Posted on by amomuseu

Dietaris, agendes, fotografies

Dietaris    Agendes    El temps digital    Fotografies     El meu registre   Discussió

Dietaris, agendes, fotografies són el rastre que deixem de la nostra vida

Dietaris

Les autobiografies solien escriure’s cap al final de la vida, fent un balanç, mirant de justificar o posar en valor el que s’ha fet, consolidant un llegat. Així tindríem, per exemple: les Meditacions de Marc Aureli (c. 170-180 d.C.), les Confessions de Sant Agustí d’Hipona (c. 400 d.C.), la Vida de Benvenuto Cellini (escrita entre 1558 i 1563, el retrat d’un artista arrogant), les Confessions de Jean-Jacques Rousseau (1782), la Història de la meva vida de Giacomo Casanova (1822), o  Les mots de Jean-Paul Sartre (1964).
Actualment moltes figures escriuen memòries molt joves (als 30 o 40 anys) després d’un èxit puntual o un fet traumàtic, transformant el gènere en una mena de crònica d’etapa més que en un balanç final.

Els dietaris en canvi estan orientats per a ús personal, recullen el que passa, el temps, els sentiments del dia.

Dietaris (journals)

  • Antecedents
    • 2500aC Diari de Merer, un papir trobat prop de la amr roja amb els viatges diaris d’un capatàs egipci que transportava blocs de pedra per a la construcció de la Gran Piràmide de Guiza.
    • (1000) Sei Shonagon. El llibre del coixí
  • SXVII
    • 1640–1706) John Evelyn
    • (1660–1669) Samuel Pepys. unes 3.100 pàgines manuscrites, principalment en taquigrafia. Hi trobem una barreja de el que ha fet, diners i negocis, relacions familiars, sexe, música i teatre, el que ha menjat, política, malalties, preocupacions personals i els fets més importants com la pesta de 1665 o l’incendi de Londres de 1666.
  • SXVIII
    • (1762-1763) James Boswell, Journals.
    • (1737-1794 vida) Edward Gibbon , Journals.
      nombrosos diaris de pagesos, comerciants, metges, religiosos, viatgers, etc.
    • (1769-1819) Baró de Maldà. “Calaix de sastre en què s’explicarà tot quant va succeint a Barcelona i veïnat des de mig any de 1769, a les que seguiran les dels altres anys esdevenidors per divertiment de l’autor i de sos oients, anexes en el dit Calaix de sastre les més mínimes frioleres.”
    • diaris, llibres de comptes, almanacs.
  • SXIX
    • (1801-1823) Stendhal, Journal
    • (1804-1816) Benjamin Constant, Journaux intimes
    • (1809-1881) Charles Darwin. Comença el 1838, reconstruint després des de 1809, i acaba el 1881. Des de 1846 el disposaven pàgines oposades, una dedicada al treball científic, i l’altra a afers personals. Molt concís, només referia el més important, a vegades li cabia un any en una pàgina.
    • (1832-1901) Queen Victoria. Va començar amb un quadern diari que li va regalar la seva mare als 13 anys.
    • (1833-1868) George Sand — Journal intime
    • (1839-1881) Henri-Frédéric Amiel. Journal intime. 16847 pàgines com a exploració interminable del propi jo.
    • (1847-1910) Lev Tolstoi.
    • (1873-1881) Fiódor Dostoievski. Va publicar el Diari d’un escriptor.
  • SXX
    • (1914-1922)Katherine Mansfield
    • (1910-1923) Diaris de Franz Kafka. No estaven destinats a ser publicats i reflecteixen de manera crua la seva angoixa creativa, els seus bloquejos, els somnis i la tempestuosa relació amb el seu pare.
    • (1915-1941) Diaris de Virginia Woolf.
    • (1918-1919) Josep Pla. El quadern gris.
    • (1942-1944) El diari d’Anne Frank.
    • (1950-1962) Sylvia Plath. Una crònica devastadora, sincera i d’una qualitat poètica immensa de la lluita de l’autora contra la depressió, la creació literària i el fet de ser dona en la seva època.

Les agendes

Els diaris personals servien per deixar registre del que passava. Al sXIX la  societat industrial i comercial va començar incloure massa compromisos per que les persones els tinguessin presents a la memòria. Així van aparèixer les agendes. Els antecedents de l’agenda eren el calendari i l’almanac d’una banda, i els llibres de comptabilitat de l’altra.

