Posted on

Disgust (El que no m’agrada)

Psicologia Afectivitat, emocions, sentiments. l’experiència afectiva   Un museu de les emocions

Introducció   Origen i dominis     Debat, desviacions (fòbies, manies, moda)  El que no m’agrada a mi   Altres    Arts

[en la classificació de l’arbre de Parrot s’incloïa dins la ira:

Disgust ( Disgust ): Revulsion·Contempt·Loathing .

Hi ha una gradació des de l’atracció, la indiferència, la molèstia, fàstic, el disgust, el que repugna, revulsiu, vomitiu, que pot derivar a la fúria, la fugida o la tristesa] [Abans d’estudiar les emocions vaig començar a anotar tot allò que em desagradava i molestava].

Una de les sis emocions bàsiques identificades per Darwin, Ekman o Plutchik, que l’oposa a confiança. (Classificació )

Origen i dominis

(WK) Hauria evolucionat per reaccionar a amenaces d’infecció. Així, a la majoria de cultures es reacciona amb disgust a

  • excrecions corporals: femtes, orina, vòmit, fluids sexuals, saliva, mocs
  • aliments en mal estat
  • brutícia i mala higiene
  • animals com rates, mosques, paparres, serps, paneroles, cucs, aranyes, coloms
  • cossos infectats o cadàvers

A més del disgust a patògens, hi hauria el disgust sexual, per evitar parelles que serien “costoses” (i és de remarcar que les dones tenen més disgust sexual ja que normalment carreguen més amb les conseqüències de la unió), i el disgust moral, davant comportament que són perjudicials per a la comunitat.

La insula (àrea de Brockman 13, cervell Estudi a partir de lesions i mapes per histologia  ) intervé en al reacció al disgust, tant davant l’exposició a un objecte com a l’expressió de fàstic d’altres. Els afectats per la malaltia no reaccionen a les expressions de disgust dels altres, mentre que els afectats per depressió o trastorn obsessiu compulsiu ho són més. Els experiments amb MRI mostren com els prejudicis racials o estètics generen reaccions de disgust a persones d’una altra raça o obeses.

[Debat, desviacions]

La reacció de disgust davant d’aliment, parella, o membre de la comunitat perjudicial, es pot desviar a fòbies no justificades o imposicions culturals artificials.

Fòbies

  • Aracnofòbia (5%), Ophidofòbia (serps, 3%),  Cynofòbia (gossos, 6%).
  • Acrofòbia (por a les alçades, 5%), aerofòbia (por a volar, 4%), claustrofòbia (6%), Trypanofòbia (injeccions, 25%), mysofòbia (brutícia i gèrmens, 3%)
  • Fòbia social (por a ser jutjat pels altres, 10%), agorafòbia (por a espais grans o multituds, 2%)

Manies, Gust i moda

Les manies personals i els costums socials

  • Menjar: Gustos o personals (els nens no volen menjar verdura, fruita o peix perquè té espines), guies socials sobre el que és saludable o no ( dietes a La necessitat de ser atractiu), modes gastronòmiques i evolució de gustos (de la cassola al quinoa bowl).
  • Tipus de cos: Al llarg de la història varia l’ideal de bellesa. En temps d’escassedat de menjar es valorava una persona ben alimentada. En temps d’abundància i sedentarisme, es valora un cos  més prim, a vegades fins a l’absurd (La necessitat de ser atractiu.)
  • Vestir, moda.
  • Races. En certs contexts podem percebre amb disgust altres races perquè les associem a comportaments delictius.

El que no m’agrada a mi

L’ocupació incivilitzada de l’espai comú

  • Els cantants que vénen a cantar a les terrasses, espatllant el silenci, sobretot les tunas i el flamenc dolent.
  • La contaminació sonora i visual. Els graffiti, la mania de voler deixar la pròpia empremta ocupant l’espai que és de tots. El mateix amb el soroll. Els que posen la música fort i obliguen a escoltar-la als altres, la festa rave que organitza l’ajuntament. Els bongos de la punyeta. Com deia Dickens en una entrada al diari de 10/02/1866 queixant-se que havien suprimit el servei de correus el diumenge: “I beg to say that I most decidedly and strongly object to the infliction of any such inconvenience upon myself.”
  • Les burilles a terra, la brutícia al matí al passeig al costat de la platja llaunes i envasos d’entrepans i pizza.
  • els skaters apropiant-se de la plaça dels àngels
  • Que m’aturin pel carrer per propaganda de l’AECC, Oxfam, metges sense fronteres per explicar-me una història i demanar-me diners
  • A la muntanya, els papers de water arreu que deixa la gent quan fa un pipí.

Cultura i xarxes

  • El Faust de Goethe, Atlas Shrugged d’Ayn Rand
  • Les películes que manipulen sentimentalment com “Cosas que nunca te dije” d’Isabel Coixet
  • La televisió i la ràdio en general
  • la banalitat de l’adjectiu “mediterrani” en receptes, anuncis de cervesa, roba,  música tova. El mateix per “sostenible” i “solidari”, “transgressor” (que normalment anuncia una obra avorrida de collons).
  • Que quan cerco informació a internet sobre un poble, un restaurant o un hotel, en lloc de sortir el web del lloc, aparegui el tripadvisor dels collons.

Incomoditats

  • Els parkings amb places i corredors estrets
  • Facturar i els controls de seguretat als aeroports, la gent que ocupa més espai del que els pertoca al portaequipatges
  • Haver d’esperar que m’atenguin a un restaurant.

Ball

  • Una jam on punxen temes ràpids, sosos i no hi ha ningú que balli balboa
  • Que em tregui a ballar algú que no sap ballar ràpid i soni un tema ràpid.

Manies

  • Que em pressionin. Que a les portes dels restaurants hi hagi algú dient d’entrar en lloc de poder mirar la carta en pau tot sol.
  • Les multituds i el soroll
  • L’arròs amb llet

Altres

Kamo no chomei

Unpleasant things – a great many things cluttering up the area where someone is sitting. A lot of brushes lying on an ink stone. A crowd of Buddhist images in a private worship hall. A large collection of stones and plants in a garden. Too many children and grandchildren in a house. Too much talk when meeting others. A long list of one’s virtuous acts in a supplicatory prayer. Things that are not unpleasant in large amounts are books on a book cart, and rubbish on a rubbish heap.

Arts

Literatura
[incloc aquí el “Tropic of Cancer” de Henry Miller, que no té res d’eròtic, mostra uns personatges infeliços i amargats que volen viure per damunt les seves possibilitats i que menyspreen tothom]. Bret Easton Ellis, American Psycho. William Golding, Lord of the Flies. Cormac McCarthy, The Road.
John Waters 101 things i hate

Cinema
Requiem for a Dream (2000). A Clockwork Orange (1971). Se7en (1995).

Posted on

As You Like It. Shakespeare

 

qe

As You Like It

a

As You Like It

The word is a stage
[II. vii. 139]

All the worl’s a stage,
And all the men and women merely players:
They have their exits and their entrances;
And one man in his time plays many parts,
His acts being seven ages. At first the infant,
Mewing and puking in the nurse’s arms.
And then the whining school-boy, with his satchel
And shining morning face, creeping like snail
Unwillingly to school. And then the lover
Sighing like furnace, with a woeful ballad
Made to his mistress’ eyebrow. Then a soldier,
Full of strange oaths, and bearded like the pard,
Jealous in honour, sudden and quick in quarrel,
Seeking the bubble reputation
Even in the cannon’s mouth. And then the justice,
In fair round belly with good capon lined,
With eyes severe, and beard of formal cut,
Full of wise saws and modern instances,
And so he plays his part. The sixth age shifts
Into the lean and slippered pantaloon
Woth spectacles on nose and pouch on side,
His youthful hose well saved a world too wide
For his shrunk shank; and his big manly voice,
Turning again toward childish treble, pipes
And whistles in his sound. Last scene of all,
That ends this strange eventful history,
Is second childishness and mere oblivion,
Sans teeht, sans eyes, sans taste, sans everything.

dsa

 

Posted on

Ulysses. Joyce

sad

L’aigua del Roundwood,

L’aixeta i l’aigua del Roundwood reservoir

What did Bloom do at the range?

He removed the saucepan to the left hob, rose and carried the iron kettle to the sink in order to tap the current by turning the faucet to let it flow.

Did it flow?

Yes. From Roundwood reservoir in county Wicklow of a cubic capacity of 2400 million gallons, percolating through a subterranean aqueduct of filter mains of single and double pipeage constructed at an initial plant cost of 5 pounds per linear yard by way of the Dargle, Rathdown, Glen of the Downs and Callowhill to the 26 acre reservoir at Stillorgan, a distance of 22 statute miles, and thence, through a system of relieving tanks, by a gradient of 250 feet to the city boundary at Eustace bridge, upper Leeson street, though from prolonged summer drouth and daily supply of 12 1/2 million gallons the water had fallen below the sill of the overflow weir for which reason the borough surveyor and waterworks engineer, Mr Spencer Harty, C. E., on the instructions of the waterworks committee had prohibited the use of municipal water for purposes other than those of consumption (envisaging the possibility of recourse being had to the impotable water of the Grand and Royal canals as in 1893) particularly as the South Dublin Guardians, notwithstanding their ration of 15 gallons per day per pauper supplied through a 6 inch meter, had been convicted of a wastage of 20,000 gallons per night by a reading of their meter on the affirmation of the law agent of the corporation, Mr Ignatius Rice, solicitor, thereby acting to the detriment of another section of the public, selfsupporting taxpayers, solvent, sound.

What in water did Bloom, waterlover, drawer of water, watercarrier, returning to the range, admire?

Its universality: its democratic equality and constancy to its nature in seeking its own level: its vastness in the ocean of Mercator’s projection: its unplumbed profundity in the Sundam trench of the Pacific exceeding 8000 fathoms: the restlessness of its waves and surface particles visiting in turn all points of its seaboard: the independence of its units: the variability of states of sea: its hydrostatic quiescence in calm: its hydrokinetic turgidity in neap and spring tides: its subsidence after devastation: its sterility in the circumpolar icecaps, arctic and antarctic: its climatic and commercial significance: its preponderance of 3 to 1 over the dry land of the globe: its indisputable hegemony extending in square leagues over all the region below the subequatorial tropic of Capricorn: the multisecular stability of its primeval basin: its luteofulvous bed: its capacity to dissolve and hold in solution all soluble substances including millions of tons of the most precious metals: its slow erosions of peninsulas and islands, its persistent formation of homothetic islands, peninsulas and downwardtending promontories: its alluvial deposits: its weight and volume and density: its imperturbability in lagoons and highland tarns: its gradation of colours in the torrid and temperate and frigid zones: its vehicular ramifications in continental lakecontained streams and confluent oceanflowing rivers with their tributaries and transoceanic currents, gulfstream, north and south equatorial courses: its violence in seaquakes, waterspouts, Artesian wells, eruptions, torrents, eddies, freshets, spates, groundswells, watersheds, waterpartings, geysers, cataracts, whirlpools, maelstroms, inundations, deluges, cloudbursts: its vast circumterrestrial ahorizontal curve: its secrecy in springs and latent humidity, revealed by rhabdomantic or hygrometric instruments and exemplified by the well by the hole in the wall at Ashtown gate, saturation of air, distillation of dew: the simplicity of its composition, two constituent parts of hydrogen with one constituent part of oxygen: its healing virtues: its buoyancy in the waters of the Dead Sea: its persevering penetrativeness in runnels, gullies, inadequate dams, leaks on shipboard: its properties for cleansing, quenching thirst and fire, nourishing vegetation: its infallibility as paradigm and paragon: its metamorphoses as vapour, mist, cloud, rain, sleet, snow, hail: its strength in rigid hydrants: its variety of forms in loughs and bays and gulfs and bights and guts and lagoons and atolls and archipelagos and sounds and fjords and minches and tidal estuaries and arms of sea: its solidity in glaciers, icebergs, icefloes: its docility in working hydraulic millwheels, turbines, dynamos, electric power stations, bleachworks, tanneries, scutchmills: its utility in canals, rivers, if navigable, floating and graving docks: its potentiality derivable from harnessed tides or watercourses falling from level to level: its submarine fauna and flora (anacoustic, photophobe), numerically, if not literally, the inhabitants of the globe: its ubiquity as constituting 90 percent of the human body: the noxiousness of its effluvia in lacustrine marshes, pestilential fens, faded flowerwater, stagnant pools in the waning moon.

Posted on

Nabokov. Speak Memory. Cosmic synchronization

 

Cosmic synchronization

But then, in a sense, all poetry is positional: to try to express one’s position in regard to the universe embraced by consciousness, is an immemorial urge. The arms of consciousness reach out and grope, and the longer they are the better. Tentacles, not wings, are Apollo’s natural members. Vivian Bloodmark, a philosophical friend of mine, in later years, used to say that while the scientist sees everything that happens in one point of space, the poet feels everything that happens in one point of time. Lost in thought, he taps his knee with his wandlike pencil, and at the same instant a car (New York license plate) passes along the road, a child bangs the screen door of a neighboring porch, an old man yawns in a misty Turkestan orchard, a granule of cinder-gray sand is rolled by the wind on Venus, a Docteur Jacques Hirsch in Grenoble puts on his reading glasses, and trillions of other such trifles occur—all forming an instantaneous and transparent organism of events, of which the poet (sitting in a lawn chair, at Ithaca, N.Y.) is the nucleus.

That summer I was still far too young to evolve any wealth of “cosmic synchronization” (to quote my philosopher again). But I did discover, at least, that a person hoping to become a poet must have the capacity of thinking of several things at a time. In the course of the languid rambles that accompanied the making of my first poem, I ran into the village schoolmaster, an ardent Socialist, a good man, intensely devoted to my father (I welcome this image again), always with a tight posy of wild flowers, always smiling, always perspiring. While politely discussing with him my father’s sudden journey to town, I registered simultaneously and with equal clarity not only his wilting flowers, his flowing tie and the blackheads on the fleshy volutes of his nostrils, but also the dull little voice of a cuckoo coming from afar, and the flash of a Queen of Spain settling on the road, and the remembered impression of the pictures (enlarged agricultural pests and bearded Russian writers) in the well-aerated classrooms of the village school which I had once or twice visited; and—to continue a tabulation that hardly does justice to the ethereal simplicity of the whole process—the throb of some utterly irrelevant recollection (a pedometer I had lost) was released from a neighboring brain cell, and the savor of the grass stalk I was chewing mingled with the cuckoo’s note and the fritillary’s takeoff, and all the while I was richly, serenely aware of my own manifold awareness.

Posted on

P.K. Dick. Penfield Mood Organ

A “Do Androids Dream of Electric Sheep? ” (1968) P.K. Dick concep un dispositiu, el Penfield Mood Organ, que envia ones que modifiquen el nostre estat d’ànim i es pot programar per endavant. El nom estaria basat en el neuròleg Wilder Penfield.

Un intent de simular-ho per twitter.

L’aplicació Moodrise (Android Iphone) intenta fer el mateix

Extract from Do Androids Dream of Electric Sheep? by Philip K. Dick (1968)
Chapter 1

A merry little surge of electricity piped by automatic alarm from the mood organ beside his bed awakened Rick Deckard. Surprised — it always surprised him to find himself awake without prior notice — he rose from the bed, stood up in his multicolored pajamas, and stretched. Now, in her bed, his wife Iran opened her gray, unmerry eyes, blinked, then groaned and shut her eyes again.

