A7 33 | El corredor | L’ habitació de les nenes i lavabo2 | La cuina i la galeria | El taller | El lavabo i el dormitori i estudi | El menjador i la llibreria | La terrassa | Sortir de casa, el garatge
Aquí començo el dia, fent gimnàs. No acostumo a esmorzar o dinar a la taula. Faig un cafè i un cigarret al balcó. A vegades a la tarda, una estona de dansa, un te gungfu contemplatiu, una estona al sofà mirant un llibre. Alguna vegada toco el piano. Al vespre, sopar i després, una pel·lícula o una sèrie al projector.
[ falta un bon dibuix ]
Taula i pissarra
Una taula que es pot ampliar, per quan som més colla, cosa que només passa de tant en tant amb la família. Darrera, una pissarra que vaig fer pintar el 2016 i que serveix per fer proves, o personalitzar una trobada. A la làmpada hi ha un mòbil amb diferents globus terraquis que em va regalar la Laia.
La taula normalment és per 4+2 persones, i ampliada seria per a 10, apretadets. A l’estiu de 2018 vaig voler preparar unes taules desmuntables per poder extendre-les a tot el menjador, i així arribar a 18.
I el 2022 l’he disposat per poder fer un esmorzar bufet amb filles i néts
A la paret, el dibuix que representa algú mirant el món des de l’espai. D’altres temporades hi he tingut un dibuix d’algú assegut en una superfície buida, enmig del nores, o un cercle zen.
El piano i els retrats
Tota la paret sud és blanc i negre, l’espai de la pissarra, i després el piano que havia estat del tio Pepito. El pare m’explica que tenia un moble de partitures i les anava tocant totes, Brahms, Schumann, Weber … i de tant en tant li podia dir “torna a tocar aquesta”. Un luxe com el del comte Kaiserling que quan tenia insomni li demanava a Goldberg que li toqués les variacions de Bach. La mare a vegades tocava alguna peça d’Albéniz, “Rumores de la Caleta”. I l’amic del pare Arthur Terry quan venia de visita, provava alguna peça de jazz. Jo vaig estudiar una mica de piano a l’adolescència arribant potser fins a segon o tercer, però sense estudiar seriosament. Quan van buidar el pis del carrer Balmes el vaig fer dur a Castellar i vaig encarregar una restauració a l’Audenis. Vaig intentar reprendre’l i pel meu compte vaig arribar a tocar algun ragtime. Més tard va servir per que la Teresa comencés.
Quan vaig venir a viure aquí vaig comprar un piano més nou per la Teresa a Castellar i vaig fer venir aquest aquí. És tan fràgil que ja no es pot tornar a afinar a 440Hz. En algun moment he intentat reprendre els exercicis de principiant, com el Mikrokosmos de Bela Bartok. Però només l’obro per esbossar alguns acords de blues, molt de tant en tant. Recentment, que he reprès la música i començat a fer harmonia, em serveix per explorar progressions. Dalt del piano hi tinc un metrònom antic que vaig comprar per eBay.
Quan va néixer l’Agnès la Teresa em va regalar un marc amb una foto. I aleshores vaig pensar que també m’agradaria tenir fotos d’ella i de la Maria. Hi vaig afegir els pares i més tard els altres néts, quan han anat arribant. Cada any les actualitzo. A la columna a l’esquerra del piano hi marco l’alçada dels néts quan vénen a casa.
No recordo quin quadre tenia damunt del piano fa uns anys. Quan els pares se’n van anar a la residència i vam buidar Vilafranca 33, vaig voler conservar aquests quadres que havia vist a casa tants anys, una aquarel·la de Jordi Freixas Cortés, una escena de l’estany de Banyoles
i una escena urbana de Francesc Todó i Garcia.
Moble multimèdia i paret blanca
El 2002 aquí hi havia una televisió de tub i un equip de música de la Nathalie. Aviat es va complementar amb un projector que tenia dalt de la llibreria. Quan em vaig quedar el pis el 2007 vaig posar un moble LAK allargat de color negre, una televisió de pantalla plana que desapareixeria el 2014, i un equip de música Kenwood que sona prou decent. Inicialment encara hi havia un lector de DVD però aviat tota la música i imatge va passar a ser digital i vaig necessitar un servidor multimèdia, primer un Western Digital i el 2018 un servidor Synology connectat a un androidTV. No he incorporat Alexa ni Spotify. Com ha canviat la manera d’escoltar música!, i de veure ficció . Des dels cinemes de reestrena al barri, la televisió, els videoclubs, a les plataformes de streaming; des que jeia al llit de Vilafranca 33 als 17 anys escoltant les variacions Goldberg en una maleta tocadiscos, a recórrer les sonates de Scarlatti en un ipod anant a la feina.
Però intento que aquesta tecnologia, aparells i cables no siguin visibles. La fullola del moble d’Ikea saltava i el 2018 em vaig embarcar a fer un moble nou, de contraxapat de bedoll. Tindria una tapa per accedir a la pletina per LPs, tot i que la faig servir rarament, un calaix per extreure un projector que queda prop de la paret i que no he de tenir penjat a la llibreria, i un cremador de bioetanol per tenir flames al menjador, ja que no tinc llar de foc.
Aquest moble i la paret blanca de darrera són com un paisatge amb un horitzó pla, i un cel blanc al darrera, com si fos una versió del “Negre sobre gris” de Rothko.
