[esborrany]
VK: Un àngel és una presència divina que entra en contacte amb els humans. Segons de quina religió es tracti, els àngels són esperits, déus o encarnacions del creador. Per les tradicions transmeses per l’Antic Testament i el Nou Testament els àngels són missatgers de Déu, les funcions dels quals inclouen la protecció i el guiatge dels éssers humans, així com dur a terme certes tasques de Déu per a ajudar-lo. [Sovint representat en forma humana amb ales]
Àngels a la Bíblia
La Bíblia no presenta una jerarquia sistemàtica d’àngels.
- Serafins (Isaïes 6:1-7), associats amb la presència immediata de Déu, amb sis ales i cantant “Sant, sant, sant”.
- Querubins (Gènesi 3:24, Èxode 25:18-22, Ezequiel 10). Custodien el paradís i el tron de Déu.
- Arcàngels (Tessalonicencs 4:16, Judes 9). Miquel. Gabriel apareix als llibres de Daniel i l’evangeli de Lluc però sense ser anomenat arcàngel.
Els àngels amb nom explícit són relativament pocs; la majoria de mencions bíblices només parlen d’“àngel del Senyor”. En els llibres deutero-canònics i apòcrifs (Tobit, Enoc, Macabeus), els àngels tenen funcions molt concretes: guia, protecció, curació, transmissió de visions o càstigs. En els textos posteriors al Nou Testament, els àngels comencen a especialitzar-se: arcàngels guerrers, àngels de la salut, de la mort, de la justícia, etc. Alguns noms com Uriel, Raguel, Sariel, Remiel apareixen només en textos apòcrifs i en la tradició jueva posterior, no en el canon hebreu.
- Miquel. Daniel (10,12,13; 12:1), Jude 1:9, Apocalipsi 12:7. Guerrer celestial, protector del poble de Déu, cap dels exèrcits celestials.
- Gabriel. Daniel (8:16; 9:21), Lluc (1:19, 1:26). Missatger diví: anuncia naixements miraculosos (Joan Baptista, Jesús) i revela visions.
- Rafael. Tobit 3–12. Guia, protector i curador: acompanya Tobiàs, allibera Sara de l’esperit maligne, cura Tobit.
- Uriel. Llibres apòcrifs: Enoc, 2 Esdras (4 Esdras). Angel de la saviesa i de la llum, guia en visions apocalíptiques.
- Raguel. Enoc. Àngel de la justícia i harmonia, supervisa el comportament d’altres àngels.
- Sariel / Suriel. Enoc. Àngel de la salvació i dels misteris; vigila els àngels caiguts.
- Remiel / Jeremiel. Enoc. Àngel de la resurrecció i de les visions profètiques; guia de les ànimes.
- Beelzebub / Baalzebub. 2 Reis 1:2, Judes 1:6 (referència indirecta). En el context cristià, líder dels dimonis; originalment déu pagà filisteu.
Llibre de Tobies (o Tobit)
Forma part dels llibres deutero-canònics de l’Antic Testament en la tradició catòlica i ortodoxa, Rafael és l’àngel que acompanya Tobiàs, el fill de Tobit, en un viatge des de Nínive fins a Media. Disfressat com a home humà, és el company de viatge. L’ajuda a expulsar un esperit maligne (Asmodeu) que havia matat els pretendents de Sara. Li ensenya a utilitzar un peix (la seva bilis) per curar la ceguesa del seu pare Tobit. “Jo sóc Rafael, un dels set àngels que presenten les pregàries davant del Senyor i entren per veure la seva glòria.”
A més de Tobies, altres llibres deutero-canònics
Judita, l’àngel del Senyor intervé en moments de salvació, però sovint de manera indirecta. |
Macabeus 1 i 2 , es mencionen àngels en visions i batalles, especialment com a auxiliars de la justícia de Déu.
Nou testament
La presència dels àngels reforça la idea que el naixement de Jesús no és un fet només humà, sinó un esdeveniment còsmic, on el cel i la terra es connecten.
- L’àngel Gabriel anuncia el naixement de Joan a Elisabet (Lluc 1:11–20)
- Anunciació a Maria (Lluc 1:26–38). >> ha de l’art
- L’àngel anuncia la bona nova als pastors “No tingueu por: us anuncio una gran alegria, que ho serà per a tot el poble: avui, a la ciutat de David, us ha nascut un Salvador.” (Lluc 2:10–11). Un exèrcut celestial (literalment, stratia ouraniou) s’uneix per cantar “Glòria a Déu a dalt del cel, i pau a la terra als homes de bona voluntat” “Gloria in excelsis Deo”.
