Història i ciències humanes, s19 s20

Història  |  Reconstruir la història
Antiguetat i edat mitjana, Moderna s16 s17 s18S19 i s20, Ciències humanes | El “descobriment” de la prehistòriaExpedicions arqueològiques i jaciments, ciències auxiliars de la històriaEl Projecte de museu


s.XIX

L’escola alemanya d’historiadors. Colonialisme i arqueologia. L’aspiració a millorar la societat, positivisme i humanitarisme. Ciències humanes: economia, antropologia cultural, sociologia, ciències polítiques, dret. Història i ciències humanes al s20, Marx, Freud, Ha mentalitats. Fites.


L’escola Alemanya

(EB) El segle XIX la història està dominada per Alemanya on la invasió de Napoleó va estimular una generació d’historiadors a examinar rigorosament el passat per justificar la independència d’Alemanya. Herder ho havia anticipat al s18. Wilhem von Humboldt. Leopold von Ranke, Lachmann estableixen com treballar a partir de les fonts.
Leopod von Ranke (1795 1886) va establir definitivament com treballar a partir de les fonts. Part de la seva motivació era veure la intervenció de Déu en la història. Karl Lachmann, editor dels poetes llatins, va saber determinar la precedència dels manuscrits font. Fins el 1914 els historiadors de tot el món com el rus Rostovtzeff o l’anglès Stubbs, feien estades a Alemanya per aprendre la seva metodologia.
[La idea de la història com el desplegament de la civilització “superior”, colonització.] [Hegel i l’intent de llegir la història com el desplegament lògic d’un Esperit]


Colonialisme i arqueologia

(Yuval Harari, part del descobriment de la ignorància serà el descobriment de la història]
Mohenjo-daro fou una de les principals ciutats de la vall de l’Indus, una civilització que va desaparèixer el 1900 BC. Cap de les societats anteriors als britànics, ni elsMauryes, ni els Guptes ni els sultans de Delhi ni els grans mogols li van prestar cap atenció.
El 1830 l’oficial britànic Henry Rawlinson va ser enviat a Pèrsia per ajudar el Shah a entrenar l’exèrcit. En el seu temps lliure a trobar a les muntanyes del Zagros una làpida de 15m d’alçada i 25 d’ample, amb inscripcions cuneiformes en persa antic, babiloni i elamita, erigida per Darius I cap el 500 BC.
William Jones va arribar a la Índia el 1783 per fer de jutge a Bengala i va quedar tan fascinat que al cap de 6 mesos ja havia fundat la Asiatic Society per estudiar les cultures d’Àsia. Les seves observacions sobre el sànscrit van ser pioneres en la lingüística comparada i establir la família de llengües indoeuropees.
Es pot dir que els conqueridors europeus van conèixer bé els seus imperis, millor que no pas els conqueridors anteriors i potser que la població nativa.


Positivisme i humanitarisme

(EB) L’antic règim basat en l’aristocràcia i la propietat de terres, queda obsolet amb la Revolució francesa i la revolució industrial. Hi ha un gran augment de població: de 1750 a 1850 Europa passa de 140 a 166M, el món de 728 a més de 1000M. Apareix el proletariat que viurà en condicions precàries en suburbis urbans prop de les fàbriques, una vida menys acceptable que la del serf treballador de la terra d’un senyor, de la família ampla d’un mas, a les relacions més atomitzades d’una ciutat, del treball de la terra a les llargues hores a les fàbriques. Amb la democràcia apareixen el ciutadà com a votant i subjecte polític. La riquesa intangible, permetrà una acumulació desmesurada de capital.

La ciència de les societats i de l’home, la sociologia i l’antropologia, apareixen per les circumstàncies assenyalades i per tres tendències:

  • el positivisme, la creença que tot es pot estudiar i explicar científicament
  • l’humanitarisme, la tendència a millorar la situació dels desvalguts, les condicions de vida dels suburbis, la vida dels empresonats i la rehabillitació.
  • la idea de l’evolució aplicada a les societats, que havia aparegut en paral·lel a la de les espècies.

Ciències humanes

[Els antropòlegs ens han de donar coneixement sobre les societats primitives, les ciències polítiques i estudi de les lleis sobre el govern, política i sistema legal. Els economistes sobre la producció i distribució de béns. Els educadors sobre quin coneixement hem de transmetre i com. Demanem als sociòlegs que ens expliquin les causes de la guerra, la baixa natalitat o la criminalitat.]

