[ esnorrany ] Les meves experiències en art (la meva manera de viure’l) | La història de l’art | La meva col·lecció
421 Pintura | 421 Escultura | 421 Simbolisme |
ARQUITECTURA 421 Arquitectura Urbanisme | 421 Jardins | Història dels jardins
421 Fotografia | 421v Vídeo Art
Arts decoratives: Mobles
ARTISTES | Arxiu postals: Artistes alfabètic, data , Museus
Galeries museus: MNAC La contemplació de l’art Estètica
Museus i exposicions Els visitants als museus. (Aquella nena que Can Framis li deia a la seva mare, “Mama, ¿a ti te gusta?”)
Actualitat ArtReview Future Greats
el mercat de l’art experimentem l’obra o la narració, artista rompantic vs artesa l’artista, l’obra, l’experiència (veiem l’obra objectiva,ment o veiem el relat com en Van Gogh)
[Com tenir una visió general? equivalent al museu de la terra i la vida, o la història? Bàsicament seria la història dels estils, amb les individualitats, art com a conversa i context (emic epic, antropologia cultural). El que jo experimento com a art en un marc i context d’un museu, per un altre era una imatge divina. Un concert de BAch es vivia d’una manera entre els convidats a la cort de Cöthen, d’una altra al Palau de la música, i d’una altra ajagut al sofà, escoltant un disc, o caminant amb un mp3.
Quins són els grans universos icònics hi ha? grec + renaixement i neoclàssic / religió cristiana / xina i japó / hindu. Després els paisatges i les escenes d’interior vs els paisatges xinesos. La pintura neoclàssica i romàntica il·lustrant noves històries. Els nous paisatges impressionistes i escenes d’interior. cubisme, abstracció.
TEMES
la figura humana PENDENT de fer una galeria Oskar Schlemmer, el cos i les idees
> els pintors del silenci Vermeer, Hopper, Wannershoi
i surten a la galeria tinc foto de la visita + kunstmuseumbasel + uffizzi, galeria ufizzi i basel, completar] galeria compleyat amb louvre i dijon // >ecole fontainebleau postal Louvre, gabrielle d’estrees /, https://musees.dijon.fr/artworks/dame-a-sa-toilette//
El paisatge i la naturalesa / el bodegó i el detall / els interiors de les cambres de la mare de Déu, Vermeer i Hammershoi
Escultura clàssica. Arquitectura clàssica Museo Archeologico Nazionale Napoli
421 La contemplació del sublim | 421 Arquitectura fantàstica | Horitzons | El buit | La malenconia | Volant
galeria online , amb cerca per tema mitològic o sants
Galeries del Palau de la memòria
V40 Infantesa: postals del pare, quadres de casa
V40 Adolescència: ARC, dibuixos, impressionistes i avantguada
Adult 1 Castellar: museus viatges, exercicis de dibuix, escultura, làmpara
Adult 2: Dibuixos àlbums viatges, tinta xina, Poussin, Lorraine
Adult 3: sistemàtic museus, Bosch, Prado, MNAC, Sketchcrawls
Pobles prehistòrics i primitius
Art per la religió: Egipte, Mesopotàmia, Creta, Grècia, Roma, Orient, Europa [ pintura antiga, frescos de POmpeia, https://en.wikipedia.org/wiki/Fayum_mummy_portraits. Igual que ara els músics fan versions de temes d’èxit, a l’antiguetat es feien còpies d’escultures notables. Per exemple, algun escultor grec feia una esculture, segurament en bronze, que recollia una idea inspirada i després tindrem desenes de còpies en marbre, gregues i romanes.
medieval
L’ideal de l’home, la conquesta de la realitat, l’el·laboracio barroca i manierista
Manierisme. des de 1520 els artistes van començar a experimentar, amb noves formes d’expressio, deixent l’equilibri
Ruptura, sXIX, avantguarda sXX / El sublim burke turner caspar friedrich
sezession, berlin lieberman, viena klimmt, munic f v stuck
Post-War Movements
Pop Art.
Abstract Expressionism.
Minimalism.
New American Color Photography.
