Posted on by amomuseu

Els viatges

[esborrany]

L’exploració del món

Antiguitat Edat Mitjana sXVIiXVII   sXVIII El Grand Tour   1800-1950 El viatge romàntic  1950-s21 El viatge instagram

Les guies     Els mitjans de transport   Discussió

[El viatge com a descoberta cultural de naturalesa i cultures  no és ben bé el mateix que l’exploració del món dels navegants que buscaven rutes i establien colònies. El resultat de cartografiar el món és un coneixement pràctic que situo com a tecnologia. Els viatges com a experiències a llocs que ja han estat cartografiats o la descoberta d’una cultura diferent, són una experiència cultural, potser no ben bé un contingut com puguin ser les ciències o les arts] A cavall també entre societats:pràctiques, i l’experiència personal

Antiguitat i edat mitjana

Pausànias va escriure una descripció de Grècia amb els llocs i monuments que calia visitar, anticipant el Grand Tour i les guies Baedeker del sXIX.

el viatge religiós, la peregrinació

Alibey Llull

sXVIII El Grand Tour

El duien a terme sobretot els joves de l’aristocràcia i alta burgesia britànica però també d’Alemanya i Escandinàvia, Rússia, Estats Units. Artistes, arquitectes, escriptors i intel·lectuals ho feien en la mesura de les seves possibilitats econòmiques

L’itinerari clàssic començava a França amb una estada de mesos a Paris on s’aprenia francès (llengua de la diplomàcia), esgrima i dansa, es visitaven salons i es compraven robes a la moda. Passant per Lió es creuaven els Alps per les Cenis o Gran Sant Bernat) i s’admirava el paisatge salvatge i sublim.. Molts deixaven constància de la seva impressió davant el paisatge sublim. Després seguia Torino, un centre elegant, Milano, fins a Venezia on es feia una parada llarga. Era el paradís del plaer, el carnaval, l’òpera i el *vedutismo*. Allà es contractaven pintors com Canaletto per als “souvenirs”. A Firenze s’estudiava el Renaixement i les col·leccions dels Mèdici als Uffizi i el Palau Pitti. Era més intel·lectual que Venècia. Roma era el destí absolut i la parada més llarga (mesos, fins a un any). Allà s’estudiava l’antiguitat clàssica (el Fòrum, el Coliseu, el Panteó) i l’art barroc (Bernini, Caravaggio). S’aprenia dibuix de les ruïnes, es contractaven tutors i guies (com Johann Joachim Winckelmann, teòric del neoclassicisme), i es feien cópies d’estàtues. Es funda el Café grecco i el Cafe degli Inglese a la Pza di Spagna. Abans de tornar es passava per Nàpols, visitant les excavacions de Pompeia i Herculà (descobertes el 1748), i fent l’ascensió al Vesubi, un altre moment emocionant i sublim. El camí de tornada podia passar per Suïssa per veure per veure les muntanyes “pittoresques”. Podia anar des d’un viatge modest de 6 mesos fins a tres anys.

Les peregrinacions de Childe Harold de Lord Byron

El s. XIX – XX El viatge romàntic

L’objectiu del Grand Tour del sXVIII era completar l’educació clàssica viatjant als centres de la Civilització Occidental, França i Itàlia, : Itàlia (cor de Roma), França (llum de París). Era un viatge cap al centre de la cultura reconeguda. Es volia confirmar la història estudiada. Es miraven ruïnes, es compraven còpies d’escultures, es confirmava l’autoritat del cànon grecoromà. Era un privilegi de l’elit. El viatge estava organitzat, amb un itinerari determinat, un tutor, cates de presentació.

