1987 Bagdad Cafe, Percy Adlon
1987 Himmel über Berlin, Wim Wenders
1989 Mystery Train, Jim Jarmusch

on situar el que hem viscut, el que podem pensar tot el que hi ha, hi ha hagut, el que voldria recordar o tornar a veure
2001 The Royal Tenenbaums Wes Anderson
2006 The Fall. Tarsem Singh (2011 Immortals)
2007 The Darjeeling limited, Wes Anderson
2009 Fantastic Mr Fox Wes Anderson
2012 Moonrise Kingdom Wes Anderson
2014 Only Lovers left alive, Jim Jarmusch
2014 The Grand Budapest Hotel Wes Anderson
2016 Isle of Dogs Wes Anderson
2016 Paterson Jim Jarmusch
La Dansa | El musical | posts musical per categoria
Jerome Robbins
1944 On the Town – Jerome Robbins and the originator of the idea for the show
1945 Billion Dollar Baby – Jerome Robbins
1947 High Button Shoes – Jerome Robbins – Tony Award for Best Choreography
1948 Look, Ma, I’m Dancin’! – Jerome Robbins
1949 Miss Liberty – Jerome Robbins
1950 Call Me Madam – Jerome Robbins
1951 The King and I – Jerome Robbins
1954 Peter Pan – and Jerome Robbins
1957 West Side Story – Jerome Robbins – Tony Award for Best Choreography
1959 Gypsy – Jerome Robbins – Tony Award Nomination for Best Direction of a Musical
1964 Fiddler on the Roof – Jerome Robbins – Tony Award for Best Direction of a Musical, and Best Choreography
MUSICALS 1980
The public ruled heavily in favor of the mega-musicals, so the 1980s brought a succession of long-running “Brit hits” to Broadway – Cats, Les Miserables, Phantom of the Opera and Miss Saigon were light on intellectual content and heavy on special effects and marketing.
The other “Brit hits” of this decade were all brand new. Relying on pop rhythms, stage hydraulics and high-tech special effects, these shows came to be known as mega-musicals. In these behemoths, substance took a backseat to spectacle, and occasional hints of humor were buried in oceans of soap opera sentiment. Although these tech-heavy presentations came with a high price tag, the best mega-musicals ran for decades, selling tickets to millions of people — particularly tourists who had long since fallen out of the habit of going to the theatre.
Pressed for new ideas, but as the 1980s ended, two Broadway musicals broke through to popular success:
FILM 1980
Several big-budget screen musicals lost millions in the early 1980s, leaving behind a litany of titles that still cause heads to shake in Hollywood. Some were hopelessly bad ideas, but two were stage hits demolished by acclaimed directors who simply had no idea how to film a musical: Can’t Stop the Music (1980) featured the Village People, a posse of non-singing celebrities, a disco score and a production that repeatedly overstepped the line between camp and sheer idiocy. Pink Floyd – The Wall (1982) was a hit with a limited audience, but this series of rock songs was more a precursor of music videos than a musical. Legendary dramatic director John Huston decided to try his hand at musicals, turning the international stage smash Annie (1982) into a costly embarrassment. He had beloved comedienne Carol Burnett play Miss Hannigan as a hateful, humorless villain, just one of several serious misjudgments. Sir Richard Attenborough’s adaptation of A Chorus Line (1985) drained every ounce of inspiration from one of the most dynamic Broadway musicals of its time.
MUSICALS 1990
En general res remarcable, per un cop el món al revés i The Lion King procedent del cinema va triomfar.
By the 1990s, new mega-musicals were no longer winning the public, and costs were so high that even long-running hits (Crazy for You, Sunset Boulevard) were unable to turn a profit on Broadway. New stage musicals now required the backing of multi-million dollar corporations to develop and succeed – a trend proven by Disney’s Lion King, and Livent’s Ragtime. Even Rent and Titanic were fostered by smaller, Broadway-based corporate entities.
Revivals de Chicago, Kiss me Kate i Cabaret
FILMS 1990
Poca cosa, a part d’Evita (1996)amb Madonna i Antonio Banderas (que cantava força bé), i un refregit de clàssics de Tin Pan Alley per Woody Allen, Everyone Says I Love You.(1996).
The long-delayed screen version of Evita (1996), stylishly directed by Alan Parker, starred Madonna (who proved to be no actress) but was stolen by the surprisingly good singing of Antonio Banderas.
Els musicals seran de dibuixos de Disney:
MUSICALS 00
As the 20th century ended, the musical theatre was in an uncertain state, relying on rehashed numbers (Fosse) and stage versions of old movies (Footloose, Saturday Night Fever), as well as the still-running mega-musicals of the previous decade. But starting in the year 2000, a new resurgence of American musical comedies took Broadway by surprise. The Producers, Urinetown, Thoroughly Modern Millie, Hairspray — funny, melodic and inventively staged, these hit shows offered new hope for the genre.
[ Altres Witches Eastwick d’Andrew Lloyd Weber, Hairspray, Wicked, Jersey Boys sobre Franki VAlli, Woman in white
FILMS 2000
2001 Moulin Rouge. Rent (2005) and The Producers (2005) made their way to the big screen with most of their original Broadway cast members on hand, but the results were missing most of the magic of the original stage versions. Rent cost a modest $40 million and grossed $31 million — the more lavish Producers cost $45 million and grossed a pathetic $19 million.
What lies ahead in the future? It’s hard to say, but there will most assuredly be new musicals. The musical may go places some of its fans will not want to follow, but the form will live on so long as people like a story told with songs.
MUSICALS 1970
Composer/lyricist Stephen Sondheim and director Hal Prince refocused the genre in the 1970s by introducing concept musicals – shows built around an idea rather than a traditional plot. Company (1970), Follies (1972) and A Little Night Music (1973) succeeded, while rock musicals quickly faded into the background. The concept musical peaked with A Chorus Line (1974), conceived and directed by Michael Bennett. No, No, Nanette (1973) initiated a slew of popular 1970s revivals, but by decade’s end the battle line was drawn between serious new works (Sweeney Todd) and heavily commercialized British mega-musicals (Evita).
Canvis: It’s not so much that the public disapproved of these well-written but imperfect shows. Most Americans were not paying attention to the musical theatre anymore. Rock and disco were the predominant sounds in popular music, and neither genre had more than a token presence in most Broadway scores. Musicals had become a sort of subculture, and the potential sales for cast albums fell so low that major labels stopped recording them altogether.
[ comencen musicals amb produccions molt cares, com les que farà Hal prince, i shows que semblen tenir més a veure amb l’òpera que amb el jazz, amb Stephen Sondheim i Andrew Lloyd Weber]
FILM 1970
However, most of this decade’s Hollywood musicals – originals as well as adapted stage works – were mishandled. With millions of dollars poured into poorly produced projects, the early 1970s became the golden age of bad big-budget movie musicals. The commercial failure of several animated musicals, including the enchanting Charlotte’s Web (1973), coupled with the dismantling of the Disney Studio’s animation unit, seemed to spell the end of screen animation of any kind. Attempts to revive the genre drew tepid results until the 1990s, when animation would make an industry-shaking comeback. More on this in the chapters to come. Rock movie musicals had a mixed record in the 1970s. Jesus Christ Superstar (1973) and the Who’s Tommy (1975) appealed to youthful audiences despite overblown productions. Mindless mistakes like Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band (1978) were dismissed by critics and the public. Hollywood’s most successful original rock musical was The Rose (1979), the story of a Janis Joplin-like rock diva who’s professional success sends her into a self-destructive spiral. Overcoming a melodramatic screenplay, pop diva Bette Midler made a dynamic screen debut.
1942 Ballin’ the Jack
Mop dance
Amb Vera Ellen, ballet
When you walk downstreet with me
I’ve got Rhythm
Tra la ra
Escena 1, Escena 2, Escena 4, escena 7 .
Fit as a fiddle, Make ’em laugh
Good Morning
Moses Supposes
Amb Cyd Charisse
Singin’ in the rain
Patins
Almost like feeling in love
Heather on the Hill
Tamara Tourmatova
El poeta Lucreci (99 BCE – 55 BCE) , de qui no se sap gaire, compon un poema de 7400 versos per divulgar la filosofia d’Epicur.
Les edicions modernes (Lachman i Munro) es basen en códexs del s. IX conservats a Leiden. L’editio princeps de 1473 i següents sembla que han alterat bastant el contingut. Totes es remunten a un códex del s IV.
Llibre I
[Elogi d’Epicur, que allibera els homes del termor dels déus. Res no neix del no-res ni res no torna al no-res. Hi ha una matèria fonamental i eterna; la naixença i mort de les coses són agregació i desagregació de les parts. L’espai és infinit i buit excepte on hi ha àtoms. ]
Llibre II
[ Els àtoms no reposen mai, els lliures es mouen en el buit, els agrupats tenen un moviment regular [ la física moderna coincidirà es confirmarà, els gasos ], es mourien tots verticalment sense tocar-se si no fos que es desvien. tenen multiplicitat de formes. Color, sabor, so, calor, són propietats dels agregats, no dels àtoms individuals. Origen de la vida. Els déus no intervenen en la natura.]
Elogi de la filosofia
Veiem que cal ben poc a la natura corpòria, car tot això que li pot llevar dolor li dóna ensems gran plaer. La natura mateixa no reclama res més grat; si no hi ha a les cases nostres àuries imatges de joves, portant a la mà dreta llànties enceses per il·luminar els àpats nocturns, si la casa no refulgeix d’argent ni brilla d’or ni ressonen les cítares a les cambres daurades i enteixinades; no obstant, ajaçats entre nosaltres, sonre la mols tendra, vora l’aigua d’un rierol, sota les branques d’un gran arbre, podem almenys complaure el nostre cos, sense grans despeses, quan el temps somriu i l’estació sembra de flors les herbes verdejants.
El moviment dels àtoms
Unes espècies augmenten, altres minven, i en un breu espai es muden generacions d’éssers animats, passant-se de mà en mà, com els corredors, l’antorxa de la vida.
Les imatges i l’espill del que et dic, estan sempre presents i persisteixen davant dels nostres ulls. en egecte; contempla com s’estén un raig de llum de sol penetrant en la foscor de les cases. Veuràs multitud de cossos menuts barrejar-se de mil maneres dins la mateixa llum del raig de sol, i, talment una lluita eterna, lliurar combats, guerrejar per esquadrons, sense repòs, moguts contínuament per unions i separacions: així podràs imaginar-te com s’agiten els elements primordials en mig del buit immens.
Del lliure albir
Finalment, si sempre són connexes tots els moviments i sempre un de nou neix d’un de vell segons un ordre determinat, i en desviar-se els elements primordials no prenen la iniciativa de cap moviment que trenqués le slleis del fat, per les quals la causa segueix a la causa indefinidament, ¿d’on sorgeix eb mig de la terra aquesta llibertat dels animats? ¿D’on surt, pregunto, aquest poder, pres als fats, que ens fa caminar endavant i que ens porta allí on vol la seva voluntat? ¿I com el moviment dels elements primordials es devia, però no en un temps determinat ni en determinat indret, sinó allí on el mateix esperit els porti? Sóc lluny de dubtar que això té el seu origen en la voluntatd e casdascú, d’on s’estén el movment pels membrs. ¿No veus també que, tan bon punt les quadres són obertes, la cobejosa força dels cavalls no pot llençar-se tan súbita com reclama el seu mateix esperit? Cal que s’exciti per tot el cos el conjunt de la matèria i sigui excitada en tots els membres, perquè segueixi amb el mateix ímpetu el desig de l’esperit; per on veuràs que el principi del moviment és creat en el cor i que de la voluntat de l’esperit és d’on procedeix primer, i d’allí es comunica després al conjunt del cos i dels membres. Però no s’esdevé així quan som impulsats, quan procedim de cop, per la gran força d’un altre, per una gran coacció. leshores tota la matèria del nostre cos sencer, és evidentment enduta i arrabassada malgrat nostre, fins que la voluntat la refrena mitjantçant els membres. Ara veus, doncs, com, per bé que certa força externa empeny a molts, i malgrat ells sovint els obliga a caminar i els precipita i emporta, també tenim en el nostre esperit qualque cosa amb la qual poder combatre aquella força i resistir? A l’albir d’aquesta voluntat, de vegades el conjunt de la matèria es veu obligat a retre’s pel cos i pels membres i refrenar els seus desitjos i romandre enrera. Per tant, cal reconèixer també la mateixa cosa en els elements primordials, en el qual es troba, ultra les topades i el pes, una altra causa de moviment, de la qual nosaltres tenim la natural potestat, car bé hem vist que no res pot néixer del no res. És indubtable que el pes impideix que les topades, és a dir, una força externa, ho fassin tot. Però, si el mateix esperit no obeeix en tots els seus actes a una necessitat interna, gairebé com un vençut, obligat a ésser sempre passiu, és perquè l’escassa desviació dels elements primordials ho produeix, però no en lloc ni en temps determinats.
Cada cos és format d’àtoms variats
També, arreu dels nostres mateixos versos, veuràs moltes lletres comunes a moltes paraules i, no obstant, cal confessar que són entre sí diferents, els versos i les paraules, i que els uns estan formats d’elements distints dels altres; però no és que estiguin formats de poques lletres comunes ni que dues paraules no estiguin mai compostes de le smateixes lletres, sinó que els conjunts no són semblants en general.
Llibre III Psicologia
[Psicologia. L’esperit i l’ànima, relacions amb el cos, l’ànima és mortal. “L’ànima no és una simple harmonia de les parts corpòries, sinó una realitat substancial que consta de dos components: l’ànima o el principi vital i l’animus o esperit, la ment. L’ànima s’estén per tot el cos i és la receptora de les sensacions corpòries; l’animus, no mesclat amb els àtoms corporis, resideix en el pit, on es troba tota la nostra vida písquica, les sofrences i le, que l’“anima no sent.” (Edició Laia p. 31). No cal tenir por de la mort perquè no patirem, l’ànima desapareix.]
Naturalesa dels elements espirituals
183. Així, doncs, l’esperit és més ràpid que qualsevol altra cosa que vegem davant dels ulls, de la qual tot seguit esbrinem la naturalesa. Però, essent mòbil en grau tan alt, cal que estigui format d’elements primordials extremadament rodons i extremadament menuts, els quals puguin moure’s impulsts per una empenta petita.
Relacions de l’ànima i el cos
374. Car, essent molt menors els elements primordials de l’ànima que els que composen el nostre cos i els seus òrgans, per això cedeixen en nombre i estan escampats, clars, pels membres; d’on pots esbrinar, en tot cas, que la mida més petita dels cossos, que colpejant poden desvetllar en el nostre cos els primers moviments sensibles, correspon a la grandària dels intervals que serven els elements primordials de l’ànima. Per això, de vegades, no sentim l’adherència de la pols en el cos, ni el posar-se del guix llençat sobre els membres, ni la boira en la nit, ni sentim la teranyina tènue de l’aranya que ens surt al pas i ens agafa amb el seu filat quan caminem, ni caure’ns sobre el cap llur tela lleu, ni les plomes de les aus, ni els borrissols que volen de l’escardot i que per llur lleugeresa extrema davallen molt a poc a poc; ni sentim el caminar de qualsevol bestiola ni les petjades de cadascuna de les potes que posen damunt nostre els mosquits i altres animalons.
La mort no és cap sofriment
931. Si, per fi, la natura aixeca de sobte la seva veu i ella mateixa així increpa algú de nosaltres: “¿què és per tu de tanta valor, oh mortal, que t’abandones a dolors i dols sense mida? Per què gemegues i plores la mort? Car, si et fou grata la vida ja passada, si tots aquests benestars, aplegats, no s’escolaren com en un vas foradat, ni es perderen eixorcament; per què, com un convidat tip, no et retires de la vida i prens, estult, la quietud segura? I si aquests fruits, malgastats, s’esvaeixen i la vida t’és adversa, ¿per què procures afegir-hi més temps, el qual finirà, a son torn, en malhaurança i tot ell morirà endebades? no fora millor que posessis, a la vida i als sofriments, una fi? Car, no és possible que inventi altra novetat que et plagués: tot serà sempre igual. Si el teu cos no és ja marcit pels anys, ni, magres, els membres, s’esllangueixin, tot roman tanmateix sempre igual, àdhuc si, vivint, arribessis a vèncer totes les generacions; i és encara, fóra igual, si no haguessis maid e morir”. ¿Què respondrem, sinó que la natura ens mou un procés just, i defensa la causa de la veritat?
Però si és un vell carregat d’anys el que es plany, i, dissortat, es dol sens mida de la mort, no tindrà raó de cridar més encara i increpar-lo amb veu més dura? “Deixa ja les llàgrimes, baladrer, i posa terme als plans. Tu, una vegada assolits, marceixes tots els plaers de la vida. Desitges sempre el que no tens, menysprees els bens presents, s’escola la teva vida incompleta i sense goigs, i et surt de sobte la mort, reta, al capçal del llit, abans que puguis anar-te’n amb el cor saciat i ple. abandona, doncs, totes les coses impròpies de l’edat teva i deixa sense pena el lloc als altres: cal fer-ho”.
Llibre IV Teoria de la sensació
[ (35 quae rerum simulacra vocamus, ) Els simulacres, la vista, l’audició, el gust, l’olfacte, la fam i la set, el son, els somnis, l’amor. Els sentits no enganyen, en tot cas els judicis de la ment. (Ed. Laie 32)El nombre de simulacres és infinit, l’ànima en copsa només una part sotmetent-los a un acte de voluntat, selecció o coherència. Durant el son, que és un desordre dels àtoms del cos i de l’ànima, lànima surt en part del cos, en part es replega en els punts més interns, en part s’espargeix aquí i allà pel cos, se suspenen els moviments recíporcs que generen la sensibilitat. Lucreci fa una despietada, brutal i llarga anàlisi psicofisiològica de la passió eròtica, concebuda com una sofrença tediosa, ridícula i vergonyant.
Rapidesa de formació dels simulacres [fotons]
183 En primer lloc, els cossos lleugers i compostos de parts menudes són, ben sovint, ràpids, com ens és llegut de veure. En el nombre d’aquests, hi ha la llum i la claror del sol: són substàncies fets d’elements primordials menuts, que colpejant-se, per a dir-ho així, mútuament, no dubten de travessar les regions de l’aire a impulsos de les topades successives.
La visió de l’esperit
723. I ara, veges quins s´´on els objectes que commouen el nostre ànim, i escolta en poques paraules d’on vénen le sidees que arriben al nostre esperit. En primer lloc dic això, que van errívols pertot una multitud de simulacres de moltes menes, subtils, que es solden fàcilment entre ells en l’aire, que s’encontren, com teranyines o fulloles d’or. En efecte, aqustes element són d’un teixit molt més subtil que el d’aquells que fereixen els nostres ulls i provoquen la visió, perquè penetren a través dels porus del cos i deixondeixen en el seu fons la substància tènue de l’ànima, de la qual exciten la sensibilitat. Així és com veiem centaures, i formes d’Escil·les i cares de gos cerber i fantasmes dels difunts, dels quals la terra estotja els ossos dintre el seu si. Això és perquè simulacres de tota mena són emportats arreu: els uns, es formen espontàniament dins el mateix air; els altres, es desprenen de diversos objectes, i d’altres es componen de les figures reunides dels precedents. Cert és que la imatge del centaure no prové d’un de viu, puix que mai ha existit tal mena d’ésser; amb tot, quan per atzar la iamtge d’un cavall s’acosta a la d’un home, tot seguit s’adhereixen fàcilment l’una a l’altra…
779 En primer lloc, on es pregunta com és que quan ve a algú desig d’un objecte, immediatament el seu esperit en té la idea. ¿És que els simulacres són amatents a la nostra voluntat i, al mateix moment que ho volem, la imatge acudeix a nosaltres, tant si desitgem el mar, com la terra o fins i tot el cel? Assemblees, comitives, àpats, combats, ¿tot la natura ens ho crea i ens ho aparella així que pensem el mot? I això, malgrat que cada esperit concep objectes molt dissemblants d’aquells que, en la mateixa contrada i en el mateix lloc, conceben els altres. ¿Què direm, doncs, quan en somnis veiem simulacres avançar rítmicament i moure els membres flexibles; i quan estenen àgilment en alternància els braços flexibles i reprodueixen, als nostres ulls, el gest de la dansa harmoniosa?
El son
916 Per començar, el son es produeix quan l’energia de l’ànima es troba dispersada per tot l’organisme, i una part dels seus elements fugen llançats a fora, i una part, més amuntegada, es retira al fons del nostre cos. Aleshores, finalment, els membres es relaxen i es dixen anar. Perquè no hi ha dubte que en nosaltres la sensibilitat é sobra d el’ànima; i així, quan el son la té impedida, aleshores cal admetres que l’ànima ha estat petorbada i llançada fora de nosaltres: no del tot, però; peru`q el cos jauria eternament amarat del fred de la mort.
Els somnis
962 Els afanys a què ordinàriament està lligat cadascú, o els objectes que ens han tingut ocupats molt de temps i als quals l’esperit ha prestat una atenció particular, són els mateixos que, sovint, ens sembla trobar en els nostres somnis: els advocats creuen pledejar causes i confrontar lleis, els generals combatre i tenir casa a perills, els mariners passar-se la vida sostenint guerra amb els vents i nosaltres, àdhuc, dur endavant aquesta obra i explorar sense treva la natura i exposar les nostres descobertes en la llengua dels pares.
1015 Molts es debateguen i fan gemecs de dolor, i com si fossin mossegats per les dents d’una pantera o d’un cruel lleó, ho omplen tot de grans clams.
1027 Sovint els més nets, encadenats pel son, creient aixecar-se el vestit davant d’una bassa o d’una bota escapçada, escampen tot el líquid filtrat dins llur cos i arrossen el magnífic esplendor de les tapisseries babilòniques. També l’adolescent, quan la sement comença a escampar-se pels vasos del seu cos, el dia en què esdevé madura dins l’organis,e vénen a visitar-lo simulacres destacats de diverses persones nuncis d’un rostre bell i d’un color avinent, que commouen i estimulen en ell les parts inflades per l’abundor de sement, fins que, com si hagués realitzat l’acte, llança el líquid a llargues onades i solla el vestit.
Perills de la passió d’amor
1074 Qui evita l’amor no està mancat dels plaers de Venus; ans, al contrari, pren els seus avantatges sense pena … En realitat, en el moment de la possessió l’ardor dels amants fluctua en incerts errabundeigs, i no saben si fruir de primer amb els ulls o amb les mans. Subten del que cerquen, estrenyen violentament, fan mal i sovint claven les dents sobre els llavis gentils, hi aixafen besades: tot perquè el paler no és pur, i sota d’ell hi ha uns fiblons que els instiguen a ferir l’objecte, qualsevol que sigui … És l’únic cas en què, com més tenim, més crema de cruel desig el nostre cor, la menja i la beguda penetren dins el nostre organisme; i com que hi poden ocupar llocs fixos, és fàcil per això de satisfer el desig de beure i menjar. Però d’un rostre humà i d’un bell color, res no entra en el nostre cos, per a gaudir-ne, sinó uns simulacres tènues: mísera esperança sovint emportada pel vent. Tal com un que, assedegat en somnis, cerca de beure i no troba aigua amb la qual pogués apaivagar l’ardència en els seus membres, però estén la mà cap a simulacres d’aigües i malda inútilment, i sedeja tot bevent en mig d’un riu impetuós: així, en l’amor, Venus es val de simulacres per a jugar amb els amants, i aquests no poden sadollar-se contemplant davant d’ells la persona amada, ni les mans llurs podrien arrencar res d’aquells tendres membres quan van errívoles i inquietes arreu del cos. Per últim, quan, units els cossos, frueixen de la flor de l’edat, quan el cos ja prsagia el gaudi i Venus està a punt d’ensementar el camp femenil, estrenyen àvidament el cos, barregen llurs salives, omplen amb llur alè una boca que premen amb les dents: debades, perquè res no poden arrencar d’aquell cos que abracen, ni penetrar-hi, i fondre-s’hi amb tot el cos enterament; car hi ha moments que semblen voler fer això i esforçar-s’hi;: tanta passió posen a estrènyer els braços de Venus, quan els membres es liquiden allanguits per la força de la voluptat. Per últim, quan el desig aplegat en els nervis troba sortida, per un moment es fa una petita pausa en la violenta ardor. Després torna el mateix frenesí i esl reprèn aquella fúria; perquè no saben què és el que desitgen assolir, ni poden trobar el mitjà que vencerà llur mal: fins a tal punt ignorants es corsequen per la secreta ferida!
1154 Perquè sovint els homes cecs per la passió imaginen i atribueixen encisos que elles no tenen. Així veiem dones estrafetes i lletges de diverses maneres, fer les delícies d’algú i brillar en el màxim honor. I els enamorats es riuen l’un de l’altre i mútiament s’aconsellen d’apaivagar Venus (amb sacrificis), perquè són afligits d’una passió vergonyosa; i els mísers no s’adonen de llur pròpia desgràcia, sovint grandíssima. La negra és de color de mel, la deixada i pudent és negligida, la d’ulls verds, una Minerva; tota ella de cordes i fusta, una gasela; la nana, la pigmea, és una de les Gràcies, un granet de sal; l’alta i gegantina, és un esbalaïment i plena de majestat. La balbuça, que no pot dir paraula, xerroteja; la muda, és modesta; la geniüda, odiosa i xerraire, és una flama. Esdevé un gràcil amoret aquella que no pot viure de magror; i la que ja és morta per la tos, una delicada. Però, una de grossa i mamelluda, és la mateixa Ceres després d’infantar Bacus; la camusa és una SIlena i una Sàtira; la llaviüda, el petó mateix. Però fóra llarg si volgués dir la resta d’aquest gènere.
Llibre V Cosmogonia
[El món i l’univers no són eterns, el sol, la lluna, origen de la vida animal i vegetal, origens de la civilització, el llenguatge, el foc, mals de la religió, el bronze, el plom, el ferro, l’agricultura. Els déus no intervenen. ] [ en ua història de la història, sembla un dels primers intents d’interrogar-se sobre el progrés i evolució humana]
Argument del llibre cinquè
64 Per altra banda, com ara l’ordre del meu raonament m’ha dut ací, em cal explilcar la raó per què el món és constituït amb un cos mortal i, alhora, sotmès a naixença; i per quins mitjans aquell agrupament de matèria formà la terra, el cel, el mar, els astres, el sol i el disc de la lluna; aleshores, quins éssers animats srotiren de la terra i quins altres no han nascut mai; i de quina manera el gènere humà començà a servir-se entre ell d’un llenguatge de sons diversos mitjantçant els noms de les coses; i com s’esmunyí dins els cors aquella temença dels déus que, per tota la terra, protgeix i fa sacres els temples, els llacs, els boscos, les ares i les matges dels déus. A més, explicaré per quina virtut la natura sobirana governa el curs del sol i els passos de la lluna; que per ventura no creguéssim que aquests cossos, lliures entre el cel i la terra, acompleixen volutàriament llur cura perenne, pel plaer d’afavorir la creixença de les messes i dels animals, ni penséssim que giren segons algun ordr establert pels déus.
El món no és creació dels déus ni aquests res no tenen a veure amb ell
195 Perquè encara que jo ignorés la natura dels elements primordials, amb tot gosaria confirmar i demostrar a base dels mateixos fenòmens del cel i de moltes altres coses, que la natura no ha estat de cap manera disposada per a nosaltres per obra dels déus: de tants defectes és dotada!
De primer, de tot això que cobreix la immens estesa del cel, una part és àvidament posseïda per les muntanyes i els boscos, recer de les feres; n’ocupen també les roques, i els vastos aiguamolls, i el mar que amplament separa les ribes de les terres. Després, gairebé dues parts són robades als mortals per una ardent xardor i per la contínua caiguda del gel. El que resta de conradís, la natura, abandonada a ella mateixa, ho cobriria d’esbarzers, si no li ho disputés per viure l’esforç de l’home habituat a plànyer-se sobre el feixuc aixadell i a fendre la terra amb l’arada enfonsada.
218 A més d’això ¿per què la natura nodreix i multiplica per terres i mars i el gènere horrible de les feres, enemic de la humana nissaga? ¿Per què les estacions porten llurs malalties? ¿Per què la mort prematura roda d’ací i d’allà? I aleshores, encara l’infant, com un mariner escopit per les onades cruels, jeu nu a terra, sense paraula, freturós de tot auxili vital, des del moment en què la natura, arrencant-lo amb esforç del ventre de la mare, l’exposa a les riberes de la llum; omple l’espai amb el seu vagit planyívol, com és just, si li resten tants de mals a travessar en el curs de la vida! En canvi, el bestiar petit i gros i les salvatgines creixen, i no els calen bergansins, ni és qüestió de proclar-los la xerroteria manyaga i entratallada d’una tendra dida; ni van en cerca de vestits que varien segons les èpoques de l’any; per últim, no els calen armes, ni altes muralles per a protegir llurs béns, perquè la mateixa terra i la natura industriosa infanta pròdigament de tot per a tots.
Naixença del món i de les seves parts
417 Però, ¿de quna manera aquesta acumulacio de matèria ha format la terra i el cel, i els abismes del mar i el curs del sol i de la lluna? Ho explicaré seguint l’ordre. Perquè, certament, no és pas per designi d’una intel·ligència sagaç que els elements primordials de les coses s’han col·locat cadascun en el seu ordre, ni en realitat podrien convenir entre ells cap moviment, ans els elements innombrables dels cossos, llançats per les topades de moltes maneres i des de l’infinit del temps, i emportats per llur propi pes, no han cessat de moure’s i d’aplegar-se de totes les maneres i d’assajr tot allò que poguessin crear per llurs combinacions entre ells: per això s’esdevé que anat d’ací i d’allà per la immensa durada, i a còpia de provar tota mena d’unions i de moviments, a l’últim fan els aplecs que, confegits de sobte. esdevenen sovint l’origen d’aquests grans cossos de la terra, del mar, del cel i de les espècies animades.
Aleshores, en aquestes condicions, no es podia veure ni aquesta roda del sol que vola amb pròdiga llum per amunt de l’espai, ni els astres de la gran volta, ni el mar, ni el cel, ni àdhuc la terra, ni l’aire, ni res de semblant a les coses que veiem. No hi havia en l’origen sinó, formada de poc, una certa massa tempestuosa d’elements primordials de tota mena, la discòrdia dels quals torbava totes les distàncies, els trajectes, les combinacions, els pesos, els xocs, els aplecs, els moviments, tot barrejant-ho en una guerra, perquè amb la disemblança de llurs formes i la varietat de llurs figures era impossible que romanguessin units així ni comunicar-se entre ells moviments que fossin concordes. Després, les diverses parts comencen a destriar-se, i els elements semblants a unir-se amb els semblants i a dividir amb barreres el món, a distribuir-ne els membres i a disposar en ordre les seves grans parts; això és: a separar el cel profund de la terra, i a posar de banda el mar, a fi que les seves aigües apareguessin en un llit separat; i a banda igualment els focs purs, i sense mescla, de l’èter.
471 Després seguí la naixença del sol i de la lluna, els globus dels quals roden pels aires entre la terra i l’èter: ni la terra pogué incorporar-los a la seva substància ni l’èter immens tampoc, perquè no eren ni prou pesants per a assolar-se al fons ni prou lleugers oer a poder esmunyir-se a través de les regions més altes. Amb tot, suspesos en l’espai intermedi, giren com uns cossos vivents, i són unes parts del conjunt del món: d’igual manera que en nosaltres certs membres poden romandre en repòs, mentre que d’altres són en moviment.
Els moviments dels astres
526 Determinar mab certitud quina d’aquestes causes obra en aquest món on som, és difícil; jo ensenyo solament el que és possible i el que s’esdevé en el tot, en mig d’aquests diversos mons creats de tan diversa manera, i m’aplico a fer veure les múltiples causes que poden produir els moviments dels astres en l’univers; d’aquestes causes cal que sigui una solament la que animi el moviment dels astres; però quina d’elles és, no pot de cap manera afirmar-ho qui avança passa a passa.
Orígens de la vida vegetal i animal
773 Després d’això, puix que he escatit de quina manera pot cada fenomen esdevenir-se a través de l’atzur del vast univers, a fi que poguéssim saber quina força i quina causa engega els cursos variats del sol, i els passatges de la lluna, i de quina manera oiden prsentar-se’ns amb la llum aturada i cobrir de tenebres la terra que no s’ho espera, quan, per dir-ho així, acluquen els ulls per obrir-los novament i passejar la mirada per tots els llocs, brillants d’una clara llum, ara torno al temps en què el món era nou i els camps de la terra eren tendres, i diré quines noves produccions decidiren de fer néixer per primera vegada a les riberes de la llum i de confiar als vents incerts. De bell antuvi la terra produí tota mena d’herbes i la verda brillantor en el flanc dels pujols i per totes les planes; els prats florits refulgiren amb un esclat verdejant, després fou donada als arbrs diversos una gran rivalitat de créixer aire amunt amb les regnes amolaldes. I com la ploma, els pèls i les cerres neixen primer que tot en els membres dels quàdrupedes i en el cos dels ocells, així la terra novella aleshores començà per llevar les herbes i els arbustos; després infantà les espècies vivents, que es formaren en gran multitud, de mil maneres, sota variats aspectes. Perquè ni els animals poden haver caigut del cel, ni les espècies terrestres haver sortit dels salabrosos fondals. [ doncs sí!].
La vida dels primers homes
925 I aleshores vivia en els camps una raça humana més dura, com s’esqueia, ja que els havia creat la dura terra; una raça bastida interiorment d’òssos més grans i més sòlids, amb vísceres lligades per músculs vigorosos, que no es blegava fàcilment per la calor, ni pel fred, ni pel canvi d’aliment ni per cap malaltia. Durant moltes revolucions del sol per l’espai. arrossegaven una vida errívola a la manera de bèsties.
954 Ni sabien encara tractar els objectes pel foc, ni servir-se de pells ni vestir el cos amb despulles de salvatgina, però habitaven els boscos, i les coves de les muntanyes i les selves i abrigaven llurs rasposos membres entre la brossa, obligats a evitar les fuetades dels vents i les pluges. Ni podien albirar el bé comú, ni sabien usar entre ells de costums i de lleis. Tot allò quela fortuna oferia de presa a cadascú, s’ho emportava a grat seu, ensenyat a usar de les seves forces i a viure cadascú per ell mateix.
La creença en els déus
1170 ja aleshores, en efecte, els mortals veien amb la imaginació, estant desperts, figures de déus d’una extraordinària bellesa, les quals, encara més en els somnis, apareixien d’una meravellosa creixença. Els atribuïen, doncs, sensibilitat i vida, perquè els semblava que movien els membres i emetien paraules altives en harmonia amb llur bellesa excelsa i llur magnífica força. Els donaven una vida eterna, perquè llur aspecte es renovellava sempre i llur forma romania, i també perquè creien que, fornits de tanta vigoria, no podien ésser vençuts fàcilment per cap força. Creien, per això, que llur ventura ultrapassava de molt la dels altres, perquè la temença de la mort no ha turmentat mai cap d’aquests éssers, i, al mateix temps, perquè els veien en somnis acomplir mil accions prodigioses sense que els n’agafés cap fatiga.
A més, observaven els fenòmens del cel acomplir-se en un ordre immutable, i tornar les variades estacions de l’any, sens epoder conèixer les causes per les quals això s’esdevenia. Així, doncs, tenien com un refugi emetre-ho tot a les mans dels déus i fer que tot girés a un senyal de llur testa. posaren en elc el els estatges i els palaus dels déus, perquè en el cel veu hom rodolar la nit i la lluna, el dia i la nit i els astres severs de la nit i els focs errívols del cel nocturn, i les flames que volen, els núvols, el sol, les pluges, la neu, els vents, els llamps, la calamarsa, i els sobtats estrèpits i els grans murmuris amenaçadors.
Mals de la religió
1195 Oh llinateg malaurat dels humans, d’haver atribuït als déus tots aquests efectes i d’haver-hi afegit encare ires curels! Que gemecs es procuraren aleshores per a ells, que ferides per a nosaltres, que llàgrimes per als nostres descndents!
Ni la pietat és mostrar-se tothora cobert amb un vel i fer evolucions davant d’una pedra i acostar-se a tots els altars, ni inclinar-se prosternat fins a terra ni estendre oberts els palmells de cara als santuaris dels déus ni amarar les ares amb la sang dels quadrúpedes, ni penjar ex-vots damunt d’ex-vots; no, més aviat és poder mirar tot amb esperit tranquil.
L’art de la guerra
1297 I primer fou pujar un home tot armat sobre els flancs d’un cavall i regir-lo per mitjà del fre mentre combatia amb la dreta, que no pas de tenir cara als perills de la guerra dalt d’un carro de dos cavalls. I es junyiren dos cavalls abans de junyir unt ir de quatre, i de pujar armat de cap a peus dalt d’un carro falçat. Després, els cartaginesos ensinistraren els bous de Lucània, llòbregues bèsties, amb l’esquena munida d’una torre, amb una mà qie sembla una serp, a sofrir les ferides de la guerra i a desbaratar els grans escamots de Mart. Així la discòrdia funesta infantà un mitjà darrera l’altre per a dur l’horror als pobles en armes, i de dia en dia afegí un augment als terrors de la guerra.
1380 Imitar amb la boca la límpida veu dels ocells fou molt abans que els homes sabessin amb llur cant expandir versos harmoniosos i delitar les orelles. I els xiulets del zèfir a través de les buides canyes ensenyà als camperols de bufar dins els buits canons. Després, de mica en mica, aprengueren les dolces complantes que escampa la flauta animada pels dits dles músics, la flauta inventada en els boscos fora camí, en les selves i en les deveses per les solituds que cerquen els pastors i durant llurs ocis divins. És així com poc a poc el temps treu al mig de tothom cada descoberta, i que la ciència d’eleva a les riberes de la llum.
Aquests plaers els acariciaven i els encisaven l’ànima quan ja eren sadolls de menjar; perquè és aleshores que totes aquestes coses són grates. Així, sovint, ajaçats entre ells sobre una gespa tendra, vora l’aigua d’un rierol, sota les branques d’un arbre encelat, podien donar plaer al cos, sense grans despeses, sobretot quan el temps somreia i l’estació pintava de flors les herbes verdejants. Aleshores era l’ocasió dels jocs, de les converses, de les dolces riallades. Aleshores, doncs, prenia ufana la camperola Musa; aleshores l’enjogassada alegria els persuadia de cenyir-se el cap i les espatlles amb corones de flors i de fulles enrellaçades, i avançar, fora de tota mesura, movent els membres feixugament, ide percudir la terra mare amb peu feixuc; d’on naixien els enriolaments i les dolces riallades, perquè aleshores tot floria per a ells més nou i més meravellós.
En les vetlles, trobaven per a consol de l’insomni sotmetre la veu a les múltiples modulacions del cant i recórrer amb el llavi corb els forats d’una canya; d’on encara avui els que vetllen conserven aquesta tradició, només que han après a servar la diferència de ritmes; però tanmateix, no assaboreixen un fruit de dolçor més intens del que assaboria aquella raça boscana de fills de la terra. Perquè tot allò que és a l’abast de la mà, si no coneixíem abans res de més agradós, ens plau sense reserva i ens sembla que ho ultrapassa tot; però una descoberta posterior i millor fa malbé els anteriors i canvia els nostres sentiments envers tot allò que és antic. Així s’agafà desmenjament per les glans, així foren abandonats els jaços fets d’herbes i guarnits de fullatge. Igualment el vestit de pell de fera caigué en el menyspreu … Perquè el fred torturava els fills de la terra, nus, sense pells; en canvi, a nosaltres no ens fa cap mal de no posseir un vestit de porpra i or guarnit amb grans brodadures, mentre en tinguem un de plebeu que pugui defensar-nos del fred.
Així, doncs, el gènere humà treballa sense profit i debades, sempre, i consum la seva vida en buits dalers, perquè indubtablement no coneix quin és el terme de la possessió i ben bé fins on pot créixer el veritable plaer. Aquesta ignorància ha endinsat de mica en mica la nostra vida en l’alta mar i ha sollevat des del pregon les grans marors de la guerra.
[newyorker 20180115 sobre la percepció de desigualtat i com els micos rebutgen un cogombre amb que estaven contents quan han vist un plàtan]
Llibre VI
[El llamp (discutit a fons per deslligar-lo de qualsevol explicació basada en els déus), els núvols, la pluja, els terratrèmols, els volcans, el Nil, el magnetisme. “l’home és una petitíssima part del món, però el món és una part més petita encara del tot; així com l’organisme humà és sotmès a inflamacions i febres, també el nostre món pateix les seves xacres. ]
Elogi d’Atenes i d’Epicur
9 Perquè aquest home veié que tot allò que reclamen les necessitats de la vida era gairebé ja adquirit pels mortals, i que, en la mesura del possible, llur existència ja era assegurada; veié homes poderosos sobreeixint de riqueses, d’honors i de glòria i enorgullint-se de la bona anomenada de llurs infants, i amb tot no en trobà no un que dins seu no tingués angoixes de cor, i que amb neguits de l’esperit no turmentés la seva vida sense cap repòs i no fos aobligat a donar-se mal temps amb doloroses complantes. Aleshores comprengué que el mal venia del vas mateix, que amb la seva impuresa corrompia tot el que li aboquessin de fora, tot allò plaent que li entrès; en part perquè el veia escoladís i esquedat, de guisa qie era impossible d’omplir-lo mai per cap mitjà; en part, perquè observava que amb el seu llòbrec regust embrutava dins seu, per a dir-ho així, to allò que rebia.
Els déus no produeixen el llamp
388. Perquè si Júpiter i els altres déus sotraguen amb efereïdor brogit la volta lluminosa del cel i llancen el lamp per lla on cadascun vol, ¿per què no fan de manera que tants homes com no es miren de cometre crims abominables siguin colpits i exhalin del pit traspassat les flames del llamp, exemple terrible per als altres mortals? ¿Per què, al contrari, l’innocent, a qui la consciència no acusa de cap vergonya, és embolcallat i impdit per les flames i arrossegat de sobte pel terbolí celeste i pel foc? ¿Per què, també, cerquen els llocs deserts i esmercen treball debades? ¿ës que aleshores exerciten llurs braços i fortifiquen llurs músculs? ¿Per què toleren que el tret del pare s’esmussi contra terra? ¿Per què ell mateix ho permet i no el reserva contra els seus enemics? En fi, per què Júpiter mai no llança el seu llamp contra la terra des d’un cel enterament pur, i escampa tant de brogit? ¿Espera que els núvols s’hagin amuntegat sota els seus peus per a davallar aleshores ell en persona i des d’allí afinar de prop la direcció dels seus trets? Després ¿amb quina finalitat engega contra el mar? ¿De què faretret a les ones i a la massa líquida i a les planures flotants?
La pedra d’imant
907 Pel que resta, començaré a explicar per quina llei de la natura el ferro pot ésser atret per aquesta pedra que els grecs anomenen “magnes”, del nom de la seva pàtria; perquè neix, diuen, com en la seva pàtria, en el teritori de Magnèsia. Els homes es meravellen d’aquesta pedra; perquè forma sovint una cadena d’anelles que té suspeses.

