Antiguetat clàssica -800 a 500

Inici -800, 1 , final 500

l’era axial i les grans concepcions religioses del món: Buda, Confuci, Lao Tse, Grècia, Jerusalem.
Civilitzacions: Europa mediterrani i orient. Àsia, Índia i Xina. Amèrica. Àfrica
Llenguatges, fam, guerres
Desenvolupaments

Era axial, religions

Karl Jaspers va introduir el terme Achsenzeit, era pivotal (Axial age ) per referir-se al període que va del s8 al 3 BCE. Noves maneres de pensar van aparèixer a Pèrsia amb Zarathustra (c 600-500), a la Índia amb els Upanishads i el budisme (Buda 480-400), a Xina amb Confuci (551-479) i Lao-Tse (s4 BCE) (i altres com Mo Ti, Chuang Tse, Lieh Tzu ), a Palestina, els profetes d’Israel com Elies, Isaïes i Jeremies i Jesús, a Grècia, Homer (s8), Parmènides (s6), Heràclit (s6), Sòcrates (470-399), Plató (428-348), Aristòtil (384-322).

Al Mediterrani l’era axial acabaria amb Roma (s3 BCE a 3AC), que la consolidaria. Quan Constantí assumeix el cristianisme el 313, defineix la civilització occidental amb l’herència d’Atenes i Jerusalem. Els dos últims segles seran inestables per l’atac de pobles nòmades fins a la caiguda de l’imperi. ( Late Antiquity ).

Israel. [Els profetes de l’antic testament com Isaïes (766-686) ens presenten un Déu que intervé en la història. Amb Jesús de Natzaret (0-33), aquest Déu entra en la història fent-se home i oferint-se com a sacrifici expiatori per salvar la humanitat. Una proposta religiosa que proclama l’amor i la compassió però que ben aviat va incorporar un element d’intolerància respecte les altres religions. Influïts per Plató, afirmaran la separació entre cos i ànima. És una antropologia de la culpa, l’home té un pecat original i està condemnat. És una religió del patiment i de negació de la vida. Igual que se separa ànima i cos, la vida en aquest món no és l’autèntica, sinó la vida eterna, que podrà ser al cel o a l’infern. De manera convenient, aquesta culpa original, i les noves que es produeixen en pecar, només es poden esborrar “contractant el monopoli” dels sacerdots cristians. El 313 Constantí farà el cristianisme la religió oficial de l’imperi. Tindrà un gran poder a l’edat mitjana ja que els reis ho seran “per la gràcia de Déu”. L’Islam al s6 en serà una ramificació, convertint-se en l’altra gran religió monoteista.

Índia. Al llarg de l’època Veda , es compilen els textos Vedes i els Upanishads, definint una sèrie de rituals i 33 divinitats. És modificat pel brahmanisme que estableix el sistema de castes, els cicles de la reencarnació i el Nirvana, les divinitats de Shiva i Vishnu. Siddharta Gautama (566 486 aC) introduí el camí de l’alliberament del patiment eliminant el desig, seguint el camí de 8 passes amb la Saviesa (Pali), la conducta recta (Sila) i l’entrenament de la ment (Samadhi). El budisme es veurà com un alliberament de la rigidesa dels brahmisme però al s8 aquest renaixerà i el desplaçarà: hinduisme. El budisme passarà a ser predominant a la Xina i sudest asiàtic on arriba seguint la ruta de la seda, segle V.

2HAI0 Índia Harappa i Veda -2550 -322. 2HAI1 Índia Màuria -322 -180.2HAI2 Índia Clàssica i Gupta -180 550.

Xina. Confuci (551-479) és un mestre que no predica unes divinitats sinó una vida recta, i més amb l’exemple que no pas amb grans teories. Són uns valors seculars. Hi ha poques dades històriques sobre Lao-Tse (s4 BCE?) autor o compilador del Tao Te Txing, la base del Taoisme. Viure de manera simple, d’acord amb la natura, [deixant fluir amb la no-acció wu wei], amb moderació, compassió i humilitat. A partir del segle V arriba el budisme des de la Índia seguint la ruta de la seda. Acabarà essent predominant a Xina, Japó i sudest asiàtic. Es denvolupa el budisme zen al Japó.
2HAX0 Xina Shang, Chou -1700 -221. 2HAX1 Xina Qin Han -221 220. 2HAX2 Xina Tres Regnes i Sui 220 618.

Grècia i Roma. [ Es comença a interrogar i pensar el món amb la raó, Parménides (s6), Heràclit (s6), Pitàgores (586-490 aC) i la matemàtica, Sòcrates (470-399), Plató (428-348) i les realitats immutables rere les aparences, Aristòtil (384-322) amb les categories de matèria/forma, acte/potència, causes eficient i final. I com a “maneres de viure”, l’estoicisme de Zenó de Cítion (336-264 aC) i després Sèneca (4aC-65) i Marc Aureli (121-180), viure en harmonia en el món adaptant-se a les circumstàncies sense queixar-se. L’epicureisme, Epicur (341-270 aC) i l’ataràxia, viure sense temor dels déus, amb moderació, gaudint del que es pugui. Seguit per Lucreci (94-55aC) .]

