Menons Klagen um Diotima. Hölderlin. 1800

1
Täglich geh ich heraus, und such ein Anderes immer,
Habe längst sie befragt, alle die Pfade des Lands;
Droben die kühlenden Höhn, die Schatten alle besuch ich,
Und die Quellen, hinauf irret der Geist und hinab,
Ruh erbittend; so flieht das getroffene Wild in die Wälder,
Wo es um Mittag sonst sicher im Dunkel geruht;
Aber nimmer erquickt sein grünes Lager das Herz ihm,
Jammernd und schlummerlos treibt es der Stachel umher.
Nicht die Wärme des Lichts und nicht die Kühle der Nacht hilft,
Und in Wogen des Stroms taucht es die Wunden umsonst.
Und wie ihm vergebens die Erd ihr fröhliches Heilkraut
Reicht, und das gärende Blut keiner der Zephire stillt,
So, ihr Lieben! auch mir, so will es scheinen, und niemand
Kann von der Stirne mir nehmen den traurigen Traum?

1
Surto un dia i un altre i és Altra cosa el que busco,
ja fa molt de temps que pregunto els camins del país;
sé la frescor dels cimals, allà dalt; i les fonts i les ombres;
vaga el meu cor de l’un a l’altre cantó
en cerca de calma i de pau; així corre la bèstia pels boscos,
allà on el guardava fins ara la fosca al migdia;
no reviscola el seu cor aquell jaç de verdor que hi tenia,
ni dorm i rondina quan sent a la pell el fibló;
no ajuda L’escalf de la llum ni hi ajuda la fresca nocturna
i banya debades les seves ferides al riu.
I així corn la terra és en va que lï abasta, joiosa, les herbes
que curen i el zèfir no calma la sang que Lí bull,
així, benaurats, sembla que a mi em succeeixi, i ningú
pot llevar-me del front aquest somni funest.

2
Ja! es frommet auch nicht, ihr Todesgötter! wenn einmal
Ihr ihn haltet, und fest habt den bezwungenen Mann,
Wenn ihr Bösen hinab in die schaurige Nacht ihn genommen,
Dann zu suchen, zu flehn, oder zu zürnen mit euch,
Oder geduldig auch wohl im furchtsamen Banne zu wohnen,
Und mit Lächeln von euch hören das nüchterne Lied.
Soll es sein, so vergiß dein Heil, und schlummere klanglos!
Aber doch quillt ein Laut hoffend im Busen dir auf,
Immer kannst du noch nicht, o meine Seele! noch kannst dus
Nicht gewohnen, und träumst mitten im eisernen Schlaf!
Festzeit hab ich nicht, doch möcht ich die Locke bekränzen;
Bin ich allein denn nicht? aber ein Freundliches muß
Fernher nahe mir sein, und lächeln muß ich und staunen,
Wie so selig doch auch mitten im Leide mir ist.

2
Sí! De res no serveix, déus de la mort, una súplica
o la brega amb vosaltres, burxar-vos, quan heu atrapat
i teniu aferrat i ben ferm sota el vostre domini aquest home
i tots plens de malícia el guardeu en la nit que esborrona;
ni tan sols no serveix suportar pacientment tal exili terrible
o escoltar amb un somriure les vostres cançons, assenyats.
Si cal que així sigui, no et salvis, llavors reposa en silenci.
Un to d’esperança ressona de dins del teu pit:
encara no pots abastar-ho, no pots avesar-t’hi, oh, anima
meva!, somnies colgat en un son tot feixuc.
No és festa per a mi, í, amb tot, en el front hi voldria corona;
i doncs, ¿no estic sol? Ho estic, però un signe amistós
ha de venir-me, de lluny, i he de somriure i sorprendre’m
en veure’m així de feliç, però voltat de dolor.