Economia
(EB). Estudia els preus, des de les matèries primeres, als productes i serveis finals. La microeconomia se centra en els subjectes productors i consumidors; la macroeconomia en les nacions. Adam Smith a The Wealth of Nations, 1776, va assenyalar que sense intervenció del govern, el lliure mercat en condicions correctes, la cobdícia individual resultaria en preus correctes i virtuts públiques. Jean Baptiste Say (1803) defensa la competència i el lliure mercat contra el proteccionisme; la seva llei diu que la producció crea la demanda. David Ricardo (1817) sobre macroeconomia; un país guanyarà si s’especialitza a produir el que té més valor afegit i importa la resta.  John Stuart Mill defensa d’entrada el lliure mercat però admet intervencions si contribueixen al bé comú d’acord amb l’utilitarianisme (1848). Fréderic Bastiat (La loi 1850) defensa que la llei ha de defensar l’individu i la seva propietat. Introdueix la noció del cost de l’oportunitat (el benefici de decidir l’activitat A en comptes de l’activitat B). La paràbola de la finestra trencada “Ce qu’on voit et ce qu’on ne voit pas” contra dels que dirien que un vidre trencat és bo per l’economia perquè fa circular el diner; només hi guanya el vidrier i no veu tot el que passaria si no s’hagués de reparar el vidre [d’aplicació al turisme barat]. Marx, 1867, afirmarà que el valor és creat pel treball i que és injust enriquir-se només per la propietat dels mitjans de producció. Carl Menger (1873 Volkwirtschatslehre) corregeix la idea que el preu ve determinat pels costos de producció; introduint el marginalisme (el benefici que suposa pel comprador l’ús del bé adquirit, [que pot ser subjectiu]. Els marginalistes com Alfred Marshall, van corregir la idea que els preus es determinaven només per la quantitat d’oferta, també depenen del valor que li assigna el consumidor [arriba un moment en que per més treball que afegim al producte, aquest no augmenta de valor pel consumidor; podria ser l’exemple dels restaurants de luxe? I a l’inrevés, a vegades estem disposats a pagar més del que costa, com amb els iphones. La idea bàsica és que com més consumim d’una cosa, cada unitat successiva ens aporta menys; aplicant-ho a l’hora de demanar un plat a un restaurant, millor tastar-ne molts que afartar-nos amb un de sol]. Léon Walras planteja per cada producte la funció de la demanda i l’oferta i e preu queda determinat on es troben. El 1936, després del crack del 29, Keynes a The General Theory of Employment, Interest and Money va proposar que quan fallava la demanda, abans de caure en recessió i atur, l’estat havia d’emprendre la iniciativa per mantenir els llocs de treball ja que no es tracta d’una resposta eficient dels mercats sinó d’una malaltia. Milton Friedman de l’escola de Chicago, va tornar al lliure mercat indicant que cert nivell d’atur era natural i que voler reduir-lo amb intervenció del govern duia a un augment de la inflació. Va ser recollit pels governs conservadors de Reagan i Thatcher.

Antropologia cultural o etnologia
(EB). [ l’antropologia física se centra en l’evolució dels homínids, i potser també en les diferències entre races?]. Inicialment estudia grups petits de societats primitives a Àfrica, Oceania, Amèrica, i mira de trobar patrons comuns [pel que fa a infrastructura, estructura, superestructura]. [és el que trobem als museus, British, Ginebra, Museu etnològic i de les cultures del món]. Hi ha una visió eurocèntrica que es considera la civilització avançada que observa les altres.  Més endavant s’aplicarà a les societats urbanes actuals.
Des de l’antiguitat, historiadors i filòsofs han fet les preguntes sobre com s’adapten els pobles al seu entorn, sobre els seus costums [ Plató, nomos o fisis ]. Però serà al s19 [colonialisme] que soldats, comerciants i missioners recolliran informació [i espoliaran col·leccions per als museus]. Influirà la teoria de l’evolució de Darwin d’una banda, i també la reflexió sobre el conflicte que apareix quan canvien els mitjans de producció, la infraestructura, mentre que segueix vigent una superestructura que ha quedat obsoleta.
El s20 està marcat per la la figura de Franz Boas que rebutja el idea d’un progrés predeterminat en estadis, màgia, religió, l’evolucionisme de Frazer i altres, sinó que la diversitat de trets físics i culturals és resultat de tots els factors, de l’entorn i del passat d’aquella cultura; abans es pressuposava que la història dels primitius no era rellevant. Margaret Mead ( Coming of Age in Samoa 1928), Ruth Benedict ( The Chrysanthemum and the Sword 1946) i altres el seguiran. A França, Marcel Mauss va fer quelcom semblant, les societats són estructures que intenten mantenir un equilibri i influeixen factors físics i culturals . Claude Lévi-Strauss i Malinowski en seran deixebles. El funcionalisme proposa que els fets de la història o els aspectes de la societat s’expliquen identificant quina funció tenen respecte del conjunt. Radcliffe-Brown fa servir l’estadística i la matemàtica per donar raó de les estructures de parentiu. Ruth Benedict apunta que cada cultura defineix una psicologia pròpia, en contra de la idea d’una psicologia universal [cada cultura definiria unes biografies tipus dins les quals vivim; defineix els models del que és desitjable i el que no, què és acceptable i què no].

Sociologia
 És l’estudi de la conducta humana en les relacions socials, entre persones i els grups. Inclou l’estudi dels costums, estructures, institucions que sorgeixen en les interaccions, què manté units els grups i què els dissol.
En principi l’objectiu de l’antropologia i la sociologia és el mateix. a la pràctica, el primer estudia sobretot societats primitives, com s’organitzen, com satisfan les seves necessitats, quines idees comparteixen. I en tot cas després aplica els seus mètodes a les societats actuals. Els sociòlegs se centren més en societats actuals, els seus problemes i com gestionar-los. Recullen dades i miren d’obtenir correlacions fent servir tècniques d’estadística.
Comte i Spencer parlaven de “l’estàtica” i la “dinàmica” de les societats, què les manté unides i què les fa evolucionar [per semblança amb la física]. Seria la ciència superior. [A layered ontology jo deia que la Física és el ciència dels sistemes físics simples i l’home el més complex] [ Asimov va imaginar la psicohistòria, que permetria predir l’evolució de les societats].
Al s19 la societat es pensava com un organisme que podia evolucionar igual que les espècies biològiques (Herbert Spencer, Benjamin Kid, Lewis H. Morgan, E.B. Tylor).
Émile Durkheim (1858-1917) emfatitza que amb els grups socials apareixen elements diferents dels que podem trobar a la psicologia o biologia  (sentiments col·lectius, costums, nacions) [que els grups no es poden reduir a psicologia i aquesta a la biologia; la idea de quatre tipus de fet que vaig identificar pel meu compte als anys 90].
Kurt Lewin va proposar “l’equació” B = ƒ(P, E) B behavior en funció de la P persona i E l’entorn, assenyalant la importància de la situació del moment més que no pas el passat [ és el tipus d’experiment que plantejava a l’antropologia determinista, però evidentment, el passat de la persona és present a P]. El 1947 introdueix el terme “group dynamics” indicant que el tot és més que la suma de les parts, d’acord amb els principis de la Gestalt. Proposa experiments sobre interacció social.
El “simbolic interactionism” de William James, John Dewey, i George Mead va establir que la ment i el jo no formen part de l’innat de l’home sinó que s’adquireixen en un procés d’interacció social. Alemanya, Max Weber, Goerg Simmel.
[Se centra a vegades en trobar les causes de la pobresa o la criminalitat]. Cada país desenvoluparà les seves tècniques de recerca social. Els pioners a la Índia BBC . CEO generalitat. CIS España.

