Posted on

Todesfuge. Paul Celan

Schwarze Milch der Frühe wir trinken sie abends
wir trinken sie mittags und morgens wir trinken sie nachts
wir trinken und trinken
wir schaufeln ein Grab in den Lüften da liegt man nicht eng
Ein Mann wohnt im Haus der spielt mit den Schlangen der schreibt
der schreibt wenn es dunkelt nach Deutschland dein goldenes Haar Margarete
er schreibt es und tritt vor das Haus und es blitzen die Sterne er pfeift seine Rüden herbei
er pfeift seine Juden hervor läßt schaufeln ein Grab in der Erde
er befiehlt uns spielt auf nun zum Tanz

Negra llet de l’alba la bevem a la tarda
la bevem al migdia i al matí la bevem a la nit
bevem i bevem
obrim una tomba en els aires no s’hi jeu estret
A la casa viu un home que juga amb les serps que escriu
que escriu en fosquejar ver Alemanya
el teu cabell daurat Margarete
ho escriu i surt davant la casa i brillen les estrelles
d’un xiulet fa venir els seus mastins
d’un xiulet fa sortir els seus jueus fa cavar una tomba a la terra
ens mana toqueu per a la dansa.

Schwarze Milch der Frühe wir trinken dich nachts
wir trinken dich morgens und mittags wir trinken dich abends
wir trinken und trinken
Ein Mann wohnt im Haus der spielt mit den Schlangen der schreibt
der schreibt wenn es dunkelt nach Deutschland dein goldenes Haar Margarete
Dein aschenes Haar Sulamith wir schaufeln ein Grab in den Lüften da liegt man nicht eng

Er ruft stecht tiefer ins Erdreich ihr einen ihr andern singet und spielt
er greift nach dem Eisen im Gurt er schwingts seine Augen sind blau
stecht tiefer die Spaten ihr einen ihr andern spielt weiter zum Tanz auf

Negra llet de l’alba et bevem a la nit
et bevem al matí i al migdia et bevem a la tarda
et bevem i bevem
A la casa viu un home que juga amb les serps que escriu
que escriu en fosquejar vers Alemanya
el teu cabell daurat Margarete
el teu cabell cendrós Sulamith
obrim una tomba en els aires no s’hi jeu estret
crida caveu més endins en la terra vosaltres i vosaltres canteu i toqueu
agafa el ferro del cinyell el branda té els ulls blaus
ensorreu més endins les pales vosaltres
i vosaltres continueu tocant per a la dansa

Schwarze Milch der Frühe wir trinken dich nachts
wir trinken dich mittags und morgens wir trinken dich abends
wir trinken und trinken
ein Mann wohnt im Haus dein goldenes Haar Margarete
dein aschenes Haar Sulamith er spielt mit den Schlangen
Er ruft spielt süßer den Tod der Tod ist ein Meister aus Deutschland
er ruft streicht dunkler die Geigen dann steigt ihr als Rauch in die Luft
dann habt ihr ein Grab in den Wolken da liegt man nicht eng

Negra llet de l’alba et bevem a la nit
et bevem al matí i al migdia et bevem a la tarda
et bevem i bevem
A la casa viu un home el teu cabell daurat Margarete
el teu cabell cendrós Sulamith juga amb les serps

Crida toqueu més dolça la mort la mort és un mestre d’Alemanya
crida feu sonar més greus els violins aleshores pujareu com fum enlaire
aleshores tindreu una tomba en els núvols no s’hi jeu estret.

Schwarze Milch der Frühe wir trinken dich nachts
wir trinken dich mittags der Tod ist ein Meister aus Deutschland
wir trinken dich abends und morgens wir trinken und trinken
der Tod ist ein Meister aus Deutschland sein Auge ist blau
er trifft dich mit bleierner Kugel er trifft dich genau
ein Mann wohnt im Haus dein goldenes Haar Margarete
er hetzt seine Rüden auf uns er schenkt uns ein Grab in der Luft
er spielt mit den Schlangen und träumet der Tod ist ein Meister aus Deutschland

dein goldenes Haar Margarete
dein aschenes Haar Sulamith

Negra llet de l’alba et bevem a la nit
et bevem al migdia la mort és un mestre d’Alemanya
et bevem a la tarda i al matí et bevem i bevem
la mort és un mestre d’Alemanya el seu ull és blau
t’encerta amb bala de plom t’encerta de ple
a la casa viu un home el teu cabell daurat Margarete
contra nosaltres atia els seus mastins ens regala una tomba a l’aire
juga amb les serps i somia la mort és un mestre d’Alemanya
el teu cabell daurat Margarete
el teu cabell cendrós Sulamith

PDF | epub | mobi

Posted on

I got out of bed. Pharaoh. Jane Kenyon

I got out of bed
on two strong legs.
It might have been
otherwise. I ate
cereal, sweet
milk, ripe, flawless
peach. It might
have been otherwise.

But one day, I know,
it may be otherwise.

(Va fer canviar el “may” per “will” a l’últim vers)

Pharaoh

“The future ain’t what it used to be,”
said the sage of the New York Yankees
as he pounded his mitt, releasing
the red dust of the infield
into the harshly illuminated evening air.

Big hands. Men with big hands
make things happen. The surgeon,
when I asked how big your tumor was,
held forth his substantial fist
with its globed class ring.

Home again, we live as charily as strangers.
Things are off. Touch rankles, food
is not good. Even the kindness of friends
turns burdensome; their flowers sadden
us, so many and so fair.

I woke in the night to see your
diminished bulk lying beside me—
you on your back, like a sarcophagus
as your feet held up the covers. . . .
The things you might need in the next
life surrounded you—your comb and glasses,
water, a book and a pen.

L’escriptor Donald Hall parla de la poesia que s’escriu davant la mort, i esmenta els canvis recents que han dut a desenvolupar una medecina paliativa (que es dirigeix al benestar de la persona) en lloc del procés material de la malaltia, un objecte. Ell havia estat malalt i la seva parella, que havia estat estudiant seva, Jane Kenyon, escrivia aquests poemes preciosos. Al final serà ella qui morirà abans, de leucèmia, i Hall escriure dos volums de poesia sobre la seva absència. Em fa pensar en Ferdinand Hodler que quan la seva amant Valentine Godé-Darel va enmalaltir, es passava moltes hores al costat vetllant-la i pintant-la, i va deixar un testimoni impressionant i terrible de com anava minvant.

Posted on

Poesia. Exemples

Poesies  |   Què és la poesia?  |   Història   |   Poesies per cultura, per tema   |   Crítica literària   |   Significat   |

Odissea

Conta’m, Musa, aquell home de gran ardit, que tantíssim
errà, després que de Troia el sagrat alcàsser va prendre;
de molts pobles veié les ciutats, l’esperit va conèixer;
molts de dolors el que és ell, pel gran mar patí en el seu ànim,
fent per guanyà’ el seu alè i el retorn de la colla que duia;
mes ni així els companys no salvà, tanmateix desitjant-ho,
car tots ells es perderen per llurs mateixes follies,
els insensats! que les vaques del Sol, el Fill de l’Altura,
van menjar-se; i el déu va llevar-los el dia en què es torna.
Parla’ns-en, filla de Zeus, des d’on vulguis, també a nosaltres.

Odissea, I, 1-10  (recitat en grec)

M’exalta el nou i m’enamora el vell

Em plau, d’atzar, d’errar per les muralles
Del temps antic, i a l’acost de la fosca,
Sota un llorer i al peu de la font tosca,
De remembrar, cellut, setge i batalles.

De matí em plau, amb fèrries tenalles
I claus de tub, cercar la peça llosca
A l’embragat, o al coixinet que embosca
L’eix, i engegar per l’asfalt sense falles.

I enfilar colls, seguir per valls ombroses,
Vèncer, rabent, els guals. Oh món novell!
Em plau, també, l’ombra suau d’un tell,

L’antic museu, les madones borroses,
I el pintar extrem d’avui! Càndid rampell:
M’exalta el nou i m’enamora el vell.

J.V. Foix, De sol i de dol, 1947

Una altra fulla
desisteix de la branca;
cada vegada
el jardinet em sembla
més gran, i que ens oblida

Carles Riba, Del joc i del foc, 1946

Joan Salvat Papasseit, L’irradiador del Port i les gavines, 1921

Recitat:
Salvat Papasseit per Ovidi Montllor

TOT L’ENYOR DE DEMÀ

A Marià Manent

Ara que estic al llit
malalt,
estic força content.
-Demà m’aixecaré potser,
i heus aquí el que m’espera:

Unes places lluentes de claror,
i unes tanques amb flors
sota el sol,
sota la lluna al vespre;
i la noia que porta la llet
que té un capet lleuger
i duu un davantalet
amb unes vores fetes de puntes de coixí,
i una riall fresca.

I encara aquell vailet que cridarà el diari,
i qui puja als tramvies
i els baixa
tot corrent.

I el carter
que si passa i no em deixa cap lletra m’angoixa
perquè no sé el secret
de les altres que porta.

I també l’aeroplà
que em fa aixecar el cap
el mateix que em cridés una veu d’un terrat.

I les dones del barri
matineres
qui travessen de pressa en direcció al mercat
amb sengles cistells grocs,
i retornen
que sobreïxen les cols,
i a vegades la carn,
i d’un altre cireres vermelles.

I després l’adroguer,
que treu la torradora del cafè
i comença a rodar la maneta,
i qui crida les noies
i els hi diu: -Ja ho té tot?
I les noies somriuen
amb un somriure clar,
que és el baume que surt de l’esfera que ell volta.

I tota la quitxalla del veïnat
qui mourà tanta fressa perquè serà dijous
i no anirà a l’escola.

I els cavalls assenyats
i els carreters dormits
sota la vela en punxa
que dansa en el seguit de les roderes.

I el vi que de tants dies no he begut.

I el pa,
posat a taula.
I l’escudella rossa,
fumejant.

I vosaltres amics,
perquè em vindreu a veure
i ens mirarem feliços.

Tot això bé m’espera
si m’aixeco
demà.
Si no em puc aixecar
mai més,
heus aquí el que m’espera:

-Vosaltres restareu,
per veure el bo que és tot:
i la Vida
i la Mort.

 

Joan Salvat Papasseit, L’irradiador del Port i les gavines, 1921

Poesies  |   Què és la poesia?  |   Història   |   Poesies per cultura, per tema   |   Crítica literària   |   Significat   |

Posted on

L’infinito. Leopardi

Sempre caro mi fu quest’ermo colle,
E questa siepe, che da tanta parte
Dell’ultimo orizzonte il guardo esclude.
Ma sedendo e mirando, interminati
Spazi di là da quella, e sovrumani
Silenzi, e profondissima quiete
Io nel pensier mi fingo; ove per poco
Il cor non si spaura. E come il vento
Odo stormir tra queste piante, io quello
Infinito silenzio a questa voce
Vo comparando: e mi sovvien l’eterno,
E le morte stagioni, e la presente
E viva, e il suon di lei. Così tra questa
Immensità s’annega il pensier mio:
E il naufragar m’è dolce in questo mare.

Comentari de Narcís Comadira

Giacomo Leopardi, un dels grans poetes europeus, entre la primavera i la tardor del 1819, va escriure el seu poema més famós, ‘L’infinito’, poema que tots els italians ben educats saben de memòria. O sigui que fa dos-cents anys de la redacció d’aquest poema de només quinze versos. Prop de la casa paterna del poeta, allà on havia nascut i on vivia, hi ha un turó solitari on el poeta anava a meditar. Llavors era un lloc sense gaire vegetació i per això el poeta parla de turó erm, en el sentit d’incultivat. Ara, des fa uns cent anys, el lloc ha estat batejat com a Colle dell’Infinito, i està enjardinat i plantat d’arbres.

El poema és breu però ha generat una gran quantitat d’estudis i comentaris. Leopardi, assegut al turó, davant d’una bardissa que li tapa el primer terme, deixa perdre la vista horitzó enllà i s’imagina uns espais immensos i un silenci i una quietud fondíssims. I sent com els temps passats i els actuals (els de la seva època) li venen al pensament: “i l’etern em revé, i les èpoques mortes”. I en aquesta immensitat se li nega el pensament i li és dolç, diu, naufragar en aquest mar. I res més. Ja he dit que era un poema brevíssim.

D’on li ve tanta fama? Doncs de la sensació d’infinit que provoca en el lector i de la perfecció de la redacció del text. Quinze versos d’onze síl·labes, separats en dues meitats de set versos cadascuna per un vers on ens diu que davant de tanta immensitat, davant d’aquella imatge de l’infinit, el cor per poc no se li esglaia. Aquí hi ha, per a mi, la clau del poema. A l’original, “ove per poco il cor non si spaura…” Aquesta ‘u’ de ‘spaura’ és realment un pou de por, per dir-ho com Ferrater. Una ‘u’ del tot intraduïble, evidentment. Tot el poema és un joc descriptiu real i imaginari ple de riquesa fònica que s’endú el lector fins al fons d’aquest mar on negar-s’hi és d’una dolcesa extraordinària.

D’on ve la idea del poema? Els savis s’han trencat el cap per trobar fonts d’inspiració temàtica del poema, a més, esclar, de la situació real del lloc d’inspiració. Hi ha un pensament de Pascal que diu: “Le silence éternel de ces espaces infinis m’effraie” [El silenci etern d’aquests espais infinits m’esglaia]. El parentiu de Pascal amb ‘L’infinito’ no es pot negar, però Leopardi no podia conèixer aquest pensament perquè l’edició completa dels ‘Pensaments’ de Pascal és del 1844 i Leopardi va morir el 1837. En canvi sí que va llegir, segur, en una antologia de textos que es troba a la biblioteca del seu pare, i que va ser un llibre de capçalera del poeta, un fragment de Rousseau que diu: “[…] l’esprit perdu dans cette immensité, je ne pensois pas, je ne raisonnois pas, je ne philosofois pas: je me sentois avec une sorte de volupté accablé du poids de cet univers; je me livrois avec attendrissement à la confusion des grandes idées; j’amois à me perdre en imagination dans l’espace; mon coeur resserré même dans les bornes des êtres s’y trouvait trop à l’étroit, j’étouffois dans l’univers. J’aurais voulu m’élancer dans l’infini […]” [amb l’esperit perdut en aquesta immensitat, no pensava, no raonava, no filosofava: em sentia ple d’una mena de voluptat, esclafat pel pes d’aquest Univers; em lliurava amb tendresa a la confusió de les grans idees; m’agradava perdre’m amb la imaginació dins l’espai; el meu cor, tancat entre els límits dels éssers, s’hi sentia massa constret, m’ofegava dins de l’Univers. Hauria volgut llançar-me dins de l’infinit]. Jo crec que aquest text sí que va influir en el contingut del poema leopardià. Però Leopardi era un poeta i li va donar una forma incomparable. Va convertir en una obra d’art unes idees o unes sensacions que, a part de Rousseau, ves a saber d’on li venien.

