[esborrany]
Pecats capitals
Orgull/Supèrbia – Humilitat
Avarícia – Generositat
Luxúria – castedat
Enveja – Caritat, amor fraternal
Gola – temperança
Ira – Paciència
Peresa – Diligència
Els set pecats capitals. Hieronymus Bosch
Cel i infern, àngels i dimonis
>> les bulas i la peregrinació, atemorir // Dante
La importància d’àngels, dimonis, cel i infern dins el cristianisme no ha desaparegut, però la manera d’entendre’ls avui és més diversa i matisada que a l’Edat Mitjana. En general, hi ha dues grans línies d’interpretació dins el cristianisme contemporani:
Segons el catecisme catòlic els àngels existeixen com a éssers espirituals reals, creats per Déu. Els dimonis són àngels caiguts; el mal és personal, no només simbòlic. El Cel i l’infern són realitats últimes, encara que no necessàriament “llocs físics”. El “foc” o els elements materials són considerats imatges simbòliques d’un estat espiritual. Alguns teòlegs actuals —sobretot des del Vaticà II— sovint expliquen el llenguatge sobre àngels i dimonis com a mite teològic o representació narrativa d’aspectes de la llibertat humana, el bé i el mal. Però la doctrina oficial no els redueix simplement a metàfores.
En el protestantisme, les esglésies evangèliques i pentecostals mantenen una lectura molt literal: àngels i dimonis són éssers espirituals reals i actius. L’infern i el cel són estats reals, sovint entesos com a llocs. El protestantisme històric (luterans, calvinistes, anglicans) accepta la seva existència però com a símbol.
En el cristianisme ortodox l’ensenyament continua mantenint la realitat espiritual d’àngels i dimonis. Cel i infern es veuen com a experiències de la presència de Déu: la mateixa llum divina és joiosa per als sants i dolorosa per als allunyats.
En general els teòlegs moderns com Bultmann, Rahner, Tillich, Metz, Moltmann, etc. proposen una desmitologització, entendre que són materes de parlar de la condició humana, l’experiència de sentir la presència de Déu protegint i inspirant (àngels), o l’experiència deshumanitzadora de les addiccions i violència (dimoni). L’infern seria la incapacitat radical d’obrir-se a l’amor; el cel, la plenitud de relació amb Déu.