3
Licht der Liebe! scheinest du denn auch Toten, du goldnes!
Bilder aus hellerer Zeit, leuchtet ihr mir in die Nacht?
Liebliche Gärten, seid, ihr abendrötlichen Berge,
Seid willkommen und ihr, schweigende Pfade des Hains,
Zeugen himmlischen Glücks, und ihr, hochschauende Sterne,
Die mir damals so oft segnende Blicke gegönnt!
Euch, ihr Liebenden auch, ihr schönen Kinder des Maitags,
Stille Rosen und euch, Lilien, nenn ich noch oft!
Wohl gehn Frühlinge fort, ein Jahr verdrängt das andre,
Wechselnd und streitend, so tost droben vorüber die Zeit
Über sterblichem Haupt, doch nicht vor seligen Augen,
Und den Liebenden ist anderes Leben geschenkt.
Denn sie alle, die Tag und Jahre der Sterne, sie waren,
Diotima! um uns innig und ewig vereint;

3
Daurada lluor de l’amor!, que els morts, fins i tot, il•lumines!
Signes de temps amb més llum, que brilleu en la nit per a mi!
Jardins amatents, muntanyes vermelles del sol de la posta,
sigueu benvinguts; i vosaltres, camins encalmats del bosquet,
signes del goig celestial, i vosaltres, estels poderosos
que sovint, temps enrere, em lloàveu només amb l’esguard!
A vosaltres, no menys estimats, fills adorables d’un dia de maig,
roses callades i lliris, sovint us evoco!
Fuig el bon temps i tothora una anyada una altra l’expulsa,
canviant i bregosa, així passa el temps tot bramant
damunt el cap dels que moren, no pas per als ulls benaurats:
que els és atorgada una vida distinta als amants.
Els dies i els mesos i els anys dels planetes, plegats, Diotima!,
es troben per sempre al voltant de nosaltres, presents.

4
Aber wir, zufrieden gesellt, wie die liebenden Schwäne,
Wenn sie ruhen am See, oder auf Wellen gewiegt,
Niedersehn in die Wasser, wo silberne Wolken sich spiegeln,
Und ätherisches Blau unter den Schiffenden wallt,
So auf Erden wandelten wir. Und drohte der Nord auch,
Er, der Liebenden Feind, klagenbereitend, und fiel
Von den Ästen das Laub, und flog im Winde der Regen,
Ruhig lächelten wir, fühlten den eigenen Gott
Unter trautem Gespräch, in Einem Seelengesange,
Ganz in Frieden mit uns und kindlich allein.
Aber das Haus ist öde mir nun, und sie haben mein Auge
Mir genommen, auch mich hab ich verloren mit ihr.
Darum irr ich umher, und wohl, wie die Schatten, so muß ich
Leben, und sinnlos dünkt lange das Übrige mir.

4
Nosaltres, però, units i feliços, com cignes amics
que jeuen al llac o, bressats per les ones, contemplen
ficats dins de l’aigua els reflexos que brillen dels núvols de plata
i 1’oneig blau eteri per sota del seu navegar,
fem via, com ells, en la terra. Bufava, potent, tramuntana,
enemiga d’amants, principi de queixes; les fulles,
branques enllà s’envolaven, empeses pel vent i la pluja:
nosaltres somrèiem feliços, sentíem un déu cadascú,
fiats entre els mots; units els nostres esperits en un càntic,
en pau avinguts, alegres i sols com ínfants.
Ara la casa és tota deserta i m’han pres la mirada
dels ulls; en perdre-la a ella, tot jo m’he perdut.
Per això vaig errant i és segur que per sempre viuré com una ombra:
ja fa molt de temps que no trobo en cap cosa sentit.

