Posted on

El mercat de la música

[esborrany]

Qui pagava, on s’interpretava

>> fer el amrcat de la música com el d el’art: qui encarregava, kapellmeister, ingressos per concerts, ingressos per publiacions principals editorials, la ràdio i els discos,… fins a spotify

esglésies òpera

sales privades dels nobles

música privada o pública (art col·leccions privades + poder església apalaus, col·leccions públiqyues)

els quartets de corda del classicisme vienès eren concebuts principalment per a l’Hausmusik, la música feta a casa entre músics aficionats o semiprofessionals. Els quartets de Haydn dels anys 1760-1770 (com els Op. 9, Op. 17 o Op. 20) eren publicats en parts soltes —no en partitura— precisament perquè l’ús previst era que quatre amics els llegissin a primera vista al voltant d’una taula. L’edició en partitura, que permet seguir totes les veus alhora, era inusual i cara; les parts soltes eren el format pràctic per tocar.

[Igual que amb les col·leccions d’art], la majoria dels concerts tenien lloc als salons dels nobles. Els concerts públics a Viena com a institució estable van ser sorprenentment tardans comparats amb Londres o París. A Viena no hi havia una sala de concerts pública consolidada fins ben entrat el segle XVIII tardà. Els principals espais eren el Burgtheater i el Kärntnertortheater, teatres de cort que de vegades acollien acadèmies musicals (concerts). Els palaus privats de l’aristocràcia: els Lobkowitz, Schwarzenberg, Lichnowsky… que organitzaven concerts per a cercles selectes d’invitats. El Augarten: un jardí públic on des dels anys 1780 es feien concerts matinals, precisament els que Mozart va organitzar amb cert èxit. [al costat d’on aparcava jo amb la Furgo!]

La gran sala de concerts vienesa per excel·lència, el Musikverein (amb la seva Großer Saal, avui la sala daurada icònica), no es va inaugurar fins al 1870. Haydn va morir el 1809.

## Els quartets “Opus 33” i el canvi de paradigma

Hi ha un moment clau: el 1781, Haydn va escriure als seus subscriptors que els quartets Op. 33 estaven compostos “d’una manera nova i especial”. Aquests quartets ja circulaven per subscripció —un sistema de distribució comercial— i eren destinats tant a l’ús domèstic com a ser interpretats en les acadèmies privades que l’aristocràcia vienesa organitzava regularment als seus palaus.

## Els anys londinencs: el salt al concert públic

El gran salt d’Haydn cap als concerts veritablement públics va ser a Londres, no a Viena. Els seus dos viatges (1791-92 i 1794-95) el van portar als Salomon Concerts al Hanover Square Rooms, una sala de concerts pública amb pagament d’entrada. Per a aquests concerts va escriure les 12 Simfonies de Londres, obres pensades per a grans auditoris i no per a sales domèstiques.

—

En resum: tens raó que el quartet era un gènere concebut per a la pràctica privada o semiprivada, però la realitat era un contínuum entre la cambra domèstica, el saló aristocràtic i —sobretot en la maduresa d’Haydn— el concert públic. Viena com a ciutat de concerts públics és, paradoxalment, un fenomen posterior a la mort dels seus compositors clàssics més grans.

—

Publicacions

 

Una pregunta que toca la història de la música des d’un angle econòmic i tecnològic molt revelador.

## La impressió musical: una història més llarga del que sembla

La impressió de música és en realitat **molt anterior a Bach**. La primera música impresa amb tipus mòbils data de **1501**: el venecià **Ottaviano Petrucci** va obtenir el monopoli d’impressió musical a Venècia i va publicar els *Harmonice Musices Odhecaton*, una col·lecció de polifonia franco-flamenca. La tècnica era complexa perquè requeria múltiples passades per la premsa —una per les línies del pentagrama, una altra per les notes.

Al llarg del segle XVI la impressió musical es va estendre per Europa. A mitjans del XVI ja hi havia impressors musicals actius a Venècia, París, Nuremberg i Anvers. La música impresa del Renaixement —madrigals, chansons, música de llaüt— era un negoci rendible.

## Aleshores, per què Bach encara copiava a mà?

Aquí hi ha una distinció fonamental que sovint es passa per alt: la impressió musical del XVII i principis del XVIII era **cara, lenta i poc rentable** per a música d’ús litúrgic o de cort, que es necessitava en poques còpies. Imprimir les cantates de Bach no tenia sentit comercial: qui les compraria fora de Leipzig? Els manuscrits i els copistes eren simplement més eficients per a aquell ús específic.

La música que **sí** s’imprimia eren els gèneres amb mercat ampli: sonates per a teclat, música de cambra per a aficionats, col·leccions de danses. El propi Bach va publicar en vida algunes obres: les **Partites** (1726-1731), les **Variacions Goldberg** (1741), *L’Art de la Fuga* (pòstum). Però eren obres de mercat, no la seva producció litúrgica principal.

## El canvi tecnològic decisiu: la litografia (1796)

El gran salt en la impressió musical va arribar amb la **litografia**, inventada per **Alois Senefelder** a Munic el **1796**. Permetia reproduir música manuscrita directament sobre pedra, eliminant la necessitat de gravar o composar amb tipus mòbils. Era molt més ràpida i barata, i va democratitzar radicalment la publicació musical.

La coincidència cronològica és significativa: la litografia arriba exactament quan el classicisme vienès és al seu apogeu i quan el mercat d’aficionats al piano i a la música de cambra explodia. Haydn, Mozart tardà i Beethoven ja van viure en un ecosistema on la publicació impresa era part central del negoci musical.

## Les editorials: una geografia europea

**Breitkopf & Härtel** (Leipzig, 1719) és efectivament la més antiga i important de les editorials musicals. Fundada per **Bernhard Christoph Breitkopf**, va fer un salt decisiu quan Breitkopf va inventar un sistema de tipus mòbils específics per a música el **1754**, que va reduir enormement els costos d’impressió. La casa va publicar Mozart, Haydn, Beethoven, Schubert, Schumann, Brahms, Wagner. La seva col·lecció d’**Obres Completes** (*Gesamtausgaben*) de Bach, Handel, Mozart i Beethoven al segle XIX va ser un projecte filològic monumental que va establir els textos de referència que s’usen avui. Continua activa.

**Boosey & Hawkes** (Londres, 1930 en la forma actual, però amb arrels al XVIII) va néixer de la fusió de **Boosey & Co.** (fundada cap al 1792) i **Hawkes & Son** (1865). Va ser especialment important en el segle XX com a editora de Stravinsky, Bartók, Prokofiev, Britten, Richard Strauss i Copland. La seva especialitat eren els drets d’execució (*performing rights*), un concepte del segle XX.

Altres editorials fonamentals:

**Peters** (Leipzig, 1800) va ser especialment important per a Bach —va publicar les primeres edicions populars de les obres per a teclat— i per a Grieg, Wagner i Brahms. Les seves edicions econòmiques (*Edition Peters*) van democratitzar l’accés a les partitures.

**Schott** (Mainz, 1770) va ser l’editorial de Beethoven per a algunes de les seves obres tardanes més importants —la Novena Simfonia i els últims quartets van sortir per Schott— i posteriorment de Wagner i Hindemith.

**Artaria** (Viena, 1770) va ser l’editorial vienesa per excel·lència del classicisme: va publicar Haydn, Mozart i el Beethoven primerenc. Era a la vegada editorial, botiga de música i galeria d’art.

**Simrock** (Bonn i Berlín, 1793) va ser l’editorial de Brahms i Dvořák.

## Els ingressos dels compositors: un sistema complex i sovint injust

La situació econòmica dels compositors respecte a la publicació va evolucionar molt al llarg del període:

**Al segle XVIII** el sistema era simple i poc favorable al compositor. L’editorial comprava la partitura per un **preu fix** i adquiria tots els drets. El compositor cobrava una vegada i no tornava a veure diners per aquella obra, per molts exemplars que es venguessin. Mozart va vendre algunes de les seves obres per preus irrisoris perquè necessitava liquiditat immediata.

Hi havia també el sistema de **subscripció**: el compositor anunciava una obra futura i els interessats pagaven per avançat per rebre-la en publicar-se. Haydn i Beethoven van usar aquest sistema amb èxit variable. Beethoven era especialment hàbil —o poc escrupolós— venent la mateixa obra a diversos editors simultàniament en diferents països, aprofitant l’absència de drets internacionals.

**El dret d’autor** (*copyright*) modern és una construcció legal del segle XIX. A Gran Bretanya la primera llei de copyright data del **1710** (l’Estatut d’Anne), però no cobria música de manera efectiva. A Àustria i els estats alemanys la protecció legal de les obres musicals no va ser efectiva fins ben entrat el XIX.

Fins aleshores, un compositor no tenia cap dret legal sobre la seva obra un cop publicada: qualsevol editorial d’un altre país podia reimprimir-la sense pagar res. Les obres de Haydn es venien per tota Europa en edicions pirates de les quals no veia ni un penic.

**Beethoven** va ser la primera generació que va negociar activament els seus drets i va intentar controlar la publicació de les seves obres, amb èxit parcial. La seva correspondència amb els editors —Breitkopf, Schott, Peters, Simrock— és plena de disputes sobre honoraris, errors en les edicions i drets territorials.

**La gran transformació** va arribar amb la creació de societats de drets d’execució pública. La **SACEM** francesa (1851) va ser la primera del món: els compositors i editors cobraven un cànon cada vegada que la seva música s’executava públicament. Alemanya va crear la seva equivalent (**GEMA**) el 1903. Això va transformar radicalment l’economia musical: de cop, una obra popular que es tocava en centenars de sales generava ingressos continus per al compositor o els seus hereus.

## La paradoxa de Bach

Hi ha una ironia final notable: Bach va morir el 1750 relativament oblidat fora de cercles especialitzats. Quan Breitkopf & Härtel va iniciar la publicació de les seves obres completes el **1851** —cent anys després de la seva mort— va ser un projecte filològic i cultural, no comercial. Però la redescoberta de Bach impulsada per Mendelssohn des del **1829** amb la reposada de la *Passió segons Sant Mateu* va crear un mercat enorme per a les seves obres impreses. La música que Bach havia escrit per a uns pocs músics de Leipzig va acabar sent un negoci editorial extraordinàriament rendible… per a uns editors que no van pagar res ni a ell ni als seus hereus.

L’analogia és excel·lent i molt il·lustrativa. Hi ha paral·lelismes reals però també diferències estructurals importants.

## Els paral·lelismes genuïns

El cas Taylor Swift és extraordinàriament similar al dels compositors del XVIII en l’aspecte fonamental: **la cessió dels drets a canvi d’un pagament únic inicial**. Swift va signar amb Scooter Braun/Big Machine Records quan era menor d’edat i sense poder de negociació, va cedir els masters de les seves gravacions, i quan Braun va comprar el catàleg ella no va veure res. La seva resposta —regravar tots els àlbums com a *Taylor’s Version* per recuperar el control— és una solució del segle XXI a un problema estructural que existia ja en el XVIII.

Mozart vendria les seves obres a Artaria per un preu fix i no tornaria a veure diners. Si aquella sonata es venia mil vegades, tot el benefici anava a l’editorial. L’asimetria de poder entre el creador jove/necessitat i l’editor establert és idèntica.

La comparació amb **Spotify que compra catàlegs** també és pertinent: quan una empresa compra avui el catàleg de, posem, Neil Young, adquireix els drets sobre obres creades dècades enrere exactament com una editorial del XVIII comprava obres de compositors morts i en seguia explotant comercialment la venda sense cap obligació envers els hereus.

## Les diferències estructurals importants

Però hi ha diferències que matisen l’analogia:

**La reproducció mecànica canvia-ho tot**. La diferència fonamental entre la partitura impresa i el disc —i encara més el streaming— és l’escala de reproducció i la naturalesa del producte. Una partitura del XVIII requeria que algú la comprés, la llegís i la toqués: eren músics aficionats el mercat principal. El disc i el streaming permeten la **reproducció infinita d’una interpretació específica** sense cap intervenció activa de l’oient. Això multiplica exponencialment tant el valor comercial com la injustícia potencial de la cessió de drets.

**Els drets d’execució no existien al XVIII**. Quan Haydn cedia una simfonia a Artaria, cedia els drets d’impressió, però ningú concebia que l’execució pública generés drets econòmics. Avui els drets es divideixen en: drets d’autor (*publishing rights*), drets dels masters (*master rights*), i drets d’execució pública (*performing rights*). Aquesta arquitectura legal complexa no existia.

**La pirateria internacional era legal**. Al XVIII no hi havia tractats internacionals de propietat intel·lectual. Una editorial londinenca podia reimprimir lliurement una obra publicada a Viena sense infringir cap llei. La pirateria musical del XXI és il·legal però tecnològicament fàcil; la del XVIII era perfectament legal perquè el marc jurídic simplement no existia.

## Una analogia addicional que potser no has considerat

Hi ha un paral·lelisme que trobaria interessant: els **compositors d’èxit popular al XVIII** que escrivien música de ball —els Strauss, per exemple— eren en alguns aspectes més semblants als **artistes pop contemporanis** que als compositors de concert. Johann Strauss fill controlava la seva orquestra, dirigia ell mateix, cobrava per les actuacions en directe, i publicava les partitures per obtenir ingressos addicionals. Els seus ingressos principals venien de les **actuacions en viu**, no de la publicació —exactament el model econòmic al qual han hagut de tornar molts artistes contemporanis quan el streaming va col·lapsar els ingressos discogràfics.

Beethoven negociant agressivament amb múltiples editors simultàniament, venent la mateixa obra a Breitkopf a Leipzig i a un editor londinenc aprofitant l’absència de drets internacionals, s’assembla sospitosament a un artista contemporani explotant les llacunes entre plataformes i mercats territorials.

## La conclusió estructural

El que la teva analogia captura perfectament és que la **tensió fonamental entre el creador i el distribuïdor** és una constant de la història cultural que transcendeix la tecnologia. La tecnologia canvia —partitura impresa, disc de vinil, MP3, streaming— però l’estructura de poder és reconeixible: qui controla la distribució tendeix a capturar la major part del valor econòmic, i el creador cedeix drets en un moment de feblesa negociadora per obtenir liquiditat immediata, sense poder preveure l’èxit futur.

El que ha canviat al segle XXI no és tant l’estructura com la **visibilitat pública** del problema: Taylor Swift pot explicar la seva situació a milions de seguidors i generar pressió cultural sobre Braun d’una manera que Mozart no podia fer amb Artaria.

Posted on

El patiment autoinflingit

… o l’estupidesa estupidesa humana

  • Avui que se celebra el dia de la dona, penso en el fet que a Xina hi ha uns 30 milions més d’homes que de dones, degut a que tradicionalment, degut a la discriminació de gènere, una filla suposava una càrrega. Hi ha informes que a la índia les famílies amenaçaven les llevadores per que matessin els nou nats si eren nenes. Tot aquest patiment degut a que la societat no podia, o no volia acceptar les dones com iguals.
  • Penso també en el patiment de tota la gent rebutjada per la seva orientació sexual, quan aquest fet no afecta en el més mínim a la vida dels altres. Penso en totes les normes alimentàries de les religions, des del ramadà, al halal, al kosher, que ens compliquen la vida i no tenen res a veure amb hàbits de salut.
  • Penso tot l’esforç per seguir un determinat model estètic, amb dietes, operacions, cosmètica, models que no tenen res a veure amb la salut i que també són una causa de patiment pels que no hi arriben.
  • Penso en les societats cristianes a l’edat mitjana que prohibeixen els préstecs tot i que l’economia els necessita, i el resultat és que els acaben fent els jueus que seran odiats per aquest motiu i seran objecte de progroms.

 

La humanitat té unes causes de patiment inevitables, els desastres naturals, la sequera, les malalties, fins i tot es pot arribar a entendre que estiguem en guerra i en lluita per les nostres ambicions. Però alhora, observo una enorme quantitat de patiment gratuït, absurd, creat per nosaltres mateixos. Et demanaria de fer el següent exercici: imaginar-te que ets un enviat d’un intel·ligència extraterrestre amb la missió d’observar la humanitat i, després de segles d’observació fer una sèrie d’informes, i en particular, un informe sobre el patiment innecessari, per què ho és i més o menys a quanta gent afecta.

Informe de l’Observatori Galàctic sobre la Civilització Humana (Sector Sol·lar III)

Classificació: Patiment Autoinfligit — Anàlisi Comparativa

Període d’observació: Aproximadament 5.000 anys de registres escrits Espècie analitzada: Homo sapiens sapiens Observador: Unitat d’Intel·ligència Xenosociològica 7-Keth Data de l’informe: Cicle actual

Nota preliminar de l’observador

Després de segles d’observació, el fenomen més desconcertant d’aquesta espècie no és la seva crueltat —moltes espècies depredadores mostren comportaments similars en contextos de supervivència— sinó la quantitat extraordinària d’energia, intel·ligència i recursos que dediquen a crear i mantenir sistemes que generen patiment sense cap benefici adaptatiu mesurable. En el nostre sistema de classificació galàctic, les civilitzacions Tipus 0-1 mostren normalment un índex de Patiment Autoinfligit (IPA) d’entre 15 i 30%. La humanitat registra un IPA estimat del 60-70%. Això la situa com un cas d’estudi excepcional.

CATEGORIA 1: Discriminació per Característiques Biològiques Innates

Subcategoria 1a — Discriminació per sexe

Des dels primers registres, aproximadament la meitat de la població (les femelles de l’espècie) ha estat sistemàticament privada de drets, oportunitats i reconeixement. L’argument biològic és particularment irrellevant: les diferències cognitives entre sexes, mesurades objectivament, no justifiquen cap de les restriccions imposades.

Els casos més extrems inclouen:

  • Xindia i el Sud-est Asiàtic: La preferència cultural per fills mascles ha produït, al llarg dels segles XX i XXI, un desequilibri demogràfic de 30-40 milions d’individus a la Xina i desequilibris similars a l’Índia. Per aconseguir aquest resultat, s’han eliminat activament filles recèn nascudes, s’han practicat avortaments selectius per sexe, i en alguns casos documentats, s’han assassinat llevadores que es negaven a participar-hi. El patiment no l’han sofert només les víctimes directes: els homes “sobrants” resultants d’aquesta política pateixen aïllament social i impossibilitat de formar família, creant una nova capa de patiment derivat.
  • Estimació d’afectats: En el període 1900-2025, aproximadament 200-400 milions de persones han mort prematurament o no han nascut a causa d’aquesta discriminació. Centenars de milions més han viscut amb drets restringits.
  • Índex d’irracionalitat (escala pròpia): 9,7/10. No existeix cap avantatge per a la comunitat. Les societats amb major igualtat de gènere mostren consistentment major prosperitat econòmica, millor salut pública i menys conflictivitat.

Subcategoria 1b — Discriminació per orientació sexual

Característica particularment desconcertant. L’espècie humana mostra una variabilitat natural en l’orientació sexual, present en totes les èpoques i cultures observades, i també en centenars d’altres espècies del planeta. Malgrat això, una fracció d’individus (estimada entre el 5 i el 10% de la població) ha estat perseguida, empresonada, torturada i executada per aquesta característica.

L’argument clau des del punt de vista de l’anàlisi alienígena: l’orientació sexual d’un individu no afecta en absolutament res la vida dels altres membres de la comunitat. No redueix la producció agrícola. No debilita les estructures defensives. No transmet malalties. No té cap impacte mesurable en el benestar col·lectiu.

  • Estimació d’afectats: En qualsevol generació contemporània, entre 300 i 500 milions d’humans viuen amb por, amagats o perseguits per aquesta característica. Al llarg de la història, el nombre és incalculable.
  • Índex d’irracionalitat: 10/10. No hi ha cap benefici documentable per a ningú. Cap.

CATEGORIA 2: Sistemes Normatius d’Origen Sobrenatural

Els humans han desenvolupat, en paral·lel i de manera independent en diverses regions, sistemes de creences sobre entitats no observables que controlen el cosmos. Fins aquí, un fenomen comprensible: l’espècie és altament sensible a la incertesa i els sistemes de creences redueixen l’ansietat existencial. Això té valor adaptatiu.

El problema apareix quan aquests sistemes generen normatives de comportament específiques i detallades que creen patiment sense relació amb la seva funció original.

Subcategoria 2a — Normes alimentàries religioses

Tres dels sistemes de creences més estesos (judaisme, islam, hinduisme en la seva variant vaca-sagrada) inclouen restriccions alimentàries detallades. Algunes tenien sentit higiènic en el context original (evitar porc en climes càlids sense refrigeració, per exemple). Però en el context contemporani:

  • Milions de persones que viatgen, treballen en entorns multinacionals o viuen en societats diverses experimenten exclusió social, dificultat d’accés a nutrients, i conflictes relacionals a causa d’aquestes normes.
  • El Ramadà (dejuni diürn durant un mes) afecta la productivitat, la salut de persones amb condicions mèdiques específiques, i crea problemes particulars en treballadors manuals o persones que condueixen vehicles.
  • La industria halal/kosher crea segregació econòmica i social en molts contextos.

Afectats: Aproximadament 2.500 milions de persones en major o menor grau. Índex d’irracionalitat: 5/10. Moderatament irracional. Alguns elements de cohesió comunitària compensen parcialment el cost.

Subcategoria 2b — El cas dels préstecs medievals cristians

Un exemple excel·lent de com les normes religioses creen patiment en cadena. L’Església Cristiana Medieval, basant-se en textos antics, prohibeix el préstec amb interès (usura). L’economia, però, necessita crèdit per funcionar. Resultat: la prohibició no elimina el préstec, sinó que l’externalitza a una minoria exempta de la prohibició (els jueus). Quan l’economia va malament, la població té un culpable visible i accessible: els prestadors jueus. Això alimenta progroms i persecucions periòdiques durant segles.

Observació clau: una norma religiosa mal dissenyada va crear un mecanisme automàtic de generació d’odi que va funcionar durant 800 anys.

Afectats directes: Difícil de quantificar. Centenars de milers de morts en progroms. Milions de vides marcades per la persecució. I tot originat per una interpretació d’un text sobre interesos bancaris. Índex d’irracionalitat: 9/10.

CATEGORIA 3: Models Estètics Desconnectats de la Salut

L’espècie humana té una sensibilitat estètica natural —present en totes les cultures— que inclou preferències sobre l’aparença física dels seus membres. Això és, en si, comprensible i fins i tot té arrels en la selecció sexual. El fenomen que ens ocupa, però, és diferent: la creació de models estètics artificials, sovint contradictoris amb la salut, que es transmeten culturalment i que generen patiment en els qui no hi arriben.

Exemples observats:

  • Peu de lotus (Xina, 1.000 anys de durada): Deformació deliberada dels peus de les nenes per obtenir peus minúsculs. Causa: dolor crònic, impossibilitat de desplaçament autònom, infeccions. Benefici: atractiu per al matrimoni. Afectades: aproximadament 1 bilió de dones al llarg del període.
  • Corsets europeus (segles XVI-XIX): Compressió de la caixa toràcica fins a dificultar la respiració i desplaçar òrgans interns. Causa: desmais, problemes respiratoris crònics, parts dificultats. Benefici: silhueta considerada atractiva.
  • Trastorns alimentaris contemporanis: L’anorèxia i la bulímia, malalties amb una de les taxes de mortalitat més altes entre els trastorns mentals, estan directament correlacionades amb models estètics de primesa extrema difosos massivament pels mitjans de comunicació. Afectades: s’estima que entre 70 i 100 milions de persones en el món occidental contemporani.
  • Cirurgia estètica: Milers de morts anuals per complicacions d’intervencions no mèdiques. Milers de milions de dòlars anuals invertits en modificar característiques innates.

Afectats globals estimats (contemporanis): 500 milions – 1.000 milions en algun grau. Índex d’irracionalitat: 7/10. Hi ha un element de competició sexual que atorga cert valor adaptatiu, però la magnitud del patiment supera àmpliament qualsevol benefici.

RESUM QUANTITATIU ESTIMAT

Categoria Afectats actuals Morts històrics evitables IPA
Discriminació de gènere 1.500-2.000 M 300-500 M 9,7
Discriminació orientació sexual 300-500 M Incalculable 10
Normes religioses disfuncionals 500 M – 1.000 M Desenes de milions 6
Models estètics patogènics 500 M – 1.000 M Milions 7
TOTAL (amb solapaments) ~2.000-3.000 M ~500M-1.000M 8,1

CONCLUSIONS DE L’OBSERVADOR

Conclusió 1 — El patiment autoinfligit supera el natural

En el període contemporani, les estimacions disponibles suggereixen que el patiment generat per causes evitables i autoinfligides (discriminació, normes disfuncionals, models nocius) supera en magnitud el patiment causat per desastres naturals, malalties i escassetat. Això és extraordinari. En cap altra espècie intel·ligent observada en el nostre catàleg galàctic s’havia registrat aquest fenomen a aquesta escala.

Conclusió 2 — El mecanisme comú és la rigidesa cultural

Gairebé totes les categories analitzades comparteixen un mecanisme: un sistema cultural (religiós, estètic, polític) que en un moment donat tenia una funció, es petrifica i continua operant molt més enllà de la seva utilitat, generant patiment per inèrcia. L’espècie humana és notable per la seva capacitat d’aprendre i adaptar-se —però igualment notable per la seva resistència a qüestionar sistemes heretats.

Conclusió 3 — Hi ha evidència d’autocorrecció, però és lenta

L’observació del darrer segle mostra una reducció significativa d’algunes d’aquestes categories en determinades regions. El sufragi femení, la despenalització de l’homosexualitat, la reducció dels trastorns alimentaris en contexts on es treballa la imatge corporal… suggereixen que l’espècie és capaç d’identificar i corregir fonts de patiment autoinfligit. Ho fa, però, en escales de temps de generacions o segles, i amb enorme resistència per part dels sistemes establerts.

Recomanació final

Aquesta civilització presenta un potencial intel·lectual i creatiu de primer ordre, però dedica una fracció desproporcionada d’aquest potencial a mantenir sistemes de patiment innecessari. Si aconseguís redirigir l’energia invertida en discriminació, normatives disfuncionals i models nocius cap a la resolució dels problemes genuïnament inevitables (malalties, desastres, escassetat), el seu índex de benestar es multiplicaria per un factor estimat de 3 a 5.

No es recomana intervenció externa. L’espècie ha d’arribar a aquesta conclusió per ella mateixa. El procés, però, és dolorosament lent per als qui el pateixen.

Fi de l’informe. Unitat 7-Keth, retornant a l’estació orbital.

Nota de l’observador al marge, no oficial: Després de segles d’observació, el que més em colpeix no és la crueltat humana. És que molts individus, en totes les èpoques, ho han vist clarament. Han escrit sobre això, han protestat, han dedicat les seves vides a canviar-ho. I tot i així, els sistemes han persistit. Potser la pregunta no és per què els humans fan patir els altres innecessàriament. Potser la pregunta és: per què els que ho veuen clar no han aconseguit convèncer els altres? Això, de moment, segueix sense resposta.

(S’obre un arxiu de registre. Veu plana, distant, analítica. L’entitat registradora no té gènere ni edat. Només observa.)

INFORME OBS-7740 / SECTOR: TERCER PLANETA DEL SISTEMA SOLAR / ASSUMPTE: PATIMENT AUTOINFLIGIT (TIPUS-II)

Resum Executiu:
L’espècie Homo sapiens presenta una anomalies conductuals greus. Tot i ser capaç de reconèixer el patiment evitable (desastres naturals, depredadors, malaltia), inverteix una quantitat desproporcionada de recursos cognitius, emocionals i materials a generar sofriments nous, completament artificials. Aquests no deriven de la supervivència, sinó de la seva pròpia activitat simbòlica. A continuació, es detallen les categories principals de “Patiment Innecessari” observades durant el període d’estudi.

