Antígona Èdip rei Electra Filoctetes Èdip a Colonos
Antígona
L’home
(333-375)(p. 136) Himne del cor
Hi ha moltes meravelles, i no n’hi ha de més gran que l’home. Ell, fins enllà de la canuda mar alta, amb el llebeig tempestuós fa via, en el buit de les aigües inflades que entorn s’apregonen; i de les divinitats, la suprema, la terra inconsumible, infatigable, és ell que la turmenta, amb l’anar i venir de les relles d’any en any, quan la gira amb la força de l’eguina nissaga.
I la tribu dels ocells de cor lleuger, i les hordes de les bèsties salvatges, i la marina gernació del pèlag, tot, insidiant, ho captura, dins els torterols de la xarxa teixida, l’home inventiu. Domina també amb els seus ginys el ferèstec animal muntanyà; i el cavall de pelut bescoll, el menarà sota un jou que la tossa li volta, i així mateix l’infatigable brau de la serra.
I la paraula, i el pensament que és com un vent, i l’impuls d’habitar ciutats, tot això, s’ho ha ensenyat ell mateix; com a defugir els trets dels glaços, incòmodes per al qui dorm al ras, i els de les males pluges, amb recursos per a tot; sense recursos, no s’aventura a res del futur; només de la mort no es procurarà una fugida; però de les malalties intractables, ha imaginat com evadir-se’n.
Tenint, en la inventiva d’art, un saber que supera tota esperança, adés cap al mal, adés cap al bé camina. Fent una part a les lleis del país i a la justícia fundada en els juraments dels déus, ocuparà el cim de la pàtria; s’exclou de la pàtria el qui s’acompanya del crim per bravata. Que no s’assegui a la meva llar ni amb mi tingui un pensament igual, el qui obra d’aquesta manera!
No he nascut per a compartir l’odi, sinó l’amor
(513-525)(p. 142)
C.- ¿Com llavors honores l’un amb una mercè impia per a l’altre?
A.- No et parlarà pas així el mort, si hi apeles.
C.- Sí, si l’honores igual que a l’impiu.
A.- Ha mort que no era esclau seu, sinó germà seu.
C.- Però devastant aquesta terra; l’altre la defensava.
A.- Malgrat això, Hades vol les lleis iguals.
C.- ¿Però no pas que l’home de bé tingui la mateixa sort que el roí?
A.- ¿Qui sap si sota la terra és això la pietat?
C.- No, l’enemic, mai, ni quan és mort, no l’estimaré.
A.- No he nascut per a compartir l’odi, sinó l’amor.
C.- Doncs vés sota terra i, si et cal estimar, estima els morts; però mentre jo viuré, no em farà la llei una dona.
Èdip rei
Tirèsias
320 p. 132
Deixa’m tornar a casa: és com més fàcilment portarem tu el teu destí i jo el meu, si em vols creure.
410 p. 135
M’has retret que sóc orb; però tu, tu tens clara la vista i no veus en quin punt de desventura et trobes, ni sota de quin sostre habites, ni amb qui. ¿Saps de qui vas néixer? Ignores que ets odiós als teus, de sota terra i del damunt. Aviat, com un doble fuet, la maledicció d’una mare i del teu pare, acostant-se’t amb peu terrible, et llançarà d’aquest país. Ara hi veus bé, llavors només veuràs la fosca.
455 p. 136
Hi veia i serà orb, de ric que era, mendicarà i, assenyalant davant seu amb un bastó, prendrà el camí de la terra estrangera. I es revelarà germà i pare alhora dels fills amb qui vivia, i fill i marit ensems de la dona de qui va néixer, rival de sembra i assassí del seu propi pare! Vés dins, ara, medita aquests oracles; i si et convences que he mentit, ja pots assegurar que de l’art dels endevins no en sé res.
Èdip coneix
p. 160 1183
Ai las, las! Així tot és veritat! Ah! Llum, que et vegi aquí per darrera vegada, ja que avui em revelo nascut dels qui no devia, unit a qui no devia, assassí dels qui no podia matar!