La catifa
Després d’una primera catifa molt barata vaig comprar aquesta d’un color neutre. Hi començo els estiraments de gimnàs cada dia. A vegades m’assec a terra amb les cames creuades i tinc una estona de te Gungfu. Visitant el palau de Reggio di Caserta, el cartell corresponent a l’oratori del rei Ferdinando II deia “Lo spazio dell’anima. L’oratorio di Ferdinando II”. L’expressió és preciosa. I si ho relaciono amb les “capelles portàtils” que vaig veure a Etiòpia i amb la pràctica japonesa de canviar les imatges segons l’ocasió, em va venir la idea de preparar unes bases per postals de manera que pogués crear-me com una capella efímera al voltant:
El balcó
El balcó és estret però hi ha prou lloc per tenir-hi una taula plegable i un parell de cadires. Havent dinat hi faig un cigarret i un cafè tot llegint. Als vespres, un cigarret veient cine a través del vidre. Alguna vegada hi menjo.
El balcó estret reflectit a la finestra sembla la cabina d’un caça de combat, a punt de sortir volant sobre les teulades de les naus. Sembla que estigui a punt de sortir volant i em recorda el Flying Komarov.
El paisatge de les naus em fa pensar en un mar d’onades i en el passat industrial d’aquest carrer.
A les nits, quan faig el cigarret al vespre, miro d’identificar els estels que veig. A l’estiu, uns veïns treuen una taula al carrer, entre els cotxes aparcats, i sopen prenent la fresca.
El sofà
Espai de migdiades, o d’estar ajagut escoltant músic. A mitja tarda o al vespre, miro llibres grossos, que fullejo poc a poc, mirant les il·lustracions, amb un te o un negroni. I havent sopat, es converteix en un cinema.
Durant anys va ser una peça de tela clara, que rentava molt de tant en tant. El 2020 el vaig canviar per un model de pell, amb ajuda de la Teresa i la Maria. Com que sovint hi prenc una tassa de te, un cocktail, potser un tros de pastís i algun vegada també hi sopo, he acabat fent unes tauletes que poso als braços del sofà per poder-hi aguantar una copa o un plat.
I gràcies al projector -i també per la qualitat del so de l’equip- al vespre em transporta a un món alternatiu. Veig rostres en primer pla, boscos, les onades del mar.
La llibreria
La llibreria biblioteca sempre ha estat un espai important. De petit explorava els prestatges de casa els pares i de tant en tant obria un llibre per veure de què anava. Vaig tenir un parell de prestatges meus quan vaig tenir una habitació per mi sol. A Castellar vam dedicar un espai al costat del garatge amb una butaca i unes prestatges de roure massís. A Ciudad Real tot era més precari i vaig instal·lar una Billy d’Ikea per acollir provisionalment els llibres. A Ayma vam ampliar amb més prestatges Billy. Vaig voler posar una vitrina per fer “exposicions temporals” amb objectes o il·lustracions sobre algun tema. Durant el temps que la Teresa va ser a casa se’m va acudir com posar una barra de ballet davant d’un prestatge. Després d’un muntatge precari el 2016 amb la reforma de la casa vaig encarregar al ferrer uns suports a mida per la barra. Vaig incorporar una “espatllera” que servia per fer gimnàs i funcionar també com escala de biblioteca. Els prestatges barats de fullola de la Billy es degradaven i vaig demanar pressupost per fer un prestatges nous. Però sense incorporar l’espatllera ni la barra de ballet sortia molt car. El 2020 em vaig atrevir a construir-la jo, amb contraxapat de bedoll, fent-me tallar a mida al Leroy Merlin fins a 220 peces diferents, 36 prestatges i muntants compostos.
Ja que consolidava la separació entre muntants per l’espatllera, se’m va acudir aprofitar l’espai per posar uns compartiments que podrien contenir els petits quaderns de poesia de butxaca, com una mena de llibreria secreta. Vaig cometre alguns errors en l’execució i alguns encaixos no són prou fins. Però ara tinc una llibreria de fusta bonica, amb una vitrina d’exposicions, una barra de ballet, una espatllera i compartiments de biblioteca secreta.
llibreria : el món dels llibres
El gimnàs, les llums, la dansa
En principi cada dia, menys diumenge, faig unes respiracions de pranaiama, estiraments, la meva edat en esquats, les dominacions (pull-ups) que puc (9), abdominals i flexions.
Els llums, la dansa
Un mateix espai queda transformat segons la il·luminació. Vam començar amb el llum de la taula i un al sostre que vam encarregar a un fuster. Jo volia que fos molt pla per no ocupar lloc, i el 2000 encara no hi havia els plafons LED. La majoria de les làmpades eren molt lletges. Els pares em van regalar la làmpada TMM de Miguel Milà (1961) . Un llum LED petit damunt el sofà per tenir un punt de llum que no estorbés la visió amb el projector i un llum damunt del piano. Alguna vegada, anant a treballar, veia a un concessionari de cotxes de l’Avda. Sarrià una instal·lació de llums que canviaven de colors i sempre tenia ganes de fer alguna cosa semblant. Quan vaig fer la llibreria nova el 2016 vaig instal·lar un rail doble de LEDS, amb 4 bombilles blanques i 4 que podien canviar de color. [clic imatge].
A les tardes d’hivern, a vegades il·lumino l’espai amb una llum blava i improviso uns moviments de dansa amb una tria de música.
