[esborrany
Catalunya
Barcelona: Parc de la Ciutadella,
Terrassa: Parc de Vallparadís
Espanya
Madrid: Parque del retiro
UK
London: Hyde Park, Regent’s Park (on vaig a córrer cada cop que vaig a Londres), Kew Gardens.
USA
New York: Central Park
Jardins de la Fontaine. Nîmes
Iniciades unes obres per proveir d’aigua a la ciutat, es decideix fer uns jardins que posin en valor les restes romanes i santuari ja existents. (WK)
[Als jardins a la francesa s’hi afegiran grutes
Jardines del Palacio de la Granja de San Ildefonso
Construït per encàrrec de Felip V seguint la idea de Versailles del seu avi Lluís XIV de França. Els jardins van ser dissenyats perRené Carlier seguint Le Nôtre. (VK) “Va aprofitar les pendents naturals dels pujols per aconseguir la perspectiva visual i per obtenir l’energia per fer brollar l’aigua de cadascuna de les vint-i-sis fontanes monumentals que decoren el parc. Les fonts estan inspirades en la mitologia clàssica.
Visitat el 1996 durant un viatge a Castella. Vídeo
Jardins de mar i murtra
Karl Faust comprà unes finques de vinya perdudes per la fil·loxera, el 1921 s’hi fa construir una casa per l’arquitecte noucentista Josep Goday i el 1924 es retira de l’empresa i es dedica a la creació del jardí botànic, important espècies de diferents llocs del món. Treballs interromputs per la guerra civil. El 1936 es construeix el templet de Linné, també de Josep Goday. Faust coneix i ajuda Ramon Margalef. Té elements paisatgístics com les pèrgoles o l’escalinata amb xiprers que du al templet. Molt cuidat.
Jardins de Cap Roig
Creat pel matrimoni de Nicolau Woevodsky i Dorothy Webster el 1927. Vint hectàrees amb 800 espècies mediterrànies i cactus. Ara pertanyen a la Fundació la Caixa i estan cuidats impecablement. El jardí mediterrani és modèlic perquè amb les plantes pròpies d’aquí ben podades, brucs i sobretot, llentiscle, aconsegueix un paisatge autèntic i endreçat. Hi ha diverses escultures notables, entre elles, la de Quim Domene inspirada en el poema de Salvat-Papasseït, “La casa que vull”. Des del “castell” que ara té un auditori on s’hi fan festivals, una sèrie de terrasses van acompanyant el desnivell, Monges, Bassin, enamorats. Després un camí llarg amb un mur de pedra, el jardí del coronel, molt acolorit i una zona de lectura, el jardí de la Dorothy, amb butaques i tauletes, i l’aigua que brolla a prop. Pensava que era una llàstima que no hagués portat res per llegir quan en un armari hi vaig trobar una antologia de poesia catalana, una de Salvat-Papasseit i el Rem del 34 de Joaquim Ruyra. Més avall el jardí acull una col·lecció de cactus i té un mirador des d’on es veuen les illes Formigues.
Parc Samà
Construit el 1881 per Salvador Samà i Torrens (1861-1933), marquès de Marianao, hereu d’una família catalana establerta a Cuba que s’havia enriquit gràcies al tràfic d’esclaus.
El jardí el realitzà el mestre d’obres Josep Fontserè i Mestre, autor del Parc de la Ciutadella, que comptà possiblement amb l’ajut d’Antoni Gaudí, que aleshores era el seu deixeble. El marquès hi va fer un petit zoo amb espècies de tot el món. És un jardí romàntic amb senderons laberíntics que envolten parterres de gespa i arbres i plantes exòtiques. Té un estany amb tres illes artificials, amb una gruta al centre.
Té un còpia d’un Hèrcules Farnese.
Terrasses imaginàries: 10 jardins
Vaig pensar la terrassa com a tres Tangrams corresponents a 6 micropaisatges: el bosc de Solius i els camps. L’aigua amb bambús i arbre de ribera i un jardí geomètric. Un hort i la vegetació de sorra. Hi ha un espai cobert i es pot donar la volta caminant. Quan s’entra no es veu de cop tot el conjunt, fent l’efecte que sigui més gran. Al començament encara podia moure els contenidors però després les rodes es van fer malbé. Vaig afegir 2 tangrams dedicats a paisatges de molsa i coníferes i després uns bonsais amb peces de ceràmica de la Mercè Rius.
Una configuració amb tots els contenidors junts deixant el màxim d’espai.
Una altra possibilitat:
Castellar
El jardí de Castellar era d’una mida molt semblant a la terrassa d’Aymà. Recollint idees del llibre “Diseño de jardines” de Herwig i Stehling, tenia una pèrgola que li aportava intimitat sense aixecar una paret, un menjador, un paisatge amb una muntanyeta i un xiprer, i un saló.
El jardí secret
Al Palazzo Te de Mantova, una gran palau amb patis i jardins extensos, Luis Gonzaga va voler crear un espai més íntim, el seu Giardino segreto, amb una gruta, una sala i un petit jardí d’unes mides similars a les de la terrassa.
Laberint
Recordo els laberints de Villandry, i al jardí d’Horta. En anglès es distingeix entre “maze“, on hi jha bifurcacions amb camins que no porten enlloc, i “labyrinth“, on hi ha un únic recorregut però que no va directament al destí sinó que fa moltes giragonses. Pot simbolitzar una peregrinació a la ciutat santa del cel, com el la catedral de Chartres. Aquest està inspirat en un mosaic del Palazzo Te.
Jardí zen
Alguns dels que vam veure a Japó el 2006 tenien una mida semblant a la terrassa. A la Saline Royal (2024) també n’havien realitzat un. Hi hauria una galeria de fusta fosca, el jardí de pedres i una zona de molsa.
Teatre d’aigua
Després del Serapium, l’espai més fascinant de Villa Hadriana és el “Teatro Maritimo” un espai tancat que de fora no s’anticipa i que en entrar hi ha una columnata circular envoltant una bassa amb una illa al mig. Hi ha “illes” semblants als jardins de Boboli, aquesta molt més gran amb tarongers i llimoners, a Villa Lante, i l’île d’amour al jardí romàntic de Chantilly. Als jardins d’indians com el Parc Samà, o el Parc de Can Solei i Ca l’Arnús a Badalona també proposen illes en estanys artificials.
