Maig 2021
Aquests dies estic acabant de llegir Mrs. Dalloway de Virginia Woolf, i la poesia sencera de Hölderlin.
Dos grandíssims escriptors però amb una manera de viure que no comparteixo. Virgínia Woolf desdenya l’exclusivisme de la classe alta i al mateix temps la vulgaritat de la classe baixa. No es troba bé enlloc. Hölderlin tampoc es troba bé en aquest món. Recorda, o imagina, un món on els déus antics i la naturalesa pura eren la realitat. Un cas més extrem encara, és el de Joan de la Creu que nega la vida volent escapar a una nit que no se sap ben bé què és. La vida és insuportable per a molts, un patiment constant. No sabem tirar endavant si no és amb l’ajuda d’antidepressius, porros, alcohol.
I mentre que cal adonar-se del mal i la lletjor, sense edulcorar falsament la realitat, amb un positivisme estúpid, o amb la fugida que suposa viure només el present de Eckhart Tolle, al mateix temps cal saber construir un entorn mínimament habitable, com si vivint enmig d’un abocador de brutícia, sabessim netejar un espai i fer-hi un jardí. Hem de saber veure-ho tot, el lleig, que hi és, i el bell, que també hi és; especialment en nosaltres mateixos, les nostres misèries i també les nostres meravelles. I en la mesura que poguem, mirar d’endreçar el que tenim al voltant. Definir un espai, amb els límits, el que hi entra i el que surt, és el que ens defineix com a individus (la membrana i els flux com a principi d’individuació). Deixar fora el que no m’agrada.
Fer un petit món habitable té a veure amb l’estètica que crec que funciona, que és la que sap trobar la bellesa arreu. I que no lamenta que sigui curta i efímera, com la respiració del Marnassati-Sutta. És la mateixa idea que recull la frase d’Auden que estem entrant al paradís constantment, però només per una estona. En lloc de queixar-me perquè cada dia he d’anar a treballar travessant Barcelona, puc provar si hi vaig en bicicleta escoltant Scarlatti a l’anada i jazz a la tornada, o si esmorzo unes torrades a la taula. L’alternança d’activitats, d’esforç i descans ja hauria de ser prou.
Així podem acomplir el que resumia la frase de l’avi Josep: “Anem passant alegrement la trista vida”.
2023
“J’ai toujours tâché de vivre dans une tour d’ivoire; mais une marée de merde en bat les murs, à la faire crouler…” Correspondance, à Tourgueniev, 1872 de Gustave Flaubert.
octubre 2022
Seguint la idea d’Auden, que les circumstàncies de la vida van variant, i que anem fent entrades al paradís, i per tant també en sortim, em ve la idea que és com ballar seguint la música. Per ballar bé cal estar atent a com canvia el caràcter, saber quan accelerar, quan quedar-se quiet. Potser hauria d’aprendre a “escoltar” la música de la vida, i adaptar-hi els passos. Deixar-me anar quan la música somriu, suau, mantenir el pas quan es torna més fosca. Recordo que fa molts anys en broma jo deia que calia tenir dues filosofies disponibles, l’estoïcisme per quan les coses fossin difícils, i l’epicureisme (una mica mal entès), quan ens puguessium relaxar i gaudir.
2022
Podem tenir expectatives d’una feina prestigiosa, o potser una parella molt bonica i valorada, i que després resulti que quan ho assolim no ens satisfaci. Testimonis de gent que deixa la feina i objectius que havia somiat per dur una vida més senzilla: BBC
És el que Horaci anomenava Aurea mediocritas.
2024
Tristesa, cap notícia suggereix esperança. Mediocritat de nosaltres els catalans, fàstic per espanya, guerres absurdes a Sudan, Etiopia, Ucraïna, l’antisemitisme. L’obscenitat que Elon Musk guanyi 56bn. Les vides dels humans amb tant de patiment. Fa pensar ens els versos del Schiksalslied;
Doch uns ist gegeben,
Auf keiner Stätte zu ruhn,
Es schwinden, es fallen
Die leidenden Menschen
Blindlings von einer
Stunde zu andern,
Wie Wasser von Klippe
Zu Klippe geworfen,
Jahr lang ins Ungewisse hinab.
que ressonen amb la música de Brahms. I enyorem els passos dels genis feliços que caminen per un sol que no cansa. Però potser en lloc de desesperar-nos hauríem de saber trobar els moments en que l’aigua queda uns estona en pau, una bassa tranquil·la amb el fons clar, moments que també hi són, com diu Auden, abans de seguir arrossegada pel corrent.