Posted on by amomuseu

El meu Grand Tour

[esborrany] Llocs on pertanyo. Natura

Mediterrani. El nord. Índia iran Cambodja. Xina i Japó. Àfrica i les Amèriques precolombines (8 setmanes). Estats Units i el retorn a Europa (6 setmanes)

Residències

Tant en els viatges com explorant barris de Barcelona, durant una estona m’imagino una vida paral·lela en un un altre lloc.

A més, hi ha algunes ciutats que, per haver viscut abans la seva cultura, quan hi arribo tinc la sensació que hi pertanyo, que és “casa meva”.  El 2004, quan a l’hotel de NYC on era esmorzant bagels amb la Teresa i la Maria sonava música swing i Frank Sinatra gairebé em vénen llàgrimes als ulls. I quan vam sortir del metro procedents de l’aeroport i em vaig trobar enmig dels gratacels era com tornar a casa. El mateix a Viena, els carrers endreçats, els cafès elegants, la música de cambra … “jo pertanyo aquí”.

Natura

els habitats

  • Fred: 3 els pols roca i gel, la Tundra, la Taiga (90º a 60º)
  • Temperat: 4  Els boscos de coníferes, caducifolis, mediterranis, els prats i estepes  (60º a 30º)
  • [La muntanya]
  • [Els rius i els llacs] [ 2 Bioma humit, prats inundats i manglars]
  • Els deserts : 2, deserts i matollars, prats i matolls de muntanya [(30º a 15º al voltant dels tròpics de càncer +23.5º i capricorni -23.5º)
  • Els tròpics : 4 Boscos de coníferes, caducifolis humit i sec, sabana (30º al voltant de l’equador)
  • Mars i costes

Els jardins 421 Jardins

Proposta Claude

Quin encàrrec més bonic. Deixa’m pensar-ho seriosament, no com una llista de museus sinó com un itinerari amb una lògica interna, una narrativa de viatge.

La pregunta prèvia és: quin és el “principi organitzador”? El Grand Tour del XVIII tenia un principi clar: la formació en el cànon clàssic grecoromà i renaixentista. El teu Grand Tour del XXI podria tenir un principi diferent i més ambiciós: entendre com les grans civilitzacions humanes han resolt el problema de fer visible allò invisible —el sagrat, el poder, la bellesa, la mort. Amb aquest fil conductor, l’itinerari té una coherència que no és simplement turística.

Un any és aproximadament 52 setmanes. Et proposo distribuir-les en set grans blocs geogràfics i conceptuals, pensats per acumular i dialogar entre ells.

[afegir la cuina]

El mediterrani

Commences a Grècia, però no a Atenes directament. Comencem a Creta, a Knossos, perquè és important sentir que hi ha alguna cosa “abans” del que ja coneixes. El laberint minoic, l’art sense herois, les pintures de dofins i dones. Després el Peloponnès —Micenes, Epidaure, Olímpia— abans d’arribar a Atenes. L’Acròpolis vista així, com a culminació d’un recorregut, és una experiència diferent que volar-hi directament.

D’Atenes a Istanbul, que és tres ciutats en una: la Bizanci de Santa Sofia i els mosaics de Kariye, la Constantinoble dels otomans amb la Süleymaniye i el Gran Bazar, i la modernitat turbulenta del Bòsfor. Aquí ja comences a entendre que “Occident” i “Orient” són categories molt pobres.

Acabes el bloc a Egipte. El Caire i el Museu Egipci, sí, però sobretot el viatge en faluca pel Nil fins a Luxor i la Vall dels Reis. L’art egipci és el primer gran sistema estètic de la humanitat que coneixem amb detall, i veure’l “in situ” —els temples de Karnak de nit, les tombes pintades— és incomparable.

Grècia

GRÈCIA: 2005  Delfos i Peloponès, Hydra i Atenes.
2001 Turquia:   Istanbul  i Capadòcia. 2025 Istanbul Menjar
2003 Egipte.

[Alternativa cronològica: Egipte primer i després el món clàssic, Grècia i Roma: Grècia i Turquia + British i Pergamon, Roma al nord d’Africa Jordània, Tunísia, Líbia, Algèria.