“You set your Penfield too weak”, he said to her. “I’ll reset it and you’ll be awake and — ”

“Keep your hand off my settings.” Her voice held bitter sharpness. “I don’t want to be awake.”

He seated himself beside her, bent over her, and explained softly. “If you set the surge up high enough, you’ll be glad you’re awake; that’s the whole point. At setting C it overcomes the threshold barring consciousness, as it does for me.” Friendlily, because he felt well-disposed toward the world — his setting had been at D — he patted her bare, pale shoulder.

“Get your crude cop’s hand away,” Iran said.

“I’m not a cop.” He felt irritable, now, although he hadn’t dialed for it.

“You’re worse,” his wife said, her eyes still shut. “You’re a murderer hired by the cops.”

“I’ve never killed a human being in my life.” His irritability had risen, now; had become outright hostility.

Iran said, “Just those poor andys.”

“I notice you’ve never had any hesitation as to spending the bounty money I bring home on whatever momentarily attracts your attention.” He rose, strode to the console of his mood organ. “Instead of saving,” he said, “so we could buy a real sheep, to replace that fake electric one upstairs. A mere electric animal, and me earning all that I’ve worked my way up to through the years.” At his console he hesitated between dialing for a thalamic suppressant (which would abolish his mood of rage) or a thalamic stimulant (which would make him irked enough to win the argument).

“If you dial,” Iran said, eyes open and watching, “for greater venom, then I’ll dial the same. I’ll dial the maximum and you’ll see a fight that makes every argument we’ve had up to now seem like nothing. Dial and see; just try me.” She rose swiftly, loped to the console of her own mood organ, stood glaring at him, waiting.

He sighed, defeated by her threat. “I’ll dial what’s on my schedule for today.” Examining the schedule for January 3, 2021, he saw that a businesslike professional attitude was called for. “If I dial by schedule,” he said warily, “will you agree to also?” He waited, canny enough not to commit himself until his wife had agreed to follow suit.

“My schedule for today lists a six-hour self-accusatory depression,” Iran said.

“What? Why did you schedule that?” It defeated the whole purpose of the mood organ. “I didn’t even know you could set it for that,” he said gloomily.

“I was sitting here one afternoon,” Iran said, “and naturally I had turned on Buster Friendly and His Friendly Friends and he was talking about a big news item he’s about to break and then that awful commercial came on, the one I hate; you know, for Mountibank Lead Codpieces. And so for a minute I shut off the sound. And I heard the building, this building; I heard the — ” She gestured.

“Empty apartments,” Rick said. Sometimes he heard them at night when he was supposed to be asleep. And yet, for this day and age a one-half occupied conapt building rated high in the scheme of population density; out in what had been before the war the suburbs one could find buildings entirely empty… or so he had heard. He had let the information remain secondhand; like most people he did not care to experience it directly.

“At that moment,” Iran said, “when I had the TV sound off, I was in a 382 mood; I had just dialed it. So although I heard the emptiness intellectually, I didn’t feel it. My first reaction consisted of being grateful that we could afford a Penfield mood organ. But then I realized how unhealthy it was, sensing the absence of life, not just in this building but everywhere, and not reacting — do you see? I guess you don’t. But that used to be considered a sign of mental illness; they called it ‘absence of appropriate affect.’ So I left the TV sound off and I sat down at my mood organ and I experimented. And I finally found a setting for despair.” Her dark, pert face showed satisfaction, as if she had achieved something of worth. “So I put it on my schedule for twice a month; I think that’s a reasonable amount of time to feel hopeless about everything, about staying here on Earth after everybody who’s smart has emigrated, don’t you think?”

“But a mood like that,” Rick said, “you’re apt to stay in it, not dial your way out. Despair like that, about total reality, is self-perpetuating.”

“I program an automatic resetting for three hours later,” his wife said sleekly. “A 481. Awareness of the manifold possibilities open to me in the future; new hope that — ”

“I know 481,” he interrupted. He had dialed out the combination many times; he relied on it greatly. “Listen,” he said, seating himself on his bed and taking hold of her hands to draw her down beside him, “even with an automatic cutoff it’s dangerous to undergo a depression, any kind. Forget what you’ve scheduled and I’ll forget what I’ve scheduled; we’ll dial a 104 together and both experience it, and then you stay in it while I reset mine for my usual businesslike attitude. That way I’ll want to hop up to the roof and check out the sheep and then head for the office; meanwhile I’ll know you’re not sitting here brooding with no TV.” He released her slim, long fingers, passed through the spacious apartment to the living room, which smelled faintly of last night’s cigarettes. There he bent to turn on the TV.

From the bedroom Iran’s voice came. “I can’t stand TV before breakfast.”

“Dial 888,” Rick said as the set warmed. “The desire to watch TV, no matter what’s on it.”

“I don’t feel like dialing anything at all now,” Iran said.

“Then dial 3,” he said.

“I can’t dial a setting that stimulates my cerebral cortex into wanting to dial! If I don’t want to dial, I don’t want to dial that most of all, because then I will want to dial, and wanting to dial is right now the most alien drive I can imagine; I just want to sit here on the bed and stare at the floor.” Her voice had become sharp with overtones of bleakness as her soul congealed and she ceased to move, as the instinctive, omnipresent film of great weight, of an almost absolute inertia, settled over her.

He turned up the TV sound, and the voice of Buster Friendly boomed out and filled the room. ” — ho ho, folks. Time now for a brief note on today’s weather. The Mongoose satellite reports that fallout will be especially pronounced toward noon and will then taper off, so all you folks who’ll be venturing out — ”

Appearing beside him, her long nightgown trailing wispily, Iran shut off the TV set. “Okay, I give up; I’ll dial. Anything you want me to be; ecstatic sexual bliss — I feel so bad I’ll even endure that. What the hell. What difference does it make?”

“I’ll dial for both of us,” Rick said, and led her back into the bedroom. There, at her console, he dialed 594: pleased acknowledgment of husband’s superior wisdom in all matters. On his own console he dialed for a creative and fresh attitude toward his job, although this he hardly needed; such was his habitual, innate approach without recourse to Penfield artificial brain stimulation.

Chap22.

At the Penfield mood organ, Iran Deckard sat with her right index finger touching the numbered dial. But she did not dial; she felt too listless and ill to want anything: a burden which closed off the future and any possibilities which it might once have contained. If Rick were here, she thought, he’d get me to dial 3 and that way I’d find myself wanting to dial something important, ebullient joy or if not that then possibly an 888, the desire to watch TV no matter what’s on it.

UBIK: Un món on cal pagar per tot, els apartaments, suposo que de lloguer, demanen insertar monedes cada cop que s’obre la porta, la nevera, o per la neteja. Una vida simulada pels que estan en un estat de semivida. La competència entre els psíquis que poden saber què pensen els altres, els precogs i els que els inhibeixen.

Do androids dream of electric sheep. El Penfield Mood organ. Un món gairebé sense animals on tothom va amb la guia Sidney mirant què poden permetre’s. La màquina d’empatia on tots els ciutadans es connecten per sentir el que sent el seu líder i el conjunt de tots (p.449, p.557). El test Voigt-Kampf d’empatia per detectar els androides.

The Stigma of Palmer Eldricht. Translation drugs [ drogues per transportar-se, viure una estona en una realitat virtual] Els món virtuals alternatius compartits  on s’accedeix consumint una droga i situant-se en un entorn preparat. PP.Layouts. p.263. Accedir a una altra identitat com en les reencarnacions budistes p.307. Pagar diners per evolucionar artificialment i ser més intel·ligent, e-therapy p.288s. Cap.6 Crear un món alternatiu on viure-hi i poder fer-ne participar a voluntat a un altre, convertint-lo en un malson. Dr.Smile, una maleta que fa de psiquiatre automàtic. p.350 Quan un grup és a punt d’entrar en una hal·lucinació, poden triar l’escenari basant-se en un llibre com Moby Dick, després funny o sad version, després i l’estil serà segons Dalí, Picasso, o Giorgio da Chirico.  p.355 “Isn’t a miserable reality better than the most interesting illusion?” p. 418 Al final Palmer Eldricht és més que viure una hal·lucinació controlada per un altre, és un ens que infecta tots els éssers, els fa sentir el que vol i fins i tot. de manera intermitent, els canvia les mans, ulls i mandíbula, com els estigmes de Crist que apareixien en alguns sants.

 

Posted on

Agustí d’Hipona 354-430

asd

Vida

Infància i joventut 

(VK) Va néixer el 13 de novembre del 354 a Tagaste, una ciutat romana de l’actual Algèria . La seva família era d’origen berber i estava altament romanitzada . El seu pare, Patrici, era pagà, mentre que la seva mare, Mònica, era una cristiana fervorosa que va tenir un paper crucial en la seva vida.
En la seva joventut, va portar una vida hedonista. Va tenir un fill, anomenat Adeodat, fruit d’una relació estable però no matrimonial . La seva ànsia de saber el va portar a estudiar retòrica, primer a Cartago i després a Roma i Milà. En aquesta època, es va sentir atret pel maniqueisme, una secta que proposava un duel entre el bé i el mal, i més tard per l’escepticisme .

Conversió i Vocació Religiosa

La seva conversió al cristianisme va ser un procés profund que explica detalladament a les seves *Confessions*. A Milà, va quedar captivat pels sermons del bisbe Ambrosi i va descobrir el neoplatonisme, que li va oferir un marc intel·lectual per a la fe cristiana. L’any 386, en un jardí de Milà, va sentir una veu d’un nen que li deia “tolle, lege” (pren i llegeix) i, en obrir la Bíblia, les paraules de Sant Pau el van transformar. Va ser batejat per Ambrosi la Pasqua del 387.

En un viatge de tornada a Àfrica van morir primer la seva mare, i després el seu fill. Va tornar a Tagaste, on va fundar una comunitat monàstica dedicada a la pregària i l’estudi. L’any 391, va ser ordenat sacerdot a Hipona i, el 396, en va esdevenir el bisbe, càrrec que va ocupar fins a la seva mort . Com a bisbe, es va implicar en intenses polèmiques teològiques contra els donatistes i els pelagians, defensant la importància de la gràcia divina i la unitat de l’Església.

Agustí va morir el 28 d’agost del 430, mentre la ciutat d’Hipona era assetjada pels vàndals .

  • De Libero Arbitrio. (388-395) (WK) la voluntat. Estudia què és voler, què significa decidir, la responsabilitat moral, la relació entre coneixement i acció, per què fem allò que sabem que és incorrecte.
  • Confessions (c. 397-400): Una obra cabdal que barreja autobiografia, pregària i reflexió teològica. Narra el seu viatge interior des de la infantesa fins a la seva conversió, en un diàleg constant amb Déu. (VK)
  • De Trinitate (Sobre la Trinitat) (c. 400-416): Un tractat teològic complex que busca comprendre el misteri de la Trinitat mitjançant anàlisis filosòfiques i psicològiques, intentant trobar imatges de la Trinitat en l’esperit humà.
    [una teoria de la ment] Si les “Confessions són introspectives, “De Trinitate és més analítica. Investiga les facultats de l’ànima buscant analogies amb la Trinitat. Encara que la finalitat és teològica, desenvolupa una psicologia filosòfica molt elaborada. La memòria, l’intel·lecte, la voluntat, l’autoconeixement, el coneixement reflexiu, la consciència de pensar. La famosa tríada memòria–intel·ligència–voluntat és una de les formulacions més influents de la història de la filosofia de la ment. (WK)
  • De Civitate Dei (La Ciutat de Déu) (c. 413-426): Escrita després del saqueig de Roma l’any 410, aquesta obra monumental defensa el cristianisme de les acusacions paganes que l’associaven a la caiguda de l’Imperi. Hi contraposa l’amor a Déu (la Ciutat de Déu) a l’amor a un mateix (la ciutat terrenal), oferint una filosofia de la història des d’una perspectiva cristiana. (VK)

Confessions

[Llegit i anotat. Estudiat per Spengemann al llibre sobre autobiografies ]
Autobiografia. Reflexions sobre com funciona el record; què és buscar un record (memòria L X); la percepció del pas del temps; el conflicte entre voler i no voler (L VIII); la força dels hàbits; la vergonya;el penediment; l’alegria; l’experiència de la conversió; la introspecció. L’experiència del temps (L XI).

Llibre X. Els palaus de la memòria

And I come to the fields and spacious palaces of my memory, where are the treasures of innumerable images, brought into it from things of all sorts perceived by the senses. There is stored up, whatsoever besides we think, either by enlarging or diminishing, or any other way varying those things which the sense hath come to; and whatever else hath been committed and laid up, which forgetfulness hath not yet swallowed up and buried. When I enter there, I require what I will to be brought forth, and something instantly comes; others must be longer sought after, which are fetched, as it were, out of some inner receptacle; others rush out in troops, and while one thing is desired and required, they start forth, as who should say, “Is it perchance I?” These I drive away with the hand of my heart, from the face of my remembrance; until what I wish for be unveiled, and appear in sight, out of its secret place. Other things come up readily, in unbroken order, as they are called for; those in front making way for the following; and as they make way, they are hidden from sight, ready to come when I will. All which takes place when I repeat a thing by heart.

Fenomenologia

  • La consciència de si mateix. Hi ha una certesa immediata del fet que existim i pensem. Molt abans del “cogito” de René Descartes, escriu, “Si m’equivoco, existeixo” (*Si fallor, sum”).
  • La voluntat com a fenomen psicològic. Estudia la voluntat (“voluntas”) com una facultat diferenciada de la intel·ligència. Analitza el conflicte intern entre desitjos incompatibles; la dificultat d’actuar segons allò que sabem que és correcte; la formació dels hàbits; la força de l’addicció als costums. “Confessions” (llibres VIII i IX).
  • La divisió interna del jo. Descriu el subjecte com una realitat que pot estar fragmentada. No és simplement que la raó perdi contra les passions; hi ha una experiència de voler una cosa i alhora resistir-la; observar-se a un mateix; sentir-se dividit. Influirà molt més tard en autors com Blaise Pascal, Søren Kierkegaard i fins i tot en algunes lectures existencialistes.
  • Els hàbits i la construcció del caràcter. Un acte repetit genera costum; el costum esdevé hàbit;, l’hàbit acaba condicionant la voluntat. “Confessions” + “De libero arbitrio”.
  • Fenomenologia de l’atenció. Introdueix el concepte de distensió de l’ànima (“distentio animi”). La consciència manté simultàniament el record del passat, l’atenció al present, l’expectació del futur. “Confessions” (llibre XI).
  • La memòria com un món interior. El llibre X de les “Confessions” és una exploració gairebé fenomenològica de la memòria. Conté percepcions, emocions, coneixements, habilitats, records autobiogràfics, records dels records. Observa que podem recordar haver oblidat; buscar un record sense tenir-lo encara present; reconèixer una informació quan reapareix. Això ho reprendrè la psicologia cognitiva.
  • L’experiència del desig que no és simplement una inclinació cap a un objecte sinó com una estructura fonamental de l’existència humana. La vida està orientada per allò que estimem (“amor”). No és tant “som allò que pensem” com “som allò que estimem”. Aquesta idea tindrà una enorme influència en la filosofia medieval. Confessions + De libero arbitrio
  • Les emocions. No les veu com impulsos irracionals. Analitza la por, l’alegria, la tristesa, l’esperança, la vergonya, el penediment. Les interpreta segons l’orientació de la voluntat i dels afectes. Confessions, De civitate Dei, sermons
  • La interioritat. Una de les seves aportacions més originals és considerar la interioritat com un objecte legítim d’investigació.”No surtis fora; torna a tu mateix. En l’home interior habita la veritat.” converteix la introspecció en un mètode filosòfic. «Noli foras ire, in te ipsum redi; in interiore homine habitat veritas», extreta del tractat De vera religione.

