on situar el que hem viscut, el que podem pensar tot el que hi ha, hi ha hagut, el que voldria recordar o tornar a veure
Un rotlle odòmetre que mesurà un viatge d’unes 15 milles saxones (uns 100 km). Un dibuix d’una brújola indica els canvis de direcció. S’il·lustren les poblacions i els rius.
Mathematischer Physicalischer Salon. Dresden
[ deu ser el primer log de viatge]
El mapa Ebstorf, mesurava 3.6 metres de diàmetre, atribuït a Gervasi de Tilbury. Es van fer servir 30 pells de cabra.
El mapa segueix l’esquema T-O d’Isidoro de Sevilla, amb l’est a dalt [i Àsia], Jerusalem al centre, Europa a baix a l’esquerra i Àfrica a la dreta.
La Tabula Peutingeriana és un mapa de 1265, probablement una còpia d’un mapa original romà del s.I mostrant la xarxa de carreteres de l’imperi romà, el cursus publicus. Hi surt Europa (sense la peninsula Ibèrica ni les Illes britàniques), el nord d’Àfrica, l’orient mitjà, Pèrsia i la índia.
Enllaç al rotlle en alta resolució (46380×2363)
Quan vaig d’excursió i ressegueixo senders que recorren la muntanya fent zig-zag fins a trobar un coll, penso en les generacions antigues que van anar explorant fins a trobar els passos més adients. En llocs molt remots, quànta saviesa i experiència hi ha acumulada! Quàntes petjades, quants trajectes i viatges s’hi han fet abans de mi!
El mateix amb les carreteres i ponts, que els enginyers van estudiar, els treballadors que amb esforç van transportar pedres i construir els pilars, bastides de fusta per fer un arc a sobre.
Exploració del món | Cartografia
1672 Jean Richer troba que un rellotge de pèndol a la Guaiana francesa endarerreix 2’30” cada dia respecte de Paris, un indici que la gravetat no és igual a tot arreu. En realitat la terra és un el·lipsoide més allargat als pols, on la gravetat és un 0.5% més gran.
Per determinar-ho es van dur a terme mesures per triangulació de diferents arcs de meridià:
La distància del pol a l’equador s’estima en 5130762 toises (aprox 2 metres, 6 peus) definides per un estàndard a Paris. A partir d’aqui es defineix el metre com a 10M .[ en tractar-se d’un el·lipsoide la fórmula de l’arc és més complexa
Una milla nàutica es defineix com l’arc d’un minut sobre una terra esfèria, 1.852 metres.
La Terra, geografia | [ esborrany ] els materials que trobem al món i què en fem.
[història mineria a wkpd ][ Atlas des Ressources][ història de la tecnologia ]
Or i plata, Coure i estany, ferro i acer, Plom,
Or i plata: La riquesa d’Atenes es basava en part en les mines de plata de Laurium. Obtenien marbre de Thassos. Els romans van extreure or a Las Médulas i plata a Cartagena.
Coure. És un dels metalls més importants. En l’època dels antics romans s’obtenia el coure principalment de Xipre (Cyprus en llatí), d’on prové el nom del metall, ja que cyprium que vol dir (metall) de Xipre, és el genitiu de Cyprus, més tard la paraula cyprium es va escurçar per quedar сuprum i d’aquí ha evolucionat al coure en català. Llautó (Cu-Zn) del que en fan les trompetes, Bronze (Cu-Sn), Alpaca (Cu-Ni-Zn). Ara és bàsic per cables de conducció elèctrica i tuberies. Bronze: (-4000), coure i estany. La tècnica per a la seva obtenció consistia a barrejar el mineral de coure (en general, calcopirita o malaquita) amb el d’estany (cassiterita), en un forn alimentat amb carbó vegetal. El carboni del carbó vegetal reduïa els minerals a coure i estany, que es fonien i aliaven amb del 5 al 10% en pes d’estany. El coneixement metal·lúrgic de la fabricació de bronze va donar origen, en les diferents civilitzacions, a l’anomenada edat del bronze. // Els aliatges basats en l’estany més antics que es coneixen daten del quart mil·lenni aC i es van trobar a Susa (actual Iran) i en altres llocs arqueològics de Luristan i Mesopotàmia. // Exceptuant l’acer, els aliatges de bronze són superiors als de ferro en gairebé totes les aplicacions. Per la seva elevada calor específica, la major de tots els sòlids, s’empren en aplicacions de transferència de calor. // [ el coure era més comú però no l’estany, que es trobava sobretot a les illes britàniques i fou objecte de comerç].
