on situar el que hem viscut, el que podem pensar tot el que hi ha, hi ha hagut, el que voldria recordar o tornar a veure
Jo em donaria a qui em volgués
com si ni jo me n’adonés
d’aquest donar-me: com si ho fes
un jo de mi que m’ignorés.
Jo em donaria a qui es donés
a canvi meu per sempre més:
que res de meu no me’n quedés
en el no meu que jo en rebés.
Jo em donaria per un bes,
per un de sol, prô que besés
i del besat em desbesés.
Jo em donaria a qui em volgués
com si ni jo me n’adonés:
com una almoina que se’m fes.
No crec en tu, Senyor, però tinc
tanta necessitat de creure en tu, que sovint parlo i t’imploro com si
existissis.
Tinc tanta
necessitat de tu, Senyor, i que siguis, que arribo a creure en tu –i penso
creure en tu quan no crec en ningú.
Però després em
desperto, o em sembla que em desperto, i m’avergonyeixo de la meva feblesa i et
detesto. I parlo contra tu que no ets ningú. I parlo mal de tu com si fossis
algú.
¿Quan, Senyor,
estic despert, i quan sóc adormit?
¿Quan estic més
despert i quan més adormit? ¿No serà tot un son i, despert i adormit, somni la
vida? ¿Despertaré algun dia d’aquest doble son i viuré, lluny d’aquí, la
veritable vida, on la vetlla i el son siguin una mentida?
No crec en tu,
Senyor, però si ets, no puc donar-te el millor de mi si no és així: sinó
dient-te que no crec en tu. Quina forma d’amor més estranya i més dura! Quin
mal em fa no poder dir-te: crec.
No crec en tu,
Senyor, però si ets, treu-me d’aquest engany d’una vegada; fes-me veure ben bé
la teva cara! No em vulguis mal pel meu amor mesquí. Fes que sens fi, i sense
paraules, tot el meu ésser pugui dir-te. Ets.
Tra-li-ro-ló, ta-tà, tra-ri-ro-ló
Ton-ta-ta-tó, ti, to-ta-tó.
Tàntata, to-ta-tó.
Ti, to-te-tà, femí, suntà.
Tonte-tonte, tan-tó.
Un-se-mí, abborà, sen-tó.
Minsi, minsi, abborà, fe-mí, abborà.
Lacatemisotà-uptacomalacoció.
Ció, lacatemí, ipsutà.
Fingue, fingue, la-ca-te-mí, o-sí, o-dà.
Bam-ba-là, bam-ba-là. No-tetemí.
Inta, magdà, to-te-mi.
Inta. Inta magdà.
La-ca-ta-mo-re-sí, u-dà, xin-ta-pó.
Ja no sé escriure, ja no sé escriure més.
La tinta m’empastifa els dits, les venes…
—He deixat al paper tota la sang.
¿On podré dir, on podré deixar dit, on podré inscriure
la polpa del fruit d’or sinó en el fruit,
la tempesta en la sang sinó en la sang,
l’arbre i el vent sinó en el vent d’un arbre?
¿On podré dir la mort sinó en la meva mort,
morint-me?
La resta són paraules…
Res no sabré ja escriure de millor.
Massa a prop de la vida visc.
Els mots se’m moren a dins
i jo visc en les coses.
Sibelius: wikipedia
El cigne de Tuonela, 1895, The Bard 1913, Tapiola 1926
Concert per violí en Re menor: The Violin Concerto in D minor, Op. 47, was written by Jean Sibelius in 1904, revised in 1905.
Simfonia no.4 en La m, op 63, 1910.
Un text acadi trobat a Ur conté un diàleg còmic entre el bugader i el client que ve amb exigències desmesurades:
1. al-kam LU2-TUG2 lu-wa-h,i-ir-ka-a-ma su-ba-ti zu-uk-ki :: Come on clothes washer, I shall give orders to you so that you may clean my garment!
2. sza u-wa-h,i#-ru#-ka la ta-na-ad-di-i-ma :: that (which) I will order you, you shouldn’t ignore and,
3. sza-at ra-ma-ni-ka la te-ep-pe-esz :: that of your own you shouldn’t do.
4. si2-is-si2-ik-tam qa2-ap-si-da-am ta-na#-ad-di :: You will lay out the fringe and hem,
5. pa-nam a-na li-ib-bi-im tu-ta-aq#-qa2-ap :: the front you will beat inwards,
6. qa2-szi-it#-tim ta-la-aq-qa2-at :: the bits you will pick off.
7. me-eh,-h,a-am qa-at,-nam ta-ra-as-sa-an :: A think paste(?) you will soak,
8. i-na# ma-asz-h,a#-li-im ta-sza-ah,-h,a-al :: with a strainer you will strain it,
9. zi-zi-qa2-at qa2-ap-si-ti-im tu#-pa-at,#-t,a#-ar :: the hem of the coat you will open,
10. i-na me-e na-am-ru-tim ta#-di-ik#-x :: with clean water you will sprinkle(?) it.
11. ki-ma ki-im-di-im-ma# xx pa#-ar u3 te#-er# :: When it is limp you will …
12. i#-na# pi2-it-tim ta xx ki-ma# szu-tu xxx bi x :: Immediately you will … and when …
13. [i]-na# me-is#-qi2#-ir-tim# xx al#-ta# … :: in a boiler …
14. x-ku te#-[pa-as,] IM-BABBAR tu# xxx al# :: ?
15. x x UD sza al#….. :: ?
16. i#-na# te#-er-h,i-im ta-da#-ar-x :: in a vessel you will …
17. pi2#-qa2# zi-im-tam te-me#-s,i# … u3 tu-na … :: No matter if you … the appearance(?), and you …
18. i#-na# GISZ#.PA#-ma-nu tu-ta-ar# … :: With a stick of eru-wood you will …
19. sza#-ga#-am na-pa-al-sa3-ah,-tam tu … :: the fallen … you will …
20. szu-ta-am szi#-ip-ra#-am i-na {gesz}SZI-KAK# … ir :: … the work with a …comb(?) …
‘Reverse’
21. zi-zi-ik-tam ta-sza-at-ta-ak u3 tu-pa-asz-sza-ah, :: the hem you will trim off and spread(?) out.
22. i-na s,i-it li-li-im tu-ub-ba-al :: At the wind’s rising you will dry it,
23. ki-ma szu-tu-um la usz-ta-ak-ka-zu :: (and) when the south wind does not … it
24. i-na sza-ad-di-im i-na pi-it-ni-im ta-sza-ak-ka-x :: in the east wind you will put(?) it on a frame.
25. lu-pu-usz-szu-uh,-kum bi-lam u2-h,a-ad-da-ka ma-di-isz h,u-um-t,a-am :: I will spread(?) you food, I will make you happy very quickly;
26. a-na bi-tim tu-ba-lam-ma BAN2.SZE a-na su2-ni-ka i-sza-ap-pa-[ak] :: you will bring (the finished work) to (my) house, and a seah of barley will be poured into your lap.
27. LU2#-TUG2 i-pa-al-szu asz-szum e2-a be-el ni-im-qi2-im sza u2-ba-la-t,u-[ni] :: The Cleaner answers him: By Ea, master of craftsmanship, who preserves me,
28. e-zi-ib la ia-ti sza ta-qa-ab-bu-u2 um-mi-ni u3 mu-sza-x :: no excepting me (to anybody), what you are talking is stuff and nonsense.
29. sza ki-ma ka-a-ti li-ib-ba-am i-ra-asz-szu-u2-ma# :: Anybody like you who has the heart (to conceive)
30. szi-ip-ra-am ri#-ta-szu i-ka-asz-sza-da u2-la i-ba-asz-szi :: and whose two hands can accomplish (this) work, doesn’t exist;
31. sza tu-wa-h,i#-<ra>-an#-ni szu-un-na-am da-ba-ba-am :: The order you are giving me, to repeat (and) say over,
32. qa2-ba-am u3 tu-ur2-ra-am u2-la e-li-i :: to speak and to recite, I haven’t the power.
33. al-kam e-li-nu-um a-li-im i-na li-it a-li-im :: Come now, upstream of the city, at the edge of the city,
34. ma-ah,-tu-tam lu-ka-al-li-im-ka-ma-me :: I’ll show you a washery;
35. ma-na-h,a-tim ra-bi-tim sza i-na qa2-ti-ka i-ba-asz-szi-a i-na ra-ma-ni-ka szu-ku-un-ma :: the big job which you have in hand, do it by yourself.
36. na#-ap-ta-nu-um la i-ba-a it-ru#-ba-am-ma :: He does not come to the meal but goes in.
37. la#-ki-e LU2-TUG2 ma-du-tim pu-szu-ur :: Cleaner, relax (your) extreme …
38. szum#-ma la at-ta li-ib-bi-ka tu-na-ap-pa-asz :: If you don’t cool off your heart
39. LU2-TUG2 sza i-na-ah,-h,i-t,a-kum u2-la i-ba-asz-szi :: (then), Cleaner, there’s nobody who (can) breathe (a word) to you.
40. i-me-esz szu-ni-iq-qum-ma li-ib-ba-ka-mi :: Oil has spilled over your middle,
41. ih,-h,a-am-ma-at, u3 te-er-szi-tam :: it has become hot, and with …
42. pa-ga-ar-ka sza-mi-it :: your body is stained.
43. MU.BI SZID.BI X
font: http://cdli.ox.ac.uk/wiki/doku.php?id=at_the_cleaners
Le roman retrace la vie d’un immeuble situé au numéro 11 de la rue (imaginaire) Simon-Crubellier, dans le 17e arrondissement de Paris, entre 1875 et 1975. Il évoque ses habitants, les objets qui y reposent et les histoires qui directement ou indirectement l’ont animé.
Déu
I tu, què vols?
Jo
Doncs jo sols vull
—ei, si pot ser—:
Un poc de fam
i un xic de pa.
Un poc de fred
i un poc de foc.
Un xic de son
i un poc de llit.
Un xic de set
i un poc de vi
i un poc de llet.
I un poc de pau.
Un poc de pas,
un poc de pes
i un poc de pis.
I un xic de niu.
Un xic de pic
i un poc de pac
—o un xic de sou
i un xic de xec.
I un poc de sol
i un poc de sal.
I un poc de cel.
Un xic de bé
i un xic de mal.
Un poc de mel
i un poc de fel.
I un poc de nit
i un xic de por,
i un poc de pit
i un xic de cor
i poc de crit.
I un xic de llum
i un xic de so:
un poc de llamp
i un xic de tro.
Un poc de goig
i un xic de bes
i un poc de coit.
I un xic de gos.
I un poc de gas.
Un poc del fort
i un poc del fluix.
I un poc de rom
i un poc de fum.
Un poc de lloc.
I un poc de joc
—tres reis, dos nous.
I un poc de groc
i un xic de gris
i un xic de verd.
I un xic de blau.
Un poc de tren
i un poc de nau;
i un xic de rem.
Un xic de vent.
I un poc de neu.
I un poc de rou.
I un poc de veu
—i un poc de vot.
I un poc de cant.
I un xic de vers.
I un xic de ball.
I d’art. I d’or.
Un poc de peix.
I un poc de greix.
I un xic de feix.
I un poc de gruix.
I un poc de carn
i un poc de sang;
i un poc de pèl.
I un poc de fang
i un xic de pols.
Un xic de flam
i un poc de gel.
Un poc de sant
i un xic de drac.
Un xic de risc
i un poc de rès
—i un poc de rus.
I un tros de camp
i un xic de fruit;
un tros de clos
prop de la llar
amb aus i flors.
I un poc de bosc
amb pins i brins.
I un xic de font.
I un xic de riu
i un poc de rec
i un poc de pont.
I un poc de gorg.
I un poc de mar
i un xic de port.
I un poc de llor.
Un xic de lli
i un poc de cuir
i un poc de pell
i un xic de fil.
Un poc de lluc
i xic de suc.
I un poc de porc.
I un xic de parc.
Un poc de gust
i un xic de rang.
I a més del meu
un poc del seu
i un xic del llur.
Vull ser: ruc? clerc?
bell? lleig? dret? tort?
gras? prim? llest? llosc?
nou? vell? ferm? flac?
bla? dur? buit? ple?
dolç? tosc? sec? moll?
greu? lleu? curt? llarg?
fosc? clar? xaix? fi?
Un poc de tot.
I a més, què vull?
Un xic de seny.
I un poc de temps.
I un xic de món.
I un poc de sort.
I un poc de mort.
I un poc de Vós.
Ei, si pot ser.
When the Present has latched its postern behind my tremulous stay
And the May month flaps its glad green leaves like wings,
Delicate-filmed as new-spun silk, will the neighbours say,
‘He was a man who used to notice such things’?
If it be in the dusk when, like an eyelid’s silent blink,
The dewfall-hawk comes crossing the shades to alight
Upon the wind-warped upland thorn, a gazer may think,
‘To him this must have been a familiar sight.’
If I pass during some nocturnal blackness, mothy and warm,
When the hedgehog travels furtively over the lawn,
One may say, ‘He strove that such innocent creatures should come to no harm,
But he could do little for them; and now is gone.’
If, when hearing that I have been stilled at last, they stand at the door,
Watching the full-starred heavens that winter sees,
Will this thought rise on those who will meet my face no more,
‘He was one who had an eye for such mysteries’?
And will any say when my bell of quittance is heard in the gloom,
And a crossing breeze cuts a pause in its outrollings,
Till they rise again, as they were a new bell’s boom,
‘He hears it not now, but used to notice such things’?
Versió de Marià Manent, “Poesia anglesa i Nordamericana”
Ed. Alpha, 1955
Quan el temps hagi clos el portal del meu estatge insegur,
i les fulloles de maig, brillants i fresques de saba,
batin com ales de seda, ¿dirà, potser, algú:
“D’aquestes coses bé prou s’adonava”?
I si fos cap al tard, quan, lleument com un esguard que es mig clou,
algun falcó de la nit, travessant l’ombra, venia
damunt l’arç ventejat, pensarà algú: “Ell bé prou
que l’haurà vist cada dia!”
Si el traspàs fós al cor d’una nit negra, amb un aire calent,
quan, tot esquiu, l’eriçó s’esmuny enllà de la prada,
“Perquè ningú no els fés mal, prou posà força esment,
i ara ja és mort, dirà algú, tal vegada”.
Si, sabent que a la fi em ve el repòs, són a la porta, esguardant
la gran celistia d’hivern, que la nit fa ampla i pia,
pensaran cor endins, els qui mai més no em veuran:
“Aquests misteris bé prou que els sabia!”
I si escolten el toc de l’adéu, al més pregon de la nit,
quan el vent trenca aquell solent, i pensen que s’acaba,
però torna més fort, ¿diran amb cor encongit:
“D’aquestes coses bé prou s’adonava”?
Versió de Josep M Jaumà
Quan el Present haurà passat la balda rere el meu trèmol viure
i el mes de maig batrà, content, com ales, les seves fulles
delicades com seda noufilada, ¿diran els meus veïns:
“Era un home que parava atenció en coses així”?
Si és al capvespree quan, com un silent aclucar de parpelles,
ve el falcó, com rosada, entre l’ombra, a posar
als arços alts vinclats pel vent, potser pensarà qui ho miri:
“Això devia ser-li una visió familiar.”
Si em moro una nit negra, plena d’insectes, càlida,
quan l’eriçó s’escorre furtivament pel gesp,
potser dirà algú: “Maldà perquè aquestes bestioles no sofrissin,
però poc pogué fer per elles; i ara ja no hi és.”
Si, en sentir que per fi he estat aturat, drets a la porta
guaiten el cel d’hivern estelat, gèlid,
¿se’ls acudirà de pensar, als qui no em veuran més el rostre:
“Era dels qui s’adonaven d’aquests misteris”?
¿I dirà algú, en sentir el meu toc de comiat en la foscúria,
si el travessa la brisa fent una pausa en el repic
fins que resorgeix amb so com de campana nova:
“Ara no ho sent, però se solia fixar en coses així”?
But unfortunately it can only travel into the future
at a rate of one second per second,
which seems slow to the physicists and to the grant
committees and even to me.
But I manage to get there, time after time, to the next
moment and to the next.
Thing is, I can’t turn it off. I keep zipping ahead—
well, not zipping—And if I try
to get out of this time machine, open the latch,
I’ll fall into space, unconscious,
then desiccated! And I’m pretty sure I’m afraid of that.
So I stay inside.
There’s a window, though. It shows the past.
It’s like a television or fish tank
but it’s never live, it’s always over. The fish swim
in backward circles.
Sometimes it’s like a rearview mirror, another chance
to see what I’m leaving behind,
and sometimes like blackout, all that time
wasted sleeping.
Myself age eight, whole head burnt with embarrassment
at having lost a library book.
Myself lurking in a candled corner expecting
to be found charming.
Me holding a rose though I want to put it down
so I can smoke.
Me exploding at my mother who explodes at me
because the explosion
of some dark star all the way back struck hard
at mother’s mother’s mother.
I turn away from the window, anticipating a blow.
I thought I’d find myself
an old woman by now, travelling so light in time.
But I haven’t gotten far at all.
Strange not to be able to pick up the pace as I’d like;
the past is so horribly fast.
https://soundcloud.com/newyorker/listen-to-brenda-shaughnessy-read-i-have-a-time-machine
The palm at the end of the mind,
Beyond the last thought, rises
In the bronze distance.
A gold-feathered bird
Sings in the palm, without human meaning,
Without human feeling, a foreign song.
You know then that it is not the reason
That makes us happy or unhappy.
The bird sings. Its feathers shine.
The palm stands on the edge of space.
The wind moves slowly in the branches.
The bird’s fire-fangled feathers dangle down.
Leipzig
http://www.visual-arts-cork.com/history-of-art/symbolism.htm
Symbolism, a late 19th-century movement of Post-Impressionist painting, flourished throughout Europe between 1886 and 1900 in almost every area of the arts. Initially emerging in literature, including poetry, philosophy and theatre, it then spread to music and the visual arts. Symbolist art had strong connections with the Pre-Raphaelites and with Romanticism, as well as the Aestheticism movement. Like all these movements, Symbolism was in large part a reaction against naturalism and realism, and became closely associated with mythological painting of all kinds. Where realists and naturalists sought to capture optical reality in all its objective grittiness, and thus focused on the ordinary rather than the ideal, Symbolists sought a deeper reality from within their imagination, their dreams, and their unconscious. Famous symbolist painters included Gustave Moreau (1826-98), Arnold Bocklin (1827-1901), Ferdinand Hodler (1853-1918), Max Klinger (1857-1920), Paul Gauguin (1848-1903), James Ensor (1860-1949), Edvard Munch (1863-1944), Odilon Redon (1840-1916), and Puvis de Chavannes. Although shortlived, the movement had a strong influence on German art of the 19th century, and a big impact on 20th century European artists, particularly those involved in Les Nabis and Art Nouveau, and also the Expressionism and Surrealism movements. It also influenced artists like Whistler, Giorgio de Chirico, Joan Miro, Paul Klee, Frida Kahlo and Marc Chagall. During the 1990s, a number of Chinese painters – members of the Cynical Realism movement in Beijing – used symbolist motifs to express the political and social uncertainties arising after the crackdown at Tiananmen Square.
https://en.wikipedia.org/wiki/Fernand_Khnopff
sdf
http://www.berlol.net/chrono/chr1886a.htm
http://www.visual-arts-cork.com/history-of-art/symbolism.htm
https://en.wikipedia.org/wiki/Symbolism_(arts)
https://en.wikipedia.org/wiki/Decadent_movement
https://www.wikiart.org/en/paintings-by-style/symbolism#!#filterName:all-works,viewType:masonry
Previ : Naturalisme
[Problema: és una visió limitada de la realitat, la vida avorrida?, deixa fora l’ideal, el món dels somnis?]
[Proposta: explorem més enllà de la simple descripció, evoquem móns potser inexistents, o ocults, fem servir símbols per expressar estats d’ànim o ens que no es troben en la vida quotidiana][Localitzat a França, Bèlgica i Rússia]
[Discussió: Fins a quin punt els artistes trien evocar mites existents i fins a quin punt n’exploren de nous? L’acte creatiu de proposar un món iedal, la belles cñlàssica, que no es troba en la realitat, és una fugida, un engany? és una manera de construir un món diferent? Hi ha una semblança amb l’acte de creaciuó religiosa de proposar un Déu, o amb la ficció suprema de Wallace Stevens][quina relació hi ha amb Poussin i Claude Lorraine?]
[el simbolisme, en rebutjar la realitat, no fa un moviment semblant al religióis? creure en una ficció alternativa??]
https://en.wikipedia.org/wiki/Symbolism_(arts)
1886: Data en que Jean Moréas publica el Manifest simbolista
1914: [l’he posat a ull, mirant les dates en que can morir els autors, i just abans de la Gran Guerra]
Symbolism was largely a reaction against naturalism and realism, anti-idealistic styles which were attempts to represent reality in its gritty particularity, and to elevate the humble and the ordinary over the ideal. Symbolism was a reaction in favour of spirituality, the imagination, and dreams.[1] Some writers, such as Joris-Karl Huysmans, began as naturalists before becoming symbolists; for Huysmans, this change represented his increasing interest in religion and spirituality. Certain of the characteristic subjects of the Decadents represent naturalist interest in sexuality and taboo topics, but in their case this was mixed with Byronic romanticism and the world-weariness characteristic of the fin de siècle period.
Schopenhauer’s aesthetics represented shared concerns with the symbolist programme; they both tended to consider Art as a contemplative refuge from the world of strife and will. As a result of this desire for an artistic refuge, the symbolists used characteristic themes of mysticism and otherworldliness, a keen sense of mortality, and a sense of the malign power of sexuality, which Albert Samain termed a “fruit of death upon the tree of life.”
Literatura: The symbolist poets wished to liberate techniques of versification in order to allow greater room for “fluidity”, and as such were sympathetic with the trend toward free verse, as evident in the poems of Gustave Kahn and Ezra Pound. Symbolist poems were attempts to evoke, rather than primarily to describe; symbolic imagery was used to signify the state of the poet’s soul. Baudelaire, Verlaine, Rimbaud
Art: Symbolism in literature is distinct from symbolism in art although the two were similar in many aspects. In painting, symbolism can be seen as a revival of some mystical tendencies in the Romantic tradition, and was close to the self-consciously morbid and private decadent movement.
There were several rather dissimilar groups of Symbolist painters and visual artists, which included Gustave Moreau, Gustav Klimt, Mikalojus Konstantinas Čiurlionis, Jacek Malczewski, Odilon Redon, Pierre Puvis de Chavannes, Henri Fantin-Latour, Gaston Bussière, Edvard Munch, Félicien Rops, and Jan Toorop. Symbolism in painting was even more widespread geographically than symbolism in poetry, affecting Mikhail Vrubel, Nicholas Roerich, Victor Borisov-Musatov, Martiros Saryan, Mikhail Nesterov, Léon Bakst, Elena Gorokhova in Russia, as well as Frida Kahlo in Mexico, Elihu Vedder, Remedios Varo, Morris Graves and David Chetlahe Paladin in the United States. Auguste Rodin is sometimes considered a symbolist sculptor.
The symbolist painters used mythological and dream imagery. The symbols used by symbolism are not the familiar emblems of mainstream iconography but intensely personal, private, obscure and ambiguous references. More a philosophy than an actual style of art, symbolism in painting influenced the contemporary Art Nouveau style and Les Nabis.[11]
Symbolism had some influence on music as well. Many symbolist writers and critics were early enthusiasts of the music of Richard Wagner,[19] an avid reader of Schopenhauer.
The symbolist aesthetic affected the works of Claude Debussy. His choices of libretti, texts, and themes come almost exclusively from the symbolist canon. Compositions such as his settings of Cinq poèmes de Charles Baudelaire, various art songs on poems by Verlaine, the opera Pelléas et Mélisande with a libretto by Maurice Maeterlinck, and his unfinished sketches that illustrate two Poe stories, The Devil in the Belfry and The Fall of the House of Usher, all indicate that Debussy was profoundly influenced by symbolist themes and tastes. His best known work, the Prélude à l’après-midi d’un faune, was inspired by Mallarmé’s poem, L’après-midi d’un faune.[20]
The symbolist aesthetic also influenced Aleksandr Scriabin‘s compositions. Arnold Schoenberg‘s Pierrot Lunaire takes its text from German translations of the symbolist poems by Albert Giraud, showing an association between German expressionism and symbolism. Richard Strauss‘s 1905 opera Salomé, based on the play by Oscar Wilde, uses a subject frequently depicted by symbolist artists.