5
Feiern möcht ich; aber wofür? und singen mit Andern,
Aber so einsam fehlt jegliches Göttliche mir.
Dies ists, dies mein Gebrechen, ich weiß, es lähmet ein Fluch mir
Darum die Sehnen, und wirft, wo ich beginne, mich hin,
Daß ich fühllos sitze den Tag und stumm wie die Kinder,
Nur vom Auge mir kalt öfters die Träne noch schleicht,
Und die Pflanze des Felds und der Vögel Singen mich trüb macht,
Weil mit Freuden auch sie Boten des Himmlischen sind,
Aber mir in schaudernder Brust die beseelende Sonne,
Kühl und fruchtlos mir dämmert, wie Strahlen der Nacht,
Ach! und nichtig und leer, wie Gefängniswände, der Himmel
Eine beugende Last über dem Haupte mir hängt!

5
Voldria fer festes… però, ¿a qui? Voldria cantar amb una colla;
tot sol, emperò, cm trobo esqueixat del diví.
Aquest és el crim que he comès, prou que ho sé, que un cruel malefici
em té tots els membres eixorcs í m’esguerra el camí,
malmeto els meus dies í em quedo callat, com les criatures;
només, de vegades, em brolla dels ulls un plor tot glaçat
i em torben les plantes del camp i el cant de 1’ocell que refila,
i em són, amb la seva alegria, missatge del cel.
Però el sol, que tot ho revifa, estèril i fred, ara ombreja
el meu pit que tremola talment com els raigs de la nit
Buit, convertit en no res, com parets de masmorra,
per sobre el meu cap el cel és un llast que afeixuga i res més.

6
Sonst mir anders bekannt! o Jugend, und bringen Gebete
Dich nicht wieder, dich nie? führet kein Pfad mich zurück?
Soll es werden auch mir, wie den Götterlosen, die vormals
Glänzenden Auges doch auch saßen an seligem Tisch,
Aber übersättigt bald, die schwärmenden Gäste,
Nun verstummet, und nun, unter der Lüfte Gesang,
Unter blühender Erd entschlafen sind, bis dereinst sie
Eines Wunders Gewalt, sie, die Versunkenen, zwingt,
Wiederzukehren und neu auf grünendem Boden zu wandeln. –
Heiliger Othem durchströmt göttlich die lichte Gestalt,
Wenn das Fest sich beseelt, und Fluten der Liebe sich regen,
Und vom Himmel getränkt, rauscht der lebendige Strom,
Wenn es drunten ertönt, und ihre Schätze die Nacht zollt,
Und aus Bächen herauf glänzt das begrabene Gold. –

6
Oh, joventut altrament coneguda, ¿hí haurà cap pregària
capaç de refer-te? ¿Hi haurà cap camí que m’hi porti de nou?
¿M’haurà de passar talment com a aquells infidels que en haver-se
assegut a les taules felices amb ull lluminós,
com hostes fanàtícs, aviat sadollats a vessar de les menges,
són ara callats i dessota del càntic de l’aire
reposen colgats sota un sòl en florida, fiats en 1’espera
que un signe del cel els obligui a tornar, els abissats,
a la terra per tal que caminin de nou sobre camps que verdegen?
Un hàlit sagrat s’expandeix, divinal, per les lúcides formes
quan fa revifalla la festa i els rius de 1’amor s’embraveixen,
quan brama el corrent ple de vida, tot ebri de cel,
i a baix tot ressona i la nit ofereix els béns preciosos,
i brilla en la llera dels rius el tresor enterrat.

7
Aber o du, die schon am Scheideweg mir damals,
Da ich versank vor dir, tröstend ein Schöneres wies,
Du, die Großes zu sehen und froher die Götter zu singen,
Schweigend, wie sie, mich einst stillebegeisternd gelehrt,
Götterkind! erscheinst du mir, und grüßest, wie einst, mich,
Redest wieder, wie einst, höhere Dinge mir zu?
Siehe! weinen vor dir, und klagen muß ich, wenn schon noch
Denkend edlerer Zeit, dessen die Seele sich schämt.
Denn so lange, so lang auf matten Pfaden der Erde
Hab ich, deiner gewohnt, dich in der Irre gesucht,
Freudiger Schutzgeist! aber umsonst, und Jahre zerrannen,
Seit wir ahnend um uns glänzen die Abende sahn.

