La contemplació de l’art

[esborrany] Meditació


La meva pràctica inclou una primera exploració en la que vaig fent fotos i anotant l’autor, com traçant un mapa d’una terra desconeguda. A vegades m’acompanya música. Idealment faria un descans i després tornaria a fer el recorregut, ara sense fer fotos, aturant-me només a les que m’han comunicat alguna cosa.


The Battle for attention , l’ordre del Tercer Ocell  (descarregat a lectures i notes).

Cada cop som menys capaços de mantenir atenció, 47 segons com a màxim mirant una pantalla. [mirar un instant i seguir endavant, a vídeos de tiktok, a tinder] [ En un món amb tants estímuls hi ha una gran competició per aconseguir l’atenció de la gent]. L’agència de publicitat Dentsu ha desenvolupat tecnologies per mesurar-ho. Actualment els consumidors tene un màxim d’energia de 8 segons.

Years earlier, I had heard of something called the Order of the Third Bird—supposedly a secret international fellowship, going back centuries, of artists, authors, booksellers, professors, and avant-gardists. Participants in the Order would converge, flash-mob style, at museums, stare intensely at a work of art for half an hour, and vanish, their twee-seeming feat of attention complete. (The Order’s name alluded to a piece of lore about three birds confronting a painting by the ancient artist Zeuxis: the first was frightened away, the second approached to try to eat painted fruit, and the third just looked.)

L’autor de l’article intenta contactar i un bon dia rep un missatge per trobar-se en un lloc, coincidir amb altres observadors i fer una pràctica de contemplació de quatre parts de 7 minuts, anunciats per una campana.

  • Encounter: I think of it as entering a party. First, you take a look around the scene.” On arriving at the action site, the Birds wander. The subject of an action is rarely, if ever, identified in advance, but usually it is the most desperate-looking work in sight. (“In a museum, it will be, like, the painting next to the bathroom or on the wall opposite the ‘Mona Lisa,’ ” Burnett told me.) The work is unnamed because the Birds are supposed to find it by paying attention. Those who don’t can follow the flock.
  • Attending: announced by the first bell. “At the party, that’s when you maybe settle into conversation with someone,” Knauss explained. The Birds line up before the work, side by side, in what is known as the phalanx. For seven minutes, they silently give the work their full attention. Three things are discouraged during this period, Knauss told me. “One is what we call studium”—analysis from study. Another is interpretation, and the third is judgment. If Birds find a work offensive (or simply bad), they’re meant to put aside that response.
  • Negation: The second bell heralds the start of Negation, a phase in which Birds try to clear the object from their minds. Some lie down; some close their eyes.
  • Realizing: At the third bell, seven minutes later, the group reconvenes in the phalanx for Realizing. “A good way to think of Realizing is the question: What does the work need ?” In some cases, the answer may be concrete—to be moved to a nearby wall—but it is often abstract. Perhaps a sculpture needs children climbing on it. “It might need you to hear its song,” Knauss somewhat mysteriously noted. At the final bell, the Birds disperse. “Leave the scene, find somewhere quiet to sit, and write down your experience of the four phases,” Knauss said.

Un lector fa notar que les quatre etapes de l’ordre del tercer ocell, Encounter, Attending, Negation i Realizing, es corresponen una mica amb la Lectio Divina dels benedictins: Lectio, Meditatio, Oratio, and Contemplatio.  Aquí també, la primera trobada amb el text s’absté de trobar-hi significat. Ésnomés a la tercera part quan ens movem a una acció, pregar en el cas de la lectio divina, fer alguna cosa com moure l’obra en el cas del 3ocell.


2024. A l’estiu començo a contemplar les obres de la Gemäldegalerie de Dresde, una cada setmana.

La muntanya

L’experiència de la muntanya té l’esforç de l’ascensió, la solitud, sense l’ajut i comfort del cotxe, els ascensors i la climatització. Té una vegetació diferent a la de la plana, el pi negre o avet, els prats, una vegetació adaptada al fred i al vent. Té una ampliació dels horitzons, una perspectiva més ampla que ens situa com a més petits i febles enmig de la naturalesa i alhora amb certa sensació de superioritat respecte dels que segueixen a baix tancats en espais petits. Té una sensació de puresa  a l’aire i en l’aigua que veiem córrer per rierols petits. Aquí hi ha els orígens dels rius que s’aniran fent grans i amples fins a desembocar al mar.

