Menons Klagen um Diotima. Hölderlin. 1800

1
Täglich geh ich heraus, und such ein Anderes immer,
Habe längst sie befragt, alle die Pfade des Lands;
Droben die kühlenden Höhn, die Schatten alle besuch ich,
Und die Quellen, hinauf irret der Geist und hinab,
Ruh erbittend; so flieht das getroffene Wild in die Wälder,
Wo es um Mittag sonst sicher im Dunkel geruht;
Aber nimmer erquickt sein grünes Lager das Herz ihm,
Jammernd und schlummerlos treibt es der Stachel umher.
Nicht die Wärme des Lichts und nicht die Kühle der Nacht hilft,
Und in Wogen des Stroms taucht es die Wunden umsonst.
Und wie ihm vergebens die Erd ihr fröhliches Heilkraut
Reicht, und das gärende Blut keiner der Zephire stillt,
So, ihr Lieben! auch mir, so will es scheinen, und niemand
Kann von der Stirne mir nehmen den traurigen Traum?

1
Surto un dia i un altre i és Altra cosa el que busco,
ja fa molt de temps que pregunto els camins del país;
sé la frescor dels cimals, allà dalt; i les fonts i les ombres;
vaga el meu cor de l’un a l’altre cantó
en cerca de calma i de pau; així corre la bèstia pels boscos,
allà on el guardava fins ara la fosca al migdia;
no reviscola el seu cor aquell jaç de verdor que hi tenia,
ni dorm i rondina quan sent a la pell el fibló;
no ajuda L’escalf de la llum ni hi ajuda la fresca nocturna
i banya debades les seves ferides al riu.
I així corn la terra és en va que lï abasta, joiosa, les herbes
que curen i el zèfir no calma la sang que Lí bull,
així, benaurats, sembla que a mi em succeeixi, i ningú
pot llevar-me del front aquest somni funest.

2
Ja! es frommet auch nicht, ihr Todesgötter! wenn einmal
Ihr ihn haltet, und fest habt den bezwungenen Mann,
Wenn ihr Bösen hinab in die schaurige Nacht ihn genommen,
Dann zu suchen, zu flehn, oder zu zürnen mit euch,
Oder geduldig auch wohl im furchtsamen Banne zu wohnen,
Und mit Lächeln von euch hören das nüchterne Lied.
Soll es sein, so vergiß dein Heil, und schlummere klanglos!
Aber doch quillt ein Laut hoffend im Busen dir auf,
Immer kannst du noch nicht, o meine Seele! noch kannst dus
Nicht gewohnen, und träumst mitten im eisernen Schlaf!
Festzeit hab ich nicht, doch möcht ich die Locke bekränzen;
Bin ich allein denn nicht? aber ein Freundliches muß
Fernher nahe mir sein, und lächeln muß ich und staunen,
Wie so selig doch auch mitten im Leide mir ist.

2
Sí! De res no serveix, déus de la mort, una súplica
o la brega amb vosaltres, burxar-vos, quan heu atrapat
i teniu aferrat i ben ferm sota el vostre domini aquest home
i tots plens de malícia el guardeu en la nit que esborrona;
ni tan sols no serveix suportar pacientment tal exili terrible
o escoltar amb un somriure les vostres cançons, assenyats.
Si cal que així sigui, no et salvis, llavors reposa en silenci.
Un to d’esperança ressona de dins del teu pit:
encara no pots abastar-ho, no pots avesar-t’hi, oh, anima
meva!, somnies colgat en un son tot feixuc.
No és festa per a mi, í, amb tot, en el front hi voldria corona;
i doncs, ¿no estic sol? Ho estic, però un signe amistós
ha de venir-me, de lluny, i he de somriure i sorprendre’m
en veure’m així de feliç, però voltat de dolor.