Queden definides les bases de les grans concepcions religioses del món , les Abràhmiques, amb el cristianisme i l’islam que vindrà aviat, i les Dhàrmiques, hinduisme, budisme i taoisme. No es pot dir que estoicisme i epicureisme hagin perdurat com a opcions majoritàries.

Totes comparteixen una crida a la moderació i renúncia de perseguir i satisfer els desigs. Tant les abràmiques com les dàrmiques creuen en una existència més enllà de la mort que depèn del nostre comportament moral, les primeres en termes de vida eterna o condemnació eterna, les segones amb el cicle de reencarnacions. Les abràmiques veuen l’home com a culpable i tendeixen a negar la vida present per garantir la futura [ és com una estafa en què cobren diners reals venent unes vacances futures inexistents ]. Déu és un ésser terrible que castiga tot i que pot ser compassiu. Estem condemnats i la religió té el monopoli de la salvació. Les dàrmiques no es basen en el temor a Déu sinó en que proposen el que podríem dir tècniques i pràctiques per estar bé de salut, mental i física.

(YH) Prèviament hi havia religions politeistes i locals, que no tenien pretensió d’esdevenir universals. Sovint consistien en una mena de contracte en una mena de contracte pel qual a canvi de la devoció, expressada en sacrificis de bestiar i ofrenes, les divinitats concedirien bones collites. L’animisme segueix en el politeisme en forma d’entitats menors, dimonis, fades, fonts i arbres sagrats. I en el monoteisme, els antics déus locals han estat substituït pels sants i patrons de ciutats, nacions i gremis. El dualisme, que creu en dos ordres superiors, el bé i el mal, ha deixat lloc al monoteisme, que proclama un únic Déu, però aleshores té problemes per explicar la presència del mal. Els monoteistes voldran imposar el seu monopoli. Les religions dhàrmiques com el jainisme, el budisme o el taoisme, no recorren a l’autoritat d’un ésser suprem sinó al coneixement de la naturalesa humana inevitablement afectada pel patiment del qual només en pot sortir treballant la disciplina de la meditació.

Les ‘religions actuals’ no són teistes però podem considerar el liberalisme, el comunisme, capitalisme, nacionalisme i nazisme com a ‘sectes’ que també duen a terme esforços missioners per convertir i imposar un monopoli [el paral·lelisme entre la fi dels temps cristiana i la societat sense classes comunista és notable) amb guerres sagnants. Les principals són l’humanisme liberal, pel qual l’individu humà és sagrat, i l’humanisme socialista, pel qual la societat és sagrada.

Civilitzacions

Europa, Orient, Mediterrà.
A Orient i el Mediterrani dominarà primer la Pèrsia Aquemènida 2HOP0 (-539 -330), en conflicte amb Cartago 2HFNM i Grècia (Arcaica 2HEG1 – 800 -500), Clàssica 2HEG2 (-500 -330)) fins al domini hel·lenístic d’Alexandre 2HEG3 Grècia Hel·lenística (-330 -146).
Amb les guerres púniques la República de Roma 2HER0 (-509 -264) serà el poder dominant al mediterrà i Ibèria 2HER1 (-264 -146) . Amb l’imperi Romà 2HER2 (-146 280) s’estendran a les Gàl·lies i centreeuropa. Juli Cesar, Cesar August,Tiberi, Cal·lígula, Claudi, Neró. Dinastia Flavia, Vespasià, Titus, Domicià. Els 5 bons Emperadors 96-180 Nerva, Trajà, Adrià, Pius Antoni, Marc Aureli. Dinastia Severa 180-235. Inestabilitat.
2HER3 (280-500) Imperi tardà. Atacs dels bàrbars. Crisi. 364 Separació imperi Occident i Orient, Constantí a Constantinoble. 410 Roma saquejada i 476 Emperador deposat. Europa haurà estat marcada per la civilització romana excepte les bàltiques i el territori eslau que segueix essent un cacicat agrícola ( 2NES0 ).

Àsia.
2HAI0 Índia Harappa i Veda -2550 -322. 2HAI1 Índia Màuria -322 -180

2HAI2 Índia Clàssica i Gupta -180 550.
2HAX0 Xina Shang, Chou -1700 -221. 2HAX1 Xina Qin Han -221 220. 2HAX2 Xina Tres Regnes i Sui 220 618.
Apareixen les civilitzacions a Japó 2HAJ0 Yayoi i Kofun (-660 538), Corea 2HAXK Goguryeo (-57 660) , Tibet 2HAXT (-200 618), i Indonèsia 2HAS1 (-800 700).

Amèrica
Segueixen les cultures de mesamèrica i els Andes fins a la colonització el 1500. 2HMSC Cultures centreamèrica, 2HMSI Cultures Andes. Cacicats agrícoles al NE 2HMS1 . El -300 apareix l’agricultura a Amèrica del nord, 2HMN0 .