Plom: Per la seva fàcil utilització, el plom va ser un dels primers metalls usats per l’home, i se sap que prop de l’any 5000 aC els egipcis ja l’usaven en cosmètica. Els xinesos foren els primers a utilitzar-lo en el seu sistema monetari. Els grecs l’usaren a les seves colònies i els fenicis a les seves factories van explotar prop de l’any 2000 aC mines de plom a tota la península Ibèrica, que posteriorment, durant la dominació de la Península pels romans se seguiren explotant, degut a l’ampli ús que se’n donava a l’antiga Roma. // El plom rares vegades es troba en el seu estat elemental. El mineral més comú és la galena (sulfur de plom). Els altres minerals d’importància comercial són la cerusita (carbonat de plom) i l’anglesita (sulfat de plom), que són molt més rars. (AR 151 bateries, tuberies, pintures)
Ferro i acer (-1200): Entre els segles XII aC i X aC] es produeix una ràpida transició a Orient Mitjà des de les armes de bronze a les de ferro. Aquesta ràpida transició tal vegada fou deguda a la falta d’estany, més que a una millora en la tecnologia del treball del ferro. Aquest període, que es va produir en diferents dates segons el lloc, es denomina Edat de Ferro, substituint a l’edat del bronze. A l’antiga Grècia va començar a emprar-se entorn de l’any 1000 aC, i no va arribar a Europa occidental fins al segle VII aC. La substitució del bronze pel ferro va ser gradual, perquè era difícil fabricar peces de ferro: localitzar el mineral, després fondre-ho a temperatures altes, per a finalment forjar-ho. // És el quart element més abundant en l’escorça terrestre, representant un 5%. Es troba formant part de nombrosos minerals, entre els quals destaquen: l’hematites (Fe2O3), la magnetita (Fe3O4), la limonita (FeO(OH)), la siderita (FeCO3), la pirita (FeS2), ilmenita (FeTiO3). // La reducció dels òxids per a obtenir ferro es du a terme en un forn denominat habitualment alt forn. En ell s’afegeixen els minerals de ferro, en presència de carbó de coc i carbonat de calci, CaCO3 (que actua com a escorificant). // L’Antiga Xina de la dinastia Han, entre el 202 aC i el 220 dC, va crear acer en fondre ferro forjat juntament amb ferro colat, obtenint així el millor producte de carbó intermedi, l’acer, al voltant del segle I aC.[8][9] Juntament amb els seus mètodes originals de forjar acer, els xinesos també van adoptar els mètodes de producció per a la creació d’acer wootz, una idea importada de l’Índia a la Xina cap al segle v. / L’acer wootz va ser produït a l’Índia i Sri Lanka des d’aproximadament l’any 300 aC. Aquest primerenc mètode utilitzava un forn de vent, impulsat pels vents dels monsons.
Alumini. És el metall més comú, un 8% del pes de l’escorça terrestre, un metall lleuger juntament amb el magnesi i el titani. / Tant a Grècia com a Roma s’emprava l’alum (del llatí alumen, alum), una sal doble d’alumini i potassi com mordent en tintoreria i astringent en medicina, ús encara en vigor. / By itself, “alum” often refers to potassium alum, with the formula KAl(SO4)2·12H2O. L’ús modern és a partir de la bauxita (de la ciutat de Baux), que és barata, però el procés d’obtenir el metall és car . / Tanmateix, amb les millores dels processos els preus van baixar contínuament fins a col·lapsar-se el 1889 després de descobrir un mètode senzill d’extracció del metall alumini. La invenció de la dinamo per Siemens el 1866 va proporcionar la tècnica adequada per a produir l’electròlisi de l’alumini. La invenció del procés Hall-Héroult a 1886 (patentat independentment per Héroult a França i Hall als EUA) abarateix el procés d’extracció de l’alumini a partir del mineral, la qual cosa va permetre, juntament amb el procés Bayer (inventat l’any següent, i que permet l’obtenció d’òxid d’alumini pur a partir de la bauxita), que s’estengués el seu ús fins a fer comú en multitud d’aplicacions, sobretot a la construcció; és el metall del segle XX.