Al s.XIX amb el romanticisme es busca allò no contaminat per la industrialització i el racionalisme extrem. Es viatja cap a les marges d’Europa i més enllà. L’Espanya exòtica, mora i medieval. Artistes com David Roberts (abans esmentat) o escriptors com Washington Irving (Cuentos de la Alhambra) la van posar de moda. Stevenson va fer un viatge amb un ase per les Cevennes, una regió pobra i aïllada, l’antítesi de Paris. No buscava grans monuments sinó autenticitat rústica, un paisatge dur i una gent senzilla. És una regió aïllada i pobre de França, l’antítesi de París. Altres destinacions seran Escòcia, els Alps, l’Orient Pròxim. Es busquen paisatges sublims (muntanyes, deserts) i cultures percebudes com a primitives o pures.
Ja no es tracta de completar una educació sinó de tenir una experiència, enfront de la industrialització i l’alienació urbana, es busca trobar-se a si mateix en la natura, sentir la pròpia petitesa davant les forces naturals immenses, el sublim (1757 Burke sobre el bell i el sublim) [mysterium tremens]. Interès per l’escenari de la vida quotidiana “autèntica”, especialment en llocs considerats congelats en el temps (pobles, costums tradicionals). Stevenson descriu minuciosament els camperols que troba. [Rousseau?]
Aquest viatger es trasllada amb mitjans modestos i s’allotja al que troba sobre la marxa, en hostals modestos i fins i tot al ras. Del carruatge amb tutor i servei, a les alforges de l’ase de Stevenson.

  • Gérard de Nerval (França). Viatge a l’Orient (1851). Egipte, Líban, Constantinopla (Turquia). Un viatge buscant un Orient imaginat, obsessionat amb la figura de la dona idealitzada (la reina de Saba). És un text oniíric, més preocupat per les llegendes i els somnis que per la descripció topogràfica. Va inspirar els surrealistes.
  • Gustave Flaubert (França). Notes de viatge i correspondència. Egipte, Palestina, Turquia, Grècia (1849-1851). Cínic, eròtic i desil·lusionat. Buscava alliberar-se de la burgesia francesa. Les seves cartes són un testimoni brut de la seva fascinació i repulsió per l’Orient, i van alimentar directament la seva novel·la Salammbo (amb el seu excès de sensualitat i violència).
  • Théophile Gautier (França). Viatge per Espanya (1843), Constantinoble (1853). Espanya, Turquia, Algèria. El pintor de paraules. Les seves descripcions són visuals, plenes de color, amb un sentit agut del “pintoresc”. Va ser clau per configurar la imatge romàntica d’Espanya (toreros, gitanes, paisatges ardents) per al públic francès.
  • Alexandre Dumas (França). De París a Cadis (1847). Un relat d’aventures àgil i divertit, ple d’incidents, caçades i encontres. És un exemple del viatge com a entreteniment literari d’alt nivell, que popularitza la imatge d’una Espanya exòtica i aventurera. [També el Rhin]
  • Lord Byron amb el poema Childe Harold’s Pilgrimage (1812), inspirat en els propis viatges, descriu el jove desencisat de les guerres postrevolucionàries que cerca sensacions autèntiques. (mapa)
  • Washington Irving (EUA). Cuentos de la Alhambra (1832). Granada. Va ser el llibre que va inventar la imatge romàntica d’Espanya per al món anglosaxó. Combina història, llegenda morisca, observació costumista i una delicada melangia. Va posar de moda Granada i el llegat andalusí.
  • Richard Ford (Anglaterra). Manual per a viatgers per Espanya (1845). Guia erudita i detalladíssima, la bíblia del viatger seriós a Espanya del segle XIX, amb observacions sobre art, costums, història i carreteres. Influí enormement en tots els que el seguiren.
  • Robert Louis Stevenson (Escòcia). Viatge amb un ruc per les Cevennes* (1879). La consagració del viatge interior i l’excursionisme. És el model del viatge lliure, a peu, en contacte amb una natura salvatge i una gent humil.