7
Tu, però, que quan jo defallia als camins que s’encreuen,
més alta bellesa em mostraves, com ara un consol;
tu, que vas ensenyar-me el sublim amb callat entusiasme,
i a cantar més joiós els meus dies, callat, com són ells,
filla dels déus!, ¿no tornaràs fins a mi, a saludar-me?,
¿no parlaràs de bell nou del més gran, com vas fer?
Mira com he de plorar davant teu i queixar-me, encara
que pensi, amb vergonya, en els dies tan nobles passats.
Molt, certament, t’he buscat pels camins desolats de la terra;
de tu acostumat, t’he buscat sense guia pertot;
feliç esperit que preserves! Ha estat endebades; molts d’anys
han passat d’ençà que miràvem les tardes radiants, amb anhel.

8
Dich nur, dich erhält dein Licht, o Heldin! im Lichte,
Und dein Dulden erhält liebend, o Gütige, dich;
Und nicht einmal bist du allein; Gespielen genug sind,
Wo du blühest und ruhst unter den Rosen des Jahrs;
Und der Vater, er selbst, durch sanftumatmende Musen
Sendet die zärtlichen Wiegengesänge dir zu.
Ja! noch ist sie ganz! noch schwebt vom Haupte zur Sohle,
Stillherwandelnd, wie sonst, mir die Athenerin vor.
Und wie, freundlicher Geist! von heitersinnender Stirne
Segnend und sicher dein Strahl unter die Sterblichen fällt,
So bezeugest du mirs, und sagst mirs, daß ich es andern
Wiedersage, denn auch andere glaubten es nicht,
Daß unsterblicher doch, denn Sorg und Zürnen, die Freude
Und ein goldener Tag täglich am Ende noch ist.

8
A tu solament, heroïna, la llum que irradies preserva en la llum,
i la teva paciència et fa viva, oh., bondat!;
que mai no estàs sola; t’escorta la colla de jocs d’ínfantesa,
i floreixes, descanses voltada de roses tot 1’any.
I és el Pare, ell mateix í no altre, amb 1’alè tot dolçor de les Muses
qui et porta una tendra, amorosa cançó de bressol.
És aquí! Del cap fins als peus jo la veig davant meu,
ben entera, suspesa, com sempre callada, la noia d’Atenes.
Esperit amical!, que així com el raig del teu front amb senderi
beneeix amb fermesa i s’escampa entre els pobres mortals,
així m’anuncies, i ho dius per tal que els altres ennovi
-aquells, fins i tot, descreguts, que no volen tenir-ne ni esment-
com és d’immortal l’alegria, molt més que el neguít i 1’enuig,
i que un día hi ha d’or, al final, coronant tots els dies.

9
So will ich, ihr Himmlischen! denn auch danken, und endlich
Atmet aus leichter Brust wieder des Sängers Gebet.
Und wie, wenn ich mit ihr, auf sonniger Höhe mit ihr stand,
Spricht belebend ein Gott innen vom Tempel mich an.
Leben will ich denn auch! schon grünts! wie von heiliger Leier
Ruft es von silbernen Bergen Apollons voran!
Komm! es war wie ein Traum! Die blutenden Fittiche sind ja
Schon genesen, verjüngt leben die Hoffnungen all.
Großes zu finden, ist viel, ist viel noch übrig, und wer so
Liebte, gehet, er muß, gehet zu Göttern die Bahn.
Und geleitet ihr uns, ihr Weihestunden! ihr ernsten,
Jugendlichen! o bleibt, heilige Ahnungen, ihr
Fromme Bitten! und ihr Begeisterungen und all ihr
Guten Genien, die gerne bei Liebenden sind;
Bleibt so lange mit uns, bis wir auf gemeinsamem Boden
Dort, wo die Seligen all niederzukehren bereit,
Dort, wo die Adler sind, die Gestirne, die Boten des Vaters,
Dort, wo die Musen, woher Helden und Liebende sind,
Dort uns, oder auch hier, auf tauender Insel begegnen,
Wo die Unsrigen erst, blühend in Gärten gesellt,
Wo die Gesänge wahr, und länger die Frühlinge schön sind,
Und von neuem ein Jahr unserer Seele beginnt.