Hi ha un poema de Verdaguer, ‘Vora la mar’, escrit el 1883, que comença amb una situació paral·lela a la del Leopardi de ‘L’infinito’: “Al cim d’un promontori que domina / les ones de la mar, / quan l’astre rei cap a ponent declina / me’n pujo a meditar. // Amb la claror d’aqueixa llàntia encesa / contemplo mon no-res; / contemplo el mar i el cel, i llur grandesa / m’aixafa com un pes”. Suposo que Verdaguer havia llegit ‘L’infinito’, perquè Leopardi era un poeta que no havia de ser estrany a un poeta català cultivat. La sensació d’aquest no-res verdaguerià que l’aixafa, que el nega, provocada per aquesta contemplació de la naturalesa en la seva infinitud, sempre m’ha semblat molt leopardiana.

Celebrem, doncs, els dos-cents anys del poema de Leopardi i la seva presència en les nostres lletres.

Posted on

We are always entering paradise but only for a moment. (Gopnik sobre Auden)

Auden returns to a single theme: the reconciliation of the Christian idea that salvation depends on indiscriminate universal love, exploding categories and communities, with the classical idea that only small circles of friends and lovers can console us for the world’s evil. All the essays (and poems, too) might be gathered under a single heading: How to Love All Mankind, While Politely Keeping It Out of Your Garden.

His Christianity offered, in contrast, no lost age of authority but a series of visionary moments—those Blakean moments when we intimate an order and numinousness in the universe which implies a divine order. (Edmund Wilson dismissed Auden’s faith, not entirely unfairly, as “the mythology and animism of childhood.”) Again and again, his “vision” is one of remembered grace. “We are always entering paradise but only for a moment,” he wrote.

New Yorker, 23/09/2002

Posted on

L’Homme et la mer. Baudelaire

Homme libre, toujours tu chériras la mer!
La mer est ton miroir; tu contemples ton âme
Dans le déroulement infini de sa lame,
Et ton esprit n’est pas un gouffre moins amer.

Tu te plais à plonger au sein de ton image;
Tu l’embrasses des yeux et des bras, et ton coeur
Se distrait quelquefois de sa propre rumeur
Au bruit de cette plainte indomptable et sauvage.

Vous êtes tous les deux ténébreux et discrets:
Homme, nul n’a sondé le fond de tes abîmes;
Ô mer, nul ne connaît tes richesses intimes,
Tant vous êtes jaloux de garder vos secrets!

Et cependant voilà des siècles innombrables
Que vous vous combattez sans pitié ni remords,
Tellement vous aimez le carnage et la mort,
Ô lutteurs éternels, ô frères implacables!

Posted on

Le Mauvais Moine. Baudelaire

Les cloîtres anciens sur leurs grandes murailles
Etalaient en tableaux la sainte Vérité,
Dont l’effet réchauffant les pieuses entrailles,
Tempérait la froideur de leur austérité.

En ces temps où du Christ florissaient les semailles,
Plus d’un illustre moine, aujourd’hui peu cité,
Prenant pour atelier le champ des funérailles,
Glorifiait la Mort avec simplicité.

— Mon âme est un tombeau que, mauvais cénobite,
Depuis l’éternité je parcours et j’habite;
Rien n’embellit les murs de ce cloître odieux.

Ô moine fainéant! quand saurai-je donc faire
Du spectacle vivant de ma triste misère
Le travail de mes mains et l’amour de mes yeux?

Posted on

Wanderlust. A Field Guide to Getting Lost. Rebecca Solnit

A Field Guide to Getting Lost

El blau de la distància: The world is blue at its edges and in its depths. This blue is the light that got lost. Light at the blue end of the spectrum does not travel the whole distance from the sun to us. || This light that does not touch us, does not travel the whole distance, the light that gets lost, gives us the beauty of the world, so much of which is in the color blue.

El canvi i la distància en les etapes de la vida: These captives lay out in a stark and dramatic way what goes on in every life: the transitions whereby you cease to be who you were. Seldom is it as dramatic, but nevertheless, something of this journey between the near and the far goes on in every life. Sometimes an old photograph, an old friend, an old letter will remind you that you are not who you once were, for the person who dwelt among them, valued this, chose that, wrote thus, no longer exists. Without noticing it you have traversed a great distance; the strange has become familiar and the familiar if not strange at least awkward or uncomfortable, an outgrown garment.

Les runes: What is a ruin, after all? It is a human construction abandoned to nature, and one of the allures of ruins in the city is that of wilderness: a place full of the promise of the unknown with all its epiphanies and dangers. Cities are built by men (and to a lesser extent, women), but they decay by nature, from earthquakes and hurricanes to the incremental processes of rot, erosion, rust, the microbial breakdown of concrete, stone, wood, and brick, the return of plants and animals making their own complex order that further dismantles the simple order of men.

Carreteres, vida nòmada, Route66 Orange Blossom Special

La vida com un viatge: That life is a journey is a given in these songs whose background after all is the urbanization of rural whites and northern migration of southern blacks, but the intense love of place frames this journey not as an enlightenment narrative of discovery of the unknown but an insular tale of loss of the formative terra cognita that exists in the song only as memory, a map written in the darkness of your guts, readable in a cross section of your autopsied heart. Nobody gets over anything; time doesn’t heal any wounds; if he stopped loving her today, as one of George Jones’s most famous songs has it, it’s because he’s dead. The landscape in which identity is supposed to be grounded is not solid stuff; it’s made out of memory and desire, rather than rock and soil, as are the songs.

Els crancs ermitans: Male hermit crabs often drag a female around by her claw, fighting off rival suitors, until she molts. Only when she is between shells can they mate.

Yves Klein

Tot es perd i és transitori: It is in the nature of things to be lost and not otherwise. Think of how little has been salvaged from the compost of time of the hundreds of billions of dreams dreamt since the language to describe them emerged, how few names, how few wishes, how few languages even, how we don’t know what tongues the people who erected the standing stones of Britain and Ireland spoke or what the stones meant, don’t know much of the language of the Gabrielanos of Los Angeles or the Miwoks of Marin, don’t know how or why they drew the giant pictures on the desert floor in Nazca, Peru, don’t know much even about Shakespeare or Li Po.

Wanderlust

Caminar i pensar: The rhythm of walking generates a kind of rhythm of thinking, and the passage through a landscape echoes or stimulates the passage through a series of thoughts. This creates an odd consonance between internal and external passage, one that suggests that the mind is also a landscape of sorts and that walking is one way to traverse.

THE MIND AT THREE MILES AN HOUR I. PEDESTRIAN ARCHITECTURE: Rousseau, Processons, Kierkegaard, Peregrinatges, Peace Pilgrim

the end of belief that divine intervention alone was adequate: She foreshadowed this shift in the nature of the pilgrimage, from appealing for divine intervention or holy miracle to demanding political change, making the audience no longer God or the gods, but the public. Perhaps the postwar era marked the end of belief that divine intervention alone was adequate; God had failed to prevent the Jewish Holocaust, and the Jews had seized their promised land through political and military means. African Americans, who had long used metaphors of the Promised Land, stopped waiting too. At the height of the civil rights movement, Martin Luther King said that he was going to Birmingham to lead demonstrations until “Pharaoh lets God’s people go.” The collective walk brings together the iconography of the pilgrimage with that of the military march and the labor strike and demonstration: it is a show of strength as well as conviction, and an appeal to temporal rather than spiritual powers—or perhaps, in the case of the civil rights movement, both.

Les carreteres i camins no es poden percebre senceres, cal moure’s:  Part of what makes roads, trails, and paths so unique as built structures is that they cannot be perceived as a whole all at once by a sendentary onlooker. They unfold in time as one travels along them, just as a story does as one listens or reads, and a hairpin turn is like a plot twist, a steep ascent a building of suspense to the view at the summit, a fork in the road an introduction of a new storyline, arrival the end of the story.

la vida com a viatge: If life is a journey, then when we are actually journeying our lives have become tangible, with goals we can move toward, progress we can see, achievement we can understand, metaphors united with actions. Labyrinths, pilgrimages, mountain climbs, hikes with clear and desirable destinations, all allow us to take our allotted time as a literal journey with spiritual dimensions we can understand through the senses. If journeying and walking are central metaphors, then all journeys, all walks, let us enter the same symbolic space as mazes and rituals do, if not so compellingly.

Dels jardins a la naturalesa: Wordsworth, Carl Moritz, el jardí anglès, Claude Lorraine, la naturalesa com a jardí, Muir i el Sierra club. El Peak District i la lluita per caminar.

When we are attracted, we draw near; when we draw near, the sight that attracted us dissolves: as Egeria found, the mountain itself changes shape again and again as one ascends. The famous Zen parable about the master for whom, before his studies, mountains were only mountains, but during his studies mountains were no longer mountains, and afterward mountains were again mountains could be interpreted as an allegory about this perceptual paradox. When we are attracted, we draw near; when we draw near, the sight that attracted us dissolves: the face of the beloved blurs or fractures as one draws near for a kiss, the smooth cone of Mount Fuji becomes rough rock rising from underfoot to blot out the sky in Hokusai’s print of the mountain pilgrims.

Benjamin sobre perdre’s en una ciutat:  “Not to find one’s way in a city may well be uninteresting and banal. It requires ignorance—nothing more. But to lose oneself in a city—as one loses oneself in a forest—that calls for quite a different schooling. Then signboards and street names, passers-by, roofs, kiosks, or bars must speak to the wanderer like a crackling twig under his feet, like the startling call of a bittern in the distance, like the sudden stillness of a clearing with a lily standing erect at its center. Paris taught me this art of straying,”

La tecnologia ens aïlla: We’ve all heard of that future, and it sounds pretty lonely. In the next century, the line of thinking goes, everyone will work at home, shop at home, watch movies at home and communicate with all their friends through videophones and e-mail. It’s as if science and culture have progressed for one purpose only: to keep us from ever having to get out of our pajamas.—SAN FRANCISCO CHRONICLE

[viurem comunicant-nos per mòbil, enviant-nos imatges retocades, viatjant a parcs temàtics de mentida amb experiències enllaunades]

La cinta de córrer, el bronzejat artificial, The body that used to have the status of a work animal now has the status of a pet: it does not provide real transport, as a horse might have; instead, the body is exercised as one might walk a dog.

Walking: a constellation whose three stars are the body, the imagination, and the wide-open world: Walking has been one of the constellations in the starry sky of human culture, a constellation whose three stars are the body, the imagination, and the wide-open world, and though all three exist independently, it is the lines drawn between them—drawn by the act of walking for cultural purposes—that makes them a constellation. Constellations are not natural phenomena but cultural impositions; the lines drawn between stars are like paths worn by the imagination of those who have gone before. This constellation called walking has a history, the history trod out by all those poets and philosophers and insurrectionaries, by jaywalkers, streetwalkers, pilgrims, tourists, hikers, mountaineers, but whether it has a future depends on whether those connecting paths are traveled still.

 

Posted on

Jo em donaria a qui em volgués. Josep Palau i Fabre

Jo em donaria a qui em volgués
com si ni jo me n’adonés
d’aquest donar-me: com si ho fes
un jo de mi que m’ignorés.

Jo em donaria a qui es donés
a canvi meu per sempre més:
que res de meu no me’n quedés
en el no meu que jo en rebés.

Jo em donaria per un bes,
per un de sol, prô que besés
i del besat em desbesés.

Jo em donaria a qui em volgués
com si ni jo me n’adonés:
com una almoina que se’m fes.

Posted on

Cant Espiritual. Josep Palau i Fabre

No crec en tu, Senyor, però tinc
tanta necessitat de creure en tu, que sovint parlo i t’imploro com si
existissis.

Tinc tanta
necessitat de tu, Senyor, i que siguis, que arribo a creure en tu –i penso
creure en tu quan no crec en ningú.

Però després em
desperto, o em sembla que em desperto, i m’avergonyeixo de la meva feblesa i et
detesto. I parlo contra tu que no ets ningú. I parlo mal de tu com si fossis
algú.

¿Quan, Senyor,
estic despert, i quan sóc adormit?

¿Quan estic més
despert i quan més adormit? ¿No serà tot un son i, despert i adormit, somni la
vida? ¿Despertaré algun dia d’aquest doble son i viuré, lluny d’aquí, la
veritable vida, on la vetlla i el son siguin una mentida?

No crec en tu,
Senyor, però si ets, no puc donar-te el millor de mi si no és així: sinó
dient-te que no crec en tu. Quina forma d’amor més estranya i més dura! Quin
mal em fa no poder dir-te: crec.

No crec en tu,
Senyor, però si ets, treu-me d’aquest engany d’una vegada; fes-me veure ben bé
la teva cara! No em vulguis mal pel meu amor mesquí. Fes que sens fi, i sense
paraules, tot el meu ésser pugui dir-te. Ets.

Posted on

La música. Josep Palau i Fabre

Tra-li-ro-ló, ta-tà, tra-ri-ro-ló
Ton-ta-ta-tó, ti, to-ta-tó.
Tàntata, to-ta-tó.
Ti, to-te-tà, femí, suntà.
Tonte-tonte, tan-tó.
Un-se-mí, abborà, sen-tó.
Minsi, minsi, abborà, fe-mí, abborà.
Lacatemisotà-uptacomalacoció.
Ció, lacatemí, ipsutà.
Fingue, fingue, la-ca-te-mí, o-sí, o-dà.
Bam-ba-là, bam-ba-là. No-tetemí.
Inta, magdà, to-te-mi.
Inta. Inta magdà.
La-ca-ta-mo-re-sí, u-dà, xin-ta-pó.

Posted on

Comiat. Josep Palau i Fabre

Ja no sé escriure, ja no sé escriure més.
La tinta m’empastifa els dits, les venes…
—He deixat al paper tota la sang.