Influirà en la fenomenologia moderna. L’experiència del temps en Husserl, Heidegger, Paul Ricœur sobre la relació entre memòria, temps i narració, Hannah Arendt va dedicar la seva tesi doctoral al concepte d’amor en Agustí.

Posted on

10 ballets clàssics

Els 10 ballets clàssics: Rússia 1865 –  1917 Marius Pettipa, Europa 193x Nijinski,

MATT SCHIESL FEBRUARY 16, 2011

Top 10 Greatest Ballets

10 Cinderella
Choreography by Rostislav Zakharov, Music by Sergei Prokofiev

Many different versions of this ballet exist, but the original was performed in 1945, in Moscow, Russia. Prokofiev is one of my favorite composers, with fantastic composing skills, and his Cinderella is no exception. Based on the fairy tale, the ballet is noted for its fantastic score and very humorous tone. The very beginning of the ballet, I think, is one of the most beautiful pieces of music and it’s virtually unknown.9
https://youtu.be/Ww68J0Pi_-o

9 Don Quixote
Choreography By: Marius Petipa, Music By: Ludwig Minkus

Originally Performed in 1869, in Moscow, Russia, this beautiful ballet is based on the book “Don Quixote de la Mancha” by Miguel de Cervantes. The story follows Don Quixote on his quest of chivalry and the slaying of mythical beasts. Originally staged in 4 acts and 8 scenes, it is an immensely charming and fun ballet, with some great music. 8
https://youtu.be/VMOPF4WYYLE

8 The Sleeping Beauty
Choreography by Marius Petipa, Music by: Pyotr Tchaikovsky

No, not the Disney movie, but this beautiful ballet has some of the most beautiful music of all time. Originally performed in 1890, in St Petersburg, Russia, and based on Charles Perraults “La Belle au bois Dormant”, The story tells of Princess Aurora who is cursed to prick her finger on a spinning wheel and sleep for 100 years. This, indeed, comes to pass until she is awoken by a Princes’ kiss. They are married at the end of the ballet. With soaring, beautiful musical numbers, this one jumps onto the list7

7 A Midsummer Nights Dream
Choreographed by Fredrick Ashton, Music By Felix Mendelssohn

The most recent ballet on the list, originally performed in 1962, most of the credit to this ballet actually goes to Balanchine, who put the whole thing together. Mendelssohn didn’t write the music to the ballet knowingly, it was mostly background music to the play version that was reworked into ballet music. The story is obviously based on the play of the same name, by the late great William Shakespeare, and has quickly become one of the most popular American Ballets of all time. 6
https://youtu.be/hzyyvw3YV_I

6 Le Sacre du Printemps (The Rite of Spring)
Choreography by Vaslav Nijinski, Music By Igor Stravinsky

I admit, it took every fiber of my being to not put this one higher (closer to number 1). It is my personal favorite ballet, but I kept it low due to the fact that it is only about 30 minutes in length, but the importance, beauty, and emotion behind this ballet is enormous. It Premiered in Paris, in 1913, and it started a riot. When they went to see the performance, they were not prepared for the…ungrace of it? Being used to soaring melodies of Russian Ballet, audience members were shocked to find gritty harmonies, and less than graceful, and jarring movements. It is much better received by todays audiences. The story is that of a sacrifice of a young girl to the god of spring. She is killing herself through dance.
https://youtu.be/bjX3oAwv_Fs

5 La Bayader (The Temple Dancer)
Choreography by Marius Petipa, Music by Ludwig Minkus

Originally performed in 1877, in St. Petersberg, Russia, this ballet in four acts is considered to be Petipa’s greatest work, by some. The story tells of Nikiya and Solor, who have sworn to be faithful to each other. In his jealousy, the High Brahmin wishes to have Solor the warrior killed, but his plan does not come to pass. Instead, Nikiya is killed by a snake set forth by a man named Rajah, who believes Solor should be with his daughter rather than Nikiya. Solor is about to marry Rajah’s daughter, but the gods, in their anger, kill everybody in the temple. Yes, that was a VERY short version of a rather deep plot line, but nonetheless, it has some of the most celebrated movements (such as the Kingdom of Shades scene) of any ballet.4

https://youtu.be/g-3uM_8Wsjg

4 The Nutcracker
Choreograpy by: Petipa and Ivanov, Music by Pyotr Tchaikovski

This piece was almost universally panned when it premiered, in 1892, in St. Petersberg, but has since grown to be one of the most popular ballets of today, due to its ties with Christmas. Based on E.T.A. Hoffmann’s “The Nutcracker and the Mouse King”, the story tells of a young girl, Clara, who gets shrunk to the size of a mouse, and her beloved nutcracker who goes to war, with other toys, against the evil Mouse King. He is later transformed into a beautiful prince and they go to the kingdom of the Sugar Plum Fairy (Confiturembourg) to rule forever after. With cherished music and wonderful dance, it has become the staple of poplar ballets in the 20th century.3

3 Giselle
Choreography by Coralli and Perot, Music by Adolphe Adam, 1841

One of the most sought after roles of all time for a ballet dancer is the title character in this classic. Based on the poem of Heinrich Heine, it is about a young peasant girl named Giselle, who meets a nobleman dressed as a commoner and falls in love with him, not knowing that he is of noble birth. When another man who loves Giselle, named Hilarion, outs the nobleman, Giselle realises that she cannot be with him, upon which she goes mad and dies of a weak heart. In the second act, when Hilarion goes to grieve at Giselles’ grave, he is greeted by spirits of dead women called Wilis, who throw him into a river and kill him. When the nobleman comes, the Wilis sentence him to death as well, but the spirit of Giselle saves his life, and she then departs at peace to the afterlife. A Ballet filled with emotion and beautiful dance, it is considered a classic among all forms of entertainment.2

2 Romeo and Juliet
Choreography by Leonid Lavrovsky Music by Sergei Prokofiev

Another Ballet based on the works of William Shakespeare, the story is well know. Originally performed in 1938, in Czechoslovakia, it was significantly reworked and revised, and opened anew in 1940, in Leningrad, Russia. This Ballet is considered to be a the epitome of music and movement, and the masterpiece ballet of Prokofiev. This is a ballet that is truly too beautiful to be talked about, but must be seen and heard to be fully understood and loved. The movement, and the music, and the colors, I weep just thinking of it now.1
https://youtu.be/ZB3sd2BAxys

1 Swan Lake
Choreography by Julius Reisinger, Music By Pyotr Tchaikovsky

Premiering in 1877, in Moscow, it was originally titled “The Lake of the Swans” but was shortened to just “Swan Lake” after it was drastically reworked by Marius Petipa and Riccardo Driggo in 1895, and this is how it is known to audiences today. When it first went up it was viewed with harsh criticism, it was believed to be too difficult and unmemorable. However, it has grown to be Tchaikovsky’s masterpiece work, and was also his first ballet. The story is that of Odette, a princess who is cursed by Von Rothbart to become a swan by day, but is human by night. A prince, named Siegfried, sees the swan form of Odette transform into a beautiful woman and falls in love on the spot. They go to a ball together, until morning when she leaves to transform back into her swan alone. The prince looks for her and finds another woman, named Odile (played by the same woman who playes Odette) who looks the twin of the swan queen Odette. This is planned, of course, by Von Rothbart, and when Siegfried falls for Odile, Odette is cursed to be a swan forever. Realizing his mistake Siegfried seeks forgiveness, but Odette is eternally bound to be a swan, so the Prince and the Princess kill themselves and ascend into heaven together. The powerful story is seen by modern day audiences in more ways than just the Opera. An Academy Award movie called “Black Swan” was released in 2010, and it is also the base of the story Shrek, the Disney movie “The Swan Princess”, and many other stories and legends. It is a true masterpiece of ballet, and is always considered one of the, if not the, greatest ballet of all time.

Notables not listed: Paquita, Coppellia (so badly wanted to put it in there), Spartacus, Peter Pan, Anastasia, and Firebird.

 

Posted on

JCJ Lectura

JCJ Arxius

Recorregut: Infantesa, Adolescència. Adult1. Adult2. Adult3.
Biblioteca illa deserta. Recursos museu

Infantesa

Contes, Pinotxo, Kasperle, Jim Botón i Lucas el Maquinista, Enid Blyton. Teban Sventon. Contes de fades d’Arthur Rackham. Stevenson La Illa del Tresor. Daniel Defoe Robinson Crusoe. Rebelión en la Granja. Explorant la biblioteca de casa.

Adolescència

Primeres lectures dels clàssics grecs, Juli Verne. Herman Hesse, El Lobo Estepario. Kafka. El llibre del Te. Explorant la biblioteca de casa, CPVE del carrer Gran, CPVE Sarrià sortint d’escola, Nova Biblioteca Lesseps (Enciclopèdia espasa, llibre alemany de manualitats). La llibreria Herder i llibreria Francesa. [majoria de textos en castellà per la dictadura]. Biblioteca de Sant Pau. Universitat amb els discos.

 

el dia dels trífids john wyndham

Adult 1, 1982-1999

Començo a recollir cites. Poesia catalana, policíaques, clàssics grecs de drama i lírica amb cites anotades en paper i després a l’ordinador, Italo Calvino 1. La illa del Tresor llegida a les nenes. Mirant grans llibreries en els viatges a París, Londres o Alemanya. El nom de la rosa.[formació de la biblioteca, compra intensa de llibres] [la sensació de petitesa a la biblioteca de lletres de la universitat]

1984
Tolstoi, Guerra i Pau (a impressores). Umberto Eco, Il nome della Rosa.

1985-1986-1987

1988
Michael Ende, Mono. Tolkien, “El senyor dels Anells” (llegit seguit durant una grip amb febre que em feia somniar).

1989
Les set tragèdies de Sòfocles. Jane Austen, Pride and Prejudice. Thomas Hardy, Tess dels Ubervilles. Pèndol de Foucault Umberto Eco.  Tom Sharpe,  Wilt.  M. Ende, Momo.  Anne Marie Villefranche, “Placer de amor”. John Le Carré, La casa Rússia.
Compra del Diccionari de filosofia de Ferrater i Mora. Clàssics de filosofia en català [els publicats fins el moment]. Comanda a DOVER [què?]. Llibres de poesia catalana (Carner,Maragall, Verdaguer i Guerau de Liost), de cançons populars catalanes.

1990
Umberto Eco, “El pèndol de Foucault”

1991
Llibres de jardins: Gardenkunst, Paradeisos, 300 jardins de France, i també Edward Hopper, Alvaro Pombo “El metro de platino Iridiado”, Atlas d’història, Enciclopèdia Larousse, Néstor Luján “Una folla jornada” i Panofsky i Saxl “Saturno y la melancolía”.

1992, 1993 no consta

1994
He llegit llibrets de Carpentier, Borges, Baroja, Walden 2 de Skinner, m’he subscrit al National Geographic Magazine, Dinotopia, Bukowski i el Hölderlin de Pierre Bertaux, Caos, “Ideas sobre la Complejidad” de Wagensberg.

1995
El paisatgisme a Catalunya, Iconografia filosòfica. La diversitat de Cavalli-Sforza, Obaba de Bernardo Atxaga, National Geographic, Guia GR11, Hiperió de Hölderlin, Foix i Verdaguer, La Tabla de Flandes, Los hijos del Grial.

1996
Helena Lubienska de Lenval, El Silenci; Jostein Gaardner, El Món de Sofia; Montserrat Roig, Digues que m’estimes; Reverte, La piel del tambor; Miquel de Palol, El jardí dels set crepuscles; Italo Calvino, Si una nit d’hivern un viatger; William Gibson, Neuromancer.

1997
Contes curts de Kapeck, Musil, l’home sense atributs. Conrad,  Victoria.
Puny de Déu Forsyte, el Lleó d’Àfrica Mahalouf. Cámara de Gas, El Jurado de Grisham. Llibres natura, El maestro de esgrima de Perez-Reverte. Antologia de Javier Marías.

1998
El quartet d’Alexandria, de Durrell, Memòries d’Adrià de M. Yourcenar, Chronos de Benford, Una antologia de Haikus japonesos, El diari de Nora Gil de Mercè Rius, La Peste de Camus, El corazón de las tinieblas de Conrad, La Veneziana de Nabokov, L’home que calculava de Malba Tahan(N), Mañana en la batalla piensa en mi, de Javier Marías, Ors, Oceanografia del tedi.

1999
Mrs Dalloway de Virginia Woolf. La Bíblia, llibres de l’apocalipsi, Job, Tòbit. Diderot, Jacques le Fataliste. Proust, Du coté de chez Swann. Lorca i Antología de la poesía castellana. Montalban: Carvalho. 7 anys al Tibet; Laura Pérez Esquivel, Como el agua para el chocolate. Harry Potter i la pedra filosofal. La forense Kay Scarpetta.

Adult 2 . 2000-2011

Lectura del quijote a la Mancha, Shakespeare en bici per Lleida completat en anys posteriors, Proust, Nabokov. Poesia xinesa. [transició a llegir només en català i anglès, en castellà només originals]

2000
El Quijote al viatge a la Mancha, primera vegada que dedico temps en exclusiva a llegir. Proust, À la Recherche du temps perdu. Tabucchi, Sostiene Pereira.
Poesia: Kavafis i Pessoa. Harry Potter 2 i 3, ciència ficció de Ender, el Médico de Noah Gordon, les excel·lents novel·les de la Kay Scarpetta, Christian Jacq. Llibre de vestimenta masculina pel bagul escriptori de viatge de Stravinsky.

2001
Completo “À la recherche du temps perdu” de Proust, La Prisonnière a l’hivern, Albertine Disparue a la primavera i Le temps retrouvé a l’estiu.  El monte Ararat de Yamad Kemal i uan antologia de les 1001 nits a propòsit del viatge a Turquia. L’antologia de contes sobre cavalls i la crítica literària de Harod Bloom. Novel·les policíaques de Montalbano, PD James, Mary Higgins. El Harry Potter 4.

2002
Italo Calvino: Les ciutats invisibles. Arundanati Roy: El déu de les coses petites. Quim Monzó: Contes. Franz Kafka: La metamorfosi. T.Harris: Hannibal. Saul Bellow: Ravelstein. Xavier Benguerel: Icaria, Icaria. Stendhal: Le Rouge et le noir. Nabokov: Ada o l’ardor. Tanizaki: Elogio de la sombra. Steiner: Nostalgias del absoluto. Chesterton: Father Brown. Antologia de Haikus.
PDJames: Pecado original, Sabor a muerte. Ann Perry: Los escándalos de Fleet Street. PD James: Sabor a muerte. Forsythe: El manifest negre.  Reverte: La Carta Esférica. Chester Himes. Elizabeth George. Donna Leon: Guido Brunetti.

