Posted on

Lírica grega arcaica

Literatura grega

Mimmermo  Soló Jenòfanes Arquíloc Semònides  Alcman  Simònides  Safo

MIMNERMO (600 ac)

La vellesa trista i deforme

(5 D) (p.58 5)
El mateix que un somni, dura un temps molt breu
la joventut preciosa; i la vellesa trista i deforme
penja aviat sobre el nostre cap,
hostil i alhora canalla, que canvia el rostre dels homes
i, abraçant-los, malmet la seva vista i la seva ment.
Que, lliure de mals el cos i tristes cuites l’ànima,
als seixanta em prengui la mort fatal.

SOLÓ (600 ac)

Els béns que vol l’home

(1 D) (p. 67)
Filles esplèndides de la Memòria i del Zeus de l’Olimp,
Muses de la Piéride, escolteu aquesta súplica:
doneu-me bonança, pel que fa als déus feliços; i pel que fa
als homes, que tingui sempre un bon nom,
que endolceixi la vida a l’amic i amargui la de l’enemic,
respectat pels uns, terrible pels altres.
Les riqueses, les vull tenir, però amb frau
no les vull servar, la pena al final sempre arriba.
…
Els homes, tant el bo com el dolent, pensem així:
qualsevol té bona opinió de si mateix,
mentre no hi hagi dany, que aleshores plora, però abans ens tingué
a tots bocabadats l’esperança nècia.
Un que viu afeixugat per mals terribles, no pensa
sinó que vindrà un dia en que estigui sa altra vegada;
un altre, que és un covard, es pensa que és molt valent,
i que és de bon veure, i no té cap gràcia al cos;
i el pobre, que pateix les obres de la misèria, imagina
encara que farà moltes riqueses.
Cadascú s’afanya a la seva manera. Hi ha qui en les seves naus
recorre el mar, ric en peixos i, volent dur
a casa el guany, és assotat entretant per vents terribles,
i no posa la seva vida a cap mena de recer;
un altre es passa l’any llaurant el tros plantat,
servint a qui s’encarrega de les arades corbes;
un altre, instruït en les obres d’Atena i d’Hefest inventades,
es guanya el pa amb la feina de les seves mans,
i un altre, iniciat en el seu do per les pròpies Muses olímpiques,
amb el seu saber de les normes de l’art que agrada;
…
a un altre que pateix mals funestos, només en tocar-lo
amb les mans, el torna sa altra vegada.
És el fat qui envia als homes tant el mal com el bé,
i els dons d’un déu immortal no s’excusen.
Sí, hi ha en tota empresa perill, i no hi ha qui sàpiga
on haurà d’acabar la feina començada;
un que vol fer bé les coses, amb tota innocència
es fa caure damunt una desgràcia tremenda, odiosa;
i un altre, un incapaç, els déus en tot moment
li donen bona sort, remei de la seva incompetència.

La prudència

(16 D)(p. 83)
De la prudència no és fàcil saber-ne la invisible mesura,
que, sola, de totes les coses en governa el límit.

Les edats de la vida

(19 D)(p. 83)
Quan fa els set, el noi tendre
perd les primeres dents que li sortiren de nen.
I quan Déu li mesura finalment els segons set anys,
la pubertat creixent ja comença a mostrar-se.
I al tercer septeni, tot espigant-se encara, se li cobreix
el mentó de pèl i li canvia de flor la pell.
I al quart septeni és quan té la força més gran,
de coratge entre els homes indici segur.
I el cinquè és el temps que l’home hauria de pensar en casar-se
i procurar obtenir descendència de fills.
I al sisè madura la ment de l’home en totes les coses
i ja no voldrà després actes sense cura.
I al setè té el millor judici i discurs, així com
a l’octau; i ja en fan els dos catorze, d’anys.
I al novè, li resta poder; però ja és més dèbil,
mirant al coratge perfecte, en llegua i prudència.
I al desè, si hi ha qui l’encalça i arriba fins el límit,
la mort no el vindrà a buscar abans d’hora.

Correcció a Mimnermo sobre la vellesa

(22 D)(p. 85)
Però si em vols fer cas, esborra aquest vers,
i no t’enutgi que jo ho entengui millor;
cànvia’l, dolç poeta, i canta d’aquesta manera:
“Als vuitanta em prengui la mort fatal”.
…
Que no m’arribi una mort sense llàgrimes, no: als amics
voldria deixar, en morir, dolor i laments.
…
I com més vell sóc, més coses aprenc.

JENOFANES (530 ac)

Setanta-set anys de pensador

(53 D)(p. 97)
Ja són setanta-set els anys que duc passejant
el meu pensament per tota la terra grega;
i abans d’aquests en van passar vint-i-cinc des que naixí,
si és que sé dir la veritat sobre l’afer.