- L’evangeli segons Mateu, un àngel s’apareix a Josep en somni, que Maria ha concebut per l’Esprit Sant (Mateu 1:20–21) i després els adverteix que fugin a Egipte.(Mateu 2:19–20).
Llibres apòcrifs
A textos apòcrifs (com el Llibre d’Enoc, 4 Esdres, o obres cabalístiques i màgiques) apareixen molts altres noms.
- Uriel. “Llum de Déu” o “Foc de Déu”. Apareix a 2 Esdres 4; àngel de la saviesa o del foc.
- Raguel. “Amic de Déu”. Enoc 20:4 — vigila els àngels que han pecat.
- Sariel (Saraqael). “Comandament de Déu”. Enoc — àngel de l’esperança o de la lluna.
- Remiel. “Misericòrdia de Déu”. Enoc — guia les ànimes dels justos.
- Barachiel. “Benedicció de Déu”. Tradició bizantina i catòlica oriental.
- Jegudiel. “Lloança de Déu”. Tradició eslava oriental.
- Selafiel. “Pregària de Déu”. Tradició oriental; àngel de l’oració.
- Beelzebub / Baalzebub. 2 Reis 1:2, Judes 1:6 (referència indirecta). En el context cristià, líder dels dimonis; originalment déu pagà filisteu.
A la tradició catòlica oriental (bizantina), se’n reconeixen set arcàngels principals, Miquel, Gabriel, Rafael, Uriel, Selafiel, Jegudiel i Barachiel.
La terminació -el
La terminació “-el” (אֵל) prové de l’hebreu i significa “Déu” o “divinitat”. Per això, gairebé tots els noms d’àngels acaben amb -el, que vol dir literalment “de Déu” o “pertanyent a Déu”.
A la Bíblia canònica només tres àngels són anomenats pel seu nom:
- Miquel (מִיכָאֵל — Mîkhā’ēl). Significa: “Qui com Déu?” (una pregunta retòrica: ningú com Déu). Guerrer celestial i defensor del poble de Déu.
- Gabriel (גַּבְרִיאֵל — Gavri’ēl). Significa: “Força de Déu” o “Déu és la meva força”. Missatger diví, anunciador de grans esdeveniments.
- Rafael (רְפָאֵל — Rĕfā’ēl). Significa: “Déu guareix” o “Guariment de Déu”. Patró dels viatgers i dels malalts.
“El” és una de les formes més antigues del mot “Déu” en semític.
Ve de l’arrel ʾ-L, comuna a moltes llengües semítiques i significa simplement “Déu”, o a vegades “poderós”.
hebreu: El (אֵל)
ugarític: Il o El (el déu suprem del panteó cananeu)
accadi: ilu (déu)
àrabo: ilāh (déu, d’on ve Allāh = “el Déu”)
En la Bíblia hebrea, “El” pot aparèixer sol o com a part d’un nom compost:
El Shaddai → “Déu Totpoderós”
El Elyon → “Déu Altíssim”
Betel (בֵּית־אֵל) → “Casa de Déu”
“Elohim” és la forma plural del mot Eloah (אֱלוֹהַּ), que també ve de la mateixa arrel ʾ-L (“déu”). Literalment, doncs, “Elohim” significa “Déus”, però en la Bíblia hebrea s’utilitza gairebé sempre amb verb en singular quan es refereix al Déu únic d’Israel [plural majestàtic].
A l’antic testament els àngels no són dolços ni amables: són manifestacions de la força i la glòria de Déu, guerrers que combaten el mal.
Els primers cristians hereten la idea jueva dels àngels militars. A l’Apocalipsi (12:7) Miquel i els seus àngels lluiten contra el drac.
Edat mitjana
A partir del segle V-VI, amb l’obra *De Coelesti Hierarchia* del Pseudo-Dionís l’Areopagita (traducció 1899), es formula la jerarquia “clàssica” de nou ordres angèlics, dividits en tres tríades:
- Primera tríada (àngels contemplatius — més propers a Déu)
1. Serafins – amor pur i adoració de Déu.
2. Querubins – plenitud de coneixement diví.
3. Trons – instruments de la justícia divina. - Segona tríada (governen l’univers)
4. Dominacions (Dominations) – regulen altres àngels.
5. Virtuts (Virtues) – responsables dels miracles i de la natura.
6. Potestats (Powers) – defensen contra el mal. - Tercera tríada (més propers a la humanitat)
7. Principats (Principalities) – guien pobles i nacions.
8. Arcàngels (Archangels) – missatgers especials de Déu.
9. Àngels (Angels) – guardians i guies personals.