Modern Masters
Fauvism.
Surrealism.
Bauhaus.
German Expressionism
One of the De Goncourts said that nothing in the world hears as many silly things said as a picture in a museum; and in thinking about that remark one has to bear in mind that in the days of the De Goncourts there was no such thing as a museum of modern art. (Wallace Stevens necessary angel)
Ce qui entend le plus de bêtises dans le monde est peut-être un tableau de musée. Journal des Goncourt (Mémoires de la vie littéraire), année 1866.
La meva col·lecció
Arquitectura: Piràmides, Delfos, el Panteó a Roma, Agya Sofia, Santa Maria del Mar [mezquita cordoba]
Hyeronimus Bosch
Dürer: Melencholia I, l’aquarela de les herbes
Caspar Friedrich, monch am meer, Wanderer über Nebelmeer. Mar a la lluna
Hammershoi: Dust Motes Dancing in Sunlight
Escher
Ferdinand Hodler: El llac Léman, Odette agonitzant
Arnold Böcklin: TotenInsel
(Torné Esquius: traç net, interiors de pau)
JAPÓ: Escultures barroques japoneses, els jardins Zen, els paisatges a tinta, la caligrafia
Temes
ESPAIS BUITS: Rothko murals Seagram, Miró “Pintura sobre fons blanc per a la cel·la d’un solitari”, Gerhard Richter Cage (1)
[els simbolistes, veure pàgina, Odilon redon]
[els perversos]: Fuselli, Rops, Khnopff, Jean Delville, Valloton, Giger (Des Esseintes, el protagonista de la novel·la de Huysmans té gravats de les persecucions religioses de Jan Luyken)
[Mark Dion, espais ficticis, arquitectura imaginària, despatx recerca surrealisme a Manchester, sala professor a Jerusalemn]
[
reflexions,
Kelingrove
Què és bonic? què és lleig?
Maneres de presentar paisatge retrat natura morta [tags en l’antologia]
presentar les obres en el seu context opriginal: un retaule en una capella renaixentista [veure capella al MNAC]
post / pàgina sobre disseny
Raymond Loewy: https://en.wikipedia.org/wiki/Raymond_Loewy#Design_Philosophy
Dieter Rams
https://readymag.com/shuffle/dieter-rams/
Syd MEad: http://sydmead.com/
https://en.wikipedia.org/wiki/Frankfurt_kitchen
Arquitectura / la meva col·lecció: les cases particulars que he visitat, Alvar Aalto, Villa Tugendhat, Casa de Milà (Villa del Misteri)
les obres a sistemes > obres
moviments artístics a sistemes moviments artístics
història: història de la cultura + tag
Exposicions possibles
per veure el cel: el panteó, James Turrell
Comparativa: Botero i Giacometti
Semblances: Van Gogh, Ferdinand Hodler, Harald Sohlberg
És una observació molt perspicaç i intel·lectualment honesta, perquè qüestiona un dels mites més sòlidament construïts de la història de l’art modern. I sí, hi ha qui ho ha remarcat, encara que no és la narrativa dominant.La teva observació és molt ben fonamentada, i la recerca confirma que hi ha tot un debat historiogràfic al voltant d’aquesta qüestió. Anem a desgranar-ho.La tesi dominant i els seus problemes
La narrativa habitual és la que assenyalen les fonts trobades: Van Gogh com a “pare de l’expressionisme”, el trailblazer de l’art modern que va donar als expressionistes un nou llenguatge pictorial per anar més enllà de l’aparença superficial i penetrar en veritats essencials més profundes.
Però aquesta narrativa té un problema cronològic i geogràfic evident: si Van Gogh era pràcticament desconegut en vida i van passar gairebé deu anys després de la seva mort el 1890 fins que la seva obra va començar a emergir de l’obscuritat, com explicar que pintors com Hodler o Sohlberg, que treballaven simultàniament o poc després, mostressin trets tan similars?
