Posted on

Sumi-e

Sumi-e

Començà a la dinastia Tang . El poeta Wang Wei en fou un autor important.

East Asian writing on aesthetics is generally consistent in stating that the goal of ink and wash painting is not simply to reproduce the appearance of the subject, but to capture its spirit. To paint a horse, the ink wash painting artist must understand its temperament better than its muscles and bones. To paint a flower, there is no need to perfectly match its petals and colors, but it is essential to convey its liveliness and fragrance. In this, it has been compared to the later Western movement of Impressionism. It is also particularly associated with the Chán or Zen sect of Buddhism, which emphasises “simplicity, spontaneity and self-expression”, and Daoism, which emphasises “spontaneity and harmony with nature,” especially when compared with the less spiritually-oriented Confucianism.

In landscape painting the scenes depicted are typically imaginary, or very loose adaptations of actual views. Mountain landscapes are by far the most common, often evoking particular areas traditionally famous for their beauty, from which the artist may have been very distant. Water is very often included.

El 2005 en un viatge a Xina vaig poder tenir dues hores de classe de sumi-e, pintant canyes de bambú, els troncs amb un pinzell gruixut, les fulles d’un sol traç.

Vaig entendre que era una nova manera de art. Aquí no construíriem una única obra invertint mil hores en fer retocs minuciosos. Aquí practicaríem mil vegades com fer una fulla d’un sol traç. Un cop fet no es pot corregir. En aquest sentit, s’assembla més a la interpretació musical. Assagem una peça moltes vegades per després executar-la bé.

Ho vaig provar de fer a casa. La Laia em va convidar a fer-ho al seu estudi. En lloc de bambús i vaig voler fer pins, que és un arbre més propi del nostre paisatge. Les agulles es presten bé a l’exercici de fer-les d’un sol traç. Pel tronc vaig practicar amb un fregall per tal d’evocar l’escorça del tronc. Llàstima que no en vaig fer cap foto.

Posted on

Meditació Zen

Meditació Què és? Què pretén? | Contemplació a la natura | [La mirada endins] | pràctiques a diferents religions , hinduisme, budisme, zen, judaisme, cristianisme, islam | Els espais de l’ànima | Música contemplativa | Art del silenci | Lectures i materials | Discussió | Personal

A partir del budisme chan a Xina, al s.VI al Japó es van desenvolupar dues escoles, rinzai i sōtō. (de la viquipedia).

Les pràctiques de meditació són:

Zazen: és la pràctica de meditació d’estar assegut amb l’esquena recta i les cames encreuades sobre un coixí (zafu).

Respiració: concentració en l’acte d’inspirar i expirar per ajudar a estar present.

Koan : una derivació dels gōngān xinesos, que literalment vol dir ‘cas públic’. En origen, feien referència a diàlegs i esdeveniments entre mestre i deixeble que eren registrats de manera escrita. Ja en el Japó, l’escola Rinzai els recollirà i ampliarà, i els usarà com a tècnica de meditació anant més enllà de la simple reflexió. Un koan pot ser una pregunta sense aparent sentit. Una qüestió de les més conegudes és: “¿quin és el so en fer palmes amb una sola mà?”. Una altra és: “¿quin era el teu rostre original abans de néixer?”. El practicant investigarà aquest tipus de pregunta amb una concentració total fins que el seu raonament conceptual quedi erradicat, i així pugui sorgir prajna, la saviesa intuïtiva. Això ocasionarà un despertar (satori, kensho) a la seva naturalesa búdica. El Satori seria l’estat en que ens veiem com realment som (ken=veure, sho=natura o essència). Aquesta il·luminació o revelació ens acostaria més a l’estat de Buda.

Shikantaza: no pensar, ni tan sols voler meditar. Es requereix una atenció constant però tranquil·la per part del practicant. El pensament s’allibera; ni pensa ni deixa de pensar. Es deixa passar. No agafa ni rebutja, com si les ràfegues mentals fossin núvols que travessen el cel sense deixar rastre. Aquesta contemplació tranquil·la i atenta portarà el seguidor a descobrir la seva naturalesa búdica: “si deixem de remoure l’aigua d’un estany, podrem a la fi veure clarament el fons”. En japonès, a aquesta acció d’asseure’s se l’anomena parla de la pràctica de la no-pràctica. El principal exponent d’aquest ensenyament és, sense dubte, el monjo Dogen, l’obra principal del qual, Shobogenzo, ve a ser la guia fonamental de pràctica i ensenyament de l’escola Soto. [No hi ha d’haver la intenció d’arribar al Satori, simplement seure i respirar sense fer res i en tot cas, ja arribarà].

Shojin-ryori, la manera de preparar un àpat amb un esperit semblant al Ikebana o la cerimònia del te.

Va tenir molta influència en l’estètica, amb la cerimònia del te.

Expansió a Occident. El monjo japonès Taisen Deshimaru, que a partir de 1970 estendrà una xarxa de centres arreu d’Europa i que encara avui és la forma majoritària de conèixer el zen a Europa.