Plaques d’argila, cera, pergamí, papirus
( tauleta sumeria de la bugada )
Paper: Inventat a la Xina. Era obtingut a força de canya de bambú, palla d’arròs, fibra de morera, etc. El coneixement de la seva existència va arribar als àrabs, passant prèviament per Corea i Japó. Aquests el van fabricar gairebé exclusivament amb draps de cotó obtenint, així, paper de gran qualitat
Xilografia, estampació de plaques de fusta gravada sobre teles o paper.
Rotlles
Códexs: llibre de fulls (paper, pergamí (vitel·la, pell) relligats, manuscrits, contraposat als llibres impresos.
La pell més valorada era la de vedells joves d’on ve el nom vellum). La d’ovelles i cabres era més gruixuda. EN algunes regions es feien servir cérvols. Per una Bíblia o un llibre litúrgic podrien arribar a necessitar entre 100 i 500 animals. Als monestirs amb scriptoria actius hi havia grans ramats per poder atendre aquesta demanda.
Un vedell o una vaca podien costar uns 250 kg de blat, que a preu actual serien uns 50€. Així, una Bíblia que requeria 500 animls costaria entre 10m i 25m€ de material. La feina de preparació del pergamí ho podria multiplicar per 10, arribant a uns 200m €. Pel Codex Amiatinus (s. VIII) es van fer servir 1.500 vedells.
col·lecció manuscrits medievals de França i Anglaterra
1440 Invenció de la impremta (caràcters metàl·lics mòbils)
Una Bíblia de Gutenberg en paper es venia per 30 florins (tres anys de sou d’un treballador qualificat), en pergamí 50-70 florins.
Es denominen incunables els llibres impresos abans de 1501.
La primera edició impresa d’una obra, contraposada als manuscrits, es coneix com editio princeps.
Evolució dels preus:
c. 1455, Bíblia de Gutenberg (paper), 30 florins (≈ 7.500 €), Esglésies, nobles
1623, First Folio de Shakespeare, 1 lliura (≈ 2.300 €) 2.000–2.500 €, Aristocràcia, teatrers
1815, “Emma” de Jane Austen, 18 xílings (≈ 90 €) 70–90 €, burgesia educada
2024, novel·la en tapa dura, 20 €
Mides de papers
La sèrie A es va consolidar al s.XX definint A0 com un paper que tenia una àrea d’un metre quadrat i els costats en la proporció √2 . Això permetia que en dividir-lo per la meitat, els fulls resultants seguien mantenint la mateixa proporció:
La sèrie B [és la que trobo en els papers de Raima], 100×70, 70×50
Serif (amb terminacions als extrems):;
Sans serif o de pal sec, Introduït a Anglaterra per a etiquetes, embalatges i titulars al segle XIX.
Edward Johnston, sans serif pel metro de Londres (1913)
Riure | Acudits i Humor | Exemples
(CGPT) No es tracta d’una emoció sinó d’una resposta complexa que es pot estar associada a emocions de diversió (amusement), felicitat, alleujament després d’una tensió, sorpresa [per un doble sentit inesperat?], afecte i connexió social, playfulness, eufòria, nerviosisme, Schadenfreude. [una mateixa resposta fisiològica associada a diferents experiències subjectives].
Està associat amb l’alliberament d’endorfines que contribueixen a una sensació plaent. També activa el sistema nerviós parasimpàtic (Sistema nerviós autònom), reduint el estrès.
Pot ser un mecanisme de defensa en situacions de estrès o tristesa.
La teoria d’incongruitat [cognitiu], el riure es desencadena quan trobem una incongruitat o que les expectatives no es compleixen.
[Quan riem, no comuniquem el nostre estat als altres com en l’expressió de les emocions?]
(NewYorker) Quins acudits ens fan riure? El psicòleg britànic Richard Wiseman va fer un projecte de recerca on la gent aportava acudits i els altres votaven si eren divertits o no. Temes que es repetien: “Someone trying to look clever and taking a pratfall. Husbands and wives not being loving. Doctors being insensitive about imminent death. And God making a mistake. El més votat:
A couple of New Jersey hunters are out in the woods when one of them falls to the ground. He doesn’t seem to be breathing, his eyes are rolled back in his head. The other guy whips out his cell phone and calls the emergency services. He gasps to the operator, “My friend is dead! What can I do?” The operator, in a calm soothing voice, says, “Just take it easy. I can help. First, let’s make sure he’s dead.” There is a silence, then a shot is heard. The guy’s voice comes back on the line. He says, “O.K., now what?”
Ha estat objecte d’estudi de filòsofs, psicòlegs i neuròlegs. Es va perdre un tractat d’Aristòtil. El 1901 Bergson va escriure “Qu’est-ce que c’est le rire?”
No queda clar quins processos cerebrals intervenen. No hi ha un punt a estimular que provoqui riure. Sembla que els jocs de paraules són processats a l’hemisferi esquerre i els no verbals al dret.” In a 1981 paper in Brain and Language, the researchers Wendy Wapner, Suzanne Hamby, and Howard Gardner concluded that the left hemisphere of the brain is a “highly efficient, but narrowly programmed linguistic computer; in contrast the right hemisphere constitutes a suitable audience for a humorous silent film.” They explained, “While the left hemisphere might appreciate some of Groucho’s puns, and the right hemisphere might be entertained by the antics of Harpo, only the two hemispheres united can appreciate a whole Marx Brothers routine.” Neither hemisphere, apparently, thinks much of Chico.
Al sXVII Pascal va introduir la teoria de la incongruència, la desproporció entre l’expectativa i el que passa realment.
La teoria de l’alleujament afirma que trobem divertit el que qüestiona les normes que reprimeixen desitjos tabú inconscients. (Freud, “Jokes and Their Relation to the Unconscious” 1905).
El neuròleg V. S. Ramachandran, in “Phantoms in the Brain” (1998), comenta la teoria de la incongruència com un mecanisme adaptatiu. Després d’una expectativa d’amenaça o perill (insular còrtex), el anterior cingulate gyrus, detecta una incongruència i envia el missatge “no hi ha perill” [i tot l’organisme es relaxa, catarsi] . El riure comunica a la resta del grup que no cal preocupar-se.
[en relació amb el final inesperat] Leo McCarey, who directed the early Laurel and Hardy films, called it “almost an unwritten rule”—that jokes work best when there are two straightforward examples, to establish a pattern, and then a third, to shatter it. (“My favorite books are ‘Moby-Dick,’ ‘Great Expectations,’ and ‘Rock Hard Abs in Thirty Days.’ ”)
Cabelleres congelades a Takhini Hot Springs, Canadà
Humoristes
Cinema
TV: Monthy Phyton
Monòlegs: Joan Capri
Stop all the clocks, cut off the telephone,
Prevent the dog from barking with a juicy bone,
Silence the pianos and with muffled drum
Bring out the coffin, let the mourners come.
Let aeroplanes circle moaning overhead
Scribbling on the sky the message He is Dead.
Put crepe bows round the white necks of the public doves,
Let the traffic policemen wear black cotton gloves.
He was my North, my South, my East and West,
My working week and my Sunday rest,
My noon, my midnight, my talk, my song;
I thought that love would last forever: I was wrong.
The stars are not wanted now; put out every one,
Pack up the moon and dismantle the sun,
Pour away the ocean and sweep up the woods;
For nothing now can ever come to any good.
Pareu tot els rellotges, desconnecteu tots els telèfons,
doneu al gos, perquè no bordi, l’os més suculent,
silencieu els pianos, i amb timbals amortits
emporteu-vos el fèretre, i que entrin els amics.
Que els avions gemeguin fent cercles dalt del cel
escrivint-hi el missatge: el meu amic ha mort;
poseu senyals de dol al coll blanc dels coloms,
i que els guardes es posin els guants negres de cotó.
Per mi, ell era el nord, el sud, l’est i l’oest,
el treball setmanal i el descans de diumenge,
migdia i mitjanit, paraules i cançons.
Jo em creia que l’amor podia durar sempre: anava errat.
No vull estrelles, ara; feu-me negra la nit,
enretireu la lluna, desarboreu el sol,
buideu el mar, desforesteu els boscos,
perquè ja res pot dur-me res de bo.
(for Oliver Sacks)
Spring this year in Austria started off benign,
the heavens lucid, the air stable, the about
sane to all feeders, vegetate or bestial:
the deathless minerals looked pleased with their regime,
where what is not forbidden is compulsory.
Shadows of course there are, Porn-Ads, with-it clergy,
and hubby next door has taken to the bottle,
but You have preserved Your poise, strange rustic object,
whom I, made in God’s Image but already warped,
a malapert will-worship, must bow as Me.
My mortal Manor, the carnal territory
alloted to my manage, my fosterling too,
I must earn cash to support, my tutor also,
but for whose neural instructions I could never
acknowledge what is or imagine what is not.
Instinctively passive, I guess, having neither
fangs nor talons nor hooves nor venom, and therefore
too prone to let the sun go down upon your funk,
a poor smeller, or rather a censor of smells,
with an omnivore palate that can take hot food.
Unpredictably, decades ago, You arrived
among that unending cascade of creatures spewed
from Nature’s maw. A random event, says Science.
Random my bottom! A true miracle, say I,
for who is not certain that he was meant to be?
Enguany la primavera ha començat benigna:
cels transparents, aires estables, àmbits sans
per a tots els menjaires, vegetals o bèsties;
els minerals semblen contents amb el seu règim,
on és obligatori tot allò que no està prohibit.
D’ombres, per descomptat, n’hi ha: anuncis pornogràfics,
mossens moderns, i el veí del costat que s’aferra a l’ampolla.
Tu, tanmateix, mantens l’aplom, objecte estrany i rústic,
i Jo, creat a imatge de Déu, però ja deformat,
altiu com sóc, t’he de complimentar a Tu, que ets Jo.
Tu ets el meu senyoratge mortal, territori carnal
adjudicat al meu govern, també fill adoptiu:
he de guanyar diners per mantenir-te; i ets també el meu tutor,
però les teves instruccions neurals no em deixen mai
saber què és, ni imaginar les coses que no són.
D’instint passiu – em sembla – , sense grans ullals
ni grapes, ni unglots, ni verí, i per tant
massa propens a deixar-te emportar per la basarda,
un pobre ensumador de flaires, o millor: censor de flaires,
amb un omnívor paladar que aguanta bé els picants.
Imprevisiblement, fa dècades, vas arribar
entre un saltant inacabable d’éssers vomitats
del quall de la Natura. fet casual – ens diu la ciència-
¿Fet casual? Camàndules! Miracle pur – Jo dic -.
Ningú no dubta d’haver estat designat a existir.
As You augmented and developed a profile,
I looked at Your looks askance. His architecture
should have been much more imposing: I’ve been let down!
By now, though, I’ve gotten used to Your proportions
and, all things considered, I might have fared far worse.
Seldom have You been a bother. For many years
You were, I admit, a martyr to horn-colic
(it did no good to tell You -But I’m not in love!);
how stoutly, though, You re`pelled all germ invasions,
but never chastised my tantrums with a megrim.
You are the Injured Party for, if short sighted,
I am the book-worm who tired You, if short-winded
as cigarette addicts are, I was the pusher
who got You hooked. (Had we been both a bit younger,
I might well have mischiefed You worse with a needle.)
I’m always amazed at how little I know You.
Your coasts and outgates I know. for I govern there,
but what goes inland, the rites, the social codes,
Your torrents, salt and sunless, remain enigmas:
what I believe is on doctors’ hearsay only.
Our marriage is a drama, but no stage-play where
what is not spoken is not thought: in our theatre
all that I cannot syllable You will pronounce
in acts whose raison-d’être escapes me. Why secrete
fluid when I dole, or stretch Your lips when I joy?
Mentre prenia forma i augmentava el teu perfil,
Jo esguardava amb recel el teu aspecte. La seva arquitectura
havia d’haver estat més imponent. M’han enganyat!
A hores d’ara, però, m’he avesat a les teves proporcions
i, a fi de comptes, molt pitjor m’hauria pogut anar.
Poques vegades has estat una molèstia. Durant molts anys
vas ser un màrtir del còlic (no en treia res de dir-te:
Però si no ho estic, d’enamorat!) i tanmateix amb quina gran
tenacitat has sabut vèncer invasions microbianes,
i mai no has castigat els meus humor amb cap migranya.
Tu ets la Part Perjudicada; si ets miop és perquè Jo,
que sóc un cuc devorador de llibres, vaig cansar-te;
si esbufegues per culpa del tabac, és perquè Jo
vaig aviciar-t’hi. (I si haguéssim nascut tots dos uns anys
més tard, potser t’hauria habituat a la xeringa.)
Sempre em sorprèn el poc que sé de Tu. Només conec
els teus portals i costes, perquè això Jo m’ho governo;
però què passa terra endins, els ritus, els costums socials,
els Teus torrents salats i sense sol, són purs enigmes.
Tot el que no sé, només ho sé pel dir dels metges.
El nostre matrimoni és un drama; però no cap obra
on allò que no es diu no és pensat. En el nostre teatre
tot el que Jo no puc articular Tu ho dius amb actes
que no comprenc del tot. ¿Per què segregues líquid,
quan estic trist? ¿Per què estires els llavis, quan content?
Demands to close or open, include or eject,
must come from Your corner, are no province of mine
(all I have done is to provide the time-table
of hours when You may put them): but what is Your work
when I librate between a glum and a frolic?
For dreams, I quite irrationally, reproach You.
All I know is that I don’t choose them: if I could,
they would conform to some prosodic discipline,
mean just what they say. Whatever point nocturnal
manias make, as a poet I disapprove.
Thanks to Your otherness, Your jocular concords,
so unlilke my realm of dissonance and anger,
You can serve me as my emblem for the Cosmos:
for human congregations, though as Hobbes perceived,
the apposite sign is some ungainly monster.
Whoever coined the phrase The Body Politic?
All States we’ve lived in, or historians tell of,
have had shocking health, psychosomatic cases,
physicked by sadists or glozing expensive quacks:
when I read the papers. You seem an Adonis.
Time, we both know, will decay You, and already
I’m scared of our divorce: I’ve seen some horrid ones.
Remember: when Le Bon Dieu says You Leave him
please, please, for His sake and mine, pay no attention
to my piteous Dont’s, but bugger off quickly.
Les ordres per obrir i tancar, incloure o expulsar,
han de venir del Teu costat; no són dominis meus
(tot el que faig és proveir-te d’un horari perquè Tu
les hi puguis posar): però ¿quina és la teva feina
quan Jo oscil·lo entre penes i barriles?
Et recrimino irracionalment els somnis.
Tot el que en sé és que no els puc triar: si ho pogués fer
s’ajustarien a alguna prosòdia. Sigui el que sigui
allò que volen recalcar les meves nocturnals manies,
Jo ho desaprovo totalment, com a poeta.
T’agraeixo la teva alteritat, les teves harmonies joculars,
tan diferents del meu reialme d’ira i dissonància.
Tu pots ser el meu emblema per al Cosmos.
A les associacions humanes, tal com deia Hobbes,
el signe que els escau és un monstre desgairat.
Qui va fixar la frase El cos polític?
Tots els Estats on hem viscut i els que la història ens reporta
han malviscut amb saluts repugnants, casos psicosomàtics,
tractats per sàdics o bé curanderos xerraires i cars.
Quan llegeixo els diaris, Tu sembles un Adonis.
El Temps, Tu i jo ho sabem, et marcirà, i ja ara tinc por
d’aquest nostre divorci; n’he vist alguns de terrorífics.
Recorda això: quan Le Bon Dieu t’ordeni “deixa’l”,
per favor, per favor, pel bé d’Ell i pel Meu, no facis cas
dels meus penosos “no’s”, i fot el camp de pressa.
El desembre de 2018, després de pujar els gairebé tres kilòmetres de jardí que uneix el palau amb el turó on hi ha una cascada, entro al jardí anglès. Primer visito un amfiteatre que havia de ser una bassa, es va fer servir com a rusc i ara és com un teatre. Vaig baixant pel pendent verd amb grans arbres i de sobte el camí s’enfonsa a terra entre roques artificials seguint un corredor que es divideix en dos, un s’obre a un estanyol on hi ha una Venus agenollada. L’altre descobreix com un temple secret rera la roca, el cryptopòrtic, una galeria coberta que ja va ser construida el 1792 com una runa roma per ser descoberta pels visitants. En arribar-hi pràcticament sol, semblava que estigués a punt de començar uns ritus iniciàtics.
I wandered lonely as a cloud
That floats on high o’er vales and hills,
When all at once I saw a crowd,
A host of golden daffodils;
Beside the lake, beneath the trees,
Fluttering and dancing in the breeze.
Continuous as the stars that shine
and twinkle on the Milky Way,
They stretched in never-ending line
along the margin of a bay:
Ten thousand saw I at a glance,
tossing their heads in sprightly dance.
The waves beside them danced; but they
Out-did the sparkling waves in glee:
A poet could not but be gay,
in such a jocund company:
I gazed—and gazed—but little thought
what wealth the show to me had brought:
For oft, when on my couch I lie
In vacant or in pensive mood,
They flash upon that inward eye
Which is the bliss of solitude;
And then my heart with pleasure fills,
And dances with the daffodils.
I
In my room, the world is beyond my understanding;
But when I walk I see that it consists of three or four
hills and a cloud.
II
From my balcony, I survey the yellow air,
Reading where I have written,
“The spring is like a belle undressing.”
III
The gold tree is blue,
The singer has pulled his cloak over his head.
The moon is in the folds of the cloak.
Harmonium (1923)
bernard purdie
everybody likes dance:
https://www.youtube.com/watch?v=BQ0VY2jS-Hc swing
purdey suffle
Clyde Stubblefield
SHOLIM
https://www.youtube.com/user/SholimART/videos
Vistos al museu de Brooklyn el 2014:
2024 Skibidi Toilet (WK)
2024 Caixaforum, Horitzó i Límit: Alexandra Daisy Ginsberg. The Wilding of Mars, vídeoart, simulació de vida desenvolupant-se a Mart. Su-Mei Echo
Kelly Boesch videos fets amb AI
pelvis pusher
https://en.wikipedia.org/wiki/String_quartet
El quartet té com a antecedent la triosonata barroca, amb dos instruments sobre baix continu, i després els divertimentos per a corda.
1750 – 1765 Els quartets Fürnberg
The following purely chance circumstance had led him to try his luck at the composition of quartets. A Baron Fürnberg had a place in Weinzierl, several stages from Vienna, and he invited from time to time his pastor, his manager, Haydn, and Albrechtsberger (a brother of the celebrated contrapuntist Albrechtsberger) in order to have a little music. Fürnberg requested Haydn to compose something that could be performed by these four amateurs. Haydn, then eighteen years old, took up this proposal, and so originated his first quartet which, immediately it appeared, received such general approval that Haydn took courage to work further in this form.
Haydn escriurà 9 quartets més que es publicaran com a Opus 1 i 2
Opus 1 (1762–64)
– Quartet No. 1 in B♭ major (“La Chasse”), Op. 1, No. 1, FHE No. 52, Hoboken No. III:1
– Quartet No. 2 in E♭ major, Op. 1, No. 2, FHE No. 53, Hoboken No. III:2
– Quartet No. 3 in D major, Op. 1, No. 3, FHE No. 54, Hoboken No. III:3
– Quartet No. 4 in G major, Op. 1, No. 4, FHE No. 55, Hoboken No. III:4
– Quartet No. 5 in E♭ major, Op. 1, No. 0, Hoboken No. II:6 (also referred to as Opus 0)
– Quartet in B♭ major, Op. 1, No. 5, FHE No. 56, Hoboken No. III:5 (later found to be the Symphony A, Hob. I/107)
– Quartet No. 6 in C major, Op. 1, No. 6, FHE No. 57, Hoboken No. III:6
Opus 2 (1763–65) The two quartets numbered 3 and 5 are spurious arrangements by an unknown hand.
– Quartet No. 7 in A major, Op. 2, No. 1, FHE No. 58, Hoboken No. III:7
– Quartet No. 8 in E major, Op. 2, No. 2, FHE No. 59, Hoboken No. III:8
– Quartet in E♭ major, Op. 2, No. 3, FHE No. 60 (arrangement of Cassation in E-flat major, Hob. II:21), Hoboken No. III:9
– Quartet No. 9 in F major, Op. 2, No. 4, FHE No. 61, Hoboken No. III:10
– Quartet in D major, Op. 2, No. 5, FHE No. 62 (arrangement of Cassation in D major, Hob. II:22), Hoboken No. III:11
– Quartet No. 10 in B♭ major, Op. 2, No. 6, FHE No. 63, Hoboken No. III:12
The Fürnberg quartets already take the soloistic ensemble for granted, including solo cello without continuo. They belong to the larger class of ensemble divertimentos, with which they share small outward dimensions, prevailing light tone (except in slow movements) and a five-movement pattern, usually fast–minuet–slow–minuet–fast. Even on this small scale, high and subtle art abounds: witness the rhythmic vitality, instrumental dialogue and controlled form of the first movement of op.1 no.1 in B; the wide-ranging development and free recapitulation in the first movement of op.2 no.4 in F, and the pathos in its slow movement; and the consummate mastery of op.2 nos.1–2. [Del Grove Dictionary]
Opus 9, 17 i 20. 1769 – 1772
Opus 9 (1769)
– Quartet No. 11 in D minor, Op. 9, No. 4, FHE No. 16, Hoboken No. III:22
– Quartet No. 12 in C major, Op. 9, No. 1, FHE No. 7, Hoboken No. III:19
– Quartet No. 13 in G major, Op. 9, No. 3, FHE No. 9, Hoboken No. III:21
– Quartet No. 14 in E♭ major, Op. 9, No. 2, FHE No. 8, Hoboken No. III:20
– Quartet No. 15 in B♭ major, Op. 9, No. 5, FHE No. 17, Hoboken No. III:23
– Quartet No. 16 in A major, Op. 9, No. 6, FHE No. 18, Hoboken No. III:24
Opus 17 (1771)
– Quartet No. 17 in F major, Op. 17, No. 2, FHE No. 2, Hoboken No. III:26
– Quartet No. 18 in E major, Op. 17, No. 1, FHE No. 1, Hoboken No. III:25
– Quartet No. 19 in C minor, Op. 17, No. 4, FHE No. 4, Hoboken No. III:28
– Quartet No. 20 in D major, Op. 17, No. 6, FHE No. 6, Hoboken No. III:30
– Quartet No. 21 In E♭ major, Op. 17, No. 3, FHE No. 3, Hoboken No. III:27
– Quartet No. 22 in G major, Op. 17, No. 5, FHE No. 5, Hoboken No. III:29
Opus 20, the “Sun” quartets (1772) The nickname “Sun” refers to the image of a rising sun, an emblem of the publisher, on the cover page of the first edition.
– Quartet No. 23 in F minor, Op. 20, No. 5, FHE No. 47, Hoboken No. III:35
– Quartet No. 24 in A major, Op. 20, No. 6, FHE No. 48, Hoboken No. III:36
– Quartet No. 25 in C major, Op. 20, No. 2, FHE No. 44, Hoboken No. III:32
– Quartet No. 26 in G minor, Op. 20, No. 3, FHE No. 45, Hoboken No. III:33
– Quartet No. 27 in D major, Op. 20, No. 4, FHE No. 46, Hoboken No. III:34
– Quartet No. 28 in E♭ major, Op. 20, No. 1, FHE No. 43, Hoboken No. III:31
Opp.9, 17 and 20 established the four-movement form with two outer fast movements, a slow movement and a minuet (although in this period the minuet usually precedes the slow movement). They also – op.20 in particular – established the larger dimensions, higher aesthetic pretensions and greater emotional range that were to characterize the genre from this point onwards. They are important exemplars of Haydn’s Sturm und Drang manner: four works are in the minor (op.9 no.4, op.17 no.4, op.20 nos.3 and 5); and nos.2, 5 and 6 from op.20 include fugal finales. Op.20 no.2 exhibits a new degree of cyclic integration with its ‘luxuriantly’ scored opening movement (Tovey, N1929–30), its minor-mode Capriccio slow movement which runs on, attacca, to the minuet (which itself mixes major and minor), and the combined light-serious character of the fugue. Op.17 no.5 and op.20 also expand the resources of quartet texture, as in the opening of op.20 no.2, where the cello has the melody, a violin takes the inner part and the viola executes the bass.
OP9.2 OP9.3 OP17.4 OP20.5 OP20.2 OP20.3
Op. 33, (42), 50, 54-55 1781 – 1788
Opus 33, the “Russian” quartets (1781) were written by in the summer and Autumn of 1781 for the Viennese publisher Artaria. This set of quartets has several nicknames, the most common of which is the “Russian” quartets, because Haydn dedicated the quartets to the Grand Duke Paul of Russia and many (if not all) of the quartets were premiered on Christmas Day, 1781, at the Viennese apartment of the Duke’s wife, the Grand Duchess Maria Feodorovna.
