[Dels pocs seguidors inicials, expansió pels viatges dels apòstols, persecució, expansió i creació d’estructures de bisbes, oficialització per Constantí, definició del símbol o Credo, consolidació del Canon, escisió de l’ortodòxia Oriental, Monestirs]
Els apòstols prediquen el missatge de Jesús, segons els Actes. Els primers seguidors de Jesús eren jueus apocalíptics.
Una primera comunitat s’estableix a Antioquia [actualment Turquia, prop de Síria, a la mateixa latitud que Alep.
Pau de Tars Pau és descrit al Nou Testament com un jueu hel·lenitzat i ciutadà romà de Tars, a la regió de Cilícia (avui dia a Turquia), erudit del judaisme de la branca dels fariseus, i perseguidor dels cristians abans de la seva conversió pel camí de Damasc en la qual Pau va sentir la veu de Jesús, i es va convertir al cristianisme. Després de ser acceptat per la resta dels apòstols, va rebre l’encàrrec de predicar l’evangeli als “gentils” (és a dir, els no jueus) de l’imperi romà, portant el missatge del cristianisme a nombroses regions d’Àsia Menor i d’Europa incloent Roma i, segons la tradició, encara que no està escrit a la Bíblia, també a Hispània. Se li atribueix l’escriptura de catorze cartes o epístoles, conegudes com a Epístoles Paulines que constitueixen el fonament teològic i eclesiològic del Nou Testament i d’orientar definitivament la comunitat religiosa a superar la hipoteca d’un judaisme nacionalista i tancat que n’amenaçava la universalitat. Pau és venerat com a sant per tota la cristiandat. La seva festivitat se celebra el 29 de juny juntament amb la de Sant Pere, mentre que la festivitat de la seva conversió és el 25 de gener.
Proto-orthodox Christianity
The development of doctrine, the position of orthodoxy, and the relationship between the various opinions is a matter of continuing academic debate. Since most Christians today subscribe to the doctrines established by the Nicene Creed, modern Christian theologians tend to regard the early debates as a unified orthodox position against a minority of heretics. Other scholars, drawing upon distinctions between Jewish Christians, Pauline Christianity, and other groups such as Marcionites and Montanists, argue that early Christianity was always fragmented, with contemporaneous competing beliefs.[13]
Church Structure and the episcopacy
In the post-Apostolic church, bishops emerged as overseers of urban Christian populations, and a hierarchy of clergy gradually took on the form of episkopos (overseers, in-spectors; and the origin of the term bishop) and presbyters (elders; and the origin of the term priest), and then deacons (servants). But this emerged slowly and at different times for different locations. Clement, a 1st-century bishop of Rome, refers to the leaders of the Corinthian church in his epistle to Corinthians as bishops and presbyters interchangeably. The New Testament writers also use the terms overseer and elders interchangeably and as synonyms.[14]
Post-apostolic bishops of importance include Polycarp of Smyrna, Clement of Rome, and Ignatius of Antioch. These men reportedly knew and studied under the apostles personally and are therefore called Apostolic Fathers. Each Christian community also had presbyters, as was the case with Jewish communities, who were also ordained and assisted the bishop. As Christianity spread, especially in rural areas, the presbyters exercised more responsibilities and took distinctive shape as priests. Lastly, deacons also performed certain duties, such as tending to the poor and sick. In the 2nd century, an episcopal structure becomes more visible, and in that century this structure was supported by teaching on apostolic succession, where a bishop becomes the spiritual successor of the previous bishop in a line tracing back to the apostles themselves.
The diversity of early Christianity can be documented from the New Testament record itself. The Book of Acts admits conflicts between Hebrews and Hellenists, and Jewish Christians and Gentile Christians, and Aramaic speakers and Greek speakers. The letters of Paul, Peter, John, and Jude all testify to intra-Church conflicts over both leadership and theology. In a response to the Gnostic teaching, Irenaeus created the first document describing what is now called apostolic succession.[15]
As Christianity spread, it acquired certain members from well-educated circles of the Hellenistic world; they sometimes became bishops, but not always. They produced two sorts of works: theological and “apologetic“, the latter being works aimed at defending the faith by using reason to refute arguments against the veracity of Christianity. These authors are known as the Church Fathers, and study of them is called patristics. Notable early Fathers include Ignatius of Antioch, Polycarp, Justin Martyr, Irenaeus of Lyons, Tertullian, Clement of Alexandria, and Origen of Alexandria.