1940 Fred Astaire i Paulette Godard
Ball a la presó, So near and yet so far, Boogie Barcarole
The Shorty George, I’m Old Fashioned, Primer número, You never were lovelier, Finale
One for my baby, Ballroom, A lot in Common
Stepping out with my baby, Drum crazy, A couple of swells, When the midnight train leaves for Alabama
Mr ans Mrs Hoofer at home, Test Solo, Thinking of you, Where did you get that girl
You’re all the world to me (dansa al sostre), How could you believe me, Sunday Jumps, Open your eyes
I wanna be a dancing man (sand dance), Oops, Seeing is believing
Girl Hunt ballet, Dancing in the dark, That’s entertaintment
Sluefoot, A la bateria, Something is gonna give
All of you, Ritz rock and roll, All of you, The Red blues
Afterward, Astaire announced that he was retiring from dancing in film. His legacy at this point was 30 musical films in 25 years.
1990-1997 antropologia determinista
L’experiència de llibertat
“La pregunta és si la determinació externa de la identitat implica que l’home està tan determinat com la pedra i que, per tant, la diferència entre comportament automàtic i autònom és només aparent. La diferència no és aparent perquè la pedra està determinada per un observador tipus capsa negra i en canvi l’home només ho està per un dimoni biògraf. En el primer cas només cal tenir en compte el factor extern del moment. En el segon, cal tenir en compte tots els factors externs al llarg de tota la història de l’individu. El que anomenem llibertat humana es basa en què la identitat ja està formada en el moment en que un observador planteja un experiment per esbrinar si l’home està determinat o no. La llibertat és possible perquè hi ha un decalatge temporal entre la formació de la identitat i l’experiència en què aquesta intervé juntament amb els factors externs del moment. Els factors externs que han anat formant la identitat i els que intervenen en l’experiència no són simultanis. Els primers no estan presents per l’observador capsa negra, només ho estan per un dimoni biògraf.”
És a dir que seria a l’inrevés de Kant que deia que érem fenomènicament determinats i noumènicament lliures. Tenim una experiència de llibertat malgrat que del punt de vista d’un observador extern, un dimoni biògraf que hagués resseguit la formació de la identitat de manera que la nostra reacció en qualsevol situació fos completament previsible.
La paradoxa
Notem que el determinisme presenta una paradoxa i és que per experimentar i establir lleis, cal que el subjecte que experimenta estigui fora del sistema. És a dir, tenim una part de l’univers que és el sistema sotmès a experimentació, i l’experimentador, que té lliure albir per poder anar variant les condicions del sistema.
I have noticed even people who claim everything is predestined, and that we can do nothing to change it, look before they cross the road.
Stephen Hawking (Black Holes and Baby Universes and Other Essays )
La consciència
Molt s’ha discutit sobre la irreductibilitat de l’experiència, des del What is like to be a bat de Nagel, i tots els llibres de David Chalmers. Crec que Dennett i els Churchland s’equivoquen del tot quan simplement eliminen el problema. Potser algun dia sabrem quines condicions ha de complir un sistema, ja sia un conjunt de neurones, o un conjunt de xips, per tal que aparegui consciència, l’experiència. Però el que és clar és que no es tracta d’un epifenomen.
2021
Llibertat, Determinisme i algoritmes
Els algoritmes a partir de Big Data prediuen què comprarem, i potser com ens sentim, quines malalties tindrem. En l’article de Wired s’apunta que aixòi equival a tractar les persones com a coses i que es repeteix el problema del fatalisme teològic. [ no comparteixo l’argument. la condició humana i el que entenem per llibretat no s’ha de basar en la seva impredictibilitat. S’ha de basar en que les nostres eleccions siguin complexes i no automàtiques, basades en una identitat canviant]. Sí que és cert que l’aplicació errònia d’aquests algoritmes té conseqüències indesitjables. Per exemple, si prediuen que les persones d’unes determinades característiques de gènere o raça, no seran adequades per a segons quins llocs de treball, la predicció farà que es compleixi, ja que no se’ls donarà una oportunitat.
Quan parlem que la condició humana com a causalitat complexa basada en el recorregut vital podem caure en la simplificació de recórrer a un trauma del passat com a explicació que dóna profunditat a un personatge. Aquest article del New Yorker es planteja si aquest recurs, que tant fan servir escriptors i guionistes, dóna profunditat als personatges o els redueix a un conjunt de símptomes [ des de comèdies com The bodyguard fins a Psicosi, la quantitat de films que es basen en superar una por al pare, o un complex d’Èdip és molt gran]. L’article assenyala, amb raó, que el que ens determina pot ser més divers i que reduir-ho a un únic fet traumàtic és una simplificació empobridora. [ però això no desfà la idea que som completament determinats pel passat; només que els factors poden ser alguna cosa més que un trauma, o una etapa freudiana que en realitat no ha existit]
2023 Tralfamadore
Kurt Vonnegut. Slaughterhouse-Five. El planeta Tralfamadore no viu el temps com un seguit d’instants que se succeeixen on només hi ha el present que segueix un passat que ja no existeix i un futur que no existeix encara. Tots els instants existeixen i un individu, a través de la quarta dimensió, els pot visitar tots [com si es traslladés al llarg d’un corredor a diferents habitacions], tal com fa el protagonista Bill Pilgrim.
Diferents membres del moviment teosòfic, Helena Blavatsky (1831–1891), C. W. Leadbeater’s Clairvoyance (1899) van recollir la noció budista que tot el que succeeix d’alguna manera queda per sempre. Tot el que passa emetria una energia que quedaria enregistrada en un fluid immaterial, semblant a l’èter, que ho impregna tot. Tot el que passa, tot el que cadascun dels humans ha pensat, experimentat, desitjat. Els teosofistes, entre ells Rudolf Steiner, creien amm l’entrenament adequat i en cert estat mental, hi podrien accedir. Alice A. Bailey escrivia al seu llibre Light of the Soul on The Yoga Sutras of Patanjali (1927):
The akashic record is like an immense photographic film, registering all the desires and earth experiences of our planet. Those who perceive it will see pictured thereon: The life experiences of every human being since time began, the reactions to experience of the entire animal kingdom, the aggregation of the thought-forms of a karmic nature (based on desire) of every human unit throughout time.