¿On podré dir, on podré deixar dit, on podré inscriure
la polpa del fruit d’or sinó en el fruit,
la tempesta en la sang sinó en la sang,
l’arbre i el vent sinó en el vent d’un arbre?
¿On podré dir la mort sinó en la meva mort,
morint-me?
La resta són paraules…
Res no sabré ja escriure de millor.
Massa a prop de la vida visc.
Els mots se’m moren a dins
i jo visc en les coses.

Posted on

Tauleta sumèria de la bugada

Un text acadi trobat a Ur conté un diàleg còmic entre el bugader i el client que ve amb exigències desmesurades:

Atlas Obscura

1. al-kam LU2-TUG2 lu-wa-h,i-ir-ka-a-ma su-ba-ti zu-uk-ki :: Come on clothes washer, I shall give orders to you so that you may clean my garment!

2. sza u-wa-h,i#-ru#-ka la ta-na-ad-di-i-ma :: that (which) I will order you, you shouldn’t ignore and,

3. sza-at ra-ma-ni-ka la te-ep-pe-esz :: that of your own you shouldn’t do.

4. si2-is-si2-ik-tam qa2-ap-si-da-am ta-na#-ad-di :: You will lay out the fringe and hem,

5. pa-nam a-na li-ib-bi-im tu-ta-aq#-qa2-ap :: the front you will beat inwards,

6. qa2-szi-it#-tim ta-la-aq-qa2-at :: the bits you will pick off.

7. me-eh,-h,a-am qa-at,-nam ta-ra-as-sa-an :: A think paste(?) you will soak,

8. i-na# ma-asz-h,a#-li-im ta-sza-ah,-h,a-al :: with a strainer you will strain it,

9. zi-zi-qa2-at qa2-ap-si-ti-im tu#-pa-at,#-t,a#-ar :: the hem of the coat you will open,

10. i-na me-e na-am-ru-tim ta#-di-ik#-x :: with clean water you will sprinkle(?) it.

11. ki-ma ki-im-di-im-ma# xx pa#-ar u3 te#-er# :: When it is limp you will …

12. i#-na# pi2-it-tim ta xx ki-ma# szu-tu xxx bi x :: Immediately you will … and when …

13. [i]-na# me-is#-qi2#-ir-tim# xx al#-ta# … :: in a boiler …

14. x-ku te#-[pa-as,] IM-BABBAR tu# xxx al# :: ?

15. x x UD sza al#….. :: ?

16. i#-na# te#-er-h,i-im ta-da#-ar-x :: in a vessel you will …

17. pi2#-qa2# zi-im-tam te-me#-s,i# … u3 tu-na … :: No matter if you … the appearance(?), and you …

18. i#-na# GISZ#.PA#-ma-nu tu-ta-ar# … :: With a stick of eru-wood you will …

19. sza#-ga#-am na-pa-al-sa3-ah,-tam tu … :: the fallen … you will …

20. szu-ta-am szi#-ip-ra#-am i-na {gesz}SZI-KAK# … ir :: … the work with a …comb(?) …

‘Reverse’

21. zi-zi-ik-tam ta-sza-at-ta-ak u3 tu-pa-asz-sza-ah, :: the hem you will trim off and spread(?) out.

22. i-na s,i-it li-li-im tu-ub-ba-al :: At the wind’s rising you will dry it,

23. ki-ma szu-tu-um la usz-ta-ak-ka-zu :: (and) when the south wind does not … it

24. i-na sza-ad-di-im i-na pi-it-ni-im ta-sza-ak-ka-x :: in the east wind you will put(?) it on a frame.

25. lu-pu-usz-szu-uh,-kum bi-lam u2-h,a-ad-da-ka ma-di-isz h,u-um-t,a-am :: I will spread(?) you food, I will make you happy very quickly;

26. a-na bi-tim tu-ba-lam-ma BAN2.SZE a-na su2-ni-ka i-sza-ap-pa-[ak] :: you will bring (the finished work) to (my) house, and a seah of barley will be poured into your lap.

27. LU2#-TUG2 i-pa-al-szu asz-szum e2-a be-el ni-im-qi2-im sza u2-ba-la-t,u-[ni] :: The Cleaner answers him: By Ea, master of craftsmanship, who preserves me,

28. e-zi-ib la ia-ti sza ta-qa-ab-bu-u2 um-mi-ni u3 mu-sza-x :: no excepting me (to anybody), what you are talking is stuff and nonsense.

29. sza ki-ma ka-a-ti li-ib-ba-am i-ra-asz-szu-u2-ma# :: Anybody like you who has the heart (to conceive)

30. szi-ip-ra-am ri#-ta-szu i-ka-asz-sza-da u2-la i-ba-asz-szi :: and whose two hands can accomplish (this) work, doesn’t exist;

31. sza tu-wa-h,i#-<ra>-an#-ni szu-un-na-am da-ba-ba-am :: The order you are giving me, to repeat (and) say over,

32. qa2-ba-am u3 tu-ur2-ra-am u2-la e-li-i :: to speak and to recite, I haven’t the power.

33. al-kam e-li-nu-um a-li-im i-na li-it a-li-im :: Come now, upstream of the city, at the edge of the city,

34. ma-ah,-tu-tam lu-ka-al-li-im-ka-ma-me :: I’ll show you a washery;

35. ma-na-h,a-tim ra-bi-tim sza i-na qa2-ti-ka i-ba-asz-szi-a i-na ra-ma-ni-ka szu-ku-un-ma :: the big job which you have in hand, do it by yourself.

36. na#-ap-ta-nu-um la i-ba-a it-ru#-ba-am-ma :: He does not come to the meal but goes in.

37. la#-ki-e LU2-TUG2 ma-du-tim pu-szu-ur :: Cleaner, relax (your) extreme …

38. szum#-ma la at-ta li-ib-bi-ka tu-na-ap-pa-asz :: If you don’t cool off your heart

39. LU2-TUG2 sza i-na-ah,-h,i-t,a-kum u2-la i-ba-asz-szi :: (then), Cleaner, there’s nobody who (can) breathe (a word) to you.

40. i-me-esz szu-ni-iq-qum-ma li-ib-ba-ka-mi :: Oil has spilled over your middle,

41. ih,-h,a-am-ma-at, u3 te-er-szi-tam :: it has become hot, and with …

42. pa-ga-ar-ka sza-mi-it :: your body is stained.

43. MU.BI SZID.BI X

 

font: http://cdli.ox.ac.uk/wiki/doku.php?id=at_the_cleaners

 

Posted on

La Vie mode d’emploi. Georges Perec

Le roman retrace la vie d’un immeuble situé au numéro 11 de la rue (imaginaire) Simon-Crubellier, dans le 17e arrondissement de Paris, entre 1875 et 1975. Il évoque ses habitants, les objets qui y reposent et les histoires qui directement ou indirectement l’ont animé.

Posted on

Tirallonga dels monosíl·labs. Joan Oliver

Déu

I tu, què vols?

Jo

Doncs jo sols vull
—ei, si pot ser—:

Un poc de fam
i un xic de pa.
Un poc de fred
i un poc de foc.
Un xic de son
i un poc de llit.
Un xic de set
i un poc de vi
i un poc de llet.

I un poc de pau.

Un poc de pas,
un poc de pes
i un poc de pis.

I un xic de niu.

Un xic de pic
i un poc de pac
—o un xic de sou
i un xic de xec.

I un poc de sol
i un poc de sal.
I un poc de cel.

Un xic de bé
i un xic de mal.
Un poc de mel
i un poc de fel.

I un poc de nit
i un xic de por,
i un poc de pit
i un xic de cor
i poc de crit.

I un xic de llum
i un xic de so:
un poc de llamp
i un xic de tro.

Un poc de goig
i un xic de bes
i un poc de coit.

I un xic de gos.

I un poc de gas.

Un poc del fort
i un poc del fluix.
I un poc de rom
i un poc de fum.

Un poc de lloc.

I un poc de joc
—tres reis, dos nous.

I un poc de groc
i un xic de gris
i un xic de verd.
I un xic de blau.

Un poc de tren
i un poc de nau;
i un xic de rem.

Un xic de vent.
I un poc de neu.
I un poc de rou.

I un poc de veu
—i un poc de vot.
I un poc de cant.
I un xic de vers.
I un xic de ball.

I d’art. I d’or.

Un poc de peix.
I un poc de greix.

I un xic de feix.
I un poc de gruix.
I un poc de carn
i un poc de sang;
i un poc de pèl.
I un poc de fang
i un xic de pols.

Un xic de flam
i un poc de gel.

Un poc de sant
i un xic de drac.
Un xic de risc
i un poc de rès
—i un poc de rus.

I un tros de camp
i un xic de fruit;
un tros de clos
prop de la llar
amb aus i flors.
I un poc de bosc
amb pins i brins.

I un xic de font.
I un xic de riu
i un poc de rec
i un poc de pont.
I un poc de gorg.

I un poc de mar
i un xic de port.

I un poc de llor.

Un xic de lli
i un poc de cuir
i un poc de pell
i un xic de fil.

Un poc de lluc
i xic de suc.

I un poc de porc.

I un xic de parc.

Un poc de gust
i un xic de rang.

I a més del meu
un poc del seu
i un xic del llur.

Vull ser: ruc? clerc?
bell? lleig? dret? tort?
gras? prim? llest? llosc?
nou? vell? ferm? flac?
bla? dur? buit? ple?
dolç? tosc? sec? moll?
greu? lleu? curt? llarg?
fosc? clar? xaix? fi?
Un poc de tot.

I a més, què vull?

Un xic de seny.

I un poc de temps.

I un xic de món.

I un poc de sort.

I un poc de mort.

I un poc de Vós.

Ei, si pot ser.

Posted on

Afterwards. Thomas Hardy

When the Present has latched its postern behind my tremulous stay
And the May month flaps its glad green leaves like wings,
Delicate-filmed as new-spun silk, will the neighbours say,
‘He was a man who used to notice such things’?

If it be in the dusk when, like an eyelid’s silent blink,
The dewfall-hawk comes crossing the shades to alight
Upon the wind-warped upland thorn, a gazer may think,
‘To him this must have been a familiar sight.’

If I pass during some nocturnal blackness, mothy and warm,
When the hedgehog travels furtively over the lawn,
One may say, ‘He strove that such innocent creatures should come to no harm,
But he could do little for them; and now is gone.’

If, when hearing that I have been stilled at last, they stand at the door,
Watching the full-starred heavens that winter sees,
Will this thought rise on those who will meet my face no more,
‘He was one who had an eye for such mysteries’?

And will any say when my bell of quittance is heard in the gloom,
And a crossing breeze cuts a pause in its outrollings,
Till they rise again, as they were a new bell’s boom,
‘He hears it not now, but used to notice such things’?

Versió de Marià Manent, “Poesia anglesa i Nordamericana”
Ed. Alpha, 1955

Quan el temps hagi clos el portal del meu estatge insegur,
i les fulloles de maig, brillants i fresques de saba,
batin com ales de seda, ¿dirà, potser, algú:
“D’aquestes coses bé prou s’adonava”?

I si fos cap al tard, quan, lleument com un esguard que es mig clou,
algun falcó de la nit, travessant l’ombra, venia
damunt l’arç ventejat, pensarà algú: “Ell bé prou
que l’haurà vist cada dia!”

Si el traspàs fós al cor d’una nit negra, amb un aire calent,
quan, tot esquiu, l’eriçó s’esmuny enllà de la prada,
“Perquè ningú no els fés mal, prou posà força esment,
i ara ja és mort, dirà algú, tal vegada”.

Si, sabent que a la fi em ve el repòs, són a la porta, esguardant
la gran celistia d’hivern, que la nit fa ampla i pia,
pensaran cor endins, els qui mai més no em veuran:
“Aquests misteris bé prou que els sabia!”

I si escolten el toc de l’adéu, al més pregon de la nit,
quan el vent trenca aquell solent, i pensen que s’acaba,
però torna més fort, ¿diran amb cor encongit:
“D’aquestes coses bé prou s’adonava”?

Versió de Josep M Jaumà

Quan el Present haurà passat la balda rere el meu trèmol viure
i el mes de maig batrà, content, com ales, les seves fulles
delicades com seda noufilada, ¿diran els meus veïns:
“Era un home que parava atenció en coses així”?

Si és al capvespree quan, com un silent aclucar de parpelles,
ve el falcó, com rosada, entre l’ombra, a posar
als arços alts vinclats pel vent, potser pensarà qui ho miri:
“Això devia ser-li una visió familiar.”

Si em moro una nit negra, plena d’insectes, càlida,
quan l’eriçó s’escorre furtivament pel gesp,
potser dirà algú: “Maldà perquè aquestes bestioles no sofrissin,
però poc pogué fer per elles; i ara ja no hi és.”

Si, en sentir que per fi he estat aturat, drets a la porta
guaiten el cel d’hivern estelat, gèlid,
¿se’ls acudirà de pensar, als qui no em veuran més el rostre:
“Era dels qui s’adonaven d’aquests misteris”?

¿I dirà algú, en sentir el meu toc de comiat en la foscúria,
si el travessa la brisa fent una pausa en el repic
fins que resorgeix amb so com de campana nova:
“Ara no ho sent, però se solia fixar en coses així”?

Posted on

I Have a Time Machine. Brenda Shaughnessy

But unfortunately it can only travel into the future
at a rate of one second per second,

which seems slow to the physicists and to the grant
committees and even to me.

But I manage to get there, time after time, to the next
moment and to the next.

Thing is, I can’t turn it off. I keep zipping ahead—
well, not zipping—And if I try

to get out of this time machine, open the latch,
I’ll fall into space, unconscious,

then desiccated! And I’m pretty sure I’m afraid of that.
So I stay inside.

There’s a window, though. It shows the past.
It’s like a television or fish tank

but it’s never live, it’s always over. The fish swim
in backward circles.

Sometimes it’s like a rearview mirror, another chance
to see what I’m leaving behind,

and sometimes like blackout, all that time
wasted sleeping.

Myself age eight, whole head burnt with embarrassment
at having lost a library book.

Myself lurking in a candled corner expecting
to be found charming.

Me holding a rose though I want to put it down
so I can smoke.

Me exploding at my mother who explodes at me
because the explosion

of some dark star all the way back struck hard
at mother’s mother’s mother.

I turn away from the window, anticipating a blow.
I thought I’d find myself

an old woman by now, travelling so light in time.
But I haven’t gotten far at all.