El Complete Annual Account Book and Calendar de Robert Aitken, per a l’any 1773, incorporava espais per a rebuts, pagaments, memoràndums i anotacions diàries. La disposició lineal dels dies permetia ja anticipar i planificar.

El 1812 Letts crea el primer diari comercial, orientat als comerciants de la Borsa de Londres que necessitaven registrar el moviment de vaixells, les marees i les finances. Presentava els dies laborables de la setmana, en una sola pàgina, de dilluns a dissabte.

A partir de 1840 gràcies a la reducció del cost del paper i l’augment de l’alfabetització, el mercat es va inundar de “pocket diaries”, diaris de butxaca preimpresos.  Tenien unes pàgines inicials amb almanacs, el santoral, fases de la lluna, taules de pesos, mesures i conversions de monedes. Després hi havia espais datats buits.
El catàleg de Letts de 1856 oferia models més luxosos per a ladies and gentlemen, models per a metges (visites pacients), turistes (trens, hotels), comerciants (comandes, vaixells, pagaments)i més econòmics per mecànics.

Durant un temps, una llibreta amb pàgines datades i espais per escriure podia servir tant per planificar com per registrar. (en anglès es fa servir “diary” per a les dues. En català “dietari” és per recollir pensaments o anotar despeses.

A primers del sXX van aparèixer quaderns que es podien tancar amb clau per preservar la privacitat de les anotacions personals que podien incloure sentiments íntims.

Segle XX Personal organizer

Hi hauria tres maneres d’anotar el temps:

  • Journal (diari): llibreta amb pàgines en blanc, sense dates, per anotar pensaments i reflexions de manera flexible.
  • Diary (dietari): llibreta amb dates a les pàgines per anotar els fets del dia
  • Planner (agenda): llibreta amb dates a les pàgines per planificar. Pot ser igual que el dietari però a vegades té línies amb les hores.

L’agenda s’anirà convertint en un organitzador de la vida més enllà d’anotar els compromisos que vénen. Incorporaran seccions d’adreces i telèfons, mapes, pàgines de notes [tipus journal]. N’hi haurà per a escolars, comercials, metges, cadascuna amb el seu almanac previ especialitzat.

Filofax
El 1920 arriba el concepte de pàgines intercanviables en anelles, en lloc d’una llibreta relligada. Als USA es feia servir aquest sistema, anomenat Lefax per grans manuals tècnics [on es podien substituir pàgines i actualitzar el manual sense tornar a imprimir-lo tot]. Norman & Hill a Escòcia el va adoptar [de manera que podia tenir els recanvis d’agenda anuals però mantenir per exemple el directori amb adreces i telèfons]. Es podia personalitzar afegint-hi mòduls per comptabilitat, mapes, pàgines en blanc, portatargetes. El 1980 passa a anomenar-se filofax i es popularitza entre els yuppies.

Finocam: fundada el 1916 per Manuel Cabero, el 1950 incorpora el sistemes d’anelles múltiples.

Midori va introduir els dietaris multianuals. Hi hauria una pàgina pel 25 de setembre amb espais pel 2025, 2026, 2027 [permetria comparar com ha estat cada any el Nadal, o un aniversari].
2001 El Hobonichi techō (手帳) és una combinació d’agenda, quadern, registre personal i objecte quotidià, planner i journal alhora. Per exemple, inclouria la planificació d’un sopar i després l’anotació de com ha anat, potser acompanyada d’un dibuix.
Les llibretes japoneses es complementaven amb segells que duien icones, adhesius i cintes washi per remarcar apartats. Inicialment decoratives, quan el mètode del Bullet Journal es va fer viral a xarxes com Instagram o Pinterest, la comunitat global va agafar el sistema organitzatiu de Carroll i el va decorar amb l’estètica japonesa de Midori, Hobonichi i el washi tape. Avui, marques com Hobonichi fabriquen llibretes específiques de quadrícula buida (Graph Notebook) orientades directament a fer-hi un Bullet Journal, unint el millor d’ambdós mons.

Moleskine. Al segle XIX es feien servir llibretes amb coberta de tela impermeabilitzada que s’anomenava moleskin, literalment pell de talp. El viatger Bruce Chatwin en feia servir unes fabricades a França i quan el fabricant va plegar en va comprar tot l’estoc que va poder. El 1997 a Milà, Maria Sebregondi va tenir la idea de tornar-ne a fer.

