I
This is the night mail crossing the Border,
Bringing the cheque and the postal order,
Letters for the rich, letters for the poor,
The shop at the corner, the girl next door.
Pulling up Beattock, a steady climb:
The gradient’s against her, but she’s on time.
Past cotton-grass and moorland boulder
Shovelling white steam over her shoulder,
Snorting noisily as she passes
Silent miles of wind-bent grasses.
Birds turn their heads as she approaches,
Stare from bushes at her blank-faced coaches.
Sheep-dogs cannot turn her course;
They slumber on with paws across.
In the farm she passes no one wakes,
But a jug in a bedroom gently shakes.
II
Dawn freshens, Her climb is done.
Down towards Glasgow she descends,
Towards the steam tugs yelping down a glade of cranes
Towards the fields of apparatus, the furnaces
Set on the dark plain like gigantic chessmen.
All Scotland waits for her:
In dark glens, beside pale-green lochs
Men long for news.
III
Letters of thanks, letters from banks,
Letters of joy from girl and boy,
Receipted bills and invitations
To inspect new stock or to visit relations,
And applications for situations,
And timid lovers’ declarations,
And gossip, gossip from all the nations,
News circumstantial, news financial,
Letters with holiday snaps to enlarge in,
Letters with faces scrawled on the margin,
Letters from uncles, cousins, and aunts,
Letters to Scotland from the South of France,
Letters of condolence to Highlands and Lowlands
Written on paper of every hue,
The pink, the violet, the white and the blue,
The chatty, the catty, the boring, the adoring,
The cold and official and the heart’s outpouring,
Clever, stupid, short and long,
The typed and the printed and the spelt all wrong.
IV
Thousands are still asleep,
Dreaming of terrifying monsters
Or of friendly tea beside the band in Cranston’s or Crawford’s:
Asleep in working Glasgow, asleep in well-set Edinburgh,
Asleep in granite Aberdeen,
They continue their dreams,
But shall wake soon and hope for letters,
And none will hear the postman’s knock
Without a quickening of the heart,
For who can bear to feel himself forgotten?
I
Aquest és el correu nocturn que creua la frontera
i porta xecs i ordres postals a la cartera,
cartes per al ric, cartes per la pobre de necessitat,
per al botiguer de la cantonada i la noia del veïnat.
S’atura a Beattock, la parada habitual:
el pendent li és contrari, però hi arriba puntual.
Passen plantes banquinoses i erms plens de roques,
i ell empeny sobre l’espatlla les blanques foques.
I esbufega sorollosament mentre passa
sobre milles silencioses d’herba grassa.
Els ocells es giren mentre el tren s’acosta
i es miren els vagons sense rostre des de la brosta.
els gossos d’atura fan com tantes vegades:
dormisquegen amb les potes encreuades.
A la granja, quan passa, no es desperta ningú,
però al dormitori un gerro tremola, insegur.
II
L’alba refresca. Ja s’ha enfilat prou.
Avall cap a Glasgow el tren es mou
amb estrebades de vapor i xiulets vers grues que fan clariana,
cap a camps plens d’aparells i forns que s’alcen a la plana
fosca, com gegantines peces d’escacs.
Tot Escòcia l’espera:
a les fosques valls, a la vora del verd pàl·lid dels llacs,
els homes anhelen les notícies.
III
Lletres d’agraïment, lletres dels bancs,
lletres alegres de la noia i el noi,
factures rebudes i invitacions
a inspeccionar bestiar o visitar relacions,
i sol·licituds per a situacions
i, dels amants, tímides declaracions
i xafarderies de totes les nacions,
notícies circumstancials, notícies financeres,
cartes amb fulletons de vacances que caldria ampliar,
cartes ab rostres als marges que algú va guixar,
cartes d’oncles, de cosins i de ties solteres,
cartes a Escòcia des del sud de França,
cartes de condol de les Terres Altes i les Terres Baixes,
escrites amb el paper que hi escau:
el rosa, el violeta, el blanc i el blau,
les afectuoses, les rancoroses, les avorrides, les sensacionals,
les fredes i oficials i les que són sentimentals,
intel·ligents, poca-soltes, curtes i allargades,
les escrites a màquina, les impreses i les plenes d’errades.
IV
N’hi ha milers encara adormits
que somnien en monstres de mala fe,
o bé una orquestra a Cranston o a Crawford, prenent el te:
adormits a la granítica Aberdeen,
els seus somnis van seguint,
però aviat es llevaran i esperaran les cartes, desvetllats,
i quan sentin el truc del carter
els farà un salt el cor, també.
Perquè ¿qui pot suportar sentir-se oblidat?