Obwohl ein jeder von sich strebt. Rilke. 1901

Und doch, obwohl ein jeder von sich strebt
wie aus dem Kerker, der ihn hasst und hält, –
es ist ein großes Wunder in der Welt:
ich fühle: alles Leben wird gelebt.

Wer lebt es denn? Sind das die Dinge, die
wie eine ungespielte Melodie
im Abend wie in einer Harfe stehn?
Sind das die Winde, die von Wassern wehn,
sind das die Zweige, die sich Zeichen geben,
sind das die Blumen, die die Düfte weben,
sind das die langen alternden Alleen?
Sind das die warmen Tiere, welche gehn,
sind das die Vögel, die sich fremd erheben?

Wer lebt es denn? Lebst du es, Gott, – das Leben?

I amb tot, mal que cad’u fuig d’ell mateix
tal com del càrcer que el reté i l’odia,
en el món s’acompleix un gran miracle:
ho sento, sí: tota vida és viscuda.

Qui, doncs, la viu? Seran les coses que
com una melodia no tocada
al capaltard estan com en una arpa?
Seran els vents que bufen de les aigües,
o bé les branques que es van fent senyals?
Seran les flors que teixeixen perfums,
o bé les llargues avingudes que envelleixen?
Seran els càlids animals tot caminant
o bé els ocells que estranyament, s’enlairen?

Qui, doncs, la viu? La vius tu, Déu, la vida?


Das Stundenbuch

In lieblicher Bläue blühet. Hölderlin. 1823

[fragment copiat per Waiblinger) 1823

In lieblicher Bläue blühet
mit dem metallenen Dache der Kirchthurm. Den umschwebet
Geschrei der Schwalben, den umgiebt die rührendste Bläue.
Die Sonne gehet hoch darüber und färbet das Blech,
im Winde aber oben stille krähet die Fahne.
Wenn einer unter der Gloke dann herabgeht, jene Treppen,
ein stilles Leben ist es, weil,
wenn abgesondert so sehr die Gestalt ist,
die Bildsamkeit herauskommt dann des Menschen.
Die Fenster, daraus die Gloken tönen, sind wie Thore an Schönheit.
Nemlich, weil noch der Natur nach sind die Thore,
haben diese die Ähnlichkeit von Bäumen des Walds.
Reinheit aber ist auch Schönheit.

En blau adorable floreix
amb el teulat de metall el campanar.
Al voltant hi planen xiscles d’orenetes,
l’abraça el blau més impressionant.
El sol s’enfila enlaire
i arroenta les planxes de bronze,
però, dalt de tot, al vent,
en silenci canta el penell.
I quan algú baixa els graons sota el batall,
la vida és dolça, perquè
si la figura s’ha separat tant, llavors
es mostra la concreció de l’home.
Les finestres, d’on dringuen les campanes,
són com portes a la bellesa. I és cert que,
puix que les portes són encara segons la natura,
tenen l’aspecte dels arbres del bosc. La puresa,
però, també és bellesa.

Innen aus Verschiedenem entsthet ein ernster Geist.
So sehr einfältig aber die Bilder, so sehr heilig sind die, daß
man wirklich oft fürchtet, die zu beschreiben.
Die Himmlischen aber, die immer gut sind,
alles zumal, wie Reiche, haben diese, Tugend und Freude.
Der Mensch darf das nachahmen.
Darf, wenn lauter Mühe das Leben, ein Mensch
aufschauen und sagen : so will ich auch seyn ?
Ja. So lange die Freundlichkeit noch am Herzen, die Reine,
dauert, misset nicht unglüklich der Mensch sich
der Gottheit.

A dins, neix del divers
un esperit sever. Tan simples,
però, tan sagrades
són les imatges, que sovint,
en veritat, descriure-les ens fa por. Els Celestes,
però, que sempre són plens de bondat, ho tenen tot,
semblant als rics, virtut i goig.
En això l’home els pot imitar.
¿Pot, un home, quan la vida és un feix de fatics,
mirar enlaire i dir: també
jo voldria ser així? Sí.
Mentre l’amistat, la pura,
roman al cor,
no dissortadament
es mesura l’home amb la divinitat.

Ist unbekannt Gott ? Ist er offenbar wie die Himmel ?
dieses glaub’ ich eher. Des Menschen Maaß ist’s.
Voll Verdienst, doch dichterisch,
wohnet der Mensch auf dieser Erde. Doch reiner
ist nicht der Schatten der Nacht mit den Sternen,
wenn ich so sagen könnte,
als der Mensch, der heißet ein Bild der Gottheit.