9

Així doncs, celestials!, us en dóno les gràcies. Ja brollen de nou
els precs de qui us canta, d’un pit més lleuger i encalmat,
com llavors, en el temps que m’estava als cimals solellosos amb ella;
un déu, des de dintre del temple, ara parla i em mou.
Viuré! Els camps ja verdegen! Talment com de lira sagrada,
ressonen i em criden els cims argentats d’Apol•ló.
Vine! Haurà estat com un somni! Les ales que estaven ferides
ja tenen salut, 1’esperança ben jove reneix.
Molta grandesa ens espera a tots dos, que n’hi ha molta, i aquell
que talment va estimar, enfila la via dels déus.
I feu-nos costat, vosaltres, hores sagrades, solemnes,
joves per sempre! Quedeu-vos, presagis sagrats
i precs pietosos! Quedeu-vos, vosaltres, que sou entusiasme
i els genis amables, que us plau de restar amb els amants.
Quedeu-vos al nostre costat fins al dia que en terra comuna
-allà on els feliços esperen tranquils retornar fins a baix,
on viuen les àguiles i on són els estels, emissaris del Pare,
on viuen les Muses, el lloc d’on provenen herois i amadors
­puguem retrobar-nos plegats; o aquí, en aquesta illa amb rosada,
on els nostres, per fi, floriran envoltats de jardins,
on el càntic és cert i perdura tothora el bon temps amb ufana,
i un any recomença, en les ànimes nostres, tot nou.

Abendphantasie. 1799

Vor seiner Hütte ruhig im Schatten sitzt
Der Pflüger, dem Genügsamen raucht sein Herd.
Gastfreundlich tönt dem Wanderer im
Friedlichen Dorfe die Abendglocke.

Davant la cabana, tranquil a l’ombra reposa
el pagès, mentre fumeja el seu humil fogó,
i el toc amic de la campa del vespre
acull el caminant.

Wohl kehren itzt die Schiffer zum Hafen auch,
In fernen Städten, fröhlich verrauscht des Markts
Geschäftger Lärm; in stiller Laube
Glänzt das gesellige Mahl den Freunden.

També els mariners tornen cap el port.
A les ciutats lluny, alegrement s’apaga als mercats
la fressa dels negocis, en un tranquil pergol
L’àpat convivencial brilla per als amics.

Wohin denn ich? Es leben die Sterblichen
Von Lohn und Arbeit; wechselnd in Müh’ und Ruh
Ist alles freudig; warum schläft denn
Nimmer nur mir in der Brust der Stachel?

On aniré jo? Viuen els mortals
del sou i la feina, i són feliços
alternant esforç i repòs, perquè doncs
només em punxa a mi al pit l’agulló?

Am Abendhimmel blühet ein Frühling auf;
Unzählig blühn die Rosen und ruhig scheint
Die goldne Welt; o dorthin nimmt mich,
Purpurne Wolken! und möge droben

La primavera floreix al cel del vespre;
Les roses floreixen innombrables i semblen tranquil·les
El món daurat; o allà em porta
Núvols porpres! i pot amunt

In Licht und Luft zerrinnen mir Lieb’ und Leid! –
Doch, wie verscheucht von töriger Bitte, flieht
Der Zauber; dunkel wirds und einsam
Unter dem Himmel, wie immer, bin ich –

L’amor i la pena es fonen en la llum i l’aire. –
Tot i així, com si fos foragitat per una petició insensata, fuig
La màgia; es fa fosc i solitari
Sota el cel, com sempre, estic …

Komm du nun, sanfter Schlummer! zu viel begehrt
Das Herz; doch endlich, Jugend! verglühst du ja,
Du ruhelose, träumerische!
Friedlich und heiter ist dann das Alter.

