Two roads diverged in a yellow wood,
And sorry I could not travel both
And be one traveler, long I stood
And looked down one as far as I could
To where it bent in the undergrowth;
Then took the other, as just as fair,
And having perhaps the better claim,
Because it was grassy and wanted wear;
Though as for that the passing there
Had worn them really about the same,
And both that morning equally lay
In leaves no step had trodden black.
Oh, I kept the first for another day!
Yet knowing how way leads on to way,
I doubted if I should ever come back.
I shall be telling this with a sigh
Somewhere ages and ages hence:
Two roads diverged in a wood, and I—
I took the one less traveled by,
And that has made all the difference.
Dos camins divergien al bosc groc
i, ho sento, no podia emprendre els dos.
Vaig aturar el viatge llargament,
mirant-ne un, allà a la llunyania,
fins que es perdia entre el sotabosc.
Després vaig prendre l’altre, delitós,
i que potser em cridava més i tot:
ple de pastura, convidava a anar-hi;
per bé que, a dir veritat, els passejants
els havien fressat tots dos igual.
Aquell matí tots dos coberts estaven
de fulles no ennegrides per les petges.
El primer el vaig deixar: un altre dia!
I per bé que un camí et porta a un altre,
dubtava si mai més hi tornaria.
Això ho recordaré tot sospirant
en algun lloc llunyà, temps a venir:
dos camins divergien en un bosc,
i jo vaig agafar el menys transitat.
Allò va fer que tot fos diferent.
Herr, es ist Zeit. Der Sommer war sehr groß.
Leg deinen Schatten auf die Sonnenuhren,
und auf den Fluren lass die Winde los.
Befiehl den letzten Früchten, voll zu sein;
gib ihnen noch zwei südlichere Tage,
dränge sie zur Vollendung hin, und jage
die letzte Süße in den schweren Wein.
Wer jetzt kein Haus hat, baut sich keines mehr.
Wer jetzt allein ist, wird es lange bleiben,
wird wachen, lesen, lange Briefe schreiben
und wird in den Alleen hin und her
unruhig wandern, wenn die Blätter treiben.
Senyor: és temps. L’estiu fou molt gran. Posa la teva ombra sobre els rellotges de sol i deixa anar el vent sobre els camps.
Mana als darrers fruits que siguin plens; dóna’ls encara dos dies més serens, constreny-los a la perfecció i empeny la suprema dolçor dels sucs dins el vi pesant.
Qui ara no té casa ja no se’n construirà. Qui ara és sol, seguirà essent-ho molt de temps, vetllarà, llegirà, escriurà llargues lletres i anirà d’aquí d’allà per les avingudes, inquiet, quan giravoltaran les fulles seques.
Wie eng begrenzt ist unsere Tageszeit.
Du warst und sahst und stauntest, schon Abend ists,
Nun schlafe, wo unendlich ferne
Ziehen vorüber der Völker Jahre.
Què tan limitada és la nostra hora del dia. Vas ser, vas veure, et vas meravellar, i ja el vespre ara dorms, on sense parar s’escolen els anys dels pobles.
In Jüngern tagen war ich des Morgens froh,
Des Abends weint ich; jetzt, da ich älter bin,
Beginn ich zweifelnd meinen Tag, doch
Heilig und heiter ist mir sein Ende.
Els dies joves estava content al matí, Als vespres plorava; ara, que soc més gran, començo el dia dubtant, però santa i serena m’és la seva fi.
Time will say nothing but I told you so,
Time only knows the price we have to pay;
If I could tell you I would let you know.
If we should weep when clowns put on their show,
If we should stumble when musicians play,
Time will say nothing but I told you so.
There are no fortunes to be told, although,
Because I love you more than I can say,
If I could tell you I would let you know.
The winds must come from somewhere when they blow,
There must be reasons why the leaves decay;
Time will say nothing but I told you so.
Perhaps the roses really want to grow,
The vision seriously intends to stay;
If I could tell you I would let you know.
Suppose the lions all get up and go,
And all the brooks and soldiers run away;
Will Time say nothing but I told you so?
If I could tell you I would let you know.
SI jo t’ho pogués dir
El Temps no t’ho dirà, però ja t’ho vaig dir:
el Temps només coneix el preu que hem de pagar;
si jo t’ho pogués dir, t’ho faria saber.
