Notes visita 27/10/2024:
Edith Fansworth era de bona família, va estudiar per ser concertista de violí però va acabar dedicant-se a la medecina fent tractaments avançats de ronyó. Va trobar el prat prop del riu Fox i va comprar uns quants acres al coronel McCormick (n’havia vist la mansió a GoldCoast). Va conèixer Mies i li va encarregar la casa que havia de tenir un cost de 40.000$, un preu molt elevat per l’època. Van ser amics un temps però quan els costos es van disparar fins a 70.000$ es van barallar i van anar a judici. Edith hi va viure uns anys, però la casa va tenir alguns problemes de goteres, i a més, ella que aspirava a la intimitat privada amb la naturalesa, a tocar el violí, a llegir poesia, es trobava tot d’intrusos que, atrets per la celebritat de la construcció, s’apropaven a fer-hi fotos. Al final es va vendre la casa i se’n va anar a viure a Itàlia. La va comprar Lord Palumbo, que la va restaurar i van encarregar els mobles, que el projecte inicial de Mies havia deixat inacabat, al seu nét, també arquitecte. Ara pertany al NationalTrust.
Des de l’entrada, caminem uns 700m a través del bosc, que està preciós ara a la tardor, fins que arribem prop de la casa on John ens farà una explicació. Només la contemplació de les proporcions des de fora ja aporta una pau. Està elevada de terra exactament 5’3” (no he acabat d’entendre la raó de Mies). Sí que és cert que l’atenció al més mínim detall va ser exhaustiva. Per exemple, per fer la base de bigues d’acer feien falta primer unes soldadures estructurals i després unes altres decoratives. Per la cuina va encarregar el taulell d’acer inoxidable més llarg que s’havia fet mai. Si havia dedicat 2.000 hores a projectar un edifici d’oficines, en dedicaria 5.000 a pensar la casa. La casa estava elevada pel fet d’estar construïda en una zona inundable, amb el riu a uns 30m. Això fa que sembli flotar en l’aire enmig de la natura. És bàsicament, una capsa de vidre. Per les proporcions de l’edifici, el cantilever i la terrassa, recorda el pavelló de Barcelona. John ens explica que la sensibilitat per l’acabat de les superfícies, en particular el marbre, és perquè seva família eren picapedrers. La casa està pensada per a una sola persona. Si de fora és una capsa, de dins, amb totes les parets de vidre, és un seguit de marcs a la naturalesa que l’envolta. Al centre un paral·lelpíped allargat, amb la cuina a un costat, i la sala a l’altre. A l’entrada W hi ha una taula de despatx i el menjador. Un lavabo de convidats amaga una porta que du a la maquinària de tuberies de la casa, que així no es veu. La teulada de fora sembla plana però en realitat té pendent i recull l’aigua al centre, de manera que a fora no hi ha cap desaigüe. A l’altre extrem un moble separa el llit. A un costat hi té l’equip de música i a l’altre l’armari. Extraordinari, perfecte. I el dia de tardor que hem tingut ho ressaltava.
Notes 2
La casa Fansworth és potser l’espai més fascinant que he visitat mai. Edith Fansworth, una metgessa de prestigi, d’una família amb diners, que a més tocava el violí i llegia poesia, la va encarregar a Mies Van der Rohe el 1945. De fora, com una capsa de vidre flotant enmig del bosc, de dins, tot finestra emmarcant la natura del voltant, sense cap obstacle, sense parets. És un espai pensat per a una sola persona, un refugi de cap de setmana. Al centre hi ha un mòdul amb els dos lavabos i al centre la maquinària de la casa ( les tuberies de lavabo, cuina, connexions elèctriques, queden amagades a l’interior i s’hi accedeix per una porta amagada al lavabo de convidats). A un costat la cuina i a l’altre la sala d’estar. A un extrem u perpendicular, un armari de roba i a l’altre costat, moble de música. El sostre sembla pla però en realitat té pendent cap al centre on es recull l’aigua que baixa per l’interior de manera que no es veu cap desaigüe. La “maquinària de la casa,. L’atenció al detall de Mies va ser extraordinària, el guia ens explicava que si per un gratacels d’oficines hi dedicava unes 2.000 hores, es calcula que en va dedicar 5.000 a dissenyar la casa Fansworth. La màxima simplicitat requereix un esforç immens. El guia ens explicava que Mies venia d’una família de picapedrers, que tallava lloses per als cementiris, entre altres coses. Això explicaria l’atenció a les textures i a la qualitat dels materials. Per la casa Fansworth va fer venir marbre travertino de Roma.
Cap el 1950 una casa costava uns 10.000$ i si estava al barri més prestigiós de Chicago podia arribar als 20.000$. Mies li va dir a Edith Fansworth que li podia fer la casa per uns 40.000$ però després els costos es van disparar i volia cobrar-li 70.000$. Havien estat amics però això va fer que es barallessin i van anar a judici. A més, Edith volia privacitat i trobar-se sola enmig de la natura però la casa aviat va agafar fama i venia gent que saltava la tanca per fer fotos i dibuixar-la. El 1972 es va vendre la casa a Lord Palumbo i es va retirar a una villa prop de Florència. Lord Palumbo va invertir una fortuna en restaurar-la i va encarregar els mobles que veiem ara al net de Mies, Dirk Lohan, ja que Edith hi havia portat uns que ja tenia, no mobles de Mies van der Rohe.
Això fa reflexionar sobre com n’és de difícil arribar a una perfecta pau d’esperit i harmonia i que potser hem d’acceptar la imperfecció.
Reproducció estàtua Atenea a Nashvile