Electra
Cursa de carros
(p. 50 699
L’endemà, quan a sortida de sol s’obria el concurs reservat als cavalls més veloços, Orestes entra a la lliça amb molts altres conductors de carros. L’un venia d’Acaia, un altre d’Esparta i dos de Líbia, drets dalt de llurs carros de dos jous. Orestes, que tenia unes egües tèssales, era el cinquè. El sisè, arribava d’Etòlia, amb unes poltres rosses; el setè era de Magnèsia; el vuitè, amb un tronc blanc, enià d’origen; el novè procedia d’Atenes, la ciutat que els déus han bastit; un altre, un beoci, completava la desena. Tots s’aturen a l’indret on els àrbitres designats els han atribuït per sorteig els llocs i han posat els carros en línia. Sona la trompeta de bronze i es llancen; tots fan crits a llurs cavalls alhora i amb les mans sacsen les regnes. Tot l’estadi s’omple de la cruixidera dels carros; la pols puja cap al cel. Tots, formant una massa confusa, no estalvien l’agulló: cadascun vol passar el botó de roda dels altres i el panteix de llurs cavalls. Al mateix temps, a la seva esquena i sobre el moviment de les seves rodes, bromereja, percudeix el bleix dels animals. Orestes, que condueix arran de la columna extrema, cada vegada la frega amb el cap del fusell: afluixant la brida al cavall corder de la dreta, reté el que hi passa tocant. Tots els carros fins aleshores es tenien drets, quan els poltres de l’home d’Ènia, desbocats, se l’emporten amb violència, i al moment d’acabar la sisena volta i començar la setena, es tiren a un costat i topen de front amb els carros de Barce. Llavors, per la falta d’un de sol, es trenquen i bolquen els uns sobre els altres, i tot el pal de Crisa s’omple de desferres del naufragi eqüestre. Només l’hàbil cotxer d’Atenes, que s’adona del perill, es tira enfora i frena curt, deixant passar la maror de carros que bull en mig de l’arena. Venia l’últim Orestes, retenint les seves poltres darrera els altres, posant la seva fe en el final. Veu que li resta un sol adversari. Fa espetegar un soroll sec per les orelles de les seves ràpides poltres, es llança al seu encalç … Aparellats els jous, corren, i ara és l’un ara l’altre que fa avançar els seus cavalls d’una testa. Ja, sense defallir, tots els altres tombs el míser els havia fet rectes, dret dlat del seu carro dret, quan de sobte amolla la regna esquerra al moment que el cavall pren la volta, i no s’adona que pega a la punta de la columna: trenca el seu fusell pel mig del botó, llisca per la rampa del carro, es fa un embull amb les tallades corretges, i mentre ell roda per terra, les seves poltres s’escapen pel mig de la lliça. El poble, quan el veu així caigut del carro, esclafeix un xiscle per aquell jove, que tan belles proeses ha fet i ara té un tal desastre, ara rebatut a terra, ara mostrant les cames al cel; fins que d’altres conductors, aturant amb prou feines la cursa de llurs tirs, el desenreden, cobert de sang, en un estat que ni un dels seus amics que el veiés no podria reconèixer la seva pobra despulla.
[…]
Climmenestra.- Oh, Zeus! ¿Què en puc dir? ¿Una sort o una desgràcia, tot i que és un guany? Però que és trist que jo salvi la vida a costa dels meus propis mals!
p. 53
794
Electra.- Insulta: avui et toca a tu d’ésser feliç.
[En realitat Orestes no és mort]
Filoctetes
Clam
p. 126 v 936
Oh cales, oh promontoris, oh bèsties de les muntanyes, única companyia meva, oh roques abruptes, és a vosaltres -perquè no sé ningú més a qui dir-ho-, a vosaltres que elevo el meu plany, als que són sempre aquí, als habituals: vegeu quina obra m’ha fet el fill d’Aquil·les!
Edip a Colonos
Justificació d’Èdip
p. 52, 265
Els meus actes, més que fer-los jo s’han fet ells, perquè jo els patís, si dels del meu pare i la meva mare hagués d’enraonar. Tot això, jo ho sé bé. I tanmateix, ¿com seria jo criminal de mena? He tornat el mal que m’havien fet. Fins si hagués obrat en plena consciència, no hauria estat criminal per això. Però ara, és sense saber res que he fet cap on he fet cap, mentre que ells, aquells per qui he sofert, ho sabien que em feien morir!
Plany d’Èdip, mal involuntari
p. 77, 965
Aquesta boca teva deixa anar crims, connubis, desgràcies de tota mena que jo, pobre de mi! he sofert ben de mal grat meu; però així va plaure als déus, potser irritats contra la meva raça feia temps, perquè, a mi en persona, no em sabries pas trobar cap blasme d’un pecat pel qual jo així pecava contra mi i contra els meus. Perquè, explica’m, si una veu divina venia per mitjà d’oracles a anunciar al meu pare que moriria a mans dels seus fills, ¿com a dreta llei me’n pots fer mai retret a mi, que no tenia encara els gèrmens de naixó del meu pare ni de la meva mare, a mi que llavors estava per engendrar? Si després, vingut a la llum ja míser, com hi vaig venir jo, em vaig batre amb el meu pare i el vaig matar, sense tenir consciència del que feia ni de contra qui ho feia, ¿com per un acte involuntari podries raonablement blasmar-me? Quant a la meva mare, desventurat, no tens vergonya, germana teva que era, de forçar-me a parlar del seu matrimoni […] Doncs és la desventura en què jo vaig ésser enxarxat, conduït pr la mà dels déus i si l’ànima de meu pare fos viva, jo no penso que tingués res a objectar-me.
Èdip retroba les filles
p.82, 1104
E.- Acosteu-vos, filla, acosteu-vos al vostre pare. Deixeu-li palpar aquests cossos que ja no esperava que tornessin.
A.- Tindràs el que demanes. El nostre desig i el teu grat van junts.
E.- ¿On sou, doncs, on sou?
A.- Aquí totes dues, prop de tu.
E.- Tanys meus caríssims!
A.- A un pare tot és car.
E.- Ah! els meus dos bastons!
A.- Bastons ben malfadats d’un pare malfadat!
E.- Tinc el que més estimo. Desventurat del tot, ni que morís no ho fóra, amb totes dues vora meu. Estantoleu-me, filla, el flanc a banda i a banda; cenyiu el qui us va engendrar; feu-me descansar de la meva trista solitud errabunda. I el que ha passat, digueu-m’ho en els mots més breus que es pugui: a noies de la vostra edat basta un relat curt.