Si hem de plorar quan els clowns representen,
o entrebancar-nos quan toquen els músics,
el Temps no t’ho dirà, però ja t’ho vaig dir.
No hi ha bonaventures per endevinar,
perquè t’estimo més del que et puc dir,
si jo t’ho pogués dir, t’ho faria saber.
Els vents han de venir d’algun indret, quan bufen,
i alguna cosa fa que les fulles decaiguin;
el Temps no t’ho dirà, però ja t’ho vaig dir.
Potser les roses volen créixer realment,
i la visió vol romandre de veres;
si jo t’ho pogués dir, t’ho faria saber.
Suposa que els lleons s’assequen i se’n van,
quie s’escapen corrents soldats i rierols,
¿no et dirà res el Temps, tret que jo t’ho vaig dir?
Si jo t’ho pogués dir, t’ho faria saber.
When the Present has latched its postern behind my tremulous stay
And the May month flaps its glad green leaves like wings,
Delicate-filmed as new-spun silk, will the neighbours say,
‘He was a man who used to notice such things’?
If it be in the dusk when, like an eyelid’s silent blink,
The dewfall-hawk comes crossing the shades to alight
Upon the wind-warped upland thorn, a gazer may think,
‘To him this must have been a familiar sight.’
If I pass during some nocturnal blackness, mothy and warm,
When the hedgehog travels furtively over the lawn,
One may say, ‘He strove that such innocent creatures should come to no harm,
But he could do little for them; and now is gone.’
If, when hearing that I have been stilled at last, they stand at the door,
Watching the full-starred heavens that winter sees,
Will this thought rise on those who will meet my face no more,
‘He was one who had an eye for such mysteries’?
And will any say when my bell of quittance is heard in the gloom,
And a crossing breeze cuts a pause in its outrollings,
Till they rise again, as they were a new bell’s boom,
‘He hears it not now, but used to notice such things’?
Versió de Marià Manent, “Poesia anglesa i Nordamericana”
Ed. Alpha, 1955
Quan el temps hagi clos el portal del meu estatge insegur,
i les fulloles de maig, brillants i fresques de saba,
batin com ales de seda, ¿dirà, potser, algú:
“D’aquestes coses bé prou s’adonava”?
I si fos cap al tard, quan, lleument com un esguard que es mig clou,
algun falcó de la nit, travessant l’ombra, venia
damunt l’arç ventejat, pensarà algú: “Ell bé prou
que l’haurà vist cada dia!”
Si el traspàs fós al cor d’una nit negra, amb un aire calent,
quan, tot esquiu, l’eriçó s’esmuny enllà de la prada,
“Perquè ningú no els fés mal, prou posà força esment,
i ara ja és mort, dirà algú, tal vegada”.
Si, sabent que a la fi em ve el repòs, són a la porta, esguardant
la gran celistia d’hivern, que la nit fa ampla i pia,
pensaran cor endins, els qui mai més no em veuran:
“Aquests misteris bé prou que els sabia!”
I si escolten el toc de l’adéu, al més pregon de la nit,
quan el vent trenca aquell solent, i pensen que s’acaba,
però torna més fort, ¿diran amb cor encongit:
“D’aquestes coses bé prou s’adonava”?
Versió de Josep M Jaumà
Quan el Present haurà passat la balda rere el meu trèmol viure
i el mes de maig batrà, content, com ales, les seves fulles
delicades com seda noufilada, ¿diran els meus veïns:
“Era un home que parava atenció en coses així”?
Si és al capvespree quan, com un silent aclucar de parpelles,
ve el falcó, com rosada, entre l’ombra, a posar
als arços alts vinclats pel vent, potser pensarà qui ho miri:
“Això devia ser-li una visió familiar.”
Si em moro una nit negra, plena d’insectes, càlida,
quan l’eriçó s’escorre furtivament pel gesp,
potser dirà algú: “Maldà perquè aquestes bestioles no sofrissin,
però poc pogué fer per elles; i ara ja no hi és.”
Si, en sentir que per fi he estat aturat, drets a la porta
guaiten el cel d’hivern estelat, gèlid,
¿se’ls acudirà de pensar, als qui no em veuran més el rostre:
“Era dels qui s’adonaven d’aquests misteris”?
¿I dirà algú, en sentir el meu toc de comiat en la foscúria,
si el travessa la brisa fent una pausa en el repic
fins que resorgeix amb so com de campana nova:
“Ara no ho sent, però se solia fixar en coses així”?