ARQUÍLOC (650 ac)

No et deixis endur ni pels èxits ni pels fracassos

(D 116)(p. 131)
Cor, cor, si t’aclaparen maldars
invencibles, amunt!, resisteix al contrari
oferint-li el pit de cara, i a l’ardit
de l’enemic, oposa-t’hi amb fermesa. I si en surts
vencedor, dissimula, cor, no te n’ufanis,
ni, de sortir vençut, t’envileixis plorant
a casa. No deixis que t’importin massa
a la teva joia en els èxits, ni la teva pena en els fracassos.
Entén que en la vida hi impera l’alternança.

Els ànims i les idees

(D 118)(p. 131)
Té l’home mortal, Glauc, fill de Leptines,
els ànims segons se li presenta el dia,
i les idees d’acord amb allò en què treballa.

SEMONIDES (630 aC)

Els destins de l’home

(D 138)(p. 143)
Noi, és Zeus tronant qui en prescriu,
de tot, el desenllaç, i qui el posa
on vol. En canvi, entre els homes
no hi ha seny sinó que, passatgers,
vivim com a bèsties, ignorants
del termini que Déu donarà a tot.
Però, mentre s’encaparren en l’impossible,
als humans sustenta l’esperança:
uns esperen per que vingui el dia,
d’altres confien en que acabi l’any.
No hi ha qui no esperi, per l’any vinent,
fer-se amic de fortuna i béns.
A l’un se li avança la vellesa
abans del termini. A d’altres els consumeixen
dolències vils. I a d’altres, subjugats
per Ares, Hades els envia sota terra.
D’altres, dins del mar, sacsejats
per la tempesta i l’onatge blau,
moren treballant per la vida.
I d’altres es lliguen a un llaç, infeliços!
i a voluntat deixen la llum del sol.
Lliure de tot mal, no hi ha res; innombrables
fats funestos i calamitats
imprevistes, i penes, pateix l’home.
Però, si em féssin cas, no caminaríem
estimant el dany, ni posant l’ànim
en l’amargor, ens torturaríem.

(D 139)(p. 145)
Si fossim assenyats, el que mor
no ens ocuparia més d’un dia.

Sobre les dones

(D 142)(p. 145)
Déu féu les dones diferents
des d’un principi. A l’una, la va treure
de la porca híspida, i a casa seva
tot va rodolant per terra,
embolicat i ple de brutícia;
però ella, bruta i amb la roba bruta,
aposentada en les escombraries, s’engreixa.
…
L’altra surt a la gossa, espabilada
com ella, imatge fidel de sa mare,
que tot ho vol sentir i saber,
i ensumant es fica per tot arreu,
i encara no veient ningú, a aquest li borda.
No l’atura el marit, que l’amenaci
o que a cops de pedra, furiós, la dent
li trenqui o que li parli amb afecte;
fins i tot asseguda amb estranys, segueix
capficada en bordar inútilment.
…
L’altra és del mar i té dues maneres.
Riu contenta avui, i l’estrany
que la vegi a casa en farà l’elogi
dient: “No s’ha vist altra dona
millor ni més amable en tot el món”.
I l’endemà no suporta que la mirin
ni que li rondin a la vora: s’enfurisma,
hostil com una gossa amb cadells,
i és àspera amb tots, i disgusta
per igual amics i enemics;
com el mar…inestable.

L’altra és un ase apallissat i gris
que amb prou feines per la força i amb insults
s’avé finalment a alguna cosa, i qui li dol
fins i tot el que li agrada; entretant,
menja tota la nit dins la cambra
i tot el dia, fins i tot davant la llar.
Per cardar, de tota manera,
qualsevol ximple que vingui ja li resulta.

A una altra la pariria una exquisida
euga de llarga crinera, car no vol
fer de criada ni esllomar-se en això,
no fa anar el molí ni aixeca
la criba ni llença fora les deixalles,
i com que el sutge potser la podria
ennegrir, al forn no s’asseu;
i es per la força que al final conquereix un home.
Es treu el maquillatge dos cops al dia,
i a vegades tres, i s’ungeix amb essències;
i sempre duu el cabell ben pentinat,
llarg, i amb flors boniques que l’adornen.
És bonic de veure una femella així, almenys
per a l’altre, encara que no pel seu amo,
a no ser que sigui un tirà o un rei,
a qui plauen tal mena d’éssers.

L’altra surt a la mona: és la pitjor
calamitat que Zeus envia a l’home.
És molt lletja de cara, i quan creua
el poble a tothom mou a riure;
de tan nana com és amb prou feines avança,
i camina, de tan prima, sense cul.
Pobre de l’home que l’hagi d’abraçar!
Sap tots els trucs i gestos,
com una mona. Què hi fa que se’n riguin!
No vol fer el bé, ans al contrari,
tot el dia examina i considera
com fer a la gent el major dany.

I l’abella, feliç el qui la té!
l’única a qui no li escau cap retret,
ella estira i augmenta la nostra vida.
I estimada al costat del marit amant,
envelleix cuidant dels fills.
Es distingeix entre totes les dones
i una gràcia divina les envolta.
I no vol asseure’s amb les altres
per explicar-se contes sobre el sexe.

