[esborrany]
Antecedents el gòtic. sXVII Paisatge ideal i paisatge real. sXVIII Vedutes sXIX romanticisme impressionisme sXX
Altres: Xina
Introducció
(CGPT) pensar el paisatge com a resposta a preguntes:
- Què hauria de ser la natura? → Poussin, Claude
- Què és el meu món? → holandesos
- Què hi ha allà fora? → Roberts, topogràfics
- Què sento davant la natura? → romàntics
- Què veig exactament ara? → impressionistes
1. Origen: Paisatge com a fons (Giotto, Leonardo). client església
2. Naixement del Gènere (s. XVII):
” Pòl Ideal: Poussin, Claude Lorrain (Itàlia/França). religiós i mitològicmcliet església i noblesa culta
” Pòl Real: Ruisdael, Hobberma (Holanda). client burgesia
2a sXVII Vedute
3. Maduresa i Drama (s. XIX):
” Documentalisme Exòtic: David Roberts, Church (Visió “científica-espectacular”).
” Romanticisme: Friedrich, Turner (Visió emocional i espiritual).
” Realisme / Barbizon: Corot (Visió naturalista, observació directa).
4. Revolució Perceptiva (Mitjan s. XIX):
” Impressió: Monet (La llum com a subjecte).
5. Reacció i Abstracció (Finals s. XIX – s. XX):
” Postimpressionisme: Cézanne (estructura), Van Gogh (emoció), Gauguin (símbol).
” S.XX: Expressió, somni i finalment, abstracció.
Antecedents, els paisatges en la pintura gòtica
Durant segles el paisatge va ser un fons per a figures religioses o històriques. Per que esdevingui un gènere autònom al s.XVII i XVIII caldrà l’arribada de l’humanisme i la ciència, que proposa una mirada diferent de la religiosa, els viatges i una nova relació amb la natura.
És un paisatge construït mentalment, amb una composiciño controlada, inspirat en l’antiguitat clàssica. Les figures mitològiques o bíbliques dignifiquen l’escena.
A Holanda hi ha el gran gir modern Van Goyen, el paisatges sense mites ni escenes bíbliques, el que es troba en la realitat, camins, molins, cels amb núvols, aiguamolls. Ruisadel no pinta simplement arbres, sinó el temps, la humitat, la melangia.
Això passa perquè hi ha una burgesia urbana protestant, que no té una devoció per le simatges religioses.
Poussin i Claude Lorrain treballen a Roma, dins l’òrbita del catolicisme, la cort i l’humanisme clàssic. Els seus clients són la noblesa i l’alta jerarquia eclesiàtica. Les obres aporten prestigi, cultura clàssica i educació moral dins d’un marc catòlic i humanista. És el territori de les monarquies, el papa i els cardenals. En aquest sentit incorporen figures nobles i un simbolisme per tald e justificar-se; no val per si sol. Els artistes tenen una formació intel3lectual, coneixen els clàssics i la Bíbia. La pintura és l’expressió d’una idea. EL paisatge és un símbol de poder i ordre.
Els holandesos viuen en una república protestant (que desconfia de la imatge religiosa), comercial, urbana i relativament igualitària. Els clients són mercaders, professionals liberals. Les obres es fan per vendre, no per encàrrec. Serviran per decorar les cases i afirmar una identitat. Podríem contraposar el paisatge de la cultura i les idees al paisatge de la ciència empírica, l’observació directa [una mica racionalisme i empirisme]. En lloc de reis i cardenals o un poder centralitzat aquó hi ha una república que s’ha fet a si mateixa oposant-se a la monarquia espanyola i ha conquerit territori al mar.
Els horitzons de Claude Lorrain són llunyans, amb una llum daurada, evocant el temps mític d el’eternitat. ELs horitzons de Ruisdael son baixos, amb un cel enorme poblat de núevols canviants.
Salvator Rosa (1615-1673): Escenes que anticipen el sublim romàntic, a l’extrem de la calma que suggereix Lorrain.
El segle XVIII, Vedutes
El gust rococó i l’aristocràcia valorarà els paisatges imaginaris, els “capricci” les vistes clàssiques, a vegades amb ruïnes com les popularitzades per Hubert Robert, amb artistes com Giambattista Tiepolo (en els seus fons paisatgístics), i sobretot Francesco Guardi, Canaletto i Bellotto, amb les seves precises vistes de Venècia. Aquests són també exponents del Vedutisme (paisatge urbà topogràfic), que respon al desig il·lustrat de catalogar i conèixer el món. Aquest conèixer el món es concretava en el Grand Tour, el viatge formatiu dels joves aristòcrates, sobretot britànics. Creave un mercat per les “Vedutte” amb gravats de les ruïnes com els de Piranesi.