Ciències polítiques
(EB) [és descriptiu? és normatiu per ser just? és teràpia per estar millor?] [ antecedents en la República de Plató,  Macchiavelli, Hobbes, Rousseau i el Contracte social].
Saint-Simon el 1813 suggereix que la moral i la política poden ser una ciència. El seguirà Auguste Comte. [la idea que la raó ens guiarà per reparar la societat]. Herbert Spencer, Gumplowicz, Pareto, escola de Chicago amb Arthur Bentley, Charles Merriam 1925 New Aspects of Politics.
Harold Lasswell, Psychopathology and politics 1930, Who gets what, when, how 1936. [Estudis dels comportaments dels votants, enquestes d’opinió] [tots sabem què s’ha de fer, però no com ser reelegits si ho fem. Els ciutadans són com nens malcriats que voldrien ser mantinguts sense treballar. Un autòcrata benevolent faria el que cal sense reprimir. Però no hi ha autòcrates benevolents sinó humans cobdiciosos que reprimiran amb crueltat tot el que amenaci el seu poder. En una mena de relació perversa amo-esclau, els ciutadans segueixen els líders i al mateix temps els líders han de prometre el que els seus partidaris esperen, encara que no es pugui complir; i blasmaran els altres de que no es pugui fer. Els líders són presoners dels memes que ells mateixos han sembrat entre els seus votants.] Relacions internacionals: Hans Morgenthau, Politics among nations 1948.

Dret comparat
(EB) Antecedents de Soló compilant les lleis de diferents ciutats-estat. Plató sobre els costums, nomos o fisis. Aristòtil, la Constitució d’Atenes. Els pobles aplicaven els costums; els jutges a vegades havien de decidir sobre costums en conflicte. Cada nació té les seves lleis. L’estudi del dret comparat comença al s19.


Història al s20

(EB) Langlois, Seignobos i Lot, el 1898 estableixen clarament que la Història no és una ciència d’observació ni ha de pretendre formular lleis generals sinó la ciència de com extreure una idea del què va passar a partir de documents i fons imperfectes.
(WK) Al s20 la història es comença a veure més en relació a les ciències socials que no pas com una narrativa [humanística]. Es treballarà prestant atenció a la geografia, economia, ciències polítiques, psicologia i antropologia. A la unió soviètica els historiadors marxistes explicaran la història a partir de l’economia, les relacions entre els grups socials per satisfer les necessitats bàsiques [influits per la dialèctica de Hegel]. Avui no es considera vigent. En van ser seguidors Eric Hobsbawm, E. P. Thompson, Rodney Hilton, Georges Lefebvre, Eugene Genovese, Isaac Deutscher, C. L. R. James, Timothy Mason, Herbert Aptheker, Arno J. Mayer i Christopher Hil. Van oferir visions antimarxistes François Furet, Richard Pipes, J. C. D. Clark, Roland Mousnier, Henry Ashby Turner i Robert Conquest.

[Quin és el debat? Si la història ve determinada per la manera de produir, la tecnologia i l’economia, qui té la propietat dels mitjans de producció; per les estructures polítiques, si es tracta d’una tribu, un senyor feudal o una democràcia, per les idees? si es tracta d’un període religiós, pagà, laic? si creiem en el més enllà o si busquem una gratificació immediata? . la resposta òbvia és que tot compta.] [ O bé si la història ve determinada per la superestructura, per la religió que, per exemple, ens diu que hem d’acceptar la nostra sort i tindrem una recompensa a l’altra vida].

L’escola francesa dels Annales de Febvre i Bloch aspiraven a reconstruir i imaginar la història tenint en compte totes les classes socials i no només els reis i protagonistes de la vida política. D’aquí en va sortir del projecte de la Història de les mentalitats i després  la Histoire des representations. La primera tenia la pretensió de determinar els estats mentals de les classes socials. L’histoire des mentalités était, selon Mandrou, une histoire des visions du monde, d’abord très culturelle; pour d’autres historiens dont Vovelle, l’histoire des mentalités était en fait l’histoire des représentations collectives. En comparaison, pour Roger Chartier, les représentations sont la manière par laquelle on rend présent ce qui est absent. L’italià Carlo Ginzburg parlava de “microhistòries” i en el llibre els cucs i els formatges reconstruïa la vida d’un moliner del segle 16.  Amb la Alltagsgeschichte Lutke i Medick investigacen com era la vida de cada dia en l’Alemanya nazi del s20. [ em van suspendre un examen d’història als 14 anys perquè justament plantejava això, “com era ser un pagès a l’edat mitjana? què li venia al cap quan es llevava al matí?] [ aquesta aspiració em va fer comprar La història de la vida privada de Georges Duby, un dels  membres de la història de les mentalitats.
Intel·lectuals americans han posat la mirada en grups oblidats per motius ètnics o racials.