2023 Adam Lowe. Writing myself in history. I no obstant, a cada instant, en una situació donada, tenim una experiència de llibertat ja que a l’hora de fer uns llista dels factors que hi tenen a veure, hi sortirà el nostre caràcter, les memòries afectives, el nostre marc moral, les nostres expectatives, en definitiva, el que entenem com a jo.
2024. The Book of the Dead (Sir E. A. Wallis Budge). “Thoth, the Author of the he was called the “scribe (or secretary) of the Great Company of the Gods,” and as he kept the celestial register of the words and deeds of men, he was regarded by many generations of Egyptians as the “Recording Angel.”
On this day tradition allots
to taking stock of our lives,
my greetings to all of you, Yeasts,
Bacteria, Viruses,
Aerobics and Anaerobics:
A Very Happy New Year
to all for whom my ectoderm
is as Middle-Earth to me.
For creatures your size I offer
a free choice of habitat,
so settle yourselves in the zone
that suits you best, in the pools
of my pores or the tropical
forests of arm-pit and crotch,
in the deserts of my fore-arms,
or the cool woods of my scalp.
Build colonies: I will supply
adequate warmth and moisture,
the sebum and lipids you need,
on condition you never
do me annoy with your presence,
but behave as good guests should,
not rioting into acne
or athlete’s-foot or a boil.
Does my inner weather affect
the surfaces where you live?
Do unpredictable changes
record my rocketing plunge
from fairs when the mind is in tift
and relevant thoughts occur
to fouls when nothing will happen
and no one calls and it rains.
I should like to think that I make
a not impossible world,
but an Eden it cannot be:
my games, my purposive acts,
may turn to catastrophes there.
If you were religious folk,
how would your dramas justify
unmerited suffering?
By what myths would your priests account
for the hurricanes that come
twice every twenty-four hours,
each time I dress or undress,
when, clinging to keratin rafts,
whole cities are swept away
to perish in space, or the Flood
that scalds to death when I bathe?
Then, sooner or later, will dawn
a Day of Apocalypse,
when my mantle suddenly turns
too cold, too rancid, for you,
appetising to predators
of a fiercer sort, and I
am stripped of excuse and nimbus,
a Past, subject to Judgement.
After an article by Mary J. Marples
in Scientific American, January, 1969
En aquest dia la tradició assenyala
fer inventari de les nostres vides,
salutacions a tots vosaltres, Llevats,
Bactèries, Virus,
Aeròbics i Anàeròbics:
un Molt Feliç Any Nou
a tots aquells per a qui el meu ectoderma
és com l’Orient Mitjà per a mi.
Per a criatures de la vostra mida ofereixo
un hàbitat que podeu escollir,
de manera que instal·leu-vos a la zona
que més us convingui, a les basses
dels meus porus o als boscos
tropicals de l’aixella i l’entrecuix,
als deserts dels meus avantbraços,
o als boscos càlids de la meva cabellera.
Construïu colònies: us subministraré
la humitat i l’escalfor adequades,
la seborrea i els lípids que us calguin,
amb la condició que no m’amoïneu
mai amb la vostra presència
i us comporteu com a bons hostes,
sense que l’acne es revolti,
ni els peus d’atleta, ni un furòncol.
¿Creieu que la meva temperatura
interna afecta les superfícies on viviu?
Una canvis imprevisibles
documenten la meva immersió propulsada
des de fires on la ment s’angunieja
i als miserables se’ls acuden pensaments
rellevants quan no passa res de res
i ninú no truca i va plovent.
M’agradaria pensar que estic fent
un món que no és impossible,
però que no pot ser un êden:
els meus jocs, els meus actes resoluts,
allà poden esdevenir catastròfics.
Si tu fossis un tipus religiós,
els teus drames ¿com justificarien
un patiment immerescut?
¿D’acord amb quins mites els teus sacerdots
explicarien que els huracans arribin
dues vegades cada vint-i-quatre hores,
cada cop que em vesteixo i desvesteixo,
quan, aferrades a rais de queratina,
ciutats snceres són esbandides
i van a morir en l’espai, o bé a la marea
que m’escalda fins a la mort quan em banyo?
Després, més tard o més d’hora, clarejarà
el Dia de l’Apocalipsi,
quan el meu mantell tot d’una es tornarà
massa fred, massa ranci per a tu,
apetitós per als predadors
d’una espècie més ferotge, i jo
estaré despullat d’excuses i nimbres,
amb un passat pendent de judici.
If the hill overlooking our city has always been known as Adam’s Grave, only at dusk can you see the recumbent giant, his head turned to the west, his right arm resting for ever on Eve’s haunch,
can you learn, from the way he looks up at the scandalous pair, what a citizen really thinks of his citizenship,
just as now you can hear in a drunkard’s caterwaul his rebel sorrows crying for a parental discipline, in lustful eyes perceive a disconsolate soul,
scanning with desperation all passing limbs for some vestige of her faceless angel who in that long ago when wishing was a help mounted her once and vanished:
For Sun and Moon supply their conforming masks, but in this hour of civil twilight all must wear their own faces.
And it is now that our two paths cross.
Both simultaneously recognise his Anti-type: that I am an Arcadian, that he is a Utopian.
He notes, with contempt, my Aquarian belly: I note, with alarm, his Scorpion’s mouth.
He would like to see me cleaning latrines: I would like to see him removed to some other planet.
Neither speaks. What experience could we possibly share?
Glancing at a lampshade in a store window, I observe it is too hideous for anyone in their senses to buy: He observes it is too expensive for a peasant to buy.
Passing a slum child with rickets, I look the other way: He looks the other way if he passes a chubby one.
I hope our senators will behave like saints, provided they don’t reform me: He hopes they will behave like baritoni cattivi, and, when lights bum late in the Citadel, I (who have never seen the inside of a police station) am shocked and think: ‘Were the city as free as they say, after sundown all her bureaus would be huge black stones’:
He (who has been beaten up several times) is not shocked at all but thinks: ‘One fine night our boys will be working up there.’
You can see, then, why, between my Eden and his New Jerusalem, no treaty is negotiable.
In my Eden a person who dislikes Bellini has the good manners not to get born: In his New Jerusalem a person who dislikes work will be very sorry he was born.
In my Eden we have a few beam-engines, saddle-tank locomotives, overshot waterwheels and other beautiful pieces of obsolete machinery to play with: In his New Jerusalem even chefs will be cucumber-cool machine minders.
In my Eden our only source of political news is gossip: In his New Jerusalem there will be a special daily in simplified spelling for non-verbal types.
In my Eden each observes his compulsive rituals and superstitious tabus but we have no morals: In his New Jerusalem the temples will be empty but all will practise the rational virtues.
One reason for his contempt is that I have only to close my eyes, cross the iron footbridge to the tow-path, take the barge through the short brick tunnel and
there I stand in Eden again, welcomed back by the krumhorns, doppions, sordumes of jolly miners and a bob major from the Cathedral (romanesque) of St Sophie (Die Kalte):
One reason for my alarm is that, when he closes his eyes, he arrives, not in New Jerusalem, but on some august day of outrage when hellikins cavort through ruined drawing-rooms and fish-wives intervene in the Chamber or
some autumn night of deletions and noyades when the unrepentant thieves (including me) are sequestered and those he hates shall hate themselves instead.
So with a passing glance we take the other’s posture; already, our steps recede, heading, incorrigible each, towards his kind of meal and evening.
Was it (as it must look to any god of cross-roads) simply a fortuitous intersection of life-paths, loyal to different fibs ?
or also a rendezvous between accomplices who, in spite of themselves, cannot resist meeting
to remind the other (do both, at bottom, desire truth?) of that half of their secret which he would most like to forget
forcing us both, for a fraction of a second, to remember our victim (but for him I could forget the blood, but for me he could forget the innocence)
on whose immolation (call him Abel, Remus, whom you will, it is one Sin Offering) arcadias, utopias, our dear old bag of a democracy, are alike founded:
For without a cement of blood (it must be human, it must be innocent) no secular wall will safely stand.
Per bé que el turó que domina la ciutat ha estat sempre conegut amb el nom de Tomba d’Adam, és només a hora foscant que es veu el gegant jacent, ambm el cap girat a ponent i a la dreta descansant per sempre més damunt l’anca d’Eva.
que hom pot descobrir, per la manera en què contempla la desedificant parella, quin concepte té el ciutadà de la ciutadania.
Talment com ara es pot sentir en el marrameu de l’embriac el dolor rebel que clama disciplina paternal, en l’esguard lasciu apercebre una ànima inconsolable,
que escodrinya desesperadament els gambirots que passen i hi cerca vestigis del seu Àngel sense cara que molt de temps ha quan desitjar servia d’alguna cosa la va cavalcar una vegada i desaparegué:
Car el sol i la lluna forneixen llurs màscares igualadores, però en aquesta hora de crepuscle civil tots han de dur posades llurs pròpies cares.
I és ara que els nostres dos camins s’encreuen.
Tots dos reconeixem alhora l’antitipus de l’altre: que jo sóc un arcàdic, que ell és un utopista.
El s’adona amb menyspreu del meu ventre d’Aquari; i jo, alarmat, de la seva boca d’Escorpió.
Li agradaria veure’n netejant latrines; i a mi veure’l traslladat a un altre planeta.
Cap dels dos no parla. Quina experiència podríem compartir?
Mirant una pantalla que hi ha en un aparador, faig notar que és massa horrible perquè ningú en bon seny la compri; ell fa notar que és massa cara per que la pugui comprar un pagès.
Passant prop d’un vailet de suburbi malalt de raquitisme, jo miro cap a l’altre costat; ell hi mira, si en passa un de galtaplè.
Jo espero que els nostres senadors es captindran com sants, posat que no em vulguin reformar; ell espera que es captindran com baritoni cattivi, i, quan els llums cremen a la Ciutadella a gran hora de la nit,
a mi (que no he estat mai en una comissaria de policia) em xoca i penso: “Si la ciutat fos lliure com diuen, a sol colgat totes les oficines serien grans blocs de pedra negra”;
ell (que ha estat atonyinat diverses vegades) no se n’estranya gens ni mica, ans pensa: “un gran vespre la nostra gent hi treballarà”.
Ja veieu, doncs, per què entre el meu Edèn i la seva Nova Jerusalem cap tracte no es pot negociar.
Al meu Edèn qui avorreix Bellini té la bona educació de no haver nascut; a la seva Nova Jerusalem qui avorreix el treball, li sabrà força greu haver nascut.
A meu Edèn tenim unes quantes màquines de balancí, locomotores amb tènder, rodes hidràuliques i alres ginys antiquats amb els quals jugar; a la seva Nova Jerusalem àdhuc els xefs seran com qui, amb la sang més fresa que un peix, vigila una màquina.
Al meu Edèn l’única font d’informació política que tenim és el xafardeig; a la seva Nova Jerusalem, hi haurà un diari especial en ortografia simplificada per a gent no gaire enlletrada.
Al meu Edèn tothom observa rituals compulsius i tabús supersticiosos, però ens manca sentit moral; a la seva Nova Jerusalem els temples seran buits però tothom practicarà les virtuts racionals.
Una de les raons del seu menspreu és que no haig de fer sinó tancar els ulls, travessar el pont de ferro fins al camí de sirga, passar amb la gavarra pel curt túnel de maons, i ve-te’m aquí de nou a l’Edèn, on em tornen a acollir els corns, doppioni i fagots de xalestos minaires, i el tritlleig de la catedral (romànica) de Santa Sofia (Die Kalte):
Una de els raons del meu esverament és que quan ell tanca els ulls entra, no a la Nova Jerusalem, ans en un dia august d’atrocitats en què diablons guimben per sales atrotinades i peixateres intervenen a la Cambra o
en una nit tardorenca de delacions i rivals ofegats, en què lladres impenitents (jo mateix inclòs) són arrestats i aquells que ell odia s’han d’odiar ells mateixos.
Així, doncs, amb un ràpid cop d’ull determinem l’actitud de l’altre; les nostres passes reculen, i ens aviem, inesmenables, cadascú al seu àpat i la seva vetllada.
Fou simplement (com deu semblar a qualsevol déu de cruïlla) un encreuament fortuït de camins de vida, lleials a diferents faules?
O bé una cita entre còmplices que, malgrat ells, no se saben estar de trobar-se.
Per fer memòria a l’altre (delegem tots dos, en el fons, la veritat?) d’aquella meitat de llur secret que ell més voldria oblidar, obligant-nos als dos, per una fracció de segon, a recordar la nostra víctima (si no fos per ell, jo oblidaria la sang; si no fos per mi, ell oblidaria la innocència).
Damunt la immolació de la qual (diguem-li Abel, Remus o qui vulgueu, és el mateix Sacrifici pels Pecats) arcàdies, utopies, el nostre vell sarró de la democràcia, es fonamenten semblantment:
Car sense ciment de sang (cal que sigui humana, cal que sigui innocent) cap mur secular no pot sostenir-se amb seguretat.
Simultaneously, as soundlessly,
Spontaneously, suddenly
As, at the vaunt of the dawn, the kind
Gates of the body fly open
To its world beyond, the gates of the mind,
The horn gate and the ivory gate
Swing to, swing shut, instantaneously
Quell the nocturnal rummage
Of its rebellious fronde, ill-favored,
Ill-natured and second-rate,
Disenfranchised, widowed and orphaned
By an historical mistake:
Recalled from the shades to be a seeing being,
From absence to be on display,
Without a name or history I wake
Between my body and the day.
Holy this moment, wholly in the right,
As, in complete obedience
To the light’s laconic outcry, next
As a sheet, near as a wall,
Out there as a mountain’s poise of stone,
The world is present, about,
And I know that I am, here, not alone
But with a world and rejoice
Unvexed, for the will has still to claim
This adjacent arm as my own,
The memory to name me, resume
Its routine of praise and blame
And smiling to me is this instant while
Still the day is intact, and I
The Adam sinless in our beginning,
Adam still previous to any act.
I draw breath; this is of course to wish
No matter what, to be wise,
To be different, to die and the cost,
No matter how, is Paradise
Lost of course and myself owing a death:
The eager ridge, the steady sea,
The flat roofs of the fishing village
Still asleep in its bunny,
Though as fresh and sunny still are not friends
But things to hand, this ready flesh
No honest equal, but my accomplice now
My assassin to be, and my name
Stands for my historical share of care
For a lying self-made city,
Afraid of our living task, the dying
Which the coming day will ask.
Simultàniament, tan calladament,
espontàniament, sobtadament
com llavors que al fast de l’alba els gentils
portals del cos s’obren de bat a bat
al món d’enllà, els portals de la ment,
el portal de corn i el de vori,
es tanquen d’una revolada, tot d’una
sufoquen l’escorcoll nocturn
de la Fronda rebel, malcarada,
malintencionada i de poc braç,
sense dret de vot, vídua i òrfena
per un error històric:
evocat de l’ombra per veure-hi clar,
de l’absència a la manifestació,
sense nom ni història em desperto jo
entre el meu cos i el dia.
Sant aquest moment, perfectament a dins
del dret vial, llavors que en total
obediència al clam lacònic de la llum,
immediat com un llençol, prop com una paret,
allà fora, amb el petri aplom d’una muntanya
el món és present, circumstant,
i sé que no sóc sol, aquí,
ans amb un món i m’alegro,
sense cap greuge, que la voluntat no hagi reclamat
encara com a seu aquest braç que jeu al meu costat,
que la memòria no m’hagi anomenat, ni hagi reprès
la rutina del blasme i la lloança
i aquest instant em somrigui quan
el dia resta encara intacte i sóc
l’Adam sens pecat del nostre començament
l’Adam anterior a tot acte.
Prenc alè; i això vol dir, és clar, desitjar
sigui el que sigui, ésser assenyat,
ésser diferent, morir, i el preu que cal pagar,
comsevulla que sigui, és el Paradís
perdut, és clar, i la mort de què sóc deutor:
la carena desficiosa, el mar impertorbable,
les llises teulades del poblet de pescadors
encara adormit a la calanca,
bé que frescs i assolellats no són encara amics
sinó coses abstables, aquesta carn prompte
no és pas l’honrat igual ans el seu còmplice ara,
el meu futur assassí, i el meu nom
representa la part històrica de neguit que em toca
per un falsa ciutat feta sola,
esfereïda de la tasca del nostre viure, el morir
que el dia que s’apropa reclamarà.
We, too, had known golden hours
When body and soul were in tune,
Had danced with our true loves
By the light of a full moon,
And sat with the wise and good
As tongues grew witty and gay
Over some noble dish
Out of Escoffier;
Had felt the intrusive glory
Which tears reserve apart,
And would in the old grand manner
Have sung from a resonant heart.
But, pawed-at and gossiped-over
By the promiscuous crowd,
Concocted by editors
Into spells to befuddle the crowd,
All words like Peace and Love,
All sane affirmative speech,
Had been soiled, profaned, debased
To a horrid mechanical screech.
No civil style survived
That pandaemonioum
But the wry, the sotto-voce,
Ironic and monochrome:
And where should we find shelter
For joy or mere content
When little was left standing
But the suburb of dissent?
També nosaltres vam conèixer hores daurades
quan l’ànima i el cos eren amics,
i a la llum groga d’una lluna plena
havíem ballat lents amb els nostres amors,
quan sèiem amb els savis i amb els bons
i creixia l’enginy i l’alegria
després d’un menjar noble, preparat
amb els coneixements de l’Escoffier;
quan havíem sentit la intrusa glòria
que els plors ens tenen sempre reservada,
i a la vella manera tots gosàvem
cantar cançons amb un cor ressonant.
Però sempre atacats i retallats
per la turba promiscua,
i assaonats pels editors
com a encanteris per torbar les multituds,
paraules com Amor i Pau, tot el discurs
afirmatiu i sa va esdevenir groller,
com un horrible xirigueig mecànic.
Cap estil cívic no va sobreviure
a aquest terrabastall,
excepte el to pervers,
el sotaveu sorneguer i monocrom.
¿On trobarem, doncs, un recer
per la felicitat o la satisfacció
– quan ja tan poc queda d’empeus -,
tret dels suburbis del dissentiment?
Looking up at the stars, I know quite well
That, for all they care, I can go to hell,
But on earth indifference is the least
We have to dread from man or beast.
How should we like it were stars to burn
With a passion for us we could not return?
If equal affection cannot be,
Let the more loving one be me.
Admirer as I think I am
Of stars that do not give a damn,
I cannot, now I see them, say
I missed one terribly all day.
Were all stars to disappear or die,
I should learn to look at an empty sky
And feel its total dark sublime,
Though this might take me a little time.
El qui estima en excés [el qui estima més]
Miro les estrelles i em vaig adonant
que, per a elles, me’n puc anar a pastar fang.
Però a la terra la indiferència no és molèstia:
qui hem de témer és l’home o bé la bèstia.
¿Com ens sentiríem si les estrelles cremessin
amb una passió que no corresponguéssim?
Si cap dels dos no pot estimar més,
deixeu-me ser el que estima en excés.
[si afecte per igual no pot ser
que sigui jo el qui estima més]
Encara que em consideri un fan
d’uns estels que m’envien al botavant,
ara que els veig he de confessar
que avui no n’he trobat cap a faltar.
Si es fonguessin o morissin les estrelles,
hauria d’aprendre a mirar un cel sense elles
i adonar-me de com és de sublim la fosca total,
encara que em calgués un temps addicional.
As I listened from a beach-chair in the shade
To all the noises that my garden made,
It seemed to me only proper that words
Should be withheld from vegetables and birds.
A robin with no Christian name ran through
The Robin-Anthem which was all it knew,
And rustling flowers for some third party waited
To say which pairs, if any, should get mated.
Not one of them was capable of lying,
There was not one which knew that it was dying
Or could have with a rhythm or a rhyme
Assumed responsibility for time.
Let them leave language to their lonely betters
Who count some days and long for certain letters;
We, too, make noises when we laugh or weep:
Words are for those with promises to keep.
1950
Els seus superiors solitaris
Mentre escoltava des d’una gandula, a l’ombra,
els sorolls que al jardí se senten en gran nombre,
em semblà bé que d’aquells mots amb sons tan bells
n’haguessin estat privats vegetals i ocells.
Un pit-roig sense nom va cantar aquell dia
l’Himne del Pit-roig, que era tot el que ell sabia.
les flors feien xiu-xiu i paraven l’orella
per tal de dir qui amb qui trobaria parella.
Cap ocell no era capaç de piular cap mentida,
cap que sabés que se li escapava la vida
o que pogués, pel seu refilet, tal com sona,
assumir responsabilitats una estona.
Que deixin el llenguatge als seus superiors solitaris
que anhelen certes cartes i compten dies ordinaris;
nosaltres també fem sorolls amb el riure i el plor:
els mots són per als qui guarden promeses de debó.
If it form the one landscape that we, the inconstant ones,
Are consistently homesick for, this is chiefly
Because it dissolves in water. Mark these rounded slopes
With their surface fragrance of thyme and, beneath,
A secret system of caves and conduits; hear the springs
That spurt out everywhere with a chuckle,
Each filling a private pool for its fish and carving
Its own little ravine whose cliffs entertain
The butterfly and the lizard; examine this region
Of short distances and definite places:
What could be more like Mother or a fitter background
For her son, the flirtatious male who lounges
Against a rock in the sunlight, never doubting
That for all his faults he is loved; whose works are but
Extensions of his power to charm? From weathered outcrop
To hill-top temple, from appearing waters to
Conspicuous fountains, from a wild to a formal vineyard,
Are ingenious but short steps that a child’s wish
To receive more attention than his brothers, whether
By pleasing or teasing, can easily take.
Watch, then, the band of rivals as they climb up and down
Their steep stone gennels in twos and threes, at times
Arm in arm, but never, thank God, in step; or engaged
On the shady side of a square at midday in
Voluble discourse, knowing each other too well to think
There are any important secrets, unable
To conceive a god whose temper-tantrums are moral
And not to be pacified by a clever line
Or a good lay: for accustomed to a stone that responds,
They have never had to veil their faces in awe
Of a crater whose blazing fury could not be fixed;
Adjusted to the local needs of valleys
Where everything can be touched or reached by walking,
Their eyes have never looked into infinite space
Through the lattice-work of a nomad’s comb; born lucky,
Their legs have never encountered the fungi
And insects of the jungle, the monstrous forms and lives
With which we have nothing, we like to hope, in common.
So, when one of them goes to the bad, the way his mind works
Remains incomprehensible: to become a pimp
Or deal in fake jewellery or ruin a fine tenor voice
For effects that bring down the house, could happen to all
But the best and the worst of us…
That is why, I suppose,
The best and worst never stayed here long but sought
Immoderate soils where the beauty was not so external,
The light less public and the meaning of life
Something more than a mad camp. `Come!’ cried the granite wastes,
`How evasive is your humour, how accidental
Your kindest kiss, how permanent is death.’ (Saints-to-be
Slipped away sighing.) `Come!’ purred the clays and gravels,
`On our plains there is room for armies to drill; rivers
Wait to be tamed and slaves to construct you a tomb
In the grand manner: soft as the earth is mankind and both
Need to be altered.’ (Intendant Caesars rose and
Left, slamming the door.) But the really reckless were fetched
By an older colder voice, the oceanic whisper:
`I am the solitude that asks and promises nothing;
That is how I shall set you free. There is no love;
There are only the various envies, all of them sad.’
They were right, my dear, all those voices were right
And still are; this land is not the sweet home that it looks,
Nor its peace the historical calm of a site
Where something was settled once and for all: A back ward
And dilapidated province, connected
To the big busy world by a tunnel, with a certain
Seedy appeal, is that all it is now? Not quite:
It has a worldy duty which in spite of itself
It does not neglect, but calls into question
All the Great Powers assume; it disturbs our rights. The poet,
Admired for his earnest habit of calling
The sun the sun, his mind Puzzle, is made uneasy
By these marble statues which so obviously doubt
His antimythological myth; and these gamins,
Pursuing the scientist down the tiled colonnade
With such lively offers, rebuke his concern for Nature’s
Remotest aspects: I, too, am reproached, for what
And how much you know. Not to lose time, not to get caught,
Not to be left behind, not, please! to resemble
The beasts who repeat themselves, or a thing like water
Or stone whose conduct can be predicted, these
Are our common prayer, whose greatest comfort is music
Which can be made anywhere, is invisible,
And does not smell. In so far as we have to look forward
To death as a fact, no doubt we are right: But if
Sins can be forgiven, if bodies rise from the dead,
These modifications of matter into
Innocent athletes and gesticulating fountains,
Made solely for pleasure, make a further point:
The blessed will not care what angle they are regarded from,
Having nothing to hide. Dear, I know nothing of
Either, but when I try to imagine a faultless love
Or the life to come, what I hear is the murmur
Of underground streams, what I see is a limestone landscape.
Si forma l’únic paisatge que nosaltres, els inconstants,
constantment enyorem, és sobretot
perquè és dissol en l’aigua. Adona’t d’aquests vessants arrodonits
amb la fragància a flor de pell de la farigola i, a sota,
un sistema secret de coves i conductes; escolta les fonts
que brollen per tot arreu amb una rialleta,
cadascuna omplint un toll privat per als seus peixos i excavant
les seves petites gorges als cingles a les quals s’entretenen
la papallona i el llargandaix; fixa’t en aquesta regió
de distàncies curtes i llocs precisos:
¿què podria assemblar-se més a una mare o a un entorn adient
per al seu fill, el mascle que flirteja escarxofat
sobre una roca prenent el sol i que no dubta mai que l’estimen
malgrat tots els seus defectes; les obres del qual només són
perllongacions del seu poder de seducció? Des de l’aflorament
erosionat fins al temple del cim del turó, des de les aigües que
neixen fins a les deus conspícues, des de la vinya verge fins a la vinya endreçada,
són ingènues però curtes les passes que un infant desitjós
que esgtiguin més per ell que els seus germans pot fer
com si res, bé afalagant, be amoïnant.
Mira’t doncs, les bandes rivals, mentre pugen i baixen
pels seus costeruts carrerons de pedra de dos en dos o de tres en tres,
a vegades de bracet, però mai, gràcies a Déu, marcant el pas; o fent-la
petar al migdia al cantó ombrós d’una plaça, només xerrameca,
coneixent-se massa els uns als altres per pensar que hi hagi
cap secret important, incapaços de concebre
un déu que tingui enrabiades morals
i que no es calmi amb un vers intel·ligent
o una bona rebolcada: perquè, acostumats a una pedra que respon,
mai no han hagut de tapar-se els rostres, espantats
per un cràter tan furibund que no es pot controlar;
avesats a les necessitats locals de les valls
on tot es pot tocar o és a l’abast només caminant,
els seus ulls no han contemplat mai l’espai infinit
a través de la reixeta de la pinta d’un nòmada; nascuts amb bona sort,
les seves cames mai no han ensopegat amb els fongs
i els insectes de la jungla, aquestes formes i vides monstruoses
amb les quals volem pensar que no tenim res en comú.
Per tant, quan un d’ells s’esgarria, continua sent comprensible
la manera com pensa: convertir-se en alcavot
o traficar amb joies falses o malbaratar una bonica veu de tenor
per aconseguir que una sala s’ensorri li podria passar a
qualsevol, tret dels millors i els pitjors de nosaltres … És per això, suposo,
que ni els uns ni els altres s’han quedat aquí gaire temps, sinó
que han buscat els sòls excessius on la bellesa no és tan externa,
la llum menys pública i el sentit de la vida
alguna cosa més que un campament embogit. “Veniu!”, van xiuxejar
les deixalles de granit, “que nés d’evasiu, el vostre humor,
de fortuït, el vostre petó més tendre, de permanent, la mort.” (Els sants
del futur van fugir sospirant). “Veniu!”, van xiuxejar les argiles
i les graves, “a les nostres planures hi ha lloc per que els exèrcits hi facin
maniobres; els rius esperen ser domats i els esclaus et faran una
tomba grandiosa: la humanitat és suau com la terra i tots dos necessiten
uns retocs.” (Els cèsars del lloc es van alçar i van marxar
amb un cop de porta.) Però una veu més antiga i freda
va atreure els veritablement temeraris, la remor de l’oceà:
“Jo sóc la solitud que no demana ni promet res;
és així com us faré lliures. L’amor no existeix;
només hi ha enveges diverses, totes tristes.”
Tenien raó, amor meu, totes aquelles veus tenien raó
i encara la tenen; aquesta terra no és la dolça llar que sembla,
ni la seva pau la històrica calma d’un indret
on alguna s’ha resolt una vegada per totes: una província
endarrerida i malmesa, connectada
al gran món atrafegat per un túnel, amb un cert
encant tronat, ¿oi que ja només és això? Gairebé:
té un deure mundà que, malgrat que li sàpiga greu,
no negligeix sinó que posa en dubte tot allò
que les grans potències admeten; fa nosa als nostres drets.
El poeta, admirat pel seu tenaç costum d’anomenar
el sol sol, el seu pensament Endevinalla, se sent neguitós
a causa d’aquestes estàtues de marbre que dubten amb tanta
claredat del seu mite antimitològic; i aquests trinxeraires,
que empaiten el científic per la columnata enrajolada
i amb uns oferiments tan vius, li retreuen l’interès pels aspectes
més vagues de la Natura: a mi també em recriminen tot allò
que coneixes tan bé. No perdre el temps, no deixar-se encalçar,
no quedar enrere, i – si us plau! – , no assemblar-se a les bèsties
que no paren de repetir-se, ni a cap cosa com ara l’aigua
o la pedra, el comportament de les quals es pot predir, aquest
és el nostre Llibres d’Oracions, que consola sobretot amb la música
que es pot interpretar a qualsevol lloc, que és invisible
i no fa olor. En la mesura que hem de contemplar la mort com
un fet, segur que tenim raó: però si els pecats
poden ser perdonats, si els cossos ressuciten d’entre els morts,
aquestes modificacions de la matèria en forma
d’atletes innocents i fonts que gesticulen,
fetes només per al plaer, demostren encara una altra cosa:
als benaurats tant se’ls en dóna des de quin angle se’ls mirin,
perquè no tenen res a amagar. Amor meu, jo no sé res de res,
però quan miro d’imaginar-me un amor impecable
o la vida futura, allò que sento és la remor dels corrents
subterranis, allò que veig és un paisatge de pedra calcària.
Time will say nothing but I told you so,
Time only knows the price we have to pay;
If I could tell you I would let you know.
If we should weep when clowns put on their show,
If we should stumble when musicians play,
Time will say nothing but I told you so.
There are no fortunes to be told, although,
Because I love you more than I can say,
If I could tell you I would let you know.
The winds must come from somewhere when they blow,
There must be reasons why the leaves decay;
Time will say nothing but I told you so.
Perhaps the roses really want to grow,
The vision seriously intends to stay;
If I could tell you I would let you know.
Suppose the lions all get up and go,
And all the brooks and soldiers run away;
Will Time say nothing but I told you so?
If I could tell you I would let you know.
SI jo t’ho pogués dir
El Temps no t’ho dirà, però ja t’ho vaig dir:
el Temps només coneix el preu que hem de pagar;
si jo t’ho pogués dir, t’ho faria saber.
Si hem de plorar quan els clowns representen,
o entrebancar-nos quan toquen els músics,
el Temps no t’ho dirà, però ja t’ho vaig dir.
No hi ha bonaventures per endevinar,
perquè t’estimo més del que et puc dir,
si jo t’ho pogués dir, t’ho faria saber.
Els vents han de venir d’algun indret, quan bufen,
i alguna cosa fa que les fulles decaiguin;
el Temps no t’ho dirà, però ja t’ho vaig dir.
Potser les roses volen créixer realment,
i la visió vol romandre de veres;
si jo t’ho pogués dir, t’ho faria saber.
Suposa que els lleons s’assequen i se’n van,
quie s’escapen corrents soldats i rierols,
¿no et dirà res el Temps, tret que jo t’ho vaig dir?
Si jo t’ho pogués dir, t’ho faria saber.
I
He disappeared in the dead of winter:
The brooks were frozen, the airports almost deserted,
And snow disfigured the public statues;
The mercury sank in the mouth of the dying day.
What instruments we have agree
The day of his death was a dark cold day.
Far from his illness
The wolves ran on through the evergreen forests,
The peasant river was untempted by the fashionable quays;
By mourning tongues
The death of the poet was kept from his poems.
But for him it was his last afternoon as himself,
An afternoon of nurses and rumours;
The provinces of his body revolted,
The squares of his mind were empty,
Silence invaded the suburbs,
The current of his feeling failed; he became his admirers.
Now he is scattered among a hundred cities
And wholly given over to unfamiliar affections,
To find his happiness in another kind of wood
And be punished under a foreign code of conscience.
The words of a dead man
Are modified in the guts of the living.
But in the importance and noise of to-morrow
When the brokers are roaring like beasts on the floor of the
Bourse,
And the poor have the sufferings to which they are fairly
accustomed,
And each in the cell of himself is almost convinced of his
freedom,
A few thousand will think of this day
As one thinks of a day when one did something slightly unusual.
What instruments we have agree
The day of his death was a dark cold day.
II
You were silly like us; your gift survived it all:
The parish of rich women, physical decay,
Yourself. Mad Ireland hurt you into poetry.
Now Ireland has her madness and her weather still,
For poetry makes nothing happen: it survives
In the valley of its making where executives
Would never want to tamper, flows on south
From ranches of isolation and the busy griefs,
Raw towns that we believe and die in; it survives,
A way of happening, a mouth.
III
Earth, receive an honoured guest:
William Yeats is laid to rest.
Let the Irish vessel lie
Emptied of its poetry.
In the nightmare of the dark
All the dogs of Europe bark,
And the living nations wait,
Each sequestered in its hate;
Intellectual disgrace
Stares from every human face,
And the seas of pity lie
Locked and frozen in each eye.
Follow, poet, follow right
To the bottom of the night,
With your unconstraining voice
Still persuade us to rejoice;
With the farming of a verse
Make a vineyard of the curse,
Sing of human unsuccess
In a rapture of distress;
In the deserts of the heart
Let the healing fountain start,
In the prison of his days
Teach the free man how to praise.
Va desaparèixer en la cruesa de l’hivern,
els rierols eren glaçats, els aeroports quasi deserts,
la neu desfigurava les estàtues públiques,
s’enfonsava el mercuri dins la boca del dia agonitzant.
Els instruments que posseïm coincideixen:
el dia de la seva mort va ser de fred i núvols.
Lluny de la seva malaltia,
els llops escodrinyaven els boscos sempre verds,
el riu del camp no es va deixar temptar pels molls de moda;
les boques afligides
van ocultar als poemes la mort del seu poeta.
Però per a ell va ser l’últim captard com a ell mateix,
un captard de rumors i d’infermeres;
van insurgir-se les províncies del seu cos,
les places de la seva ment van quedar buides;
els suburbis, els va envair el silenci,
i es va estroncar el corrent dels seus sentits;
va convertir-se en els que l’admiraven.
Ara ja està escampat per cent ciutats
i totalment donat a afectes forasters,
a haver de ser feliç en altres boscos,
i a rebre càstigs sota un codi de consciència estranger.
Els mots d’un home mort
són esmenats en els budells dels vius.
Però ja en la importància i el soroll del demà
quan els aglotistes bramin com les bèsties a la Borsa
i els més pobres pateixin els suplicis a que ja estan força avesats,
i cadascú dintre la seva cel·la estigui convençut de ser ben lliure,
uns pocs milers hi pensaran, en aquest dia,
tal com pensen en dies que els han dut alguna cosa poc habitual.
Els instruments que posseïm coincideixen:
el dia de la seva mort va ser de fred i núvols.
II
Vas ser insensat com tots nosaltres; el teu do va sobreviure a tot:
a la parròquia de les dones riques, a la corrupció física,
a tu mateix. La boja Irlanda et va llençar a fer versos.
Ara Irlanda té encara la seva bogeria i el seu clima,
perquè la poesia no fa que passi res: només vol sobreviure
a la vall del seu fer-se, on cap executiu
no hi vol potinejar, i flueix cap el sud,
de masos aïllats i de penes actives,
de les crues ciutats on creiem i morim, i sobreviu
una manera de passar les coses, una boca.
III
Terra, acull un hoste insigne;
William Yeats vol descansar,
deixa que el carner d’Irlanda
vingui buit del seu parlar
Els gossos d’Europa borden
al malson de la foscor,
i els països vius esperen
enclaustrats d’odi i dolor.
L’horror de la inel·ligència
viu a cada rostre humà,
i els mars de bondat s’escampen
glaçats en tots els esguards.
Segueix, poeta, la via
que et porta al fons de la nit,
i amb la veu alleujadora
allibera’ns del neguit.
Que els teus solcs de poesia
esborrin els mals presents,
i amb un èxtasi de pena
canta els nostres sofriments.
Fes brollar la font del bàlsam
als deserts del cor humà,
i a la presó dels seus dies
ensenya l’home lliure de pregar.
As I walked out one evening,
Walking down Bristol Street,
The crowds upon the pavement
Were fields of harvest wheat.
And down by the brimming river
I heard a lover sing
Under an arch of the railway:
“Love has no ending.
“I’ll love you, dear, I’ll love you
Till China and Africa meet,
And the river jumps over the mountain
And the salmon sing in the street,
“I’ll love you till the ocean
Is folded and hung up to dry
And the seven stars go squawking
Like geese about the sky.
“The years shall run like rabbits,
For in my arms I hold
The Flower of the Ages,
And the first love of the world.”
But all the clocks in the city
Began to whirr and chime:
“O let not Time deceive you,
You cannot conquer Time.
“In the burrows of the Nightmare
Where Justice naked is,
Time watches from the shadow
And coughs when you would kiss.
“In headaches and in worry
Vaguely life leaks away,
And Time will have his fancy
To-morrow or to-day.
“Into many a green valley
Drifts the appalling snow;
Time breaks the threaded dances
And the diver’s brilliant bow.
“O plunge your hands in water,
Plunge them in up to the wrist;
Stare, stare in the basin
And wonder what you’ve missed.
“The glacier knocks in the cupboard,
The desert sighs in the bed,
And the crack in the tea-cup opens
A lane to the land of the dead.
“Where the beggars raffle the banknotes
And the Giant is enchanting to Jack,
And the Lily-white Boy is a Roarer,
And Jill goes down on her back.
“O look, look in the mirror?
O look in your distress:
Life remains a blessing
Although you cannot bless.
“O stand, stand at the window
As the tears scald and start;
You shall love your crooked neighbour
With your crooked heart.”
It was late, late in the evening,
The lovers they were gone;
The clocks had ceased their chiming,
And the deep river ran on.
Mentre caminava un vespre
pel carrer Bristol avall,
la gentada a les voreres
com bladars a punt del tall.
I l’amant arran del riu
sota un pont del tren cantava
aquella cançó que diu:
“El meu amor no s’acaba.
“Fins que Àfrica i Xina es trobin
amor meu t’estimaré,
i el riu salti la muntanya
i el salmó canti al carrer.
“T’estimaré fins que el mar
s’assequi i es tregui el vel
i les set estrelles grallin
com les oques dalt del cel.
“Els anys corren com conills,
però als meus braços es fon
la Gran Flor de Tots els Temps
i el primer amor del món.”
De sobte tots els rellotges
varen brunzir i repicar:
“No deixis que el Temps t’enganyi,
que tu no el podràs guanyar.
“Allí on el malson s’amaga,
on la llei és en desús,
el Temps que vigila a l’ombra,
en lloc de besar-te, tus.
Quan hi ha maldecaps i tràngols
la vida lleument se’n va
i el Temps se surt amb la seva,
ara mateix o demà.
“A moltes valls ben gemades,
la neu és com un esmalt,
el Temps trenca les rotllanes
i del qui es capbussa el salt.
“Enfonsa les mans a l’aigua,
enfonsa-les-hi golut;
mira’t, mira’t a la pica
i pregunta’t què has perdut.
“La glacera és a l’armari,
el desert sospira al llit,
l’esquerda de la tassa obre
un camí cap al neguit.
“On els pobres rifen xecs
i en gegant encanta en Jack,
on el milhomes fa “ecs”
i la Jill s’enduu un batzac.
“Oh, mira’t, mira el mirall,
mira en la teva dissort;
la vida és un do de Déu
malgrat el teu desacord.
“Oh, estigues a la finestra,
de llàgrimes amarat
estimaràs el teu veí mentider
amb el teu cor poc honrat.”
Era tard, molt tard al vespre,
els amants s’havien fos;
els rellotges no tocaven
i el riu baixava, calmós.
I
This is the night mail crossing the Border,
Bringing the cheque and the postal order,
Letters for the rich, letters for the poor,
The shop at the corner, the girl next door.
Pulling up Beattock, a steady climb:
The gradient’s against her, but she’s on time.
Past cotton-grass and moorland boulder
Shovelling white steam over her shoulder,
Snorting noisily as she passes
Silent miles of wind-bent grasses.
Birds turn their heads as she approaches,
Stare from bushes at her blank-faced coaches.
Sheep-dogs cannot turn her course;
They slumber on with paws across.
In the farm she passes no one wakes,
But a jug in a bedroom gently shakes.
II
Dawn freshens, Her climb is done.
Down towards Glasgow she descends,
Towards the steam tugs yelping down a glade of cranes
Towards the fields of apparatus, the furnaces
Set on the dark plain like gigantic chessmen.
All Scotland waits for her:
In dark glens, beside pale-green lochs
Men long for news.
III
Letters of thanks, letters from banks,
Letters of joy from girl and boy,
Receipted bills and invitations
To inspect new stock or to visit relations,
And applications for situations,
And timid lovers’ declarations,
And gossip, gossip from all the nations,
News circumstantial, news financial,
Letters with holiday snaps to enlarge in,
Letters with faces scrawled on the margin,
Letters from uncles, cousins, and aunts,
Letters to Scotland from the South of France,
Letters of condolence to Highlands and Lowlands
Written on paper of every hue,
The pink, the violet, the white and the blue,
The chatty, the catty, the boring, the adoring,
The cold and official and the heart’s outpouring,
Clever, stupid, short and long,
The typed and the printed and the spelt all wrong.
IV
Thousands are still asleep,
Dreaming of terrifying monsters
Or of friendly tea beside the band in Cranston’s or Crawford’s:
Asleep in working Glasgow, asleep in well-set Edinburgh,
Asleep in granite Aberdeen,
They continue their dreams,
But shall wake soon and hope for letters,
And none will hear the postman’s knock
Without a quickening of the heart,
For who can bear to feel himself forgotten?
I
Aquest és el correu nocturn que creua la frontera
i porta xecs i ordres postals a la cartera,
cartes per al ric, cartes per la pobre de necessitat,
per al botiguer de la cantonada i la noia del veïnat.
S’atura a Beattock, la parada habitual:
el pendent li és contrari, però hi arriba puntual.
Passen plantes banquinoses i erms plens de roques,
i ell empeny sobre l’espatlla les blanques foques.
I esbufega sorollosament mentre passa
sobre milles silencioses d’herba grassa.
Els ocells es giren mentre el tren s’acosta
i es miren els vagons sense rostre des de la brosta.
els gossos d’atura fan com tantes vegades:
dormisquegen amb les potes encreuades.
A la granja, quan passa, no es desperta ningú,
però al dormitori un gerro tremola, insegur.
II
L’alba refresca. Ja s’ha enfilat prou.
Avall cap a Glasgow el tren es mou
amb estrebades de vapor i xiulets vers grues que fan clariana,
cap a camps plens d’aparells i forns que s’alcen a la plana
fosca, com gegantines peces d’escacs.
Tot Escòcia l’espera:
a les fosques valls, a la vora del verd pàl·lid dels llacs,
els homes anhelen les notícies.
III
Lletres d’agraïment, lletres dels bancs,
lletres alegres de la noia i el noi,
factures rebudes i invitacions
a inspeccionar bestiar o visitar relacions,
i sol·licituds per a situacions
i, dels amants, tímides declaracions
i xafarderies de totes les nacions,
notícies circumstancials, notícies financeres,
cartes amb fulletons de vacances que caldria ampliar,
cartes ab rostres als marges que algú va guixar,
cartes d’oncles, de cosins i de ties solteres,
cartes a Escòcia des del sud de França,
cartes de condol de les Terres Altes i les Terres Baixes,
escrites amb el paper que hi escau:
el rosa, el violeta, el blanc i el blau,
les afectuoses, les rancoroses, les avorrides, les sensacionals,
les fredes i oficials i les que són sentimentals,
intel·ligents, poca-soltes, curtes i allargades,
les escrites a màquina, les impreses i les plenes d’errades.
IV
N’hi ha milers encara adormits
que somnien en monstres de mala fe,
o bé una orquestra a Cranston o a Crawford, prenent el te:
adormits a la granítica Aberdeen,
els seus somnis van seguint,
però aviat es llevaran i esperaran les cartes, desvetllats,
i quan sentin el truc del carter
els farà un salt el cor, també.
Perquè ¿qui pot suportar sentir-se oblidat?
Metaphors we live by, 1980
El nostre sistema conceptual es basa en la metàfora
[les metàfores funcionen perquè estan arrelades en la nostra experiència, com a cossos en l’espai, com a subjectes de relacions socials; després ho traslladem
Cassos: metàfores d’orientació, substància.
Nous significats
Epistemologia, objectivisme, subjectivisme, experiencialisme
La importància de les metàfores amb què vivim
Resum
El nostre sistema conceptual es basa en la metàfora
Metaphor is for most people a device of the poetic imagination and the rhetorical flourish—a matter of extraordinary rather than ordinary language. Moreover, metaphor is typically viewed as characteristic of language alone, a matter of words rather than thought or action. For this reason, most people think they can get along perfectly well without metaphor. We have found, on the contrary, that metaphor is pervasive in everyday life, not just in language but in thought and action. Our ordinary conceptual system, in terms of which we both think and act, is fundamentally metaphorical in nature.
exemple: arguments is war
Traslladem l’estructura i propietats d’un domini a un altre. Això n’il·lumina alguns aspectes i n’amaga uns altres.
Les metàfores més bàsiques es basen en la nostra experiència en el món [ com a cos tridimensional sota gravetat ] [ les formes a priori de Kant ] (For example, the concepts OBJECT, SUBSTANCE, and CONTAINER emerge directly. We experience ourselves as entities, separate from the rest of the world—as containers with an inside and an outside. We also experience things external to us as entities—often also as containers with in-sides and outsides.)
(1) orientació. Spatial orientations like up-down, front-back, on-off, center-periphery, and near-far provide an extraordinarily rich basis for understanding concepts in orientational terms.
exemples: happy is up, [ estic enfonsat ]
(2) Metàfores ontològiques de substància i contenidors en l’espai, considerar com una substància coses que no ho són. El nostre cos és un contenidor, l’habitació on som. La nostra experiència és la de moure’ns per diferents contenidors, també de substàncies que entren i surten del nostre cos. El camp visual, activitats i estats mentals també s’entenen com a contenidors o objectes. [ post sobre geografies emocionals ]
(3) personificació
Perhaps the most obvious ontological metaphors are those where the physical object is further specified as being a person. This allows us to comprehend a wide variety of experiences with nonhuman entities in terms of human motivations, characteristics, and activities. Here are some examples:
(4) Metonimia
We are using one entity to refer to another that is related to it. This is a case of what we will call metonymy. Here are some further examples:
He likes to read the Marquis de Sade. (= the writings of the marquis)
(5) Més exemples
La possibilitat de nous significats, la metàfora en la poesia
The metaphors we have discussed so far are conventional metaphors, that is, metaphors that structure the ordinary conceptual system of our culture, which is reflected in our everyday language. We would now like to turn to metaphors that are outside our conventional conceptual system, metaphors that are imaginative and creative. Such metaphors are capable of giving us a new understanding of our experience. Thus, they can give new meaning to our pasts, to our daily activity, and to what we know and believe.
To see how this is possible, let us consider the new metaphor LOVE IS A COLLABORATIVE WORK OF ART. This is a metaphor that we personally find particularly forceful, insightful, and appropriate, given our experiences as mem-bers of our generation and our culture. The reason is that it makes our experiences of love coherent—it makes sense of them. We would like to suggest that new metaphors make sense of our experience in the same way conventional metaphors do: they provide coherent structure, highlighting some things and hiding others.
Metaphors may create realities for us, especially social realities. A metaphor may thus be a guide for future action. Such actions will, of course, fit the metaphor. This will, in turn, reinforce the power of the metaphor to make experience coherent. In this sense metaphors can be self-fulfilling prophecies.
For example, faced with the energy crisis, President Carter declared “the moral equivalent of war.” The WAR metaphor generated a network of entailments. There was an “enemy,” a “threat to national security,” which required “setting targets,” “reorganizing priorities,” “establishing a new chain of command,” “plotting new strategy,” “gathering intelligence,” “marshaling forces,” “imposing sanctions,” “calling for sacrifices,” and on and on. The WAR metaphor highlighted certain realities and hid others. The metaphor was not merely a way of viewing reality; it constituted a license for policy change and political and economic action. [ com quan la dreta qualifica de l’intent de referendum com a cop d’estat]
Metaphors, as we have seen, are conceptual in nature. They are among our principal vehicles for understanding. And they play a central role in the construction of social and political reality. Yet they are typically viewed within philosophy as matters of “mere language,” and philosophical discussions of metaphor have not centered on their conceptual nature, their contribution to understanding, or their function in cultural reality. Instead, philosophers have tended to look at metaphors as out-of-the-ordinary imaginative or poetic linguistic expressions, and their discussions have centered on whether these linguistic expressions can be true. Their concern with truth comes out of a concern with objectivity: truth for them means objective, absolute truth. The typical philosophical conclusion is that metaphors cannot directly state truths, and, if they can state truths at all, it is only indirectly, via some non-metaphorical “literal” paraphrase.
[En quin sentit pot ser veritat una metàfora nova? Ens aporta una nova manera de veure les coses]
Exemple: Let us now ask what is involved in understanding as true the nonconventional metaphor “Life’s . . . a tale told by an idiot, full of sound and fury, signifying nothing.” This non-conventional metaphor evokes the conventional metaphor LIFE IS A STORY. If we in fact view our lives and the lives of others in this way, then we would take the metaphor as being true. What makes it possible for many of us to see this metaphor as true is that we usually comprehend our life experiences in terms of the LIFE IS A STORY metaphor. We are constantly looking for meaning in our lives by seeking out coherences that will fit some sort of coherent life story. And we constantly tell such stories and live in terms of them. As the circumstances of our lives change, we constantly revise our life stories, seeking new coherence.
Epistemologia, objectivisme i subjectivisme
Any adequate theory of the human conceptual system will have to give an account of how concepts are (1) grounded, (2) structured, (3) related to each other, and (4) defined. So far we have given a provisional account of grounding, structuring, and relations among concepts (subcategorization, metaphorical entailment, part, participant, etc.) for what we take to be typical cases. We have argued, moreover, that most of our conceptual system is metaphorically structured and have given a brief account of what that means.
[ la metàfora es basa en l’experiència i les similaritats – encara que ells ho rebutgen ], l’abstracció i l’homonímia no l’expliquen bé.
Concepts are not defined solely in terms of inherent properties; instead, they are defined primarily in terms of interactional properties.
What we are offering in the experientialist account of understanding and truth is an alternative which denies that subjectivity and objectivity are our only choices. We reject the objectivist view that there is absolute and unconditional truth without adopting the subjectivist alternative of truth as obtainable only through the imagination, unconstrained by external circumstances. The reason we have focused so much on metaphor is that it unites reason and imagination. Reason, at the very least, involves categorization, entailment, and inference. Imagination, in one of its many aspects, involves seeing one kind of thing in terms of another kind of thing—what we have called metaphorical thought. Metaphor is thus imaginative rationality. Since the categories of our everyday thought are largely metaphorical and our everyday reasoning involves metaphorical entailments and inferences, ordinary rationality is therefore imaginative by its very nature. Given our understanding of poetic metaphor in terms of metaphorical entailments and inferences, we can see that the products of the poetic imagination are, for the same reason, partially rational in nature.
[ l’objectivisme erra quan atribueix als objectes propietats independents de la nostra interació i experiència amb ells. El subjectivisme erra quan pretén que els conceptes i la imaginació poden ser arbitraris. ] [això no és nou, Piaget ja parlava d’assimilació i acomodació; és el mateix que en l’evolució i , modifiquem l’entorn i som modificats alhora quan ens hi adaptem]
La importància de les metàfores anb què veiem el món i vivim
How we think metaphorically matters. It can determine questions of war and peace, economic policy, and legal decisions, as well as the mundane choices of everyday life. Is a military attack a “rape,” “a threat to our security,” or “the defense of a population against terrorism”? The same attack can be conceptualized in any of these ways with very different military consequences. Is your marriage a partner-ship, a journey through life together, a haven from the out-side world, a means for growth, or a union of two people into a third entity?
The heart of metaphor is inference. Conceptual metaphor allows inferences in sensory-motor domains (e.g., domains of space and objects) to be used to draw inferences about other domains (e.g., domains of subjective judgment, with concepts like intimacy, emotions, justice, and so on). Because we reason in terms of metaphor, the metaphors we use determine a great deal about how we live our lives.
Resum
The theory of metaphor has come a long way from the humble beginnings presented in this slim volume. Yet, most of the key ideas in this book have been either sustained or developed further by recent empirical research in cognitive linguistics and in cognitive science generally. These key ideas are the following:
Notes inventari invscult, pendent d’integrar
Quan pensem en el conjunt de frases usem per descriure una part de la realitat, més enllà dels mots individuals, per exemple una discussió, una guerra, la construcció o l’elaboració d’una teoria, es veu el que Lakoff i Johnson han anomenat estructura metàfòrica del nostre sistema conceptual. [No deia Aristòtil que la realitat es pot dir de moltes maneres?] Veurem la metàfora a recursos retòrics (C2540) però aquí avancem que consisteix a descriure una situació en termes d’una altra. Per això hi ha d’haver una certa identitat estructural entre substituens i substituendum. Vol dir que la percepció de l’estructura de les parts i el seu paper en el conjunt revela similituds. (Veure la noció de esquema o visió conjunta a xarxes neuronals H1XXX). Concebir una situació en termes d’una altra de més coneguda sembla un procediment fonamental del nostra sistema conceptual. La metàfora il.lumina sobre el substituens, però com que la identitat estructural només és parcial també amaga i pot dur a extrapolacions: Una teoria pot estar “està ben construïda” però no “necessita amoblar-se”.
Així quan parlem d’una discussió ho fem en termes de batalla: “Ataca el seu oponent amb arguments de pes”, “Defensà la tesi”. La identitat estructural rau en que hi ha dues o més parts en conflicte. En parlar d’una teoria podem dir que “està sòlidament construïda”, o que “No s’aguanta per enlloc” indicant que consta de diverses parts (dades, arguments) jerarquitzades que s’aguanten les unes a les altres. És gairebé impossible explciar informàtica i telecomunicacions sense recórrer a la imatge d’uns paquets que es belluguen d’un costat a l’altre. A matemàtica es va veure la importància de poder tractar problemes abstractes com podrien ser les propietats de les funcions o vectors en termes d’espai i de mètrica, de manera que hi poguem aplicar tota la intuïció [esquema H1XXX] que tenim en aquest terreny.
Si anem fent enrera buscant què és el més elemental, la mena de metàfora a la qual recorrem, trobem:
– Metàfores de moviment (concebir situació i canvi de les parts en termes de moviments en l’espai): “Els jocs van cap AMUNT”.
– Metàfores de container (situar les parts respecte d’un domini): “Què fas FORA de la feina?”
– Metàfores ontològiques (concepció d’una entitat abstracte com a una substància, un objecte físic): “teoria ben construïda”, “Em surt fum del cap de tant pensar”, “El seu cervell funciona bé”.
– Metàfores de personificació (entendre experiències d’objectes en termes d’activitat humana): “Aquesta sequera ens farà la guitza”.
La majoria d’aquestes metàfores es basen en identitats estructurals ja establertes. Quan el poeta fa metàfores, no està ornamentant sinó fent recerca de nous aspectes, creant nous significats: “La vida és un conte estúpid explicat per un idiota”.
D’altres metàfores no es basen tant en identitats estructurals com en les prioritats i valors vigents d’una societat: Antigament un home religiós equivalia a “home de bé” mentre que ara vol dir “conservador”. Avui una activitat “per ordinador” indica modernitat i eficàcia. L’anunci de coca-cola light amb l’Elton John i Louis Armstrong intenta canviar “light -> més sa però sense sabor” per “light -> més sa amb més vida i més marxa”. (Veure creences culturals CXXXX, SXXXX).
Les derniers jours Immanuel Kant:
https://www.newyorker.com/culture/the-front-row/what-to-stream-the-last-days-of-immanuel-kant-a-physical-comedy-of-the-philosophical-life
At first, the 1960s were more of the same, with Broadway turning out record setting hits (Hello, Dolly!, Fiddler on the Roof). But as popular musical tastes shifted, the musical was left behind. The rock musical “happening” Hair (1968) was hailed as a landmark, but it ushered in a period of confusion in the musical theatre.
[ a partir d’aquí el musical clàssic va perdre el favor d’un púbic més inclinat cap a la TV i el rock n roll]
1969 Oh Calcutta [ dolent]
FILM 1960
During the 1950s, the music of Broadway was the popular music of the western world. Every season brought a fresh crop of classic hit musicals that were eagerly awaited and celebrated by the general public. Great stories, told with memorable songs and dances were the order of the day, resulting in such unforgettable hits as The King and I, My Fair Lady, Gypsy and dozens more. These musicals were shaped by three key elements:
Composers: Rodgers & Hammerstein, Loesser, Bernstein
Directors: George Abbott, Jerome Robbins, Bob Fosse
Female stars: Gwen Verdon, Mary Martin, Ethel Merman
CINEMA
The 1940s started out with business-as-usual musical comedy, but Rodgers & Hart’s Pal Joey and Weill and Gershwin’s Lady in the Dark opened the way for more realistic musicals. Rodgers and Hammerstein’s Oklahoma (1943) was the first fully integrated musical play, using every song and dance to develop the characters or the plot. After Oklahoma, the musical would never be the same – but composers Irving Berlin (Annie Get Your Gun – 1946) and Cole Porter (Kiss Me Kate – 1947) soon proved themselves ready to adapt to the integrated musical.
With the world at war and America still suffering echoes of the Great Depression, most Broadway professionals felt that audiences of the early 1940s wanted an escape from reality, the more lighthearted the better.
CINEMA
RKO

