Dansa | Història de la dansa | Història del ballet
Les gires dels ballets russos havien popularitzat el ballet. Mentre que a la URSS les companyies russes mantenien el seu elevat nivell, els nous focus de creació que havien aparegut a la primera meitat de segle es consoliden.
Als USA Balanchine i Kernstein funden el NYC ballet el 1948. La seva escola es concentrarà en el pur moviment deixant de banda la pompa del ballet imperial o l’esplendor visual de la posta en escena dels Ballets Russes.
A Londres el Sadler Wells es convertirà en el Royal Ballet el 1956, Frederick Ashton serà el principal coreògraf. Anthony Tudor el 1957 crearà l’American Ballet Theater. Es fundaran companyies a Stuttgart amb el coreògraf Cranko, Canadà, Cuba, Iran o Beijing.
Ja no es busca inspiració en històries fantàstiques sinó que s’explora com expressar les emocions humanes, com Béjart amb el seu “Boléro” al ballet de Lausanne, o temes socials com la denúncia de l’esclavatge per part d’Alvin Ailey.
Jerome Robbins crerà coreografies per ballets i musicals, incorporant moviments que vénen del jazz.
Coreògrafs destacats: George Balanchine, John Cranko, Peter Wright, Kenneth Mcmillan.
Ballarins destacats: Galina Ulanova al bolshoi, Alicia Markova, Margot Fonteyn, Rudolf Nureyev, Mikhail Baryshnikov, Nadia Nerina, Lynn Seymour.
1946 Symphonic Variations, Frederick Ashton, Cesar Franck, London
Projecte d’Ashton de fer un ballet purament moviment sense haver d’explicar una història.
Variacions simfòniques, Cocoraju, Rojo, Wildor (baixa resolució)
Variacions simfòniques, Mcrae Marquez Bonelli (baixa resolució)
1946 The Four Temperaments, Balanchine, Paul Hindemith, New York
Un ballet abstracte que consolidà el nou estil americà de Balanchine. S’inspira en la concepció antiga dels quatre temperaments segons la qual al cos hi ha quatre fluids que són combinació de les quatre propietats fonamentals. Cada fluid correspon a un temperament:
Sang (càlid, humit) → sanguini
Bilis groga (càlid, sec) → colèric
Bilis negra (fred, sec) → melancòlic ( melan = negre, chola = bilis )
Flegma (fred, humit) → flegmàtic
1948 Cinderella, Frederick Ashton, Prokofiev, London
Basat en el conte de la Ventafocs de Perrault. Ashton es va inspirar els ballets de Petipa. Va fer servir homes per als papers de les germanes dolentes.
OpernHaus Munich bona resolució
Bolshoi ballet baixa resolució
Ballet National Opera Paris amb Sylvie Guillem baixa resolució
New York City Ballet i George Balanchine (1904 – 1983)
Georgi Balanchivadze era fill d’un compositor i va tenir una formació musical que el permetia analitzar una partitura i col·laborar amb els compositors. Va estudiar a l’escola imperial de Sant Petersburg i el 1924 durant una gira, desertà a Europa unint-se als Ballets Russes.
Fou cridat als USA pels filàntrops Lincoln Kernstein i Edward Warburg. Volien que fundés una companyia de ballet amb personalitat americana però que estigués al nivell de les millors companyies europees. Balanchine va acceptar però primer va voler crear una escola i després va acabar essent el que en va dir “ballet master”.
Deia que “men were just on stage to lift and carry the women”. I s’explica que quan la mare d’una ballarina li pregintà si la seva filla es podria dedicar professionalment a la dansa, li respongué: “La danse, Madame, c’est une question morale.”
Balanchine fou substituït per Peter Martins que no va estar tant encertat.
El 2019 es reporten cassos d’assetjament sexual
1948 Symphony in C, Balanchine, Bizet, New York
Un altre ballet abstracte, un homenatge al Paris Opéra ballet
(1948 Scènes de ballet, Frederick Ashton, Stravinsky, London)
Frederick Ashton va començar de ballarí amb Léonide Massine i després amb Marie Rambert, que li feia classe sense cobrar perquè no tenia ballarins mascles. Va començar a coreografiar per a ella i també per Ninette de Valois.