(EB). El s20 està marcat per la insatisfacció i l’aspiració a millorar de les classes socials baixes i grups oprimits. Si al s19 es creia que el descontent s’acabaria un cop estiguessin satisfetes les necessitats bàsiques, no va ser així.
Marx serà molt influent en el sentit que les societats no s’han de deixar a les forces cegues de la competició sinó que es poden planificar.
Freud influirà en els antropòlegs que miraran de trobar a les cultures primitives traces de l’inconscient que seria comú a tots. En política es buscarà l’origen de l’autoritat i les tensions que genera. (1921 Psicologia de les masses i anàlisi del jo, Massenpsychologie und Ich-Analyse. 1929 El malestar en la cultura, Das Unbehagen in der Kultur, 1929. ).
L’estructuralisme té un paper important. En psicologia implicava que les percepcions no eren una suma indiferenciada de sensacions sinó que estaven organitzades en relacions formant patrons. En sociologia voldrà dir que per entendre la societat hem de posar en relació cada element amb el seu context; no val estudiar només cada element per separat. D’aquí se’n segueix també el funcionalisme, que només podem entendre la conducta en relació a l’estructura.

Escola de Frankfurt. Es funda el 1929 durant la República de Weimar i aplega intelectuals insatisfets tant amb el capitalisme com amb el comunisme. Influències de Hegel, Marx, Freud, Max Weber, Simmel i Georg Lukács. [al final és Hegel-Marx amb matisos?].  Max Horkheimer en va ser el director i fer una crítica d’una societat que tenia una burgesia rica i una classe obrera explotada. D’altres membres notables seran Theodor W. Adorno, Erich Fromm i  Herbert Marcuse, Leo Löwenthal, Friedrich Pollock i Jurgen Habermas que la dirigirà a partir de 1960.
Exilats als USA després del nazisme, Adorno i Horkheimer escriuen la “Dialectic of Enlightenment” (1944) i Adorno Minima Moralia (1951) que són una crítica, no ja del capitalisme sinó de la civilització occidental en general.


Fites

1798 Thomas Malthus. Essay on Population.

1830 Auguste Comte. Cours de philosophie positive. Introdueix la idea de “sociologia” i “antropologia”, una ciència de la societat i de l’home.

1830 Es consolida el concepte de “revolució industrial” (Jérôme-Adolphe Blanqui’s “la révolution industrielle” 1837, Friedrich Engels el 1840 s’hi refereix aDie Lage der arbeitenden Klasse in England. El 1881 Arnold Toynbee el popularitza.

1848 John Stuart Mill, Principles of Political Economy, seguint l’utilitarisme de Jeremy Bentham.

1858 Herbert Spencer,  System of Synthetic Philosophy. La idea de supervivència del més apte de Darwin adaptada als membres de la societat. La hipòtesi que tot es pot explicar amb lleis universals, l’home amb la psicologia i l’antropologia, la societat amb la sociologia.

1867 Karl Marx. Das Kapital. Influït per la dialèctica, proposa que la societat evoluciona pel conflicte de clases. Amb el capitalisme, burgesia i proletariat tenen una relació inestable que durà al socialisme, amb la propietat comuna dels mitjans de producció i finalment a una societat sense classes.

1871 Tylor, Primitive Culture. (Antropologia) la visió de les societats primitives com a subdesenvolupades [ i per tant inferiors, no una manera alterniva de viure].

1887 Ferdinand Tönnies. Gemeinschaft und Gessellchaft (Sociologia) que explica els problemes socials d’europa per la transició de la vida agrícola comunitària a la vida individual de les societats industrials.

1890. Frazer, The Golden Bough, (Antropologia) un estudi que compara mites i religions, identificant ritus de fertilitat, sacrificis humans i altres símbols. Va escandalitzar en incloure el cristianisme com un cas més.

1902 Ernst Crawley, The mystic rose (Antropologia), un estudi de cerimònies de casament.

1907 Franz Boas, Antropology, 1911 The Mind of Primitive Man (1911) (Antropologia). Per un determinada població, la biologia, llenguatge, objectes i cultura, són autònoms, és a dir no es pot fer dependre l’un de l’altre. Tots són resultat d’un passat en el qual intervenen elements culturals i no culturals.

1922 Oswald Spengler, Der Untergang des Abendlandes, la decadència d’ocicident. La idea que les civilitzacions tenen un temps de vida limitat, com les espècies biològiques.

1934-1961 Arnold Toynbee, A Study of History. Classificació de les civilitzacions i de com canvien. Avui no es considera vigent.

1937 Pitirim Sorokin, Social and Cultural Dynamics. Les societats sempre en procés de desintegració i de caos.


La historia moderna s16 s17 s18

Història  |  Reconstruir la història
Antiguetat i edat mitjana, Moderna s16 s17 s18 |  S19 i s20, Ciències humanes | El “descobriment” de la prehistòriaExpedicions arqueològiques i jaciments, ciències auxiliars de la històriaEl Projecte de museu


MODERNA s16 s 17 s18

[La Britannica no considera les implicacions de cara a la història que va tenir el contacte amb el nou món. Fins ara la humanitat consistia en Europa, nord d’Àfrica, Orient, Índia i Xina, amb vaguetats sobre Sibèria, Àfrica subsahariana, Indoxina i Indonèsia]

Els historiadors del renaixement introdueixen la idea “d’edat mitjana”, el període entre l’antiquitat clàssica que redescobrien, i la seva època actual que qualificaven de moderna. Apareix en la Historiae Florentini populi de 1442 de Leonardo Bruni i la Historiarum ab inclinatione Romanorum imperii decades de Flavio Biondo. Guicciardini, història d’Itàlia entre 1494 i 1534.