Vens ara, suau somni! massa buscat
El cor; finalment, joventut! et cremes
Ets inquiet, somiador!
La vellesa és tranquil·la i alegre.

An Zimmern. Hölderlin. 1812

Die Linien des Lebens sind Verschieden
Wie Wege sind, und wie der Berge Gränzen.
Was Hir wir sind, kan dort ein Gott ergänzen
Mit Harmonien und ewigem Lohn und Frieden.

1812

Les línies de la vida són diverses,
Com els camins, i els confins de les serres.
El que som, Déu allí pot completar-ho
Amb harmonies, paga eterna i pau.

(versió de Riba)

Diverses són les ratlles de la vida,
Com els camins i les carenes de muntanyes,
El que aquí som, un Déu allà pot completar-ho,
Amb harmonies, paga i pau eternes

(Carbonell)

Les línies de la vida són diverses,
Com els camins són, i com les carenes de les serres.
El que aquí som, un Déu allà pot completar-ho
Amb harmonies, paga eterna i pau.

(jo)

 

Vespers. Horae Canonicae. Auden

If the hill overlooking our city has always been known as Adam’s Grave, only at dusk can you see the recumbent giant, his head turned to the west, his right arm resting for ever on Eve’s haunch,

can you learn, from the way he looks up at the scandalous pair, what a citizen really thinks of his citizenship,

just as now you can hear in a drunkard’s caterwaul his rebel sorrows crying for a parental discipline, in lustful eyes perceive a disconsolate soul,

scanning with desperation all passing limbs for some vestige of her faceless angel who in that long ago when wishing was a help mounted her once and vanished:

For Sun and Moon supply their conforming masks, but in this hour of civil twilight all must wear their own faces.

And it is now that our two paths cross.

Both simultaneously recognise his Anti-type: that I am an Arcadian, that he is a Utopian.

He notes, with contempt, my Aquarian belly: I note, with alarm, his Scorpion’s mouth.

He would like to see me cleaning latrines: I would like to see him removed to some other planet.

Neither speaks. What experience could we possibly share?

Glancing at a lampshade in a store window, I observe it is too hideous for anyone in their senses to buy: He observes it is too expensive for a peasant to buy.

Passing a slum child with rickets, I look the other way: He looks the other way if he passes a chubby one.

I hope our senators will behave like saints, provided they don’t reform me: He hopes they will behave like baritoni cattivi, and, when lights bum late in the Citadel, I (who have never seen the inside of a police station) am shocked and think: ‘Were the city as free as they say, after sundown all her bureaus would be huge black stones’:

He (who has been beaten up several times) is not shocked at all but thinks: ‘One fine night our boys will be working up there.’

You can see, then, why, between my Eden and his New Jerusalem, no treaty is negotiable.

In my Eden a person who dislikes Bellini has the good manners not to get born: In his New Jerusalem a person who dislikes work will be very sorry he was born.

In my Eden we have a few beam-engines, saddle-tank locomotives, overshot waterwheels and other beautiful pieces of obsolete machinery to play with: In his New Jerusalem even chefs will be cucumber-cool machine minders.

In my Eden our only source of political news is gossip: In his New Jerusalem there will be a special daily in simplified spelling for non-verbal types.

In my Eden each observes his compulsive rituals and superstitious tabus but we have no morals: In his New Jerusalem the temples will be empty but all will practise the rational virtues.

One reason for his contempt is that I have only to close my eyes, cross the iron footbridge to the tow-path, take the barge through the short brick tunnel and

there I stand in Eden again, welcomed back by the krumhorns, doppions, sordumes of jolly miners and a bob major from the Cathedral (romanesque) of St Sophie (Die Kalte):

One reason for my alarm is that, when he closes his eyes, he arrives, not in New Jerusalem, but on some august day of outrage when hellikins cavort through ruined drawing-rooms and fish-wives intervene in the Chamber or

some autumn night of deletions and noyades when the unrepentant thieves (including me) are sequestered and those he hates shall hate themselves instead.