2003
Cites de Sòfocles. Shakespeare (Romeo and Juliet, Richard II, Summer’s Midnight Dream, The merchant of Venice, King John).
Saul Bellow (L’autèntica), Paul Auster (trilogia de NY), contes de Raymond Carver, Sinuhe, Nagib Mahfouz, Guerau de Liost, Artur Schnitzler (Traumvolle, Srta. Elsa), Versions de poesia antiga de Segimon Serrallonga, lectura Haikus, Pere Schlémil, Helen Hanff (84 Charing Cross), Juniziro Tanizaki (la clau), El Incal, Conrad (Nostromo), Celan. Como ver la arquitectura de Bruno Zevi.
Polis (Scarpetta, Camilleri, E. George, Forsythe, Mendell, Sapowski, PD James, Stanislaw Lem),

2004
Shakespeare: Henry IV a la tardor, Henry V el maig, Much Ado about Nothing, El rei Lear, La tempestat, As you like it. Nabokov, Parla memòria, L’encantador, Pnin, Foc Pàl·lid. El Contrabaix de Susskind, Vides d’animals de Coetze. Sebald, Vértigo. Cercas, Soldados de Salamina. Borges, Aleph. Poesia: Benguerel, William Carlos Williams, Ted Hughes. Walt Whitman. Sara Paretski,  Bruixes de Terry Pratchet. PD James. John le Carré, el Jardiner Constant, Patrick O’brien. Patricia Highsmith, Tom Ripley. Chandler, la dama del llac. Simenon, l’home que veia passar els trens.   El Codi da Vinci. New Yorker. Una edició antiga de “tres anglesos s’esbargeixen”, Catalunya des de l’aire.

2005
Shakespeare: Twelfth night, Juli Cesar, Hamlet.  Odes de Píndar. Nabokov: Parla memòria (per segona vegada), Contes. Coetzee Esperant els bàrbars. Poesia xinesa. El somni de les mansions vermelles, Històries del Jutge Dee (Van Gullik). Llibre “Maquinaria pesada”. La Sombra del viento. Petros Markaris.  PDJames. Autostopista galàctic, Harry Potter.

2006
Els aforismes de Zurau de Kafka (regal de la Maria). Memòries d’una Geisha. Reprenc la lectura de Shakespeare: Troilus i cressida, Està bé si acaba bé, Mesura per mesura a Londres, Othello a casa, el rei Lear i Macbeth a Santander.
Japó: Botchan de Natsume Soseki, Lord of Musashi de Tanizaki Junichiro, Norwegian Wood de Murakami Haruki.
Policíaques de Mankell, Rayuela de Cortázar. I en literatura americana, Seize the day i Augie March de Saul Bellow, i el Sebastian Knight de Nabokov.

2007
He acabat de llegir totes les obres de Shakespeare, Antony i Cleopatra, Coriolà, Timó d’Atenes, Pericles, Cymbeline, Un Conte d’Hivern, La tempesta, Enric VIII. Dumas, Els tres mosqueters. Tales of Tao Immortal. Yukio Mishima, El rumor del oleaje. .Dickens, Picwick. Hoffman. L’elixir del diable. Chrétien de Troyes, El Graal. Lahiri, Jhumpa, L’intèrpret d’emocions (Índia que viu als USA). Paul Auster, Brooklyn Folies. Nature Girl. Flaubert, Mme Bovary, Flaubert. Salinger, el guardià del camp de sègol. Rabelais, Gargantua i Pantagruel., William Dalrymple, La ciutat dels Djinns . Orhan Pamuk, Rojo..Mahabarata, Narayan. Poesia de Tagore.
McCallsmith, Friends lovers and chocolate. Ian McEwan, Saturday. Margaret Truman, Muder at Union Station. Noll, Ingrid Die Aphotekarin. Connolly mujer cemento, Andreu Martin, Les claus.
Jeff Hoke Museum Lost Wonder. Confessió PLluis.

2008
Kafka America, Grossman, Vida y destino, Kafka, el procés. Joyce, Portrait of the artist as a young man, Ulysses. Luisa Castro, la segunda mujer. Erich Kästner, Emil und die detektive. / Noah Gordon, El celler. Contes de Nete, Frank Schatzing, Contes de Salinger, Der Schneeman. Noveles policíaques en alemany, acabat Tatort, Joyce, Teresa Solana, Crim imperfecte. / Poesia Angel Gonzalez. Els Codexs.

2009
Llull. Llibre de meravelles. Goethe, FAUST (decebedor). Francesc Pujols, Hiparxiologi. Robert Burton, Anatomy of melancholy. BALLARD, Vermilion Sands. Julian Barnes Talking. VilaMatas, el libro asesino. Delibes La sombra del ciprés es alargada. Philipp K Dick. The Three Stygmata of Palmer Eldritch. Roberto Bolaño. Los detective salvajes (que abandono). Cortázar, el perseguidor. Isabel Allende Casa Espiritus. Melville, Bartleby, Narracions curtes, Benito Cereno, Las Encantadas.L’elegància de l’eriçó, Muriel Barbery. Narracions curtes. Policíaques. Perú: policiaca, Fernando Ampuero. Bryce Echenique: Un mundo para Julius. Ernesto Ferrini, La tristeza de los burros. Vargas Llosa: Pantaleon y las Visitadoras.
Poesia: Vicent Andrés Estellés, Coral Romput.

2010
KSP Saturn o la Melanconia. Gènesi, Èxode, Levític. Els Elements, llibre de química. Colonna, El somni de Polífilo. Steiner, 10 raons per a la tristesa del pensament. Sum Eagleman.
Melville, Billy Budd. Karin Michaels, Bibi, una noia del nord. Màrius Torres, Poesia. Ballard Cocaïne Nights. Murakami. Córrer. Jesús Moncada, Camí de Sirga. Ian Rankin. Mccallsmith, 44 Scotland st. Alice Munro.
Rússia: Tchejov, narracions, el nen, Kashtanka. Montserrat Roig, l’agulla daurada. Gogol, Històries de st. Petersburg, Nevsky Prospekt. Pushkin, Narracions.

2011
Tornant de Rússia: Pushkin, Narracions. Boris Akunin, La conspiración de Moscú. Bulgakov, El maestro y la margarita. Antologia de poesia russa, llibret. Contes de Thekhov. Tot Salvat Papasseit i l’antologia de Maragall. Murakami, De què parlo quan parlo de córrer.  Els dos Incals. He mirat al balcó el llibre sobre l’Evolució. De Maistre, Voyage Autour de Ma Chambre. James Ellroy, Desierto. Michael Connelly. El psicoanalista. Melville, Moby Dick, m’ha costat temps, l’he acabat a l’estiu.
Assaigs importants: Pogue Harrison, Essay on gardens. Mnemosyne d’Aby Warburg. Steiner, Errata. Herman Hesse. Projecte de llegir la Bíblia, llibre de Job.

Adult 3 2012-2027

[Kindle] [les llibreries han deixat de semblar portes a móns desconeguts, camins a seguir i semblen només habitacions  que ja he recorregut i que en general, no m’aportaran gaire. Amb l’excepció de la Britànica, miro més internet i la wikipèdia que no pas consulto la biblioteca]
Burton anatomy of Melancholy, El somni de Polífilo, Gorssman Vida y destino, Lectura de la Divina Comèdia en 3 dies a Barcelona, Les metamorfosis d’Ovidi, alícia en Terra de meravelles. Borges. El Canon Pali.
Tardes llegint poesia xinesa a la terrassa.

Intent de memoritzar poesies. Els quaderns de butxaca

2012
Haurà estat l’any del Kindle i de la subscripció al NewYorker.
Spinoza. Etica. Bloom, Donde está la sabiduría, Alex Ross: The rest is noise. Karen Armstrong: Una historia de Dios. Bíblia: Llibres sapiencials, Isaias, Proverbis. L Foix, diari de 1918.
Kerouac: On the road, The Dharma Bums. Shibumi, Trevanian, L Don Winslow, Satori. Ubik de PKDick. Negra nòrdica. Per Islàndia: sagues i Harold Laxness.

2013
La Divina Comedia. Les Confessions de S. Agustí, manífics llibre X i XI sobre la memòria i el temps. Rousseau, Les reveries du promeneur solitaire.
Rilke. Espriu, cementiri de Sinera. Ariadna al laberint grotesc. Edicions d’Espriu i Ungaretti.
Abraham Verghese, Cutting for Stone. Karel Kapek, l’Any del jardiner. Sackleton, South. McallSmith, The Charming quirks of others. Jaume Cabré, Jo Confesso.China Mieville. La estación de la calle perdido. Yasutaka Tsutsui, conte angoixant. Don winslow, The Loo sanction, The power of the Dog. Scerbarenko. deKok, Assassinats a Amsterdam.

2014
Calvin i Hobbes, obra completa. Textos Pali sobre meditació a Tailàndia. Bree Wilson, Consider the Fork. Malraux, le Musee imaginaire. Poesia de Joan Vinyoli.

2015
Aprendre poesies de memòria a la feina (Thomas Hardy, Pere IV, Maragall). Lydia Davis (narracions curtes i molt depurades), Sándor Márai l’estranya, la gaviota. Roger Pol-Droit 101 experiencias de la vida cotidiana, Joel Dicker Harry Quebert (sobrevalorat). Jordi Cots Moner, La Convenció. Kenko no Chomei. Sant Juan de la Cruz. Nele Neuhaus. Schneeberger must sterben. Truman Capote, Breakfast at Tiffanys. Sergi Pàmies, contes. Trollope The trhree Clerks. Chester Himes, Blind man with a Pistol. Edmund Crispin, mosca dorada. Maj Sjöwall, El hombre que se esfumó. Alex Lemaitre.

2016
Lectures: Kamo no Chomei Hojoki, Kenko Essays on Idleness, Liu Cixin Three Body problem, Lewis Carroll, Alice in Wonderland [lectura per Barcelona], Flannery Oconnor , Italo Calvino. Les ciutats invisibles. I racconti , Robert Galbraith: Cormoran Strike, Neruda i Borges a la Patagònia.

2017
La gran lectura de l’any han estat els contes de Txékhov al llarg del viatge amb la furgo. A més, Natalia Ginzburg Le Piccole Vertu. Italo Svevo, La coscienza di Zeno, decebedor. Olga Tokarczuk, Sobre los huesos de los muertos, molt original. Stanislav. Lem Solaris. Mercè Rodoreda, Mirall Trencat. Sherman Alexie. Golem, Isaac Bashevis Singer.
Samanta Sweblin, Julian Barnes Nothing to be frightened of. Alguns contes de Prudenci Bertrana. Nabokov, Transparent things. Eckart Tolle, El poder del ahora.
Policíaques: Philip Kerr, la trilogia de Berlin. PD James. Jo Nesbo i la sèrie de Harry Hole. Zigmund Miloscevsk,i fiscal Scazi.

2018
Assaig: Dawkins. The Selfish Gene. Epictet i Marc Aureli. Rebecca Solnit, A Field Guide to Getting Lost, Wanderlust. Camus, L’Étranger, Le mythe de Sysiphe, La Peste. jlBadal: les coses que realment han vist aquests ulls inexistents. Hawking a Brief History of Time. John Gray. The silence of animals.
Georges Perec: La Vie Mode d’Emploi. Benjamin Black i PD James amb la sèrie Dalgliesh. Alexander McCallSmith, The Sunday Philosophy series. Saramago, el Evangelio según Jesucristo.
Auden. Baudelaire, Les Fleurs du Mal. Josep Palau i Fabre, poesia. Wallace Stevens.

2019
Auden i Poesia Xinesa. Il Danubio, Claudio Magris.
À rebours, Huysman. Atlas Shrugged, Ayn Rand. Elena Ferrante. Israel: Batya Gur, Daniel Silva, Gabriel Allon.

2020
Poesia a la terrassa: Auden i Hölderlin. Lucreci, De la Natura. Steiner, The Poetry of thought. Douglas Adams Hitchhiker’s guide galaxy. Station eleven, Emily st Mandel. Conversations, Sally Rooney. A wrinkle in time, Madeleina l’Engle. Bend Sinister, Sebastian Knight Nobokov. Novel·les policíaques i de la cua de palla.

2021
Novel·les de la cua de palla. Policíaque, amb tot John Le Carré. P.K.Dick Ubik. Do androids dream of Electric sheep.Palmer Eldricht. The man in the high castle.Robert Walser Der Spaziergang. Susanna Clarke, Piranesi. Virginia Woolf, Mrs Dalloway. John Waters: 101 things I hate. Poesia: Hölderlin, Rilke. Assaig: Tristan Gooley. How to read Water. Sun Tzu, l’art de la guerra. Darwin Wallace, la lluita per la vida. Cavalli-Sforza, Qui som, història de la diversitat humana. Horace Walpole, El arte de los jardines modernos.

2022
Dostoievsky Karamàzov. Murakami, Balla balla balla, Wind-Up Bird, 1q84. Ha Jin, la Espera. Oliver Sacks, Musicophilia, Tales of Music and the Brain. J.E. Gardiner. Bach, music in the castle of heaven. Julian Barnes, The Man in the red coat. Dovlátov, La maleta. Philip Roth, Goodbye Columbus. Edmund Burke, A philosophical Inquiry into the origin of our ideas of the Sublime and Beautiful. Marcel Danesi, Semiotics. Kashuo Ishiguro. Klara and the Sun. Les mil i una nits. Marco Polo, Il Milione.
Sonets Orfeu al sofà. Jazz Life. Infografia. Terrassa, Poesia Xinesa. Virgili, Bucòliques.
MccallSmith The World according to Bertie, The unbearable lightness of scones, The importance of being Seven, Bertie Plays the Blues. Becky Chambers, A Closed and Common Orbit, A long way to a young, angry planet. Lindsey Davis, Marco Didio Falco 1, 2, 3. Jeff Hoke. Leaping through life

2023
Cormac Mccarthy, The Passenger, Stella Maris. Nabokov, Insomniac dreams. Annie Ernaux, Passion Simple. Zeina Abirached, El piano Oriental. Kurt Vonnegut, Slaughterhouse five. Cortázar, La vuelta al día en 80 mundos. Fred Uhlman, L’amic retrobat. Quincey, Confessions of an english opium-eater.
Alexander McCallSmith. Bertie’s guide to life and mothers, The revolving Door of Life, The Comfort of Saturdays, The forgotten affairs of youth. Dror Mishani, Tres. Donna Tart, The Secret History. Martin Cruz Smith, Estrella Roja, Red Square. Thomas Harris. Silence of the Lambs, Thomas Harris, Hannibal. Marlon James, Black Leopard, Red Wolf.
Virgili, Geòrgiques, com un calendari del pagès. Horaci, odes i èpodes. Poesia xinesa.
Aldous Huxley, Doors of Perception. Hegel, la Raó en la història. Tibetan Book of the dead. Kathryn Schluz, Lost and Found. Schrödinger, What is Life, Mente y materia. Baghavad Gita.

