El 2014, caminant pel bosc d’Irati, com tantes altres vegades, la ment saltava d’observar els arbres i els colors de les fulles a somiar despert, imaginant futurs possibles, reproduïnt escenes. Segons com el “soroll” del segon impedia que m’arribés la “cançó” del primer. En un moment donat vaig com escapar del soroll mental i gairebé vaig tenir la sensació com si s’obrís un vel, com si apartés una cortina de plàstic semitransparent que m’ocultava el bosc els arbres o me’ls feia veure borrosos.
[una foto amb un plàstic]