Poesies | Què és la poesia? | Història | Poesies per cultura, per tema | Crítica literària | Significat |
La poesia, ha de voler dir alguna cosa? El que diu, és una mena de coneixement? o bé és un ornament o entreteniment superflu?
NO TÉ PER QUÈ DIR RES
La lluna la pruna,
vestida de dol,
son pare la crida,
sa mare no vol.
Vinyoli crec, tot i que ja no en trobo la referència, i Enric Casasses en una entrevista la fan servir d’exemple d’unes línies sense sentit que acceptem ja de nens perquè ens agrada com sona, el ritme que té i les sensacions que evoca. A la introducció de la EB es posa com exemple: “Little Jack Jingle/He used to live Single/But when he got tired of this kind of life, He left off being single, and liv’d with his wife.
Wallace Stevens deia: A poem need not have a meaning and like most things in nature often does not have.
Nothing that can be said in words is worth saying. (Lao-tse)
“If you have to ask what jazz is, you’ll never know.” Louis Armstrong
PERÒ LA POESIA TRACTA DEL QUE ENS ÉS IMPORTANT
Si la poesia no és com un informe, al qual li podem demanar rellevància i veracitat, però al mateix temps, com hem dit, comunica el que ens és important, el que mereix l’esforç de posar-hi “un marc” de versos i dicció. Antigament podien ser les gestes mítiques d’un poble. Pot ser el sentiment de fragilitat davant la incertesa i fnitud de la vida humana, la meravella de la naturalesa que es renova. El poeta no fa una llista de tot el que hi ha. Tria i selecciona el que és més important i ho expressa amb tota la intensitat que pot. El personatge de Batya Gur en diu “expressió concentrada”.
Un poema, doncs, no és un “informe” sobre uns fets. Però alhora sentim la convicció que la poesia és una “mena de coneixement”. Ens aporta sobre com ens hem de prendre la vida. I això que ens aporta i potser no es pot expressar amb el discurs normal. La poesia deia la introducció de la EB, is “the other way of using language”, en un sentit similar al de LaoTse.
Potser en aquest sentit, que tracta del que és més important i no es pot expressar amb el discurs normal, la poesia pot tenir l’aspiració de transmetre un veritat més profunda. Novalis deia: “Die Poesie ist das echt absolut Reelle. Dies ist der Kern meiner Philosophie. Je poetischer, je wahrer.” (La Poesia és el Real de debó. Aquest és el nucli de la meva filosofia. Com més poètic, més veritat”. I Wallace Stevens: “The poet is the priest of the invisible.”
[+2023 La poesia comunica que el poeta creu que és important, o que val la pena de dir. De tot el que ens envolta o tot el que podem pensar ell tria el que que creu que val la pena fixar-hi la mirada. Ens diu “mira!”, un mira que és l’exclamació a la qual es refereix Paul Valéry. Podrà ser un sentiment sobre com n’és de fràgil la vida, podrà ser les virtuts d’un heroi. Després, amb més o menys encert, ho concretarà en paraules. Per aquest acte de dir “mira!” és pel que Hölderlin dirà “allò que perdura ho diuen els poetes”.]
L’INEFABLE, EL REAL, CONFUSIÓ
La idea del poeta que connecta amb l’Absolut i ens el transmet és pròpia el romanticisme i no té per què implicar, en general, que hi hagi una mena d’absolut al qual el poeta té un accés privilegiat, com una mena de revelació divina. Plató sí que parla en aquest sentit al Fedre. Sí que es pot afirmar, però, que quan el poeta canta les virtuts de l’heroi, quan canta la naturalesa, les emocions, la desesperació, o fins i tot, quan la poesia és confusa i inintel·ligible, està presentant un discurs alternatiu.
La vida “real” o, millor dit, la vida “aparent” pot ser mesquina, però podem concebre herois. La vida de cada dia, mirant de sobreviure, empaitant quimeres, ens pot fer cecs a les meravelles de la naturalesa, incapaços de viure el moment embriagant-nos, o inconscients que la vida és breu i finita, i el poeta ens presenta allò que és més real, allò que hauríem d’haver sabut veure si haguéssim estat més atents. En aquest sentit Keats diria que la poesia donaria veu al que intuïm com a més sagrat: “I think Poetry should surprise by a fine excess, and not by Singularity—it should strike the Reader as a wording of his own highest thoughts, and appear almost a Remembrance.” (Letter to John Taylor, 1818.) (i també if poetry comes not s naturally as the LEaves to a tree it had better not come at all”). I Robert Frost: In literature it is our business to give people the thing that will make them say, “Oh yes I know what you mean.” It is never to tell them something they dont know, but something they know and hadnt thought of saying. It must be something they recognize. (Letter to John Bartlett, in Modern Poetics, ed. James Scully, 1965.)
Fins i tot quan la poesia és confusa, obscura i inintel·ligible, ens pot estar dient quelcom important: la manera de viure basada en uns guions preestablerts a cada societat i cada època, ja sia triomfar professionalment, ja sia tenir molts “likes” a les xarxes socials, aquests guions que semblen tan clars i indiscutibles, que pressuposen que entenem què és el món i què és la vida, en realitat són buits, si mirem atentament, la vida és confusa i inintel·ligible.
POESIA SUPÈRFLUA PER LA CIÈNCIA O RELIGIÓ?