Primer solo, show aeri, the Carioca, Dolores del Rio
The Continental, Night and Day
Top Hat White tie Tails, Heaven, Cheek to cheek, No strings, Isn’t this a lovely day to be caught in the rain
I’ll be hard to handle, Lovely to Look at, I won’t dance
Let’s face the music and dance, I’m putting all my eggs in one basket, I’d rather lead the band, Let yourself go
Pick yourself up, A fine romance, The way you look tonight, Bojangles of Harlem, Waltz in swingtime, The last dance
Shall we dance, Let’s call the whole thing off (you say potato), They can’t take that away from me, Slap that bass
I used to be color blind Romantic dream, Change partners, The Yam
dansa, antecedents del musical, antecedents
Després dels inicis als minstrel shows i Vaudeville, els ballarins negres van actuar en alguns espectacles a Broadway durant la dècada dels ’20, com Shuffle Along.
La dansa d’espectacle d’inspiració en jazz tal com diu Marshall Stearns (This book deals with American Dancing that is performed to and with the rhythms of jazz – that is, dancing that swings … The characteristic that distinguishes American vernacular dance -as it does jazz music – is swing, which can be heard, felt, and seen, but defined only with great difficulty), serà sobretot tap dancing combinat amb moviments d’acrobàcia i de balls de saló.
[ les complexitats rítmiques i acrobàtiques dels ballarins negres foren insuperables. Acostumats a Fred Astaire però, sovint es troba a faltar una coreografia que expressi un estat d’ànim o les emocions d’una parella, més enllà de l’exhibició tècnica de passos rapidíssims o splits vrtiginosos]
[ El tap dancing va anar evolucionant a partir de l’Irish Jig, que bàsicament té el cos rígid mentre el treball és amb els peus, i poc a poc va anar incorporant moviments vernaculars (Jazz Dance, 189)][ Es distingeix entre “jazz steps”, on els taps no són essencials, i “flash steps”. Originalment eren passos populars senzills, com el shimmy i el charleston, que es van anar barrejant amb el clog en el minstrel i vaudeville . Passos de tap que es van fer populars són el “falling off the log” i “off to buffalo”. Els flash steps són més acrobàtics, per exemple “Over the top” i “through the trenches”. (JD 190)] [ Una combinació típica és el BS chorus de 32 bars: 8 time step, 8 cross step, 8 buck and wing, 8 Over the top and through the trenches][ El shim sham té double shuffle, cross over, tackie Annie i Falling off the log. (tap i lindy, ]
HOOFERS CLUB (Jazz Dance, 22)
Al costat del teatre Lafayette, durant els ’20, ’30 i una mica dels ’40 , hi havia un magatzem a la 131st amb la 7th on s’hi podia jugar el poker i on l’amo, Lonnie Hicks, durant dues dècades va deixar que qualsevol pogués practicar tap dance. Cada 6-8 mesos en canviaria el terra. Els joves aprenien dels que ja estaven consagrats.
La dansa tenia uns blocs bàsics, els Time Step. Sovint es basava en la simple melodia Buck dancer’s lament que tenia 6 compassos i en deixava dos per a improvisar: two bar break. Un dels millors a l’inici fou King Rastus Brown. [ Una cerca de Buck dancing a youtube dóna com un clake country descendent de la dansa irlandesa ]
diccionari tap dance | Tap dancing ressources
Aquí Coles & Atkins mostren els time steps bàsics amb les frases per recordar els accents “Thanks for the BugGy Ride”, AND Thanks for the BugGy ride”, “And thank YOU for the BugGY ride”, “AND when WILL WE Take a buGY ride”.
Bill Robinson (1878 – 1949) va començar al Vaudeville i es va fer molt popular. Va arribar a guanyar 6.500$ la setmana. Va tenir èxit al musical Blackbirds (1928) i Brown Buddies (1930). Es va fer cèlebre pel número amb uns graons:
No va ser un innovador però tenia un gran ritme i una claredat cristalina. El 1932 va per películes a Hollywood amb Shirley Temple. El 1932 Harlem is Heaven amb Bill Robinson, 1937 A mile from heaven, 1943 Stormy Weather (Sand dance). 1934, 1934 King for a day, 1935, 1935 Living a great big way amb Jeni LeGon.
Tenia un caràcter complicat. Anava sempre amb una pistola, pretenia haver ensenyat passos als joves encara que no fos veritat.
ALTRES
Frank Condos, cèlebres pels five-tap wings, James Barton, Harlan Dixon (amb James Cagney).
JOHN BUBBLES (1902 – 1986) i el Rhythm tap.
De molt jove va provar al Hoofer’s club sense sortir-se’n gaire i li deien “you’re hurting the floor”. Quan va tornar dominava tots els passos i en va complicar el ritme, semblant a com el swing posa els tresets en lloc de dues corxeres. En lloc de fer un tema ràpid amb dos accents, es fa més lent amb quatre. VA fer equip amb el pianista Buck formant el tandem Buck and Bubbles. Va aparèixer al Ziegfield Follies de 1931, al Porgy & Bess el 1935 en el paper de Sportin’ Life
1937 Varsity Show
A Cabin in the Sky 1943
1955 I can’t give you anything but love, 1965 amb Dean Martin,
BILL BAILEY
1943 A Cabin in the Sky
1955 Rhythm and blues Revue
Moonwalk
FRED ASTAIRE (1899 – 1987) (pàgina a part)
(JD fill d’un cerveser d’Omaha va quedar en segon terme rera la seva germana Adéle amb qui havien començat al Vaudeville com a nens 7 i 9 anys. Va rebre classes de ballet i algunes de claqué. També van fer molt ballroom i una mica d’acrobàcia. Van rebre classes d’Eduardo Coccia. Tenia un aire com de “realment no m’interessa el que estic fent”. El 1916 van deixar el vodevil i van passar a Broadway. Van rebre la influència de parelles de ball, Vernon i Rener Castle, i els Cansino, els pares de Rita Hayworth. Des de 1922 Fred va començar a coreografiar passos, i triar els que més s’adaptaven al seu estil. El 1932 Adéle es va casar amb un Lord anglès i es va retirar.
A Hollywood treballaria amb el coreògraf Hermes Pan (1944, ), fill d’un inmigrant grec:

