Posted on

El racisme al món de l’espectacle

Minstrel Shows i Black face

Durant tot el segle XIX un dels espectacles d’entreteniment més populars van ser els Minstrel shows  ( més info ) un seguit de números còmics, ball, cançons, que bàsicament feien burla dels negres presentant-los com a ganduls, ignorants, supersticiosos i ximples, amb personatges com Jim Crow i Zip Coon. Els números eren executats per blancs amb la cara pintada de negre ( blackface ). Ocasionalment també hi havia intèrprets negres. El gènere seguiria essent popular fins ben entrat el s.XX, amb intèrprets tant famosos com Al Johnson. S’escriurien cançons i es muntarien coreografies expressament per a aquests tipus d’espectacle. El que en circumstancies normals hauria pogut ser una broma, com quan algú es riu de si matiex, durant dècades va ser una humiliació constant.

Als anys 20 i 30, ocasionalment el talent de músics i ballarins negres va començar a ser valorat seriosament. Però la segregació seguia vigent. Un músic negre podia ser una estrella popular però no podia prendre una copa al mateix local on actuava, tret que fos un local només per a negres. És impossible llegir la biografia de cap music o ballarí afroamericà sense trobar-hi episodis de discriminació i abusos.

Estereotips d’inferioritat

La discriminació presentava també aspectes més subtils. En els films destinats a audiències en general, rarament es podia veure mai un personatge negre ben vestit, elegant com Fred Astaire en frac, per exemple. Sempre apareixien com cambrers, mossos de mudances, cirabotes. Tant Louis Armstrong com Bill Bojangles Robinson apareixen en alguns números vestits amb una pell de lleopard, (Un número excel·lent, d’altra banda) com enviant el missatge que els negres són un poble primitiu, salvatges de l’Àfrica, potser amb cert talent per entretenir, però mai un igual. Ha de ser en films destinats a públic negre, com Stormy Weather, on podem veure els insuperables Nicholas Brothers vestits de frac. L’extraordinària pianista Hazel Scott va acabar vetada per refusar interpretar personatges que la mostraven sota estereotips, com una cambrera. En general, es voldrà impedir que es vegi un negre superant un blanc. Jesse Owens no va ser felicitat per Roosevelt després de guanyar quatre medalles d’or davant de Hitler als jocs olímpics de 1936.

El llegat cultural afroamericà

Els negres hauran de conquerir pas a pas el dret a ser considerats com iguals. Jessie Norman va demostrar que una negra podia cantar òpera igual o millor que els blancs. Alvin aIley, que els negres podien crear un ballet que incorporés les arrels afroamericanes i la tradició clàssica. Toni Morrison, que una història sobre esclaus negres escrita per una dona negra, mereixia el premi Nobel de literatura.

Possiblement, la música de jazz, creada bàsicament per afroamericans, sigui una de les aportacions principals a la cultura universal per part d’Amèrica. No obstant, no va ser fins el 1987 que va quedar consolidat com a llegat cultural al Jazz at Lincoln Center i el 1988 es creava la Jazz Lincoln Center Orchestra sota l’impuls de Wynton Marsalis. De la mateixa manera que la Filharmònica de Viena conserva el llegat musical dels segles XVIII i XIX, la JLCO conserva i promou el llegat del jazz, de Duke Elington, a Thelonius Monk i Coltrane.

Finalment cal esmentar el debat sobre appropiació cultural en l’escena actual del swing sobre si s’oblida deliberadament que tant la música com la dansa que gaudim van ser producte de la creativitat d’afroamericans; com si tot el que tenim avui fos gràcies a que el lindy hop va ser “rescatat” per blancs.

Discriminació i racisme als USA |   El swing

Posted on

Discriminació i racisme als USA

Esclavatge i Guerra civil. 1783 – 1865

L’esclavatge havia estat pràctica habitual a l’Àfrica durant segles. Els presoners fets a un estat eren esclavitzats i a vegades venuts a països musulmans, o Europa. Al segle XVI els van començar a vendre a traficants portuguesos i espanyols. Aquests rarament s’aventuraven a l’interior del continent. Els capturadors africans els obtenien de l’interior i els transportaven a la costa occidental on els intercanvien per mercaderies. La població indígena d’Amèrica del sud havia estat extraordinàriament reduïda per la verola i altres plagues transmeses pels colonitzadors. Els africans no n’estaven afectats i a més eren més resistents a les malalties tropicals que no pas els europeus. Eren mà d’obra barata per a les plantacions. ( article sobre un traficant d’esclaus nigerià )