Pintors

  • David Roberts (Escòcia). Les seves litografies de Egipte i Terra Santa (publicades 1842-1849) van ser la primera imatge massiva i espectacular d’aquells llocs. Van inspirar el disseny d’òperes, novel·les i fins i tot l’arquitectura egípcia revival.
  • John Frederick Lewis (Anglaterra). Va viure anys al Caire i a Constantinoble. Els seus quadres, com “La vida al Caire” (1861), són d’una precisió etnogràfica i lumínica impressionants. Va crear la imatge d’un Orient elegant, tranquil i detallat, molt diferent del dramàtic de Roberts.
  • Eugène Delacroix (França). El seu viatge a el Marroc i Algèria (1832) va ser una revelació. Allà va trobar el color, la llum i una “naturalesa antiga” que va transformar la seva pintura. Obres com “Dones d’Alger a casa” (1834) o “La lluita del Giaour i el Paixà” van inspirar tota una generació amb la seva exaltació de l’Orient com a món de passió, color i violència bella.
  • Mariano Fortuny (Espanya). Els seus viatges al Marroc (on va documentar la guerra d’Àfrica) van ser fonamentals. Va captar la llum cegadora i els colors vibrants del Nord d’Àfrica amb una pinzellada ràpida i moderna, influint els impressionistes i els acadèmics francesos. La seva obra va definir l’orientalisme espanyol. Va formar part del que s’anomena “Pintores de l’Alhambra”, com John Phillips. Les seves obres, plenes de patis, fonts i figures amb vestits “moriscos”, van consolidar el mite de l’Espanya exòtica i romàntica que havia començat Irving.

Aquests viatges van donar lloc al gènere del “viatge literari” com a obra autònoma, barreja de diari, assaig i narrativa. Van alimentar el costumisme i el realisme (proporcionant escenaris exòtics). En pintura van crear el moviment del Orientalisme, un dels gèneres més populars del s. XIX, que anava des de l’erotisme (Ingres) a l’arqueologia (Gérôme) passant pel drama (Delacroix). En arquitectura i les Arts Decoratives: El “Moresc Revival” inundà Europa i Amèrica, amb cafès, sales de fumadors i pavellons inspirats en l’Alhambra. L’egipci es va fer present en monuments funeraris i mobiliari. [El divan>> i l’oomana]. Van crear els estereotips visuals i culturals que Occident tindria durant dècades (i en alguns casos, fins avui) sobre l’Orient, Espanya o el món rural: l’Orient com a lloc de luxúria i misteri, Espanya com a terra de passió i atavisme, la natura com a temple de la veritat personal.

El viatger romàntic del s.XIX fugia de la ciutat industrial cap a les perifèries “pures” d’Europa (Cevenes, Alps, Escòcia) i a l’Orient Pròxim “pintoresc”. A la primera meitat del s. XX: L’autèntic es desplaça més lluny, alimentat per l’antropologia i el colonialisme. Àfrica Subsahariana (Mali, Kenya), el Sud-est Asiàtic (Indoxina), i sobretot, el Tíbet i l’Àsia Central esdevenen els nous “Sants Greals” de l’autenticitat, símbols de cultures inalterades i espiritualitat essencial. Els llibres d’exploradors com Alexandra David-Néel (al Tíbet) o T. E. Lawrence (a Aràbia) són icònics. [Aquestes destinacions són en part resultat de l’imperialisme colonial. Les potències europees es reparteixen la influència a Àfrica, Indoxina, Orient. És també l’època en que es creen els museus de cultures com el British i que floreixen l’etnologia i l’antropologia].

s.XX-s-XXI Autèntic, Instagram i Tripadvisor

El viatge modern és polifacètic i personal. Si el Grand Tour tenia un currículum únic (les ruïnes de Roma), l’actual té multitud d’itineraris possibles, cadascun dissenyat per a construir una narrativa personal (“sóc aventurer”, “sóc espiritual”, “sóc sofisticat”, “sóc conscienciat”). L’autenticitat ja no es troba “allà fora” en un lloc pur, sinó que es construeix a través de la experiència personal i única que es tria i, sobretot, es comparteix. L’herència del Grand Tour és la idea que viatjar ens canvia; la diferència és que ara podem decidir exactament “com” volem que ens canviï.