– Quartet No. 29 in G major (“How Do You Do?”), Op. 33, No. 5, FHE No. 74, Hoboken No. III:41
– Quartet No. 30 in E♭ major (“The Joke”), Op. 33, No. 2, FHE No. 71, Hoboken No. III:38
– Quartet No. 31 in B minor, Op. 33, No. 1, FHE No. 70, Hoboken No. III:37
– Quartet No. 32 in C major (“The Bird”), Op. 33, No. 3, FHE No. 72, Hoboken No. III:39
– Quartet No. 33 in D major, Op. 33, No. 6, FHE No. 75, Hoboken No. III:42
– Quartet No. 34 in B♭ major, Op. 33, No. 4, FHE No. 73, Hoboken No. III:40
In op.33 these extremes are replaced by smaller outward dimensions, a more intimate tone, fewer extremes of expression, subtlety of instrumentation, wit (as in the ‘Joke’ finale of no.2 in E) and a newly popular style (e.g. in no.3 in C, the second group of the first movement, the trio and the finale). Haydn now prefers homophonic, periodic themes rather than irregularly shaped or contrapuntal ones; as a corollary, the phrase rhythm is infinitely variable. The slow movements and finales favour ABA and rondo forms rather than sonata form. However, these works are anything other than light or innocent: no.1 in B minor is serious throughout (the understated power of its ambiguous tonal opening has never been surpassed), as are the slow movements of nos.2 and 5. Op.33 has been taken as marking Haydn’s achievement of ‘thematische Arbeit’ (the flexible exchange of musical functions and development of the motivic material by all the parts within a primarily homophonic texture); although drastically oversimplified, this notion has had great historiographical influence. These quartets’ play with the conventions of genre and musical procedure is of unprecedented sophistication; in thus being ‘music about music’, these quartets were arguably the first modern works.
The appearance of op.33 was the first major event in what was to become the crucial decade for the Viennese string quartet, as Mozart and many other composers joined Haydn in cultivating the genre. Indeed, all the elements of Classical quartet style as it has usually been understood first appeared together in Mozart’s set dedicated to Haydn (1782–5). He responded in opp.50, 54/55 and 64 by combining the serious tone and large scale of op.20 with the ‘popular’ aspects and lightly worn learning of op.33. The minuet now almost invariably appears in third position; the slow movements, in ABA, variation or double variation form are more melodic than those in op.33; the finales, usually in sonata or sonata rondo form, are weightier. Haydn’s art is no longer always subtle; the opening of op.50 no.1 in B, with its softly pulsating solo cello pedal followed by the dissonant entry of the upper strings high above, is an overt stroke of genius, whose implications he draws out throughout the movement.
Opus 42 (1784)
– Quartet No. 35 in D minor, Op. 42, FHE No. 15, Hoboken No. III:43
Opus 50, the “Prussian” quartets (1787) was dedicated to King Frederick William II of Prussia. For this reason the set is commonly known as the Prussian Quartets. Haydn sold the set to the Viennese firm Artaria and, without Artaria’s knowledge, to the English publisher William Forster. Forster published it as Haydn’s Opus 44
– Quartet No. 36 in B♭ major, Op. 50, No. 1, FHE No. 10, Hoboken No. III:44
– Quartet No. 37 in C major, Op. 50, No. 2, FHE No. 11, Hoboken No. III:45
– Quartet No. 38 in E♭ major, Op. 50, No. 3, FHE No. 12, Hoboken No. III:46
– Quartet No. 39 in F♯ minor, Op. 50, No. 4, FHE No. 25, Hoboken No. III:47
– Quartet No. 40 in F major (“Dream”), Op. 50, No. 5, FHE No. 26, Hoboken No. III:48
– Quartet No. 41 in D major (“The Frog”), Op. 50, No. 6, FHE No. 27, Hoboken o. III:49
Opus 54, 55, the “Tost” quartets, set I (1788), Named after Johann Tost, a violinist in the Esterhazy orchestra from 1783–89.[3]
– Quartet No. 42 in C major, Op. 54, No. 2, FHE No. 20, Hoboken No. III:57
– Quartet No. 43 in G major, Op. 54, No. 1, FHE No. 19, Hoboken No. III:58
– Quartet No. 44 in E major, Op. 54, No. 3, FHE No. 21, Hoboken No. III:59
– Quartet No. 45 in A major, Op. 55, No. 1, FHE No. 22, Hoboken No. III:60
– Quartet No. 46 in F minor (“Razor”), Op. 55, No. 2, FHE No. 23, Hoboken No. III:61
– Quartet No. 47 in B♭ major, Op. 55, No. 3, FHE No. 24, Hoboken No. III:62
OP33.2 OP33.5 OP50.1 OP50.6 OP54.3
Londres Opus 64 Tost 71-74 Apponyi 1790-1793
Opus 64, the “Tost” quartets, set II (1790)
– Quartet No. 48 in C major, Op. 64, No. 1, FHE No. 31, Hoboken No. III:65
– Quartet No. 49 in B minor, Op. 64, No. 2, FHE No. 32, Hoboken No. III:68
– Quartet No. 50 in B♭ major, Op. 64, No. 3, FHE No. 33, Hoboken No. III:67
– Quartet No. 51 in G major, Op. 64, No. 4, FHE No. 34, Hoboken No. III:66
– Quartet No. 52 in E♭ major, Op. 64, No. 6, FHE No. 36, Hoboken No. III:64
– Quartet No. 53 in D major (“The Lark”), Op. 64, No. 5, FHE No. 35, Hoboken No. III:63
Opus 71, 74, the “Apponyi” quartets (1793), Count Anton Georg Apponyi, a relative of Haydn’s patrons, paid 100 ducats for the privilege of having these quartets publicly dedicated to him.
– Quartet No. 54 in B♭ major, Op. 71, No. 1, FHE No. 37, Hoboken No. III:69
– Quartet No. 55 in D major, Op. 71, No. 2, FHE No. 38, Hoboken No. III:70
– Quartet No. 56 in E♭ major, Op. 71, No. 3, FHE No. 39, Hoboken No. III:71
– Quartet No. 57 in C major, Op. 74, No. 1, FHE No. 28, Hoboken No. III:72
– Quartet No. 58 in F major, Op. 74, No. 2, FHE No. 29, Hoboken No. III:73
– Quartet No. 59 in G minor (“Rider”), Op. 74, No. 3, FHE No. 30, Hoboken No. III:74
Haydn’s quartets of the 1790s adopt a demonstratively ‘public’ style (often miscalled ‘orchestral’), usually attributed to his experience in London (op.71/74 was composed for his second visit there); the fireworks for Salomon in the exposition of op.74 no.1 in C are an obvious example of this new style. Without losing his grip on the essentials of quartet style or his sovereign mastery of form, he expands the dimensions still further, incorporating more original themes (the octave leaps in the first movement of op.71 no.2), bolder contrasts, distantly related keys (from G minor to E major in op.74 no.3) etc. Opp.76–7, composed back in Vienna, carry this process still further, to the point of becoming extroverted and at times almost eccentric: see the first movements of op.76 no.2 in D minor, with its obsessive 5ths, and of op.76 no.3 in C, with its exuberant ensemble writing and the gypsy episode in the development, or the almost reckless finales of nos.2, 5 and 6 and op.77. He experimented as well with the organization of the cycle: op.76 nos.1 and 3, though in the major, have finales in the minor (reverting to the major at the end), while nos.5–6 begin with non-sonata movements in moderate tempo (but a fast concluding section), so that the weight of the form rests on their unusual slow movements (the Largo in F of no.5, the tonally wandering Fantasia of no.6).
OP64.3 OP64.2 OP71.3 OP74.3 OP74.1
Viena Opus 76-77 (1796 – 1799)
Opus 76, the “Erdödy” quartets (1796–1797)
– Quartet No. 60 in G major, Op. 76, No. 1, FHE No. 40, Hoboken No. III:75
– Quartet No. 61 in D minor (“Quinten”, “Fifths”, “The Donkey”), Op. 76, No. 2, FHE No. 41, Hoboken No. III:76
– Quartet No. 62 in C major (“Emperor” or “Kaiser”), Op. 76, No. 3, FHE No. 42, Hoboken No. III:77
– Quartet No. 63 in B♭ major (“Sunrise”), Op. 76, No. 4, FHE No. 49, Hoboken No. III:78
– Quartet No. 64 in D major (“Largo”), Op. 76, No. 5, FHE No. 50, Hoboken No. III:79
– Quartet No. 65 in E♭ major, Op. 76, No. 6, FHE No. 51, Hoboken No. III:80
Opus 77, the “Lobkowitz” quartets (1799)
– Quartet No. 66 in G major, Op. 77, No. 1, FHE No. 13, Hoboken No. III:81
– Quartet No. 67 in F major, Op. 77, No. 2, FHE No. 14, Hoboken No. III:82
Jung proposa que la psique no és només el resultat de l’experiència individual a partir d’un estat indeterminat o tabula rasa. Hi hauria unes “imatges primordials” o arquetipus universals sobre les quals es constitueix l’experiència individual. Això es pot inferir indirectament a partir analitzant la història, l’art, els mites i les religions. Serien [modes d’ésser] innats comuns, de manera que es podria parlar d’un inconscient col·lectiu.
(1919 https://en.wikipedia.org/wiki/Jungian_archetypes)
Exemples:
Ray Bradbury. The Martian Chronicles. 1950
“I’ve always wanted to see a Martian,” said Michael. “Where are they, Dad? You promised.”
“There they are,” said Dad, and he shifted Michael on his shoulder and pointed straight down.
The Martians were there. Timothy began to shiver.
The Martians were there—in the canal—reflected in the water. Timothy and Michael and Robert and Mom and Dad.
The Martians stared back up at them for a long, long silent time from the rippling water …
The Bridge on the River Kwai (1957). Director David Lean. Cast Alec Guinness, William Holden, Jack Hawkins
JAMES BOND. Dr.NO 1962.
Four Weddings and a FUneral 1994
The Man in the White Suit (1951) Director Alexander Mackendrick Cast Alec Guinness, Joan Greenwood, Cecil Parker
Monty Python and the Holy Grail (1974) Directors Terry Gilliam, Terry Jones Cast Graham Chapman, Michael Palin, John Cleese, Eric Idle et al
Local Hero (1983) Director Bill Forsyth Cast Burt Lancaster, Peter Riegert, Denis Lawson
Blow-Up (1966) Director Michelangelo Antonioni Cast David Hemmings, Vanessa Redgrave, Paul Bowles
Repulsion (1965) Director Roman Polanski Cast Catherine Deneuve, Yvonne Furneaux
The Loneliness Of The Long Distance Runner (1962) Director Tony Richardson Cast Tom Courtenay, James Bolam, Julia Foster
The Ladykillers (1955) Director Alexander Mackendrick Cast Alec Guinness, Peter Sellers, Katie Johnson
Brazil (1985) Director Terry Gilliam Cast Jonathan Pryce, Robert De Niro, Katherine Helmond
Lawrence of Arabia (1962) Director David Lean Cast Peter O’Toole, Omar Sharif, Alec Guinness
Monty Python’s Life of Brian (1979) Director Terry Jones Cast Graham Chapman, John Cleese, Michael Palin, Eri
The 39 Steps (1935) Director Alfred Hitchcock Cast Robert Donat, Madeleine Carroll, Godfrey Tearle
Kind Hearts and Coronets (1949) Director Robert Hamer Cast Dennis Price, Alec Guinness, Joan Greenwood
The Red Shoes (1948) Directors Michael Powell and Emeric Pressburger Cast Moira Shearer, Anton Walbrook, Marius Goring
The Third Man (1949) Director Carol Reed Cast Joseph Cotten, Orson Welles, Alide Valli
Don’t Look Now (1973) Director Nicolas Roeg Cast Julie Christie, Donald Sutherland
Brideshead revisited (11 episodis)
Dues coses omplen sempre l’ànim d’una admiració i una veneració creixents i sempre noves com més sovinti més seguit hi reflexionem: el cel estrellat al damunt meu i la llei moral a dintre meu. No em cal envoltar-les de foscor, ni donar-les per pressuposades, ni sortir a buscar-les en una transcendència més enllà del meu camp visual: les veig ben bé al meu davant i les connecto imemdiatament amb la consciència de la meva Existència.
Zwei Dinge erfüllen das Gemüt mit immer neuer und zunehmender Bewunderung und Ehrfurcht, je öfter und anhaltender sich das Nachdenken damit beschäftigt: Der bestirnte Himmel über mir, und das moralische Gesetz in mir.
370 BCE
[Què volem pel noi que estimem? que satisfaci el nostre plaer? el seu bé? Ens hauríem de regir pel seny i l’interès, o per l’impuls de l’amor?] ens movem per dues coses, El desig i el seny . El desig, la bogeria de l’amor, és bona o dolenta? És un regal dels déus (La bogeria).
Com s’explica això? podem veure L’ànima com el carro de cavalls . L’ànima seria immortal i es mouria pel cel gràcies a les ales, però quan domina el cavall dolent, aquestes s’atrofien i caiem. Si puguessim estar el cel, amb les nostres ales, podríem contemplar el lloc supraceleste .
La visió d’un cos bell ens desperta el record de la condició divina perduda. El cavall rebel s’inclinaria només pel plaer, el cavall bo per la bellesa de l’ànima (inspiració divina, bogeria), i si l’àuriga aconsegueix controlar el carro, tornen a créixer les ales i les ànimes poden tornar al cel.
Les ànimes es poden guiar i persuadir amb discursos, usant la retòrica. El filòsof és un fabricant de discursos educadors, discursos que poden ser oberts, en forma de diàleg, o tancats.
Cal considerar que en cada u de nosaltres hi ha dos principis que ens governen i ens dirigeixen, els quals seguim allí a on ens dirigeixin: l’un és el desig natural de plaers, mentre que l’altre és una opinió adquirida que aspira al que és millor.
“Els béns més grans se’ns produeixen mitjantçant el deliri, que constitueix sens dubte un do que atorga la divinitat.”
El do de la profecia d’Apol·ló, els rituals místics de Dionisos per alliberar-se de les penes del present, la inspiració poètica de les muses, l’amor d’Afrofita.
“Imaginem, doncs, que s’assembla a una força en la qual van naturalment units un auriga i una parellad e cavalls alats. Sens dubte, els cavalls i els aurigues dels déus són tots bons i de bones qualitats, però en el cas dels altres es tracta d’una barreja. Pel que fa a nosaltres, hi ha primerament un auriga que condueix una parella d’animals de tir; aleshores, un d’aquests cavalls és bell i bo, i d’0aquestes mateixes qualitats, mentre que l’altra és el contrari i també de qualitats contràries. Pel que fa a nosaltres, doncs, el fet de conduir-los és necessàriament difícil i desagradable”.
Heus aquí, doncs, el gran monarca del cel, Zeus, que conduint el seu carro alat avança en primer lloc, ordenant i vigilant totes les coses. Després d’ell ve l’exèrcit de déus i de dimonis, distribuïts en onze grups, car Hèstia roman sola a la casa dels déus, els quals han estat posats en nombre de dotze com a déus que comanden, dirigeixen els grups, cadascun al lloc que li ha estat assignat. Són nombroses aleshores les visions benaurades i les evolucions que s’ofereixen a l’interior del cel, quan la nissaga de déus feliços hi circula, fent cadascun el que ha d fer, seguits per aquells que en tot cas vulguin i puguin, car l’enveja resta fora del cor diví. Tanmateix, quan se’n van als festins i al banquet, marxen cap els cims encrespats, per la part més alta de la volta que sosté el cel, on certament els carros dels déus, ben equilibrats i de bon comandament, avancen fàcilment, mentre que els altres ho fan amb gran esforç, car el cavall de tendència dolenta tira cap avall, inclinant el carro cap a la terra i atordint la mà d’aquell dels aurigues que no ha sabut domar-lo correctament. És allí on l’ànima es troba davant del seu combat penós i suprem. Car aquelles que s’anomenen immortals, un cop han arribat al cim, avancen cap a fora, s’alcen sobre l’esquena de la volta celeste i allí, dempeus, emportades per l’òrbita del moviment circular, contemplen el que es troba fora del cel.
El lloc supraceleste, cap poeta d’aquesta terra l’ha cantat ni l’arribarà mai a cantar dignament. Amb tot, heus aquí el que l’ocupa, car s’ha de gosar dir el que és veritable, sobretot quan es parla de la veritat. En efecte, l’essència que no té color, que no té figura, que tampoc no pot ser tocada, l’essència realment existent, que només pot ser percebuda per la intel·ligència, pilot de l’ànima, i al voltant de la qual es genera la veritable ciència, és allò que ocupa aquell lloc. Com que la ment divina es nodreix d’intel·ligència i de ciència pura, com també la ment de tota ànima que està disposada a rebre l’aliment que li conté, en veure al cap del temps l’ésser, s’omple de joia i en aquesta contemplació de la veritat troba el seu aliment i la seva delícia, fins que el moviment circular en la seva òrbita el retorna al mateix punt. Ara: en aquest període contempla la justícia en si mateixa, contempla també la sensatesa, contempla també la ciència, no pas aquella en la qual és present el fet d’esdevenir, ni aquella que és diferent segons sigui diferent l’ésser d’aquells éssers que nosaltres anomenem reals, sinó aquella que és ciència del que veritablement és ésser. Alhora, un cop ha contemplat de la mateixa manera tots els altres éssers que veritablement són i se n’ha delectat, s’enfonsa de bell nou a l’interior del cel i torna a casa seva. Quan ja hi ha arribat, l’auriga, tot posant els cavalls davant el pessebre, els serveix ambrosia i després els abeura amb nèctar.
Tal és, doncs, la vida dels déus …”
Altissimu, onnipotente bon signore,
tue so’ le laude, la gloria e l’honore
et onne benedictione.
Ad te solo, altissimo, se konfano
et nullu homo ène dignu te mentovare.
Laudato sie, mi signore,
com tucte le tue creature,
spetialmente messor lo frate sole,
lo qual (è) iorno et allumini noi per loi.
Et ellu è bellu e radiante cum grande splendore,
de te, altissimo, porta significatione.
Laudato si, mi signore, per sora luna e le stelle,
in celu l’ài formate clarite et pretiose et belle.
Laudato si, mi signore, per sor acqua,
la quale è multo utile et humile et pretiosa et casta.
Laudato si, mi signore, per frate focu,
per lo quale ennallumini la nocte,
ed ello è bello et iocundo et robustoso et forte.
Laudato si, mi signore,
per sora nostra mare terra,
la quale ne sustenta et governa
et produce diversi fructi con coloriti flori et herba.
Laudato si, mi signore,
per quelli ke perdonano per lo tuo amore,
et sostengono infirmitate et tribulatione;
beati quelli kel sosterrano in pace,
ka da te, altissimo, sirano incoronati.
Laudato si, mi signore, per sora nostra morte corporale,
da la quale nullu homo vivente po skappare;
guai acquelli ke morrano
ne le peccata mortali;
beati queli ke trovarà
ne le tue sanctissime voluntati
ka la morte secunda nol farrà male.
Laudate et benedicete mi signore
et rengratiate et serviateli
com grande humilitate.
Altíssim totpoderós i bon Senyor, vostres són
les llaors, la glòria, l’honor i tota benedicció.
A Vós sol, Altíssim, se us adiuen
i cap home no és digne d’anomenar-vos.
Lloat sigueu, Senyor amb totes les creatures
especialment missenyor el germà sol,
el qual és dia i per ell ens il·lumineu.
I ell és bell i radiant amb gran esplendor,
de Vós, Altíssim, porta significació.
Lloat sigueu, Senyor meu,
per la germana lluna i els estels,
en el cel els heu fet clars, preciosos i bells.
Lloat sigueu, Senyor meu, pel germà vent
i per l’aire, l’ennuvolat i el serè, i tot temps,
pel qual a les vostres creatures doneu sosteniment.
Lloat sigueu, Senyor meu, per la germana aigua,
la qual és molt útil i humil i preciosa i casta.
Lloat sigueu, Senyor meu, pel germà foc,
pel qual ens il·lumineu de nit
i és bell i juganer i robust i fort.
Lloat sigueu, Senyor meu,
per la germana nostra mare terra,
la qual ens sosté i governa i produeix fruits diversos
amb flors acolorides i herba.
Lloat sigueu, Senyor, per aquells que perdonen
pel vostre amor,
i aguanten malaltia i tribulació.
Benaurats els qui les aguanten en pau,
car de Vós, Altíssim, seran coronats.
Lloat sigueu, Senyor meu,
per la nostra germana la mort corporal,
de qui cap home vivent no pot escapar.
Ai d’aquells que trobarà en pecats mortals!
Benaurats aquells que trobarà
en la vostra s
antíssima voluntat,
car la mort segona no els farà mal.
Lloeu i beneïu el meu Senyor,
i doneu-li gràcies i serviu-lo amb gran humilitat.
San Damiano, 1224
Job maleeix el dia del seu naixement
Desesperació
L’absència de Saddai
El poder de Déu
Job maleeix el dia del seu naixement
3 1 Acabat, Job es posà a parlar i va maleir el seu dia708
2tot dient:
3 «Que mori el dia que em va veure néixer,
la nit que va dir: «Heus aquí un mascle!»
4 Que aquella nit sigui tenebres,
9b que esperi la llum, i no n’hi hagi!
4b Que Déu, de dalt estant, no la demani,
que cap claror no brilli damunt d’ella!
5 Que la reivindiquin tenebres i ombres,
que un núvol s’instal·li sobre ella!
Que un eclipsi de sol l’esveri,
6 i que la fosca en faci la seva presa!
Que no la vegin entre els dies de l’any,
que no entri en el còmput dels mesos!
7 Aquella nit, que sigui estèril,
que no hi esclatin crits de joia mentre dura!
8 Que la travessin els raigs del dia,
capaços de despertar Leviatan!709
9 Que s’apaguin els estels de la seva alba
i no es rabegi en les parpelles de l’aurora!
10 Ja que no va cloure sobre mi les portes del ventre
ni va amagar la sofrença als meus ulls!
11 ¿Per què no vaig morir en el si matern,
no vaig sortir del ventre, i expirar? 12710
16 ¿O no vaig ser com un avortó que es colga,
com un dels infants que no veuen la llum?
13 Ara, finalment, jauria en la calma,
dormiria amb un son reposant,
14 amb els reis i els consellers de la terra,
que es van construir unes piràmides;
15 o amb uns prínceps que tenen molt d’or,
que ompliren de plata les seves cases.
17 Allà, cessa l’agitació dels impius
i reposen els exhaustos de forces.
18 Als captius, també els deixen tranquils,
no senten els crits del capatàs;
19 petits i grans, allà tots es confonen,
i l’esclau es veu lliure de l’amo.
20 ¿A què ve de donar a un infeliç la llum,
la vida als qui tenen l’amargor al cor,
21711 que aspiren a la mort sense que vingui
i caven buscant-la com qui busca un tresor?
22 ¿Als qui senten un gran goig per la fi,
i s’alegren quan arriben al sepulcre?
23 ¿A l’home que ja no veu el seu camí
i que Déu acorrala per tots cantons? 24712
25 Si temo res, llavors em ve,
el que em fa tremolar cau damunt meu;
26 per a mi, no hi ha tranquil·litat, ni pau,
ni repòs: em ve el neguit!»
Desesperació
7,1-6
7 1 ¿No va treballa l’home sobre la terra
i mena una vida com la del llogat?
2 Com l’esclau que sospira per l’ombra
i com el llogat que espera el seu jornal,
3 així he tingut en herència mesos d’afany,
i al meu compte, nits de sofrença.
4 Si me’n vaig al llit, em dic:
«Quan serà de dia, per poder llevar-me?»
I un cop llevat: «Quan vindrà el vespre?»
I estic ple de neguit fins al crepuscle.
5 Cucs i crostes em cobreixen la carn,
la pell se’m clivella i supura;
6 els meus dies han anat més ràpids que la llançadora,
s’acaben perquè no hi ha més fil.
7 Penseu que la meva vida és una alenada,
que els meus ulls no tornaran a veure la felicitat;
8 invisible des d’ara per als ulls del qui em veu,
si poseu els ulls en mi, hauré desaparegut.
9 Com el núvol que es dissipa i se’n va,
qui baixa al país dels morts, ja no en puja;
10 no retorna per habitar la seva casa,
i la seva llar no el vol conèixer més.
L’absència de Saddai
23,1-17
23 1 Job prengué la paraula i va dir778:
2 «També avui el meu plany és de revolta,
la seva mà pesa, tot i que gemego.
3 Oh, si sabés com trobar-lo,
com arribar fins al lloc on té el tron!