[La Grècia de la costa Jònia a Turquia] Efesus Pergamom Halicarnasus + Rodas Limnos Delos.

Europa del Nord i la reinvenció protestant

(5 setmanes)

Països Baixos. S’entén immediatament que hi ha dues maneres completament oposades d’entendre l’art. El Rijksmuseum a Amsterdam, sí, però també el Mauritshuis a La Haia on hi ha la “Noia de la perla” i pots estar-hi davant sol uns minuts. L’art flamenc i holandès és l’art de la llum, del treball, de l’interior domèstic —l’antipoda de Michelangelo.
Brussel·les per Bruegel.[i Magritte]
Berlín per l’Illa dels Museus i també per entendre com una ciutat pot reescriure’s a través de l’arquitectura —el Memorial de l’Holocaust de Peter Eisenman, la Nova Nacional Galeria de Mies van der Rohe, la reconstrucció del Palau de la Ciutat.
París inevitablement, però no sols el Louvre: el Musée d’Orsay per l’impressionisme, Versalles per entendre el poder absolut convertit en jardí, i la Sainte-Chapelle, que és potser l’experiència d’espai sagrat més pura que existeix a Europa.

[omet escandinàvia]

Iran, Índia, Cambodja (8 setmanes)

Aquí el viatge canvia de registre completament i és on es torna realment un Grand Tour del XXI.

Iran és el país que la majoria de viatgers occidentals no visiten i haurien de visitar. Esfahan és una de les grans ciutats del món —la mesquita de l’Imam amb els seus mosaics de faiança blava és arquitectura que et deixa sense paraules, no per la grandiositat sinó per la matemàtica de la bellesa. Persèpolis per entendre l’imperi persa que Alexandre va destruir. Shiraz i els jardins perses, que van inventar el concepte de paradís (“pairidaeza” en avèstic —d’aquí ve la nostra paraula). Dues setmanes aquí canvien la teva comprensió de l’Islam i de la civilització.

Índia mereix tres setmanes i és el lloc on el concepte d'”art” es dissol més completament en la vida. Comencem al nord: Delhi i el complex de Qutb Minar, Agra i el Taj Mahal (que és decebedor o revelador segons com t’hi acostis: si vas sabent que és una tomba d’amor construïda per un emperador en dol, i la veus a l’alba, és una de les experiències humanes possibles). Jaipur i Rajasthan. Però el més important és anar al sud: els temples de Hampi, les escultures eròtiques i còsmiques de Khajuraho, i finalment els temples de Mahabalipuram a Tamil Nadu, esculpits directament a la roca, on la mitologia hindú es fa cos de pedra amb una energia que l’art europeu rarament té.

Cambodja és una sola parada però imprescindible. Angkor Wat no és un temple: és una civilització sencera feta arquitectura, una cosmologia hinduista-budista materialitzada en pedra a la selva. És el lloc on millor entens que totes les grans construccions humanes són models de l’univers tal com el concep la seva cultura.

2014  Tailàndia Cambodja.

[incloure Uzbekistan?]
2007 Índia:  Delhi  |  Jaisalmer Jodhpur   |    Udaipur Pushkar   |   Jaipur Bharatpur  |   Agra Varanasi  |   Menjar

Xina i Japó (7 setmanes)

Xina és aclaparadora i cal anar-hi amb una estratègia. Tres setmanes concentrades: Pequín per la Ciutat Prohibida i el Temple del Cel —dos sistemes cosmològics en arquitectura, l’un el poder terrenal i l’altre la relació entre l’emperador i el cel. Xi’an per l’exèrcit de terracota, que és menys interessant com a “meravella” i més interessant com a reflexió sobre la mort, la reproducció i el poder. Però el millor de Xina no és als museus: és els paisatges de Guilin i Zhangjiajie, que expliquen per què la pintura tradicional xinesa és com és —aquells pics de pedra entre boira no són una convenció estilística, són la realitat.

Japó és el contrapunt perfecte a tot l’anterior: una cultura que ha convertit la contenció, la impermanència i el detall en principis estètics suprems. Tòquio per entendre la modernitat asiàtica i el Museu Nacional. Kyoto és imprescindible —no un dia sinó una setmana. Els temples zen, els jardins de pedra de Ryoan-ji, el Kinkaku-ji, però sobretot els barris antics i la cerimònia del te, que és art total: l’espai, el gest, l’objecte, el temps. Nara per la gran escultura budista. I Hiroshima, que no és art en el sentit convencional però que és un lloc on l’arquitectura i la memòria es fusionen d’una manera que no pots eludir.

