[ podem especular si tant Hölderlin com Hegel volen fundar una nova religió, en Hölderlin serà un anhel d’unir els ideals de la bellesa grega amb l’amor cristià, deixant enrera Moisès, en Hegel, l’anhel de llegir la història com a racional, incorporant com a estadis que se superen els episodis difícils d’entendre com a racionals de l’antic testament. Un dirà “tota la naturalesa és bella i sagrada”, i l’altre” la història és racional, el desplegament de l’esperit”].[Hi havia un anhel similar quan a la Capella Sixtina Michelangelo pintava les Sibil·les de la Grècia clàssica al costat dels profetes?]
(2007) H i H evoquen una Grècia ideal que probablement no existia, i volen fundar una nova religió, de la raó i la bellesa. Volen unir la idea cristiana de Déu salvant el món amb l’anhel de la raó i la bellesa.
A l’anomenat programa de l’idealisme alemany de 1795: “Finalment la idea que ho uneix tot, la idea de la bellesa, entesa en el sentit més alt, platònic. Estic convençut que el més alt acte de la Raó, en tant que ella abarca totes les idees, és un acte estètic, i que la veritat i el bé, només en la bellesa estan agermanats.” i “Mentre no fem estètiques, és a dir, mitològiques, les idees, no tindran cap interès per al poble, i a la inversa: mentre la mitologia no sigui racional, el filòsof se n’ha d’avergonyir. Així finalment s’han de donar la mà il·lustrats i no il·lustrats, la mitologia s’ha de fer filosòfica per fer racional el poble, i la filosofia s’ha de fer mitològica per fer sensibles els filòsofs.”
Tots dos són versions de l’anhel d’un món ordenat i amb sentit.( Kant ho va saber detectar en els paralogismes de la raó pura, que tenim una ànima immortal, les antinòmies sobre el cosmos, o l’existència de Déu).
Ens atreia la idea d’un món geocèntric etern, ens atreia la idea d’una història de la salvació del cristianisme, ens atreia la idea que tots els homes som germans amb mancances i ens hem d’estimar i que tots serem salvats, ens atreia la idea del progrés i la justícia en el projecte il·lustrat, ens atreia la idea de l’evolució cap a espècies cada cop més perfectes.
Però no és així:
- l’univers és, en general, un gran buit de gas avorrit, i només en un racó, com per atzar, hi ha un món complex, amb rialles, plors i música. És com un gran hangar buit, ple de pols i runa i en un racó petit, una instal·lació en miniatura.
- la història no progressa, rars i breus són els moments de bellesa i progrés, deia Scheler. No vindrà una societat justa en el futur, malgrat els avenços que constata Rosling a Factfulness.
- el patiment de les vides humanes no quedarà redimit en una vida futura. Tampoc és cert que tot sigui positiu i es pugui interpretar com una etapa per millorar (com una dialèctica hegeliana passada per aigua).
- la naturalesa i els paisatges presenten bellesa, però la naturalesa és cruel, l’harmonia que hi volem veure és fictícia. Els animals sobreviuen
- el paisatge humà no és bell, tot i que somiem que ho podria ser. Imaginem l’Atenes grega, viatgem a Venècia i Florència, però construïm suburbis barats
- la naturalesa humana no és bona, hi ha mesquinesa i mala educació arreu; només cal veure les deixalles a la platja. L’existència del mal moral és evident cada cop que tenim l’oportunitat de fer-lo sense patir represàlies, ja sia en temps de guerra denunciant veïns perseguits pel règim polític, com pels comentaris d’odi a facebook o reddit.
Existim en un univers sense un sentit clar, però potser ja n’hi ha prou. La bellesa i el bon humor apareixen de tant en tant en aquest abocador. Sense confiar en un futur millor, apreciem les plantetes que s’obren camí a l’asfalt, els nens que salten contents pel carrer, la bellesa efímera d’un jardí, una casa maca, una noia o un noi, un gest de bondat, una melodia enmig del soroll.
El fracàs de Hölderlin i Hegel (reflexions després de la lectura de Hölderlin, juny 2021)
La poesia com a mestre del poble, el poeta com a revelador laic del diví, hiperió com a novel·la platònica. l’amor al concret de Hegel, tot és diví. El camí va de l’esperit a l’esperit; només al final s’adona que tota l’estona era ell mateix desplegant-se.( La raó en la història)
Quina ambició més noble, la dels dos amics! La insatisfacció amb la visió cristiana de la vida, el mal inexplicat, un Déu que no aconsegueix fer-se real del tot, amb un accent en el sofriment i allunyada de la bellesa de Grècia, la insatisfacció d’una visió científica i freda d’un món sense sentit, o d’una història com a caos. Podríem arribar a “llegir” l’existència com a bellesa sagrada, en el cas de Hölderlin, o desplegament lògic i racional en el cas de Hegel? Podria ser a més que això es realitzés en una Alemanya que recull els ideals de Grècia i de la revolució francesa?
Els dos fracassen, H viurà amb una nostàlgia d’un paradís perdut, decebut dels humans [i potser d’ell mateix?] i Hegel es perdrà en uns textos indesxifrables. A vegades el cant de H no és un cant d’exaltació, sinó una queixa pel paradís perdut, una queixa per que no el reconeixen com a missatger del diví. Jo no el veig com un missatger del diví, com el punt de referència espiritual que tenia el pare. Malgrat tot, crec que jo també he tingut aquesta connexió que et fa sentir U amb tot, i una capacitat de meravellar-me prou forta com per haver dedicat tota la vida a saber i contemplar. De noi amb la curiositat pels insectes, a l’adolescència amb les caminades per Solius, d’adult quan saludo els rierols i els animals del bosc. El pare ens transmetia el que en una carta anomenava “cert sentit de la felicitat”, que el món és ple de bellesa, i que està a l’abast, només cal saber mirar. I en això sí que hi ha un fil de Hölderlin fins a mi passant pel pare.
El món no és bell, i és oportú recordar la frase de Scheler, “Rars i breus són els períodes on la cultura floreix en la història de la humanitat. Rar i breu és el bell en la seva delicadesa i vulnerabilitat.” Mònica Carbó apunta la idea que l’absolut només és accesisble com a absència, és a dir, no hi és, però el trobem a faltar. És la resposta de Julian Barnes quan diu que troba a faltar déu, i la de Lagerkvist quan pregunta qui li ha omplert el cor de la seva absència. [ L’absència potser és també escoltar el silenci de Déu – trobar a faltar una resposta]. I aquest anhel és també el que Kant apunta com a idees de la raó, allò que voldríem creure.
I el món no és bell, ni racional, ni una història de salvació. Som un racó de l’univers, la vida a la terra i l’home semblen una causalitat improbable, un fluctuació. És un lloc ple de soroll i fúria, amb rialles i bellesa … a estones. La història és absurda, els humans ens revelem com unes bèsties que somien però es mouen pel desig i l’ambició, i la vida se’ns fa insuportable sense l’ajut de droga, alcohol o antidepressius.
Què hem de fer? Què podem fer?
Hem de trobar quelcom sagrat per a nosaltres i crear la nostra pròpia religió? Potser és això el que apunta Wallace Stevens amb la idea de ficció suprema. H no va saber construir un petit entorn habitable, com un hortet net enmig d’un abocador. Tal com diu Auden entrem al paradís constantment, però només a estones. Potser ja n’hi ha prou, tal com expressa el Maranassati Sutta.