De les dones que Zeus dóna a l’home,
aquestes són les millors i prudents.
I totes les altres, perquè ell ho volgué així,
són un horror, i han de seguir-ho essent.
Car la pitjor cosa que féu Zeus
és la dona. Creiem que ens serveix,
i és el pitjor pel qui la té.
Car no passa tranquil u dia sencer
qui amb dona viu casat,
ni li és tan fàcil treure de casa
la fam, hoste cruel, déu implacable.
I quan l’home pensa que podria
estar a casa content perquè els déus
l’afavoreixen i plau a tothom,
surt ella a renyar-lo belicosa (…)
És la cosa més dolenta que féu Zeus,
i és un nus als peus, que a ningú deixa anar,
des que l’Hades rebé aquells
que per una dona es feren la guerra.

ALCMAN (630 a.C.)

Dormen les muntanyes

(D 174)(p. 183)
Dormen les muntanyes
els cims i les valls,
i planes i barrancs,
i el bosc, i tots els animals
que la terra obscura cria,
i les feres de la muntanya, i els eixams,
i el monstre en els fons de la mar braolant;
i dormen les multituds
d’aus de llargues ales.

SIMONIDES (520 aC)

Incertesa de la vida humana

(D 215)(p. 211)
Essent humà, no diguis mai
què passarà demà;
ni, si veus feliç un home,
quan de temps ha de durar-li.
No és més ràpid l’esquinç
de la mosca d’ala llarga
que el mudar dels mortals.

 

L’infant

(D 226)(p. 221)
… “Quina pena que tinc,
fill! Però el teu son no es torba,
i dorms, no pensant en altra cosa
sinó en mamar, i en aquest tronc trist
clavetejat de coure, que en la nit
llueix, i on només
la foscor blava
t’acotxa. No t’importen
ni l’aigua que et passa per damunt
sense tocar-te el cabell, ni el bufec
del vent: sempre reposa
el caparró bonic en la flassada.
Si t’espantés el que fa por,
ja m’hauries escoltat.
Vull que dormis, nen;
i que s’adormi el mar, que a la fi s’adormi
aquesta aflicció inacabable. Que hi hagi
un canvi, pare, Zeus
per la teva mercè. Ai, si algun mot
injust o temerari hagués dit
en suplicar-te, perdona’m-el”.

(D 227)(p. 223)
En veure’l que exhalava l’ànima
innocent, el nen de pit
de la de corones violeta,
tot es van posar a plorar.

[Com l’Erlenkönig de Schubert]

Virtut inaccessible

(D 233)(p. 225)
Hi ha un conte: que la Virtut
viu en un cingle escarpat
on un cor de nimfes àgils
la serveix. Pel que fa als mortals,
no tots la poden veure, i només
qui de dins treu una suor
que li devora l’ànima, pel seu
coratge arriba al cim.

El plaer

(D 237)(p. 229)
Ja que, sense el plaer, quina vida humana
té atractiu, o quin poder? Sense ell,
fins i tot l’existència dels déus
deixaria de ser-nos envejable.

SAFO (600 aC)

Un prat deliciós

(D 250)(p. 241)
Surt de Creta i vine a aquest temple
sagrat, on per tu s’esperen
un hort que riu de pomeres
i altars amb olor d’encens,

i on l’aigua fresca fresseja
entre les branques, i ombregen
els rosers de l’indret, i cau
son de les fulles que tremolen;

i on un prat on pasturen
els cavalls, dóna flors del temps
de primavera, i on l’aire
bufa dolçament…

vine aquí, Cipris,…
i en aquestes copes d’or vessa,
graciosament, afegint-lo
al nostre festival, el nèctar!

Enamorada

(D 252)(p. 245)
Em sembla com un déu, l’home
que seu al teu davant, i tan a prop
t’escolta absort com li parles dolçament
i riure-t’en amb amor.

En això no menteixo, em
salta dins del pit el cor; doncs si
et miro un sol instant, ja no puc
dir ni un mot,

se’m gela la llengua, i un subtil
foc no tarda en recórrer la meva pell,
no veuen res els meus ulls, l’oïda
em zumzeja, i una suor

freda em cobreix, i un temor m’agita
tot el cos, i estic, més que no pas l’herba,
pàl·lida, i sento que em resta poc
per quedar-me morta.

Eros

(D 260)(p. 253)
Eros em va sacsejar l’ànima
com un vent que a la muntanya
sobre els arbres cau.

Voldria la mort

(D 268)(p. 257)
I ja m’està agafant una ànsia
d’estar morta, i veure els lotus
amarats de rosada
a la riba de l’Aqueront.

 

Posted on

Et in Arcadia Ego. 1637

Uns pastors al bosc contemplen una tomba amb la inscripció “Et in Arcadia ego”. S’interpretaria com a memento mori, la mort que ens avisa “jo també sóc a l’Arcàdia” [i no us en podeu escapar]. Podia haver-se inspirat en l’Ègloga V de Virgili on apareix la tomba de Dafne.