Hort
L’Hortus conclusus de l’edat mitjana era un jardí tancat, a vegades dedicat al lleure, a vegades dedicat a conrear hortalisses. L’hort ordenat geomètricament va ser reconstruït de manera genial a Villandry.
Jardí natural
El jardí anglès del segle XVIII va transformar les extensions dels voltants de les mansions en paisatges que evocaven una naturalesa ideal. A Hidcote Manor, a primers del sXX es va mantenir la mateixa idea en espais més reduïts. A vegades l’única intervenció consistia a segar un camí enmig de les herbes salvatges. Aquí traçaríem un sender fins a un banc, amb el mateix pi que tinc ara a un costat.
Giverny
El 1883 Monet s’instal·la a Giverny comprant una casa amb un jardí d’una hectàrea (100×100 m). Va fer tallar una avinguda de pins i va crear un jardí amb diferents parterres a diferents alçades i colors. L’avinguda tindria arcs metàl·lics on s’enfilen rosers. Va desenvolupar una passió per les plantes, buscant espècies rares i atractives gastant-hi tot el que podia.
El 1893 va comprar un terreny adjacent que estava travessat per un rierol. Va eixamplar-lo per fer un petit estany ple de corbes i assimetries, inspirat pels jardins japonesos que coneixia de làmines que col·leccionava. Va fer construir un pont japonès.
Claude Monet va arribar a pintar fins a 250 quadres dels nenúfars del seu jardí
Visitat el 1999 amb la família i l’Oriol.
Jardins de Santa Clotilde
El Marquès de Roviralta, casat amb Clotilde, influit pels jardins renaixentistes va encarregar el projecte a Nicolau Rubió i Tudurí. Es van començar a construir el 1919. El 1927 Clotilde va morir i les obres es van aturar, reprenent-se el 1929. Es van acabar després de la guerra civil. [Consisteixen en una sèrie de corredors amb xiprers, alguns dels quals tenen vistes al mar. Als graons de les escales hi ha una línia d’heura i sembla una cascada. Algunes escultures d’inspiració clàssica. Amb una llum com la d’avui, el verd clar de la gespa contrasta ambv el verd fosc dels fins, el blau clar del cel i el fosc del mar. Estan ben mantinguts. (18/06/2024)
Abadia de Melk
Entre 1702 i 1736 es va construir l’actual abadia barroca, sobre un monestir benedictí que es remuntava al 12. La seva biblioteca tenia una gran col·lecció de manuscrits. AL s18 va ser un centre de la il·lustració i fins i tot tenia una llotja masònica.
El 2000 es van recrear una sèrie de jardins, inspirant-se en l’estil barroc i els jardins anglesos:
- El Cabinet Clairvoyée al NW
- El jardí del paradís al sud (amb la inscripció “Paradies ist in uns”)
- El jardí Walafrid Strabo Garden i el jardí mediterrani.
- El camí de Sant Benet amb textos per meditar
- La bassa amb jardí oriental al NE i til·lers de 250 anys
1. Entrance and Exit.
2. Baroque Map of the Abbey and the Abbey Park
3. Laurus Edelbacher “The Father, the Son and the Holy Spirit”
4. Baroque Garden Pavilion
5. Cabinet Clairvoyée
6. St. Benedict’s Path
7. Jardin Oriental – Asian Wooden Pavilion
8. Baroque Water Reservoir – Christian Philipp Müller “The New World”
9. Neo-Baroque Round Pavilion
10. Miguel Horn “Kissing Monkeys”
11. Gor Chahal “Beyond the Horizon”
12. Hans Hoffer “Talking Stones – The Story of Creation”
13. Paradise Garden – “Walahfrid Strabo Garden”
14. Jardin Méditerranéen
15. Campfire Circle – Miguel Horn “The Fire Devils”
16. Ingrid Kralovec “The Ravens Landed in the Abbey Garden”
17. Commemorative Board – The vanished St. Steven’s Church
18. Panoramic Terrace – Northern Bastion, Special Exhibition
19. Shop
48.2284, 15.3318
Schloss Charlottenburg
Schloss Charlottenburg va ser la residència d’estiu dels reis de Prússia de 1701 a 1888. El jardí a la francesa va ser traçat per 1697 von Siméon Godeau el 1697 i el 1819 Peter Joseph Lenné va fer el jardí anglès. Mausoleu per la reina Louise de 1810.
Palazzo Te
La residència d’estiu de Luis Gonzaga II, fill d’Isabella d’Este, edificada el 1535, un conjunt de dependències al voltant d’un pati, ricament decorades amb frescs de Giulio Romano amb temes mitològics, cavalls, la sala mig eròtica dels amors de Cupid i Psique (que també vaig veure a Chantilly) i l’extraordinària gigantomàquia, amb els déus derrotant els titans. Un segon espai obert, que acaba amb un semicercle. A la dreta hi ha el Giardino segreto, un espai més íntim en gran residència (com el Santuario de Chantilly).
Villa Hadriana
I visito la Villa Hadriana, el retir de l’emperador a Tibur (avui Tivoli), construïda entre 120 i 130. Em fixo en la manera de posar els maons dels romans, en diagonal. La bassa del PEcile reflecteix els magnífics xiprers i el cel blau. La sala on hi ha set [absis] que potser corresponien als set savis de Grècia [segons el Protàgores de Plató]. El teatre marítim, un bassa circular dins d’un recinte i al centre una illa -té un poder simbòlic-. L’Hospital, que era on s’allotjaven els hospiti, els hostes, amb els mosaics força intactes. Dependències i termes. L’espai del Serapeum, amb les arcades, l’escultura del guerrer, un cocodril. Un museu amb escultures, la roca amb vistes. Vaig tornant pel laberint de runes, la Piazza d’Oro, el temple de Venus. A prop hi hauria d’haver el teatre grec però no hi ha manera d’arribar-hi. El trobaré a la sortida.