4 Li faria una exposició del dret
i ompliria d’arguments la meva boca.
5 Coneixeria els termes de la seva defensa
i em faria càrrec del que em digués.
6 ¿Abocaria tota la seva força en aquest debat amb mi?
No, ell no faria sinó atendre’m.
7 Si un home recte pogués discutir amb ell,
llavors em veuria per sempre lliure del meu jutge.
(8 Si vaig a l’orient, no hi és;
si a l’occident, no l’apercebo;
9 si el cerco al nord, no el descobreixo;
si em giro cap al sud, no el veig.)
10 Perquè sap quina conducta observo;
si em passa pel gresol, en sortiré com or.
11 Els meus peus s’han atingut al seu pas,
he seguit el seu camí sense desviar-me.
12 No m’he apartat mai del seu precepte,
he guardat dins el pit les seves paraules.
13 Però ell ho ha volgut, i qui li ho impedeix?
Li ha donat la gana de fer-ho, i ho ha fet. 14779
15 Per això, davant d’ell, estic esfereït,
com més hi penso, més por tinc.
16 Sí, Déu m’ha omplert el cor de basarda,
i Saddai em té esfereït.
17 Perquè em sento trasbalsat davant les tenebres,
i el foscant em cobreix la cara…780
El poder de Déu
38, 39
38 1 Jahvè va respondre a Job des de la tempesta i va dir:804
2 «¿Qui és aquest que ofusca el consell
amb mots sense gens de ciència?
3 Au, cenyeix-te els lloms com un home,
que et vull fer preguntes, i m’instruiràs!
4 ¿On eres tu, quan jo fundava la terra?
Indica-ho, si saps la veritat!
5 ¿Qui va fixar la seva massa, que tu sàpigues,
o qui va tibar damunt d’ella la llença?
6 ¿Sobre què van ser enfonsades les seves bases,
o qui va posar la seva pedra angular,
7 mentre els estels del matí, en cor, cridaven de joia,
i l’aclamaven tots els fills de Déu?
8 ¿I qui va tancar el mar amb dos batents,
quan s’estufava i sortia del si,
9 quan vaig fer dels núvols el seu vestit
i de la fosca nuvolada els seus bolquers?
10 Quan vaig retallar vora d’ell el seu límit,
vaig posar barrot i dos batents,
11 i vaig dir: «Fins aquí, i no passaràs,
i prou d’estufar les teves onades».
12 ¿Del teu vivent has donat mai ordres al matí,
has assignat a l’aurora el seu lloc,
13 perquè s’agafi a la vora de la terra,
—1106→
14 que pren un to d’argila segellada?
19 ¿Com s’hi va on resideix la llum?
¿En quin punt habiten, les tenebres,
20 perquè puguis fer-les tornar al seu domini
i dur-les als camins de casa seva?
16 ¿Has penetrat fins a les deus del mar
i has circulat pel fons de l’oceà?
17 ¿Has visitat les portes de la Mort
i t’han fet por els porters de l’Ombra?
18 ¿Tens idea de com és de vast el món de sota terra?
Digues clar si el coneixes ben bé tot.
21 L’has de conèixer, ja que havies nascut aleshores
i comptes tants de dies de vida!
22 ¿Has arribat als dipòsits de la neu
i has vist els qui guarden la calamarsa,
23 que reservo per al temps de desastres,
per al dia d’atac i de guerra?
24 ¿Per quin camí es reparteix la boira
i ruixa amb aigua fresca la terra?
25 ¿Qui ha badat la canal per al xàfec,
un camí per al ruixat sorollós?
26 ¿Per a fer ploure sobre una terra sense homes,
un desert, on no hi ha cap mortal,
27 per a amarar les solituds desolades
i fer germinar l’herba verda? 28805
29 ¿De quin ventre ha sortit el glaç,
i el gebre del cel, qui l’ha engendrat?
30 Com pedra l’aigua s’espesseix,
i queda presa la superfície de l’oceà.
31 ¿Pots lligar les bandes de les Plèiades,
o soltes els tirants d’Orió?
32 ¿Fas sortir al seu temps el Zodíac
i guies l’Óssa amb els seus petits?
33 ¿Determines les lleis per al cel,
o estableixes la seva funció sobre la terra?
34 ¿Fas pujar als núvols la teva veu,
—1107→
i et respon un desfet d’aigua?
35 ¿Dónes ordre als llampecs de sortir fora,
i et diuen: «Aquí ens tens»?
36 ¿Qui ha posat en els cirrus la saviesa,
o qui ha donat intel·ligència al meteor?
37 ¿Qui desplega sàviament els núvols
i aboca les gerres del cel,
38 quan la pols es converteix en una massa
i s’aglomeren les gleves?
39 ¿És que caces la presa per al lleó
i satisfàs la fam del lleó jove,
40 quan s’ajupen dins les seves lludrigueres
i es posen a l’aguait dins la brossa?
41 ¿Qui li prepara per al vespre la caça,
quan les seves cries demanen auxili a Déu,
[…]
ronden d’ací d’allà tot buscant menjar?
39 1 ¿Determines quan els isards han d’anar eixits,
vigiles el part de les cérvoles?
2 ¿Comptes els mesos que ha de durar la gestació
i fixes l’època que han de criar?
3 S’ajupen, obren la vulva,
deposen la seva ventrada;
4 els seus fills es fan forts, creixen al ras,
se’n van, i no tornen més.
5 ¿Qui ha deixat anar lliure la zebra,
i els correigs de l’onagre, qui els ha soltats?
6 Per casa d’ell he assignat l’estepa,
i per cort seva, la terra salada.
7 Es riu del tumult de la ciutat,
no sent els crits de l’arrier;
8 ressegueix les muntanyes, la seva pastura,
va buscant darrera tot allò que és verd.
¿Et voldrà servir el bou salvatge,
o farà nit davant la teva grípia?
—1108→
10 ¿L’obligues a llaurar obrint solcs,
o el solc extrem a les valls darrera teu?
11 ¿Te’n refies perquè és tan forçut
i li deixes la pena dels teus treballs?
12 ¿Pots comptar que tornarà
i entrarà el teu gra a l’era?
(13 ¿L’ala dels estruços és pervertida;
o és un aleró pietós amb ploma?
14 Perquè ella abandona a terra els seus ous
i els confia a la calor de la pols,
15 sense pensar que un peu els pot trepitjar,
que els pot esclafar una bèstia salvatge;
16 tracta amb duresa els seus fills, com si no fossin d’ella,
no l’inquieta que la seva pena pot ser inútil.
17 És que Déu l’ha privada de saviesa,
no li ha impartit la intel·ligència.
18 Però, així que es posa a córrer agitant les ales,
es riu del cavall i del cavaller.)
19 ¿Dónes tu al cavall la bravura,
20b l’esclat d’un ruflet terrorífic,
19b revesteixes el seu coll amb la crinera,
20a el fas botre com una llagosta?
21 Piafa a la vall i renilla,
surt amb ímpetu a l’encontre de les armes;
22 es riu de la por i no s’esvera,
no recula davant l’espasa.
23 Al seu voltant fa soroll el buirac,
la llança flamejant i la simitarra;
24 amb fúria estrepitosa devora l’espai
no gira a dreta ni a esquerra.
Al crit del sentinella s’arbora,
25 a cada toc de corn, diu; «Ha!»
I de lluny olora la batalla
en l’ordre dels caps i l’alarit.
26 ¿Per intel·ligència teva alça el vol el falcó,
desplega les ales contra el vent del sud,
27 o per ordre teva posa tan alt el seu niu,
—1109→
28 s’ajoca sobre el pic d’una roca?
29 D’allà estant atalaia la presa,
té fits els ulls en un punt llunyà;
30 els seus polls xarrupegen sang,
i, així que hi ha morts per les armes, ell hi és.
Coh 3, 1-11
Cada cosa té el seu temps, i tot el que desitgem sota el cel també té el seu moment. Hi ha un temps de néixer i un temps de morir, un temps de plantar i un temps d’arrencar, un temps de matar i un temps de curar, un temps de destruir i un temps de construir, un temps de plorar i un temps de riure, un temps de doldre’s, i un temps de ballar, un temps de tirar pedres i un temps d’arreplegar-ne, un temps d’abraçar i un temps d’estar-se’n, un temps de reclamar i un temps de deixar perdre, un temps de guardar i un temps de llençar, un temps d’esquinçar i un temps de cosir, un temps de callar i un temps de parlar, un temps d’estimar i un temps d’avorrir, un temps de guerra i un temps de pau.
Els qui treballen, ¿quin profit treuen del seu esforç? He vist les ocupacions que Déu ha donat als homes: totes les ha fetes apropiades al seu temps, però també ha cobert amb un vel l’enteniment de l’home, perquè no comprengui des del començament fins a la fi l’obra que Déu fa.
Qui ets tu, que has omplert el meu cor de la teva absència?
(en una postal que hom es podia endur a l’església de St.François a Lausanne)
“If you believe in god and no god exists
then your belief is an even greater wonder.
Then it is really something inconceivably great.
Why should a being lie down there in the darkness crying to someone who does not exist?
Why should that be?
There is no one who hears when someone cries in the darkness. But why does that cry exist?”
De la creació al diluvi (Gn. 1,1-6,4)
1 Creació. Origen dels temps sagrats3.— 1 Al principi, Déu creà el cel i la terra. 2 La terra era caòtica i desolada, les tenebres cobrien l’oceà i l’esperit de Déu batia les ales sobre l’aigua.
3 Déu digué: «Que hi hagi llum». I hi hagué llum. 4 Déu veié que la llum era bona, i separà la llum de les tenebres. 5 Déu anomenà la llum dia, i les tenebres, nit. Hi hagué un vespre i un matí i fou el dia primer.
6 Déu digué: «Que hi hagi un firmament entremig de les aigües, per separar unes aigües de les altres». I fou així. 7 Déu va fer, doncs, el firmament, que separa l’aigua de sota el firmament i la de dalt del firmament, i Déu veié que estava bé. 8 Déu anomenà el firmament cel. Hi hagué un vespre i un matí, i fou el dia segon.
9 Déu digué: «Que les aigües de sota el cel s’apleguin en un sol indret i que aparegui el continent». I fou així. 10 Déu anomenà el continent terra, i les aigües reunides, mars. I Déu veié que estava bé.
11 Déu digué: «Que la terra produeixi la vegetació: herba que doni llavors i arbres fruiters de tota mena, que facin fruit i llavor a la terra». I fou així. 12 La terra produí la vegetació: herba que dóna llavor de tota mena, i arbres de tota mena que fan fruit i llavor. I Déu veié que estava bé. 13 Hi hagué un vespre i un matí, i fou el dia tercer.
14 Déu digué4: «Que hi hagi llums al firmament del cel per a separar el dia i la nit, que assenyalin les festivitats, els dies i els anys, 15 i des —20→ del firmament del cel il·luminin la terra». I fou així. 16 Déu va fer, doncs, els dos grans focus de llum: un de més gran, que fos sobirà del dia, un de més petit, que fos sobirà de la nit, i les estrelles. 17 Déu els col·locà al firmament del cel perquè il·luminessin la terra, 18 perquè fossin sobirans del dia i de la nit, i separessin la llum i les tenebres. I Déu veié que estava bé. 19 Hi hagué un vespre i un matí, i fou el dia quart.
20 Déu digué: «Que les aigües produeixin animals que hi nedin i es belluguin, i que els animals voladors s’aixequin enlaire sobre la terra ran del firmament del cel». I fou així. 21 Déu creà els grans monstres marins, els animals de tota mena que neden i es belluguen a les aigües, i totes les menes de bèsties alades. I Déu veié que estava bé. 22 Déu els beneí, dient-los: «Sigueu fecunds i multipliqueu-vos, ompliu l’aigua dels mars, i que les bèsties que volen es multipliquin a la terra». 23 Hi hagué un vespre i un matí, i fou el dia cinquè.
24 Déu digué: «Que la terra produeixi tota mena d’animals: cuques i tota mena d’animals domèstics i salvatges.» I fou així. 25 Déu va fer, doncs, tota mena d’animals salvatges i domèstics, i els cucs i les cuques de la terra de tota mena. I Déu veié que estava bé.
Creació i benedicció de l’home. Primera llei sobre els aliments.— 26 Déu digué: «Fem l’home a la nostra imatge, semblant a nosaltres, i que sotmeti els peixos, els ocells, els animals domèstics i els salvatges i totes les cuques que s’arrosseguen per terra». 27 Déu creà, doncs, l’home a la seva imatge, el creà a la imatge de Déu; creà l’home i la dona. 28 Déu els beneí i els digué: «Sigueu fecunds i multipliqueu-vos, pobleu la terra i domineu-la, sotmeteu els peixos, els ocells, les bèsties i totes les cuques que s’arrosseguen per terra». 29 Déu digué: «Us dono totes les herbes que fan llavor per tota la terra, i tots els arbres fruiters i els que fan llavor: que us serveixin d’aliment. 30 I a tots els animals salvatges, a tots els ocells i a totes les cuques que s’arrosseguen per terra, —21→ a tot el que viu, els dono tota l’herba verda per aliment». I fou així. 31 Déu veié tot el que havia fet, i estava molt bé. Hi hagué un vespre i un matí, i fou el dia sisè.
2 1 I quedaren acabats el cel i la terra, amb tots els estols que s’hi mouen. 2 Déu acabà la seva obra al dia sisè i, el dia setè, reposà de tota l’obra que havia fet. 3 Déu beneí el dia setè i el santificà, perquè aquell dia reposà de tota l’obra que havia creat i havia fet. 4 Així van ser els orígens del cel i de la terra quan foren creats.
Segona narració de la creació. L’home en el paradís 5.— Quan Jahvè Déu va fer la terra i el cel, 5 no hi havia encara cap arbust ni havia brotat cap herba, ja que Jahvè Déu no havia fet ploure damunt la terra ni hi havia ningú per a conrear els camps. 6 Llavors un riu brollà de la terra i regà tota la superfície dels camps.
7 Aleshores Jahvè Déu formà l’home amb la pols del camp, bufant li va fer entrar en el nas un alè de vida, i l’home esdevingué un ésser viu. 8 Després Jahvè Déu plantà un jardí a Edèn6 , cap a l’orient, i va posar-hi l’home que havia format. 9 Jahvè Déu va fer brotar de la terra fèrtil tota mena d’arbres, agradables a la vista i bons per a menjar, com també l’arbre de la vida, al mig del jardí, i l’arbre del coneixement del bé i del mal.
10 Un riu sortia d’Edèn per regar el jardí, i d’allà es destriava en quatre braços. 11 El primer s’anomena Fison, que va per tot el país d’Hevilà, on hi ha l’or, 12 i l’or d’aquell país és molt bo; s’hi troba també el bdel·li i pedra d’ònix. 13 El segon riu s’anomena Guihon, que va per tot el país de Cus. 14 El tercer riu s’anomena Tigris, a l’est d’Assur. El quart és l’Eufrat. 15 Jahvè Déu prengué l’home i el posà al jardí d’Edén perquè el conreés i el guardés. 16 Llavors Jahvè Déu va donar a l’home aquest manament: «Pots menjar de tots els arbres del jardí, 17 però de l’arbre del coneixement del bé i del mal, no en mengis; si un dia en menges, no t’escaparàs pas de la mort»7.
—22→
Déu uneix els esposos. 18 Després Jahvè Déu digué8: «No està bé que l’home estigui sol: li faré qui li faci costat per ajudar-lo». 19 Jahvè Déu formà de la terra tots els animals salvatges i tots els ocells, i els emmenà a l’home per veure quin nom els donaria: el nom que l’home donés a cada un dels animals, havia de ser el seu nom. 20 L’home, doncs, donà noms a tots els ocells i a tots els animals domèstics i salvatges. Però per a ell no hi havia qui li fes costat per ajudar-lo. 21 Llavors Jahvè Déu infongué un son profund a l’home, i s’adormí. Prengué una de les seves costelles i clogué la carn al seu lloc9. 22 Després, de la costella que havia pres a l’home, Jahvè Déu va fer-ne una dona, i l’emmenà a l’home. 23 L’home digué: «Ara sí; aquesta és os dels meus ossos i carn de la meva carn. Aquesta s’anomenarà l’esposa, perquè ha estat presa de l’espòs10. 24 11 Per això, l’espòs deixarà el pare i la mare i s’ajuntarà a la seva esposa, i seran una sola carn». 25 I tots dos, l’home i la dona, anaven nus, però no tenien vergonya l’un de l’altre12
Vaig concebre una història de l’univers a escala, fent servir l’autopista des de la Jonquera per representar l’univers i l’origen del sistema solar, la ronda de dalt i el museu de la ciència, a una escala de 1000 anys / 1 cm. M’atreia molt la idea de veure que la vida humana era petita però no desapareixia del tot. Vaig intentar que es dugués a terme presentant-ho a en Wagensberg, en Massanell i altres. [no trobo el document! tanta feina que em va donar de fer els gràfics amb el ratolí!]
Actualització pel Poblenou:
Una aplicació de realitat augmentada?
La meva vida < 1 mm
[ seguir al corredor amb una cronologia de 1 mm per setmana? 52 mm un any ]
De l’origen de l’univers al Paleozoic, 137km 13.700
Si poso el comptakm parcial a zero després de passar el segon pont, el que hi ha sota d’un túnel, hauria de ser a 5.4 km de casa,
5.41 0 Càmbric
4.85 0.56 Ordovicià
4.43 0.98 Silúric
4.19 1.22 Devonià
3.59 1.82 Carbonífer
2.99 2.42 Permià
2.52 2.89 Triàssic
2.01 3.4 Juràssic
1.45 3.96 Cretàcic
0.66 4.75 Paleogè
0.23 5.18 Neogè
Deep time thinking (BBC)
The film shows one week, beginning with Monday, in the life of Paterson, a bus driver from the city of Paterson, New Jersey. Every day follows much the same pattern: Paterson gets up early and goes to drive his bus, where he listens to the passengers talking and, during pauses, writes poetry in a notebook he is carrying with him. When he comes home after work he takes Marvin, his wife’s dog, out for a walk and makes a stop at his bar for a beer, where he observes the other patrons and the owner, Doc (Barry Shabaka Henley), interacting.
His wife Laura loves his poems and has urged him for a long time to publish them or at least make copies. He finally gives in and promises to go to the copy shop on the weekend. But when the weekend arrives and Paterson and Laura come home from an evening out, they find that Marvin has shredded his notebook, destroying all of his poetry.
The next day, a dejected Paterson goes out for a walk and sits down at his favorite site, the Great Falls of the Passaic River. There, a mysterious Japanese man (Masatoshi Nagase) takes a seat beside him and begins a conversation about poetry after Paterson notices that the man is reading a book by his favorite poet, William Carlos Williams, who himself wrote a book-length poem entitled “Paterson”. The man seems to know that Paterson himself is a poet even though he denies it and hands him a gift before leaving, an empty notebook.
The film ends with Paterson writing a new poem in his new notebook.
Anticipats des de la lectura del llibre del te a l’adolescència, admirats en llibres i vistos a Kyoto el 2005.
[ esborrany a treballar ]
de https://ca.wikipedia.org/wiki/Budisme_Zen
El jardí zen, en japonès karesansui és un estil de jardí japonès sec, que consisteix en un camp de sorra poc profunda i que conté sorra, grava, roques i ocasionalment herba, bambús, molsa i altres elements naturals, utilitzats com a forma de meditació pels monjos zen japonesos. Són jardins escena, i per tant de dimensions limitades (com a màxim 10 x 30 metres). La sorra rasclejada representa el mar, al voltant de les roques es rascleja en anells, com si aquestes formessin ondulacions de l’aigua. A la resta del jardí, es rascleja en paral·lel a la plataforma.
Els jardins zen es desenvolupen principalment durant el període Muromachi (1336-1573), en què apareixen els dos ideals estètics bàsics d’aquest jardí:
En el període Azuchi-Momoyama (1574-1599) s’hi introdueixen algunes variacions:
Al segle xx, arquitectes com Shigemori Mirei continuen fent jardins Karesansui en temples zen:
El jardí zen més famós es troba al temple de Ryōan-ji, que està situat al nord-oest de Kyoto. El jardí de roca es va afegir al temple a finals del segle xv, per tal de proveir d’un lloc als monjos per a la seva meditació. Es diu que aquest jardí té un efecte tranquil·litzador.
Hi ha hagut moltes interpretacions per a explicar la distribució d’un jardí zen. Algunes d’aquestes interpretacions són:
Una explicació recent pels investigadors Gert van Tonder de la Universitat de Kyoto i Michael J. Lyons[3] del Laboratori d’Intel·ligència Robòtica i Comunicacions ATR diu que les roques de Ryōan-ji formen un missatge subliminar d’un arbre. Aquesta imatge no pot ser percebuda conscientment quan se les mira, però els investigadors opinen que el subconscient és capaç de percebre la subtil associació en les pedres i creuen que és el responsable de l’efecte tranquil·litzador d’aquest tipus de jardins.
El concepte del disseny del jardí zen s’ha anat adaptant a la creació d’un entorn més natural.
L’orientació del jardí per al relax ha d’encarar l’est; la sorra que representa la pau del mar és la que ha d’estar mirant cap a la sortida del sol.
Els comentaris crítics assumeixen una interpretació molt literal del jardí zen. El terme reflecteix el fet que aquest estil de jardí es va desenvolupar en els temples del Rinzai zen, alguns dels dissenyadors històricament més rellevants, com Muso Soseki i Soami, monjos o practicants del zen més l’estil dels jardins zen tradicionals es va desenvolupar durant un període de la història japonesa en què les pràctiques culturals associades amb el budisme zen (com la cal·ligrafia i la pintura de paisatges) tenien una influència creixent sobre l’art japonès en el seu conjunt. Aquesta àmplia influència sobre la cultura japonesa és la raó que aquest estil de jardineria, que va tenir efectivament el seu origen en temples zen, hagi arribat a trobar-se en cases, negocis i restaurants.
Encara que hi ha una gran varietat d’opinions sobre el valor d’aquests jardins per a la pràctica budista, és incorrecte negar que el seu desenvolupament està estretament associat als temples del Rinzai zen, particularment els grans complexos religiosos de Kyoto.
El concepte de “jardí zen” és considerat un mite per molts crítics, i entre ells per experts en jardineria i budisme japonesos. Opinen que és una creació occidental de finals del segle xx que no té fonament en la jardineria japonesa. El que sí que existeix és, per descomptat, l’estètica del “jardí zen” o “jardí sec”, que no és de cap manera exclusiva dels jardins adjacents als temples zen. Els jardins secs poden trobar-se al costat de cases, restaurants i posades. D’igual manera, al voltant dels temples zen es troben jardins de diferents estils, sense que els jardins secs siguin més que un d’aquests estils.
El terme jardí zen apareix en un llibre anomenat One Hundred Kyoto Gardens, publicat el 1935, escrit per Loraine Kuck en anglès. El primer ús en l’idioma japonès d’aquest terme no es registra fins a 1958. D’això, es pot deduir que alguns estudiosos japonesos de la postguerra es van limitar a adoptar una innovació occidental, acceptant el concepte de “jardí zen” perquè ja s’havia difós entre els estrangers.
El llibre de Wybe Kuiterts, Themes, Scenes & Taste in the History of Japanese Garden Art, publicat el 1988, proposa un important argument en contra de la correlació entre el zen i el jardí zen:
| « | Kuck barreja la seva interpretació històricament determinada (segle XX) del jardí zen amb la d’un jardí antic provinent d’un context cultural completament diferent. La seva interpretació resulta ai |
| xí invalidada … (el jardí medieval) va trobar el seu lloc en temples zen i en llars de guerrers perquè millorava el seu entorn cultural. És qüestionable que la seva apreciació respongui a una emoció religiosa, abans que a una apreciació per la forma. | » |
Kuiterts s’emmarca més adequadament el jardí zen en la perspectiva budista: “(d’acord amb Dogen) el millor jardí per a representar a la doctrina de Buda seria no-res. Com a mínim, no seria un jardí que amb un atractiu estètic distragués de la cerca veritable de la il·luminació“. Kuitert exposa més crítiques en traduir els comentaris d’un monjo, a l’era Muromachi, en Tō-ji: “La gent que practica zen no hauria de construir jardins. Al sutra diu que Bodhisattva Makatsu, que desitjava meditar, primer va abandonar la mundana vida de fer negocis i generar riqueses, així com abandonà la tasca de collir vegetals…”.
La creença que els monjos zen utilitzen els jardins per a meditar es veu desmentida pel fet que al Japó els monjos zen gairebé sempre mediten en interiors, de cara a una paret (soto zen) o al centre de l’estança (rinzai), mai mirant a exteriors. Les fotos de monjos japonesos meditant en jardins secs són esdeveniments preparats.
