Posted on by amomuseu

Dimonis

[esborrany]

Bíblia i cristianisme Altres religions  Iconologia

Els dimonis a la Bíblia

La Bíblia no dóna una jerarquia demoníaca clara. Només presenta Satanàs/Llucifer com a líder dels esperits rebels (Isaïes 14, Ezequiel 28, Apocalipsi 12). Referències a “àngels caiguts” (2 Pere 2:4, Judes 6).

Tradicions apòcrifes

Les jerarquies infernals provenen sobretot de tradicions apòcrifes, gnòstiques, rabíniques i literàries medievals.

  • Llibre d’Enoc (apòcrif): Menciona els Vigilants, àngels que van pecar amb humans, amb noms com Semjaza, Azazel.
  • De Hierarchia Infernali (grimoris medievals [llibres de màgia per invocar esperits]). Classifiquen els dimonis en ducs, prínceps, marquesos, etc. — una imitació inversa de l’ordre celestial. Dins la Clavicula Salomonis, a l’ars Goetia s’anomenen 72 dimonis, amb els seus sigils corresponents. [Quina imaginació!]
  • Sant Gregori Magne (s. VI): Va suggerir que els dimonis mantenien la mateixa jerarquia que abans de caure (Serafins, Querubins, etc.), però pervertida.
  • La Divina Comèdia de Dant (s. XIV): estructura infernal jeràrquica. Paradise Lost de Milton (s. XVII): Satanàs com a príncep dels rebels, amb líders com Beelzebub, Belial, Moloch.
  • Jerarquia demoníaca típica (teològica i màgica)

En resum, tenim:

1. Llucifer – príncep suprem, àngel caigut de la llum.
2. Beelzebub – “senyor de les mosques”, príncep dels dimonis.
3. Leviatan – símbol de l’enveja i el caos.
4. Altres ordres inferiors: Asmodeu, Belial, Mammon, Astarot, etc.

Aquestes classificacions no són bíbliques, sinó producte de la teologia escolàstica, la demonologia renaixentista i els grimoris.

Cel, infern, àngels i dimonis a la religió actual

Altres religions

Judaisme
El cristianisme hereta la seva idea del dimoni del judaisme antic. A la Bíblia hebrea (Tanakh), no hi ha un Satanàs plenament “maligne” com després al cristianisme. El terme śāṭān (שָׂטָן) vol dir literalment adversari, acusador. A Job 1–2, “el Satàn” és un funcionari celestial que posa a prova els humans, amb permís de Déu. No és un enemic de Déu, sinó una criatura subordinada que pot actuar per posar a prova o castigar. Amb el temps (sobretot en època persa i hel·lenística), el judaisme desenvolupa una visió dualista més marcada, amb àngels bons i esperits malignes (influència del zoroastrisme, que veurem després). Textos com el Llibre d’Enoc (s. III-II aC) parlen d’àngels caiguts que enganyen i corrompen els humans.

Cristianisme
Transforma la figura del Satàn jueu en Satanàs, un àngel rebel que s’oposa a Déu (Apocalipsi 12:7–9 (“el drac, anomenat diable o Satanàs”). Satanàs esdevé l’arquetip del Mal, cap dels esperits caiguts (dimonis).

Zoroastrisme
L’Univers està dividit entre Ahura Mazda, el Déu de la Llum i la Veritat, i Angra Mainyu (Ahriman), l’Esperit Maligne, que encarna la Mentida i el Caos. És el paral·lel més antic del Satanàs cristià: enemic de la veritat, corrupció de la creació. Aquesta oposició còsmica entre Bé i Mal va influir profundament en el pensament jueu durant l’exili a Babilònia i, per extensió, en el cristianisme posterior.

Hinduisme
No existeix un “dimoni absolut” com Satanàs, però sí forces demoníaques (asura) oposades als déus (deva). Els Asura inicialment no eren “malignes”; amb el temps, el terme va adquirir connotació de poderosos enemics dels déus. Altres termes: rakshasa, daitya, dānava — éssers amb poders sobrenaturals que simbolitzen passions i ignorància. Tanmateix, el mal no és etern ni absolut: el dharma (ordre còsmic) sempre acaba restaurant l’equilibri. És un sistema més equilibrat i cíclic, no dualista com el cristià o el zoroastrià.