El Bullet Journal (BuJo), o agenda visual personalitzada és un mètode flexible que feia servir el dissenyador Ryder Carrol, diagnosticat amb TDAH i que va compartir el 2013. En una mateixa llibreta amb fulls en blanc l’usuari pot anotar la planificació diària, pensaments i reflexions, i seguiment de projectes. Ha de mantenir un índex per localitzar on són les coses, no hi ha pàgines buides.

A occident el mercat professional està dominat per Filofax i Letts, el particular de diaris, per Moleskine i Leuchtturm1917. Al Japó tenim Hobonichi, Midori i Kokuyo.

  • Calendari: Quin dia és? [quin sant?]
  • Dietari: què ha passat avui, com m’he sentit?
  • Agenda (Lets , 1812): Què passarà? Què he de fer?
  • Organitzador personal , Filofax, segle XX: Com administro, planifico la meva vida?
  • Planner/journal contemporani, Hobonichi, Bullet Journal, etc.: Com puc dissenyar, viure, registrar i recordar la meva vida?

→ la vida com una llibreta amb fulls en blanc que anem omplint

Jetpens

El temps digital

Les eines digitals han anat separant les diferents funcions que l’agenda de paper tendia a reunir en un sol objecte, però després les han tornat a integrar en grans ecosistemes.

  • 1980s: Calendari, bloc de notes, calculadora
  • 1990s
    • Lotus organizer, aparegut el 1992-93, imitava deliberadament un Filofax digital. La pantalla mostrava un quadern amb pestanyes Calendar, To Do, Address, Notepad, Planner, Anniversary
    • Borland Sidekick
    • 1997 Microsoft Outlook integra correu + calendari + contactes + tasques + documents + journal. Planifica amb el calendari i les tasques, comunica amb el correu i arxiva amb journal. (Desktop empresa)
  • 2000s
    [Amb la generalització d’internet primer i dels smartphones després el 2007 i 2008, les dades de gestió ja no eren uns fitxers al disc dur del desktop sinó  que estaven al núvol i s’hi pot accedir des de qualsevol lloc].

    • Google: Calendar arriba el 2006 i ja està pensat per integrar-se amb Gmail. El 2008 es desplega Android als mòbils. El 2009 s’integra amb tasks.
    • Apple: comença als 1990s amb els “Macs” (Mail + Calendar + Reminders + Contacts + Notes + Photos) i partir de 2007 amb el llançament dels iphones i el iOS ho extén als mòbils.

Avui la gent fa servir una plataforma corporativa com Microsoft 365 o Google Workspace a la feina, i a nivell privat apple o android segons el telèfon comprat  (ofimàtica).

[Del diari privat a publicar la vida]

[Els journals estaven destinats al seu autor, per poder recordar moments de la seva vida o elaborar reflexions. Les plataformes d’internet blogs, facebook, instagram, tiktok estan orientades a “publicar” la nostra vida i buscar l’aprovació dels visitants. ]

  • 1990s
    Homepage “Aquesta és la meva pàgina. Aquí sóc jo.” [Com una targeta de presentació]
  • Finals 90s-2000
    Blogs. Amb posts que tenen una data i poden admetre comentaris. A diferència de les llibretes, que eren diaris privats, aquests són oberts a tot el públic.

    • 1998 Open Diary. Primera plataforma de diari en línia que va introduir una secció de comentaris, permetent que els lectors interactuessin amb l’autor.
    • 1999 LiveJournal. Dissenyada originalment per Brad Fitzpatrick per mantenir el contacte amb els seus amics de l’institut. Es va convertir ràpidament en una gran comunitat global de diaris personals, amb una forta implantació a Rússia.
    • 1999 Blogger. Creada per Pyra Labs, va popularitzar l’ús de formularis web per publicar sense necessitat de saber codi HTML. Google la va comprar l’any 2003.
    • 2003 WordPress. Creada com un projecte de codi obert per Matt Mullenweg i Mike Little. Ha estat la plataforma més influent de la història; avui dia, WordPress dona vida a més del 43% de totes les pàgines web de l’Internet global.
    • 2007 Tumblr. Va revolucionar el format introduint el microblogging, una barreja de blog de textos curts, imatges i xarxa social basada en compartir contingut d’altres de manera molt visual.
    • 2017 Substack. Va redefinir el model permetent als autors publicar els seus articles directament als correus electrònics dels seus subscriptors (newsletters), monetitzant el contingut de forma directa.
  • 2004. Facebook. Orientat a compartir la vida de cadascú, què es fa què es pensa, un esdeveniment amb un grup d’amics (o amb tot el públic). Permet text, fotografies i vídeos. [Amb el blog l’usuari podia tenir salvats una sèrie d’enllaços interessants. Amb Facebook és la plataforma que presenta les actualitzacions de tots els amics i alhora continguts d’altres que creuen que podran interessar, o publicitat].
  • 2010. Instagram va néixer com una plataforma per compartir imatges, inicialment de format quadrat, [com una polaroid]. El 2012 és adquirit per facebook. [És com un àlbum de fotos o scrapbook que compartim per mostrar com n’és d’interessant la nostra vida]
  • 2016 Tiktok. Per compartir vídeos curts.