Lorenzo Valla va introduir l’anàlisi filològica que comprovar la validesa de documents històrics i corregir la traducció llatina de la Bíblia. En particular va assenyalar [que els textos llatins no havien estat escrits per Crist ja que aquest parlava en hebreu i mai no va escriure res]. Poliziano va aplicar crítica textual els textos clàssics recuperats, mirant d’establir la cronologia dels documents.

Seguint els humanistes italians, les nacions que anaven naixent escrivien la història de l’origen de la nació. Paralipomena Hispaniae de Joan Margarit i Pau. Història de Polònia de Jean Dluglosz, Germania de Tacitus. Conradus Celtis. Münster Cosmographia de 1544.

Luter va haver de reescriure la història de l’església per negar l’origen diví de l’autoritat del Papa. Els protestants, fent servir la història d’Eusebius,  afirmaven que el papat havia estat corrupte des dels inicis o bé en algun moment al s6. Cada bàndol va escriure la seva versió. Mabillon a De re Diplomatica de 1681, en una polèmica amb jesuïtes sobre la història dels monestirs benedictins va establir el mètode per autenticar documents. Sir Henry Spelman va recollir els arxius de les esglésies a Anglaterra.

[1516 Thomas Moro. Utopia]

Al s17 es van compilar i editar registres de la història romana i medieval. No obstant, mentre que la matemàtica i la física oferien expectatives de progrés per a la societat, aquest no era el cas de la història. En el que serien precedents de les ciències socials apareix la noció “d’estructura” (Hobbes, Montesquieu, Rousseau, Adam Smith). Apareix també la noció de societat ideal i que les societats poden evolucionar.

1651 Hobbes, el Leviathan i la teoria del contracte Social

Al s18 no hi va haver d’entrada grans progressos però sí que hi havia més llibertat. Es podien escriure tesis sense por a ser empresonat si no agradaven al rei o l’església.

1725  Giambatista Vico a la Scienza Nuova presenta les humanitats en conjunt i explica els cicles de la història, com pugen i baixen les civilitzacions.

1748 Montesquieu, L’esprit des Lois, sense ser un historiador, sí que identifica la complexitat de les societats i la separació de poders, legislatiu, executiu i judicial. [Ciències socials]

1758 Quesnay, Tableau economique. Fisiocràcia, que la riquesa, basada en la terra, ve del treball.

1762 Rousseau Contrat Social [Ciències socials]

1764 Edward Gibbon, interessat per la idea de progrés, es planteja investigar “The Decline and Fall of the Roman Empire.” (It was at Rome, on the 15th of October 1764, as I sat musing amidst the ruins of the Capitol, while the barefooted friars were singing vespers in the Temple of Jupiter, that the idea of writing the decline and fall of the city first started to my mind. New Yorker”, we can picture, as in a Piranesi etching, the young Englishman (Gibbon was twenty-seven) perched on the steps of the ancient temple, contemplating the story of how Christianity plunged a continent into a thousand years of superstition and fanaticism, and determining to make that story the basis for a work that would become one of the literary monuments of the Enlightenment.) [ inexacte, qui es va carregar la cultura clàssica van ser els bàrbars ]. [Se li retreu que no va prestar prou atenció a la importància de la religió].

1776 Adam Smith, The Wealth of Nations

Arqueologia i estudi de documents

Les fonts de la història són de tres tipus: documents escrits, que poden ser subjectius (notes, diaris autobiogràfics) o oficials, objectes o pràctiques tradicionals (Patrimoni intangible de la Unesco).

(EB) La història es recolza en les següents disciplines:

