on situar el que hem viscut, el que podem pensar tot el que hi ha, hi ha hagut, el que voldria recordar o tornar a veure
Jo em donaria a qui em volgués
com si ni jo me n’adonés
d’aquest donar-me: com si ho fes
un jo de mi que m’ignorés.
Jo em donaria a qui es donés
a canvi meu per sempre més:
que res de meu no me’n quedés
en el no meu que jo en rebés.
Jo em donaria per un bes,
per un de sol, prô que besés
i del besat em desbesés.
Jo em donaria a qui em volgués
com si ni jo me n’adonés:
com una almoina que se’m fes.
No crec en tu, Senyor, però tinc
tanta necessitat de creure en tu, que sovint parlo i t’imploro com si
existissis.
Tinc tanta
necessitat de tu, Senyor, i que siguis, que arribo a creure en tu –i penso
creure en tu quan no crec en ningú.
Però després em
desperto, o em sembla que em desperto, i m’avergonyeixo de la meva feblesa i et
detesto. I parlo contra tu que no ets ningú. I parlo mal de tu com si fossis
algú.
¿Quan, Senyor,
estic despert, i quan sóc adormit?
¿Quan estic més
despert i quan més adormit? ¿No serà tot un son i, despert i adormit, somni la
vida? ¿Despertaré algun dia d’aquest doble son i viuré, lluny d’aquí, la
veritable vida, on la vetlla i el son siguin una mentida?
No crec en tu,
Senyor, però si ets, no puc donar-te el millor de mi si no és així: sinó
dient-te que no crec en tu. Quina forma d’amor més estranya i més dura! Quin
mal em fa no poder dir-te: crec.
No crec en tu,
Senyor, però si ets, treu-me d’aquest engany d’una vegada; fes-me veure ben bé
la teva cara! No em vulguis mal pel meu amor mesquí. Fes que sens fi, i sense
paraules, tot el meu ésser pugui dir-te. Ets.
Tra-li-ro-ló, ta-tà, tra-ri-ro-ló
Ton-ta-ta-tó, ti, to-ta-tó.
Tàntata, to-ta-tó.
Ti, to-te-tà, femí, suntà.
Tonte-tonte, tan-tó.
Un-se-mí, abborà, sen-tó.
Minsi, minsi, abborà, fe-mí, abborà.
Lacatemisotà-uptacomalacoció.
Ció, lacatemí, ipsutà.
Fingue, fingue, la-ca-te-mí, o-sí, o-dà.
Bam-ba-là, bam-ba-là. No-tetemí.
Inta, magdà, to-te-mi.
Inta. Inta magdà.
La-ca-ta-mo-re-sí, u-dà, xin-ta-pó.
Ja no sé escriure, ja no sé escriure més.
La tinta m’empastifa els dits, les venes…
—He deixat al paper tota la sang.
¿On podré dir, on podré deixar dit, on podré inscriure
la polpa del fruit d’or sinó en el fruit,
la tempesta en la sang sinó en la sang,
l’arbre i el vent sinó en el vent d’un arbre?
¿On podré dir la mort sinó en la meva mort,
morint-me?
La resta són paraules…
Res no sabré ja escriure de millor.
Massa a prop de la vida visc.
Els mots se’m moren a dins
i jo visc en les coses.
Josep Palau i Fabre (Barcelona, 21 d’abril de 1917 – 23 de febrer de 2008)[1] fou un polifacètic autor que conreà diferents disciplines artístiques com ara la poesia, el teatre, l’assaig i la narrativa i, a més, fou un dels màxims especialistes en l’obra del pintor Pablo Picasso.
Notes introducció: De família culta però que no s’ocupava gaire d’ell. Facultat de dret, activisme cultural a la clandestinitat. Exili a Paris (1946-1961) on coneixerà Cocteau, Picasso, Antonin Artaud. Escriu els Pomes de l’Alquimista. Torna el 1961, escriu sobre Picasso i als 90 li arriba el reconeixement oficial.