Strange not to be able to pick up the pace as I’d like;
the past is so horribly fast.

https://soundcloud.com/newyorker/listen-to-brenda-shaughnessy-read-i-have-a-time-machine

Posted on

Of Mere Being. Wallace Stevens

The palm at the end of the mind,
Beyond the last thought, rises
In the bronze distance.

A gold-feathered bird
Sings in the palm, without human meaning,
Without human feeling, a foreign song.

You know then that it is not the reason
That makes us happy or unhappy.
The bird sings. Its feathers shine.

The palm stands on the edge of space.
The wind moves slowly in the branches.
The bird’s fire-fangled feathers dangle down.

Posted on

Funeral blues. Auden

Stop all the clocks, cut off the telephone,
Prevent the dog from barking with a juicy bone,
Silence the pianos and with muffled drum
Bring out the coffin, let the mourners come.
Let aeroplanes circle moaning overhead
Scribbling on the sky the message He is Dead.
Put crepe bows round the white necks of the public doves,
Let the traffic policemen wear black cotton gloves.
He was my North, my South, my East and West,
My working week and my Sunday rest,
My noon, my midnight, my talk, my song;
I thought that love would last forever: I was wrong.
The stars are not wanted now; put out every one,
Pack up the moon and dismantle the sun,
Pour away the ocean and sweep up the woods;
For nothing now can ever come to any good.

Pareu tot els rellotges, desconnecteu tots els telèfons,
doneu al gos, perquè no bordi, l’os més suculent,
silencieu els pianos, i amb timbals amortits
emporteu-vos el fèretre, i que entrin els amics.

Que els avions gemeguin fent cercles dalt del cel
escrivint-hi el missatge: el meu amic ha mort;
poseu senyals de dol al coll blanc dels coloms,
i que els guardes es posin els guants negres de cotó.

Per mi, ell era el nord, el sud, l’est i l’oest,
el treball setmanal i el descans de diumenge,
migdia i mitjanit, paraules i cançons.
Jo em creia que l’amor podia durar sempre: anava errat.

No vull estrelles, ara; feu-me negra la nit,
enretireu la lluna, desarboreu el sol,
buideu el mar, desforesteu els boscos,
perquè ja res pot dur-me res de bo.

Posted on

Talking to myself. Auden.

(for Oliver Sacks)

Spring this year in Austria started off benign,
the heavens lucid, the air stable, the about
sane to all feeders, vegetate or bestial:
the deathless minerals looked pleased with their regime,
where what is not forbidden is compulsory.

Shadows of course there are, Porn-Ads, with-it clergy,
and hubby next door has taken to the bottle,
but You have preserved Your poise, strange rustic object,
whom I, made in God’s Image but already warped,
a malapert will-worship, must bow as Me.

My mortal Manor, the carnal territory
alloted to my manage, my fosterling too,
I must earn cash to support, my tutor also,
but for whose neural instructions I could never
acknowledge what is or imagine what is not.

Instinctively passive, I guess, having neither
fangs nor talons nor hooves nor venom, and therefore
too prone to let the sun go down upon your funk,
a poor smeller, or rather a censor of smells,
with an omnivore palate that can take hot food.

Unpredictably, decades ago, You arrived
among that unending cascade of creatures spewed
from Nature’s maw. A random event, says Science.
Random my bottom! A true miracle, say I,
for who is not certain that he was meant to be?

Enguany la primavera ha començat benigna:
cels transparents, aires estables, àmbits sans
per a tots els menjaires, vegetals o bèsties;
els minerals semblen contents amb el seu règim,
on és obligatori tot allò que no està prohibit.

D’ombres, per descomptat, n’hi ha: anuncis pornogràfics,
mossens moderns, i el veí del costat que s’aferra a l’ampolla.
Tu, tanmateix, mantens l’aplom, objecte estrany i rústic,
i Jo, creat a imatge de Déu, però ja deformat,
altiu com sóc, t’he de complimentar a Tu, que ets Jo.

Tu ets el meu senyoratge mortal, territori carnal
adjudicat al meu govern, també fill adoptiu:
he de guanyar diners per mantenir-te; i ets també el meu tutor,
però les teves instruccions neurals no em deixen mai
saber què és, ni imaginar les coses que no són.

D’instint passiu – em sembla – , sense grans ullals
ni grapes, ni unglots, ni verí, i per tant
massa propens a deixar-te emportar per la basarda,
un pobre ensumador de flaires, o millor: censor de flaires,
amb un omnívor paladar que aguanta bé els picants.

Imprevisiblement, fa dècades, vas arribar
entre un saltant inacabable d’éssers vomitats
del quall de la Natura. fet casual – ens diu la ciència-
¿Fet casual? Camàndules! Miracle pur – Jo dic -.
Ningú no dubta d’haver estat designat a existir.

As You augmented and developed a profile,
I looked at Your looks askance. His architecture
should have been much more imposing: I’ve been let down!
By now, though, I’ve gotten used to Your proportions
and, all things considered, I might have fared far worse.

Seldom have You been a bother. For many years
You were, I admit, a martyr to horn-colic
(it did no good to tell You -But I’m not in love!);
how stoutly, though, You re`pelled all germ invasions,
but never chastised my tantrums with a megrim.

You are the Injured Party for, if short sighted,
I am the book-worm who tired You, if short-winded
as cigarette addicts are, I was the pusher
who got You hooked. (Had we been both a bit younger,
I might well have mischiefed You worse with a needle.)

I’m always amazed at how little I know You.
Your coasts and outgates I know. for I govern there,
but what goes inland, the rites, the social codes,
Your torrents, salt and sunless, remain enigmas:
what I believe is on doctors’ hearsay only.

Our marriage is a drama, but no stage-play where
what is not spoken is not thought: in our theatre
all that I cannot syllable You will pronounce
in acts whose raison-d’être escapes me. Why secrete
fluid when I dole, or stretch Your lips when I joy?

Mentre prenia forma i augmentava el teu perfil,
Jo esguardava amb recel el teu aspecte. La seva arquitectura
havia d’haver estat més imponent. M’han enganyat!
A hores d’ara, però, m’he avesat a les teves proporcions
i, a fi de comptes, molt pitjor m’hauria pogut anar.

Poques vegades has estat una molèstia. Durant molts anys
vas ser un màrtir del còlic (no en treia res de dir-te:
Però si no ho estic, d’enamorat!) i tanmateix amb quina gran
tenacitat has sabut vèncer invasions microbianes,
i mai no has castigat els meus humor amb cap migranya.

Tu ets la Part Perjudicada; si ets miop és perquè Jo,
que sóc un cuc devorador de llibres, vaig cansar-te;
si esbufegues per culpa del tabac, és perquè Jo
vaig aviciar-t’hi. (I si haguéssim nascut tots dos uns anys
més tard, potser t’hauria habituat a la xeringa.)

Sempre em sorprèn el poc que sé de Tu. Només conec
els teus portals i costes, perquè això Jo m’ho governo;
però què passa terra endins, els ritus, els costums socials,
els Teus torrents salats i sense sol, són purs enigmes.
Tot el que no sé, només ho sé pel dir dels metges.

El nostre matrimoni és un drama; però no cap obra
on allò que no es diu no és pensat. En el nostre teatre
tot el que Jo no puc articular Tu ho dius amb actes
que no comprenc del tot. ¿Per què segregues líquid,
quan estic trist? ¿Per què estires els llavis, quan content?

Demands to close or open, include or eject,
must come from Your corner, are no province of mine
(all I have done is to provide the time-table
of hours when You may put them): but what is Your work
when I librate between a glum and a frolic?

For dreams, I quite irrationally, reproach You.
All I know is that I don’t choose them: if I could,
they would conform to some prosodic discipline,
mean just what they say. Whatever point nocturnal
manias make, as a poet I disapprove.

Thanks to Your otherness, Your jocular concords,
so unlilke my realm of dissonance and anger,
You can serve me as my emblem for the Cosmos:
for human congregations, though as Hobbes perceived,
the apposite sign is some ungainly monster.

Whoever coined the phrase The Body Politic?
All States we’ve lived in, or historians tell of,
have had shocking health, psychosomatic cases,
physicked by sadists or glozing expensive quacks:
when I read the papers. You seem an Adonis.

Time, we both know, will decay You, and already
I’m scared of our divorce: I’ve seen some horrid ones.
Remember: when Le Bon Dieu says You Leave him
please, please, for His sake and mine, pay no attention
to my piteous Dont’s, but bugger off quickly.

Les ordres per obrir i tancar, incloure o expulsar,
han de venir del Teu costat; no són dominis meus
(tot el que faig és proveir-te d’un horari perquè Tu
les hi puguis posar): però ¿quina és la teva feina
quan Jo oscil·lo entre penes i barriles?

Et recrimino irracionalment els somnis.
Tot el que en sé és que no els puc triar: si ho pogués fer
s’ajustarien a alguna prosòdia. Sigui el que sigui
allò que volen recalcar les meves nocturnals manies,
Jo ho desaprovo totalment, com a poeta.

T’agraeixo la teva alteritat, les teves harmonies joculars,
tan diferents del meu reialme d’ira i dissonància.
Tu pots ser el meu emblema per al Cosmos.
A les associacions humanes, tal com deia Hobbes,
el signe que els escau és un monstre desgairat.

Qui va fixar la frase El cos polític?
Tots els Estats on hem viscut i els que la història ens reporta
han malviscut amb saluts repugnants, casos psicosomàtics,
tractats per sàdics o bé curanderos xerraires i cars.
Quan llegeixo els diaris, Tu sembles un Adonis.

El Temps, Tu i jo ho sabem, et marcirà, i ja ara tinc por
d’aquest nostre divorci; n’he vist alguns de terrorífics.
Recorda això: quan Le Bon Dieu t’ordeni “deixa’l”,
per favor, per favor, pel bé d’Ell i pel Meu, no facis cas
dels meus penosos “no’s”, i fot el camp de pressa.

Posted on

Daffodils. Wordsworth. 1804

I wandered lonely as a cloud
That floats on high o’er vales and hills,
When all at once I saw a crowd,
A host of golden daffodils;
Beside the lake, beneath the trees,
Fluttering and dancing in the breeze.

Continuous as the stars that shine
and twinkle on the Milky Way,
They stretched in never-ending line
along the margin of a bay:
Ten thousand saw I at a glance,
tossing their heads in sprightly dance.

The waves beside them danced; but they
Out-did the sparkling waves in glee:
A poet could not but be gay,
in such a jocund company:
I gazed—and gazed—but little thought
what wealth the show to me had brought:

For oft, when on my couch I lie
In vacant or in pensive mood,
They flash upon that inward eye
Which is the bliss of solitude;
And then my heart with pleasure fills,
And dances with the daffodils.

Posted on

Of the Surface of Things

I

In my room, the world is beyond my understanding;
But when I walk I see that it consists of three or four
hills and a cloud.

II

From my balcony, I survey the yellow air,
Reading where I have written,
“The spring is like a belle undressing.”

III

The gold tree is blue,
The singer has pulled his cloak over his head.
The moon is in the folds of the cloak.

 

Harmonium (1923)

Posted on

Ray Bradbury. The Martians were there

Ray Bradbury. The Martian Chronicles. 1950

“I’ve always wanted to see a Martian,” said Michael. “Where are they, Dad? You promised.”

“There they are,” said Dad, and he shifted Michael on his shoulder and pointed straight down.

The Martians were there. Timothy began to shiver.

The Martians were there—in the canal—reflected in the water. Timothy and Michael and Robert and Mom and Dad.

The Martians stared back up at them for a long, long silent time from the rippling water …

Posted on

Pär Lagerkvist. L’absència de Déu.

Qui ets tu, que has omplert el meu cor de la teva absència?

(en una postal que hom es podia endur a l’església de St.François a Lausanne)

Pär Lagerkvist

“If you believe in god and no god exists
then your belief is an even greater wonder.
Then it is really something inconceivably great.

Why should a being lie down there in the darkness crying to someone who does not exist?
Why should that be?
There is no one who hears when someone cries in the darkness. But why does that cry exist?”

Posted on

Kavafis. Viatge a Ítaca

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d’aventures, ple de coneixences.
Els Lestrígons i els Cíclops,
l’aïrat Posidó, no te n’esfereeixis:
són coses que en el teu camí no trobaràs,
no, mai, si el pensament se’t manté alt, si una
emoció escollida
et toca l’esperit i el cos alhora.
Els Lestrígons i els Cíclops,
el feroç Posidó, mai no serà que els topis
si no els portes amb tu dins la teva ànima,
si no és la teva ànima que els dreça davant teu.

Has de pregar que el camí sigui llarg.
Que siguin moltes les matinades d’estiu
que, amb quina delectança, amb quina joia!
entraràs en un port que els teus ulls ignoraven;
que et puguis aturar en mercats fenicis
i comprar-hi les bones coses que s’hi exhibeixen,
corals i nacres, mabres i banussos
i delicats perfums de tota mena:
tanta abundor com puguis de perfums delicats;
que vagis a ciutats d’Egipte, a moltes,
per aprendre i aprendre dels que saben.

Sempre tingues al cor la idea d’Ítaca.
Has d’arribar-hi, és el teu destí.
Però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys
i que ja siguis vell quan fondegis a l’illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que t’hagi de dar riqueses Ítaca.

Ítaca t’ha donat el bell viatge.
Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo.
Res més no té que et pugui ja donar.

I si la trobes pobra, no és que Ítaca t’hagi enganyat.
Savi com bé t’has fet, amb tanta experiència,
ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques.”

(versió de Carles Riba)

Posted on

Cant Espiritual. Maragall

Cant espiritual

Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira
amb la pau vostra a dintre de l’ull nostre,
què més ens podeu da’ en una altra vida?

Per’xò estic tan gelós dels ulls i el rostre
i el cos que m’heu donat, Senyor, i el cor
que s’hi mou sempre … i temo tant la mort!

Amb quins altres sentits me’l fareu veure,
aquest cel blau damunt de les muntanyes
i el mar immens i el sol que pertot brilla?
Deu-me en aquests sentits l’eterna pau
i no voldré més cel que aquest cel blau.

Aquell que a cap moment li digué “Atura’t”
sinó al mateix que li dugué la mort,
jo no l’entenc, Senyor; jo que voldria
aturar tants moments de cada dia
per fe’ls eterns dins del meu cor!…

O és que aquest “fe’ etern” és ja la mort?
Mes llavores la vida què seria?
Fóra ombra només del temps que passa,
la il·lusió del lluny i de l’aprop
i el compte de lo molt i el poc i el massa,
enganyador, perquè ja tot ho és tot?