Louvre

Poussin n’havia fet una versió anterior el 1627, i abans Guercino, la primera amb aquest tema. Les crítics assenyalen que el pastor que ressegueix l’ombra de l’altre simbolitza el descobriment de l’art segons la tradició descrita per Plini el vell (Història natural  XXXV 5, 15). Així, l’art és la manera que té l’home d’enfrontar la mortalitat. L’art estaria simbolitzat per la figura femenina.]
Erwin Panofsky suggereix que aquesta segona versió no és tant un avís de la mort com una acceptació contemplativa. Parlaria el difunt dient “jo també vaig ser a l’Arcàdia”, seguint a Herder, schiller i Goethe,  “Auch ich war in Arkadien (geboren)”. [aquesta interpetació podria enllaçar amb l’actitud d’Epicur d’acceptar que la vida és efímera, gaudir el que es pugui (Carpe Diem), i estar agraït pel que hem pogut viure].

L’Arcàdia simbolitzava la vida senzilla sense els afanys de poder i prestigi. Una vida cantada per Horaci a diversos poemes i sobretot al Beatus Ille, o la Oda a una vida solitària de Fray Luis de Leon.

[ jo en tinc una versió modificada i és que ja no tenim on fugir per trobar la pau, la vida al camp ja no és viable, tot està urbanitzat i el món virtual ple de soroll i missatges. Ens cal construir activa i tenaçment un entorn habitable mantenint a ratlla l’abocador de deixalles que ho envaeix tot .
També podem pensar que “et in Arcadia Ego” es pot generalitzar a tot el que és finit. La mort és el final definitiu però tota la vida està plena de finals. Hi ha un final de la infantesa, un final de la joventut, una final d’una etapa vivint a un lloc, un final d’una feina, una final d’una relació. Igual que l’organisme, constantment ens estem reconstruint.]

L’any 2005 en un viatge a Grècia vaig voler passar per l’Arcàdia i fer una excursió pel riu Lousios.

Posted on

Sonets a Orfeu. Rilke. 1922

Das I. Sonett

Da stieg ein Baum. O reine Übersteigung!
O Orpheus singt! O hoher Baum im Ohr!
Und alles schwieg. Doch selbst in der Verschweigung
ging neuer Anfang, Wink und Wandlung vor.

Tiere aus Stille drangen aus dem klaren
gelösten Wald von Lager und Genist;
und da ergab sich, dass sie nicht aus List
und nicht aus Angst in sich so leise waren,

sondern aus Hören. Brüllen, Schrei, Geröhr
schien klein in ihren Herzen. Und wo eben
kaum eine Hütte war, dies zu empfangen,

ein Unterschlupf aus dunkelstem Verlangen
mit einem Zugang, dessen Pfosten beben, –
da schufst du ihnen Tempel im Gehör.

Pujà un arbre llavors. Pur sobrepujament!
Oh, canta Orfeu! Oh gran arbre a l’orella!
I tot callà. P’rò fins en la callada
hi hagué un nou començar, senyal, mutació.

Animals de silenci sortien empenyent-se
del bosc clar deslliurat de coves i de nius
i es va veure llavors que no per arteria
ni no per por restaven en si talment quiets,

sinó perquè escoltaven. Bramar, cridar, rugir,
se’ls feien poc al cor: on fins llavors hi havia
una cabana a penes per dar acollida a això,

un aixopluc del més obscur desig
amb una entrada de muntants tremosos,
tu els erigires temples a l’oïda.

Das XIII. Sonett

Voller Apfel, Birne und Banane,
Stachelbeere… Alles dieses spricht
Tod und Leben in den Mund… Ich ahne…
Lest es einem Kind vom Angesicht,

wenn es sie erschmeckt. Dies kommt von weit.
Wird euch langsam namenlos im Munde?
Wo sonst Worte waren, fließen Funde,
aus dem Fruchtfleisch überrascht befreit.

Wagt zu sagen, was ihr Apfel nennt.
Diese Süße, die sich erst verdichtet,
um, im Schmecken leise aufgerichtet,

klar zu werden, wach und transparent,
doppeldeutig, sonnig, erdig, hiesig -:
O Erfahrung, Fühlung, Freude -, riesig!

Poma en saó, banana i pera,
grosella… Tot això parla de mort
i de vida en la boca… Sento, sento…
Com es veu en la cara d’un infant

quan les degusta. Això ve de molt lluny.
No se us fa a poc a poc l’inefable a la boca?
On sols hi havia mots llisquen sorpreses
de la polpa dels fruits de sobte alliberades.

Goseu de dir el que s’anomena poma:
tanta dolçor que de primer es condensa
per, lleument excitada en degustar-la,

tornar-se clara, desperta i transparent,
equívoca, solar i terrenal, d’aquí-:
Oh experiència, tacte, joia immensa!

Das XXI. Sonett

Frühling ist wiedergekommen. Die Erde
ist wie ein Kind, das Gedichte weiß;
viele, o viele…. Für die Beschwerde
langen Lernens bekommt sie den Preis.

Streng war ihr Lehrer. Wir mochten das Weiße
an dem Barte des alten Manns.
Nun, wie das Grüne, das Blaue heiße,
dürfen wir fragen: sie kanns, sie kanns!
Erde, die frei hat, du glückliche, spiele
nun mit den Kindern. Wir wollen dich fangen,
fröhliche Erde. Dem Frohsten gelingts.