Es calcula que al llarg de deu segles de tràfic d’esclaus, uns 15 milions van ser lliurats cap al nord d’Àfrica i l’orient i uns 15  milions a través de l’oceà Atlàntic. Molts morien pel camí o al cap d’un temps d’arribar. S’estima que uns 470.000 van anar a parar a les colònies a l’est del Mississipi que acabarien pertanyent als Estats Units el 1783 (amb la compra de Louisiana el 1802 i l’expansió cap a l’Oest).
Els quàquers van liderar l’oposició a l’esclavatge tant a Gran Bretanya com als Estats Units i el tràfic acaria essent prohibit el 1807 i 1808 respectivament. L’esclavatge en sí, la “propietat de persones”, va quedar abolit al nord però va seguir vigent al sud, principalment als camps de cotó que era una economia molt lucrativa. Cap el 1860 hi havia uns 4 milions d’esclaus. Quan Abraham Lincoln va ser elegit amb l’abolició de l’esclavatge al seu programa, uns quants estats del sud es va segregar i confederar, començant una guerra civil que acabaria el 1865 amb la victòria del nord. Les esmenes a la Constitució 13,  14 i 15 abolien l’esclavatge, atorgaven ciutadania als negres i preveien que podrien votar.

Black-codes i Jim Crow. 1865 – 1966

Però després d’un període breu que feia creure en una plena ciutadania dels afroamericans, els estats del sud van anar legislant per negar els drets de vot i imposar la segregació en educació, transport, restaurants i totes les àrees de la vida. Aquest conjunt de lleis, anomenades  Jim Crow, va estar vigent de 1876 a 1965. Es basava en la doctrina “separate but equal” que pretenia que la segregació no violava la igualtat dels ciutadans establerta per la Constitució.
Molts negres van emigrar del sud cap al nord, dels camps de cotó a les indústries, amb l’esperança d’una vida millor. Es van trobar amb un racisme molt semblant.
A l’època de la reconstrucció, amb l’emancipació, molts negres van rebre o adquirir terres per fer de pagesos. En no deixar testaments escrits, moltes d’elles van ser arrabassades als que havien de ser els hereus legítims. Els bancs, a més, no concedien hipoteques als negres, o ho feien amb tipus d’interès molt més elevats que als blancs. El resultat és que entre 1910 i 1997, els afroamericans van perdre el 90% de les seves terres. (Kicked off the land , How black people lose their land) Algun historiador considera que a efectes pràctics el sud va acabar, de fet, guanyant la guerra (How the south won the civil war). A més de la discriminació, la població negra va ser objecte d’atacs per part de grups supremacistes blancs com el KuKluxKlan, amb linxaments. Aquests són evocats a l’estremidora “Strange Fruit” cantada per Billy Holiday o Nina Simone. A l’hora de jutjar acusats negres, els jurats blancs solien ser enormement parcials. És el que retrata la cèlebre novel·la de 1960 To Kill a Mockingbird.

El moviment de drets civils va començar a reivindicar pacíficament els drets dels negres. El 1955 Rosa Parks va refusar cedir el seu seient del bus, de la part reservada als negres, a un passatger blanc que no tenia lloc a la part dels blancs que estava plena del tot.

La segregació deixaria de ser legal amb la  Civil Rights Act of 1964 però encara havien de passar dos anys de lluita del moviments de drets civils per que els negres poguessin votar lliurement. El 1965 van tenir lloc les tres marxes de Selma a Montgomery, la capital d’Alabama.

1966 – actualitat

El racisme de dret podia haver desaparegut, però no de fet. El 1968 Martin Luther King Jr. era assassinat. La discriminació econòmica, l’accés a l’educació es va haver d’anar guanyant pas a pas. A cada insitució hi ha va haver  una “primera vegada” que un negre hi aconseguia entrar, un primer pilot de guerra, un primer cirurgià, etc.
Per part de la policia els negres han estat vistos automàticament com a sospitosos i sotmesos a detencions arbitràries, a vegades amb resultats fatals. El moviment BlackLivesMatter  ho denuncia. El 2017 els negres eren un 12% del total de la població però un 33% de la població de reclusos. El 2020, es registrat per un mòbil l’assassinat de George Floyd en ser asfixiat per un policia que li va pressionar el coll amb el genoll durant 9 minuts.
El sistema de votacions als Estats Units requereix que els votants es registrin abans. Mentre que a molts estats aquest és un tràmit fàcil i alguns permeten fer-ho online, d’altres, i en particular alguns del sud, exigeixen fer-ho presencialment amb una data límit d’entre dues i quatre setmanes abans de la votació. El resultat d’aquesta normativa, pròpia de cada estat, és que bona part dels votants negres o pobres en general, que potser votarien els demòcrates, es queden a casa.