Tant se val! Aquest món, sia com sia,
tan divers, tan extens, tan temporal;
aquesta terra, amb tot lo que s’hi cria,
és ma pàtria, Senyor; i no podria
ésser també una pàtria celestial?

Home só i és humana ma mesura
per tot quant puga creure i esperar:
si ma fe i ma esperança aquí s’atura,
me’n fareu una culpa més enllà?

Més enllà veig el cel i les estrelles
i encara allí voldria ser-hi hom:
si heu fet les coses a mos ulls tan belles,
si heu fet mos ulls i mos sentits per elles,
per què aclucà’ls cercant un altre com?

Si per mi com aquest no n’hi haurà cap!
Ja ho sé que sou, Senyor; pro on sou, qui ho sap?
Tot lo que veig se vos assembla en mi …
Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí.

I quan vinga aquella hora de temença
en que s’acluquin aquests ulls humans,
obriu-me’n, Senyo’, uns altres de més grans
per contemplar la vostra faç immensa.
sia’m la mort una major naixença!

 

Posted on

Sobre los huesos de los muertos. Tokarczuk, Olga

Sobre los huesos de los muertos (Hotel de las letras)
Cap Déu omniscient podria suportar tan de dolor
– p 35 | location 531-536 | Added on Thursday, 13 July 2017 13:33:18

Eso pensaba al cantar, pero, en el fondo nunca creí en ningún tipo de distribución personal de la Luz. Ningún Dios se ocupa de eso, ningún contador celestial. Sería difícil que una persona soportara tanto sufrimiento, especialmente para alguien omnisciente, creo que se desintegraría bajo la presión de ese dolor, a menos de que se hubiera pertrechado con anterioridad tras algún mecanismo de defensa, como el ser humano. Sólo una máquina sería capaz de cargar con todo el dolor del mundo. Sólo una maquinaria sencilla, efectiva y justa. Pero como todo tenía que funcionar de manera mecánica, nuestras oraciones eran innecesarias.

M’imagino que surto del meu propi cos

– p 58 | location 876-881 | Added on Friday, 14 July 2017 12:16:10

A veces tengo la impresión de que estoy construida únicamente con los síntomas de enfermedad, de que soy un fantasma hecho de dolor. Cuando no consigo reponerme, imagino que en el estómago, desde el cuello hasta el perineo, tengo una cremallera y que la voy abriendo lentamente, de arriba abajo. Y después saco las manos de las manos, las piernas de las piernas y la cabeza de la cabeza. Que salgo de mi propio cuerpo y éste cae como un montón de ropa vieja. Soy pequeña y delicada, casi transparente. Mi cuerpo es como el de una medusa: blanco, lechoso, fosforescente. Sólo esa fantasía es capaz de proporcionarme cierto alivio. Me ayuda a liberarme también.

No tenim informació sobre el nostre propi cos

– p 72 | location 1103-1113 | Added on Saturday, 15 July 2017 13:57:23

Tengo una teoría. Que nuestro cerebelo no esté conectado apropiada y convenientemente con nuestro cerebro es la mayor pifia de nuestra programación. Fuimos mal diseñados. Deberían sustituirnos por un modelo distinto. Si tuviéramos el cerebelo unido con el cerebro poseeríamos un conocimiento completo sobre nuestra anatomía, sobre aquello que sucede en el interior de nuestro cuerpo. Oh, nos diríamos, ha descendido el nivel de potasio en la sangre. Algo lastima a la tercera vértebra cervical. Hoy no anda muy bien la presión sistólica, hay que salir a hacer ejercicio, con los huevos a la mayonesa de ayer el nivel de colesterol está por encima de lo normal, así que debo cuidar más lo que como. Habitamos el cuerpo, ese equipaje molesto; en realidad no sabemos nada de él y necesitamos emplear diferentes herramientas a fin de conocer sus procesos más sencillos. La última vez que el médico quiso saber qué pasaba en mi estómago me pidió que me hiciera una gastroscopia, lo cual me pareció un escándalo. Tuve que tragarme un tubo muy grueso y sólo entonces, con ayuda de una cámara, el interior de mi estómago se hizo visible. La única herramienta que nos han regalado como premio de consolación, tosca y primitiva, es el dolor. Si existen los ángeles, se estarán partiendo de risa con nosotros: recibieron un cuerpo y no saben nada de él. Se los dieron sin instrucciones de uso.

Imaginant els pensaments dels altres a l’església
– p 199 | location 3048-3065 | Added on Wednesday, 19 July 2017 08:43:56

De vez en cuando me da por entrar en la iglesia y sentarme tranquilamente entre la gente. Siempre me ha gustado el hecho de que la gente se reúna y no deban hablar unos con otros, pues si pudieran hacerlo no tardarían en contarse tonterías o chismes, inventarían historias y presumirían de esto y aquello. Y así se ven obligados a sentarse en hileras, a sumirse en sus pensamientos, a pasar revista a lo sucedido en los últimos tiempos y a imaginar qué puede suceder más adelante. Y de esa forma controlan sus vidas. Al igual que todos los demás, solía sentarme en una banca y sumirme en una especie de duermevela. Pensaba perezosamente, como si los pensamientos llegaran desde fuera de mí misma, desde las cabezas de otras personas, o incluso desde las angelicales cabezas de madera situadas en las proximidades. Siempre imaginaba algo nuevo, diferente de lo que me venía a la cabeza cuando pensaba en casa. Desde ese punto de vista, la iglesia era un buen lugar. A veces tenía la sensación de que allí podía leer los pensamientos de los demás con sólo desearlo. En varias ocasiones me pareció oír los pensamientos de los otros en mi cabeza: «¿Qué haremos con el nuevo papel tapiz en el dormitorio, qué dibujo elegir, es mejor algo completamente liso o con un ligero estampado?». «El dinero en la cuenta tiene un interés muy bajo, otros bancos ofrecen mejores condiciones, el lunes debo ir a examinar qué ofertas tienen y llevar el dinero.» «¿De dónde ha sacado el dinero aquélla?» «¿Cómo se puede permitir todo lo que lleva puesto? Supongo que no comen y todo lo que ganan se lo gastan en modelitos para ella…» «¡Hay que ver lo que ha envejecido ése, cuántas canas! Y pensar que era el hombre más atractivo del pueblo. ¿Y ahora qué? Es una ruina…» «Se lo diré al médico directamente: quiero una baja…» «Jamás, jamás de los jamases aceptaría una cosa así, no voy a permitir que me traten como a un niño…» ¿Y qué tendría que haber de malo en ese tipo de pensamientos? ¿Acaso tengo yo otros? Menos mal que aquel Dios, si es que existía, o incluso si no existía, nos concedía un lugar para pensar con tranquilidad, quizás en eso consiste la oración: pensar en paz, no desear nada, no pedir nada; simplemente poner orden en la propia cabeza. Con eso debería bastar.

Posted on

As You Like It. Shakespeare

 

qe

As You Like It

a

As You Like It

The word is a stage
[II. vii. 139]

All the worl’s a stage,
And all the men and women merely players:
They have their exits and their entrances;
And one man in his time plays many parts,
His acts being seven ages. At first the infant,
Mewing and puking in the nurse’s arms.
And then the whining school-boy, with his satchel
And shining morning face, creeping like snail
Unwillingly to school. And then the lover
Sighing like furnace, with a woeful ballad
Made to his mistress’ eyebrow. Then a soldier,
Full of strange oaths, and bearded like the pard,
Jealous in honour, sudden and quick in quarrel,
Seeking the bubble reputation
Even in the cannon’s mouth. And then the justice,
In fair round belly with good capon lined,
With eyes severe, and beard of formal cut,
Full of wise saws and modern instances,
And so he plays his part. The sixth age shifts
Into the lean and slippered pantaloon
Woth spectacles on nose and pouch on side,
His youthful hose well saved a world too wide
For his shrunk shank; and his big manly voice,
Turning again toward childish treble, pipes
And whistles in his sound. Last scene of all,
That ends this strange eventful history,
Is second childishness and mere oblivion,
Sans teeht, sans eyes, sans taste, sans everything.

dsa

 

Posted on

Ulysses. Joyce

sad

L’aigua del Roundwood,

L’aixeta i l’aigua del Roundwood reservoir

What did Bloom do at the range?

He removed the saucepan to the left hob, rose and carried the iron kettle to the sink in order to tap the current by turning the faucet to let it flow.

Did it flow?

Yes. From Roundwood reservoir in county Wicklow of a cubic capacity of 2400 million gallons, percolating through a subterranean aqueduct of filter mains of single and double pipeage constructed at an initial plant cost of 5 pounds per linear yard by way of the Dargle, Rathdown, Glen of the Downs and Callowhill to the 26 acre reservoir at Stillorgan, a distance of 22 statute miles, and thence, through a system of relieving tanks, by a gradient of 250 feet to the city boundary at Eustace bridge, upper Leeson street, though from prolonged summer drouth and daily supply of 12 1/2 million gallons the water had fallen below the sill of the overflow weir for which reason the borough surveyor and waterworks engineer, Mr Spencer Harty, C. E., on the instructions of the waterworks committee had prohibited the use of municipal water for purposes other than those of consumption (envisaging the possibility of recourse being had to the impotable water of the Grand and Royal canals as in 1893) particularly as the South Dublin Guardians, notwithstanding their ration of 15 gallons per day per pauper supplied through a 6 inch meter, had been convicted of a wastage of 20,000 gallons per night by a reading of their meter on the affirmation of the law agent of the corporation, Mr Ignatius Rice, solicitor, thereby acting to the detriment of another section of the public, selfsupporting taxpayers, solvent, sound.

What in water did Bloom, waterlover, drawer of water, watercarrier, returning to the range, admire?

Its universality: its democratic equality and constancy to its nature in seeking its own level: its vastness in the ocean of Mercator’s projection: its unplumbed profundity in the Sundam trench of the Pacific exceeding 8000 fathoms: the restlessness of its waves and surface particles visiting in turn all points of its seaboard: the independence of its units: the variability of states of sea: its hydrostatic quiescence in calm: its hydrokinetic turgidity in neap and spring tides: its subsidence after devastation: its sterility in the circumpolar icecaps, arctic and antarctic: its climatic and commercial significance: its preponderance of 3 to 1 over the dry land of the globe: its indisputable hegemony extending in square leagues over all the region below the subequatorial tropic of Capricorn: the multisecular stability of its primeval basin: its luteofulvous bed: its capacity to dissolve and hold in solution all soluble substances including millions of tons of the most precious metals: its slow erosions of peninsulas and islands, its persistent formation of homothetic islands, peninsulas and downwardtending promontories: its alluvial deposits: its weight and volume and density: its imperturbability in lagoons and highland tarns: its gradation of colours in the torrid and temperate and frigid zones: its vehicular ramifications in continental lakecontained streams and confluent oceanflowing rivers with their tributaries and transoceanic currents, gulfstream, north and south equatorial courses: its violence in seaquakes, waterspouts, Artesian wells, eruptions, torrents, eddies, freshets, spates, groundswells, watersheds, waterpartings, geysers, cataracts, whirlpools, maelstroms, inundations, deluges, cloudbursts: its vast circumterrestrial ahorizontal curve: its secrecy in springs and latent humidity, revealed by rhabdomantic or hygrometric instruments and exemplified by the well by the hole in the wall at Ashtown gate, saturation of air, distillation of dew: the simplicity of its composition, two constituent parts of hydrogen with one constituent part of oxygen: its healing virtues: its buoyancy in the waters of the Dead Sea: its persevering penetrativeness in runnels, gullies, inadequate dams, leaks on shipboard: its properties for cleansing, quenching thirst and fire, nourishing vegetation: its infallibility as paradigm and paragon: its metamorphoses as vapour, mist, cloud, rain, sleet, snow, hail: its strength in rigid hydrants: its variety of forms in loughs and bays and gulfs and bights and guts and lagoons and atolls and archipelagos and sounds and fjords and minches and tidal estuaries and arms of sea: its solidity in glaciers, icebergs, icefloes: its docility in working hydraulic millwheels, turbines, dynamos, electric power stations, bleachworks, tanneries, scutchmills: its utility in canals, rivers, if navigable, floating and graving docks: its potentiality derivable from harnessed tides or watercourses falling from level to level: its submarine fauna and flora (anacoustic, photophobe), numerically, if not literally, the inhabitants of the globe: its ubiquity as constituting 90 percent of the human body: the noxiousness of its effluvia in lacustrine marshes, pestilential fens, faded flowerwater, stagnant pools in the waning moon.

Posted on

Nabokov. Speak Memory. Cosmic synchronization

 

Cosmic synchronization

But then, in a sense, all poetry is positional: to try to express one’s position in regard to the universe embraced by consciousness, is an immemorial urge. The arms of consciousness reach out and grope, and the longer they are the better. Tentacles, not wings, are Apollo’s natural members. Vivian Bloodmark, a philosophical friend of mine, in later years, used to say that while the scientist sees everything that happens in one point of space, the poet feels everything that happens in one point of time. Lost in thought, he taps his knee with his wandlike pencil, and at the same instant a car (New York license plate) passes along the road, a child bangs the screen door of a neighboring porch, an old man yawns in a misty Turkestan orchard, a granule of cinder-gray sand is rolled by the wind on Venus, a Docteur Jacques Hirsch in Grenoble puts on his reading glasses, and trillions of other such trifles occur—all forming an instantaneous and transparent organism of events, of which the poet (sitting in a lawn chair, at Ithaca, N.Y.) is the nucleus.

That summer I was still far too young to evolve any wealth of “cosmic synchronization” (to quote my philosopher again). But I did discover, at least, that a person hoping to become a poet must have the capacity of thinking of several things at a time. In the course of the languid rambles that accompanied the making of my first poem, I ran into the village schoolmaster, an ardent Socialist, a good man, intensely devoted to my father (I welcome this image again), always with a tight posy of wild flowers, always smiling, always perspiring. While politely discussing with him my father’s sudden journey to town, I registered simultaneously and with equal clarity not only his wilting flowers, his flowing tie and the blackheads on the fleshy volutes of his nostrils, but also the dull little voice of a cuckoo coming from afar, and the flash of a Queen of Spain settling on the road, and the remembered impression of the pictures (enlarged agricultural pests and bearded Russian writers) in the well-aerated classrooms of the village school which I had once or twice visited; and—to continue a tabulation that hardly does justice to the ethereal simplicity of the whole process—the throb of some utterly irrelevant recollection (a pedometer I had lost) was released from a neighboring brain cell, and the savor of the grass stalk I was chewing mingled with the cuckoo’s note and the fritillary’s takeoff, and all the while I was richly, serenely aware of my own manifold awareness.

