recte: no cedir als desigs.
  • Concentració recta: meditació.

Esforç recte

The unwholesome states (akusala) are described in the Buddhist texts, as those relating to thoughts, emotions, intentions, and these include pancanivarana (five hindrances) – sensual thoughts, doubts about the path, restlessness, drowsiness, and ill will of any kind.

Els cinc obstacles descrits al Cànon Pali: desig, mal voler hostilitat, peresa, estrés, dubte o confusió.

El pensament recte o mindulness

(Descrit al Satipatthana Sutta) ( cites )
Atenció, estar present en el que s’està fent. Originalment tenir persent elñs ensenyaments que ens eviten l’ànsia del desig.

Es proposa la contemplació del:

  • cos
  • sentiments
  • la ment
  • els fenòmens

( es contemplen els quatre elements, els colors)

Recta concentració: La meditació

El terme Samadhi, voldria dir “recollir, aplegar” en el sentit d’unificar la ment, i també té a veure amb samatha, que vindria a ser “pau interior”.

Hi ha quatre estadis de dhyana, apartament, joia resultat de la concentració, estar present amb la ment i el cos, ni plaer ni dolor.

Per defugir el desig es proposa contemplar la lletgesa:

  • els cadàvers i la descomposició dels cossos, abans en visites als cementiris
  • els processos del cos

Quatre contemplacions ( Now, sir, I usually spend my time with my mind well grounded in the four foundations of mindfulness. What four? Here, sir, I practise contemplating body in the body. . . feeling in feelings. . . mind in mind . . . dhamma in dhammas, ardent, clearly comprehending, mindful, having removed longing and discontent with regard to the world.)

  • la mort, la brevetat de la vida (Nadika   el bellíssim text sobre que valdria la pena viure ni que fos per un instant)
  • el cos, menjar, dormir, caminar (quan s’ordenava un monjo se li donaven els 5 primers cabells del cap, ungles, etc com a objecte de meditació)
  • la respiració ( anapanasati ), fent llargues respirades. Amb tècniques com: The first, the counting (ganant), ‘suppresses uncertainty. It causes the abandoning of uncertainty’. The second, the pursuing or following (anubandhant), involves following the flow of the breath as it moves in and out of the body continuously; this ‘removes gross discursive thinking and causes unbroken mindfulness of respiration’. The third, the contacting or the touching (phusant) involves allowing attention to rest at the nose-tip or the point of the mouth where the air passes in and out of the body; it ‘removes distraction and makes for steady perception. One attains to distinction through bliss’. The fourth is the establishing or settling (th4pana), which prepares the mind for the attainment of jhtna.
  • contemplació de la pau

L’estadi final seria el nirvana, com quan el foc de l’ànsia deixa de cremar perquè ja no té més llenya.

Posted on

Meditació a l’hinduisme. Dhyana i ioga.

Meditació Què és? Què pretén? | Contemplació a la natura | [La mirada endins] | pràctiques a diferents religions , hinduisme, budisme, zen, judaisme, cristianisme, islam | Els espais de l’ànima | Música contemplativa | Art del silenci | Lectures i materials | Discussió | Personal

L’hinduisme (viquipedia) es desenvolupa en la cultura Veda al Punjab i plana del Ganges cap el 2000 BCE. ( Índia antiga ). Els textos principals són els Upanishads i els Vedes. Hi ha sis doctrines, les principals, el Vedanta (de Vyasa) i el  Ioga (de Patanjali) (les altres són, Samkhya ,  Mimamsa ,   Nyaya , i Vaixesika). És seguit avui pel 80% de la població a la Índia i també al Nepal, uns 1000 milions.

El ioga , que vol dir “unió” o “jou”,  “proposa com a objectiu la major felicitat per mitjà de la unió de l’atman (ànima individual) amb el Braman (l’ànima universal). Desenvolupa com integrar els aspectes físics, psíquics i espirituals de la persona a través de la pràctica de la meditació, l’ascesi moral i l’exercici corporal. / Per aconseguir-ho, prèviament cal passar per l’autoconeixement i l’autoanàlisi, el desaprenentatge d’idees preconcebudes inconscients, el creixement personal i altres fases. Inclou la cura del cos físic, perquè és qui conté la persona i perquè considera que fent-ho hom pren cura de l’inconscient. Dóna importància a la respiració perquè és controlable conscientment i d’aquesta manera també es pot controlar i tenir cura del cor, la circulació sanguínia i altres aspectes físics i psíquics.”

Hi ha diversos tipus de ioga:

  • hatha-ioga. Domini extern i intern del cos.
  • karma-ioga. Activitat externa amb renúncia progressiva al fruit de l’acció.
  • bhakta-ioga. Amor, devoció i servei.
  • raja-ioga. Domini intern de la ment (habitualment identificat amb l’astanga).
  • jnana-ioga. Coneixement abstracte.
  • mantra-ioga. Domini del so i del ritme intern i extern.
  • tantra-ioga. Utilitza les energies psíquiques i fisiològiques.

El segle III CE Patanjali va compilar en les  ioga sutras, les principals vuit pràctiques dins de astanga (raja ioga).

  1. Yama (‘prohibicions’: no violència i sensibilitat cap als altres éssers, no mentir, no robar,…)
  2. Niyama(‘preceptes’: neteja física i mental, disciplina recitar els vedes, …)
  3. Asana (‘postura’): la columna vertebral s’ha de mantenir erecta i el cos estable, en una postura còmoda per a la meditació. El hatha ioga s’enfoca en aquest membre.
  4. Pranayama (‘control de la respiració’;prana: energia mística present en l’aire respirat; i yama: ‘control’)
  5. Pratyahara (‘poc menjar’, control dels sentits; Prati: ‘poc’; ahara: ‘menjar; implica el retraïment dels sentits dels objectes externs ).
  6. Dharana (‘sosteniment’; Dhara: ‘sostenir’; l’esforç de concentrar la ment en un pensament, per exemple, el punt entre les celles.
  7. Dhyana (‘meditació’). Aquí ja no som conscients de l’esforç de meditar, la ment contempla sense esforç l’obecte triat.
  8. Samadhi( ‘completa absorció’). Ens identifiquem amb l’objecte de la meditació.

Mentre en el raja ioga la contemplació/meditació, el Dhyana, té un paper molt important, el ioga que s’ha popularitzat més a occident és el Hatha ioga, desenvolupat per Matsyendra el s X, i que treballa diferents postures o Asanas, que ens han d’ajudar a tenir major benestar físic i arribar a la contemplació [ no acaba d’aclarir si es tracta d’identificar-nos ab l’ànima universal o és com un gimnàs ]

En l’estadi final, el Atman (el jo), es fa u amb Brahman.

Ashram: ermita o monestir per a la vida espiritual