Podem preguntar-nos si la poesia, com a discurs sobre la realitat, pot quedar obsoleta pel coneixement científic o supèrflua per les veritats d’una religió revelada, si som creients. Una concepció pobra i limitada de la poesia veuria, d’una banda, el real, el quotidià, gris, amorf, insuls, i de l’altra, funciona, contraposat a la poesia com un ornament, un suplement decoratiu, una capa bonica que cobreix l’edifici de veritat.
A la EB s’apunta que si la poesia ens importa és perquè si és una mitologia, almenys ens som conscients, i ens recorda que les altres, i suposo que es refereix a la religió i la ciència, també ho són. The literary critic I.A. Richards, in a deep and searching consideration of this matter, concludes: “It is the privilege of poetry to preserve us from mistaking our notions either for things or for ourselves. Poetry is the completest mode of utterance.” Aquesta línia d’argumentació no em convenç gaire ja que vindria a dir, tots són mites, almenys la poesia és més bella. Una altra cosa seria l’audaç idea de Wallace Stevens de la religió com a Supreme Fiction, que ens creem la nostra pròpia mitologia i la seguim, tot i ésser conscients que és una ficció.
Bécquer tenia una rima que sempre m’ha desagradat que deia “Mientras la ciencia a descubrir no alcance/ las fuentes de la vida,/ y en el mar o en el cielo haya un abismo/ que al cálculo resista,… habrá poesía”. Justament, com més ens fa conèixer la ciència, més ens meravellem. La ciència no desfà l’encanteri, ens el fa més profund. Saber que els nostres àtoms van ser “cuits” a les estrelles, que compartim el mateix codi genètic amb totes les espècies depassa el que podríem haver imaginat.
M’atreviria a proposar un put de vista diferent. La ciència ens aporta informació sobre el món, però “informació sobre el món” i “l’experiència de viure en el món” no són el mateix. Les descripcions psicològiques o neurològiques de sentiments no substitueixen l’expèriència d’aquests sentiments (és el que debaten Dennet i Chalmers sobre el paper de la consciència). I com que som éssers que vivim en el llenguatge, vivim els sentiments a través del llenguatge. Per Proust, la vida veritable és la que retroba l’artista quan recupera les “impressions veritables” que han quedat amagades pels hàbits. L’única vida realment viscuda és la literatura. És el treball que fa per descriure l’experiència de la magdalena. Potser podríem dir que les impressions reals, els sabors, les textures, la llum, totes aquestes experiències passen desapercebudes sinó es ressalten amb el “marc” de la poesia. Els primers versos de Todesfuge de Paul Celan, “Negra llet de l’alba la bevem a la tarda/ la bevem al migdia i al matí la bevem a la nit”, generen una sensació amarga que es repeteix amb més eficàcia que un assaig o una reflexió.
LA PREGUNTA DE MENELAUS
La EB acaba dient: The best poetry sings always, at the end, of transcendence; while seeing clearly and saying plainly the wickedness and terror and beauty of the world, it is at the same time humming to itself, so that one overhears rather than hears: All will be well.”
Potser hi ha una actitud humana molt fonamental que és l’ànsia de voler que hi hagi alguna cosa més, que la vida sigui alguna cosa més que el patiment de cada dia, que hi hagi alguna cosa de permanent, alguna cosa preciosa i sagrada a descobrir i que, com que no és evident, té un component de misteri. Aquesta ànsia es pot convertir en certesa, en fe, o en una nostàlgia del que sabem que no serà. En tant que no present i evident de manera immediata és també inefable en termes del discurs normal.
Referent a aquesta ànsia, Harvey Gross, a l’article de la britànica fa servir la història de Menealus i Proteu, al llibre IV de l’Odissea (també Virgili, Geòrgiques llibre IV 385). Estant aturat a Egipte per manca de vent, Menelaus vol saber com tornar a casa i lluita amb Proteu per que li doni una resposta. Proteu, es resisteix transformant-se en lleó, drac, lleopard, aigua, arbre. Al final li dirà el que Menelaus ja sospitava, però no volia acceptar: que ha de tornar a Egipte i oferir més sacrificis als déus. Com Menelaus, el poeta té bàsicament una única i gran pregunta, què és aquest món? què hi fan els homes? què més podem esperar? I acaba tenint la mateixa resposta que el món dóna a tothom: les coses són així, i no pas com voldries, i demanes més del que se’t donarà; cosa que el poeta, que no és pas més ximple que la resta, de fet ja sabia. But on the path from question to answer, hanging onto the slippery disguiser and shape-shifter Proteus, he will see many marvels; he will follow the metamorphoses of things in the metamorphoses of their phrases, and he will be so elated and ecstatic in this realm of wonders that the voice in which he speaks these things, down even to the stupid, obvious, and commonplace answer, will be to his hearers a solace and a happiness in the midst of sorrows.
Creació de nou sentit
La poesia no només proposa o estableix què és l’important o “sagrat” gràcies a l’efecte marc. Quan inventa o descobreix nous significats, sobretot a partir de la metàfora (Metaphors we live by), realment aporta una nova manera de veure les coses i una nova manera de viure. Quan a Macbeth Shakespeare diu:
“Life’s but a walking shadow, a poor player
That struts and frets his hour upon the stage
And then is heard no more: it is a tale
Told by an idiot, full of sound and fury,
Signifying nothing.”
ens aporta una nova manera de veure les coses, igual potser que quan canviem del sistema geocèntric a l’heliocèntric.
Poesies | Què és la poesia? | Història | Poesies per cultura, per tema | Crítica literària | Significat |