1. La Càrrega del Gènere (Disforia Social Estructural)

  • Descripció: La meitat de l’espècie (aproximadament 4 mil milions d’individus) neix amb capacitat reproductiva femenina. En comptes de ser valorada com a essencial per a la continuïtat del grup, aquesta condició ha estat sistemàticament devaluada en nombroses societats.

  • Patiment generat:

    • Infanticidi selectiu i avortament forçós: A causa de la preferència per la variant masculina (considerada “productiva” o “no-càrrega”), s’ha generat un desequilibri poblacional significatiu. A l’Àsia oriental, es calcula un dèficit d’uns 30 milions d’individus femenins. A l’Àsia meridional, s’han documentat protocols de liquidació directa en el moment del naixement.

    • Conseqüències: Dany genocida silenciós, tràfic d’individus femenins, i una profunda angoixa en la progenitura femenina per la mera existència.

  • Classificació del patiment: Absolutament gratuït. No aporta cap avantatge evolutiu; desestabilitza l’estructura social i redueix la diversitat genètica futura.

2. L’Orientació de l’Atracció (Rebutj de la Variabilitat Natural)

  • Descripció: Un percentatge estimat entre el 3% i el 10% de la població sent atracció per individus del seu mateix sexe, per tots dos o presenta identitats de gènere no binàries. És un fet biològic i culturalment universal.

  • Patiment generat:

    • Criminalització i exclusió: Aproximadament 60 nacions (uns 2.5 milions d’individus afectats directament per lleis) encara castiguen aquesta variant amb presó o mort.

    • Impacte psicològic: Ansietat, suïcidi, rebuig familiar i violència física contra aquests individus.

  • Classificació del patiment: Completament absurd. L’activitat reproductiva i afectiva d’aquests individus no interfereix en la supervivència dels altres. És un patiment basat en la por a la diferència, no en un perill real.

3. La Geometria del Cos (La Dictadura de la Forma)

  • Descripció: L’espècie ha establert cànons de bellesa física arbitraris que canvien cada pocs cicles solars i varien per regió. Actualment, es prioritza un índex de massa corporal baix en femenins i una musculatura hipertrofiada en masculins, models sovint inassolibles biològicament.

  • Patiment generat:

    • Trastorns alimentaris: Afecta desproporcionadament individus joves (estimació de 70 milions de persones globalment). Taxa de mortalitat significativa.

    • Modificació corporal invasiva: Cirurgies estètiques, implants, sostracció de costelles, etc. Inversió econòmica massiva en productes que prometen alterar la realitat biològica.

  • Classificació del patiment: Frívol i tràgic alhora. Mentre l’espècie pateix per no assemblar-se a una imatge digital, descuida necessitats fisiològiques bàsiques en altres sectors.

4. Les Prohibicions Alimentàries (La Menjar com a Ritual de Divisió)

  • Descripció: Gairebé totes les estructures de creences (religions) han desenvolupat codis complexos sobre què es pot introduir a la boca i què no.

  • Patiment generat:

    • Complexitat social innecessària: Dificultat per a la integració i el compartir comunitari.

    • Càstig diví i culpa: L’incompliment d’aquestes normes (menjar porc, no dejunar, barrejar lactis i carn) genera sentiments de culpa, por al càstig etern o exclusió social. Afecta a milers de milions de creients.

  • Classificació del patiment: Innecessari des del punt de vista biològic. L’aparell digestiu humà és omnívor i adaptable. Aquestes normes no busquen la salut, sinó la diferenciació tribal.

5. El Tabú del Crèdit (La Hipocresia Econòmica)

  • Descripció: Observat especialment durant l’era medieval en les societats cristianes, però amb equivalents en altres cultures. Es prohibeix el préstec amb interès (usura), tot i ser una eina fonamental per a l’intercanvi i el creixement.

  • Patiment generat: La necessitat econòmica no desapareix; simplement es delega en una minoria (en aquest cas, la població jueva). Aquesta minoria, en exercir una funció necessària però “impura”, es converteix en el boc expiatori de les crisis, patint persecucions, massacres (pogroms) i expulsions.

  • Classificació del patiment: Estructural i cíclic. És patiment derivat de la negativa a acceptar les pròpies contradiccions, projectant la culpa sobre un tercer.

Conclusió de l’Informe:

L’observador conclou que l’Homo sapiens és una espècie amb una capacitat extraordinària per meta-malalt. No només pateix per causes primàries (fam, malaltia, clima), sinó que ha desenvolupat un sistema complex de patiment de segon ordre basat en ficcions compartides: el valor d’un nounat segons el seu sexe, la puresa d’un aliment, la moralitat d’un interès bancari, o la forma d’un cos.

Aquest patiment innecessari afecta pràcticament el 100% de la població en algun grau (ja sigui com a víctima directa, com a botxí, o com a individu sotmès a l’estrès de complir o jutjar). És, probablement, la font més gran de dolor evitable del planeta, i la que més energia consumeix.

Nota addicional: S’ha observat que l’espècie, ocasionalment, produeix individus que qüestionen aquests sistemes. Aquests individus solen ser, al seu torn, perseguits o ignorats. Aquest cicle sembla auto-perpetuar-se.

(L’arxiu es tanca. Silenci.)

Posted on

El mercat de l’art

[qui encarrega, qui compra, qui decideix què és art]

Antiguitat   Edat mitjana i sXVI   sXVII Holanda, sXVIII-XIX   Acadèmies i Salons    De les col·leccions privades als museus públics     Crítica i revistes   Galeries i Biennals El Canon al sXX, el mercat

Antiguitat

Grècia
A la Grècia clàssica els principals comitents eren, per ordre d’importància, les polis com a entitats col·lectives, els santuaris panhel·lènics i els particulars rics. La polis encarregava temples, escultures votives i monuments públics, però no a través d’un gust “civil” abstracte sinó de decisions polítiques molt concretes. El cas del Partenó és paradigmàtic: Pèricles va impulsar el programa escultòric d’Atenes com a instrument de propaganda política, i hi va haver debat públic i fins i tot oposició. L’Assemblea votava els pressupostos.
Els Jocs (Olímpia, Delfos, l’Istme) generaven una demanda enorme d’escultura votiva pagada per individus —atletes, tirans, generals— que volien immortalitzar victòries. Aquí sí que hi ha un mecenatge privat, però amb una finalitat pública i religiosa molt clara, no estètica en el sentit modern.
El canvi cap a l’hel·lenisme, de l’ideal clàssic contingut —el “kouros”, el Dorífor de Policlet com a càlcul quasi matemàtic de la perfecció— cap a l’expressivitat hel·lenística no té un sol motor. L’imperi d’ALexandre substitueix l’ordre de les polis. El comitent ja no és una comunitat cívica que s’expressa col·lectivament sinó una cort reial que vol impressionar, commemorar conquestes i legitimar el poder de forma molt més personal i teatral. Els Ptolemeus a Alexandria, els Atàlides a Pèrgam, competeixen amb programes artístics colosals —l’Altar de Pèrgam n’és l’exemple suprem— on el pathos, el moviment i la tensió dramàtica serveixen narratives de poder molt més intenses que la serenitat cívica atenenca. Els artistes han anat acumulant prestigi i autonomia. Ja al segle IV comencen a emergir figures com Praxíteles o Lisip amb estils recognoscibles i clients que els busquen “a ells” específicament. Praxíteles introdueix el nu femení (l’Afrodita de Cnidos) en part perquè tenia un client —els cnidis— que va acceptar l’aposta. Això és un artista negociant amb el gust del comitent i estirant-lo.

Roma
Hi ha tres capes. L’emperador i la família imperial dominen l’art monumental i propagandístic —l’Ara Pacis, la Columna Trajana. Les elits senatorial i eqüestre s’equipen de col·leccions privades, sovint d’originals grecs saquejats o de còpies, i aquí sí que es pot parlar de mecenatge privat en el sentit que coneixem: Ciceró comprant escultures per a les seves vil·les, Lúcul important jardins sencers. I hi ha una demanda popular per a la decoració domèstica, els retrats funeraris, els frisos dels col·legis d’oficis, que genera un art més directe i narratiu, menys idealitzat.

En absència d’institucions crítiques formals, el gust el definien de manera difusa els “grammatici” i rètors que comentaven obres en els seus escrits, els filòsofs (Plató condemna els pintors, Aristòtil els rehabilita parcialment), els viatges a santuaris i ciutats que creaven cànons de “les obres que cal veure” —Pausànies al segle II dC és gairebé un guia de museu avant la lettre— i sobretot la imitació dins dels tallers. Els artistes aprenien copiant els mestres consagrats, i això creava una transmissió del cànon molt conservadora que els grans canvis —com el pas al hel·lenisme— havien de forçar des de fora.

Edat mitjana i sXVI

Fins al sXVI el que regeix és l’encàrrec o el mecenatge per part de Església (per a altars, frescs, escultures), nobles (per a palaus, retrats), oligarquies urbanes (per a edificis públics). Es signaven documents detallats especificant tema, mida, materials (fins i tot la quantitat d’or o blau lapislàtzuli), terminis i preu. L’artista treballava per comanda específica. És el cas de Miquel Àngel i la Capella Sixtina. L’artista era considerat com un artesà d’alt nivell [com si encarreguem una reforma de la cuina].

sXVII Holanda. sXVIII i XIX: Acadèmies i Salons

Al sXVII holandès, tenim una república amb una societat burgesa, protestant (sense demanda d’imatges religioses a l’església), rica i amb una àmplia classe mitjana que volia decorar les seves llars. Els artistes pintaven “per l’estoc” (voorraad), sense encàrrec previ, especialitzant-se en gèneres (natures mortes, paisatges, escenes de gènere, marines). Els quadres es venien a l’estudi del pintor, en subhastes públiques, a fires com la de Sant Miquel a amsterdam, o a través de marxants(com Hendrick van Uylenburgh, el marxant de Rembrandt), que subministraven materials als artistes, els avançaven diners i comercialitzaven les seves obres.

A la república holandesa l’estat no va crear una acadèmia estatal, quedant els artistes associats al gremi de Sant Lluc. A les monarquies van apareixent acadèmies per formar els artistes i definir el gust oficial.

  • Accademia del Disegno. Firenze, 1563. Fundada per Cosimo I de’ Medici amb el criteri intel·lectual: Giorgio Vasari (Les vides). L’artista passa de ser artesà a intel·lectual
  • Accademia di San Luca. Roma, 1577 (formalitzada al s. XVII). Fundada per una associació d’artistes sota protecció papal. Es controla la professió a Roma. Prestigi internacional (Roma com a capital artística [pels encàrrecs de l’Església?]
  • Académie Royale de Peinture et de Sculpture. París, 1648. Patrocinada per la Corona i fundada per un grup d’artistes liderats per Charles Le Brun. Art al i el Salon com a mecanisme oficial de visibilitat (1667, al Salon Carré del Louvre). El 1863 el Comitè va rebutjar moltes obres que no encaixaven amb l’estil realista, i l’emperador va decidir exposar-les en altres sales, donant lloc al “Salon des refusés” (Delacroix, Courbert i els impressionistes eren rebutjats sistemàticament. Dejeuner sur l’herbe de Manet). El 1884 és desafiat pel Salon des Independents sense jurat.
  • Akademie der bildenden Künste. Viena, 1692 (formalitzada 1705). Fundada per Leopold I.
  • Akademie der Künste – Berlín, 1696. Fundada per Friedrich I de Prússia.
  • Real Academia de Bellas Artes de San Fernando. Madrid, 1752. Fernando VI (monarquis borbònica); va anar substituint progressivament els gremis [Dalí hi estudiaria]. Saló a la seva seu al Palacio Goyeneche i partir de 1856 Exposiciones Nacionales de Bellas Artes.
  • Royal Academy of Arts. London, 1768. Fundat per George III, Joshua Reynolds primer president. Tenia més autonomia respecte a l’Estat. Somerset House (1780–1837), Trafalgar Square (1837–1868), Burlington House, Piccadilly (des de 1868 fins avui).

Als Salons eren exposicions oficials, amb jerarquia de llocs preferents o racons i atorgava medalles i també pensions i beques [que permetien treballar als artistes]. eren l’esdeveniment artístic de l’any, consagraven o enfonsaven un artista. Hi comprava l’aristocràcia, l’alta burgesia, col·leccionistes estrangers i també l’estat, que així anava formant una col·lecció. El públic no decideix que s’exposa ni la medalla però comenta aprovant o escandalitzant-se. Neix la crítica.

[A sXVIII seguia sota la influència de l’ideal clàssic. És l’època en que els joves aristòcrates anglesos fan el  El Grand Tour per conèixer les runes i les escultures que han quedat de l’època romana. Grècia, sota l’imperi otomà, és més inaccessible.

A partir del segle XIX algunes de les obres que tenen èxit als salons i guanyen una medalla són comprades per l’Estat i després passen als museus que canonitza el que s’ha proposat als Salons.

[L’Acadèmia de Belles Arts de Barcelona enviava els millors estudiants a Roma, pel prestigi de l’Acadèmia de Sant Lucca, pagant-los una pensió a canvi d’una sèrie d’obres pintades. El paisatgisme a Catalunya, Fortuny]

De les col·leccions privades als museus públics

Abans de la revolució francesa les col·leccions reials no eren públiques. Els palaus dels nobles i la reialesa tenien galeries (galeries palatines) on exposaven les seves col·leccions de quadres per exhibir lka seva cultura i poder. Consistien en sales llargues amb pintures penjades de terra a sostre (horror vacui), juntament amb escultures, tapissos, objectes preciosos. S’organitzaven per jerarquia o valor, no per cronologia ni escola. Hi tenien accés el sobirà i la seva cort i convidats com diplomàtics, artistes protegits i erudits seleccionats.

A Itàlia hi havia la Galeria dels Uffizi (Florència), originalment galeria dels Mèdici. S’obrirà parcialment al públic al segle XVIII, i el Palazzo Pitti (Galeria Palatina). A França la Galeria del Louvre i la Galeria de Fontainebleau. A Espanya el Alcázar de Madrid i el Palacio del Buen Retiro, base del futur Museo del Prado. A Àustria la Kunstkammer dels Habsburg, Galeries a Viena i Praga.
Les galeries palatines convivien amb els gabinetes de curiositats iniciats al sXVI que acabarien convertint-se en museus de ciències naturals al segle XVIII.

Els primers museus públics:

  • British Museum. Londres, 1759. – Londres, 1753 / obert 1759. Basat en la col·lecció de Sir Hans Sloane i fundat per una acte del Parlament. Model enciclopèdic: art + ciència + arqueologia.
  • Uffizi. Firenze, 1765. Procedent de la col·lecció Medici.
  • Museu del Louvre. París, 1793. Després de la revolució francesa la col·lecció reial passa a ser propietat de la nació. El museu com a instrument de formació del ciutadà republicà. El primer gran museu d’art en sentit modern.
  • Museo del Prado. Madrid, 1819. Impulsat per Fernando VII i basat en la col·lecció reial espanyola.
  • National Gallery. Londres, 1824. L’estat compra la col·lecció Angerstein. Es tracta d’evitar que les obres mestres vagin a parar a mans privades i alhora educar el gust públic.
  • Altes Museum. Berlín, 1830. Projecte de Prússia, arquitectura museística “moderna”, símbol nacional.

La Crítica i les Revistes

Antecedents, l’estètica dels filòsofs, i els tractats d’Alberti i Vasari.

La crítica d’art moderna neix a Europa al segle XVIII, sobretot a França, amb l’aparició de la premsa periòdica i un públic burgès interessat en l’art. Les obres exposades als Salons són objecte de polèmica i debat. Es publica a revistes literàries i filosòfiques, pamflets i opuscles. Més endavant apareixeran les revistes espeicalitzades d’art. Denis Diderot (1713–1784) amb les seves “Critiques des Salons” (1759–1781) publicades a la “Correspondance littéraire” (circulació privada entre elites) és considerat el primer crític modern, que assumeix la seva subjectivitat (“a mi em commou”, “em sembla fred”). Altres seran Étienne La Font de Saint-Yenne i Quatremère de Quincy. A Gran Bretanya William Hogarth escriurà “The Analysis of Beauty” (1753). John Ruskin serà clau al sXIX, defensant a Turner i fent una crítica moral, social i espiritual. Addison i Steele debaten qüestions estètiques al Spectator i al Tatler. A Alemanya la crítica d’art està molt lligada a la filosofia estètica. Gotthold Ephraim Lessing, “Laocoön” (1766), sobre els límits entre pintura i poesia. Johann Joachim Winckelmann és el pare de la història de l’art moderna; l’ideal del classicisme (“noble simplicitat i serena grandesa”).

Al sXX a França Guillaume Apollinaire defensa el cubisme i les avantguardes, Picasso, Braque, Duchamp. Fa una crítica poètica, intuïtiva, molt lligada als artistes. André Breton amb el surrealisme és més un ideòleg que un crític que argumenta [i volia reservar-se el poder].
A Alemanya tenim reflexions més que no pas crítica de l’art actual. Aby Warburg canvia la manera d’analitzar la història de l’art. [Gombrich, Panofsky, Klibansky, Saxl] Walter Benjamin replanteja l’art en l’era de la reproducció tècnica. Theodor W. Adorno sobre si llegim l’art modern com a resistència o negació.
A UK Roger Fry (1866–1934) introdueix el postimpressionisme al món anglosaxó. La seva exposició “Manet and the Post-Impressionists” (1910) va sacsejar Londres. Va defensar Cézanne, Van Gogh i Gauguin. Herbert Read (1893–1968), gran divulgador de l’art modern al món anglosaxó, mostra Henry Moore, Barbara Hepworth i Ben Nicholson.
Després de la WWII als USA passa a ser hegemònic amb Clement Greenberg, el crític més influent del segle XX que estableix el cànon del modernisme formalista i consagra Pollock, Rothko, Newman. Harold Rosenberg valora l’“Action Painting”, l’art com a gest, existència, drama. Entre els dos defineixen què és l’art modern “seriós” de 1940 a 1970
Lionello Venturi (1885–1961), Itàlia. Els impressionistes i els expressionistes abstractes. Va publicar “Història de la crítica d’art”, obra fundacional.

Post WWII

  • John Berger (1926–2017), crític marxista, humanista i radicalment contrari al formalisme de Greenberg, autor de la sèrie televisiva i llibre “Maneres de mirar” (1972), que va democratitzar la comprensió de la imatge. Va defensar la funció social de l’art i va atacar el culte a l’artista geni. No hi ha cànon fix, sinó art compromès (el realisme soviètic primerenc, el muralisme mexicà).
  • Pierre Restany (1930–2003), fundador del Nou Realisme (1960) juntament amb Yves Klein, Arman, César. Va teoritzar sobre l’apropiació d’objectes quotidians i el rebuig a la pintura de cavallet.
  • Lawrence Alloway (1926–1990), va encunyar el terme “Pop Art” el 1958. Crític del formalisme, defensava la cultura popular i la massiva. Warhol, Lichtenstein, Hamilton.
  • Leo Steinberg (1920–2011), va escriure un assaig fonamental sobre Jasper Johns. Va teoritzar sobre el “flatbed picture plane”, canviant la comprensió de la pintura post-pictòrica. la pintura ja no e´s una mena de finestra al món sinó una superfície vertical, a terra, on s’hi pot posar pintura, objectes, vídeo, qualsevol cosa que aporti sentit.
  • Lucy Lippard (1937), crítica feminista i activista. Autora de “Six Years: The Dematerialization of the Art Object” (1973).Art conceptual, body art, art feminista (Judy Chicago, Eva Hesse).
  • Rosalind Krauss (1941), fundadora de la revista “October” (1976), la publicació acadèmica més influent en teoria de l’art contemporani. Va introduir el postestructuralisme (Derrida, Lacan) a la crítica d’art. Minimalisme, art postconceptual, Sol LeWitt, Richard Serra.
  • Arthur Danto, “El final de l’art”.

A Europa veiem la transició de Crítics a Comissaris

  • Giulio Carlo Argan (1909–1992), l’art abstracte i el disseny industrial.
  • Germano Celant (1940–2020), va inventar el terme “Arte Povera” (1967). Comissari i crític. Va portar l’art italià a l’escena internacional. Penone, Anselmo, Kounellis, Pistoletto.
  • Harald Szeemann (1933–2005), va inventar el comissari independent. Director de la Documenta 5 (1972), que va redefinir què és una exposició. Beuys, Boltanski, Nauman.
  • Nicolas Bourriaud (1965), va encunyar el terme “Estètica relacional” (1998). Rirkrit Tiravanija, Philippe Parreno, Pierre Huyghe.

REVISTES

Al sXVIII Diderot escriu els seus famosos “Salons” per a la “Correspondance Littéraire”, un butlletí manuscrit privat distribuït a uns pocs subscriptors aristòcrates europeus. A Anglaterra, Addison i Steele debaten qüestions estètiques al “Spectator” i al “Tatler”, publicacions de cultura general dirigides a la burgesia urbana cultivada.
El “Journal des arts, des sciences et de littérature”, fundat a París el 1799, o el “Journal des Luxus und der Moden” (1786), són piublicacions dirigides a un públic geenral que també tracten d’altres temes.

Al sXIX comencen les publicacions per a especialistes dirigides a qui pot comprar les obres o estudiosos. A UK, la “Repository of Arts, Literature, Commerce, Manufactures, Fashions and Politics”, fundada per Rudolph Ackermann el 1809. A Paris, la “Gazette des Beaux-Arts”, fundada el 1859, i publicada per Charles Blanc, ja no està destinada al públic dels salons sinó a col·leccionistes, erudits i artistes establerts. D’altres seran “The Art Journal” (1839) a Anglaterra. A Alemanya, la “Zeitschrift für bildende Kunst” (1866) és acadèmica i dirigida a historiadors de l’art.

Amb les avantguardes apareixen les revistes com a manifest d’un moviment estètic. “La Revue Blanche” (París, 1891) publica Bonnard, Vuillard, i dóna veu als nabís. “Ver Sacrum” (Viena, 1898), revista de la Secessió vienesa. “Der Sturm” (Berlín, 1910) promou l’expressionisme i l’abstracció. “391” de Picabia o “Dada” de Tzara són provocacions estètiques en forma de revista. S’editen pels mateixos artistes i s’adrecen a un públic reduït però combatiu.

“The Burlington Magazine” (1903) representa el model acadèmic anglosaxó: rigor historiogràfic, públic universitari i museal. “Cahiers d’Art” (1926) barreja crítica i documentació fotogràfica d’alta qualitat, dirigida a un públic culte però no necessàriament acadèmic. “Artforum”, fundada el 1962 a San Francisco, neix com una publicació independent i crítica i progressivament es converteix en el vehicle principal de legitimació del mercat de l’art novaiorquès, finançada per publicitat de galeries.

El patró que emergeix és que el cercle de públic es va estrenyent, dels burgesos del XIX que anaven als Salons, a l’acadèmia i  les galeries orientades a qui té poder adquisitiu i influint en el cànon amb la publicitat a les revistes.

Dels Salons a les galeries i les biennals

Podríem dir que les obres del sXVII que veiem exposades als museus eren encàrrecs de l’elit, excepte en el cas d’holadna, que més tard han passat de les col·lccions reials als museus públics. Les obres dels segles sXVIII–XIX haurien passat el filtre d’un Salon, on potser haurien aconseguit una medalla, haurien estat comprats per l’Estat o nobles, i més tard consagrats al museu. COm exemples paradigmàtics tenim David, Ingres, Géricault, Delacroix.

A finals del sXIX i al sXX, això canvia. Els rebutjats pel Salon oficial comencen a aparèixer a altres llocs, començant pel Salon dels rebutjats. Els marxants i les galeries privades que fan exposicions individuals, esdevenen d’intermediaris entre els artistes i els col·leccionistes privats [apareix la burgesia industrial com a client]. A Paris, la Bernheim-Jeune (1863) exposà els realistes de l’escola de Barbizon, impressionistes i una gran exposició sobre Van Gogh el 1901. La galeria Durand-Ruel va ser fonamental pels impressionistes. (els quadres els comprava un públic heterogeni, metges, cantants, els preus oscil·laven entre 100 i 1500 francs de l’època, uns 1500-25000 € avui, mentre que INgres venia els seus quadres a uns 50.000 francs. Els preus es dispararien pels compradors nou rics americans a partir de 1886).
Després hi va haver Picasso i Kahnweiler, Matisse i Vollard, Miró i Pierre Matisse. A Londres la Grosvenor Gallery (1877) va ser crucial per desafiar l’acadèmia i donar cabuda als prerrafaelites i esteticistes. L’expressionisme abstracte a New York va tenir Charles Egan i Sidney Janis per Willem de Kooning, la Betty Parsons Gallery va acollir Pollock, Rothko i Barnett Newman, la 291 d’Alfred Stieglitz (Nova York, clau per la fotografia i l’art modern americà), Leo Castelli per l’expressionisme abstracte i el pop. Galeries Gagosian Los Angeles 1980.

Galeries catalanes: Sala Parés, Joan Gaspar, Dalmau

Les Biennals

El 1893 un grup d’intel·lectuals venecians encapçalats pel batlle de l’època, Riccardo Selvatico, van decidir impulsar la “I Esposizione Internazionale d’Arte della Città di Venezia” que va ser inaugurada el 30 d’abril de 1895 pels reis d’Itàlia, Umberto I i Margherita di Savoia, i va rebre 224.000 visitants. L’objectiu era guanyar protagonisme en el context del recent creat estat Italià. A partir de 1907 cada país instal·lava els seus pavellons. El 1910 ja s’hi exhibien artistes de renom internacional, amb una sala dedicada a Klimt, una exposició individual de Renoir i una retrospectiva de Courbet. Després van venir la Whitney Biennial de Nova York el 1932 creada per Gertrude Vanderbilt Whitney centrada en art americà contemporani i obres fetes els dos darrers anys. El 1951 es crea la Biennal de São Paulo, fundada per l’industrial italobrasileny Ciccillo Matarazzo, inspirada en Venècia i amb un objectiu similar. Després n’aniran apareixent d’altres. A Venècia es venien obres fins que el 1968 le sprotestes estudiantils contra la cultura consumista burgesa amenaçaven de cremar els pavellons. Ara es ven a les Fire si galeries. La frase que circula al món de l’art és: “See in Venice, buy at Basel.”
El 1955 es funda la Documenta a Kassel per Arnold Bode, que volia mostrar les obres prohibides pels nazis, Picasso kandinsky, però aviat es volcarà cap a la’rt contemporani.