Magnesi. El magnesi (element químic de símbol Mg i nombre atòmic 12) és un metall blanc brillant, d’aspecte semblant a l’argent. El nom procedix de Magnèsia, que en grec designava una regió de Tessàlia. És el vuitè element més abundant a la natura. Es troba en, magnesita, brueta, carnalita i olivina. Al sXIX s’aïllarà per electròlisi.
Mercuri: The ancient Greeks used cinnabar (mercury sulfide) in ointments; the ancient Egyptians and the Romans used it in cosmetics. In Lamanai, once a major city of the Maya civilization, a pool of mercury was found under a marker in a Mesoamerican ballcourt.[22][23] By 500 BC mercury was used to make amalgams (Medieval Latin amalgama, “alloy of mercury”) with other metals.[24] Alchemists thought of mercury as the First Matter from which all metals were formed. They believed that different metals could be produced by varying the quality and quantity of sulfur contained within the mercury. The purest of these was gold, and mercury was called for in attempts at the transmutation of base (or impure) metals into gold, which was the goal of many alchemists.[15] The mines in Almadén (Spain), Monte Amiata (Italy), and Idrija (now Slovenia) dominated mercury production from the opening of the mine in Almadén 2500 years ago, until new deposits were found at the end of the 19th century. It is found either as a native metal (rare) or in cinnabar, metacinnabar, sphalerite, corderoite, livingstonite and other minerals, with cinnabar (HgS) being the most common ore.
Carbó: El carbó (del llatí carbo) és una roca sedimentària d’origen orgànic, de color negre o marró fosc. Es fa servir principalment com a combustible fòssil pel seu elevat poder calorífic gràcies al fet que té un contingut majoritari de carboni. / Es va fer servir esporàdicament des de l’edat de bronze, el que es trobava a la platja. Cap a l’any 1000, sobretot a Anglaterra on era abundant, es va obtenir per mineria. Amb la revolució industrial es va començar a fer sevir intensament [avui encara l’usen centrals tèrmiques?]
ALTRES NO METALLS (HaT)
Edat mitjana
Due to differences in the social structure of society, the increasing extraction of mineral deposits spread from central Europe to England in the mid-sixteenth century. On the continent, mineral deposits belonged to the crown, and this regalian right was stoutly maintained. But in England, royal mining rights were restricted to gold and silver (of which England had virtually no deposits) by a judicial decision of 1568 and a law in 1688. England had iron, zinc, copper, lead, and tin ores. Landlords who owned the base metals and coal under their estates then had a strong inducement to extract these metals or to lease the deposits and collect royalties from mine operators. English, German, and Dutch capital combined to finance extraction and refining. Hundreds of German technicians and skilled workers were brought over; in 1642 a colony of 4,000 foreigners was mining and smelting copper at Keswick in the northwestern mountains.
Zinc. usat en aliatge per fer llautó. Zinc metal was not produced on a large scale until the 12th century in India, though it was known to the ancient Romans and Greeks.[6] The mines of Rajasthan have given definite evidence of zinc production going back to the 6th century BC.[7] To date, the oldest evidence of pure zinc comes from Zawar, in Rajasthan, as early as the 9th century AD when a distillation process was employed to make pure zinc.[8] Alchemists burned zinc in air to form what they called “philosopher’s wool” or “white snow”. / The most common zinc ore is sphalerite (zinc blende), a zinc sulfide mineral.. (AR 151) es fa servir en galvanització, aliatges, laminats (metalls zincats) i pintures.