Els blogs personals han passat a les xarxes socials. Els corporatius segueixen vigents [en lloc d’una sèrie de pàgines estàtiques]

Quadres, dibuixos i fotografies

[Fins al sXIX la majoria no llegia, per analfabetisme, i pel preu dels llibres. Encara menys escrivien deixant constància de com eren les seves vides. Quin és el registre gràfic de les vides humanes que ha quedat al llarg dels temps?

-> Art, el retrat

Abans de la fotografia <10

Abans de la fotografia només quedava registre gràfic de la noblesa, comerciants rics, o classes cultivades, uns pocs documents 1-20, en format d’escultures, pintures al fresc, taules de fusta, miniatures, dibuixos o silluetes.

A l’Antiguitat només la monarquia i els nobles eren retratats en pintura i escultura. Egipte, Roma.
A l’Edat mitjana els nobles i cardenals que pagaven els frescos d’una església hi eren representats.

Als sXIV i XV, els nobles o comerciants rics encarregaven petites pintures de fusta que es podien tancar com un llibre i transportar en viatges. En un costat es pintava la Mare de Déu i, en l’altre, el noble resant. El retrat neix fusionat amb la religió. Es feien amb tremp d’ou o amb les primeres mescles d’oli sobre fusta, aconseguint detalls minúsculs que requerien una mirada molt propera.

sXVI Quan es negociava un matrimoni entre monarquies europees, s’enviava un pintor de la cort (com Hans Holbein o Sofonisba Anguissola) a retratar el pretendent. Aquell petit quadre es transportava a cavall per tot el continent perquè el futur cònjuge donés el vistiplau a l’aspecte de la seva promesa o promès.

Eren comuns els retrats en miniatura (sovint pintats sobre vitel·la o vori), que es portaven penjats al coll com a joies o amagats en caixetes. Eren el recordatori físic de l’estimat o de l’aliat polític. Seran molt importants fins a l’arribada de la fotografia [abans dels telèfons mòbils, solíem portar retrats de la parella o fills a la cartera, alguns al cotxe, alguns a la feina. Amb les fotos guardades al mòbil i a vegades com a salvapantalles, segueix l’hàbit de dur a sobre imatges de la gent estimada]

sXVI-XVII. Amb la pintura a l’oli sobre llenç, artistes com Ticià, Velázquez o Van Dyck fixen el model del retrat a mida natural. El rei ja no vol un objecte íntim; vol una tela de tres metres on se’l vegi a cavall o envoltat de teles sumptuoses. Aquests retrats es penjaven a les grans sales de recepció dels palaus per intimidar els visitants i recordar-los el poder absolut del monarca.

La gent culta [igual que tocava el piano], sovint sabia dibuixar i es feien retrats entre amics. Una persona podia tenir un àlbum on els amics deixaven un dibuix, una flor seca, o uns versos. Eren com journals colectius.
Les classes mitjanes compraven a vegades siluetes, que eren semblances a baix cost.

sXVIII-XIX. Amb l’arribada de la Revolució Industrial i el comerç global, una nova classe social agafa el relleu: la burgesia. No tenen sang reial, però tenen diners, i volen imitar els costums de la noblesa. Els burgesos comencen a omplir els seus pisos i torres de retrats propis. Ja no pinten reis, sinó banquers, industrials i les seves famílies, vestits amb les seves millors gales i envoltats d’objectes que demostren la seva cultura (llibres, instruments de música, mapes).