Villa d’Este
Feta construir pel cardenal Ippolito II d’Este (1509–1572), 1560-1570, net del Papa Alexandre VI, fill de Lucrezia Borgia, una família rica i patrocinadora de les arts i els estudiosos. La Villa té diverses estances amb frescos. El pendent s’organitza en una successió de terrasses i fonts. Per tot arreu se sent l’aigua com baixa. Les he anat resseguint amb tota la calma. Al primer nivell, El bicchierone de Bernini. després la font de l’oval a la dreta, es podia passar rera la cascdsa, la font de la Rometta simbolitzant Roma a l’esquerra. La font del Drac, en restauració i tot seguit, al llarg de la següent terrassa, la meravella de les Cento fontane (en realitat, 300 brolladors). Al següent nivell hi ha dues amples basses (Le Peschiere) que ofereixen la perspectiva necessària per les espectaculars fonts de Neptú i de l’orgue, amb les grans brolladors projectant, les basses en perspectiva a les fonts de Neptú i de l’orgue. Queda un jardí de boixos i xiprers i la font de la natura, simbolitzada per una dona de molts pits [una deïtat oriental?].
Reflexionava sobre els temes dels jardins. A Europa tots es basen en la mitologia grega, potser algun en els sants cristians, però tots aquests cardenals preferien temes grecs. Quins altres? Japonesos i xinesos valoren les pedres i arbres que transmeten la diversitat de la natura. A Orient podríem fer jardins amb els mites egipcis -de fet a la Vil·la Hadriana hi ha un Serapium, pel déu metge egipci-, i potser els assiris o babilonis.
Saline Royal. Arc-et-Senans
Recinte d’una fàbrica de sal dissenyat per Claude Nicholas Ledoux (llibre) el 1775 que havia de formar part del projecte de ciutat ideal de Chaux. Com Boullée, aquest arquitecte té una idea racional i utòpica de l’arquitectura, arribant a concebre una ciutat ideal amb edificis dedicats als valors que contribuirien a la millora moral dels ciutadans.
A començaments del s20 el sistema de producció era obsolet i el complex va quedar abandonat fins que el 1982 va ser rehabilitat com a espai museístic i incorporat al patrimoni de la UNESCO. A llarg del cercle s’hi han creat alguns petits jardins contemporanis. Molts d’ells estan en mal estat de manteniment però alguns com el zen, criptògames i el blau del cel tenen molt interès.
Villa Lante
Sóc el primer visitant del jardí i tinc la sort que no hi ha ningú. Un encàrrec del cardenal Gambara atribuit a Jacopo Barozzi de Vignola cap el 1560. No és gaire gran però la sensació de moure’s entre verd i el so de l’aigua és màgic. Un dels jardins que més m’han agradat. Al llarg del pendent s’hi disposen fins a sis fonts. Primer una àmplia terrassa de boix podat amb una font quadrada i 4 mori, després un cercle amb 70 brolladors i uns massissos de flors, una gran taula de pedra amb la font dels gegants, la cadena d’aigua, un canal que la fa baixar des de la font dels dofins i al començament, una bassa amb gruta que simbolitza la pluja o el diluvi, on comença l’aigua a la natura que acabarà al quadrat ordenat de baix de tot. Una meravella absoluta. En una de les loggias hi ha pintat un mapa del jardí.
Sacro Bosco
Una fantasia del príncep Vicino Orsino, amb disseny atribuit a Pirro Ligorio, i escultures de Simone Moschino. Algunes es van realitzar a partir de les roques que hi havia al bosc [com es podria fer a Solius].
Salvador Dalí va quedar fascinat pel parc i va fer un curt film sobre ell, cosa que en va afavorir la restauració. També Jean Cocteau. No hi ha un pla racional sinó el desig de sorprendre “sfogare il core”, alliberar el cor. Potser té a veure amb la Hypnerotomachia Poliphili.
La boca de Plutó, amb la inscripció “Ogni pensiero vola”. Hercules i Caco. Una tortuga, una balena, Pegasus, la casa pendente (“mi gira la testa, e mi giro per mio conte. Non è simpatico), un drac, un elefant d’Hannibal atrapant un legionari, una nimfa dormint, la fúria, l’equidna, Persèfone, el ca Cerber, el temple de l’eternitat, dedicat a Giulia Farnese, la dona del príncep.
Giardino de Boboli
Un dels primers jardins italians, comanat pels Medici a mitjan s16, davant del Palazzo Pitti elevant-se fins a donar una vista sobre la ciutat. [Ordena el desnivell de dos turons en dues perspectives, amb vistes sobre la ciutat.] El van dissenyar, primer Niccolò Tribolo, després Bartolomeo Ammanati i Giorgio Vasari. Bernardo Buontalenti en va fer les escultures.
El primer eix parteix d’un amfiteatre fins a la font de Neptú. Es pot pujar directament o amb rampes laterals menys inclinades.
El segon eix fou obra de Giulio Parigi, amb un corredor de xiprers que acaba en l’Isolotto (1618) una bassa al mig de la qual hi ha com una illa ideal ambb tarongers i llimoners en grans testos.
Parco Mediceo di Pratolino.
El 1560 Francesco de Medici va comprar la propietat. Hi va construir una esplèndida villa amb un gran jardí. En morir la propietat va quedar abandonada. El 1872 la va adquirir el príncep rus Demidoff.
D’aquella època en queda l’anomenat Colosso dell’Apennino, de Giambologna (1579), un gegant que representa les muntanyes dels Apenins, un gegant d’onze metres, agenollat que, sembla esclafar el cap d’un monstre.
Château de Vullierens. Jardins des Iris
Antiga fortalesa medieval, el castell data del 1692. El s20 Doreen Bovet va crear els jardins d’Iris, 50.000 exemplars de 400 espècies. A l’entrada hi ha un anomenat “jardí secret”. Tot es ple d’escultures modernes notables, especialment el Bing Bang, una esfera de centenars de tubs units que en deixar-la anar oscil·la com si fos una explosió. Un laberint de fustes. Al final d’una avinguda de jacints de bosc hi ha el “roi Lézard”, un recorregut pel bosc amb escultures de follets per estimular la consciència pel medi ambient. web
Chateau Vaux le Vicomte
Construit entre 1668 i 1661 per al Superintendent de finances del rei, Nicolas Fouquet, Le Vau arquitecte, Le Brun pintor i decorador i Le Nôtre pels jardins. Vatel com a maître d’Hotel, considerat un dels fundadors de la gran cuina francesa, uns anys després es suicidaria a Chantilly per no servir el plat de peix a temps en un banquet amb 2000 convidats.
