Literatura grega
Mimmermo Soló Jenòfanes Arquíloc Semònides Alcman Simònides Safo
MIMNERMO (600 ac)
La vellesa trista i deforme
(5 D) (p.58 5)
El mateix que un somni, dura un temps molt breu
la joventut preciosa; i la vellesa trista i deforme
penja aviat sobre el nostre cap,
hostil i alhora canalla, que canvia el rostre dels homes
i, abraçant-los, malmet la seva vista i la seva ment.
Que, lliure de mals el cos i tristes cuites l’ànima,
als seixanta em prengui la mort fatal.
SOLÓ (600 ac)
Els béns que vol l’home
(1 D) (p. 67)
Filles esplèndides de la Memòria i del Zeus de l’Olimp,
Muses de la Piéride, escolteu aquesta súplica:
doneu-me bonança, pel que fa als déus feliços; i pel que fa
als homes, que tingui sempre un bon nom,
que endolceixi la vida a l’amic i amargui la de l’enemic,
respectat pels uns, terrible pels altres.
Les riqueses, les vull tenir, però amb frau
no les vull servar, la pena al final sempre arriba.
…
Els homes, tant el bo com el dolent, pensem així:
qualsevol té bona opinió de si mateix,
mentre no hi hagi dany, que aleshores plora, però abans ens tingué
a tots bocabadats l’esperança nècia.
Un que viu afeixugat per mals terribles, no pensa
sinó que vindrà un dia en que estigui sa altra vegada;
un altre, que és un covard, es pensa que és molt valent,
i que és de bon veure, i no té cap gràcia al cos;
i el pobre, que pateix les obres de la misèria, imagina
encara que farà moltes riqueses.
Cadascú s’afanya a la seva manera. Hi ha qui en les seves naus
recorre el mar, ric en peixos i, volent dur
a casa el guany, és assotat entretant per vents terribles,
i no posa la seva vida a cap mena de recer;
un altre es passa l’any llaurant el tros plantat,
servint a qui s’encarrega de les arades corbes;
un altre, instruït en les obres d’Atena i d’Hefest inventades,
es guanya el pa amb la feina de les seves mans,
i un altre, iniciat en el seu do per les pròpies Muses olímpiques,
amb el seu saber de les normes de l’art que agrada;
…
a un altre que pateix mals funestos, només en tocar-lo
amb les mans, el torna sa altra vegada.
És el fat qui envia als homes tant el mal com el bé,
i els dons d’un déu immortal no s’excusen.
Sí, hi ha en tota empresa perill, i no hi ha qui sàpiga
on haurà d’acabar la feina començada;
un que vol fer bé les coses, amb tota innocència
es fa caure damunt una desgràcia tremenda, odiosa;
i un altre, un incapaç, els déus en tot moment
li donen bona sort, remei de la seva incompetència.
La prudència
(16 D)(p. 83)
De la prudència no és fàcil saber-ne la invisible mesura,
que, sola, de totes les coses en governa el límit.
Les edats de la vida
(19 D)(p. 83)
Quan fa els set, el noi tendre
perd les primeres dents que li sortiren de nen.
I quan Déu li mesura finalment els segons set anys,
la pubertat creixent ja comença a mostrar-se.
I al tercer septeni, tot espigant-se encara, se li cobreix
el mentó de pèl i li canvia de flor la pell.
I al quart septeni és quan té la força més gran,
de coratge entre els homes indici segur.
I el cinquè és el temps que l’home hauria de pensar en casar-se
i procurar obtenir descendència de fills.
I al sisè madura la ment de l’home en totes les coses
i ja no voldrà després actes sense cura.
I al setè té el millor judici i discurs, així com
a l’octau; i ja en fan els dos catorze, d’anys.
I al novè, li resta poder; però ja és més dèbil,
mirant al coratge perfecte, en llegua i prudència.
I al desè, si hi ha qui l’encalça i arriba fins el límit,
la mort no el vindrà a buscar abans d’hora.
Correcció a Mimnermo sobre la vellesa
(22 D)(p. 85)
Però si em vols fer cas, esborra aquest vers,
i no t’enutgi que jo ho entengui millor;
cànvia’l, dolç poeta, i canta d’aquesta manera:
“Als vuitanta em prengui la mort fatal”.
…
Que no m’arribi una mort sense llàgrimes, no: als amics
voldria deixar, en morir, dolor i laments.
…
I com més vell sóc, més coses aprenc.
JENOFANES (530 ac)
Setanta-set anys de pensador
(53 D)(p. 97)
Ja són setanta-set els anys que duc passejant
el meu pensament per tota la terra grega;
i abans d’aquests en van passar vint-i-cinc des que naixí,
si és que sé dir la veritat sobre l’afer.