Royal ballet assajant obres de Frederick Ashton
1948 The Red Shoes
Film de Michael Powell i Emeric Pressburger, sobre una ballarina que entra a una important companyia de ballet i triomfa en un nou espectacle anomenat les sabatilles vermelles. Es basa en un conte de Hans Christian Andersen en que una dona es posa unes sabatilles vermelles que en realitat estan encantades per un dimoni. La faran ballar sense parar fins a morir. Els principals ballarins van ser Moira Shearer, Anton Walbrook, and Marius Goring.
1949 Jerome Robbins (1918 – 1988) entra al NYCB com a ballarí i coreògraf.
Havia estudiat ballet clàssic, dansa moderna, dansa espanyola i asiàtica. Va ballar i coreografiar tant ballet clàssic com musicals. El ballet Fancy free (1944), amb música de Leonard Bernstein es va acabar convertint en el musical On the Town (1949).
1953 Afternoon of a Faun, Debussy
1956 The Concert, Chopin
Entre els musicals més coneguts: On the Town, Billion Dollar Baby, High Button Shoes, West Side Story, The King and I, Gypsy, Peter Pan, Miss Liberty, Call Me Madam,i Fiddler on the Roof.
1955 Frederick Ashton. Romeo & Juliet
1956 Spartacus, Yakobson, Khachaturyan, Leningrad
Ballet soviètic que va rebre el premi Lenin, Spartacus es capturat per Crassus i forçat a lluitar com a gladiador mentre la seva dona Frígia ha de servir d’esclava. Spartacus es revolta amb altres glaidiadors, lluita i venç Crassus però refusa matar-lo. Aquest reuneix un exèrcit que ataca Spartacus i el mata. Amb salts i elevacions espectaculars, va ser un gran èxit tant a la URSS com a la resta del món.
1957 Agon, Balanchine, Stravinsky, New York
Balanchine es va inspirar en un manual de dansa francès del s XVII. Va treballar en estreta col·laboració amb Stravinsky per crear dotze danses sense cap argument especial, amb l’escenari nu i els ballarins vestits com quan assagen. Mostra la interacció entre cossos en moviment, tensió, tendresa. És un dels ballets més importants que va crear.
1993, NYCB homenatge a Balanchine. Western Symphony, Agon, Who cares, Stars and Stripes
1960 Liebeslieder Walzer, Balanchine, Brahms, New York
Els ballarins comparteixen escenari amb dos pianistes i quatre cantants, i ballen 33 els 33 valsos que Brahms va escriure. Balanchine deia que durant el primer acte ballen les persones reals, i en el segon, les seves ànimes.
1960 Revelations, Alvin Ailey, Howard Roberts, New York
Alvin Ailey (1931-1989) va tenir una infantesa dura, abandonat pel seu pare, vivint a l’època de la depressió en el sud racista. El 1949 entra a l’escola Hornton a Los Angeles, una de les poques que permetien negres. Ballarà per a diferents companyies i musicals.
El 1958 Ailey funda el Alvin Ailey American Dance Theater per honorar la cultura afroamericana a través de la dansa.
El 1960 crea la seva obra més famosa, Revelations, amb música gospel i blues, inspirada en els records de la seva infantesa a Texas.
1960 (1786) Recuperació de La fille mal gardée, Ashton, cançons franceses
Basat en una història del segle XVIII a França. La vídua Simone (normalment inetrpretada per un home), vol casar la seva filla Lise amb Alain, un ximplet fill d’un ric propietari de vinyes. Però ella està enamorada del jove pagès Colas. Asthon el va recuperar posant-hi molt d’humor, escenes de la collita a Suffolk i inserint-hi algunes danses populars angleses com la famosa dansa dels esclops.
2012, La fille mal Gardée Royal Ballet
1961 Boléro, Maurice Béjart, Ravel, Bruxelles
El 1928 Bronislava Nijinska n’havia fet una primera versió, representant una dona ballant sobre la taula en una taverna espanyola. Béjart ho canvia per per una coreografia que passa de la vulnerabilitat del solista al centre al poder que exerceix sobre els qui l’envolten a mesura que el patró repetitiu de la música creix fins el clímax.
Béjart neix a Marsella el 1927, fill del filòsof Gaston Berger i comença a ballar per consell mèdica. Balla per a diverses companyies i el 1960 funda el Ballet du XXe Siècle a Brusel·les. El 1987 trasllada la seva companyia a Lausanne, on es dirà Béjart Ballet Lausanne. Mor el 2007. Llista d’obres.