So with a passing glance we take the other’s posture; already, our steps recede, heading, incorrigible each, towards his kind of meal and evening.

Was it (as it must look to any god of cross-roads) simply a fortuitous intersection of life-paths, loyal to different fibs ?

or also a rendezvous between accomplices who, in spite of themselves, cannot resist meeting

to remind the other (do both, at bottom, desire truth?) of that half of their secret which he would most like to forget

forcing us both, for a fraction of a second, to remember our victim (but for him I could forget the blood, but for me he could forget the innocence)

on whose immolation (call him Abel, Remus, whom you will, it is one Sin Offering) arcadias, utopias, our dear old bag of a democracy, are alike founded:

For without a cement of blood (it must be human, it must be innocent) no secular wall will safely stand.


Per bé que el turó que domina la ciutat ha estat sempre conegut amb el nom de Tomba d’Adam, és només a hora foscant que es veu el gegant jacent, ambm el cap girat a ponent i a la dreta descansant per sempre més damunt l’anca d’Eva.

que hom pot descobrir, per la manera en què contempla la desedificant parella, quin concepte té el ciutadà de la ciutadania.

Talment com ara es pot sentir en el marrameu de l’embriac el dolor rebel que clama disciplina paternal, en l’esguard lasciu apercebre una ànima inconsolable,

que escodrinya desesperadament els gambirots que passen i hi cerca vestigis del seu Àngel sense cara que molt de temps ha quan desitjar servia d’alguna cosa la va cavalcar una vegada i desaparegué:

Car el sol i la lluna forneixen llurs màscares igualadores, però en aquesta hora de crepuscle civil tots han de dur posades llurs pròpies cares.

I és ara que els nostres dos camins s’encreuen.

Tots dos reconeixem alhora l’antitipus de l’altre: que jo sóc un arcàdic, que ell és un utopista.

El s’adona amb menyspreu del meu ventre d’Aquari; i jo, alarmat, de la seva boca d’Escorpió.

Li agradaria veure’n netejant latrines; i a mi veure’l traslladat a un altre planeta.

Cap dels dos no parla. Quina experiència podríem compartir?

Mirant una pantalla que hi ha en un aparador, faig notar que és massa horrible perquè ningú en bon seny la compri; ell fa notar que és massa cara per que la pugui comprar un pagès.

Passant prop d’un vailet de suburbi malalt de raquitisme, jo miro cap a l’altre costat; ell hi mira, si en passa un de galtaplè.

Jo espero que els nostres senadors es captindran com sants, posat que no em vulguin reformar; ell espera que es captindran com baritoni cattivi, i, quan els llums cremen a la Ciutadella a gran hora de la nit,

a mi (que no he estat mai en una comissaria de policia) em xoca i penso: “Si la ciutat fos lliure com diuen, a sol colgat totes les oficines serien grans blocs de pedra negra”;

ell (que ha estat atonyinat diverses vegades) no se n’estranya gens ni mica, ans pensa: “un gran vespre la nostra gent hi treballarà”.

Ja veieu, doncs, per què entre el meu Edèn i la seva Nova Jerusalem cap tracte no es pot negociar.

Al meu Edèn qui avorreix Bellini té la bona educació de no haver nascut; a la seva Nova Jerusalem qui avorreix el treball, li sabrà força greu haver nascut.

A meu Edèn tenim unes quantes màquines de balancí, locomotores amb tènder, rodes hidràuliques i alres ginys antiquats amb els quals jugar; a la seva Nova Jerusalem àdhuc els xefs seran com qui, amb la sang més fresa que un peix, vigila una màquina.

Al meu Edèn l’única font d’informació política que tenim és el xafardeig; a la seva Nova Jerusalem, hi haurà un diari especial en ortografia simplificada per a gent no gaire enlletrada.