[ Astaire no feia passos de claqué o acrobàtics tan difícils com els altres. El que el fa especial és la barreja de claqué, ballet i ballroom que vol “entertain by dancing some sort of “story”. (JD 227). Ha de girar al voltant d’una idea, un tema, un estat d’ànim, semblar que s’inspira en una escombra, o un penjador. Després de 25 anys ballant amb Adéle tenia molt material acumulat i cada cop que li venia una idea anotava els passos. Honi Coles deia que ven “body motion, not tap.. he’s a descriptive dancer who works painstakingly with his musical accompaniment; he was the first to dance to programme music, describing every note in the dance” ” Astaire has class, poise, charm, nonchalance, sophistication, elegance” [ no és un hoofer que fa sons complicats sinó algú que expressa emocions ballant, per això ens agrada tant]
ALTRES ESPECIALITATS
Contorsionistes com Jigsaw Jackson, Dotson, Rubberlegs Williams, Earl “Snake Hips Tucker” (1935 fent lindy,
1930
1933 Cotton Club amb Duke Ellington, Filmed May 23, 1933, Bessie Dudley and Florence Hill show how to move to Duke Ellington’s Bugle Call Rag. Both Dudley and Hill were Cotton Club dancers, though this was not filmed at the Cotton Club. Bessie Dudley died January 16, 1999 at the age of 88. I’ve not yet been able to find information about Florence Hill.
Comedy dancing, Russian dancing [suposo que són passos així: Ball al Cotton Club )
ACROBATICS
A més dels passos de jazz i clauqé van introduir alguns de Russian i els splits
TIP, TAP & TOE
1936 Four Flash Devils a Soft Lights Sweet Music
THE FOUR STEP BROTHERS
Van posar en escena la “challenge dance” en que s’anaven com desafiant fent solos mentre els altres aplaudien. Van introduir cant i van estar en actiu fins 1966.
1933
1943
1944
FLASH ACTS
El 1938 els Nicholas Brothers i els Berry Brothers van competir al Cotton Club.
BERRY BROTHERS
Ananias el gran i amb més talent, Jimmy i Warren ( JD 277) nascuts a New Orleans i després es van traslladar a Denver. Van començar a actuar a Hollywood.
1941 You’ll never Know
1944 Panama Hattie
NICHOLAS BROTHERS (pàgina a part)
Nascuts a Fidadèlfia, Fayard (1914–2006) i Harold (1921–2000). El gran aviat va començar a fer splits saltant tanques. Aviat van començar a actuar i amb 8 i 14 anys ballaven al Cotton Club. La mare era pianista i el pare bateria.
“Nick Castle ranks Fayard as having “the most beautiful hands in show business’, with Fred Astaire second and Buddy Ebsen third. [ Cert! ja m’hi havia fixat l’elegància de quedar-se immobil en una postura i les mans expressives. De gran en una entrevista els gestos de les mans són preciosos ]
“Although Fayard was the better dancer, Harold, who did imitations of Cab Calloway and Louis Armstrong, received more attention” [ A mi sempre m’ha agradat més Fayard]
Els Nicholas Brothers feien els splits com en ballet, un al davant i l’altre darrera, mentre que els Berry Brothers feien jive splits, amb una cama doblegada al costat, que pot generar més lesions.
Van treballar amb el coreògraf Nick Castle
CLARK BROTHERS
CLASS ACT
(JD 285: The Class Acts, among other things, were an expression of the Negroes’ drive toward equality and respectability. Imitating and embellishing the formal elegance of the more sophisticated white acts, they ran headlong into an old stereotype: a Negro performer had always been an overdressed dandy or a shiftless plantation hand. Bit by bit they refuted the stereotype, first as individuals and then as teams).
Willie Covan a un Class Act 1938 (Sterns l’esmenta com a acrobatic)
Eddie Rector feia un soft shoe amb un delicat Time Step. Greenlee and Drayton. Pete Nugent. [ no he trobat clips ]
COLES AND ATKINS
Coles ballava amb precisió ritmes complexos ràpids, “Honi was the creator of high-speed rhythm tap”. Coles excels at transitional steps.
Atkins era més innovador i tenia més afinitat amb dansa moderna i ballet. (Una vegada a les Vegas va desafiar un grup de balalrins professionals de ballet que faria els mateixos passos o millor, i que ells no podrien fer el seu claqué)
Swing is really the thing
Aquí demostrant diferents Time Step, i l’extraordinària soft shoe amb ‘Taking a chance on love’ “It had to be slower than anybody’s else’s, at the same time, it has to be really interesting; and finally, it had t be so lyrical that it could stand by itself, that is to sound just as good with or without accompaniment, so we could to it without music”.
Atkins va ser coreògraf de grups de Motown (Supremes, Martha and the Vandellas, Cadillacs, Cleftones, moonglows, HEartbeats, Solitaires, Bow ties, Temptations )
1979 The New Low Down
1983 My One and Only,
1940
Baby Laurence. Bunny Briggs. GroundHog
El claqué va deixar de ser popular als ’50. La música es va complicar “for the first time in the parallel histories of jazz music and dance, the drumming often became more complicated than the tapping”.
1946 Ray Sneed Ornithology
196? Will Gaines
1967 Jimmy Slide, Buster Brown, Chuck Green, baby Laurence
GREGORY HINES
Eubie 1979 (musical sencer)
1982 I Got Rhythm
1984 Cotton Club
CONTRIBUCIONS MÉS MODERNES
SAVION GLOVER
MICHELLE DORRANCE
2019 Taptastic
Anys [ fer-lo més general, a més de l’art hi ha els de ciències naturals ]
Adult1
1982-1999
1999: Tapis de Bayeux
2000-2015
1993
Art d’avantguarda a la Pedrera (llibre i samarretes). Centenari de Miró i Pavelló de Mies Van der Rohe. Viatge a Madrid per veure exposició d’ Antonio Lopez al Reina Sofia (Thyssen i Prado).
2002
Exposició Mies Van der Rohe a Caixaforum. Fundació Miró, Léger, Parc Laribal, Lucien Freud al Caixaforum.
2003
Exposició Chillida
2004
Sol Lewitt a Tecla sala Hospitalet. Casa Àsia. Dibuixos del renaixement a la Pedrera, Exposició de Català Roca. Dalí al Caixaforum. Al Donauradweg la Venus de Willendorf, Egon schiele, Oskar Kokoschka, Albertina. Berlin Pergamom.
2005
Felicien Popp, Foto Colectània. Caixaforum, els tracis. Caravaggio. Passeig pel Servei estació. Roualt.
Grècia: Museu arqueològic de Delfos. Museu arqueològic d’Olympia. Museu art ciclàdic. Museu arqueològic d’Atenes. (Arquitectura, Escultura)
HongKong Art Museum. (galeria).
2006
Klee a Santander, Rembrandt a la Pedrera, Henry Moore al Caixaforum, Blake i Fuselli a Gothic Nightmares a la Tate, Shakespeare a la Portrait Gallery; retaule de la catedral de Manresa, Caravaggio al Mnac, Una exposició de PereJaume sobre Coromines. Madrid: El Prado (2 vegades), Princesa Sofia. NGA a Washington Sackler, American portrait. MNAC visita tot un dia.
2007
Museus: Viena, KHM:Tiziano, Caravaggio, Vermeer, Rubens, Breugel. Gemälde Galerie Bosch: Judici final. Albertina Dürer, Miquel Àngel, Schiele.
Exposicions: Ramon Gaya (bodegons homenatges de Murillo). Fragonard. Hogarth. Escultura Índia.
Llibres: ORS. Tres horas en el museo del Prado. Nomadic furniture. Visionary Architecture. El jardí de les delícies. preparo les guies dels museus Louvre i Prado.
2008
Madrid, Caixaforum nou, Prado, Thyssen, Reina Sofia. Art abstracte xinès. Expo Ballard. Hugh Lane Gallery (estudi Francis Bacon), Dublin. [ Kilkeny, idea de graffiti a la paret Atsushi Kaga]. ARKD Museu arquitectura i disseny , National muset, Estocolm. Deutches Hygiene Museum (Glücklich Sein) , Gemälde Galerie Alte Meister Dresde.
2009
Londres: British Museum, National Gallery, V&A. Madrid: El Prado. Espai Gaudí a la Pedrera. MNAC i Juli Gonzalez. Miró a Montroig i Fundacio Miró, Kiki Smith. CCCB Il·luminacions, visionaris a catalunya, Bamako. Macba Thomas Barlyle.
2010
Moscú: Galeria Tretyakov, Sant Petersburg: Hermitage, Museu rus
2011
San Francisco. Exploratorium
2012
Bruxelles Musée Magritte. Musées royaux des beaux arts Belgique. Centre belge des bandes dessinées.
Basel Vitra Haus
Dresden Neue Galerie,(Albertinum), DHDM. Leipzig: Museum bildende Künste Leipzig. Dessau: escola i cases dels mestres.
Berlin: Pergamon museum, Bauhaus Archiv, Alte National Galerie, Museum der Dinge
2013
Genève: Fundació Bodmer. Lausanne: Collection de l’art brut Jean Dubuffet. Romànic Vall de Bohí.
Milano: La Pinacoteca Brera (Mantegna, Christo morto). Villa Necchi Campiglio. Casa Boschi di Stefano. Pinacoteca Ambrosiana. Museo del novecento
2014
Dresden: Gemäldegalerie Alte Meister Brueghel, Paisatge a la costa, Vermeer , Neue Galerie,(ara Albertinum) Caspar Friedrich.
Bilbao, Guggenheim. Ragnar Kjartansson, The Visitors. Richard Serra.
NYC: Brooklyn Museum. MET . MoMA. Morgan Library, Frick Collection.
2015
Chillida a la Galeria Roca. Frankfurt: Diefenbach, Fidus (Tempel der Erde). L’Humor de Gerhard Glück. Visites regulars al MNAC combinant-les amb les ballades. Fundación Antonio Pérez a Cuenca. Jerash (Roma) a Amman i Petra.
2016-2027
Art : Torino i la passió de Memling. Amsterdam Rijksmuseum, Den Haag Mauritshuis, Escher. 500 aniversari Hyeronimus Bosch. Berlin Gemälde Galerie , Nefertiti, Alte National Galerie. Copenhagen SMK Louisiana Museum i Yayoi Kusama. Hammershoi. Cheryl Donegan. Philip Halsman, fotografia.
2017
London, National Gallery El retrat Arnolfini de Van Eyck, paisatges clàssic de Claude Lorraine, un Gallen-Kalela. Tate Britain i els prerafaelites: John William Waterhouse. The Lady of Shallott. John Everett Millais, Ofelia, el taller del fuster (Crist a la casa dels pares). Tate Modern: Yayoi Kusama, the passing Winter.
KunstHalle de Hamburg: Caspar Friedrich. Wanderer über dem Nebelmeer, Ferdinand Hodler. Blick ins unendliche.
Noruega: National Gallery Oslo, Hararld Sohlberg. Nit d’hivern (el Van Gogh noruec). Evward Munch: Dance of life, Skrik, melankoli. Akseli Gallen-Kallela. La mare de Lemminkäinens. Bergen Kode.
Tallin: Kumu
Polònia: Zacheta Varsòvia: Crist pensarós, Bronislaw Wojciech bus. Cracòvia, Czartoryski: Leonardo. La dama de l’Ermini. Txèquia, Brno. Tugendhat House.
[Zagreb: museum broken relationships, museu art contemporani]
Veneto: Palazzo Grimani Hyeronimus Bosch, Visions del més enllà. Giorgione: La tempesta. Les Villas de Palladio.
Berna: Ferdinand Hodler. Die Nacht.
Una exposició de Giorgio da Chirico
2018: Paris: Louvre, Centre Pompidou | Edinburgh: Scottish National Gallery, | Glasgow: kelvingrove, GoMA | Napoli: Pompeia, Museo archeologico nazionale
2019: Jaume Plensa, Bill Viola. Israel museum James Turrell i Ilya Kabakov. KHM Wien Brueghel. Art 2019
2020: Sense museus, incorporo Gerhard Richter, Vermeer, Hopper, Bosch, Escher, i Hammershoi. Caixaforum: el Surrealisme. MACBA: Col·lecció permanent.
2021: Exposició Yago Hortal Can Framis. Recreant ruïnes a l’Escocesa. MACBA Rafael Tous. CCCB Friccions.
KunstHaus Zürich Alberto i Augusto Giacometti. Hodler. Lichtenstein Art Museum Hilti.
Munic: Alte Pinakothek. Autoretrat Dürer, Roger van der Weyden. Museum Brandhorst. Cy Tombly. Pinakothek der Moderne. Marcel Odenbach. Georg Baselitz. Lenbach Haus. Kandinsky Gabrielle Münter Sammlung Schack. Blöcklin. Villa Stück.
2022
Can Framis. CCCB: Tosquelles. Poetry Slam Lamia, Exposició Cervells. Muhba: Neus Royo. MNAC Benet Rossell, Turner i paisatgistes (Antoni Fabrés). Roma: Musei Capitolini, Musei Vaticani (Miquel Àngel Capella Sixtina, Raffaello, Laocoont, Les tres gràcies), Villa Borghese (Caravaggio, Bernini). Fundació Miró. Exposició Paul Klee. Galeria
2023
Art, 872 fotos anotades, potser per això començo a patir certa fatiga. MNAC Feliu Elias, Anglada Camarassa. MACBA. Caixaforum, El retrat, La Imatge humana, Biomorfisme. Espectacle Drons. Olot, Museu de la Garrotxa. Figueres, Museu Dalí. Badalona, museu Roma i Parera. DHUB. Expo disseny en fusta. Digital impact, Antoni Arola. Expo Línies Dures seu Gustavo Gili.
Dresde GemäldeGalerie Alte Meister. Berlin, Alte NationalGalerie, Neue National Galerie. Ernst Barlach. Wroclaw Museum Nadorowe. Praga Narodni Galerie Veletrzni Palac.
Liverpool Walker Art Gallery. Manchester Art Gallery, Withworth. Londres, Wallace collection, National Portrait Gallery, National Gallery, British Museum, Tate Modern.
2024 Art
Chantilly: Exposició Claude Lorrain. Biblioteca incunables. Projectes Ledoux a la Saline Royale. MUDAC a Lausanne. Palazzo Te a Mantova. Firenze: San Marco (Fra Angelico, Tebaida). Uffizzi (Botticelli, Caravaggio). Caixaforum: Horitzó i límit, Alícia. Subirachs. Art Institute of Chicago. Terrassa, Egara i Casa Alegre. Columnes August. Emocions Museu Marés. Contemplació 7′ 3rd order. Su-Mei Tse Echo 2003. Arxiu fotogràfic, família i amics.
2025 Galeria (339 documents)
Exposició Dalí. Mar Arza. MACBA, Francesc Torres. KBr José Guerrero i maquetes inspirades en Barragan. CaixaForum, entreguerres. Hermitage Lausanne: obres del MN de Varsòvia. CCCB Chris Ware. L’Aire commogut.
Basel: Kunstmuseum, Holbein, Arnold Böcklin, Valery Heussler. Gebirgsstadt. 1959. Colmar Unterdenlinden: Grünewald. KUMA Mannheim, James Turrell, Anselm Kiefer. K20 Dusseldorf: Paul Klee, Shusakyu Arakawa). Rotterdam Depot Boijmans: Susana Inglada. Amsterdam Rijksmuseum: Vermeer.
Istanbul. Museu arqueològic, necròpoli de Sidó. Istanbul Modern, Chiharu Shiota.
TIPUS
Art:
Cases:
Itàlia: Milano: Villa Necchi Campiglio. Casa Boschi di Stefano.
Txèquia, Brno. Tugendhat House.
Ciències naturals:
Barcelona Cosmocaixa
USA: San Francisco. Exploratorium
Història i cultures del món:
Alemanya: Berlin Museum der Dinge.
UK: Glasgow: kelvingrove. London: British Museum , V&A ,
Literatura, Pensament:
Barcelona: CCCB
Alemanya: Dresden, DHDM
Croàcia: [Zagreb: museum broken relationships]
Suïssa: Genève: Fundació Bodmer.
The Great Depression did not stop Broadway – in fact, the 1930s saw the lighthearted musical comedy reach its creative zenith. The Gershwin’s Of Thee I Sing (1931) was the first musical ever to win the Pulitzer Prize for Drama. Rodgers & Hart (On Your Toes – 1936) and Cole Porter (Anything Goes – 1934) contributed their share of lasting hit shows and songs. [MS, el musical negre va declinar, per la depressió i perquè el claqué va deixar d’estar de moda per un ball més tipus ballet)] Les revistes de Ziegfield van perdre interès i un dels responsables de renovar-ho fou el director i coreògraf Hassard Short. Taking a cue from the London revues of Charlot and Cochran, Short tossed out the overblown sets and curvaceous chorines of the 1920s, relying instead on stronger scores and innovative visual ideas that could please audiences without bankrupting producers. [contenció de costos en època de depressió] George Gershwin (d’origen jueu Lituània) moria el 1937, víctima d’un tumor cerebral, als 38 anys.
CINEMA
ANTECEDENTS
El teatre grec i romà, els joglars permeten dir que sempre hi ha hagut comèdia amb música i ball. Més tard tenim John Gay’s The Beggar’s Opera (1728), les sàtires de Jacques Offenbach, les comèdies de Johan Strauss, les operetes com Die Lustige Witve de Franz Lehár, la Zarzuela, el music Hall anglès amb les operetes de Gilbert i Sullivan com el Mikado.
Al segle XIX a Amèrica hi havia els humiliants Minstrel Shows, on actor i ballarins tant blancs com negres, amb la cara pintada, feien una caricatura dels negres presentant-los com a ximples ignorants, amb personatges com Jim Crow i Zip Coon. El gènere seguiria fins ben entrat el s.XX amb intèrprets tant famosos com Al Jonson. S’escriurien cançons expressament per a ell. [ el racisme al món de l’espectacle]. A més, alguns negres actuaven als Medicine Shows i en espectacles per a audiència exclusivament negra, de comèdia i circ, que van posar en marxa al sud l’associació T.O.B.A , en particular les Whitman sisters. [MS] . Els negres fusionaven balls ancestrals amb el que es trobaven d’origen europeu, la Mazurka, la polca, el vals i la quadrilla, la irish Jig i el Lancashire Clog. Marshall Stearns va aplegar Al Minns i Leon James del Savoy, i ballarins de Sierra Leone, Àrica Ocidental i trinidad. I van descobrir afinitats de passos, com el charleston.
El gènere de Vaudeville tenia un seguit d’atraccions de circ, equilibristes, jocs de mans, també cantants i ballarins, i escenes curtes. Del Vaudeville en van sortir artistes extraordinaris com Judy Garland, els Nicholas Brothers. Podien tenir blancs i negres actuant. Alguns Vaudevilles , eren d’intèrprets negres per a audiència negra. I d’aquí en van sortir Ethel Waters (a.k.a. “Sweet Mama Stringbean”), Ma Rainey, Bert Williams – Ziegfeld Follies star, Bessie Smith i Bill “Bojangles” Robinson. Hi havia números de blues amb lletres de doble sentit. Va decaure i es va acabar a mitjans dels ’20.
El Burlesque era un seguit d’acudits amb escenes de comèdia i números musicals. Quan va decaure es va intentar reanimar amb números de Strip tease.
https://musicals101.com/1890-1900.htm
1900s http://www.musicals101.com/1900to10.htm època encara dominada per musicals importats d’Anglaterra. 1907 The Merry widow de Franz Lehar amb el seu vals posaria més de moda els balls de saló
1910’s 1920, Tin Pan Alley
Then (1910s) Jerome Kern, Guy Boulton and P.G. Wodehouse took this a step further with the Princess Theatre shows, putting believable people and situations on the musical stage. During the same years, Florenz Ziegfeld introduced his Follies, the ultimate stage revue, gran decoració i noies boniques, que duraria fins als 40s..( exemple amb noies i blackface). Most of New York’s music publishers had offices on a three block stretch of , West 28th Street between Fifth and Sixth Avenueswhere the din of pianists at work was compared to housewives banging tin pans, earning that area and the music publishing industry the nickname Tin Pan Alley. És l’època dels balls de saló amb Irene i Vernon Castle que consolidarien el foxtrot. [MS Es balla el cakewalk, el Turkey Trot. D’altres contribucions negres a l’època serien les composisons de W.C. Handy en blues i Perry Bradford que posaria de moda el Black bottom dance, semblant al Charleston] [Bert Williams fou la primera gran estrella negra a triomfar al món de l’espectacle, com a cantant i balla aNobody, una cançó famosa de 1905, en la versió original de Bert Williams , ( i Cecile McLorin Salvant , Nina Simone) [ Irving Berlin, jueu d’origen rus ]
Cakewalk de Stormy Weather
Vernon i Irene Castle
In the 1920s, the American musical comedy gained worldwide influence. The 1920s was the busiest decade Broadway would ever know, with as many as fifty new musicals opening in a single season. With employment rates running high and incomes on the increase, record numbers of people could afford $3.50 a seat. With so much demand for entertainment, these years were a time of extraordinary artistic development in the musical theatre. Broadway saw the composing debuts of Cole Porter (Episcopalià d’una família rica, però Rodgers deia que escrivia melodies del mediterrà oriental, ” He leaned over and said, “I’ll write Jewish tunes.”, “…he eventually did exactly that. Just hum the melody that goes with ‘Only you beneath and moon and under the sun’ from ‘Night and Day,’ or any of ‘Begin the Beguine,’ or ‘Love for Sale,’ or ‘My Heart Belongs to Daddy,’ or ‘I Love Paris.’ These minor-key melodies are unmistakably eastern Mediterranean.” It’s ironic, Rodgers went on, that despite the abundance of Jewish composers (Rodgers, Berlin, Kern, Gershwin), “the most enduring ‘Jewish’ music” was written by a Episcopalian millionaire born on a farm in Peru, Indiana, Cole Porter.”, Rodgers and Hart [Rodgers, d’origen jueu alemany), the Gershwins and many others. The British contributed several intimate reviews and introduced the multi-talented Noel Coward. Kern (Jerome Kern, jueu d’origen alemany) and Oscar Hammerstein II wrote the innovative Showboat (1927) the most lasting hit of the 1920s.
[ MS amb Suffle Along hi va haver més musicals negres i el ball es feia més complex. Van escriure números talents com James P. Johnson i Fats Waller. Els bateries aprenien ritmes dels ballarins de claqué. Però els millors ballarins es quedaven al Vaudeville on guanyaven més. Els crítics apreciaven les innovacions dels balladors negres i en particular Bill Robinson. Però es va plantejar una qüestió d’identitat: s’havien de refinar i assemblar més els blancs? s’havien de limitar per ser més fidels a les arrels? No es va acabar d’aprofitar el talent del coreògraf Buddy Bradley, que va acabar treballant a Anglaterra ] A Anglaterra, Noel Coward. Apareixen nous compositors: Rodgers i Hart (Rodgers and Hart’s early shows were lighthearted romps, but some of their songs had surprising, bittersweet undertones. No lyricist ever eclipsed Larry Hart’s gift for capturing the heartbreak of hopeless love. Since romantic frustration plagued his private life, this was not altogether surprising.), Cole Porter i els Gershwins. Al Johnson, America’s top musical stage star of the 1920s was born in a Russian shtetl (a legally segregated Jewish ghetto) in Lithuania sometime during the late 1880s. Soon after his family emigrated to the United States in 1894, young Asa Yoelson decided to become a variety entertainer and changed his name to Al Jolson.
El 1927 es projecta el primer film amb una cançó, the Jazz Singer, amb Al Johnson. Les sales començaran a instal·lar equips de so i aviat filmen amb so pregravat: MGM was the last major studio to switch to sound production, but once it got on the bandwagon, it went first class all the way. The studio’s sound team invented two vital technologies for Broadway Melody – sound editing and pre-recorded soundtracks. (https://musicals101.com/1927-30film2.htm)
CINEMA
1927 The Jazz Singer amb Al Johnson
Fragment de About Endlessness de Roy Anderson, amb una escena inspirada en Chagall.

El disc de Nebra, o disc celeste de Nebra, és la representació més antiga que es coneix de la volta del cel i dels fenòmens astronòmics. Es tracta d’una peça arqueològica descoberta el 1999 a la muntanya de Mittelberg, prop de Nebra, a l’estat de Saxònia-Anhalt, Alemanya. És una placa de bronze, quasi rodona, de 2 kg de massa i té aproximadament un diàmetre de 32 cm. Pertany a la cultura d’Unetice, de fa 3.600 anys; la cultura Unetice (o Aunjetitz, en alemany) és una cultura prehistòrica que es va desenvolupar durant l’edat del bronze a la zona entre els rius Rin i Dnièster i des de la mar Bàltica fins al Baix Danubi. Els experts diuen que representa el firmament, amb l’ús d’elements abstractes.
https://ca.wikipedia.org/wiki/Disc_de_Nebra
Minstrel Shows i Black face
Durant tot el segle XIX un dels espectacles d’entreteniment més populars van ser els Minstrel shows ( més info ) un seguit de números còmics, ball, cançons, que bàsicament feien burla dels negres presentant-los com a ganduls, ignorants, supersticiosos i ximples, amb personatges com Jim Crow i Zip Coon. Els números eren executats per blancs amb la cara pintada de negre ( blackface ). Ocasionalment també hi havia intèrprets negres. El gènere seguiria essent popular fins ben entrat el s.XX, amb intèrprets tant famosos com Al Johnson. S’escriurien cançons i es muntarien coreografies expressament per a aquests tipus d’espectacle. El que en circumstancies normals hauria pogut ser una broma, com quan algú es riu de si matiex, durant dècades va ser una humiliació constant.
Als anys 20 i 30, ocasionalment el talent de músics i ballarins negres va començar a ser valorat seriosament. Però la segregació seguia vigent. Un músic negre podia ser una estrella popular però no podia prendre una copa al mateix local on actuava, tret que fos un local només per a negres. És impossible llegir la biografia de cap music o ballarí afroamericà sense trobar-hi episodis de discriminació i abusos.
Estereotips d’inferioritat
La discriminació presentava també aspectes més subtils. En els films destinats a audiències en general, rarament es podia veure mai un personatge negre ben vestit, elegant com Fred Astaire en frac, per exemple. Sempre apareixien com cambrers, mossos de mudances, cirabotes. Tant Louis Armstrong com Bill Bojangles Robinson apareixen en alguns números vestits amb una pell de lleopard, (Un número excel·lent, d’altra banda) com enviant el missatge que els negres són un poble primitiu, salvatges de l’Àfrica, potser amb cert talent per entretenir, però mai un igual. Ha de ser en films destinats a públic negre, com Stormy Weather, on podem veure els insuperables Nicholas Brothers vestits de frac. L’extraordinària pianista Hazel Scott va acabar vetada per refusar interpretar personatges que la mostraven sota estereotips, com una cambrera. En general, es voldrà impedir que es vegi un negre superant un blanc. Jesse Owens no va ser felicitat per Roosevelt després de guanyar quatre medalles d’or davant de Hitler als jocs olímpics de 1936.
El llegat cultural afroamericà
Els negres hauran de conquerir pas a pas el dret a ser considerats com iguals. Jessie Norman va demostrar que una negra podia cantar òpera igual o millor que els blancs. Alvin aIley, que els negres podien crear un ballet que incorporés les arrels afroamericanes i la tradició clàssica. Toni Morrison, que una història sobre esclaus negres escrita per una dona negra, mereixia el premi Nobel de literatura.
Possiblement, la música de jazz, creada bàsicament per afroamericans, sigui una de les aportacions principals a la cultura universal per part d’Amèrica. No obstant, no va ser fins el 1987 que va quedar consolidat com a llegat cultural al Jazz at Lincoln Center i el 1988 es creava la Jazz Lincoln Center Orchestra sota l’impuls de Wynton Marsalis. De la mateixa manera que la Filharmònica de Viena conserva el llegat musical dels segles XVIII i XIX, la JLCO conserva i promou el llegat del jazz, de Duke Elington, a Thelonius Monk i Coltrane.
Finalment cal esmentar el debat sobre appropiació cultural en l’escena actual del swing sobre si s’oblida deliberadament que tant la música com la dansa que gaudim van ser producte de la creativitat d’afroamericans; com si tot el que tenim avui fos gràcies a que el lindy hop va ser “rescatat” per blancs.
La caiguda dels condemnats, L’infern,
el paradís terrestre amb la font de la vida, l’ascenció dels benaurats.
1505–15 Oil on wood 86.5 × 39.5 (each) Palazzo Grimani, Venice, Italy
Patrons a la part de darrera

Peça de 1893 amb la indicació que es toqui 840 vegades.). Imprès per primer cop per John Cage el 1949. Es va “executar” per primer cop el 1963. Pianists included: John Cage, David Tudor, Christian Wolff, Philip Corner, Viola Farber, Robert Wood, MacRae Cook, John Cale, David Del Tredici, James Tenney, Howard Klein (the New York Times reviewer, who coincidentally was asked to play in the course of the event) and Joshua Rifkin, with two reserves, on September 9, 1963. Cage set the admission price at $5 and had a time clock installed in the lobby of the theatre. Each patron checked in with the clock and when leaving the concert, checked out again and received a refund of a nickel for each 20 minutes attended. “In this way,” he told Lloyd, “People will understand that the more art you consume, the less it should cost.” But Cage had underestimated the length of time the concert would take. It lasted over 18 hours. (45 segons 840 serien unes 11 hores).