Contemplació a la natura   |   Orogènies i muntanyes

Mirar els núvols

No sé ben bé quan va començar. Potser és l’estar assegut a la meva taula a Poblenou que tinc una vista ampla del cel. Gairebé cada dia cirrus, cumulus, stratus, presenten escenes magnífiques que em fan aixecar i retratar-les. Al Picasa tinc etiquetades com a núvols 247 fotos. N’he volgut fer un vídeo contemplatiu.

Els he contemplat en els viatges, sobretot una tarda durant el viatge a Patagònia, després d’una excursió, descansant sobre l’herba i escoltant Carles Viarnes. O des que m’he fet uns coixins per jeure a la terrassa i a l’estiu m’hi estic una estona a última hora de la tarda.

La taula de vidre que tinc reflecteix el cel i a vegades deixo l’ordinador i miro com es mouen sota meu.

Sembla que no es moguin però en pocs minuts, el cel ha canviat del tot. Em fascina capturar-ho en un timelapse.

I després d’anys de donar-hi voltes les he pintat al dormitori.


Pàgina amb tots els posts sobre núvols

[ la mirada interior ]

[ fenomenologia en general, experiències contemplatives ]   |   [ meditació ]


[ esborrany ]

Contraposat a la “mirada exterior”, quan em trobo dalt d’una muntanya, davant del mar o enmig d’un bosc, la “mirada interior” és quan em giro per observar-me a mi mateix.


Contemplar el nostre passat i el futur. Potser el més freqüent d’aquesta mirada interior és quan, abans d’abandonar-nos al son repassem què hem fet i viscut al llarg del dia i anticipem què ens espera demà. Podem eixamplar a la setmana passada, els mesos de l’estació, com ha estat aquest hivern, com està essent aquesta primavera de 2020 marcada pel confinament? Sovint no anem gaire més enllà dels plans de dos o tres dies, i tenim la mirada projectada en un futur que ens agradaria viure. Puntualment podem visualitzar unes quantes dècades. Potser, als quaranta, ens adonarem que el futur on hem arribat no és el que volíem, o que el que hem viscut els darrers anys és decebedor. Aquí estem visualitzant el que hem fet, projectant futurs possibles o desitjables. Ens veiem com personatges en una història. És potser el jo autobiogràfic, la narració en primera persona que reprenem cada cop que ens despertem i que una mica és la que dóna consistència a la nostra fràgil identitat. Viure en molts cassos pot ser la successió d’estats d’autobservació de futurs immediats, empaitant el que desitgem i fugint del que ens espanta. És una vida limitada, que ignora el que tenim al voltant, tant pel que fa a la natura (la mirada enfora), als altres éssers humans, nosaltres mateixos pel que fa a distàncies més amples, o més curtes.


Contemplació del cos i les emocions. La tradició budista o zen i, en menor mesura, la cristiana, proposen de corregir aquesta limitació amb unes tècniques de concentració que volen sortir dels limits de l’ànsia del futur i ens fan atendre al que està passant ara i aquí, la postura del nostre cos i la respiració.


Contemplació crítica, exàmen de consciència. Si som conscients de l’existència dels altres, i de la nostra relació amb ells, podem interrogar-nos sobre les conseqûències que tenen  les nostres accions o omissions. Totes les tradicions espirituals inclouen alguna mena d’interpelació moral. En la tradició catòlica s’exhorta a “l’exàmen de consciència” previ a la confessió, o a l’administració dels últims sagraments. Sovint aquest examen estava orientat a fer sentir culpable al “pecador”, per tal que necessités la mediació dels ministres de l’església per salvar-se. Així es venien les butlles, s’obtenien donatius per a monestirs i s’encarregaven retaules. El pare m’explicava que als darrers dies l’avi Josep, el sacerdot que visitava la residència li oferí d’administrar-li els últims sagraments, per rebre l’absolució definitiva. I l’avi, després d’uns moments de silenci, va respondre “no sabria pas què dir-li”, frase que revela una pau d’esperit remarcable.