Té unes proporcions harmonioses. La sala oval és elegantíssima. S’obre una gran perspectiva que baixa fins al riu i després puja pel bosc fins a una estàtua daurada de l’Hercules Farnese. A dos basses el castell es reflecteix perfectament.
Un intendent ric, un rei pobre, un Colbert que pretenia el lloc de Fouquet van fer que després d’una ostentosa festa el 17 d’agost de 1661, que narra Lafontaine fos arrestat i condemnat. Però Louis XIV reclutaria el mateix equip per començar Versailles.
Chateau Chantilly
Sobre un edifici de 1560 d’Anne de Montmorency, passarà a Louis II de Bourbon, prince de Condé, gran estratega en la guerra dels 30 anys. l castell rebrà Louis XIV, s’hi representaran obres de Molière, i Vatel, que n’era maître d’hotel després d’haver-ho estat a Vaux le Vicomte, se suicidarà tement que el peix no seria servit a temps. arrasat durant la revolució i reconstruit per Henri d’Orleans, Duc d’Aumale que aplegarà una col·lecció d’obres d’art i una biblioteca impressionant. Hi ha les tres Gràcies de Raphael, una galeria amb vitralls il·lustrant la història de Cupid i Psique, i in espai reduit on hi tenia les obres que més apreciava, el “Santuario”.
Jardins formals d’André Le Nôtre (1680?) amb un eix que no està centrat al castell i bassins molt grans en proporcions.
Jardí anglo-chinois, de 1773, per l’arquitecte Jean-François Leroy, amb set casetes d’aspecte rústic. Inspiraran el petit Trianon de Maria Antonieta a Versailles.
Jardí anglès dissenyat per Victor Dubois el 1817, amb elements romàntics com l’île d’Amour i el Temple de Vénus.
Chateu Chenonceau
Acabat de construir el 1560, el 1570 es completa la galeria pont sobre el riu Cher per l’arquitecte Philibert de l’Orme.
Francis I va requisar el castell als seus propietaris, per deutes pendents. El seu fill Henri II el va regalar a la seva maîtresse Diane de Poitiers. Va ser ella qui va encarregar la construcció del pont i uns primers jardins. A la mort del rei, la seva vídua Caterina de Médicis va reclamar el castell, forçant Diana a intercanviar-lo per un altre. Henri III va ser assassinat per un catòlic fanàtic i la seva vídua Louise de Lorraine s’hi quedà reclosa. Henri IV el va regalar a la seva amant Gabrielle d’Estrées. El 1733 el compra Claude Dupin. La seva esposa Louise era una dona culta que tindrà un saló on rebrà gent com Voltaire, Montesquieu, Buffon, tindrà com a tuor del seu fill a Jean-Jacques Rousseau que començarà a escriure l’Émile at Chenonceau.
Després serà comprat per diversos industrials i des del 1913 pertany a la família Menier, fabricants de xocolata. El 1951 serà restaurat.
[Primera visita el 199X?.
2024: D’entrada el jardí de plantes medicinals és un pàl·lid reflex de Villandry. Però el conjunt és força interessant. Hi ha un jardí molt bonic dissenyat per Russell Page el 1952. Hi ha dos jardins geomètrics dedicats a Diane de Poitiers i Caterina de Medicis. M’encanta la cuina, i el que és una meravella són tots els arranjaments florals que hi ha als corredors i estances.
Jardins de Versailles
Louis XIV va encarregar-ne la construcció a Le Vau i Le Nôtre després de la cèlebre festa del 17/8/1661 de 167 a Vaux Le Vicomte, en uns terrenys de caça que havia establert Louis XIII. EL palau serà acabat per Mansart. S’hi va instal·lar i es va convertir en la capital de França. Així van seguir Louis XV i Louis XVI. Amb la revolució la capital tornaria a Paris. No serà restaurat fins 1830.
Le Nôtre va dissenyar una gran perspectiva est-oest. Després hi anà afegint “bosquets”, sales a l’aire lliure: Bosquet du Marais el 1670, Bosquet du Théâtre d’Eau, Île du Roi and Miroir d’Eau, Salle des Festins, Bosquet des Trois Fontaines, Le the Labyrinthe el 1671, Bosquet de l’Arc de Triomphe el 1672; Bosquet de la Renommée (Bosquet des Dômes), Bosquet de l’Encélade el 1675.
[Visita 199X?
2024: El seu geni era, donat un bosc, trobar el traçat geomètric més proper a la natura i després sorprendre el visitant amb salons inesperats.
La Font d’Apol·lo, el Jardin du Roi, amb arbres monumentals, Bassin du Miroir, que tenia músic ai brolladors d’aigua funcionant (l’anterior no), l’íntim Salle des marroniers, el Bosquet de la Colonnade, un espai magníficament arbitrari, com una invitació a meditar sobre l’ordre de l’univers. Bosquet de la Girandole. Els altres 4 a la banda nord: B.Obelisque, Encelade, una pèrgola amb un gegant, i Dôme, cercle amb estàtues. B. Etoile, una gran extensió sense projecte i el Dauphin. En dues avingudes hi ha uns bassins amb escultures daurades i detalls de colors dedicades a Saturn, Flora, Bacchus i Ceres. Següents 4: el delicat bosquet de la Reine i la magnífica sala de ball, elíptica, amb una font dalt de qual es posaven els músics. Els fantàstics bains d’Apollon que mostren els cavalls del sol reposant en una gruta artificial. Teatre de l’eau, un jardí modern fet de fa poc que sembla més rutinari . Al nord queda al gran Bassin de Neptú, que ha engegat els brolladors, i una avinguda que du al catell. A un costat el b.Arc de Triomphe que no té cap arc sinó una escultura representant la glòria de França. B.des Trois Fontaines, molt bonic. Entre els dos, una avinguda que du al castell. Entre les moltes escultures n’hi ha quatre que representen els quatre temperaments. A dalt hi ha dues basses que evoquen els principals rius de França.