+ el llibre del t
Il n’y a qu’un problème philosophique vraiment sérieux : c’est le suicide. Juger que la vie vaut ou ne vaut pas la peine d’être vécue, c’est répondre à la question fondamentale de la philosophie. Le reste, si le monde a trois dimensions, si l’esprit a neuf ou douze catégories, vient ensuite. Ce sont des jeux ; il faut d’abord répondre.
1942
Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d’aventures, ple de coneixences.
Els Lestrígons i els Cíclops,
l’aïrat Posidó, no te n’esfereeixis:
són coses que en el teu camí no trobaràs,
no, mai, si el pensament se’t manté alt, si una
emoció escollida
et toca l’esperit i el cos alhora.
Els Lestrígons i els Cíclops,
el feroç Posidó, mai no serà que els topis
si no els portes amb tu dins la teva ànima,
si no és la teva ànima que els dreça davant teu.
Has de pregar que el camí sigui llarg.
Que siguin moltes les matinades d’estiu
que, amb quina delectança, amb quina joia!
entraràs en un port que els teus ulls ignoraven;
que et puguis aturar en mercats fenicis
i comprar-hi les bones coses que s’hi exhibeixen,
corals i nacres, mabres i banussos
i delicats perfums de tota mena:
tanta abundor com puguis de perfums delicats;
que vagis a ciutats d’Egipte, a moltes,
per aprendre i aprendre dels que saben.
Sempre tingues al cor la idea d’Ítaca.
Has d’arribar-hi, és el teu destí.
Però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys
i que ja siguis vell quan fondegis a l’illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que t’hagi de dar riqueses Ítaca.
Ítaca t’ha donat el bell viatge.
Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo.
Res més no té que et pugui ja donar.
I si la trobes pobra, no és que Ítaca t’hagi enganyat.
Savi com bé t’has fet, amb tanta experiència,
ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques.”
(versió de Carles Riba)
1932 Pie Pie Blackbird (soundie sencer)
193?
1934 Kid Millions amb Eddie Cantor
Calling All Stars 1937
Lucky number. 1936
1940 Down Argentina Way
1941 TRen
1941 Chatanooga Choo Choo amb Dorothy Dandridge
1942 I got a Wife (minut 4:13)
1942 Chatanooga Choo Choo
Jumpin Jive a “Stormy Weather”, 1943
1944 Nicholas
1944 Harold Nicholas “Carolina Blues”
1947 improvisant a Londres
Reflexions
II. 17
17
El temps de la vida humana no és res més que un punt. La seva substància és quelcom que s’escola. La percepció sensorial és tèrbola. La composició de tot el cos es corromp fàcilment. La seva ànima és un terbolí. La fortuna és quelcom d’incalculable. La fama és incerta. Per tal de dir-ho en poques paraules, totes les coses que pertanyen al cos són un riu, les que són pròpies de l’ànima són un somni i un vapor, alhora que la vida és una guerra i un exili, mentre que la fama que es deixa no és res més que un oblit.
3
Se cerquen llocs retirats al camp, a la costa i a la muntanya. Tu també sols anhelar sobretot aquesta mena de coses. Tot això, tanmateix, és molt vulgar, ja que en qualsevol moment que vulguis pots retirar-te en tu mateix. No hi ha cap lloc, en efecte, on una persona pugui retirar-se amb més tranquil·litat i amb més llibertat que en la seva pròpia ànima, sobretot aquella persona que posseeix en el seu interior uns béns de tal mena que, si s’inclina devers ells, aconsegueix tot seguit una tranquil·litat completa. Dic, tanmateix, que la tranquil·litat no és res més que el bon ordre. Per consegüent, concedeix-te constantment aquest retir i renova’t.
21
Si les ànimes perduren, ¿de quina manera l’aire pot contenir-les des de l’eternitat? ¿De quina manera també la terra pot contenir els cossos d’aquells qui han estat enterrats des de fa tant de temps? Així com aquí, en efecte, després de certa permanència, la transformació i la dissolució d’aquests cossos cedeixen el lloc a altres cadàvers, de la mateixa manera també les ànimes que han passat a l’aire, després de romandre-hi durant cert temps, es transformen, es fonen i s’inflamen, tot reassumint-se en la raó seminal del conjunt, alhora que d’aquesta manera cedeixen el lloc a les ànimes que vénen a llur darrera.
32.
Dedica’t a pensar per un moment en l’època de Vespasià i veuràs totes aquestes coses: persones que es casen , tenen fills, enmalalteixen, moren, fan la guerra, celebren festes, comercien, conreen la terra, adulen, es vanen, sospiten, conspiren, desitgen que alguns morin, murmuren dels esdeveniments presents, estimen, atresoren, cobegen un consulat, cobegen un reialme. Doncs bé, la vida d’aquelles persones ja no existeix enlloc.
Canvia ara la teva imatge i passa a l’època de Trajà: hi trobes de bell nou les mateixes coses i també aquella vida ha mort. De la mateixa manera, contempla també tots els altres documents dels temps passats i de totes les nacions i mira quants, després de tots llurs esforços, caigueren al cap de poc temps i es desintegraren en llurs elements.
V
1
De bon matí, quan et despertis de mala gana, proposa’t aquest pensament: «Em desperto per tal de dur a terme una tasca pròpia d’home.» Per consegüent, ¿he de continuar encara indignat, si vaig a fer aquelles coses per mor de les quals he estat engendrat i en virtut de les quals he estat portat al món? ¿O és que he estat format per tal de jaure i escalfar-me al bell mig de cobrellits? «Això, tanmateix, és més agradable.» ¿Has estat engendrat, per tant, per a delectar-te? I, en general, ¿has estat engendrat per a la passivitat, o bé per a l’activitat? ¿No veus que les plantes més petites, els ocells més petits, les formigues, les aranyes, les abelles, duen a terme llur pròpia funció, tot contribuint de llur banda a l’ordenació de l’univers?
Recorda la substància de tot el conjunt, de la qual participes en una petita part. Recorda també el temps de tot el conjunt, del qual se t’ha assignat un interval breu i momentani. Alhora, recorda el destí: ¿quina part d’ell és la teva?
VI
Àsia o Europa només són racons de l’univers. Tot el mar no és res més que una gota de l’univers. L’Atos és solament un terròs de l’univers. Tot el temps present no és res més que un punt de l’eternitat. Totes les coses són insignificants, fàcilment canviables, i desapareixen ràpidament.
VII
32.
Sobre la mort: o és una dispersió, si hi ha àtoms, o bé, si hi ha una unitat universal, és una extinció o un canvi.
39.
O totes les coses s’esdevenen a partir d’una sola font d’intel·ligència com per a un sol cos, i no cal que la part es queixi de les coses que s’esdevenen a favor del conjunt universal, o bé hi ha àtoms i res més, sinó agitació i dispersió. ¿Per què et torbes, doncs? Digues al teu guia interior: «Has mort. Has estat destruït. T’has destruït. T’has convertit en bèstia. Interpretes una comèdia. Ets membre d’un ramat. Pastures.»
XII
14.
Cal que hi hagi o una necessitat fatal i ordre inviolable o una providència benèvola o un caos fortuït i sense direcció. Per consegüent, si es tracta d’una necessitat inviolable, ¿per què resisteixes? Però, si es tracta d’una providència que accepta de ser benèvola, fes-te tu mateix digne del socorriment diví. Si, tanmateix, es tracta d’un caos sense guia, gaudeix del fet que en aquest tipus d’agitació tempestuosa tens en tu mateix certa intel·ligència que és guia. Alhora, encara que aquesta agitació tempestuosa t’arrossegui, deixa que arrossegui la teva pobra carn, el teu alè vital i totes les altres coses, car no arrossegarà la teva intel·ligència.
Quina petita part de temps il·limitat i abissal ha estat assignat a cadascú! Ràpidament, en efecte, desapareix en l’eternitat. Alhora, quina part tan petita del conjunt de la substància! Quina part també tan petita també la del conjunt de l’ànima! Ensems, en quina petita porció de tota la terra t’arrossegues! Considerant totes aquestes coses, imagina que res no és important, llevat del fet de dur a terme aquella cosa a la qual et mena la teva naturalesa i experimentar-la tal com la porta la naturalesa comuna.
36.
Home, has estat ciutadà en aquesta gran ciutat! ¿Què t’importa si han estat cinc anys o cent anys? Allò que és conforme a les lleis, en efecte, és igual per a cadascú. Per consegüent, ¿què hi ha de terrible en el fet que et bandegi de la ciutat, no pas un tirà, no pas un jutge injust, sinó la naturalesa que t’hi introduí? És com si un pretor acomiadés de l’escena un actor còmic després d’haver-lo contractat. «Tanmateix, no representat pas les cinc parts de la comèdia, sinó solament tres.» Has parlat bellament. Amb tot, en la vida aquestes tres parts són el drama sencer, car determina la fi aquell qui qualque vegada fou certament la causa de la teva composició, alhora que ara és la causa de la teva dissolució. Tu, tanmateix, no ets pas la causa d’una cosa ni de l’altra. Per tant, vés-te’n amb ànim benèvol, car aquell qui t’acomiada també ho fa amb ànim benèvol.
Enquiridió
17 Recorda que ets actor d’un drama que és tal com vol l’autor: si vol que sigui curt, és curt, si vol que sigui llarg, és llarg. Si vol que facis el paper d’un captaire, recorda que has de fer-lo també encertadament, igual com si es tracta de fer el paper d’un coix, d’un magistrat, d’una persona normal. Allò que és propi de tu, en efecte, és fer magníficament el personatge que se t’ha atorgat. El fet d’escollir-lo, nogensmenys, pertany a un altre.
Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira
amb la pau vostra a dintre de l’ull nostre,
què més ens podeu da’ en una altra vida?
Per’xò estic tan gelós dels ulls i el rostre
i el cos que m’heu donat, Senyor, i el cor
que s’hi mou sempre … i temo tant la mort!
Amb quins altres sentits me’l fareu veure,
aquest cel blau damunt de les muntanyes
i el mar immens i el sol que pertot brilla?
Deu-me en aquests sentits l’eterna pau
i no voldré més cel que aquest cel blau.
Aquell que a cap moment li digué “Atura’t”
sinó al mateix que li dugué la mort,
jo no l’entenc, Senyor; jo que voldria
aturar tants moments de cada dia
per fe’ls eterns dins del meu cor!…
O és que aquest “fe’ etern” és ja la mort?
Mes llavores la vida què seria?
Fóra ombra només del temps que passa,
la il·lusió del lluny i de l’aprop
i el compte de lo molt i el poc i el massa,
enganyador, perquè ja tot ho és tot?
Tant se val! Aquest món, sia com sia,
tan divers, tan extens, tan temporal;
aquesta terra, amb tot lo que s’hi cria,
és ma pàtria, Senyor; i no podria
ésser també una pàtria celestial?
Home só i és humana ma mesura
per tot quant puga creure i esperar:
si ma fe i ma esperança aquí s’atura,
me’n fareu una culpa més enllà?
Més enllà veig el cel i les estrelles
i encara allí voldria ser-hi hom:
si heu fet les coses a mos ulls tan belles,
si heu fet mos ulls i mos sentits per elles,
per què aclucà’ls cercant un altre com?
Si per mi com aquest no n’hi haurà cap!
Ja ho sé que sou, Senyor; pro on sou, qui ho sap?
Tot lo que veig se vos assembla en mi …
Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí.
I quan vinga aquella hora de temença
en que s’acluquin aquests ulls humans,
obriu-me’n, Senyo’, uns altres de més grans
per contemplar la vostra faç immensa.
sia’m la mort una major naixença!
Sobre los huesos de los muertos (Hotel de las letras)
Cap Déu omniscient podria suportar tan de dolor
– p 35 | location 531-536 | Added on Thursday, 13 July 2017 13:33:18
Eso pensaba al cantar, pero, en el fondo nunca creí en ningún tipo de distribución personal de la Luz. Ningún Dios se ocupa de eso, ningún contador celestial. Sería difícil que una persona soportara tanto sufrimiento, especialmente para alguien omnisciente, creo que se desintegraría bajo la presión de ese dolor, a menos de que se hubiera pertrechado con anterioridad tras algún mecanismo de defensa, como el ser humano. Sólo una máquina sería capaz de cargar con todo el dolor del mundo. Sólo una maquinaria sencilla, efectiva y justa. Pero como todo tenía que funcionar de manera mecánica, nuestras oraciones eran innecesarias.
M’imagino que surto del meu propi cos
– p 58 | location 876-881 | Added on Friday, 14 July 2017 12:16:10
A veces tengo la impresión de que estoy construida únicamente con los síntomas de enfermedad, de que soy un fantasma hecho de dolor. Cuando no consigo reponerme, imagino que en el estómago, desde el cuello hasta el perineo, tengo una cremallera y que la voy abriendo lentamente, de arriba abajo. Y después saco las manos de las manos, las piernas de las piernas y la cabeza de la cabeza. Que salgo de mi propio cuerpo y éste cae como un montón de ropa vieja. Soy pequeña y delicada, casi transparente. Mi cuerpo es como el de una medusa: blanco, lechoso, fosforescente. Sólo esa fantasía es capaz de proporcionarme cierto alivio. Me ayuda a liberarme también.
No tenim informació sobre el nostre propi cos
– p 72 | location 1103-1113 | Added on Saturday, 15 July 2017 13:57:23
Tengo una teoría. Que nuestro cerebelo no esté conectado apropiada y convenientemente con nuestro cerebro es la mayor pifia de nuestra programación. Fuimos mal diseñados. Deberían sustituirnos por un modelo distinto. Si tuviéramos el cerebelo unido con el cerebro poseeríamos un conocimiento completo sobre nuestra anatomía, sobre aquello que sucede en el interior de nuestro cuerpo. Oh, nos diríamos, ha descendido el nivel de potasio en la sangre. Algo lastima a la tercera vértebra cervical. Hoy no anda muy bien la presión sistólica, hay que salir a hacer ejercicio, con los huevos a la mayonesa de ayer el nivel de colesterol está por encima de lo normal, así que debo cuidar más lo que como. Habitamos el cuerpo, ese equipaje molesto; en realidad no sabemos nada de él y necesitamos emplear diferentes herramientas a fin de conocer sus procesos más sencillos. La última vez que el médico quiso saber qué pasaba en mi estómago me pidió que me hiciera una gastroscopia, lo cual me pareció un escándalo. Tuve que tragarme un tubo muy grueso y sólo entonces, con ayuda de una cámara, el interior de mi estómago se hizo visible. La única herramienta que nos han regalado como premio de consolación, tosca y primitiva, es el dolor. Si existen los ángeles, se estarán partiendo de risa con nosotros: recibieron un cuerpo y no saben nada de él. Se los dieron sin instrucciones de uso.
Imaginant els pensaments dels altres a l’església
– p 199 | location 3048-3065 | Added on Wednesday, 19 July 2017 08:43:56
De vez en cuando me da por entrar en la iglesia y sentarme tranquilamente entre la gente. Siempre me ha gustado el hecho de que la gente se reúna y no deban hablar unos con otros, pues si pudieran hacerlo no tardarían en contarse tonterías o chismes, inventarían historias y presumirían de esto y aquello. Y así se ven obligados a sentarse en hileras, a sumirse en sus pensamientos, a pasar revista a lo sucedido en los últimos tiempos y a imaginar qué puede suceder más adelante. Y de esa forma controlan sus vidas. Al igual que todos los demás, solía sentarme en una banca y sumirme en una especie de duermevela. Pensaba perezosamente, como si los pensamientos llegaran desde fuera de mí misma, desde las cabezas de otras personas, o incluso desde las angelicales cabezas de madera situadas en las proximidades. Siempre imaginaba algo nuevo, diferente de lo que me venía a la cabeza cuando pensaba en casa. Desde ese punto de vista, la iglesia era un buen lugar. A veces tenía la sensación de que allí podía leer los pensamientos de los demás con sólo desearlo. En varias ocasiones me pareció oír los pensamientos de los otros en mi cabeza: «¿Qué haremos con el nuevo papel tapiz en el dormitorio, qué dibujo elegir, es mejor algo completamente liso o con un ligero estampado?». «El dinero en la cuenta tiene un interés muy bajo, otros bancos ofrecen mejores condiciones, el lunes debo ir a examinar qué ofertas tienen y llevar el dinero.» «¿De dónde ha sacado el dinero aquélla?» «¿Cómo se puede permitir todo lo que lleva puesto? Supongo que no comen y todo lo que ganan se lo gastan en modelitos para ella…» «¡Hay que ver lo que ha envejecido ése, cuántas canas! Y pensar que era el hombre más atractivo del pueblo. ¿Y ahora qué? Es una ruina…» «Se lo diré al médico directamente: quiero una baja…» «Jamás, jamás de los jamases aceptaría una cosa así, no voy a permitir que me traten como a un niño…» ¿Y qué tendría que haber de malo en ese tipo de pensamientos? ¿Acaso tengo yo otros? Menos mal que aquel Dios, si es que existía, o incluso si no existía, nos concedía un lugar para pensar con tranquilidad, quizás en eso consiste la oración: pensar en paz, no desear nada, no pedir nada; simplemente poner orden en la propia cabeza. Con eso debería bastar.
Psicologia Afectivitat, emocions, sentiments. l’experiència afectiva Un museu de les emocions
Introducció Origen i dominis Debat, desviacions (fòbies, manies, moda) El que no m’agrada a mi Altres Arts
[en la classificació de l’arbre de Parrot s’incloïa dins la ira:
Disgust ( Disgust ): Revulsion·Contempt·Loathing .
Hi ha una gradació des de l’atracció, la indiferència, la molèstia, fàstic, el disgust, el que repugna, revulsiu, vomitiu, que pot derivar a la fúria, la fugida o la tristesa] [Abans d’estudiar les emocions vaig començar a anotar tot allò que em desagradava i molestava].
Una de les sis emocions bàsiques identificades per Darwin, Ekman o Plutchik, que l’oposa a confiança. (Classificació )
(WK) Hauria evolucionat per reaccionar a amenaces d’infecció. Així, a la majoria de cultures es reacciona amb disgust a
A més del disgust a patògens, hi hauria el disgust sexual, per evitar parelles que serien “costoses” (i és de remarcar que les dones tenen més disgust sexual ja que normalment carreguen més amb les conseqüències de la unió), i el disgust moral, davant comportament que són perjudicials per a la comunitat.
La insula (àrea de Brockman 13, cervell Estudi a partir de lesions i mapes per histologia ) intervé en al reacció al disgust, tant davant l’exposició a un objecte com a l’expressió de fàstic d’altres. Els afectats per la malaltia no reaccionen a les expressions de disgust dels altres, mentre que els afectats per depressió o trastorn obsessiu compulsiu ho són més. Els experiments amb MRI mostren com els prejudicis racials o estètics generen reaccions de disgust a persones d’una altra raça o obeses.
La reacció de disgust davant d’aliment, parella, o membre de la comunitat perjudicial, es pot desviar a fòbies no justificades o imposicions culturals artificials.
Fòbies
Manies, Gust i moda
Les manies personals i els costums socials
L’ocupació incivilitzada de l’espai comú
Cultura i xarxes
Incomoditats
Ball
Manies
Kamo no chomei
Unpleasant things – a great many things cluttering up the area where someone is sitting. A lot of brushes lying on an ink stone. A crowd of Buddhist images in a private worship hall. A large collection of stones and plants in a garden. Too many children and grandchildren in a house. Too much talk when meeting others. A long list of one’s virtuous acts in a supplicatory prayer. Things that are not unpleasant in large amounts are books on a book cart, and rubbish on a rubbish heap.
Literatura
[incloc aquí el “Tropic of Cancer” de Henry Miller, que no té res d’eròtic, mostra uns personatges infeliços i amargats que volen viure per damunt les seves possibilitats i que menyspreen tothom]. Bret Easton Ellis, American Psycho. William Golding, Lord of the Flies. Cormac McCarthy, The Road.
John Waters 101 things i hate
Cinema
Requiem for a Dream (2000). A Clockwork Orange (1971). Se7en (1995).
qe
As You Like It
a
The word is a stage
[II. vii. 139]
All the worl’s a stage,
And all the men and women merely players:
They have their exits and their entrances;
And one man in his time plays many parts,
His acts being seven ages. At first the infant,
Mewing and puking in the nurse’s arms.
And then the whining school-boy, with his satchel
And shining morning face, creeping like snail
Unwillingly to school. And then the lover
Sighing like furnace, with a woeful ballad
Made to his mistress’ eyebrow. Then a soldier,
Full of strange oaths, and bearded like the pard,
Jealous in honour, sudden and quick in quarrel,
Seeking the bubble reputation
Even in the cannon’s mouth. And then the justice,
In fair round belly with good capon lined,
With eyes severe, and beard of formal cut,
Full of wise saws and modern instances,
And so he plays his part. The sixth age shifts
Into the lean and slippered pantaloon
Woth spectacles on nose and pouch on side,
His youthful hose well saved a world too wide
For his shrunk shank; and his big manly voice,
Turning again toward childish treble, pipes
And whistles in his sound. Last scene of all,
That ends this strange eventful history,
Is second childishness and mere oblivion,
Sans teeht, sans eyes, sans taste, sans everything.
dsa
sad
What did Bloom do at the range?
He removed the saucepan to the left hob, rose and carried the iron kettle to the sink in order to tap the current by turning the faucet to let it flow.
Did it flow?
Yes. From Roundwood reservoir in county Wicklow of a cubic capacity of 2400 million gallons, percolating through a subterranean aqueduct of filter mains of single and double pipeage constructed at an initial plant cost of 5 pounds per linear yard by way of the Dargle, Rathdown, Glen of the Downs and Callowhill to the 26 acre reservoir at Stillorgan, a distance of 22 statute miles, and thence, through a system of relieving tanks, by a gradient of 250 feet to the city boundary at Eustace bridge, upper Leeson street, though from prolonged summer drouth and daily supply of 12 1/2 million gallons the water had fallen below the sill of the overflow weir for which reason the borough surveyor and waterworks engineer, Mr Spencer Harty, C. E., on the instructions of the waterworks committee had prohibited the use of municipal water for purposes other than those of consumption (envisaging the possibility of recourse being had to the impotable water of the Grand and Royal canals as in 1893) particularly as the South Dublin Guardians, notwithstanding their ration of 15 gallons per day per pauper supplied through a 6 inch meter, had been convicted of a wastage of 20,000 gallons per night by a reading of their meter on the affirmation of the law agent of the corporation, Mr Ignatius Rice, solicitor, thereby acting to the detriment of another section of the public, selfsupporting taxpayers, solvent, sound.
What in water did Bloom, waterlover, drawer of water, watercarrier, returning to the range, admire?
Its universality: its democratic equality and constancy to its nature in seeking its own level: its vastness in the ocean of Mercator’s projection: its unplumbed profundity in the Sundam trench of the Pacific exceeding 8000 fathoms: the restlessness of its waves and surface particles visiting in turn all points of its seaboard: the independence of its units: the variability of states of sea: its hydrostatic quiescence in calm: its hydrokinetic turgidity in neap and spring tides: its subsidence after devastation: its sterility in the circumpolar icecaps, arctic and antarctic: its climatic and commercial significance: its preponderance of 3 to 1 over the dry land of the globe: its indisputable hegemony extending in square leagues over all the region below the subequatorial tropic of Capricorn: the multisecular stability of its primeval basin: its luteofulvous bed: its capacity to dissolve and hold in solution all soluble substances including millions of tons of the most precious metals: its slow erosions of peninsulas and islands, its persistent formation of homothetic islands, peninsulas and downwardtending promontories: its alluvial deposits: its weight and volume and density: its imperturbability in lagoons and highland tarns: its gradation of colours in the torrid and temperate and frigid zones: its vehicular ramifications in continental lakecontained streams and confluent oceanflowing rivers with their tributaries and transoceanic currents, gulfstream, north and south equatorial courses: its violence in seaquakes, waterspouts, Artesian wells, eruptions, torrents, eddies, freshets, spates, groundswells, watersheds, waterpartings, geysers, cataracts, whirlpools, maelstroms, inundations, deluges, cloudbursts: its vast circumterrestrial ahorizontal curve: its secrecy in springs and latent humidity, revealed by rhabdomantic or hygrometric instruments and exemplified by the well by the hole in the wall at Ashtown gate, saturation of air, distillation of dew: the simplicity of its composition, two constituent parts of hydrogen with one constituent part of oxygen: its healing virtues: its buoyancy in the waters of the Dead Sea: its persevering penetrativeness in runnels, gullies, inadequate dams, leaks on shipboard: its properties for cleansing, quenching thirst and fire, nourishing vegetation: its infallibility as paradigm and paragon: its metamorphoses as vapour, mist, cloud, rain, sleet, snow, hail: its strength in rigid hydrants: its variety of forms in loughs and bays and gulfs and bights and guts and lagoons and atolls and archipelagos and sounds and fjords and minches and tidal estuaries and arms of sea: its solidity in glaciers, icebergs, icefloes: its docility in working hydraulic millwheels, turbines, dynamos, electric power stations, bleachworks, tanneries, scutchmills: its utility in canals, rivers, if navigable, floating and graving docks: its potentiality derivable from harnessed tides or watercourses falling from level to level: its submarine fauna and flora (anacoustic, photophobe), numerically, if not literally, the inhabitants of the globe: its ubiquity as constituting 90 percent of the human body: the noxiousness of its effluvia in lacustrine marshes, pestilential fens, faded flowerwater, stagnant pools in the waning moon.