1850-1900 Fotografia inicial, estudi fotogràfic, desenes

Al sXIX, el daguerreotip apareix el 1839, però durant les primeres dècades continua essent car. La situació canvia sobretot durant les dècades de 1850 i 1860, amb processos com el col·lodió humit i, especialment, la carte de visite. Calia anar a un estudi fotogràfic i degut al cost estava reservada a les classes acomodades però a finals de segle va començar a ser assequible a la major part de la població. Els formats fotogràfics petits i la reducció del temps de posat van abaratir el retrat i el van popularitzar entre la burgesia a mitjan segle XIX.
-> la fotografia

1900-1950 Fotografia d’estudi i amateur , desenes i centenars

sXX inicial. Les famílies van a l’estudi del fotògraf a fer-se una foto quan es casen, quan tenen un fill, o en determinats moments de la seva vida. [Potser 5 fotos a la vida?].
Pels amants de la fotografia, ja hi ha càmeres portàtils, sobre plaques de vidre o film. [L’avi Jaume, aficionat a la fotografia feia plaques tridimensionals als anys 30 i 40]

1950–2000, carret de 35mm amb càmera compacte, centenars, milers

Leica havia introduït la càmera de 35mm el 1925 i el 1934 Kodak va oferir els cartutxos tancats que permetien carregar la càmera a llum de dia. La popularització definitiva arribaria als anys 50 i 60. Amb la nova tècnica, la fotografia ja no només retrata persones [i paisatges, esl dos estàtics] sinó que captura moments [es fa servir la parula “instantània”]. Es comencen a tenir àlbums familiars, [com els dels pares] que recullen aniversaris, vacances i potser alguns moments de la vida quotidiana. [En un viatge d’una setmana es gastava potser dos carrets de 24 fotos]. [Poc a poc les càmeres es van automatitzant. Ja no cal fotòmetre, ni enfocar tenint en compte la profunditat de camp.]
Fins a la fotografia digital gairebé tots els carrets s’imprimien, només els professionals feien còpies de contacte. L’any 2000 es van arribar a fer 85M de fotos que pràcticament s’imprimien totes. L’acte social clau de l’època era convidar amics o familiars a casa i agafar els àlbums físics o les caixes de sabates plenes de còpies de 10×15 cm. [els més dedicats podíem fer àlbums amb plànols del viatge i altres records enganxats. Els àlbums potser eren poc selectius, ja que havíem imprès la foto, l’enganxàvem a no ser que estigués esguerrada].

2000-2010 Càmeres digitals. Milers de fotos.

El 200x apareix al fotografia digital, ja no gastem carrets sinó memòria, inicialment també cara però cada cop més a assequible. S’iguala la qualitat de la fotografia analògica amb més comoditat. El 2010 s’arriba al màxim de vendes de càmeres digitals.  Es pispara la quantitat de fotos que es fan  (660M el 2013) i la impressió es va fa, un 5% aproximadament.  [Albums de Fotoprix o Hofman]

2010-202x Smartphones i el núvol. Desenes de milers

Entre 2012 i 2014 els mòbils igualen en qualitat a les càmeres point-and-shoot. Ja no calia tenir i portar a sobre una càmera. Tampoc calia imprimir-les perquè les podíem compartir amb el mòbil o a través de les xarxes socials. S’estima que el 2015 es van arribar a fer 1B de fotos i 2B el 2024. Tothom té mòbil i tothom pot fer fotos [Sergio i la Nuri]. S’estima que cada es comparteixen uns 7M d’imatges per WhatsApp, 4M per Snapchat, 2M per Facebook i 1.3M per Instagram.  La impressió no ha desaparegut del tot, se’n fan unes 50M anuals. Però ja respon a la intenció de fer un producte, un record, o un àlbum.

El 1994 el fotògraf Jim Brandenburg, després de 20 anys de carrera frenètica fent milers de fotos per assignació,se sentia cremat. Per retrobar la seva passió, es va imposar un límit estricte: passar 90 dies a la natura fent només UN sol clic de disparador al dia. No valia fer-ne diverses i triar-ne una; la càmera analògica només podia registrar un fotograma diari, sense marge d’error. Va estar 90 dies als boscos de Minnesota, des de l’equinocci de tardor fins al solstici d’hivern). NG li va dedicar el número de novembre de 1997 i es va publicar el llibre Chased by the Light.

El meu registre

[Jo fa anys que ja no compro agendes. Cada dimecres preparo un full  per la setmana següent i un cap de setmana, amb una portada on hi ha les tasques que tinc en marxa.

Escric a l’ordinador el detall i faig un full que recull el trimestre, com a evolució de quan feia els àlbums dels viatges. Així recordo també el quotidià, i no només els viatges. Tinc un calendari a la nevera i l’exposició de 8 fotos anuals.   I després hi ha el “museu virtual de la meva vida” aqui, amb els llocs on he viscut, què he fet cada any, què he estudiat, llegit, quins viatges.

