Anticipats des de la lectura del llibre del te a l’adolescència, admirats en llibres i vistos a Kyoto el 2005.
[ esborrany a treballar ]
de https://ca.wikipedia.org/wiki/Budisme_Zen
El jardí zen, en japonès karesansui és un estil de jardí japonès sec, que consisteix en un camp de sorra poc profunda i que conté sorra, grava, roques i ocasionalment herba, bambús, molsa i altres elements naturals, utilitzats com a forma de meditació pels monjos zen japonesos. Són jardins escena, i per tant de dimensions limitades (com a màxim 10 x 30 metres). La sorra rasclejada representa el mar, al voltant de les roques es rascleja en anells, com si aquestes formessin ondulacions de l’aigua. A la resta del jardí, es rascleja en paral·lel a la plataforma.
Els jardins zen es desenvolupen principalment durant el període Muromachi (1336-1573), en què apareixen els dos ideals estètics bàsics d’aquest jardí:
- Yugen: la simplicitat elegant.
- Yohaku no bi: la bellesa del buit (així com en música es valoren els silencis). Té relació amb el taoisme, segons el qual, el buit és la part útil de les coses (un got no és el vidre, sinó el buit del seu interior).
En el període Azuchi-Momoyama (1574-1599) s’hi introdueixen algunes variacions:
- Talla de roques: ara es permet introduir pedres tallades en els jardins secs (abans només pedres naturals).
- O-karikomi: pràctica que consisteix a retallar arbres i plantes donant-los formes. Es retallen en tanques temes com El vaixell del tresor o L’illa Horai.
Al segle xx, arquitectes com Shigemori Mirei continuen fent jardins Karesansui en temples zen:
El jardí zen més famós es troba al temple de Ryōan-ji, que està situat al nord-oest de Kyoto. El jardí de roca es va afegir al temple a finals del segle xv, per tal de proveir d’un lloc als monjos per a la seva meditació. Es diu que aquest jardí té un efecte tranquil·litzador.
Interpretacions
Hi ha hagut moltes interpretacions per a explicar la distribució d’un jardí zen. Algunes d’aquestes interpretacions són:
- La grava representa l’oceà i les roques representen les illes del Japó.
- Les roques representen la tigressa amb els seus cadells, nedant cap a un drac.
- Les roques formen part del kanji 心, que significa ‘cor‘, ‘esperit‘ o ‘ment‘.
Una explicació recent pels investigadors Gert van Tonder de la Universitat de Kyoto i Michael J. Lyons[3] del Laboratori d’Intel·ligència Robòtica i Comunicacions ATR diu [cal citació]que les roques de Ryōan-ji formen un missatge subliminar d’un arbre. Aquesta imatge no pot ser percebuda conscientment quan se les mira, però els investigadors opinen que el subconscient és capaç de percebre la subtil associació en les pedres i creuen que és el responsable de l’efecte tranquil·litzador d’aquest tipus de jardins.
El concepte del disseny del jardí zen s’ha anat adaptant a la creació d’un entorn més natural.
L’orientació del jardí per al relax ha d’encarar l’est; la sorra que representa la pau del mar és la que ha d’estar mirant cap a la sortida del sol.
Associació d’una creu al jardí Zuiho-in del temple Daitoku-ji a Kyoto, obra de 1938 de l’arquitecte
Sighemori Mirei
Crítiques
Els comentaris crítics assumeixen una interpretació molt literal del jardí zen. El terme reflecteix el fet que aquest estil de jardí es va desenvolupar en els temples del Rinzai zen, alguns dels dissenyadors històricament més rellevants, com Muso Soseki i Soami, monjos o practicants del zen més l’estil dels jardins zen tradicionals es va desenvolupar durant un període de la història japonesa en què les pràctiques culturals associades amb el budisme zen (com la cal·ligrafia i la pintura de paisatges) tenien una influència creixent sobre l’art japonès en el seu conjunt. Aquesta àmplia influència sobre la cultura japonesa és la raó que aquest estil de jardineria, que va tenir efectivament el seu origen en temples zen, hagi arribat a trobar-se en cases, negocis i restaurants.
Encara que hi ha una gran varietat d’opinions sobre el valor d’aquests jardins per a la pràctica budista, és incorrecte negar que el seu desenvolupament està estretament associat als temples del Rinzai zen, particularment els grans complexos religiosos de Kyoto.
El concepte de “jardí zen” és considerat un mite per molts crítics, i entre ells per experts en jardineria i budisme japonesos. Opinen que és una creació occidental de finals del segle xx que no té fonament en la jardineria japonesa. El que sí que existeix és, per descomptat, l’estètica del “jardí zen” o “jardí sec”, que no és de cap manera exclusiva dels jardins adjacents als temples zen. Els jardins secs poden trobar-se al costat de cases, restaurants i posades. D’igual manera, al voltant dels temples zen es troben jardins de diferents estils, sense que els jardins secs siguin més que un d’aquests estils.
El terme jardí zen apareix en un llibre anomenat One Hundred Kyoto Gardens, publicat el 1935, escrit per Loraine Kuck en anglès. El primer ús en l’idioma japonès d’aquest terme no es registra fins a 1958. D’això, es pot deduir que alguns estudiosos japonesos de la postguerra es van limitar a adoptar una innovació occidental, acceptant el concepte de “jardí zen” perquè ja s’havia difós entre els estrangers.
El llibre de Wybe Kuiterts, Themes, Scenes & Taste in the History of Japanese Garden Art, publicat el 1988, proposa un important argument en contra de la correlació entre el zen i el jardí zen:
| « |
Kuck barreja la seva interpretació històricament determinada (segle XX) del jardí zen amb la d’un jardí antic provinent d’un context cultural completament diferent. La seva interpretació resulta ai |
| xí invalidada … (el jardí medieval) va trobar el seu lloc en temples zen i en llars de guerrers perquè millorava el seu entorn cultural. És qüestionable que la seva apreciació respongui a una emoció religiosa, abans que a una apreciació per la forma. |
» |
Kuiterts s’emmarca més adequadament el jardí zen en la perspectiva budista: “(d’acord amb Dogen) el millor jardí per a representar a la doctrina de Buda seria no-res. Com a mínim, no seria un jardí que amb un atractiu estètic distragués de la cerca veritable de la il·luminació“. Kuitert exposa més crítiques en traduir els comentaris d’un monjo, a l’era Muromachi, en Tō-ji: “La gent que practica zen no hauria de construir jardins. Al sutra diu que Bodhisattva Makatsu, que desitjava meditar, primer va abandonar la mundana vida de fer negocis i generar riqueses, així com abandonà la tasca de collir vegetals…”.
La creença que els monjos zen utilitzen els jardins per a meditar es veu desmentida pel fet que al Japó els monjos zen gairebé sempre mediten en interiors, de cara a una paret (soto zen) o al centre de l’estança (rinzai), mai mirant a exteriors. Les fotos de monjos japonesos meditant en jardins secs són esdeveniments preparats.
+ el llibre del t