O, was der Lehrer sie lehrte, das Viele,
und was gedruckt steht in Wurzeln und langen
schwierigen Stammen: sie singts, sie singts!

La primavera ha retornat. La terra
és com un nen que sap poemes, molts,
moltíssims…, oh! Pel gran esforç
del llarg estudi fet rep ara el premi.

Sever fou el seu mestre. Ens agradava veure
la blancor en la barba d’aquell home vell.
Ara, com el verd, com el blau es diuen,
podem preguntar-li, que ella ho sap, ho sap!

Terra de vacances, amb tots els infants
feliç ara juga. Volem atrapar-te,
radiant de joia. El més alegre ho aconseguirà.

Allò que el mestre li ensenyà, moltíssim,
i el que està imprès a les arrels i als llargs
troncs complicats: ella ho canta, ella ho canta!

SEGONA PART

Das I. Sonett

Atmen, du unsichtbares Gedicht!
Immerfort um das eigne
Sein rein eingetauschter Weltraum. Gegengewicht,
in dem ich mich rhythmisch ereigne.

Einzige Welle, deren
allmähliches Meer ich bin;
sparsamstes du von allen möglichen Meeren, –
Raumgewinn.

Wieviele von diesen Stellen der Raume waren schon
innen in mir. Manche Winde
sind wie mein Sohn.

Erkennst du mich, Luft, du, voll noch einst meiniger Orte?
Du, einmal glatte Rinde,
Rundung und Blatt meiner Worte.

Respirar, oh invisible poema!
Constantment entorn del propi ésser,
espai còsmic pur per intercanvi. Contrapès
en què rítmicament jo m’acompleixo.

Única onada de la qual
sóc mar, a poc a poc;
tu, el més amesurat de tots els mars possibles,-
guany d’espai.

Quants d’aquests llocs de l’espai foren
ja dins de mi. Hi ha més d’un vent
que és com fill meu.

Em reconeixes, aire, en altre temps ple encara dels meus llocs?

Tu, llisa escorça un dia,
corbesa i fulla dels meus morts?

[la respiració]

Das V. Sonett

Blumenmuskel, der der Anemone
Wiesenmorgen nach und nach erschließt,
bis in ihren Schoß das polyphone
Licht der lauten Himmel sich ergießt,

in den stillen Blütenstern gespannter
Muskel des unendlichen Empfangs,
manchmal so von Fülle übermannter,
dass der Ruhewink des Untergangs

kaum vermag die weitzurückgeschnellten
Blatterränder dir zurückzugeben:
du, Entschluss und Kraft von wieviel Welten!

Wir, Gewaltsamen, wir währen länger.
Aber wann, in welchem aller Leben,
sind wir endlich offen und Empfänger?

Oh múscul de la flor, que res no apressa,
tu que obres i’anèmona els matins
musicals de la prada, quan es vessa
la llum dels cels, sonora, calze endins.

Oh múscul de l’acolliment a tesa,
extàtic en l’estrella-flor silent,
a voltes tan feixuc de la riquesa
dels espais, que el repòs que duu el ponent

a males penes et retorna els caires
dels pètals sorns, esbatanats als aires.
Tu, de tants mons, decisió, poder!

Cruels, nosaltres som més duradors.
Però quan el copsem, per fi, l’obert?
En quina vida som acollidors?

Das XVII. Sonett

Wo, in welchen immer selig bewässerten Garten, an welchen
Bäumen, aus welchen zärtlich entblätterten Blüten-Kelchen
reifen die fremdartigen Früchte der Tröstung? Diese
köstlichen, deren du eine vielleicht in der zertretenen Wiese

deiner Armut findest. Von einem zum anderen Male
wunderst du dich über die Größe der Frucht,
über ihr Heilsein, über die Sanftheit der Schale,
und dass sie der Leichtsinn des Vogels dir nicht vorwegnahm und nicht die Eifersucht

unten des Wurms. Giebt es denn Bäume, von Engeln beflogen,
und von verborgenen langsamen Gärtnern so seltsam gezogen,
dass sie uns tragen, ohne uns zu gehören?

Haben wir niemals vermocht, wir Schatten und Schemen,
durch unser voreilig reifes und wieder welkes Benehmen
jener gelassenen Sommer Gleichmut zu stören?

On, en quins jardins sempre bellament arrosats, en quines
rares arbredes, en quins calzes de flors, tendrament esfullats,
brollen les insòlites fruites del conhort humanal? Les divines
fruites madures, de sabor exquisit, de les quals en els prats afollats

de la teva pobresa, potser en copses una. Sí, aquests dies,
amb la flonja saó, l’esclatant plenitud
de la fruita, amb la seva benigníssima pell, t’extasies.
I com t’admira que la frívola folga de l’ocell no se te l’hagi endut

ni l’enveja del cuc a la tija! ¿Hi ha, doncs, arbres oerfets
que els àngels sobrevolen, que conreen lentíssims jardiners secrets,
arbres purs, que no són de ningú, i ens les porten, les fruites?