M’adono que això és el que jo pretenia fer a Solius amb la placeta dels vents, un caminet enmig dels brucs que de sobte arriba a un espai obert amagat.
geo data
ta1
ty1
Jardins de Villandry
Castell i jardins des del renaixement, el que trobem avui és obra de l’espanyol Joachim Carvalho, d’origen portuguès, nascut a Extremadura, metge brillant casat amb una rica hereva americana que li permetrà comprar i recrear uns jardins renaixentistes el 1902. Belvedere, els quadrats de topiaria del jardí de l’amor, la música, els jardins de l’aigua i del sol, el laberint, le jardin des Simples amb plantes medicinals, els 9 quadrats geomètrics de potager impecable, amb els enciams de diferents colors, que suggereixen que el món podria ser ordenat i bell. Van rotant per no esgotar el terra (guaret) i per combinar els colors.
Jardins de Marqueyssac
En mans de la mateixa família des de 1692. Suposo que deuria començar com a punt defensiu dalt d’un massís calcari de la Dordogne, bosc de pins, alzines, roures i boixos. Cap el 1860 Julien de Cerval traça fins a 5 km de camins i ajusta alguns boixos. I davant del castell en planta milers per crear “le chaos des buis” que ara ens fascina, com si nedessin entre unes onades vegetals immobilitzades. Hi ha un laberint per a nens.
Jardins botànics
BOLOGNA Orto Botanico, 1568
LONDRES, Chelsea Physic Garden 1673
Establert el 1673 com a jardí de plantes medicinals per la Worshipful Society of Apothecaries. Obert al públic el 1983.
1853 Botanischer Garten Linz. Visitat el 2004 durant el viatge al Donau. Jardí fundat el 1853.
BLANES 1945 Jardí botànic Pinya de Rosa.
Hi començà plantant cactus l’enginyer Fernando Rivière de Caralt diferents cactus i avui la col·lecció en té 7000 varietats. una col·lecció molt notable de suculentes però paisatgísticament no té tant d’interès. M’ha recordat els senecios del Kilimanjaro i els arbres de Joshua Tree NP. Uns altres eren com unes columnes. Els antics vivers estan en ruïnes, aquest jardí havia conegut millors dies. Galeria
BARCELONA
Jardins Costa i Llobera. Montjuic. 1970. Projecte conjunt de l’arquitecte Joaquim Maria Casamor i del mestre de l’escola de jardineria, tècnic i especialista en plantes crasses, Joan Pañella.
Antic jardí botànic. 1941. L’any 1930 Pius Font i Quer va crear el Jardí Botànic Històric, a la pedrera de la Foixarda de Montjuïc. Aquest jardí va ser inaugurat el 17 de juliol de 1941. Va quedar afectat per la construcció d’accessos per als nous equipaments olímpics i l’any 1986 fou tancat pels problemes d’estabilitat de les parets. Va ser reobert al públic l’octubre de 2003.
Jardí botànic. 1999.
Schloss Schönbrunn
Inicis Al s14 pertanyia al monestir de Katterburg. Destruït el 1605, l’emperador Matias el feia servir per caçar, i fou ell qui descobrí una “bonica font”. El 1642 Eleonor de Gonzaga, esposa de Friedrich II va fer construir uns jardins formals. Van ser destruits pels turcs. Leopold i el seu fill van construir un nou palau i uns jardins dissenyats per Jean Trehet, deixeble de Le Nôtre. Durant el regnat Marie Theresa es van reformar castell i jardins amb 32 escultures (1777) i ornaments representant runes romanes. El s19 els jardins es van obrir al públic i una part es va reformar a l’estil anglès.
Taj Mahal
The Taj Mahal is an ivory-white marble mausoleum on the right bank of the river Yamuna in Agra, Uttar Pradesh, India. It was commissioned in 1631 by the fifth Mughal emperor, Shah Jahan (r. 1628–1658) to house the tomb of his beloved wife, Mumtaz Mahal; it also houses the tomb of Shah Jahan himself. The tomb is the centrepiece of a 17-hectare (42-acre) complex, which includes a mosque and a guest house, and is set in formal gardens bounded on three sides by a crenellated wall. Construction of the mausoleum was essentially completed in 1643, but work continued on other phases of the project for another 10 years.
4AI01 Imperi del Gran Mogol de la India 1526 1858
[Gairebé sempre es parla de l’edifici però la major part de l’experiència ve donada per la perspectiva que dóna el jardí, un espai buit d’edificis, l’efecte marc]
The complex is set around a large 300-metre (980 ft) square charbagh or Mughal garden. The garden uses raised pathways that divide each of the four-quarters of the garden into 16 sunken parterres or flowerbeds. Halfway between the tomb and gateway in the centre of the garden is a raised marble water tank with a reflecting pool positioned on a north–south axis to reflect the image of the mausoleum. The elevated marble water tank is called al Hawd al-Kawthar in reference to the “Tank of Abundance” promised to Muhammad.[39]
Elsewhere, the garden is laid out with avenues of trees labelled according to common and scientific names[40] and fountains. The charbagh garden, a design inspired by Persian gardens, was introduced to India by Babur, the first Mughal emperor. It symbolises the four flowing rivers of Jannah (Paradise) and reflects the Paradise garden derived from the Persian paridaeza, meaning ‘walled garden.’ In mystic Islamic texts of the Mughal period, Paradise is described as an ideal garden of abundance with four rivers flowing from a central spring or mountain, separating the garden into north, west, south and east.
Fort Amber. Jaipur
Palau prop de Jaipur
A 11 km de Jaipur, exemple d’arquitectura Rajput, construït el 1592.
4AI01 Imperi del Gran Mogol de la India 1526 1858
The garden, located between the Jai Mandir on the east and the Sukh Niwas on the west, both built on high platforms in the third courtyard, was built by Mirza Raja Jai Singh (1623–68). It is patterned on the lines of the Chahar Bagh or Mughal Garden. It is in a sunken bed, shaped in a hexagonal design. It is laid out with narrow channels lined with marble around a star-shaped pool with a fountain at the center. Water for the garden flows in cascades through channels from the Sukh Niwas and also from the cascade channels called the “chini khana niches” that originate on the terrace of the Jai Mandir.
Penhurst Place and Gardens
421 Jardins Jardins en un mapa
El castell de Penhurst Place data del sXIV. El 1552 va ser adquirit per Sir William Sidney, soldat i poeta, cortesà de Henry VIII. Els jardins van començar amb un traçat renaixentista i al sXVII s’hi incorporà el jardí italià i el porxo. Va ser renovat al sXIX pel 1st Lord De L’Isle amb l’estany de nenúfars i el Nut Garden.