ARQUÍLOC (650 ac)
No et deixis endur ni pels èxits ni pels fracassos
(D 116)(p. 131)
Cor, cor, si t’aclaparen maldars
invencibles, amunt!, resisteix al contrari
oferint-li el pit de cara, i a l’ardit
de l’enemic, oposa-t’hi amb fermesa. I si en surts
vencedor, dissimula, cor, no te n’ufanis,
ni, de sortir vençut, t’envileixis plorant
a casa. No deixis que t’importin massa
a la teva joia en els èxits, ni la teva pena en els fracassos.
Entén que en la vida hi impera l’alternança.
Els ànims i les idees
(D 118)(p. 131)
Té l’home mortal, Glauc, fill de Leptines,
els ànims segons se li presenta el dia,
i les idees d’acord amb allò en què treballa.
SEMONIDES (630 aC)
Els destins de l’home
(D 138)(p. 143)
Noi, és Zeus tronant qui en prescriu,
de tot, el desenllaç, i qui el posa
on vol. En canvi, entre els homes
no hi ha seny sinó que, passatgers,
vivim com a bèsties, ignorants
del termini que Déu donarà a tot.
Però, mentre s’encaparren en l’impossible,
als humans sustenta l’esperança:
uns esperen per que vingui el dia,
d’altres confien en que acabi l’any.
No hi ha qui no esperi, per l’any vinent,
fer-se amic de fortuna i béns.
A l’un se li avança la vellesa
abans del termini. A d’altres els consumeixen
dolències vils. I a d’altres, subjugats
per Ares, Hades els envia sota terra.
D’altres, dins del mar, sacsejats
per la tempesta i l’onatge blau,
moren treballant per la vida.
I d’altres es lliguen a un llaç, infeliços!
i a voluntat deixen la llum del sol.
Lliure de tot mal, no hi ha res; innombrables
fats funestos i calamitats
imprevistes, i penes, pateix l’home.
Però, si em féssin cas, no caminaríem
estimant el dany, ni posant l’ànim
en l’amargor, ens torturaríem.
(D 139)(p. 145)
Si fossim assenyats, el que mor
no ens ocuparia més d’un dia.
Sobre les dones
(D 142)(p. 145)
Déu féu les dones diferents
des d’un principi. A l’una, la va treure
de la porca híspida, i a casa seva
tot va rodolant per terra,
embolicat i ple de brutícia;
però ella, bruta i amb la roba bruta,
aposentada en les escombraries, s’engreixa.
…
L’altra surt a la gossa, espabilada
com ella, imatge fidel de sa mare,
que tot ho vol sentir i saber,
i ensumant es fica per tot arreu,
i encara no veient ningú, a aquest li borda.
No l’atura el marit, que l’amenaci
o que a cops de pedra, furiós, la dent
li trenqui o que li parli amb afecte;
fins i tot asseguda amb estranys, segueix
capficada en bordar inútilment.
…
L’altra és del mar i té dues maneres.
Riu contenta avui, i l’estrany
que la vegi a casa en farà l’elogi
dient: “No s’ha vist altra dona
millor ni més amable en tot el món”.
I l’endemà no suporta que la mirin
ni que li rondin a la vora: s’enfurisma,
hostil com una gossa amb cadells,
i és àspera amb tots, i disgusta
per igual amics i enemics;
com el mar…inestable.
L’altra és un ase apallissat i gris
que amb prou feines per la força i amb insults
s’avé finalment a alguna cosa, i qui li dol
fins i tot el que li agrada; entretant,
menja tota la nit dins la cambra
i tot el dia, fins i tot davant la llar.
Per cardar, de tota manera,
qualsevol ximple que vingui ja li resulta.
A una altra la pariria una exquisida
euga de llarga crinera, car no vol
fer de criada ni esllomar-se en això,
no fa anar el molí ni aixeca
la criba ni llença fora les deixalles,
i com que el sutge potser la podria
ennegrir, al forn no s’asseu;
i es per la força que al final conquereix un home.
Es treu el maquillatge dos cops al dia,
i a vegades tres, i s’ungeix amb essències;
i sempre duu el cabell ben pentinat,
llarg, i amb flors boniques que l’adornen.
És bonic de veure una femella així, almenys
per a l’altre, encara que no pel seu amo,
a no ser que sigui un tirà o un rei,
a qui plauen tal mena d’éssers.
L’altra surt a la mona: és la pitjor
calamitat que Zeus envia a l’home.
És molt lletja de cara, i quan creua
el poble a tothom mou a riure;
de tan nana com és amb prou feines avança,
i camina, de tan prima, sense cul.
Pobre de l’home que l’hagi d’abraçar!
Sap tots els trucs i gestos,
com una mona. Què hi fa que se’n riguin!
No vol fer el bé, ans al contrari,
tot el dia examina i considera
com fer a la gent el major dany.
I l’abella, feliç el qui la té!
l’única a qui no li escau cap retret,
ella estira i augmenta la nostra vida.
