En música afroamericana hi ha una connexió entre el gospel i el soul. Artistes com Aretha Franklin, Sam Cooke o Marvin Gaye van començar cantant a l’església, i l’expressió passional de l’amor a Déu es trasllada als amors terrenals.
En el món musulmà, la crida a l’oració (“adhān”), tot i no ser pròpiament música, té característiques com melismes extensos en modes (maqām), que formen l’oïda colectiva. No hi ha una migració tant directa com en el cas del soul però pertanyen a un mateix univers sonor.
En el món àrab (Egipte, Líban) hi ha Umm Kulthum , formada inicialment en cant religiós que va passar a temes romàntics acompanyada amb orquestra [i també música clàssica].
Als anys 60-80 a Turquia hi ha el gènere “Arabesk” amb cantants com Orhan Gencebay o Müslüm Gürses, que canten amb melismes orientals amb ritmes pop.
A Algèria el raï té una tècnica vocal arrelada en la tradició islàmica, amb veu molt ornamentada i una base rítmica moderna, (Cheb Khaled).
A la índia i món islàmic del sud d’Àsia la música devocional sufí, “qawwali” ha influït directament temes de Bollywood i pop pakistanès. Nusrat Fateh Ali Khan passa del context religiós a col·laborar amb músics occidentals afegint una base rítmica potent.