Les fires

La primera fira d’art va ser Art Cologne (1967) i va establir el model que totes les altres han seguit, galeries amb estand, obres a la venda, públic mixt de col·leccionistes i curiosos. EL 1970 tres galeristes suïssos, Ernst Beyeler, Trudi Bruckner i Balz Hilt, funden Art Basel que serà la fir alíder, amb edicions a Hong Kong, Miami Beach i París.
La FIAC de París va néixer el 1974 com a resposta francesa. La TEFAF de Maastricht, fundada el 1988, és considerada la destinació més eminent per a belles arts, antiguitats i disseny, incloent-hi Old Masters, amb una orientació a obres antigues més que no contemporànies. La Frieze de Londres, neix el 2003 a partir de la revista homònima fundada per Amanda Sharp i Matthew Slotover el 1991, posant l’èmfasi en l’excel·lència curatorial amb instal·lacions ambicioses, projectes per encàrrec i art de performance, diferenciant-se de fires més orientades al mercat com Art Basel. L’Armory Show de Nova York, fundada el 1994, pren el nom de la mítica exposició de 1913 que va introduir l’art modern europeu als Estats Units. ARCOmadrid va néixer el 1982 com a conceptualització de la Institució Firal de Madrid (IFEMA). ACtualment hi ha un mercat important a la regió del Golf, amb Art Basel llançant una fira a Qatar i Frieze prenent el control d’Abu Dhabi Art.

Com el Salon, la Biennal de Venècia té jurats, premis, inclusions i exclusions que determinen carreres. I com el Salon, és un espectacle públic que educa —o provoca— el gust col·lectiu. El Salon era popular en el sentit literal, desenes de milers de parissencs hi anaven com a activitat social ordinària, hi havia catàlegs de butxaca i debat a la premsa generalista. Hi havia una crítica pública dirigida al públic culte en general. Diderot escrivia els seus “Salons” per a un públic ampli i cultivat; Baudelaire feia el mateix.
Les biennals i les fires actuals són molt més especialitzades, parlen principalment al circuit de galeristes, col·leccionistes, comissaris i crític. El gran públic hi és convidat però no n’és el destinatari real. La crítica d’art viu en publicacions especialitzades i en catàlegs que ningú llegeix fora del circuit. Les xarxes socials han creat alguna cosa vagament similar —Instagram com a nou Salon, s’ha dit— però sense la profunditat analítica que tenia la crítica il·lustrada.

El Canon al sXX, de la Crítica al mercat i missatge polític inofensiu

Les galeries i els marxants són els primers legitimadors, els que seleccionen i aposten. Van començar al sXX Durand Ruel, amb Daniel-Henry Kahnweiler (Picasso, Braque, cubisme), Leo Castelli (Nova York, Johns, Rauschenberg, Lichtenstein, Warhol, Stella, Serra), Ileana Sonnabend (pop art, art conceptual, arte povera). [Compren barat i després intenten crear un consens sobre el canon per poder vendre més car el que han comprat]

Les revistes també influeixen, qui és publicat a “ARTnews”, “Artforum” (fundada 1962), “October”, “Frieze”, “Flash Art”, és canonitzat.
Els directors de museus com Alfred H. Barr Jr. (1902–1981), al MoMA, va fer un relat lineal de l’art modern que encara seguim avui (cubisme, fauvisme, surrealisme, etc.) que encara avui aprenem. James Johnson Sweeney. Kirk Varnedoe. Pontus Hultén al Centre Pompidou.

A la primera meitat els crítics com Fry o Greenberg, i els historiadors com Barr construeixen el relat. De 1900 a 1930, els crítics i els artistes i de 1930 a 1970, els crítics i els museus, amb influència màxima de 1945-1970. Greenberg va decidir què era art modern i què no. Els crítics tenien autoritat moral i intel·lectual.

A la segona meitat els comissaris com Szeemanno o Celant) prenen el relleu. El crític esdevé acadèmic o desapareix. La Biennal de Venècia (2026 els artistes de la 61 edició) i la Documenta són els altaveus mundials. La Documenta de Kassel (cada 5 anys) amb Harald Szeemann (Documenta 5) canvien les regles l’exposició ja no mostrava només el millor [com sabem què és?], sinó que construïa un relat [proposa una narrativa]. Okwui Enwezor (1963–2019) a la documenta Documenta 11 (2002) va descolonitzar el cànon introduint Àfrica, Àsia i Amèrica Llatina. Segueixen Carolyn Christov-Bakargiev (Documenta 13), Massimiliano Gioni, Ralph Rugoff, etc.

A finals del sXX qui estableix el canon és el mercat dirigit als col·leccionistes, amb les cases de subhastes com Sotheby’s i Christie’s. El publicista i col·leccionista Charles Saatchi crea el premi Young British Artists que consagrarà Damien Hirst i el seu tauró dissecat i Tracy Emin. Jeffrey Deitch: galerista i comissari. Mugrabi.
Les institucions i la seva agenda política sobre el que és correcte o rellevant influeixen en la selecció d’obres i finançament. Durant la guerra freda la CIA va donar suport a l’expressionisme abstracte per treure valor a l’art per al poble de la Unió soviètica, deixant fora el realisme social dels anys 30, per exemple. [Paradoxalment, ara són els tradicionals com els Stuckists o el Meam de Barcelona qui es rebel·len contra la nova acadèmia (el Turner Prize) del mercat i una agenda política provocadora però inofensiva i woke].

Al sXVIII i XIX el públic general participava i tenia un interès en els salons i el debat de la crítica mentre que avui és un afer més reservat a especialistes i col·leccionistes. Potser l’art ha deixat de ser una expressió de l’artista que expressa le sinquietuds del moment per convertir-se en una mena d’esquema de ponzi especulatiu alimentat per galeries, que no crea valor, que només serveix per especular econòmicament i per que els adinerats facin ostentació de la seva capacitat adquisitiva.
Don Thompson, en el seu llibre The $12 Million Stuffed Shark (2008), analitza el mercat de l’art contemporani com un sistema on el preu es construeix artificialment a través de la reputació, el màrqueting i l’escassetat fabricada, més que pel valor estètic o cultural. El seu argument és que el mercat de l’art d’alt nivell funciona com qualsevol mercat de béns de luxe: ven estatus, no art. Thierry Ehrmann, fundador d’Artprice, i altres analistes del mercat han documentat com un nombre molt reduït d’artistes (menys del 0,5%) concentren la immensa majoria del valor transaccionat, cosa que s’assembla estructuralment a esquemes especulatius. El filòsof Jean Baudrillard ja apuntava que l’art contemporani s’havia convertit en un sistema de signes sense referent real, on el preu és l’únic significat que resta.

Al sXV l’església i la noblesa determinaven el contingut de l’art amb els seus encàrrecs i el geni dels artistes s’expressava dins d’aquests límits. Avui un artista ha d’intentar “connectar” amb el que creu que serà més susceptible de cridar l’atenció de comissaris de biennals, el que un galerista podrà vendre com a prestigiós als seus rics clients. L’artista teòricament pot fer “el que vulgui”, però ala pràctica ha d’interioritzar un conjunt de criteris difusos i canviants sobre el que és “rellevant”, “crític”, “innovador” o “compromès” als ulls d’un circuit molt petit de persones.
Tant el teòleg medieval com el comissari d’una biennal defineixen què entra i que no, amb al diferència que el teòleg responia a un sistema de creences compartit per milions. El comissari contemporani respon a un circuit de potser uns pocs milers de persones a escala global relacionats amb el circuit de galeries. Lorenzo de Mèdici volia que Florència sencera veiés i admirés el que havia encarregat. El prestigi era públic i civil. El col·leccionista contemporani sovint compra per guardar en ports francs de Ginebra o Luxemburg, lliures d’impostos, sense que ningú mai no vegi l’obra. El gest és purament financer i d’estatus dins d’un club privat, sense cap ambició de contribució cultural pública.

El Turner Prize, la Biennal de Venècia, el mercat de les grans galeries —Gagosian, Hauser & Wirth, White Cube— i les col·leccions dels grans museus públics funcionen com una acadèmia tan normativa com el Salon del XIX, amb els seus criteris de selecció, els seus comissaris com a nous académics, els seus artistes consagrats. El que ha canviat és el contingut del cànon, no l’existència del cànon.
L’art políticament compromès que domina les institucions públiques [woke] és inofensiu. Cap instal·lació del MoMA desafia el capitalisme financer que finança el MoMA. És un art que assumeix les posicions culturalment progressistes sense qüestionar les estructures de mercat. Žižek ho ha dit amb la seva brutalitat habitual: és l’art perfecte per a un sistema que necessita aparèixer crític sense ser-ho. La Biennal de Venècia pot tenir pavellons sobre el canvi climàtic i els drets dels migrants mentre els seus patrocinadors són bancs i fons d’inversió.

Discussió

Qui defineix què és l’art?

[Hi ha un art públic, que promou el poder, un art per al consum privat de col·leccionistes amb poder adquisitiu. El públic normal accedeix a l’art de l’estat o església i a partir del sXIX, igual que passa amb els viatges o amb la lectura, comença a desenvolupar-se una pràctica privada més general, amb accés als museus i les reproduccions. Amb la música i el teatre tardarà una mica més, fins que arribi la ràdio i la televisió.] [La relació del poder amb l’art que encarrega vindrà donada pels mitjans tècnics, i sobretot, pel que commou a cada moment, i aquí sí que la sensibilitat canviant del públic influeix en el poder].

A l’antiguitat hi havia una tradició d’arquitectura i escultura que reforçava el poder establert i la pràctica religiosa.

Edat mitjana i renaixement: encàrrecs de l’església i al noblesa. Art per salvar-se. En el romànic mostrarem imatges de la vida de Jesús, del martiri dels sants, dels turments de l’infern i les ànimes salvades al cel. Això canvia amb els protestants que rebutgen la idolatria de les imatges, la salvació és per la fe [interior] no per l’obediència ni les butlles i influeix en el Concili de Trento de 1563. A partir d’aleshores l’església s’imposa, no per la por a l’infern sinó per la por a la inquisició, que estarà vigent fins a finals del sXVIII. L’art de l’església ja no espanta amb l’infern sinó que exhibeix el seu poder amb imponents catedrals i frescos.

Als sXVII i XVIII tenim com a gèneres de més prestigi, que consoliden el poder, ja sia civil o eclesiàstic, la pintura d’història amb escenes bíbliques, mitològiques, al·legòriques, i com a gèneres menors la natura morta o el paisatge que tenen el seu primer públic burgès a Holanda. Subjau la idea de l’art com a vehicle de grandesa moral i intel·lectual. [Hem passat d’un art per l’home temerós de Déu, a un art que creu en el projecte il·lustrat, ens salvarem per la raó que és privilegi de l’elit educada].

Amb les acadèmies i els seus salons, creats per les monarquies, hi ha una una tradició.  Els artistes passaven anys dibuixant escultures clàssiques, després cossos humans en viu, sempre amb els mestres vigilant que el resultat s’assemblés als models grecs i romans. L’ideal era la “belle nature”, és a dir, la naturalesa millorada, ennoblida, depurada de les seves imperfeccions. Hi ha un públic culte [que paga una entrada, no que compra l’obra] i una crítica que proposa uns valors i que pot establir un debat.

A finals del sXIX les galeries privades creen un circuit alternatiu al de l’acadèmia i els salons, començant pel marxant Paul Durand-Ruel que aposta econòmicament pels impressionistes rebutjats. [Aquí hi ha els artistes que comencen explorant noves possibilitats, encara sense públic].
Al sXX l’Acadèmia és substituïda per una combinació de Crítics, Revistes (establishment cultural), Directors de museus (establishment del poder públic) i galeries amb biennals (poder econòmic). Fins que al sXXI queda el poder públic, que subvenciona el que segueix la seva agenda política, i alhora biennals, galeries i col·leccionistes posen en marxa una mena d’esquema de Ponzi on l’art deixa d’estar orientat a una experiència estètica per convertir-se en un suport del diner, com una mena de bitcoin (el cas evident de l’art digital basat en NFT). Avui el mercat de l’art ha substituït el debat públic per la validació privada del preu.

Així resumint, tenim l’art de l’antiguitat, al servei de consolidar el poder, el romànic i gòtic per convèncer els fidels, les escenes bíbliques i històriques de l’església i la noblesa (de les monarquies absolutistes), el parèntesi privat holandès amb els paisatges i la natura morta, els salons del s18 i 19 amb les grans escenes històriques i romàntiques (l’estat modern), el trencament dels impressionistes i les galeries, l’avantguarda europea i l’expressionisme abstracte americà amb Greenberg i la CIA,  la combinació de subvencions polítiques i mercat de galeries i biennals.

Qui l’hauria de definir? el poder, l’artista missatger de l’absolut?

D’una banda veiem que l’art és determinat pels interessos de qui el paga, i al mateix temps ve determinat per una conversa d’estils que es va renovant, hi ha una tensió entre tradició i innovació, una dialèctica, el que els artistes exploren en arquitectura i pintura, sorprendre amb nous efectes.
[Ho podríem comparar amb les espècies i el medi evolucionant alhora].

Durant segles, els requeriments del comprador implicaven suposava un missatge moral, primer amb escenes bíbliques, després mitològiques, després del sublim en la naturalesa.
Després s’explora el paisatge, el bodegó, el retrat, les escenes familiars. La llum de la naturalesa, les formes i colors ja sense forma (de Kandinsky a Rothko).

Quan sentim un rebuig davant de la sorpresa gratuïta davant l’art actual com a inversió especulativa, ens preguntem si hi ha un art absolut, l’ideal grec? O potser a cada moment hi ha una resposta a l’esperit (Zeitgeist) de l’època?

Hi ha un art absolut? Hi ha una resposta a cada moment de la història? Hi ha una dialèctica, acció i reacció?

L’artista és més com un bon ebenista que fa un moble elegant i de bon gust seguint les indicacions del comprador? O és un missatger de l’absolut? Bach o Beethoven. Giotto o Van Gogh . Quan el seu germà, després la cunyada, galeries i col·leccionistes americans el canonitzen, proposen un relat? És tant diferent de Hodler o Soldberg? El valoraríem igual si hagués estat un banquer que pintés els diumenges? El valor és el resultat de la confluència complexa de l’obra en si, el relat de la vida que hi ha darrere, la presentació que en fan galeries, i l’interès dels col·leccionistes del moment; sempre hi ha una xarxa de valoració social. Si el valor és sempre una construcció social, llavors el mercat de l’art no és una perversió del sistema sinó la seva expressió més honesta: explicita que el valor el decideix qui té poder per imposar-lo. Les fires i galeries no corrompen quelcom pur; revelen que la puresa mai no va existir.

El valor el dicten els qui tenen poder adquisitiu? El polític que subvenciona l’agenda política o els amics? O bé s’hauria de consensuar entre el públic en general com si fossin sèries de Netflix?

El consum de l’art, col·leccionistes i gent normal

Com accedim i consumim art els que no som rics? La gent normal tot just arribem a pagar el lloguer i la hipoteca, el menjar i els escoles dels nens. Quins excedents queden per comprar art original? I on l’exposaríem? Quina mena d’accés tenim a la bellesa i objectes bonics?

Anem a veure exposicions als museus que s’han pagat amb els impostos de tots, i que conté el que ha decidit un polític o el que ha establert l’establishment especulatiu de galeries i biennals?
Potser tenim alguna reproducció a casa, com a molt un original modest.  Potser un bon disseny assequible d’Ikea?

Galeries art

Posted on

Habitatge

[esborrany]

Singapur
L’estat és propietari del sòl. Els ciutadans poden adquirir l’ús del pis per 99 anys a preu assequible. Durant aquest temps el poden vendre o transmetre per herència. (Liu Thai Ker, l’arquitecte que va planificar aquest sistema, BBC).
EL 75-80% de la població viu en habitatge públic i la majoria pot accedir a un habitatge cap als 35 anys. No hi ha sensellar. L’estat controla el sòl, la densitat i els equipaments.
El sistema funciona bé en un país petit i amb poca corrupció. Respon més a la necessitat de tenir un sostre que no pas la de tenir un patrimoni immobiliari.

Viena
Es garanteix un lloguer assequible i estable. El 60% del parc és municipal, amb contractes llargs i rendes regulades. Poca especulació.
En cas d’impagament, el procés de desnonament és ràpìd (setmanes, no anys). La protecció dels vulnerable va a càrrec de l’estat i uns serveis socials amb capacitat de reallotjar, no del propietari. Hi ha pocs impagaments perquè el sistema és assequible.

Holanda
Un 40% d’habitatge en cooperatives sense ànim de lucre. Sistema tensionat.

Espanya i Catalunya
El parc públic no arriba al 2%,  els contractes són de curta durada i la fiscalitat favorable a la propietat.  L’Estat és reactiu i poc planificador. Si s’arriba a poder pagar es té la propietat plena i el mercat és flexible, però els llogaters viuen amb inseguretat residencial. És el pitjor model per accedir a l’habitatge. L’estat intenta compensar-ho dificultant els desnonaments, ja que no té recursos per reallotjar. El propietari assumeix el cost social.
[I no es construeix per la normativa progre].

En general a Europa hi ha un bon sistema de lloguer estable als països nòrdics, Alemanya i Àustria. Països Baixos, França, i Finlàndia estan en tensió, amb un sistema públic insuficient. Espanya, Portugal, Irlanda i la major part dels països de l’Est tenen poc parc públic, contractes curts i molta especulació.

Durant els anys 1950–80 hi va haver molta construcció pública a Europa, l’habitatge es considerava un pilar de l’estat del benestar. A partir de 1990 comença una privatització, es ven habitatge públic i es desregula el lloguer. El 2015-2020 s’intenta corregir amb mesures de control de lloguer i límits a fons voltor. Però no hi ha construcció pública real.  El model espanyol s’ha etsès perquè és barat políticament a curt termini, traspassa el risc a les famílies i afavoreix sectors financers i propietaris.

Posted on

Educació

Societats, grups, activitats Superestructura

[esborrany]

Educació a l’antiguitat

 

Sistema educatiu a Espanya

[nadons: Piaget sensorimotriu 0-2] Etapes desenvolupament cognitiu

Infantil: P3, P4, P5
[Piaget preoperacional ]

Primària (ISCED 1)
1er (6-7 anys), 2on (7-8), 3r (8-9), 4rt (9-10), 5e (10-11), 6e (11-12)
Competències bàsiques de lectura, escriptura i matemàtica [Piaget operacions concretes]

ESO (ISCED 2)(Ensenyament secundari obligatori)
1er (12-13), 2on (13-14), 3r (14-15), 4rt (15-16). [Piaget Operacions formals]

Batxillerat
1er (16-17), 2on (17-18), examen selectivitat PAU, [especialització en ciències o lletres]

Formació professional

Diplomatures (Enginyeria tècnica, infermeria, òptica)

Llicenciatures

Masters i doctorats

 

Posted on

Xarxes

Un món que parla i escolta

Introducció    Llocs Web     Xarxes socials     Correus i xats

Introducció

Amb els antecedents de l’ARPANET (1969), el 1983 es posa en marxa la primera xarxa de llarg abast (WAN) basada en tecnovlogia TCP/IP, posada en marxa per la National Science Foundation (NSF) dels EUA. L’agost de 1991, el CERN publicà el projecte World Wide Web, i dos anys després Tim Berners-Lee inicià la creació de l’HTML i HTTP. L’any 1993 el Centre nacional per aplicacions de supercomputació de la Universitat d’Illinois desenvolupà el primer navegador web, el Mosaic en la seva versió 1.0.  L’any 1995, aquesta xarxa s’obrí als interessos comercials.

[el mateix any el departament on treballava instal·la una connexió. Jo m’hi interesso, exploro i faré demostracions a altres departaments. M’inicio en html, veig les possibilitats per a la Caixa i redacto un projecte i en faig una maqueta. Cibercaixa. El 1996 ja teníem connexió per módem a casa, en aquella època amb módems analògics amb una velocitat màxima de 56 kbps (infovia, redestb, jazzfree). A finals dels 90 arribarà l’ADSL, amb velocitats de 256 kbps a 20 Mb [no el tindrem fins el 2002]. El 2010 es comença a introduir la fibra òptica amb velocitats de 100 Mbps a 300Mbps. Les xarxes mòbils comencen essent de pagament, i cap el 2015(?) les operadores solen oferir un paquet que ho inclou tot, fix, fibra i mòbil.

Llocs web

1. Anys 90: Els inicis (Web 1.0), a partir del primer lloc web (creat per Tim Berners-Lee, sobre el projecte WWW), 25.000 llocs el 1995 [acadèmics i governamentals?] i el 1998 2.5M amb la incorporació de comerços i particulars (pàgines estàtiques). El 1995 comença ebay, com a web de subhastes, i Amazon, venent llibres en línia.
Els primer navegadors van ser Mosaic i Netscape (80% del mercat). El 1995 IE (Internet Explorer) s’integra a Windows i passa a dominar el mercat. El 1998 Netscape obre el codi i dóna lloc a Mozilla Firefox” que arribarà a un 30% del mercat el 2010.
Com trobar informació? Yahoo! Directory (1994) organitzat manualment en categories, fet manualment. AltaVista (1995), cercador ràpid amb indexació massiva a partir de paraules clau (però obté molts resultats irrellevants).

2. Dècada del 2000: Expansió i Web 2.0. De 17M de llocs el 2000 a 200M el 2010. Blogs personals gràcies a eines com WordPress (2003) i allotjaments barats). Xarxes socials, Myspace (2003) inicialment com a plataforma per músics i artistes serà superat per Facebook (2004) el 2008 i acabarà desapareixent. FB inicialment era una plataforma per comunitats d’estudiants. El 2005 es crea youtube, que serà adquirit per Google el 2006. Wikipedia, 2001. Boom del comerç electrònic.
[el 2006 començo el blog ephemera.cat, que tindré allotjat fora fins a la instal·lació del synology el 2016].
El 2008 Google treu Chrome, més ràpid que acabarà dominant el mercat amb un 65% [i els dispositius Android]. Microsoft Edge ha quedat amb un 5%. Els ordinadors Apple tenen Safari (18%). Firefox té un 3%.
El 1998 Larry Page i Sergey Brin creen Google, que classifica les pàgines segons enllaços (no només a partir de paraules clau). El 2004 introdueixen Gmail i Google Maps, i el 2008, el navegador Chrome (navegador propi). Competiran amb Bing (2009) de Microsoft que està integrat a l’Explorer de Windows. DuckDuckGo (2008) és una alternativa enfocada a la privadesa que no rastreja usuaris. S’afegeix cerca per imatge. El 1999 Shazam permet identificar cançons a partir de la seva empremta digital.

3. Dècada del 2010: Mobilitat i concentració. 900M de llocs el 2015 i 1.800M el 2020 (però molts inactius). Baixen les pàgines personals perquè els usuaris passen a expressar-se a les xarxes socials com Instagram i Tiktok. Plataformes d’educació com Coursera i Udemy. Domini d’Amazon. FB compra Instagram (2012) i WhatsApp (2014).

4. Anys 2020: 2M de llocs nous cada mes. A nivell personal està molt especialitzat en nínxols (Substack, Medium). Apareix la AI generativa amb ChatGPT. La AI s’incorpora a les cerques. [Això suposa un potencial de nous continguts. Fins ara tots els continguts els havia escrit un humà. A partir d’ara els desencadena la pregunta d’un humà  LLM models de llenguatge ].
El 2024 Google domina un 90% del mercat, Bing té un 5% i DuckduckGo (basat en Bing) un 1%. La informació nova s’incorpora entre hores i dies, segons com es promou.

Xarxes socials

Facebook (2004), per un públic majoritàriament adult, (+35 anys), que comparteix records, experiències personals, o aficions. 4.000M posts diaris, 3.000M MAU.

Reddit (2005), plataforma per a debats en profunditat amb nínxols i fòrums (subreddits) molt especialitzats. (Forocohes a Espanya). ~50M posts diaris, 430M MAU. (Fridge Detective, Male Grooming therapy).

Youtube, 2005 i adquirit per Google el 2006. Plataforma per compartir vídeos, inicialment personals, i cada cop més amb canals de marques o influencers. La major part dels vídeos no els veu ningú. (BBC) .
Influencers: MrBeast (Jimmy Donaldson) amb 260M de seguidors i 50-100$M d’ingressos basats en desafiaments i filantropia. T-Series (India) amb +260M seguidors i ingressos >100$M. PewDiePie (Felix Kjellberg), 120M i 30$M. Kids Diana Show, 120M i 30$M. A Espanya, El Rubius (Rubén Doblas), 40M i 1-3$M twitch i sponsors. A Catalunya, Miquel Montoro amb 3M i $200K–$500K. ~720.000 hores de contingut nou cada dia (a 12 minuts de mitjana per vídeo, 3.7M vídeos). 2.700 MAU.

X (Twitter). Creat el 2006, comprat per Elon Musk el 2023 i rebatejat com a X. Opinions ràpides (140-280 caràcters), majoritàriament de caràcter polític però també tendències, orientat a periodistes, polítics, influencers i usuaris més implicats en actualitat. 500M tuits diaris, un 10% dels usuaris genera el 90% del contingut. 500M MAU.

Instagram, creat el 2010, adquirit per Facebook el 2012 per a compartir imatges sobre experiències i estil de vida. Públic jove (18-34 anys) i marques. 500M vídeos, 1000M stories (contingut efímer), augmnent dels reels (vídeos curts) similars a TikTok. 1.500M MAU.

LinkedIN, 2002 adquirit per Microsoft el 2016. Plataforma per compartir perfils professionals. ~10M publiacions diàries, 1.000M MAU.

TikTok, plataforma per compartir vídeos curts, inicialment Douyin a Xina (2016) i el 2017 a tot al món com a TikTok. 300M vídeos diaris. Els usuaris publiquen menys (per vídeo), però consumeixen molt (més de 1 hora diària per usuari). 1.560M MAU.

Dades d’usuaris de 2024, es compten usuaris actius almenys un cop al mes, MAU (Monthly active user). Facebook segueix essent la plataforma amb més usuaris actius però el seu creixement s’ha estancat a occident. TikTok és la xarxa que creix més entre els joves. X (Twitter) ha perdut usuaris després dels canvis de política d’Elon Musk.
A partir de 2020, els xatbots s’incorporen a les converses.

Correus i xats

Correu electrònic

El correu electrònic va aparèixer els 70s i 80s en entorns militars i acadèmics i es generalitza els anys 90. 1996 Hotmail de microsoft (integrat a Outlook el 2013). 1997 Yahoo, que va arribar a dominar els 2000, però va perdre quota per problemes de seguretat, actualment amb 200M d’usuaris. 2004 Gmail de Google, que és el líder actual amb 1.8B d’usuaris.
En correu corporatiu, els 90s i 2010s el Lotus Notes d’IBM estava molt estès en grans empreses [com la Caixa]) va cedir el lloc a Microsoft Exchange (Outlook). Gmail amb workspace és el preferit a Startups. Protonmail per empreses que necessiten més seguretat.

Es calcula que cada dia s’envien 347.000M de correus (Statista, Radicati Group), 4M per segon i 120B l’any. Un 50-55% serien correus legítims, ja sia de negocis (70% factures, newsletters, comunicacions), personals(20%) i respostes automàtiques (10% notificacions, confirmacions), un 45-50% publicitat o spam, i 1-3% maliciosos (phishing, malware). Els filtres antispam atrapen fins a un 80% del correu brossa.

SMS

Els anys 90 i 00 la missatgeria instantània, els SMS (short message service), 160 caràcters, va ser una eina de comunicació molt popular fins que es van popularitzar aplicacions gratuïtes com els xats. Eren una opció més barata que les trucades. Es feien servir per com quedar amb amics, o flirtejar i el 90% d’usuaris de mòbil el feien servir.
El 2011 s’enviaven 8B de SMS diris (a Espanya uns 30M).
EL Whatsapp va guanyar terreny perquè era gratuït si es tenia una connexió de dades, no tenia límit de caràcters i permetia enviar multimedia.
Abans dels SMS, algunes persones feien “trucades perdudes” (“em penses?”) per estalviar diners.