Posted on

P.K. Dick. Penfield Mood Organ

A “Do Androids Dream of Electric Sheep? ” (1968) P.K. Dick concep un dispositiu, el Penfield Mood Organ, que envia ones que modifiquen el nostre estat d’ànim i es pot programar per endavant. El nom estaria basat en el neuròleg Wilder Penfield.

Un intent de simular-ho per twitter.

L’aplicació Moodrise (Android Iphone) intenta fer el mateix

Extract from Do Androids Dream of Electric Sheep? by Philip K. Dick (1968)
Chapter 1

A merry little surge of electricity piped by automatic alarm from the mood organ beside his bed awakened Rick Deckard. Surprised — it always surprised him to find himself awake without prior notice — he rose from the bed, stood up in his multicolored pajamas, and stretched. Now, in her bed, his wife Iran opened her gray, unmerry eyes, blinked, then groaned and shut her eyes again.

“You set your Penfield too weak”, he said to her. “I’ll reset it and you’ll be awake and — ”

“Keep your hand off my settings.” Her voice held bitter sharpness. “I don’t want to be awake.”

He seated himself beside her, bent over her, and explained softly. “If you set the surge up high enough, you’ll be glad you’re awake; that’s the whole point. At setting C it overcomes the threshold barring consciousness, as it does for me.” Friendlily, because he felt well-disposed toward the world — his setting had been at D — he patted her bare, pale shoulder.

“Get your crude cop’s hand away,” Iran said.

“I’m not a cop.” He felt irritable, now, although he hadn’t dialed for it.

“You’re worse,” his wife said, her eyes still shut. “You’re a murderer hired by the cops.”

“I’ve never killed a human being in my life.” His irritability had risen, now; had become outright hostility.

Iran said, “Just those poor andys.”

“I notice you’ve never had any hesitation as to spending the bounty money I bring home on whatever momentarily attracts your attention.” He rose, strode to the console of his mood organ. “Instead of saving,” he said, “so we could buy a real sheep, to replace that fake electric one upstairs. A mere electric animal, and me earning all that I’ve worked my way up to through the years.” At his console he hesitated between dialing for a thalamic suppressant (which would abolish his mood of rage) or a thalamic stimulant (which would make him irked enough to win the argument).

“If you dial,” Iran said, eyes open and watching, “for greater venom, then I’ll dial the same. I’ll dial the maximum and you’ll see a fight that makes every argument we’ve had up to now seem like nothing. Dial and see; just try me.” She rose swiftly, loped to the console of her own mood organ, stood glaring at him, waiting.

He sighed, defeated by her threat. “I’ll dial what’s on my schedule for today.” Examining the schedule for January 3, 2021, he saw that a businesslike professional attitude was called for. “If I dial by schedule,” he said warily, “will you agree to also?” He waited, canny enough not to commit himself until his wife had agreed to follow suit.

“My schedule for today lists a six-hour self-accusatory depression,” Iran said.

“What? Why did you schedule that?” It defeated the whole purpose of the mood organ. “I didn’t even know you could set it for that,” he said gloomily.

“I was sitting here one afternoon,” Iran said, “and naturally I had turned on Buster Friendly and His Friendly Friends and he was talking about a big news item he’s about to break and then that awful commercial came on, the one I hate; you know, for Mountibank Lead Codpieces. And so for a minute I shut off the sound. And I heard the building, this building; I heard the — ” She gestured.

“Empty apartments,” Rick said. Sometimes he heard them at night when he was supposed to be asleep. And yet, for this day and age a one-half occupied conapt building rated high in the scheme of population density; out in what had been before the war the suburbs one could find buildings entirely empty… or so he had heard. He had let the information remain secondhand; like most people he did not care to experience it directly.

“At that moment,” Iran said, “when I had the TV sound off, I was in a 382 mood; I had just dialed it. So although I heard the emptiness intellectually, I didn’t feel it. My first reaction consisted of being grateful that we could afford a Penfield mood organ. But then I realized how unhealthy it was, sensing the absence of life, not just in this building but everywhere, and not reacting — do you see? I guess you don’t. But that used to be considered a sign of mental illness; they called it ‘absence of appropriate affect.’ So I left the TV sound off and I sat down at my mood organ and I experimented. And I finally found a setting for despair.” Her dark, pert face showed satisfaction, as if she had achieved something of worth. “So I put it on my schedule for twice a month; I think that’s a reasonable amount of time to feel hopeless about everything, about staying here on Earth after everybody who’s smart has emigrated, don’t you think?”

“But a mood like that,” Rick said, “you’re apt to stay in it, not dial your way out. Despair like that, about total reality, is self-perpetuating.”

“I program an automatic resetting for three hours later,” his wife said sleekly. “A 481. Awareness of the manifold possibilities open to me in the future; new hope that — ”

“I know 481,” he interrupted. He had dialed out the combination many times; he relied on it greatly. “Listen,” he said, seating himself on his bed and taking hold of her hands to draw her down beside him, “even with an automatic cutoff it’s dangerous to undergo a depression, any kind. Forget what you’ve scheduled and I’ll forget what I’ve scheduled; we’ll dial a 104 together and both experience it, and then you stay in it while I reset mine for my usual businesslike attitude. That way I’ll want to hop up to the roof and check out the sheep and then head for the office; meanwhile I’ll know you’re not sitting here brooding with no TV.” He released her slim, long fingers, passed through the spacious apartment to the living room, which smelled faintly of last night’s cigarettes. There he bent to turn on the TV.

From the bedroom Iran’s voice came. “I can’t stand TV before breakfast.”

“Dial 888,” Rick said as the set warmed. “The desire to watch TV, no matter what’s on it.”

“I don’t feel like dialing anything at all now,” Iran said.

“Then dial 3,” he said.

“I can’t dial a setting that stimulates my cerebral cortex into wanting to dial! If I don’t want to dial, I don’t want to dial that most of all, because then I will want to dial, and wanting to dial is right now the most alien drive I can imagine; I just want to sit here on the bed and stare at the floor.” Her voice had become sharp with overtones of bleakness as her soul congealed and she ceased to move, as the instinctive, omnipresent film of great weight, of an almost absolute inertia, settled over her.

He turned up the TV sound, and the voice of Buster Friendly boomed out and filled the room. ” — ho ho, folks. Time now for a brief note on today’s weather. The Mongoose satellite reports that fallout will be especially pronounced toward noon and will then taper off, so all you folks who’ll be venturing out — ”

Appearing beside him, her long nightgown trailing wispily, Iran shut off the TV set. “Okay, I give up; I’ll dial. Anything you want me to be; ecstatic sexual bliss — I feel so bad I’ll even endure that. What the hell. What difference does it make?”

“I’ll dial for both of us,” Rick said, and led her back into the bedroom. There, at her console, he dialed 594: pleased acknowledgment of husband’s superior wisdom in all matters. On his own console he dialed for a creative and fresh attitude toward his job, although this he hardly needed; such was his habitual, innate approach without recourse to Penfield artificial brain stimulation.

Chap22.

At the Penfield mood organ, Iran Deckard sat with her right index finger touching the numbered dial. But she did not dial; she felt too listless and ill to want anything: a burden which closed off the future and any possibilities which it might once have contained. If Rick were here, she thought, he’d get me to dial 3 and that way I’d find myself wanting to dial something important, ebullient joy or if not that then possibly an 888, the desire to watch TV no matter what’s on it.

UBIK: Un món on cal pagar per tot, els apartaments, suposo que de lloguer, demanen insertar monedes cada cop que s’obre la porta, la nevera, o per la neteja. Una vida simulada pels que estan en un estat de semivida. La competència entre els psíquis que poden saber què pensen els altres, els precogs i els que els inhibeixen.

Do androids dream of electric sheep. El Penfield Mood organ. Un món gairebé sense animals on tothom va amb la guia Sidney mirant què poden permetre’s. La màquina d’empatia on tots els ciutadans es connecten per sentir el que sent el seu líder i el conjunt de tots (p.449, p.557). El test Voigt-Kampf d’empatia per detectar els androides.

The Stigma of Palmer Eldricht. Translation drugs [ drogues per transportar-se, viure una estona en una realitat virtual] Els món virtuals alternatius compartits  on s’accedeix consumint una droga i situant-se en un entorn preparat. PP.Layouts. p.263. Accedir a una altra identitat com en les reencarnacions budistes p.307. Pagar diners per evolucionar artificialment i ser més intel·ligent, e-therapy p.288s. Cap.6 Crear un món alternatiu on viure-hi i poder fer-ne participar a voluntat a un altre, convertint-lo en un malson. Dr.Smile, una maleta que fa de psiquiatre automàtic. p.350 Quan un grup és a punt d’entrar en una hal·lucinació, poden triar l’escenari basant-se en un llibre com Moby Dick, després funny o sad version, després i l’estil serà segons Dalí, Picasso, o Giorgio da Chirico.  p.355 “Isn’t a miserable reality better than the most interesting illusion?” p. 418 Al final Palmer Eldricht és més que viure una hal·lucinació controlada per un altre, és un ens que infecta tots els éssers, els fa sentir el que vol i fins i tot. de manera intermitent, els canvia les mans, ulls i mandíbula, com els estigmes de Crist que apareixien en alguns sants.

 

Posted on

Agustí d’Hipona. Confessions

Llibre X. Els palaus de la memòria

And I come to the fields and spacious palaces of my memory, where are the treasures of innumerable images, brought into it from things of all sorts perceived by the senses. There is stored up, whatsoever besides we think, either by enlarging or diminishing, or any other way varying those things which the sense hath come to; and whatever else hath been committed and laid up, which forgetfulness hath not yet swallowed up and buried. When I enter there, I require what I will to be brought forth, and something instantly comes; others must be longer sought after, which are fetched, as it were, out of some inner receptacle; others rush out in troops, and while one thing is desired and required, they start forth, as who should say, “Is it perchance I?” These I drive away with the hand of my heart, from the face of my remembrance; until what I wish for be unveiled, and appear in sight, out of its secret place. Other things come up readily, in unbroken order, as they are called for; those in front making way for the following; and as they make way, they are hidden from sight, ready to come when I will. All which takes place when I repeat a thing by heart.

Posted on

JCJ Lectura

JCJ Arxius

Recorregut: Infantesa, Adolescència. Adult1. Adult2. Adult3.
Biblioteca illa deserta. Recursos museu

Infantesa

Contes, Pinotxo, Kasperle, Jim Botón i Lucas el Maquinista, Enid Blyton. Teban Sventon. Contes de fades d’Arthur Rackham. Stevenson La Illa del Tresor. Daniel Defoe Robinson Crusoe. Rebelión en la Granja. Explorant la biblioteca de casa.

Adolescència

Primeres lectures dels clàssics grecs, Juli Verne. Herman Hesse, El Lobo Estepario. Kafka. El llibre del Te. Explorant la biblioteca de casa, CPVE del carrer Gran, CPVE Sarrià sortint d’escola, Nova Biblioteca Lesseps (Enciclopèdia espasa, llibre alemany de manualitats). La llibreria Herder i llibreria Francesa. [majoria de textos en castellà per la dictadura]. Biblioteca de Sant Pau. Universitat amb els discos.

Adult 1, 1982-1999

Començo a recollir cites. Poesia catalana, policíaques, clàssics grecs de drama i lírica amb cites anotades en paper i després a l’ordinador, Italo Calvino 1. La illa del Tresor llegida a les nenes. Mirant grans llibreries en els viatges a París, Londres o Alemanya. El nom de la rosa.[formació de la biblioteca, compra intensa de llibres] [la sensació de petitesa a la biblioteca de lletres de la universitat]

 

1997
Contes curts de Kapeck, Musil, l’home sense atributs. Conrad,  Victoria.
Puny de Déu Forsyte, el Lleó d’Àfrica Mahalouf. Cámara de Gas, El Jurado de Grisham. Llibres natura, El maestro de esgrima de Perez-Reverte. Antologia de Javier Marías.

1998
El quartet d’Alexandria, de Durrell, Memòries d’Adrià de M. Yourcenar, Chronos de Benford, Una antologia de Haikus japonesos, El diari de Nora Gil de Mercè Rius, La Peste de Camus, El corazón de las tinieblas de Conrad, La Veneziana de Nabokov, L’home que calculava de Malba Tahan(N), Mañana en la batalla piensa en mi, de Javier Marías, Ors, Oceanografia del tedi.

1999
Mrs Dalloway de Virginia Woolf. La Bíblia, llibres de l’apocalipsi, Job, Tòbit. Diderot, Jacques le Fataliste. Proust, Du coté de chez Swann. Lorca i Antología de la poesía castellana. Montalban: Carvalho. 7 anys al Tibet; Laura Pérez Esquivel, Como el agua para el chocolate. Harry Potter i la pedra filosofal. La forense Kay Scarpetta.

Adult 2 . 2000-2011

Lectura del quijote a la Mancha, Shakespeare en bici per Lleida completat en anys posteriors, Proust, Nabokov. Poesia xinesa. [transició a llegir només en català i anglès, en castellà només originals]

2000
El Quijote al viatge a la Mancha, primera vegada que dedico temps en exclusiva a llegir. Proust, À la Recherche du temps perdu. Tabucchi, Sostiene Pereira.
Poesia: Kavafis i Pessoa. Harry Potter 2 i 3, ciència ficció de Ender, el Médico de Noah Gordon, les excel·lents novel·les de la Kay Scarpetta, Christian Jacq. Llibre de vestimenta masculina pel bagul escriptori de viatge de Stravinsky.

2001
Completo “À la recherche du temps perdu” de Proust, La Prisonnière a l’hivern, Albertine Disparue a la primavera i Le temps retrouvé a l’estiu.  El monte Ararat de Yamad Kemal i uan antologia de les 1001 nits a propòsit del viatge a Turquia. L’antologia de contes sobre cavalls i la crítica literària de Harod Bloom. Novel·les policíaques de Montalbano, PD James, Mary Higgins. El Harry Potter 4.