2006 Japó , Tokyo, Nikko Hakone   |    Takayama, Okayama, Hiroshima   |   Tokushima   |   Himeji, Koyasan, Nara    |   Kyoto
2005 Xina:  Beijing i Xian, Tibet, Sichuan, Guilin i HongKong.

2010 Transmongolià: Beijing, Mongòlia

Àfrica i les Amèriques precolombines (8 setmanes)

Aquest és el bloc que el Grand Tour del XVIII ignorava completament i que el teu ha d’incorporar no per correcció política sinó perquè és on es troba alguna cosa que no has vist als altres llocs.

Àfrica és el continent on l’art occidental es va mirar al mirall i es va transformar —Picasso i el cubisme són impensables sense les màscares Fang i Kuba que va veure al Trocadéro el 1907. Però has d’anar a la font, no al reflex. El Mali amb les mesquites de fang de Djenné —l’arquitectura com a organisme viu que es reconstrueix cada any comunitàriament. Etiòpia amb les esglésies rupestres de Lalibela, tallades cap avall a la roca al segle XII, i la tradició de pintura cristiana ortodoxa etíop que és completament aliena i completament pròpia. Benín i Nigèria per l’art ife i benín —els bronzes del Benín són entre les escultures més refinades que ha produït cap civilització humana, i el fet que la majoria siguin al British Museum en lloc d’Abuja és una de les grans injustícies culturals que el viatge t’hauria de fer sentir físicament.

Mèxic i el Perú per les civilitzacions precolombines. El Museu Nacional d’Antropologia de Mèxic a Ciutat de Mèxic és un dels millors museus del món —la pedra del sol, les sales maies, les olmeces. Però Teotihuacán in situ, caminant per l’Avinguda dels Morts, és on entens que aquestes civilitzacions no eren “primitives” sinó que tenien una comprensió de la cosmologia, l’astronomia i el ritual que expressaven en pedra amb una precisió extraordinària. Al Perú: Cusco i Machu Picchu, inevitablement, però també les línies de Nazca i el Museu Larco a Lima, que té la col·lecció de ceràmica mòchica més important del món —inclosa la famosa col·lecció eròtica que demostra que cap cultura humana és tan simple com el seu estereotip.

[Tanzània no compta, falta tota l’Àfrica occidental] [Falta tot Mèxic]

2013:  Etiòpia: Nord ,   Lalibela i Kombolcha ,  Tribus del sud ,  Gent, natura i menjar.

2016  Patagònia: Santiago i Valparaiso  |   Pucón i Bariloche  |   Futaleufu, Queulat, Cerro Castillo  |   El Chaltén, Perito Moreno   |    Torres, Ushuaia   |   Buenos Aires.
2009: Perú: Lima, Islas Ballestas, Nazca, Arequipa   |    Canyó de Colca, Llac Titicaca  |    Cuzco   |   Camino del Inca   |   Amazonas

Estats Units i el retorn a Europa (6 setmanes)

Acabes als Estats Units no per reverència sinó perquè és on l’art del segle XX va trobar el seu centre de gravetat —per raons que inclouen el nazisme, la guerra i el diner. Nova York és imprescindible: el MoMA per l’art modern, el Met per tenir en un sol lloc una visió panoràmica de tot el que has vist al llarg de l’any (i veure’l “ara”, amb tot el bagatge acumulat, és una experiència diferent), el Guggenheim de Wright com a arquitectura, i el Whitney per l’art americà. Però fora de Nova York: el Art Institute de Chicago, el Getty de Los Angeles, i sobretot el Dia Beacon a l’estat de Nova York, que és on l’art minimalista americà —Judd, Serra, Turrell— s’entén millor que en cap altra part.

I un salt final al desert de Nou Mèxic: Taos i les seves missions, Santa Fe, i les obres de Georgia O’Keeffe, que va entendre que el paisatge americà era un subjecte pictòric nou que no cabia en els marcs europeus.