Chatrooms
1970-1990. Abans d’internet, algunes universitats i organismes governamentals tenien aplicacioons per permetien xat online, com el Talkomatic (1973). El 1978 apareixen els Bulletin Board System (BBS), amb modems analògics. El 1980 surt el CompuServe CB Simulator i el 1988 el Internet Relay Chat (IRC) que va arribar a tenir 500m-1M d’usuaris actius, la majoria de temes tècnics.
A partir dels 90 i fins l’aparicio de Whatsapp, les sales de xat es van disparar.
ICQ (1996): 100M usuaris registrars i 15M actius diaris. AIM (AOL Instant Messenger, 1997) va dominar als EUA amb 53M d’usuaris fins a ser superat perl Messenger. Yahoo! Messenger (1998) va ser especialment popular a Àsia, 248M usuaris el 2007.: al 2007, tenia 248 milions d’usuaris globals. Microsoft Messenger (MSN Messenger, 1999–2014) el 2007 300M MAU, amb 1.500M de missatges diaris [el que feien servir la Teresa i la Maria].

Vídeoconferències
[Amb l’augment d’ample de banda arriba la possibilitat de vídeoconferència sobre una línia de dades. El 1993 vaig fer una proposta a Caixa per una oficina amb atenció remota i el 1995 vaig proposar connectar amb Explotació per vídeoconferència els companys que no podien assistir a un sopar al Hilton. Encara recordo carretejant un PC per la Diagonal]. Cisco Webex (1995) va ser el pioner en videoconferències empresarials, el 2020 600M de participants mensualks en reunions.
Skype apareix el 2003 i el 2011 és adquirida per Microsoft que l’integra a Windows. Va arribar a tenir 300M d’usuaris però ha baixat a 40M. Microsoft Teams (2017) integrat a Office i orientat a empreses, té 300M usuaris el 2023. El 2017 Google llança Meet, substituïnt Hangouts, amb 200M DAU el 2020, que dominarà en els dispositius android. Els usuaris d’Apple fan servir Facetime.

WhatsApp, Telegram
WhatsApp (Meta) ≈100.000M de missatges diaris (entre textos, imatges, vídeos i audios). 2.800; DAU (daily active users), amb una mitjana de 35 missatges per usuari/dia (un 50% del tràfic és de la índia, Brasil i Indonèsia).
Telegram, ≈15.000-20.000M, 800M DAU, grups i canals generen el 70% del tràfic (Rússia, Índia i USA principals mercats).
Signal ≈50-100 M (xifra estimada, ja que no publica dades oficials), ≈40-50 DAU, orientat a privadesa, popular entre periodistes i activistes.

Xatbots són incorporats a les converses a partir de 2020.

Posted on

Un món que parla i escolta, que escriu, publica i llegeix

Semiòtica   Lingüística   La veu humana

Introducció  |   Converses  interpersonals, correu, telefon, xats    |   Recitals, teatre, cinema, discursos, educació   |   Publicacions, llibres i revistes   |    Ràdio i televisió   |    Xarxes   |  Soroll i silenci  |   Personal     |   Homo narrans

Introducció

El juny de 2017 conduint per Noruega, m’admirava la toponímia, tots els llocs que han estat designats, 11 milions de noms a Geonames i també tots els objectes i accions que han rebut un mot ( història de la humanitat. el llenguatge).

Quantes converses estan tenint lloc en aquest moment (ara i aquí)? Quantes coses s’han dit els humans, per feina, per amor, insultant-se? Com si pogués quedar registrat en una biblioteca infinita (Cròniques de l’Akaixà) o com la Stasi que va arribar a tenir fins 274m informants i va crear uns 6M arribant potser a 500m hores d’enregistraments, en alguns casos s’espiava 24 hores al dia.

Som un racó de l’univers amb converses (exposició sonora ).

En quines llengües i quines paraules?. Com han anat evolucionant en paral·lel a la història de l’home? (Evolució de les llengües).

Quants contes s’han explicat? Quantes històries ja no recorda ningú? Quantes poesies s’han recitat? Quants llibres s’han escrit?  Què es conserva a les biblioteques i col·leccions del món? Quines he pogut visitar? Quantes obres s’han perdut ( El museu de les obres perdudes ).

Llengües i vocabulari: 7159 llengües, amb vocabularis entre 20m i 90m mots. (Llengües avui)

Tot el que m’han dit pares, germans, amics, totes les hores de classe, els mestres, les xerrades a l’adolescència, els professors a la universitat, els militars, la feina, els clients, les nòvies, les parelles, les filles, veïns, el ball. Cartes, telefonades, correus electrònics, whatsapp.
Els llibres que he llegit. Els diàlegs dels films que he vist. Teatre. Televisió, no he estat oient de ràdio, puntualment algun programa de música, notícies, programes, sèries.
El meu historial de navegació per internet.

Durant segles la lectura estava restringida a usos d’administració, religió i les elits. Tenim un món bàsicament oral fins a la impremta i fins al s19 no comença l’alfabetització i la lectura generalitzada (tot i que el 1900 només sabia llegir un 12% de la població mundial). Al s20 som un món que a escolta la ràdio i mira la televisió. Al s21 som un món que mira el mòbil.

Idees per a una sala del museu

  • (1) Interpersonal: Converses: escenes de films, taules per que la gent es posi a conversar. [>>>un àudio que resumeixi tot l’intercanvi de conversa de la vida, des dels mimos de la mare i agggs del nadó, als jocs, diàlegs amics, classes, metge, feina, fins a la veu enrogallada d’un avi]. cartes: exposició, seure i escriure a una amic o una ex, o a la parella actual. al meu jo futur o passat. Telèfon: exposició aparells, tele, videoconferències. Correu electrònic. Xats, sales, whatsapp: mirar el teu, incorporar-se a grups de xat de les teves aficions a altres països (traducció amb AI).  Xatbots.
  • (2) Altres oral [Escenari, plaça, aula):  Recitals, teatre. Discursos. Conferències, classes.
  • (3) Escrits i publicacions [Biblioteca]: llibres, premsa, revistes
  • (4) Ràdio i televisió [el menjador amb l’aparell de ràdio o televió, el mòbil
  • (5) Xarxes [la pantalla del portàtil, la tauleta, el mòbil]

Converses interpersonals

Conversa oral
Converses [100.000M de persones, 50 anys de vida parlant, un promig de 10 converses per setmana, 520 converses per any[? hi ha gent que no para en tot el dia, mentre que d’altres o èpoques que potser vivien més aïllats en silenci], 2.6 1015.  [Una mare dient coses al seu nadó. Els pares amb els fills renyant, advertint, mimant, explicant contes. Els germans o els amics jugant. Els veïns o comerços del barri. Els companys de feina, de vacances o lleure. Desconeguts que t’aborden pel carrer (el que no m’agrada). Els amics a l’edat adulta. Les parelles. Tertúlies. Assemblees.

El correu
A l’antiguitat hi ha sistemes de missatgeria pels governs (Persia, Egipte i Xina). L’imperi Romà tenia el “Cursus Publicus” (s. I dC) per a l’administració imperial, amb estacions de cavalls i carruatges. A l’edat mitjana els monestirs, les universitats i els mercaders organitzaven xarxes de missatgers privades com els “Correus de Thurn und Taxis” (segles XV-XVI).
1516, a Anglaterra, Henry VIII estableix el “Master of the Posts”, precursor del Royal Mail (1635). 1716 Felip V crea el “Correo Mayor de España” s Espanya. A USA el 1775, Benjamin Franklin va ser nomenat primer director del “United States Post Office”.
Inicialment el pagament el feia el receptor, no el remitent. El servei era car i lent. El 1711 amb la “Post office Act” es democratitza una mcia el servei. S’introdueixe el penny post, un correu urbà a baix cost a ciutats com a Londmres. El 1840 UK introdueix el segell, el “Penny Black”. Seguiran Suïssa (1843), USA (1847) i Espanya (1850). Això popularitzarà l’ús del correu.El s18 Samuel Richardson va escriure “Pamela” (1740) i “Clarissa” (1748), imitant cartes reals. Goethe ho faria amb “Die Leiden des jungen Werthers” (1774).[les cartes i el servei de correus, primer missatgers, després servei de correus].
Al s20:
1900-1910: 30M de cartes anuals
1920-1930: 50M de cartes anuals, el servei s’expandeix a les zones rurals
1950-1960: 100M (1.5M anuals a Espanya)
1980-1990: 60M, declivi per l’arribada del telèfon.
Els telegrames es feien servir per a urgències o notícies importants, eren més cars.
1920-1940 ~200 milions, època daurada amb Western Union. [L’escena de Charlie Parker a “Bird”, lamentant la mort de la filla].
1950 ~400 milions, pic amb la Guerra Freda (comunicacions oficials).
A partir de 1970 declivi per expansió del telèfon. El 2006 Western Union tanca el servei i el 2013 ho farà la índia, que era un gran mercat.

Carta de Flaubert a Louis Colet

Telèfon
A la primera meitat del s20 el telèfon s’expandeix. Als EEUU hi havia 1.5M de línies el 1900 i 40M e 1950. A Amèrica llatina i Àsia l’abast era molt limitat i a Àfrica, restringit a colònies i capitals. Les trucades es connectaven manualment per operadores en centraletes i encara que hi havia tecnologia disponible, les centraletes automàtiques no es van generalitzar fins als 1950-1970, sobretot a EEUU i Suècia.
El 1950 hi havia uns 50M de línies instal·lades a tot el món, un 70% a EEUU i Europa. El 1980 creixen a 400M sobretot a l’Àsia. El 2000 s’arriba als 1000M però ja comença el declivi degut a les línies mòbils.
Als EEUU el 1970 hi havia uns 200M de trucades diàries. A Espanya el 1990, 50M.
El 2005 els mòbils van superar els fixes. A Àfrica, molts usuaris van saltar directament al mòbil sense tenir mai línia fixa.

Dibuix del telèfon a Vilafranca 40, [una conversa enregistrasa]
Dial M for murder (1954)

Xarxes
El 2025 es calcula que cada dia s’envien 347.000M de correus i 100.000M de missatges per Whatsapp. (Correus electrònics i xats ) [>> captura de pantalla de xat]. Els grups de xat, abans en Messenger i ara a Whatsapp, són noves versions de la tertúlia al bar. Les vídeoconferències per Skype, Meet, Team o Zoom.
A partir de 2020 al AI generativa permetrà conversar amb xatbots

[El que deixem de dir, el què hem dit de més]
Quan pensem en tot el que hem dit en converses al llarg de la vida, podem considerar per un moment el que hem deixat de dir. Potser no hem dit prou “t’estimo” a una parella, o felicitar algú per una feina ben feta, o celebrar que és bonic, o no hem dit “em sap greu”, o no hem demanat perdó, o no hem protestat i indignat quan ho hauríem d’haver fet.
I al mateix temps, podem lamentar-nos d’allò que hauria estat millor que no diguéssim, un insult, una observació feridora, un acudit ximple, una mentida. >>la meva vida

>Martin Heidegger a “Ésser i Temps” (1927), analitza el “poder-ser” (allò que podríem haver fet però no vam fer) com a part fonamental de la consciència humana. La mort, per Heidegger, revela el que ens queda per dir o fer. Simone de Beauvoir “Tots els Homes són Mortals”* (1946), una novel·la filosòfica on un immortal reflexiona sobre els errors i les paraules no dites al llarg dels segles.
James Joyce a “l’Ulisses” en l’episodi de Leopold Bloom al cementiri, hi ha una reflexió sobre les paraules no dites als éssers estimats que han mort. A “Long Day’s Journey Into Night”, d’Eugene O’Neill una família destrossada pels secrets i les acusacions no dites arriba al límit de l’autodestrucció. DS em recomana el teatre d’Anton Txékhov (on els personatges sempre semblen atrapats en silencis dolorosos).
“Wild Strawberries”, Ingmar Bergman, 1957: Un vell metge fa un viatge cap a la seva pròpia mort i recorda les vegades que va fallar als altres, especialment en l’amor i la comunicació. “Cosas que nunca te dije” 1996 Isabel Coixet, una dona després d’un intent de suïcidi, comença a grabar cintes de vídeo dirigides a les persones del seu entorn (la mare, l’ex-parella, una amiga), explicant allò que mai va saber o gosar dir-los en vida. “Synecdoche, New York” (2008, Charlie Kaufman), una meditació surrealista sobre la mort, el penediment i allò que mai no es va expressar. El protagonista recrea la seva vida en un teatre, intentant corregir els seus errors. “The Sunset Limited” (2011, Tommy Lee Jones), un diàleg filosòfic entre dos homes (un suïcida i un ex-presoner) sobre el sentit de la vida i les oportunitats perdudes, basada en l’obra de Cormac McCarthy. “A Ghost Story” (2017, David Lowery), un fantasma observa el món després de la seva mort, impotent davant les paraules que ja no pot dir a la seva parella.

[Tipus]
Compartir experiències, xafardejar, declarar amor o odi, saludar, transacció comercial, negociar o regatejar, demanar informació

Comunicació oral asimètrica

[

  • Poesia, contes, teatre, cinema: mostrar, entretenir, commoure
  • Discursos: convèncer, persuadir
  • Classes, presentacions: informar, educar

]

Recitals de poesia, contes

Antiguitat clàssica (Grècia i Roma): La poesia era part integral de festivals religiosos, competicions i banquets. Els rapsodes recitaven poemes èpics (com la “Ilíada” i l’”Odissea”) en festivals com les Panatenees o els Jocs Olímpics. A Roma, els poetes (com Horaci o Ovidi) llegien les seves obres en salons privats (“recitationes”) organitzats per mecenes. També hi havia espectacles públics, com els ludi scaenici (jocs teatrals), que incloïen poesia i música. Els rapsodes i aedes (cantors) viatjaven per recitar en festivals. A Roma, els mimi i histrions eren actors ambulants que barrejaven poesia, música i teatre.

A l’Edat Mitjana a Europa, els joglars i trobadors (segles XII-XIII) viatjaven de cort en cort o entre ciutats, recitant poesia o cantant cançons. Els contes populars es transmetien oralment en entorns informals (a les fires, tavernes o llars), però no sempre quedaven registrats per escrit. Els contaires explicaven llegendes locals o epopeies (com el “Cantar de Mio Cid”). Els Joglars/trobadors [occitans] eren artistes professionals que depenien del patrocini de nobles o de l’audiència popular. Els Skalds (escandinaus) i bards (celtes) estaven vinculats a corts reials o clans.
A l’Orient Mitjà, les “Les Mil i Una Nits” recopila contes narrats en cercles socials, sovint en entorns urbans com els cafès o palaus. A l’Índia i Àsia, els kathakas (narradors) i els poetes budistes explicaven històries en temples i fires. A l’Íslam medieval, els rawis transmetien poesia àrab preislàmica i contes.

La pràctica d’explicar històries en festivals, fires i espais públics va continuar després de l’època postclàssica. A les fires religioses es representaven obres teatrals amb elements narratius basats en la Bíblia o vides de sants. A les fires de poble, narradors anònims explicaven faules, acudits o històries de fantasmes (com les que més tard es recolliren en obres com els “Contes de Canterbury” de Chaucer). [un antecedent dels improshows actuals].
Al món islàmic i Àsia (segles VIII-XVI), els hakawatis (contaires) actuaven en cafès i mercats, narrant epopeies com “Antar ibn Shaddad” o fragments de “Les Mil i Una Nits”. A l’Índia, els kathakas i els pandits explicaven històries dels “Puranas” o del “Mahabharata” en temples i fires.

A l’Edat Moderna (segles XVI-XVIII) a Europa hi ha el teatre popular i “commedia dell’arte”, actors ambulants que barrejaven narració, improvisació i humor en places públiques. A Espanya, es venien històries populars en fullets (com els de “Don Joan” o bandolers), que després es llegien en veu alta en grups. A França, autors com Charles Perrault van recollir històries orals que es narraven en salons aristocràtics o entorns rurals (per exemple, “La Ventafocs” o “La Caputxeta Vermella”). [Contes de Grimm].

Fins al segle XX a molts llocs d’Europa i Amèrica Llatina, els contaires seguien actuant en fires amb històries de terror, llegendes locals o adaptacions de romans populars (com “Don Quixot”). A Itàlia i Espanya, els cantastorie o ciegos copleros explicaven històries amb ajuda de gravats o cançons (com els romances de cec de Catalunya). Cafès literaris: A l’Orient Mitjà i el Magrib, els hakawatis van seguir actuant en cafès fins al segle XX, explicant històries èpiques o d’aventures.

Aquesta tradició va sobreviure perquè abans de la ràdio i la televisió la narració oral era una forma d’oci compartit. Els contaires adaptaven les històries al públic i al context (per exemple, afegint humor o actualitzant moralitats). [improshow, Stand Up Comedy]. A alguns llocs es manté la tradició dels hakawatis o els griots africans. A Barcelona hi ha el festival de contes  i el Poetry Slam

(A Filipines, els contaires tenien més prestigi que els caçadors  (Atlantic),

Lletres de cançons, òpera

Molta música té lletra. Els madrigals, els cancioneros de Juan de Encina, les cançons de Bird i Morley, les misses de Palestrina, els corals de Bach, les òperes de Monteverdi, Mozart, Rossini, Verdi i Wagner, els lieder de Schubert. La cançó popular, el folk.  El blues i les lletres cantant el patiment de la vida. Les lletres dels musicals de Broadway. A Fleshmap han estudiat quines parts del cos apareixen a les lletres de diferents gèneres.

Teatre

Tenim teatre a totes les cultures, Grècia i Roma. A Occident, tragèdia, comèdia i teatre psicològic. A la índia, mites, dansa-teatre i espiritualitat. A la Xina, simbolisme, òpera i narrativa històrica. Al món islàmic, component religiós o satíric.

Cinema

Els guions creen diàlegs memorables a comèdia, drama, ciència ficció.

Al Japó a l’època del cinema mut hi havia els Benshi que anaven explicant el film i posant veu als personatges (Atlas Obscura)

Marx brothers: “I never forget a face, but in your case I’ll be glad to make an exception.” “I’ve had a perfectly wonderful evening. But this wasn’t it.”. “Those are my principles, and if you don’t like them… well, I have others.”

Lie to me (Johnny Guitar, 1954)

How many men have you forgotten?
As many women as you’ve remembered.
Don’t go away.
I haven’t moved.
Tell me something nice.
Sure. What d’you want to hear?
Lie to me.
Tell me all these years
you’ve waited. Tell me.
All these years I’ve waited.
Tell me you’d have died
if I hadn’t come back.
I would have died if you hadn’t come back.
Tell me you still love me like I love you.
I still love you like you love me.
Thanks.
Thanks a lot.

Heat amb Al Pacino i Robert de Niro (1995)

Roy Batty a Blade Runner (1982): “I’ve seen things you people wouldn’t believe. Attack ships on fire off the shoulder of Orion. I watched C-beams glitter in the dark near the Tannhäuser Gate. All those moments will be lost in time, like tears in rain … Time to die.”

Discursos

Els oradors han buscat persuadir, inspirar, mobilitzar, [motivar] o fins i tot manipular audiències, ja fossin elits polítiques o masses populars.

Antiguitat
A Grècia, els discursos eren essencials en les assemblees (com l’Atenes democràtica). Pèricles (“Oració fúnebre”, 431 aC) – Ideal democràtic. Demòstenes (*Filípiques*, segle IV aC) – Advertències contra Macedònia.
Roma, figures com Ciceró (discursos contra Catilina 63 aC per defensar la República) o Juli Cèsar (després de la conquesta de la Gàl·lia) van utilitzar l’oratòria per consolidar el seu poder.
Orient. Els profetes bíblics com Moisès (Discurs del Deutoronomi) van dirigir discursos ètics i espirituals. Jesús de Natzaret, el Sermó de la Muntanya (Mateu 5-7) és un dels textos més influents de la història, on exposa les Benaurances i una visió radical de l’amor, la justícia i l’humilitat. Rabí Akiva: Als segles I-II dC, els seus ensenyaments sobre la Llei oral van ser fonamentals per al judaisme rabínic.
Índia. Buda, el Sermó de Benarés (o “Posant en moviment la roda del Dharma”) va ser el seu primer sermó després de la il·luminació, on va exposar les Quatre Nobles Veritats.

Postclàssica
Sant Vicent Ferrer, predicador valencià del segle XIV, famós pels seus sermons apocalíptics i les seves arengues durant el Cisma d’Occident, que atreien multituds i provocaven conversions massives. Savonarola (s. XV), sermons apocalíptics a Florència que van provocar una revolució moral i política fins que va ser executat. Teresa d’Àvila va reformar el monaquisme amb les seves exhortacions. Mahoma, Discurs del Comiat (632 dC), durant la peregrinació a la Meca, que resumeix els principis clau de l’islam, justícia, igualtat i unitat dels creients. Al-Ghazali, teòleg i místic persa (s. XI-XII), els seus sermons sobre la purificació de l’ànima van influir en el sufisme. Guru Nanak ( Sikhisme s. XV-XVI) va predicar la unitat de Déu i el rebuig a les divisions de castes.

Edat Moderna i Contemporània
Durant la Revolució Francesa, Robespierre i Danton van arengar les masses. Jonathan Edwards, “Pecadors a mans d’un Déu furiós”, (1741) va revifar la devociu´ño religiosa amb el “Great Awakening”. Sojourner Truth, “Ain’t I a Woman?” (1851). Abraham Lincoln, “Discurs de Gettysburg” (1863), sobre la Unitat nacional als EUA, 2 mibuts!. Swami Vivekananda (s. XIX) de tradició hinduista va impressionar el Parlament de les Religions el 1893 a Chicago amb el seu sermó sobre la tolerància religiosa. Emmeline Pankhurst (“Llibertat o mort”, 1913), Sufragi femení. Winston Churchill, “Blood, toil, tears and sweat”, “We shall fight on the beaches”, “This was their finest hour” (1940). Fidel CAstro “La historia me absolverá” (1953, 2 hores), 4h30 en un discurs a les Nacions Unides. Kenndy “Ich bin ein berliner” (1963). Martin Luther King, “Letter from Birmingham Jail” (1963), “I Have a Dream” (1963). Nelson Mandela, “Discurs del judici”, 1964), contra l’apartheid. Barack Obama, “Yes, we can” (2008).

Classes i conferències

[Tot el que m’han explicat, Escola Mireia, Rius i Taulet, Costa i Llobera, Cou Jesuïtes, Facultat de Física, Facultat de Filosofia, cursos de música i dansa, Cursos professionals a IBM, Conferències CISA]

Antiguitat (fins al s. V dC)
Grècia i Roma: Les elits tenien preceptors particulars com Aristòtil educant Alexandre Magne. Ensenyaven filosofia, retòrica i matemàtiques. Atenes hi havia escola pública per a ciutadans lliures i a Roma els “ludi” elementals. Egipte i Mesopotàmia tenien escoles d’escribes vinculades a temples o palaus.
[Podem pensar com a ensenyament superior l’acadèmia de Plató, el Liceu d’Aristòtil o el jardí d’Epicur]

Edat Mitjana (s. V-XV)
A les elits feudals els cavallers rebien educació militar i cortesana. Dins el marc de l’església als monestirs i escoles catedralícies s’ensenya teologia i arts liberals, el trivium (gramàtica, retòrica, lògica) i quadrivium (aritmètica, geometria, astronomia, música). Les primeres universitats van ser Bologna (1088, dret), París (1150, teologia i arts), Oxford (1167) i Cambridge (1209, Anglaterra). Al món musulmà cal destacar biblioteques com la de Còrdova i escoles de matemàtiques (*algorisme* ve d’Al-Khwarizmi). [al camp els infants aprenien dels seus pares, els oficis tenien els gremis].

Renaixement i Il·lustració (s. XV-XVIII).
Erasmus de Rotterdam defensa l’educació individualitzada. Les universitats incorporen clàssics grecollatins i ciències naturals. Galileu i Newton qüestionen l’autoritat eclesiàstica. Es funden acadèmies com la Royal Society, 1660) promouen coneixement empíric.

Segle XIX: Naixement de l’escola pública
Amb la revolució industrial es necessiten obrers bàsicament alfabetitzats. Prússia primera educació obligatòria el 1763. Espanya 1857 (ley Moyano), EUA 1852-1918 segons els Estats, Itàlia 1859, Regne Unit 1870/1880, Japó 1872, França, 1882, Argentina 1884, Rússia 1918. Humbolt reforma la universitat a Berlin el 1810, Lehrfreiheit, Lernfreiheit.

Segle XX i XXI
Es desplega l’educació obligatòria a Amèrica llatina (1917/1934). A la Xina la primera llei és del 1986 i a la índia el 2009. Egipte ho fa el 1923 i la resta de països començá lentament després dels procesos d’independència els anys 60. A partir del 1920 es comencen a admetre dones. Segons la UNESCO actualment un 91% dels infants estan escolaritzats a primària, però només el 66% completa secundària. El 1900, només el 12% de la població mundial sabia llegir; avui, supera el 86%. Les universitats creixen i es massifiquen donant lloc a una selecciñó per diners o mèrits [la universitat normal s’ha conmvertit en un batxillerat2]. A França La Polytechnique, l’Ecole Normale. Al regne Unit el Russell Group amb l’Imperial College, la London School of Economics, Kings College, UCL. Als EUA a l’est hi ha les 8 universitats de la Ivy League entre les quals Cornell, Harvard i Yale. A més, hi ha el MIT, Universitat de Chicago, i a Califòrnia, Stanford, Caltech, i la semi pública Berkeley. ETH Zurich és la millor continental. A Àsia Tsinghua (Xina) i NUS (Singapur) estan al Top 15.

En formació dins de l’empresa, als EUA hi ha una mitjana de 34 hores/any. A la UE són 20-30 hores (Eurostat). A la Xina hi ha hagut un ràpid creixement 15 a 25 hores, sobretot en habilitats digitals. Per sectors tenim Tecnologi i TI (40-60 hores), Finances i banc (30-50 hores), Salut (20-40 hores), Construcció (10-25 hores

Amb l’aparició d’internet i les xarxes hi ha formació disponible online, algunes d’elles gratuïtes com les conferències TED (Ideas Woths spreading) o la Khan Academy.

Publicacions

[Fins el 2020, tots els continguts publicats havien estat escrits per un humà, ja sia manuscrits, teclejats a una màquina d’escriure o a un teclat d’un ordinador. Això canviarà amb la AI]

Llibres i biblioteques

Les principals biblioteques del món tenen catalogats entre 50M i 200M de llibres. Es calcula que la biblioteca d’Alexandria podia tenir fins a 500.000 rotlles (la Ilíada serien 24 rotlles) que serien uns 20.000 llibres (no sabem quants d’ells serien únics, museu obres perdudes). Konrad Gessner el 1545 va compilar una bibliografia de 12.000 volums dels  200m que es calcula que es van editar al s16.

Premsa i revistes

Des del s17 que s’ha començat a publicar premsa diària amb informació i opinió, creixent al s19 fins arribar a un màxim al s20 (400M) i retrocedint al s21 pels continguts a internet.

Paral·lelament van començar les revistes de periodicitat setmanal, mensual o trimestral, dedicades a la literatura i cultura, política i opinió, divulgació científica, esports, aficions diverses. Milions d’exemplars setmanals a tot el món. També estan fent la transició al suport digital.