Les portes. La creació. El món abans de la creació de l’home.
El paradís
Déu acaba de crear Eva. A diferència d’altres pannells, aquí no hi veiem la caiguda de l’home, com si passéssim a una vida ideal sense pecat al jardí de les delícies. Al centre una font amb un mussol. Hi ha Elefants, girafes que hauria dibuixat a partir de gravats de Cyriac d’ancona. A la bassa a primer pla, un ésser estrany està llegint un llibre. Al fons, muntanyes de formes fantàstiques amb un estol d’ocells.
El jardí. Representa la [possible?] humanitat sense la caiguda, un jardí on homes i dones ballen. s’abracen, juguen sense culpa.
Al centre un globus blau que simbolitzaria la fertilitat. on hi ha parelles en acte eròtic, un home acaricia els genitals d’una dona. A la riba, una colla entren [retornen] a l’interior d’un ou. A la dreta una altra construcció blava. EL llibre de Belting assenyala (p.87) que el text de la Vulgata deia que Dëu creà un paradisum voluptatis, un “paradís del plaer”, expressió que posava en problemes els teòlegs de l’abstinència. Al segon capítol s’esmenta un riu que es divideix en quatre per regar les quatre regions (Gn 2:10 De l’Edèn naixia un riu que regava el jardí, i des d’allà se separava en quatre braços: 11 el primer es diu Fison, i recorre tot el país d’Havilà, on hi ha or, 12 i l’or d’aquest país és molt fi; també s’hi troben la resina olorosa de bedel·li i la pedra d’ònix. 13 El segon riu es diu Guihon, i recorre tot el país de Cuix. 14 El tercer riu és el Tigris, que passa per la part oriental d’Assíria, i el quart és l’Eufrates.)
Al centre hi ha un estany rodó amb dones bellíssimes. Al voltant una processó muntant unicorns i altres animals fantàstics.
A sota a l’esquerra, un grup en actitud amorosa entre ocells gegants, un home blanc i una dona negra.Homes i dones porten maduixes gegants, cullen fruits dels arbres. Som en un jardí fèrtil.
Un home abraça un mussol. Una parella en una esfera transparent damunt d’una closca on hi ha un home mirant un ratolí damunt un estany, una parella en en una closca flotant on creixen plantes.
A baix, a l’esquerra hi ha un grup de diferents races assenyalant el primer pannell com dient “venim d’aquí”. Dins d’una tina de ceràmica un home és alimentat gerds per un ànec. A la dreta hi ha un grup similar, un home vestit assenyalant una dona en actitud melancòlica dins d’un tub de vidre [ una referència a l’alquímia?]
L’infern.
Hi ha l’infern imaginat i l’infern que hem creat els humans aquí a la terra.
Al fons tenim la guerra i la destrucció, uns incendis que brillen en la nit, una escena magistralment pintada.
Centre dalt. Unes orelles gegants amb un ganivet esclafen víctimes [ som víctimes del que escoltem?] L’home arbre amb els troncs en dues barques. Una gaita que crida tothom a ballar i pecar, al ventre una taverna. A l’esquerra el crani d’una bèstia. A la dreta unes soldats surten d’una làmpada. A sota un riu glaçat.
Centre baix esquerra. La música, símbol de la seducció i temptació, homes crucificats en una arpa i un llaüt, un ésser grotesc llegeix una partitura escrita al cul d’un condemnat.
Centre baix dreta. El senyor de l’infern, assegut en un tron, bec d’ocell, devora humans i els excreta. A sota, el pecat de la luxúria, una dona nua reflectida al cul d’un dimoni.
A baix a l’esquerra, el jugador està clavat a la taula on s’ha jugat la fortuna a les cartes.
A la dreta una crítica de l’església., una truja amb hàbit de monja convenç un home que cedeixi la seva fortuna a l’església.
Vídeos Lindy Hop, vídeos Jazz dance. Bebop, Steps
[ continguts proposats a la bcnswing]
antecedents del swing
Harold lloyd i el shimmy
black bottom dance
El context: migració de negres del sud, feliços 20, la llei seca (1920 – 1933), crack de la Borsa de 1929 depressió i New Deal, 1939-1945 WWii
La guerra civil havia acabat el 1865 i s’havia abolit l’esclavatge. Però aquest va ser substituït per la segregació racial i les lleis “Jim Crown”. Això va fer que primers del segle XX, bona part de la població negra que vivia al sud, emigrés cap al nord, el que es coneix com la Great migration. Es calcula que 1.6 milions van emigrar del sud rural al nord entre 1916 i 1940. Hi havia força oportunitats de feina a la indústria degut a la primera guerra mundial.
El 1920 es promulga Llei seca prohibint la venda de begudes alcohòliques, que duraria fins el 1933. Va sorgir un mercat negre controlat per la màfia i una sèrie de locals clandestins, els speakeasies (speakeasies = parla fluix), on sovint hi actuaven grups de jazz.
Després d’una dècada relativament pròspera, el 1929 tenia lloc al crac a la borsa i els Estats Units entrarien en una gran depressió econòmica que va ser combatuda amb el New Deal de Roosevelt. L’economia es començaria a recuperar a mitja dècada dels ’30 però no ho faria del tot fins a l’esforç industrial de la segona guerra mundial. Amb tot, als estats del sud la pobresa va seguir i entre 1940 i 1970 hi hauria una segona onada migratòria de 5 milions.
Harlem Renaissance
La concentració de d’afroamericans buscant una vida millor, en unes condicions més lliures que les del sud, tot i que no exemptes de racisme, van permetre que aparegués una cultura pròpiament afroamericana en que s’anomenaria Harlem Renaissance, amb aportacions en literatura, moda, música i teatre musical.
El 1925 apareix l’antologia d’Alain Locke’s The New Negro amb escriptors com Langston Hughes, Zora Neale Hurston, o Claude McKay, Els negres prenen conciència del valor de la pròpia cultura. Per exemple, aquest poema de Langston Hugues:
Weary Bues
Swaying to and fro on his rickety stool
He played that sad raggy tune like a musical fool.
Sweet Blues!
Coming from a black man’s soul.
O Blues!
In a deep song voice with a melancholy tone
I heard that Negro sing, that old piano moan—
“Ain’t got nobody in all this world,
Ain’t got nobody but ma self.
En moda, les dones van començar a anar amb faldilles més curtes, amb plomes; els homes amb vestits Zoot d’amples espatlles, pantalons de cintura alta, grans barrets, sovint de colors vius. En aquesta escena de MalcomX de Spike Lee, que per cert va ajudar a coreografiar Frankie Manning, podem veure Denzel Washington vestit així:
En música, pianistes com James P. Johnson, Fats Waller i Lucky Roberts van començar a tocar en un estil diferent del Ragtime. La ma esquerra saltava fent una nota greu als temps 1-3 i un acord als 2-4 mentre la dreta improvisava. Es va acabar anomenant “Stride”, o “Harlem stride”. Tot i que la Depressió va posar en dificultats alguns clubs, va ser una època brillant pel Jazz. Louis Armstrong havia gravat feia poc les sessions amb els Hot Five i Hot Seven i tocava al Connie’s Inn. El Cotton Club va fitxar Duke Ellington el 1927. Count Basie arribaria a New York a mitjans dels ’30. El jazz es valorava no només per part del públic negre sinó pel blanc i també amants de la música a Europa. Els compositors blancs per a shows de Broadway es van interessar per la música i la vida negra. Gershwin estrenaria l’òpera Porgy and Bess el 1935. La influència de la música negra es trobarà en moltíssims temes de shows de Broadway, escrits per compositors com Gershwin, Cole Porter o Irving Berlin. Després aquests temes passaran a ser repertori dels músics de jazz , el que s’acabarà anomenant American Songbook.
Amèrica seguia essent un país racista però els negres podien reclamar la seva identitat i la seva cultura. No eren els ximples que retrataven els minstrel shows, ignorants que entretenien amb música i balls primitius. La seva literatura mereixia ser publicada i llegida, la seva música, escoltada i estudiada. A París, la ballarina procedent del vodevil Josephine Baker triomfava als teatres, creava tendència i era admirada per artistes d’avantguarda com Jean Cocteau, Fernand Léger o Matisse. L’arquitecte Alexander Loos que va arribar a dissenyar una casa per a ella.
En el món de l’espectacle, a més dels Minstrel shows que estaven basats en estereotips humiliants, hi havia espectacles de vodevil, alguns d’ells amb intèrprets negres i orientats a un públic exclusivament negre. Aquí es podia veure dalt d’un escenari un personatge negre que no era ridícul. En el vodevil hi van actuar artistes tan importants com les cantants de blues Bessie Smith o Ma Rainey i ballarins com Bill “Bojangles” Robinson. El 1921 es va estrenar a Broadway el musical Shuffle Along , de Noble Sissle i Eubie Blake, amb música i ball negre, que va tenir una gran acollida.
Nova música
¿Com passem de la música de bandes de New Orleans
a la música swing?
De les bandes de carrer, als locals de prostitució al barri de Storyville de New Orleans, als vaixells que recorrien el Mississipi, tot seguint la gran onada migratòria, les bandes de jazz es van anar establint a New York, Chicago i a Kansas City. Els propers anys el jazz evolucionaria molt, tant pel que fa els solistes com pel conjunt de l’orquestra.
Els solistes explorarien noves possibilitats seguint el camí inaugurat per Louis Armstrong. Sobre una mateixa base harmònica, els solos podien ser molt més rics i complexos. Per la part de conjunt, el jazz de New Orleans tenia una corneta fent la melodia principal mentre que clarinets i trombons hi responien tot entrellaçant-s’hi. Tots improvisaven pràcticament sense arranjaments. Ara les orquestres tenen més músics i les parts de conjunt s’han d’organitzar, en blocs de trompetes i trombons d’una banda, i saxos per l’altra. Seguiran arranjaments preparats, escrits o bé memoritzats. Ho podem comparar amb el canvi de la música del renaixement, amb veus que s’entrellacen entre elles gairebé en pla d’igualtat, als concerts barrocs, on contrasta el lluïment del solista sobre uns blocs d’acomanyament de l’orquestra.
És interessant comprarar dues gravacions del mateix any 1927, El Potato Head Blues de Louis Armstrong amb els Hot Seven i el Rocky Mountain Blues de l’orquestra de Fletcher Henderson. En el Potato Head Blues hi trobem les parts de tutti típiques de l’estil de New Orleans, on trompeta, clarinet i trombó entrellacen les línies melòdiques gairebé en peu d’igualtat mentre que en els breaks, queda només amb la secció rítmica amb el solista. Aquí hi tenim un dels millors solos de la història del jazz.
En el Rocky Mountain Blues de l’orquestra de Fletcher Henderson els solos són similars; el seu trompetista Tommy Ladnier també era de New Orleans, com Armstrong, però les seccions amb l’orquestra sencera estan organitzades en arranjaments molt precisos.
L’orquestra de Henderson i el seu arranjador Don Redman van definir una mica com sonarien les orquestres de jazz a la dècada següent. Tot i així, amb la Depressió després del crac del ’29, tenia problemes econòmics i va vendre els seus arranjaments a l’orquestra de Benny Goodman. El 1934 va haver de dissoldre l’orquestra i va passar a treballar amb Benny Goodman com a pianista i arranjador.
A Kansas City, l’orquestra de Bennie Moten, amb Count Basie al piano i fent arranjaments, va crear un estil influït pel blues, molt sincopat, i amb uns motius musicals curts molt ben definits, els riffs, sovint alternats entre els metalls i les canyes. Els riffs van passar al llenguatge musical de la majoria d’arranjaments. Aquí amb el Moten Swing:
Cada orquestra, amb el seu arranjador i els seus músics va anar desenvolupant el seu propi estil. Els arranjaments eren escrits, memoritzats i a vegades improvisats i tot.
Al Cotton Club, l’orquestra de Duke Ellington té una personalitat singular, uns arranjaments molt originals i sofisticats i un so que més”rugós” i menys “llis”, un estil que s’anomenaria “jungle”.
Una altra de les característiques és que el ritme va canvia una mica, de dividir les notes en dues iguals, o fer un sol beat, a fer-ho en una llarga i una curta en un ritme de treset. És el que s’acabarà anomenant justament “ritme swing”. Aquí en un vídeo didàctic:

Aquí Wynton Marsalis mostra com es construeix la pulsació amb la secció rítmica, baix als temps 1 i 3, guitarra al 2 i 4, i la bateria amb el shuffle, “el fonament del swing”.
A New York, hi havia l’orquestra de Fletcher Henderson al Roseland Ballroom, Cab Calloway i Duke Ellington al Cotton Club, i Chick Webb al Savoy Ballroom, que s’havia inaugurat el 1926. El 1935 arribaria a New York l’orquestra de Count Basie, abans Bennie Moten, procedent de Kansas City. També a Kansas City hi havia Andy Kirk amb Mary Lou Williams al piano i arranjaments. Jimmy Lunceford començà a Memphis i es traslladà més tard a New York. Des de 1928, Earl Hines actua al Grand Terrace Cafe a Chicago.
La dècada dels 30 començava amb unes orquestres extraordinàries desenvolupant una nova música.
Nou ball
Al llibre “Frankie Manning Ambassador of Lindy Hop” de Franklie Manning i Cynthia Millman s’explica com el lindy es va anar formant a partir de tres balls que es feien a Harlem a finals dels anys 20, el Charleston, el Collegiate i el Breakaway.
El Charleston: Amb arrels centre africanes, es diu que va començar a la ciutat de Charleston, South Carolina i hauria arribat a Harlem amb la gran migració. Es va fer molt popular amb la peça del pianista de stride James P. Johnson al show de Broadway Runnin’ Wild de 1923. Era un ball molt alegre que van adoptar també els blancs. Josephine Baker el va presentar a París amb gran èxit. Les faldilles curtes de les “flappers”, els passos desinhibits, obrint i tanant les cames, fent kicks, van acabar simbolitzant els feliços roaring twenties, que acabarien amb el crack del 1929.
Aquí tenim Josephine Baker el 1927, ballant el Charleston, guapíssima i fent la pallassa (recordem que venia del vodevil):
El Collegiate. Frankie Manning diu que el veia ballar a l’Alhambra, “de vuit temps amb el patró de peus similar al Charleston i el Breakaway, però sense separació entre els balladors. Més aviat estaven en una posició relativament estreta, gairebé abraçats de cintura cap amunt i enfocat a un ràpid treball de peus”.
Aquí en un concurs del Harvest Moon:
El Breakaway. Tot i mantenint la connexió, els balladors se separaven una mica, i a vegades es deixaven anar d’una mà (d’aquí el nom break away); ni junts del tot com en el collegiate, ni separats del tot com en el Charleston.
Marshall Stearns, al llibre Jazz Dance, explica que el 17 juny de 1928 va començar una marató de ball al Manhattan Casino, inicialment amb 80 parelles. Ballaven una hora i descansaven 15 minuts, dia i nit. Això va durar fins el 4 de juliol. Quedaven quatre parelles d’empeus, una d’elles George “Shorty” Snowden, amb el número 7 a l’esquena. Les quatre parelles es repartirien un premi de 5000$. A les tardes, els espectadors podien oferir un premi de 5 o 10$ per que competissin entre sí alguna de les parelles que quedaven. I en una d’aquestes Snowden diu que va decidir fer un breakaway, projectar la parella com en un swingout i improvisar unes passes. Això va trencar la monotonia de la marató, bàsicament Collegiate, i l’efecte va ser elèctric, tant pel públic com pels músics. “Shorty havia posat en marxa alguna cosa”.
En el curt After Seben de 1929 es veu molt bé barreja de Collegiate shag i passes inicials de lindy, encara en una posició molt vertical:
El breakaway s’aniria modificant, incorporant més passos del Charleston i en lloc de ser una variació del Collegiate, acabaria convertint-se en el Lindy Hop.
S’han recollit diferents testimonis sobre el nom del ball. La majoria coincideixen a indicar que es va unir “lindy” i “hop”, fent referència a la travessa de l’Atàntic per part de l’aviador Charles Lindbergh el 1927. Incidentalment, cal recordar que Lindbergh estava fermament convençut de la superitat de la raça ària i de la necessitat de preservar la puresa de la sang. No deixa de ser una trista ironia que un ball que és un producte de la cultura afroamericana hagi estat batejada amb el nom d’un racista.
El 1934, amb 20 anys, Frankie Manning comença a ballar amb els Whitey Lindy Hoppers i modifica el Lindy prenent una postura més horitzontal, com la d’un corredor. Al llibre esmentat explica que als anys ’90, quan assessorava ballarins professionals a fer el lindy hop, aquests aprenien els passos ràpidament però els costava molt canviar la postura erecta més pròpia del ballet a una més horitzontal, menys vertical i més de propera al terra: “the challenge was to get them to change from an upright position to dancing down“:
El 1935 Frankie Manning comença a fer passos aeris com els que apareixen al cèlebra fragment de Hellzapoppin de 1941. El lindy era un ball social però alhora un ball d’exhibició. El públic quedava bocabadat amb les figures acrobàtiques i el ritme rapidíssim.
Hellzapoppin 1941
I aquí un ball més relaxat, més representatiu del que podia ser el lindy social, amb l’orquestra de Lucky Millinder, “I want a big fat mama”, 1941:
[ una pàgina amb un recull més complet de lindy hop ]
L’Escena a Harlem | hot swing i sweet swing
Quina era l’escena a Harlem a principis dels ’30? Podríem fer servir de guia aquest mapa:

La llegenda diu “Un mapa dels night-clubs a Harlem. Les estrelles indiquen els llocs oberts tota la nit … L’única omissió important és la ubicació dels diferents speakeasies, però com que n’hi ha uns 500, no tindreu gaires problemes”.
Hi apareixen les sales:
Hi surten també grans ballarins com Bill ‘Bojangles’ Robinson, famós pel seu número en unes escales, o ‘Snake Hips’ Tucker.
Al seu llibre Frankie Manning esmenta el Savoy ballroom, l’Alhambra Ballroom, l’Apollo Theater, El morocco, Small’s Paradise, Dunbar Ballroom, Audubon Ballroom, Rockland Palacei el Lafayette Theather.
Hi havia doncs una esplèndida escena d’entreteniment amb dansa i música.
La música es vivia també a través de la ràdio. Els discos eren un luxe perquè les gramoles costaven una fortuna.
L’altra manera de viure la música i el ball era en jams a cases particules, les “Rent parties”. Els llogaters contractaven un pianista i a vegades més músics i muntaven una jam per recaptar fons i pagar el lloguer. Ho podem veure en aquest esplèndid soundie de Fats Waller:
Aquesta era l’escena en la comunitat afroamericana. Quina era l’escena en el món dels blancs? La música que sonava era més suau i menys rítmica, i es ballava més el foxtrot:
Aquest és el “sweet swing”, contraposat al “hot swing” dels negres. És una música agradable, que permet també una dansa elegant i de primera categoria com la d’un Fred Astaire, però és un altre món. Les orquestres més populars eren les de Guy Lombardo & His Royal Canadians i Les Brown & His Band of Renown. Més endavant triomfaria la Glenn Miller Orchestra.
A vegades hi havia punts de contacte, com per exemple quan Guy Lombardo va actuar, amb gran expectació de públic, al Savoy Ballroom. Però Shorty George comentava que “no podies ballar lindy de debó amb la música de Lombardo”.
Val la pena aturar-nos un moment per adonar-nos de la relació entre la música i el ball. Evolucionaven alhora. Hi havia una demanda de música i orquestres perquè la gent anava a ballar a les sales, i la gent hi anava perquè el música els engrescava.
A “Jazz Dance” Marshall Stearns explica com l’arribada de l’orquestra de Bennie Moten amb Count Basie al piano va suposar més impuls i alhora més fluïdesa: “en cert sentit, el Lindy és música swing coreografiada. A diferència del jazz Dixieland i el Toddle amb què es ballava, un estil com de botar amunt i avall, la música swing i el Lindy fuïen més suau i horitzontalment. Hi havia més continuïtat rítmica.”
El 1933 Willie Bryant va rellevar Lucky Millinder per dirigir la banda al Lafayette Theater i va ensenyar a tots els músics de la banda a fer el Shim Sham. HI havia Teddy Wilson, Benny Carter, Ben Webster i Cozy Cole. Va ser el primer cop que els músics deixaven la tarima per fer un número de ball. (JD 196)
Els balladors escoltaven la música atentament. Leon James explica que quan Dizzy Gillespie actuava amb la banda de Tewdy Hill, abans del bebop, molts l’etiquetaven de pallasso per les seves extravagàncies, però que els balladors estaven encantats. “Cada vegada que feia un lick esbojarrat, nosaltres miràvem d’improvisar un pas boig que hi lligués. I ell seguia i tocava encara coses més boges encara a veure si érem capaços de seguir-lo, com un joc, amb els músics i balladors desafiant-se els uns als altres.”
Grans músics inspiren grans balladors i a l’inrevés. Lester Young ho diu molt bé: “M’agradaria que el jazz es toqués més sovint per ballar. El ritme dels balladors et retorna quan estàs tocant.” Una de les raons per les que va crear-se un jazz de primera categoria a les bandes del Savoy va ser la presència de grans balladors.
Aquesta influència mútua entre música i ball s’ha donat sempre. A primers dels anys ’20, quan balladors de claqué negres van començar a aparèixer a Broadway, els bateries de jazz en treien idees. O si anem enrera al 1600 trobem que les peces que integren una Suite barroca, com les famoses suites per a cello de Bach, són danses: l’Alemanda, la Courante, la Sarabanda (per cert, una dansa d’origen afroamericà, ja és estrany com va acabar essent un moviment lent meditatiu) , la gavota, la Bourrée, el Minuet i la Giga. Alguns cursos d’interpretació de música barroca ofereixen classes de dansa per que els músics sàpiguen millor com interpretar-les.
Durant uns anys, el jazz feia una música d’alta qualitat i molt ballable. A la dècada dels ’40 i següents però, la música tornaria a canviar, amb el bebop i el Rhythm&blues, i els balls també canviarien. Al seu llibre Frankie Manning explica que quan es va llicenciar de l’exèrcit la majoria de grups i bandes tocaven bebop “que era un so tan estrany per les meves orelles que no el podia entendre. Jo estava acostumat a música per ballar, però aquest nou so només era per escoltar”.
La popularitat del swing, Benny Goodman
Així com les comunitats estaven segregades, la música i el ball de negres i blancs, tot i ésser més o menys coneguts per tots, també seguien camins separats.
El productor musical John Hammond, coneixedor del jazz dels negres, va suggerir a Benny Goodman de fer servir els arranjaments de Fletcher Henderson i més endavant l’encoratjà a contractar músics negres com el pianista Teddy Wilson, el guitarrista Charlie Christian o el vibrafonista Lionel Hampton. Així, era una de les primeres orquestres integrades del país i el seu so era més “negre” que el d’altres orquestres populars del moment com la de Guy Lombardo, cosa que feia que no sempre fos ben acollida per part d’un públic acostumat al “sweet swing”.
El 1934 va començar una programa de ràdio patrocinat per l’empresa de galetes Nabisco que es deia Let’s Dance. S’emetia els dissabtes a les 10:30 del vespre. Durava tres hores i hi actuaven l’orquestra de Kel Murray, Xavier Cugat i Benny Goodman al final. A aquesta hora ja era molt tard a la costa est, però en canvi era una bona hora a la costa oest, amb tres hores de diferència. Així, quan en una gira per l’oest el 19 d’agost de 1935 l’orquestra va actuar al McFadden’s Ballroom a Oakland, va ser rebuda per per una colla d’entusiastes balladors que havien estat escoltant el programa de ràdio Let’s Dance. El “hot swing”, ni que fos en la versió més adaptada de l’orquestra de Goodman, va començar a tenir èxit entre el públic blanc. Potser el concert que va fer el 16 de gener de 1938 al Carnegie Hall de New York, simbolitza el moment en que el “hot swing”, el jazz creat pels negres, va ser reconegut i popular pel públic en general. Els anys trenta acabarien essent coneguts com l’era del swing.
No sabem si avui coneixeríem el swing sense les intervencions de John Hammond, un productor blanc de família acomodada, i sense el programa de ràdio de les galetes Nabisco. Una de les conseqüències lamentables de la discriminació racial és que, a més de ser una injustícia, ens perdem les aportacions d’una cultura, en aquest cas l’afroamericana, perquè no acceptem que la puguin crear, o posem barreres per que la donin a conèixer i explotar comercialment. Molts temes musicals creats per negres van ser apropiats per blancs sense reconèixer-ne l’autoria. Va passar amb el swing, amb el Rhythm&blues i segueix ara amb el Hip Hop. No sabem quines músiques i quins balls més ens hem perdut, per culpa de la discriminació dels afroamericans, de la mateixa manera que no sabem la ciència, art, música i literatura creada per dones, o que hauria pogut haver estat creada per dones, que ens hem perdut per culpa de la discriminació de gènere.
El declivi
A partir de 1940, acabada la segona guerra mundial, l’època del swing i les grans orquestres va declinar. Es poden identificar diferents factors, la vaga de músics, la dificultat de mantenir econòmicament les orquestres, i el canvi en la música.
Els músics afiliats als sindicats feia temps que demanaven a les discogràfiques el pagament de royalties. Com que no cedien van començar una vaga el juliol de 1942 que duraria fins el 1944. Els programes de ràdio que es basaven en novetats de discos es van quedar sense material. Les discogràfiques van reaccionar reeditant material antic i gravant a vocalistes acompanyats per un grup vocal però finalment van capitular. Però aleshores el focus havia canviat de l’orquestra als vocalistes com Frank Sinatra, Bing Crosby, Perry Como. En lloc de tenir un vocalista ocasional a una orquestra famosa, ara hi hauria un grup de músics acompanyant un vocalista famós. Pels clubs resultava més econòmic un grup petit acompanyant un vocalista que no pas una big band sencera.
L’orquestra de Fletcher Henderson ja havia plegat el 1934 i havia passat a escriure els arranjaments per a Benny Goodman. Chick Webb, que estava molt malament de salut, havia mort el 1939. El 1940 es van desfer per problemes econòmics les orquestres de Cab Calloway i Jimmy Lunceford. A Chicago Earl Hines també va plegar el 1940 i va estar de gira amb un grup fins el 1947. Andy Kirk a Kansas City va aguantar fins el 1948. Benny Goodman va resistir un temps.
Count Basie va haver de desfer la banda i va estar actuant i gravant amb petits grups fins que va tornar a formar una orquestra i es va reinventar. Va fer servir arranjaments de Neal Hefti amb qui va fer el famós Atomic Basie de 1958. Va incorporar novetats com la flauta travessera i alguns solos tenien característiques del bebop, però sempre va mantenir una pulsació swing. Va mantenir la banda fins que moria el 1984.
Duke Ellington va aconseguir aguantar la banda fent gires per Europa tot i que la seva popularitat va minvar i, com passava amb altres big bands, es pensava que el seu estil havia quedat antiquat. Però el famós concert de Newport de 1956, amb el Diminuento i Crescendo in blue i els 27 chorus de Paul Gonsalves, van revitalitzar l’orquestra i va seguir en actiu fins la seva mort el 1974, sense parar de compondre i concebre peces més complexes.
Per últim, molts músics es trobaven incòmodes havent de tocar els mateixos arranjaments dels mateixos estàndards una i altra vegada. Amb menys feina a les big bands i alhora amb ganes d’experimentar, músics com Charlie Parker, Dizzy Gillespie, Charles Mingus, Thelonius Monk i altres van provar a fer un jazz més independent del ball. Els tempos podien ser rapidíssims, amb breaks i interrupcions més difícils de seguir. Els solos i les harmonies també eren menys previsibles.
Potser això és el que va fer dir a Frankie Manning dient que el bebop era una música més per escoltar que no pas per ballar. El lloc del jazz ja no era tant les sales de ball com el Savoy sinó clubs com Minton’s, el Birdland o el Village Vanguard.
En tot cas, si el bebop es balla, és d’una altra manera. Després de la guerra Frankie Manning va seguir ballant uns anys però a primers dels ’50 ho va deixar i el 1955 va començar a treballar a correus. No va ser fins el 1984 que un bon dia Norma Miller el va trucar per dir-li que al Smalls’ Paradise, l’antic nightclub de Harlem, havien tornat a organitzar jams de swing els dilluns al vespre.
Paral·lelament a aquest jazz més intel·lectual, es pot dir que del swing se’n va derivar també una música molt ballable, que no tenia l’etiqueta de “jazz” sinó de “Rhythm and blues”, amb una estructura basada en els 12 compassos del blues i una pulsació similar a la del swing però també incorporant altres ritmes, amb bandes com la de Louis Jordan o Big Joe Turner. Aviat van incorporar les guitarres elèctriques que van anar agafant més protagonisme per sobre dels metalls. Inicialment eren bandes i discos dirigits només a una audiència negra, amb segells com Chess records que van enregistrar a músics com Bo Diddley, Willie Dixon, Chuck Berry, Howlin Wolf, Muddy Waters o Buddy Guy. Tal com havia passat als anys ’30 amb el swing, ara als ’50 i ’60 aquesta música que inicialment era feta per negres i consumida per negres, va acabar essent valorada també pels blancs. Elvis Presley vindria a ser com el Benny Goodman del rock and roll. El R&B també va ser la influència principal del pop britànic, amb Beatles i Rolling Stones.
El llegat del swing
Potser es pot dir que la música jazz swing de la dècada dels 30 s’havia dividit en tres branques :
Si hi afegim el gospel, el soul, que ve a ser una fusió del gospel i el R&B, el Motown i més tard el hip hop, no és cap exageració afirmar que la majoria de música que ens ha fet emocionar i ballar els darrers cent anys és producte o influència de la creativitat afromericana, en gran part de la música swing.
Si hom escolta els premis Grammy en les categories jazz, segons com costa de reconèixer-ne les arrel. Aquí el guanyador de millor àlbum instrumental de 2019, “Finding Gabriel” de Brad Mehldau.
I també pot costar de veure la continuïtat en aquest tema de Kendrick Lamar, guanyador de 5 grammys el 2018 en la categoria de Hip hop,
Però hi ha una continuïtat, igual que passa en biologia, que espècies aparentment allunyades comparteixen una bona part del DNA. Una de les maneres de veure aquest DNA compartit són les versions de temes moderns en clau de swing i a l’inrevés, com resulta possible la transformació només canviant la base rítmica.
Aquí el Billy Jean de Michael Jackson en una versió swing de “Jazz de copes”
I aquí Louis Armstrong fent hip hop:
El 1988 es creava la Jazz Lincoln Center Orchestra sota l’impuls de Wynton Marsalis. De la mateixa manera que la Filharmònica de Viena conserva el llegat musical dels segles XVIII i XIX, la JLCO conserva i promou el llegat del jazz de totes les èpoques, de Duke Ellington, a Thelonius Monk i Coltrane. I als concerts el públic és acollit amb un “Welcome to the house of Swing“. El swing ha passat a simbolitzar el jazz en general.
dansa popular
(JD intro)
buit de 1945 a 1954
1955 rock n roll, els blancs descobrien el que els negres havien estat ballant des dels 20. Much of it was blues. It was played by economical jazz combos with a honking tenor saxophone, and characterized by a big (and often mushy and monotonous) off-beat.
Elvis Presley, twist (earl tucker) Mashed potato (lliscar), chicken james brown, billy preston amb ray charles
God, grant me the serenity to accept the things I cannot change,
courage to change the things I can,
and wisdom to know the difference.
God, give me grace to accept with serenity
the things that cannot be changed,
Courage to change the things
which should be changed,
and the Wisdom to distinguish
the one from the other.
Living one day at a time,
Enjoying one moment at a time,
Accepting hardship as a pathway to peace,
Taking, as Jesus did,
This sinful world as it is,
Not as I would have it,
Trusting that You will make all things right,
If I surrender to Your will,
So that I may be reasonably happy in this life,
And supremely happy with You forever in the next.
Amen.
Reinhold Niebuhr, 1932
Senyor, concedeix-me la serenitat
per acceptar tot allò que no puc canviar,
el coratge per canviar el que puc canviar
i la saviesa per entendre la diferència.
Vivint dia a dia;
gaudint de cada moment;
Acceptant les privacions com un camí cap a la pau;
acceptant aquest món impur tal com és
i no com jo crec que ha de ser
tal com va fer Jesús,
Confiant que faràs totes les coses bé
així, lliurant-me a la teva voluntat,
podré ser raonablement feliç en aquesta vida
i aconseguir la felicitat suprema a la teva vora en la próxima.
Amén.
Es fa servir sovint a les reunions d’alcohòlics anònims
La Dansa | Història de la dansa | El ballet, història posicions i moviments | Els musicals | Estudi de la dansa | Danses participatives: el swing, la dansa urbana | Altres
Les cinc posicions bàsiques