2002
Italo Calvino: Les ciutats invisibles. Arundanati Roy: El déu de les coses petites. Quim Monzó: Contes. Franz Kafka: La metamorfosi. T.Harris: Hannibal. Saul Bellow: Ravelstein. Xavier Benguerel: Icaria, Icaria. Stendhal: Le Rouge et le noir. Nabokov: Ada o l’ardor. Tanizaki: Elogio de la sombra. Steiner: Nostalgias del absoluto. Chesterton: Father Brown. Antologia de Haikus.
PDJames: Pecado original, Sabor a muerte. Ann Perry: Los escándalos de Fleet Street. PD James: Sabor a muerte. Forsythe: El manifest negre.  Reverte: La Carta Esférica. Chester Himes. Elizabeth George. Donna Leon: Guido Brunetti.

2003
Cites de Sòfocles. Shakespeare (Romeo and Juliet, Richard II, Summer’s Midnight Dream, The merchant of Venice, King John).
Saul Bellow (L’autèntica), Paul Auster (trilogia de NY), contes de Raymond Carver, Sinuhe, Nagib Mahfouz, Guerau de Liost, Artur Schnitzler (Traumvolle, Srta. Elsa), Versions de poesia antiga de Segimon Serrallonga, lectura Haikus, Pere Schlémil, Helen Hanff (84 Charing Cross), Juniziro Tanizaki (la clau), El Incal, Conrad (Nostromo), Celan. Como ver la arquitectura de Bruno Zevi.
Polis (Scarpetta, Camilleri, E. George, Forsythe, Mendell, Sapowski, PD James, Stanislaw Lem),

2004
Shakespeare: Henry IV a la tardor, Henry V el maig, Much Ado about Nothing, El rei Lear, La tempestat, As you like it. Nabokov, Parla memòria, L’encantador, Pnin, Foc Pàl·lid. El Contrabaix de Susskind, Vides d’animals de Coetze. Sebald, Vértigo. Cercas, Soldados de Salamina. Borges, Aleph. Poesia: Benguerel, William Carlos Williams, Ted Hughes. Walt Whitman. Sara Paretski,  Bruixes de Terry Pratchet. PD James. John le Carré, el Jardiner Constant, Patrick O’brien. Patricia Highsmith, Tom Ripley. Chandler, la dama del llac. Simenon, l’home que veia passar els trens.   El Codi da Vinci. New Yorker. Una edició antiga de “tres anglesos s’esbargeixen”, Catalunya des de l’aire.

2005
Shakespeare: Twelfth night, Juli Cesar, Hamlet.  Odes de Píndar. Nabokov: Parla memòria (per segona vegada), Contes. Coetzee Esperant els bàrbars. Poesia xinesa. El somni de les mansions vermelles, Històries del Jutge Dee (Van Gullik). Llibre “Maquinaria pesada”. La Sombra del viento. Petros Markaris.  PDJames. Autostopista galàctic, Harry Potter.

2006
Els aforismes de Zurau de Kafka (regal de la Maria). Memòries d’una Geisha. Reprenc la lectura de Shakespeare: Troilus i cressida, Està bé si acaba bé, Mesura per mesura a Londres, Othello a casa, el rei Lear i Macbeth a Santander.
Japó: Botchan de Natsume Soseki, Lord of Musashi de Tanizaki Junichiro, Norwegian Wood de Murakami Haruki.
Policíaques de Mankell, Rayuela de Cortázar. I en literatura americana, Seize the day i Augie March de Saul Bellow, i el Sebastian Knight de Nabokov.

2007
He acabat de llegir totes les obres de Shakespeare, Antony i Cleopatra, Coriolà, Timó d’Atenes, Pericles, Cymbeline, Un Conte d’Hivern, La tempesta, Enric VIII. Dumas, Els tres mosqueters. Tales of Tao Immortal. Yukio Mishima, El rumor del oleaje. .Dickens, Picwick. Hoffman. L’elixir del diable. Chrétien de Troyes, El Graal. Lahiri, Jhumpa, L’intèrpret d’emocions (Índia que viu als USA). Paul Auster, Brooklyn Folies. Nature Girl. Flaubert, Mme Bovary, Flaubert. Salinger, el guardià del camp de sègol. Rabelais, Gargantua i Pantagruel., William Dalrymple, La ciutat dels Djinns . Orhan Pamuk, Rojo..Mahabarata, Narayan. Poesia de Tagore.
McCallsmith, Friends lovers and chocolate. Ian McEwan, Saturday. Margaret Truman, Muder at Union Station. Noll, Ingrid Die Aphotekarin. Connolly mujer cemento, Andreu Martin, Les claus.
Jeff Hoke Museum Lost Wonder. Confessió PLluis.

2008
Kafka America, Grossman, Vida y destino, Kafka, el procés. Joyce, Portrait of the artist as a young man, Ulysses. Luisa Castro, la segunda mujer. Erich Kästner, Emil und die detektive. / Noah Gordon, El celler. Contes de Nete, Frank Schatzing, Contes de Salinger, Der Schneeman. Noveles policíaques en alemany, acabat Tatort, Joyce, Teresa Solana, Crim imperfecte. / Poesia Angel Gonzalez. Els Codexs.

2009
Llull. Llibre de meravelles. Goethe, FAUST (decebedor). Francesc Pujols, Hiparxiologi. Robert Burton, Anatomy of melancholy. BALLARD, Vermilion Sands. Julian Barnes Talking. VilaMatas, el libro asesino. Delibes La sombra del ciprés es alargada. Philipp K Dick. The Three Stygmata of Palmer Eldritch. Roberto Bolaño. Los detective salvajes (que abandono). Cortázar, el perseguidor. Isabel Allende Casa Espiritus. Melville, Bartleby, Narracions curtes, Benito Cereno, Las Encantadas.L’elegància de l’eriçó, Muriel Barbery. Narracions curtes. Policíaques. Perú: policiaca, Fernando Ampuero. Bryce Echenique: Un mundo para Julius. Ernesto Ferrini, La tristeza de los burros. Vargas Llosa: Pantaleon y las Visitadoras.
Poesia: Vicent Andrés Estellés, Coral Romput.

2010
KSP Saturn o la Melanconia. Gènesi, Èxode, Levític. Els Elements, llibre de química. Colonna, El somni de Polífilo. Steiner, 10 raons per a la tristesa del pensament. Sum Eagleman.
Melville, Billy Budd. Karin Michaels, Bibi, una noia del nord. Màrius Torres, Poesia. Ballard Cocaïne Nights. Murakami. Córrer. Jesús Moncada, Camí de Sirga. Ian Rankin. Mccallsmith, 44 Scotland st. Alice Munro.
Rússia: Tchejov, narracions, el nen, Kashtanka. Montserrat Roig, l’agulla daurada. Gogol, Històries de st. Petersburg, Nevsky Prospekt. Pushkin, Narracions.

2011
Tornant de Rússia: Pushkin, Narracions. Boris Akunin, La conspiración de Moscú. Bulgakov, El maestro y la margarita. Antologia de poesia russa, llibret. Contes de Thekhov. Tot Salvat Papasseit i l’antologia de Maragall. Murakami, De què parlo quan parlo de córrer.  Els dos Incals. He mirat al balcó el llibre sobre l’Evolució. De Maistre, Voyage Autour de Ma Chambre. James Ellroy, Desierto. Michael Connelly. El psicoanalista. Melville, Moby Dick, m’ha costat temps, l’he acabat a l’estiu.
Assaigs importants: Pogue Harrison, Essay on gardens. Mnemosyne d’Aby Warburg. Steiner, Errata. Herman Hesse. Projecte de llegir la Bíblia, llibre de Job.

Adult 3 2012-2027

[Kindle] [les llibreries han deixat de semblar portes a móns desconeguts, camins a seguir i semblen només habitacions  que ja he recorregut i que en general, no m’aportaran gaire. Amb l’excepció de la Britànica, miro més internet i la wikipèdia que no pas consulto la biblioteca]
Burton anatomy of Melancholy, El somni de Polífilo, Gorssman Vida y destino, Lectura de la Divina Comèdia en 3 dies a Barcelona, Les metamorfosis d’Ovidi, alícia en Terra de meravelles. Borges. El Canon Pali.
Tardes llegint poesia xinesa a la terrassa.

Intent de memoritzar poesies. Els quaderns de butxaca

2012
Haurà estat l’any del Kindle i de la subscripció al NewYorker.
Spinoza. Etica. Bloom, Donde está la sabiduría, Alex Ross: The rest is noise. Karen Armstrong: Una historia de Dios. Bíblia: Llibres sapiencials, Isaias, Proverbis. L Foix, diari de 1918.
Kerouac: On the road, The Dharma Bums. Shibumi, Trevanian, L Don Winslow, Satori. Ubik de PKDick. Negra nòrdica. Per Islàndia: sagues i Harold Laxness.

2013
La Divina Comedia. Les Confessions de S. Agustí, manífics llibre X i XI sobre la memòria i el temps. Rousseau, Les reveries du promeneur solitaire.
Rilke. Espriu, cementiri de Sinera. Ariadna al laberint grotesc. Edicions d’Espriu i Ungaretti.
Abraham Verghese, Cutting for Stone. Karel Kapek, l’Any del jardiner. Sackleton, South. McallSmith, The Charming quirks of others. Jaume Cabré, Jo Confesso.China Mieville. La estación de la calle perdido. Yasutaka Tsutsui, conte angoixant. Don winslow, The Loo sanction, The power of the Dog. Scerbarenko. deKok, Assassinats a Amsterdam.

2014
Calvin i Hobbes, obra completa. Textos Pali sobre meditació a Tailàndia. Bree Wilson, Consider the Fork. Malraux, le Musee imaginaire. Poesia de Joan Vinyoli.

2015
Aprendre poesies de memòria a la feina (Thomas Hardy, Pere IV, Maragall). Lydia Davis (narracions curtes i molt depurades), Sándor Márai l’estranya, la gaviota. Roger Pol-Droit 101 experiencias de la vida cotidiana, Joel Dicker Harry Quebert (sobrevalorat). Jordi Cots Moner, La Convenció. Kenko no Chomei. Sant Juan de la Cruz. Nele Neuhaus. Schneeberger must sterben. Truman Capote, Breakfast at Tiffanys. Sergi Pàmies, contes. Trollope The trhree Clerks. Chester Himes, Blind man with a Pistol. Edmund Crispin, mosca dorada. Maj Sjöwall, El hombre que se esfumó. Alex Lemaitre.

2016
Lectures: Kamo no Chomei Hojoki, Kenko Essays on Idleness, Liu Cixin Three Body problem, Lewis Carroll, Alice in Wonderland [lectura per Barcelona], Flannery Oconnor , Italo Calvino. Les ciutats invisibles. I racconti , Robert Galbraith: Cormoran Strike, Neruda i Borges a la Patagònia.

2017
La gran lectura de l’any han estat els contes de Txékhov al llarg del viatge amb la furgo. A més, Natalia Ginzburg Le Piccole Vertu. Italo Svevo, La coscienza di Zeno, decebedor. Olga Tokarczuk, Sobre los huesos de los muertos, molt original. Stanislav. Lem Solaris. Mercè Rodoreda, Mirall Trencat. Sherman Alexie. Golem, Isaac Bashevis Singer.
Samanta Sweblin, Julian Barnes Nothing to be frightened of. Alguns contes de Prudenci Bertrana. Nabokov, Transparent things. Eckart Tolle, El poder del ahora.
Policíaques: Philip Kerr, la trilogia de Berlin. PD James. Jo Nesbo i la sèrie de Harry Hole. Zigmund Miloscevsk,i fiscal Scazi.

2018
Assaig: Dawkins. The Selfish Gene. Epictet i Marc Aureli. Rebecca Solnit, A Field Guide to Getting Lost, Wanderlust. Camus, L’Étranger, Le mythe de Sysiphe, La Peste. jlBadal: les coses que realment han vist aquests ulls inexistents. Hawking a Brief History of Time. John Gray. The silence of animals.
Georges Perec: La Vie Mode d’Emploi. Benjamin Black i PD James amb la sèrie Dalgliesh. Alexander McCallSmith, The Sunday Philosophy series. Saramago, el Evangelio según Jesucristo.
Auden. Baudelaire, Les Fleurs du Mal. Josep Palau i Fabre, poesia. Wallace Stevens.

2019
Auden i Poesia Xinesa. Il Danubio, Claudio Magris.
À rebours, Huysman. Atlas Shrugged, Ayn Rand. Elena Ferrante. Israel: Batya Gur, Daniel Silva, Gabriel Allon.

2020
Poesia a la terrassa: Auden i Hölderlin. Lucreci, De la Natura. Steiner, The Poetry of thought. Douglas Adams Hitchhiker’s guide galaxy. Station eleven, Emily st Mandel. Conversations, Sally Rooney. A wrinkle in time, Madeleina l’Engle. Bend Sinister, Sebastian Knight Nobokov. Novel·les policíaques i de la cua de palla.

2021
Novel·les de la cua de palla. Policíaque, amb tot John Le Carré. P.K.Dick Ubik. Do androids dream of Electric sheep.Palmer Eldricht. The man in the high castle.Robert Walser Der Spaziergang. Susanna Clarke, Piranesi. Virginia Woolf, Mrs Dalloway. John Waters: 101 things I hate. Poesia: Hölderlin, Rilke. Assaig: Tristan Gooley. How to read Water. Sun Tzu, l’art de la guerra. Darwin Wallace, la lluita per la vida. Cavalli-Sforza, Qui som, història de la diversitat humana. Horace Walpole, El arte de los jardines modernos.