I estimada al costat del marit amant,
envelleix cuidant dels fills.
Es distingeix entre totes les dones
i una gràcia divina les envolta.
I no vol asseure’s amb les altres
per explicar-se contes sobre el sexe.
De les dones que Zeus dóna a l’home,
aquestes són les millors i prudents.
I totes les altres, perquè ell ho volgué així,
són un horror, i han de seguir-ho essent.
Car la pitjor cosa que féu Zeus
és la dona. Creiem que ens serveix,
i és el pitjor pel qui la té.
Car no passa tranquil u dia sencer
qui amb dona viu casat,
ni li és tan fàcil treure de casa
la fam, hoste cruel, déu implacable.
I quan l’home pensa que podria
estar a casa content perquè els déus
l’afavoreixen i plau a tothom,
surt ella a renyar-lo belicosa (…)
És la cosa més dolenta que féu Zeus,
i és un nus als peus, que a ningú deixa anar,
des que l’Hades rebé aquells
que per una dona es feren la guerra.
ALCMAN (630 a.C.)
Dormen les muntanyes
(D 174)(p. 183)
Dormen les muntanyes
els cims i les valls,
i planes i barrancs,
i el bosc, i tots els animals
que la terra obscura cria,
i les feres de la muntanya, i els eixams,
i el monstre en els fons de la mar braolant;
i dormen les multituds
d’aus de llargues ales.
SIMONIDES (520 aC)
Incertesa de la vida humana
(D 215)(p. 211)
Essent humà, no diguis mai
què passarà demà;
ni, si veus feliç un home,
quan de temps ha de durar-li.
No és més ràpid l’esquinç
de la mosca d’ala llarga
que el mudar dels mortals.
L’infant
(D 226)(p. 221)
… “Quina pena que tinc,
fill! Però el teu son no es torba,
i dorms, no pensant en altra cosa
sinó en mamar, i en aquest tronc trist
clavetejat de coure, que en la nit
llueix, i on només
la foscor blava
t’acotxa. No t’importen
ni l’aigua que et passa per damunt
sense tocar-te el cabell, ni el bufec
del vent: sempre reposa
el caparró bonic en la flassada.
Si t’espantés el que fa por,
ja m’hauries escoltat.
Vull que dormis, nen;
i que s’adormi el mar, que a la fi s’adormi
aquesta aflicció inacabable. Que hi hagi
un canvi, pare, Zeus
per la teva mercè. Ai, si algun mot
injust o temerari hagués dit
en suplicar-te, perdona’m-el”.
(D 227)(p. 223)
En veure’l que exhalava l’ànima
innocent, el nen de pit
de la de corones violeta,
tot es van posar a plorar.
[Com l’Erlenkönig de Schubert]
Virtut inaccessible
(D 233)(p. 225)
Hi ha un conte: que la Virtut
viu en un cingle escarpat
on un cor de nimfes àgils
la serveix. Pel que fa als mortals,
no tots la poden veure, i només
qui de dins treu una suor
que li devora l’ànima, pel seu
coratge arriba al cim.
El plaer
(D 237)(p. 229)
Ja que, sense el plaer, quina vida humana
té atractiu, o quin poder? Sense ell,
fins i tot l’existència dels déus
deixaria de ser-nos envejable.
SAFO (600 aC)
Un prat deliciós
(D 250)(p. 241)
Surt de Creta i vine a aquest temple
sagrat, on per tu s’esperen
un hort que riu de pomeres
i altars amb olor d’encens,
i on l’aigua fresca fresseja
entre les branques, i ombregen
els rosers de l’indret, i cau
son de les fulles que tremolen;
i on un prat on pasturen
els cavalls, dóna flors del temps
de primavera, i on l’aire
bufa dolçament…
vine aquí, Cipris,…
i en aquestes copes d’or vessa,
graciosament, afegint-lo
al nostre festival, el nèctar!
Enamorada
(D 252)(p. 245)
Em sembla com un déu, l’home
que seu al teu davant, i tan a prop
t’escolta absort com li parles dolçament
i riure-t’en amb amor.
En això no menteixo, em
salta dins del pit el cor; doncs si
et miro un sol instant, ja no puc
dir ni un mot,
se’m gela la llengua, i un subtil
foc no tarda en recórrer la meva pell,
no veuen res els meus ulls, l’oïda
em zumzeja, i una suor
freda em cobreix, i un temor m’agita
tot el cos, i estic, més que no pas l’herba,
pàl·lida, i sento que em resta poc
per quedar-me morta.
Eros
(D 260)(p. 253)
Eros em va sacsejar l’ànima
com un vent que a la muntanya
sobre els arbres cau.
Voldria la mort
(D 268)(p. 257)
I ja m’està agafant una ànsia
d’estar morta, i veure els lotus
amarats de rosada
a la riba de l’Aqueront.