Aquesta jerarquia fou adoptada i sistematitzada per Tomàs d’Aquino a la *Summa Theologiae* (s. XIII), i va esdevenir la visió “oficial” en la teologia medieval. Dante la recull però posa més a prop de Déu la tercera triada (Paradiso XXVIII, versos 98–139).
Amb l’Edat Mitjana, d’una banda es manté la figura de l’àngel guerrer (Miquel, Gabriel), vencedors del dimoni [que s’ha desenvolupat]. Són els protagonistes de visions apocalíptiques, murals i vitralls. [els còmics]
I de l’altra sorgeix la idea de l’àngel de la guarda, personal i proper (segles XI–XII). Són representats més amablement: rostres joves, gestos de protecció, ales blanques. L’art gòtic i les miniatures monàstiques els mostren lleugers i lluminosos, símbols de consol i esperança.
(Els Grimoris presenten 72 dimonis amb 72 segells als quals segons reuchlin correspondrien 72 àngels amb noms generats per combinacions del tetragrammaton ( Shem Hamephorash. )
Renaixement, Barroc, Romanticisme
Amb el Renaixement italià, l’art es torna més humanista i sensual. Els artistes (Botticelli, Raphael, Donatello…) representen àngels amb formes humanes ideals, belles i serenes. L’àngel deixa de ser temible per esdevenir expressió de la bellesa divina.
Els putti (del llatí puttus, “nen”) provenen de l’antiga iconografia romana dels Eros o Cupidos, petits déus alats de l’amor. El cristianisme renaixentista reinterpreta aquests Eros com a àngels infantils, símbols de puresa i innocència. Aleshores, als frescos o retaules, els putti envolten la Mare de Déu o Déu Pare, cantant o volant. Aquest canvi reflecteix un desplaçament: de la por sagrada a la tendresa espiritual. [La Sixtinische Madonna].
Al Barroc, els àngels són dinàmics, emotius, lluminosos (Bernini, Rubens). Representen l’èxtasi místic i la presència de la gràcia. Durant el romanticisme (s. XIX), la imatge es torna encara més sentimental i dolça: àngels infantils, femenins, consoladors. Aquesta és la forma que finalment arriba a la cultura popular moderna (àngels de Nadal, guardians, etc.).
Segle XIX i XX
Amb el Romanticisme, els àngels tornen a aparèixer, però no tant com a figures dogmàtiques, sinó com a emanacions poètiques, símbols del sublim, del misteri i del sentiment religiós interior.
- William Blake (1757–1827) — abundant iconografia angelical. Els seus àngels són visionaris, dinàmics i simbòlics, no estrictament bíblics.
- Pintors prerafaelites (com Edward Burne-Jones) utilitzen àngels amb una estètica medievalitzant però amb un simbolisme modern.
- Els artistes simbolistes s’interessen per temes espirituals no dogmàtics. Gustave Moreau representa àngels de manera enigmàtica, sovint com a figures híbrides entre el diví i l’oníric. Odilon Redon — àngels com a símbols de la interioritat i el món dels somnis.
Al segle XX els àngels adquireixen funcions més abstractes (associats a la llum, l’espai, el moviment), crítiques o existencials.
- Marc Chagall — àngels flotants, poètics i sovint vinculats a la memòria i a la tradició jueva.
- Paul Klee — “Angelus Novus” (1920), icona filosòfica (Benjamin). “Àngels” (sèrie de 1939): tendres, irònics, filosòfics; símbols de la condició humana.
- Anselm Kiefer — reinterpretació dels àngels com a figures tràgiques i posthumanes, sovint relacionades amb el passat alemany.
- Bill Viola — instal·lacions de vídeo amb iconografia d’àngels com a metàfores de transformació i renaixement (“The Greeting”, “Ascension”, etc.).
En el romanticisme els àngels s’utilitzen per explorar l’infinit, el destí, el conflicte entre esperit i matèria. En poetes romàntics com Novalis, Goethe, Byron, els àngels apareixen com entitats espirituals que reflecteixen l’ideal.
- En Novalis Als Hymnen an die Nacht la imatge de la dona estimada difunta actua com un àngel guia que condueix el jo poètic cap al món espiritual de la nit. Als Geistliche Lieder apareixen àngels que representen la llum divina.
En la literatura simbolista i decadentista són incorporats incorpora àngels com a figures melancòliques, ambivalents, sovint relacionades amb la bellesa, la feminitat mística i la mort.