¿És desconegut Déu? ¿És visible
com el Cel? Això és el que crec.
Aquesta és la mesura de l’home.
Ben mereixedor, però poèticament habita
l’home en aquesta terra. I no més pura
és l’ombra de la nit amb les estrelles,
si ho podia dir així,
que l’home, que és com dir una imatge de la divinitat.

Giebt auf Erden ein Maaß ?
Es giebt keines. Nemlich
es hemmen der Donnergang nie die Welten des Schöpfers.
Auch eine Blume ist schön, weil sie blühet unter der Sonne.
Es findet das Aug’ oft im Leben
Wesen, die viel schöner noch zu nennen wären
als die Blumen. O! ich weiß das wohl!
Denn zu bluten an Gestalt und Herz,
und ganz nicht mehr zu seyn, gefällt das Gott ?
Die Seele aber, wie ich glaube, muß rein bleiben,
sonst reicht an das Mächtige auf Fittigen der Adler mit lobendem Gesange
und der Stimme so vieler Vögel.
Es ist die Wesenheit, die Gestalt ist’s.

¿Hi ha en la Terra una mesura? No n’hi ha
cap. I és que no frenen el camí del Tro
els mons del Creador. També
una flor és bella,
perquè floreix sota el sol. Sovint
en la vida l’ull troba éssers, que fóra
més bell anomenar-los que les flors i tot.
Oh!, prou que ho sé! Perquè
sagnar de cos i cor i ja no ser sencer,
¿plau al Déu? Però
l’ànima, i ho crec, cal que romangui
pura, si no, volant
l’àguila s’atansa al Poderós amb cants
de lloança i la veu de tants d’ocells.
Això és l’essència, és la forma.

Du schönes Bächlein, du scheinest rührend, indem du rollest so klar,
wie das Auge der Gottheit, durch die Milchstraße.
Ich kenne dich wohl,
aber Thränen quillen aus dem Auge. Ein heiteres Leben
seh’ ich in den Gestalten mich umblühen der Schöpfung, weil
ich es nicht unbillig vergleiche den einsamen Tauben auf dem Kirchhof.
Das Lachen aber scheint mich zu grämen der Menschen,
nemlich ich hab’ ein Herz.

Tu, bell torrent, em commous
mentre t’esbalces tan clar,
com l’ull de la Divinitat per la galàxia.
Prou que et conec; però les llàgrimes
neguen l’ull. Una vida joiosa
entorn meu veig florir en les formes de la Creació,
perquè no a tort ho comparo als coloms
solitaris entre les tombes. Diríeu, però,
que m’acora el riure dels homes;
i és que tinc cor.

Möcht’ ich ein Komet seyn ?
Ich glaube. Denn sie haben Schnelligkeit der Vögel ; sie blühen an Feuer,
und sind wie Kinder an Reinheit.
Größeres zu wünschen, kann nicht des Menschen Natur sich vermessen.
Der Tugend Heiterkeit verdient auch gelobt zu werden vom ernsten Geiste,
der zwischen den drei Säulen wehet
des Gartens. Eine schöne Jungfrau muß das Haupt umkränzen
mit Myrthenblumen, weil sie einfach ist
ihrem Wesen nach und ihrem Gefühl. Myrthen aber
giebt es in Griechenland.

¿Podria ser un cometa  jo? Crec que sí. Perquè
tenen la rapidesa dels ocells; floreixen
amb foc i són purs com els infants. Desitjar
un bé més gran és desmesurat per a la natura humana. El goig
de la virtut, també mereix que el lloï
l’esperit sever, que alena
entre les tres columnes del jardí. Una noia
bonica s’ha de coronar el cap
amb flors de murtra, perquè és senzilla
d’ésser i de sentiments.
Però les murtres són a Grècia.

Wenn einer in der Spiegel siehet,
ein Mann, und siehet darinn sein Bild, wie abgemahlt ;
es gleicht dem Manne.
Augen hat des Menschen Bild,
hingegen Licht der Mond.
Der König Œdipus hat ein Auge zuviel vieleicht.
Diese Leiden dieses Mannes, sie scheinen unbeschreiblich, unaussprechlich,
unausdrüklich.
Wenn das Schauspiel ein solches darstellt, kommt’s daher.

Si algú, un home, mira al mirall,
hi veu la seva imatge, com dibuixada,
i s’assembla a aquest home. Ulls té la imatge de l’home, llum,
en canvi, la lluna. El rei Èdip
potser té un ull de massa. Els sofriments
d’aquest home semblen indescriptibles,
inexpressables, indefinibles. Quan el drama
el representa, llavors això s’esdevé.