2024
Robert Galbraith, The Running Grave. Empar Moliné. Benvolguda. Richard Osman, The Thursday Murder Club, The Bullet that missed. Ruth Galloway, Dying Fall. Alex Michaelides, Les donzelles, The Silent Patient. Dashiell Hammet, Red Harvest. Neal Stephenson, Snow Crash. Chris Offut, Country Dark. Sophie Kinsella, Undomestic Goddess. Percival Everett, The Trees. Thomas Pynchon, Vici inherent. Markus Sakey. Brilliance. Sara Paretsky, Indemnity Only, Windy City Blues, Killing orders, Deadlock.
Yoko Ogawa, Le musée du silence, La policía de la memoria. Vasco Pratolini Cronaca dei Poveri Amanti. La Bruyère, les Caractères. Manuel Mújica Laínez, Bomarzo. Capote, Breakfast a Tiffany’s. Elizabeth von Arnim, Vera. Georges Perec, La boutique obscure, 124 dreams. Upton Sinclair The Jungle. Henry Miller, Tropic of Cancer. Haruki Murakami, A la caça de l’ovella.
Llibre egipci dels morts. Salvador Dalí, The Secret Life of. Athenaeus of Naucratis, El Banquet dels erudits.
Al-Mutanabi, poesia. Lev Rubinstein, Here I am. Poesia Xinesa: Marià Manent, Com l’Aire daurat. Antologia de Tony Barnstone. Antologia de Guojian Chen. Antologia de DuFu. He transcrit la selecció de les lectures i n’he incorporat algunes al museu.

2025
Poesia: Wallace Stevens al sofà, poesia catalana a la terrassa. Revistes catalanes: Cucut d’Ací d’allà. Ninots: Abirached, Zeina, El piano Oriental. Alejandro Jodorowsky, Zoran Janjetov, Los tecnopadres. Moebius, El garaje hermetico. Noe Barreiro, The convent of Hell.
Literatura: CAPEK, Karel, R.U.R. (Rossum’s Universal Robots). Couperus, Louis, Ecstasy, A Study of Happiness: A Novel. Gurt, Carlota, Cavalcarem tota la nit. Hugo, Victor, Le Rhin. Lautréamont, Isidore Ducasse comte de, Les Chants de Maldoror. Pamuk, Orhan, El museo de la inocencia. Rodoreda, Mercè, Mirall trencat. Rooney, Sally, Intermezzo. Xiaoxiaosheng, Lanling, The Golden Lotus. Graham Greene, El final de l’idil·li. Joan Pijoan, i després què. Nora Ephron, coragre. Aki Shimakazi, Hôzuki.
Assaig: Boonstra, Lee, Prompt Engineering. Gazzaniga, Michael S., Who’s in Charge?. Lovric i Mardas, How to insult, abuse and insinuate in classical La… Mariani, Paul, The Whole Harmonium · The Life of Wallace Stevens. MURAKAMI, HARUKI, Retratos de jazz. NIETZSCHE, FRIEDRICH, Més enllà del bé i del mal. Sabater i Mur, Quatre nois genials. Huyghens, Watt, Dickens, Mozart. VALÉRY, PAUL, La Philosophie de la danse. Els 7 llibrets sobre Van Gogh. Vendler, Helen, Reader’s Guide to Wallace Stevens, A. Yutang, Lin, Importance of Living, The.
Novel·la negra: Galbraith, Robert, Hallmarked Man, The. Kuang, R.F., Katabasis. Lapeña, Shari, Things Go Flying. McManus, Karen M., One of Us Is Next, One of Us is Lying. Paretsky, Sara, Blacklist, Total Recall, Hard Time. Stevenson, Benjamin, Either Side of Midnight. Dan Simmons, Hyperion.

Col·lecció Illa deserta

[provisional]

[ El que més m’ha agradat, el que m enduria a l hospital, la guia de lectura que llegaria tim. La meva selecció d’un prestatge: Italo Calvino, Chejov, Nabokov]

Vassily Grossman: Vida y destino
Ovidi: Les metamorfosis
Bill Watterson: Calvin

El llibre de fades
El maravilloso viaje del doctor Acorta
El libre del Te
Nabokov: Ada, Speak memory

Borges

Pere IV: Tirallonga dels monosíl·labs
Maragall: Cant Espiritual
Thomas Hardy: Afterwards
Brenda Shaugnessy: I have a time machine

Els llibres que valoro com a objecte:

  • Rotlles Japó
  • De la pulcra ceniza (com capses de Marcel Duchamp)
  • Les meves edicions de butxaca
  • El llibre del Te Okakura Kakuzo
  • Calvin obra completa
  • El Coromines
  • Britannica
  • Projecte de gran incunable

La lectura al museu

32c Les meves cites  |   422  Poetes i poesies  | els llibrets, .  Edicions de butxaca  la llibreria,] biblioteques meves i del món.

Posted on

Les meves experiències en art

[esborrany el que he fet i el que he anat descobrint a cada etapa]

V40 Infantesa: postals del pare, reproducció Van Gogh menjador, llibres [pare: subirachs, tàpies, Van gogh, Paul Klee]

V40 Adolescència: visites a algunes exposicions, adolescència, exposició? Escola l’ARC, intents dibuix meu, obres fetes a Alemanya, intents escultura Ytong, [mondrian, kandinsky, els impressionistes]
Assisteixo a algunes classes a l’acadèmia Sant Jordi amb Muñoz i Maria. Inicis fotografia en B/N Banyoles i facultat.

Adult 1 Castellar. Posters a casa. Viatges París, Itàlia, exposició Miró, Antonio López, paisatgistes holandesos, el romànic de Pisa. Escher. Exercicis de dibuix i ombres. Intents de retrats de les filles. Exlibris. Escultures de les filles. Làmpara nau espacial estil Chris Burden.
Fotografia de casa. Diapositives. Vídeos i muntatges.

1981. Paris: Museu Rodin, el Centre Pompidou. La torre Eiffel. També ens vam arribar a Versailles on el parc i el jardí ens van agradar però sense despertar l’entusiasme que ara tinc pels jardins.

1982. Londres: Tate, National Gallery

1983: Itàlia, Firenze: Pitti amb Rafaello i Botticelli
Venècia: Guggenheim

1984
Nürnberg vaig  comprar el gravat “Melencolia I” imprès per la Deutsche Druckerei. Vaig trobar bé de preu l’obra completa d’Escher.

1985-1986

1987:Zaragoza Museu Gargallo. Museu Camon Aznar. Madrid: El Prado
El romànic de Pisa, de magnitud diferent a les humils esglésies de la vall de Bohí, amb el Battistero, Duomo i Campanile.  La Cappella dei Pazzi a Firenze. Giotto, Cimabue, Fra Angelico.

1988-1989:–

1990: Natures mortes a l’aquarel·la, estrena de la capsa de camp de Windsor & Newton. (Projecte d’armari palau com una façana renaixentista). Còpia d’un gravat de Canaletto.

1991: Primer camí de taula com a avet que la mare va brodar i vam estrenar per Nadal. Una sessió de fotos nus. He tallat una cara de fusta pel majordom

1992: Flors pel camí de taula de primavera. Fulles de roure a la barbacoa. Intent de copiar dibuixos d’Ingres.

1993:  Esborrany per un mural a la porta del garatge. Aquarel·les ( he començat l’aquarel·la amb roses, el llimoner del pati, un paisatge de Can Santpere i una vista de Solius. Retrats a llapis de les nenes de casa.

1994: Proves amb aquarel·la, esbossos a les nenes, comprat i provat el pastel. Sortides a dibuixar la Mola.

1995: Esbós de Teresa al piano, retrats, aquarel·les de Sant Llorenç, Montpeller, Gelida, Comarruga, retrat nenes gran format, retrat Pilar, esbós platja. M’he comprat una corbata d’Escher.

1996: Dibuix per brodar un camí de taula d’espigues, catalogar dibuixos, figuretes de fang pel pessebre, esbossos amb llapis miniatura, inici bodegó a l’oli.

1997: Dibuix gran al carbonet de les nenes a Solius. Projecte de ceràmiques domino per la Mercè Rius, paraula persona en molts idiomes; camí de taula estiu acabat; PROJECTE retrats vídeo

1998 Aquarel·les dels viatges,  escultures dels caps de la Teresa i la Maria.  Camins de taula que brodarà la mare. La làmpada nau. (vídeo 2016 Lampada nau espacial.) vídeo: Escultures

1999: Nou ex-libris, aquarel·les a les sortides.

Adult 2

2000-2015

Interès per Poussin, Lorraine. Viatges a Egipte, Grècia, Xina i Japó. Recorregut mental per les sales del KHM de Viena. Dibuixos a les reunions de feina.

2000-2001: Dibuixos CR24

2002: Maqueta Gaudí per missió. Nous dibuixos Tanzània.

2003: He copiat dibuixos de Dürer, practicat arbres. També he canviat sovint el quadre que tinc a l’habitació. Una nadala per internet. Aquarel·les al Tour del Montblanc. Dibuix 2003

2004: Nadala foto dels bancs. Proves dibuix contemplació.

2005: Una sessió de sumi-e a tinta al viatge a Xina. Nadala dibuix tinta xina. Projecte tangram3 de bonsais que farà la Mercè Rius. Dibuix contemplació.

2006: Nadala finestra que s’obre a un paisatge. Dibuix Aquarel·les al Camino.

2007: Nadala targetes mosaic Ebre. Retrats dels pares a partir d’una foto. Preparatius dibuix contemplació de l’univers. Models del Lost Wonder. Dibuix

2008-2015
feina: viatges a Madrid, visites al Prado, Thyssen i Sofia
Primeres guies de museus, experiència d’anar-hi amb música.
Grans dibuixos: sol en l’univers, contemplant el món,
Sketchcrawls

2008: Nadala plànol i gomets de fotos.Quadre de la contemplació del món. Aquarel·la. dibuix 2008

2009: Nadala mosaic de fotos Perú. Aquarel·les Montserrat i altres. Il·lustracions dels posts. Dibuix de solitud enmig l’univers i contemplació del món. (galeria).

2010: Nadala llibret Rússia

2011: Nadala siluetes de la família

2012: Nadala pessebre lletres

2013: Fotos de la vida quotidiana i brots de la terrassa amb fons negre. Timelapse. Muntatge de la banda sonora dels pares per celebrar els seus 85 anys. Aquarel·les de sortides, Sketchcrawl de Sant Andreu, el Ficomic a Montjuic. Nadala llibret Espriu

2014: Aquarel·les als viatges. Sketchcrawls de gener i a l’estiu. Nadala calendari d’advent tirallonga monosíl·labs.

2015: Aquarel·les als viatges. Fotos zenitals amb el trípode. Nadala amb espelma a dins.

Adult 3

2016-2027

Museus als viatges. Fotografia i arxiu d’obres d’art als museus. Pàgines dedicades a artistes a Museu?! Dibuixos a la pissarra. Vídeos.

2016: Dibuixos als viatges. Nadala sobre Origami.

2017: Il·lustracions per la nova web i targeta no-business de Vida Contemplativa. Nadala calendari del Pagès.

2018: He fet una aquarel·la de les naus del carrer, com un Hopper del Poblenou. He passat força estones dibuixant retrats i esbossos per les imatges del web i la tarja personal. Dibuixos a la pissarra. Dibuix. Nadala postals de Chartres.

2019: Núvols al dormitori. Vídeos contemplatius.  Dibuix. Nadala Receptes de galetes de Nadal, la mare.

2020: Muntar vídeos “la nau” i “la cuina” amb banda sonora (LMMS, teclat midi i trompeta). Dibuixos del dormitori, cuina i jo mateix com a l’home de Vitrubi de Leonardo. Fotos dels espais de casa on hi apareixo diverses vegades. Dibuix . Nadala mascareta Covid.

2021: Algun dibuix als viatges, il·lustracions pel museu. Taula amb núvols. Vídeo de la roba. Nadala recorregut Sant Martí. Dibuix 2021

2022: Dibuix: Abocador de gener a juny, Dibuix ballarins de blues. Dibuix família a la pissarra. Contes Albert i Jofre. Nadala 2022. Figuretes pessebre. (Dibuix 2022)

2023: Aquarel·la Banyoles. Iris a la pissarra. Dibuix dels néts. Dibuix del cap i Nadala. Vídeo autocar. Dibuix

2024: Dibuix dels néts. Sortides a dibuixar amb Hanna. Il·lustració Tralfamadore. Jardins alternatius per la terrassa. Travessa. Dibuixos de contemplació: Hèrcules Farnese, Corredors. Nadala. Nou projecte Jantar Mantar pel solar. Solius reimaginat (sh3d). Dibuix

2025: Esborranys d’una casa ideal, Pissarra, finestra amb torres, Atlas. Exercicis aquarel·la, petits esborranys al viatge del Rhein i Istanbul. Nadala. Dibuix

 

Posted on

Plini el vell. Història natural

https://en.wikipedia.org/wiki/Natural_History_(Pliny)

http://www.gutenberg.org/ebooks/57493

There are about 200 extant manuscripts, but the best of the more ancient manuscripts, that at Bamberg State Library, contains only books XXXII–X.

1469 Imprès a Venècia.

 

Llibre Contingut
I Prefaci, taula de continguts i bibliografia
II Astronomia i meteorologia
III Geografia del Mediterrani occidental
IV Geografia del Mediterrani oriental
V Geografia d’Àfrica, Orient mitjà i Turquia
VI Geografia d’Àsia
VII Antropologia i psicologia humana
VIII Zoologia dels animals terrestres
IX Zoologia dels animal marins
X Zoologia, ornitologia o animals aeris, reproducció animal i els cinc sentits
XI Zoologia, insectes, zoologia comparada i intent de taxonomia
XII Botànica, plantes exòtiques, perfums, espècies de l’Índia, Egipte, Mesopotàmia, etc.
XIII Botànica, incloent-hi les plantes aquàtiques
XIV Botànica, la vinya i el vi
XV Botànica, l’olivera, l’oli i els seus usos, fruita i nogueres
XVI Botànica, incloent-hi més arbres i herbes
XVII Arboricultura, fruiters y sucs
XVIII Com menar una granja
XIX Jardineria i plantes ornamentals, més vegetals, herbes i arbustos
Llibre Contingut
XX Herboristeria, més plantes i arbustos de jardí
XXI Flors i floricultura
XXII Botànica, plantes miscel·lànies
XXIII Botànica, plantes medicinals i propietats o virtuts de diverses plantes, vins, vinagres i fruits
XXIV Medicina, propietats medicinals d’arbres i herbes
XXV Medicina, propietats medicinals d’herbes, farmacologia
XXVI Medicina, arbustos medicinals
XXVII Medicina, herbes medicinals per ordre alfabètic
XXVIII Medicina, usos mèdics de productes animals
XXIX Medicina, usos medicinals de productes animals (continuació)
XXX Preàmbul sobre màgia; més usos medicinals de productes animals
XXXI Medicina, usos medicinals de productes del mar: sals, plantes, esponges, etc.
XXXII Medicina, usos medicinals d’animals marins
XXXIII Mineralogia i metal·lúrgia de l’or, la plata i el mercuri
XXXIV Mineralogia i metal·lúrgia del bronze; estatuària
XXXV Mineralogia, usos de la terra, pigments, discussió sobre l’art de la pintura i l’ús del sulfur
XXXVI Mineralogia, lapidària; escultura, arquitectura, obeliscs, piràmides, laberints cretencs, argila, sorra, pedra, vidre, ús del foc
XXXVII Mineralogia, cristall de roca, ambre, gemmes, diamants, pedres semiprecioses, etc.