  • arqueologia: identificar i descriure els objectes del passat i situar-los en el context històric. (veure la llista de les principals excavacions més amunt)
  • bibliografia: descripció i catalogació de llibres.
  • cronologies: Basades en fets notables o efemèrides astronòmiques, smb diferents sistemes segons les cultures. Xinesa (fins -2697), Japonesa (-660), Índia (eres Vikrama i Saka), Egipte (-1300), Babilònia i Assíria (-747 a -539), Jueus (-3762 des de la creació del món), Grècia (diferents segons les ciutats estat), Roma (basada en les llistes de magistrats), Cristiana (avui adoptada per tots, coincidint amb el 754 AUC ab urbe condita, fundació de Roma, proposada el 525 pel monjo Dionysius Exiguus), Era musulmana a partir de la hijrah, la peregrinació de la Meca a la Medina.
  • genealogia: la història de les famílies. Bíblica. Romana, amb els emperadors descendents dels déus. A l’edat mitjana els monjos comencen a escriure les genealogies dels reis. A partir de 1500 s’extén a tothom [registres parroquials? registres civils?]
  • diplomàtica: estudi dels documents legals i administratius. A l’edat mitjana hi va haver moltes falsificacions per l’intent de donar suport documental a tradicions orals de propietats. Al s17, les disputes entre el Jesuita Bolland i els benedictins van fer que Mabillon al De Re Diplomatica establís les bases sobre com autenticar documents. Julius von Ficker i Theodor von Sickel ho perfeccionen el 1854. Els experts identifiquen els tipus de lletra que fan servir les cancelleries de cada cort, Roman curial (pels Papes fins al s12), gòtic, caronlingi, minúscula. Els tipus que faran servir els impressors derivaran d’aquestes.
  • epigrafia. Estudi de les inscripcions. Important sobretot a Mesopotàmia, Egipte (també papirus) , Hitites, Pèrsia, Grècia, Roma, Índia, Pobles Turcs. [sembla que se solapa amb la diplomàtica? serien epígrafs inscripcions i papirus, i diplomàtica els documents de les corts]. Des del s15 hi havia qui col·leccionava inscripcions. L’acadèmia de Berlin va editar la compilació de les inscripcions gregues (1902 Ulrich von Wilamowitz Möllendorf) i llatines (1862 Theodore Mommsen) va recollir totes les inscripcions gregues.
  • paleografia: Estudi de l’escriptura manual (cert solapament amb l’epigrafia). Coneixement dels suports , papirus (dominant fins el 300), vellum o pergamí de pell, i paper. Tipus de lletra uncial romana, minuscula carolingia, gòtica.
  • sigil·lografia: estudi dels segells usats per autenticar. estampat o cilindre sobre argila (mesopotàmia). Roma, anells amb el segell per tancar amb cera. Les cancelleries merovingies els faran servir i l’ús s’estandrà de reis i bisbes fins a petits propietaris a partir del segle 13.  Segells quadrats a xina i Japó. Acabarà perdent vigència com a mitjà d’autenticació en favor de les signatures.
  • crítica textual. La reconstrucció dels textos preparats per la diplomàtica, epigrafia, sigil·lografia i paleografia. [ errors en les còpies? errors del mateix autor?].  Establir la genealogia dels textos (hi ha uns 5.000 manuscrits del text grec del nou testament, 300 de les metamorfosis d’Ovidi). Al s18 Bentley fa una edició revisada d’Horaci i comença a estudiar el nou testament. Lachmann al s19 fa edicions de textos grecs, llatins i alemany medieval. Bédier i Quentin.

El “descobriment” de la prehistòria

La prehistòria

1819 Thomsen pel museu de Copenhaguen classifica les eines trobades a jaciments segons la tecnologia: pedra, bronze i ferro.

1859 Jacques Boucher de Perthes al Somme, Pegelly a Devon troben eines de pedra que situen l’antiguitat de l’home molt abans dels 4004 que es creia segons la Bíblia. Això és possible gràcies a l’estratigrafia de Lyell i Cuvier i concorda amb la teoria de l’evolució de les espècies de Darwin. ( El 1849 Sir Edwar Denny havia publicat a “Prophetical Stream Of Time; or An Outline of God’s Dealings With Man, From The Creation To The End Of All Things“. [1849

1865 Lubbock divideix l’edat de pedra en Paleolític i Neolitic.

1871 Darwin, The Descent of Men

1875 Marcelino de Sautuola, Cueva de Altamira

1913 Reck, Olduvai Gorge, 1931-1960 Leakey l’home té 2M d’anys d’antiguetat

1936 Gordon Childe, Man makes himself i la “revolució del neolític”.

1940 Lascaux

1948 Libby descobreix el mètode de datació del carboni-14, que permet anar enrera 40.000 anys.

1974 Autrolopithecus  “Lucy” a Hadar, Etiòpia


Teoria de l’evolució de Darwin (1859) |  L’estudi de l’evolució humana
-2.58 Ma Quaternari  |   Prehistòria, migracions, Paleolític -100.000 a -10000  |   Neolític -10000 -3000

 

 

La història a l’antiguitat i edat mitjana

Història  |  Reconstruir la història
Antiguetat i edat mitjana, Moderna s16 s17 s18S19 i s20, Ciències humanes | El “descobriment” de la prehistòriaExpedicions arqueològiques i jaciments, ciències auxiliars de la històriaEl Projecte de museu


ANTIGUITAT

[Britannica] Als temples d’Egipte i babilònia els reis deixaven inscripcions amb els noms i fets, per tal de ser commemorats en la posteritat. Assurbanipal de Síria va deixar unes 20.000 tauletes d’argila amb dades administratives. Però no hi havia el projecte de descriure i explicar els fets del passat. Això va començar amb Herodot i les seves historiae.  ἱστορία en grec vol dir “investigació”, coneixement adquirit per recerca. Aquest gènere es preocupava més de l’excel·lència literària que no pas de l’atenció a les fonts, tot i que tant Herodot com Tucídides hi feien referència. D’altres fonts d’informació seran les biografies, tot i que sovint tendeixen a engrandir la llegenda del subjecte, i les cronologies. Aristòtil menysté la narracions de fets com a quelcom que es refereix al contingent i l’efímer, i valora més l’estudi de les “antiguitats”, com per exemple les constitucions dels estats grecs. La majoria d’aquestes obres s’ha perdut, queda la “Constitució d’Atenes”.

[La república i les Lleis de Plató, la Política dAristòtil, no compten com a ciències socials?]

Herodot (-484 -425) va ser el primer que va intentar investigar els fets, viatjant i preguntant. Va cobrir les guerres amb els perses, les vides dels reis que hi van intervenir, les batalles de Marató, Termòpiles, i Salamina.

Tucidides (-472 -400) Guerres del Peloponès

Documents que es conserven sobre l’antiga grècia a Eurodocs.