Wie ist mir’s aber, gedenk’ ich deiner jetzt ?
Wie Bäche reißt des Ende von Etwas mich dahin,
welches sich wie Asien ausdehnet.
Natürlich dieses Leiden, das hat Œdipus.
Natürlich ist’s darum.
Hat auch Herkules gelitten ?
Wohl. Die Dioskuren in ihrer Freundschaft
haben die nicht Leiden auch getragen ? Nemlich
wie Herkules mit Gott zu streiten, das ist Leiden.
Und die Unsterblichkeit im Neide dieses Leben,
diese zu theilen, ist ein Leiden auch.

Però ¿què n’és, de mi, que ara penso en tu?
Com els rius, se m’enduu, cap allà, la fi d’alguna cosa,
que s’escampa com Àsia. És clar,
aquest sofriment, el coneix Èdip. És clar que és per això.
¿Hèrcules també el sofrí?
I tant. ¿Els Dioscurs també, en llur amistat,
no suportaren sofriments? I és que lluitar
com Hèrcules, amb Déu, això és sofrir.
I compartir la immortalitat, enveja
d’aquesta vida, és també un sofriment.

Doch das ist auch ein Leiden, wenn
mit Sommerfleken ist bedekt ein Mensch,
mit manchen Fleken ganz überdekt zu seyn! das
thut die schöne Sonne : nemlich
die ziehet alles auf. Die Jünglinge führt die Bahn sie
mit Reizen ihrer Strahlen wie mit Rosen.
Die Leiden scheinen so, die Œdipus getragen, als wie
ein armer Mann klagt, daß ihm etwas fehle.
Sohn Laios, armer Fremdling in Griechenland!
Leben ist Tod, und Tod ist auch ein Leben.

Però també és un sofriment,
quan un home, cobert de cremades pel sol,
tot ell és una nafra! Vet aquí
el que fa el bell sol: ho fa esclatar
tot. Els joves mena pel camí
amb l’encís dels seus raigs, com amb roses.
Els sofriments, que Èdip suportà, s’assemblen
als d’un home pobre quan es plany, perquè li manca alguna cosa.
Fill de Laios, pobre estranger a Grècia!
La vida és mort, i la mort és també una vida.


[ participant del diví i alhora cremat per ell]

El més antic programa de l’idealisme alemany. 1795

Finalment la idea que ho uneix tot, la idea de la bellesa, entesa en el sentit més alt, platònic. Estic convençut que el més alt acte de la Raó, en tant que ella abarca totes les idees, és un acte estètic, i que la veritat i el bé, només en la bellesa estan agermanats. El filòsof ha de posseir tanta força estètica com el poeta. Els homes sense sentit estètic són els nostres filòsofs de la lletra. La filosofia de l’esperit és una filosofia estètica. No es pot ser espiritualment ric en res, fins i tot sobre la història no es pot raonar amb riquesa d’esperit – sense sentit estètic. Aquí s’ha de fer evident de que manquen els homes que no entenen cap idea – i que confessen amb prou franquesa que tot els és obscur tan aviat com es va més enllà de taules i registres.

La poesia reb d’aquesta manera una més alta dignitat, torna a ser al final el que era al principi – mestra de la humanitat, doncs ja no hi ha filosofia, ja no hi ha història, només la poesia sobreviurà a les altres ciències i arts.

Al mateix temps escoltem sovint que la multitud ha de tenir una Religió sensible. No només la multitud, també el filòsof té aquesta necessitat. Monoteisme de la Raó i del cor, politeisme de la imaginació i de l’art, això és el que ens cal!

Parlaré en primer lloc d’una idea que, pel que jo sé, encara no ha arribat al pensament de cap home – hem de tenir una nova mitologia, però aquesta mitologia ha d’estar al servei de les idees, ha d’arribar a ser una mitologia de la Raó.

Mentre no fem estètiques, és a dir, mitològiques, les idees, no tindran cap interès per al poble, i a la inversa: mentre la mitologia no sigui racional, el filòsof se n’ha d’avergonyir. Així finalment s’han de donar la mà il·lustrats i no il·lustrats, la mitologia s’ha de fer filosòfica per fer racional el poble, i la filosofia s’ha de fer mitològica per fer sensibles els filòsofs. Aleshores regnarà entre nosaltres una perpètua unitat. Mai més la mirada de menyspreu, mai més el tremolor cec del poble davant dels seus savis i sacerdots. Només aleshores ens espera l’igual conreu de totes les forces, tant les del singular com els de tots els individus. Cap força serà ja oprimida, aleshores regnarà una universal llibertat i igualtat dels esperits! – Un esperit més alt, enviat del cel, ha de fundar entre nosaltres aquesta nova Religió; serà la darrera obra, la més gran, de la humanitat.