Ara i aquí

 

 

Contemplació a la natura

Meditació Què és? Què pretén?  |   Contemplació a la natura  | [La mirada endins]   |    pràctiques a diferents religions , hinduisme, budisme, zen, judaisme, cristianisme, islam   | Els espais de l’ànima  |   Música contemplativa  |   Art del silenci   |   Lectures i materials  |   Discussió   |  Personal


Hi ha espais naturals que afavoreixen la contemplació i la meditació, la muntanya, el desert, el mar, el bosc , el cel estrellat,  i en el meu cas potser hi afegiria els núvols ]


La muntanya

La solitud al cim d’una muntanya, lluny del confort de la ciutat, i lluny també del seus sorolls i preocupacions, la vista elevada sobre el territori amb el paisatge als nostres peus, ens dóna una perspectiva més gran sobre el món. Alhora, l’esforç per arribar-hi ens fa ser conscients de les nostres limitacions i febleses.

Per això els ermitans han buscat sempre coves i  refugis en lloc elevats, com a Montserrat.

Prop de Natzaret hi el Tabor, un humil turó que destaca sobre la plana, que és on Jesús es va transfigurar. (MT, 17,1).

Igual com passa amb Montserrat, tan a prop de Barcelona, només que hom comença a enfilar-s’hi, la perspectiva sobre el món canvia radicalment.


Amb el romanticisme, els excursionistes comencen a pujar munytanyes per trobar una connexió amb tot l’existent. [ a completar amb cites dels romàntics alemanys i anglesos ]

Caspar Friedrich, Der Wanderer über dem Nebelmeer

Ferdinand Hodler. Blick ins Unendliche


El desert

Sempre he recordat com si el meu professor Pere Lluís cités Dewey en el sentit que cada tipus d’entorn o paisatge propiciava un determinat tipus de visió de l’univers: a la selva o el bosc, en la plenitud de la naturalesa, hom esdevindria panteista. A la ciutat, on sembla que l’home es basti per si sol, ateisme. I al desert, enmig del no res, deisme.

El desert és sempre present en la geografia del poble d’Israel. El nou testament hi ha un l’episodi de Jesús temptat pel dimoni al desert (Mt 1-4), que no es correspon tant a una actitud contemplativa. En canvi a Lluc 5, 15 tenim: La seva anomenada s’escampava cada vegada més, i s’aplegaven grans multituds per sentir-lo i fer-se curar de les malalties; 16 però ell es retirava als llocs deserts i pregava. A començaments del segle tercer homes i dones van anar al desert cercant una vida retirada al desert d’Egipte, els pares del desert. Antoni, un dels primers a marxar al desert fundarà una comunitat monàstica. Les seves temptacions pel dimoni seran un tema popular en les arts visuals. Jeroni, que traduiria la Bíblia al llatí, es retirà a un desert al sud d’Antioquia a Síria i serà representat al desert pregant o al seu estudi.

Giovanni Bellini. San Girolamo


El mar

La immensitat del mar, la nostra impotència quan hi ha temporal, i el ritme incansable de les onades que van i vénen, afavoreixen l’experiència de petitesa i alhora de pertinença a quelcom més gran que ens depassa.

Caspar Friedrich. Der Mönch am Meer

Hiroshi Sugimoto. Seascape

Les onades


El bosc

Caminar per un bosc, estar entre els arbres, que en general  tenen molta més edat que nosaltres, la presència de multitud de vegetació que ens envolta,  els animals que en general no veiem perquè s’amaguen, però que sentim, els cants dels ocells [ sant francesc ] , la fressa d’una sargantana, tot ens fa adonar que som una part més de la comunitat d’éssers vius que neixen i moren. Al Japó caminar al bosc s’ha consolidat com una teràpia, Shirin yoku.

És una experiència que repeteixo anualment i de manera espontània em surt  saludar la naturalesa .


La contemplació del cel , astronomia

[En Plató, Kant. ]Transmeten que hi ha l’univers és infinit, immens, i nosaltres petits. Transmet que hi ha una regularitat i unes lleis, el sol que surt cada dia, el cicle lunar, les estacions i el sol recorrent el zodíac. Els moviments dels planetes. És un món ordenat i perfecte que es contraposa a l’incert de la vida terrenal [ el Timeu]


Els núvols

Que jo sàpiga no hi ha una tradició contemplativa dels núvols però a mi m’agrada molt mirar-los, identificar-ne els tipus. M’agrada especialment un cel net amb cirrus fins. Representen el contrari de la contemplació del cel astronòmic, amb la seva regularitat. Els núvols varien constantment i ens fan present com en són d’efímeres, les nostres vides i les nostres experiències ( timelapse des del balcó) , però, alhora, no deixen de tenir valor per això, potser amb uns instant ja n’hi ha prou. [ viure com una pluja, tal com deia la Maria, la vida d’un dia de les efímeres a Tisza, Nadika, viure l’estona d’inspirar i expirar ]. Els núvols que miro.