1556 Agricola De re Metallica , text
Treball de metalls: armes, cotes de malla (ferro), eines, tubs d’orgue, campanes (bronze), canons, projectils (plom)
ALTRES (HaT)
EDAT MODERNA
El carbó, l’acer i el ferro forjat a la revolució industrial
Alumini com a metall
Titani: El titani (anomenat així pels Titans, fills d’Urà i Gea en la mitologia grega) va ser descobert a Anglaterra pel reverend Willian Gregor l’any 1791, a partir del mineral conegut com a ilmenita (FeTiO3). Aquest element va ser redescobert novament quatre anys més tard pel químic alemany Heinrich Klaproth, en aquest cas en el mineral rútil (TiO2) i va ser ell qui el 1795 li va donar el nom de titani. Matthew A. Hunter va preparar per primera vegada, l’any 1910,[2] titani metàl·lic pur (amb una puresa del 99,9%) escalfant tetraclorur de titani (TiCl4) amb sodi a 700-800 °C en un reactor d’acer, amb un procés que seria conegut com, procés Hunter. El titani com a metall no es va usar fora del laboratori fins que el 1946 William Justin Kroll va desenvolupar un mètode per a poder produir-lo comercialment: per mitjà de la reducció del TiCl4 amb magnesi, i aquest és el mètode utilitzat avui en dia (procés de Kroll). El titani és un element químic de nombre atòmic 22 que se situa en el grup 4 de la taula periòdica dels elements i se simbolitza com Ti. És un metall de transició abundant en l’escorça terrestre que es troba, en forma d’òxid, en l’escòria de certs minerals de ferro i en cendres d’animals i plantes. El metall és de color gris fosc, de gran duresa, resistent a la corrosió i de propietats físiques semblants a les de l’acer; s’usa en la fabricació d’equips per a la indústria química i, aliat amb el ferro i altres metalls, s’empra en la indústria aeronàutica i aeroespacial. / The element occurs within a number of mineral deposits, principally rutile and ilmenite, which are widely distributed in the Earth’s crust and lithosphere; it is found in almost all living things, as well as bodies of water, rocks, and soils.The metal is extracted from its principal mineral ores by the Kroll and Hunter processes.
Àlcalis: (HaT 776) hi havia molta demanda per les fàbriques de teixits. El 1787 Leblanc troba el procés per obtenir-los (sosa) a partir de la sal. Va ser el primer procés químic aplicat a gran escala. Abans s’obtenien de les cendres. Era necessari àcid sulfúric que s’obtenia destil·lant vidriol i més endavant salnitre. El 1860 el belga Solvay va patentar un procés més eficient: The Solvay process or ammonia-soda process is the major industrial process for the production of sodium carbonate (soda ash, Na2CO3).
Colorants sintètics [HaT 701], explosius, fabricació de sodi i fòsfor, fertilitzants artificials.
Matèries primeres
[ Esborrany] | Cartografia
[ com passem del territori que coneixem, el barri, el bosc d’una tribu, a el món sencer amb mapes? És una barreja de necessitat de tenir més recursos i alhora de curiositat] Ref wikipedia: cartografia, exploracions
Antiguetat i medieval
Navegació al mediterrani
Fenicis (1550 BCE–300 BCE): el mediterrani
Grecs: Pytheas(380 – c. 310 BC) va navegar circumnavegar les Illes britàniques, arribant al que anomenaven Thule, el punt més lluny al nord, que potser era Islàndia o les illes Shetland. Alexandre el Gran (356-323 BCE) va estendre el seu imperi fins a la Índia.
Romans: Mediterrà, Àfrica fins a Uganda i Tanzània, comerç amb la Índia i Xina. La ruta de la seda va estar activa des del 200BCE fins al segle18 [que deuria quedar substituïda pel transport marítim, el 1869 es va inaugurar el canal de Suez).