El cas de Ferdinand Hodler. En la historiografia, hi ha dues maneres d’abordar Hodler: o bé es veu com un gran expressionista que va créixer a partir del retrat de Van Gogh i els paisatges de Cézanne, o bé com una figura simbolista major la contribució de la qual s’alimenta de corrents dins del moviment simbolista. Això és precisament el que tu insinues: la semblança amb Van Gogh pot ser convergència, no derivació. Tots dos beuen de les mateixes fonts —el postimpressionisme francès, Gauguin, el simbolisme— i arriben a solucions pictòriques similars per camins independents.
El cas de Harald Sohlberg. Aquí la teva intuïció és especialment convincent. Sohlberg va repudiar al llarg de tota la seva carrera els suggeriments que estava sota la influència d’Edvard Munch, i mentre tots dos embracaven els principis del *stemning* o “pintura d’estat d’ànim” característic de l’art nòrdic de principis del segle XX, les pintures de Sohlberg tenen menys component psicològic que les de Munch. I el més significatiu: com el seu contemporani Munch, Sohlberg va negar categòricament la influència d’altres artistes contemporanis, remetent els orígens del seu despertar artístic a la seva pròpia psique i als paisatges i mitologies de Noruega. Pel que fa a la tècnica, Sohlberg utilitzava la tècnica antiga del velat, construint cuidadosament capes fines de pintura gairebé transparent sobre capes de color subjacents, i podia trigar dos anys en un quadre —tot el contrari de la pinzellada furiosa de Van Gogh. La similitud en la intensitat del color, doncs, s’obté per camins tècnics completament oposats. Les seves influències declarades eren Gauguin i el seu aplanament de l’espai i l’ús antinatural del color, així com els patrons rítmics sintètics —les mateixes fonts que Van Gogh, però sense la mediació de Van Gogh.
El que la recerca suggereix és que la teva hipòtesi és essencialment correcta: hi havia a Europa de finals del XIX una pressió estètica compartida que empenyia molts pintors simultàniament en la mateixa direcció, cadascun des del seu context nacional: A França: Van Gogh, Gauguin, els fauves.
– A Suïssa: Hodler, des del simbolisme i Cézanne.
– A Noruega: Sohlberg i Munch, des del neo-romanticisme nòrdic i Gauguin.
– A Alemanya i Àustria: els expressionistes de Die Brücke i Der Blaue Reiter.
Tots compartien la mateixa insatisfacció amb el naturalisme, el mateix interès pel color com a vehicle d’expressió interior, i la mateixa influència dels postimpressionistes francesos —especialment Gauguin. Van Gogh era un d’aquests nodes de convergència, no necessàriament l’origen de tots els altres.
nota sobre l’impressionisme (Claude):Hi ha quelcom filosòficament molt interessant en la genealogia que proposes. En el fons, el que els impressionistes van fer —potser sense saber-ho— és una reducció fenomenològica avant la lettre: van suspendre la pregunta per l’objecte representat i van atendre a l’experiència perceptiva pura, a la llum tal com apareix a la consciència abans que la identifiquem com a cosa concreta. Això connecta amb Husserl —contemporani exacte d’aquest procés pictòric— i la seva idea de tornar a les coses mateixes, a l’experiència pura anterior a les categories conceptuals. L’art abstracte seria, en aquest sentit, la fenomenologia feta pintura: l’exploració de l’experiència visual en si mateixa, depurada de tot contingut representacional. És una convergència entre filosofia i art que rarament s’assenyala però que té una coherència profunda. [i Gestalt]
i de l’impressionisme a l’abstracció (jo independent i Greenberg)
—
ART a CTALUNAY
Angalada Camarasa (poques obres al MNAC)
Rusiñol i CAsas van fer un viatge en carro de Malleu a st.Felius de Guixols, amb articles a la Vanguardia
https://expresionconarte.com/hermenegildo-anglada-camarasa/
—-
temes: paisatge fugida a EGipe. Estudi de treball, Sant Jeroni. Home jove mig nu, sant sebastià
idees exposicions
LA ROBA
Bon dia. M’estic plantejant fer una exposició virtual sobre el paper i evolució de la roba, els plecs dels vestits, les cortines, al llarg de la història de l’art. Des del gòtic, fins a Vermeer. Punts que crec que es podrien analitzar: la importància dins de l’obra (el percentatge de superfície que ocupen), indicadors de la noblesa o riquesa del subjecte representat, indicadors de l’habilitat o destresa de l’artista, funció d’emmarcar l’escena. És un tema que ha estat estudiat?
