Les fonts de la història són de tres tipus: documents escrits, que poden ser subjectius (notes, diaris autobiogràfics) o oficials, objectes o pràctiques tradicionals (Patrimoni intangible de la Unesco).
(EB) La història es recolza en les següents disciplines:
- arqueologia: identificar i descriure els objectes del passat i situar-los en el context històric. (veure la llista de les principals excavacions més amunt)
- bibliografia: descripció i catalogació de llibres.
- cronologies: Basades en fets notables o efemèrides astronòmiques, smb diferents sistemes segons les cultures. Xinesa (fins -2697), Japonesa (-660), Índia (eres Vikrama i Saka), Egipte (-1300), Babilònia i Assíria (-747 a -539), Jueus (-3762 des de la creació del món), Grècia (diferents segons les ciutats estat), Roma (basada en les llistes de magistrats), Cristiana (avui adoptada per tots, coincidint amb el 754 AUC ab urbe condita, fundació de Roma, proposada el 525 pel monjo Dionysius Exiguus), Era musulmana a partir de la hijrah, la peregrinació de la Meca a la Medina.
- genealogia: la història de les famílies. Bíblica. Romana, amb els emperadors descendents dels déus. A l’edat mitjana els monjos comencen a escriure les genealogies dels reis. A partir de 1500 s’extén a tothom [registres parroquials? registres civils?]
- diplomàtica: estudi dels documents legals i administratius. A l’edat mitjana hi va haver moltes falsificacions per l’intent de donar suport documental a tradicions orals de propietats. Al s17, les disputes entre el Jesuita Bolland i els benedictins van fer que Mabillon al De Re Diplomatica establís les bases sobre com autenticar documents. Julius von Ficker i Theodor von Sickel ho perfeccionen el 1854. Els experts identifiquen els tipus de lletra que fan servir les cancelleries de cada cort, Roman curial (pels Papes fins al s12), gòtic, caronlingi, minúscula. Els tipus que faran servir els impressors derivaran d’aquestes.
- epigrafia. Estudi de les inscripcions. Important sobretot a Mesopotàmia, Egipte (també papirus) , Hitites, Pèrsia, Grècia, Roma, Índia, Pobles Turcs. [sembla que se solapa amb la diplomàtica? serien epígrafs inscripcions i papirus, i diplomàtica els documents de les corts]. Des del s15 hi havia qui col·leccionava inscripcions. L’acadèmia de Berlin va editar la compilació de les inscripcions gregues (1902 Ulrich von Wilamowitz Möllendorf) i llatines (1862 Theodore Mommsen) va recollir totes les inscripcions gregues.
- paleografia: Estudi de l’escriptura manual (cert solapament amb l’epigrafia). Coneixement dels suports , papirus (dominant fins el 300), vellum o pergamí de pell, i paper. Tipus de lletra uncial romana, minuscula carolingia, gòtica.
- sigil·lografia: estudi dels segells usats per autenticar. estampat o cilindre sobre argila (mesopotàmia). Roma, anells amb el segell per tancar amb cera. Les cancelleries merovingies els faran servir i l’ús s’estandrà de reis i bisbes fins a petits propietaris a partir del segle 13. Segells quadrats a xina i Japó. Acabarà perdent vigència com a mitjà d’autenticació en favor de les signatures.
- crítica textual. La reconstrucció dels textos preparats per la diplomàtica, epigrafia, sigil·lografia i paleografia. [ errors en les còpies? errors del mateix autor?]. Establir la genealogia dels textos (hi ha uns 5.000 manuscrits del text grec del nou testament, 300 de les metamorfosis d’Ovidi). Al s18 Bentley fa una edició revisada d’Horaci i comença a estudiar el nou testament. Lachmann al s19 fa edicions de textos grecs, llatins i alemany medieval. Bédier i Quentin.