¿I com és que nosaltres, esquemes i ombres només,
que ben tost madurem i ens marcim poc després,
no torbem l’assossec d’aquests plàcids estius amb l’estrèpit de les nostres lluites?

Das XXIX. Sonett

Stiller Freund der vielen Fernen, fühle,
wie dein Atem noch den Raum vermehrt.
Im Gebälk der finstern Glockenstühle
lass dich läuten. Das, was an dir zehrt,

wird ein Starkes über dieser Nahrung.
Geh in der Verwandlung aus und ein.
Was ist deine leidendste Erfahrung?
Ist dir Trinken bitter, werde Wein.

Sei in dieser Nacht aus Übermaß
Zauberkraft am Kreuzweg deiner Sinne,
ihrer seltsamen Begegnung Sinn.

Und wenn dich das Irdische vergaß,
zu der stillen Erde sag: Ich rinne.
Zu dem raschen Wasser sprich: Ich bin.

Amic silent de tantes llunyanies,
percep com el teu buf l’espai encara eixampla.
En el bigam dels tenebrosos jous de les campanes
deixa’t retrunyir. Tot el que de tu es nodreix

esdevé fort amb una menja així.
Entra i surt en la teva trasmudança.
Quina és l’experiència que et dol més?
T’és amargant el beure? Fes-te vi.

Sigues enmig d’aquesta nit de desmesura
una màgica força en la cruïlla
dels teus sentits, sentit del seu estrany retrobament.

I si de tu s’oblida el terrenal,
a la terra quieta digues: jo flueixo.
A l’aigua impetuosa fes esment: jo sóc.

Wera Ocukama Knoop, la jove ballarina que va inspirar els sonets a Orfeu

Rilke

Posted on

Der Schwan. Rilke. 1905

Diese Mühsal, durch noch Ungetanes
schwer und wie gebunden hinzugehn,
gleicht dem ungeschaffnen Gang des Schwanes.

Und das Sterben, dieses Nichtmehrfassen
jenes Grunds, auf dem wir täglich stehn,
seinem ängstlichen Sich-Niederlassen – :

in die Wasser, die ihn sanft empfangen
und die sich, wie glücklich und vergangen,
unter ihm zurückziehen, Flut um Flut;

während er unendlich still und sicher
immer mündiger und königlicher
und gelassener zu ziehn geruht.

Aquest treball feixuc d’anar
per l’encara no fet, difícil, com lligat,
s’assembla al caminar defectuós deñ cigne.

I el morir: no tocar mai més el sòl
sobre el qual ens drecem diàriament,
és com el seu covard deixar-se caure

dins les aigües que el reben dolçament
i que, talment felices i escolades,
sota d’ell es retiren, ona a ona;
mentre ell immensament quiet, segur,
cada cop més emancipat i regi
i més calmós es digna d’avançar.

Neue Gedichte

Posted on

In Memory Of W.B. Yeats I. Auden

I

He disappeared in the dead of winter:
The brooks were frozen, the airports almost deserted,
And snow disfigured the public statues;
The mercury sank in the mouth of the dying day.
What instruments we have agree
The day of his death was a dark cold day.

Far from his illness
The wolves ran on through the evergreen forests,
The peasant river was untempted by the fashionable quays;
By mourning tongues
The death of the poet was kept from his poems.

But for him it was his last afternoon as himself,
An afternoon of nurses and rumours;
The provinces of his body revolted,
The squares of his mind were empty,
Silence invaded the suburbs,
The current of his feeling failed; he became his admirers.

Now he is scattered among a hundred cities
And wholly given over to unfamiliar affections,
To find his happiness in another kind of wood
And be punished under a foreign code of conscience.
The words of a dead man
Are modified in the guts of the living.

But in the importance and noise of to-morrow
When the brokers are roaring like beasts on the floor of the
Bourse,
And the poor have the sufferings to which they are fairly
accustomed,
And each in the cell of himself is almost convinced of his
freedom,
A few thousand will think of this day
As one thinks of a day when one did something slightly unusual.

What instruments we have agree
The day of his death was a dark cold day.

II

You were silly like us; your gift survived it all:
The parish of rich women, physical decay,
Yourself. Mad Ireland hurt you into poetry.
Now Ireland has her madness and her weather still,
For poetry makes nothing happen: it survives
In the valley of its making where executives
Would never want to tamper, flows on south
From ranches of isolation and the busy griefs,
Raw towns that we believe and die in; it survives,
A way of happening, a mouth.

III

Earth, receive an honoured guest:
William Yeats is laid to rest.
Let the Irish vessel lie
Emptied of its poetry.

In the nightmare of the dark
All the dogs of Europe bark,
And the living nations wait,
Each sequestered in its hate;

Intellectual disgrace
Stares from every human face,
And the seas of pity lie
Locked and frozen in each eye.