Budisme
Tampoc hi ha un “diable creador”, però sí figures que personifiquen la il·lusió i l’ego. Māra és l’equivalent més proper: un ésser que tempta el Buda sota l’arbre de la il·luminació. Representa l’obstacle interior: desig, por, ignorància. En el budisme, el mal és psicològic i existencial, no una força metafísica separada.

Islam
El dimoni principal és Iblis (إبليس), també anomenat Shayṭān (Satanàs). (Coran 7:11–18 i 18:50). Iblis era un djinn (esperit de foc) que es va rebel·lar contra Déu en negar-se a prosternar-se davant Adam. Com a càstig, és expulsat però obté permís per temptar els humans fins al Judici Final. Hi ha també shayatīn (pl. de shayṭān): esperits malignes subordinats a Iblis. No són omnipotents: només poden suggerir el mal, no obligar-hi. Molt proper al Satanàs cristià, però sense caure en un dualisme absolut: Déu (Al·là) continua sent sobirà de tot.

Mitologia grega
Els daimons tenien originalment una connotació neutra, després “dimoni” pren un sentit negatiu. Eren intermediaris entre déus i humans; el cristianisme adoptarà el mot daimonion per als esperits malignes.
[Hi ha un paral·lelisme entre els dimonis com a àngels caiguts i els Titans tancats al Tàrtar (Cosmogonia) i la rebel·lió dels gegants.]

Mitologia nòrdica
Loki, Jörmungandr, Hel. Forces del caos, però no mal absoluts; necessaris per al cicle còsmic.

Religions africanes tradicionals, Esperits bons i dolents, sovint amb funció moral o natural. Se’ls atribueiux la causa de malaties i es conjuren amb ritus.
Religions ameríndies, esperits trapelles o destructors, representen més desequilibris naturals més que un mal moral.

Iconologia

A la Bíblia i al judaisme antic no es descriu físicament Satanàs o els dimonis. Són éssers espirituals (àngels caiguts), sense cos ni atributs materials.
Quan el cristianisme es va expandir per l’Imperi Romà, va heretar i reinterpretar molts símbols del món grecoromà i semític. Un dels principals, el sàtir Pan (deu grec dels boscos), amb cames i banyes de boc, orelles punxegudes, rient o libidinós, associat a la sexualitat, la natura i els instints. Els cristians primerencs el van identificar amb el “maligne” perquè representava la luxúria i la desmesura corporal. D’aquí provenen les banyes, la cua i les potes de cabra del diable medieval. Alhora, molts déus locals dels pobles conquerits (especialment orientals o rurals) van ser reclassificats com a “dimonis”, com Baal-Zebub (“senyor de les mosques”) — un antic déu filisteu reinterpretat com a Beelzebub, príncep infernal.

L’edat mitjana: codificació de la imatge demoníaca

Durant els segles XI–XIV, la iconografia cristiana consolida el diable com a figura visualment repel·lent. A partir de l’art romànic i gòtic, els dimonis decoren capitells, portals i frescos: no tant per retratar-los realment, sinó com a pedagogia visual per advertir els fidels.

Banyes → símbol de poder animal, record del boc (sacrificis, luxúria, pecat).
Cua → element monstruós, signe de corrupció moral.
Dents afilades / llengua llarga / ulls vermells → associats amb la deformitat i la fúria i gana insaciable del mal.
Color negre o verdós → absència de llum divina, corrupció.
Ales de ratpenat → oposades a les ales d’àngel (ocel·les, lluminoses), caiguda, foscor
Forma híbrida → deshumanització pel pecat |

Renaixement i Barroc: del terror al drama

Durant el Renaixement, els artistes (com Michelangelo, Bosch o Bruegel) elaboren imatges molt més complexes del mal. El diable ja no és només grotesc: pot ser bell i enganyós (Llucifer, l’àngel caigut). Però els dimonis menors continuen representant la deformitat moral i física. Aquesta doble tradició (el Llucifer bell i el dimoni monstruós) persisteix fins avui. Llucifer s’associa amb l’orgull, bellesa pervertida, Satanàs i els dimonis amb formes híbrides, animalesques o grotesques.