El 313 Constantí i Licinius emeten l’edicte de Milà que oficialitza la religió cristiana. La mare de Constantí, Helena, hauria viatjat a Jerusalem i fet construir una església al lloc del Sant Sepulcre. Constantí construeix Constantinopla i en farà la capital de l’imperi.
Entre les comunitats hi ha un debat sobre la naturalesa de Jesús. L’arrianisme afirmava que “Arri sostenia que el Fill va ser la primera criatura creada per Déu abans del principi dels temps. Segons l’arrianisme, aquest Fill, que després es va encarnar en Jesús, va ser un ésser creat amb atributs divins, però no era Déu en i per si mateix. ”
324 Concili de Nicea
Es condemna l’Arrianisme.
S’estableix el “símbol de Nicea”, modificat després a Constantinopla, que segueix essent pràcticament el mateix:
Crec en un sol Déu, Pare totpoderós, Creador del cel i de la terra, De totes les coses visibles i invisibles
I en un sol Senyor, Jesucrist, Fill Unigènit de Déu, Nascut del Pare abans de tots els segles Déu nat de Déu, Llum resplendor de la Llum, Déu veritable nascut del Déu veritable, engendrat, no pas creat, de la mateixa naturalesa del Pare: per ell tota cosa fou creada El qual per nosaltres els homes I per la nostra salvació davallà del cel.
I, per obra de l’Esperit Sant, s’encarnà de la Verge Maria, i es féu home. Crucificat després per nosaltres sota el poder de Ponç Pilat patí i fou sepultat, i ressuscità el tercer dia, com deien ja les Escriptures, i se’n pujà al cel, on seu a la dreta del Pare i tornarà gloriós, a judicar els vius i els morts i el seu regnat no tindrà fi. Crec en l’Esperit Sant Que és Senyor i infon la vida Que procedeix del Pare i del Fill. I juntament amb el Pare i el Fill és adorat i glorificat; que parlà per boca del profetes.
I en una sola Església, santa, catòlica i apostòlica. Professo que hi ha un sol baptisme per perdonar el pecat i espero la resurrecció dels morts, i la vida de la glòria. Amén
Organització
Seguint l’estructura de l’impoeri es creen diòcesis regides per bisbes. Les principals són Roma (el bisbe de la qual té la primacia), Constantinopla, Jerusalem, Antioquia i Alexandria.
Debats i concilis
Mare de Jesús però no mare de Déu, Nestorianisme, Concili de Efès (451)
Concili de Calcedònia, contra el miafisitisme. Cisma de l’església oriental ortodoxa, ( l’armenia, copta (i etíop) i siríaca ).
Vida monàstica
Dins de l’església copta, van aparèixer una sèrie d’ermitans que feien vida ascètica al desert.
Sant Antoni (251 – 356), ( té el vessant de patró dels animals, i se’l representa amb un porquet, i el vessant del sant resistint les temptacions. Les històries de les seves temptacions pel dimoni seran representades per Hyeronimus Bosch i altres. Flaubert li dedicà una novel·la).
Sant Jeroni (331 – 420) Ermità i traductor de la Bíblia. Molt representat a la història de l’art.
Sant Basili de Cesarea (335 – 379). El 355 va tornar a Cesarea i va fer un temps d’advocat però aviat ho va deixar per dedicar-se a la vida religiosa tal com també va fer la seva germana Macrina. El 357 va viatjar per Síria, Palestina i Egipte per aprendre de la vida monàstica i a la tornada es va retirar a una muntanya a la vora del riu Iris prop de Neocesarea on va viure en reclusió per 13 anys fundant el monestir d’Ibori. Allí la família tenia una finca on Basili va reunir un grup de devots als que es va unir aviat Gregori Nazanzié. En aquests anys es va dedicar a la lectura i el seu escriptor favorit fou Orígens. Va predicar també per tot el Pont. | Va viure a la Capadòcia, va construir cases pels pobres. Va moderar les pràctiques extermes d’ascetisme definint une línies moderades al Asketikon, The most striking qualities of the Basilian Rule are its prudence and its wisdom. It leaves to the superiors the care of settling the many details of local, individual, and daily life; it does not determine the material exercise of the observance or the administrative regulations of the monastery. Poverty, obedience, renunciation, and self-abnegation are the virtues which St. Basil makes the foundation of the monastic life. Link. La seva regla s’extengué primer a la Capadòcia i després a tots els monestirs de l’església oriental.