Resum sessió
Treball al centre: Grand Adagio, desplaçaments, pirouettes, salts, pas de bourrée, grand jeté.
Vocabulari de passos, Royal ballet
Llista de passos en ordre d’aprenentatge segons el llibre Que-sais-je. Entre [[]] els que no fèiem a classe.
Passos
Rutina
Una sessió, barra:
Treball al centre:
Teatre, Cinema, Dansa | La Dansa | Història de la dansa | El ballet | Els musicals | Estudi de la dansa | Danses participatives: el swing, la dansa urbana | Altres
[Aprendre a deixar-se anar i sentir el cos, consciència del cos] [ a completar ]
El treball del ballador
EL LLENGUATGE DE LA DANSA
(EB) Crear una coreografia té tres etapes.
Escriure una coreografia
(EB) La dansa només es podia transmetre per imitació perquè no hi havia manera de registrar-la tal com e sfa amb música. El 1892 Stepanov publicava el Alphabet des mouvements du corps humain. El 1928 Rudof Laban proposava un sistema per referenciar tots els moviments del cos, el Labanotation (un resum aquí). El 1956 Joan i Rudolf Benesh introduïen la choreology, més visual.
Una idea de moviment ha de tenir en compte,
Proves de l’Institut del teatre
A
a) Té per objectiu avaluar l’habilitat de ballar segons els següents paràmetres:
Col·locació corporal: consciència dels eixos vertical, lateral i profund; deles diagonals i dels plans que travessen el cos i el seu domini en l’execució dels diferents tipus de moviment
Coordinació corporal i control del ritme: habilitat de saber moure el cos sencer i/oalguna de les seves parts, successivament o simultàniamenten l’execució d’una acció determinada i habilitat de seguir amb el cos (o una part) els valors temporals d’una música, en les seves dinàmiques
Flexibilitat muscular i potència física: tenir la musculatura del cos elàstica, preparada per executar amb cura i refinadament els moviments que requereix la dansa i habilitat de desenvolupar la força necessària per executar moviments que requereixin una fermesa física determinada en general i per impulsar el cos en el salt en particular.
Domini espacial: habilitat d’ubicar-se en l’espai a partir de les orientacions del cos respecte a la sala, de les direccions dels moviments delcos i/o de les seves parts, dels trajectes, dels nivells i de les àrees que ocupa; i relacionar-ho amb l’espai que genera el propi cos a partir deles formes.
Nomenclatura: saber utilitzar la nomenclatura de la dansa clàssica, i/o contemporània i/o flamenca d’acord amb el 6è nivell dels estudis de Grau Professional
Interpretació: habilitat de controlar, projectar i comunicar l’emoció que pugui generar el moviment durant l’execució. També s’observarà l’habilitat de retenir i executaramb precisió les frases de moviment dictades i mostrades durant l’exercici.
b).Execució de dues classes de dansa a triar entre l’estil clàssic,contemporani i flamenc.
A2: teoria
A3: a.Té per objectiu avaluar l’habilitat de l’aspirant d’improvisar i/o composar a partir d’unes pautes donades. b.L’exercici consistirà en seguir un procés d’improvisació i composició, dirigit per un docent.
PROVA B, Té per objectiu posar el cos en disposició per a moure’s.
ExerciciB1
a.Té per objectiu mostrar les capacitats creatives durantla realització d’una seqüència de moviments amb el propi cos i de transformar-la, tot integrant canvis segons les pautes de temps, espai i energia.
b.L’aspirant haurà de presentar una seqüència de moviments, de 2 minuts com a màxim, elaborada i per a un solintèrpret. La presentació serà feta davant la comissió avaluadora durant una sessió enelcurs de la qual aquesta podrà fer ala persona aspirant qualsevol pregunta, així com també proposar alguna transformació del fragment coreogràfic.
c.El temps màxim pera aquest exercici és de quinze minuts.
d.S’avaluarà la capacitat de transformar la proposta coreogràfica des del punt de vistadel temps, l’espai i l’energia.
El déu hindú Shiva en la forma de ballador còsmic (nata=dansa, raja=senyor)

(EB) In the most common type of image, Shiva is shown with four arms and flying locks dancing on the figure of a dwarf, who is sometimes identified as Apasmara (a symbol of human ignorance; apasmara means “forgetfulness” or “heedlessness”). Shiva’s back right hand holds the damaru (hourglass-shaped drum); the front right hand is in the abhaya mudra (the “fear-not” gesture, made by holding the palm outward with fingers pointing up); the back left hand carries Agni (fire) in a vessel or in the palm of the hand; and the front left hand is held across his chest in the gajahasta (elephant-trunk) pose, with wrist limp and fingers pointed downward toward the uplifted left foot. The locks of Shiva’s hair stand out in several strands interspersed with flowers, a skull, a crescent moon, and the figure of Ganga (the Ganges River personified as a goddess). His figure is encircled by a ring of flames, the prabhamandala.
In the Nataraja sculpture, Shiva is shown as the source of all movement within the cosmos and as the god whose doomsday dance, represented by the arch of flames, accompanies the dissolution of the universe at the end of an eon. His dance of creation is said to have been performed in Chidambaram (an important Shaiva centre in South India), a place that is identified with both the centre of the universe and the human heart. The gestures of the dance represent Shiva’s five activities (panchakritya): creation (symbolized by the drum), protection (by the “fear-not” pose of the hand), destruction (by the fire), embodiment (by the foot planted on the ground), and release (by the foot held aloft).
[ esborrany ]
post sobre el blues. si l’efecte marc ens diu que la bellesa és a tot arreu, el blues ens diu que hi ha dolor i esperança a tot arreu + link JLCO i les mates. estic futu però tiro endavant
Grècia Cites a dropbox. 88 Literatura grega. Homer Mites: La guerra de Troia
Ilíada: Resum dels cants. Hefest el ferrer fa un trespeus i uns robots. Hefest forja l’escut d’Aquil·les Aquil·les i Príam
L’Odissea: Resum dels cants. Conta’m Musa. L’Aurora. Transformacions del Vell de la mar. El son dolç. El ventre avorrible. El meu nom és Ningú. Un son com una mort tranquil·la. La pobre condició humana. Els somnis. Resum de l’Odissea
Resum dels cants
(51 dies)
I.- (1) Ultratge d’Agamémnon a Aquil.les en prendre-li Briseida, botí de guerra. Aquil.les es retira de l’exèrcit grec. Tetis demana venjança a Zeus.
II.- (2) Zeus provoca, per un somni, la marxa de l’exèrcit grec contra Troia. Descripció dels components dels dos exèrcits.
III.- Pacte per decidir la guerra per un combat entre Menelau, l’ofès, i Paris, raptor d’Helena. Venç Menelau.
IV.- Els déus fan que els Troians violin el pacte. Primera abraonada dels exèrcits.
V.- Gestes de Diomedes que arriba a ferir Afrodita i Ares. Contraatac dels troians.
VI.- Continua el combat. Hèctor amb Andròmaca i Astíanax, el fillet.
VII.- Hèctor i Paris tornen al combat. Hèctor repta els troians i s’enfronta en combat a Aias. Els herois es despedeixen amistosament. Els aqueus construeixen un mur al voltant de les naus.
VIII.- (3) Es reprèn el combat amb la victòria dels troians que es deturen en arribar la nit. Zeus prohibeix la intervenció dels deús.
IX .- Els aqueus, reunits en assamblea, resolen demanar a Aquil.les que torni. Aquest refusa.
X.- Nou consell nocturn dels aqueus. Ulisses i Diomedes fan una incursió nocturna a l’exèrcit Troià i maten un espia.
XI.- (4) Recomença el combat amb gestes d’Agamémnon, Ulisses i Diomedes fins que, ferits, els grecs retrocedeixen. Héctor fa retrocedir Aias. Aquil.les envia Patrocle a informar-se sobre els ferits.
XII.- Els troians assalten el mur defensat pels dos Aies. Sarpédon obre i els troians travessen el mur.
XIII.- Aquests són encoratjats per Posidó. Gestes d’Idomeneu, Antíloc, Menelau, Eneas i Deífob. Els dos Aies resisteixen però Héctor avança.
XIV.- Hera sedueix Zeus per que Posidó pugui ajudar els aqueus que, finalment, fan retrocedir els troians. Héctor és ferit i els troians són repel.lits.
XV.- Zeus es desperta, irritat, i socorre els troians que arriben a les naus.
XVI.- Hèctor cala foc a les naus. Aquil.les consent que Patrocle i els mirmídons intervinguin. Les gestes de Patrocle fan retrocedir els troians. Mor Sarpèdon [estimat de Zeus]. Patrocle persegueix els troians, fins que és mort per Hèctor, amb l’ajuda dels déus.
XVII.- Menelau defensa el cos de Patrocle. Hèctor s’apodera de les armes d’Aquil.les. Hi ha una lluita entorn el cadàver de Patrocle, que s’enduen els aqueus. Els troians tornen a avançar.
XVIII.- Aquil.les, en saber la mort de Patrocle, fa un crit que frena els troians. S’acaba el dia. Assamblea dels troians i Aquil.les es lamenta. Tetis encarrega unes noves armes per a Aquil.les a Hefest. Aquest forja les noves armes.
XIX.- (5) Aquil.les i Agamémnon es reconcilien (deessa error). Discurs del prudent Ulisses.
XX.- Combat d’Aquil.les i Eneas. Gestes d’Aquil.les.
XXI.- Aquil.les prop del riu Escamandre, que l’ataca irat. Lluita del foc i de l’aigua.
XXII.- Aquil.les arriba a Troia. Lament de Príam com a vell. Persecució i combat d’Héctor i Aquil.les. Mort d’Hèctor. Dol d’Andròmaca: qui cuidarà del fill?
XXIII.- (6) Dol d’Aquil.les i funerals de Patrocle amb (7) cursa de carros, pugilat, lluita, cursa a peu, combat, llançament de disc, tir a l’arc i git de la javelina.
XXIV.- (8) Els déus decideixen rescatar el cadàver d’Hèctor. Príam, ajudat per Hermes arriba al campament dels aqueus amb dons per rescatar el cadàver. Aquil.les l’acull, parlen, preparen el sopar, mengen plegats i Príam dorm en el llit que li ha fet preparar Aquil.les. (9) Príam torna a Troia i es fan els funerals d’Hèctor.
Atena, Hera, Posidó, Hermes i Hefest donen suport als aqueus. Apol·lo, Afrodita, Ares i Àrtemis, als troians.
Els herois grecs:
Hefest el ferrer fa un trespeus i uns robots
XVIII 372
Va trobar-lo suant i movent-se, apressat, entre manxes,
car uns trespeus fabricava, vint en conjunt, que volia
que s’aixequessin voltant les parets de l’esplèndida sala.
Rodes d’or a cada un havia posat a la base.
D’esta faisó, al propi impuls, a l’aplec dels déus entrarien
per a tornar-se’n després a l’estatge. Un encís de la vista!
Ja els estava acabant, sols les nanses obrades calia
que hi afegís, les quals preparava forjant-ne les juntes.
XVIII 410
Féu-li i, monstre coix i fogós, s’aixecà de l’enclusa
mentre ses primes cames sota seu s’agitaven.
Va separar les encluses del foc i totes les eines,
que manejava al treball, va aplegar dintre capsa de plata.
Va passar-se una esponja a la cara, al fort coll, als dos braços
i a la pitrera peluda, la túnica va revestir-se,
va agafar un gros bastó i sortí coixejant a la porta.
Dues serventes fetes d’or vers llur amo es llançaren
com autèntiques joves vivents; en llur cor tenen pensa,
tenen ús de paraula, estant dotades de força
i de destresa al treball, rebuda dels déus imperibles.
Aqueferades llavors llur senyor sostenien.
Hefest forja l’escut d’Aquil·les
XVIII 468
Féu-li, va deixar-la allà i partí vers les manxes,
les decantà cap al foc i ordenà que es posessin a l’obra.
Tot el conjunt de vint manxes llavors al gresol alenaven
bo i engegant un buf variat i ardorós que l’aidava,
ara d’ací després d’allà mentre ell s’afanyava,
de la manera que Hefest i l’avanç de la feina volien.
Va tirar al foc l’estany, el bronze inflexible, la plata,
una enclusa gegant, després les seves tenalles
va engrapar amb una mà i amb l’altra un martell indomtable.
Va començar per forjar un escut enorme i compacte,
que ell obrà de cap a cap. A l’entorn va posar-hi
triple vorell espitllant. Hi afegí un baldric fet de plata.
Constituïen cinc capes el gruix de l’escut. De seguida
va formar-hi amb art consumat nombrosos obratges.
Va figurar-hi la terra, el cel, el pèlag, la lluna
plena, el sol incansable, així com també tots els astres
de la corona que envolta el cel, d’Orió la puixança,
Plèiades, Híades, l’Ossa, que sol també designar-se
amb el vocable de Carro, la qual en son lloc giravolta
mentre va espiant Orió i jamai en les aigües
de l’Oceà no pren part al bany com fan tots els altres.
Dues belles ciutats d’humans parladors va afegir-hi.
Un casament i grans festins en l’una hi havia.
Hom s’hi enduia ciutat a través amb grans himnes de boda
des de llurs cambres les núvies a la claror de les atxes.
XVIII 497 [ciutat en pau]
S’atapeïa l’àgora d’homes. Hi havia un conflicte:
es disputaven dos homes pel preu de sang d’un altre home
assassinat. L’un deia, cridant, al poble que estava tot pagat.
XVIII 509 [ciutat en guerra]
L’altra ciutat dos exèrcits voltaven, els quals resplendien
per l’armadura dels homes. Un doble designi els atreia:
enderrocar-la del tot o entre els dos exèrcits partir-se
tots els béns que dins seu l’amable ciutat encloïa.
XVIII 541
Va posar-hi, endemés, un tou guaret, un camp fèrtil,
ample, de tres llaurades. Hi feien tirar llurs parelles
molts llauradors, anant i venint d’un cap a l’altre.
Quan, arribats a l’extrem del conreu, mitja volta donaven,
se’ls acostava un home i posava a llurs mans una copa
plena d’un vi exquisit. Es giraven pels solcs delerosos
de travessar el profund guaret i arribar a l’altra banda.
Rera d’ells s’ennegria el guaret, com si fos veritable
camp llaurat baldament ésser d’or, amb un art admirable.
Va posar-hi també una hisenda reial, on segaven
uns jornalers que al puny tenien llurs falçs talladores.
Part dels manats espessos queien a terra pels rengles,
mentre d’altres eren lligats amb vencills pels feixaires.
Tres feixadors hi havia, drets, rera els quals la canalla
arreplegava manats i, portant-los als braços, els duia
als feixadors. Entre ells, al mig del rengle, es trobava,
mut, el rei, portant el ceptre, amb el cor ple de joia.
Sota un roure els heralds preparaven l’àpat a banda,
atrafegats a l’entorn d’un gran brau immolat, i les dones
força blanca farina al dinar dels obrers escampaven.
Va afegir-hi una vinya de molts raïms carregada,
bella i d’or. Negres brots hi penjaven. Uns aspres de plata
la sostenien d’un cap a l’altre. Un rec l’envoltava,
fet d’esmalt. A l’entorn una cleda d’estany va traçar-hi.
Sols hi havia un camí, pel qual els portaires passaven,
quan a la vinya arribava el moment de fer la verema.
Plens d’acudits jovenívols, fadrins i fadrines portaven
dintre cistelles trenades els dolços raïms. A llur centre
un infant els tocava, airós, una lira sonora
bo i modulant una bella cançó amb sa veu delicada,
mentre els altres amb cants i crits colpejaven la terra
tots alhora i amb peus saltadors anaven seguint-lo.
Va figurar-hi també un folc de vaques de banyes alçades.
Hi eren les vaques fetes d’or i d’estany. Se n’anaven
a pasturar sortint, llançant braols, de la quadra
vers un riu sorollós al llarg de canyars vincladissos.
Quatre pastors, fets d’or, avançaven en rengle amb les vaques,
mentre els anaven seguint nou gossos de cames lleugeres.
XVIII 587
Va figurar-hi il.lustre baldat també una pastura
tota espaiosa, en bonica canal, d’ovelles blanquines
amb els estables, les pletes i, en fi, les barraques cobertes.
Va modelar-hi il.lustre Baldat una plaça de dansa
com aquella que Dèdal a Cnossos ampla una volta
va construir a l’honor d’Ariadna de rínxols formosos.
Dignes d’un dot de molts bous lla fadrines dansaven
amb els fadrins, agafant-se la mà pel canell uns als altres.
Elles portaven fines teles i els joves vestien
túniques ben teixides, on, tímid, l’oli lluïa.
Elles portaven formoses corones i els joves espases,
fetes d’or, que estaven penjades de xarpes de plata.
XVIII 607
Va posar-hi per fi del riu Oceà la gran força
prop de l’últim vorell de l’escut de compacta estructura.
Aquil·les i Príam
XXIV 507
Féu-li i Aquil·les sentí el desig de gemir pel seu pare.
Va agafar la mà del vell i lleument va apartar-la.
Rememoraven tot dos: llargament el vell plorava Hèctor,
l’interfector de guerrers, arraulit a les plantes d’Aquil·les,
mentre Aquil·les plorava el seu pare i a estones Patrocle.
Van escampar-se els gemecs de tots dos per tota la casa.
XXIV 587
Quan les captives l’hagueren rentat, ungit d’oli i amb bella
peça de lli embolcat i amb la túnica, Aquil·les va alçar-lo
personalment i el va posar sobre un llit.
XXIV 621
Féu-li. Aquil·les diví s’aixecà i degollà un xai blanquíssim.
Sos companyons el van escorxar i adornar com calia.
L’esmicolaren amb traça i van travessar-lo amb els astos,
van rostir-lo amb destresa i del foc el conjunt retiraren.
Autodemont llavors prengué el pa i va posar-lo a la taula
dintre formosos paners, mentre Aquil·les la carn repartia.
Vers els menjars preparats i servits ell les mans allargaven.
Quan ja prou satisfets de mutus esguards estigueren,
Príam, fill de Dàrdan, estava admirant-se d’Aquil·les.
Quina estatura i parença! Es diria un déu, vist de cara.
I eix del dardànida Príam d’igual faisó s’admirava,
tot contemplant son noble aspecte i oint ses paraules.
XXIV 643
Féu-li i Aquil·les manà als companys i captives que anessin
a posar un llit sota el pòrtic, que belles flassades de porpra
hi col.loquessin, damunt hi estenguessin tapissos i a sobre,
per a servir d’embolcalls, hi possessin mantells d’alta llana.
XXIV 656
Ara digues, respon amb franquesa la meva pregunta:
quants jorns vols dedicar a celebrar les fúnebres honres
d’Hèctor diví? Jo aquest temps no em mouré i retindré el meu exèrcit.
Resum dels cants
EL VIATGE DE TELEMAC
(23) Assamblea dels déus. On es debat la sort d’Ulisses, que encara no ha pogut tornar de Troia, retingut ara per Calipso. Es determina d’ajudar-lo.
(28) Consells d’Atena. Atenea parteix al costat de Telèmac i l’insta a viatjar en cerca de noves del seu pare.
(34) Festí dels pretendents.
(38) Junta dels Itaquesos sobre l’espera de Penèlope i el retorn d’Ulisses. Telèmac s’embarca.
(52) A Pilos, Telèmac va a casa de Nèstor. Història del retorn de Nèstor. Hostatgia.
(65) A Esparta, Telèmac visita Menelaos. Història del retorn de Menelaos, els enganys del vell del mar. Hostatgia.
(87) L’emboscada dels pretendents que resolen matar Telèmac. Laments de Penèlope. Consol d’Atena.
LES AVENTURES D’ULISSES
(97) La cova de Calipso. Hermes va a la cova de Calipso per ordenar la partença d’Ulisses.
(105) El raig d’Ulisses, que construeix un rai amb vint avets. S’embarca però Posidó el fa Naufragar. Se salva gràcies a l’ajut d’una nimfa.
(114) Arribada entre els Feacis: Nausica anava a rentar roba i acull Ulisses.
(125) Entrada al palau d’Alcínous, hostatgia, narració del naufragi de la nau on anaven els companys, amb el salvament d’Ulisses a l’illa d’Ogígia que habita Calipso.
(136) Presentació d’Ulisses als Feacis. Li preparen un vaixell de tornada i s’organitzen uns jocs. Els feacis destaquen en l’art de la dansa. Banquet. El cantor glossa els amors d’Ares i Afrodita. Obsequis a Ulisses. El cantor comença a cantar la guerra de Troia i Ulisses s’entristeix.
[Narració d’Ulisses] que es presenta i explica les seves aventures.
(155) Cícons i Lotòfags.
Ulisses i els companys saquegen la ciutat, però en retardar la fugida són atacats pels Cícons i pateixen danys. Els lotus que mengen els lotòfags tenen efectes dopants.
(159) El Cíclop.
Arriben a l’illa del gegant que els tanca a la cova i es menja alguns companys. Ulisses l’adorm amb un vi espès i diu anomenar-se “Ningú”. Amb una estaca roent a l’ull el deixen cec i fugen sota els xais gegants.
(174) Eol i els Lestrígons.
El senyor dels vents els donà el favorable tot tancant els altres en un sac. Els companys d’Ulisses van obrir-lo per cobdícia, es van desfermar i es van perdre quan ja eren prop d’Itaca, anant a parar al país dels gegants Lestrígons on alguns foren devorats.
(179) Circe i els porcs.
Circe, la metzinera, convertí els companys en porcs: Hermes aconsella a Ulisses per resistir l’encanteri. Hi restaren un any.
(190) La consulta dels morts.
Guiats per Circe van al final de l’Oceà i a la terra dels morts, els atrauen amb un ritu (p.194) i pregunten a Tirèsias. Ulisses parla amb la seva mare però no la pot abraçar perquè és un fantasma. Altres, com Agamèmnon (Orestes i Climmenestra) li expliquen la seva fi, Aquil.les li demana pel seu fill, parla amb Aias, amb qui estava enemistat, Orió, veu els suplicis de Tàntal i Sísif. Tornen a l’illa de Circe i emprenen el camí.
(214) Les sirenes.
Ulisses mana que el lliguin per escoltar el cant de les sirenes, Escil.la, monstre de sis caps que engolirà sis companys, i Caribdis, que empassa i escup aigua tres cops al dia.
(224) Les vaques del sol.
Arribats a aquesta illa, esperen el vent favorable. Però maten les vaques del sol i són castigats per Zeus.
[Fi de la narració d’Ulisses]
(229) El darrer pas de mar.
Els feacis condueixen Ulisses a Itaca i el deixen a terra amb els presents.
LA VENJANÇA D’ULISSES
(237) Arribada a Itaca.
Ulisses no reconeix la terra. Se li presenta Atena en forma d’home a qui conta una història falsa. Cal cautela. Atena va a cercar Telèmac a Esparta. Ulisses troba el porquer Eumeos.
(246) Conversa d’Ulisses i Eumeos.
Aquest acull Ulisses, que sembla un captaire, elogia l’antic amo i explica els fets dels precendents. Ulisses li diu que procedeix de Creta.
(259) Al camp, maten un porc per l’hostatgia [també en fan els humils!]
(263) El retorn de Telèmac de casa de Menelaos. Presents d’hostatgia. Tornen d’amagat de Nèstor que no l’hauria deixat partir.
(274) Al camp Ulisses diu voler anar a captar al casal. Eumeos explica la seva història, arriba Telèmac.
(282) Ulisses és reconegut per Telèmac.
(297) A la ciutat. Telèmac conta a Penèlope el que ha sabut. Melanti fa burla d’Ulisses i Eumeos que anaven a la ciutat (304). Ulisses fa la capta entre els pretendents. Antínous li dóna un cop. Penèlope el crida.
(316) Pugilat d’Ulisses contra el pretendent Iros.
(320) Discurs d’Ulisses sobre la natura de l’home. Penèlope dóna llargues als predentes amb alegria d’U. Invectives de cambreres i pretendents. Pla d’Ulisses i Telèmac per amagar les armes.
(331) Conversa d’Ulisses i Penèlope al lavatori. Reconegut per Euriclea. Penèlope explica els seus infortunis i Ulisses una història falsa, i prediu el retorn de l’amo.
(349) Abans de la matança U. s’adorm pensant en la venjança i parla amb Atena. Penèlope invoca Artemis. S’aixeca el dia.
(362) El concurs de l’arc. Intents fracassats dels pretendents.
(375) Matança dels pretendents sota les sagetes d’Ulisses. Melanti dóna armes als pretendents. Ataquen Ulisses, Telèmac, Eumeos i el bover.
(389) Finalment Ulisses és reconegut per Penèlope. Neteja de la casa, penjament de les serventes, torment de Melanti. Penèlope no es creu encara el retorn d’Ulisses que li diu Euriclea. Per evitar represàlies, arreglen la casa per simular un casament en lloc d’una matança. La retrobada es fa per la referència al llit fet de soca d’olivera massissa.
(402) Marit i muller, Ulisses explica les seves desventures.
(405) Segona evocació dels morts. Els pretendents arriben a l’Hades on comenten la trista mort sense funerals.
(412) Ulisses i Laertes.
U. troba el seu pare afligit, treballant les terres. Reconeixement.
(419) Les paus. Els familiars dels pretendents. Atena atura la baralla.
Conta’m Musa
I, 1-10
Conta’m, Musa, aquell home de gran ardit, que tantíssim
errà, després que de Troia el sagrat alcàsser va prendre;
de molts pobles veié les ciutats, l’esperit va conèixer;
molts de dolors el que és ell, pel gran mar patí en el seu ànim,
fent per guanyà’ el seu alè i el retorn de la colla que duia;
mes ni així els companys no salvà, tanmateix desitjant-ho,
car tots ells es perderen per llurs mateixes follies,
els insensats! que les vaques del Sol, el Fill de l’Altura,
van menjar-se; i el déu va llevar-los el dia en què es torna.
Parla’ns-en, filla de Zeus, des d’on vulguis, també a nosaltres.
L’Aurora
III, 404 (p.65)
Quan es mostrà en el matí, amb dits de rosa, l’Aurora,
va aixecar-se del llit el vell Nèstor, mestre dels carros.
Transformacions del Vell de la mar
IV, 443 (p. 82)
Aleshores nosaltres, cridant, arremírem, els braços
tirant-li l’entorn; però el Vell no oblidà ses manyes astutes.
Fóra cas! De primer es tornà un lleó de grans barbes
i després un dragó, una pantera, un senglar que imposava,
i es va fer aigua corrent, i un arbre amb la copa florida.
Nosaltres, a peu ferm, el temíem, amb cor incansable.
El son dolç
IV, 791 (p. 92)
Tant com rumia un lleó espaordit al mig d’una turba
de caçadors, que li menen un cercle, entorn, de perfídia,
tant cavil.lava ella quan, dolç, el son va acudir-li.
i s’adormí de sobines, i tots els seus junts s’afluixaren.
El ventre avorrible
VII, 218 (p. 131)
[Ara deixeu-me sopar, baldament la pena m’acori;
car no hi ha cosa més gossa del que és aquest ventre avorrible,
sempre manant-nos que fem memòria d’ell, a la força,
per cruixits que estiguem i que ens ompli el cor la tristesa,
com jo tinc ara el cor de tristesa ple; i ell tothora
crida a menjar i a beure i em fa oblidà’ els infortunis,
tots els que he patit, i omplir-lo: això és el que em mana.
XV, 343 (p. 274)
Pels moridors no hi ha cosa més dura que fer de captaire.
És el ventrell maleït, que dóna tan males cabòries
a la gent, quan ens vénen l’errar i el tribull i la pena.
El meu nom és Ningú
IX, 367 (p. 167)
Cíclop, ¿em preguntes l’il.lustre nom? Vaig a dir-te’l.
Tu, però, fes-me el present que tanmateix, com a hoste,
m’has promès. Doncs em dic Ningú, i Ningú m’anomenen,
sí, la mare i el pare i la colla que m’acompanya.
IX, 408 (p. 168)
-Doncs, Polifem, què et passa que tant t’aclapara, que crides
així en la nit immortal i ens poses que no dormiríem?
¿Es el teu bestiar, que ha vingut un humà i se l’emmena?
¿O és que et maten a tu amb ardit o bé per la força?
I el puixant Polifem de dintre l’espluga cridava:
-¿Que si em maten? Ningú! I què ha de ser per la força!
I ells, responent, digueren aquestes paraules alades:
-Doncs si ningú no et fa violència, sol com habites,
el que és un mal que ha enviat el gran Zeus, no sabem que s’esquivi.
Un son com una mort tranquil.la
XIII, 78 (p. 231)
Quan, vinclant-se, ja feien saltar l’escuma amb les pales,
li va caure damunt les parpelles un son sense pena,
sense surt, que talment semblava una mort molt tranquil.la.
La pobre condició humana
XVIII, 130 (p. 320)
Doncs, una cosa et puc dir, i tu recull-la i escolta’m.
Res de més poc aguant no cria la terra que l’home,
de tot quant per la terra veiem que alena i camina.
No, ell no pensa que mai haurà de sofrir desventura,
mentre els déus li procuren virtut i pot moure les cames.
Ara, quan ve que els déus benaurats aparellen tristeses,
ell també les endura, per força, amb cor incansable.
Car l’esperit dels homes terrals canvia amb el dia
i és segons que els duu el Pare dels déus i dels homes.
Veus, jo també havia de ser feliç entre els homes:
ara, he fet molt el boig, cedint al meu urc i als meus braços
i refiat que el meu pare i els meus germans em valdrien.
No, que ningú mai no sigui desmoderat en cap cosa,
ans gaudeixi, callant, dels dons que el cel li dispensi.
Els somnis
XIX, 559 (p. 346)
-Hoste, hi ha somnis que són impossibles, talment d’un llenguatge
indestriable, i no tot se n’arriba a complir per als homes.
Car són dos tanmateix els portals dels somnis inanes:
sí, un que té els batents de banya i l’altre de vori.
Doncs, quan el somni ens ve pel portal de vori serrívol,
és un engany i porta paraules que en res no acaben;
i els que vénen per l’altre portal de banya polida,
en veritat acaben, qui sigui dels homes que els vegi.
Resum de l’Odissea
XXIII, 310 (p. 402)
I comançà com havia domat els cícons d’antuvi
i com després va fer cap al gras terrer dels lotòfags;
tot el que el Cíclop va fer i com ell va cobrar-se l’esmena
pels robustos companys que s’havia menjat, implacable;
com va fer cap a Eol, el qual de bon cor el va rebre
i l’envià; però encara no era del fat que a la seva
pàtria vingués; ans de nou el va arrabassar la tempesta
i se’l va endur gemegant per la mar poblada de peixos;
com abordà llavors a Telèpil de Lestrigònia,
que destrossaren les naus i els companys de les belles gamberes,
[tots; i Ulisses tot sol va escapar-ne, amb la seva nau negra.]
I de Circe contà l’astúcia i la molta inventiva,
i com anà també a l’estatge romàtic de l’Hades
per demanar consell al buf de Tirèsias de Tebes,
amb el vaixell de molts bancs; i hi va veure tots els seus homes
i la mare que l’infantà i que el nodrí criatura;
com de les sirenes marines sentí la cantúria,
com va fer cap als Esculls Errants i al terror de Caribdis
i d’Escil.la, que mai sense dany mariners no esquivaren;
com a l’illa del Sol matà les vaques la colla
i com el ràpid vaixell li colpí amb fumosa centella
Zeus, el qui alt retruny, i els companys generosos finaren
tots alhora i ell sol defugí les parques funestes;
com va atènyer l’illa d’Ogígia i la nimfa Calipso,
la qual va retenir-lo, glatint perquè fos el marit d’ella,
dins de covals balmats, i li deia i tot de posar-lo
a recer de mort i vellura per tots els seus dies;
ara, que mai el seu cor dins el pit va deixar-se convèncer;
com a Feàcia arriba després de moltes fatigues,
i aquella gent, de bon cor, talment com un déu honorant-lo,
li donaren camí en un vaixell al país dels seus pares,
carregat de presents de bronze i or i de robes.
Després de segles de tradició oral, estudiosos de la biblioteca d’Alexandria com Zenodotus, Aristòfanes de Bizanci i Aristarc de Samotràcia en van estandaritzar el text i en van fer edicions en les quals es basen manuscrits posteriors.
Papirs egipcis: Oxyrhynchus Papyri (Ilíada i Odissea), sI a IV. Chester Beatty Papyri, Ilíada sIII.
Manuscrits medievals: Venetus A i B (Marcianus Graecus 453 i 454), sX, biblioteca Marciana a Venècia. Ilíada. Codex Ambrosianus, sX, Biblioteca Ambrosiana de Milà, Ilíada i Odissea.
Començà a la dinastia Tang . El poeta Wang Wei en fou un autor important.
East Asian writing on aesthetics is generally consistent in stating that the goal of ink and wash painting is not simply to reproduce the appearance of the subject, but to capture its spirit. To paint a horse, the ink wash painting artist must understand its temperament better than its muscles and bones. To paint a flower, there is no need to perfectly match its petals and colors, but it is essential to convey its liveliness and fragrance. In this, it has been compared to the later Western movement of Impressionism. It is also particularly associated with the Chán or Zen sect of Buddhism, which emphasises “simplicity, spontaneity and self-expression”, and Daoism, which emphasises “spontaneity and harmony with nature,” especially when compared with the less spiritually-oriented Confucianism.
In landscape painting the scenes depicted are typically imaginary, or very loose adaptations of actual views. Mountain landscapes are by far the most common, often evoking particular areas traditionally famous for their beauty, from which the artist may have been very distant. Water is very often included.
El 2005 en un viatge a Xina vaig poder tenir dues hores de classe de sumi-e, pintant canyes de bambú, els troncs amb un pinzell gruixut, les fulles d’un sol traç.
Vaig entendre que era una nova manera de art. Aquí no construíriem una única obra invertint mil hores en fer retocs minuciosos. Aquí practicaríem mil vegades com fer una fulla d’un sol traç. Un cop fet no es pot corregir. En aquest sentit, s’assembla més a la interpretació musical. Assagem una peça moltes vegades per després executar-la bé.
Ho vaig provar de fer a casa. La Laia em va convidar a fer-ho al seu estudi. En lloc de bambús i vaig voler fer pins, que és un arbre més propi del nostre paisatge. Les agulles es presten bé a l’exercici de fer-les d’un sol traç. Pel tronc vaig practicar amb un fregall per tal d’evocar l’escorça del tronc. Llàstima que no en vaig fer cap foto.
[Quin és l’art que ajuda o invita al silenci o el recolliment? No és el mateix que el que representa una escena de meditació. Aquesta seria una proposta.]
la pintura a tinta xina, gairebé és en sí una pràctica contemplativa, per tal com demana estar concentrat en l’acte de traçar la pinzellada. Va ser un art practicat pels monjos Zen. Els quadres no representen una escena amb exactitud fotogràfica, evoquen un instant, les muntanyes en la boira, els pètls d’una flor. Deixen molta part del llenç buida.
Vermeer , algunes de les escenes d’interiors de Vermeer, sense mostrar explícitament algú que medita, tenen una llum suau que suggereixen el silenci a la intimitat.
Hammershoi , el pintor danès d’interiors buits i en silenci
Pols ballant als raigs de sol. 1900