Varro (-116 -27) Erudit romà que va compilar quelcom semblant a una enciclopèdia i una cronologia. La major part de les seves obres s’han perdut. (De rustica, [Bernat Metge])

Polibi (- 205 -120) Dels orígens de Roma fins a les guerres púniques [Bernat Metge]

Juli Cèsar (-100 -44): Commentarii de Bello Gallico, Commentarii de Bello Civili  (les guerres civils des de la mort de Pompeu a Egipte. i potser De Bello Alexandrino, De Bello Africo, De Bello Hispaniensi.

Titus Livi (-59 17) Ab Urbe Condita, història de Roma des de la fundació fins als temps d’August.

Plutarc (46 119). Grec, vides paral·leles [Bernat Metge]

Tàcit (56-120). Annals [Bernat Metge] Història de Roma des de la mort d’August.

Suetoni (69 122) De vita Caesarum, les vides dels 12 primers emperadors

El poble jueu és dels pocs que recollia la història, a l’antic Testament, perquè la seva religió implicava la intervenció de Jehovah en el destí del poble. El Nou testament es presenta com a testimoni però no hi ha evidència històrica i es pretén que acompleix les promeses.
Eusebi de Cesarea (260 339) Historiador cristià grec que escriu una cronologia universal. La història humana té 6000 anys d’antiguetat i Jesús hauria nascut el 5500. L’adaptació per Sant Jeroni serà molt influent durant 1000 anys. Al sVI es comença a comptar a partir del naixement de Crist.

A Xina la tradició de Confuci establia que es registressin els fets. La primera obra que es conserva és el Shih Chi de SSu-Ma Ch’ien. Els buròcrates recollien el que passava escrupulosament. Liu Chich-chi (661 721) va escriure el primer tractat sobre el mètode de la història9. Ssu-ma Kuang (1019-1086) escriurà una història general que va de -403 a 959.


MEDIEVAL

A occident la majoria de la població és analfabeta i només alguns monjos fan alguna crònica. Bede (673 735) fa una història de l’església esmentant les fonts. Einhard (775 840) Vita Karoli Magni. Vincent de Beauvais (1184 1264), Speculum historiale . [la història com a a escenari de la salvació divina fins a la fi dels temps, llistant els papes, bisbes i reis per la gràcia divina]. [cal assenyalar que no és que l’església cristiana desplacés la cultura clàssica. La cultura clàssica va desaparèixer amb les invasions dels pobles de les estepes. I d’allà va començar la tasca dels monjos]

El llegat dels grecs es va mantenir a Bizanci. Priscus de Panium (450) descriu les incursions d’Atila. Procopius (500-565), conseller de Belisario, les guerres al nord d’Àfrica, història secreta criticant Justinià, Bellisario i les seves dones. L’edició completa de les obres de Plató és un manuscrit bizantí de 895.

Igual que els jueus, els musulmans van establir el Qur’an i el conjunt d’ensenyaments de Mahoma que formen la Shari’ah com a font de la història. At-Tabari al califat Abbassida d’Iraq va escriure la “Història de profetes i reis”. Els fets històrics eren interpretats com a resultat de la intervenció divina.
Ibn Khaldun (1332-1406) va ser un gran historiador i sociòleg. Havent servit a l’Espanya musulmana i nord d’Àfrica com a general, polític i primer ministre, va veure que gairebé sempre tot acabava en desastre, i es va interrogar sobre quina era la causa. Al Muqaddimah la introducció a la seva història universal fa consideracions sociològiques, distingint entre la vida nòmada i sedentària (berbers i àrabs), el declivi que té lloc quan un poble guerrer conquereix una ciutat. Les societats es mantindrien unides per una “cohesió social” que es pot reforçar amb la religió. Aquesta cohesió du certs grups al poder però conté en si mateixa llavors psicològiques, sociològiques, econòmiques i socials, que duran a la seva caiguda per ser reemplaçats per un altre grup. En general, tota gran civilització arribarà a un declivi i serà substituïda per uns bàrbars, que s’aniran refinant fins que al seu torn, seran substituïts per uns nous bàrbars.

1493 Schedel Liber Chronicarum, una enciclopèdia de fets històrics i paràfrasi de la Bíblia amb 1809 il·lustracions procedents de planxes tallades en fusta del taller de Nürnberg de Wolgemut, de qui va ser deixeble Dürer.  És un dels primers cassos d’integració de text i imatge. [PDF]. presenta la història del món en set edats:

  1. De la creació al diluvi
  2. fins al neixement d’Abraham
  3. fins al rei David
  4. fins al captivi de Bailònia
  5. fins al neixement de Jesucrist
  6. fins al temps actual (la part més extensa)
  7. sobre el final del món i el judici final

CATALUNYA, Les quatre grans cròniques.

Reconstruir la història. Pensar les societats.

Història  |  Reconstruir la història
Antiguetat i edat mitjana, Moderna s16 s17 s18S19 i s20, Ciències humanes | El “descobriment” de la prehistòriaExpedicions arqueològiques i jaciments, ciències auxiliars de la història | Els períodes de la història


RECONSTRUIR LA HISTÒRIA. ESTUDI de les SOCIETATS

¿Com hem passat d’un “univers humà” que en el temps s’estén d’unes poques generacions d’avantpassats, i en l’espai a uns quants pobles veïns, a tenir una visió d’altres cultures per tot el món que es remunten a la prehistòria i passen per una edat antiga, edat mitjana, edat moderna?
Igual que cada època ha tingut una idea de la “mida de l’univers”, que s’ha anat fent gran, la idea de “l’univers humà” que ens precedeix també ha anat canviant. Segurament inicialment els pobles només tenien una noció dels avantpassats i alguns pobles estrangers. ( història de l’exploració de la terracartografia ). Europa estava connectada amb Àsia per la ruta de la seda.

