A7 33 Lavabo

Cada dia quan m’afaito, el mirall em retorna la meva imatge, em recorda quin aspecte tinc. Alguna vegada pot semblar que ens mira un desconegut, perquè la imatge que ens dóna el mirall no es correspon amb la que teníem de nosaltres mateixos. Per un moment podem pensar, qui és aquest desconegut?  I si cada dia em llevés amb un rostre diferent  i hagués de córrer al mirall per saber quina cara tindré avui? Quan em vaig veure reflectit a un mirall per primera vegada? Ja m’hauria agradat tenir un reportatge del meu rostre al llarg del temps ( un exemple ).

El mirall surt al conte de la Blancaneus, quan la reina malvada li pregunta qui és la més bella del país. Si li pregunto, el mirall em dirà la veritat, que no sóc el més guapo del Poblenou. Els selfies que ens fem amb el mòbil són una mena de mirall per compartir, i diu molt dels temps que vivim i les ganes d’agradar que tenim, que hi hagi apps que retoquen les imperfeccions de la pell, deixen les dents blanques, maquillen automàticament, i fins i tot fan com una cirurgia estètica virtual, omplint els llavis o remarcant els pòmuls.

[ Fins on arribaríem per a transformar-nos? en quin moment deixaríem de ser nosaltres per ser una ment trasplantada a un altre cos, per exemple, el d’un actor famós? Amb les transformacions, ja sia virtuals amb photoshop i apps, o reals, amb cirurgia estètica i maquillatge, ¿ens falsegem? ¿o volem arribar al que creiem que podria ser la millor versió possible de nosaltres mateixos? Aleshores la versió que vèiem seria com una mala còpia de l’ideal que tenim de nosaltres mateixos. El mirall, o quadre com a veritat és el que surt a The Picture of Dorian Gray d’Oscar Wilde, que apareix als altres com una persona atractiva mentre el retrat anirà canviant per reflectir la seva decadència moral. El mirall sembla separar dos móns, el real i el reflectit, amb la simetria invertida. Aquest és el punt de partida de  Through the Looking-Glass , de Lewis Carroll.

Els humans deurien veure per primera vegada la seva pròpia imatge en el reflex d’una superfície d’aigua tranquil·la. En el mite de Narcís, un jove bellíssim,  (Ovidi Metamorfosis llibre III), aquest s’enamora de la seva pròpia imatge, cau a l’aigua, s’ofega i es converteix en una flor. Des que es van poder treballar els metalls, cap al 2000 BCE, que es van fer miralls de bronze polit. Cap al 100 CE es van començar a fer de vidre, aplanant una ampolla bufada, i aplicant una capa de metall darrera. No eren plans del tot i tenien imperfeccions. Al sXVI a Venècia es perfecciona i amb la revolució industrial al sXIX es fabriquen en sèrie.

“Mirall” ve del llatí mirare, que volia dir admirar. A la mateixa família hi trobem “meravella” i “miracle”. “Espill” ve de speculum, specere, que volia dir mirar. L’alquímia l’associà amb el sofre, amb l’inconscient i la capacitat de reflectir l’ocult. Per la seva forma, la lluna també s’assimilava a un mirall. Cirlot recull el caràcter màgic que se li ha donat, capturant imatges que és capaç d’entregar després com a aparicions. Això seria com uns canvis de fase, que oculten i retornen i que s’associa amb la lluna.

Altres referències: “El mirall”, el conte 56 de Thekhov, on una noia amb el marit malalt, somia el futur mentre es mira al mirall. Van Eyck, el matrimoni Arnolfini. Velázquez a Las Meninas presenta el que veurien els retratats amb un mirall al fons. Velázquez, la Venus del Espejo.

---

JO COM A COS

El cos està en contínua renovació i reconstrucció. Quan em rento les mans o em dutxo, em desprenc de les cèl·lules de la pell, que es renoven cada 15 dies. El fetge, un any i mig. Els ossos i músculs entre 10 i 15 anys. Cada mes el cabell creix 10 mm, i les ungles 3. Els àtoms que hi havia al planeta des de la seva formació no han canviat. Els cianobacteris van formar una atmosfera amb oxígen i ara cada segon entra O₂ i expel·lo CO₂. Potser respiro les mateixes mol·lècules d’oxígen que Ramon Llull. Rilke parla del jo que és fora en l’aire. Els àtoms de carboni que em formen, fa unes setmanes, o anys, eren en una espiga de blat, una bleda, o en un pollastre. Des que era un embrió, les meves cèl·lules han estat duplicant-se, creixent i reconstruint-me seguint uns plànols únics que combinaven els del pare i la mare.  I aquesta mena de dansa de processos bioquímics, es remunta a 3500 milions d’anys, milions de generacions , passant-se de  mà en mà, com els corredors, la torxa de la vida, tal com diu Lucreci (De rerum natura, Llibre II).

CABELLS i UNGLES

Cabells

RESIDUS

Els residus gasosos, les flatulències o ventositats, és a dir els pets, surten per l’anus i poden fer vibrar l’esfínter produint un so. El volum del gas expel·lit cada 24 hores és entre 0.476 i 1.5 litres, repartits entre 8-20 episodis diaris. El 99% dels gasos (oxígen, nitrogen, diòxid de carboni, hidrogen) no fa olor. La presència de metà pot fer que el gas sigui inflamable. L’1% restant contindria diversos sulfurs que serien els responsables de la mala olor.

La majoria de les cultures troben còmic i humiliant tirar-se pets en públic, fet que dóna lloc a l’humor escatològic en literatura, art i actuacions còmiques.

Piero Manzoni. Merda d’artista. 1961

---

Si fóssim una ciutat, els ronyons i l’orina són com l’estació depuradora d’aigües, i les femtes, com la recollida d’escombraries. Els cabells i les ungles com la poda dels arbres. La dutxa i el rentar mans com escombrar les voreres. El cos és la nostra primera casa. Els grecs, i en concret Demòcrit, al segle V BCE, parlaven de microcosmos , el cos humà com un univers en miniatura, de la mateixa manera que el macrocosmos té una ànima, tal com proposa Plató al Timeu. La idea és potent i la recolliran els neoplatònics, gnòstics, teòlegs cristians, cabalistes jueus i filòsofs. (EB) L’ordre de l’univers es reflecteix en l’ordre de les proporcions del cos. El 1490 Francesco da Giorgio basava les plantes de les esglésies en el cos humà.