L’agenda finocam que vaig comprar en fer 40 anys no la faig servir pels plans sinó que va a ser com una guia de museu portàtil. fa uns anys encara imprimia les memòries, però ara hi tinc sobretot antologies de poesia.  La idea és sigui com el “museu” portàtil, amb una exposició permanent, i algunes temporals.


[Després de fer una petita tria tinc arxivades de 3000-5000 fotos anuals de ñes quals en selecciono 500-1000. Abans n’imprimia algunes i ara només 8 al corredor]

Discussió

Dels pocs documents a la massa digital no seleccionada

El dietari i el dibuix eren un esforç per reflexionar sobre la vida, aturant-se, i recollint els pensaments i les imatges que crèiem que valien la pena. Ara la tecnologia va acumulant missatges de whatsapp i fotografies que ens exhaureixen la memòria del mòbil i ens obliga a comprar més emmagatzematge a google. Però tenim una quantitat tan enorme de passat emmagatzemat que necessitem noves tecnologies —cerques, reconeixement facial, IA, «records d’aquest dia»— per trobar allò que volem recordar.

Abans el que volíem recollir del passat, ja sia escrivint un dietari o unes memòries, o en un àlbum de fotografies, implicava una tasca molt important de selecció. Un biògraf trobaria bona part de la feina feta treballant a partir de la correspondència, dietaris i fotografies (la quantitat d’informació possiblement es podria mesurar en GB). Avui un biògraf que pogués arribar a accedir a tot el rastre digital d’una persona, fotos, emails, whatsapps, twitter/X, posts trobaria una massa immensa sobre la qual treballar. Segurament caldria l’ajuda de la AI per arribar a una síntesi de què feia realment aquella persona a cada època, i quina imatge volia projectar de si mateix.

Abans, conscientment o no, una persona decidia quin rastre volia deixar de la seva vida, fotos, cartes, memòries, destruint potser alguns documents i en cassos importants, llegant el seu arxiu a una institució. Un biògraf partia d’un d’un inventari ben delimitat.

Un biògraf del futur [com el que imagina Ian McEwan a “What We Can Know”] es trobarà amb
El que la persona ha presentat públicament a Instagram, Facebook, X, textos publicats, fotografies escollides, etc.
El rastre que quedaria de les seves comunicacions privades en correus, missatges de WhatsApp, cerques, calendaris, fotografies automàtiques, ubicacions, documents, historial de navegació, etc.
Encara hi podríem afegir el material del que altres persones han dit d’ell.

Un assistent AI podria fer de biògraf auxiliar, comparant les diferències que apareixen entre les dues imatges, l’amant de la naturlesa que medita en una platja deserta a Instagram, i el que assetja per altra banda.
El biògraf del passat es trobava grans buits, poques imatges. El biògraf del futur té tot el material i el problema és com arriba a fer-ne una síntesi.

“I encara hi ha un últim gir: la IA no només pot ajudar el biògraf a reconstruir una vida; pot començar a construir una nova autobiografia a partir del rastre digital de la persona.” Si li donés a la IA tot el meu rastre, on vaig, què escric a l’ordinador, per on navego, potser em donaria una imatge de mi mateix que ni tan sols jo he sabut formular.

L’agenda automàtica

[Al món de l’empresa als anys 200x els directius ja no gestionaven el seu temps, ho feien les secretàries que els assignaven reunions als slots (forats) de temps disponibles. Els 201x l’aplicació de reunions buscava ja automàticament la disponibilitat de convocats i sales. Amb el Business Intelligence, els objectius i tasques dels empleats d’oficines ja els fixava un algoritme, amb eines que després mesuraven el compliment de contactes. Amb els assistents personals basants en AI el 202x, igual que cedim el control de conducció a un cotxe, cedim la nostra vida a una aplicació que ens diu quines reunions hem de fer o rebutjar, a nivell personal, què hem de comprar, cuinar, on passar les vacances. Un assistent com el muse anunciat per meta, sabria més de nosaltres que no pas la secretària dels directius, perquè hauria accedit als posts de FB i Instagram . L’assistent es podria equivocar, o potser podria funcionar perfectament segons un un objectiu que nosaltres no hem examinat. A l’extrem, un assistent respondria automàticament als correus a partir del que sap de nosaltres. Si pels anys 90 podíem imaginar una caricatura on els directius van a reunions que s’han inventat les secretàries, ara podríem tenir empreses gestionades íntegrament pels seus respectius assistents.]

| PDF text