A més dels documents exactes de les vedutes, a finals de segle els artistes comencen a concebre el paisatge per expressar emocions, l’experiència del sublim davant la naturalesa. Les escenes mostren tempestes, ruïnes gòtiques (no només clàssiques), cims muntanyencs. És una reacció contra el racionalisme absolut.
A Itàlia, Piranesi accentua el caràcter dramàtic de les ruïnes amb les “Vedute di Roma” i imagina les “Carceri d’Invenzione”. [Del segle XVIII, tot i que fora del paisatge i la naturalesa tenim l’arquitectura imagianda de Boullée i Ledoux].
A França, Hubert Robert, també capta la força de la natura a més de les ruïnes. Claude-Joseph Vernet pinta ports i tempestes marines amb gran drama.
A Anglaterra són remarcables els fons dels retrats de Thomas Gainsborough, Richard Wilson aplica l’estructura clàssica a les muntanyes de Gal·les o als llacs italians. Joseph Wright of Derby pinta paisatge nocturns amb llum de lluna o de volcà, carregats d’emoció i misteri.
A Espanya, Luis Paret amb paisatges mariners molt delicats i el jove Francisco de Goya en els seus cartrons per a tapissos, on introdueix escenes populars en paisatges naturals.
SXIX Romanticisme, Realisme, Impressionisme, documents
Els Romàntics
El paisatge deixa de ser objectiu per ser l’expressió de l’ànima. La natura és sublim, poderosa, terrible, espiritual. Caspar Friedrich (1874-1840) posa figures de esquena per a que *nosaltres” sentim la transcendència. Turner (1775-1851) dissol les formes en llum, color i atmosfera per a expressar la força cegadora de la natura. John Constable (1876-1837) a Anglaterra.
Thomas Cole?
Els Realistes i l’Escola de Barbizon
reaccionen contra l’ideal. Surten de l’estudi i pinten “plein air” (a l’aire lliure), captant atmòsferes reals, arbres amb textura, llum canviant. Són els precursors dels Impressionistes. Camille Corot (1796-1875) és el pont, amb la seva delicadesa poètica. Théodore Rousseau (1812-1867).
Els impressionistes
Claude Monet (1840-1926), Camille Pissarro(1830-1903), Alfred Sisley. La forma es desfà en pinzellades curtes i colors purs. El que importa no és l’arbre, sinó com vibra la llum sobre l’arbre a una hora concreta del dia. [Es deconstrueix la Gestalt de la percepció en els seus elements simples].
Postimpressionisme. A Cézanne (1839-1906) ja no l’interessa la llum efímera, sinó l’estructura geomètrica sota l’aparença (muntanya de Sainte-Victoire). Vol “fer del impressionisme quelcom sòlid i durador, com l’art dels museus”. En Van Gogh (1853-1890) el paisatge és una explosió d’emocions, els xiprers flamegen, els camps bullen. El color i la pinzellada són pura angúnia i èxtasi.[a mig camí dels expressionistes]. Gauguin (1848-1903), el paisatge com a evasió i símbol. Colors plans, antinaturals, composicions que busquen un paradís primitiu i espiritual. [Vallotton? 18665-1925]
El paisatge document.
Documenten monuments, tipus humans i paisatges desconeguts per al públic europeu que es descobreixen per l’auge del colonialisme i l’arqueologia. Poden accentuar l’espectacle amb una llum dramàtica. David Roberts (1796-1864) i els seus viatges a Orient. John Frederick Lewis o Frederic Edwin Church (Amèriques).
Hi ha una continuitat entre les Vedutes de Canaletto ie ls gravats de Piranesi, i les aquarel·les i litografies de David Roberts. Les primeres satisfeien la demanda de records dels punts del GRand Tour, les segones porten l’Orient exòtic a la burgesia curiosa. Temes nous, de la ruïna clàssica a les civilitzacions perdudes d’Egipte, el pictoresc de les figures dels habitants locals. Els olis de Canaletto i Bellotto eren per l’aristocràcia. El tiratge de les 135 “Vedute di Roma” de Piranesi podia ser d’uns centenars. La sèrie de litografies acolorides a mà “The Holy Land, Idumea, Arabia, Egypt & Nubia” de David Roberts publicada entre 1842 i 1849, 247 en 6 volums, va tenir un tiratge d’uns 600 exemplars.
sXX
>>situar el paisatgisme de Catalunya, l’escola d’Olot, Joaquim Mir, Rusinyol
Expressionistes (Die Brücke): Paisatges distorsionats amb colors violents per a expressar crisi social i existencial.