1988 Boléro, Jorge Donn solista, introducció de Maurice Béjart
2015 última actuació de Sylvie Guillem
Reportatge sobre Maurice Béjart, 1994 Trois semaines et 1/2 au Chaillot
Reportatge sobre Maurice Béjart
Béjart ballant Duke Ellington: 22’57”
1962 A Midsummer Night’s Dream, Balanchine, Mendelsohn, New York
Un dels pocs ballets de Balanchine amb argument. Seguint la comèdia de Shakespeare. Al bosc, la reina de les fades, Titània, víctima d’un encanteri del rei Oberon que la vol castigar, s’enamora de Bottom que porta un cap de ruc. Quan arriben altres atenesos al bosc, nous enamoraments resulten de l’ús de les gotes màgiques.
El somni d’una nit d’estiu, Pacific Northwest Ballet, 1999
1963 Marguerite et Armand, Ashton, Liszt, London
Inspirat en la història de la Dama de les camèlies, una cortesana a punt de morir, recorda el seu amor per Armand, a qui rebutjà per protegir la seva reputació, a instàncies del seu pare que desaprovava la relació. Quan el pare ho confessa a Armand, aquest corre a retrobar-la. Ella mor als seus braços.
Ashton va crear el ballet per a Margot Fonteyn, que amb 43 anys estava pensant en retirar-se. La seva carrera es va revifar. Va tenir un gran èxit en aquest paper juntament amb Rudolf Nureyev i mentre van ser vius no el va ballar ningú més.
2012 Marguerite et Armand, Sergey Polunin / Christine Shapran
1964 The Red detachment of women, Li Chengxiang, Jiang Zuhui and Wang Xixian, music by Du Mingxin, Wu Zuqiang, Wang Yanqiao, Shi Wanchun and Dai Hongcheng, Beijing
El ballet a la Xina comunista començava el 1954 amb la fundació de la Beijing Dance Academy. Els primers anys tenien Rússia com a model però aviat van desenvolupar un estil propi.
“The red detachment of women” es crea a partir d’un film de propaganda de 1961. Explica la història d’una jove pagesa que s’apunta a un grup comunista per lluitar contra un tirà local.
El despreniment vermell de les dones
1964 The_red_detachment_of_women_ballet
1964 The Dream, Ashton, Mendelsohn, London
Igual que Balanchine, Ashton basa el seu ballet en Shakespeare i la música de Mendelsohn.
The Dream, American Ballet Theater, 2004
1965 Song of the Earth, Kenneth MacMillan, Mahler, Stuttgart
Kenneth MacMillan (1929-1992) va descobrir el ballet durant la segona guerra mundial, i als 15 anys va falsificar una carta del seu pare per ser admès a l’escola Sadler Wells de Ninette de Valois. Voldrà explorar les motivacions psicològiques dels personatges. Va començar a fer coreografies pel Royal Ballet però no li deixaven fer projectes com el del “Cant a la terra” i el va fer per l’Stuttgart Ballet i les relacions se’n van ressentir i se’n va anar al Deutsche Oper Ballet a Berlin. Tornarà a Londres el 1970. El llegat de Kenneth MacMillan.
Kenneth MacMillan va treballar diversos anys per crear aquest ballet basat en les cançons simfòniques de Mahler sobre traduccions a l’alemany de poesia xinesa de la dinastia Tang.
Das Trinklied vom Jammer der Erde (Cançó de taverna de la misèria terrenal): un home balla alegre amb els amics, però sap que la mort és propera.
El vi ja titil·la en la copa daurada,
però no beveu encara, primer us cantaré una cançó!
La cançó de l’aflicció us ha de ressonar amb rialles
dins l’ànima. Quan la pena s’acosta,
s’assequen els jardins de l’esperit,
es marceixen l’alegria i el cant.
Llòbrega és la vida, obscura és la mort.
Der Einsame im Herbst (el solitari a la tardor):
Boires tardorenques onegen, blavoses, damunt el llac;
tota l’herba és coberta de gebre;
semblaria com si un artista hagués escampat pols de jade
damunt les delicades flors.
La dolça flaire de les flors s’ha volatilitzat;
un vent fred en vincla les tiges.