Història de la lectura

El 1900 només podia llegir un 12% de la població mundial.  (Historia de la lectura en el mundo occidental, Guglielmo Cavallo, Roger Chartier). A Grècia i Roma tenim la lectura en veu alta, discursos i recitat de poesia, però també ja està documentada la lectura silenciosa. Alguns nobles tenien lectors al seu servei.
L’alta edat mitjana heretava de l’antiguitat els quatre funcions dels estudis gramaticals (grammaticae officia): lectio (llegir el text i poder-lo llegir en veu alta, pronuntiatio), emendatio (correcció del text), enarratio (interpretar i explicar explanatio el text) y iudicium (valorar-lo). La lectura en veu alta té un paper en la litúrgia, alhora que als monestirs s’encoratja la lectura silenciosa.
Gràcies a la impremta la gent va poder començar a llegir en privat i atendre a les descripcions de sentiments (Nautilus). [Però no serà fins al s19 que es popularitzarà l’edició de llibres i premsa, tot i que el 1815 una novel·la de Jane Austen costava l’equivalent a 70-90€ . (Suports)
Sobre la importància de llegir en veu alta (BBC)

La longitud dels capítols s’ha reduit des del clàssic del s19 (Jellybooks 2016). Comparant 100 llibres clàssics i 100 best-sellers actuals, les frases contemporànies són un 20% més curtes (mitjana de 14 paraules per frase vs. 18 paraules al s19 (Grammarly 2020). Hi ha un descens constant en l’ús de oracions subordinades i vocabulari complex des de 1850 (Google Ngram).
Això podria ser degut, d’una banda, l’hàbit de llegir textos curts al mòbil [a una pantalla no hi cap el mateix que a una pàgina de paper, i una vida més ocupada, no passem una tarda llegint aprofitem estones al metro], de l’altra editors i autors volen resultar més accessibles i prioritzen diàlegs ràpids i acció cinematogràfica en lloc de descripcions llargues (show don’t tell). La capacitat d’atenció mitjana humana va caure de 12 segons el 2000 a 8 segons el 2015 (Microsoft 2015) especialment entre els usuaris de pantalles (Universitat Stanford).
Així, hem passat d’Emma de Jane Austen, amb 4500 paraules per capítol i frases de 25 paraules, a “El vell i la mar” de Hemingway amb 2.800 i 15, i “La noia del tren” de Paula Hawkins amb 1.200 i 12.

Ràdio i televisió

Ràdio: unes 100.000 emissores emetent a tot el món des de 1920.

  • Música 40-50%
  • Informatius 15-25%
  • Tertúlies/Opinió  10-20%
  • Esports 5-15%
  • Entreteniment 5-10%
  • Altres (cultura, religió, etc.) 5-10%

Cido Mereiles. Babel. Tate Modern.

Bruegel. KHM. Wien

Televisió: unes 20.000 emissores des de 1950.

  • Entreteniment (ficció, realities, concursos, etc.) 40-60%
  • Informatius i actualitat 15-25%
  • Esports 10-20%
  • Tertúlies d’opinió (política, cor, social) 5-15%
  • Divulgació científica i cultural 5-10%
  • Altres (infantil, religió, telebotiga, etc.) 5-10%.

Hi ha un 15-25% de publicitat

Xarxes i AI

Hi ha uns 1000M de  Llocs Web . Les pàgines personals han anat perdent pes a partir de 2010 traslladant-se a  Xarxes socials  com Facebook, Instagram, Youtube, Reddit,  Xtwitter, o TikTok, amb 10000M de nous continguts diaris.

Des dels anys 90 que s’ha popularitzat el correus electrònic fins als 347.000M que s’estima que s’envien cada dia actualment. Les chatrooms permetien els usuaris conversar en temps real. Amb l’augment de l’ample de banda es van poder fer vídeoconferències.  Amb els mòbils es van introduir primer els SMS i més tard les apps de missatgeria, també amb vídeo.

Fins el 2020, tots els continguts publicats havien estat escrits per un humà, ja sia manuscrits, teclejats a una màquina d’escriure o a un teclat d’un ordinador.  A partir de 2020 LLM models de llenguatge  generen contínuament nous continguts a partir de les condicions de les preguntes dels usuaris. [ algú podria dir que es tracta de refregits de continguts existents però, si ho pensem bé, no és així com funciona la creativitat humana? modificant l’herència cultural prèvia? La creativitat rauria aleshores en la pregunta? Qui sap fer les preguntes interessants?]

Soroll i silenci

De les converses, quantes són inútils! Tot i reconèixer la finalitat social i psicològica de small talk amb la meteorologia com a tema principal, un interès limitat sobre com està l’altre [no volem que ens expliqui si ha tingut diarrea] [comentaris polítics, observacions sobre l’aspecte físic, són de mala educació]. També ens encanta fer safareig i xafardejar sobre qui està enamorat de qui, qui s’ha barallat, criticar com vesteixen els altres, com maniobren per pujar a la feina.

La majoria de discursos polítics, presentacions de powerpoint  són massa llargs.  Les tertúlies a ràdio i televisió ni aporten informació ni entretenen.  Les discussions a X(twitter), sobren. Les aportacions als grups de whatsapp, sobren.  L’spam publicitari a la ràdio, televisió, correu electrònic ens ofeguen, i ja no diguem l’atac a la vida privada que són les trucades al mòbil per oferir canvis d’operadora.

El 2020 es van publicar 4M de títols  (Edicions de llibres s15 a s21). [És obvi que la majoria són prescindibles]. Dels 3M d’articles científics que es publiquen cada any, només tenen rellevància un 10%. Hi ha més escriptors cercant lectors que a l’inrevés, més actors buscant espectadors i aplaudiments que a l’inrevés. Quantes hores he perdut mirant de trobar una mica de sentit a uns textos de filosofia mal escrits i massa llargs! Vaig a la biblioteca, fullejo les revistes que aparentment m’haurien d’interessar i gairebé tot em rellisca (el NewYorker sí que m’havia fet descobrir coses).
2025. No tothom pot tenir èxit. Les grans cases aposten per alguns autors, els fan un avançament i després inverteixen en marqueting en ells per que funcioni la inversió. Amb l’autopublicació els autors creen literatura per a nínxols especialitzats que abans els autors no cobrien. (The Guardian).

Tot i que, potencialment, la quantitat de missatges, frases, narracions, informes, que es poden arribar a generar és infinita, a la pràctica el contingut és limitat i acabem dient el mateix. Això en part és lògic, ja que vivim en el mateix món i compartim una naturalesa humana. Moltes converses són repetides, moltes històries i films tenen arguments similars. En l’entrenament de LLMs, arriba un moment que anar afegint dades no en millora la riquesa, segons estudis de la Kaplan (2020) i Chinchilla (2022).  L’absorció dels textos mostra que hi ha una gran redundància. Moltes frases són repeticions o variacions d’idees similars. La comunicació humana és limitada pel context cultural, temàtic i funcional. Un percentatge molt gran del coneixement expressat es pot “comprimir” en patrons reutilitzables, per això BERT o GPT poden generalitzar bastant bé. Encara que el llenguatge és teòricament infinit, la producció efectiva humana (fins i tot en tota la història) ocupa un espai molt més petit i redundant. Molt del que diem és reiteració* de formes i continguts ja vistos. Es poden modelar la majoria d’usos lingüístics amb una quantitat finita de dades molt gran però no infinita. La “cobertura” del llenguatge efectiu arriba a una mena de sostre asimptòtic.

A vegades sembla que tinguem un soroll eixordador al voltant i anhelem el silenci. I no és només el soroll sinó que la majoria no ens interessa, ens avorreix infinitament. (Crear un entorn habitable).

A les Pensées Pascal escrivia que “Tout le malheur des hommes vient d’une seule chose, qui est de ne savoir pas demeurer en repos dans une chambre.”
(Pensées, 139, edició Brunschvicg | 1669). “Tota la infelicitat dels homes ve d’una sola cosa: no saber estar tranquils en una habitació.”

Personal

el meumon de paraules, català, español, francès, llatí, alemany, anglès, grec, italià, portuguès. ( reflexió un dia conduint: història de la humanitat. el llenguatge )

Quàntes coses m’han explicat o dit, els pares, els germans, els amics, els mestres a l’escola, els companys de feina, les parelles, les filles, els néts?Quàntes coses he dit jo? Quines frases han pogut ferir i hauria preferit no dir-les? Què he deixat de dir i hauria d’haver dit?
Quins és el meu vocabulari? (les meves paraules)
Les meves converses avui. telèfon i els dijous amb el pare, vídeoconferències i trobades amb filles i néts, salutacions a caixeres de botigues, intercanvi als balls i breus comentaris.

Per la curiositat, als 15 anys vaig comprar una ràdio amb ona curta per sentir altres veus, i el 1994, una antena parabòlica.
La meva biblioteca. El que he llegit (Lectures), Catàleg:  Llibres, PDFS, ebooks), el que he vist de  cinema i sèries, i teatre.

Homo narrans

[Quins serien els pensadors que han ressaltat més que un aspecte fonamental de la condició humana, més enllà de la raó, és el llenguatge? Que vivim en un món de significats i de converses, i que possiblement el que dóna consistència a la nostra identitat és la narració que construïm sobre nosaltres mateixos?]

Aquest aspecte és el que recollirien les següents expressions:

  • “Animal symbolicum” de Cassirer, que matisa el “zoon logon echon” d’Aristòtil (l’animal que té raó/llenguatge).
  • “Homo loquens” en la filosofia del llenguatge.
  • “Homo narrans” del teòric de la comunicació Walter Fisher, al seu article seminal “Narration as a Human Communication Paradigm” (1984) com a alternativa a “l’homo rationalis “. Els éssers humans som essencialment narradors, que entenem i avaluem el món no per silogismes sinó per la coherència i la “fidelitat” de les històries. (També John D. Niles i Richard Kearney a On Stories (2002)”.
  • “Homo symbolicus”: The dawn of language, imagination and spirituality” (2011), editat per Christopher Henshilwood i Francesco d’Errico— per referir-se al moment evolutiu en què el llinatge humà desenvolupa capacitat simbòlica plena, associant-hi conjuntament llenguatge, art i pensament religiós. Kenneth Burke: “the symbol-using animal” a “Language as Symbolic Action” (1966), des de la retòrica.

Herder, Humboldt i Vico
Abans del segle XX ja hi ha una línia que trenca amb la idea il·lustrada de la raó com a facultat universal i abstracta. Vico, a la Scienza Nuova, defensa que els pobles arcaics pensen per imatges i mites abans que per conceptes —una mena de precedent llunyà de la idea que la comprensió humana és narrativa abans que lògica. Herder trenca amb la idea d’un llenguatge donat per Déu o purament instrumental i el planteja com allò que constitueix el pensament mateix (Abhandlung über den Ursprung der Sprache). Humboldt porta això més lluny amb la idea que cada llengua és una Weltansicht, una manera de configurar el món, no un simple vehicle per etiquetar-lo —la llavor de tot el relativisme lingüístic posterior.

Cassirer i la filosofia de les formes simbòliques
Cassirer és probablement qui dona el gir més sistemàtic: l’ésser humà no és animal rationale sinó animal symbolicum. El llenguatge, el mite, l’art, la religió i la ciència són totes formes simbòliques mitjançant les quals l’ésser humà no reflecteix una realitat ja donada sinó que la constitueix. És interessant que el seu debat de Davos amb Heidegger (1929) es pot llegir com el moment fundacional d’aquesta bifurcació: Cassirer defensant una antropologia filosòfica de caràcter més kantià i optimista, Heidegger radicalitzant la finitud.

El gir lingüístic heideggerià i l’hermenèutica
Heidegger, sobretot a partir dels anys 30, amb la famosa fórmula die Sprache spricht (“el llenguatge parla”, no nosaltres parlem el llenguatge), i la idea del llenguatge com “la casa de l’ésser”. Aquí Gadamer és la continuació obligada: a Wahrheit und Methode sosté que “l’ésser que pot ser comprès és llenguatge” —tota comprensió és lingüística i històricament situada, i la comprensió d’un mateix passa sempre per la mediació de tradicions i converses. És un pas decisiu cap a la idea que esmentes: vivim en un món de significats compartits, no d’objectes nus.

Wittgenstein i els jocs de llenguatge
El segon Wittgenstein trenca amb la seva pròpia idea primerenca d’un llenguatge-imatge del món i el planteja com a pràctica, com a “forma de vida”. El significat no és una relació referencial sinó un ús dins de jocs de llenguatge compartits. Això obre la porta a tota la tradició pragmatista del significat (i, per cert, connecta amb Charles Taylor, que ja tens localitzat: ell mateix es reivindica hereu directe d’aquesta línia herderiana-wittgensteiniana en Sources of the Self i, encara més explícitament, a The Language Animal, on parla del llenguatge com a “constitutiu” i no merament “designatiu”).

La identitat narrativa, Ricoeur i McIntyre
Paul Ricoeur, a Temps et récit, i Soi-même comme un autre desenvolupen la tesi que la identitat personal (la “ipseïtat”) no és una substància sinó una configuració narrativa, la trama que donem a la nostra pròpia vida, sempre revisable, sempre en diàleg amb els altres. Alasdair MacIntyre, a After Virtue, arriba a una conclusió paral·lela des de l’ètica: som “animals que expliquem històries” i només entenem les nostres accions dins d’una narració amb començament, mitjà i final. Dan McAdams, ja des de la psicologia narrativa, ha treballat empíricament la mateixa idea del “self” com a “life story” en construcció constant.

El caràcter dialògic del jo. Buber, Bakhtin, Charles Taylor
Tota narració necessita un interlocutor: Martin Buber (Ich und Du) i Mikhail Bakhtin (amb el seu concepte de dialogisme i polifonia, molt rellevant per al que ja treballes sobre la complexitat polifònica de l’experiència viscuda) sostenen que el jo no preexisteix al diàleg sinó que en sorgeix. Charles Taylor recull explícitament aquesta línia quan parla de la identitat com essencialment dialògica, construïda sempre “en relació” a interlocutors significatius. Emmanuel Levinas hi aporta una torsió ètica: el llenguatge com a resposta al rostre de l’altre, anterior a l’ontologia mateixa. (Desenvolupament:   Percepció del món i de si mateix)

El vessant estructuralista i postestructuralista.
Saussure és el rerefons tècnic de bona part d’això: el signe com a relació arbitrària i diferencial, no com a etiqueta d’una cosa. Lévi-Strauss porta això a l’antropologia (el pensament mític com a sistema estructurat de significats). I després Derrida, Foucault i Lacan (aquest darrer amb la seva famosa tesi que “l’inconscient està estructurat com un llenguatge”) radicalitzen la idea que el subjecte és un efecte del llenguatge, no el seu origen sobirà —una posició molt més escèptica que la de Ricoeur o Taylor pel que fa a la possibilitat d’una narració coherent i apropiada del jo.

Construcció social i pragmatisme.
Peter Berger i Thomas Luckmann (The Social Construction of Reality) desenvolupen sociològicament com les converses quotidianes mantenen i renoven el “món donat per fet”. Habermas, amb la seva teoria de l’acció comunicativa, situa el llenguatge com el mitjà mateix de la racionalitat intersubjectiva —una manera d’evitar tant el subjectivisme cartesià com el relativisme post-estructuralista. I en el pragmatisme americà, George Herbert Mead ja havia sostingut, molt abans, que el jo (self) sorgeix socialment a través del llenguatge i l’adopció del punt de vista de l’altre.

AI, llenguatge vs regles
[la AI ha progressat quan ha deixat d’intentar ser homo sapiens, amb regles, i ha esdevingut homo narrans]
El lingüista britànic J.R. Firth va formular als anys 50 la idea que avui és el fonament tècnic dels word embeddings i, per extensió, dels LLM: que coneixem el significat d’una paraula pel context, per la companyia que manté amb altres paraules [i no tant per etiqueta paraula associada a un conjunt de propietats, ] És, en essència, una versió tècnica i operacionalitzada de la tesi wittgensteiniana que el significat és ús.
Michael Polanyi (1891-1976) i la seva noció de coneixement tàcit —we know more than we can tell. Bona part del que sabem (com reconèixer una cara, com parlar una llengua amb fluïdesa) no es pot fer explícit en regles, i per tant mai es podia codificar en un sistema simbòlic clàssic. Aquesta és exactament la intuïció que els LLM sembla que confirmen empíricament: que gran part del “coneixement” —en el sentit ampli que tu esmentes, capacitat de resoldre problemes— és tàcit, distribucional, après per exposició massiva, no derivable de primers principis.
Hubert Dreyfus, ja als anys 70-80 (What Computers Can’t Do), va predir amb precisió el fracàs de la IA simbòlica clàssica —i ho va fer explícitament des de Heidegger i Merleau-Ponty. El seu argument: la intel·ligència humana no consisteix a manipular representacions explícites i regles sobre el món (el que anomenava la “hipòtesi psicològica” de la IA de bona fe, GOFAI), sinó en un “afrontament hàbil” (skillful coping), un domini pràctic i corporeïtzat del context que mai no és del tot explicitable en proposicions. El projecte Cyc de Doug Lenat —intentar codificar manualment tot el “sentit comú” humà en milions de regles lògiques— és l’exemple paradigmàtic del fracàs que Dreyfus havia anticipat: dècades de feina i encara avui no arriba a competir amb un model entrenat per immersió estadística en text.
Fred Jelinek, pioner del reconeixement de veu a IBM als anys 80, va fer la famosa observació —convertida gairebé en aforisme del camp— que el rendiment dels seus sistemes millorava cada vegada que treien un lingüista de l’equip i el substituïen per més dades i més estadística. És l’anècdota fundacional del pas de la IA simbòlica (regles gramaticals, diccionaris, ontologies escrites a mà) cap als models estadístics apresos a partir de grans corpus.
Rich Sutton, “The Bitter Lesson” (2019): en setanta anys d’IA els mètodes que guanyen sempre són els que exploten còmput i aprenentatge a gran escala, no els que incorporen coneixement humà cuidadosament codificat. Els investigadors que aposten per construir “la manera com pensem que pensem” acaben perdent davant dels qui simplement deixen que el sistema aprengui de dades massives.

La vida humana, és processar informació? o és participar en una conversa?

[A l’hora de descriure la ment humana, el funcionalisme adopta el punt de vista d’un sistema que processa informació, que té un repertori de respostes en funció dels inputs. Oblida potser que la ment humana és la d’un participant en una conversa? que construeix una narració sobre ell mateix i que escolta d’altres narracions?]

Marya Schechtman a The Constitution of Selves (1996) distingeix entre el que anomena la “pregunta de la reidentificació” —què fa que un individu al temps 2 sigui el “mateix” que un individu al temps 1, la pregunta clàssica de Parfit, Shoemaker i la tradició de “continuïtat psicològica”— i la “pregunta característica”, que és sobre què constitueix la identitat pràctica, allò que fa que algú sigui qui és per a si mateix i per als altres. Argumenta que les teories de continuïtat psicològica (que són, en efecte, funcionalistes: defineixen la persona per relacions causals-funcionals entre estats mentals —memòria, intencions, creences— sense importar el substrat) responen bé la primera pregunta però fallen sistemàticament la segona, i que només un model narratiu de constitució del jo la pot respondre adequadament.

Theodore Sarbin, a la introducció del volum que va editar, Narrative Psychology: The Storied Nature of Human Conduct (1986), sosté que la psicologia cognitiva dominant ha operat amb una metàfora mecanicista —la ment com a màquina de processament d’inputs i outputs— i proposa substituir-la per la narració com a metàfora arrel alternativa: no processem informació, construïm i vivim relats.

Jerome Bruner, a Actual Minds, Possible Worlds (1986) i sobretot a Acts of Meaning (1990), distingeix el “mode paradigmàtic” (lògic, categorial, el que efectivament pressuposa el funcionalisme clàssic) del “mode narratiu” de cognició, i acusa la ciència cognitiva del seu moment —el que ell anomena la “revolució cognitiva traïda” per l’ordinador com a metàfora— d’haver bandejat el segon a favor del primer, precisament perquè el processament d’informació es deixa formalitzar i la narració no tant.

Hubert Hermans (amb Harry Kempen) desenvolupa la Dialogical Self Theory explícitament com a alternativa al que anomenen el model del “self com a processador d’informació” de la psicologia cognitiva, prenent Bakhtin com a font. El jo, per Hermans, no és un centre que rep i processa inputs sinó una multiplicitat de “posicions-jo” en diàleg intern, que es narren i s’escolten mútuament. (desenvolupament, la construcció del jo)

Tant Charles Taylor com MacIntyre fan, cadascun a la seva manera, la mateixa acusació de fons contra les concepcions “naturalistes” o “procedurals” de l’agent moral i epistèmic (dins les quals el funcionalisme n’és la versió més tècnica): que en abstreure l’individu de la seva xarxa d’interlocució i de la seva narració vital, aquestes concepcions produeixen un jo “puntual”, buit, incapaç d’explicar per què les seves accions tenen sentit per a ell.

Galen Strawson, a l’article “Against Narrativity” (2004), qüestiona la pressuposició —compartida per Ricoeur, MacIntyre, Taylor i Schechtman— que tots els humans es constitueixen narrativament. Distingeix entre jos “diacrònics” (que efectivament s’experimenten com a personatges d’una història contínua) i “episòdics” (que no tenen aquesta tendència, i experimenten cada moment amb poca connexió narrativa amb el passat o el futur), i acusa la tesi narrativista de convertir en norma universal el que és, com a molt, un tarannà psicològic entre d’altres. És un bon contrapès perquè t’obliga a decidir si el teu propi projecte adopta la narrativitat com a tesi descriptiva universal o com a tesi normativa/aspiracional. [En tot cas es tractaria d’una narració una mica esfilagarsada; com ho podríem estudiar empíricament?]
Daniel Dennett, funcionalista declarat, proposa a Consciousness Explained (1991) la imatge del jo com a “centre de gravetat narrativa” (center of narrative gravity), una ficció útil que el cervell genera —no gaire diferent d’un centre de gravetat físic, que no és cap objecte real però és necessari per als càlculs. Per ell es tracta d’un epifenomen, pels anteriors és constitutiva.

De fet, la la recerca del cervell sembla donar la raó a Galen Strawson: no tothom reprèn una història personal en despertar-se. La psicologia i la neurociència actuals demostrarien que la “identitat narrativa” defensada per Paul Ricoeur i Alasdair MacIntyre no és una constant universal de l’experiència diària, sinó un espectre amb grans diferències individuals, tal com sostenia Galen Strawson.
Quan ens despertem i no estem concentrats en cap tasca externa, s’activa automàticament la DMN que s’encarrega de la memòria autobiogràfica, la noció del “jo” i la projecció del futur. Moltes persones no reprenen una història estructurada. Els seus pensaments apareixen en forma d’imatges aïllades, llistes de tasques pendents o conceptes fragmentats (per exemple: “tinc gana”, “avui plourà”), més que no pas com un capítol d’una biografia en curs. [hi ha gent que repren el guió on el va deixar i hi ha gent que sembla començar de zero, reconeixen el seu passat, però no senten que aquell “jo” antic els defineixi avui. Els treballs de psicòlegs de la identitat com Dan McAdams indicarien que la identitat narrativa es construeix de manera conscient en moments de crisi o transició (com l’adolescència o teràpies), i no com un exercici rutinari cada matí. [quedaria subjacent? El que la narració no sigui contínua no implica que no entenguem la realitat en termes narratius. Esclar que el funcionalisme podria incloure totes les converses com un tipus d’informació més que processem; però no sembla que hi hagi prestat atenció].
[Si un episòdic extrem parteix de zero cada matí, hi hauria diacrònics extrems] que practicarien un hiperdiarisme o total life-logging, registrant minuciosament cada hora, cada acció, cada pensament i, en els casos moderns, cada dada biomètrica de la seva existència. Samuel Pepys va mantenir un diari de 1660 a 1669 escrivint cada nit els grans fets històrics (com la Gran Pesta de Londres) i els detalls de la seva rutina, a quina hora s’aixecava, què menjava exactament, quantes vegades s’havia barallat amb la seva dona i com comptava els seus diners exactament abans d’anar a dormir. Arthur Crew Inman va viure gairebé tota la seva vida reclòs en una habitació fosca a causa de diverses malalties cròniques i fòbies. Va contractar desenes de persones perquè anessin a la seva habitació a explicar-li les seves vides. De 1919 a 1963 el seu diari recollia totes les seves obsessions sexuals, les temptatives de suïcidi, els seus prejudicis i l’anàlisi microscòpica dels seus propis estats d’ànim (17M de paraules). De 1972 a 1997 Robert Shields va tancar-se a la seva oficina cada dues hores per registrar el que havia passat en intervals de 5 minuts, anotant els fets importants, la seva pressió arterial, el color de l’orina, les lectures del comptador de la llum, les cartes que rebia i els pensaments fugaços. El seu diari consta de 37,5 milions de paraules (omple 94 caixes de cartró). Va deixar escrit que la seva motivació era el terror profund que la seva vida desaparegués en l’oblit si no quedava fixada en el paper. Gordon Bell (Projecte MyLifeBits), enginyer de Microsoft, va decidir fer un experiment de captura total de vida. Durant més d’una dècada, va portar una càmera al coll que feia fotos automàticament cada pocs minuts, va gravar totes les seves trucades, va digitalitzar cada document llegit i va emmagatzemar qualsevol dada generada pel seu cos. Va aconseguir un arxiu digital total de la seva existència. Chris Dancy (L’home més connectat del món): Un exemple actual de persona que fa servir milers de sensors per registrar la seva vida. Anota de forma informàtica quan es desperta, la qualitat de l’aire que respira, el seu ritme cardíac al llarg del dia i els canvis d’humor, creant un diari de dades en temps real.

L’univers, una exposició sonora

Posted on

Menjar

[esborrany] [com es menja a les diferents cultures]

Maneres de menjar

la mà Etiòpia, no fer servir la mà esquerra

Cons

Bee Wilson: Consider The Fork

Emily Post

Menjar a UK  elliminar i incorporar

 

Posted on

Fam a la història

[esborrany] wikipedia

[copio només les que superen 1M. Hi ha moltes fams que afecten un 15-30% de la població de països, escandinaus, europeus, etc. Les causes són climàtiques, sequeres,  inestabilitat política i guerres, polítiques de planificació comunista]

Antiguetat

-2200 BCE (o 4.3 BP before present). Una sequera que hauria durant 100 anys, va causar fam a tot el món i s’especula que va fer col·lapsar l’imperi antic a Egipte,  l’Akkadi a Mesopotàmia, la cultura Liangzhua la vall del Yang-tse, i el declivi de la cultura de la vall de l’Indus forçant-los a emigrar cap a la Índia. ?

Edat mitjana

536 CE La temperatura cau uns 2.5º, el sol no escalfa, possiblement degut a erupcions volcàniques. ?

800 CE Una sequera severa causarà la mort per gana i set a milions de maies, destruint la seva civilització.

1230 CE La fam Kanki, per erupcions volcàniques al Japó. 2M.

1315-1317 Gran fam a Europa, causada pel mal temps i malalties del bestiar. 7.5M. Període marcat per crims i episodis de canibalisme i infanticidis.

1333-1337 Fam a Xina per mal temps i inundacions. 6M.

E.Moderna

1601-1603. Rússia. Males collites, potser un 30% de la població. 2M.

1630-1632. Fam al Deccan per males collites i inestabilitat. 7.4M

1670–1671. Korea. Diverses causes. 1-1.5M

1693–1694. Grande Famine a França. Hivern rigorós i males collites. 1.3M

1702–1704. Fam al Deccan. 2M.

1769–1773. Bengala. Males collites i epidèmia de xarampió. Mor el 30% de la població. 10M.