Cosmic synchronization
But then, in a sense, all poetry is positional: to try to express one’s position in regard to the universe embraced by consciousness, is an immemorial urge. The arms of consciousness reach out and grope, and the longer they are the better. Tentacles, not wings, are Apollo’s natural members. Vivian Bloodmark, a philosophical friend of mine, in later years, used to say that while the scientist sees everything that happens in one point of space, the poet feels everything that happens in one point of time. Lost in thought, he taps his knee with his wandlike pencil, and at the same instant a car (New York license plate) passes along the road, a child bangs the screen door of a neighboring porch, an old man yawns in a misty Turkestan orchard, a granule of cinder-gray sand is rolled by the wind on Venus, a Docteur Jacques Hirsch in Grenoble puts on his reading glasses, and trillions of other such trifles occur—all forming an instantaneous and transparent organism of events, of which the poet (sitting in a lawn chair, at Ithaca, N.Y.) is the nucleus.
That summer I was still far too young to evolve any wealth of “cosmic synchronization” (to quote my philosopher again). But I did discover, at least, that a person hoping to become a poet must have the capacity of thinking of several things at a time. In the course of the languid rambles that accompanied the making of my first poem, I ran into the village schoolmaster, an ardent Socialist, a good man, intensely devoted to my father (I welcome this image again), always with a tight posy of wild flowers, always smiling, always perspiring. While politely discussing with him my father’s sudden journey to town, I registered simultaneously and with equal clarity not only his wilting flowers, his flowing tie and the blackheads on the fleshy volutes of his nostrils, but also the dull little voice of a cuckoo coming from afar, and the flash of a Queen of Spain settling on the road, and the remembered impression of the pictures (enlarged agricultural pests and bearded Russian writers) in the well-aerated classrooms of the village school which I had once or twice visited; and—to continue a tabulation that hardly does justice to the ethereal simplicity of the whole process—the throb of some utterly irrelevant recollection (a pedometer I had lost) was released from a neighboring brain cell, and the savor of the grass stalk I was chewing mingled with the cuckoo’s note and the fritillary’s takeoff, and all the while I was richly, serenely aware of my own manifold awareness.
A “Do Androids Dream of Electric Sheep? ” (1968) P.K. Dick concep un dispositiu, el Penfield Mood Organ, que envia ones que modifiquen el nostre estat d’ànim i es pot programar per endavant. El nom estaria basat en el neuròleg Wilder Penfield.
Un intent de simular-ho per twitter.
L’aplicació Moodrise (Android Iphone) intenta fer el mateix
Extract from Do Androids Dream of Electric Sheep? by Philip K. Dick (1968)
Chapter 1
A merry little surge of electricity piped by automatic alarm from the mood organ beside his bed awakened Rick Deckard. Surprised — it always surprised him to find himself awake without prior notice — he rose from the bed, stood up in his multicolored pajamas, and stretched. Now, in her bed, his wife Iran opened her gray, unmerry eyes, blinked, then groaned and shut her eyes again.
“You set your Penfield too weak”, he said to her. “I’ll reset it and you’ll be awake and — ”
“Keep your hand off my settings.” Her voice held bitter sharpness. “I don’t want to be awake.”
He seated himself beside her, bent over her, and explained softly. “If you set the surge up high enough, you’ll be glad you’re awake; that’s the whole point. At setting C it overcomes the threshold barring consciousness, as it does for me.” Friendlily, because he felt well-disposed toward the world — his setting had been at D — he patted her bare, pale shoulder.
“Get your crude cop’s hand away,” Iran said.
“I’m not a cop.” He felt irritable, now, although he hadn’t dialed for it.
“You’re worse,” his wife said, her eyes still shut. “You’re a murderer hired by the cops.”
“I’ve never killed a human being in my life.” His irritability had risen, now; had become outright hostility.
Iran said, “Just those poor andys.”
“I notice you’ve never had any hesitation as to spending the bounty money I bring home on whatever momentarily attracts your attention.” He rose, strode to the console of his mood organ. “Instead of saving,” he said, “so we could buy a real sheep, to replace that fake electric one upstairs. A mere electric animal, and me earning all that I’ve worked my way up to through the years.” At his console he hesitated between dialing for a thalamic suppressant (which would abolish his mood of rage) or a thalamic stimulant (which would make him irked enough to win the argument).
“If you dial,” Iran said, eyes open and watching, “for greater venom, then I’ll dial the same. I’ll dial the maximum and you’ll see a fight that makes every argument we’ve had up to now seem like nothing. Dial and see; just try me.” She rose swiftly, loped to the console of her own mood organ, stood glaring at him, waiting.
He sighed, defeated by her threat. “I’ll dial what’s on my schedule for today.” Examining the schedule for January 3, 2021, he saw that a businesslike professional attitude was called for. “If I dial by schedule,” he said warily, “will you agree to also?” He waited, canny enough not to commit himself until his wife had agreed to follow suit.
“My schedule for today lists a six-hour self-accusatory depression,” Iran said.
“What? Why did you schedule that?” It defeated the whole purpose of the mood organ. “I didn’t even know you could set it for that,” he said gloomily.
“I was sitting here one afternoon,” Iran said, “and naturally I had turned on Buster Friendly and His Friendly Friends and he was talking about a big news item he’s about to break and then that awful commercial came on, the one I hate; you know, for Mountibank Lead Codpieces. And so for a minute I shut off the sound. And I heard the building, this building; I heard the — ” She gestured.
“Empty apartments,” Rick said. Sometimes he heard them at night when he was supposed to be asleep. And yet, for this day and age a one-half occupied conapt building rated high in the scheme of population density; out in what had been before the war the suburbs one could find buildings entirely empty… or so he had heard. He had let the information remain secondhand; like most people he did not care to experience it directly.
“At that moment,” Iran said, “when I had the TV sound off, I was in a 382 mood; I had just dialed it. So although I heard the emptiness intellectually, I didn’t feel it. My first reaction consisted of being grateful that we could afford a Penfield mood organ. But then I realized how unhealthy it was, sensing the absence of life, not just in this building but everywhere, and not reacting — do you see? I guess you don’t. But that used to be considered a sign of mental illness; they called it ‘absence of appropriate affect.’ So I left the TV sound off and I sat down at my mood organ and I experimented. And I finally found a setting for despair.” Her dark, pert face showed satisfaction, as if she had achieved something of worth. “So I put it on my schedule for twice a month; I think that’s a reasonable amount of time to feel hopeless about everything, about staying here on Earth after everybody who’s smart has emigrated, don’t you think?”
“But a mood like that,” Rick said, “you’re apt to stay in it, not dial your way out. Despair like that, about total reality, is self-perpetuating.”
“I program an automatic resetting for three hours later,” his wife said sleekly. “A 481. Awareness of the manifold possibilities open to me in the future; new hope that — ”
“I know 481,” he interrupted. He had dialed out the combination many times; he relied on it greatly. “Listen,” he said, seating himself on his bed and taking hold of her hands to draw her down beside him, “even with an automatic cutoff it’s dangerous to undergo a depression, any kind. Forget what you’ve scheduled and I’ll forget what I’ve scheduled; we’ll dial a 104 together and both experience it, and then you stay in it while I reset mine for my usual businesslike attitude. That way I’ll want to hop up to the roof and check out the sheep and then head for the office; meanwhile I’ll know you’re not sitting here brooding with no TV.” He released her slim, long fingers, passed through the spacious apartment to the living room, which smelled faintly of last night’s cigarettes. There he bent to turn on the TV.
From the bedroom Iran’s voice came. “I can’t stand TV before breakfast.”
“Dial 888,” Rick said as the set warmed. “The desire to watch TV, no matter what’s on it.”
“I don’t feel like dialing anything at all now,” Iran said.
“Then dial 3,” he said.
“I can’t dial a setting that stimulates my cerebral cortex into wanting to dial! If I don’t want to dial, I don’t want to dial that most of all, because then I will want to dial, and wanting to dial is right now the most alien drive I can imagine; I just want to sit here on the bed and stare at the floor.” Her voice had become sharp with overtones of bleakness as her soul congealed and she ceased to move, as the instinctive, omnipresent film of great weight, of an almost absolute inertia, settled over her.
He turned up the TV sound, and the voice of Buster Friendly boomed out and filled the room. ” — ho ho, folks. Time now for a brief note on today’s weather. The Mongoose satellite reports that fallout will be especially pronounced toward noon and will then taper off, so all you folks who’ll be venturing out — ”
Appearing beside him, her long nightgown trailing wispily, Iran shut off the TV set. “Okay, I give up; I’ll dial. Anything you want me to be; ecstatic sexual bliss — I feel so bad I’ll even endure that. What the hell. What difference does it make?”
“I’ll dial for both of us,” Rick said, and led her back into the bedroom. There, at her console, he dialed 594: pleased acknowledgment of husband’s superior wisdom in all matters. On his own console he dialed for a creative and fresh attitude toward his job, although this he hardly needed; such was his habitual, innate approach without recourse to Penfield artificial brain stimulation.
Chap22.
At the Penfield mood organ, Iran Deckard sat with her right index finger touching the numbered dial. But she did not dial; she felt too listless and ill to want anything: a burden which closed off the future and any possibilities which it might once have contained. If Rick were here, she thought, he’d get me to dial 3 and that way I’d find myself wanting to dial something important, ebullient joy or if not that then possibly an 888, the desire to watch TV no matter what’s on it.
UBIK: Un món on cal pagar per tot, els apartaments, suposo que de lloguer, demanen insertar monedes cada cop que s’obre la porta, la nevera, o per la neteja. Una vida simulada pels que estan en un estat de semivida. La competència entre els psíquis que poden saber què pensen els altres, els precogs i els que els inhibeixen.
Do androids dream of electric sheep. El Penfield Mood organ. Un món gairebé sense animals on tothom va amb la guia Sidney mirant què poden permetre’s. La màquina d’empatia on tots els ciutadans es connecten per sentir el que sent el seu líder i el conjunt de tots (p.449, p.557). El test Voigt-Kampf d’empatia per detectar els androides.
The Stigma of Palmer Eldricht. Translation drugs [ drogues per transportar-se, viure una estona en una realitat virtual] Els món virtuals alternatius compartits on s’accedeix consumint una droga i situant-se en un entorn preparat. PP.Layouts. p.263. Accedir a una altra identitat com en les reencarnacions budistes p.307. Pagar diners per evolucionar artificialment i ser més intel·ligent, e-therapy p.288s. Cap.6 Crear un món alternatiu on viure-hi i poder fer-ne participar a voluntat a un altre, convertint-lo en un malson. Dr.Smile, una maleta que fa de psiquiatre automàtic. p.350 Quan un grup és a punt d’entrar en una hal·lucinació, poden triar l’escenari basant-se en un llibre com Moby Dick, després funny o sad version, després i l’estil serà segons Dalí, Picasso, o Giorgio da Chirico. p.355 “Isn’t a miserable reality better than the most interesting illusion?” p. 418 Al final Palmer Eldricht és més que viure una hal·lucinació controlada per un altre, és un ens que infecta tots els éssers, els fa sentir el que vol i fins i tot. de manera intermitent, els canvia les mans, ulls i mandíbula, com els estigmes de Crist que apareixien en alguns sants.
Llibre X. Els palaus de la memòria
And I come to the fields and spacious palaces of my memory, where are the treasures of innumerable images, brought into it from things of all sorts perceived by the senses. There is stored up, whatsoever besides we think, either by enlarging or diminishing, or any other way varying those things which the sense hath come to; and whatever else hath been committed and laid up, which forgetfulness hath not yet swallowed up and buried. When I enter there, I require what I will to be brought forth, and something instantly comes; others must be longer sought after, which are fetched, as it were, out of some inner receptacle; others rush out in troops, and while one thing is desired and required, they start forth, as who should say, “Is it perchance I?” These I drive away with the hand of my heart, from the face of my remembrance; until what I wish for be unveiled, and appear in sight, out of its secret place. Other things come up readily, in unbroken order, as they are called for; those in front making way for the following; and as they make way, they are hidden from sight, ready to come when I will. All which takes place when I repeat a thing by heart.
Els 10 ballets clàssics: Rússia 1865 – 1917 Marius Pettipa, Europa 193x Nijinski,
MATT SCHIESL FEBRUARY 16, 2011
10 Cinderella
Choreography by Rostislav Zakharov, Music by Sergei Prokofiev
Many different versions of this ballet exist, but the original was performed in 1945, in Moscow, Russia. Prokofiev is one of my favorite composers, with fantastic composing skills, and his Cinderella is no exception. Based on the fairy tale, the ballet is noted for its fantastic score and very humorous tone. The very beginning of the ballet, I think, is one of the most beautiful pieces of music and it’s virtually unknown.9
https://youtu.be/Ww68J0Pi_-o
9 Don Quixote
Choreography By: Marius Petipa, Music By: Ludwig Minkus
Originally Performed in 1869, in Moscow, Russia, this beautiful ballet is based on the book “Don Quixote de la Mancha” by Miguel de Cervantes. The story follows Don Quixote on his quest of chivalry and the slaying of mythical beasts. Originally staged in 4 acts and 8 scenes, it is an immensely charming and fun ballet, with some great music. 8
https://youtu.be/VMOPF4WYYLE
8 The Sleeping Beauty
Choreography by Marius Petipa, Music by: Pyotr Tchaikovsky
No, not the Disney movie, but this beautiful ballet has some of the most beautiful music of all time. Originally performed in 1890, in St Petersburg, Russia, and based on Charles Perraults “La Belle au bois Dormant”, The story tells of Princess Aurora who is cursed to prick her finger on a spinning wheel and sleep for 100 years. This, indeed, comes to pass until she is awoken by a Princes’ kiss. They are married at the end of the ballet. With soaring, beautiful musical numbers, this one jumps onto the list7
7 A Midsummer Nights Dream
Choreographed by Fredrick Ashton, Music By Felix Mendelssohn
The most recent ballet on the list, originally performed in 1962, most of the credit to this ballet actually goes to Balanchine, who put the whole thing together. Mendelssohn didn’t write the music to the ballet knowingly, it was mostly background music to the play version that was reworked into ballet music. The story is obviously based on the play of the same name, by the late great William Shakespeare, and has quickly become one of the most popular American Ballets of all time. 6
https://youtu.be/hzyyvw3YV_I
6 Le Sacre du Printemps (The Rite of Spring)
Choreography by Vaslav Nijinski, Music By Igor Stravinsky
I admit, it took every fiber of my being to not put this one higher (closer to number 1). It is my personal favorite ballet, but I kept it low due to the fact that it is only about 30 minutes in length, but the importance, beauty, and emotion behind this ballet is enormous. It Premiered in Paris, in 1913, and it started a riot. When they went to see the performance, they were not prepared for the…ungrace of it? Being used to soaring melodies of Russian Ballet, audience members were shocked to find gritty harmonies, and less than graceful, and jarring movements. It is much better received by todays audiences. The story is that of a sacrifice of a young girl to the god of spring. She is killing herself through dance.
https://youtu.be/bjX3oAwv_Fs
5 La Bayader (The Temple Dancer)
Choreography by Marius Petipa, Music by Ludwig Minkus
Originally performed in 1877, in St. Petersberg, Russia, this ballet in four acts is considered to be Petipa’s greatest work, by some. The story tells of Nikiya and Solor, who have sworn to be faithful to each other. In his jealousy, the High Brahmin wishes to have Solor the warrior killed, but his plan does not come to pass. Instead, Nikiya is killed by a snake set forth by a man named Rajah, who believes Solor should be with his daughter rather than Nikiya. Solor is about to marry Rajah’s daughter, but the gods, in their anger, kill everybody in the temple. Yes, that was a VERY short version of a rather deep plot line, but nonetheless, it has some of the most celebrated movements (such as the Kingdom of Shades scene) of any ballet.4
https://youtu.be/g-3uM_8Wsjg
4 The Nutcracker
Choreograpy by: Petipa and Ivanov, Music by Pyotr Tchaikovski
This piece was almost universally panned when it premiered, in 1892, in St. Petersberg, but has since grown to be one of the most popular ballets of today, due to its ties with Christmas. Based on E.T.A. Hoffmann’s “The Nutcracker and the Mouse King”, the story tells of a young girl, Clara, who gets shrunk to the size of a mouse, and her beloved nutcracker who goes to war, with other toys, against the evil Mouse King. He is later transformed into a beautiful prince and they go to the kingdom of the Sugar Plum Fairy (Confiturembourg) to rule forever after. With cherished music and wonderful dance, it has become the staple of poplar ballets in the 20th century.3
3 Giselle
Choreography by Coralli and Perot, Music by Adolphe Adam, 1841
One of the most sought after roles of all time for a ballet dancer is the title character in this classic. Based on the poem of Heinrich Heine, it is about a young peasant girl named Giselle, who meets a nobleman dressed as a commoner and falls in love with him, not knowing that he is of noble birth. When another man who loves Giselle, named Hilarion, outs the nobleman, Giselle realises that she cannot be with him, upon which she goes mad and dies of a weak heart. In the second act, when Hilarion goes to grieve at Giselles’ grave, he is greeted by spirits of dead women called Wilis, who throw him into a river and kill him. When the nobleman comes, the Wilis sentence him to death as well, but the spirit of Giselle saves his life, and she then departs at peace to the afterlife. A Ballet filled with emotion and beautiful dance, it is considered a classic among all forms of entertainment.2
2 Romeo and Juliet
Choreography by Leonid Lavrovsky Music by Sergei Prokofiev
Another Ballet based on the works of William Shakespeare, the story is well know. Originally performed in 1938, in Czechoslovakia, it was significantly reworked and revised, and opened anew in 1940, in Leningrad, Russia. This Ballet is considered to be a the epitome of music and movement, and the masterpiece ballet of Prokofiev. This is a ballet that is truly too beautiful to be talked about, but must be seen and heard to be fully understood and loved. The movement, and the music, and the colors, I weep just thinking of it now.1
https://youtu.be/ZB3sd2BAxys
1 Swan Lake
Choreography by Julius Reisinger, Music By Pyotr Tchaikovsky
Premiering in 1877, in Moscow, it was originally titled “The Lake of the Swans” but was shortened to just “Swan Lake” after it was drastically reworked by Marius Petipa and Riccardo Driggo in 1895, and this is how it is known to audiences today. When it first went up it was viewed with harsh criticism, it was believed to be too difficult and unmemorable. However, it has grown to be Tchaikovsky’s masterpiece work, and was also his first ballet. The story is that of Odette, a princess who is cursed by Von Rothbart to become a swan by day, but is human by night. A prince, named Siegfried, sees the swan form of Odette transform into a beautiful woman and falls in love on the spot. They go to a ball together, until morning when she leaves to transform back into her swan alone. The prince looks for her and finds another woman, named Odile (played by the same woman who playes Odette) who looks the twin of the swan queen Odette. This is planned, of course, by Von Rothbart, and when Siegfried falls for Odile, Odette is cursed to be a swan forever. Realizing his mistake Siegfried seeks forgiveness, but Odette is eternally bound to be a swan, so the Prince and the Princess kill themselves and ascend into heaven together. The powerful story is seen by modern day audiences in more ways than just the Opera. An Academy Award movie called “Black Swan” was released in 2010, and it is also the base of the story Shrek, the Disney movie “The Swan Princess”, and many other stories and legends. It is a true masterpiece of ballet, and is always considered one of the, if not the, greatest ballet of all time.
Notables not listed: Paquita, Coppellia (so badly wanted to put it in there), Spartacus, Peter Pan, Anastasia, and Firebird.
JCJ Arxius
Recorregut: Infantesa, Adolescència. Adult1. Adult2. Adult3.
Biblioteca illa deserta. Recursos museu
Contes, Pinotxo, Kasperle, Jim Botón i Lucas el Maquinista, Enid Blyton. Teban Sventon. Contes de fades d’Arthur Rackham. Stevenson La Illa del Tresor. Daniel Defoe Robinson Crusoe. Rebelión en la Granja. Explorant la biblioteca de casa.
Primeres lectures dels clàssics grecs, Juli Verne. Herman Hesse, El Lobo Estepario. Kafka. El llibre del Te. Explorant la biblioteca de casa, CPVE del carrer Gran, CPVE Sarrià sortint d’escola, Nova Biblioteca Lesseps (Enciclopèdia espasa, llibre alemany de manualitats). La llibreria Herder i llibreria Francesa. [majoria de textos en castellà per la dictadura]. Biblioteca de Sant Pau. Universitat amb els discos.
el dia dels trífids john wyndham
Començo a recollir cites. Poesia catalana, policíaques, clàssics grecs de drama i lírica amb cites anotades en paper i després a l’ordinador, Italo Calvino 1. La illa del Tresor llegida a les nenes. Mirant grans llibreries en els viatges a París, Londres o Alemanya. El nom de la rosa.[formació de la biblioteca, compra intensa de llibres] [la sensació de petitesa a la biblioteca de lletres de la universitat]
1988
Michael Ende, Mono. Tolkien, “El senyor dels Anells” (llegit seguit durant una grip amb febre que em feia somniar).
1989
Les set tragèdies de Sòfocles. Jane Austen, Pride and Prejudice. Thomas Hardy, Tess dels Ubervilles. Pèndol de Foucault Umberto Eco. Tom Sharpe, Wilt. M. Ende, Momo. Anne Marie Villefranche, “Placer de amor”. John Le Carré, La casa Rússia.
Compra del Diccionari de filosofia de Ferrater i Mora. Clàssics de filosofia en català [els publicats fins el moment]. Comanda a DOVER [què?]. Llibres de poesia catalana (Carner,Maragall, Verdaguer i Guerau de Liost), de cançons populars catalanes.
1990
Umberto Eco, “El pèndol de Foucault”
1991
Llibres de jardins: Gardenkunst, Paradeisos, 300 jardins de France, i també Edward Hopper, Alvaro Pombo “El metro de platino Iridiado”, Atlas d’història, Enciclopèdia Larousse, Néstor Luján “Una folla jornada” i Panofsky i Saxl “Saturno y la melancolía”.
1992, 1993 no consta
1994
He llegit llibrets de Carpentier, Borges, Baroja, Walden 2 de Skinner, m’he subscrit al National Geographic Magazine, Dinotopia, Bukowski i el Hölderlin de Pierre Bertaux, Caos, “Ideas sobre la Complejidad” de Wagensberg.
1995
El paisatgisme a Catalunya, Iconografia filosòfica. La diversitat de Cavalli-Sforza, Obaba de Bernardo Atxaga, National Geographic, Guia GR11, Hiperió de Hölderlin, Foix i Verdaguer, La Tabla de Flandes, Los hijos del Grial.
1996
Helena Lubienska de Lenval, El Silenci; Jostein Gaardner, El Món de Sofia; Montserrat Roig, Digues que m’estimes; Reverte, La piel del tambor; Miquel de Palol, El jardí dels set crepuscles; Italo Calvino, Si una nit d’hivern un viatger; William Gibson, Neuromancer.
1997
Contes curts de Kapeck, Musil, l’home sense atributs. Conrad, Victoria.
Puny de Déu Forsyte, el Lleó d’Àfrica Mahalouf. Cámara de Gas, El Jurado de Grisham. Llibres natura, El maestro de esgrima de Perez-Reverte. Antologia de Javier Marías.
1998
El quartet d’Alexandria, de Durrell, Memòries d’Adrià de M. Yourcenar, Chronos de Benford, Una antologia de Haikus japonesos, El diari de Nora Gil de Mercè Rius, La Peste de Camus, El corazón de las tinieblas de Conrad, La Veneziana de Nabokov, L’home que calculava de Malba Tahan(N), Mañana en la batalla piensa en mi, de Javier Marías, Ors, Oceanografia del tedi.
