[esborrany]
Singapur
L’estat és propietari del sòl. Els ciutadans poden adquirir l’ús del pis per 99 anys a preu assequible. Durant aquest temps el poden vendre o transmetre per herència. (Liu Thai Ker, l’arquitecte que va planificar aquest sistema, BBC).
EL 75-80% de la població viu en habitatge públic i la majoria pot accedir a un habitatge cap als 35 anys. No hi ha sensellar. L’estat controla el sòl, la densitat i els equipaments.
El sistema funciona bé en un país petit i amb poca corrupció. Respon més a la necessitat de tenir un sostre que no pas la de tenir un patrimoni immobiliari.
Viena
Es garanteix un lloguer assequible i estable. El 60% del parc és municipal, amb contractes llargs i rendes regulades. Poca especulació.
En cas d’impagament, el procés de desnonament és ràpìd (setmanes, no anys). La protecció dels vulnerable va a càrrec de l’estat i uns serveis socials amb capacitat de reallotjar, no del propietari. Hi ha pocs impagaments perquè el sistema és assequible.
Holanda
Un 40% d’habitatge en cooperatives sense ànim de lucre. Sistema tensionat.
Espanya i Catalunya
El parc públic no arriba al 2%, els contractes són de curta durada i la fiscalitat favorable a la propietat. L’Estat és reactiu i poc planificador. Si s’arriba a poder pagar es té la propietat plena i el mercat és flexible, però els llogaters viuen amb inseguretat residencial. És el pitjor model per accedir a l’habitatge. L’estat intenta compensar-ho dificultant els desnonaments, ja que no té recursos per reallotjar. El propietari assumeix el cost social.
[I no es construeix per la normativa progre].
En general a Europa hi ha un bon sistema de lloguer estable als països nòrdics, Alemanya i Àustria. Països Baixos, França, i Finlàndia estan en tensió, amb un sistema públic insuficient. Espanya, Portugal, Irlanda i la major part dels països de l’Est tenen poc parc públic, contractes curts i molta especulació.
Durant els anys 1950–80 hi va haver molta construcció pública a Europa, l’habitatge es considerava un pilar de l’estat del benestar. A partir de 1990 comença una privatització, es ven habitatge públic i es desregula el lloguer. El 2015-2020 s’intenta corregir amb mesures de control de lloguer i límits a fons voltor. Però no hi ha construcció pública real. El model espanyol s’ha etsès perquè és barat políticament a curt termini, traspassa el risc a les famílies i afavoreix sectors financers i propietaris.