1783–1784. Fam Chalisa (Índia) per sequera degut al clima. 11M

1789–1793 Doji bara (Índia). Sequera. 11M

E. Contemporània

1810-1811, 1846 i 1849. Xina. Quatre episodis de fam. 45M

1845–1849. Un fong afecta la patata i causa la mort de més d’1M a Irlanda, forçant uns 2M a emigrar.

1850–1873. La rebel·lió Taiping Rebellion i la sequera fan caure la població de Xina en 60M.

1860–1861 Doab (Índia). 2M.

1866. Orissa (Índia). 1M

1866–1868 Algèria francesa. 1M

1869 Rajputana (Índia). 1.5

1870–1872. Pèrsia. 1.5M

1876–1879. Canvis en el corrent del Niño causen sequeres a Índia, Xina, Brasil i Nord d’Àfrica. 18M.

1888–1892. Etiòpia. Sequera i epidèmies de còlera, tifus i verola. Mor 1/3 de la població. 1M.

1896–1902. Índia. sequera i política britànica. 2M.

1907, 1911. Est i centre de Xina. 25M.

1914–1919. Alemanys morts pel setge a la WWI fins que signaren el Tractat de Versalles. 0.763M.

1917–1919. Pèrsia. 5M.

1921. Rússia. Inestabilitat després de la revolució. 5M.
1921–1922. Tatarstan (Rússia). 1.5M.
1921–1923 Ucraïna. 1M.

1928–1930. Xina. Sequera. 6M.

1932–1933. Unió Soviètica. Fred, males collites i polítiques de col·lectivització. 6M.

1936. Xina. 5M.

1941–1944. Setge de Leningrad. 1M.

1942–1943. Henan. Xina. 2-3M.

1942-1943. Iran. 3M.

1943. Bengala. 2.1M.

1944–1945 Java sota l’ocupació japonesa. 2.4M

1945 Vietnam. Ocupació francesa i japonesa. 1.5M

1946–1947 Unió soviètica.  Destrosses i minva de la població per la WWII. 1.5M.

1959–1961. Gran fam xinesa. Conseqüència de les polítiques del Gran Salt Endavant i alguns desastres naturals. 45M.

1967–1970 Biafra, setge de NIgèria. 2M.

1974. Bangladesh. Inundacions. 1M.

1994–1998. Corea del nord. Desastres naturals i pèrdua de suport de la USSR. 3M.

1998–2004. Segona guerra del Congo. 2.7M.

Posted on

Autoajuda, filosofia positiva

[ esborrany, per complementar les traduiciuons espirituals i de meditació ]

[ potser seria el succesor secular d’aquestes tradicions. Samuel Smiles (1812–1904) published the first self-consciously personal-development “self-help” book—entitled Self-Help—in 1859. Its opening sentence: “Heaven helps those who help themselves”, En principi no és res més que l’adagi castellà ” a quien madruga, Dios le ayuda”. Ha acabat generant una industria de publicacions i consultes de coach que substitueixen el mestre zen i el confessor cristià. Contraposat a la renúncia del jo budista, o la culpabilització dels cristians, en general el coaching i la filosofia positiva té dos missatges:

  • visualitza el que vols aconseguir, pots aconseguir tot el que et proposis. Això seguiria potser l’ideal romàntic de l’autorealització. No hi ha límits.
  • tot està bé, tot és positiu. Si perds la feina serà per trobar-te tu mateix, si pateixes una malaltia greu serà per adonar-te dels autèntics valors

Aquests canvis de perspectiva buscarien evitar la frustració dels que no estan contents amb la seva situació, ja sia convencent-los que la poden canviar, ja sia convencent-los que en realitat estan bé. La positive psychology, seria l’estudi de la vida feliç, contraposat a l’estudi de les patologies. Positive psychology began as a domain of psychology in 1998 when Martin Seligman chose it as the theme for his term as president of the American Psychological Association. It is a reaction against psychoanalysis and behaviorism, which have focused on “mental illness”, meanwhile emphasising maladaptive behavior and negative thinking. It builds further on the humanistic movement, which encouraged an emphasis on happiness, well-being, and positivity, thus creating the foundation for what is now known as positive psychology. Positive psychologists have suggested a number of ways in which individual happiness may be fostered. Social ties with a spouse, family, friends and wider networks through work, clubs or social organisations are of particular importance, while physical exercise and the practice of meditation may also contribute to happiness. Happiness may rise with increasing financial income, though it may plateau or even fall when no further gains are made.

Ara l’objectiu és “estar bé”, [ i que ho sembli]. Les tradicions espirituals transcendentals, proposaven la salvació alliberant-nos dels desigs (budisme), evitant el pecat (cristianisme). Les tècniques consistien a examinar els desigs o les accions prohibides. La filosofia positiva voldria fer.nos mirar la relaitat de manera que ens sentíssim bé.

Amb les xarxes socials, hi ha com una pressió per a presentar la nostra vida com a positiva i rebre el reconeixement (“like”) dels altres. Si abans havíem d’aparentar ser sants i virtuosos, mereixedors del més enllà, ara hem d’aparèixer sans ( a través del ioga i pilates), i feliços, amb fotos a instagram del nostre pis i les nostres vacances. No hem de mostrar que mereixem el cel en el més enllà sinó que hem aconseguit el cel aquí.

Posted on

Pràctiques meditatives

Meditació Què és? Què pretén? | Contemplació a la natura | [La mirada endins] | pràctiques a diferents religions , hinduisme, budisme, zen, judaisme, cristianisme, islam | Els espais de l’ànima | Música contemplativa | Art del silenci | Lectures i materials | Discussió | Personal

Una sessió de ioga hindu. Meditació a l’hinduisme

Unir-nos als cants d’uns monjos tibetans. Meditació al budisme.

Monjos recitant 100 sutras

La meditació zen.

La meditació al cristianisme.

Les vespres a un monestir:

O la repetició dels hesicasts dels cristians ortodoxes:

La meditació a l’islam. La dansa mística dels dervitxos sufís

La meditació jueva

[ Coaching, auto-ajuda, ioga, pilates]

Posted on

Meditació a l’islam

Meditació Què és? Què pretén? | Contemplació a la natura | [La mirada endins] | pràctiques a diferents religions , hinduisme, budisme, zen, judaisme, cristianisme, islam | Els espais de l’ànima | Música contemplativa | Art del silenci | Lectures i materials | Discussió | Personal

  • La professió de fe (xahada )
  • La pregària ritual (salat): cinc cops al dia, a hores preestablertes i en direcció a la Meca, els fidels s’han de dirigir a Déu amb la pregària. Una sola pregària, la del migdia del divendres, ha de ser feta en comú i a la mesquita. Es reciten sures de l’Alcorà i sovint es repeteix la invocació «Al·lahu àkbar» («Déu és el més gran!»), coneguda com a takbir.
  • L’almoina (zakat)
  • El dejuni durant el mes de ramadà (sawm)
  • El pelegrinatge (hajj)

Sufisme

La pràctica contemplativa dins de l’islam correspon a la branca del sufisme o tassàwwuf, que va aparèixer al s.XI. Va elaborar tècniques de meditació detallades insistint en la respiració i repetició de certes frases. L’erudit persa Al-Ghazalí va aconseguir introduir el moviment en l’àmbit de l’ortodòxia Sunnita.

En lloc de voler arribar a Déu a través de la reflexió teològica i l’especulació filosòfica , treballa més l’experiència intuitiva per arribar a les realitats espirituals (tahqiq) mitjançant el desvetllament (kaixf) i la inspiració (ilham). Així es treballa la proximitat a Déu (qurba) o la santedat (walaya). Es diu que el tassàwwuf és ‘cortesia amb cada instant, en tota circumstància i en tot moment.’ [ que ve a ser una manera d’estar present, com el budisme ].

Muraqaba

La meditació sufí s’anomena Muraqaba que voldria dir “observar, estar alerta, atent”.  Deriva de l’observació del cel estrellat per detectar qualsevol canvi.  El que contempla està atent al que passa en ell, al seu voltant i alhora és  conscient que Déu està també atent i mirant, creant una relació recíproca.
Es proposen diferents tipus:
  • Inicials: que es centren en la llum i els diferents colors, el so (l’inaudible so del cosmos), els noms de ¨Déu.
  • Mitjans: familiarització amb la vida després de la mort, la unitat dels cosmos i Déu, el no-res.
  • Superiors: identificació amb el mestre, amb el profeta, amb Déu
Hi ha sis etapes
  • Somnolència: (ghanood غنود) inicialment quedem en una estat entre el son i la vetlla.
  • ʾIdrāk: (Arabic: إدراك – coneixement) baixa la somnolència ens arriba coneixement espiritual de la ment inconscient.
  • Wurūd: (Arabic: ورود  inici) quan es consolida l’anterior desapareix la son i s’activa la visió espiritual. La ment es va acostumant a les visions fins sent que forma part de l’experiència.
  • Gnosi de l’univers, en que es pot arriba a veure, oir, olorar, tocar, qualsevol part de l’univers.
  • Gnosi d’Allah. desapareix el jo (fana) , el que ens limita per la nostra auto-imatge i el nostre paper social, esdevenim insanul-kamil, l’home perfecte; com una gota d’aigua en l’oceà. Aquí comença el el Sair illallah, el viatge cap a Déu i la realitat última de l’univers.
  • Baqaa Bilah: l’home torna a la seva existència normal al món, per guiar els altres però indiferent a les recompenses o seu lloc en el món.

Rumi els dervitxos giròvags

A Turquia en va ser un exponent destacat ” Jalal-ad-Din Rumi (1207 –  1273). La seva escola, coneguda per ser la dels dervixos giròvags (mevlevi), és ben coneguda a Occident, i els textos de Rumi continuen suscitant gran interès”.  (De Mircea Eliade): tots els esperits havien format part d’una mateixa unitat, en un paradís diví “tots hem format part del cos d’Adam i tots hem escoltat aquestes melodies en el paradís. Encara que l’aigua i l’argila hagin vessat el dubte en nosaltres, encara recordem una mica tot allò”. [se suposa que l’estat pur de les ànimes es va perdre i vam entrar en els nostres cossos] gràcies a la música i la dansa, l’esprit es pot despertar, recordar la seva pàtria de debó i prendre consciència del seu fi últim] . Els derviches van vestits de blanc, com el sudari dels morts, i es cobreixen amb un mantell negre que simbolitza la tomba, coberts per un barret que simbolitza l’estela funerària. Hi ha un sheik que fa de mediador entre el cel i la terra. Els músics toquen la flauta de canya, acompanyats de timbals. La sala on giren els derviches representa l’univers, “el gir dels planetes al voltant del sol i a si mateixos. Els tambors evoquen les trompetes del judici final. El cercle dels dansants està dividit en dos semicercles, dels quals un representa l’arc del descens , o la baixada de les ànimes a la matèria, i l’altre l’arc d’ascens de les ànimes cap a Déu. Quan el ritme es torna molt ràpid, el sheik entra a la dansa i gira el centre del cercle; representa el sol. Rûmî deia: “dins de les cadències de la música hi ha un secret amagat; si el revelés, tot el món trontollaria”.

[sufi.odt. dervitxos turquia, flauta]
Posted on

Meditació al cristianisme

Meditació Què és? Què pretén?  |   Contemplació a la natura  | [La mirada endins]   |    pràctiques a diferents religions , hinduisme, budisme, zen, judaisme, cristianisme, islam   | Els espais de l’ànima  |   Música contemplativa  |   Art del silenci   |   Lectures i materials  |   Discussió   |  Personal

El pares del desert
Occident: la regla de Sant Benet, litúrgia de les hores i lectio divina
Contemplació a Orient: Hesicasme, Icones
Místics castellans: Ignacio de Loyola, Teresa de Jesús, Juan de la cruz
Ermitans i kenosi
Els pares del desert, segles III i IV
Al segle III, els pares (i mares) del desert, eren ermitans i ascetes que es van retirar a desert d’Egipte. Alguns dels seus escrits es recullen a Apophthegmata Patrum . Antoni el Gran, (251 – 356) va ser el més conegut. Es traslladà al desert cap el 270 i fundà les primeres comunitats monàstiques. L’escena de les temptacions serà un motiu clàssic a la pintura.
La Tebaida, Fra Angelico, Convent de Sant Marc, 1420

Dürer, sant Jeroni, 1514

Edat mitjana. La lectio divina i la litúrgia de les hores a Occident. Hesicasme a Orient
Benet de Nursia (480 -543) organitzarà ordes monàstiques amb la regla per als monjos que es resumeix com a Ora et Labora. La pregària comuna es feia amb els oficis de la litúrgia de les hores, la pregària privada amb la pràctica de la lectura contemplativa (lectio divina).
La regla prescriu el silenci (VI), la humilitat (VII), la litúrgia de les hores, quins salms s’han de dir (VIII – XVIII), la disciplina i els càstigs ( – XXXI), l’organització pràctica i el servei a la cuina (- XLVII), els horaris (LXVIII):
Així, creiem que ambdues ocupacions poden ser regulades d’aquesta manera: 3 De Pasqua fins al 14 de setembre, al matí, en sortir de prima, han de treballar en allò que calgui, fins a prop de l’hora quarta. 4 Des de l’hora quarta fins a l’hora de celebrar la sexta, que es dediquin a la lectura. 5 Després de sexta, en aixecar-se de taula, que reposin als seus llits amb un silenci absolut, o bé, si algú per ventura vol llegir, que llegeixi per a ell sol de manera que no molesti ningú. 6 S’ha de celebrar la nona més aviat, cap a la mitja hora vuitena, i que tornin a treballar en el que calgui fins a vespres. 7 Si les condicions del lloc o la pobresa exigien que ells mateixos es fessin les collites, que no s’entristeixin, 8 perquè és aleshores que són veritables monjos, quan viuen del treball de les seves mans, com els nostres Pares i els apòstols. 9 Que totes les coses, però, es facin amb moderació pensant en els més febles.
La litúrgia de les hores són set oficis:

Hores majors, o principals, que són els oficis més llargs:

  • Matines, o vigília o ofici de lectures: al matí, durant la nit o en sortir el sol
  • Laudes, al matí, cap a les set o vuit del matí
  • Vespres, a mitja tarda, cap a les sis
  • Completes, a primera hora de la nit, abans del descans nocturn

Hores menors, o oficis més breus:

  • Terça, habitualment entre laudes i la missa conventual, a mig matí
  • Sexta, cap al migdia
  • Nona, a primera hora de la tarda

[ la correspondència amb les hores canòniques romanes, la duocedima de la nit -> Matines 5, (prima 6), Secunda -> Laudes 7, (terça 8), (Sexta 12), (Nona 3), Duodecima 5-> Vespres, Tertia nit 9 -> Completes ]

Es llegeixen els salms i un passatge de la Bíblia ( textos de la Litúrgia de les hores al llarg de l’any).

Gregori el Gran (540 – 604), Papa reforma la litúrgia i consolida la pràctica monàstica de Sant Benet. Se li atribueix la invenció del cant “gregorià” que en realitat és del segle IX.

[ Ho vaig viure a Solius, acompanyant els pares. A l’adolescència em vaig copiar salms en una carpeta, atret per la vida contemplativa. De gran, i ja allunyat de la pràctica catòlica, asistia o obstant a Laudes i Vespres quan anava a Montserrat, i pensava en els pares que seguien les Vespres per internet quan ja no podian anar-hi a Solius. Fins i tot s’havien descarregat al mòbil una app que els donava els textos diaris ]

La lectura contemplativa de la Bíblia, la lectio divina, es va consolidar com a pràctica. Té quatre parts, que no s’han d’entendre com quatre passos, sinó com quatre parts d’una única lectura: lectura, meditació, pregària i contemplació. S’han de realitzar en silenci i contemplativament.

Lectio: lectura, què diu el text
Meditatio: meditació, què ens diu Déu al text
Oratio: pregària, què volem dir a Déu sobre aquest text
Contemplatio: contemplació, què fer com a resultat de la pregària

Exemples de lectura eren les Confessions d’Agustí d’Hipona (354 – 430), reflexions de Sant Anselm de Canterbury (1033 – 1109) en el Proslogion  , Hugh of Saint Victor, (1096 – 1141), Guigo II que a la Scala Cluastralium descrivia la pràctica contemplativa com una ascenció a Déu, inspirat en la història de l’escala de Jacob.

Francesc d’Assís, (1182 – 1226) fundà l’orde franciscà, basat en la pobresa i en la vida itinerant. Volia seguir de prop la vida de Jesús. Alternava entre la vida pública, organitzant l’orde, amb viatges a terra santa, i el silenci i la meditació. El càntic al sol, els episodis de la prèdica als ocells o com va amansir el llop a Gubbio revelen una obertura a la naturalesa que no tindran els místics castellans.

Ramón Llull (1232- 1316) “Des del punt de vista teològic, considera que l’home pot utilitzar l’enteniment. La teologia és en realitat un doble procediment: el d’ajudar l’home en la seva tendència natural vers (Déu), i el de possibilitar viure una experiència mística. Tanmateix, reconeix els principis i misteris de la revelació com a postulats metodològics, sense els quals no es podria viure. Seguidor, com a bon franciscà, del pensament de Roger Bacon i sant Bonaventura, Llull va introduir una gran innovació en incloure el pensament moral cavalleresc en la filosofia i la teologia del seu temps. Per això Llull es va embarcar en una croada a favor del pensament místic i cavalleresc i en contra del racionalisme a ultrança representat pel pensador musulmà Averrois“. En l’Ars Magna proposa “descobrir tots els termes simples i trobar la regla que permetés combinar-los. Llull aïlla nou predicats absoluts, que són els nou atributs divins — bonesa, grandesa, eternitat, poder, saviesa, amor, virtut, veritat i glòria—, i nou relacions —diferència-concordança-contrarietat, començament-mitjà-fi, majoritat-igualtat-minoritat—, a les quals ha d’afegir nou qüestions, nou subjectes, nou virtuts i nou vicis. ” [la influència de la Càbala és evident]. Va escriure el Llibre de Contemplació, “Està dividit en diverses seccións; el contingut dels cinc llibres es basen en les vivences de l’autor, la Bíblia, el cant de la Sibil·la, filosofies gregues i arabigues, l’escolàstica, els Pares de l’Església, la descripció de la realitat natural a través dels sentits externs (vista, oïda, olfacte, gust, tacte) i interns (cogitació, apercebiment, consciència, subtilesa, fervor), etc. El que parla de la Trinitat divina: consta de 365 capítols, un per cada dia de l’any, enllaçat en tres volums, els quals engloben cinc llibres i aquests, quaranta distincions.” I el Llibre de Blanquerna, dins del qual hi ha el llibre d’Amic e Amat, on parla de l’amor a Déu en termes de l’amor trobadoresc (com ja havia fet el Càntic dels càntics).

Hortulus animae [ el jardí de l’ànima] . La impremta va permetre imprimir llibres de petit format amb textos similars als de la litúrgia de les hores, i bonics gravats en fusta. Aix`permetia la pràctica privada de la pregària i la contemplació. Es van fer molt populars en edicions alemanyes i llatines a primers del s16. [en vaig veure un a a la biblioteca de ST. Gallen. El nom és inspirador, igual que de les caplles privades en deien lo spazio de l’anima].

Stephan Fridolin al Schatzbehalter de 1470 proposava fins a 100 punts per pregar i meditar i com a recurs de memòria feia servir les mans [ vist a la biblioteca de St.Gallen].

Contemplació a Orient: Hesicasme, Icones
A partir del s.X a Bizanci, les tradicions dels pares del desert donen lloc a un estil de pregària que consisteix en repetir la pregària de Jesús, “Senyor Jesucrist, tingueu pietat de mi”, una frase curta amb un ritme relaxat de respiració, l’hesicasme.
Karen Armstrong a A history of God observa:
“Greek Christians had discovered for themselves techniques that had been practised for centuries in the oriental religions. They saw prayer as a psychosomatic activity, whereas Westerners like Augustine and Gregory thought that prayer should liberate the soul from the body. Greek Christians had discovered for themselves techniques that had been practised for centuries in the oriental religions. They saw prayer as a psychosomatic activity, whereas Westerners like Augustine and Gregory thought that prayer should liberate the soul from the body. …  As we have seen, the Greeks saw this ‘deification’ as an enlightenment that was natural to man. They found inspiration in the transfigured Christ on Mount Tabor, just as Buddhists were inspired by the image of the Buddha, who had attained the fullest realisation of humanity. The Feast of the Transfiguration is very important in the Eastern Orthodox Churches; it is called an ‘epiphany’, a manifestation of God. Unlike their Western brethren, the Greeks did not think that strain, dryness and desolation were an inescapable prelude to the experience of God: these were simply disorders that must be cured. Greeks had no cult of a dark night of the soul. The dominant motif was Tabor rather than Gethsemane and Calvary.”
La contemplació d’icones va ser una pràctica característica de l’església d’Orient. Una pràctica accessible als que no aguantaven amb l’hesicasme. Malgrat les objeccions els iconoclastes, en el sentit que Déu no es podia representar, “the icon was not meant to re-present anything in this world but was an attempt to portray the ineffable mystical experience of the hesychasts in a visual form to inspire the non-mystics. […] The piety of the Greeks was so dependent upon icons that by 820 the iconoclasts had been defeated by popular acclaim.
In his Greater Apology for the Holy Images, the monk Nicephoras claimed that icons were ‘expressive of the silence of God, exhibiting in themselves the ineffability of a mystery that transcends being. Without ceasing and without speech, they praise the goodness of God in that venerable and thrice-illumined melody of theology’. Instead of instructing the faithful in the dogmas of the Church and helping them to form lucid ideas about their faith, the icons held them in a sense of mystery. When describing the effect of these religious paintings, Nicephoras could only compare it to the effect of music, the most ineffable of the arts and possibly the most direct. Emotion and experience are conveyed by music in a way that bypasses words and concepts. In the nineteenth century, Walter Pater would assert that all art aspired to the condition of music; in ninth-century Byzantium, Greek Christians saw theology as aspiring to the condition of iconography. They found that God was better expressed in a work of art than in rationalistic discourse. After the intensely wordy Christological debates of the fourth and fifth centuries, they were evolving a portrait of God that depended upon the imaginative experience of Christians.

MÍSTICS CASTELLANS

Ignasi de Loiola (1491 – 1556), militar primer, fundaria l’orde dels Jesuites. A Manresa, i després d’estar-se a Montserrat,  va redactar uns exercicis espirituals com a preparació. Es prescriu silenci i la lectura d’una sèrie de meditacions (versió online):  La primera semana de actuación es el principio y fundamento. |  segunda es el llamado del rey temporal y ayuda a contemplar la vida del rey eterno.  |  La tercera semana es la primera contemplación (cómo fue Jesucristo de Bethania a Jerusalén)   |  La cuarta semana es la primera contemplación de cómo Cristo nuestro señor le apareció a nuestra señora.

Teresa de Ávila  (1515 – 1582). Fundà l’orde dels carmelites descalços. Va escriure Las moradas, “describe el alma como un castillo de diamante o de cristal puro. En este castillo hay varias estancias, al igual que en el Cielo. La oración es la puerta de ese castillo. Las tres primeras moradas siven de preparación. Es el periodo de la ascesis. La cuarta morada son los dos primeros grados de la oración: la oración de recogimiento y la oración de quietud. La quinta morada es la oración de unión, la unión de la voluntad y del entendimiento. En la sexta morada el alma celebra sus esponsales con Dios. La séptima morada es el matrimonio espiritual, donde el alma se une y se hace una con Dios.”
Juan de la Cruz  ( 1542 – 1591), va pertànyer a l’orde dels carmelites i va escriure Noche oscura, Cántico espiritual y Llama de amor viva. Su poema narra el viaje del alma desde su casa corporal hasta su unión con Dios. El viaje ocurre durante la noche, que representa las dificultades que el alma afronta en viajar desde el mundo y llegar a la luz de la unión con el Creador. Hay unos cuantos pasos en esta noche, que se relacionan en sucesivas estrofas. La idea principal del poema se puede ver como la experiencia dolorosa que la gente soporta cuando procura crecer en madurez espiritual y unión con Dios. El poema se divide en dos libros que reflejan las dos fases de la noche oscura. La primera es una purificación de los sentidos. La segunda y más intensa de las etapas es la de la purificación del espíritu, que es la menos común de las dos. Noche oscura del alma además describe los diez pasos en la escala de amor místico, previamente descrito por Santo Tomás de Aquino y en parte por Aristóteles. [ una negació de la vida oferint una escapada a un suposat nou regne que no existeix. Que diferent de Sant Francesc. Potser és perquè ho va escriure a la presó?]
ERMITANS
Abans d’organitzar-se en comunitats, els que cercaven una vida espiritual s’apartaven del món vivint en coves o refugis naturals. És el que van fer els pares del desert. Els ermitans o anacoretes, podien construir un petit refugi o capella, en un lloc apartat: ermita ,  (hermitage) .
A l’edat mitjana n’hi havia prop dels monestirs. Els rics feien donatius i encarregaven pregàries.
Els monjos de l’orde de cartoixa, cerquen Déu en la solitud “l’objectiu d’un cartoixà és la contemplació pura, en una vida monàstica d’oració pura i continuada. Té un caràcter mig eremític, ja que els monjos viuen en comunitat, però separats i en solitud, com a ermitans. “

Poustinia:A poustinia (Russian: пустынь) is a small sparsely furnished cabin or room where a person goes to pray and fast alone in the presence of God. The word poustinia has its origin in the Russian word for desert (пустыня). A person called to live permanently in a poustinia is called a poustinik (plural: poustiniki).

A poustinik is one who has been called by God to live life in the desert (poustinia), alone with God in the service of humanity through prayer, fasting, and availability to those who might call upon him or her. Those called to life in the poustinia were not uncommon in Russia prior to the suppression of Christianity in the early 20th century.

Catherine Doherty ho popularitzà a occident en un lllibre el 1975. Poustinia seria com “an entry into the desert, a lonely place, a silent place, where one can lift the two arms of prayer and penance to God in atonement, intercession, reparation for one’s sins and those of one’s brothers…. To go into the poustinia means to listen to God. It means entering into kenosis — the emptying of oneself.” She promotes the poustinia as a place where anyone — in any walk of life — can go for 24 hours of silence, solitude and prayer. Ultimately, however, the poustinik’s call is to the desert of one’s own heart wherein he dwells with God alone, whether in the workplace or in a solitary locale.

Kenosi: en teologia seria el buidat de si mateix de Jesús per fer-se receptiu a la voluntat del pare. Segueix l’Epístola als filipencs, 2, 5: “Tingueu en vosaltres els mateixos sentiments que tingué el Crist Jesús, 6 el qual, essent de condició divina, no cregué haver-se d’aferrar gelosament a la seva igualtat amb Déu, sinó que s’anorreà prenent la condició d’esclau, esdevingut semblant als homes. I, trobat en el seu capteniment com un altre home,  s’humilià fent-se obedient fins a la mort, i una mort de creu.”

Aquí el sentit és que Jesús es “buida” de la seva condició divina per esdevenir home, però també ho podem veure en el sentit que per arribar a unir-nos a Déu ens hem de “buidar” de nosaltres mateixos. [ Ho expressa de manera molt maca Flannery Oconnor: “Dear God, I cannot love Thee the way I want to. You are the slim crescent of a moon that I see and my self is the earth’s shadow that keeps me from seeing all the moon. The crescent is very beautiful and perhaps that is all one like I am should or could see; but what I am afraid of, dear God, is that my self shadow will grow so large that it blocks the whole moon, and that I will judge myself by the shadow that is nothing.”  També podríem relacionar aquesta noció de “buidat” o “oblit” de nosaltres mateixos amb la renúncia al jo del budisme.]