A l’antiguitat, tenim cròniques de guerres de grecs i romans, Herodot i Polibi. A l’edat mitjana s’escriuen històries de l’església.

Cap el 1500 (edat moderna s16 s17 s18)  s’identifica una “edat mitjana” que seguiria l'”antiguitat” que ha estat redescoberta, mentre que l’època actual seria la “moderna”. Diferents nacions comencen a compilar la seva història. Les polèmiques dins de l’església fan néixer l’anàlisi filològica de textos (Mabillon). Filòsofs com Hobbes, Thomes Moro, Vico, Montesquieu, Rousseau reflexionen sobre les societats. Gibbon, Adam Smith. Amb la “descoberta” del Nou món es comença a tenir una idea de tots els pobles que hi ha a la terra.

S19 i s20, Ciències humanes. Al s19 amb la revolució industrial i el colonialisme s’acaba d’explorar el món i es planteja com estudiar societats organitzades de manera diferent a les nostres (antropologia cultural).
Neix la història moderna basada en la interpretació de textos i jaciments. Es duen a terme ambicioses expedicions arqueològiques. Els jaciments, permeten conèixer altres civilitzacions com les de l’antic Orient, els maies i els inques, i conèixer millor Egipte, l’antiga Grècia i Roma. Es sistematitzen les ciències auxiliars de la història:  arqueologia, genealogia, cronologia, bibliografia, diplomàtica, epigrafia, paleografia, sigil·lografia i crítica textual. Amb el “descobriment” de la prehistòria i la Teoria de l’evolució de Darwin, aquest “univers humà” passa d’uns 6000 anys d’antiguetat, a milions.
La revolució francesa qüestiona la societat tradicional, es concep una possible ciència de l’home i les societats tant per descriure-la com per millorar-la, el positivisme i l’humanitarisme.

Les societats es pensen amb:

  • Història, estudi de les civilitzacions
  • Antropologia cultural: inicialment, estudi de les comunitats primitives amb forma de vida diferents a les occidentals.
  • Economia: com es determinen els preus, quines accions poden fer els governs
  • Ciències polítiques, Dret comparat: sistemes polítics, constitucions [modernament, com
  • Sociologia, educació: què fa que una societat sigui més o menys estable, tingui més o menys crims?

PERÍODES

Així, al s20 comencem a tenir un “relat” més o menys compartit, i més o menys esbiaixat, sobre l’aparició de l’home a la terra, i les civilitzacions i cultures que s’han anat succeïnt

Com s’han establert els períodes de la història? (Veure Història, blocs, fets sobre invariants)

[A l’antiguetat no hi ha una distinció clara, potser una referència al mite de l’antiga edat d’or].
A l’edat mitjana es comptaven 6 edats de 1000 anys des d’Adam. (Sant Agustí), o les tres edats, abans de Moisès, després de Moisès, després de Jesús (Sant Pau).

Tres edats. Cap el 1500 els humanistes italians descobreixen l’antiguetat clàssica . Petrarca introdueix la idea de renaixement i d’edat fosca o edat mitjana. Així la història queda dividida en tres etapes, antiguetat, edat mitjana i moderna. Aquesta noció s’aplicava inicialment a les arts visuals, i només després es van tenir en compte altres factors de canvi com el bloqueig de la ruta de la seda pels turcs, el descobriment d’Amèrica, la impremta, la reforma de Luter. Es dividirà en l’alta edat mitjana (“Early” 500-1000), una època de caos i inestabilitat, la Plena edat mitjana (“High” error de l’alemany “Alt”, 1000-1300), i la Baixa edat mitjana (“Late” 1300-1500). El terme “gòtic” és introduit per Vasari per designar l’arquitectura del nord. A finals del sXX, per evitar el biaix eurocèntric, els historiadors introdueixen la denominació post-clàssica [nom?].

Una divisió posterior [El segle XX suposo qui la fa?] distingirà entre Edat moderna (Early modern 1500-1800) que arribaria fins a les revolucions francesa i industrial i Edat contemporània (Late modern 1800 – actual). A vegades s’introdueix una subdivisió a partir de 1945. [i jo potser n’afegiria una altra el 1989, amb la caiguda del mur, i la informatització].

Així doncs, els s16, s17 i s18 es viuran com a “moderns” dins de la subdivisió de tres edats. A començaments del s19 es “descobreix” la prehistòria. i es divideixen els jaciments segons les eines: edat de pedra, bronze, ferro. (igual que els jaciments de les espècies extingides es podien classificar en mamífers (cenozoic), grans rèptils (mesozoic), peixos i artròpodes (paleozoic)). L’edat de pedra es classificarà ( John Lubbock in 1865) en paleolític, mesolític i neolític. La noció de la “revolució” del neolític arriba més tard, acompanyada pels descobriments de les primeres ciutats.

Així, entrem al s20 amb una història de l’home que té es remunta a la prehistòria, amb una reconstrucció difícil de l’evolució dels homínids, l’antiguetat, l’era postclàssica i les eres modernes.

Història |   Prehistòria, migracions, Paleolític -100.000 a -8000 | Neolític -8000 -3300 | Primeres civilitzacions -3300 a -800 | Antiguetat clàssica -800 a 500 | Edat mitjana. 500 – 1500 CE | Moderna. 1500 – 1800 | Contemporània 1800 – 1915 | Actual 1915 – ara


FITXES:

(1) Història Antiga i medieval / Història moderna (períodes)

(2) Excavacions i ciències auxiliars: prehistòria, grans expedicions arqueològiques, ciències auxiliars

(3) Història moderna, ciències humanes