Follow, poet, follow right
To the bottom of the night,
With your unconstraining voice
Still persuade us to rejoice;

With the farming of a verse
Make a vineyard of the curse,
Sing of human unsuccess
In a rapture of distress;

In the deserts of the heart
Let the healing fountain start,
In the prison of his days
Teach the free man how to praise.

Va desaparèixer en la cruesa de l’hivern,
els rierols eren glaçats, els aeroports quasi deserts,
la neu desfigurava les estàtues públiques,
s’enfonsava el mercuri dins la boca del dia agonitzant.
Els instruments que posseïm coincideixen:
el dia de la seva mort va ser de fred i núvols.

Lluny de la seva malaltia,
els llops escodrinyaven els boscos sempre verds,
el riu del camp no es va deixar temptar pels molls de moda;
les boques afligides
van ocultar als poemes la mort del seu poeta.

Però per a ell va ser l’últim captard com a ell mateix,
un captard de rumors i d’infermeres;
van insurgir-se les províncies del seu cos,
les places de la seva ment van quedar buides;
els suburbis, els va envair el silenci,
i es va estroncar el corrent dels seus sentits;
va convertir-se en els que l’admiraven.

Ara ja està escampat per cent ciutats
i totalment donat a afectes forasters,
a haver de ser feliç en altres boscos,
i a rebre càstigs sota un codi de consciència estranger.
Els mots d’un home mort
són esmenats en els budells dels vius.

Però ja en la importància i el soroll del demà
quan els aglotistes bramin com les bèsties a la Borsa
i els més pobres pateixin els suplicis a que ja estan força avesats,
i cadascú dintre la seva cel·la estigui convençut de ser ben lliure,
uns pocs milers hi pensaran, en aquest dia,
tal com pensen en dies que els han dut alguna cosa poc habitual.
Els instruments que posseïm coincideixen:
el dia de la seva mort va ser de fred i núvols.

II
Vas ser insensat com tots nosaltres; el teu do va sobreviure a tot:
a la parròquia de les dones riques, a la corrupció física,
a tu mateix. La boja Irlanda et va llençar a fer versos.
Ara Irlanda té encara la seva bogeria i el seu clima,
perquè la poesia no fa que passi res: només vol sobreviure
a la vall del seu fer-se, on cap executiu
no hi vol potinejar, i flueix cap el sud,
de masos aïllats i de penes actives,
de les crues ciutats on creiem i morim, i sobreviu
una manera de passar les coses, una boca.

III
Terra, acull un hoste insigne;
William Yeats vol descansar,
deixa que el carner d’Irlanda
vingui buit del seu parlar
Els gossos d’Europa borden
al malson de la foscor,
i els països vius esperen
enclaustrats d’odi i dolor.

L’horror de la inel·ligència
viu a cada rostre humà,
i els mars de bondat s’escampen
glaçats en tots els esguards.

Segueix, poeta, la via
que et porta al fons de la nit,
i amb la veu alleujadora
allibera’ns del neguit.

Que els teus solcs de poesia
esborrin els mals presents,
i amb un èxtasi de pena
canta els nostres sofriments.

Fes brollar la font del bàlsam
als deserts del cor humà,
i a la presó dels seus dies
ensenya l’home lliure de pregar.

Posted on

I got out of bed. Pharaoh. Jane Kenyon

I got out of bed
on two strong legs.
It might have been
otherwise. I ate
cereal, sweet
milk, ripe, flawless
peach. It might
have been otherwise.

But one day, I know,
it may be otherwise.

(Va fer canviar el “may” per “will” a l’últim vers)

Pharaoh

“The future ain’t what it used to be,”
said the sage of the New York Yankees
as he pounded his mitt, releasing
the red dust of the infield
into the harshly illuminated evening air.

Big hands. Men with big hands
make things happen. The surgeon,
when I asked how big your tumor was,
held forth his substantial fist
with its globed class ring.

Home again, we live as charily as strangers.
Things are off. Touch rankles, food
is not good. Even the kindness of friends
turns burdensome; their flowers sadden
us, so many and so fair.

I woke in the night to see your
diminished bulk lying beside me—
you on your back, like a sarcophagus
as your feet held up the covers. . . .
The things you might need in the next
life surrounded you—your comb and glasses,
water, a book and a pen.

L’escriptor Donald Hall parla de la poesia que s’escriu davant la mort, i esmenta els canvis recents que han dut a desenvolupar una medecina paliativa (que es dirigeix al benestar de la persona) en lloc del procés material de la malaltia, un objecte. Ell havia estat malalt i la seva parella, que havia estat estudiant seva, Jane Kenyon, escrivia aquests poemes preciosos. Al final serà ella qui morirà abans, de leucèmia, i Hall escriure dos volums de poesia sobre la seva absència. Em fa pensar en Ferdinand Hodler que quan la seva amant Valentine Godé-Darel va enmalaltir, es passava moltes hores al costat vetllant-la i pintant-la, i va deixar un testimoni impressionant i terrible de com anava minvant.

Posted on

Afterwards. Thomas Hardy

When the Present has latched its postern behind my tremulous stay
And the May month flaps its glad green leaves like wings,
Delicate-filmed as new-spun silk, will the neighbours say,
‘He was a man who used to notice such things’?