Xina: l’Àsia central
Altres: Víkings, la costa d’Europa / Polinèsia, am els seus mapes de bastons
Mapes grec | Carta Portolana | Atles Cresques | mapa de Fra Mauro
Europa 15th a 17th: rutes marítimes a Amèrica i Austràlia
Portugal: Costa d’Àfrica i la Índia
España: Sudamèrica, Colom 1492-1502
Magallanes 1519-1522, Juan Sebastián Elcano creuen el Pacífic i fan la volta al món
Holandesos: Austràlia Willem Jansz 1606
Hudson 1609 explora Nordamèrica i Canadà buscant un pas cap a la Índia al NW
[l’exploració anava lligada al colonialisme i l’explotació]
Descobriment Amèrica | Triangulació | Mercator | Theatrum Orbis Terrarum
Edat moderna
El sextant 1731 (1 minut de latitud són 1.852 metres, una milla nàutica) , i el cronòmetre marí Harrison 1741 Le Roy 1766 [ 1 minut de longitud seria una milla nàutica a l’equador, disminuint a mesura que augmenta la latitud ], Geodèsia
Rússia: Expedicions als rius de Sibèria 1645, Vitus Bering Sibèria i Kamchakta 1725-1741, La gran exploració del nord per cartografiar la costa nord, 1745-1750.
James Cook: Austràlia, Hawaii, Antàrtica 1768-1779
Lewis i Clark, USA 1804-1806
Beagle i Charles Darwin 1831, Illes Galàpagos
Els pols
1903 El passatge del NordOest, Amundsen
1909 Robert Peary Pol Nord
1911 Roald Amundsen Pol sud, El vaixell Fram
El fons del mar profund, John Ross 1818 i després Piccard amb submarins 1960
L’exploració de l’espai
1957: Rússia posa en òrbita l’Sputnik
1969: l’Apollo 11 arriba a la lluna i Neil Armstrong la trepitja. Hi haurà 5 expedicions més fins el 1972. El 2019 Xina envia un dispositiu a la cara oculta.
Exploració de Mart 1976 Viking aterra a Mart. 1997 Mars Pathfinder. 2021 Perseverance i
1977 el Voyager amb els discos contenint una mostra de la música de la terra [ una exposició sonora ] i imatges. El 1979 passà per Júpiter, el 1980 per Saturn. El 2012, a 121 AU (distància mitjana al sol 1 AU=150M km) passa a l’espai interestel·lar.
1990 es posa en òrbita el telescopi Hubble.
2000 Arriba la primera tripulació a l’estació internacional de l’espai, ISS. , operada per Occident i Rússia, succesïnt estacions Mir i Skylab. Té una òrbita de 400km i dóna la volta a la terra en 93 minuts. (posició actual).
El resultat d’explorar ha estat també identificar i anemnar, quants noms de llocs! els pobles, els rius, les muntayes, quàntes coses han estat identificades i etiquetades per l’home! 11 milions a geonames .
[ els meus llocs, els meus mapes: Atles time, globus terraqui ]
esmorzar, fish chips, pubs sunday roast, afternoon tea
Gemma Frisius ho proposà el 1533 i Jacob van Deventer començà a fer-ne un ús sistemàtic.
d = ℓ sin α sin β / sin ( α + β )
Amba una xarxa de triangles Willebrord Snell, el 1615 va estimar la distància entre Alkmaar i Breda en 116 km fent servir una cadena de quadrangles contenint 33 triangles.
Amb instruments de precisió com els teodolits i una xarxa de vèrtexs geodèsics es podrà cartografiar amb detall. La xarxa espanyola de vèrtexs geodèsics es divideix en tres categories: de primer, de segon i de tercer ordre. La de primer ordre està formada per triangles de costats entre 30 i 70 quilòmetres. En la de segon ordre, recolzada en la de primer ordre, els costats dels triangles varien entre els 10 i els 25 quilòmetres. La xarxa de tercer ordre té costats de 5 a 10 quilòmetres. Tots els vèrtexs de les xarxes més grans són al seu torn vèrtexs de les més petites.
Abraham Ortelius imprimeix el primer atles pròpiament dit, 53 fulls enquadernats. Comença l’edat d’or de la cartografia holandesa.
Els holandesos viatjaran explorant el món i publicaran els mapes, en lloc de reservar-se’ls. The Dutch were the first (non-natives) to undisputedly discover, explore and map many unknown isolated areas of the world such as Svalbard, Australia, New Zealand, Tonga, Sakhalin, and Easter Island.
[ descarregat el pdf]
Mercator introdueix una projecció cilíndrica que manté els angles i proporcions entre regions petites a costa de distorsionar als pols. Els meridians que haurien de convergir es dibuixen paral·lels:
El 1492 Colom arriba a Amèrica buscant una ruta a la Índia cap`a l’Oest.