El retorn

El Grand Tour del XVIII acabava tornant a casa amb caixons de marbres i olis. El teu acabaria tornant amb una comprensió diferent d’una sola cosa: que cada civilització ha resolt el problema de donar forma a allò que no en té —el temps, el sagrat, el poder, la mort— i que cap solució és definitiva ni superior. Que el Partenó i Angkor Wat i les mesquites d’Esfahan i les escultures del Benín i els jardins zen de Kyoto responen a la mateixa pregunta humana des de llocs radicalment diferents. Això és el que el Grand Tour del XVIII no podia fer: tornar sabent que el cànon que havia anat a celebrar era un cànon, no la veritat.

2024: Chicago: Arquitectura, Loop, Goldcoast, Bronzeville
2014 NYC.
2011: Califòrnia: San Francisco, Costa, Desert, Muntanya .
2006: Washington
2004: NYC

Les residències

Cases

Com una família amb recursos i gust ha volgut habitar el món en diferents èpoques. No el poder ostentatori dels palaus sinó alguna cosa més subtil —la idea que l’arquitectura domèstica pot ser una forma de vida filosòfica. Hi ha un argument que connecta totes aquestes cases: des de les vil·les romanes fins a la Tugendhat, el fil és sempre el mateix. Com es negocia la relació entre l’interior i l’exterior, entre la casa i el paisatge, entre la privacitat i la representació. Cada època resol aquest problema d’una manera diferent, i el recorregut que et proposo és gairebé una història intel·lectual de com les classes cultes occidentals han imaginat la vida bona.