If it be in the dusk when, like an eyelid’s silent blink,
The dewfall-hawk comes crossing the shades to alight
Upon the wind-warped upland thorn, a gazer may think,
‘To him this must have been a familiar sight.’

If I pass during some nocturnal blackness, mothy and warm,
When the hedgehog travels furtively over the lawn,
One may say, ‘He strove that such innocent creatures should come to no harm,
But he could do little for them; and now is gone.’

If, when hearing that I have been stilled at last, they stand at the door,
Watching the full-starred heavens that winter sees,
Will this thought rise on those who will meet my face no more,
‘He was one who had an eye for such mysteries’?

And will any say when my bell of quittance is heard in the gloom,
And a crossing breeze cuts a pause in its outrollings,
Till they rise again, as they were a new bell’s boom,
‘He hears it not now, but used to notice such things’?

Versió de Marià Manent, “Poesia anglesa i Nordamericana”
Ed. Alpha, 1955

Quan el temps hagi clos el portal del meu estatge insegur,
i les fulloles de maig, brillants i fresques de saba,
batin com ales de seda, ¿dirà, potser, algú:
“D’aquestes coses bé prou s’adonava”?

I si fos cap al tard, quan, lleument com un esguard que es mig clou,
algun falcó de la nit, travessant l’ombra, venia
damunt l’arç ventejat, pensarà algú: “Ell bé prou
que l’haurà vist cada dia!”

Si el traspàs fós al cor d’una nit negra, amb un aire calent,
quan, tot esquiu, l’eriçó s’esmuny enllà de la prada,
“Perquè ningú no els fés mal, prou posà força esment,
i ara ja és mort, dirà algú, tal vegada”.

Si, sabent que a la fi em ve el repòs, són a la porta, esguardant
la gran celistia d’hivern, que la nit fa ampla i pia,
pensaran cor endins, els qui mai més no em veuran:
“Aquests misteris bé prou que els sabia!”

I si escolten el toc de l’adéu, al més pregon de la nit,
quan el vent trenca aquell solent, i pensen que s’acaba,
però torna més fort, ¿diran amb cor encongit:
“D’aquestes coses bé prou s’adonava”?

Versió de Josep M Jaumà

Quan el Present haurà passat la balda rere el meu trèmol viure
i el mes de maig batrà, content, com ales, les seves fulles
delicades com seda noufilada, ¿diran els meus veïns:
“Era un home que parava atenció en coses així”?

Si és al capvespree quan, com un silent aclucar de parpelles,
ve el falcó, com rosada, entre l’ombra, a posar
als arços alts vinclats pel vent, potser pensarà qui ho miri:
“Això devia ser-li una visió familiar.”

Si em moro una nit negra, plena d’insectes, càlida,
quan l’eriçó s’escorre furtivament pel gesp,
potser dirà algú: “Maldà perquè aquestes bestioles no sofrissin,
però poc pogué fer per elles; i ara ja no hi és.”

Si, en sentir que per fi he estat aturat, drets a la porta
guaiten el cel d’hivern estelat, gèlid,
¿se’ls acudirà de pensar, als qui no em veuran més el rostre:
“Era dels qui s’adonaven d’aquests misteris”?

¿I dirà algú, en sentir el meu toc de comiat en la foscúria,
si el travessa la brisa fent una pausa en el repic
fins que resorgeix amb so com de campana nova:
“Ara no ho sent, però se solia fixar en coses així”?

Posted on

Funeral blues. Auden

Stop all the clocks, cut off the telephone,
Prevent the dog from barking with a juicy bone,
Silence the pianos and with muffled drum
Bring out the coffin, let the mourners come.
Let aeroplanes circle moaning overhead
Scribbling on the sky the message He is Dead.
Put crepe bows round the white necks of the public doves,
Let the traffic policemen wear black cotton gloves.
He was my North, my South, my East and West,
My working week and my Sunday rest,
My noon, my midnight, my talk, my song;
I thought that love would last forever: I was wrong.
The stars are not wanted now; put out every one,
Pack up the moon and dismantle the sun,
Pour away the ocean and sweep up the woods;
For nothing now can ever come to any good.

Pareu tot els rellotges, desconnecteu tots els telèfons,
doneu al gos, perquè no bordi, l’os més suculent,
silencieu els pianos, i amb timbals amortits
emporteu-vos el fèretre, i que entrin els amics.

Que els avions gemeguin fent cercles dalt del cel
escrivint-hi el missatge: el meu amic ha mort;
poseu senyals de dol al coll blanc dels coloms,
i que els guardes es posin els guants negres de cotó.

Per mi, ell era el nord, el sud, l’est i l’oest,
el treball setmanal i el descans de diumenge,
migdia i mitjanit, paraules i cançons.
Jo em creia que l’amor podia durar sempre: anava errat.

No vull estrelles, ara; feu-me negra la nit,
enretireu la lluna, desarboreu el sol,
buideu el mar, desforesteu els boscos,
perquè ja res pot dur-me res de bo.