Publicació

Posted on

Rars i breus. Scheler

Vida   Ètica dels valors    L’etern en l’home      Essència i formes de la simpatia         Sociologia del coneixement     El lloc de l’home en el cosmos

Quina coincidència afortunada, quan en aquest món el qui té bona voluntat obté algun èxit i més encara si assoleix el que anomenem “grandesa històrica”, és a dir,  efectivitat i vigència en la història! Rars i breus són els períodes on la cultura floreix en la història de la humanitat. Rar i breu és el bell en la seva delicadesa i vulnerabilitat.

Welch seltener Glücksfall, wenn in dieser Welt der sittlich Gutwillige und Gutgesinnte auch Erfolg hat – das erreicht, was wir »historische Größe« nennen, d. h. erhebliche Wirkmacht auf die Geschichte. Kurz und selten sind die Blüteperioden der Kultur in der menschlichen Geschichte. Kurz und selten das Schöne in seiner Zartheit und Verletzlichkeit.

Short-lived and rare are the flowering periods of culture in human history. Short-lived and rare is beauty in its tenderness and vulnerability.

Die Stellung des Menschen Im Kosmos

Vida

1874-1928

Neix a Munic en una família jueva molt respectada. Comença estudiant medicina però després es trasllada a la Universitat de Berlín on la deixa per la  la filosofia i la sociologia, estudiant amb Wilhelm Dilthey, Carl Stumpf i Georg Simmel. A Jena estudia amb Rudolf Eucken i s’interessa pel pragmatisme de William James.
Dóna classe a Jena, Munic i Göttingen. Coneix Husserl indirectament i s’uneix al cercle Fenomenològic de Munic. Amb ells el 1912 funda el “Jahrbuch für Philosophie und phänomenologische Forschung”, amb Husserl com a editor principal. El 1913 publica “Zur Phänomenologie und Theorie der Sympathiegefühle und von Liebe und Hass”.
Després de la WWI dóna classe a la universitat de Köln. Després de 1921 es va desvincular en públic de l’ensenyament catòlic i fins i tot del Déu judeocristià, comprometent-se amb el panteisme i l’antropologia filosòfica. Es va convertir en l’únic erudit de rang a la República de Weimar que va advertir en els discursos públics dels perills tant del nacionalsocialisme com del comunisme.

El 1927 en una conferència a Darmstadt, prop de Frankfurt, organitzada pel filòsof de la nova era Hermann Keyserling, Scheler va pronunciar una llarga conferència titulada El lloc particular de l’home (‘Die Sonderstellung des Menschen’), publicada més tard en forma molt abreujada com a Die Stellung des Menschen im Kosmos. El seu conegut estil oratori i el seu lliurament van captivar el seu públic durant unes quatre hores.

(La seva segona esposa era la germana del director Wilhem Fürtwangler. El fill que havia tingut amb la primera va ser diagnosticat psicòpata. Va morir d’un atac de cor, fumava uns 70 cigarrets al dia).

 

Der Formalismus in der Ethik und die materiale Wertethik (1913–1916)

El formalisme en l’ètica i l’ètica material dels valors

És la seva obra ètica fonamental. Scheler critica l’ètica formal de Kant perquè considera que es basa exclusivament en el deure i en principis abstractes. En canvi, defensa una ètica material dels valors, segons la qual els valors (com la justícia, la bellesa o la santedat) són objectius i es capten mitjançant una intuïció emocional. L’acció moral consisteix a preferir els valors superiors als inferiors segons una jerarquia objectiva. La moral no és una qüestió intel·lectual com ho sembla a Kant [no ho descobrirem analitzant si ens ajustem a l’imperatiu categòric] , més aviat atenent a les nostres emocions, com deia Pascal: Le cœur a ses raisons que la raison ne connaît point.

Coincidiria amb Hume en el sentit que els sentiments intervenen en la moral, però per a Scheler són objectius, existeixen independentment de les nostres preferències. Hume sosté que el bé i el mal depenen de la manera com reaccionem sentimentalment davant les accions. Scheler, en canvi, afirma que els sentiments no creen els valors, sinó que els descobreixen. [A diferència dels 20 segles de filosofia precedents] els afectes no són obstacles al coneixement moral, sinó una via privilegiada d’accés a la realitat moral. [queda pendent explicar el paper del desig i la cobdícia en les violacions i corrupció econòmica] Per a Hume, la bellesa és bella perquè desperta en nosaltres un determinat sentiment. Per a Scheler, la bellesa és una qualitat real, i el sentiment estètic és la facultat que ens permet percebre-la. El mateix passa amb la bondat, la justícia o la santedat. Scheler aplica el mètode fenomenològic al món dels valors i defensa que hi ha una intuïció emocional (Fühlen) capaç de captar-los amb la mateixa objectivitat amb què la percepció capta els colors.[Si Husserl du a terme el projecte platònic de les Idees quant a la matemàtica i les essències, Scheler ho farà per l’altra part de les idees platòniques, la bellesa en si, el bé en si].

Per a Scheler, un valor (com la bellesa, la justícia, la noblesa o la utilitat) no és una projecció subjectiva, sinó que existeix en l’objecte i es revela a través de l’emoció. Quan diem que una acció és “noble”, no estem projectant un sentiment, sinó que captem la noblesa com una qualitat real de l’acció, gràcies a un acte de “sentir” que és tan cognitiu com veure. [Es tractaria d’una “percepció de valors”].
Noesi: L’acte de “sentir emocional” (estimar, odiar, preferir, sentir repulsió).
Noema: El “valor” captat en l’objecte (per exemple, “allò sagrat”, “allò bell”, “allò útil”). Per tant, l’emoció sempre té un objecte-valor, encara que sigui difús.

Hi ha una jerarquia objectiva de valors (del més baix al més alt):

  • Valors sensibles (plaer/dolor)
  • Valors vitals (noblesa/vulgaritat)
  • Valors espirituals (bell/lleig, just/injust)
  • Valors sagrats (sant/profà)

A cada nivell li correspon un tipus d’emoció: el plaer, la vitalitat, l’estima intel·lectual i l’amor espiritual.

[Tot i que sembla que Scheler descrigui més aviat la “contemplació” de valors més que no pas emocions com la tristesa, el disgust, l’alegria, que a vegades  semblarien que no tenen objectes intencional] per a Scheler, no hi ha emocions sense objecte, perquè l’objecte és el “valor”. Si estàs trist “sense motiu”, el que passa és que has captat un valor negatiu (pèrdua, falta de sentit) que pot ser molt general (per exemple, la fugacitat de la vida) i que no està lligat a un objecte físic concret, però sí a un valor objectiu que es manifesta en el teu entorn.

Vom Ewigen im Menschen (1921)

(De l’etern en l’home) Desenvolupament de la filosofia de la persona, de l’amor i de la religió.

Aquesta obra aprofundeix en la dimensió religiosa de l’ésser humà. Scheler sosté que l’home està orientat naturalment cap a l’absolut i que l’experiència religiosa constitueix una forma específica de coneixement. Analitza la relació entre la persona, Déu i els valors espirituals, mostrant com l’obertura a allò etern forma part de l’essència humana.

Scheler defensa que l’ésser humà està estructuralment orientat cap a l’absolut. La recerca de Déu, de la veritat i dels valors suprems no és un afegit cultural, sinó una dimensió constitutiva de la persona. Si aquesta orientació es reprimeix, no desapareix: busca altres objectes.

[A “Nostalgia for the Absolute” (1974), George Steiner parteix d’un diagnòstic semblant. Sosté que, amb el declivi de la religió tradicional a Occident, la necessitat humana d’un sentit absolut no s’ha extingit. El que ha passat és que ha estat transferida a altres sistemes de pensament: el marxisme, la psicoanàlisi freudiana o fins i tot certes formes d’antropologia estructural funcionen com a “mitologies substitutes”. És a dir, ocupen el lloc que abans ocupava la religió. El punt de partida és similar tot i que Steiner no cita tant Scheler com Nietzsche, Marx, Freud, Lévi-Strauss, Weber, Kierkegaard.

Scheler és un creient i creu que Déu és el valor final [de fet si connectem els valors de l’ètica amb Vom Ewigen in Menschen tenim quelcom equivalent al banquet de Plató, comencem cotnemplant la Bellesa i acabem contemplant el diví. Només que en Scheler qui recorre aquesta escala no és la raó sinó l’afecte “Liebe”] Existeix una obertura de la persona cap a Déu o l’Absolut; la religió és una forma genuïna de coneixement.
Steiner no es pronuncia sobre l’existència de Déu. És una analista de la cultura i la societat i mostra que les societats modernes continuen generant sistemes que fan la mateixa funció que les religions tradicionals. És un diagnòstic històric i cultural més que no pas metafísic.

Scheler pregunta: “Per què l’ésser humà està orientat cap a l’absolut?” (resposta antropològica i metafísica).
Steiner pregunta: “Què passa quan una cultura perd l’Absolut?” (resposta històrica i cultural).

La idea que l’ésser humà és un ésser que no pot deixar de buscar sentit i transcendència forma part del clima intel·lectual de l’època, compartit també per autors com Max Weber (el “desencantament del món”), Karl Jaspers (les situacions límit), Paul Tillich (la “preocupació última”) o Mircea Eliade (l’ésser humà com a “homo religiosus”).

Sis contemplacions:  El sagrat en mi

Wesen und Formen der Sympathie (1923)

(Essència i formes de la simpatia)

Estudia els fenòmens afectius que ens relacionen amb els altres. Distingeix entre simpatia, empatia, compassió, amor i contagi emocional, i argumenta que l’amor és un acte intencional que revela el valor únic de cada persona. Aquesta obra és una contribució important a la fenomenologia de la intersubjectivitat i a la filosofia de les emocions.

Analitza com els éssers humans es connecten emocionalment amb els altres, rebutjant la idea que la simpatia sigui un simple contagi cec o una imitació. L’autor defensa que els sentiments tenen una funció cognitiva que ens permet conèixer el valor de les persones i del món.
Crítica al reduccionisme: Scheler s’oposa a les teories de psicòlegs com Theodor Lipps, que explicaven la simpatia com una mera “empatia per imitació” o projecció (Einfühlung).
Independència del Jo: Per simpatitzar amb algú no cal fusionar-se amb l’altre ni perdre la pròpia identitat; es requereix una clara distinció entre el “Jo” i l’altre.
L’amor com a fonament: La simpatia no és el sentiment més elevat; està subordinada a l’amor, que és l’acte passional suprem que descobreix els valors més alts de l’altre.

Les quatre formes de relació afectiva:

  • El sentiment comunitari o con-sentiment (Mitgefühl): És la simpatia autèntica. Consisteix a patir amb l’altre o alegrar-se amb l’altre, compartit de forma intencional. Per exemple, dos pares que ploren junts davant el cadàver del seu fill experimenten un con-sentiment real de la mateixa pena.
  • El contagi afectiu (Gefühlsteckung): És un procés involuntari i cec. No hi ha una vertadera comprensió de l’altre. Un exemple clàssic és el riure encomanadís en un grup o el pànic col·lectiu en un estadi, on els sentiments es transmeten com una infecció sense conèixer-ne la causa profunda.
  • La unió afectiva o identificació (Einsfühlung): És una fusió on l’individu perd la seva pròpia identitat i absorveix la de l’altre (o viceversa). Es dona en fenòmens de misticisme primitiu, en l’èxtasi dionísiac o en la relació d’absorció absoluta entre una mare i el seu nadó.
  • El sentiment compartit o reproduït (Nachfühlen): És la capacitat purament cognitiva d’entendre el que l’altre sent, però sense arribar a commoure’s. Un metge pot “saber” perfectament el dolor que sent el seu pacient sense necessitat de patir realment amb ell.

L’obra es divideix originalment en tres grans seccions que consoliden la seva teoria de l’antropologia filosòfica:

  • Part A (La simpatia): Dedicada a desgranar les quatre formes esmentades i a demostrar que la simpatia és un acte intencional orientat cap al valor de l’altre ésser humà.
  • Part B (L’amor i l’odi): Scheler descriu l’amor com un moviment espiritual cap endavant. L’amor no reacciona a un valor que ja es veu, sinó que és el motor que “fa aparèixer” els valors més alts i amagats d’una persona. L’odi, per contra, destrueix aquesta visió i encega l’esperit.
  • Part C (El Jo aliè): Un estudi epistemològic sobre com percebem l’existència de les altres ments. Scheler afirma que l’evidència del “Tu” és tan immediata i primària com l’evidència del “Jo”.

(Psicologia. Sensacions i percepció.  la percepció de la realitat : la realitat social)

Versuche zu einer Soziologie des Wissens (1924)

(Recerques d’una sociologia del coneixement) Aplicació de la fenomenologia a la sociologia del coneixement

Scheler és un dels fundadors de la sociologia del coneixement. Hi analitza com les condicions socials, històriques i culturals influeixen en la producció i difusió del coneixement, sense reduir la veritat als factors socials. Defensa que el context social condiciona què es coneix i quins interessos orienten la recerca, però no determina necessàriament la validesa dels coneixements.

Analitza com les estructures socials i històriques influeixen en la producció i difusió del saber humà.

El saber no és purament teòric

El coneixement humà està lligat a interessos socials. La societat no crea la veritat del saber. La societat sí que determina quan i com es descobreix un saber. Les condicions socioeconòmiques actuen com a factors reguladors (obren o tanquen comportes al coneixement).

Els tres tipus de coneixement

  • Saber de salvació: Busca la unió de la persona amb el que és diví (propi de la religió).
  • Saber de cultura: Busca el desenvolupament de la persona i dels valors humans (propi de la filosofia).
  • Saber de dominació: Busca el control pràctic de la naturalesa i la societat (propi de la ciència i la tècnica).

Els factors reals i els factors ideals
L’evolució històrica està determinada per la interacció de dues forces. Factors ideals (l’esperit), les idees, la filosofia, la religió i la lògica pura. Factors reals (els impulsos): L’economia, la política, la demografia i les relacions de poder. Les idees tenen contingut propi, però necessiten els factors reals per materialitzar-se en la història.

Crítica al positivisme de Comte
Auguste Comte afirmava que la humanitat progressa de la religió a la filosofia, i d’aquí a la ciència. Scheler rebutja aquesta llei lineal dels tres estadis i defensa que la religió, la filosofia i la ciència són formes de saber permanents. Totes tres conviuen simultàniament en qualsevol època històrica. [I les arts?]

El “substrat conceptual comú” (Relativisme relatiu)
Cada grup social comparteix una visió del món compartida (Weltanschauung). Aquestes visions depenen de la posició social del grup (classes, institucions, nacions). Tot i que el coneixement està condicionat socialment, Scheler manté que existeixen veritats objectives absolutes que l’ésser humà descobreix gradualment.

[Relació amb el món3 de Popper]
Com en el món3 de Popper, les veritats objectives tenen una existència independent de la ment i societat humanes (realisme epistemològic) però depèn de les condiciosn socials per descobrir-la [i de la història de la ciència. Per a Scheler l’aparició dels continguts va de dalt a baix (determinisme social). Les idees estan “esperant” en una mena de cel platònic de valors i veritats. La societat actua com una comporta hidràulica: obre o tanca el pas perquè aquestes veritats es manifestin en la història. [Hegel?]. Per Poper és un procés d’evolució bottom-up, un procés actiu de assaig i error. Els humans creen teories per resoldre problemes, i el Món 3 reacciona mostrant contradiccions inesperades que obliguen a millorar el coneixement.