Aviat, les marcides i daurades fulles
de les flors de lotus, suraran damunt l’aigua.
El meu cor és cansat. La meva petita llàntia
s’apaga crepitant;
[em constreny al somni]
Vaig cap a tu, entranyable lloc de repòs!
Sí, dóna’m l’assossec, necessito tant l’ablaniment!
Jo ploro força en les meves solituds.
La tardor perdura massa temps en el meu cor.
Sol de l’amor, ja no vols brillar més
per eixugar, amb tendresa, les meves amargues llàgrimes?
El cant a la terra (fragment)
Reportatge sobre el cant a la terra de K Macmillan
Ballet sencer filmat des de bastidors Milton Keynes 2017
1965 Monotones, Frederick Ashton, Satie, London
Inicialment era un ballet de tot just tres minuts, amb música de Satie, un pas de trois evocant com seria moure’s a la lluna, mig flotant, dos homes i una dona vestits de blanc. Després el va extendre amb un altres pas de trois, dues dones i un home vestits de verd, representant el moviment sobre la terra, més pesant.
Monotones II, Royal ballet
Monotones II, versió extesa
1965 Onegin, Cranko, Txaikovsky, Stuttgart
Seguint la novel·la de Puixkin aquest ballet és l’obra més important de Cranko. Tatiana s’enamora de l’aristòcrata Eugene Onegin quan el promès de la seva germana, Lensky, els presenta. Li escriu una carta d’amor. Onegin, en la festa d’aniversari de Tatiana, estripa la seva carta i discuteix amb Lensky. Es baten en duel i el mata. Anys després Onegin s’adona que va desdenyar l’única dona que realment el va estimar. Però ara ja és massa tard.
Onegin part 1, part 2, part 3, 1984 Ballet Nacional Canadà
1967 Jewels, Balanchine, Fauré-Stravinsky-Txaikovsky, New York
Balanchine es va inspirar en l’aparador d’una joieria de la 5a avinguda que veia cada dia en passar. Emeralds s’inspira en el Paris dels 20 que ell havia conegut amb els Ballets Russes. Rubies té a veure amb el jazz que es va trobar en arribar a Amèrica els ’30. I els Diamonds tornen al ballet clàssic imperial rus.
És l’obra que representa l’essència de Balanchine.
El 6/2/2004 es va representar a New York i entre el distingit públic hi havia la Teresa i Maria Cots.
NYCB: Emeralds, Rubies, Diamonds
1967 Anastasia, Macmillan, Bohuslav Martinu, Berlin
Un dona és rescatada després de caure en un canal a Berlín, diu anomenar-se Anna Anderson i pretén ser la gran duquessa Anastàsia, única supervivent de la matança dels Romanov en la revolució russa. Se li dignostica esquizofrènia. La música fou composta quan Martinu s’estava recuperant d’una ferida al cap i és d’avantguarda. El ballet mostra les al·lucinacions i records d’Anastàsia.
1970 In the Night, Jerome Robbins, Chopin
Ballet & Orchestra of the Opéra national de Paris, 2008
1974 Manon, Henneth Macmillan,Massenet, London.
La sòrdida història escrita per l’Abbé Prévost de 1731 narra com Manon, una noia que anava a entrar a un convent, és subhastada pel seu germà Lescaut i venuda a GM. Ella s’enamora de Des Grieux i miren d’escapart però GM la troba, mata Lescaut i ella és deportada a New Orleans. Escapa amb Des Grieux i mor als seus braços.
El tema no va ser ben rebut, però la coreografia, sí.
1974 Manon – The Royal Ballet – 1982
1974 Elite Syncopations, Kenneth Macmillan, Scott Joplin, London
Elite syncopations (fragment)
Assaig d’Elite syncopations Royal Ballet
1975 Ivan the terrible, Grigorovich, Prokofiev, Moscow
La banda sonora del film de Sergei Eisenstein sobre Ivan el terrible (1944) és la base del ballet de Grigorovich, estrenat a la URSS . Ivan es proclama Tsar de totes les rússies amb l’oposició de l’antiga noblesa, els boiards. Es promet amb Anastàsia i marxa a lluitar contra invasors estrangers. Els boiards preparen un beuratge enverinat per assassinar-lo però se’l beu Anastàsia que mor. Ivan persegueix tots els boiards i acaba embogit. Demana una gran força al seu protagonista.