(El text va aparèixer en una subhasta el 1913. La lletra és de Hegel però sembla inspirat per Hölderlin).

Tirallonga dels monosíl·labs. Joan Oliver

Déu

I tu, què vols?

Jo

Doncs jo sols vull
—ei, si pot ser—:

Un poc de fam
i un xic de pa.
Un poc de fred
i un poc de foc.
Un xic de son
i un poc de llit.
Un xic de set
i un poc de vi
i un poc de llet.

I un poc de pau.

Un poc de pas,
un poc de pes
i un poc de pis.

I un xic de niu.

Un xic de pic
i un poc de pac
—o un xic de sou
i un xic de xec.

I un poc de sol
i un poc de sal.
I un poc de cel.

Un xic de bé
i un xic de mal.
Un poc de mel
i un poc de fel.

I un poc de nit
i un xic de por,
i un poc de pit
i un xic de cor
i poc de crit.

I un xic de llum
i un xic de so:
un poc de llamp
i un xic de tro.

Un poc de goig
i un xic de bes
i un poc de coit.

I un xic de gos.

I un poc de gas.

Un poc del fort
i un poc del fluix.
I un poc de rom
i un poc de fum.

Un poc de lloc.

I un poc de joc
—tres reis, dos nous.

I un poc de groc
i un xic de gris
i un xic de verd.
I un xic de blau.

Un poc de tren
i un poc de nau;
i un xic de rem.

Un xic de vent.
I un poc de neu.
I un poc de rou.

I un poc de veu
—i un poc de vot.
I un poc de cant.
I un xic de vers.
I un xic de ball.

I d’art. I d’or.

Un poc de peix.
I un poc de greix.

I un xic de feix.
I un poc de gruix.
I un poc de carn
i un poc de sang;
i un poc de pèl.
I un poc de fang
i un xic de pols.

Un xic de flam
i un poc de gel.

Un poc de sant
i un xic de drac.
Un xic de risc
i un poc de rès
—i un poc de rus.

I un tros de camp
i un xic de fruit;
un tros de clos
prop de la llar
amb aus i flors.
I un poc de bosc
amb pins i brins.

I un xic de font.
I un xic de riu
i un poc de rec
i un poc de pont.
I un poc de gorg.

I un poc de mar
i un xic de port.

I un poc de llor.

Un xic de lli
i un poc de cuir
i un poc de pell
i un xic de fil.

Un poc de lluc
i xic de suc.

I un poc de porc.

I un xic de parc.

Un poc de gust
i un xic de rang.

I a més del meu
un poc del seu
i un xic del llur.

Vull ser: ruc? clerc?
bell? lleig? dret? tort?
gras? prim? llest? llosc?
nou? vell? ferm? flac?
bla? dur? buit? ple?
dolç? tosc? sec? moll?
greu? lleu? curt? llarg?
fosc? clar? xaix? fi?
Un poc de tot.

I a més, què vull?

Un xic de seny.

I un poc de temps.

I un xic de món.

I un poc de sort.

I un poc de mort.

I un poc de Vós.

Ei, si pot ser.

Kavafis. Viatge a Ítaca

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d’aventures, ple de coneixences.
Els Lestrígons i els Cíclops,
l’aïrat Posidó, no te n’esfereeixis:
són coses que en el teu camí no trobaràs,
no, mai, si el pensament se’t manté alt, si una
emoció escollida
et toca l’esperit i el cos alhora.
Els Lestrígons i els Cíclops,
el feroç Posidó, mai no serà que els topis
si no els portes amb tu dins la teva ànima,
si no és la teva ànima que els dreça davant teu.

Has de pregar que el camí sigui llarg.
Que siguin moltes les matinades d’estiu
que, amb quina delectança, amb quina joia!
entraràs en un port que els teus ulls ignoraven;
que et puguis aturar en mercats fenicis
i comprar-hi les bones coses que s’hi exhibeixen,
corals i nacres, mabres i banussos
i delicats perfums de tota mena:
tanta abundor com puguis de perfums delicats;
que vagis a ciutats d’Egipte, a moltes,
per aprendre i aprendre dels que saben.

Sempre tingues al cor la idea d’Ítaca.
Has d’arribar-hi, és el teu destí.
Però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys
i que ja siguis vell quan fondegis a l’illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que t’hagi de dar riqueses Ítaca.

Ítaca t’ha donat el bell viatge.
Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo.
Res més no té que et pugui ja donar.

I si la trobes pobra, no és que Ítaca t’hagi enganyat.
Savi com bé t’has fet, amb tanta experiència,
ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques.”

(versió de Carles Riba)