Juan de la Cosa farà el primer mapa del nou continent.
El 1529 Diego Ribero, treballant per al Padrón Real a Sevilla, a Portuguese cartographer working for Spain, made what is considered the first scientific world map: the 1527 Padrón real. The layout of the map (Mapamundi) is strongly influenced by the information obtained during the Magellan-Elcano trip around the world. Diego’s map delineates very precisely the coasts of Central and South America. The map shows, for the first time, the real extension of the Pacific Ocean. It also shows, for the first time, the North American coast as a continuous one (probably influenced by the Esteban Gómez’s exploration in 1525). It also shows the demarcation of the Treaty of Tordesillas.
Waldseemüller 1507
La carta portolana és un tipus de mapa nàutic, típic de la cartografia portolana, que servia essencialment per a localitzar els ports de mar i conèixer els perills que s’hi podien trobar, com ara els corrents o la poca fondària. Les cartes portolanes no eren gaire detallades, perquè només hi interessava el que afectava la navegació, i aquesta estava basada en el cabotatge. La carta portolana era elaborada principalment amb les dades que oferia la brúixola.
En l’època d’expansió de la Corona d’Aragó, els cartògrafs mallorquins, principalment jueus, van elaborar cartes amb els rumbs.
La més coneguda és l’Atles català d’Abram Cresques.
Un dels més importants és al de Gabriel de Vallseca (1439) que es conserva al museu marítim de Barcelona:
PUJADES. Cartes Portolanes
PUJADES: Carta de Gabriel de Vallseca
L’Atles català (1375) és el mapa cartogràfic català més important de l’edat mitjana, atribuït al jueu mallorquí Cresques Abraham. No està signat ni datat, i se sap que la data aproximada de producció és el 1375 pel registre que figura en el calendari que l’acompanya.
Té sis fulls:
1. Cosmografia: 30 dies d’un mes lunar, la rosa dels vents, càlcul de festes mòbils, text sobre la terra, esfèrica amb una circumferència màxima de 180.000 estadis. Calculant a raó de 200 m per estadi, s’obté un resultat d’uns 36.000 quilòmetres.
2. Calendari: Solar i lunar, amb les quatre estacions de l’any. Ddades astronòmiques basades en el model geocèntric de Claudi Ptolemeu, que no deixen de ser un recull de la cosmografia científica de l’època. La humanitat sobre la Terra resta envoltada pels tres altres elements bàsics, l’aire, l’aigua, i el foc. En les successives anelles blaves es poden trobar la Lluna, Mercuri, Venus, el Sol, Mart, Júpiter i Saturn, i el firmament amb 18 estels.
3-4. Finisterre i la mediterrània. És el primer mapa que incorpora una rosa dels vents. Detall de Catalunya (invertit), amb l’Ebre, Tarragona, Tamarit, Llobregat, Barcelona, Sant Pol, Blanes, els Pirineus, Lleida, el Segre.
Orient fins la índia
Catai (la Xina)
El mapamundi de Fra Mauro, “considerat el millor memorial de la cartografia medieval” segons Roberto Almagià, fou dibuixat entre 1457 i 1459 pel monjo venecià fra Mauro. És un planisferi circular dibuixat sobre pergamí, muntat sobre un bastidor de fusta i té uns dos metres de diàmetre.
Incorpora detalls de Xina i Corea, probablement obtinguts amb el mapamundi de Kangnido, dibuixat el 1402 a Corea, que es basa en mapes d’origen xinès més antics, avui dia perduts.
[Per on havien viatjat?]
El Mediterrà, Egipte, la Índia
Però tot això s’havia d’inscriure en una esfera com la concebuda per Eratóstenes.
Queda desconeguda l’Àfrica subsahariana, Rússia, l’Àsia més enllà de la Índia, Amèrica i Austràlia.
Mapa de Posidoni (150BC)
http://meumon.synology.me/cuina/scones/
Les hores a Roma
Dividien el dia en dues parts, el dia i la nit, i cadascuna en dotze hores. Les hores diurnes i nocturnes tenien la mateixa durada als equinoccis de primavera i tardor. Al solstici d’estiu, les hores diurnes serien d’uns 75m i les nocturnes de 45m.