  • Les vil·les romanes. Comencem no a Roma sinó a Pompeia i Herculà, perquè allà tens cases domèstiques burgeses —no palaus imperials— conservades tal com eren el 79 dC. La Casa del Faune, la Casa dels Vettii. [Villa dei Misteri] El que sorprèn és la sofisticació espacial: l’atri, l’impluvium, el peristil, els jardins interiors pintats amb paisatges per ampliar òpticament l’espai. Una família rica pompeiana vivia envoltada de fresc continus que simulaven finestres a jardins impossibles. L’art no decora la casa: és la casa. Però el gran text fundacional és Plini el Jove, que va descriure les seves dues vil·les —la Laurentina prop de Roma i la Toscana a l’Umbria— en cartes tan detallades que els arquitectes del Renaixement i del XVIII van intentar reconstruir-les. Plini descriu com orienta cada habitació per rebre el sol en el moment del dia adequat, com des del seu estudi sentia el mar però no el veia si no volia, com el jardí s’integrava amb les terrasses. És el primer text de la història que parla d’arquitectura domèstica com a art de viure conscient.
    De les vil·les romanes no en queda cap de completa, però a Tívoli tens la Vil·la Adriana, que tècnicament és imperial però a escala quasi domèstica —Adrià la va construir com a retiro personal, no com a ostentació, i va reproduir en ella els llocs del món que l’havien emocionat: un Canal de Canope egipci, una acadèmia platònica, un Pecile estoic. És una casa com a autobiografia cultural, un concepte que tornarà amb Palladio.
  • Palladio i el Vèneto: la vil·la com a utopia agrícola. El salt al segle XVI és el moment fundacional de tota l’arquitectura domèstica occidental posterior. Andrea Palladio no inventa la vil·la: la reinventa a partir de Vitrubi i Plini i la fa quelcom nou —una síntesi entre la granja productiva i la residència filosòfica. El circuit pal·ladià al Vèneto és un dels recorreguts arquitectònics més densos i gratificants d’Europa. Pots fer-lo en quatre o cinc dies des de Venècia, i cada vil·la és un argument lleugerament diferent sobre el mateix problema. La Vil·la Rotonda prop de Vicenza és la més cèlebre i la més radical: una planta perfectament simètrica, quatre façanes idèntiques, una cúpula central. No estava pensada per a l’agricultura sinó per a la contemplació i la representació. Des de qualsevol de les quatre pòrtiques veus un paisatge diferent dels turons vènets. És una màquina de mirar el territori. Goethe la va visitar i va escriure que era “la casa més habitable i noble que mai havia vist”, i afegia que el camperol veí que la contemplava cada dia havia d’intuir que alguna cosa important estava passant. La Vil·la Barbaro a Maser és l’altra meravella, perquè aquí Palladio va treballar amb Veronese, que va pintar els frescos interiors. Les parets s’obren en finestres il·lusòries: dames que s’asmen des de balcons pintats, paisatges que continuen els reals, figures mitològiques al sostre. Arquitectura i pintura es fusionen per crear un interior que és simultàniament dins i fora, real i fictici. La Vil·la Emo, la Vil·la Foscari (la Malcontenta, a la vora del Brenta), la Vil·la Pisani a Bagnolo. Cada una és una variació del tema: com integrar la casa noble, les funcions agràries i el paisatge en una composició que sembli natural i inevitable. La influència de Palladio és el fil més llarg de la història de l’arquitectura domèstica occidental. Sense ell no hi ha Inigo Jones a Anglaterra, no hi ha les plantation houses de Virgínia, no hi ha Monticello de Jefferson, no hi ha les country houses angleses del XVIII.
  • Els châteaux de la Loire i l’Île-de-France: el poder domesticat. Aquí hem de fer una distinció important que s’adiu amb el teu criteri. La majoria dels grans châteaux francesos són massa propers al palau per al que busques. Chambord és un capritx reial monumental. Versalles és política pura. Però n’hi ha alguns que entren en la categoria de residència culta i refinada. Chenonceau és l’excepció dels grans châteaux: construït i habitat principalment per dones —Catalina Briçonnet, Diana de Poitiers, Catalina de Mèdici— té una escala humana i una relació amb l’aigua del Cher que el fa únic. El pont-galeria sobre el riu és un dels gestos arquitectònics més elegants de França. Per a cases més properes al que busques cal anar a llocs menys turístics. Vaux-le-Vicomte, construït per Nicolas Fouquet el 1661, és l’exemple perfecte: un home de gust extrem, no un rei, que encarrega a Le Vau l’arquitectura, a Le Brun la decoració interior i a Le Nôtre els jardins, i crea una síntesi total que va ser tan brillant que va provocar l’enveja de Lluís XIV i l’arrest de Fouquet. És literalment una casa que va ser massa bona. [Bussy Rabutin] I ja al XVIII, les folies i pavellons dels jardins anglesos i francesos representen una miniaturització deliberada: rics que construeixen cases de joc, temples, ermites al fons dels seus jardins. El Petit Trianon de Versalles —no el gran palau sinó aquest petit edifici que Maria Antonieta va fer seu— és justament el somni d’escapar de la representació cap a alguna cosa més íntim.