Sissinghurst Castle Garden
421 Jardins Jardins en un mapa
El terreny ha estat ocupat des de l’edat mitjana. El 1554 va passar a Thomas Sackville, 1st Earl of Dorset, un avantpassat de Vita Sackville-West. Els segles 18 i 19 va quedar en desús i el 1930 va ser adquirit per Vita Sackville-West, escriptora i poeta. Ella i el seu marit,Sir Harold Nicholson van dedicar els següents 30 anys a fer créixer un jardí concebut com una sèrie de cambres diferents que ofereixen perspectives i ambients cambiants. És notable la col·lecció de roses antigues.
Neustrelitz
Els jardins de la residència dels ducs de Mecklemburg-Strelitz van ser dissenyats pel paisatgista prussià Jean Joseph Lenné sobre un antic jardí barroc.
Un temple d’estil clàssic recorda la reina Louise de Prússia.
Sanssouci. Potsdam
Fridrich der Grosse el va encarregar a Georg Wenzeslaus von Knobelsdorff el 1745 com a residència d’estiu, un lloc d’esbarjo on escapar de la pompa i cerimònia de la cort (sanssouci, sense preocupacions). .ion, rather than a seat of power.Molt més petit que Versailles, tot just 10 habitacions, en estil rococó. Els jardins són unes terrasses de vinya amb una bassa al final. Al parc hi ha un pavelló xinès.
És on el rei tocava la flauta acompanyat del fill de Bach i on li va encarregar l’ofrena musical.
Schloss Branitz
Amb 60 anys, Hermann, príncep de Pückler-Muskau va crear un parc a l’estil anglès on abans hi havia només una extensió de sorra. Va concebre’l fent una transició de bosc a jardí més definit des de l’exterior fins al voltant del castell, amb diversos llacs. Un tret remarcable són dues piràmides, record del viatge del príncep a l’Orient de 1834 a 1840. Una d’elles és enmig d’un llac i hi va ser enterrat.
Nanzen-ji
Kyoto. El temple es remunta al 1291 i és la seu de la branca Nanzen-ji del Zen Rinzai. El jardí pertany a les dependència de l’abat i va ser construit cap el 1600 per Kobori Enshu.
Gingaku-ji
Kyoto. El jardí forma part del complex del Temple del pavelló de plata (Gingaku-ji), una construcció de la cultura Higashiyama Culture del període Muromachi period. Com altres va començar com una residència per un shogun, Ashikaga Yoshimasa i després va a passar a ser un Temple Zen, avui associat a la branca Shokoku-ji del Zen Rinzai.
El jardí s’atribueix al paisatgista Sōami. Un con de grava evoca el mont Fuji. La molsa és especialment important i se n’exposa una cinquantena de tipus diferents.
Ryogen-in
Kyoto. Un temple secundari del Daitoku-ji, de la branca Rinzai del budisme zen. Fundat per Kogaku Sōkō el 1509. Conté pintures del monjo Soami a qui a vegades s’ha atribuït el jardí sec. Però sembla que no té un significat religiós sinó que segueix la tradició dels paisatges xinesos de la dinastia Song (3AX02) representant un oceà i illes.
Al mateix complex del Daitoku-ji hi ha el Daisen-in.
Ryoan-ji
Kyoto. El temple de Ryōan-ji, “el drac en pau” pertany a l’escola Myōshin-ji de la branca Rinzai del budisme Zen. El seu jardí kare-sansui (“dry landscape”) hauria estat construït a finals del s15 en terrenys que haurien estat propietat del clan Fujiwara. El temple va ser mausoleu d’emperadors.
El jardí evocaria la idea de del “wabi-sabi“, wabi la paret d’argila i sabi la grava. Cada dia els monjos hi passen el rasclet.
Kongobu-ji
Koya-san. Jardí modern, de 1984 en el temple principal del budisme Shingon a la muntanya de Koya, fundat per Kobo Daish el 816. L’edifici principal es construí el 1593. Un jardí de roca seca (banryutei) dels més grans del Japó.
Koko-en
Ritsurin koen
Takamatsu. Completat el 1745, jardins dels senyors feudals, públic el 1875. La muntanya Shiun serveix de fons.
Koraku-en
Okayama. El 1687 el daimyo Ikeda Tsunamasa l’encarrega a Tsuda Nagatada. El 1884 passa a ser públilc. Està concebut com una passejada (kaiyu) que va presentant diferents perspectives i escenes a mesura que avança.
Hama-Rikyu
Tokyo. Villa i jardí construïdes des del 1654 per generacions de Shogun Tokugawa. Servirà per rebre dignataris estrangers. El 1945 l’emperador el cedeix a la ciutat.
Palau d’estiu. Beijing
The Summer Palace (simplified Chinese: 颐和园; traditional Chinese: 頤和園; pinyin: Yíhéyuán) is a vast ensemble of lakes, gardens and palaces in Beijing. It was an imperial garden in the Qing dynasty. Inside includes Longevity Hill (万寿山; 萬壽山; Wànshòu Shān) Kunming Lake and Seventeen Hole Bridge. It covers an expanse of 2.9 square kilometres (1.1 sq mi), three-quarters of which is water.
mic_green_pinother_02.png
Temple del cel. Beijing
The Temple of Heaven (Chinese: 天坛; pinyin: Tiāntán) is an imperial complex of religious buildings situated in the southeastern part of central Beijing. The complex was visited by the Emperors of the Ming and Qing dynasties for annual ceremonies of prayer to Heaven for a good harvest. The Temple of Heaven was inscribed as a World Heritage site in 1998 and was described as “a masterpiece of architecture and landscape design which simply and graphically illustrates a cosmogony of great importance for the evolution of one of the world’s great civilizations…” as the “symbolic layout and design of the Temple of Heaven had a profound influence on architecture and planning in the Far East over many centuries.”[1]
Peterhof
The Peterhof Palace (Russian: Петерго́ф, tr. Petergóf, IPA: [pʲɪtʲɪrˈɡof],[1]) (an emulation of early modern Dutch “Pieterhof”, meaning “Pieter’s Court”),[2] is a series of palaces and gardens located in Petergof, Saint Petersburg, Russia, commissioned by Peter the Great as a direct response to the Palace of Versailles by Louis XIV of France.[3] Originally intending it in 1709 for country habitation, Peter the Great sought to expand the property as a result of his visit to the French royal court in 1717,[3] inspiring the nickname of “The Russian Versailles”.[4] The architect between 1714 and 1728 was Domenico Trezzini, and the style he employed became the foundation for the Petrine Baroque style favored throughout Saint Petersburg.[5] Also in 1714, Jean-Baptiste Alexandre Le Blond, likely chosen due to his previous collaborations[6] with Versailles landscaper André Le Nôtre, designed the gardens. Francesco Bartolomeo Rastrelli completed an expansion from 1747 to 1756 for Elizabeth of Russia. The palace-ensemble along with the city center is recognized as a UNESCO World Heritage Site.