Al meu Edèn tothom observa rituals compulsius i tabús supersticiosos, però ens manca sentit moral; a la seva Nova Jerusalem els temples seran buits però tothom practicarà les virtuts racionals.

Una de les raons del seu menspreu és que no haig de fer sinó tancar els ulls, travessar el pont de ferro fins al camí de sirga, passar amb la gavarra pel curt túnel de maons, i ve-te’m aquí de nou a l’Edèn, on em tornen a acollir els corns, doppioni i fagots de xalestos minaires, i el tritlleig de la catedral (romànica) de Santa Sofia (Die Kalte):

Una de els raons del meu esverament és que quan ell tanca els ulls entra, no a la Nova Jerusalem, ans en un dia august d’atrocitats en què diablons guimben per sales atrotinades i peixateres intervenen a la Cambra o

en una nit tardorenca de delacions i rivals ofegats, en què lladres impenitents (jo mateix inclòs) són arrestats i aquells que ell odia s’han d’odiar ells mateixos.

Així, doncs, amb un ràpid cop d’ull determinem l’actitud de l’altre; les nostres passes reculen, i ens aviem, inesmenables, cadascú al seu àpat i la seva vetllada.

Fou simplement (com deu semblar a qualsevol déu de cruïlla) un encreuament fortuït de camins de vida, lleials a diferents faules?

O bé una cita entre còmplices que, malgrat ells, no se saben estar de trobar-se.

Per fer memòria a l’altre (delegem tots dos, en el fons, la veritat?) d’aquella meitat de llur secret que ell més voldria oblidar, obligant-nos als dos, per una fracció de segon, a recordar la nostra víctima (si no fos per ell, jo oblidaria la sang; si no fos per mi, ell oblidaria la innocència).

Damunt la immolació de la qual (diguem-li Abel, Remus o qui vulgueu, és el mateix Sacrifici pels Pecats) arcàdies, utopies, el nostre vell sarró de la democràcia, es fonamenten semblantment:

Car sense ciment de sang (cal que sigui humana, cal que sigui innocent) cap mur secular no pot sostenir-se amb seguretat.

We Too Had Known Golden Hours. Auden

We, too, had known golden hours
When body and soul were in tune,
Had danced with our true loves
By the light of a full moon,
And sat with the wise and good
As tongues grew witty and gay
Over some noble dish
Out of Escoffier;
Had felt the intrusive glory
Which tears reserve apart,
And would in the old grand manner
Have sung from a resonant heart.
But, pawed-at and gossiped-over
By the promiscuous crowd,
Concocted by editors
Into spells to befuddle the crowd,
All words like Peace and Love,
All sane affirmative speech,
Had been soiled, profaned, debased
To a horrid mechanical screech.
No civil style survived
That pandaemonioum
But the wry, the sotto-voce,
Ironic and monochrome:
And where should we find shelter
For joy or mere content
When little was left standing
But the suburb of dissent?


També nosaltres vam conèixer hores daurades
quan l’ànima i el cos eren amics,
i a la llum groga d’una lluna plena
havíem ballat lents amb els nostres amors,
quan sèiem amb els savis i amb els bons
i creixia l’enginy i l’alegria
després d’un menjar noble, preparat
amb els coneixements de l’Escoffier;
quan havíem sentit la intrusa glòria
que els plors ens tenen sempre reservada,
i a la vella manera tots gosàvem
cantar cançons amb un cor ressonant.
Però sempre atacats i retallats
per la turba promiscua,
i assaonats pels editors
com a encanteris per torbar les multituds,
paraules com Amor i Pau, tot el discurs
afirmatiu i sa va esdevenir groller,
com un horrible xirigueig mecànic.
Cap estil cívic no va sobreviure
a aquest terrabastall,
excepte el to pervers,
el sotaveu sorneguer i monocrom.
¿On trobarem, doncs, un recer
per la felicitat o la satisfacció
– quan ja tan poc queda d’empeus -,
tret dels suburbis del dissentiment?