2022
Dostoievsky Karamàzov. Murakami, Balla balla balla, Wind-Up Bird, 1q84. Ha Jin, la Espera. Oliver Sacks, Musicophilia, Tales of Music and the Brain. J.E. Gardiner. Bach, music in the castle of heaven. Julian Barnes, The Man in the red coat. Dovlátov, La maleta. Philip Roth, Goodbye Columbus. Edmund Burke, A philosophical Inquiry into the origin of our ideas of the Sublime and Beautiful. Marcel Danesi, Semiotics. Kashuo Ishiguro. Klara and the Sun. Les mil i una nits. Marco Polo, Il Milione.
Sonets Orfeu al sofà. Jazz Life. Infografia. Terrassa, Poesia Xinesa. Virgili, Bucòliques.
MccallSmith The World according to Bertie, The unbearable lightness of scones, The importance of being Seven, Bertie Plays the Blues. Becky Chambers, A Closed and Common Orbit, A long way to a young, angry planet. Lindsey Davis, Marco Didio Falco 1, 2, 3. Jeff Hoke. Leaping through life

2023
Cormac Mccarthy, The Passenger, Stella Maris. Nabokov, Insomniac dreams. Annie Ernaux, Passion Simple. Zeina Abirached, El piano Oriental. Kurt Vonnegut, Slaughterhouse five. Cortázar, La vuelta al día en 80 mundos. Fred Uhlman, L’amic retrobat. Quincey, Confessions of an english opium-eater.
Alexander McCallSmith. Bertie’s guide to life and mothers, The revolving Door of Life, The Comfort of Saturdays, The forgotten affairs of youth. Dror Mishani, Tres. Donna Tart, The Secret History. Martin Cruz Smith, Estrella Roja, Red Square. Thomas Harris. Silence of the Lambs, Thomas Harris, Hannibal. Marlon James, Black Leopard, Red Wolf.
Virgili, Geòrgiques, com un calendari del pagès. Horaci, odes i èpodes. Poesia xinesa.
Aldous Huxley, Doors of Perception. Hegel, la Raó en la història. Tibetan Book of the dead. Kathryn Schluz, Lost and Found. Schrödinger, What is Life, Mente y materia. Baghavad Gita.

Col·lecció Illa deserta

[provisional]

[ El que més m’ha agradat, el que m enduria a l hospital, la guia de lectura que llegaria tim. La meva selecció d’un prestatge: Italo Calvino, Chejov, Nabokov]

Vassily Grossman: Vida y destino
Ovidi: Les metamorfosis
Bill Watterson: Calvin

El llibre de fades
El maravilloso viaje del doctor Acorta
El libre del Te
Nabokov: Ada, Speak memory

Borges

Pere IV: Tirallonga dels monosíl·labs
Maragall: Cant Espiritual
Thomas Hardy: Afterwards
Brenda Shaugnessy: I have a time machine

Els llibres que valoro com a objecte:

  • Rotlles Japó
  • De la pulcra ceniza (com capses de Marcel Duchamp)
  • Les meves edicions de butxaca
  • El llibre del Te Okakura Kakuzo
  • Calvin obra completa
  • El Coromines
  • Britannica
  • Projecte de gran incunable

La lectura al museu

32c Les meves cites  |   422  Poetes i poesies  | els llibrets, .  Edicions de butxaca  la llibreria,] biblioteques meves i del món.

Posted on

Proust. À la recherche du temps perdu

Du côté de chez Swann

La reconstrucció del jo en despertar

La madeleine

À l’ombre des jeunes filles en fleurs

Le côté de Guermantes I i II

Sodome et Gomorrhe

La Prisonnière

Albertine disparue

Le Temps retrouvé

Du coté de chez Swan

Despertar

Longtemps, je me suis couché de bonne heure. Parfois, à peine ma bougie éteinte, mes yeux se fermaient si vite que je n’avais pas le temps de me dire: “je m’endors.”

[…]

Mais il suffisait que, dans mon lit même, mon sommeil fût profond et détendit entièrement mon esprit; alors celui-ci lâchait le plan du lieu où je m’étais endormi et, quand je m’éveillais au milieu de la nuit, comme j’ignorais où je me trouvais, je ne savais même pas au premier instant qui j’étais; j’avais seulement dans sa simplicité première le sentiment de l’existence comme il peut frémir au fond d’un animal; j’étais plus dénué que l’homme des cavernes; mais alors le souvenir –non encore du lieu où j’étais, mais de quelques-uns de ceux que j’avais habités et où j’aurais pu être- venait à moi comme un secours d’en haut pour me tirer du néant d’où je n’aurais pu sortir tout seul; je passais en une seconde par-dessus des siècles de civilisation, et l’image confusément entrevue de lampes à pétrole, puis de chemises à col rabattu, recomposait peu à peu les traits originaux de mon moi.

La madeleine
Il y avait déjà bien des années que, de Combray, tout ce qui n’était pas le théâtre et la drame de mon coucher, n’existait plus pour moi, quand un jour d’hiver, comme je rentrais à la maison, ma mère, voyant que j’avais froid, me proposa de me faire prendre, contre mon habitude, un peu de thé. Je refusai d’abord et, je ne sais pourquoi, me ravisai. Elle envoya chercher un de ces gâteaux courts et dodus appelés Petites Madeleines qui semblent avoir été moulés dans la valve rainurée d’une coquille de Saint-Jacques. Et bientôt, machinalement, accablé par la morne journée et la perspective d’un triste lendemain, je portai a mes lèvres une cuillerée du thé où j’avais laissé s’amollir un morceau de madeleine. Mais à l’instant même où la gorgée mêlée de miettes de gâteau toucha mon palais, je tressaillis, attentif a ce qui se passait d’extraordinaire en moi. Un plaisir délicieux m’avait envahi, isolé, sans la notion de sa cause. Il m’avait aussitôt rendu les vicissitudes de la vie indifférentes, ses désastres inoffensifs, sa breveté illusoire, de la même façon qu’opère l’amour, en me remplissant d’une essence précieuse: ou plutôt cette essence n’était pas en moi, elle était moi. J’avais cessé de me sentir médiocre, contingent, mortel. D’où avait pu me venir cette puissante joie? Je sentais qu’elle était liée au goût du thé et du gâteau, mais qu’elle le dépassait infiniment, ne devait pas être de même nature.

Ésser amfibi

Mais un médecin de l’âme qui m’eût visité eût trouvé que pour le reste, mon chagrin lui-même allait mieux. Sans doute en moi, comme j’étais un homme, un de ces êtres amphibies qui sont simultanément plongés dans le passé et dans la réalité actuelle, il existait toujours une contradiction entre le souvenir vivant d’Albertine et la connaissance que j’avais de sa mort.

Le temps retrouvé

Les transformacions del jo, morts parcials

Si l’idée de la mort dans ce temps-là m’avait, on l’a vu, assombri l’amour, depuis longtemps déjà le souvenir de l’amour m’aidait à ne pas craindre la mort. Car je comprenais que mourir n’était pas quelque chose de nouveau, mais qu’au contraire, depuis mon enfance j’étais déjà mort bien des fois. Pour prendre la période la moins ancienne, n’avais-je pas tenu à Albertine plus qu’à ma vie? Pouvais-je alors concevoir ma personne sans qu’y continuât mon amour pour elle? Or je ne l’aimais plus, j’étais, on plus l’être qui l’aimait, mais un être différent qui en l’aimait pas, j’avais cessé de l’aimer quand j’étais devenu un autre. Or je ne souffrais pas d’être devenu cet autre, de ne plus aimer Albertine; et certes ne plus avoir un jour mon corps ne pouvait me paraître en aucune façon quelque chose d’aussi triste que m’avait paru jadis de ne plus aimer un jour Albertine.

La vida de debó és la literatura

[p. 257]

La vraie vie, la vie enfin découverte et éclaircie, la seule vie par conséquent réellement vécue, c’est la littérature; cette vie qui, en un sens, habite à chaque instant chez tous les hommes aussi bien que chez l’artiste. Mais ils ne la voient pas, parce qu’ils ne cherchent pas à l’éclaircir. Et ainsi leur passé est encombré d’innombrables clichés qui restent inutiles parce que l’intelligence ne les a pas “développés”. Notre vie, et aussi la vie des autres; car le style pour l’écrivain, aussi bien que la couleur pour le peintre, est une question non de technique mais de vision. Il est la révélation, qui serait impossible par des moyens directs et conscients, de la différence qualitative qu’il y a dans la façon dont nous apparaît le monde, différence qui, s’il n’y avait pas l’art, resterait le secret éternel de chacun. Par l’art seulement nous pouvons sortir de nous, savoir ce que voit un autre de cet univers qui n’est pas le même que le nôtre, et dont les paysages nous seraient restés aussi inconnus que ceux qu’il peut y avoir dans la lune.

La vida de debó és l’elaboració de la sensació, no pas l’abstracció ni la posició
[p. 258]

Ce travail de l’artiste, de chercher à apercevoir sous de la matière, sous de l’expérience, sous des mots quelque chose différent, c’est exactement le travail inverse de celui que, à chaque minute, quand nous vivons détourné de nous-même, l’amour-propre, la passion, l’intelligence, et l’habitude aussi accomplissent en nous, quand elles amassent au-dessus de nos impressions vraies, pour nous les cacher entièrement, les nomenclatures, les buts pratiques que nous appelons faussement la vie. En somme, cet art si compliqué est justement le seul art vivant. Seul il exprime pour les autres et nous fait voir à nous-même notre propre vie, cette vie qui ne peut pas s’”observer”, dont les apparences qu’on observe ont besoin d’être traduites et souvent lues à rebours et péniblement déchiffrées. Ce travail qu’avaient fait notre amour-propre, notre passion, notre esprit d’imitation, notre intelligence abstraite, nos habitudes, c’est ce travail que l’art défera, c’est la marche en sens contraire, le retour aux profondeurs où ce qui a existé réellement gît inconnu de nous, qu’il nous fera suivre. ET sans doute c’était une grande tentation que de recréer la vraie vie, de rajeunir les impressions. Mais il fallait du courage de tout genre, et même sentimental. Car c’était avant tout abroger ses plus chères illusions, cesser de croire a l’objectivité de ce qu’on a élaboré soi-même, et, au lieu de se bercer une centième fois de ces mots: “Elle était bien gentille”, lire au travers: “J’avais du plaisir à l’embrasser”.

Les impressions afloren pel dolor [o la nostàlgia]
[p. 259]

[…] (car, si peu que notre vie doive durer, ce n’est que pendent que nous souffrons que nos pensées, en quelque sorte agitées de mouvements perpétuels et changeants, font monter comme dans une tempête, à un niveau d’où nous pouvons la voir, toute cette immensité réglée par des lois, sur laquelle, postés à une fenêtre mal placée, nous n’avons pas vue, car le calme du bonheur la laisse unie et à un niveau trop bas; peut-être seulement pour quelques grands génies ce mouvement existe-t-il constamment sans qu’il y ait besoin pour eux des agitations de la douleur; encore n’est-il pas certain, quand nous contemplons l’ample et régulier développement de leurs oeuvres joyeuses, que nous ne soyons trop portés à supposer d’après la joie de l’oeuvre celle de la vie, qui a peut-être été au contraire constamment douloureuse)
[… p. 261 nota]
Chaque personne qui nous fait souffrir peut être rattachée par nous à une divinité dont elle n’est qu’un reflet fragmentaire et le dernier degré, divinité (idée) dont la contemplation nous donne aussitôt de la joie au lieu de la peine que nous avions. Tout l’art de vivre, c’est de ne nous servir de personnes qui nous font souffrir que comme d’un degré permettant d’accéder à leur forme divine et de peupler ainsi joyeusement notre vie de divinités.

La realitat, expressada després del silenci
[p. 260]

Et quand nous aurons atteint la réalité, pour l’exprimer, pour la conserver nous écarterons ce qui est différent d’elle et que ne cesse de nous apporter la vitesse acquise de l’habitude. Plus que tout j’écarterais ces paroles que les lèvres plutôt que l’esprit choisissent, ces paroles pleines d’humour, comme on ne dit dans la conversation, et qu’après une longue conversation avec les autres on continue à s’adresser facticement à soi-même et qui nous remplissent l’esprit de mensonges, ces paroles toutes physiques qu’accompagne chez l’écrivain qui s’abaisse à les transcrire le petit sourire, la petite grimace qui altère à tout moment, par exemple, la phrase parlée d’un Sainte-Beuve, tandis que les vrais livres doivent être les enfants non du grand jour et de la causerie mais de l’obscurité et du silence. Et comme l’art recompose exactement la vie, autour des vérités qu’on a atteintes en soi-même flottera toujours une atmosphère de poésie, la douceur d’un mystère qui n’est que le vestige de la pénombre que nous avons dû traverser, l’indication, marquée exactement comme par un altimètre, de la profondeur d’une oeuvre.

Infelicitat qui inspira
[p. 270]

Car les bonheur seul est salutaire pour le corps, mais c’est le chagrin qui développe les forces de l’esprit. D’ailleurs, ne nous découvrît-il pas à chaque fois une loi, qu’il n’en serait pas moins indispensable pour nous remettre chaque fois dans la vérité, nous forcer à prendre les choses au sérieux, arrachant chaque fois les mauvaises herbes de l’habitude, du scepticisme, de la légèreté, de l’indifférence.
[…]
Ces réflexions me faisaient trouver un sens plus fort et plus exact à la vérité que j’ai souvent pressentie, notamment quand Mme de Cambremer se demandait comment je pouvais délaisser pour Albertine un homme remarquable comme Elstir. Même au point de vue intellectuel je sentais qu’elle avait tort, mais je ne savais pas ce qu’elle méconnaissait: c’était les leçons avec lesquelles on fait son apprentissage d’homme de lettres. La valeur objective des arts est peu de chose en cela; ce qu’il s’agit de faire sortir, d’amener à la lumière, ce sont nos sentiments, nos passions, c’est-à-dire les passions, les sentiments de tous. Une femme dont nous avons besoin, qui nous fait souffrir, tire de nous des séries de sentiments autrement profonds, autrement vitaux, qu’un homme supérieur qui nous intéresse.
[…272]
Quant au bonheur, il n’a presque qu’en seule utilité, rendre le malheur possible. Il faut que dans le bonheur nous formions des liens bien doux et bien forts de confiance et d’attachement pour que leur rupture nous cause le déchirement si précieux qui s’appelle le malheur. Si l’on n’avait pas été heureux, ne fût-ce que par l’espérance, les malheurs seraient sans cruauté et par conséquent sans fruit.
Et plus qu’au peintre, à l’écrivain, pour obtenir du volume et de la consistance, de la généralité, de la réalité littéraire, comme il lui faut beaucoup d’églises vues pour en peindre une seule, il lui faut aussi beaucoup d’êtres pour un seul sentiment. Car si l’art est long et la vie courte, les sentiments qu’elle doit peindre ne sont pas beaucoup plus longs. (nota: ce sont nos passions qui esquissent nos livres, le repos d’intervalle qui les écrit.)
[… p. 273]
L’imagination, la pensée peuvent être des machines admirables en soi, mais elles peuvent être inertes. La souffrance alors les met en marche.