  • Experiències Ètniques/Autèntiques
    Trobar “l’autèntic”, convivint amb famílies locals, aprenent artesania, participar en rituals [Intrepid Travel, Viatges Tuareg] [No trobem autèntica la nostra vida i només ens omplen uns dies de vacances on fem un munt de fotos d’un mode de vida que idealitzem i que en realitat no voldríem per a nosaltres]. Assistir al Festival del Desert a Mali (o un festival remot semblant). Fer un viatge en tren transsiberià o per l’Àsia Central (Ruta de la Seda). Conviure amb una tribu a Papua Nova Guinea o a l’Amazones. Fer el Camí de Sant Jaume (per l’experiència espiritual/comunal).
  • La Naturalesa Sublim.
    [Poder dir que hem anat a les destinacions més difícils,] el que està a punt de desaparèixer, com les glaceres, o les cultures, vèrtex de l’Antàrtida, safari al Serengeti, navegar pel Passatge del Nord-oest (desglaçat). La cerca del paisatge pur, sovint amb un component d’aventura física (trekking, alpinisme). Veure l’Aurora Boreal a Islàndia o Noruega. Fer un safari a Botswana o al parc nacional de Ranthambore (Índia) per veure un tigre. Viatjar a l’Antàrtida. Fer el trekking a l’Everest Base Camp o a les Muntanyes Simien a Etiòpia.
  • La Cultura “Instagrammable” (la versió moderna del “tick”)
    [Poder dir que hem anat als referents més famosos: La sagrada Família a Barcelona, El David de Miquel Àngel a Roma, la Fontana de Trevi a Roma, el Mont Fuji al Japó.] Posar davant del Taj Mahal o dels angles morts de Machu Picchu. Veure la Torre Eiffel o el Colosseu (clàssics perennials, però ara per a la foto). Anar a la biblioteca de Tianjin (Xina) o al Cafè Central de Viena (per l’estètica).
  • Benestar/Transformació
    Desconnectar, trobar-se a si mateix [la tonteria de considerar autèntic 15 dies en un ashram i no els 350 a la feina de cada dia]. Retirs de ioga i meditació a un ashram de l’Índia o Bali. Termalisme i spas de luxe a Islàndia o Japó. Aventures de purificació (com el viatge d’àcid o les cerimònies amb ayahuasca a la selva amazònica). (La indústria de la salvació)
  • Luxe Experiencial/Confort Autèntic
    Viure “l’autèntic” dins del comfort. Un “eco-lodge” de luxe amb vistes a la muntanya de goril·les, un hotel-boutique en un carreró de la Medina (amb Wifi de fibra), menjar cuisine fusion amb productes “km0” a Bangkok. Allotjar-se en un “ice hotel” a Suècia o en un “bubble hotel” amb vista a les estrelles. Un creuer de luxe pel riu Mekong o per les illes Galápagos. * Experimentar la cuina d’alta gama” (“omakase” a Tòquio, restaurant amb estrella Michelin a Copenhagen).

Els transports i els viatges

s.XVIII – Principis XIX (elitització). Carruatge, vaixell de vela. Viatjava l’elit, l’aristocràcia i la burgesia adinerada. Estimacions que menys de l’1% de la població europea podia fer viatges de lleure. ALguns historiadors estimen que uns 20.000 britànics fien el GRan Tour al llarg del segle [200 cada any].

s.XIX (primera democratització). Aparició del ferrocarril a partir de 1830 i els vapors transatlàntics a mitjans de segle. es redueix el temps i cost dels desplaçaments. El 1841 Thomas Cook organitza excursions en tren per a les classes mitjanes (165m viatgers el 1864, 3.2M el 1890). Creix el turisme de salut a balnearis. el 1900 hi havia milions de passatgers anuals en ferrocarrils per lleure. s. XX (expansió cap a les masses). [els trens amb vagons privats als USA. Els creuers de luxe dels anys 30 que veiem a les pelis del Fred Astaire.] Automòbil a partir dels anys 30, i generalització després de la WWII [el primer 600 del pare el 1965?]. Impulsa el turisme interior i familiar. Avió comercial a partir dels (dels 50–60) [els Zeppelin van operar de 1910 a 1937 amb vols transatlàntics], inicialment per a negocis i gent adinerada. Superarà el vaixell en viatges transatlàntics. A partir dels anys 70–80, amb l’aparició dels avions de fuselatge ampli es fan accessible a les masses. El 1950 l’organització mundial del turisme calcula 25M d’arribades turístiques internacionals, 166 el 1970. El 2000, 687M d’arrbes i el 2019, abans de la Covid, 1.460M. L’avió representa el 60% dels viatges turístics a llarga distància i l’automòbil domina en viatges de curta distància i interiors.