Rothko , que ja hem esmentat per la seva capella. Aquestes pintures semblen evocar un horitzó desolat que van fer pensar a un crític en el quadre de Caspar Friedrich, Mönch am Meer, on la figura del monjo seria el propi espectador.
Hiroshi Sugimoto , i els seus paisatges marins.
Bill Watterson Calvin & Hobbes
Art Institute of Chicago (2024)
Meditació Què és? Què pretén? | Contemplació a la natura | [La mirada endins] | pràctiques a diferents religions , hinduisme, budisme, zen, judaisme, cristianisme, islam | Els espais de l’ànima | Música contemplativa | Art del silenci | Lectures i materials | Discussió | Personal
Hindu
Budisme
Zen
Cristianisme
Jueu
Islam
General
Karen Armstrong. Historia de Dios Buda: ebook | cites i notes historiadedios.odt
Meditació Què és? Què pretén? | Contemplació a la natura | [La mirada endins] | pràctiques a diferents religions , hinduisme, budisme, zen, judaisme, cristianisme, islam | Els espais de l’ànima | Música contemplativa | Art del silenci | Lectures i materials | Discussió | Personal
De fet, la millor música per a la contemplació és el silenci. Però totes les tradicions espirituals han fet servir música per resar i contemplar:
Gregorià , Ritu oriental Soeur Marie Keyrouz, Palestrina
[ Totes tenen una mètrica lliure, que es pugui acompassar a la respiració. Quan és vocal individual, com el gregorià o el sufí, és un clam. Els instrumentals de flauta o cello (japonès, sufí, jueu), són també declamatius. El so més “envolvent” i potser més similar a la bona música ambiental moderna són els ragas indis ]
[ hi ha molta música religiosa, especialment Bach, que espot descriur perfectament com a “espiritual” però no la proposaria com a “contemplativa” perquè és “narrativa”. De la mateixa manera que un espai contemplatiu és, sobretot, un espai buit, la música també ha de ser més com un espai envolvent que no pas com un camí que ens porta a un lloc. Alhora, no pot ser una música ambiental banal.]
Morton Feldman, Triadic memories
Meditació Què és? Què pretén? | Contemplació a la natura | [La mirada endins] | pràctiques a diferents religions , hinduisme, budisme, zen, judaisme, cristianisme, islam | Els espais de l’ànima | Música contemplativa | Art del silenci | Lectures i materials | Discussió | Personal
Visitant el palau de Reggio di Caserta, el cartell corresponent a l’oratori del rei Ferdinando II deia “Lo spazio dell’anima. L’oratorio di Ferdinando II” (Per la data hauria de ser Ferdinando IV de les dues Sicílies 1751-1825) . Tenia també un “studiolo” on es retirava a llegir i escriure. L’expressió és preciosa. Quins són els espais de l’ànima?
En general seran espais no molt grans, ja que estan pensats per al recolliment i la solitud, i no pas per a celebracions rituals amb multituds. Seran austers en la decoració.
Les coves dels ermitans
La tradició pictòrica representa Sant Jeroni, com a traductor de la Bíblia al seu estudi. La National Gallery en té dues que vaig tornar a veure el 2017. Antonello da Messina
Vicenzo Catena
La cel·la d’un monjo. La cabana (poustinia) d’un ermità oriental:
Esglésies i capelles
Una ermita abandonada o una església petita, buida, com la de Porqueres:
Els propietaris rics a vegades es construïent una capella privada al jardí.
Sant Benedict a Kobelmoor
Beatriz Meyer, Tatuí. Quan estava amb la Laia vaig imaginar un espai completament diàfan, només terra i sostre, al qual es pujava per una escala que després quedava amagada. Tots els objectes quedarien sota els tatami.
[ Capelles privades ] [ Pavelló de pregària i meditació ]
Les mesquites
Venint de la tradició cristiana amb les esglésies plenes de bancs orientats a l’altar on té lloc el misteri de la transubstanciació, i sovint als costats hi ha capelles amb quadres i escultures de sants i màrtirs, quan s’entra a una mesquita i no es troba altra cosa que el terra cobert de catifes, la gent asseguda a terra, s’experimenta una pau especial, com una invitacióa la meditació. Gairebé és com si estiguéssim asseguts a la sorra al desert amb la cúpula celeste a sobre. Potser la mesquita perfecta hauria de ser sense cap decoració.
A vegades hi destinaven l’habitació d’una casa, com la de Reggio di Caserta que titulaven Spazio dell’anima.]
Al MNAC n’hi ha una modernista [ a veure si trobo la foto]
El Duc d’Aumale a Chantilly tenia un “Santuario” on exposava les obres d’art més preuades.
Al Palazzo Te de Mantova, Luis Gonzaga tenia un “Giardino segreto”, un espai més petit amb una cambra prèvia on es retirava a meditar:

I en alguns pisos, quan hi ha menys espai, és només una vitrina o un armari. Aquí hi ha un reportatge de decoració al Brasil.

No posem aquí tots els petits llocs de culte o devoció que hi ha arreu del món, creus de terme, escultures de la mare de Déu, petits altars hindus o budistes.
Hojoki bonichi i la cambra del te
Kamo No Chomei va escriure Hojoki, sobre la vida retirada en una petita cabana . [ afegir cites ]
L’austeritat dels monjos zen va influir en el desenvolupament de la cerimònia del te [ afegir cites ]. La idea de viure “amb cura”, com si el sagrat es trobés a tot arreu.
Encara que no es feien servir per meditar per part dels monjos i l’adjectiu “zen” va ser posat per occidentals, no deixa de ser cert que són espais que suggereixen silenci i recolliment, per tal com no hi ha una acumulació exhuberant de plantes sinó el buit i uns pocs elements.
Espais laics
A alguns aeroports hi ha capelles, mesquites, o espais neutres pels que volen una estona de recolliment. (post Maslow als aeroports). Aquest és el de Ginebra, una sala pensada per a tots els cultes:
A les Nacions Unides hi ha la sala de meditació que va concebre Dag Hammarskjold el 1957, la Room of Quiet.
La “moda” del mindfulness impulsa també la decoració amb la creació de “cambres de meditació” que en general són espais diàfans, amb llum natural i coixins a terra. La majoria semblen més per lluir a instagram que no pas per dur una vida contemplativa. ( 1 , 2 , 3 )
Art
Hi ha obres d’art pensades, o que semblen pensades, per meditar, com la “Pintura sobre fons blanc per a la cel·la d’un solitari” de Joan Miró.
[Espais portàtils]
[ Al museu d’Addis Ababa a Etiopia vaig veure uns tríptics de mida petita que semblaven com un altar romànic portàtil. No sé si realment es feien servir per crear com una “capella instantània”]
Les icones venerades a l’església oriental també es podien endur de viatge. Potser podríem considerar també com a espais de contemplació portàtil, les estampes, rosaris i medalles, que ajuden en un moment donat a obrir un temps de pregària i contemplació.
La cabana a Solius. Suposo que deuria tenir 15 anys quan vaig llegir el llibre del te i em va marcar tant que vaig voler construir-me una cabana a l’extrem del terreny de Solius. El pare em va ajudar a transportarun pal enquitranat i vaig serrar bambús del bosc de Can Dalmau. Vaig intentar fer una coberta de bruc amb plàstic a sota. Per estar assegut a terra sense cadira se’m va acudir fer una fossa on tenir les cames. No va acabar de reeixir i vaig desfer-la un any després però aquesta aspiració m’ha acompanyat sempre.
La vida contemplativa dels monjos, tenir el dia ordenat en estones m’atreia i vaig copiar-me uns quants salms en una llibreta.
La taula i la finestra. Suposo que he passat la major part del meu temps lliure en una taula, amb un llibre i un ordinador, i una finestra. La finestra és la mirada a l’exterior, al que està passant ara i aquí. La taula és la mirada a l’estudi, la cència, la literatura, les arts, el que han deixat escrit els altres, en menor mesura al que considero jo explorant sobre el paper i consolidant en escrits.
La taula a Vilafranca 40, a Castellar, ex-libris, A Ciudad Real 24, a Ayma7, il·lustració per la taula i la finestra.


La furgo. Quan la vaig dissenyar, tenia present totalment la idea de la cabana del te, un habitacle per viatjar i alhora on poguer passar una tarda llegint, dibuixant o fent música.
Un “espai de l’ànima” de butxaca. Alguna vegada em preparava un te estil gongfu, ab el raku japonès, assegut a terra a la catifa. I alguna vegada m’encenia també el foc. Ajuntant les idees dels desplegables d’Etiopia, el que suggeria el “spazio dell’anima”, i el que sempre havia vist fer al pare de posar-se una postal en un marc, vaig pensar si podia fer-me com una capella portàtil, delimitar l’espai on era amb 5 porta postals o il·lustracions. Vaig pensar un suport de fusta amb una ranura que em va costar de fer i vaig explorar què hi voldria posar, quins serien els vitralls de la meva capella? Hi podria haver reproduccions d’obres d’art que evoquessin la contemplació, alguna il·lustració meva, el pas del temps en la història de l’univers.



Kathryn Schulz, The Self in Self-Help
The journalist Josh Rothman once wrote a lovely description of what a cloud really is: not an entity, as we perceive it, but just a region of space that’s cooler than the regions around it, so that water vapor entering it condenses from the cold, then evaporates again as it drifts back out. A cloud is no more a thing, Rothman concluded, than “the pool of light a flashlight makes as you shine it around a dark room.” And the self, the Buddhists would say, is no more a thing than a region of air with thoughts passing through.
1944
El jardín de le senderos que se bifurcan
Artificios: Funes el memorioso
Funes el memorioso
Ahora su percepción y su memoria eran infalibles.
Nosotros, de un vistazo, percibimos tres copas en una mesa; Funes, todos los vástagos y racimos y frutos que comprende una parra. Sabía las formas de las nubes australes del amanecer del treinta de abril de mil ochocientos ochenta y dos y podía compararlas en el recuerdo con las vetas de un libro en pasta española que sólo había mirado una vez y con las líneas de la espuma de que un remo levantó en el Río Negro la víspera de la acción del Quebracho. Esos recuerdos no eran simples; cada imagen visual estaba ligada a sensaciones musculares, térmicas, etc. Podía reconstruir todos los sueños, todos los entresueños. Dos o tres veces había reconstruido un día entero; no había dudado nunca, pero cada reconstrucción había requerido un día entero…
Una circumferencia en un pizarrón, un triángulo rectángulo, un rombo, son formas que podemos intuir plenamente; lo mismo le pasaba a Ireneo con las aborrascadas crines de un potro, con una punta de ganado en una cuchilla, con el fuego cambiante y con la innumerable ceniza, con las muchas caras de un muerto en un largo velorio. No sé cuántas estrellas veía en el cielo.
Éste, no lo olvidemos, era casi incapaz de ideas generales, platónicas. No sólo le costaba comprender que el símbolo genérico “perro” abarcara tantos individuos dispares de diversos tamaños y diversa forma; le molestaba que el perro de las tres y catorce (visto de perfil) tuviera el mismo nombre que el perro de las tres y cuarto (visto de frente)…
Era el solitario y lúcido espectador de un mundo multiforme, instantáneo y casi intolerablemente preciso.
…Le era muy difícil dormir. Dormir es distraerse del mundo; Funes, de espaldas en el catre, en la sombra, se figuraba cada grieta y cada moldura de las casas precisas que lo rodeaban.
…Sospecho, sin embargo, que no era muy capaz de pensar. Pensar es olvidar las diferencias, es generalizar, abstraer. En el abarrotado mundo de Funes no había sino detalles, casi immediatos.
WE BELIEVE that clouds are unjustly maligned
and that life would be immeasurably poorer without them.
We think that they are Nature’s poetry,
and the most egalitarian of her displays, since
everyone can have a fantastic view of them.
We pledge to fight ‘blue-sky thinking’ wherever we find it.
Life would be dull if we had to look up at
cloudless monotony day after day.
We seek to remind people that clouds are expressions of the
atmosphere’s moods, and can be read like those of
a person’s countenance.
Clouds are so commonplace that their beauty is often overlooked.
They are for dreamers and their contemplation benefits the soul.
Indeed, all who consider the shapes they see in them will save
on psychoanalysis bills.
And so we say to all who’ll listen:
Look up, marvel at the ephemeral beauty, and live life with your head in the clouds!
1929 After seben. Shorty Snowden
1937 A Day at the races
1937 Shorty George & Big Bea
1937 Manhattan Merry-go-round. Cab Calloway
1938 Radio City Revels
1939 Big Apple (Keep Punchin)
1939 Call of the Jitterbug. Cab Calloway
1941 Hellzapoppin
en color
1942 Sugarhill masquerade
1943 A Cabin in the Sky
1943 Whiteys Lindy Hoppers, Cootie Williams Orchestra
Del film JIVIN’ IN BE- BOP 1946 [ malgrat el que deia Frankie Manning que el bebop no es podia ballar, almenys durant els primers temps sí, i aquests ballarins ho demostren amb una gràcia admirable]
1947 What a boy
1948 Killer Diller
1950 Spirit Moves
1992 Stompin at the Savoy
2021 Ron Parker i June Hamilton
Normalment edificis públics que exposaven grans blocs sense ornaments deixant el formigó nu i revelant l’estructura
wikipedia | mymodernmet | Atlas Obscura
Walden 7, Sant Just d’Esvern
Western city gate a Belgrad
Rumi 1207 1273
El tresor de Bagdad
L’elefant
La dansa còsmica
El tresor de Bagdad
Ali, de Bagdad, havia dilapidat la fortuna que havia heretat i demanava a Déu que l’ajudés. En somnis va veure que hi havia un tresor amagat a terra, a la vil·la del Caire. Hi va anar, va reconèixer el lloc que se li havia aparegut en somnis. Anava a cavar la terra quan el va sorprendre una patrulla de la policia que el va arrestar (no es podia sortir de nit pel toc de queda) i li va fer confessar que si ho feia era per trobar un tresor. El tinent de policia se’n burlà: “ja veig que no ets un lladre, sinó un imbècil. Jo també he somiat sovint que un tal Ali, de Bagdad, de tal carrer, tenia un tresor enterrat a casa seva. Però no soc pas tan boig com per fer aquest viatge. Alí va tornar a casa seva i va descobrir-hi les riqueses que posaven fi a la seva misèria. Però va haver de sortir fora per descobrir-les.
L’elefant
Uns indus havien portat un elefant; i el tenien en una casa fosca.
Moltes persones hi van entrar, una per una, a les fosques, per veure’l.
No podent veure’l amb els ulls, ho van provar amb la mà.
L’un posà la ma a la trompa i digué: “aquesta criatura és com una canal d’aigua”.
L’altre li tocà l’orella: li va semblar com un gran bano.
Un altre li va agafar la cama i va dir: “L’elefant té forma de columna”.
Després d’haver-li posat la ma a l’esquena, un altre va dir “Ben bé que aquest elefant és com un tron”.
I de la mateixa manera, cada vegada que algú escoltava alguna cosa sobre l’elefant, l’entenia segons la part que havia tocat.
Les seves afirmacions variaven segons el que havien percebut; l’un en deia dal, l’altre alif.
Si cadascun d’ells hagués pogut dur una llàntia, les seves paraules no haurien estat diferents.
L’ull de la percepció és tant limitat com la palma de la mà que no podia copsar-ne la totalitat (de l’elefant).
L’ull de la mar és una cosa, l’escuma n’és una altra; deixa l’escuma i mira amb l’ull de la mar.
Dia i nit, venint de la mar, es mouen els rissos (flocons) d’escuma; veus l’escuma, no pas la mar. Que n’és d’estrany!
Ens movem (heurtons) els uns contra els altres com si fossim barques [individualitats separades, no integrades]; els nostres ulls són cecs; l’aigua, però, és clara.
Oh tu que t’has adormit en el vaixell del cos, has vist l’aigua; mira l’Aigua de l’aigua.
La dansa còsmica
Cent onades es trenquen a l’oceà sota el vent del samâ’
No pas quelsevol cor és digne de viure el samâ’
el cor que s’uneix a l’oceà dels cors
sota aquest vent es posa a tremolar i reclamar el samâ’.
Som els teus hostes i els hostes del samâ’.
Oh ànima dels companys i sultà del samâ’!
Ets l’oceà de la dolcesa i la mina del samâ’:
Que sigui ornada per tu el pati del samâ’!
Oh dia, aixeca’t! Els àtoms dansen
les ànimes, perdudes en l’èxtasi, dansen.
A l’orella, et diré on du la dansa.
Tots els àtoms que poblen l’aire i el desert
sàpigues bé que són sentits com nosaltres
i que cada àtom feliç o infeliç
és omplert pel sol de l’ànima universal.
[esborrany]
Branques, 90% sunni, 9.5 xii, 0.5 Ibadi i altres.
2.000 milions


Sunni
Sunnites
Els sunnites (ahl as-sunnah, «la gent de la tradició») és la gran majoria que defensa que la direcció de l’islam ha d’estar en mans dels califes sense tenir en compte els llaços de sang amb Mahoma.
The largest denomination in Islam is Sunni Islam, which makes up 75–90% of all Muslims[28] and is arguably the world’s largest religious denomination.[358] Sunni Muslims also go by the name Ahl as-Sunnah which means “people of the tradition [of Muhammad]”.[45][359][360][361][362]
Sunnis believe that the first four caliphs were the rightful successors to Muhammad; since God did not specify any particular leaders to succeed him and those leaders were elected. Further authorities regarding Sunnis believe that anyone who is righteous and just could be a caliph as long they act according to the teachings of Islam, the example of Muhammad. Alternatively, Sunnis commonly accept the companions of Muhammad as reliable for interpretating Islamic affairs.
Shia
Xiïtes
Mesquita d’Alí a Najaf, Iraq, lloc sant dels xiïtes
Els xiïtes (aix-xia, ‘seguidors [d’Alí]’) són l’únic grup dissident d’importància pel que fa a l’ortodòxia sunnita que sobreviu en l’islam. Van sorgir a conseqüència d’una disputa sobre la successió de Muhàmmad a la mort d’Uthman ibn Affan, el tercer dels «califes ben guiats»; aquest grup va declarar-se partidari d’Alí ibn Abi-Tàlib enfront del pretendent omeia Muàwiya. Pels xiïtes, el guiatge de la comunitat és un dret diví reservat als descendents del profeta (Ahl al-Bayt) mitjançant la seva filla Fàtima az-Zahrà i el seu marit Alí ibn Abi-Tàlib, que creien que havia estat designat pel profeta per a succeir-lo. L’imam (que per a ells ha de ser un descendent d’Alí i a qui s’atribueix un caràcter semidiví) és, per la seva mateixa condició, l’únic capacitat per a «explicar la llei de Déu»; així, l’autoritat que se li atribueix dóna peu a l’existència d’una jerarquia religiosa o clergat. Dins d’aquest corrent, els imamites (majoritaris) creuen que a partir d’Alí arrenca una sèrie de dotze imams infal·libles; el dotzè va desaparèixer l’any 873 (ocultació) i esperen que al seu retorn el món sigui redimit i presidit per la justícia (creença en el mahdí). El xiisme conté així un component esotèric i messiànic, que és més o menys important segons les branques.
While the Sunnis believe that a Caliph should be elected by the community, Shia’s believe that Muhammad appointed his son-in-law, Ali ibn Abi Talib, as his successor and only certain descendants of Ali could be Imams. As a result, they believe that Ali ibn Abi Talib was the first Imam (leader), rejecting the legitimacy of the previous Muslim caliphs Abu Bakr, Uthman ibn al-Affan and Umar ibn al-Khattab. Other points of contention include certain practices viewed as innovating the religion, such as the mourning practice of tatbir, and the cursing of figures revered by Sunnis. However, Jafar al-Sadiq himself disapproved of people who disapproved of his great grand father Abu Bakr and Zayd ibn Ali revered Abu Bakr and Umar.[375][376] More recently, Grand Ayatollah Ali Khamenei[377] and Grand Ayatollah Ali al-Sistani[378] condemned the practice.
[ IRAK i IRAN ] xiisme
Els països amb majoria xiita són Iran, Iraq, Azerbaidjan i Bahrain.[18] A l’Orient Pròxim, representen entre el 36,3% i el 38,6% de la població.[19] Els musulmans xiïtes constitueixen al voltant del 35% de la població del Líban,[20] 45% a Iemen,[21] 20-40% a Kuwait,[13][22] 20% a Turquia,[13][23] 10-20% al Pakistan[13] i 10-19% a l’Afganistan.[24][25]
Els països amb més d’un milió de població xiïta són, en ordre descendent: Iran, Pakistan, Índia, Irak, Turquia, Iemen, Azerbaidjan, Afganistan, Arabia Saudita, Síria, Nigèria, el Líban i Tanzània.[13][14]
Sufisme
El moviment místic que hom anomenarà sufisme (tassàwwuf) ja existia al segle viii, quan petits cercles de musulmans pietosos, com a reacció davant la creixent atracció pels béns terrenals que mostrava la comunitat islàmica, van començar a cridar l’atenció sobre la importància de la vida interior de l’esperit i la purificació moral. Durant el segle ix, el sufisme es va desenvolupar com una doctrina mística i amb l’ideal d’una comunió directa o, millor encara, una unió d’èxtasi amb Déu. Aquesta aspiració a la unió mística amb Déu violava el compromís islàmic ortodox amb el monoteisme. Per aquesta causa, va ser executat a Bagdad, l’any 922, el sufí al-Hal·laj, acusat d’haver manifestat la seva identitat amb Déu. Destacats sufís van intentar, més tard, aconseguir una síntesi entre el sufisme moderat i l’ortodòxia i, al segle xi, el respectat erudit persa Al-Ghazalí va aconseguir introduir el moviment en l’àmbit de l’ortodòxia sunnita.[1]
Al segle XII, el sufisme va deixar de ser patrimoni d’una elit instruïda i es va transformar en un complex moviment popular. La insistència sufí en el coneixement i en l’amor de Déu va augmentar l’atractiu de l’islam per a les masses i va fer possible la seva extensió més enllà de l’Orient Mitjà, arribant a més zones d’Àfrica i de l’Àsia oriental; les germandats sufís (turuq) es van multiplicar des de l’Atlàntic fins a Indonèsia, tot i que algunes comunitats van abraçar tot el món islàmic i d’altres van ser regionals o locals. L’enorme implantació d’aquestes fraternitats es va deure, en primer terme, a la capacitat i a la generositat de llurs fundadors i dirigents, els quals no sols atenien les necessitats espirituals de llurs seguidors sinó que també ajudaven els pobres, sense importar quines eren llurs creences, i actuaven amb assiduïtat com a intermediaris entre el poble i els dirigents polítics.[1]
Sufism (Persian: صوفی گری), or Taṣawwuf[1] (Arabic: التَّصَوُّف), variously defined as “Islamic mysticism”,[2] “the inward dimension of Islam”[3][4] or “the phenomenon of mysticism within Islam”,[5][6] is mysticism in Islam, “characterized … [by particular] values, ritual practices, doctrines and institutions”[7] which began very early in Islamic history[5] and represents “the main manifestation and the most important and central crystallization of” mystical practice in Islam.[8][9] Practitioners of Sufism have been referred to as “Sufis” (from صُوفِيّ ṣūfiyy / ṣūfī).[5]
Moviments ultraconservador, que només venera Déu i rebutja la devoció a sants com a idolatria (per això destrossa les tombes). Apareixen dins del sunnisme.
sorgeix al s xix a Egipte, i s’oposa a la modernització
Aràbia saudí
Actualment, els qui es defineixen com a ‘salafistes’ constitueixen un corrent heteròclit: influïts pel wahhabisme saudita, es preocupen principalment per allò que l’islam autoritza o prohibeix. Els wahhabites interpreten de manera restrictiva el concepte d’ijtihad (examen personal de les fonts religioses fundat en l’Alcorà i la sunna); els salafistes també són conservadors pel seu comportament i la seva pràctica de l’ijtihad, però alhora són socialment actius i tenen l’objectiu d’islamitzar la societat. Sovint estan al capdavant en qüestions científiques i tecnològiques.[2]
Els islamistes polítics començaren a reivindicar aquestes idees. És el cas dels Germans Musulmans egipcis, apareguts el 1928 i influïts pels primers salafistes. A Palestina, el Gihad Islàmic i el Hamàs en són els hereus, i els primers membres de les xarxes d’Al-Qaida provenien de l’àrea d’influència salafista al Pròxim Orient i a Europa.[2]
Paral·lelament a aquesta tendència gihadista, un nombre creixent de salafistes afirmen que tenen una orientació moderada i pacifista; eviten el terreny polític i s’esforcen sobretot a dur ‘una vida musulmana pura’. Han aconseguit inserir-se a l’Occident, al Pròxim Orient i al Magrib entre els joves fidels que temen perdre les seves tradicions i les seves arrels. Se’ls reconeix per la seva aparença: homes amb llargues barbes que duen túniques sobre pantalons curts; dones amb una llarga túnica, hijab i niqab, que amaga la cara i que sovint duen amb texans i vambes…[2]
Al Regne Unit hi ha una tercera tendència: els salafistes reformistes baixen a l’esfera política, i acusen els gihadistes salafistes d’apoderar-se del moviment i de participar en el combat contra la seva radicalització.[2]
Bob Fosse ( 1927 – 1987 ), ballarí i coreògraf.
Fosse said that from a director’s point of view there were only three types of show songs:
The Pajama game 1957
Damm Yankees 1958
1961 How to succed
Sweet Charity (1969) music by Cy Coleman, lyrics by Dorothy Fields and book by Neil Simon. Un èxit a Broadway i un fracàs de taquilla al cine. If they could see me now.
Cabaret (1972), music by John Kander, lyrics by Fred Ebb
Willkommen
Cabarett
Mein Herr
The Little Prince , musical de 1974, Stanley Donen