1999
Mrs Dalloway de Virginia Woolf. La Bíblia, llibres de l’apocalipsi, Job, Tòbit. Diderot, Jacques le Fataliste. Proust, Du coté de chez Swann. Lorca i Antología de la poesía castellana. Montalban: Carvalho. 7 anys al Tibet; Laura Pérez Esquivel, Como el agua para el chocolate. Harry Potter i la pedra filosofal. La forense Kay Scarpetta.
Lectura del quijote a la Mancha, Shakespeare en bici per Lleida completat en anys posteriors, Proust, Nabokov. Poesia xinesa. [transició a llegir només en català i anglès, en castellà només originals]
2000
El Quijote al viatge a la Mancha, primera vegada que dedico temps en exclusiva a llegir. Proust, À la Recherche du temps perdu. Tabucchi, Sostiene Pereira.
Poesia: Kavafis i Pessoa. Harry Potter 2 i 3, ciència ficció de Ender, el Médico de Noah Gordon, les excel·lents novel·les de la Kay Scarpetta, Christian Jacq. Llibre de vestimenta masculina pel bagul escriptori de viatge de Stravinsky.
2001
Completo “À la recherche du temps perdu” de Proust, La Prisonnière a l’hivern, Albertine Disparue a la primavera i Le temps retrouvé a l’estiu. El monte Ararat de Yamad Kemal i uan antologia de les 1001 nits a propòsit del viatge a Turquia. L’antologia de contes sobre cavalls i la crítica literària de Harod Bloom. Novel·les policíaques de Montalbano, PD James, Mary Higgins. El Harry Potter 4.
2002
Italo Calvino: Les ciutats invisibles. Arundanati Roy: El déu de les coses petites. Quim Monzó: Contes. Franz Kafka: La metamorfosi. T.Harris: Hannibal. Saul Bellow: Ravelstein. Xavier Benguerel: Icaria, Icaria. Stendhal: Le Rouge et le noir. Nabokov: Ada o l’ardor. Tanizaki: Elogio de la sombra. Steiner: Nostalgias del absoluto. Chesterton: Father Brown. Antologia de Haikus.
PDJames: Pecado original, Sabor a muerte. Ann Perry: Los escándalos de Fleet Street. PD James: Sabor a muerte. Forsythe: El manifest negre. Reverte: La Carta Esférica. Chester Himes. Elizabeth George. Donna Leon: Guido Brunetti.
2003
Cites de Sòfocles. Shakespeare (Romeo and Juliet, Richard II, Summer’s Midnight Dream, The merchant of Venice, King John).
Saul Bellow (L’autèntica), Paul Auster (trilogia de NY), contes de Raymond Carver, Sinuhe, Nagib Mahfouz, Guerau de Liost, Artur Schnitzler (Traumvolle, Srta. Elsa), Versions de poesia antiga de Segimon Serrallonga, lectura Haikus, Pere Schlémil, Helen Hanff (84 Charing Cross), Juniziro Tanizaki (la clau), El Incal, Conrad (Nostromo), Celan. Como ver la arquitectura de Bruno Zevi.
Polis (Scarpetta, Camilleri, E. George, Forsythe, Mendell, Sapowski, PD James, Stanislaw Lem),
2004
Shakespeare: Henry IV a la tardor, Henry V el maig, Much Ado about Nothing, El rei Lear, La tempestat, As you like it. Nabokov, Parla memòria, L’encantador, Pnin, Foc Pàl·lid. El Contrabaix de Susskind, Vides d’animals de Coetze. Sebald, Vértigo. Cercas, Soldados de Salamina. Borges, Aleph. Poesia: Benguerel, William Carlos Williams, Ted Hughes. Walt Whitman. Sara Paretski, Bruixes de Terry Pratchet. PD James. John le Carré, el Jardiner Constant, Patrick O’brien. Patricia Highsmith, Tom Ripley. Chandler, la dama del llac. Simenon, l’home que veia passar els trens. El Codi da Vinci. New Yorker. Una edició antiga de “tres anglesos s’esbargeixen”, Catalunya des de l’aire.
2005
Shakespeare: Twelfth night, Juli Cesar, Hamlet. Odes de Píndar. Nabokov: Parla memòria (per segona vegada), Contes. Coetzee Esperant els bàrbars. Poesia xinesa. El somni de les mansions vermelles, Històries del Jutge Dee (Van Gullik). Llibre “Maquinaria pesada”. La Sombra del viento. Petros Markaris. PDJames. Autostopista galàctic, Harry Potter.
2006
Els aforismes de Zurau de Kafka (regal de la Maria). Memòries d’una Geisha. Reprenc la lectura de Shakespeare: Troilus i cressida, Està bé si acaba bé, Mesura per mesura a Londres, Othello a casa, el rei Lear i Macbeth a Santander.
Japó: Botchan de Natsume Soseki, Lord of Musashi de Tanizaki Junichiro, Norwegian Wood de Murakami Haruki.
Policíaques de Mankell, Rayuela de Cortázar. I en literatura americana, Seize the day i Augie March de Saul Bellow, i el Sebastian Knight de Nabokov.
2007
He acabat de llegir totes les obres de Shakespeare, Antony i Cleopatra, Coriolà, Timó d’Atenes, Pericles, Cymbeline, Un Conte d’Hivern, La tempesta, Enric VIII. Dumas, Els tres mosqueters. Tales of Tao Immortal. Yukio Mishima, El rumor del oleaje. .Dickens, Picwick. Hoffman. L’elixir del diable. Chrétien de Troyes, El Graal. Lahiri, Jhumpa, L’intèrpret d’emocions (Índia que viu als USA). Paul Auster, Brooklyn Folies. Nature Girl. Flaubert, Mme Bovary, Flaubert. Salinger, el guardià del camp de sègol. Rabelais, Gargantua i Pantagruel., William Dalrymple, La ciutat dels Djinns . Orhan Pamuk, Rojo..Mahabarata, Narayan. Poesia de Tagore.
McCallsmith, Friends lovers and chocolate. Ian McEwan, Saturday. Margaret Truman, Muder at Union Station. Noll, Ingrid Die Aphotekarin. Connolly mujer cemento, Andreu Martin, Les claus.
Jeff Hoke Museum Lost Wonder. Confessió PLluis.
2008
Kafka America, Grossman, Vida y destino, Kafka, el procés. Joyce, Portrait of the artist as a young man, Ulysses. Luisa Castro, la segunda mujer. Erich Kästner, Emil und die detektive. / Noah Gordon, El celler. Contes de Nete, Frank Schatzing, Contes de Salinger, Der Schneeman. Noveles policíaques en alemany, acabat Tatort, Joyce, Teresa Solana, Crim imperfecte. / Poesia Angel Gonzalez. Els Codexs.
2009
Llull. Llibre de meravelles. Goethe, FAUST (decebedor). Francesc Pujols, Hiparxiologi. Robert Burton, Anatomy of melancholy. BALLARD, Vermilion Sands. Julian Barnes Talking. VilaMatas, el libro asesino. Delibes La sombra del ciprés es alargada. Philipp K Dick. The Three Stygmata of Palmer Eldritch. Roberto Bolaño. Los detective salvajes (que abandono). Cortázar, el perseguidor. Isabel Allende Casa Espiritus. Melville, Bartleby, Narracions curtes, Benito Cereno, Las Encantadas.L’elegància de l’eriçó, Muriel Barbery. Narracions curtes. Policíaques. Perú: policiaca, Fernando Ampuero. Bryce Echenique: Un mundo para Julius. Ernesto Ferrini, La tristeza de los burros. Vargas Llosa: Pantaleon y las Visitadoras.
Poesia: Vicent Andrés Estellés, Coral Romput.
2010
KSP Saturn o la Melanconia. Gènesi, Èxode, Levític. Els Elements, llibre de química. Colonna, El somni de Polífilo. Steiner, 10 raons per a la tristesa del pensament. Sum Eagleman.
Melville, Billy Budd. Karin Michaels, Bibi, una noia del nord. Màrius Torres, Poesia. Ballard Cocaïne Nights. Murakami. Córrer. Jesús Moncada, Camí de Sirga. Ian Rankin. Mccallsmith, 44 Scotland st. Alice Munro.
Rússia: Tchejov, narracions, el nen, Kashtanka. Montserrat Roig, l’agulla daurada. Gogol, Històries de st. Petersburg, Nevsky Prospekt. Pushkin, Narracions.
2011
Tornant de Rússia: Pushkin, Narracions. Boris Akunin, La conspiración de Moscú. Bulgakov, El maestro y la margarita. Antologia de poesia russa, llibret. Contes de Thekhov. Tot Salvat Papasseit i l’antologia de Maragall. Murakami, De què parlo quan parlo de córrer. Els dos Incals. He mirat al balcó el llibre sobre l’Evolució. De Maistre, Voyage Autour de Ma Chambre. James Ellroy, Desierto. Michael Connelly. El psicoanalista. Melville, Moby Dick, m’ha costat temps, l’he acabat a l’estiu.
Assaigs importants: Pogue Harrison, Essay on gardens. Mnemosyne d’Aby Warburg. Steiner, Errata. Herman Hesse. Projecte de llegir la Bíblia, llibre de Job.
[Kindle] [les llibreries han deixat de semblar portes a móns desconeguts, camins a seguir i semblen només habitacions que ja he recorregut i que en general, no m’aportaran gaire. Amb l’excepció de la Britànica, miro més internet i la wikipèdia que no pas consulto la biblioteca]
Burton anatomy of Melancholy, El somni de Polífilo, Gorssman Vida y destino, Lectura de la Divina Comèdia en 3 dies a Barcelona, Les metamorfosis d’Ovidi, alícia en Terra de meravelles. Borges. El Canon Pali.
Tardes llegint poesia xinesa a la terrassa.
Intent de memoritzar poesies. Els quaderns de butxaca
2012
Haurà estat l’any del Kindle i de la subscripció al NewYorker.
Spinoza. Etica. Bloom, Donde está la sabiduría, Alex Ross: The rest is noise. Karen Armstrong: Una historia de Dios. Bíblia: Llibres sapiencials, Isaias, Proverbis. L Foix, diari de 1918.
Kerouac: On the road, The Dharma Bums. Shibumi, Trevanian, L Don Winslow, Satori. Ubik de PKDick. Negra nòrdica. Per Islàndia: sagues i Harold Laxness.
2013
La Divina Comedia. Les Confessions de S. Agustí, manífics llibre X i XI sobre la memòria i el temps. Rousseau, Les reveries du promeneur solitaire.
Rilke. Espriu, cementiri de Sinera. Ariadna al laberint grotesc. Edicions d’Espriu i Ungaretti.
Abraham Verghese, Cutting for Stone. Karel Kapek, l’Any del jardiner. Sackleton, South. McallSmith, The Charming quirks of others. Jaume Cabré, Jo Confesso.China Mieville. La estación de la calle perdido. Yasutaka Tsutsui, conte angoixant. Don winslow, The Loo sanction, The power of the Dog. Scerbarenko. deKok, Assassinats a Amsterdam.
2014
Calvin i Hobbes, obra completa. Textos Pali sobre meditació a Tailàndia. Bree Wilson, Consider the Fork. Malraux, le Musee imaginaire. Poesia de Joan Vinyoli.
2015
Aprendre poesies de memòria a la feina (Thomas Hardy, Pere IV, Maragall). Lydia Davis (narracions curtes i molt depurades), Sándor Márai l’estranya, la gaviota. Roger Pol-Droit 101 experiencias de la vida cotidiana, Joel Dicker Harry Quebert (sobrevalorat). Jordi Cots Moner, La Convenció. Kenko no Chomei. Sant Juan de la Cruz. Nele Neuhaus. Schneeberger must sterben. Truman Capote, Breakfast at Tiffanys. Sergi Pàmies, contes. Trollope The trhree Clerks. Chester Himes, Blind man with a Pistol. Edmund Crispin, mosca dorada. Maj Sjöwall, El hombre que se esfumó. Alex Lemaitre.
2016
Lectures: Kamo no Chomei Hojoki, Kenko Essays on Idleness, Liu Cixin Three Body problem, Lewis Carroll, Alice in Wonderland [lectura per Barcelona], Flannery Oconnor , Italo Calvino. Les ciutats invisibles. I racconti , Robert Galbraith: Cormoran Strike, Neruda i Borges a la Patagònia.
2017
La gran lectura de l’any han estat els contes de Txékhov al llarg del viatge amb la furgo. A més, Natalia Ginzburg Le Piccole Vertu. Italo Svevo, La coscienza di Zeno, decebedor. Olga Tokarczuk, Sobre los huesos de los muertos, molt original. Stanislav. Lem Solaris. Mercè Rodoreda, Mirall Trencat. Sherman Alexie. Golem, Isaac Bashevis Singer.
Samanta Sweblin, Julian Barnes Nothing to be frightened of. Alguns contes de Prudenci Bertrana. Nabokov, Transparent things. Eckart Tolle, El poder del ahora.
Policíaques: Philip Kerr, la trilogia de Berlin. PD James. Jo Nesbo i la sèrie de Harry Hole. Zigmund Miloscevsk,i fiscal Scazi.
2018
Assaig: Dawkins. The Selfish Gene. Epictet i Marc Aureli. Rebecca Solnit, A Field Guide to Getting Lost, Wanderlust. Camus, L’Étranger, Le mythe de Sysiphe, La Peste. jlBadal: les coses que realment han vist aquests ulls inexistents. Hawking a Brief History of Time. John Gray. The silence of animals.
Georges Perec: La Vie Mode d’Emploi. Benjamin Black i PD James amb la sèrie Dalgliesh. Alexander McCallSmith, The Sunday Philosophy series. Saramago, el Evangelio según Jesucristo.
Auden. Baudelaire, Les Fleurs du Mal. Josep Palau i Fabre, poesia. Wallace Stevens.
2019
Auden i Poesia Xinesa. Il Danubio, Claudio Magris.
À rebours, Huysman. Atlas Shrugged, Ayn Rand. Elena Ferrante. Israel: Batya Gur, Daniel Silva, Gabriel Allon.
2020
Poesia a la terrassa: Auden i Hölderlin. Lucreci, De la Natura. Steiner, The Poetry of thought. Douglas Adams Hitchhiker’s guide galaxy. Station eleven, Emily st Mandel. Conversations, Sally Rooney. A wrinkle in time, Madeleina l’Engle. Bend Sinister, Sebastian Knight Nobokov. Novel·les policíaques i de la cua de palla.
2021
Novel·les de la cua de palla. Policíaque, amb tot John Le Carré. P.K.Dick Ubik. Do androids dream of Electric sheep.Palmer Eldricht. The man in the high castle.Robert Walser Der Spaziergang. Susanna Clarke, Piranesi. Virginia Woolf, Mrs Dalloway. John Waters: 101 things I hate. Poesia: Hölderlin, Rilke. Assaig: Tristan Gooley. How to read Water. Sun Tzu, l’art de la guerra. Darwin Wallace, la lluita per la vida. Cavalli-Sforza, Qui som, història de la diversitat humana. Horace Walpole, El arte de los jardines modernos.
2022
Dostoievsky Karamàzov. Murakami, Balla balla balla, Wind-Up Bird, 1q84. Ha Jin, la Espera. Oliver Sacks, Musicophilia, Tales of Music and the Brain. J.E. Gardiner. Bach, music in the castle of heaven. Julian Barnes, The Man in the red coat. Dovlátov, La maleta. Philip Roth, Goodbye Columbus. Edmund Burke, A philosophical Inquiry into the origin of our ideas of the Sublime and Beautiful. Marcel Danesi, Semiotics. Kashuo Ishiguro. Klara and the Sun. Les mil i una nits. Marco Polo, Il Milione.
Sonets Orfeu al sofà. Jazz Life. Infografia. Terrassa, Poesia Xinesa. Virgili, Bucòliques.
MccallSmith The World according to Bertie, The unbearable lightness of scones, The importance of being Seven, Bertie Plays the Blues. Becky Chambers, A Closed and Common Orbit, A long way to a young, angry planet. Lindsey Davis, Marco Didio Falco 1, 2, 3. Jeff Hoke. Leaping through life
2023
Cormac Mccarthy, The Passenger, Stella Maris. Nabokov, Insomniac dreams. Annie Ernaux, Passion Simple. Zeina Abirached, El piano Oriental. Kurt Vonnegut, Slaughterhouse five. Cortázar, La vuelta al día en 80 mundos. Fred Uhlman, L’amic retrobat. Quincey, Confessions of an english opium-eater.
Alexander McCallSmith. Bertie’s guide to life and mothers, The revolving Door of Life, The Comfort of Saturdays, The forgotten affairs of youth. Dror Mishani, Tres. Donna Tart, The Secret History. Martin Cruz Smith, Estrella Roja, Red Square. Thomas Harris. Silence of the Lambs, Thomas Harris, Hannibal. Marlon James, Black Leopard, Red Wolf.
Virgili, Geòrgiques, com un calendari del pagès. Horaci, odes i èpodes. Poesia xinesa.
Aldous Huxley, Doors of Perception. Hegel, la Raó en la història. Tibetan Book of the dead. Kathryn Schluz, Lost and Found. Schrödinger, What is Life, Mente y materia. Baghavad Gita.
2024
Robert Galbraith, The Running Grave. Empar Moliné. Benvolguda. Richard Osman, The Thursday Murder Club, The Bullet that missed. Ruth Galloway, Dying Fall. Alex Michaelides, Les donzelles, The Silent Patient. Dashiell Hammet, Red Harvest. Neal Stephenson, Snow Crash. Chris Offut, Country Dark. Sophie Kinsella, Undomestic Goddess. Percival Everett, The Trees. Thomas Pynchon, Vici inherent. Markus Sakey. Brilliance. Sara Paretsky, Indemnity Only, Windy City Blues, Killing orders, Deadlock.
Yoko Ogawa, Le musée du silence, La policía de la memoria. Vasco Pratolini Cronaca dei Poveri Amanti. La Bruyère, les Caractères. Manuel Mújica Laínez, Bomarzo. Capote, Breakfast a Tiffany’s. Elizabeth von Arnim, Vera. Georges Perec, La boutique obscure, 124 dreams. Upton Sinclair The Jungle. Henry Miller, Tropic of Cancer. Haruki Murakami, A la caça de l’ovella.
Llibre egipci dels morts. Salvador Dalí, The Secret Life of. Athenaeus of Naucratis, El Banquet dels erudits.
Al-Mutanabi, poesia. Lev Rubinstein, Here I am. Poesia Xinesa: Marià Manent, Com l’Aire daurat. Antologia de Tony Barnstone. Antologia de Guojian Chen. Antologia de DuFu. He transcrit la selecció de les lectures i n’he incorporat algunes al museu.
[provisional]
[ El que més m’ha agradat, el que m enduria a l hospital, la guia de lectura que llegaria tim. La meva selecció d’un prestatge: Italo Calvino, Chejov, Nabokov]
Vassily Grossman: Vida y destino
Ovidi: Les metamorfosis
Bill Watterson: Calvin
El llibre de fades
El maravilloso viaje del doctor Acorta
El libre del Te
Nabokov: Ada, Speak memory
Borges
Pere IV: Tirallonga dels monosíl·labs
Maragall: Cant Espiritual
Thomas Hardy: Afterwards
Brenda Shaugnessy: I have a time machine
Els llibres que valoro com a objecte:
32c Les meves cites | 422 Poetes i poesies | els llibrets, . Edicions de butxaca la llibreria,] biblioteques meves i del món.
[esborrany el que he fet i el que he anat descobrint a cada etapa]
V40 Infantesa: postals del pare, reproducció Van Gogh menjador, llibres [pare: subirachs, tàpies, Van gogh, Paul Klee]
V40 Adolescència: visites a algunes exposicions, adolescència, exposició? Escola l’ARC, intents dibuix meu, obres fetes a Alemanya, intents escultura Ytong, [mondrian, kandinsky, els impressionistes]
Assisteixo a algunes classes a l’acadèmia Sant Jordi amb Muñoz i Maria. Inicis fotografia en B/N Banyoles i facultat.
Adult 1 Castellar. Posters a casa. Viatges París, Itàlia, exposició Miró, Antonio López, paisatgistes holandesos, el romànic de Pisa. Escher. Exercicis de dibuix i ombres. Intents de retrats de les filles. Exlibris. Escultures de les filles. Làmpara nau espacial estil Chris Burden.
Fotografia de casa. Diapositives. Vídeos i muntatges.
1987:Zaragoza Museu Gargallo. Museu Camon Aznar. Madrid: El Prado
El romànic de Pisa, de magnitud diferent a les humils esglésies de la vall de Bohí, amb el Battistero, Duomo i Campanile. La Cappella dei Pazzi a Firenze. Giotto, Cimabue, Fra Angelico.
1988-1989:–
1990: Natures mortes a l’aquarel·la, estrena de la capsa de camp de Windsor & Newton. (Projecte d’armari palau com una façana renaixentista). Còpia d’un gravat de Canaletto.
1991: Primer camí de taula com a avet que la mare va brodar i vam estrenar per Nadal. Una sessió de fotos nus. He tallat una cara de fusta pel majordom
1992: Flors pel camí de taula de primavera. Fulles de roure a la barbacoa. Intent de copiar dibuixos d’Ingres.
1993: Esborrany per un mural a la porta del garatge. Aquarel·les ( he començat l’aquarel·la amb roses, el llimoner del pati, un paisatge de Can Santpere i una vista de Solius. Retrats a llapis de les nenes de casa.
1994: Proves amb aquarel·la, esbossos a les nenes, comprat i provat el pastel. Sortides a dibuixar la Mola.
1995: Esbós de Teresa al piano, retrats, aquarel·les de Sant Llorenç, Montpeller, Gelida, Comarruga, retrat nenes gran format, retrat Pilar, esbós platja. M’he comprat una corbata d’Escher.
1996: Dibuix per brodar un camí de taula d’espigues, catalogar dibuixos, figuretes de fang pel pessebre, esbossos amb llapis miniatura, inici bodegó a l’oli.
1997: Dibuix gran al carbonet de les nenes a Solius. Projecte de ceràmiques domino per la Mercè Rius, paraula persona en molts idiomes; camí de taula estiu acabat; PROJECTE retrats vídeo
1998 Aquarel·les dels viatges, escultures dels caps de la Teresa i la Maria. Camins de taula que brodarà la mare. La làmpada nau. (vídeo 2016 Lampada nau espacial.) vídeo: Escultures
1999: Nou ex-libris, aquarel·les a les sortides.
2000-2015
Interès per Poussin, Lorraine. Viatges a Egipte, Grècia, Xina i Japó. Recorregut mental per les sales del KHM de Viena. Dibuixos a les reunions de feina.
2000-2001: Dibuixos CR24
2002: Maqueta Gaudí per missió. Nous dibuixos Tanzània.
2003: He copiat dibuixos de Dürer, practicat arbres. També he canviat sovint el quadre que tinc a l’habitació. Una nadala per internet. Aquarel·les al Tour del Montblanc. Dibuix 2003
2004: Nadala foto dels bancs. Proves dibuix contemplació.
2005: Una sessió de sumi-e a tinta al viatge a Xina. Nadala dibuix tinta xina. Projecte tangram3 de bonsais que farà la Mercè Rius. Dibuix contemplació.
2006: Nadala finestra que s’obre a un paisatge. Dibuix Aquarel·les al Camino.
2007: Nadala targetes mosaic Ebre. Retrats dels pares a partir d’una foto. Preparatius dibuix contemplació de l’univers. Models del Lost Wonder. Dibuix
2008-2015
feina: viatges a Madrid, visites al Prado, Thyssen i Sofia
Primeres guies de museus, experiència d’anar-hi amb música.
Grans dibuixos: sol en l’univers, contemplant el món,
Sketchcrawls
2008: Nadala plànol i gomets de fotos.Quadre de la contemplació del món. Aquarel·la. dibuix 2008
2009: Nadala mosaic de fotos Perú. Aquarel·les Montserrat i altres. Il·lustracions dels posts. Dibuix de solitud enmig l’univers i contemplació del món. (galeria).
2010: Nadala llibret Rússia
2011: Nadala siluetes de la família
2012: Nadala pessebre lletres
2013: Fotos de la vida quotidiana i brots de la terrassa amb fons negre. Timelapse. Muntatge de la banda sonora dels pares per celebrar els seus 85 anys. Aquarel·les de sortides, Sketchcrawl de Sant Andreu, el Ficomic a Montjuic. Nadala llibret Espriu
2014: Aquarel·les als viatges. Sketchcrawls de gener i a l’estiu. Nadala calendari d’advent tirallonga monosíl·labs.
2015: Aquarel·les als viatges. Fotos zenitals amb el trípode. Nadala amb espelma a dins.
2016-2027
Museus als viatges. Fotografia i arxiu d’obres d’art als museus. Pàgines dedicades a artistes a Museu?! Dibuixos a la pissarra. Vídeos.