  • Les Country Houses angleses: el paisatge com a obra d’art total. Anglaterra al XVIII és probablement el moment més reeixit de la història en la creació de residències privades cultes. La confluència del grand Tour, la filosofia empirista, la passió per Palladio i la reinvenció del jardí natural crea un fenomen únic: la casa i el paisatge com a obra d’art total i inseparable. El circuit és ric i es pot fer còmodament des de Londres o des de Bath. Chiswick House a Londres, construïda per Lord Burlington al voltant de 1729, és la Vil·la Rotonda a Anglaterra —literalment, Burlington va anar al Vèneto, va estudiar Palladio en persona, i va construir una declaració d’amor intel·lectual al classicisme. No era una casa per viure sinó per pensar, per col·leccionar i per rebre. Stourhead a Wiltshire és el jardí paisatgístic com a poema. Henry Hoare II va transformar una vall en una seqüència de vistes calculades al voltant d’un llac artificial, amb temples, ponts i plantacions disposades perquè el caminant visqués una narració visual basada en l’Eneida de Virgili. Anaves caminant i “llegies” un poema en tres dimensions. És una de les invencions estètiques més originals de la cultura occidental i pràcticament ningú fora d’Anglaterra sap que existeix. Blenheim Palace és massa gran per al teu criteri, però Rousham a Oxfordshire és exactament el que busques: un jardí dissenyat per William Kent al voltant de 1730, petit, íntim, que ha canviat absolutament res des de llavors. Arcàdia anglesa en estat pur. Per a interiors cultes i col·leccions: Kedleston Hall al Derbyshire, dissenyada per Robert Adam, on l’arquitectura neoclàssica, la col·lecció d’art i el mobiliari formen un conjunt pensat fins al darrer detall. I Chatsworth, que és gran però té la millor col·lecció d’art privada d’Anglaterra i uns jardins estratificats en quatre segles.
  • El segle XIX: la vil·la com a intimitat burgesa. Aquí el tipus de client canvia i és interessant seguir-lo. Ja no és l’aristocràcia terratinent sinó la gran burgesia industrial i financera que construeix residències que volen combinar el confort modern amb la cultura clàssica. A Alemanya i Àustria el Biedermeier crea interiors d’una qualitat extraordinària: la contenció, la fusteria fina, la llum natural. No hi ha grans casos únics sinó una cultura domèstica d’una elegància discreta que es pot rastrejar en molts museus d’arts decoratives de Viena i Munic. A Itàlia, la Vil·la Carlotta al llac de Como i les vil·les del llac Maggiore —Vil·la Taranto, Isola Bella— representen el somni romàntic burgès: jardins botànics, escultures neoclàssiques, vistes lacustres. És un gust diferent del pal·ladià, més sentimental i menys intel·lectual, però amb una qualitat de vida que ha seduït Stendhal, Flaubert i Hemingway.
  • El salt al segle XX: tres cases que canvien tot. La Vil·la Savoye de Le Corbusier a Poissy (1929) és el manifest: cinc punts de l’arquitectura nova —pilotis, planta lliure, façana lliure, finestra en horitzontal, coberta-jardí. Vista des de fora és un cub blanc flotant sobre un prat. Però la ximèmia de la llar de foc i la banyera de mosaic dins demostren que Le Corbusier no era tan fred com semblava. El problema és que la Savoye era inhabitable a l’hivern i els clients van acabar demanant-li que els arreglés les goteres per carta. La perfecció té un cost. La Vil·la Tugendhat de Mies van der Rohe a Brno (1930) és l’obra mestra del trio i la que encaixa millor amb el teu criteri. Fritz i Grete Tugendhat eren una parella culta, rica, jueva, que van encarregar a Mies quelcom per viure de debò. El resultat és extraordinari: des del carrer no es veu gairebé res, però entrant per la part alta descobreixes que la casa s’obre completament al jardí i a la ciutat de Brno en panoràmica. La planta principal és un sol espai fluid dividit per un mur semicircular d’ònic i un de fusta de macassar —materials sumptuosos usats no per decorar sinó per estructurar l’espai. Les finestres gegants s’enfonsen elèctricament a terra per eliminar completament el límit entre interior i exterior. És Palladio i el paisatge vèneto radicalitzats amb tecnologia moderna. Els Tugendhat van haver de fugir el 1938 quan els nazis van ocupar Txecoslovàquia, i la casa va tenir una vida agitada —quarter de les SS, escola de dansa, clínica de rehabilitació— fins que va ser restaurada i declarada Patrimoni de la Humanitat. La Casa Kaufmann de Frank Lloyd Wright a Bear Run, Pennsilvània (1936) —la Fallingwater— tanca el triangle. Si la Savoye és el manifest i la Tugendhat és la perfecció europea, la Fallingwater és el romanticisme americà: una casa construïda literalment sobre una cascada, amb terrasses de formigó que surten volades sobre l’aigua com si la gravetat no existís. Wright va portar més lluny que ningú la idea pal·ladiana d’integrar casa i paisatge —aquí la casa no contempla la natura, és la natura.
    [la casa Fansworth]

A considerar quines residències són només obres d’art per visitar o si servirien per viure. (el jardí de Stourhead, la Villa Rotonda, la casa Fansworth). Si mires enrere des de la Tugendhat cap a Plini el Jove, veus que la pregunta sempre ha estat la mateixa: com construir un espai on la vida intel·lectual i sensorial sigui possible al màxim grau. Cada època hi respon diferent —amb frescos il·lusoris, amb jardins arcàdics, amb vidre i acer— però el client és sempre el mateix tipus humà: algú que creu que l’arquitectura no és un problema tècnic sinó una pregunta filosòfica sobre com volem viure.

 

  • enclosure: http://meumon.synology.me/museu/fonsimatges/video/2015mainradweg.mp4 53786676 video/mp4
| PDF text