Segle XIX

William Blake – Visions místiques, *Songs of Innocence and of Experience*, *The Great Red Dragon*
Gustave Doré – Il·lustracions per a *La Divina Comèdia* i la Bíblia
Alexandre Cabanel – L’Àngel Caigut (1847), icona del romanticisme
Franz von Stuck – *El Pecat* (1893); iconografia demoníaca modernista
Odilon Redon – àngels visionaris i figures híbrides simbolistes
Eugène Delacroix – Il·lustracions per al “Faust” de Goethe

Literatura: Goethe, Faust (1832). Dostoievski, Els dimonis (1872). Baudelaire – imatgeria angelico-demoníaca a “Les fleurs du mal”. Victor Hugo, La Fin de Satan.
Música: Franz Liszt, Faust Symphony (1857). Hector Berlioz, “La Damnation de Faust” (1846). Wagner, elements angelicals i demoníacs al Parsifal i Tannhäuser.

Segle XX

Marc Chagall, àngels flotants com a símbols de memòria, pèrdua i esperança. Paul Klee, “Angelus Novus” (1920), icona filosòfica (Benjamin). Salvador Dalí, iconografia religiosa reinterpretada (p. ex. “Corpus Hypercubus”), visions d’àngels. Max Ernst, híbrids monstruosos de caràcter quasi demoníac. Francis Bacon, no usa “dimonis” explícits, però la seva iconografia és profundament demoníaca en sentit existencial. Anselm Kiefer, temes apocalíptics, àngels de metall, memòria històrica.

Literatura
C. S. Lewis, “The Screwtape Letters” (1942), epistolar demoníac satíric. Mikhail Bulgàkov, “El mestre i Margarida” (1940/1967): Satanàs recorre Moscou. Rainer Maria Rilke, “Duino Elegies” (1912–22): els àngels com a éssers terribles i sublims. Flannery O’Connor, simbolisme del mal i la gràcia en clau contemporània. Tolkien, els Ainur i els Valar tenen trets angelicals i demoníacs

Música
Stravinski, “The Rake’s Progress”: temptació i dimoni operístic modern. Messiaen, música profundament angèlica i teològica (“Trois petites liturgies”, “Vingt regards sur l’Enfant-Jésus”). Benjamin Britten, paràboles d’innocència i malícia.

Arts
Bill Viola, videoinstal·lacions espirituals amb iconografia d’ascensió, caiguda, llum i ombra. Kara Walker, figures apocalíptiques i demoníaques en reflexió sobre la història racial. Damien Hirst, obres que juguen amb la iconografia del bé i el mal, la mort i el més enllà. Neo-gòtic i art pop/urbà, Banksy, Mark Ryden i altres usen imatges d’àngels alterats, irònics o inquietants

Literatura
Philip Pullman, “His Dark Materials”: relectura crítica dels àngels. Neil Gaiman, “Good Omens” (amb Terry Pratchett). Dan Simmons, “The Hyperion Cantos” (àngels tecnològics). Donna Tartt, “The Goldfinch” (molt simbòlica en termes d’angelologia moral). Literatura fantàstica i juvenil: Cassandra Clare, Lauren Kate, etc.

Música
John Adams, Arvo Pärt, Sofia Gubaidulina i Einojuhani Rautavaara. En música popular i cinematogràfica, el motiu d’àngel/dimoni és omnipresent: bandes sonores (Howard Shore: “Lord of the Rings”, Zimmer, etc.). Metal i rock (Black Sabbath, Tool, Ghost). Pop amb iconografia angelical o demoníaca reinterpretada (Björk, Kendrick Lamar, Billie Eilish)

[Sèrie Lucifer, The Omen (1976). Hellraiser (1987). The Devil’s Advocate (1997). End of Days (1999). Constantine (2005). The Witch (2015).

 

Comparació amb altres cultures

  • Cristianisme europeu. Banyes, cua, potes de boc, ales de ratpenat. Influència de Pan i sàtirs; símbol de la carn i el pecat.
  • Islam. Sense imatge visual; Iblis és espiritual. L’art islàmic evita representar éssers malignes.
  • Hinduisme. Dimonis (asura, rakshasa) amb ullals, colors foscos, múltiples braços. Representen passions i desequilibri; poden ser derrotats i regenerats.
  • Budisme. Māra i démons amb trets animals o de foc. Representació simbòlica de la temptació interior.
  • Xina / Japó. Oni o esperits amb banyes, colors vius (vermell, blau). No sempre malignes; a vegades protectors o càstigs justos.
  • Plancy, Colin de Dictionnaire infernal |DW:235 Àngels, Dimonis i Sants | pdf103 |(F) 1863|742
  • Plancy, Colin de Diccionaire des Sciences Ocultes |DW:235 Àngels, Dimonis i Sants | pdf104 |(F) 1881|1200
| PDF text