Bon dia! Quina proposta tan interessant i amb molt de potencial curatorial.
Sí, el tema ha estat estudiat, i força sistemàticament, des de diverses disciplines. Et faig un repàs dels principals enfocaments acadèmics i dels autors de referència:
Història de l’art i iconografia del teixit
El tema té una tradició sòlida. Anne Hollander va publicar Seeing Through Clothes (1978), que és probablement el text de referència més citat: analitza com els artistes han representat el cos a través de la roba i com els plecs construeixen volum i moviment. No és un estudi purament formal sinó que connecta amb la percepció cultural del cos.
Marianne Carlano i altres autors han treballat la relació entre tèxtils reals i tèxtils pintats, especialment en el context flamenc i neerlandès.
El plec com a problema filosòfic i estètic
Gilles Deleuze, a Le Pli (1988), fa una lectura filosòfica del plec a partir del Barroc —sobretot Leibniz— que ha tingut molta influència en crítica d’art. No és un text d’història de l’art estrictament, però molts comissaris l’han fet servir.
El drap pintado i la tradició clàssica
Hi ha estudis específics sobre com els artistes medievals i del primer Renaixement copiaven sistemes de plecs de l’escultura clàssica. Cennini al Libro del Arte ja en parla com a exercici tècnic bàsic.
Cortines i parerga
La cortina té una literatura pròpia, vinculada al trompe l’oeil i al relat de Plini sobre Zeuxis i Parrasi. Victor Stoichita a L’instauration du tableau (1993) —traduït com The Self-Aware Image— hi dedica pàgines excel·lents, especialment sobre la cortina com a marc dins del marc.
Quant als teus punts d’anàlisi, tots quatre estan ben fonamentats i són operatius. Afegeixo algunes observacions:
- La superfície ocupada és una dada que rarament s’ha quantificat de manera sistemàtica —aquí hi ha originalitat possible, fins i tot amb eines d’anàlisi d’imatge.
- Els indicadors de riquesa (vellut, brocat, carmesí, or) connecten directament amb els estudis de material culture i amb autors com Lisa Jardine (Worldly Goods).
- La destresa tècnica és un tema que apareix molt als tractats de l’època: el drapery study era una prova canònica de l’habilitat del pintor, i Leonardo, Dürer i Rafael en van deixar exemples estudiadíssims.
- La funció d’emmarcar connecta amb la teoria del quadre dins del quadre i amb la noció de repousoir.
Vols que aprofundeixi en algun d’aquests fils, o que et proposi una possible estructura narrativa per a l’exposició?
LA PELL
Hi ha un altre tema que m’interessa estudiar de cara va una exposició virtual i és el tractament de la pell humana en la història de l’art, de Giotto a Egon Schiele i Lucien Freud. En la representació de sants i herois mitològics tenim una pell perfecta i suau (les madonnas de Raphael); la imperfecció es reserva pels dimonis o potser pels soldats que maltracten Jesús en el camí del Calvari. Quan comença a introduir-se la pell normal, imperfecta? Potser els retrats de Holbein? amb Rembrandt? Quins són els principals artistes que accentuen la vulnerabilitat de la pell humana? Schiele? Lucien Freud? Potser Francisc Bacon?
És una tema que ha estat estudiat? Si hagués de proposar cinc exemples de pell idealitzada, cinc “normals” i cinc “expressius o vulnerables”, quins suggeririers?
Bon dia de nou! Una altra proposta fascinant, i que connecta molt bé amb l’anterior —de fet, teixit i pell són dos “exteriors” del cos que els pintors han negociat sempre en tensió.
Ha estat estudiat?
Sí, però de manera més dispersa que el tema dels plecs. No hi ha un llibre de referència únic equivalent al d’Anne Hollander, sinó que el tema apareix fragmentat en diverses tradicions:
- Estudis mèdics i anatòmics de l’art: La connexió entre medicina, dissecció i pintura (Vesali, Leonardo) ha generat molta literatura. Jonathan Sawday a The Body Emblazoned (1995) és un bon punt de partida.