El paisatge interior del simbolisme (??)çç
Surrealistes: Paisatges onírics, deserts inquietants (Dalí, De Chirico).
Abstracció: El paisatge es converteix en pur camp de color (Mark Rothko) o en senyals de la natura (Georgia O’Keeffe). La referència al món visible pot gairebé desaparèixer.
Xina
Una compaació. La pintura de paisatge xinesa (anomenada Shanshui, literalment “Muntanya-Aigua”) es mou entre aquests dos pols: l’immens i universal i el proper i particular.
(DS) proposta de comparar les dues maneres d’entendre el paisatge El Paisatge com a Escenari i com a Respiració”
“(O variants com: “Horitzó i Detall: Paisatges d’Europa i Xina”, “La Natura Observada, La Natura Habitada”)
EL PUNT DE VISTA / L’OBSERVADOR I EL VIATGER: Des d’on miro la natura? Al Wanderer Im NebelMeer de Caspar Friedrich l’home d’esquena contempla el paisatge des de fora. A “Viatgers entre Muntanyes i Rius” de Fan Kuan (c. 1000, dinastia Song), les figures són minúscules perdudes en una geografia còsmica. Aquí, el punt de vista no és d’un sol home des d’un cim, sinó un viatge visual que serpenteja per tot el rotlle, una experiència immersiva [com un ocell o un dron].
L’ESPAI I EL TEMPS / L’INSTANT I L’ETERN: Què captura la pintura? Els impresionistes francesos com a “Les peupliers” de Claude Monet capturen un moment precís de llum i atmosfera en un lloc concret a una hora del dia. És efímer, sensorial, subjectiu. Als paisatges xinesos de les dinasties Song o Yuang no es representa un moment concret sinó l’esperit immutable i etern de la natura (“qi”). Les muntanyes són arquetípiques, no identificables. El rotlle es desplega en el temps, com un poema visual. És una meditació sobre allò permanent, no sobre el canviant. [com Lorrain o Poussain].
L’HUMÀ A LA NATURA / PROPORCIÓ I JERARQUIA: Quin és el lloc de l’home? En el paisatge holandès del segle XVII (ex: Jacob van Ruisdael). L’home transforma i habita el paisatge: molins, camins, pastures, la natura és un entorn a domesticar o un recurs. [? no surten figures humanes] En els paisatges xinesos amb muntanyes immenses i figures diminutes l’home és una part ínfima del còsmic. No domina, s’hi integra amb humilitat. L’ermità a la cabana és el model: viu amb la natura, no contra ella. Els bambús i les roques són igual d’importants que les figures. A Europa l’home és el senyor o l’habitant del paisatge. A la Xina, és un convidat, una partícula del Dao universal.
EL DETALL I EL TOT / LA PINZELLADA I EL SIGNE: Com es pinta una fulla, una roca? A Europa es detalla tot, per exemple, en les herbes de Dürer. Es busca la fidelitat òptica, la imitació exacta de la textura i la forma. En una pintura de bambús de Wen Tong (dinastia Song) o de Zheng Xie (dinastia Qing), cada pinzellada és un signe cal·ligràfic que expressa la vitalitat (“qi”) de la planta, la seva elasticitat i fortalesa. És un exercici espiritual. Una roca es pinta amb “arrugues” que revelen les forces geològiques que l’han modelat.força vital i el caràcter del detall.
EL SUPORT I L’EXPERIÈNCIA / EL QUADRE I EL ROTLLE: Com es mira l’obra? A Europa tenim un quadre en marc daurat, penjat a la paret [permanentment], es contempla de cop, des d’una distància fixa. És una finestra il·lusionista al món. A Xina, un rotlle de mà (手卷) s’ha de subjectar amb les mans i desenrotllar d’esquerra a dreta, uns 50 cm cada vegada, com qui llegeix un llibre. És una experiència íntima, privada i en el temps. Un rotlle horitzontal pot tenir més de 10 metres. És un viatge.
Islam
Paisatges rurals i urbans a incloure a la cultura UK
Altres: la fotografia, el bodegó i la naturalesa de prop el turf de Dürer,