3
Licht der Liebe! scheinest du denn auch Toten, du goldnes!
Bilder aus hellerer Zeit, leuchtet ihr mir in die Nacht?
Liebliche Gärten, seid, ihr abendrötlichen Berge,
Seid willkommen und ihr, schweigende Pfade des Hains,
Zeugen himmlischen Glücks, und ihr, hochschauende Sterne,
Die mir damals so oft segnende Blicke gegönnt!
Euch, ihr Liebenden auch, ihr schönen Kinder des Maitags,
Stille Rosen und euch, Lilien, nenn ich noch oft!
Wohl gehn Frühlinge fort, ein Jahr verdrängt das andre,
Wechselnd und streitend, so tost droben vorüber die Zeit
Über sterblichem Haupt, doch nicht vor seligen Augen,
Und den Liebenden ist anderes Leben geschenkt.
Denn sie alle, die Tag und Jahre der Sterne, sie waren,
Diotima! um uns innig und ewig vereint;

3
Daurada lluor de l’amor!, que els morts, fins i tot, il•lumines!
Signes de temps amb més llum, que brilleu en la nit per a mi!
Jardins amatents, muntanyes vermelles del sol de la posta,
sigueu benvinguts; i vosaltres, camins encalmats del bosquet,
signes del goig celestial, i vosaltres, estels poderosos
que sovint, temps enrere, em lloàveu només amb l’esguard!
A vosaltres, no menys estimats, fills adorables d’un dia de maig,
roses callades i lliris, sovint us evoco!
Fuig el bon temps i tothora una anyada una altra l’expulsa,
canviant i bregosa, així passa el temps tot bramant
damunt el cap dels que moren, no pas per als ulls benaurats:
que els és atorgada una vida distinta als amants.
Els dies i els mesos i els anys dels planetes, plegats, Diotima!,
es troben per sempre al voltant de nosaltres, presents.

4
Aber wir, zufrieden gesellt, wie die liebenden Schwäne,
Wenn sie ruhen am See, oder auf Wellen gewiegt,
Niedersehn in die Wasser, wo silberne Wolken sich spiegeln,
Und ätherisches Blau unter den Schiffenden wallt,
So auf Erden wandelten wir. Und drohte der Nord auch,
Er, der Liebenden Feind, klagenbereitend, und fiel
Von den Ästen das Laub, und flog im Winde der Regen,
Ruhig lächelten wir, fühlten den eigenen Gott
Unter trautem Gespräch, in Einem Seelengesange,
Ganz in Frieden mit uns und kindlich allein.
Aber das Haus ist öde mir nun, und sie haben mein Auge
Mir genommen, auch mich hab ich verloren mit ihr.
Darum irr ich umher, und wohl, wie die Schatten, so muß ich
Leben, und sinnlos dünkt lange das Übrige mir.

4
Nosaltres, però, units i feliços, com cignes amics
que jeuen al llac o, bressats per les ones, contemplen
ficats dins de l’aigua els reflexos que brillen dels núvols de plata
i 1’oneig blau eteri per sota del seu navegar,
fem via, com ells, en la terra. Bufava, potent, tramuntana,
enemiga d’amants, principi de queixes; les fulles,
branques enllà s’envolaven, empeses pel vent i la pluja:
nosaltres somrèiem feliços, sentíem un déu cadascú,
fiats entre els mots; units els nostres esperits en un càntic,
en pau avinguts, alegres i sols com ínfants.
Ara la casa és tota deserta i m’han pres la mirada
dels ulls; en perdre-la a ella, tot jo m’he perdut.
Per això vaig errant i és segur que per sempre viuré com una ombra:
ja fa molt de temps que no trobo en cap cosa sentit.

5
Feiern möcht ich; aber wofür? und singen mit Andern,
Aber so einsam fehlt jegliches Göttliche mir.
Dies ists, dies mein Gebrechen, ich weiß, es lähmet ein Fluch mir
Darum die Sehnen, und wirft, wo ich beginne, mich hin,
Daß ich fühllos sitze den Tag und stumm wie die Kinder,
Nur vom Auge mir kalt öfters die Träne noch schleicht,
Und die Pflanze des Felds und der Vögel Singen mich trüb macht,
Weil mit Freuden auch sie Boten des Himmlischen sind,
Aber mir in schaudernder Brust die beseelende Sonne,
Kühl und fruchtlos mir dämmert, wie Strahlen der Nacht,
Ach! und nichtig und leer, wie Gefängniswände, der Himmel
Eine beugende Last über dem Haupte mir hängt!

5
Voldria fer festes… però, ¿a qui? Voldria cantar amb una colla;
tot sol, emperò, cm trobo esqueixat del diví.
Aquest és el crim que he comès, prou que ho sé, que un cruel malefici
em té tots els membres eixorcs í m’esguerra el camí,
malmeto els meus dies í em quedo callat, com les criatures;
només, de vegades, em brolla dels ulls un plor tot glaçat
i em torben les plantes del camp i el cant de 1’ocell que refila,
i em són, amb la seva alegria, missatge del cel.
Però el sol, que tot ho revifa, estèril i fred, ara ombreja
el meu pit que tremola talment com els raigs de la nit
Buit, convertit en no res, com parets de masmorra,
per sobre el meu cap el cel és un llast que afeixuga i res més.