Les guies de viatge

Antecedents
Ja els grecs i romans tenien llistats de ports i estacions de camí amb distàncies com l'”Itinerarium Antonini” (s. III d.C.), una llista de rutes de l’Imperi Romà. A l’edat mitjana i renaixement, els pelegrins que anaven a Roma, Santiago o Jerusalem, detallaven rutes, santuaris, indrets per veure i, sovint, consells pràctics (monedes, llenguatge), per exemple el “Liber Sancti Jacobi” (Codi Calixtí, s. XII), que inclou una guia per al pelegrí del Camí de Sant Jaume.
Al s. XVII i XVIII, amb el Grand Tour, van aparèixer els “Voyages”, no guies pròpiament dites, sinó relats de viatgers precedents que servien d’inspiració i referència, com les cròniques de John Evelyn o Thomas Coryat. També hi havia compendis de curiositats i llistats de col·leccions d’art.

Al sXIX s’industrialitza el viatge amb ferrocarrils i vapors [i l’edició de llibres]. La nov aburgesia volia viatjar i necessitava manuals pràctics, actualitzats i fiables.

John Murray III. 1836 “Handbooks for Travellers”, sobre Holanda, Bèlgica i Rhenania, (1842, Itàlia) amb les innovacions de format de butxaca, itineraris suggerits, informació d’horaris, hotels, preus, valoració dels llocs a visitar amb estrelles.

Karl Baedeker. Millora Murray amb detalls exhaustius sobre horaris de trens, hotels, preus, durada de les visites. Va començar el 1832 ampliant una guia precedent sobre el Rhein de Mainz a Köln, i va seguir el 1844 amb una sobre Suïssa, i després Londres i Itàlia. Rebutjava publicitat per garantir l’objectivitat. Les estrelles indicaven, *** mereix el viatge, ** molt meritori, * meritori. Amb les cobertes vermelles i la lletra petita i densa, va esdevenir un símbol del viatger seriós i preparat i va definir el “circuit turístic”, amb els llocs imprescindibles a visitar. Va arribar a ser sinònim de guia de viatges. Dominarà fins a mitjans s.XX

Guide Joan, fundada per Louis Hachette el 1841, més literària i enfocada a la història que les seves rivals anglogermàniques.

Richard Ford, “A Handbook for Travellers in Spain”, 1845, una obra mestra d’observació personal i erudició, però era més una lectura abans del viatge que una guia per dur a la butxaca.

Guides Michelin. 1900. La Guide rouge, orientada als viatges per carretera i la gastronomia [El Baedeker era més de trens i visites culturals]. Segueix essent la referència. La Guide Vert per als monuments i turisme cultural.

Després de la WWII, el boom del viatge en cotxe i l’avió comercial creen un nou turista, més jove, amb pressupost ajustat i ànsia d’experiència.

Frommer’s (EUA). Llançada el 1957 amb “Europe on 5 Dollars a Day” d’Arthur Frommer. Va obrir el continent al turisme de masses nord-americà (“Europa no és només per a rics”), popularitzant la idea del pressupost diari. [Jo he seguit les seves propostes d’itinerari de visita en 1, 2 o 3 dies, i els walking tours]

Lonely Planet (Austràlia). Fundada el 1973 per Tony i Maureen Wheeler després del seu viatge per l’Àsia. El viatge en motxilla, els backpackers, allotjament barat, transports locals. Va ser la bíblia de la generació que buscava autenticitat i aventura low-cost.
Rough Guides (UK), 1982, semblant al Lonely Planet amb més accent en el context històric i cultural.

A finals del s.XX i s.XXI irromp internet. L’autoritat passa del l’expert a la multitud.

Tripadvisor, fundat el 2000, la saviesa de la multitud, “Reviews you can trust”. Va matar la necessitat de la guia impresa per a hotels i restaurants. La seva influència és omnipotent: un establiment viu o mor pels seus punts. Representa la democratització total de l’opinió, però també obre la porta als fakes i a l’homogeneïtzació (els llocs es dissenyen per aconseguir bones puntuacions).

Google Maps i cercador, 2005. Combina mapes, fotos, horaris, i opinions de usuaris (Google Reviews). És la navalla suïssa digital que ha substituït moltes funcions de les guies tradicionals (trobar un restaurant proper, veure com és per dins).

