Qui pot saber si els déus afegiran el dia de demà?. Odes IV.VII. Horaci

Han desaparegut les neus, ja torna l’herbatge als prats i el fullam als arbres; la terra es renova i els rius, en llur minvada, corren dintre de llurs marges. Una de les Gràcies, amb les Nimfes i amb les seves germanes bessones, es posa a menar nua les danses. No esperis pas que res sigui immortal; t’ho adverteixen el curs de l’any i l’hora que s’emporta el dia vivificador. Els freds s’assuaugen amb els ponentols, la primavera és trepitjada per l’estiu, que morirà bon punt la tardor, carregada de fruita, haurà vessat a dojo els seus dons, i ben tost torna l’hivern inert.

Tanmateix les ràpides llunes reparen els danys del cel; però nosaltres, quan hem baixat allà on baixà el pietós Eneas, allà on baixaren, tot i llurs riqueses, Tullus i Ancus, no som més que pols i una ombra. ¿Qui pot saber si els déus celestials afegiran el dia de demà a la suma dels dies viscuts fins avui? Tot allò amb què hauràs regalat el teu cor, que t’és amic, escaparà a les mans àvides d’un hereu. Quan t’hauràs mort i Minos haurà pronunciat, respecte a tu, la seva fulgurant sentència, ni el teu llinatge, Torquat, ni la teva eloqüència ni la teva pietat no et restituiran a la vida; car ni Diana allibera de les tenebres dels Inferns el cast Hipòlit ni Teseu és prou fort per a rompre les cadenes letees del seu estimat Pirítous.

422 Horaci


Diffugere nives, redeunt iam gramina campis
arboribusque comae;
mutat terra vices et decrescentia ripas
flumina praetereunt;

Gratia cum Nymphis geminisque sororibus audet
ducere nuda choros:
inmortalia ne speres, monet annus et almum
quae rapit hora diem.

frigora mitescunt Zephyris, ver proterit aestas
interitura, simul
pomifer autumnus fruges effuderit, et mox
bruma recurrit iners.

damna tamen celeres reparant caelestia lunae:
nos ubi decidimus
quo pius Aeneas, quo dives Tullus et Ancus,
pulvis et umbra sumus.

quis scit an adiciant hodiernae crastina summae
tempora di superi?
cuncta manus avidas fugient heredis amico
quae dederis animo.

cum semel occideris et de te, splendida, Minos
fecerit arbitria,
non, Torquate, genus, non te facundia, non te
restituet pietas;

infernis neque enim tenebris Diana pudicum
liberat Hippolytum
nec Lethaea valet Theseus abrumpere caro
vincula Pirithoo.

Diffugere nives, redeunt iam gramina campis
arboribusque comae;
mutat terra vices et decrescentia ripas
flumina praetereunt;

Gratia cum Nymphis geminisque sororibus audet
ducere nuda choros:
inmortalia ne speres, monet annus et almum
quae rapit hora diem.

frigora mitescunt Zephyris, ver proterit aestas
interitura, simul
pomifer autumnus fruges effuderit, et mox
bruma recurrit iners.

damna tamen celeres reparant caelestia lunae:
nos ubi decidimus
quo pius Aeneas, quo dives Tullus et Ancus,
pulvis et umbra sumus.

quis scit an adiciant hodiernae crastina summae
tempora di superi?
cuncta manus avidas fugient heredis amico
quae dederis animo.

cum semel occideris et de te, splendida, Minos
fecerit arbitria,
non, Torquate, genus, non te facundia, non te
restituet pietas;

infernis neque enim tenebris Diana pudicum
liberat Hippolytum
nec Lethaea valet Theseus abrumpere caro
vincula Pirithoo.

 

| PDF text