2016: Dibuixos als viatges. Nadala sobre Origami.
2017: Il·lustracions per la nova web i targeta no-business de Vida Contemplativa. Nadala calendari del Pagès.
2018: He fet una aquarel·la de les naus del carrer, com un Hopper del Poblenou. He passat força estones dibuixant retrats i esbossos per les imatges del web i la tarja personal. Dibuixos a la pissarra. Dibuix. Nadala postals de Chartres.
2019: Núvols al dormitori. Vídeos contemplatius. Dibuix. Nadala Receptes de galetes de Nadal, la mare.
2020: Muntar vídeos “la nau” i “la cuina” amb banda sonora (LMMS, teclat midi i trompeta). Dibuixos del dormitori, cuina i jo mateix com a l’home de Vitrubi de Leonardo. Fotos dels espais de casa on hi apareixo diverses vegades. Dibuix . Nadala mascareta Covid.
2021: Algun dibuix als viatges, il·lustracions pel museu. Taula amb núvols. Vídeo de la roba. Nadala recorregut Sant Martí. Dibuix 2021
2022: Dibuix: Abocador de gener a juny, Dibuix ballarins de blues. Dibuix família a la pissarra. Contes Albert i Jofre. Nadala 2022. Figuretes pessebre. (Dibuix 2022)
2023: Aquarel·la Banyoles. Iris a la pissarra. Dibuix dels néts. Dibuix del cap i Nadala. Vídeo autocar. Dibuix
2024: Dibuix dels néts. Sortides a dibuixar amb Hanna. Il·lustració Tralfamadore. Jardins alternatius per la terrassa. Travessa. Dibuixos de contemplació: Hèrcules Farnese, Corredors. Nadala. Nou projecte Jantar Mantar pel solar. Solius reimaginat (sh3d). Dibuix
William Byrd
William Byrd 1543 1623
Madrigals and Songs
Thomas Morley
John Dowland
provaplaylist ds audio
“El mundo atribuye sus infortunios a las conspiraciones y maquinaciones de grandes malvados. Entiendo que se subestima la estupidez.”
Fuente: Breve diccionario del argentino exquisito, 1978.
https://en.wikipedia.org/wiki/Natural_History_(Pliny)
http://www.gutenberg.org/ebooks/57493
There are about 200 extant manuscripts, but the best of the more ancient manuscripts, that at Bamberg State Library, contains only books XXXII–X.
1469 Imprès a Venècia.
|
|
SCHELER, MAX,
Quina coincidència afortunada, quan en aquest món el qui té bona voluntat obté algun èxit i més encara si assoleix el que anomenem “grandesa històrica”, és a dir, efectivitat i vigència en la història! Rars i breus són els períodes on la cultura floreix en la història de la humanitat. Rar i breu és el bell en la seva delicadesa i vulnerabilitat.
Welch seltener Glücksfall, wenn in dieser Welt der sittlich Gutwillige und Gutgesinnte auch Erfolg hat – das erreicht, was wir »historische Größe« nennen, d. h. erhebliche Wirkmacht auf die Geschichte. Kurz und selten sind die Blüteperioden der Kultur in der menschlichen Geschichte. Kurz und selten das Schöne in seiner Zartheit und Verletzlichkeit.
Short-lived and rare are the flowering periods of culture in human history. Short-lived and rare is beauty in its tenderness and vulnerability.
Die Stellung des Menschen Im Kosmos
Mensch als Industrie Palast
Du côté de chez Swann
La reconstrucció del jo en despertar
À l’ombre des jeunes filles en fleurs
Le côté de Guermantes I i II
Sodome et Gomorrhe
La Prisonnière
Despertar
Longtemps, je me suis couché de bonne heure. Parfois, à peine ma bougie éteinte, mes yeux se fermaient si vite que je n’avais pas le temps de me dire: “je m’endors.”
[…]
Mais il suffisait que, dans mon lit même, mon sommeil fût profond et détendit entièrement mon esprit; alors celui-ci lâchait le plan du lieu où je m’étais endormi et, quand je m’éveillais au milieu de la nuit, comme j’ignorais où je me trouvais, je ne savais même pas au premier instant qui j’étais; j’avais seulement dans sa simplicité première le sentiment de l’existence comme il peut frémir au fond d’un animal; j’étais plus dénué que l’homme des cavernes; mais alors le souvenir –non encore du lieu où j’étais, mais de quelques-uns de ceux que j’avais habités et où j’aurais pu être- venait à moi comme un secours d’en haut pour me tirer du néant d’où je n’aurais pu sortir tout seul; je passais en une seconde par-dessus des siècles de civilisation, et l’image confusément entrevue de lampes à pétrole, puis de chemises à col rabattu, recomposait peu à peu les traits originaux de mon moi.
Mais un médecin de l’âme qui m’eût visité eût trouvé que pour le reste, mon chagrin lui-même allait mieux. Sans doute en moi, comme j’étais un homme, un de ces êtres amphibies qui sont simultanément plongés dans le passé et dans la réalité actuelle, il existait toujours une contradiction entre le souvenir vivant d’Albertine et la connaissance que j’avais de sa mort.
Si l’idée de la mort dans ce temps-là m’avait, on l’a vu, assombri l’amour, depuis longtemps déjà le souvenir de l’amour m’aidait à ne pas craindre la mort. Car je comprenais que mourir n’était pas quelque chose de nouveau, mais qu’au contraire, depuis mon enfance j’étais déjà mort bien des fois. Pour prendre la période la moins ancienne, n’avais-je pas tenu à Albertine plus qu’à ma vie? Pouvais-je alors concevoir ma personne sans qu’y continuât mon amour pour elle? Or je ne l’aimais plus, j’étais, on plus l’être qui l’aimait, mais un être différent qui en l’aimait pas, j’avais cessé de l’aimer quand j’étais devenu un autre. Or je ne souffrais pas d’être devenu cet autre, de ne plus aimer Albertine; et certes ne plus avoir un jour mon corps ne pouvait me paraître en aucune façon quelque chose d’aussi triste que m’avait paru jadis de ne plus aimer un jour Albertine.
[p. 257]
La vraie vie, la vie enfin découverte et éclaircie, la seule vie par conséquent réellement vécue, c’est la littérature; cette vie qui, en un sens, habite à chaque instant chez tous les hommes aussi bien que chez l’artiste. Mais ils ne la voient pas, parce qu’ils ne cherchent pas à l’éclaircir. Et ainsi leur passé est encombré d’innombrables clichés qui restent inutiles parce que l’intelligence ne les a pas “développés”. Notre vie, et aussi la vie des autres; car le style pour l’écrivain, aussi bien que la couleur pour le peintre, est une question non de technique mais de vision. Il est la révélation, qui serait impossible par des moyens directs et conscients, de la différence qualitative qu’il y a dans la façon dont nous apparaît le monde, différence qui, s’il n’y avait pas l’art, resterait le secret éternel de chacun. Par l’art seulement nous pouvons sortir de nous, savoir ce que voit un autre de cet univers qui n’est pas le même que le nôtre, et dont les paysages nous seraient restés aussi inconnus que ceux qu’il peut y avoir dans la lune.
La vida de debó és l’elaboració de la sensació, no pas l’abstracció ni la posició
[p. 258]
Ce travail de l’artiste, de chercher à apercevoir sous de la matière, sous de l’expérience, sous des mots quelque chose différent, c’est exactement le travail inverse de celui que, à chaque minute, quand nous vivons détourné de nous-même, l’amour-propre, la passion, l’intelligence, et l’habitude aussi accomplissent en nous, quand elles amassent au-dessus de nos impressions vraies, pour nous les cacher entièrement, les nomenclatures, les buts pratiques que nous appelons faussement la vie. En somme, cet art si compliqué est justement le seul art vivant. Seul il exprime pour les autres et nous fait voir à nous-même notre propre vie, cette vie qui ne peut pas s’”observer”, dont les apparences qu’on observe ont besoin d’être traduites et souvent lues à rebours et péniblement déchiffrées. Ce travail qu’avaient fait notre amour-propre, notre passion, notre esprit d’imitation, notre intelligence abstraite, nos habitudes, c’est ce travail que l’art défera, c’est la marche en sens contraire, le retour aux profondeurs où ce qui a existé réellement gît inconnu de nous, qu’il nous fera suivre. ET sans doute c’était une grande tentation que de recréer la vraie vie, de rajeunir les impressions. Mais il fallait du courage de tout genre, et même sentimental. Car c’était avant tout abroger ses plus chères illusions, cesser de croire a l’objectivité de ce qu’on a élaboré soi-même, et, au lieu de se bercer une centième fois de ces mots: “Elle était bien gentille”, lire au travers: “J’avais du plaisir à l’embrasser”.
Les impressions afloren pel dolor [o la nostàlgia]
[p. 259]
[…] (car, si peu que notre vie doive durer, ce n’est que pendent que nous souffrons que nos pensées, en quelque sorte agitées de mouvements perpétuels et changeants, font monter comme dans une tempête, à un niveau d’où nous pouvons la voir, toute cette immensité réglée par des lois, sur laquelle, postés à une fenêtre mal placée, nous n’avons pas vue, car le calme du bonheur la laisse unie et à un niveau trop bas; peut-être seulement pour quelques grands génies ce mouvement existe-t-il constamment sans qu’il y ait besoin pour eux des agitations de la douleur; encore n’est-il pas certain, quand nous contemplons l’ample et régulier développement de leurs oeuvres joyeuses, que nous ne soyons trop portés à supposer d’après la joie de l’oeuvre celle de la vie, qui a peut-être été au contraire constamment douloureuse)
[… p. 261 nota]
Chaque personne qui nous fait souffrir peut être rattachée par nous à une divinité dont elle n’est qu’un reflet fragmentaire et le dernier degré, divinité (idée) dont la contemplation nous donne aussitôt de la joie au lieu de la peine que nous avions. Tout l’art de vivre, c’est de ne nous servir de personnes qui nous font souffrir que comme d’un degré permettant d’accéder à leur forme divine et de peupler ainsi joyeusement notre vie de divinités.
La realitat, expressada després del silenci
[p. 260]
Et quand nous aurons atteint la réalité, pour l’exprimer, pour la conserver nous écarterons ce qui est différent d’elle et que ne cesse de nous apporter la vitesse acquise de l’habitude. Plus que tout j’écarterais ces paroles que les lèvres plutôt que l’esprit choisissent, ces paroles pleines d’humour, comme on ne dit dans la conversation, et qu’après une longue conversation avec les autres on continue à s’adresser facticement à soi-même et qui nous remplissent l’esprit de mensonges, ces paroles toutes physiques qu’accompagne chez l’écrivain qui s’abaisse à les transcrire le petit sourire, la petite grimace qui altère à tout moment, par exemple, la phrase parlée d’un Sainte-Beuve, tandis que les vrais livres doivent être les enfants non du grand jour et de la causerie mais de l’obscurité et du silence. Et comme l’art recompose exactement la vie, autour des vérités qu’on a atteintes en soi-même flottera toujours une atmosphère de poésie, la douceur d’un mystère qui n’est que le vestige de la pénombre que nous avons dû traverser, l’indication, marquée exactement comme par un altimètre, de la profondeur d’une oeuvre.
Infelicitat qui inspira
[p. 270]
Car les bonheur seul est salutaire pour le corps, mais c’est le chagrin qui développe les forces de l’esprit. D’ailleurs, ne nous découvrît-il pas à chaque fois une loi, qu’il n’en serait pas moins indispensable pour nous remettre chaque fois dans la vérité, nous forcer à prendre les choses au sérieux, arrachant chaque fois les mauvaises herbes de l’habitude, du scepticisme, de la légèreté, de l’indifférence.
[…]
Ces réflexions me faisaient trouver un sens plus fort et plus exact à la vérité que j’ai souvent pressentie, notamment quand Mme de Cambremer se demandait comment je pouvais délaisser pour Albertine un homme remarquable comme Elstir. Même au point de vue intellectuel je sentais qu’elle avait tort, mais je ne savais pas ce qu’elle méconnaissait: c’était les leçons avec lesquelles on fait son apprentissage d’homme de lettres. La valeur objective des arts est peu de chose en cela; ce qu’il s’agit de faire sortir, d’amener à la lumière, ce sont nos sentiments, nos passions, c’est-à-dire les passions, les sentiments de tous. Une femme dont nous avons besoin, qui nous fait souffrir, tire de nous des séries de sentiments autrement profonds, autrement vitaux, qu’un homme supérieur qui nous intéresse.
[…272]
Quant au bonheur, il n’a presque qu’en seule utilité, rendre le malheur possible. Il faut que dans le bonheur nous formions des liens bien doux et bien forts de confiance et d’attachement pour que leur rupture nous cause le déchirement si précieux qui s’appelle le malheur. Si l’on n’avait pas été heureux, ne fût-ce que par l’espérance, les malheurs seraient sans cruauté et par conséquent sans fruit.
Et plus qu’au peintre, à l’écrivain, pour obtenir du volume et de la consistance, de la généralité, de la réalité littéraire, comme il lui faut beaucoup d’églises vues pour en peindre une seule, il lui faut aussi beaucoup d’êtres pour un seul sentiment. Car si l’art est long et la vie courte, les sentiments qu’elle doit peindre ne sont pas beaucoup plus longs. (nota: ce sont nos passions qui esquissent nos livres, le repos d’intervalle qui les écrit.)
[… p. 273]
L’imagination, la pensée peuvent être des machines admirables en soi, mais elles peuvent être inertes. La souffrance alors les met en marche.
Hi ha tres reculls
Vinayapitaka: o La disciplina monàstica és un compendi de regles acompanyades d’anècdotes (històriques o ad hoc) en les quals es narra quan, on i com el Buda Gotama va decretar una o altra de les més de dues-centes regles del codi monàstic theravada.
Suttapitaka: el cistell de la instrucció, amb cinc col·leccions de discursos. Aquí hi ha el Samaññaphala i el Satipatthana.
Abhidhammapitaka: És el Cistell dels texts superiors, un compendi en què s’aborden els principis doctrinals dels altres dos pitaka, però reorganitzats de tal manera que permeten estudiar en profunditat la natura de la ment i de la matèria.
Samaññaphal Sutta
( Samaññaphala Sutta ) Un rei pregunta a ascetes budistes quins són els beneficis de la contemplació, els quatre nivells de dhayana o meditació.
Com és un monjo amb pau d’esperit?
And how, great king, is a monk endowed with mindfulness and clear comprehension? Here, a monk acts with mindfulness and clear comprehension when walking backwards and forwards, in looking ahead or behind, when bending and stretching, in wearing his outer and inner robe and carrying his bowl, when eating and drinking, chewing and swallowing, when defecating and urinating, when walking, standing, sitting, falling asleep, waking up, talking and keeping silent. In this way, a monk is endowed with mindfulness and clear comprehension. ‘And how, great king, is a monk content? Here, a monk is content with his robe to cover his body and his almsfood to fill his stomach. Wherever he goes he takes just these with him, just as a bird carries his wings as his only burden when he goes into flight. In this way, wherever a monk goes, he is content with his robe to cover his body and his almsfood to fill his stomach and takes just these with him. ‘In this way, great king, a monk is content.
The four foundations of mindfulness – the Satipatthana-Sutta
It is sometimes said that it is in those words least susceptible to translation that the life of any tradition may be found. This is certainly true of the word sati, now always translated as mindfulness. The word derives from the root for ‘memory’ (Skst smrti) though this does not quite accommodate all its shades of meaning, which is more an ‘attentiveness directed towards the present’.1 Mindfulness is that quality that characterizes the mind that is alert, awake and free from befuddlement.
==========T
To be mindful is to be steady and awake: one sutta compares sati to the gatekeeper of a citadel who ‘refuses entrance to those unknown, but admits those he knows, for the protection of those inside’ (A IV 110).
These are the body, the feelings, the mind and dhammas.
1 Body: (a) the first four of the sixteen stages of mindfulness of breathing, (b) mindfulness and clear comprehension in the four postures, (c) mindfulness and clear comprehension in all bodily activities, (d) the thirty-one parts of the body, (e) the four elements, (f) the asubha contemplations. 2 Feeling (vedana). 3 Mind (citta). 4 Dhammas: (a) the five hindrances, (b) five groups of clinging (khandhas), (c) the six sense bases, internal and external,12 (d) the seven factors of enlightenment, (e) the four noble truths (not elaborated in the shorter version reproduced here), (f) the eightfold path (not included in shorter version).
==========
Much of the sutta is devoted to body mindfulness and includes a number of practices involving being aware of what the body is doing at any moment: the contact of the feet on the ground, the air on the face, the manner in which one is walking and all the impressions that meet the senses all come under this. The movement of the breath in and out of the body is also a subject for mindfulness.
==========
You have to be aware of what state your body is in. Is it upright, balanced, relaxed and tranquil? Or is it falling about, unbalanced, slack and loose?
The second foundation of mindfulness is what is being felt – whether pleasant, neutral or unpleasant. The third foundation of mindfulness is awareness of the tenor of the mind – knowing whether the mind is, for instance, confused, full of hatred, or constricted.
la consciència del dhamma
The fourth foundation of mindfulness is that of dhamma or dhammas. Also one of the most difficult words in the canon to translate, this term is found as a recollection practice where, in the singular, it refers specifically to the teaching. As the fourth foundation of mindfulness here it applies to ‘things as they are’, or ‘phenomena’.13
– Highlight on Page 148 | Loc. 2260-63 | Added on Thursday, April 24, 2014, 12:39 AM
Particular mention, however, should be made of mindful walking practice, based upon this sutta, the usual way of complementing and balancing the sitting practice, particularly on extended meditation courses. This is mentioned elsewhere in the canon and is recommended, for instance, to Moggallana as a means of combating sleepiness. A walking place (cakkamana) is often specially designated outside Buddhist temples.
– Highlight on Page 150 | Loc. 2300-2303 | Added on Thursday, April 24, 2014, 01:58 AM
Here, monks, a monk goes to a forest, or the roots of a tree or an empty place and sits, folding his legs in a cross-legged position, making his body straight and sets up mindfulness in front of him. Mindful, he breathes in; mindful, he breathes out. As he breathes in a long breath, he knows, “I am breathing in a long breath”, or, as he breathes out a long breath, he knows, “I am breathing out a long breath”.
===
‘And again, monks, a monk, when walking, knows, “I am walking”; when standing he knows, “I am standing”; when sitting he knows, “I am sitting”; when lying down he knows, “I am lying down”; or, however his body is disposed, he knows it. ‘In this way he practises, contemplating the body in the body internally, externally and both internally and externally. . . In this way too, monks, a monk practises contemplating the body in the body.
==========
‘And again, monks, a monk acts with clear comprehension when going backwards and forwards. He acts with clear comprehension when looking ahead or behind, when bending and stretching, in wearing his robes and carrying his bowl, when eating and drinking, chewing and swallowing, when defecating and urinating, when walking, standing, sitting, falling asleep, waking up, talking and keeping silent.
– Highlight on Page 152 | Loc. 2323-30 | Added on Thursday, April 24, 2014, 02:01 AM
‘And again, monks, a monk takes stock of the body upwards, from the soles of the feet and downwards, from the tips of the hair, bounded by skin, as full of many kinds of impurity, in this way: “In this body there are hairs of the head, hairs on the body, nails, teeth, skin, flesh, sinews, bones, bone-marrow, kidneys, heart, liver, diaphragm, spleen, lungs, large intestines, small intestines, the contents of the stomach, excrement, bile, phlegm, pus, blood, sweat, fat, tears, grease, saliva, mucus, oil in the joints and urine”. It is just as if, monks, there was a bag, open at both ends, filled with various kinds of grain, such as hill rice, husked rice, beans, peas, millet and white rice, and a man with good eyes were to open it and take stock of it in this way: “This is hill rice, this is husked rice, this is beans, this peas, this millet and this white rice”; so, too, monks, a monk reviews the body. . . as full of many different kinds of impurity in this way: “In this body there are hairs of the head. . . oil in the joints and urine” ’.
==========
Consciència del cadàver
– Highlight on Page 153 | Loc. 2342-49 | Added on Thursday, April 24, 2014, 02:04 AM
‘And again, monks, it is as if a monk sees a body discarded in the charnel ground, being devoured by crows, vultures, hawks, dogs, jackals or by various kinds of worms. . . a body discarded in the charnel ground, a skeleton with flesh and blood, bound together by sinews. . . a skeleton, without flesh, smeared with blood, bound together by sinews. . . a skeleton, without flesh and blood, bound together by sinews. . . a body with loose bones scattered in all directions, here a bone of the hand, there a bone of the foot, a shin bone, a breast bone, a hip bone, a back bone and a skull.. . a body with bones bleached white, the colour of shells, he then makes a comparison with his own body. . . a body that is bones in heaps, more than a year old. . . a body that is bones rotted and crumbled to powder… ‘In this way too, monks, a monk practises contemplating the body in the body.
‘And how, monks, does a monk practise contemplating feeling in feelings? Here, monks, when feeling a pleasant feeling, a monk knows, “I feel a pleasant feeling”; when feeling a painful feeling he knows, “I feel a painful feeling”; when feeling a feeling that is neither pleasant nor painful he knows,
==========
‘And how, monks, does a monk practise contemplating the mind in the mind?20 Here, monks, a monk knows a mind that is with desire as with desire, and a mind that is free from desire as free from desire. He knows a mind with hate as with hate, and one free from hate as free from hate. He knows. . . a deluded mind.. . an undeluded mind. He knows. . . a constricted mind . . . a scattered mind.21 He knows. . . a mind grown great. . . a mind that has not grown great.22 He knows. . . a surpassable mind . . . surpassing mind.23 He knows. . . a composed mind . . . a discomposed mind. He knows . . . a liberated mind . . . an unliberated mind.
‘And again, monks, a monk practises contemplating dhamma in dhammas in terms of the five aggregates of grasping. And how, monks, does a monk practise contemplating dhamma in dhammas in terms of the five aggregates of grasping? Here a monk reflects: such is material form, such is the arising of material form, such is the ceasing of material form; such is feeling, such is the arising of feeling, such is the ceasing of feeling; such is perception . . . such are formations. . . such is consciousness, such is the arising of consciousness, such is the ceasing of consciousness.
==========
And again, monks, a monk practises contemplating dhamma in dhammas in terms of the six internal and external sense spheres. And how?…. Here, monks, a monk knows the eye, he knows visual objects, and he knows whatever fetter arises dependent on the two. And he knows a fetter that has not yet arisen comes to arise, and he knows how a fetter that has arisen is abandoned, and he knows how a fetter that has been abandoned will not arise in the future. He knows the ear, he knows sounds. . . he knows the nose, he knows smells. . . he knows the tongue, he knows tastes. . . he knows the body, he knows sensory objects. . . he knows the mind and he knows mental objects and he knows whatever fetter arises dependent on the two. And he knows a fetter that has not yet arisen comes to arise, and he knows how a fetter that has arisen is abandoned, and he knows how a fetter that has been abandoned will not arise in the future.
==========
And how does a monk practise contemplating dhamma in dhammas in terms of the four noble truths? Here, monks, a monk knows suffering as it really is, he knows the origin of suffering as it really is, he knows the cessation of suffering as it really is and he knows the way that leads to the cessation of suffering as it really is.
Empedrat
Esqueixada de bacallà
Xató
Escalivada
Espinacs a la catalana
Faves i pèsols ofegats
Samfaina
Trinxat cerdà amb rosta
Escudella i carn d’olla
Arròs negre
Paella valenciana
Canelons Rossini
Fideus a la cassola
Fideus rossejat o fideuejat
Bacallà a la llauna
Bacallà amb samfaina
Calamars a la romana
Sarsuela
Ànec amb naps
Conill (i/o pollastre) amb samfaina
Fricandó a la catalana
Oca amb peres
[truita de patates]
Allioli
Bunyols de bacallà
Croquetes
Maionesa
patates braves
Pollastre amb llagosta (o llamàntol, o llagostin
Romesco
Sípia amb mandonguilles
Bunyols de quaresma
Crema cremada
Flam
Peres amb vi
Pomes al forn
Recuit
[en el futur a substituir per una query a una instància de owrdpress ab receptes]
H taronja
H mandarina
H llimona, llima
P cireres
P nespres
P prunes
P albercocs
P maduixes
E préssecs
E nectarina
E peres
E meló
E síndria
T raïm
A plàtan
A pomes (golden, fuji, royal gala)
A pinya
A mango
A kiwi
La neteja
(Totes les tradicions culturals tenen metàfores o tècniques de purificació. Plató parlava de l’ànima guiant el caro estirat pels cavalls dels sentits. El canon Pali parla de cinc obstacles per quedar en pau d’esperit, una pau que compara a una bassa d’aigua clara i fresca.