- Charles Baudelaire (“Les litanies de Satan” a Les fleurs du mal, 1857. “Élévation”).
- Stéphane Mallarmé els usa de forma indirecta, com a presències evanescents o ideals.(“L’Azur” (1864), “Apparition” (1863)).
- Paul Verlaine (“Les anges” poema breu dins Sagesse, 1881). “Crimen amoris” (a Parallèlement, 1889)).
- Arthur Rimbaud ( “Les Premières Communions”. Une saison en enfer (1873)).
- Jules Laforgue fa servir àngels de forma irònica i decadentista, molt pròpia del simbolisme tardà.
- Maurice Maeterlinck, teatre simbolista, els àngels com presències invisibles que actuen sobre el destí dels personatges. (L’Oiseau bleu (1908)
Cel, infern, àngels i dimonis a la religió actual
Altres religions
Judaisme
La paraula àngel prové del grec angelos (“missatger”), traducció del terme hebreu mal’akh (מַלְאָךְ), que vol dir “enviat” o “missatger”. Els mal’akhim són servents de Déu, sense voluntat pròpia, que transmeten ordres o executen judicis. Els Cherubim (querubins) són guardians del tron diví. Els Serafim són éssers de foc que canten la santedat de Déu. En el judaisme posterior (apòcrif, cabalístic), es desenvolupa una autèntica jerarquia celestial molt similar a la cristiana.
Islam
Els malāʾika (ملائكة) són directament equivalents als àngels bíblics, creats de llum, sense pecat ni lliure albir. Serveixen únicament la voluntat d’Al·là. No es reprodueixen ni mengen; són éssers espirituals purs. Jibrīl (Gabriel), missatger de la revelació (transmet l’Alcorà a Mahoma). Mīkāʾīl (Miquel), subministra la pluja i la subsistència. Isrāfīl, tocarà la trompeta del Judici Final. ‘Azrāʾīl, àngel de la mort. També hi ha els djinn, criatures fetes de foc que poden ser bones o dolentes, una mena d’intermedi entre àngel i dimoni
Zoroastrisme (antic Pèrsia)
Ahura Mazda, el Déu suprem, actua a través de emanacions espirituals anomenades Amesha Spentas (“esperits immortals”), equivalents als arcàngels. N’hi ha set A més hi ha els Yazatas, éssers dignes d’adoració, que representen aspectes de la creació (foc, aigua, veritat…), equivalents als àngels menors o guardians. Aquest sistema, molt antic (segles VII–VI aC), va influir fortament en el pensament jueu durant l’exili a Babilònia, i d’aquí indirectament en el cristianisme. [i potser, indirectament, Plotí: l’U (hen), intel·lecte (nous, formes pures), l’ànima (psykhe), matèria (hyle)].
Hinduisme
Té una àmplia gamma d’éssers divins i semidivins. Tot i que no hi ha “àngels” en sentit abrahàmic, existeixen categories paral·leles:
Deva, Resplendent”, divinitats del cel, aspectes del poder diví (Indra, Agni, Varuna); Àngels superiors
Apsara, Esperits femenins de bellesa, dansa i música celestials; Àngels cantors / inspiradors
Gandharva, Músics masculins del paradís; Àngels dels cors celestials
Pitri, Esperits ancestrals protectors; Àngels guardians / esperits familiars
Budisme
Hi ha molts éssers celestials (deva també en pali/sànscrit), però no són eterns ni perfectes. Viure al “cel” és fruit d’un bon karma, però encara dins del samsara (cicle de renaixements). Els deva no són missatgers de Buda, sinó éssers superiors que poden ajudar o inspirar els humans.
Religions xineses i taoisme
El cel xinès (Tian) està organitzat com una burocràcia divina. Milers d’immortals i esperits celestials (shen, xian) que serveixen l’Emperador de Jade (el déu suprem). Cada un té una funció administrativa: control del clima, de les estrelles, dels rius, etc. Aquest sistema recorda molt la jerarquia angèlica: una cort celestial amb ordres i oficis. [és una imatge de l’imperi terrenal]
Religions indígenes, africanes i xamàniques
També tenen esperits intermediaris. En la religió yoruba (Àfrica occidental), els òrisha són intermediaris entre l’ésser suprem (Olodumare) i els humans. En cultures ameríndies, hi ha esperits auxiliars o animals-tòtem que guien el xaman. En moltes religions precolombines, els messatgers dels déus (com Quetzalcóatl o Inti Churi) exerceixen funcions comparables.
- Davidson Gustav Dictionnaire des Anges |DW:235 Àngels, Dimonis i Sants | pdf128 |() |