Altres: vídeos contemplatius: Núvols , Micropaisatges, Solars

Castiñeira sobre els santuaris a la naturalesa al diari ARA


 

Escoltar com plou

Estar ajagut al llit i sentir com plou. Pensar en l’aigua amarant la terra, les gotes caient sobre les fulles. A l’estiu, agrair la fresca que ens porta. A l’hivern, sec i calentó dins de casa.

Durant el viatge al Danubi, una nit de pluja, pensava en les gotes que anirien a parar al riu, i quan tardarien en recórrer els 2840 km fins al mar Negre.

La idea d’haver estat com una pluja.

 

Saludant la naturalesa

En la travessa al Pirineu seguint el GR11 en un moment donat saludava la naturalesa, si sentia uns ocells deia un “hola” fluixet, un rierol que travessava, unes floretes roses minúscules enmig d’una tofa de molsa.

Perdre’m per un barri desconegut

P1080659

Perdre’m per un barri perifèric, anar a l’atzar almenys una estona, i estar atent a les possibles meravelles, curiositats o les vides que passen.

És un acte de fe en que l’interessant i meravellós pot estar a tot arreu i no només on diuen les guies oficials.

Esglésies

P1110818

Cada cop que passo per una església m’agrada entrar-hi, estar uns instants en silenci i dir per dins un pare nostre.

No crec en un Déu que hagi creat el món com si fos un pessebre i l’hagi poblat de figuretes de fang, ni en un Déu rellotger que hagi posat en marxa les estrelles i previst l’evolució.  No crec que visquem més enllà de la mort, ni que siguem enviats al cel o a l’infern segons una comptabilitat moral. No crec en el pecat original i morbós pretendre que tothom pateixi amb un sentiment de culpa. Trobo poc sa menystenir la vida amb la falsa promesa d’una recompensa en el més enllà.

Però entenc les emocions i les preguntes que han dut a voler pensar com va començar el món i perquè les coses són com són. Entenc que es vuilgui que hi hagi algú amb prou poder com per preveure un ordre on tothom tingui un destí, i on els justos siguin recompensats i valorats i els que causen dolor, castigats. Entenc que puguem estar decebuts amb nosaltres mateixos i les nostres febleses, i que necessitem una guia per ser millors.

No comparteixo les respostes, però sí les emocions i les preguntes. No m’agrada la “lletra” però sí la música.

 

El camí, la carretera

P1150402

El camí, la carretera, el viatge com a manera d’estar en el món, en moviment cap a una destinació coneguda o desconeguda. Es van succeïnt les escenes al nostre costat; els camps, els arbres van passant, el cel va canviant de tonalitat, núvols vénen i se’n van.

El camí ens fa copsar la vida en termes de procés, de canvi de perspectiva,d e descoberta, de transitorietat.

És el que diu el poema de Kavafis.

(les carretres dels USA, els viatges de tardor amb l’Eos)

El bosc

Caminar per un bosc, en general per la natura, observar els arbres, els arbusts, les flors, la molsa als rierols, ens mostra la vida, individus que neixen individus que moren. En un bosc l’experiència és particularment evident, amb les fulles a dalt i les arrels a baix. En el cas de les fagedes, que de petit vaig conèixer, el fullatge és tan espès que no hi ha gaire sotabosc i la perspectiva és més ampla.

Sempre he tingut present l’observació del professor Lluís a propòsit de Dilthey, en el sentit que les cosmovisions depenien de l’entorn, a la natura, l’home és panteïsta, al desert, teista, i a la ciutat, ateu. [desenvolupar en un altre post].

Cap el 1980 al Japó va començar el moviment del Shinrin-yoku, prendre “un bany de bosc”.

Des del 2008 que cada tardor surto a veure els colors. [completar amb un enllaç al museu de ciència de les diferents comunitats vegetals de bosc, i als boscos que he conegut: mediterrani, pi negre avets alta muntanya, fagedes, els bedolls a europa de l’est, les boscos de finlàndia, la selva de l’amazones, el parc de Chile, els sequoies a Califòrnia.]