6
Sonst mir anders bekannt! o Jugend, und bringen Gebete
Dich nicht wieder, dich nie? führet kein Pfad mich zurück?
Soll es werden auch mir, wie den Götterlosen, die vormals
Glänzenden Auges doch auch saßen an seligem Tisch,
Aber übersättigt bald, die schwärmenden Gäste,
Nun verstummet, und nun, unter der Lüfte Gesang,
Unter blühender Erd entschlafen sind, bis dereinst sie
Eines Wunders Gewalt, sie, die Versunkenen, zwingt,
Wiederzukehren und neu auf grünendem Boden zu wandeln. –
Heiliger Othem durchströmt göttlich die lichte Gestalt,
Wenn das Fest sich beseelt, und Fluten der Liebe sich regen,
Und vom Himmel getränkt, rauscht der lebendige Strom,
Wenn es drunten ertönt, und ihre Schätze die Nacht zollt,
Und aus Bächen herauf glänzt das begrabene Gold. –

6
Oh, joventut altrament coneguda, ¿hí haurà cap pregària
capaç de refer-te? ¿Hi haurà cap camí que m’hi porti de nou?
¿M’haurà de passar talment com a aquells infidels que en haver-se
assegut a les taules felices amb ull lluminós,
com hostes fanàtícs, aviat sadollats a vessar de les menges,
són ara callats i dessota del càntic de l’aire
reposen colgats sota un sòl en florida, fiats en 1’espera
que un signe del cel els obligui a tornar, els abissats,
a la terra per tal que caminin de nou sobre camps que verdegen?
Un hàlit sagrat s’expandeix, divinal, per les lúcides formes
quan fa revifalla la festa i els rius de 1’amor s’embraveixen,
quan brama el corrent ple de vida, tot ebri de cel,
i a baix tot ressona i la nit ofereix els béns preciosos,
i brilla en la llera dels rius el tresor enterrat.

7
Aber o du, die schon am Scheideweg mir damals,
Da ich versank vor dir, tröstend ein Schöneres wies,
Du, die Großes zu sehen und froher die Götter zu singen,
Schweigend, wie sie, mich einst stillebegeisternd gelehrt,
Götterkind! erscheinst du mir, und grüßest, wie einst, mich,
Redest wieder, wie einst, höhere Dinge mir zu?
Siehe! weinen vor dir, und klagen muß ich, wenn schon noch
Denkend edlerer Zeit, dessen die Seele sich schämt.
Denn so lange, so lang auf matten Pfaden der Erde
Hab ich, deiner gewohnt, dich in der Irre gesucht,
Freudiger Schutzgeist! aber umsonst, und Jahre zerrannen,
Seit wir ahnend um uns glänzen die Abende sahn.

7
Tu, però, que quan jo defallia als camins que s’encreuen,
més alta bellesa em mostraves, com ara un consol;
tu, que vas ensenyar-me el sublim amb callat entusiasme,
i a cantar més joiós els meus dies, callat, com són ells,
filla dels déus!, ¿no tornaràs fins a mi, a saludar-me?,
¿no parlaràs de bell nou del més gran, com vas fer?
Mira com he de plorar davant teu i queixar-me, encara
que pensi, amb vergonya, en els dies tan nobles passats.
Molt, certament, t’he buscat pels camins desolats de la terra;
de tu acostumat, t’he buscat sense guia pertot;
feliç esperit que preserves! Ha estat endebades; molts d’anys
han passat d’ençà que miràvem les tardes radiants, amb anhel.

8
Dich nur, dich erhält dein Licht, o Heldin! im Lichte,
Und dein Dulden erhält liebend, o Gütige, dich;
Und nicht einmal bist du allein; Gespielen genug sind,
Wo du blühest und ruhst unter den Rosen des Jahrs;
Und der Vater, er selbst, durch sanftumatmende Musen
Sendet die zärtlichen Wiegengesänge dir zu.
Ja! noch ist sie ganz! noch schwebt vom Haupte zur Sohle,
Stillherwandelnd, wie sonst, mir die Athenerin vor.
Und wie, freundlicher Geist! von heitersinnender Stirne
Segnend und sicher dein Strahl unter die Sterblichen fällt,
So bezeugest du mirs, und sagst mirs, daß ich es andern
Wiedersage, denn auch andere glaubten es nicht,
Daß unsterblicher doch, denn Sorg und Zürnen, die Freude
Und ein goldener Tag täglich am Ende noch ist.