«El jo, del qual es parla encara com d’un personatge inequívoc i irrevocable, està en crisi des de sempre». Fa seva la divisa de Rimbaud: «Je est un autre». El concepte de mimetisme, «l’afany de comprendre, dut al seu extrem, fa que hom s’identifiqui amb la cosa compresa» «el cristianisme volia que quan un germà meu tenia set o fam, jo tingués set o fam com ell. Aquest amor, fet extensiu al terreny de l’esperit, és el que m’ha fet identificar tota la vida amb els objectes i éssers més diversos – és el que m’ha fet alienar. Sentir-se arbre, ocell, estrella, Llull, home de les cavernes, etc., no basta si aquest sentir no ateny la regió de l’ésser i si no puc dir que sóc arbre, ocell, estrella, etc.
Atret per la idea d’alquímia com a experimentació, a banda de la doctrina filosòfica i esotèrica, volien trobar la pedra filosofal, un sistema de pensament de l’home i la naturalesa [el macrocosmos i el microcosmos]. PiF aplica la idea a la poesia, de manera que no serà «un fi en ella mateixa sinó un mitjà d’exploració o experimentació, com per a d’altres ho poden ser el microscopi o la música – com a l’edat mitjana s’empraven els metalls». Aquesta idea ve de quan amb 20 anys tenia només les obres de Rimbaud i el Llibre d’Amic e amat de Ramon Llull.
«Cert, la idea d’alquímia m’havia sempre enquimerat i ja, de petit, preferia, a tota altra forma de joc, la combinació absurda de tota mena de potingues. Deixades les joguines habituals de banda, reunia els pocs elements que tenia a l’abast – aigua de colònia, salfumant, sofre, vinagre, foc, etcètera – per a fer-ne les barreges més estranyes i per veure què passava, amb l’esperança d’arribar a no sé quina mena de descoberta …»
Notes introducció: De família culta però que no s’ocupava gaire d’ell. Facultat de dret, activisme cultural a la clandestinitat. Exili a Paris (1946-1961) on coneixerà Cocteau, Picasso, Antonin Artaud. Escriu els Pomes de l’Alquimista. Torna el 1961, escriu sobre Picasso i als 90 li arriba el reconeixement oficial.
«El jo, del qual es parla encara com d’un personatge inequívoc i irrevocable, està en crisi des de sempre». Fa seva la divisa de Rimbaud: «Je est un autre». El concepte de mimetisme, «l’afany de comprendre, dut al seu extrem, fa que hom s’identifiqui amb la cosa compresa» «el cristianisme volia que quan un germà meu tenia set o fam, jo tingués set o fam com ell. Aquest amor, fet extensiu al terreny de l’esperit, és el que m’ha fet identificar tota la vida amb els objectes i éssers més diversos – és el que m’ha fet alienar. Sentir-se arbre, ocell, estrella, Llull, home de les cavernes, etc., no basta si aquest sentir no ateny la regió de l’ésser i si no puc dir que sóc arbre, ocell, estrella, etc.
Atret per la idea d’alquímia com a experimentació, a banda de la doctrina filosòfica i esotèrica, volien trobar la pedra filosofal, un sistema de pensament de l’home i la naturalesa [el macrocosmos i el microcosmos]. PiF aplica la idea a la poesia, de manera que no serà «un fi en ella mateixa sinó un mitjà d’exploració o experimentació, com per a d’altres ho poden ser el microscopi o la música – com a l’edat mitjana s’empraven els metalls». Aquesta idea ve de quan amb 20 anys tenia només les obres de Rimbaud i el Llibre d’Amic e amat de Ramon Llull.
«Cert, la idea d’alquímia m’havia sempre enquimerat i ja, de petit, preferia, a tota altra forma de joc, la combinació absurda de tota mena de potingues. Deixades les joguines habituals de banda, reunia els pocs elements que tenia a l’abast – aigua de colònia, salfumant, sofre, vinagre, foc, etcètera – per a fer-ne les barreges més estranyes i per veure què passava, amb l’esperança d’arribar a no sé quina mena de descoberta …»