Ermitans arreu del món , El pare Yuhanna , un ermità libanès que cada recorre el món pregant mentalment i repartint fins a 10.000 benediccions per tot arreu, començant per Alaska, recorrent Amèrica i saltant després a Àfrica, Europa i Àsia. (National Geographic 2009, The forgotten faithful)

 

Posted on

Meditació al judaisme

Meditació Què és? Què pretén? | Contemplació a la natura | [La mirada endins] | pràctiques a diferents religions , hinduisme, budisme, zen, judaisme, cristianisme, islam | Els espais de l’ànima | Música contemplativa | Art del silenci | Lectures i materials | Discussió | Personal

Carol Deutsch, Yad Vashem
Jewish meditation : El terme hebreu hitbodedut es refereix a auto-reclusió. Pot ser una pràctica per calmar la ment, reflexionar sobre qüestions filosòfiques o intentar la contemplació mística. En aquest aquest cas s’orienta al  devekut, literalment “enganxar-se a Déu”, estar prop d’ell. A més de meditant el devekut també s’assoliria resant o estudiant la Torah.
Misticisme de la carrossa o Merkabah: entre 100 BCE i 1000 CE, s’inspira en les visions del profeta Ezequiel de la carrossa celestial (1, 4-10) i escrits que descriuen la unió amb Déu com una visita a palaus celestials [ deuria influir Teresa de Jesús i las Moradas?]
El Zohar, el llibre de l’esplendor, escrit en arameu el s.II (o potser per Moisés de León)  el s.XIII, comenta el Pentateuc de manera esotèrica.
Sefer Yezirah, el llibre de la creació, del s.IV CE, on es presenta Déu creant el món, pronunciant paraules, les diferents entitats serien diferents combinacions de 22 lletres i 10 números. Cada lletra de l’alfabet correspon també a un número, i convertint les paraules al seu valor numèric se n’obtenen nous significats. Les primeres emanacions són l’aire, l’aigua i el foc. El cosmos comença amb el món (la terra), l’any (el temps), i l’home. Després vénen els set planetes i els signes del zodíac.
Moses Maimonides, (1135 – 1204) descrivia la meditació com calmar la ment i obrir-la a la inspiració divina.
Kabbalah. Hi ha dues tradicions, la profètica d’ Abraham Abulafia (1240–1291), que va escriure manuals de meditació fent servir lletres i mots [la combinatòria de Llull deurà rebre’n alguna influència], i la teosòfica de
Moses ben Jacob Cordovero (1522-1570) i Isaac Luria (1534–1572). Aquest proposà una pràctica meditativa, el Yichudim,  en que els processos de l’ànima reproduïen els de l’univers [si és que ho he entès bé; recorda una mica la Fenomenologia de Hegel]. Un deixeble seu Haim Vital (c. 1543-1620), descrivia la pràctica així [ hi tornen a aparèixer la solitud, i concentrar-se a tenir present la connexió de l’ànima amb el tot ]:
Meditate alone in a house, wrapped in a prayer shawl. Sit and shut your eyes, and transcend the physical as if your soul has left your body and is ascending to heaven. After this divestment/ascension, recite one Mishna, any Mishna you wish, many times consecutively, as quickly as you can, with clear pronunciation, without skipping one word. Intend to bind your soul with the soul of the sage who taught this Mishna. ” Your soul will become a chariot. ..”
Do this by intending that your mouth is a mere vessel/conduit to bring forth the letters of the words of this Mishna, and that the voice that emerges through the vessel of your mouth is [filled with] the sparks of your inner soul which are emerging and reciting this Mishna. In this way, your soul will become a chariot within which the soul of the sage who is the master of that Mishna can manifest. His soul will then clothe itself within your soul.
At a certain point in the process of reciting the words of the Mishna, you may feel overcome by exhaustion. If you are worthy, the soul of this sage may then come to reside in your mouth. This will happen in the midst of your reciting the Mishna. As you recite, he will begin to speak with your mouth and wish you Shalom. He will then answer every question that comes into your thoughts to ask him. He will do this with and through your mouth. Your ears will hear his words, for you will not be speaking from yourself. Rather, he will be speaking through you. This is the mystery of the verse, “The spirit of God spoke to me, and His word was on my lips”.
Al SXVIII apareix al judaisme Hasidic (judaisme 2), de Yisroel ben Eliezer (1700–1760), que posa l’accent més en la vida comunitària. És menys esotèric i es basa més en la lectura de la Torah. El Devekut estaria més l’abast de tots (Devekut meditation ). Hi ha melodies que es canten en trobades i que ajudarien a arribar-hi, anomenades niggunim ( exemple al cello , un altre,  al piano ). Al segle XX Yehuda ashlag serà el principal cabalista i traduirà el Zohar a l’hebreu.

[ jo vaig ser testimoni de les lectures fervents de la Torah al carrer, al mur de les  lamentacions. I de com portaven pregàries en capses de cuir, els filacteris.] [ Veure el capítol sobre misticisme del llibre de Karen Armstrong ] [ 428 Judaisme ]  [ veure també la bonica noció de la celebració del Sabbath com a temps sagrat, en el sentit de saber viure]

Posted on

Meditació Zen

Meditació Què és? Què pretén? | Contemplació a la natura | [La mirada endins] | pràctiques a diferents religions , hinduisme, budisme, zen, judaisme, cristianisme, islam | Els espais de l’ànima | Música contemplativa | Art del silenci | Lectures i materials | Discussió | Personal

A partir del budisme chan a Xina, al s.VI al Japó es van desenvolupar dues escoles, rinzai i sōtō. (de la viquipedia).

Les pràctiques de meditació són:

Zazen: és la pràctica de meditació d’estar assegut amb l’esquena recta i les cames encreuades sobre un coixí (zafu).

Respiració: concentració en l’acte d’inspirar i expirar per ajudar a estar present.

Koan : una derivació dels gōngān xinesos, que literalment vol dir ‘cas públic’. En origen, feien referència a diàlegs i esdeveniments entre mestre i deixeble que eren registrats de manera escrita. Ja en el Japó, l’escola Rinzai els recollirà i ampliarà, i els usarà com a tècnica de meditació anant més enllà de la simple reflexió. Un koan pot ser una pregunta sense aparent sentit. Una qüestió de les més conegudes és: “¿quin és el so en fer palmes amb una sola mà?”. Una altra és: “¿quin era el teu rostre original abans de néixer?”. El practicant investigarà aquest tipus de pregunta amb una concentració total fins que el seu raonament conceptual quedi erradicat, i així pugui sorgir prajna, la saviesa intuïtiva. Això ocasionarà un despertar (satori, kensho) a la seva naturalesa búdica. El Satori seria l’estat en que ens veiem com realment som (ken=veure, sho=natura o essència). Aquesta il·luminació o revelació ens acostaria més a l’estat de Buda.

Shikantaza: no pensar, ni tan sols voler meditar. Es requereix una atenció constant però tranquil·la per part del practicant. El pensament s’allibera; ni pensa ni deixa de pensar. Es deixa passar. No agafa ni rebutja, com si les ràfegues mentals fossin núvols que travessen el cel sense deixar rastre. Aquesta contemplació tranquil·la i atenta portarà el seguidor a descobrir la seva naturalesa búdica: “si deixem de remoure l’aigua d’un estany, podrem a la fi veure clarament el fons”. En japonès, a aquesta acció d’asseure’s se l’anomena parla de la pràctica de la no-pràctica. El principal exponent d’aquest ensenyament és, sense dubte, el monjo Dogen, l’obra principal del qual, Shobogenzo, ve a ser la guia fonamental de pràctica i ensenyament de l’escola Soto. [No hi ha d’haver la intenció d’arribar al Satori, simplement seure i respirar sense fer res i en tot cas, ja arribarà].

Shojin-ryori, la manera de preparar un àpat amb un esperit semblant al Ikebana o la cerimònia del te.

Va tenir molta influència en l’estètica, amb la cerimònia del te.

Expansió a Occident. El monjo japonès Taisen Deshimaru, que a partir de 1970 estendrà una xarxa de centres arreu d’Europa i que encara avui és la forma majoritària de conèixer el zen a Europa.

 

Posted on

Meditació al budisme

Meditació Què és? Què pretén? | Contemplació a la natura | [La mirada endins] | pràctiques a diferents religions , hinduisme, budisme, zen, judaisme, cristianisme, islam | Els espais de l’ànima | Música contemplativa | Art del silenci | Lectures i materials | Discussió | Personal

El budisme afirma quatre nobles veritats:

  • Tota existència està impregnada de patiment, de pena i de frustració per la caducitat d’un món en constant canvi.
  • L’origen del patiment es troba a l’afany de viure, al desig d’actuació, de plaer, de possessió.
  • El patiment se suprimeix aniquilant la set de viure, de gaudir, d’actuar. L’extirpació radical dels desigs i passions ens condueix a una serenitat i tranquil·litat absolutes. És el nirvana.
  • El camí que condueix al nirvana és el noble camí de les vuit passes.

Les vuit passes són (el del Noble camí òctuple ) són:

[Saviesa, Pali]

  • Coneixement recte de les Quatre Nobles Veritats.
  • Actitud recta: allunyar-se d’odis i enveges.

[conducta recta, Sila]

  • Paraula recta: no mentir ni parlar inútilment.
  • Acció recta: bona conducta moral.
  • Ocupació recta: guanyar-se la vida sense fer mal.

[Samadhi, entrenament de la ment]

  • Esforç recte: fomentar tendències bones.
  • Pensament recte: no cedir als desigs.
  • Concentració recta: meditació.

Esforç recte

The unwholesome states (akusala) are described in the Buddhist texts, as those relating to thoughts, emotions, intentions, and these include pancanivarana (five hindrances) – sensual thoughts, doubts about the path, restlessness, drowsiness, and ill will of any kind.

Els cinc obstacles descrits al Cànon Pali: desig, mal voler hostilitat, peresa, estrés, dubte o confusió.

El pensament recte o mindulness

(Descrit al Satipatthana Sutta) ( cites )
Atenció, estar present en el que s’està fent. Originalment tenir persent elñs ensenyaments que ens eviten l’ànsia del desig.

Es proposa la contemplació del:

  • cos
  • sentiments
  • la ment
  • els fenòmens

( es contemplen els quatre elements, els colors)

Recta concentració: La meditació

El terme Samadhi, voldria dir “recollir, aplegar” en el sentit d’unificar la ment, i també té a veure amb samatha, que vindria a ser “pau interior”.

Hi ha quatre estadis de dhyana, apartament, joia resultat de la concentració, estar present amb la ment i el cos, ni plaer ni dolor.

Per defugir el desig es proposa contemplar la lletgesa:

  • els cadàvers i la descomposició dels cossos, abans en visites als cementiris
  • els processos del cos

Quatre contemplacions ( Now, sir, I usually spend my time with my mind well grounded in the four foundations of mindfulness. What four? Here, sir, I practise contemplating body in the body. . . feeling in feelings. . . mind in mind . . . dhamma in dhammas, ardent, clearly comprehending, mindful, having removed longing and discontent with regard to the world.)

  • la mort, la brevetat de la vida (Nadika   el bellíssim text sobre que valdria la pena viure ni que fos per un instant)
  • el cos, menjar, dormir, caminar (quan s’ordenava un monjo se li donaven els 5 primers cabells del cap, ungles, etc com a objecte de meditació)
  • la respiració ( anapanasati ), fent llargues respirades. Amb tècniques com: The first, the counting (ganant), ‘suppresses uncertainty. It causes the abandoning of uncertainty’. The second, the pursuing or following (anubandhant), involves following the flow of the breath as it moves in and out of the body continuously; this ‘removes gross discursive thinking and causes unbroken mindfulness of respiration’. The third, the contacting or the touching (phusant) involves allowing attention to rest at the nose-tip or the point of the mouth where the air passes in and out of the body; it ‘removes distraction and makes for steady perception. One attains to distinction through bliss’. The fourth is the establishing or settling (th4pana), which prepares the mind for the attainment of jhtna.
  • contemplació de la pau

L’estadi final seria el nirvana, com quan el foc de l’ànsia deixa de cremar perquè ja no té més llenya.

Posted on

Meditació a l’hinduisme. Dhyana i ioga.

Meditació Què és? Què pretén? | Contemplació a la natura | [La mirada endins] | pràctiques a diferents religions , hinduisme, budisme, zen, judaisme, cristianisme, islam | Els espais de l’ànima | Música contemplativa | Art del silenci | Lectures i materials | Discussió | Personal

L’hinduisme (viquipedia) es desenvolupa en la cultura Veda al Punjab i plana del Ganges cap el 2000 BCE. ( Índia antiga ). Els textos principals són els Upanishads i els Vedes. Hi ha sis doctrines, les principals, el Vedanta (de Vyasa) i el  Ioga (de Patanjali) (les altres són, Samkhya ,  Mimamsa ,   Nyaya , i Vaixesika). És seguit avui pel 80% de la població a la Índia i també al Nepal, uns 1000 milions.

El ioga , que vol dir “unió” o “jou”,  “proposa com a objectiu la major felicitat per mitjà de la unió de l’atman (ànima individual) amb el Braman (l’ànima universal). Desenvolupa com integrar els aspectes físics, psíquics i espirituals de la persona a través de la pràctica de la meditació, l’ascesi moral i l’exercici corporal. / Per aconseguir-ho, prèviament cal passar per l’autoconeixement i l’autoanàlisi, el desaprenentatge d’idees preconcebudes inconscients, el creixement personal i altres fases. Inclou la cura del cos físic, perquè és qui conté la persona i perquè considera que fent-ho hom pren cura de l’inconscient. Dóna importància a la respiració perquè és controlable conscientment i d’aquesta manera també es pot controlar i tenir cura del cor, la circulació sanguínia i altres aspectes físics i psíquics.”

Hi ha diversos tipus de ioga:

  • hatha-ioga. Domini extern i intern del cos.
  • karma-ioga. Activitat externa amb renúncia progressiva al fruit de l’acció.
  • bhakta-ioga. Amor, devoció i servei.
  • raja-ioga. Domini intern de la ment (habitualment identificat amb l’astanga).
  • jnana-ioga. Coneixement abstracte.
  • mantra-ioga. Domini del so i del ritme intern i extern.
  • tantra-ioga. Utilitza les energies psíquiques i fisiològiques.

El segle III CE Patanjali va compilar en les  ioga sutras, les principals vuit pràctiques dins de astanga (raja ioga).

  1. Yama (‘prohibicions’: no violència i sensibilitat cap als altres éssers, no mentir, no robar,…)
  2. Niyama(‘preceptes’: neteja física i mental, disciplina recitar els vedes, …)
  3. Asana (‘postura’): la columna vertebral s’ha de mantenir erecta i el cos estable, en una postura còmoda per a la meditació. El hatha ioga s’enfoca en aquest membre.
  4. Pranayama (‘control de la respiració’;prana: energia mística present en l’aire respirat; i yama: ‘control’)
  5. Pratyahara (‘poc menjar’, control dels sentits; Prati: ‘poc’; ahara: ‘menjar; implica el retraïment dels sentits dels objectes externs ).
  6. Dharana (‘sosteniment’; Dhara: ‘sostenir’; l’esforç de concentrar la ment en un pensament, per exemple, el punt entre les celles.
  7. Dhyana (‘meditació’). Aquí ja no som conscients de l’esforç de meditar, la ment contempla sense esforç l’obecte triat.
  8. Samadhi( ‘completa absorció’). Ens identifiquem amb l’objecte de la meditació.

Mentre en el raja ioga la contemplació/meditació, el Dhyana, té un paper molt important, el ioga que s’ha popularitzat més a occident és el Hatha ioga, desenvolupat per Matsyendra el s X, i que treballa diferents postures o Asanas, que ens han d’ajudar a tenir major benestar físic i arribar a la contemplació [ no acaba d’aclarir si es tracta d’identificar-nos ab l’ànima universal o és com un gimnàs ]

En l’estadi final, el Atman (el jo), es fa u amb Brahman.

Ashram: ermita o monestir per a la vida espiritual

Posted on

El progrés

[esborrany, coses que ens fan gaudir, oposades al patiment]

[encara que estigui bastant qüestionat després de les atrocitats del segle XX]

construcció d’infraestructures que ens haurien de fer la vida més fàcil, pous, canals, carreteres, ponts

aplicació de noves tecnologies que ens haurien de fer la vida més fàcil, energia elèctrica, internet

noves maneres d’organitzar la societat que ens han de prmetre una vida més justa: separació de poders, democràcia, drets de les dones

les iniciatives de la UN, WHO per erradicar la pobressa i la malaltia

fer millores a la casa pròpia

Posted on

El joc, l’esport, l’humor

[esborrany, coses que ens fan gaudir, oposades al patiment]

ESPORT I COMPETICIÓ

Els jocs olímpics a l’antiguetat, competicions d’atletisme, futbol

Competicions absurdes: córrer amb la dona a coll i premi en cervesa, empaitar un formatge, llançament de botes, pinyols

HUMOR

 

humor

Sàtira, comèdia

Film: Buster Keaton, Marx Brothers, Stan Laurel Oliver Hardy, Harold Lloyd, Charlot

Cartoons: Calvin i Hobbes

Posted on

Les relacions humanes

[esborrany]

107.000 vides. Vides humanes

Les relacions amb els altres van molt més enllà de la necessitat biològica de procrear o de la col·laboració econòmica amb la divisió del treball. Tenim necessitat de ser acceptats i valorats pels altres  (ésser a través dels altres). Si la nostra identitat es basa en una narració, necessitem algú que l’escolti i la valori.  (Solitud i aïllament).

D’infants volem l’amor dels pares, fins al punt de sentir gelosia dels germans.
Després, i potser tota la vida, volem ser valorats per la colla, voldrem tenir vestits de moda, bon aspecte físic, i ara, a l’època de les xarxes socials, likes a Instagram.
Ens enamorem de qui, si ens correspon ens farà sentir el millor de nosaltres (Hegel i la dialèxtica senyor serf). La importància d’aquests sentiments es veu en la poesia i la música. Quantes lletres de cançons són sobre amor i desamor (A Zagreb museum broken relationships) .
Voldrem ser acceptats pels veïns i companys de feina, decorant la casa, comprant el cotxe, fent les vacances

Potser per això hi ha una ànsia infinita a ser escoltat i si la vida normal no ens la satisfà hem d’anar a teràpia només per que algú ens escolti. Hi més autors i actors en cerca de públic que no pas a la inversa.
Hi ha una ànsia tan gran de trobar l’amor que, a part de les aplicacions com meetic o tinder, existeix una indústria colossal de fins a 120.000 persones explotades per enviar missatges i estafar a gent solitària (BBC). El negoci dels coach que cobren i estafen per assessorar com recuperar un ex (We’re so ex Slate)

Imaginem unes estadístiques fictícies

  • els fills, els pares [quants pares han vestit i acompanyat els nens a escola? quantes mares han donat el pit? quants fills han agafat de bracet els seus pares ancians?]
  • l’amistat [ amb qui voldríem compartir un vespre o conversar?]
  • els veïns, els companys de feina [qui ens ha dit “bon dia” amb un somriure?]
  • l’amor [quanta gent s’ha enamorat avui? quànta gent fa anys que s’estima?]

Quan comencem un relació aniria bé tenir un manual d’instruccions com el que d’una rentadora, que ens expliqui com funciona, quines precaucions hem de prendre, el manteniment, quins són els senyals d’alerta, els codis d’error i què feren cada cas.

Quan iniciem una relació amb una nova parella, potser hauríem de demanar referències a l’anterior, com quan optem a un lloc de treball a una nova empresa, ex. perquè vam deixar o ens van acomiadar de l’anterior?

Tenint en compte la fragilitat de les relacions, quan t’impliquis amb algú per tenir fills considera si serà un bon ex, ja que segurament estaràs amb ell més temps com a ex que no pas com a amant.

https://www.cnbc.com/2025/03/23/im-a-psychologist-who-studies-couples-hard-truths-about-marriage-couples-learn-the-hard-way.html com fer durar i una relació

Converses  interpersonals

(En la teràpia psicoanalítica el pacient projecta en l’analista experiències amb les persones amb qui ha tingut relació. Totes les reelacions humanes, es podrien encabir en la transferència? el pacient pot sentir o actuar cap a l’analista com si fos una figura d’autoritat a qui rebel·lar-se, un pare distant a qui agradar i del qui buscar aprovació, una mare protectora a qui demanar consol, un objecte de desig o amor romàntic, una persona amb qui competir o a qui envejar.)

L’amor

veure també psicologia social

https://greatergood.berkeley.edu/article/item/six_misconceptions_we_have_about_romantic_love, es piublica a behavioral sciences https://www.mdpi.com/journal/behavsci

Posted on

TELEVISIÓ

Un món que parla i escolta

La primera emissora de TV comercial va ser WNBT (NBC) a Nova York, que va iniciar les seves emissions regulars l’1 de juliol de 1941. A Europa començarien als anys 50 i 60.

(DS)

1. Europa, 4.500, Rússia (3.300) (moltes locals i regionals).
2. Estats Units (18.800) i Canadà (150)
3. Amèrica Llatina ~2.000-3.000 emissores.
4. Àfrica ~2.000-3.000 emissores (moltes locals i poc regulades).
5. Orient Mitjà i Àsia Occidental ~1.000-1.500. Aràbia Saudita, Emirats Àrabs, Qatar, etc.: ~500 emissores (Al Jazeera, MBC, Dubai TV, locals), Iran: ~100, Israel: ~20
6. Índia ~1.500 emissores registrades (DD, Zee TV, Star Plus, regionals).
7. Xina i Àsia Oriental ~4.000-5.000. Xina: ~3.000 emissores (CCTV, provincials, locals). Japó: ~200 (NHK, Fuji TV, TBS, etc.). Corea del Sud: ~100 (KBS, MBC, SBS).

Total mundial 20.000-25000 emissores

Temes

  • Entreteniment (ficció, realitys, concursos, etc.) 40-60% en cadenes comercials (la categoria més amplia). Sèries, telenovel·les, “Got Talent”, “MasterChef”, “Big Brother”. Països amb alt consum: EUA, Llatinoamèrica, Índia, Espanya (Telecinco, Antena 3).
  • Informatius i actualitat 15-25% (més alt en cadenes públiques i horari de màxima audiència).Països amb més pes: Europa (BBC News, France 24), Japó (NHK).
  • Esports 10-20% (segons l’oferta i esdeveniments). Futbol (Lliga, Champions), Fórmula 1, Jocs Olímpics.
  • Tertúlies d’opinió (política, cor, social) 5-15% (marcades diferències culturals). Forts a Espanya/Llatinoamèrica: “El programa de Ana Rosa”, “Chester”, menys presents als països nòrdics o amb regulació estricta.
  • Divulgació científica i cultural 5-10% (sovint en horaris secundaris o cadenes públiques).
  • Altres (infantil, religió, telebotiga, etc.) 5-10%.

Als EUA/Canadà predomina l’entreteniment (60%+, ex: NBC, Fox) i els informatius es concentren en horari vespertí i cadenes específiques (CNN). A l’Europa Occidental hi ha cadenes públiques amb més cultura i informatius (BBC, TVE, TV3, ARD) mentre que les comercials s’enfoquen a entreteniment i esports (ITV, Telecinco). A Llatinoamèrica dominen les telenovel·les i esports (Globo, Televisa), amb tertúlies de cor i política en horari de dia. A Àsia/Àfrica hi ha entreteniment massiu (Bollywood a l’Índia, dramas coreans) i informatius sovint controlats pels estats (CCTV a la Xina). Actualment hi ha un declivi dels informatius i un creixement de continguts a demanda. Netflix, Youtube i tiktok ofereixen continguts nínxol.

Publicitat

  • Europa. Cadenes comercials generals (ex: Telecinco, Antena 3, ITV, Fox): 15-25% del temps d’emissió en horari de màxima audiència (*prime time*), 20-30% en horari diürn. Cadenes públiques (BBC, TVE, TV3, ARD): 0-10%. França limita la publicitat a 8min/hora a les cadenes públiques, Alemanya a 10-12 min/hora.
  • EUA. Cadenes comercials (ABC, NBC, CBS) arriben a 25-30% de publicitat en horari nocturn (incloent anuncis inserits als programes). Els “reality shows” poden superar el 35%.
  • Llatinoamèrica. 25-35% en cadenes com Televisa o Globo (telenovel·les amb moltes pauses).

Sectors

  • Alimentació i begudes: 15-25% (Supermercats, refrescs, snacks, productes envasats.
  • Automoció: 10-20% (Cotxes nous, assegurances, pneumàtics, concessions.
  • Bellesa i higiene: 8-15% (Perfums, cosmètica, productes de cura personal.
  • Fàrmacs i salut: 5-12% (Medicaments (OTC), complements vitamínics, clíniques.
  • Serveis financers: 8-14% (Bancs, assegurances, pensions.
  • Telecomunicacions: 7-12% (Operadores mòbils, fibra òptica, streaming.
  • Viatges i lleure: 5-10% (Aerolínies, hotels, agències de viatges.
  • Electrònica i tecnologia: 4-9% (Telèfons, televisors, electrodomèstics.
  • Moda i accessoris: 3-7% (Roba, rellotges, joies.
  • Altres: 5-15% (Energia, educació, ONGs, govern.

Als EUA fàrmacs i salut arriben al 15-20% mentre que a Europa estan més regulats (5-8%). Als EUA domina l’automoció amb un 20% mentre que a Europa hi ha un 25% d’alimentació i begudes. A Llatinoamèrica telecomunicacions i bellesa tenen més pes. A l’Àsia l’electrònica arriba al 15% a Corea i Japó.

http://www.freeintertv.com/

http://www.mytvworld.tv/

http://www.tvopedia.com/

[Crec que a casa no va arribar la TV fins que jo tenia 17 anys, el 1974, i que abans presumia amb els intel·lectuals de la classe de no tenir-ne. Recordo haver vist els programes de La Clave, i després Dallas en català, amb TV3 després de la mort de Franco.

Després a Solius, vèiem el equipo A. De casat 1982-1999 vèiem les notícies i sèries diverses. El 1994 vaig comprar i muntar una parabòlica a la teulada per poder donar un cop d’ull a canals d’altres països, a vegades xafardejava en les notícies d’un país d’Àsia. Crec que a partir de 2010 ja no he vist més la televisió, només sèries descarregades. El cinema i sèries que he vist cada any.

Posted on

RÀDIO

[esborrany]

Un món que parla i escolta

història, tecnologia [radio galena]

Emissores actuals

1. Europa ~15.000–20.000 emissores, sobretot a Alemanya, França i UK. Ràdio pública forta (BBC, RAI, RFI, etc.).
2. Estats Units i Canadà ~30.000–35.000 emissores, majoritàriament comercials (AM/FM).
3. Amèrica Llatina ~20.000–25.000 emissores, sobretot Brasil, Mèxic i Argentina.
4. Àfrica Subsahariana ~10.000–15.000 emissores, NIgèria, Sudàfrica i Kenya.
5. Àfrica Mediterrània (Magrib + Egipte) ~3.000–5.000 emissores. Ràdio estatal dominant
6. Orient Mitjà ~2.000–3.000 emissores, Iran, Aràbia Saudit. Control governamental.
7. Rússia i Àsia Central ~5.000–7.000 emissores
8. Índia ~800–1.000 emissores legals (+ milers de pirates). All India Radio (AIR) domina amb ~420 emissores.
9. Xina ~3.000–5.000 emissores. Controlat per l’estat (China National Radio).