- Teoria del retrat: Els estudis sobre Holbein, Rembrandt i la likeness (la semblança psicològica) inevitablement toquen la qüestió de com la pell revela o amaga el caràcter.
- Art contemporani i corporalitat: Per a Schiele, Freud i Bacon hi ha molta crítica, sovint des del cos com a lloc de trauma, gènere o mortalitat. David Sylvester sobre Bacon és indispensable.
- La pell com a concepte teòric: Didier Anzieu a Le Moi-peau (1985) ha influït en molta crítica d’art contemporani.
La cronologia que proposes és molt encertada. Et matiso alguns moments clau:
El salt no és abrupte sinó gradual. La pell idealitzada no desapareix —Ingres és perfectament llis al segle XIX— sinó que coexisteix amb alternatives cada cop més audaces.
- Holbein sí que és un punt d’inflexió: els seus retrats mostren porus, asimetries, la pell com a superfície que ha viscut. Però és una imperfecció digna, no pertorbadora.
- Rembrandt és el gran trencament: la pell envellida, grassa, plena de llum i ombra com un paisatge. Els seus autoretrats tardans són únics en la història.
- Velázquez amb els seus nans i bufons introdueix cossos que la tradició hauria invisibilitzat.
- El salt cap a la vulnerabilitat comença potser amb els nus de Goya —no la Maja vestida sinó la despullada, amb aquella carn massa real— i s’accelera amb Courbet.
Quinze obres proposades
Cinc de pell idealitzada:
- Raphael — La Fornarina (1520). Pell com a porcellana, sense porus ni imperfecció. El cànon absolut.
- Botticelli — El naixement de Venus (c. 1485). Pell que no ha estat mai tocada per cap element extern.
- Leonardo — La dama de l’arminyo (c. 1489-90). Suavitat escultòrica, la llum com a ideal.
- Ingres — La gran odalisca (1814). L’idealisme neoclàssic portat al límit: anatomia impossible, pell perfecta.
- Cabanel — El naixement de Venus (1863). L’acadèmia francesa en el seu moment més pulcre —i que Manet va dinamitar aquell mateix any.
Cinc de pell “normal” o observada:
- Holbein el Jove — Retrat d’Erasme (1523). La pell d’un intel·lectual que ha llegit molt i dormit poc.
- Rembrandt — Autoretrat als 63 anys (1669). Probablement la pell més honesta de tota la pintura occidental.
- Velázquez — Sebastián de Morra (c. 1645). Dignitat sense idealització.
- Vermeer — La noia de la perla (c. 1665). Interessant perquè és quasi idealitzada però hi ha quelcom de present, de real, en aquella pell humida.
- Dürer — Autoretrat als 28 anys (1500). La pell com a dada d’identitat precisa, quasi forense.
Cinc de pell expressiva, vulnerable o pertorbadora:
- Rembrandt — El bou esquarterat (1655). Tècnicament no és pell humana, però és el precedent directe de Soutine i Bacon: la carn com a matèria.
- Egon Schiele — Autoretrat amb braç alçat (1914). La pell com a mapa d’ansietat: veines, articulacions, una superfície en tensió constant.
- Lucian Freud — Benefits Supervisor Sleeping (1995). La carn com a massa, gravetat, temps. La pell que cedeix.
- Francis Bacon — Three Studies for Figures at the Base of a Crucifixion (1944). La pell ja no conté: s’obre, es deforma, no protegeix res.
- Chaïm Soutine — El nen de cor (c. 1925) o qualsevol dels seus retrats. La pell com a pasta pictòrica, vibrante i malalta alhora.
Podria ser interessant estructurar l’exposició no cronològicament sinó per parelles de contrast: una Madona de Raphael davant d’un Freud, per exemple. La distància visual seria immediata i eloqüent.
Vols que desenvolupi el fil de algun artista en concret, o que pensi en una possible estructura expositiva?
[el color gris dels cadàvers]