Dansa | Història de la dansa | Història del ballet
Mentre que a Europa el ballet havia anat perdent el favor del públic, a Rússia seguia amb força però la nova generació de ballarins i coreògrafs tenia ganes de sortir de l’estricta tradició imperial. Així apareixen els Ballets Russes de l’emprenedor Serge Diaghilev amb Michel Fokine de coreògraf, Vaslav Nijinsky, Anna Pavlova i Tamara Karsavina de ballarins. Fan gires per tot el món i renovaran l’interès pel ballet a Occident. Serà molt innovador en coreografia, amb Fokine, Nijinsky i Balanchine de coreògrafs, amb la música de Stravinsky, Satie i Prokofiev i amb posades en escena d’artistes com Léon Bakst, Picasso Matisse o Alexandre Bénois. Amb la mort de Diaghilev el 1929 es desfarà la companyia. De 1932 a 1936 seguiran com als Ballets Russes de Montecarlo sota Wassily de Basil.
El 1913 s’estrena la Consagració de la primavera i tant la música com la coreografia escandalitzen el públic.
El 1917 la revolució russa interromp la tradició de moment ja que els soviets el veien com una art decadent, però més tard el recuperaran com a eina de propaganda. Entretant molts dels seus talents deserten a Europa, fet que seguirà passant durant les dècades de la guerra freda amb Nureyev, Baryshnikov i Makarova.
Un segon focus d’innovació vindrà d’Amèrica amb Isadora Duncan i Marta Graham, que fundaria la seva companyia el 1926.
L’interès que han despertat els Ballets Russes germinarà en nous centres de creació. Marie Rambert, d’origen polonès, fundarà un Ballet Club a Londres el 1928, i descobrirà els talents de Frederick Ashton i Anthony Tudor com a coreògrafs. Ninette de Valois havia ballat amb els Ballet Russes però ho va haver de deixar per dolor a la columna. El 1931 crea el Vic-Wells Ballet a Londres que més endavant serà el Royal Ballet. Donarà oportunitats a coreògrafs com Frederick Ashton, John Cranko i Kenneth Macmillan. Tindrà com a ballarins estrella a Rudolf Nureyev i Margot Fonteyn.
Balanchine estableix la School of American Ballet el 1934.
Veiem així que el ballet va néixer a França, des d’on es traslladarà a Rússia fins que al segle XX els russos tornen a París amb Diaguilev i es propaga a Londres i New York.
1902 – 1927 Isadora Duncan (1877-1927)
Nascuda als USA, impulsada a ballar des de petita, el 1899 es trasllada a Londres. S’inspira en els clàssics grecs al museu britànic i en les teories de Desarte que afirmava que cada moviment i gest correspon i expressa una emoció interna. Classicisme, llibertat i espontaneïtat. Va tenir un gran èxit per tot Europa. Va ser un exemple de dona independent. No va voler mai ésser filmada. Inspirà Fokine i Frederick Ashton. EL 1927, quan anava en un descapotable al costat del seu amant, el mocador que duia es va enganxar a una de les rodes i li va trencar el coll.
Tamara Rojo ballant els valsos de Brahms en l’estil d’Isadora Duncan
1968 Film de Karel Reisz sobre la vida d’Isadora Duncan
1909 Les Sylphides, Michel Fokine, Chopin, Paris
Primer ballet “abstracte”, que no pretén explicar una història. Fokine intentava evocar l’atmosfera el ballet romàntic amb Marie Taglioni a partir d’un recull de peces de Chopin.
Les Sylphides – Chopin – The Maryinsky Ballet – Kirov Ballet
1910 Sherezade, Michel Fokine, Rimsky Korsakov
Inspirada en les “1001 nits”, amb decorats i vestuari que evocaven l’orient exòtic i de llegenda.
1910 Firebird, Michel Fokine, Stravinsky, Paris
Ballet escrit expressament per als Ballets Russes, basat en un conte rus. El príncep Ivan s’esmuny a un jardí per robar l’ocell de foc. Aquest li demanà que el deixi en llibertat i a canvi li dóna una ploma amb la promesa que el protegirà quan estigui en perill. Hi ha un grup de princeses encantades pel bruixot immortal Kotschei i Ivan s’enamora d’una d’elles, Tsarevna. Però cada cop que algú les ha intentat rescatar, es torna de pedra. Arriben uns monstres i Kotschei però Ivan crida l’ocell de foc que farà ballar les criatures fins que s’adormen. Ivan troba com fer morir Kotschei trencant un ou que conté la seva ànima. Ivan i Tsarevna es casen.
L’ocell de foc. Royal ballet. 2002
L’ocell de foc i la consagració de la primavera. Ballet of the Mariynsky Theatre, 2009
1911 Le Spectre de la rose, Michel Fokine, Carl Maria von Weber, Montecarlo
Un ballet curt, gairebé improvisat. Una noia torna a casa portant una rosa i s’adorm. Arriba l’esperit de la rosa i balla amb la noia com en somnis fins que desapareix saltant per la finestra. Aquest salt que executà Nijinsky va fer famós el ballet.
L’espectre de la rosa. Kirov. Igor Kolb i Zhanna Ayupova 2002
1911 Petroushka, Michel Fokine, Stravinsky, Paris
Inspirat en un personatge popular rus, tres titelles, Petrushka, una ballarina i un moro. Petrushka pretén la ballarina però aquesta prefereix el moro. Quan ell els assetja el moro l’empaita i el mata.