Temes

[Estimació DS]

  • Música 40-50%, dominant en ràdios comercials
  • Informatius 15-25%, butlletins horaris, programes d’anàlisi. Més present en ràdios públiques (BBC, RNE, NPR).
  • Tertúlies/Opinió  10-20%,  debats polítics, socials i d’entreteniment. Forts a Espanya (SER, COPE) i EUA (talk radio).
  • Esports 5-15%, retransmissions en directe i programes d’anàlisi. Més alt en països amb cultura esportiva forta (Espanya, UK, Brasil).
  • Entreteniment 5-10% humor, concursos, programes d’auditori. Comú en ràdios matinals i locals.
  • Altres (cultura, religió, etc.) 5-10%, programes culturals, religiosos o de nínxol.

Variacions regionals

  • EUA i Canadà: Música (50%+) en ràdios comercials (iHeartRadio, SiriusXM). Talk radio (20-30%) en AM/FM (ex: Fox News Radio, NPR per debats polítics).
  • Europa Occidental: Informatius i tertúlies (30-40%) en ràdios públiques (BBC Radio 4, France Info, Catalunya Ràdio). Música (40-50%) en emissores privades (NRJ, Kiss FM).
  • Llatinoamèrica: Música (60%+) (reggeton, pop, regional mexicana). Tertúlies d’opinió (15-20%) en horari de màxima audiència (ex: Radio Caracol, RCN).
  • Àsia i Àfrica: Música i entreteniment (70%+) en ràdios urbanes. Informatius i programes comunitàris (20-30%) en zones rurals.

(Fonts i limitacions: Dades agregades de Nielsen, RAJAR (UK), Kantar Media (Espanya), i Pew Research Center (EUA).) [no he demanat pel % de publicitat]

Als 15 anys vaig comprar una ràdio amb una antena d’ona curta només per la curiositat de poder escoltar altres llengües.

Cildo Meireles, Babel 2001

http://worldradiomap.com ràdios de tot el món

https://www.radio.net/ ràdios de tot el món

Radiooo.com Escoltar la ràdio per països i dècades dels del 1900

Posted on

Guerres i abús de poder

Víctimes causades per l’home en general : guerres, genocidis

ANTIGUITAT

Pèrsia i Grècia
549 BC–530 BC Conquestes de Cirus el gran. Pèrsia. 100m.
499 BC–449 BC Guerres Grècia-Pèrsia. 300m
336 BC–323 BC Campanyes Alexandre el Gran. Orient. 142m

ROMA
264 BC–146 BC Guerres Púniques. Roma-Cartago. 1.5M
113 BC–101 BC contra Cimbris i Teutons. 500m.
58 BC–50 BC Gàl·lies. 1M
60–61 AD Iceni, tribus celtes anglaterra. 150m
66–136 Contra els jueus. 1.5M
269  AD Contra els gots. 320m
277 Guerra de Probus contra els Germànics 400m
376–382 Contra els gots 40m
395–453 Invasions dels huns procedents de l’Àsia Central. 165m

Índia
262 BC–261 BC Guerra Kalinga. Imperi Maurya contra Kalinga. Índia. 175m.

XINA
230 BC–221 BC Guerres d’unificació Qin contra Han, Zhao, Yan, Wei, Chu i Qi. Xina. 700m
184–280 AD Guerra dels tres regnes al final de la dinastia Han. Xina. 36M

EDAT MITJANA

Islam
629–1050 Guerres Bizanci-Islam. 2M
711–1492 Reconquista. Espanya i portugal contra estats islàmics. 8.5M
Croades
1095–1291 Croades. Bizanci contra Seljúcides, cristians contra musulmans. 2M. Orient.
1208–1229 Croada dels albigesos. Estats papals contra els càtars. França. 500m.

XINA
598–614 Guerra Xina Sui-Corea Goguryeo. 300m.
755–763 Rebel·lió An Lushan. Dinastia Tang xinesa contra l’estat Yan. 30M
993–1019 Imperi Lieao contra Corea Goryeo. 90m.
1075–1077 Entre imperi Song i el regme Dai Viet. Xina-Vietnam. 600m.

MONGOLS, ÀSIA CENTRAL
1206–1368 Imperi Mongol contra diferents regions d’Euràsia. 30M
1370–1405. Conquestes de Timur. Euràsia. 15M

GRAN BRETANYA
1296–1357 Guerra de la independència d’Escòcia. 100m
1455–1487 Guerres de les roses, House of Lancaster, House of Tudor contra  House of York. 90m
1337–1453 Guerra dels cent anys pel control de França, els Plantagenet anglesos (d’origen francès) que reclamaven el tron de França que havia quedat buit pels Capets, contra els Valois que l’acabaran retenint. 3M.

EDAT MODERNA

Europa
1494–1559 Guerres italianes, pel control d’Itàlia entre els Valois aliats amb l’imperi otomà) contra els Habsburgs del sacre Imperi germànic i espanya. 350m.
1524–1525 Guerra dels pagesos alemanys contra la lliga Suàbia. 100m.
1562–1598 Guerres de religió a França, catòlics contra protestants hugonots. 3M
1618–1648 Guerra dels 30 anys, inicialment un conflicte entre estats alemanys catòlics i protestants, amb intervenció posterior dels Habsburgs (Espanya i Àustria) i els Borbons. CentreEuropa. 8M.
1635–1659 Guerra franco-espanyola. 200m
1655–1660 Diluvi, Polònia contra Suècia i Rússia. 3M.
1672–1678 Guerra franco-holandesa. 342m
1688–1697 Guerra dels 9 anys, França contra la lliga dels Habsburg. 680m.
1700–1721 Gran guerra del nord. Rússia i altres contra l’imperi suec. NE d’Europa. 350m.
1756–1763 Guerra dels set anys, Gran Bretanya i Prússia contra França i Espanya es disputen l’hegemonia a Europa i a Amèrica. 1.2M

España
1519–1632 España conquerint l’imperi Azteca, Mèxic. 2.3M
1519–1595 Conquista Yucatán, contra els maies. 1.4M
1533–1572 Conquista imperi Inca, Perú. 8.4M
1568–1648 Guerra dels 80 anys per la independència d’Holanda + aliats contra l’imperi espanyol. 600m
1701–1714 Guerra de Successió espanyola. Borbons contra l’Aliança (i Catalunya). 1M.

Gran Bretanya
1585–1604 Guerra angloespanyola. 138m
1593–1603 Guerra dels 9 anys, rebel·lió d’Irlanda contra Anglaterra. 130m.
1639–1651 Guerra dels tres regnes, reialistes anglesos contra parlamentaris, escocesos i irlandesos. 876m.

Orient
1521–1566 Campanyes de Suleiman el magnífic. Orient. 200m
1683–1699 Gran guerra turca, l’imperi otomà contra la lliga santa. Europa de l’est. 380m.

Àsia
1592–1598 Invasió de Japó a Corea Joseon (i Xina Ming). 1M.1616–1683 Transició Ming a Qing, l’antiga dinastia contra els Shun, Xi. 25M
1771–1802 Rebel·lió Tây Sơn, Tay, i pirates xinesos amb suport anglès contra els Nguyễn, Trịnh,  Lê, Qing xinesos i suport francès. Vietnam. 1.6M
Índia
1658–1707 Guerra de l’imperi Mogol contra l’imperi Maratha. Índia. 5M.
1741–1751 Imperi Maratha conta els Nawabd e Bengala. 400m.
Xina
1765–1769 Guerra Xina-Burma. 70m

EDAT CONTEMPORÂNIA

Amèrica
1775–1783 Revolució USA contra l’imperi britànic. 100m
1802–1803 França contra Haiti i UK. 135m
1808-1833 Guerres d’independència a Amèrica llatina contra Espanya. 600m
1861–1865 Guerra civil americana, Confederats contra Unió. 800m
1862–1867 Mexicans republicans contra Imperi Mexicà i França. 50m
1864–1870 Paraguai  contra Triple Aliança Argentina, Brasil, Uruguai. 800m
1868–1878 Cuba (i USA) contra Espanya. 241m
1870s–1884 Conquesta del desert, Argentina contra el poble Mapuche a Patagònia. 35m
1895–1898 Guerra de la independència de Cuba, Cuba (i USA) contra Espanya. 362m
1896-1897 Guerra entra els Canudos i la República del Brasil. 30m
1899–1902 Guerra dels 1000 dies entre conservadors i liberals a Colòmbia. 120m
1910–1920 Revolució mexicana, guerra civil. 1M

Xina i Japó
1794–1804 Rebel·lió del Lotus blanc contra Qing. 100m
1850–1864 Els rebels Taiping contra Qing. 50M
1854–1856 Rebels del turban vermell contra Qing. 1M
1854–1873 Rebelio Miao contra Qing. 3M
1855-1868 a Guangdong, entre Hakka i Punti. 1M
1856–1873 Rebel·lió Panthay, els musulmans Hui contra Qing. 1M
1862–1877 Revolta Dunga, Hui i Kashgaria contra Qing. 17M
1894–1895 Primera guerra sino-japonesa, Japó contra Qing. 48m
1899–1901 Revolta dels bóxers xinesos contra les potències estrangeres. 100m
1904–1905 Guerra Russo-japonesa a Manxúria i Corea. 150m
1911 Revolució de 1911 contra els Qing que acaba amb 2000 anys de govern imperial. 220m

Àfrica i Orient
1798–1801 campanya de França contra otomans i anglesos a Egipte i Síria. 65m.
1810s–1840s Mfecane. Conflictes entre els zulu i altres ètnies. Sudàfrica. 1M
1830–1903 Conquesta francesa d’Algèria. 700m
1899-1902 Guerra sudafricana (2ª guerra boer) entre UK i la república sudafricana+ l’estat lliure d’Orange. 80m

1915-1917 Genocidi armeni per l’imperi otomà. 1M
1914-1922 Genocidi dels grecs d’Anatòlia per l’imperi otomà. 600m
1915-1919 Genocidi d’assiris per l’imperi otomà. 400m

Europa
1803-1815 Guerres napoleòniques. Europa i Rússia. 6M
1820-1876 Guerres Carlistes. Espanya. 200m
1821–1831 Guerra d’independència Grega contra l’imperi otomà. 170m
1853–1856 Guerra de Crimea Rússia contra imperi otomà ( amb suport de França i UK) 600m
1866 Guerra Imperi austríac contra Prússia i estats alemanys. 40m
1870–1871 Guerra entre França i Prússia, estats alemanys. 433m
1912–1913 Guerres balcàniques, Grècia, Sèrbia, Montenegro i Bulgària contra l’imperi otomà. 140m

Índia
1857–1858 Amotinament Sepoy contra la British India Company. 1M

Resta d’Àsia
1873–1914 Guerra entre Holanda i el sultanat Aceh a Indonèsia. 100m
1899–1912 Filipines contra els USA. 234m

SEGLE XX

Europa
1914–1918 WWI. França, Rússia, UK contra Alemanya, Àustria i imperi otomà. 30M
1917–1922 Guerra civil russa entre l’exèrcit roig bolxevic i l’exèrcit blanc. 9M
1936–1939 Guerra civil Espanyola, nacionalistes de Franco contra Republicans. 1M
1939-1945 WWII
1946–1949 Guerra civil grega, govern contra partit comunista. 158m.
1988–fins avui. Conflicte Nagorno-Karabakh, separatistes armenis contra Azerbaidjan 50m
1991–1995 Guerra de Bòsnia contra Sèrbia. 100m

1932-1933 Holodomor, 5M de morts per fam a Ucraïna sota la USSR

 

1939-1945 WWII 85M
1937–1945 Segona guerra Sino-japonesa ). 22M
1939–1940 Guerra d’hivern entre Finlàndia i la USSR 194m
1940–1941 Guerra greco-italiana. 27m,
1941–1944 Finlàndia i 3rReich contra USSR. 387m
1945 Guerra Rússia Japó a Manxúria i Mongòlia. 95m

1941-1945 Shoah, extermini dels jueus pels nazis. 6M
1941-1945 Maltractament dels presoners russos pels nazis. 3.3M
1939-1945 Crims nazis contra població civil Polonesa 3M
1935-1945 Genocid nazi sobre la població romaní. 300m

Orient
1918–fins avui Separatisme kurd a Iran (tribu Shekak contra dinastria Qajar). 50m
1918–2003 Conflicte Iraq – kurds. 300m
1921–fins avui. Conflicte Turquia-Kurds. 100m
1948–fins avui. Conflicte àrab-israelí. 116m
1962–1970 Guerra civil al nord del Yemen, Regne de Yemen i Aràbia saudí contra la República àrab del Yemen  i la UAR. 200m.
1975–1990 Guerra civil al Líban. 150m
1978–fins avui Conflicte Afganistan, Rússia i després USA. 2M
1978–fins avui. Conflicte Turquia Kurds. 45m
1980–1988 Guerra Iran-Iraq. 500m
1990–1991 Guerra del Golf, Iraq contra USA i coalició. 40m
1991 Rebel·lió a Iraq. Sha’aban Intifada. 200m

Àfrica
1921–1926 Guerra del Rif entre Espanya i Marroc [avi Josep]. 30m
1923–1932 Itàlia contra Senussi a Líbia. 40m
1935–1936 Segona guerra Itàlia-Etiòpia. 278m
1947–1948 Insurgència Madagascar contra França. 80m
1954–1962 Guerra d’independència d’Algèria contra França. 1M
1955–1972 Guerra civil entre Sudan nord (islàmic) i rebels del Sud (més occidentals) que se senten discriminats. 500m
1960–1965 Crisi del Congo, DRC amb suport belga i americà contra rebels Simba i Kwilu. 100m
1961–1974. Guerra d’independència d’Angola contra Portugal i sudàfrica. 100m
1964–1974 Guerra d’independència de Moçambique, FRELIMO contra Portugal. 88m
1967–1970 Guerra de Biafra atacats per Nigèria. 3M
1974–1991 Guerra civil a Etiòpia, Derg, PEDR, i Cuba contra rebels anticomunistes. 1.5M
1975–2002 Guerra civil a Angola, MPLA vs. UNITA. 504m
1981–1986 Guerra Uganda (ULNF i Tanzania contra National Resistance Army) . 500m
1983–2005 Segona guerra civil al Sudan. 2M
1986–fins avui. Guerra civil a Somàlia. 500m
1987–fins avui. Lord’s Resistance Army vs. Congo i República Centreafricana. 500m
1991–2002. Guerra civil Algèria. 200m
1991–2002 Guerra civil a Sierra Leone. 300m
1993–2005 Guerra civil a Burundi, contr rebels Hutus i Tutsis. 300m
1994 Genocidi de Ruanda dels Hutus sobre els Tutsis. 800m
1996–1997 Primera Guerra del Congo. Zaire contra AFDL. 800m
1998–2003 Segona guerra del Congo.  4.5M

Xina
1927–1949 Guerra civil Xinesa, ROC contra PRC 10M

Amèrica
1932–1935 Guerra del Chaco entre Bolívia i Paraguai. 110m
1948–1958 La Violencia, Conservadors contra liberals a Colòmbia. 190m
1964–fins avui. Colòmbia contra les guerrilles d’esquerra i paramillitars de dreta, 220m
1979–1992 Guerra civil a El salvador, govern contra FMLN. 80m
1980–fins avui. Conflicte armat Perú, PCP-SL and MRTA. 70m

Àsia
1946–1954 Primera guerra d’indoxina, França contra Việt Minh, Lao Assara, i Khmer Issarak. 400m
1948–fins avui. Myanmar contra diverses ètnies insurgents. 210m
1950–1953 Guerra de Corea entre el Nord comunista(suport USSR)  i el sud (suport USA). 4M
1955–1975 Guerra entre Vietnam del Nord contra Vietnam del Sud i USA. 4M
1969–2019 Conflicte Moro a Filipines, grups jihadistes contra Bagsamoro. 120m
1969–fins avui, Filipines contra el partit comunista. 43m
1975–2007 Insurgència dels Hmong a Laos contra Laos i Vietnam. 100m
1983–2009 Guerra civil a Sri Lanka vs. Tamil Tigers. 100m

1975-1979 Genocidi de la població a Cambodja per part dels Khmer. 2M

Índia
1946–1948 La partició de la Índia, conflicte entre hindús i musulmans, Índia i Pakistan 1M
1947–fins avui. Conflicte a Kashmir entre Índia i Pakistan. 100m
1948 Índia annexa Hyderabad. 240m
1971 Independència de Bangladesh amb suport de la Índia, contra Pakistan. 3M

SEGLE XXI

Orient
2001–fins avui. Lluita contra el terrorisme. 1M
2003–2011 Guerra de l’Iraq. 600m
2011–fins avui. Guerra Civil a Síria, Estat contra ISIL contra forces demcràtiques. 610m
2013–2017 Guerra a l’Iraq contra ISIL. 200m

Àfrica
2003–fins avui. Guerra a Darfur, Sudan, SRF vs. Sudan  vs. UNAMID. 300m
2009–fins avui. Aliança de forces contra els senyors de la guerra de Boko Haram a Nigèria. 350m
2014–fins avui. Guerra civil al Yemen. Yemen’s Supreme Political Council vs. Hadi Government, coalició Saudí, moviment del sud amb UAE i Al-Qaeda. 377m.
2020–fins avui Guerra a Tigray, UFEFCF contra Etiòpia i Eritrea. 500m

Amèrica
2006–fins avui. Mèxic contra els càrtels de la droga. 62m.

Àsia
2017-fins avui. Genocidi Rohingya per Myanmar. 43m

Europa
2014–fins avui. Rússia contra Ucraïna. 100m

En vermell els conflictes  actuals wikipedia (Myanmar i Afganistan es remunten al sXX)

Posted on

Refugiats

Comissionat de les UN, llista de les crisis de refugiats

Actualment 25.4 M

1845-1849 Gran fam a Irlanda. 4 anys. 1M
1914-1918. WWI 4 anys. 10M
1939-1945 WWII 6 anys. 60M
1947-1948 Partició de la Índia. 1 any. 15M
1947-fins ara. Conflicte Israel Palestina. 75 anys. 1M
1950-1953. Guerra de Corea. 3 anys. 3M
1954-1962 Guerra d’Algèria. 6 anys. 1M
1971 Independència de Bangladesh. 8mesos. 9M
1975-2000 3a Guerra d’Indoxina, després que s’instaurin governs comunistes. 25 anys. 3M
1977-1992 Guerra civil a Moçambique. 15 anys. 1.7M
1978-1989 Guerra USSR-Afganistan. 11 anys. 6.2M
1991-2001 Guerra a l’antiga Iugoslàvia. 10 anys. 2.4M
1991 Revoltes Iraq. 8mesos. 1.8M
1991-fins ara Guerra civil Somàlia. 31 anys. 1M
1994-1996 Genocidi de Ruanda. 2 anys. 2M
2003-2012 Guerra Iraq. 9 anys. 2.2M
2011-fins ara. Guerra civil a Síria. 11 anys. 6.7M
2011-2020 Guerra civil al Sudan. 9 anys. 1.5M
2011 Guerra civil a Líbia. 8 mesos. 1M
2014-fins ara. Fugitius de la revolució Bolivariana a VEnezuela sota Chavez i Maduro. 8 anys. 7M
2016-fins ara. Genoci Rohingya. 6 anys. 1.3M
2022-fins ara. Guerra Rússia Ucraïna. 8 mesos. 8M

Posted on

La pobresa (fam, refugi)

Objectiu UN

783 million people live below the international poverty line of US$1.90 a day

World poverty clock: presenta una estimació de quanta gent cau o surt de la pobresa en temps real.

Hi ha uns 600M de persones, aprox un 10%

http://blog.caritas.barcelona/

25% gent en risc d’exclusió. L’ascensor social està avariat, 15% treballadors pobres, 175.000 persones > 65 anys se senten soles, 100.000 inmigrants en situació irregular

 

Posted on

Rituals jueus

Pregàries

Traditionally, Jews recite prayers three times daily, Shacharit, Mincha, and Ma’ariv with a fourth prayer, Mussaf added on Shabbat and holidays.

Vestimenta

Quipà: yarmulke en Yiddish) is a slightly rounded brimless skullcap worn by many Jews while praying, eating, reciting blessings, or studying Jewish religious texts, and at all times by some Jewish men.

Tsitsit i Tallit: cordons amb nusos que simbolitzen diferents coses al extrems d’un tallit, tela a franges que es porta sobre la camisa. In the Sephardi community, boys wear a tallit from bar mitzvah age. In some Ashkenazi communities, it is customary to wear one only after marriage. A tallit katan (small tallit) is a fringed garment worn under the clothing throughout the day. In some Orthodox circles, the fringes are allowed to hang freely outside the clothing.

Tefillin o filacteris, petites capses de cuir que contenen uns versos de la bíblia i que es lliguen al front. [un concepte bonic que es podria traslladar per dur poesies].

Celebracions

Shabbat, del vespre de divendres al vespre de dissabte, commemorates God’s day of rest after six days of creation. It plays a pivotal role in Jewish practice and is governed by a large corpus of religious law. At sundown on Friday, the woman of the house welcomes the Shabbat by lighting two or more candles and reciting a blessing. The evening meal begins with the Kiddush, a blessing recited aloud over a cup of wine, and the Mohtzi, a blessing recited over the bread. It is customary to have challah, two braided loaves of bread, on the table. During Shabbat, Jews are forbidden to engage in any activity that falls under 39 categories of melakhah, translated literally as “work”.

David Brooks en un article cita el que denomiona filòsof del temps, el Rabbi Abraham Joshua Heschel. In his great book “The Sabbath,” he points out that the first sacred thing in the Bible is not a thing, it is a time period, the seventh day. Judaism, he argues, is primarily a religion of time, not space. “The seventh day,” he writes, “is a palace in time which we build. It is made of soul, of joy and reticence. In its atmosphere, a discipline is a reminder of adjacency to eternity. Indeed, the splendor of the day is expressed in terms of abstentions.” The Sabbath, he continues, is not a rest from the other six days. It is the peak experience the other six days point toward. On this day the Orthodox do less and in slowness can glimpse the seeds of eternity. Sabbath, Heschel concludes, “is endowed with a felicity which enraptures the soul, which glides into our thoughts with a healing sympathy. It is a day on which hours do not oust one another. It is a day that can soothe all sadness away. No one, even the unlearned, crude man, can remain insensitive to its beauty.”

Hi ha tres festes de peregrinatge:

  • Péssah, la pasqua jueva ( Passover ) una setmana de vacances que commemora l’ Èxode d’Egipte. Antigament coincidia amb la collita d el’ordi.  En la festa del Seder, a casa, es narra l’Èxode, es comenta, es beu vi i aliments simbòlics. No es menja pa que hagi pujat amb llevat sinó Matzo .
  • Xavuot (Pentecosta Shavuot ) celebra la revelació de la Torah al Sinaí. Antigament coincidia amb la collita del blat. Es fan maratons d’estudid e l Torah que duren tota la nit i es mengen formatges.
  • Sukkot o la festa dels tabernacles. Commemora els 40 anys de travessa pel desert. Es construeixen cabanes temporals (sukkot). Coincideix amb la collita de la fruita. Marca el final del cicle de lectura de la Torah.

Són dies especials el Rosh Hashanah (cap d’any), el Yom Kippur, celebrat a la tardor, el dia més sagrat pels jueus, en que es prega pel perdó dels pecats, el Purim cap el febrer, que celebra l’allliberament dels perses lelgint el llibre d’Esther, una festa alegre on es comparteix menjar i beguda.

La Hanukkah, el festival de les llums, són 8 dies en que es commemora la victòria dels macabeus sobre Antíoc que al segleII volia hel·lenitzar ISrael. Cada dia s’encén una espelma (suposadament, després que Antíoc arrasés el temple,  només quedava oli per mantenir encesa la flama un dia, però en va durar vuit, que és el que es tardava en preparar i consagrar més oli). Hanukkah is not mentioned in the Bible and was never considered a major holiday in Judaism, but it has become much more visible and widely celebrated in modern times, mainly because it falls around the same time as Christmas and has national Jewish overtones that have been emphasized since the establishment of the State of Israel. (8+1 branques).

La sinagoga és un edifici de trobada per pregar i estudiar. HI ha una arca que conté la Torah i un llum d’oli (llum eterna) que fa referència a la Menorah de 7 braços del temple de Jerusalem que desaparegué en ser saquejat pels romans. [La menorah de la Hanukka és per les cases]. Simboliltza la il·luminació universal. [ara no hi ha cap Temple, el tercer es considera però a nivell simbòlic. les famílies, en tenen dues? és pels edificis oficials?]

Kosker

Lleis Kashrut. Many of the laws apply to animal-based foods. For example, in order to be considered kosher, mammals must have split hooves and chew their cud. The pig is arguably the most well-known example of a non-kosher animal. Although it has split hooves, it does not chew its cud. For seafood to be kosher, the animal must have fins and scales. Certain types of seafood, such as shellfish, crustaceans, and eels, are therefore considered non-kosher.Els animals s’han de matar seguint un procediment determinat. Tampoc es pot menjar alhora carn i productes làctics.

El cicle de la vida

  • Brit milah – Welcoming male babies into the covenant through the rite of circumcision on their eighth day of life. The baby boy is also given his Hebrew name in the ceremony. A naming ceremony intended as a parallel ritual for girls, named zeved habat or brit bat, enjoys limited popularity.
  • Bar mitzvah and Bat mitzvah – This passage from childhood to adulthood takes place when a female Jew is twelve and a male Jew is thirteen years old among Orthodox and some Conservative congregations. In the Reform movement, both girls and boys have their bat/bar mitzvah at age thirteen. This is often commemorated by having the new adults, male only in the Orthodox tradition, lead the congregation in prayer and publicly read a “portion” of the Torah.
  • Marriage – Marriage is an extremely important lifecycle event. A wedding takes place under a chuppah, or wedding canopy, which symbolizes a happy house. At the end of the ceremony, the groom breaks a glass with his foot, symbolizing the continuous mourning for the destruction of the Temple, and the scattering of the Jewish people.
  • Death and Mourning – Judaism has a multi-staged mourning practice. The first stage is called the shiva (literally “seven”, observed for one week) during which it is traditional to sit at home and be comforted by friends and family, the second is the shloshim (observed for one month) and for those who have lost one of their parents, there is a third stage, avelut yud bet chodesh, which is observed for eleven months.
Posted on

Litúrgia de les hores

[esborrany]

( mesura del temps a Roma )

in the second millennium they have traditionally been recited, as shown by the use of the word “noon”, derived from Latin (hora) nona,[15][16] to mean midday, not 3 in the afternoon:

Matins (during the night, at about 2 a.m.); also called Vigils or Nocturns or Night Office
Lauds or Dawn Prayer (at dawn, about 5 a.m., but earlier in summer, later in winter)
Prime or Early Morning Prayer (First Hour = approximately 6 a.m.)
Terce or Mid-Morning Prayer (Third Hour = approximately 9 a.m.)
Sext or Midday Prayer (Sixth Hour = approximately 12 noon)
None or Mid-Afternoon Prayer (Ninth Hour = approximately 3 p.m.)
Vespers or Evening Prayer (“at the lighting of the lamps”, about 6 p.m.)
Compline or Night Prayer (before retiring, about 7 p.m.)