Les xarxes socials com Instagram i TikTok són les noves guies de descoberta. La inspiració ja no ve d’un llibre, sinó d’una foto viral, d’un vídeo d’un “influencer” o d’un relat personal en un blog. Són emocionals, visuals i immediates. Creuen l’ansia per la següent “experiència instagrammable” que concretaran potser consultant els “imprescindibles” a la web de Lonely Planet, buscant allotjament a Airbnb, triant hotel o restaurant a Tripadvisor i planificant la ruta amb Google Maps. La “guia” única i omnipotent ha desaparegut, fragmentada en una constel·lació d’eines digitals que reflecteixen el nostre desig de controlar i personalitzar cada aspecte del viatge. L’esperit del “bucket list” del Grand Tour sobreviu, però ara el llistat l’escriu una comunitat global de milions de persones.

Discussió

[Podem fer una reflexió a partir de la idea del viatge romàntic de trobar el sublim a la natura i l’autèntic en els pobles simples. El viatge s’ha fet servir com a metàfora de l’itinerari cap a la salvació. Però de manera literal, a l’edat mitjana es viatjava per salvar-se de l’infern, peregrinant a Roma, Jerusalem o Santiago. Al s.XVIII, amb el Grand Tour la salvació es trobava en la raó i la cultura. Al sXIX, amb el desencant per la industrialització i la crueltat de la vida urbana, es busca la salvació en el sublim de la naturalesa i la vida simple dels pobles. Ara, la llista d’opcions de destinacions de viatges del s.XXI remeten una mica a què ens fa sentir vius (fe de vida).

Tal com hem vist, l’evolució dels mitjans de transport ha democratitzat la possibilitat de viatjar. Abans només podien viatjar els rics. Igual que en un moment donat van parèixer els llibres barats i molta gent va poder començar a llegir fulletons, o amb la ràdio van poder començar a escoltar música els qui no tenien una orquestra privada, ara amb Ryanair i AirnB, tots podem viatjar. Es crea un cicle de descobriment i destrucció (el fenomen de la “overtourism“). Tan bon punt Tripadvisor marca un lloc com a interessant, l’afluència de gent el destrueix. Anem cercant llocs no arruïnats pel turisme i alhora fent malbé la naturalesa i les cultures que visitem. Tenim una vida de merda al barri on vivim, i tenim una experiència de merda a la destinació on anem.

El viatge segueix essent, o podria seguir essent un trajecte de transformació, una possibilitat de situar la nostra vida en un context més ampli que el de la nostra vida familiar de cada dia, i per tant “ser més”. Tal com hem vist, el creixement, ja sia per la cultura clàssica, ja sia per la naturalesa o societats “no contaminades” s’ha diversificat i els resultats són qüestionables.

Què té d’autèntic viure una vida no satisfactòria i que el millor, allò que creiem que ens defineix, sigui un viatge d’aventura car on fem 5.000 fotos? Realment voldríem viure com aquestes altres cultures? O ser antropòlegs? Es tracta d’un descobriment i creixement personal, o d’una fugida? No és una mica lamentable que la màxima aspiració sigui “desconnectar” i només secundàriament “connectar” amb alguna altra cosa? Vol dir que vivim en un infern.

Què té d’autèntic acumular likes d’Instagram, fent cues incòmodes per poder menjar a un restaurant recomanat per tripadvisor? No hi ha ni coneixement del que fotografiem, ni gaudi real del que degustem, només l’ànsia de ser valorats a les xarxes. El mateix podríem dir de quan el criteri és l’exclusivitat, tant del confort, com de les destinacions difícils: no és tant el gaudi objectiu que experimentem com la satisfacció que ens dóna “ser més que els altres”.

O quant els retirs de meditació i ioga. Estaria bé si els incorporéssim a la vida normal, però viure malament 350 dies que anem a treballar i només estar bé 15 dies que ens posem pantalons amples, escoltem gongs tibetans i ens abracem els uns als altres, no és gaire satisfactori. és l’equivalent al plantejament que crea uns pocs santuaris naturals mentre la majoria del territori és un abocador.

>>> què cal conèixer avui? Pausanias, Grand Tour … el circuit de l’art, el de la naturalesa, el de les cultures i formes de viure, el de la cuina

| PDF text