Puys me trob sol en amor, a mi sembla
qu·en mi tot ço sia costuma stranya:
Amor se pert entre gents per absença,
e per la mort la mi·amor no fina,
ans molt més am a vós en mort qu·en vida,
e yo perdon si algú no·m vol creure:
pochs són aquells qui altres cosses creguen
sinó semblants d’aquelles que·ls avenen.
Ma dolor fort lo comun córs no serva;
tota dolor lo temps la venç e gasta;
no dich qu·en tot a tot·altra dessemble:
en quantitat molt prop d’altres se jutja;
en qualitat ab les altres discorda.
Seguint l’Amor d’on ella pren sa forma,
gran part del temps seca dolor me dóna
y algun delit ab altra dolor dolça.
Dins lo cors d’om les humors se discorden;
de temps en temps llur poder se transmuda:
en un sols jorn regna malenconia,
n·aquell mateix còlera, sanch e fleuma.
Tot enaxí les passions de l’arma
mudament han molt divers o contrari,
car en un punt per ella·s fan los actes,
e prestament és en lo cors la causa.
Axí com l’or que de la mena·l traen
està mesclat de altres metalls sútzeus,
e, mes al foch, en fum se’n va la liga,
lexant l’or pur no podent-se corrompre,
axí la Mort mon voler gros termena:
aquell fermat en la part contrassemble
d’aquella que la Mort al món l’à tolta,
l’onest voler en mi roman sens mescla.
Dos volers són que natura seguexen,
e cascú d’ells l’om per natura guien;
sí acte·nsemps fan mal o bé atracen
seguons qual d’ells en l’altre ha domini.
Quant la rahó l’apetit senyoreja,
és naturall de l’hom tota sa obra,
e lo revers sa natura li torba,
e no ateny la ffi qu·en tots fets cerca.
Quant l’apetit segueix la part de l’arma,
l’ome va dret, seguint natura mestra,
car la major part la menor se tira
e ves la fi qe va lo cami troba;
e l’appetit volent son necessari,
l’ome no fall, si no trespassa l’orde,
e si s’estén més que natura dicta,
surt-ne voler fals, oppinionàtich.
Les voluntats que per natura vénen,
en certitut e terme són compreses.
L’altre voler passa d’om les natures;
son senyal cert és que no l’enclou terme.
De tots aquests passions mantengueren
mescladament, sí com mesclats jahien;
mas bé distints són aprés de son opte,
e separats los sent, quasi vissibles.
Molts són al món que mos dits no·ntengueren
e ja molts més que d’aquells no sentiren.
¿Qui creure pot qu·entr·amors vicioses
voler honest treball per estar simple,
gitant de ssi maravellós effecte
estant secret per força dels contraris?
Dolç y agre·nsemps, llur sabor no·s distinta;
ella vivint, mos volers aytals foren.
Dolrre’s del mort ve de amor comuna,
e de açò yo·m sent tot lo dampnatge:
ffugir les gents quisque sien alegres
y aver despit que jamés lo dol fine.
Tot delit fug com a cosa·nemiga
car un bé poch entre grans mals dol porta,
e met poder que·m torn dolor en àbit,
perque de goig la sabor jamés taste.
Senyals d’amor qu·en tal cas hòmens senten,
yo trob en mi que sens dolor se prenen:
si res començ yo·n corromp lo principi,
per qué la fi de res mi no contenta.
Molt e pus fort tot·amor me da fàstig,
e sembl·a mi ser cosa·bominable;
s·algun delit entre mes dolors mescle,
de ffet lo pert e torn a ma congoxa.
Si·l penssament per forç·a·ltra part lance,
d’ell acordant, ab gran sospir lo cobre;
en lo començ ab dolor en mi entra,
no passa molt que m’és dolor plaïble.
Decrepitut ma natura demostra,
car tota carn a vòmit me provoca;
grans amadors per llur aymia morta
són mi semblants en part: al tot no basten.
Si res yo veig d’ella, dolor me dóna,
e si·n defuig, par que d’ella m’aparte;
los temps e lochs ab lo dit la’m senyalen,
segons en ells delits o dolors foren;
e són-ne tals que la’m demostren trista,
altres, e molts, mostrants aquell·alegra.
E pas dolor com jamés li fiu greuge,
e volgr·açò ab la mia sanch rembre.
Amor és dat conéxer pells efectes.
Sa cantitat no té mesura certa:
gran és o poch l’amador segons altre,
e poder pren Amor, segons on entra.
La qualitat és tal com segons guarda,
car de semblants és forçat que s’engendre;
la carn vol carn, l’arma son semblant cerca,
d’ells naix fill bort als engenrrants contrari.
Qui ama carn, perduda carn, no ama,
mas en membrant lo delit, dol li resta.
En tot·amor cau amat e amable;
donchs, mort lo cors, aquell qui ell amava
no pot amar, no trobant res que ame.
Amor no viu, desig mort y esperança,
y en lo no-res no pot haver espera;
quant és del cors, la Mort a no-res torna.
Si la que am és fora d’aquest segle,
la major part d’aquella és en ésser;
e quant al món en carn ella vivia,
son espirit yo volguí amar simple.
E, donchs, quant més qu·en present res no·m torba?
Ella vivint, la carn m’era rebel·le;
los grans contrasts de nostres parts discordes
canten, forçats, acort, e de grat, contra.
De mon voler jutge cascú la causa,
e farà poch vehent en mi les obres;
la mi·amor per la Mort no és morta,
ne sent dolor, vehent-me lo món perdre.
Yo am, e tem ab honesta vergonya,
l’esperit sol de la qui Déus perdone,
e res de mi ne del món no cobege
sinó que Déu en lo cel la col·loque.
Tornada
Mare de Déu, si és en purgatori
son espirit per no purgats delictes,
sí ton Fill prech no guart los prechs d’on vénen,
mas lla on van. Mos pecats no li noguen!