8
A tu solament, heroïna, la llum que irradies preserva en la llum,
i la teva paciència et fa viva, oh., bondat!;
que mai no estàs sola; t’escorta la colla de jocs d’ínfantesa,
i floreixes, descanses voltada de roses tot 1’any.
I és el Pare, ell mateix í no altre, amb 1’alè tot dolçor de les Muses
qui et porta una tendra, amorosa cançó de bressol.
És aquí! Del cap fins als peus jo la veig davant meu,
ben entera, suspesa, com sempre callada, la noia d’Atenes.
Esperit amical!, que així com el raig del teu front amb senderi
beneeix amb fermesa i s’escampa entre els pobres mortals,
així m’anuncies, i ho dius per tal que els altres ennovi
-aquells, fins i tot, descreguts, que no volen tenir-ne ni esment-
com és d’immortal l’alegria, molt més que el neguít i 1’enuig,
i que un día hi ha d’or, al final, coronant tots els dies.

9
So will ich, ihr Himmlischen! denn auch danken, und endlich
Atmet aus leichter Brust wieder des Sängers Gebet.
Und wie, wenn ich mit ihr, auf sonniger Höhe mit ihr stand,
Spricht belebend ein Gott innen vom Tempel mich an.
Leben will ich denn auch! schon grünts! wie von heiliger Leier
Ruft es von silbernen Bergen Apollons voran!
Komm! es war wie ein Traum! Die blutenden Fittiche sind ja
Schon genesen, verjüngt leben die Hoffnungen all.
Großes zu finden, ist viel, ist viel noch übrig, und wer so
Liebte, gehet, er muß, gehet zu Göttern die Bahn.
Und geleitet ihr uns, ihr Weihestunden! ihr ernsten,
Jugendlichen! o bleibt, heilige Ahnungen, ihr
Fromme Bitten! und ihr Begeisterungen und all ihr
Guten Genien, die gerne bei Liebenden sind;
Bleibt so lange mit uns, bis wir auf gemeinsamem Boden
Dort, wo die Seligen all niederzukehren bereit,
Dort, wo die Adler sind, die Gestirne, die Boten des Vaters,
Dort, wo die Musen, woher Helden und Liebende sind,
Dort uns, oder auch hier, auf tauender Insel begegnen,
Wo die Unsrigen erst, blühend in Gärten gesellt,
Wo die Gesänge wahr, und länger die Frühlinge schön sind,
Und von neuem ein Jahr unserer Seele beginnt.

9

Així doncs, celestials!, us en dóno les gràcies. Ja brollen de nou
els precs de qui us canta, d’un pit més lleuger i encalmat,
com llavors, en el temps que m’estava als cimals solellosos amb ella;
un déu, des de dintre del temple, ara parla i em mou.
Viuré! Els camps ja verdegen! Talment com de lira sagrada,
ressonen i em criden els cims argentats d’Apol•ló.
Vine! Haurà estat com un somni! Les ales que estaven ferides
ja tenen salut, 1’esperança ben jove reneix.
Molta grandesa ens espera a tots dos, que n’hi ha molta, i aquell
que talment va estimar, enfila la via dels déus.
I feu-nos costat, vosaltres, hores sagrades, solemnes,
joves per sempre! Quedeu-vos, presagis sagrats
i precs pietosos! Quedeu-vos, vosaltres, que sou entusiasme
i els genis amables, que us plau de restar amb els amants.
Quedeu-vos al nostre costat fins al dia que en terra comuna
-allà on els feliços esperen tranquils retornar fins a baix,
on viuen les àguiles i on són els estels, emissaris del Pare,
on viuen les Muses, el lloc d’on provenen herois i amadors
­puguem retrobar-nos plegats; o aquí, en aquesta illa amb rosada,
on els nostres, per fi, floriran envoltats de jardins,
on el càntic és cert i perdura tothora el bon temps amb ufana,
i un any recomença, en les ànimes nostres, tot nou.

, | PDF text