Stowe House
Blenheim Palace
Following the 1st Duke’s death the Duchess concentrated most of her considerable energies on the completion of the palace itself, and the park remained relatively unchanged until the arrival of Capability Brown in 1764. The 4th Duke employed Brown who immediately began an English landscape garden scheme to naturalise and enhance the landscape, with tree planting, and man-made undulations. However, the feature with which he is forever associated is the lake, a huge stretch of water created by damming the River Glyme and ornamented by a series of cascades where the river flows in and out. The lake was narrowed at the point of Vanbrugh’s grand bridge, but the three small canal-like streams trickling underneath it were completely absorbed by one river-like stretch. Brown’s great achievement at this point was to actually flood and submerge beneath the water level the lower stories and rooms of the bridge itself, thus reducing its incongruous height and achieving what is regarded by many as the epitome of an English landscape. Brown also grassed over the great parterre and the Great Court. The latter was re-paved by Duchêne in the early 20th century. The 5th Duke was responsible for several other garden follies and novelties.
Hidcote Manor Garden
Hidcote Manor Garden is a garden in the United Kingdom, located at the village of Hidcote Bartrim, near Chipping Campden, Gloucestershire. It is one of the best-known and most influential Arts and Crafts gardens in Britain, with its linked “garden rooms” of hedges, rare trees, shrubs and herbaceous borders. Created by Lawrence Johnston, it is owned by the National Trust and is open to the public.
Lawrence Johnston was influenced in creating his garden at Hidcote by the work of Alfred Parsons and Gertrude Jekyll, who were designing gardens of hardy plants contained within sequences of outdoor “garden rooms“. The theme was in the air: Vita Sackville-West and Harold Nicolson‘s Sissinghurst Castle Garden was laid out as a sequence of such spaces, without, it seems, direct connection with the reclusive and shy Major Johnston. Hidcote’s outdoor “rooms” have various characters and themes, achieved by the use of box hedges, hornbeam and yew, and stone walls. These rooms, such as the ‘White Garden’ and ‘Fuchsia Garden’ are linked, some by vistas, and furnished with topiaries. Some have ponds and fountains, and all are planted with flowers in bedding schemes. They surround the 17th century manor house, and there are a number of outhouses and a kitchen garden.
Packwood House
The house began as a modest timber-framed farmhouse constructed for John Fetherston between 1556 and 1560. The last member of the Fetherston family died in 1876. In 1904 the house was purchased by Birmingham industrialist Alfred Ash. It was inherited by Graham Baron Ash (Baron in this case being a name not a title) in 1925, who spent the following two decades creating a house of Tudor character.
The famous Yew Garden containing over 100 trees was laid out in the mid-17th century by John Fetherston, the lawyer. The clipped yews are supposed to represent “The Sermon on the Mount”. Twelve great yews are known as the “Apostles” and the four big specimens in the middle are ‘The Evangelists’. A tight spiral path lined with box hedges climbs a hummock named “The Mount”. The single yew that crowns the summit is known as “The Master”. The smaller yew trees are called “The Multitude” and were planted in the 19th century to replace an orchard.
Castle Howard
Castle Howard is a stately home in North Yorkshire, England, 15 miles (24 km) north of York. It is a private residence, and has been the home of the Carlisle branch of the Howard family for more than 300 years.
Chatsworth House
Chatsworth House is a stately home in Derbyshire, England, in the Derbyshire Dales 3.5 miles (5.6 km) northeast of Bakewell and 9 miles (14 km) west of Chesterfield (SK260700). The seat of the Duke of Devonshire, it has been home to the Cavendish family since 1549.
Standing on the east bank of the River Derwent, Chatsworth looks across to the low hills that divide the Derwent and Wye valleys. The house, set in expansive parkland and backed by wooded, rocky hills rising to heather moorland, contains an important collection of paintings, furniture, Old Master drawings, neoclassical sculptures, books and other artefacts.
Cryptoporticus, giardino inglese, Reggia di Caserta
El desembre de 2018, després de pujar els gairebé tres kilòmetres de jardí que uneix el palau amb el turó on hi ha una cascada, entro al jardí anglès. Primer visito un amfiteatre que havia de ser una bassa, es va fer servir com a rusc i ara és com un teatre. Vaig baixant pel pendent verd amb grans arbres i de sobte el camí s’enfonsa a terra entre roques artificials seguint un corredor que es divideix en dos, un s’obre a un estanyol on hi ha una Venus agenollada. L’altre descobreix com un temple secret rera la roca, el cryptopòrtic, una galeria coberta que ja va ser construida el 1792 com una runa roma per ser descoberta pels visitants. En arribar-hi pràcticament sol, semblava que estigués a punt de començar uns ritus iniciàtics.
Jardins Zen
Anticipats des de la lectura del llibre del te a l’adolescència, admirats en llibres i vistos a Kyoto el 2005.
[ esborrany a treballar ]
de https://ca.wikipedia.org/wiki/Budisme_Zen
El jardí zen, en japonès karesansui és un estil de jardí japonès sec, que consisteix en un camp de sorra poc profunda i que conté sorra, grava, roques i ocasionalment herba, bambús, molsa i altres elements naturals, utilitzats com a forma de meditació pels monjos zen japonesos. Són jardins escena, i per tant de dimensions limitades (com a màxim 10 x 30 metres). La sorra rasclejada representa el mar, al voltant de les roques es rascleja en anells, com si aquestes formessin ondulacions de l’aigua. A la resta del jardí, es rascleja en paral·lel a la plataforma.