1912 L’Après-midi d’un faune, Nijinsky, Debussy, Paris
Possiblement aquesta és la primera coreografia moderna. Nijinsky ja era cèlebre com a ballarí, sobretot pels seus salts espectaculars. Diaguilev el va animar a experimentar amb coreografies. Eren amants però el 1913 es casa amb una aristòcrata hongaresa. Diaguilev l’acomiadarà. Intentarà fundar una companyia pròpia però no se’n sortirà. Cada cop estarà més inestable mentalment fins que el 1919 se li diagnostica una esquizofrènia i és internat a un asil a Suïssa on passarà els 30 anys que li queden de vida sense tornar a ballar.
Petrushka, Le Spectre de la Rose, Le Tricome, L’après midi d’un Faune
1913 Le Sacré du Printemps, Nijinsky, Stravinsky, Paris
Tercer ballet de Stravinsky coreografiat per Nijinsky. Evoca rituals pagans amb una dansa d’adoració de la terra i després el sacrifici d’una verge que balla fins a morir. La sorpresa per la música i la coreografia, allunyades del que es considerava bonic, juntament amb certa hostilitat prèvia del públic, van fer que l’estrena acabaés amb tot el públic cridant i protestant. El ballet s’ha revisat moltes vegades.
(Veure més amunt la versió del Mariinsky després de l’ocell de foc)
La consagració de la primavera
1917 Parade, Léonide Massine, Satie, Paris
Representa actors de music hall que surten al carrer per atraure públic. Amb una partitura de Satie que incorporava sons quotidians com una màquina d’escriure, una coreografia amb moviments quotidians, decoració de Picasso, vestuari cubista.
1923 Les noces, Bronislava Nijinska, Stravinsky, Paris
Un espectacle dur, amb música i coreografia (la germana de Nijinsky) representant unes noces a pagès, unes noces amargues en el context marxista en que l’individu se sotmet a l’estat.
Les Noces – Royal Ballet – 2001
[1924 Les Biches, Bronislava Nijinska, Francis Poulenc, Montecarlo]
Evoca una festa. Té un aire molt més lleuger que les precedents Noces
1926 Martha Graham (1894-1991) funda la seva companyia
Filla d’un metge que feia servir el moviment físic per tractar malalties nervioses, el 1920 entra a la companyia Denishawn a Los Angeles. El 1926 funda la seva companyia i comença a desenvolupar un llenguatge propi que explota el contrast entre contraure el cos i deixar-lo anar. També explora les caigudes a terra.
Martha Graham, reportatge (youtube)
Martha Graham, Frontiers (youtube)
Martha Graham, Lamentation (youtube)
1928 Apollo, Balanchine, Stravinsky, Paris
Amb 24 anys Balanchine creà un ballet que evoca el pas a l’edat adulta d’Apol·ló, que rebrà l’ajuda de tres muses, la poesia amb Calíope, el teatre amb Polyhymnia i la dansa amb Terpsicore. Les posicions en algun moment volen ser com les escultures gregues. Es considera el primer ballet “neoclàssic”.
1960 Damboise Adams Jiliana Rusell Apollo
1929 The Prodigal son, Balanchine, Prokofiev
Últim ballet amb els Ballets russes abans que es desintegressin, inspirat en la paràbola de la bíbia, dramàtic i ple d’acrobàcies, va ser un èxit. El fill pròdig se’n va de casa, arriba a una ciutat on és temptat per una sirena i gent que va de festa fins que li prenen tot el que duia. Torna a casa penedit i és acollit pel seu pare.
2001 Jeremie Belingard, Agnes Letestu
1931 The Bolt, Lopukhov, Shostakovich, Leningrad
Un ballet soviètic: Lenka, un treballador gandul acomiadat, convenç el jove Goshka que llenci un cargol al torn de la fàbrica espatllant-lo, i carregant les culpes a un altre. Tot s’acaba descobrint, el torn és reparat i els treballadors tornen a la feina.
Tot i l’argument “políticament correcte”, música, vestuari i coreografia eren una paròdia satírica i va ser prohibida poc després de l’estrena.
1934 Serenade, Balanchine, Txaikovsky, New York
Primera peça de Balanchine als USA. No té cap narrativa, simplement “the only story is the music’s story, a serenade, a dance, if you like, in the light of the moon”.
1936 Jardin aux Lilas, Antony Tudor, Ernest Chauson, London
Creat per la companyia de Rambert, exposa les convencions de la societat amb la història d’una dona que renuncia a l’home que estima per casar-se amb un altre que té millor posició.
1937 Checkmate, Ninette de Valois, Arthur Bliss, Paris
La reina negra, que representa la mort, lluita amb l’alfil vermell, que no gosa matar-la. Ella l’apunyala per l’esquena i fa escac mat al rei vermell.
1940 Romeo and Juliet, Lavrovsky, Prokofiev, Mariinsky Sant Petersburg
Un encàrrec a Prokofiev, amb la idea de fer-lo tornar a Rússia, es va estrenar amb gran èxit tot i que la partitura va ser considerada massa moderna i van demanar l’autor que la revisés.
Romeo And Juliet – Nureyev – Ballet Nacional De La Opera De Paris
2007 Romeo And Juliet – Tamara Rojo – Acosta- Royal Ballet (revisió Kenneth Macmillan de 1965)
1944 Danses Concertantes, Balanchine, Stravinsky, New York
Una peça suggerida al compositor pr Balanchine que després altres coreògrafs es farien seva.