Àfrica
A partir del -500 s’extén l’agricultura a parts de l’àfrica meridional 2HFS0 .

Resta
Hauran seguit en cacicats o neolític: 2NOP0 Pèrsia fins els Aquemènides. 2NAXK Manxúria Corea fins -57. 2NAJ0 Japó fins -1000. 2NASI Sudest Asiàtic fins 500. Societats de pastors nòmades: 2NR00 Sibèria, 2NOA0 Aràbia, 2NAX2 Mongòlia i Tibet fins el -200. Segueixen al paleolític: Amèrica del Nord 2PMN0 fins -300, L’amazònia i Patagònia 2PMS2 fins el 500, l’Àfrica subsahariana 2PFS0 fins -500, Indonèsia fins el -800 2PAS1, i Austràlia 2PZ00 fins el 1800.

Llenguatges

L’evolució de l’indoeuropeu aquesta època és:

1000-500BC

Oest: The Celtic languages spread over Central and Western Europe (actualment, Irlandès, escocès, bretó). Baltic languages are spoken in a huge area from present-day Poland to the Ural Mountains.^[Proto Germanic. Separation of Proto-Italic into Osco-Umbrian and Latin-Faliscan.
Centre: Homer and the beginning of Classical Antiquity.Alfabet grec. A variety of Paleo-Balkan languages are spoken in Southern Europe. Zoroaster composes the Gathas,
Est: Achaemenid Empire, replacing the Elamites and Babylonia. [ després Modern Persian is a continuation of Middle Persian, an official language of the Sasanian Empire (224–651 CE), itself a continuation of Old Persian, which was used in the Achaemenid Empire (550–330 BCE). It originated in the region of Fars (Persia) in southwestern Iran, actualment Farsi. A la Índia, the Vedic Civilization gives way to the Mahajanapadas. Siddhartha Gautama preaches Buddhism.

500 BC – 1 BC/AD:

Centre Oest : Classical Antiquity: spread of Greek and Latin throughout the Mediterranean and, during the Hellenistic period (Indo-Greeks), to Central Asia and the Hindukush. Proto-Germanic.
Est: Kushan Empire, Mauryan Empire.

1 BC – AD 500 Late Antiquity:

Centre Oest: attestation of Armenian. Proto-Slavic. The Roman Empire and then the Migration period marginalize the Celtic languages to the British Isles. The last of the Anatolian languages are extinct.
Est: Gupta period;. Sogdian, an Eastern Iranian language, becomes the lingua franca of the Silk Road in Central Asia leading to China, due to the proliferation of Sogdian merchants there.

Pel que fa a les llengües romàniques, entre el 200 aC i 400 dC van apareixent diferents formes de llatí vulgar. (pèrdua de la declinació que és substituïda per preposicions).

Fam

Plagues

429–426 BC Plaga d’Atenes 0.1M

165–180 Plaga Antonina, verola (smallpox) o xarampió (measles), afecta 25-33% de la població de l’imperi romà amb 5-10M morts.

Guerres

Grècia: 549 BC–530 BC Conquestes de Cirus el gran. Pèrsia. 100m. 499 BC–449 BC Guerres Grècia-Pèrsia. 300m. 336 BC–323 BC Campanyes Alexandre el Gran. Orient. 142m

ROMA: 264 BC–146 BC Guerres Púniques. Roma-Cartago. 1.5M. Europa: 113BC-61A 1.65M. 66–136 Contra els jueus. 1.5M. 269-453 Gots, Germànics, Huns. 1M

Índia: 262 BC–261 BC Guerra Kalinga. Imperi Maurya contra Kalinga. Índia. 175m.

XINA: 230 BC–221 BC Guerres d’unificació Qin contra Han, Zhao, Yan, Wei, Chu i Qi. Xina. 700m. 184–280 AD Guerra dels tres regnes al final de la dinastia Han. Xina. 36M

Desenvolupament

[Confuci, Buda, Jesús, filosofia grega, Euclides, Astronomia Ptolomeu, Homer, poesia Han]

-300 Astrolabi
-100 carreteres romanes. aqueductes, arcs, cúpules

[ què calia fer? Potser construir una manera compartida de visió del món, que ordenés la vida individual i la vida social basant-se en un ordre superior a l’efímer dels homes. En aquesta època (i no sé si en la nostra), la ciència encara no podia oferir aquest ordre. En les religions Abràmiques l’ordre el dóna un Déu que premia o castiga, ara, un cop mort, i a la fi dels temps. El problema de la mort i la justícia se supera amb la inmortaliltat de l’ànima que se salva o condemna. En les dàrmiques (de les quals l’ataràxia d’Epicur o l’estoïcisme en podrien ser una versió) hi ha un ordre natural, un patiment que ve dels desigs insatisfets, i un camí per superar-ho gràcies a la meditació. En alguna versió el problema de la mort i la justícia se supera amb la reencarnació. ]