[no sembla fer una fenomenologia de les arts, els mites, la literatura, la iconologia, la música i la dansa]

“Die Stellung des Menschen im Kosmos” (1928)

(*El lloc de l’home en el cosmos*)

És la seva obra més representativa d’antropologia filosòfica. Scheler compara l’ésser humà amb els altres éssers vius i sosté que el que el caracteritza és l’esperit (Geist): la capacitat de transcendir els instints, actuar lliurement, conèixer objectivament i orientar-se pels valors. L’home no és només un ésser biològic, sinó una persona oberta al món i capaç d’autodeterminació.

[Resum de Claude] Aquesta obra breu però densa és una de les peces fonamentals de l’antropologia filosòfica del segle XX. Scheler hi planteja una pregunta radical: “què és, essencialment, l’ésser humà?”

El problema de partida
Scheler observa que mai no hem tingut tanta informació sobre l’home com en la seva època —ciències naturals, psicologia, etnologia— i, paradoxalment, mai no hem sabut tan poc “què és” l’home. Les tres tradicions dominants (la religiosa judeocristiana, la grecoracionalista i la naturalista-evolucionista) ofereixen imatges incompatibles entre si.

L’escala dels éssers vius

Scheler proposa una jerarquia de les formes de vida psíquica:

1. Impuls afectiu — present fins i tot en les plantes; tendència cega cap a la nutrició i la reproducció.
2. Instint — comportament rígid, hereditari, orientat a finalitats específiques.
3. Memòria associativa i hàbit — capacitat d’aprendre per assaig i error.
4. Intel·ligència pràctica — present en els grans primats; resolució de problemes nous sense assaig previ.

L’home comparteix tots aquests nivells amb els animals, però hi afegeix quelcom radicalment nou.

El “Geist”: l’esperit com a ruptura

El que distingeix l’home no és la intel·ligència superior, sinó el Geist (“esperit”). Les seves característiques essencials són:

– Obertura al món (“Weltoffenheit”): l’animal viu tancat en el seu entorn biològic (“Umwelt”); l’home pot prendre distància de la realitat immediata i contemplar-la com a tal. No és presoner dels seus impulsos. [podem tenir contacte amb les nostres esperances]
– Capacitat d’ideació: l’home pot captar “essències”, allò universal i necessari, més enllà dels fets particulars.
– Consciència de si mateix (“Selbstbewusstsein”): l’home es pot fer a si mateix objecte de reflexió.
– Ascetisme vital: l’esperit té la capacitat de dir “no” als impulsos i necessitats biològiques. L’home és “l’animal que pot negar-se a si mateix”.

La paradoxa fonamental
Aquí rau la tensió dramàtica de l’obra: l’esperit, per naturalesa, no té energia pròpia. És la vida —els impulsos, els instints, la vitalitat— la que té força. L’esperit per si sol és impotent; necessita la vida per actualitzar-se. I la vida, sense l’esperit, és cega.

L’home és, doncs, un ésser en tensió permanent entre dos principis: el vital (impuls, cos, eros) i l’espiritual (raó, amor, obertura). No és àngel ni animal, sinó la cruïlla on ambdós s’enfronten i es necessiten mútuament.

La relació amb Déu

Scheler acaba amb una reflexió teològica: l’home és el lloc on Déu —entès com a esperit pur— arriba a la consciència de si mateix a través de la història. Déu necessita l’home tant com l’home necessita Déu; és un procés mutu d’autocreació i autorrealització.

[Aquí es podria assimilar al desenvolupament de l’Esperit de Hegel, amb al diferència que l’Esperit de Hegel es desplega inexorablement, com una deducció lògica, mentre que per Scheler l’home no és només una consciència superposada, la història depèn d’ell, Déu arriba a ser en l’home]

Scheler parlarà de l’home com a “liebendes Wesen”(homo amans) contraposat a “homo sapiens”. Amor s’entén no com a sentiment psicològic sinó com un acte espiritual [que valora]. Ho exposa a l’obra “Ordo Amoris”: cada persona té un ordre intern d’estimacions i amors que constitueix el nucli més profund de la seva identitat moral. Conèixer una persona de debò és conèixer el seu “ordo amoris”. Concep la persona com a una estructura de tres parts, el cos viscut, l’ànima i l’esperit. [Com si tingués una possibilitat o impuls de participar en el més elevat]. Aquí hi ha una influència cristiana que després Helmuth Plessner desconnectarà. Juntament amb Arnold Gehlen, aquests tres pensadors són el nucli del que es considera antropologia filosòfica.

6. El sagrat en mi

Posted on

Proust. À la recherche du temps perdu

Du côté de chez Swann

La reconstrucció del jo en despertar

La madeleine

À l’ombre des jeunes filles en fleurs

Le côté de Guermantes I i II

Sodome et Gomorrhe

La Prisonnière

Albertine disparue

Le Temps retrouvé

Du coté de chez Swan

Despertar

Longtemps, je me suis couché de bonne heure. Parfois, à peine ma bougie éteinte, mes yeux se fermaient si vite que je n’avais pas le temps de me dire: “je m’endors.”

[…]

Mais il suffisait que, dans mon lit même, mon sommeil fût profond et détendit entièrement mon esprit; alors celui-ci lâchait le plan du lieu où je m’étais endormi et, quand je m’éveillais au milieu de la nuit, comme j’ignorais où je me trouvais, je ne savais même pas au premier instant qui j’étais; j’avais seulement dans sa simplicité première le sentiment de l’existence comme il peut frémir au fond d’un animal; j’étais plus dénué que l’homme des cavernes; mais alors le souvenir –non encore du lieu où j’étais, mais de quelques-uns de ceux que j’avais habités et où j’aurais pu être- venait à moi comme un secours d’en haut pour me tirer du néant d’où je n’aurais pu sortir tout seul; je passais en une seconde par-dessus des siècles de civilisation, et l’image confusément entrevue de lampes à pétrole, puis de chemises à col rabattu, recomposait peu à peu les traits originaux de mon moi.

La madeleine
Il y avait déjà bien des années que, de Combray, tout ce qui n’était pas le théâtre et la drame de mon coucher, n’existait plus pour moi, quand un jour d’hiver, comme je rentrais à la maison, ma mère, voyant que j’avais froid, me proposa de me faire prendre, contre mon habitude, un peu de thé. Je refusai d’abord et, je ne sais pourquoi, me ravisai. Elle envoya chercher un de ces gâteaux courts et dodus appelés Petites Madeleines qui semblent avoir été moulés dans la valve rainurée d’une coquille de Saint-Jacques. Et bientôt, machinalement, accablé par la morne journée et la perspective d’un triste lendemain, je portai a mes lèvres une cuillerée du thé où j’avais laissé s’amollir un morceau de madeleine. Mais à l’instant même où la gorgée mêlée de miettes de gâteau toucha mon palais, je tressaillis, attentif a ce qui se passait d’extraordinaire en moi. Un plaisir délicieux m’avait envahi, isolé, sans la notion de sa cause. Il m’avait aussitôt rendu les vicissitudes de la vie indifférentes, ses désastres inoffensifs, sa breveté illusoire, de la même façon qu’opère l’amour, en me remplissant d’une essence précieuse: ou plutôt cette essence n’était pas en moi, elle était moi. J’avais cessé de me sentir médiocre, contingent, mortel. D’où avait pu me venir cette puissante joie? Je sentais qu’elle était liée au goût du thé et du gâteau, mais qu’elle le dépassait infiniment, ne devait pas être de même nature.

Ésser amfibi

Mais un médecin de l’âme qui m’eût visité eût trouvé que pour le reste, mon chagrin lui-même allait mieux. Sans doute en moi, comme j’étais un homme, un de ces êtres amphibies qui sont simultanément plongés dans le passé et dans la réalité actuelle, il existait toujours une contradiction entre le souvenir vivant d’Albertine et la connaissance que j’avais de sa mort.

Le temps retrouvé

Les transformacions del jo, morts parcials

Si l’idée de la mort dans ce temps-là m’avait, on l’a vu, assombri l’amour, depuis longtemps déjà le souvenir de l’amour m’aidait à ne pas craindre la mort. Car je comprenais que mourir n’était pas quelque chose de nouveau, mais qu’au contraire, depuis mon enfance j’étais déjà mort bien des fois. Pour prendre la période la moins ancienne, n’avais-je pas tenu à Albertine plus qu’à ma vie? Pouvais-je alors concevoir ma personne sans qu’y continuât mon amour pour elle? Or je ne l’aimais plus, j’étais, on plus l’être qui l’aimait, mais un être différent qui en l’aimait pas, j’avais cessé de l’aimer quand j’étais devenu un autre. Or je ne souffrais pas d’être devenu cet autre, de ne plus aimer Albertine; et certes ne plus avoir un jour mon corps ne pouvait me paraître en aucune façon quelque chose d’aussi triste que m’avait paru jadis de ne plus aimer un jour Albertine.

La vida de debó és la literatura

[p. 257]

La vraie vie, la vie enfin découverte et éclaircie, la seule vie par conséquent réellement vécue, c’est la littérature; cette vie qui, en un sens, habite à chaque instant chez tous les hommes aussi bien que chez l’artiste. Mais ils ne la voient pas, parce qu’ils ne cherchent pas à l’éclaircir. Et ainsi leur passé est encombré d’innombrables clichés qui restent inutiles parce que l’intelligence ne les a pas “développés”. Notre vie, et aussi la vie des autres; car le style pour l’écrivain, aussi bien que la couleur pour le peintre, est une question non de technique mais de vision. Il est la révélation, qui serait impossible par des moyens directs et conscients, de la différence qualitative qu’il y a dans la façon dont nous apparaît le monde, différence qui, s’il n’y avait pas l’art, resterait le secret éternel de chacun. Par l’art seulement nous pouvons sortir de nous, savoir ce que voit un autre de cet univers qui n’est pas le même que le nôtre, et dont les paysages nous seraient restés aussi inconnus que ceux qu’il peut y avoir dans la lune.

La vida de debó és l’elaboració de la sensació, no pas l’abstracció ni la posició
[p. 258]

Ce travail de l’artiste, de chercher à apercevoir sous de la matière, sous de l’expérience, sous des mots quelque chose différent, c’est exactement le travail inverse de celui que, à chaque minute, quand nous vivons détourné de nous-même, l’amour-propre, la passion, l’intelligence, et l’habitude aussi accomplissent en nous, quand elles amassent au-dessus de nos impressions vraies, pour nous les cacher entièrement, les nomenclatures, les buts pratiques que nous appelons faussement la vie. En somme, cet art si compliqué est justement le seul art vivant. Seul il exprime pour les autres et nous fait voir à nous-même notre propre vie, cette vie qui ne peut pas s’”observer”, dont les apparences qu’on observe ont besoin d’être traduites et souvent lues à rebours et péniblement déchiffrées. Ce travail qu’avaient fait notre amour-propre, notre passion, notre esprit d’imitation, notre intelligence abstraite, nos habitudes, c’est ce travail que l’art défera, c’est la marche en sens contraire, le retour aux profondeurs où ce qui a existé réellement gît inconnu de nous, qu’il nous fera suivre. ET sans doute c’était une grande tentation que de recréer la vraie vie, de rajeunir les impressions. Mais il fallait du courage de tout genre, et même sentimental. Car c’était avant tout abroger ses plus chères illusions, cesser de croire a l’objectivité de ce qu’on a élaboré soi-même, et, au lieu de se bercer une centième fois de ces mots: “Elle était bien gentille”, lire au travers: “J’avais du plaisir à l’embrasser”.

Les impressions afloren pel dolor [o la nostàlgia]
[p. 259]

[…] (car, si peu que notre vie doive durer, ce n’est que pendent que nous souffrons que nos pensées, en quelque sorte agitées de mouvements perpétuels et changeants, font monter comme dans une tempête, à un niveau d’où nous pouvons la voir, toute cette immensité réglée par des lois, sur laquelle, postés à une fenêtre mal placée, nous n’avons pas vue, car le calme du bonheur la laisse unie et à un niveau trop bas; peut-être seulement pour quelques grands génies ce mouvement existe-t-il constamment sans qu’il y ait besoin pour eux des agitations de la douleur; encore n’est-il pas certain, quand nous contemplons l’ample et régulier développement de leurs oeuvres joyeuses, que nous ne soyons trop portés à supposer d’après la joie de l’oeuvre celle de la vie, qui a peut-être été au contraire constamment douloureuse)
[… p. 261 nota]
Chaque personne qui nous fait souffrir peut être rattachée par nous à une divinité dont elle n’est qu’un reflet fragmentaire et le dernier degré, divinité (idée) dont la contemplation nous donne aussitôt de la joie au lieu de la peine que nous avions. Tout l’art de vivre, c’est de ne nous servir de personnes qui nous font souffrir que comme d’un degré permettant d’accéder à leur forme divine et de peupler ainsi joyeusement notre vie de divinités.

La realitat, expressada després del silenci
[p. 260]

Et quand nous aurons atteint la réalité, pour l’exprimer, pour la conserver nous écarterons ce qui est différent d’elle et que ne cesse de nous apporter la vitesse acquise de l’habitude. Plus que tout j’écarterais ces paroles que les lèvres plutôt que l’esprit choisissent, ces paroles pleines d’humour, comme on ne dit dans la conversation, et qu’après une longue conversation avec les autres on continue à s’adresser facticement à soi-même et qui nous remplissent l’esprit de mensonges, ces paroles toutes physiques qu’accompagne chez l’écrivain qui s’abaisse à les transcrire le petit sourire, la petite grimace qui altère à tout moment, par exemple, la phrase parlée d’un Sainte-Beuve, tandis que les vrais livres doivent être les enfants non du grand jour et de la causerie mais de l’obscurité et du silence. Et comme l’art recompose exactement la vie, autour des vérités qu’on a atteintes en soi-même flottera toujours une atmosphère de poésie, la douceur d’un mystère qui n’est que le vestige de la pénombre que nous avons dû traverser, l’indication, marquée exactement comme par un altimètre, de la profondeur d’une oeuvre.