Els jardins zen es desenvolupen principalment durant el període Muromachi (1336-1573), en què apareixen els dos ideals estètics bàsics d’aquest jardí:
- Yugen: la simplicitat elegant.
- Yohaku no bi: la bellesa del buit (així com en música es valoren els silencis). Té relació amb el taoisme, segons el qual, el buit és la part útil de les coses (un got no és el vidre, sinó el buit del seu interior).
En el període Azuchi-Momoyama (1574-1599) s’hi introdueixen algunes variacions:
- Talla de roques: ara es permet introduir pedres tallades en els jardins secs (abans només pedres naturals).
- O-karikomi: pràctica que consisteix a retallar arbres i plantes donant-los formes. Es retallen en tanques temes com El vaixell del tresor o L’illa Horai.
Al segle xx, arquitectes com Shigemori Mirei continuen fent jardins Karesansui en temples zen:
El jardí zen més famós es troba al temple de Ryōan-ji, que està situat al nord-oest de Kyoto. El jardí de roca es va afegir al temple a finals del segle xv, per tal de proveir d’un lloc als monjos per a la seva meditació. Es diu que aquest jardí té un efecte tranquil·litzador.
Interpretacions
Hi ha hagut moltes interpretacions per a explicar la distribució d’un jardí zen. Algunes d’aquestes interpretacions són:
- La grava representa l’oceà i les roques representen les illes del Japó.
- Les roques representen la tigressa amb els seus cadells, nedant cap a un drac.
- Les roques formen part del kanji 心, que significa ‘cor‘, ‘esperit‘ o ‘ment‘.
Una explicació recent pels investigadors Gert van Tonder de la Universitat de Kyoto i Michael J. Lyons[3] del Laboratori d’Intel·ligència Robòtica i Comunicacions ATR diu que les roques de Ryōan-ji formen un missatge subliminar d’un arbre. Aquesta imatge no pot ser percebuda conscientment quan se les mira, però els investigadors opinen que el subconscient és capaç de percebre la subtil associació en les pedres i creuen que és el responsable de l’efecte tranquil·litzador d’aquest tipus de jardins.
El concepte del disseny del jardí zen s’ha anat adaptant a la creació d’un entorn més natural.
L’orientació del jardí per al relax ha d’encarar l’est; la sorra que representa la pau del mar és la que ha d’estar mirant cap a la sortida del sol.
Associació d’una creu al jardí Zuiho-in del temple Daitoku-ji a Kyoto, obra de 1938 de l’arquitecte Sighemori Mirei
Crítiques
Els comentaris crítics assumeixen una interpretació molt literal del jardí zen. El terme reflecteix el fet que aquest estil de jardí es va desenvolupar en els temples del Rinzai zen, alguns dels dissenyadors històricament més rellevants, com Muso Soseki i Soami, monjos o practicants del zen més l’estil dels jardins zen tradicionals es va desenvolupar durant un període de la història japonesa en què les pràctiques culturals associades amb el budisme zen (com la cal·ligrafia i la pintura de paisatges) tenien una influència creixent sobre l’art japonès en el seu conjunt. Aquesta àmplia influència sobre la cultura japonesa és la raó que aquest estil de jardineria, que va tenir efectivament el seu origen en temples zen, hagi arribat a trobar-se en cases, negocis i restaurants.
Encara que hi ha una gran varietat d’opinions sobre el valor d’aquests jardins per a la pràctica budista, és incorrecte negar que el seu desenvolupament està estretament associat als temples del Rinzai zen, particularment els grans complexos religiosos de Kyoto.
El concepte de “jardí zen” és considerat un mite per molts crítics, i entre ells per experts en jardineria i budisme japonesos. Opinen que és una creació occidental de finals del segle xx que no té fonament en la jardineria japonesa. El que sí que existeix és, per descomptat, l’estètica del “jardí zen” o “jardí sec”, que no és de cap manera exclusiva dels jardins adjacents als temples zen. Els jardins secs poden trobar-se al costat de cases, restaurants i posades. D’igual manera, al voltant dels temples zen es troben jardins de diferents estils, sense que els jardins secs siguin més que un d’aquests estils.
El terme jardí zen apareix en un llibre anomenat One Hundred Kyoto Gardens, publicat el 1935, escrit per Loraine Kuck en anglès. El primer ús en l’idioma japonès d’aquest terme no es registra fins a 1958. D’això, es pot deduir que alguns estudiosos japonesos de la postguerra es van limitar a adoptar una innovació occidental, acceptant el concepte de “jardí zen” perquè ja s’havia difós entre els estrangers.
El llibre de Wybe Kuiterts, Themes, Scenes & Taste in the History of Japanese Garden Art, publicat el 1988, proposa un important argument en contra de la correlació entre el zen i el jardí zen:
| « | Kuck barreja la seva interpretació històricament determinada (segle XX) del jardí zen amb la d’un jardí antic provinent d’un context cultural completament diferent. La seva interpretació resulta ai |
| xí invalidada … (el jardí medieval) va trobar el seu lloc en temples zen i en llars de guerrers perquè millorava el seu entorn cultural. És qüestionable que la seva apreciació respongui a una emoció religiosa, abans que a una apreciació per la forma. | » |
Kuiterts s’emmarca més adequadament el jardí zen en la perspectiva budista: “(d’acord amb Dogen) el millor jardí per a representar a la doctrina de Buda seria no-res. Com a mínim, no seria un jardí que amb un atractiu estètic distragués de la cerca veritable de la il·luminació“. Kuitert exposa més crítiques en traduir els comentaris d’un monjo, a l’era Muromachi, en Tō-ji: “La gent que practica zen no hauria de construir jardins. Al sutra diu que Bodhisattva Makatsu, que desitjava meditar, primer va abandonar la mundana vida de fer negocis i generar riqueses, així com abandonà la tasca de collir vegetals…”.
La creença que els monjos zen utilitzen els jardins per a meditar es veu desmentida pel fet que al Japó els monjos zen gairebé sempre mediten en interiors, de cara a una paret (soto zen) o al centre de l’estança (rinzai), mai mirant a exteriors. Les fotos de monjos japonesos meditant en jardins secs són esdeveniments preparats.
+ el llibre del t