Si es feia fosc cap a les sis, l’hora sexta noctis seria mitja nit i l’hora sexta de dia el migdia.
La nit es dividia en quatre vigilae de tres hores cadascuna
6 18 Prima
7 19 Secunda
8 20 Tertia
9 21 Quarta
10 22 Quinta
11 23 Sexta
12 24 Septima
13 1 Octava
14 2 Nona
15 3 Decima
16 4 Undecima
17 5 Duodecima
El temps es podia mesura amb rellotges de sol i amb clepsidres ( el lladre d’aigua, que s’endu l’aigua i el temps κλεψύδρα from κλέπτειν kleptein, ‘to steal’; ὕδωρ hydor, ‘water’)
Clepsidra a la torre del tambor de Beijing
La mesura del temps amb rellotges atòmics BBC
Time in Powers of Ten Natural Phenomena and Their Timescales de Hooft i Van Doren. D’un segon fins a l’edat de l’univers i la vida estimada d’algunes partícules, 1090. Els temps més petits 10-44.
[ els temps de l’experiència humana: 90 anys de vida, 30-10 anys etapes de la vida, els anys que tardem en oblidar … l’any, les estacions, un mes, la setmana, el dia i la nit, les hores abans que tinguem gana, la respiració, els batecs del cor cada segon, garrapateas en música, aclucar l’ull]
Plaques d’argila, cera, pergamí, papir
( tauleta sumeria de la bugada )
Paper: Inventat a la Xina. Era obtingut a força de canya de bambú, palla d’arròs, fibra de morera, etc. El coneixement de la seva existència va arribar als àrabs, passant prèviament per Corea i Japó. Aquests el van fabricar gairebé exclusivament amb draps de cotó obtenint, així, paper de gran qualitat
Xilografia, estampació de plaques de fusta gravada sobre teles o paper.
Rotlles
Códexs: llibre de fulls (paper, pergamí (vitel·la, pell) relligats, manuscrits, contraposat als llibres impresos.
col·lecció manuscrits medievals de França i Anglaterra
1440 Invenció de la impremta (caràcters metàl·lics mòbils)
Es denominen incunables els llibres impresos abans de 1501.
La primera edició impresa d’una obra, contraposada als manuscrits, es coneix com editio princeps.
Mides de llibres
Mides de papers
La sèrie A es va consolidar al s.XX definint A0 com un paper que tenia una àrea d’un metre quadrat i els costats en la proporció √2 . Això permetia que en dividir-lo per la meitat, els fulls resultants seguien mantenint la mateixa proporció:
La sèrie B [és la que trobo en els papers de Raima], 100×70, 70×50
Serif (amb terminacions als extrems):;
Sans serif o de pal sec, Introduït a Anglaterra per a etiquetes, embalatges i titulars al segle XIX.
Empedrat
Esqueixada de bacallà
Xató
Escalivada
Espinacs a la catalana
Faves i pèsols ofegats
Samfaina
Trinxat cerdà amb rosta
Escudella i carn d’olla
Arròs negre
Paella valenciana
Canelons Rossini
Fideus a la cassola
Fideus rossejat o fideuejat
Bacallà a la llauna
Bacallà amb samfaina
Calamars a la romana
Sarsuela
Ànec amb naps
Conill (i/o pollastre) amb samfaina
Fricandó a la catalana
Oca amb peres
[truita de patates]
Allioli
Bunyols de bacallà
Croquetes
Maionesa
patates braves
Pollastre amb llagosta (o llamàntol, o llagostin
Romesco
Sípia amb mandonguilles
Bunyols de quaresma
Crema cremada
Flam
Peres amb vi
Pomes al forn
Recuit
[en el futur a substituir per una query a una instància de owrdpress ab receptes]
H taronja
H mandarina
H llimona, llima
P cireres
P nespres
P prunes
P albercocs
P maduixes
E préssecs
E nectarina
E peres
E meló
E síndria
T raïm
A plàtan
A pomes (golden, fuji, royal gala)
A pinya
A mango
A kiwi