Infelicitat qui inspira
[p. 270]

Car les bonheur seul est salutaire pour le corps, mais c’est le chagrin qui développe les forces de l’esprit. D’ailleurs, ne nous découvrît-il pas à chaque fois une loi, qu’il n’en serait pas moins indispensable pour nous remettre chaque fois dans la vérité, nous forcer à prendre les choses au sérieux, arrachant chaque fois les mauvaises herbes de l’habitude, du scepticisme, de la légèreté, de l’indifférence.
[…]
Ces réflexions me faisaient trouver un sens plus fort et plus exact à la vérité que j’ai souvent pressentie, notamment quand Mme de Cambremer se demandait comment je pouvais délaisser pour Albertine un homme remarquable comme Elstir. Même au point de vue intellectuel je sentais qu’elle avait tort, mais je ne savais pas ce qu’elle méconnaissait: c’était les leçons avec lesquelles on fait son apprentissage d’homme de lettres. La valeur objective des arts est peu de chose en cela; ce qu’il s’agit de faire sortir, d’amener à la lumière, ce sont nos sentiments, nos passions, c’est-à-dire les passions, les sentiments de tous. Une femme dont nous avons besoin, qui nous fait souffrir, tire de nous des séries de sentiments autrement profonds, autrement vitaux, qu’un homme supérieur qui nous intéresse.
[…272]
Quant au bonheur, il n’a presque qu’en seule utilité, rendre le malheur possible. Il faut que dans le bonheur nous formions des liens bien doux et bien forts de confiance et d’attachement pour que leur rupture nous cause le déchirement si précieux qui s’appelle le malheur. Si l’on n’avait pas été heureux, ne fût-ce que par l’espérance, les malheurs seraient sans cruauté et par conséquent sans fruit.
Et plus qu’au peintre, à l’écrivain, pour obtenir du volume et de la consistance, de la généralité, de la réalité littéraire, comme il lui faut beaucoup d’églises vues pour en peindre une seule, il lui faut aussi beaucoup d’êtres pour un seul sentiment. Car si l’art est long et la vie courte, les sentiments qu’elle doit peindre ne sont pas beaucoup plus longs. (nota: ce sont nos passions qui esquissent nos livres, le repos d’intervalle qui les écrit.)
[… p. 273]
L’imagination, la pensée peuvent être des machines admirables en soi, mais elles peuvent être inertes. La souffrance alors les met en marche.

Posted on

Budisme. Canon Pali

Hi ha tres reculls

Vinayapitaka: o La disciplina monàstica és un compendi de regles acompanyades d’anècdotes (històriques o ad hoc) en les quals es narra quan, on i com el Buda Gotama va decretar una o altra de les més de dues-centes regles del codi monàstic theravada.
Suttapitaka: el cistell de la instrucció, amb cinc col·leccions de discursos. Aquí hi ha el Samaññaphala i el Satipatthana.
Abhidhammapitaka: És el Cistell dels texts superiors, un compendi en què s’aborden els principis doctrinals dels altres dos pitaka, però reorganitzats de tal manera que permeten estudiar en profunditat la natura de la ment i de la matèria.

Samaññaphal Sutta

    • Com és un monjo amb pau d’esperit?
Satipatthana Sutta
    • Sati-mindfulness, pau d’esperit
    • els quatre fonaments: el cos, els sentiments, la ment i els darmas
    • La consciència del cos: contacte, aire, posició
    • La consciència de com estem i de l’estat de la ment
    • La pràctica de la marxa conscient
    • Consciència de la respiració, caminar
    • Consciència de tot el cos, els seus organs i processos
    • Consciència del cadàver
    • Consciència dels sentiments (estats mentals) i la ment
    • Consciència de les coses tal com són

Samaññaphala-Sutta

(  Samaññaphala Sutta ) Un rei pregunta a ascetes budistes quins són els beneficis de la contemplació, els quatre nivells de dhayana o meditació.

Com és un monjo amb pau d’esperit?

And how, great king, is a monk endowed with mindfulness and clear comprehension? Here, a monk acts with mindfulness and clear comprehension when walking backwards and forwards, in looking ahead or behind, when bending and stretching, in wearing his outer and inner robe and carrying his bowl, when eating and drinking, chewing and swallowing, when defecating and urinating, when walking, standing, sitting, falling asleep, waking up, talking and keeping silent. In this way, a monk is endowed with mindfulness and clear comprehension.  ‘And how, great king, is a monk content? Here, a monk is content with his robe to cover his body and his almsfood to fill his stomach. Wherever he goes he takes just these with him, just as a bird carries his wings as his only burden when he goes into flight. In this way, wherever a monk goes, he is content with his robe to cover his body and his almsfood to fill his stomach and takes just these with him. ‘In this way, great king, a monk is content.

Satipatthana Sutta

 

The four foundations of mindfulness – the Satipatthana-Sutta

Sati-mindfulness, pau d’esperit

It is sometimes said that it is in those words least susceptible to translation that the life of any tradition may be found. This is certainly true of the word sati, now always translated as mindfulness. The word derives from the root for ‘memory’ (Skst smrti) though this does not quite accommodate all its shades of meaning, which is more an ‘attentiveness directed towards the present’.1 Mindfulness is that quality that characterizes the mind that is alert, awake and free from befuddlement.
==========T
To be mindful is to be steady and awake: one sutta compares sati to the gatekeeper of a citadel who ‘refuses entrance to those unknown, but admits those he knows, for the protection of those inside’ (A IV 110).

els quatre fonaments: el cos, els sentiments, la ment i els darmas

 

These are the body, the feelings, the mind and dhammas.

1 Body: (a) the first four of the sixteen stages of mindfulness of breathing, (b) mindfulness and clear comprehension in the four postures, (c) mindfulness and clear comprehension in all bodily activities, (d) the thirty-one parts of the body, (e) the four elements, (f) the asubha contemplations.  2 Feeling (vedana). 3 Mind (citta). 4 Dhammas: (a) the five hindrances, (b) five groups of clinging (khandhas), (c) the six sense bases, internal and external,12 (d) the seven factors of enlightenment, (e) the four noble truths (not elaborated in the shorter version reproduced here), (f) the eightfold path (not included in shorter version).
==========

La consciència del cos: contacte, aire, posició

Much of the sutta is devoted to body mindfulness and includes a number of practices involving being aware of what the body is doing at any moment: the contact of the feet on the ground, the air on the face, the manner in which one is walking and all the impressions that meet the senses all come under this. The movement of the breath in and out of the body is also a subject for mindfulness.
==========

You have to be aware of what state your body is in. Is it upright, balanced, relaxed and tranquil? Or is it falling about, unbalanced, slack and loose?

La consciència de com estem i de l’estat de la ment

The second foundation of mindfulness is what is being felt – whether pleasant, neutral or unpleasant. The third foundation of mindfulness is awareness of the tenor of the mind – knowing whether the mind is, for instance, confused, full of hatred, or constricted.

la consciència del dhamma

The fourth foundation of mindfulness is that of dhamma or dhammas. Also one of the most difficult words in the canon to translate, this term is found as a recollection practice where, in the singular, it refers specifically to the teaching. As the fourth foundation of mindfulness here it applies to ‘things as they are’, or ‘phenomena’.13

La pràctica de la marxa conscient

– Highlight on Page 148 | Loc. 2260-63 | Added on Thursday, April 24, 2014, 12:39 AM
Particular mention, however, should be made of mindful walking practice, based upon this sutta, the usual way of complementing and balancing the sitting practice, particularly on extended meditation courses. This is mentioned elsewhere in the canon and is recommended, for instance, to Moggallana as a means of combating sleepiness. A walking place (cakkamana) is often specially designated outside Buddhist temples.

Consciència de la respiració, caminar

– Highlight on Page 150 | Loc. 2300-2303 | Added on Thursday, April 24, 2014, 01:58 AM
Here, monks, a monk goes to a forest, or the roots of a tree or an empty place and sits, folding his legs in a cross-legged position, making his body straight and sets up mindfulness in front of him. Mindful, he breathes in; mindful, he breathes out. As he breathes in a long breath, he knows, “I am breathing in a long breath”, or, as he breathes out a long breath, he knows, “I am breathing out a long breath”.

===

‘And again, monks, a monk, when walking, knows, “I am walking”; when standing he knows, “I am standing”; when sitting he knows, “I am sitting”; when lying down he knows, “I am lying down”; or, however his body is disposed, he knows it. ‘In this way he practises, contemplating the body in the body internally, externally and both internally and externally. . . In this way too, monks, a monk practises contemplating the body in the body.
==========

‘And again, monks, a monk acts with clear comprehension when going backwards and forwards. He acts with clear comprehension when looking ahead or behind, when bending and stretching, in wearing his robes and carrying his bowl, when eating and drinking, chewing and swallowing, when defecating and urinating, when walking, standing, sitting, falling asleep, waking up, talking and keeping silent.

Consciència de tot el cos, els seus organs i processos

– Highlight on Page 152 | Loc. 2323-30 | Added on Thursday, April 24, 2014, 02:01 AM

‘And again, monks, a monk takes stock of the body upwards, from the soles of the feet and downwards, from the tips of the hair, bounded by skin, as full of many kinds of impurity, in this way: “In this body there are hairs of the head, hairs on the body, nails, teeth, skin, flesh, sinews, bones, bone-marrow, kidneys, heart, liver, diaphragm, spleen, lungs, large intestines, small intestines, the contents of the stomach, excrement, bile, phlegm, pus, blood, sweat, fat, tears, grease, saliva, mucus, oil in the joints and urine”. It is just as if, monks, there was a bag, open at both ends, filled with various kinds of grain, such as hill rice, husked rice, beans, peas, millet and white rice, and a man with good eyes were to open it and take stock of it in this way: “This is hill rice, this is husked rice, this is beans, this peas, this millet and this white rice”; so, too, monks, a monk reviews the body. . . as full of many different kinds of impurity in this way: “In this body there are hairs of the head. . . oil in the joints and urine” ’.
==========
Consciència del cadàver
– Highlight on Page 153 | Loc. 2342-49 | Added on Thursday, April 24, 2014, 02:04 AM

‘And again, monks, it is as if a monk sees a body discarded in the charnel ground, being devoured by crows, vultures, hawks, dogs, jackals or by various kinds of worms. . . a body discarded in the charnel ground, a skeleton with flesh and blood, bound together by sinews. . . a skeleton, without flesh, smeared with blood, bound together by sinews. . . a skeleton, without flesh and blood, bound together by sinews. . . a body with loose bones scattered in all directions, here a bone of the hand, there a bone of the foot, a shin bone, a breast bone, a hip bone, a back bone and a skull.. . a body with bones bleached white, the colour of shells, he then makes a comparison with his own body. . . a body that is bones in  heaps, more than a year old. . . a body that is bones rotted and crumbled to powder…  ‘In this way too, monks, a monk practises contemplating the body in the body.

Consciència dels sentiments (estats mentals) i la ment

 

‘And how, monks, does a monk practise contemplating feeling in feelings? Here, monks, when feeling a pleasant feeling, a monk knows, “I feel a pleasant feeling”; when feeling a painful feeling he knows, “I feel a painful feeling”; when feeling a feeling that is neither pleasant nor painful he knows,
==========

‘And how, monks, does a monk practise contemplating the mind in the mind?20  Here, monks, a monk knows a mind that is with desire as with desire, and a mind that is free from desire as free from desire. He knows a mind with hate as with hate, and one free from hate as free from hate. He knows. . . a deluded mind.. . an undeluded mind. He knows. . . a constricted mind . . . a scattered mind.21 He knows. . . a mind grown great. . . a mind that has not grown great.22 He knows. . . a surpassable mind . . . surpassing mind.23 He knows. . . a composed mind . . . a discomposed mind. He knows . . . a liberated mind . . . an unliberated mind.

Consciència de les coses tal com són

 

‘And again, monks, a monk practises contemplating dhamma in dhammas in terms of the five aggregates of grasping. And how, monks, does a monk practise contemplating dhamma in dhammas in terms of the five aggregates of grasping? Here a monk reflects: such is material form, such is the arising of material form, such is the ceasing of material form; such is feeling, such is the arising of feeling, such is the ceasing of feeling; such is perception . . . such are formations. . . such is consciousness, such is the arising of consciousness, such is the ceasing of consciousness.
==========

And again, monks, a monk practises contemplating dhamma in dhammas in terms of the six internal and external sense spheres. And how?…. Here, monks, a monk knows the eye, he knows visual objects, and he knows whatever fetter arises dependent on the two. And he knows a fetter that has not yet arisen comes to arise, and he knows how a fetter that has arisen is abandoned, and he knows how a fetter that has been abandoned will not arise in the future. He knows the ear, he knows sounds. . . he knows the nose, he knows smells. . . he knows the tongue, he knows tastes. . . he knows the body, he knows sensory objects. . . he knows the mind and he knows mental objects and he knows whatever fetter arises dependent on the two. And he knows a fetter that has not yet arisen comes to arise, and he knows how a fetter that has arisen is abandoned, and he knows how a fetter that has been abandoned will not arise in the future.
==========

And how does a monk practise contemplating dhamma in dhammas in terms of the four noble truths? Here, monks, a monk knows suffering as it really is, he knows the origin of suffering as it really is, he knows the cessation of suffering as it really is and he knows the way that leads to the cessation of suffering as it really is.

Posted on

Receptes catalanes

Empedrat
Esqueixada de bacallà
Xató
Escalivada

Espinacs a la catalana
Faves i pèsols ofegats
Samfaina
Trinxat cerdà amb rosta
Escudella i carn d’olla

Arròs negre
Paella valenciana

Canelons Rossini
Fideus a la cassola
Fideus rossejat o fideuejat

Bacallà a la llauna
Bacallà amb samfaina
Calamars a la romana
Sarsuela

Ànec amb naps
Conill (i/o pollastre) amb samfaina
Fricandó a la catalana
Oca amb peres

[truita de patates]
Allioli
Bunyols de bacallà
Croquetes
Maionesa
patates braves
Pollastre amb llagosta (o llamàntol, o llagostin
Romesco
Sípia amb mandonguilles

Bunyols de quaresma
Crema cremada
Flam
Peres amb vi
Pomes al forn
Recuit

 

 

 

[en el futur a substituir per una query a una instància de owrdpress ab receptes]

 

Posted on

La fruita

H taronja
H mandarina
H llimona, llima
P cireres
P nespres
P prunes
P albercocs
P maduixes
E préssecs
E nectarina
E peres
E meló
E síndria
T raïm
A plàtan
A pomes (golden, fuji, royal gala)
A pinya
A mango
A kiwi

Posted on

El Canon Pali. Els cinc obstacles

La neteja

(Totes les tradicions culturals tenen metàfores o tècniques de purificació. Plató parlava de l’ànima guiant el caro estirat pels cavalls dels sentits. El canon Pali parla de cinc obstacles per quedar en pau d’esperit, una pau que compara a una bassa d’aigua clara i fresca.

  • el desig [gula, luxúria, avarícia] seria  com l’aigua tenyida. Alliberar-me’n és com quedar lliure d’un deute. Puc pensar considerar com es corrompen i en són d’efímers els objectes del desig.
  • el mal voler [enveja, orgull, ira] com l’aigua calenta, alliberar-me’n és com sortir d’una malaltia i recuperar el gust per les coses. [Una tovallola freda que ens atempera? Al pare nostre: “Perdoneu les nostres culpes així com nosaltres perdonem els nostres deutors”. A Mateu 5:23-25 23 Si, doncs, presentes la teva ofrena a l’altar, i allí et recordes que el teu germà té alguna cosa contra tu, 24 deixa la teva ofrena davant l’altar i vés primer a fer les paus amb el teu germà, i després torna i presenta la teva ofrena. 25]
  • la peresa [peresa] [depressió o cansament?], com aigua bruta amb algues, aliberar-me’n com sortir d’una presó. [Saltar del llit, escombrar la cuina, fer gimnàs]
  • estrés [ ] [ansietat, neguit, por], com l’aigua agitada pel vent; alliberar-me’n com l’eslcau que gràcies a un amic deixa el seu amo [la majoria de coes que ens preocupen encara no han arribat i potser no arribaran, viure el present i preocupar-me només del que toca]
  • confusió [ ] [dubte] com estar perduts en un bosc i posar-se a caminar en una direcció [fer plans i traçar un mapa].